Lexique roman; Meisser - Melanites

Meisser, v., bas. lat. miscere, verser à boire avec excès, prodiguer la boisson.

Substantiv. Hom religios non deu flairar de vi ni auzir aquo del philosophi; aisso non es pas donar beure, mas meissers.

Trad. de Bède, fol. 45.

L'homme religieux ne doit pas flairer de vin ni écouter cela (les propos) du philosophe; ceci n'est pas donner à boire, mais du verser à boire avec excès.

(chap. Beure massa; engatás, emborrachás. Alemán saufen.) 

Mel, s. m., lat. mel, miel.

Abelha que fay lo mel. V. et Vert., fol. 52. 

(chap. Abella que fa la mel.)

Abeille qui fait le miel.

Detz als filhs d' Israel 

Lach e bresca, manna e mel.

(chap. Vau doná als fills de Israel lleit y bresca, maná y mel.)

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vous donnâtes aux fils d' Israël lait et gaufre, manne et miel.

Siei dig an sabor de mel.

P. Vidal: Be m pac.

Ses dits ont saveur de miel.

Fig. Li vere evironat (environat : environ) del mel de paraulas.

Trad. de Bède, fol. 61.

Les poisons enveloppés du miel de paroles.

ANC. FR. Sur mel a la meie buche.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118.

CAT. Mel. ESP. Miel. PORT. Mel. IT. Mele. (chap. Mel, mels.)

2. Mellificar, v., lat. mellificare, faire, produire du miel.

Las abelhas..., en yvern, amo loc caut, et en estieu, freg, per be mellificar. Eluc. de las propr., fol. 143.

(chap. Les abelles..., al ivern, (amen, preferixen) volen un puesto calén, y al estiu, fred, per a be melificá : fé mel.)

Les abeilles..., en hiver, aiment lieu chaud, et en été, froid, pour bien produire le miel.

Part. prés. Mantas abelhas mellificant. Eluc. de las propr., fol. 159.

(chap. Moltes abelles melificán : produín : fen mel.)

Maintes abeilles produisant du miel.

IT. Mellificare.

3. Melicrat, s. m., mélicrat, boisson composée de vin et de miel.

Qu'es de vi e de mel..., 

E qu'om apela melicrat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui est de vin et de miel..., et qu'on appelle mélicrat.

4. Enmelar, Emelar, v., emmieller, enduire de miel. 

Lo mati las emelaretz,

Et a vostr' auzel las daretz.

(chap. Al matí les enmelaréu y al vostre muixó les donaréu.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Le matin vous les emmiellerez, et à votre oiseau les donnerez.

Part. pas. Carn enmelada li daretz.

Carn de cabra emelada

Li donatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair emmiellée vous lui donnerez. 

Chair de chèvre emmiellée vous lui donnez. 

CAT. ESP. Enmelar. IT. Immelare. (chap. Enmelá : ficá en mel: enmelo, enmeles, enmele, enmelem o enmelam, enmeléu o enmeláu, enmelen; enmelat, enmelats, enmelada, enmelades. Si yo tinguera una bresca, cuántes coses enmelaría. Los crespells se enmelen después de fregí.)

5. Oximel, s. m., oxymel.

D' oximels, d' issirops, de flors e de semens,

De razitz e de fuelhas, e d' autres cofimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

D' oxymels, de sirops, de fleurs et de semences, de racines et de feuilles, et d' autres assaisonnements.

CAT. ESP. PORT. Oximel. IT. Ossimele. (chap. Oximel : mescla de mel y de vinagre; dos parts de mel bona y una de vinagre blanc, que se cou hasta que se forme un jarabe.)

(ESP. s. m. Composición que se hace de miel y de vinagre, mezclando dos partes de miel buena y una de vinagre blanco, que se deja cocer hasta ponerla en punto de jarabe. Hácese también compuesta, añadiéndole el cocimiento de las cinco raíces aperitivas, y las simientes de perejil y de hinojo. Laguna en el Comento de Dioscórides la hace de otra suerte, con sal de la mar, agua, miel y vinagre. Es voz griega y se pronuncia la x como cs (: ocsimel). Latín. Oxymeli. LAG. Diosc. lib. 5. cap. 15. Tomado el Oxymel, según consta, arranca los gruesos humores.)

6. Rodomel, s. m., lat. rhodomeli, miel rosat.

Rodomel es dit quar es mel... ab suc de rozas.

(chap. Rodomel se diu (es dit) perque es mel... en suc de roses.)

Eluc. de las propr., fol. 272. 

Miel rosat est dit parce que c'est miel... avec suc de roses. 

ESP. Rodomel.

7. Ydromel, s. m., lat. hydromeli, hydromel.

Ydromel, que es compost de mel et de suc. Eluc. de las propr., fol. 272.

(chap. Hidromel, que es compost de mel y de suc : aigua : hydros.)

 Hydromel, qui est composé de miel et de suc.

CAT. Hidromel. PORT. Hydromel. IT. Idromele. (ESP. Hidromiel. Agua mezclada con miel. Esta voz, neutra en latín, es masculina en español: “Párrafo aparte merece un subproducto de la miel, el hidromiel” 

(Crea Propóleo [Arg. 1993]); a veces, por influjo de miel, se usa indebidamente en femenino: la hidromiel. Chap. La hidromel, les hidromels; lo hidromel, los hidromels.)

8. Medo, s. m., hydromel.

Medo, es beuragge de mel et ayga compost, sobre ben cuech.

(chap. La hidromel es una beguda composta de mel y aigua, mol ben cuites.)

Eluc. de las propr., fol. 272.

Hydromel, c'est breuvage composé de miel et d'eau, très bien cuit.

Melancolia, Malencolia, Malenconia, s. f., lat. melancholia, mélancolie,

bile noire, terme de médecine.

Melancolia, es humor espessa et grossa..., et vol aytan dire melancolia cum negra humor, quar melan vol dire negra et colon vol dire humor.

(N. E. Melanoma, melanina, etc. ESP. literal: Melancolía, es humor espesa y gruesa..., y quiere tanto decir melancolía como negra humor, ya que melan quiere decir negra y colon quiere decir humor.)

Eluc. de las propr., fol. 31.

Mélancolie, c'est humeur épaisse et grosse..., et veut autant dire mélancolie comme noire humeur, car melan veut dire noire et colon veut dire humeur.

La ratela tota via

Restren la malencolia.

Brev. d'amor, fol. 53.

La rate toujours restreint la mélancolie.

- Disposition morale attribuée à un excès de bile noire.

Aquel que acusa un autre per malenconia o per calor, el l' en pot ben layssar. L'Arbre de Batalhas, fol. 241.

Celui qui accuse un autre par mélancolie ou par chaleur, il peut bien l'en quitter.

- Tristesse, chagrin.

Aissi pot esquivar aquella felonia e 'l corrotz e sa malencolia.

Livre de Sydrac, fol. 34.

Ainsi peut éviter cette félonie et le courroux et sa mélancolie.

Venon pron de malenconias et damages als subjets.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 600.

Viennent assez de chagrins et de dommages aux sujets.

ANC. ESP. Cogió con esta paz una malanconia. 

Poema de Alexandro, cop. 316.

CAT. ESP. (Melancolía) MOD. PORT. Melancolia. IT. Melancolia, melanconia, malinconia. (chap. Melancolía, melancolíes.)

2. Malenconi, s. m., méchanceté, haine.

Fui tots temps de malenconi, 

E mantinc obra de demoni.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Je fus toujours de méchanceté, et maintins oeuvre de démon.

Adjectiv. Pueis li Jusieu malenconi 

Ffazian fals testimoni.

Brev. d'amor, fol. 163.

Puis les Juifs méchants faisaient faux témoignage.

3. Melancolic, Malancolic, Malencolic, adj., lat. melancholicus, mélancolique.

Cant es pur de humor malancolic. Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Quand il est pur d'humeur mélancolique.

Contra tota autra passio melancolica. Eluc. de las propr., fol. 192.

Contre toute autre souffrance mélancolique.

- Triste.

Aze... es melancolic. Eluc. de las propr., fol. 235. 

L'âne... est mélancolique. 

Substant. Malencolicx per natura

Es de mot laia figura.

Brev. d'amor, fol. 55.

Le mélancolique naturellement est de moult laide figure.

CAT. Melancolic. ESP. (Melancólico) PORT. Melancolico. IT. Melancolico, malinconico. (chap. Melancólic, melancolics, melancólica, melancóliques.)

4. Malencolios, Melanconios, adj., mélancolique.

Lo diables..., hom malencolios tempta de enueg e de tristor.

V. et Vert., fol. 61. 

Le diable..., homme mélancolique tente par ennui et par tristesse.

Cove que sion felh o melanconios. Liv. de Sydrac, fol. 32.

Il convient qu'ils soient farouches ou mélancoliques.

ANC. FR. On disoit qu'il estoit songeard et melancholieux.

Arrests d'amour, p. 746. 

Où ne sont point gens melancolieux. 

Cl. Marot, t. I, p. 369. 

Lui deffend ladite court toutes compagnies melancholieuses.

Arrests d'amour, p. 749.

5. Malencays, s. m., haine.

Ves l'enfant a malencays, 

Auciria lo volentiers.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

A haine contre l'enfant, il le tuerait volontiers.

6. Malengoniar, v., chagriner, attrister.

Mentre que Josep se malengoniava. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 22.

Tandis que Joseph se chagrinait. 

ANC. FR. A ces paroles se melancolia le roy. 

Froissart, t. II, ch. 30.

Sans se soucier ni melancholier de rien. 

Mém. de Sully, t. II, p. 369.

Melanites, s. f., malthe, sorte de pétrole plus noir que le pétrole ordinaire, poix minérale.

Melanites es peyra..., ret dos suc cum mel. Eluc. de las propr., fol. 189. La malthe est une pierre..., elle rend suc doux comme miel.

(ESP. Melanita. Chap. Melanita, melanites.)

La vírgen de Monserrat ha trasladat la sede canónica al Rocío, Almonte, Huelva, me tenen mol negra

La vírgen de Monserrat ha trasladat la sede canónica al Rocío, Almonte, Huelva, 

me tenen mol negra

La virgen de Montserrat cambia su sede canónica a la aldea del Rocío, Almonte, Huelva, "me tienen muy negra"

lista negra de los diputats o deputats del General de Cathalunya

Tos penséu que sou democratics y moderns, pero només sou uns catalibans, catanazis, catabatasunos, y en general sou exactamén lo que dieu de atres, fascistes; vatros dieu feixistes.

Tan los nazis alemans com Mussolini eren sossialistes.
NAZI = NAtionalsoZIalismus.

Lo pena de Marcel, Marcel Pena, Markel Bringuè o Bringué, de La Llitera.

Lo grillat de Manuel Riu Fillat, de lo cacao de la facao

Carlos Rallo Badet, de Calaseit, Pininfarinetes.

Los chapurriaus tenim lo dret de parlá, escriure, defensá lo chapurriau, no mol traurán ni 'sientifics' lingüistes, de la siensia de si la enserto la endivino, filólogos, ni dingú.

Arturico Quintanica y Fuentecica (Este es catalá, es lo gos rabiós que ha contagiat a mols aragonesos, desde los tems de Desideri Lombarte.
Cuan se mórigue este ca, no se acabará la rabia.)

Ignacio Sorolla Vidal, conegut com Natxo Sorolla Amela

xarxesperasompos.wordpress.com y lafranjadelmeucul.net

Ascuma, Associació catalanista del Matarranya, en l´agüelo Quintaneta a la esquerra, a la dreta de Carlos Sancho Meix. Después lo presidén es Juaquinico Monclús, sense t al apellit. Tamé ix José Miguel Gracia Zapater (lo del finestró).

Juaquinico lo cohet, Monclús, unes vegades escriu lo seu apellit en T y datres sense, aixina de atontat está.

Si al Aragón oriental lo llamas franja, eres gilipollas, otra franja.

Héctor Moret Coso, porte boina perque es funda mental. Académic de la Academia aragonesa del dialècte occitan catalan. 

Aquí teniu unes cuantes franjes:

A vore si trobéu o trobáu lo mullarero. (A melocotón li falte la tilde)

Javier Giralt Latorre, professó investigadó a la universidat de Saragossa 

Luis Raxadel (Rajadell, catarro de Valderrobres)

Carlos Terés Bellés, llibre licantropía. https://teresantolin.com/es/

Cachol ix al cuentet Lo burro mort. La seua dona, Josefina Nogués, es la protagonista.

https://www.diariodeteruel.es/bajoaragon/pepa-nogues-antropologa-y-etnologa-todo-lo-que-ayudo-a-mantener-la-lengua-durante-800-anos-ahora-ha-cambiado (mantener la lengua durante 800 años: 2024 - 800 = 1224. Me pregunto qué lengua se encuentra en estos documentos de Francia desde el 842. Qué lengua se encuentra en este documento del 2.2.1231? Esta catalanista es más burra de lo que parece. Ya os podéis imaginar en qué centro educativo trabaja impartiendo clases del dialecto occitano catalán. Pista: es un nido de ratas catalanistas en la capital de la comarca del Matarraña.)

La Diana está ficada:

//

5 DE MAYO.

Los señores Diputados mandaron escribir las cartas que siguen a continuación, advirtiéndose, que de la primera y del pregón que en ella se incluía, se envió también copia, con la dirección respectiva, a un gran número de diputados locales.

Al honorable senyer En Francesch Benda ciutada diputat local en la ciutat de Gerona.
Honorable senyer. Dins aquesta vos tramatem copia de una crida ab la qual son donades per enamigues de la cosa publica les persones en ella nomenades. Dehim e manam vos aquella vista la present façau publicar en nom de nosaltres als diputats e conçell com a representants aquest Principat per los los lochs acustumats de aqueixa ciutat sens empero nominacio ne intervencio de algun oficial sino en la manera que es escrita de mot a mot e com publicada sera feu aquella registrar en poder del notari de aqueixa diputacio local. Avisant nos ab vostra letra del dia que les dites costes haureu exequutades. Aço empero no diferiau o dilateu per alguna causa o raho car deliberacio precedent ab intervencio de aquesta ciutat axi volem se faça. Dada en Barchinona a cinch de maig del any Mil CCCC sexanta dos. Manuel de Monsuar dega de Leyda. Los diputats del General e conçell representants lo Principat de Cathalunya residents en Barchinona.

Sigue el pregón a que se refiere la carta anterior.

Ara oyats tot hom generalment de part dels molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables diputats del General e consell lur representants lo Principat de Cathalunya en virtut de la comissio de la cort ultimament celebrada en la ciutat de Leyda e encara de la capitulacio per la Majestat del Senyor Rey atorgada fermada e jurada et alias. Que com los honorables micer Francesch Marquilles mossen Nicholau Pujades ardiacha de la mar micer Pere Falco micer Jaume Taranan e micer Pere de Montmany ciutadans de Barchinona sien stats conselladors e adjutors notoriament hoc e hajen participat e assistit axi en lo spatxament de diverses letres procehides de la Majestat o cort de la Senyora Reyna dirigides als dits deputats e concell e a la ciutat de Barchinona com en altres actes fets e attemptats les quals e los quals son contra la capitulacio dita. E per les dites causes deliberacio precedent ab intervencio de la dita ciutat los dits diputats e concell hajen dats per enamichs e acuydats de la cosa publica del dit Principat los dessus nomenats (la lista negra de los diputats o deputats del General de Cathalunya) per ço ab veu de aquesta publica crida vos notifique hom les dites coses perque a tots sien manifestes e a fi que aximateix tot hom del dit Principat los haja per enamichs e acuydats com dit es e que les persones e tots bens dels dessus dits que sapien e haver puixen meten en mans e poder dels dits diputats e conçell en altra manera seria procehit contra los contrafahents segons per la dita capitulacio et alias es permes. Es empero entes e declarat que la persona e bens del dit ardiacha per esser ecclesiastich han esser confischats ab los mijans deguts e pertinents a despeses del General juxta la deliberacio dessus dita.

resposta de hoc o de no

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

En chapurriau: gorra torta pera caps verts.

barretina, barret, del inglés beret o fransés béret, gascón berret, boina, gorra. A Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé.
Pepe es lo seu pastó.

Birrete.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa té una influensia clara catalana.

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

Uc de la Bacalaria ya ne portabe una de roija

BARRETINA f. 

|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 

|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 

|| 3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 

|| 4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 

|| 5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 

|| 6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 

|| 7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.—La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbí, o sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols o barretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: derivat de barreta. Barrette fransés.

http://etimologias.dechile.net/?birrete

catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, ben afeitat, no sigue que li diguen, "catalá en bigot, ojo muixonot"

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusiñol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.

En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como lo caganer. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes.

Enric Riba y García sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus.
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pesebre, com el caganer.
Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer, Salvador Dalí y Arturo Quintanilla y Fuentecilla. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana de borregos catalans, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.

El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:

Com la flor de la magrana,

queia bé al bosc i al jardí;

los més vells la duien plana,

los més joves de garbí;

des de Nàpols a Marsella

no floria un port sense ella,

era en terra flor vermella,

en la mar coral del fi.

Só barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

Jacinto Verdaguer, La barretina, 2a. est.

• Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
• Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
• Barretina de dormir: de roba blanca.
• Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
• Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
• Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
• Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
• Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
• Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
• Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
• Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Geronins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Barretina