Mostrando las entradas para la consulta amostrá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta amostrá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 20 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA NOVENA

Giletta de Narbona cure al rey de Fransa de una fístula; li demane per home a Beltramo del Rosselló, que, casánse en ella contra la seua voluntat, a Florencia sen va enfadat; aon, festeján a una jove, en ves de esta, Giletta se gite en ell y té de ell dos fills, pel que ell, después, sentín amor per nella, la pren com dona.

Quedabe, al no vóldre negá lo seu privilegio a Dioneo, sol la Reina per contá la seua história, pel que, ésta, sense esperá a sé solisitada per los seus, tota amorosa, va escomensá a parlá:
¿Quí contará ara una história que paregue bona, habén escoltat la de Laureta?

Alguna ventaja ha sigut que ella no fore la primera, que después poques de les atres mos hagueren agradat, y aixina espero que passo en les que esta jornada queden per contá. Pero sigue com sigue, aquella que sobre lo presén assunto me se ocurrix tos contaré.

Al Reino de Fransa va ñabé un gentilhome de nom Isnardo, conde del Rosselló, que com poca salut teníe, sempre teníe a la seua vora a un meche de nom mestre Gerardo de Narbona. Teníe lo dit conde un sol fill minut, de nom Beltramo, que ere hermossíssim y amable, y en ell atres chiquets de la seua edat se educaben, entre los que estabe una chiqueta del dit meche cridada Giletta, la que infinito amor, y mes allá del que conveníe a la seua tendra edat, va ficá en este Beltramo.

Este, mort lo conde y confiat ell a les mans del rey, va tíndre que anássen a París, per lo que la joveneta se va quedá desconsolada. Habén mort lo pare de ella no mol después, si alguna raó honesta haguere tingut, de bona gana a París per a vore a Beltramo hauríe anat; pero estáe mol guardada, perque rica y sola habíe quedat, no trobabe cap camí honesto. Y sén ella ya de edat de pendre home, no habén pogut may olvidá a Beltramo, habíe rechassat a mols en los que sons paréns la habíen volgut casá sense manifestá la raó.

Va passá que, inflamada ella per l´amor de Beltramo mes que may, perque sentíe que se habíe fet un hermossíssim jove, va sentí una notissia, de cóm al rey de Fransa li habíe quedat una fístula que grandíssima molestia y grandíssim doló li ocasionabe, y no se habíe pogut encara trobá un dotó (encara que mols u hagueren intentat) que lo haguere pogut curá de alló, sino que tots lo habíen empijorat; per naixó lo rey, desesperánse, ya de ningú volíe consell ni ajuda.
La jove se va ficá mol contenta y va pensá que aixina tindríe una raó legítima per a aná a París, y si ere la enfermedat que ella creíe, fássilmen podríe curá al rey y demanáli a Beltramo per home. Com habíe adeprés de son pare moltes coses, va prepará uns polvos en sertes herbes medissinals per a la enfermedat que pensabe que ere, va montá a caball y a París sen va aná. Y abáns de fé res se les va ingeniá per a vore a Beltramo, y después, anán dabán del rey, de grássia li va demaná que la seua enfermedat li mostrare. Lo rey, veénla jove, hermosa y agradable, no lay va sabé negá, y lay va amostrá. En cuan la va vore, va sentí esperanses de podé curál, y li va di:

- Monseñor, si voléu, sense cap molestia o pena vostra, espero que dins de vuit díes tos sanaré de esta enfermedat.

Lo rey, per an ell mateix, se va burlá de les seues paraules dién:

- ¿Lo que los millós meches del món no han pogut ni sabut, una dona jove cóm
podrá sabéu?

Pero li va agraí la seua bona voluntat y va contestá que se habíe proposat no seguí ya cap consell de meche.

La jove li va di:

- Monseñor, despressies lo meu arte perque soc jove y dona, pero tos recordo que yo no curo en la meua siensia, sino en la ajuda de Déu y en la siensia del mestre Gerardo narbonense, que va sé mon pare, un famós meche mentres va viure.
Lo rey, entonses se va di: «potsé me ha manat Déu an esta; ¿per qué no probo lo que sap fé, pos diu que sense patí molesties me curará en poc tems?», y habén dessidit probáu, va di:

- Damisela, y si no me curéu, después de fémos rompre la nostra dessisió, ¿qué voléu que to se faigue?

- Monseñor - va contestá la jove- , vigiléume, y si abans de vuit díes no tos curo, féume cremá viva; pero si tos curo, ¿quín premio me donaréu?
Lo rey li va contestá:
- Me pareix que encara estéu sense home; si u féu, tos casarem be y ben alt.
La jove li va di:

- Monseñor, verdaderamen m´agrade que vos me caséu, pero voldría demanátos yo l´home, entenén que no tos demanaré cap dels vostres fills ni de la família real.

Lo rey enseguida lay va prometre. La jove va escomensá la faena y, en poc tems, abans del tems fixat, li va torná la salut, pel que lo rey, sentínse curat, va di:

- Damisela, tos hau guañat be un home.

Ella li va contestá:

- Pos, monseñor, voldría a Beltramo de Rosselló, a qui infinitamen desde la infansia vach escomensá a vóldre y desde entonses sempre lo hay vullgut mol.
Forta cosa li va pareixe al rey tíndrelay que doná, pero com u habíe prometut, no volén faltá a la seua paraula, lo va fé cridá y aixina li va di:
- Beltramo, volem que tornéu a goberná lo vostre condat y que en vos tos emportéu a una damisela que tos ham donat per dona.
Va di Beltramo:
- ¿Y quí es la damissela, monseñor?

Lo rey li va contestá:

- Es aquella que en les seues medissines me ha tornat la salut.
Beltramo, que la coneixíe y la habíe vist, encara que mol bella li pareguere, sabén que no ere de linaje que a la seua noblesa corresponguere, tot ofés va di:

- Monseñor, ¿me voléu doná per dona a una pelacañes? No la pendré may per dona.

Lo rey li va di:
- ¿Pos voléu vos que no cumpligam la nostra paraula, que per a recuperá la salut li vam doná a la damisela que tos ha demanat per home en premio?
- Monseñor - va di Beltramo- , podéu péndrem tot lo que ting, y donám, com lo vostre home que soc, a qui tos agrado: pero estéu segú de aixó, que may estaré contén en tal matrimoni.

- Sí que u estaréu - va di lo rey- , perque la damisela es hermosa y prudén y tos vol mol, pel que esperam que mol mes felís vida tinguéu en ella que tindríeu en una dama de mes alt linaje.

Beltramo va callá y lo rey va fé prepará en gran aparato la festa de les bodes; y arribat lo día per an alló determinat, per molta mala gana que portare Beltramo, en presensia del rey la damisela se va casá en qui mes que an ella mateixa volíe.

Y fet aixó, com ya teníe pensat lo que debíe fé, dién que al seu condat volíe torná y consumá allí lo matrimoni, li va demaná llissensia al rey; y, montán a caball, en ves de anássen cap al seu condat, va colá cap a la Toscana. Y sabén que los florentinos reñíen en los de Siena, se va disposá a ficás al seu bando, aon alegremen ressibit y en honor, va sé fet capitá de serta cantidat de gen y va ressibí de ells bon jornal, se va quedá al seu servissi y va estáy mol tems.
La ressién casada, poc contenta de tal sort, esperán podé fel torná al seu condat sen va aná cap al Rosselló, aon va sé ressibida per tots com la seua Siñora. Va trobá allí, com habíe estat mol tems sense conde, totes les coses descompostes, tot estragos. Com a Siñora prudén en gran diligensia y solissitut totes les coses va ficá en orden, pel que los subdits mol conténs se van ficá y la van tíndre en molta estima y la van vóldre mol, reprochánli al conde que en ella no se contentare.

Habén la Siñora ficat tot lo país en dansa, per mich de dos caballés lay va fé comunicá al conde, rogánli que, si per nella no volíe torná al seu condat, lay comunicare, y ella, per a complaíl, sen aniríe.
Ell, duríssimamen, va di:

- Que faigue lo que li dono la gana: en cuan a mí, tornaré allí a está en ella cuan tingue este anell al seu dit, y als brassos un fill engendrat per mí.

Teníe lo anell en gran apressio y may se separabe de ell, perque li habíen donat a entendre que teníe sert poder. Los caballés van sentí la dura condissió ficada en aquelles dos coses casi imposibles, y veén que en les seues paraules de la seua intensió no podíen móurel, van torná a la Siñora y la seua resposta li van contá.

Ella, mol dolorida, después de pensássu mol, va vóldre sabé si aquelles dos coses podíen ocurrí y aón, per a que com a resultat puguere recuperá al seu home. Y habén pensat lo que teníe que fé, reunits una part dels mes grans y millós homes del seu condat, los va contá en paraules dignes de compassió lo que abáns habíe fet per amor del conde, y los va amostrá lo que habíe passat per alló, y finalmen los va di que la seua intensió no ere que per la seua estansia allí lo conde estiguere en perpetuo exili, pel que enteníe passá lo que li quedare de vida fen peregrinassions y obres de misericordia per a la salvassió de la seua alma; y los va rogá que la protecsió y lo gobern del condat prengueren y lay digueren al conde, que ella forra, vuida, libre li habíe dixat la seua possessió y se habíe alluñat en la intensió de no torná may mes al Rosselló.

Aquí, mentres ella parlabe, van sé derramades llágrimes per mols de aquells homes bons y li van fé mols rogs de que cambiare de opinió y que se quedare; pero de res van serví. Ella, encomanánlos a Déu, en un cusí seu y una camarera, en hábit de peregrinos, ben provits de dinés y valioses joyes, sense que dingú sapiguere aón anabe, se va ficá en camí y no se va aturá hasta que va arribá a Florencia.

Allí estabe a una posadeta que teníe una bona dona viuda, sense cap lujo, com una pobre peregrina, en lo dessich de sentí notíssies del seu siñó. Va passá, pos, que al día siguién va vore passá a Beltramo per dabán de la fonda, a caball en la seua compañía, y encara que mol be lo va coneixe no va dixá de preguntáli a la bona dona de la fonda quí ere.

La posadera li va contestá:

- Es un gentilhome forasté, lo conde Beltramo, amable, cortés y mol amat an esta siudat; y lo mes enamorat del món de una veína nostra, que es dona noble, pero pobre. Es una honestíssima jove, y per la pobresa encara no se ha casat, viu en sa mare, prudentíssima y bona Siñora; potsé que, si no fore per sa mare, hauríe fet ya lo que este conde haguere volgut.
 
La condesa, sentín estes paraules, les va retindre be; examinán tots los detalls, y ben compreses totes les coses, va pendre la seua dessisió, y adepresa la casa y lo nom de la Siñora y de la seua filla amada pel conde, un día, de amagatóns, en hábit de peregrina, allí sen va aná, va trobá a la Siñora y a la seua filla mol pobres y les va saludá. Li va di a la Siñora que cuan li anare be volíe parláli. La honrada Siñora, eixecánse, va di que la podíe escoltá; y entrán les dos a una alcoba, y prenén assiento, va escomensá la condesa:
- Siñora, me pareix que tos contáu entre los enemics de la fortuna com me conto yo, pero si vullguereu, per ventura podríeu a vos y a mí consolámos. La Siñora va contestá que no volíe datra cosa que consolás honestamen. Va seguí la condesa:

- Me es nessessaria la vostra paraula, en la que si confío y vos me engañareu, faríeu malbé los vostres assuntos y los meus.

- En confiansa - va di la noble Siñora- , diguéume tot lo que vullgáu, que may per mí siréu engañada.

Entonses la condesa, escomensán pel seu primé enamoramén, quí ere ella y lo que hasta aquell día li habíe passat li va contá, de tal manera que la noble Siñora, com ya en part u habíe sentit a datres, va escomensá a sentí compassió de ella. Y la condesa, contades les seues aventures, va seguí:

- Ya hau sentit, entre les demés angusties, quines són les dos coses que nessessito tíndre si vull tíndre al meu home. A dingú mes coneixco que pugue ajudám a adquiríles mes que a vos, si es verdat lo que hay sentit, que lo conde lo meu home vol mol a la vostra filla.

La noble Siñora li va di:

- Siñora, si lo conde vol a la meua filla no u sé, pero mol u aparente; ¿pero qué puc yo per naixó conseguí del que vos dessichéu?
- Siñora - va contestá la condesa- , tos u diré, pero primé tos vull amostrá lo que vull donátos si me ajudéu. Vech que la vostra filla es hermosa y está en edat de donáli un home, y pel que hay entés y me pareix compendre, no tíndre dote per a donáli tos la fa tíndre a casa. Enteng, en recompensa del servissi que me faiguéu, donáli rápidamen dels meus dinés la dote que vos mateixa estiméu que per a casála honradamen sigue menesté.
A la Siñora, com estabe en nessessidat, li va vindre be la oferta, pero com teníe lo ánimo noble, va di:

- Siñora, diguéume lo que yo puc fé per vos, y si es honesto per a mí u faré en gust, y vos después faréu lo que tos vaigue be.

Va di entonses la condesa:
- Nessessito que vos, per algú de qui tos fiéu, li faigáu di al conde lo meu home que la vostra filla está disposada a fé lo que ell gusto si pot sersiorás de que la ame com aparente, lo que may creurá si no li envíe lo anell que porte a la má y que ella ha sentit que ell vol tan; si ell lay envíe, vos mel donaréu; y después manaréu díli que la vostra filla está disposada a fé lo seu gust, y lo faréu vindre aquí de amagatóns y de amagatontes a mí, en ves de a la vostra filla, me ficaréu a la seua vora. Potsé me consedixque Déu la grássia de quedám preñada; y aixina después, tenín lo seu anell al dit y als brassos a un fill per nell engendrat, lo conquistaré y en ell viuré com la dona té que viure en lo seu home, habén sigut vos la que u haigue arreglat.
Cosa seria li va pareixe ésta a la Siñora, tenín temó de que li vinguere de ella la vergoña per a la seua filla; pero pensán que ere cosa honrada doná ocasió a que la bona Siñora recuperare al seu home y que en honesto fin se ficabe a fé alló, confiánse als seus bons y honrats sentiméns, no sol va prometre féu sino que pocs díes después, en secreta cautela, segóns les ordens que habíe donat, va obtindre lo anell (encara que una miqueta li haguere costat al conde) y an ella en ves de a la seua filla va ficá al llit en lo conde.
Als primés ajuntamens buscats pel conde, com li va apetí a Déu, la Siñora va quedá preñada de dos fills mascles, com lo parto va fé manifest al seu debut tems. Y no sol una vegada va alegrá la noble Siñora a la condesa en los abrassos del home, sino moltes, tan secretamen actuán que may se va sabé una paraula de alló. Lo conde sempre va creure que estabe en aquella a qui volíe, sense pensás que estabe en la seua dona, a la que no coneixíe ni reconeixíe. Cuan sen anabe, li donabe diverses joyes hermoses y de valor, que la condesa guardabe. Cuan ella se va sentí en estat, no va volé mes demanáli ajuda a la honrada Siñora, y li va di:

- Siñora, per la mersé de Déu y la vostra ting lo que dessichaba, y per naixó es tems que faiga lo que tos vach di, per a anámen después.

La honrada Siñora li va di que no u habíe fet per cap recompensa, sino perque li pareixíe un deber féu per a fé una bona obrá.
La condesa li va di:
- Siñora, no vull donátos lo que me demanéu com un premio, sino per a obrá be, a mí me pareix que té que fes aixina.
La honrada Siñora entonses, per la nessessidat obligada, en grandíssima vergoña, sen lires li va demaná per a casá a la seua filla. La condesa, veén la vergoña y sentín la seua discreta petissió, ni va doná singsentes y tantes joyes hermoses y valioses que valíen un atre tan; en lo que la honrada Siñora, mol mes que contenta, li va doná tantes grássies com va pugué a la condesa, y esta, separánse de ella, sen va entorná cap a la fonda.
La honrada Siñora, per a evitá que Beltramo enviare an algú o vinguere a casa seua, en la filla sen va aná al campo a casa dels seus paréns, y Beltramo al cap de poc tems, reclamat per los seus homes, a casa seua, sentín que la condesa se habíe alluñat, sen va entorná. La condesa, sentín que sen habíe anat de Florencia y tornat al seu condat, se va ficá mol contenta; y se va quedá a Florencia hasta que lo tems de parí va vindre, y va tíndre dos fills mascles mol assemellats a son pare. Y cuan li va pareixe adecuat, ficánse en camí, sense sé per dingú reconeguda, en ells va aná cap a Montpellier. Descansán allí algúns díes, y habén indagat sobre lo conde y aón estiguere, y enteránsen de que lo día de Tots Sans al Rosselló anabe a fé una gran festa de dames y caballés, sempre disfrassada de peregrina (com habíe eixit de allí), allá sen va aná. Y sentín a les dames y als caballés reunits al palau del conde a pun de assentás a la taula, sense cambiás de hábit, en los seus fillets en brassos va pujá a la sala, obrínse pas entre tots, hasta que va vore al conde, y tiránseli als peus, va di plorán:
- Siñó meu, yo soc la teua desventurada dona, que per a dixát torná y está a casa teua, mol tems hay estat voltán. Per Déu te requerixco que les condissións que me vas ficá per mich de los dos caballés que te vach enviá les mantingues:
aquí está lo teu anell al meu dit, y aquí, als meus brassos, ting no sol a un sino a dos fills teus.

Es hora ya de que siga per tú ressibida com a dona, segóns la teua promesa.
Lo conde, al sentí aixó, se va quedá esglayat al reconéixe lo anell, y tamé als dos fills, que tan se li pareixíen o assemelláen; pero va di:

- ¿Cóm pot habé passat aixó?

La condesa, en gran sorpresa del conde y de tots los que estaben preséns, ordenadamen va contá lo que habíe passat y cóm; pel que lo conde, veén que diebe la verdat y veén la seua perseveránsia y lo seu bon juissi, y ademés an aquells dos fillets tan hermosos, per a cumplí lo que habíe prometut y per a complaí a tots los seus homes y a les dames, que tots li rogaben que an esta com a la seua legítima dona aculliguére ya y honrare, va renunsiá a la seua obstinada duresa y va fé ficás de peu a la condesa, la va abrassá y besá y com a legítima dona la va reconéixe, y als bessóns va reconéixe com fills seus; y fénla vestís en robes conveniéns per an ella, en grandíssim plaé de cuans allí ñabíe y de tots los seus atres vasallos que alló van sentí, va fé no sol tot aquell día, sino moltíssims mes grandíssima alifara y jubiléu, y desde aquell día an ella sempre com a la seua dona honrada la va volé y la va apressiá.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-dessima.html

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells calius que van rostí a San Lorenzo (Llorens).

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Habén tots los de la compañía contat les seues históries, va vore Dioneo que an ell li tocabe contá la seua, aixina que, sense esperá que lay manare la reina, fen callá als que encara comentáen y alabáen les paraules de Guido, va escomensá:

Grassioses siñores, encara que tinga per privilegi pugué parlá de lo que mes me agrade, no vull separám de la materia de la que vatres hau parlat mol apropiadamen; seguín les vostres huelles voldría amostrátoscóm se va escapá un dels flares (frater, frare, germá) de San Antoni de una burla que li habíen preparat dos mossos. Que no tos sigue penós que me allarga una mica contán la história sansera; si mireu al sol, encara está a la mitat del sel.

Certaldo, que potsé hau sentit nomená, es una aldea de Valdelsa situada an este terreno, y, encara que es minuda, va está antigamen habitada per hómens nobles y de perres. An este lloc, com se trobáen bones pastures, acostumbrabe de aná tots los añs una vegada, a arreplegá les almoynes que li donáen los tontos, un flare de San Antoni de nom fray Sebeta, ben vist allí, no menos per lo nom que per un atra devossió, perque an aquell terreno se faien uns sebollots famosos a tota la Toscana. Ere este fray Sebeta baixotet, de pel roch y alegre gesto, y lo mes campechano del món; y ademés de aixó, no tenín cap siénsia, parláe mol be y depressa, y qui no lo haguere conegut lo hauríe pres per gran retóric, tan que haguere dit que ere lo mateix Tulio o potsé Quintiliano; y casi de tots los de la comarca ere compare o amic o ben vullgut.

Este flare, segóns la seua costum, al mes de agost sen va aná cap allí un domenge pel matí, y tots los bons hómens y les bones dones de les aldees del voltán habíen vingut a missa a la parroquia. Cuan li va pareixe be, avansán cap an ells, los va di:
- Siñores y siñós, com sabéu, la vostra costum es enviá tots los añs als pobres de Santantoni algo del vostre gra y de les vostres cullites, algúns poc y algúns mol, segóns les seues possibilidats y la seua devossió, per lo que lo beato San Antoni tos guarde los vostres animals, bous o bueys, burros, ovelles y demés. Y ademés de aixó, soléu pagá, los que estéu apuntats a la nostra cofradía (conflaría, confrariaconfrare), aquella minuda cuota que se pague una vegada al añ. Pera arreplegá estes coses hay sigut enviat per lo meu superió, es a di, lo siñó abad; y per naixó en la bendissió de Deu, después de nona, cuan sentigáu tocá les campanetes, veníu aquí fora de la iglesia, aon yo tos faré lo sermó de la manera acostumada y besaréu la creu; y ademés de aixó, com sé que tots sou devotíssims de Santantoni, com a grássia espessial tos amostraré una santíssima y antiga reliquia, que yo mateix hay portat de terres de ultramar, y es una de les plomes del ángel Gabriel (o Grabiel), que a la alcoba de la Virgen María se va quedá cuan va víndre a visitála a Nazaret.

Y dit aixó va callá y va entrá a la iglesia. Ñabíe, cuan fray Sebeta díe estes coses, entre datres mols jovens a dins de la iglesia, dos de mol espabilats y de la broma, Giovanni del Bragoniera y Biagio Pizzini; estos, después de enríuressen un rato de la reliquia de fray Sebeta, encara que eren mol amics seus y de la seua compañía, se van proposá féli alguna burla en esta pluma. Y habén sabut que fray Sebeta pel matí amorsáe al castell en un amic seu, al vórel assentat a la taula van baixá al carré aon estáe lo albergue del flare, y habíen quedat en que Biagio li donaríe conversa al criat de fray Sebeta y Giovanni teníe que buscá entre les coses del flare aquella ploma, y furtálay, per a vore qué díe ell al poble de este assunto.

Teníe fray Sebeta un criat al que algúns díen Guccio Balena y datres Guccio Imbratta, y algúns li díen Guccio Porco, que ere tan feo que ni Lippo Topo habíe pintat an algú paregut. De este fray Sebetamoltes vegades acostumáe a enríuressen están ell dabán, y díe: - Lo meu criat té nou coses que si només una de elles se trobare a Salomón, a Aristóteles o a Séneca tindríe la forsa de espentolá tot lo seu entenimén, tota la seua virtut, tota la seua santidat. ¡penséu quín home té que sé éste al que no se trobe ni cap virtut, ni entenimén ni santidat, tenín nou coses!

Y cuan li preguntáen quínes eren estes nou coses, en verso, responíe:

- Tos u diré: es calmós, pringós y mentirós; negligén, desobedién y maldién; descuidat, desmemoriat y maleducat, sense contá en que té algúns defectets, ademés de éstos que milló es calláls. Y lo que mes grássia me fa dels seus assuntos es que a tot arreu vol pendre dona y arrendá una casa, y tenín la barba llarga y negra y saginosa li pareix que es tan guapo y majo que creu que totes les dones que lo veuen se enamoren de ell y si sel dixare aniríe detrás de totes perdén les calses. Y es verdat que me es de gran ajuda, consevol que me vol parlá en secreto, ell tamé vol sentí la seua part, y si passe que me pregunten algo, té tanta temó de que yo no sápiga contestá que rápidamen conteste ell sí o no, segóns li pareix. An éste, al dixál a la fonda, fray Sebeta li habíe manat que vigilare be que dingú li tocare les seues coses, y espessialmén les alforjes, que allí estáen les coses sagrades; pero Guccio Imbratta, al que mes li agradáe está a la cuina que a un vilero damún de verdes rames, y mes si an alguna criada ensumáe per allí, habénne vist a una, grasosa, gorda, minuda y desgarbá, en un parell de cantrelles que pareixíen dos banastes de aboná y en una cara que pareixíe de los Baronci, tota suada, bruta y afumada, com un buitre se avíe a la carroña, abandonán la habitassió de fray Sebeta y totes les seues coses, allá que se va dixá caure.

Y encara que fore agost, assentánse a la vora del foc, va escomensá a parlá en ésta, que se díe Nuta, y a díli que ell ere un home noble per delegassió y que teníe mes de milientainuevefloríns, sense contá los que teníe que donáli a un atre, que eren mes o menos la mateixa cantidat, y que sabíe fé y di tantes o mes coses que lo domine unquanque. La seua capucha teníe tanta grassa o tan greix que haguere valgut per a condimentá la caldera de Altopascio, y la seua vestidura estáe esgarrada y en remiendos, y per lo voltán del coll y daball dels sobacos tot esmaltat de mugre, en mes taques y mes colós que may van tíndre los draps tártaros o indios; les seues sabates chafades y les calses descusides; li va di, com si fore lo siñó de Chatilión, que volíe donáli vestits, pulíla y tráurela de aquella casa forastera, y encara que no tindríe grans possessións, la ficaríe en estat de esperá milló fortuna; y moltes atres coses; aixó, per mol afectuosamen que u diguere, convertit en aire com li passáe en la majoría de les seues empreses, se va quedá en no res. Van trobá los dos joves a Guccio Porco ocupat en Nuta, y conténs perque se aforráen la mitat del traball, sense impedílsu dingú, van entrá a la cámara de fray Sebeta, que van trobá uberta. Aon primé van buscá van ensertá, a la alforja aon estabe la pluma van trobá un gran paquet embolicat a dins de una arqueta, y allí estáe una ploma de aquelles de la coa de un papagayo, y van pensá que deuríe sé la que habíe prometut amostráls als aldeáns. Y sértamen podíe an aquells tems fássilmen félsu creure, perque encara los lujos de Egipto no habíen arribat a la Toscana mes que en poca cantidat, no com después en grandíssima abundánsia, que va sé la ruina de tota Italia; y si eren poc coneguts an aquella comarca, encara menos per als aldeáns, que se conserváen com los antics, y no sol no habíen vist papagayos, sino que la mayoría no ne habíen sentit parlá ni de llun. Van agarrá la ploma, y per a no dixá la arqueta forra, veén carbó a un racó de la cámara, van omplí la arqueta; y tancánla y dixán totes les coses com les habíen trobat, sense que los veiguere ningú, sen van aná y se van ficá a esperá lo que diríe fray Sebeta cuan trobare lo carbó al puesto de la pluma. Los hómens y les dones sensills que estaben a missa, al sentí que voríen la pluma del arcángel Gabriel después de nona, acabada la missa sen van entroná cap a casa; y com su van aná dién uns veíns als atres, y una comare a l´atra, al acabá tots de minchá, tans hómens y tantes dones van acudí al castell que apenes cabíen allí, esperán en dessich de vore aquella pluma.

Fray Sebeta, habén omplit be la pancha y después descansat un rato, se va eixecá una mica después de nona, y sentín que una caterva de llauradós habíe vingut per a vore la pluma, li va maná a Guccio Imbratta que pujare allí en les campanetes y portare les alforges. Este, después que en prou faena de la cuina y de la Nuta se va despegá, en les coses demanades, y a pas lento, allá que va pujá, y va arribá allí sofocat, perque lo beure aigua li habíe fet unflás mol lo cuero, y com li habíe manat fray Sebeta, a la porta de la iglesia se va ficá a tocá ben fort les campanetes. Después de habés ajuntat tot lo poble, fray Sebeta, sense acatássen de que li habíen tocat les coses, va escomensá lo seu sermó y va di moltes paraules; y cuan teníe que amostrá la ploma del ángel Gabriel, dién primé en gran solemnidat lo Confiteor, va fé ensendre dos antorches, va desenrollá en cuidadet los sendals, habénse tret primé la capucha, y va traure la arqueta; y dién abans unes paraules en alabansa y lahor del arcángel Gabriel y de la seua reliquia, va obrí la arqueta. Y cuan la va vore plena de carbó, com si foren calius, no va sospechá que alló u haguere fet Guccio Balena, perque sabíe que no donáe per a tan, ni lo va maleí per no habé vigilat que algú atre no u faiguere; se va insultá an ell mateix per habéli encomanat la guarda de les seues coses, sabén que ere negligén, desobedién, descuidat y desmemoriat; pero sin embargo, sense cambiá de coló, alsán la cara y les mans al sel va di de manera que va sé sentit per tots:

- ¡Oh, Deu, alabat sigue sempre lo teu poder!

Después, tornán a tancá la arqueta y giránse cap al poble, va di: - Siñores y siñós, hau de sabé que sén yo encara mol jove vach sé enviat per un superió meu an aquella part per aon ix lo sol, y me va sé manat que buscara los privilegis de Porcellana, que, encara que com indulgénsies no costaren res, mol mes útils los són a datres que a natres; per naixó, ficánme en camí, eixín de Vinegia y anán per lo Burgo de Griegos y de allí abán cabalgán per lo reino del Garbo y per Baldacca, vach arribá al Parión, de aon, no sense sed, después de un tan vach arribá a Cerdeña. ¿Pero per qué tos vach dién tots los paísos per aon vach aná buscán? Vach arribá, passat lo estret de San Giorgio, a Estafia y a Befia, paísos mol habitats y en molta gen, y de allí vach arribá a la terra de la Mentira, aon a mols dels nostres flares y de atres religions me vach trobá, y tots anáen evitán los disgustos per amor de Deu, cuidánse poc de atres faenes cuan veíen que perseguíen la seua utilidat, no gastán mes moneda que la que no estabe acuñada per aquells paísos; y passán de allí a la terra de los Abruzzos, aon los hómens y les dones van sense socs per los montes, vestín als gorrinos en les seues mateixes tripes, y un poc mes allá me vach trobá a una gen que porten lo pa a les gallates y lo vi als morrals, desde aon vach arribá a les montañes de los vascos, aon totes les aigües corren cap aball. Y en ressumen, tan vach caminá que vach arribá hasta la India Pastinaca, aon tos juro, per lo hábit que porto, que vach vore volá als plumíferos, cosa increíble per a qui no u haygue vist; pero que no me dixo dí cap mentira Maso del Saggio a qui vach trobá allí fet un gran viachán que trencáe anous y veníe les clasques al menut. Com no podía trobá lo que estaba buscán, perque de allí abán se ha de aná per mar, tronán cap atrás, vach arribá an aquelles santes terres aon al estiu los coste lo pa gelat cuatre dinés y lo caldo no res; y allí vach trobá al venerable pare y siñó No-em-blasmeu-si-us-plau, digníssim patriarca de Jerusalén, lo que, per reverénsia al hábit que sempre hay portat de San Antoni, va voldre que veiguera totes les santes reliquies que teníe, y ne van sé tantes que, si vullguera descríuretoles totes no acabaríem may; pero per no dixátos desilusionats ton diré, sin embargo, algunes. Primeramen me va amostrá lo dit del Espíritu San, tan sansé y sano com may u va está abans, y lo tupé del serafín que se li va apareixe a San Francisco, y una de les ungles dels querubíns, y una de les costelles del Verbum, y los vestits de la santa fé católica, y algúns dels rayos de la estrella que sels va apareixe als tres Reys Magos o Reixos, de Oriente o de lleván, y una botelleta en la suó de San Miguel cuan va luchá en lo dimoni, y la mandíbula de San Lázaro y atres. Y com yo libremen li vach entregá les faldes de Montemoreno en llengua vulgar, y algúns capítuls del Caprezio que mol tems habíe estat buscán, ell me va doná alguna santa reliquia, com van sé una de les dens de la santa creu, y una botelleta en una mica del soroll de les campanes del templo de Salomón, y la pluma que tos día del arcángel Gabriel, y un dels socs de San Gherardo de Villamagna, que li vach doná, no fa mol, a Florencia, a Gherardo de los Bonsi, que li té una grandíssima devossió; y me va doná los calius als que va sé rostit lo benaventurat mártir San Lorenzo; y totes estes relíquies les vach portá aquí, y totes les ting.
Y es verdat que lo meu abad may ha dixat que les amostrara mentres no se sertifico si són verdaderes o no, pero ara que per algúns milagres fets per nelles y per cartes ressibides del patriarca se ha assegurat que són verdaderes, me ha consedit la lissénsia per a que to les amostra; pero yo, en temó de confiáles an algú atre, sempre les porto en mí. Sert es que porto la pluma del arcángel Gabriel, per a que no se faigue malbé, a una arqueta, y los calius als que va sé sucarrat San Llorens a un atra, y com les arques se assemellen tan, ya m´ha passat alguna vegada que hay pres la que no ere, y ara me ha tornat a passá; y creén que había portat la arqueta aon está la ploma, hay portat aquella aon están los calius. Lo que no reputo com a errada, sino que me pareix que ha sigut la voluntat de Deu, y que ell mateix me ha ficat la arqueta de los calius a les mans, fénme enrecordá que la festa de San Lorenzo es de aquí a dos díes; y per naixó, volén Deu que yo, al mostrátos los calius en los que lo van rostí, ensenga a les vostres almes la devossió que an ell li hau de tíndre, y aixina en ves de la pluma me va fé pendre los beneits calius bañats en la sang y aigua del cos de aquell santíssim mártir. Y per naixó, fills meus, traéutos les capuches y arriméutos aquí devotamen a vórels. Pero primé vull que sapigáu que consevol que toco estos calius y fa la siñal de la creu pot viure segú tot lo añ de que no li cremará lo foc que nol toco.

Y después de dí aixó, cantán un laude de San Llorens, va obrí la arqueta y va amostrá lo carbó, y después de que un rato la estúpida multitut haguere mirat en reverén admirassió, en mol soroll de peus tots se van arrimá a fray Sebeta, y donán almoynes mes grans de lo que acostumáen, tots li rogáen que los tocare en los calius. Per naixó, fray Sebeta, agarrán aquell carbó en les mans, damún de les camisotes blanques y faldes y datra roba, y als vels de les dones va escomensá a fé les creus mes grans que li cabíen, afirmán que tot lo caliu que se gastáe fén aquelles creus tornáe a apareixe después a la arqueta, com ell habíe vist moltes vegades. Y de tal guisa, en bon profit seu, habén crusat a tots los aldeáns, per aquella rápida invensió se va burlá de aquells que, traénli la pluma, habíen volgut enfótressen de ell. Estos, están al sermó y habén vist lo extraordinari remey que habíe trobat, y cóm se les habíe arreglat y en quines paraules, sen habíen enrit tan que pensáen que sels engancharíen les barres; y después de anássen tots, anán cap an ell, en molta festa li van contá lo que habíen fet, y después li van troná la pluma, que al añ siguién li va valdre tan com aquell día li habíen valgut los calius.
Esta história los va agradá a tota la compañía, y sen van enriure mol en fray Sebeta y la seua peregrinassió, y les reliquies vistes per nell y les que habíe portat.
La reina, com habíe acabat lo radé cuento, y en ell lo seu señorío, se va ficá de peu, se va traure la corona y, rién, lay va ficá al cap a Dioneo, y va di:

- Ara es lo tems, Dioneo, que probos la cárrega que es tíndre que guiá y goberná a les dones; ara eres rey, y reinarás de tal manera que al final del teu gobern u alabarem. Dioneo, ressibín la corona, va contestá rién: 

- Moltes vegades haureu vist reys del ajedrés que són mes majos que yo; y per sert que si me obeíu com a verdadé rey se obeix, tos faré gosá y farem bona festa. Pero dixem estes paraules; gobernaré com puga. Y fen, segóns la costum, víndre al senescal, li va maná lo que teníe que fé mentres durare lo seu señorío, y después va di:

- Valeroses siñores, de diferentes maneres se ha parlat aquí del ingenio del home, de unes cuantes anécdotes que, si la Siñora Licisca no haguere vingut aquí fa un rato (que en les seues paraules me ha donat la materia de les futures narrassións per a demá) me penso que me haguere costat mol tems trobá un tema sobre lo que parlá. Ella, com hau escoltat, ha dit que no teníe cap veína que haguere anat donsella al seu home, y ha afegit que be sabíe cuántes y quines burles seguíen fen les casades als seus homens. Pero dixán la primera part, que es cosa de criatures, penso que la segona té que sé divertida per a parlá de ella, y per naixó vull que demá se diguen, ya que la Siñora Licisca mos ha donat lo motiu, burles que per amor o per salvassió seua han fet les dones als seus homens, habénsen ells donat cuenta o no.

Parlá de tal materia los pareixíe an algunes de les dames que no ere apropiat per an elles, y li rogaben que cambiare lo tema proposat; a lo que lo rey va contestá:

- Siñores, sé lo que hay manat milló que vatres, y com está manat ya no me podreu apartá, considerán que estam a uns tems que con tal de guardás los hómens y les dones de obrá deshonestamen, tota conversa está permetuda. Pos ¿no sabéu que per la peste de este tems los juches han abandonat los tribunals, les leys tan divines com humanes están callades y ampla llissénsia per a conservá la vida se ha consedit a tot hom? Per lo que, si algo se relaje la vostra honestidat al parlá, no per a seguí en les obres res desordenat sino per a que chalon los demés y vatros, no vech perqué dingú tos u pugue traure en cara. Ademés de aixó, la nostra compañía, desde lo primé momén hasta esta hora honestíssima, per res que se digue no crec que en cap acte se taco ni sigue maculada, en la ajuda de Deu. Ademés, ¿quí no coneix la vostra honestidat? a la que no ya les converses divertides sino la temó de la mort crec que no podríe desalentá. Si algú sapiguere que vau dixá de parlá de estes burles, igual sospecharíe que ereu culpables de lo que teníeu que contá, y que per naixó no vau vullgué contáu. Be me honraréu si habéntos yo fet cas a totes, ara, habénme fet lo vostre rey, vullguéreu imposám la ley y no parlá de lo que yo mana. Dixéu, pos, esta temó mes propia de ánims baixos que de los nostres, y bona sort tingue cada una en pensá una bona história. Cuan les siñores van sentí aixó, van di que siguere aixina com an ell li fee goch; per lo que lo rey hasta la hora de sopá va doná a tots llissénsia per a fé lo que vullgueren. Estabe lo sol encara mol alt perque les narrassións habíen sigut curtes; per lo que, habénse Dioneo en los atres jovens ficat a jugá a les birles, Elisa, cridán apart a les siñores, va di: - Desde que estem aquí hay volgut portátos a un puesto, mol prop de aquí, aon no crec que cap de vatres haigue estat, y se diu lo Vall de les Dames; y hasta ara no hay vist lo momén de puguétos portá allí mes que ara, ya que lo sol está encara mol alt; y per naixó, si tos va be víndre, no ting cap duda de que cuan estigáu allí tos ficaréu contentíssimes de habéy anat.

Les siñores van di que abán, y cridán a una de les criades, sense dils res als joves, se van ficá en camí; y no habíen caminat mes de una milla cuan van arribá a la Vall de les Dames. Allí se van embutí per un camí mol estret; a la vora corríe un riuet claríssim, y tot ere mol hermós y en molta sombra, cosa de agraí an aquell tems en que la calina y la basca ere mol gran. Y segóns me va di después una de elles, lo pla que ñabíe a la vall ere tan redó com si haguere sigut dibuixat en un compás, encara que pareguere artifissi de la naturalesa y no de la ma del home; y teníe de volta poc mes de mija milla, rodejat per sis montañetes no mol altes, collets, y al puch de cada una se veíe un edifissi que teníe la forma de un castellet o fortí.

Les faldes de estes montañetes que baixaben cap al pla eren com als teatros les grades hasta la part mes baixa, com a escalóns, estretínse sempre lo sírcul. Y estaben estes faldes, les que miráen cap al michdía, totes plenes de viñes, olivés u oliveres, amelés o armelés, sirés, figueres y atres classes de ábres frutals, sense un pam de terra erm.
Les que miraben al carro del Septentrión totes eren de bosquets de carrasques, freixes (fresnos) y atres ábres verdíssims y mol drets. Lo pla de aball, sense tíndre datra entrada que aquella per aon les dames habíen vingut, estabe ple de abetos, sapíns, sipresos, llorés y de algúns pins, tan ben ordenats com si tots hagueren sigut plantats per lo milló jardiné; y entre ells poc sol o gens, inclús entonses que estabe alt, entrabe hasta enterra, que ere tot un prat de herba minuda y plena de flos de colós. Y ademés de aixó, l´aigua saltáe per les roques y al caure sonáe un brogit mol acorde al oít, y al esquichá pareixíe de llun plata fundida que caíe; y al arribá abaix al planet, arreplegada per una bona séquia, anáe a una estanca o bassa, com a vegades fan al chardí los habitáns de les siudats que poden féu.

Y ere esta bassa no mol fonda, com hasta lo pit de un home, y l´aigua allí estáe mol clara, se veíe lo fondo, que ere de gravilla y pedretes; qui no haguere tingut datra cosa que fé, hauríe pogut contáles. Y no sol al mirá se veíe lo fondo, sino tans peixets navegán per aquí y per allá, que ere una maravilla. Y no estabe tancada per l’atra vora mes que per la terra humida del prat. Lo chorro que desbordabe anáe a pará a un atra sequieta, que portáe l´aigua fora de la vall, corrén cap a les parts mes baixes.

Están aquí les joves dames, después de habéu mirat y alabat tot, sén gran la caló y veén que no podíe vóreles ningú, va dessidí bañás; y manánli a la criada que se quedare al camí per aon habíen baixat, y que mirare si veníe algú y les avisare, se van despullá y van entrá a nadá, y l'aigua amagáe los seus cossos com u faríe un cristal sutil en una rosa roija. Están elles allí, sense que se enterbolire l´aigua, van aná caminán de aquí allá detrás de los peixos, que no teníen aon amagás, y los volíen agarrá a sarpeta; y encara ne van enchampá algún. Después van eixí, se van vestí y sen van entorná, a pas lento, parlán mol de la bellesa de aquell puestet. Arribán al villorrio, a bona hora, van trobá jugán als jovens aon los habíen dixat. Pampínea, rién, los va di: - Pos ya tos ham engañat avui.

- ¿Y cóm? - va di Dioneo-. ¿Escomenséu primé les obres que les paraules?
Va dí Pampínea:

- Siñó nostre, sí.

Y en detalls los van contá de aón veníen, cóm ere lo puesto, a cuan tros estáe, y lo que habíen fet.

Lo rey, sentín parlá de la bellesa del puesto, va volé vórel, y va fé prepará lo sopá a escape; y después de habé minjat, los tres joves en los seus criats, dixán a les dames, sen van aná cap an esta valleta, y fixánsen en tot, com no habíen estat allí may, cap de ells, van alabá alló com una de les coses mes majes del món; se van bañá, se van vestí y com se fée massa tart, van torná cap a la casa, aon van trobá a les dones que dansaben una carola a un aria, cantada per Fiameta; y en elles, acabada esta cansó, entrán en conversa sobre la Vall de les Dames, moltes alabanses se van di.
Lo rey, fen víndre al senescal, li va maná que ensondemá de matí se prepararen les coses y fore portat algún llit per si algú vullguere fé la michdiada. Después de aixó, fen víndre llums y vi y dolsaines, va maná que tot lo món se ficare a ballá; y habén escomensat Pánfilo una dansa per voluntat seua, lo rey, giránse cap a Elisa, li va di:
- Hermosa jove, avui me hau fet lo honor de donám la corona, y yo vull fétos esta nit lo de la cansó; y per naixó ne podrás cantá una que digue lo que mes te agrado.

A lo que Elisa va contestá sonrién que de bona gana, y en veu suaveta va escomensá de esta guisa:

Amor, si de les teues garres yo ixquera

no podríe passá

que datre dels teus hams mes mossegare.

Yo era una chiqueta cuan vach entrá a la teua guiarra

creén que ere gran y dolsa pas,

les armes me vach dixá per enterra

com qui confíe en un que diu verdat,

tú, desleal tirano, eres rapás

y me vas fé caure

en lo teu armamén y en la teua garra fiera.

después, ben apretada en les teues cadenes,

al que va naixe per a sé verdugo meu,

plena de tristes llágrimes y penes

cárcel me vas doná, y me vas pendre lo albedrío;

y es tan du y cruel lo seu señorío

que no poden conmoure

lo seu cor los meus suspiros ni ulleres.

Los meus rogs tots se los emporte lo ven:

dingú me escolte ni me vol sentí,

y, si cada hora creix lo meu tormén,

vivín en doló no sé morí,

¡Ay, dolte, siñó, del meu patí!

Lo que no puc fé

fésu tú, y dónameu lligat en forma fiera.

Y si no vols, per lo menos solta
lo nugo en que me lligue la esperansa.

¡Ah, que la libertat me sigue tornada!

Pos yo tindré, si u fas, confiansa

en torná a sé guapa sense tardansa;

y sense mes patimén

que en blanca y roija flo yo me tornara.

Después de habé acabat la cansó en un suspiro, encara que tots se maravillaren de tals paraules, ningú va ñabé que puguere adiviná quí ere la raó de cantá aixina.
Lo rey, que estabe de bon humor, fen cridá a Tíndaro, li va maná que traguere la cornamusa, y al són de ella va fé ballá moltes danses; y cuan ya bona part de la nit habíe passat, los va di a tots que sen anigueren a dormí.

ACABE LA SEXTA JORNADA.

cornamusa (del francés cornemuse, formada de corne cuerno y muse, divertirse o vagar)

miércoles, 3 de julio de 2024

Mos - Mostruos, Mounstruos


Mos, adj., mousse, émoussé, épointé.

Trop son espes denan, 

E mos deves lo trenchan.

Bertrand de Born: Greu m'es. Var. 

Sont trop épais devant, et émoussés devers le tranchant.

Mort m' agratz, s'il lansa no fos mossa.

Guillaume de Berguedan: Amics. 

Vous m'auriez tué, si la lance ne fût émoussée.

ANC. FR.

D'une flèche trop mousse Amour vous a blessé. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 191. 

Depuis qu'il s'affoiblit et se lasche, le sentiment en devient aussi mousse, pesant et terrestre. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. I, p. 48.

(chap. Esmossat, esmossats, esmossada, esmossades; v. esmossá: esmosso, esmosses, esmosse, esmossem o esmossam, esmosséu o esmossáu, esmossen. Contrari: esmolat, afilat.)


Mosca, s. f., lat. musca, mouche. 

Plus suau ponh qu' una mosca.

Marcabrus: Dirai vos. 

Pique plus doucement qu'une mouche. 

Moscas, formitz e gan re d'autras bestias. Liv. de Sydrac, fol. 11.

Mouches, fourmis et beaucoup d'autres bêtes. 

ANC. FR. E tel plenté de mosques crut...

Et des mosques fu grant mervelle. Roman de Brut, t. I, p. 101.

CAT. ESP. PORT. IT. Mosca. (chap. Mosca, mosques; mosqueta, mosquetes.)

2. Moscalhos, s. m., moucheron. 

Soen volon entre nos 

Aici espes cum moscalhos. Brev. d'amor, fol. 24.

Souvent ils volent entre nous aussi épais comme moucherons.

CAT. Mosquit. ESP. PORT. Mosquito. IT. Moscherino. (chap. mosquit, mosquits; mosquitet, mosquitets.)

3. Moscail, s. m., émouchoir, éventail.

Tenc en la man, per lo caut,

Un moscail ab que s' adus vent.

Roman de Jaufre, fol. 60.

Tint à la main, à cause du chaud, un émouchoir avec quoi elle s'amène vent.

ANC. FR. Continuellement émouche de son mouschet. 

Rabelais, liv. II, ch. 15.

(chap. Abanico, abanicos. Tamé se fa aná per a espantá les mosques y los mosquits cuan se está al monte un grapat o manoll de brosquill, un tros de bocha, etc. Julio Micolau de La Fresneda lo fée aná cuan ere pastó y no lo gos de Quintaneta que es ara.)

4. Mosqueiar, v., émoucher, chasser, attraper les mouches.

Ades en l' aer mosqueia. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Incessamment attrape les mouches dans l'air. 

ESP. Mosquear. (chap. Mosquejá : cassá mosques; mosquejás : enfadás, com cuan tens una mosca detrás de la orella. Yo me mosquejo, mosqueges, mosquege, mosquegem o mosquejam, mosquegéu o mosquejáu, mosquegen; mosquejat, mosquejats, mosquejada, mosquejades.) 


Mosclar, s. m., nasse.

En ayssi pot hom pendre a ssa volontat d'aquel peys sens mosclar ni sens filat. Lett. du preste Jean à Frédéric, fol. 29. 

De la sorte on peut prendre à sa volonté de ce poisson sans nasse et sans filet.

(chap. La nassa, les nasses: ret, rets en forma de banasta per a peixcá.)

mosclar, nasse, nassa, nasses, ret, rets, peixcá

Mosquet, s. m., lat. muscetus, émouchet, sorte d'oiseau de proie.

Esparvier novel e mosquet

Deu hom ab petit auzelet 

Afaitar al comensamen. 

Esparvier e mosquet mudat 

A hom plus leumen adobat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jeune épervier et émouchet on doit avec petits oiseaux affaiter au commencement.

Épervier et émouchet mué on a plus facilement disposé.

IT. Moscardo.

2. Mosqueta, s. f., émouchette, femelle de l'émouchet.

Mosqueta es tant rabineira, 

C' ab so que pren vai sa carreira. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

L' émouchette est si pétulante, qu'avec ce qu'elle prend, elle poursuit sa carrière.


Mossa, s. f., lat. muscus, mousse. 

Vestitz de mossa d' aybres. Eluc. de las propr., fol. 171.

(chap. Vestits de musgo d'abres.)

Vêtus de mousse d'arbres.

Prov. Car qui sovent sa rauba trossa, 

Jamais non cuyllera mossa. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car qui trousse souvent sa robe, jamais ne cueillera mousse.

ESP. Musco, musgo. PORT. Musgo. IT. Musco, muschio. (chap. Musgo.)


Most, s. m., lat. mustum, moût.

Vi novel es dit most. Eluc. de las propr., fol. 227.

(chap. Vi nou es dit most o mosto.)

Vin nouveau est dit moût.

Fom plus sorna la piscina

Non es most en trueyll o en tina.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Fut plus trouble la piscine que n'est moût en treuil ou en tine.

(chap. Most o mosto, del que se fa lo mostillo; mon cuñat es de mote mostillé, de Valderrobres; pistina; trull; tina.)

trull, pistina, tina

CAT. Most. ESP. PORT. IT. Mosto.

2. Mostarda, s. f., moutarde.

Lo gras de la mostarda es motz petitz. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Lo gra de la mostassa es mol menut.)

Le grain de la moutarde est moult petit. 

ANC. FR. Car aquerre, s'il n' i a garde,

Ne vaut pas ung grain de mostarde. 

Roman de la Rose, v. 14658.

CAT. Mostassa, mostalla. ESP. Mostaza. PORT. IT. Mostarda.

(chap. Mostassa, mostasses, la de Dijon es la mes coneguda y se fa en los grans sansés. A Alemania ne minjo a vegades en Bratwurst, que es una llenguañissa o salchicha rostida.)

Mostela, s. f., lat. mustella, belette.

Can la mostela a son mostelon qu' es natz, ela 'l muda per paor c' om no lo y emble. Naturas d'alcunas bestias. 

(chap. Cuan la mustela té son mustelet que ha naixcut, ella lo mude (cambie) per paó, po, temó que hom no la hi emblo, prengue).

Lexique roman; Faina – Falgueira

Quand la belette a son beletton qui est né, elle le déplace par crainte qu'on ne le lui enlève.

CAT. Mostela, mustela. ANC. ESP. Mustela. (MOD. Comadreja)

IT. Mustella. (chap. Mustela, musteles; de la familia són: vissó o vissónarmiño, marta, fagina, furó.)

- Machine de guerre.

Ung engin apellat mostella.

Chronique des Albigeois, col. 73.

Une machine appelée belette.

2. Mostelon, s. m., beletton, petit de la belette. 

Can la mostela a son mostelon qu'es natz. Naturas d'alcunas bestias.

Quand la belette a son beletton qui est né.

(chap. Mustelet, mustelets, musteleta, musteletes : cría, críes de la mustela.)


Mostrar, v., lat. monstrare, montrer, indiquer, faire voir.

Mostrar la veritat.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Montrer la vérité.

Vuelh ieu esser chantaire, 

Et en luec mon saber mostrar.

(N. E. Esto le viene al pelo al catalanista aragonés cantautor Tomás Bosque Peñarroya, el más membrillo de La Codoñera, con permiso de José Miguel Gracia Zapater, que también está hecho un membrillazo de aúpa. Junto con Arturico Quintana Font, que es de Barcelona, forman las tres desgracias del pueblo del Mezquín. Si Rubens viviese los pintaría.)

Pons Fabre d'Uzes: Luecs es.

Je veux être chanteur, et montrer à propos mon savoir.

Si m' ajut selh que s mostret en colomba.

(N. E. Esta frase supongo que la entenderá el ignorante Óscar Adamuz, del Moviment franjolí per la llengua catalana, de Santa Coloma de Gramanet, Gramenet, pueblo al que el erudito lobotomizado llama Gramanet de Besòs.)

Óscar Adamuz, moviment franjolí, franja, català

A. Daniel: Si m fos Amor.

Si m'aide celui qui se montra en colombe.

- Enseigner, apprendre.

Del segle mostrarai, 

Com se deu captener 

Qui vol bon laus aver.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Touchant le siècle, j' enseignerai comment se doit conduire (celui) qui veut avoir bonne louange. 

Tot quant ieu fauc ni dic que m sia honrat 

Me mostr' Amors.

Arnaud de Mareuil (Marueil): Tot quant. 

Amour m'enseigne tout ce que je fais et dis qui me soit honorable.

Loc. A totas gens mostrar ad uelh 

La dicha naissensa d'Amors.

Brev. d'amor, fol. 3. 

A toutes gens montrer à l'oeil ladite naissance d'Amour. 

CAT. ESP. PORT. Mostrar. IT. Mostrare. 

(chap. Amostrá, mostrá: mostro, mostres, mostre, mostrem o mostram, mostréu o mostráu, mostren; mostrat, mostrats, mostrada, mostrades; amostrat, amostrats, amostrada, amostrades.)

2. Mostra, s. f., montre, apparence, exposition.

Los autres compron blat en herba e lo vi en flor, cant las vinhas fan bella mostra. V. et Vert., fol. 14. 

(chap. Los atres compren blat en herba y lo vi en flo, cuan les viñes fan bona o bella mostra.)

Les autres achètent le blé en herbe et le vin en fleur, quand les vignes font belle apparence.

- Revue de troupes.

Se obligua aver en son poder C homes d' armas; apres, quan se ve a la mostra, el los presenta. Arbre de Batalhas, fol. 129.

S'oblige à avoir en son pouvoir cent hommes d'armes; après, quand se vient à la montre, il les présente.

Proverb. Ses bo mot pauc val la mostra. Leys d'amors, fol. 24. 

Sans bon mot peu vaut la montre. 

ANC. FR. La monstre de touz le triumphe fut départie en trois jours. Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de Paul Émile.

CAT. Mostra. ESP. Muestra. PORT, IT. Mostra. (chap. Mostra, mostres.)

3. Monstranssa, s. f., démonstration, preuve.

Aquesta monstranssa fo facha. Docum. de 1409, ville de Bergerac.

Cette démonstration fut faite.

ANC. ESP. IT. Mostranza. (chap. Mostransa, demostrassió, proba.)

4. Mostramen, s. m., preuve, démonstration.

Sors de Jhesum Crist lo premiers mostramens. 

P. de Corbiac: El nom de. 

La première preuve surgit de Jésus-Christ. 

ANC. FR. Le mostrement, l' appareissance. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 23.

ANC. CAT. Mostrament. IT. Mostramento. 

(chap. Mostramén, mostramens.)

5. Mostraire, Mostrador, s. m., démonstrateur, indicateur.

L' amor, don ieu sui mostraire, 

Nasquet en un gentil aire.

Marcabrus: Al son desviat. 

L'amour, dont je suis indicateur, naquit en une gentille demeure.

Portador e mostrador d' aquest public estrument.

Tit. de 1281. Arch. du Roy., J. 330. 

Porteur et indicateur de cet instrument public. 

ESP. PORT. Mostrador. IT. Mostratore. (chap. Mostradó : qui mostre; que mostre una mercansía, com a una tenda, bar, etc. Tamé se li diu al escot, que mostre la pitralera. Mostradós, mostradora, mostradores.)

6. Amostrar, v., montrer, enseigner, apprendre.

Que tu m denhes amostrar, en aquesta art de planetas, la causa qu'ieu quier a saber de ela. Liv. de Sydrac, fol. 138. 

Que tu me daignes apprendre, dans cet art des planètes, la cause que je cherche à savoir de lui. 

ANC. ESP.

Amostran los tedores escontra nos entrada. 

Poema de Alexandro, cop. 1515.

CAT. PORT. Amostrar. (chap. Amostrá: amostro, amostres, amostre, amostrem o amostram, amostréu o amostráu, amostren. Fa ya un grapat d'añs, los de la Penya Pork de Fórnols van fé un rosco del Pasapalabra aon ficabe: Vols (adependre o) dependre lo chapurriau?

Natros te l' amostrem. Enseñem.)

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc
An este cap de soca de Calaseit, Pininfarinetes, li fa bona falta adependre lo chapurriau:

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

7. Demostrar, v., lat. demonstrare, montrer, démontrer, désigner, représenter.

Volguist demostrar miracle tan apert. V. de S. Honorat. 

Tu voulus montrer miracle si manifeste. 

Demostron substantia visibil. Gramm. provençal.

(chap. Demostren, dessignen, representen sustansia vissible.)

Désignent substance visible.

Per demostrar que est' amors 

Tramet als fizels aymadors

Totz los bos noirimens.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Pour démontrer que cet amour transmet aux amants fidèles toutes les bonnes nourritures. 

Segon que la sortz demostrava. V. de S. Honorat. 

Selon que le sort désignait. 

Part. pas. Tro qu' es en faits o en digz demostratz.

Bernard d'Auriac: S'ieu agues tan. 

Jusqu'à ce qu'il est démontré en faits ou en paroles.

La semblansa de la cara de Jhesu Crist que era demostrada en aquelha toalha. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 35. 

La ressemblance de la figure de Jésus-Christ qui était représentée sur cette touaille. 

CAT. Demostrar. ANC. ESP. Demonstrar. ESP. MOD. Demostrar. 

PORT. Demonstrar. IT. Dimostrare. (chap. Demostrá: demostro, demostres, demostre, demostrem o demostram, demostréu o demostráu, demostren; demostrat, demostrats, demostrada, demostrades.)

8. Demostransa, Demonstransa, s. f., démonstration, preuve.

Fils es d' avols creatura

Qui fai avol demostransa.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es quan. 

Est fils de mauvaise créature qui fait mauvaise démonstration. 

Leials demonstransa d'aquela causa dont es doptes.

Trad. du Code de Justinien, fol. 27. 

Loyale preuve de cette chose dont il est doute. 

ANC. FR. Ses fais en font la démonstrance. Charles d'Orléans, p. 89.

ANC. CAT. Demostrança. ANC. ESP. Demonstranza. IT. Dimostranza.

(chap. Demostransa, demostranses : demostrassió, proba.) 

9. Demonstrament, s. m., présentation, manifestation.

Entro als jorns de son demostrament ad Israel.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1. 

Jusques aux jours de sa manifestation à Israël.

- Preuve, démonstration.

La taula Dionisi que es demostramen. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

La table de Denis qui est démonstration. 

ANC. CAT. Demonstrament. ANC. ESP. Demonstramiento. ESP. MOD. Demostramiento. IT. Dimostramento. 

(chap. Demostramén, demostramens, com lo de Jessús a les bodes de Caná de Galilea, o a Jerusalén; manifestassió, manifestassions (sia manifesta cosa); presentassió, presentassions.)

10. Demostratio, s. f. lat. demonstatio, démonstration, description.

Demostratio, es cant hom recomta e recita alqu negoci qu' es faytz.

Leys d'amors, fol. 148. 

Description, c'est quand on raconte et rapporte aucune affaire qui est faite.

CAT. Demostració. ANC. ESP. Demostración. ESP. MOD. Demonstración (N. E. Se ha vuelto a lo antiguo). PORT. Demonstração, demostração. 

IT. Dimostrazione, dimostragione. (chap. Demostrassió, demostrassions.)

11. Demostratiu, adj., lat. demonstrativus, démonstratif. 

Sun apelat pronom demostratiu, quar demostron certa persona.

Gramm. provençal. 

Sont appelés pronoms démonstratifs, car ils désignent certaine personne.

Demostrativas, coma: Veus. Leys d'amors, fol. 100.

(chap. Demostratives, com: Veus.)

Démonstratives, comme: Voilà.

CAT. Demostratiu. ESP. Demostrativo. PORT. Demonstrativo. 

IT. Dimostrativo. (chap. Demostratiu, demostratius, demostrativa, demostratives.)


Mostre, s. m., lat. monstrum, monstre.

Serena es 1 mostre en mar, et ha cors de femna e coa de peysso.

V. et Vert., fol. 23.

(chap. La sirena es un monstruo (al) del mar, y té cos de femella y coa de peix.)

La sirène est un monstre en mer, et elle a corps de femme et queue de poisson. 

CAT. (N. E. Monstre no lo encontró Raynouard) ESP. Monstruo.

PORT. Monstro. IT. Mostro. (chap. Monstruo, monstruos.)

2. Mostruozitat, s. f., monstruosité.

Aquesta mostruozitat o defayssonament s' endeve per superfluitat de materia. Eluc. de las propr., fol. 33. 

Cette monstruosité ou difformité se produit par superfluité de matière.

CAT. Monstruositat. ESP. Monstruosidad. PORT. Monstruosidade. 

IT. Mostrosità, mostruosità, mostruositate, mostruositade.

(chap. Monstruosidat, monstruosidats.)

3. Mostruos, Mounstruos, adj., lat. monstruosus, monstrueux. 

A vegadas mostruos et desfayssonat. Eluc. de las propr., fol. 139.

Parfois monstrueux et déformé. 

Bestias que son dichas mounstruosas.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 29.

Bêtes qui sont dites monstrueuses. 

Fig. Es cauza de diversas passios estranhas et mostruozas.

Eluc. de las propr., fol. 64.

Est cause de diverses passions étranges et monstrueuses.

CAT. Monstruos. ESP. PORT. Monstruoso. IT. Mostroso, mostruoso.

(chap. Monstruós, monstruosos, monstruosa, monstruoses.)