Mostrando las entradas para la consulta faigue ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta faigue ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

Tres joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia, mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.

Habíe acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: - A tú te toque ara narrá. - y va escomensá:
Deleitoses siñores, lo jove que Elisa fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe de sé tan divertida que val la pena contátola.

Com totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestásde los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be, habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná; y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso, y los va di: - ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!

Y anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di Maso als seus compañs:

- Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná, y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a di:

- Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: - Micer, no lo cregáu, que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort. Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco, arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: - Micer, feu mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta siudat! - y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi, pareixénli habé fet prou, va di: - ¡Votovadéu que me queixaré a la corporassió! - y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di: - No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos troba menos impedit del que hau aparegut este matí! - y la un per aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la cosa aquella vegada.

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.

Un selós disfrassat de retó confesse a la seua dona, y ésta li done a entendre que vol a un mossen que ve a está en ella totes les nits. Mentres lo selós de amagatóns fa guardia a la porta, la dona fa entrá a un amán seu per la teulada o tellat, y están juns.

Lo rey, per a no pédre tems, li va di a Fiameta que continuare, y ella va escomensá aixina: Nobilíssimes siñores, la pressedén história me porte a raoná sobre los selosos, furtadós de la vida de les dones joves y casi procuradós de la seua mort. Están elles tota la semana tancades, atenén a les nessessidats familiás y doméstiques, dessichán, com tots, tíndre después los díes de festa alguna distracsió, algún descáns, y pugué entretíndres com u fan los llauradós al campo, los artesáns a la siudat y hasta los regidós dels tribunals, com va fé Deu cuan lo día set va descansá de tota la seua faenada, y com u volen les leys santes y les sivils, que miren pel honor de Deu y pel be comú, per naixó se han diferensiat los díes de treball de los de descáns. En aixó no miren res los selosos, y aquells díes, que per a totes les atres són alegres, an elles, tenínles mes tancades y mes vigilades, fan sentí mes mesquines; y aixó sol u saben les pobretes que u han experimentat. Per lo que, per a acabá, lo que una dona li fa a un home selós sense motiu, per sert que no se hauríe de condená, sino alabás.

Va ñabé a Rímini un viachán mol ric, en moltes possessións, y en mols dinés, que teníe una majíssima dona, y va arribá a está mol perdut pels sels, sensa datra raó que vóldrela mol, y la teníe per mol hermosa y sabíe que ella en tot lo seu afán se preocupabe de agradál, pero creíe que tots los atres homens la volíen, que a tots los pareixíe hermosa y tamé que ella se preocupáe de agradáls tan com an ell (argumén de home desgrassiat y de poc sentimén). Y aixina, en estos sels, tan la vigiláe y tan preta la teníe com u están los condenats a la pena capital, inclús mes. La dona, no ya a bodes o a festes o a missa no podíe anáy, sino que no se atrevíe ni a assomás a la finestra y mirá fora de casa; per naixó la seua vida ere mol trista, y no aguantabe este fastidio perque no teníe cap culpa de res.

Per lo que, veénse maltratá sense raó per lo seu home, va dessidí per a consolás trobá lo modo de tornáli esta injustíssia. Y com no podíe assomás a la finestra, no se podíe mostrá per a que algún li manifestare lo seu amor passán per la casa; pero sabén que a la casa apegada a la seua ñabíe un mosso pito y amable, va pensá que per un foradet a la tapia que dividíe les dos cases lo podríe mirá y a lo milló parláli, y potsé donáli una mica del seu amor si ell ne volíe, y de esta manera passá la seua desgrassiada vida hasta que lo dimoni ixquere del seu home.

Y anán de una part a l´atra, cuan lo seu home no hi estáe, revisáe la tapia, y va vore a un raconet mol amagat una bada, y mirán per nella, encara que casi no atináe res, sen va doná cuenta de que donáe a una alcoba, y se va di:

«Si fore esta la habitassioneta de Filippo (es di, del mosso veí seu), estaría ben contenta.» Y en secreto, a una criada seua, que li teníe llástima, la va fé espiá, y va trobá que lo jove dormíe allí sol; per lo que, arrimánse assobín a la bada, cuan sentíe que lo jove estáe allí, dixáe caure pedretes y rametes seques, y aixina lo jove, per a vore qué ere alló, se va arrimá a la bada. Ella lo va cridá en veu baixeta, y ell, que li va coneixe la veu, va contestá; y ella en curtes paraules li va obrí lo seu pensamén. Ben contén lo jove, va fé de la bada un forat, y cada día una mica mes gran, pero amagat per a que dingú puguere donássen cuenta; y per allí moltes vegades se parláen y se tocáen la ma, pero mes aban no podíen aná per la rígida guardia del home selós. Arrimánse la festa de Nadal, la dona li va di al home que, si li dixáe, volíe aná a missa, confessás y combregá, com fan los atres cristiáns; a lo que lo selós li va contestá: - ¿Y quín pecat has fet que vols confessát?

Va di la dona:

- ¿Cóm? ¿Creus que soc una santeta perque me tens tancada? Be saps que fach pecats, com totes les demés persones; pero no vull dítels a tú, que no eres retó. Lo selós va notá la mosca detrás de la orella, y va dessidí enterássen de quíns pecats habíe fet la seua dona, y va pensá la manera de féu; va contestá que li pareixíe be, pero que no volíe que aniguere a datra iglesia mes que a la seua capelleta, y que hi aniguere pel matí, prontet, y que se confesare en lo seu capellá o en lo retó que lo capellá li diguere, y no en datre, y que tornare enseguida a casa. A la dona li va pareixe que algo habíe entés; pero sense di res va contestá que aixina u faríe. Arribat lo matí de Nadal, la dona se va eixecá al eixí lo sol, se va arreglá y sen va aná a la capelleta que lo home li habíe manat. Lo selós, per la seua part, se va alsá pronte y sen va aná cap an aquella mateixa capelleta, y va arribá allí antes que ella; y habén ya en lo mossen de allí arreglat lo que volíe fé, vestínse rápidamen una de les sotanes del retó y una cassula gran en capucha, com u veém a la mayoría dels flares, se va assentá prop del coro. La dona, al arribá a la capelleta, va fé preguntá per lo mossen. Lo retó va víndre, y sentín que la dona volíe confessás, li va di que ell no podíe sentíla, pero que la encomanaríe a un compañ seu, y la va enviá cap al selós. Este, encara que estáe algo oscur y que portáe la capucha ficada, que li tapáe hasta los ulls, no va pugué amagás tan be que no siguere reconegut rápidamen per la seua dona; y ella, al vore alló, se va di an ella mateixa:

«Alabat sigue Deu, éste de selós se ha fet retó, pero dixéumel, que li daré lo que está buscán.»

Fen vore que no lo coneixíe, se va assentá als seus peus. Micer selós se habíe ficat unes pedretes a la boca per a que li cambiaren una mica la veu, y aixina la dona no lo reconeguere, pareixénli que en lo demés estabe ben disfrassat. Están al confessonari, entre les demés coses que la Siñora li va di, habénli dit primé que estabe casada, va sé que estabe enamorada de un mossen del seminari que totes les nits anabe a gitás en ella.

Cuan lo selós va sentí aixó, li va pareixe que li habíen enclavat un gaviñet de Albacete al cor; y si no fore que lo va animá lo dessich de sabé mes de alló, hauríe abandonat la confessó a miges y haguere colat, pero se va quedá coto y li va pregunta a la dona:

- ¿Y cóm es assó? ¿No se gite en vos lo vostre home?

La dona va contestá:

- Pare, sí.

- Pos - va di lo selós- ¿cóm pot tamé gitás en vos lo mossen? - Siñó - va di la dona - , cóm su fa lo retoret no u sé, pero no hay ña a casa cap porta tan tancada y barrada que, al tocála ell, no se óbrigue; y me diu ell que, cuan arribe a la de la meu alcoba, abans de obríla, diu sertes paraules per les que lo meu home se adorm incontinenti, y al notá que dorm, obri la porta, entre, ve cap a mí y me fique les garres altes; y aixó may falle, pos vaya potro está fet lo capellanet.
Va di entonses lo selós, una mica farfallós:

- Siñora, aixó está mol mal fet, teníu que abstíndretos de féu.
La dona li va di: - Siñó, aixó no crec que puga féu may, perque lo vull massa.
- Pos yo no podré absóldretos.
Va di la dona:
- U séntigo mol: no hay vingut aquí per a di mentires; si creguera que puc féu tos u diría. Va di entonses lo selós:

- En verdat, Siñora, me feu llástima, que tos vech pédre l´alma fen en estes coses; pero per a servissi vostre intentaré resáli unes orassións espessials a Deu en lo vostre nom, que potsé tos ajudon; y tos enviaré alguna vegada un escolanet meu al que li diréu si tos han ajudat o no; y si tos ajuden, continuarem.

La dona li va di:

- Siñó, no me enviéu dingú a casa, que si lo meu home sen entere, com es tan selós pensaríe que només ve per a algo roín, y may mes tindré pas en ell.
Lo selós li va di:

- Siñora, no tingáu temó per naixó, que u faré de tal manera que may tos dirá una paraula. Va di entonses la Siñora:

- Si assó tos diu lo cor, que se faigue.

Acabada la confessió, ressibida la peniténsia y eixecánse, sen va aná a sentí missa.
Lo selós, en la seu desgrássia, bufán y rebufán, sen va aná a tráures la roba de mossen y sen va entorná cap a casa, pensán cóm su faríe per a trobá juns al mossenet y a la dona, y fels una mala passada als dos. La dona va torná de la iglesia y li va notá al home a la cara que li habíe donat bones pascues; pero ell intentáe tan com podíe amagá lo que habíe fet y lo que li pareixíe sabé. Y habén dessidit passá la nit a la vora de la porta del carré esperán a vore si veníe lo retoret, li va di a la dona:

- Esta nit ting un sopá y dormiré fora, tancaré la porta del carré, cuan vullgues, gítat.
La dona va contestá: - En bona hora.

Y cuan va tíndre tems sen va aná cap al forat y va fé la siñal pactada, y al sentíla Filippo enseguida va acudí allí. La dona li va contá lo que habíe fet pel matí, y lo que lo home li habíe dit después de diná, y li va di:

- Estic segura de que no eixirá de casa, se ficará de guardia a la porta, aguaitán, y per naixó troba la manera de víndre esta nit aquí per la teulada, y estarem juns.
Lo jove, mol contén de aixó, va di: - Siñora, aixina u faré.

Arribada la nit, lo selós se va amagá en les armes carregades a una alcoba del pis baix.
La dona va fé tancá totes les portes, y sobre tot atrancada la del mich de la escala, per a que lo selós no puguere pujá si sentíe algo. Cuan li va pareixe be, lo jove va acudí per lo tellat, com si fore un gat, y a la alcoba de la dona que va entrá; y al llit se van está fénse la un al atre cussigañes y algo mes; y despuntat lo día, lo jove sen va entorná cap a casa.

Lo selós, dolgut, sense sopá y carpidet de fret, casi tota la nit va está en les armes prop de la porta, esperán que arribare lo mossenet; y arribán lo día, com ya no podíe velá mes, se va adormí a la alcoba del pis baix. Después, casi a la hora de tercia, se va eixecá, y com ya estáe uberta la porta de casa, va fé vore que veníe de fora, va pujá a casa y va amorsá en bona gana. Y poc después, envián a un sagal com si fore lo monaguillo o escolanet del mossen que la habíe confessat, li va preguntá si qui ella sabía habíe tornat allí. La dona, que mol be va coneixe al missaché, li va contestá que no habíe vingut aquella nit, pero que lo esperáe, perque no sel podíe traure del cap. Lo sagal li va portá la contesta al selós, y ell se va está moltes nits velán, volén enchampá al retoret a la entrada, y la dona va seguí passánsu be en lo seu veí. Al final, lo selós, que ya no podíe aguantá mes, enfadat li va preguntá a la dona qué li habíe dit al mossen lo matí de Nadal que se habíe confessat. La dona li va contestá que no volíe dílay, perque no ere cosa honesta ni convenién.
Lo selós li va di: - Mala dona, encara que no mu digues, yo ya sé lo que li vas di, y hay que sabé quí es lo mossen este del que estás tan enamorada, y que se gite en tú totes les nits fen aná ensalmos o encantaméns, o te tallaré les venes. La dona va di que no ere verdat que estiguere enamorada de un mossen.
- ¿Cóm? - va di lo selós-. ¿No li vas di aixó al mossen que te va confessá?
La dona va di: - No pareix que tu haiguen contat, sino que hagueres estat allí; pero sí que lay vach di. - Pos dísme - va di lo selós -, quí es eixe mosse, y dísmu enseguideta.

La dona va arrancá a riure y li va di:

- Me agrade mol cuan a un home sabut lo porte una dona simpleta com se porte a un borrego per los cuernos al matadero; encara que tú no eres listo, ni u has sigut desde que vas dixá entrá al teu pit al maligne espíritu de los sels; y contra mes tonto y animal eres, la meua glória es mes baixa. ¿Creus tú, home meu, que soc sega del ulls de la cara com tú u eres de los de la men? Sert que no; y mirán vach sabé quí ere lo mossen que me va confessá, enseguida vach vore que eres tú, pero me vach proposá donát lo que estáes buscán, y te u hay donat. Pero si hagueres sigut sabut, com creus, no hagueres intentat descubrí de aquella manera los secrets de la teua honrada dona, y sense sospechá ten hauríes donat cuenta de que lo que yo te confesaba ere la verdat, y no ñabíe an ella gens de pecat. Te vach di que volía a un mossen; ¿y no estáes tú disfrassat de mossen, y no te vull? Te vach di que cap porta de casa meua podíe está tancada cuan lo mossen volíe gitás en mí; ¿y quína porta te ha resistit alguna vegada a casa teua, si allí aon yo estaba hagueres volgut víndre? Te vach di que lo mossen se gitabe en mí totes les nits; ¿y cuán ha sigut que no te haigues gitat en mí? Y totes les vegades que me vas enviá al teu falso escolanet saps que no te vas gitá en mí, y li vach di que lo mossen no hi habíe estat. ¿Quín atre ña de mes desmemoriat que tú, que per los sels te has dixat segá? ¡Y has estat a dins de casa, vigilán la porta, y creus que me hay cregut que has anat fora a sopá y a dormí! ¡Torna a sé lo home que habíes sigut, y no faigues fé burla de tú a qui coneix les teues costums com yo, y dixa eixa guarda que fas, que te juro per Deu que si me vingueren ganes de ficát los cuernos, encara que tingueres sen ulls en ves de dos, me donaría lo gust de fé lo que vullguera, y tú no ten enteraríes!
Lo desgrassiat selós, a qui li pareixíe habéssen enterat mol astutamen del secreto de la dona, al sentí aixó se va vore burlat; y sense contestá res va tíndre a la dona per sabuda y per bona, y ara que teníe que sé selós, se va desvestí dels sels, aixina com sels habíe vestit cuan no ne teníe nessessidat. Per lo que la discreta dona, casi en llissénsia per a féu tot al seu gust, sense fé víndre al seu amán per la teulada com los gats, sino per la porta, lo va fé víndre después moltes vegades, y va passá en ell mols bons ratets.

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells calius que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Habén tots los de la compañía contat les seues históries, va vore Dioneo que an ell li tocabe contá la seua, aixina que, sense esperá que lay manare la reina, fen callá als que encara comentáen y alabáen les paraules de Guido, va escomensá:

Grassioses siñores, encara que tinga per privilegi pugué parlá de lo que mes me agrade, no vull separám de la materia de la que vatres hau parlat mol apropiadamen; seguín les vostres huelles voldría amostrátoscóm se va escapá un dels flares (frater, frare, germá) de San Antoni de una burla que li habíen preparat dos mossos. Que no tos sigue penós que me allarga una mica contán la história sansera; si mireu al sol, encara está a la mitat del sel.

Certaldo, que potsé hau sentit nomená, es una aldea de Valdelsa situada an este terreno, y, encara que es minuda, va está antigamen habitada per hómens nobles y de perres. An este lloc, com se trobáen bones pastures, acostumbrabe de aná tots los añs una vegada, a arreplegá les almoynes que li donáen los tontos, un flare de San Antoni de nom fray Sebeta, ben vist allí, no menos per lo nom que per un atra devossió, perque an aquell terreno se faien uns sebollots famosos a tota la Toscana. Ere este fray Sebeta baixotet, de pel roch y alegre gesto, y lo mes campechano del món; y ademés de aixó, no tenín cap siénsia, parláe mol be y depressa, y qui no lo haguere conegut lo hauríe pres per gran retóric, tan que haguere dit que ere lo mateix Tulio o potsé Quintiliano; y casi de tots los de la comarca ere compare o amic o ben vullgut.

Este flare, segóns la seua costum, al mes de agost sen va aná cap allí un domenge pel matí, y tots los bons hómens y les bones dones de les aldees del voltán habíen vingut a missa a la parroquia. Cuan li va pareixe be, avansán cap an ells, los va di:
- Siñores y siñós, com sabéu, la vostra costum es enviá tots los añs als pobres de Santantoni algo del vostre gra y de les vostres cullites, algúns poc y algúns mol, segóns les seues possibilidats y la seua devossió, per lo que lo beato San Antoni tos guarde los vostres animals, bous o bueys, burros, ovelles y demés. Y ademés de aixó, soléu pagá, los que estéu apuntats a la nostra cofradía (conflaría, confrariaconfrare), aquella minuda cuota que se pague una vegada al añ. Pera arreplegá estes coses hay sigut enviat per lo meu superió, es a di, lo siñó abad; y per naixó en la bendissió de Deu, después de nona, cuan sentigáu tocá les campanetes, veníu aquí fora de la iglesia, aon yo tos faré lo sermó de la manera acostumada y besaréu la creu; y ademés de aixó, com sé que tots sou devotíssims de Santantoni, com a grássia espessial tos amostraré una santíssima y antiga reliquia, que yo mateix hay portat de terres de ultramar, y es una de les plomes del ángel Gabriel (o Grabiel), que a la alcoba de la Virgen María se va quedá cuan va víndre a visitála a Nazaret.

Y dit aixó va callá y va entrá a la iglesia. Ñabíe, cuan fray Sebeta díe estes coses, entre datres mols jovens a dins de la iglesia, dos de mol espabilats y de la broma, Giovanni del Bragoniera y Biagio Pizzini; estos, después de enríuressen un rato de la reliquia de fray Sebeta, encara que eren mol amics seus y de la seua compañía, se van proposá féli alguna burla en esta pluma. Y habén sabut que fray Sebeta pel matí amorsáe al castell en un amic seu, al vórel assentat a la taula van baixá al carré aon estáe lo albergue del flare, y habíen quedat en que Biagio li donaríe conversa al criat de fray Sebeta y Giovanni teníe que buscá entre les coses del flare aquella ploma, y furtálay, per a vore qué díe ell al poble de este assunto.

Teníe fray Sebeta un criat al que algúns díen Guccio Balena y datres Guccio Imbratta, y algúns li díen Guccio Porco, que ere tan feo que ni Lippo Topo habíe pintat an algú paregut. De este fray Sebetamoltes vegades acostumáe a enríuressen están ell dabán, y díe: - Lo meu criat té nou coses que si només una de elles se trobare a Salomón, a Aristóteles o a Séneca tindríe la forsa de espentolá tot lo seu entenimén, tota la seua virtut, tota la seua santidat. ¡penséu quín home té que sé éste al que no se trobe ni cap virtut, ni entenimén ni santidat, tenín nou coses!

Y cuan li preguntáen quínes eren estes nou coses, en verso, responíe:

- Tos u diré: es calmós, pringós y mentirós; negligén, desobedién y maldién; descuidat, desmemoriat y maleducat, sense contá en que té algúns defectets, ademés de éstos que milló es calláls. Y lo que mes grássia me fa dels seus assuntos es que a tot arreu vol pendre dona y arrendá una casa, y tenín la barba llarga y negra y saginosa li pareix que es tan guapo y majo que creu que totes les dones que lo veuen se enamoren de ell y si sel dixare aniríe detrás de totes perdén les calses. Y es verdat que me es de gran ajuda, consevol que me vol parlá en secreto, ell tamé vol sentí la seua part, y si passe que me pregunten algo, té tanta temó de que yo no sápiga contestá que rápidamen conteste ell sí o no, segóns li pareix. An éste, al dixál a la fonda, fray Sebeta li habíe manat que vigilare be que dingú li tocare les seues coses, y espessialmén les alforjes, que allí estáen les coses sagrades; pero Guccio Imbratta, al que mes li agradáe está a la cuina que a un vilero damún de verdes rames, y mes si an alguna criada ensumáe per allí, habénne vist a una, grasosa, gorda, minuda y desgarbá, en un parell de cantrelles que pareixíen dos banastes de aboná y en una cara que pareixíe de los Baronci, tota suada, bruta y afumada, com un buitre se avíe a la carroña, abandonán la habitassió de fray Sebeta y totes les seues coses, allá que se va dixá caure.

Y encara que fore agost, assentánse a la vora del foc, va escomensá a parlá en ésta, que se díe Nuta, y a díli que ell ere un home noble per delegassió y que teníe mes de milientainuevefloríns, sense contá los que teníe que donáli a un atre, que eren mes o menos la mateixa cantidat, y que sabíe fé y di tantes o mes coses que lo domine unquanque. La seua capucha teníe tanta grassa o tan greix que haguere valgut per a condimentá la caldera de Altopascio, y la seua vestidura estáe esgarrada y en remiendos, y per lo voltán del coll y daball dels sobacos tot esmaltat de mugre, en mes taques y mes colós que may van tíndre los draps tártaros o indios; les seues sabates chafades y les calses descusides; li va di, com si fore lo siñó de Chatilión, que volíe donáli vestits, pulíla y tráurela de aquella casa forastera, y encara que no tindríe grans possessións, la ficaríe en estat de esperá milló fortuna; y moltes atres coses; aixó, per mol afectuosamen que u diguere, convertit en aire com li passáe en la majoría de les seues empreses, se va quedá en no res. Van trobá los dos joves a Guccio Porco ocupat en Nuta, y conténs perque se aforráen la mitat del traball, sense impedílsu dingú, van entrá a la cámara de fray Sebeta, que van trobá uberta. Aon primé van buscá van ensertá, a la alforja aon estabe la pluma van trobá un gran paquet embolicat a dins de una arqueta, y allí estáe una ploma de aquelles de la coa de un papagayo, y van pensá que deuríe sé la que habíe prometut amostráls als aldeáns. Y sértamen podíe an aquells tems fássilmen félsu creure, perque encara los lujos de Egipto no habíen arribat a la Toscana mes que en poca cantidat, no com después en grandíssima abundánsia, que va sé la ruina de tota Italia; y si eren poc coneguts an aquella comarca, encara menos per als aldeáns, que se conserváen com los antics, y no sol no habíen vist papagayos, sino que la mayoría no ne habíen sentit parlá ni de llun. Van agarrá la ploma, y per a no dixá la arqueta forra, veén carbó a un racó de la cámara, van omplí la arqueta; y tancánla y dixán totes les coses com les habíen trobat, sense que los veiguere ningú, sen van aná y se van ficá a esperá lo que diríe fray Sebeta cuan trobare lo carbó al puesto de la pluma. Los hómens y les dones sensills que estaben a missa, al sentí que voríen la pluma del arcángel Gabriel después de nona, acabada la missa sen van entroná cap a casa; y com su van aná dién uns veíns als atres, y una comare a l´atra, al acabá tots de minchá, tans hómens y tantes dones van acudí al castell que apenes cabíen allí, esperán en dessich de vore aquella pluma.

Fray Sebeta, habén omplit be la pancha y después descansat un rato, se va eixecá una mica después de nona, y sentín que una caterva de llauradós habíe vingut per a vore la pluma, li va maná a Guccio Imbratta que pujare allí en les campanetes y portare les alforges. Este, después que en prou faena de la cuina y de la Nuta se va despegá, en les coses demanades, y a pas lento, allá que va pujá, y va arribá allí sofocat, perque lo beure aigua li habíe fet unflás mol lo cuero, y com li habíe manat fray Sebeta, a la porta de la iglesia se va ficá a tocá ben fort les campanetes. Después de habés ajuntat tot lo poble, fray Sebeta, sense acatássen de que li habíen tocat les coses, va escomensá lo seu sermó y va di moltes paraules; y cuan teníe que amostrá la ploma del ángel Gabriel, dién primé en gran solemnidat lo Confiteor, va fé ensendre dos antorches, va desenrollá en cuidadet los sendals, habénse tret primé la capucha, y va traure la arqueta; y dién abans unes paraules en alabansa y lahor del arcángel Gabriel y de la seua reliquia, va obrí la arqueta. Y cuan la va vore plena de carbó, com si foren calius, no va sospechá que alló u haguere fet Guccio Balena, perque sabíe que no donáe per a tan, ni lo va maleí per no habé vigilat que algú atre no u faiguere; se va insultá an ell mateix per habéli encomanat la guarda de les seues coses, sabén que ere negligén, desobedién, descuidat y desmemoriat; pero sin embargo, sense cambiá de coló, alsán la cara y les mans al sel va di de manera que va sé sentit per tots:

- ¡Oh, Deu, alabat sigue sempre lo teu poder!

Después, tornán a tancá la arqueta y giránse cap al poble, va di: - Siñores y siñós, hau de sabé que sén yo encara mol jove vach sé enviat per un superió meu an aquella part per aon ix lo sol, y me va sé manat que buscara los privilegis de Porcellana, que, encara que com indulgénsies no costaren res, mol mes útils los són a datres que a natres; per naixó, ficánme en camí, eixín de Vinegia y anán per lo Burgo de Griegos y de allí abán cabalgán per lo reino del Garbo y per Baldacca, vach arribá al Parión, de aon, no sense sed, después de un tan vach arribá a Cerdeña. ¿Pero per qué tos vach dién tots los paísos per aon vach aná buscán? Vach arribá, passat lo estret de San Giorgio, a Estafia y a Befia, paísos mol habitats y en molta gen, y de allí vach arribá a la terra de la Mentira, aon a mols dels nostres flares y de atres religions me vach trobá, y tots anáen evitán los disgustos per amor de Deu, cuidánse poc de atres faenes cuan veíen que perseguíen la seua utilidat, no gastán mes moneda que la que no estabe acuñada per aquells paísos; y passán de allí a la terra de los Abruzzos, aon los hómens y les dones van sense socs per los montes, vestín als gorrinos en les seues mateixes tripes, y un poc mes allá me vach trobá a una gen que porten lo pa a les gallates y lo vi als morrals, desde aon vach arribá a les montañes de los vascos, aon totes les aigües corren cap aball. Y en ressumen, tan vach caminá que vach arribá hasta la India Pastinaca, aon tos juro, per lo hábit que porto, que vach vore volá als plumíferos, cosa increíble per a qui no u haygue vist; pero que no me dixo dí cap mentira Maso del Saggio a qui vach trobá allí fet un gran viachán que trencáe anous y veníe les clasques al menut. Com no podía trobá lo que estaba buscán, perque de allí abán se ha de aná per mar, tronán cap atrás, vach arribá an aquelles santes terres aon al estiu los coste lo pa gelat cuatre dinés y lo caldo no res; y allí vach trobá al venerable pare y siñó No-em-blasmeu-si-us-plau, digníssim patriarca de Jerusalén, lo que, per reverénsia al hábit que sempre hay portat de San Antoni, va voldre que veiguera totes les santes reliquies que teníe, y ne van sé tantes que, si vullguera descríuretoles totes no acabaríem may; pero per no dixátos desilusionats ton diré, sin embargo, algunes. Primeramen me va amostrá lo dit del Espíritu San, tan sansé y sano com may u va está abans, y lo tupé del serafín que se li va apareixe a San Francisco, y una de les ungles dels querubíns, y una de les costelles del Verbum, y los vestits de la santa fé católica, y algúns dels rayos de la estrella que sels va apareixe als tres Reys Magos o Reixos, de Oriente o de lleván, y una botelleta en la suó de San Miguel cuan va luchá en lo dimoni, y la mandíbula de San Lázaro y atres. Y com yo libremen li vach entregá les faldes de Montemoreno en llengua vulgar, y algúns capítuls del Caprezio que mol tems habíe estat buscán, ell me va doná alguna santa reliquia, com van sé una de les dens de la santa creu, y una botelleta en una mica del soroll de les campanes del templo de Salomón, y la pluma que tos día del arcángel Gabriel, y un dels socs de San Gherardo de Villamagna, que li vach doná, no fa mol, a Florencia, a Gherardo de los Bonsi, que li té una grandíssima devossió; y me va doná los calius als que va sé rostit lo benaventurat mártir San Lorenzo; y totes estes relíquies les vach portá aquí, y totes les ting.
Y es verdat que lo meu abad may ha dixat que les amostrara mentres no se sertifico si són verdaderes o no, pero ara que per algúns milagres fets per nelles y per cartes ressibides del patriarca se ha assegurat que són verdaderes, me ha consedit la lissénsia per a que to les amostra; pero yo, en temó de confiáles an algú atre, sempre les porto en mí. Sert es que porto la pluma del arcángel Gabriel, per a que no se faigue malbé, a una arqueta, y los calius als que va sé sucarrat San Llorens a un atra, y com les arques se assemellen tan, ya m´ha passat alguna vegada que hay pres la que no ere, y ara me ha tornat a passá; y creén que había portat la arqueta aon está la ploma, hay portat aquella aon están los calius. Lo que no reputo com a errada, sino que me pareix que ha sigut la voluntat de Deu, y que ell mateix me ha ficat la arqueta de los calius a les mans, fénme enrecordá que la festa de San Lorenzo es de aquí a dos díes; y per naixó, volén Deu que yo, al mostrátos los calius en los que lo van rostí, ensenga a les vostres almes la devossió que an ell li hau de tíndre, y aixina en ves de la pluma me va fé pendre los beneits calius bañats en la sang y aigua del cos de aquell santíssim mártir. Y per naixó, fills meus, traéutos les capuches y arriméutos aquí devotamen a vórels. Pero primé vull que sapigáu que consevol que toco estos calius y fa la siñal de la creu pot viure segú tot lo añ de que no li cremará lo foc que nol toco.

Y después de dí aixó, cantán un laude de San Llorens, va obrí la arqueta y va amostrá lo carbó, y después de que un rato la estúpida multitut haguere mirat en reverén admirassió, en mol soroll de peus tots se van arrimá a fray Sebeta, y donán almoynes mes grans de lo que acostumáen, tots li rogáen que los tocare en los calius. Per naixó, fray Sebeta, agarrán aquell carbó en les mans, damún de les camisotes blanques y faldes y datra roba, y als vels de les dones va escomensá a fé les creus mes grans que li cabíen, afirmán que tot lo caliu que se gastáe fén aquelles creus tornáe a apareixe después a la arqueta, com ell habíe vist moltes vegades. Y de tal guisa, en bon profit seu, habén crusat a tots los aldeáns, per aquella rápida invensió se va burlá de aquells que, traénli la pluma, habíen volgut enfótressen de ell. Estos, están al sermó y habén vist lo extraordinari remey que habíe trobat, y cóm se les habíe arreglat y en quines paraules, sen habíen enrit tan que pensáen que sels engancharíen les barres; y después de anássen tots, anán cap an ell, en molta festa li van contá lo que habíen fet, y después li van troná la pluma, que al añ siguién li va valdre tan com aquell día li habíen valgut los calius.
Esta história los va agradá a tota la compañía, y sen van enriure mol en fray Sebeta y la seua peregrinassió, y les reliquies vistes per nell y les que habíe portat.
La reina, com habíe acabat lo radé cuento, y en ell lo seu señorío, se va ficá de peu, se va traure la corona y, rién, lay va ficá al cap a Dioneo, y va di:

- Ara es lo tems, Dioneo, que probos la cárrega que es tíndre que guiá y goberná a les dones; ara eres rey, y reinarás de tal manera que al final del teu gobern u alabarem. Dioneo, ressibín la corona, va contestá rién: 

- Moltes vegades haureu vist reys del ajedrés que són mes majos que yo; y per sert que si me obeíu com a verdadé rey se obeix, tos faré gosá y farem bona festa. Pero dixem estes paraules; gobernaré com puga. Y fen, segóns la costum, víndre al senescal, li va maná lo que teníe que fé mentres durare lo seu señorío, y después va di:

- Valeroses siñores, de diferentes maneres se ha parlat aquí del ingenio del home, de unes cuantes anécdotes que, si la Siñora Licisca no haguere vingut aquí fa un rato (que en les seues paraules me ha donat la materia de les futures narrassións per a demá) me penso que me haguere costat mol tems trobá un tema sobre lo que parlá. Ella, com hau escoltat, ha dit que no teníe cap veína que haguere anat donsella al seu home, y ha afegit que be sabíe cuántes y quines burles seguíen fen les casades als seus homens. Pero dixán la primera part, que es cosa de criatures, penso que la segona té que sé divertida per a parlá de ella, y per naixó vull que demá se diguen, ya que la Siñora Licisca mos ha donat lo motiu, burles que per amor o per salvassió seua han fet les dones als seus homens, habénsen ells donat cuenta o no.

Parlá de tal materia los pareixíe an algunes de les dames que no ere apropiat per an elles, y li rogaben que cambiare lo tema proposat; a lo que lo rey va contestá:

- Siñores, sé lo que hay manat milló que vatres, y com está manat ya no me podreu apartá, considerán que estam a uns tems que con tal de guardás los hómens y les dones de obrá deshonestamen, tota conversa está permetuda. Pos ¿no sabéu que per la peste de este tems los juches han abandonat los tribunals, les leys tan divines com humanes están callades y ampla llissénsia per a conservá la vida se ha consedit a tot hom? Per lo que, si algo se relaje la vostra honestidat al parlá, no per a seguí en les obres res desordenat sino per a que chalon los demés y vatros, no vech perqué dingú tos u pugue traure en cara. Ademés de aixó, la nostra compañía, desde lo primé momén hasta esta hora honestíssima, per res que se digue no crec que en cap acte se taco ni sigue maculada, en la ajuda de Deu. Ademés, ¿quí no coneix la vostra honestidat? a la que no ya les converses divertides sino la temó de la mort crec que no podríe desalentá. Si algú sapiguere que vau dixá de parlá de estes burles, igual sospecharíe que ereu culpables de lo que teníeu que contá, y que per naixó no vau vullgué contáu. Be me honraréu si habéntos yo fet cas a totes, ara, habénme fet lo vostre rey, vullguéreu imposám la ley y no parlá de lo que yo mana. Dixéu, pos, esta temó mes propia de ánims baixos que de los nostres, y bona sort tingue cada una en pensá una bona história. Cuan les siñores van sentí aixó, van di que siguere aixina com an ell li fee goch; per lo que lo rey hasta la hora de sopá va doná a tots llissénsia per a fé lo que vullgueren. Estabe lo sol encara mol alt perque les narrassións habíen sigut curtes; per lo que, habénse Dioneo en los atres jovens ficat a jugá a les birles, Elisa, cridán apart a les siñores, va di: - Desde que estem aquí hay volgut portátos a un puesto, mol prop de aquí, aon no crec que cap de vatres haigue estat, y se diu lo Vall de les Dames; y hasta ara no hay vist lo momén de puguétos portá allí mes que ara, ya que lo sol está encara mol alt; y per naixó, si tos va be víndre, no ting cap duda de que cuan estigáu allí tos ficaréu contentíssimes de habéy anat.

Les siñores van di que abán, y cridán a una de les criades, sense dils res als joves, se van ficá en camí; y no habíen caminat mes de una milla cuan van arribá a la Vall de les Dames. Allí se van embutí per un camí mol estret; a la vora corríe un riuet claríssim, y tot ere mol hermós y en molta sombra, cosa de agraí an aquell tems en que la calina y la basca ere mol gran. Y segóns me va di después una de elles, lo pla que ñabíe a la vall ere tan redó com si haguere sigut dibuixat en un compás, encara que pareguere artifissi de la naturalesa y no de la ma del home; y teníe de volta poc mes de mija milla, rodejat per sis montañetes no mol altes, collets, y al puch de cada una se veíe un edifissi que teníe la forma de un castellet o fortí.

Les faldes de estes montañetes que baixaben cap al pla eren com als teatros les grades hasta la part mes baixa, com a escalóns, estretínse sempre lo sírcul. Y estaben estes faldes, les que miráen cap al michdía, totes plenes de viñes, olivés u oliveres, amelés o armelés, sirés, figueres y atres classes de ábres frutals, sense un pam de terra erm.
Les que miraben al carro del Septentrión totes eren de bosquets de carrasques, freixes (fresnos) y atres ábres verdíssims y mol drets. Lo pla de aball, sense tíndre datra entrada que aquella per aon les dames habíen vingut, estabe ple de abetos, sapíns, sipresos, llorés y de algúns pins, tan ben ordenats com si tots hagueren sigut plantats per lo milló jardiné; y entre ells poc sol o gens, inclús entonses que estabe alt, entrabe hasta enterra, que ere tot un prat de herba minuda y plena de flos de colós. Y ademés de aixó, l´aigua saltáe per les roques y al caure sonáe un brogit mol acorde al oít, y al esquichá pareixíe de llun plata fundida que caíe; y al arribá abaix al planet, arreplegada per una bona séquia, anáe a una estanca o bassa, com a vegades fan al chardí los habitáns de les siudats que poden féu.

Y ere esta bassa no mol fonda, com hasta lo pit de un home, y l´aigua allí estáe mol clara, se veíe lo fondo, que ere de gravilla y pedretes; qui no haguere tingut datra cosa que fé, hauríe pogut contáles. Y no sol al mirá se veíe lo fondo, sino tans peixets navegán per aquí y per allá, que ere una maravilla. Y no estabe tancada per l’atra vora mes que per la terra humida del prat. Lo chorro que desbordabe anáe a pará a un atra sequieta, que portáe l´aigua fora de la vall, corrén cap a les parts mes baixes.

Están aquí les joves dames, después de habéu mirat y alabat tot, sén gran la caló y veén que no podíe vóreles ningú, va dessidí bañás; y manánli a la criada que se quedare al camí per aon habíen baixat, y que mirare si veníe algú y les avisare, se van despullá y van entrá a nadá, y l'aigua amagáe los seus cossos com u faríe un cristal sutil en una rosa roija. Están elles allí, sense que se enterbolire l´aigua, van aná caminán de aquí allá detrás de los peixos, que no teníen aon amagás, y los volíen agarrá a sarpeta; y encara ne van enchampá algún. Después van eixí, se van vestí y sen van entorná, a pas lento, parlán mol de la bellesa de aquell puestet. Arribán al villorrio, a bona hora, van trobá jugán als jovens aon los habíen dixat. Pampínea, rién, los va di: - Pos ya tos ham engañat avui.

- ¿Y cóm? - va di Dioneo-. ¿Escomenséu primé les obres que les paraules?
Va dí Pampínea:

- Siñó nostre, sí.

Y en detalls los van contá de aón veníen, cóm ere lo puesto, a cuan tros estáe, y lo que habíen fet.

Lo rey, sentín parlá de la bellesa del puesto, va volé vórel, y va fé prepará lo sopá a escape; y después de habé minjat, los tres joves en los seus criats, dixán a les dames, sen van aná cap an esta valleta, y fixánsen en tot, com no habíen estat allí may, cap de ells, van alabá alló com una de les coses mes majes del món; se van bañá, se van vestí y com se fée massa tart, van torná cap a la casa, aon van trobá a les dones que dansaben una carola a un aria, cantada per Fiameta; y en elles, acabada esta cansó, entrán en conversa sobre la Vall de les Dames, moltes alabanses se van di.
Lo rey, fen víndre al senescal, li va maná que ensondemá de matí se prepararen les coses y fore portat algún llit per si algú vullguere fé la michdiada. Después de aixó, fen víndre llums y vi y dolsaines, va maná que tot lo món se ficare a ballá; y habén escomensat Pánfilo una dansa per voluntat seua, lo rey, giránse cap a Elisa, li va di:
- Hermosa jove, avui me hau fet lo honor de donám la corona, y yo vull fétos esta nit lo de la cansó; y per naixó ne podrás cantá una que digue lo que mes te agrado.

A lo que Elisa va contestá sonrién que de bona gana, y en veu suaveta va escomensá de esta guisa:

Amor, si de les teues garres yo ixquera

no podríe passá

que datre dels teus hams mes mossegare.

Yo era una chiqueta cuan vach entrá a la teua guiarra

creén que ere gran y dolsa pas,

les armes me vach dixá per enterra

com qui confíe en un que diu verdat,

tú, desleal tirano, eres rapás

y me vas fé caure

en lo teu armamén y en la teua garra fiera.

después, ben apretada en les teues cadenes,

al que va naixe per a sé verdugo meu,

plena de tristes llágrimes y penes

cárcel me vas doná, y me vas pendre lo albedrío;

y es tan du y cruel lo seu señorío

que no poden conmoure

lo seu cor los meus suspiros ni ulleres.

Los meus rogs tots se los emporte lo ven:

dingú me escolte ni me vol sentí,

y, si cada hora creix lo meu tormén,

vivín en doló no sé morí,

¡Ay, dolte, siñó, del meu patí!

Lo que no puc fé

fésu tú, y dónameu lligat en forma fiera.

Y si no vols, per lo menos solta
lo nugo en que me lligue la esperansa.

¡Ah, que la libertat me sigue tornada!

Pos yo tindré, si u fas, confiansa

en torná a sé guapa sense tardansa;

y sense mes patimén

que en blanca y roija flo yo me tornara.

Después de habé acabat la cansó en un suspiro, encara que tots se maravillaren de tals paraules, ningú va ñabé que puguere adiviná quí ere la raó de cantá aixina.
Lo rey, que estabe de bon humor, fen cridá a Tíndaro, li va maná que traguere la cornamusa, y al són de ella va fé ballá moltes danses; y cuan ya bona part de la nit habíe passat, los va di a tots que sen anigueren a dormí.

ACABE LA SEXTA JORNADA.

cornamusa (del francés cornemuse, formada de corne cuerno y muse, divertirse o vagar)