Ribás

Ribás

Eres mes de poble que un kilómetro de ribás

RIBÀS m.

|| 1. Marge molt pendent; cast. ribazo. Entre el pou e'l peu del alt ribaz dur,Febrer Inf. xviii, 8. Que'ns encontram ensemps davant un ribàs, Cançon. Univ. 136. La mar que entretalla sos ribassos, Atlàntida vii.
|| 2. a) Vora del riu (occ., val.); cast. ribera.—b) La part gruixuda del caixer o barana d'una sèquia (Cast.).
|| 3. a) Marge natural, sense pedres, format de terra endurida per herbes i brossa (Gandesa, Tortosa, Maestrat).—b) Porció de terra o camp que no és cultivada (Morella).
    Refr.
—«Al mes de febrer, ja ix l'herba pel recer; al mes de març, per tot lo ribàs» (Morella).
    Var. form.: ribast.
    Etim.: derivat de riba, o potser ja en el llatí vg.: *rīpacĕu, mat. sign. ||1.

Sária, sáries, sárria

Sária, sáries

 

SÀRRIA (i més dialectal sària). f. 

|| 1.   Recipient d'espart o de palma, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt una bístia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems, etc.; cast. serón. Sàrria d'angiles o de peix salat, Leuda Coll. 1249, 254. No sia negun reuenedor qui gos comprar neguna caça ni ous... ni sàrries ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). XIII sàrries de rajoles de Paterna, doc. a. 1402 (Misc. Puig 28). Lo lançol blanch, lo cel cristallí; la sàrria, que u cobre tot, són los cels ab les steles, Sermons SVF, i, 176. Quatre sàrias oldanes, dues d'espart e dues de palma, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Posaren-les dins una sàrria, Tirant, c. 19. Tres sàries, la una xica e dues grans, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133). El traginer descarregava sàrries curulles de conquilles, Foix Diari 57.
|| 2. fig. Dona bruta o menyspreable (Empordà). Ja t'adobaré jo, ja, mala sàrria!, Girbal Pere Llarch 41.
|| 3. pl. Esquellots (Petra, Vilafr. de B.); cast. cencerrada.
    Loc.—a) A sàrries: molt, en gran manera (Eiv., Formentera). «Sa salsa m'agrada a sarris».—b) Pobra sàrria!: es diu d'una dona que vol que tot l'hi portin ben a punt perquè ella no hagi de treballar ni molestar-se gens (Empordà).—c) ¿Quina sàrria busca?: es diu per demanar de què se les heu, de què es tracta (Valls).
    Fon.: sáriə (Ripollès, Gir., Empordà, Cardona, Solsona, Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Ciutadella); sáriɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Maó); sária (Calasseit); sári (Ross., Conflent, Mall., Eiv.); sáɾiɛ (Tremp, Oliana, Artesa de S., Agramunt, Gandesa, Sueca, Alcoi); sáɾia (Tamarit de la L., Freginals, Morella, Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Sanet, Pego, Benidorm, El Pinós, Crevillent).
    Intens.:—a) Augm.: sarriassa (Ja l'adreçaria, ja, ella, an aquella sarriassa!,Girbal Pere Llarch 173);—b) Dim.: sarrieta, sarriona, sarrió;—c) Pejor.: sarriota, sarriot.
    Etim.: incerta; s'ha considerat probable un origen gòtic *sahrja, però darrerament Coromines prefereix partir d'una forma ibèrica (proto-basca) *sarea; vegeu Corominas DECast, s. v. sera, i Congr. Barc. 408.

SARRIÀ 
|| 1. topon. a) Poble situat prop de la ciutat de Girona.—b) Antic poble i avui barriada de la ciutat de Barcelona.—c) Alqueria del terme de Calvià (Mall.).—d) Callosa d'En Sarrià: vila de la part meridional del País Valencià.
|| 2. Llin. existent a Barc., St. Antolí i Vilanova, Xixona, etc.
    Etim.: d'un derivat llatí en -anu d'algun nom personal com Sarius o Serius; en els documents llatins medievals apareixen les formes Sirriano (a. 986), Serriano (a. 1011) i Sarriano (a. 1279). La forma Sarrian apareix com a nom personal en un doc. de l'any 1265: CL sous, Item a'N Sarrian per son ofici, ap. Soldevila PG, iii, 455.

SARRIÓ (i dial.sarió). m.
|| 1. Sàrria usada principalment per al transport de carbó a esquena de bístia (Ribes, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Manresa, Tremp, Conca de Barberà, Vinaròs); cast. serón. Sarrió de espart pera portar carbó o altres coses: Spartea sporta, Lacavalleria Gazoph. El bosc va desaparèixere convertit en fusta i carbó, sarrions d'escorxa i faixines de rama, Pous Empord. 8.
|| 2. Sàrria relativament petita per a portar coses a coll els homes (Urgell, Calasseit, Priorat, Tortosa, Benassal).
|| 3. Peça de llatra de palma, de forma rodona, de 4 a 6 pams de diàmetre i amb dues anses, que serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus (Mall.).
|| 4. Estorí de palmes, forrat de tela de sac, que es posa darrera l'albarda perquè la sàrria no faci mal a la bístia (Santa Margalida).
|| 5. Morrió d'espart per a donar menjar als animals (Sueca); cast. morral.
|| 6. Cabàs gran, de palma, que s'usa per a posar-hi figues (Tortosa).
|| 7. Sarrió de carbó: nom satíric que es dóna als capellans perquè van vestits de negre (Llofriu).
    Fon.: sərió (or., bal.); sarió (Priorat); saɾió (Urgell, Tortosa, Maestrat).
    Intens.:—a) Augm.: sarrionàs.—b) Dim.: sarrionet, sarrionetxo, sarrionel·lo, sarrioneu, sarrioniu.—c) Pejor.: sarrionot.
    Etim.: derivat de sàrria.

2. SARRIÓ
Llin. existent a Barc., Alberic, Canals, Sueca, Al., Villena, etc.
    Etim.: del topònim aragonès Sarrión (Passant per Montalbà, per Mora y per Sarrió, Pere IV, Cròn. 369).

tapaculs, petacul, tapaculos, garrofa, garrofé

bajoca de la garrofa

tapaculs, petacul, tapaculos, fruit de la garrofera, de coló roch y mida de un pésol - garrofa, garrofes, garrofé lo abre

fruto de la garrobera, de color rojo y tamaño de un guisante – algarrobo, algarroba

La algarroba es el fruto del algarrobo, sobre todo la especie Ceratonia siliqua y Prosopis sp.

El nombre es de origen persa (literalmente significa quijada de burro) y el árbol es originario de Asia sudoccidental, desde donde se ha extendido por todo el Mediterráneo Oriental.

árabe خروب (kharrūb). ẖarruba

En chapurriau garrofa, lo abre garrofé. 

Otros nombres: ibopé, mezquite, arveja.

garrofa, garrofes, garrova,
garrofer, garrover, garrofera.

Aragonés: garrofa, garrofera.

Occitan: carróbia,  corrópia,  corróbia

caroube (fr)

alfarroba (pt)  https://pt.wikipedia.org/wiki/Alfarrobeira

carob (en) https://en.wikipedia.org/wiki/Ceratonia_siliqua

carrube (it), vajane (it)

johannesbrood (nl) 
https://nl.wikipedia.org/wiki/Johannesbroodboom (boom = Baum en alemán).

Das Johannisbrot (de) https://de.wikipedia.org/wiki/Johannisbrotbaum 
de garrofés ne trobo bastans a Alemania, y garrofes per enterra.
Johannisbrot = PA DE SAN JUAN, seguramén se li diu BROT perque se fée pa en la farina de la garrofa (Johannisbrotmehl). Mehl = farina.
En inglés es flour.

El fruto es una vaina coriácea / bajoca /de color castaño oscuro, de 5 a 8 cm de longitud, que en el algarrobo blanco contiene una pulpa gomosa sin sabor o a veces dulce, que deja la lengua arenosa y desagradable. Esta vaina contiene las semillas, parecidas a una lenteja grande. Existen dos tipos de algarrobo, de vainas blancas, o de vainas negras o moradas.

El algarrobo mediterráneo, Ceratonia siliqua produce unas vainas entre 10 y 15 cm de longitud, de aspecto comprimido, indehiscentes, de color verde cuando no han alcanzado su madurez, y pardas cuando ya están maduras, o sea, a finales de verano. En estado de madurez, la vaina tiene un sabor dulce muy agradable, y de ella se obtiene al ser molida sin semillas la algarrobina, con múltiples aplicaciones en alimentación humana y como composición de pienso para animales.

Las semillas mantienen su poder germinativo, debidamente almacenadas, hasta 10 años y poseen la particularidad de mantener sus propiedades aun después de haber padecido un incendio.

Su germinación es dilatada en el tiempo debido a su impermeabilidad, que incluso se acrecienta cada vez más conforme van envejeciendo. Para inducir la germinación de estas semillas debemos aplicar técnicas como el remojo.

(Albizia saman)
Árbol perenne, de la familia de las fabáceas, de gran tamaño y amplia copa, cultivado como ornamental y para emplear como forraje sus semillas

Sinónimos: campano, cenízaro, samán.

DCVB:

1. GARROFA (en baleàric GARROVA) f.

I. || 1. El fruit del garrofer, que és indehiscent, polisperm, de color bruna i de forma llarguera i aplanada amb coberta coriàcia i polpa carnosa però no molla; cast. algarroba, garrofa.

«Camarada com la nostra
no n'hi ha cap en Vinaròs,
ni que plegue més garrofes
ni que menge més arròs»
(cançó pop. Vinaròs). En valensiá.

«Bon abre és un garrover,
que fa garroves tot l'any;
quan li cuien ses d'enguany
ja té ses de l'any qui ve»
(cançó pop. Mall.). En mallorquí.

Pus prop és en natura pera o codony ab poma, que no és poma ab oliva ni ab garrofa, Llull Cont. 171, 4.

Pus bellament se mou... com nomena rosa o liri o poma que no fa com nomena garrova o romaguera, Llull Cont. 359, 12.

Dix la cirera a la garroffa que ella era torta e negra, e dix la garrofa a la cirera que ella era tost podrida, Llull Arbre Sc. ii, 359.

Es menester que li donets unes poques de garrofes, Dieç Menesc. i, 3 vo. Olors de blat y garroves, Salvà Poes. 51.

Hi ha diverses varietats de garrofa, designades amb diferents adjectivacions.

Garrofa vera: és vermellosa, grossa, bona; madura pel setembre (Xàtiva).

Garrofa borda: és prima, petita, vermellosa (Tortosa, Mall.).

Garrofa negra: és la de color més fosc, i la més bona (Vinaròs, Cast., Mall.).

Garrofa rossa: és molsudeta, bastant llarga, de color més clar que les altres, i no tan bona (Valldemossa).

Garrofa llarga: és roja, no té gaire polpa i val molt poc (Vinaròs).

Garrofa lluenta: la que té la pell molt llustrosa (Cast., Mall.).

Garrova mollar: és molt gruixada i llarga, i fluixa de clovella (Mallorca).

Garrova de la gran casta: és la més gruixada i millor (Manacor).

Garrova panesca: és relativament petita i recta, i no té gaire molla (Eivissa). 

Garrofa lindar: és negra, llarga i bona, però no tan bona com la garrofa vera (Xàtiva).

Garrofa xopeta: és més menuda, prima i curta que les veres i lindars; és negra i bona (Xàtiva).

Garrofa melera (Val.) o garrova de la mel (Mall.): és curteta i gruixada, amb més suc i més molla que l'ordinària. 

Garrova de duraió: és petita, estreteta, gropelluda i un poc vermellosa (Mallorca).

Garrofa del misto: és llarga, aspra, dolenta (Tortosa). / A Tortosa se diu roína, no dolenta, y se parle valensiá tortosí /

Garrova bugadera: és mitjancera, llargaruda, molt bona per al bestiar (Mall.).

Garrova manollera: la que està amb altres formant bolic (Manacor). Garrofa de costella: és llarga, de pell gruixada (Cast., Mall.).

Garrova de capoll curt: és curteta, gruixadeta, bona; ve devers l'octubre (Mall.).

Garrova de la canal: s'anomena així perquè enmig té un solc o canal (Manacor).

Garrova fulla de raor: és mitjancera, seca i no gaire bona, i és més prima d'una banda que de l'altra, de manera que té certa semblança amb un ganivet (Mall.).

Garrova de banya de cabra: és mitjancera, molt corbada, no gaire bona (Mallorca). 

|| 2. Conjunt de fruits del garrofer; cast. algarroba.
Dues braçades de palla i una ambosta de garrofa, Víct. Cat., Ombr. 51. Els baixos de la casa... eren magatzems: aquí arròs, allí garrofa, Ruyra Pinya, ii, 8. 

|| 3. pl., iròn. Aliment en general; mitjans de subsistència; cast. habichuelas. Guanyar-se les garrofes: guanyar-se la vida. «Amb aquesta feina n'hi ha per a les garrofes»: dóna prou per a menjar, per a guanyar-s'hi la vida (Barcelona). 

|| 4. fig. Conjunt de mentides. Dali, dali garrofa, dali! Ma si en tragina de morral aquest noi!, Ruyra Parada 46. 

|| 5. fig. Mentida (or., occ.); cast. bola, trola. «Que n'has dites, de garrofes!». 

|| 6. fig. Mentider; cast. embustero. «Noi, que ets garrofa!» (Igualada).

II. Nom de diferents objectes que per llur forma llarguera o corbada s'assemblen al fruit del garrofer. Especialment: 

|| 1. tipogr. Peça de metall, de base quadrada, que es posa per a omplir els llocs on no hi ha lletra (Val.); cast. cuadratín. 

|| 2. Ferret llarguer més ample de dalt que de baix, que es posa dins un forat del cap del fusell de carro perquè la roda no surti (Mallorca); cast. chaveta. 

|| 3. Peça de ferro, amb forats, que està entre les dues meitats del cap de la romana del molí de vent (Men.). 

|| 4. Pa que es feia altre temps, de forma llargaruda i entorcillada, de devers un pam de llargària i dos dits de gruixa (Ciutadella).

|| 5. Patilla curta (or., occ.). / Les de Algarrobo són bastán mes llargues /

|| 6. As de bastos (Men.). / lo bastet /

UN DELS REYS CATALÁNS

|| 7. Nom humorístic del doble-sis en el joc de dòmino (València).

Loc.
—a) Parar-se la garrofa a algú: fer-li mala via el menjar o la saliva (Val.); cast. atragantarse.
—b) Fer passar la garrofa a algú: fer li empassar un mos (València).
—c) Fer garrova: menjar massa i caure malament a l'estómec (Mall.).
—d) Passar per sa garrova: esser acceptat sense repugnància (Mall.). Dues coses hey ha que no són fetes per noltros ni mos han pogut passar may per sa garrova, Roq. 40.
—e) Passar-se qualcú o qualque cosa per sa garrova: passar-se'l per la llengua, parlar-ne, murmurar-ne (Mall.). Y tot s'ho passen per sa garrova, Aguiló Rond. de R. 7. Es veinats començaren a estarne mal a pler i a passar-los-se per sa garrova, Alcover Rond. viii, 7.
—f) Esmolar (o esmolar-se) sa garrova: xerrar molt, sobretot murmurant (Mall.). Comensà també a haverhi altra vegada motiu per armolá la garrova, Penya Mos. iii, 137.

Garrofa: llin. existent a Girona, Aiguaviva, Taradell, Montseny, Alcoi, etc.

sa garrofa a Begur

diario de Ibiza pitiuses Balears 2018/09/10/ precio algarroba se dispara ano recogida 1013433

eres lo que minges rebost la garrofa

http://www.veritas.es/wp-content/uploads/VERITAS_99CAT.pdf

diari de Gerona esbadocat media suplemens 2006-04-30_SUP_2006-04-23_00_18_24_domi.pdf

https://www.diaridegirona.cat/media/suplementos/2006-10-29_SUP_2006-10-22_00_23_44_domi.pdf

http://www.girona.cat/sgdap/docs/catalegs_inventaris_PDF/pelagi_negre_pastell-CAT.pdf

    Fon.: gərɔ́fə (pir-or., or.); garɔ́fa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); garɔ́fɛ (Sort, Tremp, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca); garɔ́fɔ (Gandia); gərɔ̞́və (Mall., Men.); gərɔ́və (Eiv.); ɟərɔ̞́və (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
 
Intens.:
—a) Augm.: garrofassa, garrofarra.
—b) Dim.: garrofeta, garroveta, garrovetxa, garroveua, garrofiua, garrofina, garrofona, garrofó (garrovó).
—c) Pejor.: garrofota (garrovota). Es maravillosa la capassidat dels catalufos en creá paraules que no fa aná dingú. Aixó u pot fé consevol.

Etim.: de l'àrab ẖarruba, mat. sign. || 1.

2. GARROFA f. dialectal, 
per garrafa, ampolla revestida (Oropesa, Villar de Canes, Aín); cast. damajuana.
    Fon.: garɔ̞́fa (localitats citades).

    Etim.: deformació de garrafa per influència del garrofa, art. 1.

porta

PORTA f.: cast. puerta.

porta, de portá, porta ca aquí, porta'm una cosa de la tenda

grabats a una porta, mel, apicultó, Beseit, Beceite

I. || 1. Obertura feta expressament a la paret o mur d'una construcció perquè serveixi de pas per a entrar-hi i sortir-ne. Dauant la porta de l'eglea, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 24). Foren davant les portes d'aquells dos albercs, Llull Blanq. 12. Sa muller e'ls infants e ell mateix foren tan pobres que quirent per les portes morien de fam, Llull Felix, pt. i, c. 11. Fins a la porta del castell,Tirant, c. 10. I sien fortes | per conquerir les portes | dels enemics, Alcover Poem. Bíbl. 40. Porta forana: la que dóna pas d'una casa al carrer. Un hom rossegà son pare entrò a la porta forana de son alberch, Genebreda Cons. 131. Porta del pati: la que dóna pas de l'interior d'una casa al corral o pati que hi està adherit. Porta falsa: la situada a la part de darrera o lateral d'un edifici, i que no és la principal d'aquest. Deuallant per la porta falsa en l'ort, Tirant, c. 430. Porta reglar: porta d'entrada al lloc de clausura de les religioses. Porta de carro o Porta cotxera: la que és molt ampla, suficient per a donar pas a carros o cotxes. Tenir porta: (ant.) guardar la porta, impedir el pas. E manà als porters l'Apostoli que no tinguessen porta, ans aquells que'ls nostres manarien que y entrassen, que aquells hi entrassen, Jaume I, Cròn. 524. Treure porta a un lloc: tenir-hi sortida mitjançant una porta. Dos casals... que trauen porta al camí real, doc. a. 1610 (Aguiló Dicc.). Dins les portes d'algú: (ant.) dins la casa o els dominis de tal o tal persona. Ne tu, ni ton fill ne ta filla, ni ton missatge ne ton bestiar ne hom estrany que sia dins les tues portes, Serra Gèn. 80. Dret de portes, o simplement Porta: impost que es paga pel dret de passar per una porta pública o lloc d'entrada a una ciutat, i especialment per passar-hi mercaderies o objectes sotmesos a control. Catius cristians... pagan de porta en l'exida so que's saguex, Conex. spic. 120 vo. Sense pagar dret de portes,Roq. 1. a) La Gran Porta o La Sublim Porta: nom que es donava a l'entrada de la Cort turca, i a la mateixa Cort. Porta, Cort del Gran Turch: Turcici Tyranni aula, Turcica regia, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. per anal., Obertura destinada a donar pas a alguna cosa. a) nàut. Cadascuna de les obertures quadrangulars practicades en el buc d'un vaixell per a la ventilació, per a introduir càrrega, per a manejar l'artilleria, etc. Notxer no deu stibar... nengun fax... pres d'arbres ne de timonera ne de sentina ne de porta ne de negun altre loch on mal pogués pendre,Consolat, c. 83.—b) Obertura per on s'enforna i desenforna i es fan les altres operacions pròpies d'un forn, sia de coure pa, sia de terrisser, de vidrier, etc.—c) Obertura que es fa per a entrar i sortir en les coves o caus de certs animals (Martí-G. Dicc.).—d) Obertura per a entrar dins la bóta (val.).—e) La peça de fusta que forma la part anterior de la pastera (Súria).—f) Part de l'almadrava que dóna accés al grandi i que es tapa amb xarxa un cop ha entrat en el grandi algun peix gros (Roses).—g) Porta reclam: finestreta que comunica la cambra d'una barca de mitjana amb la bodega, i que va proveïda d'una tapadora llevadissa (Blanes).—h) ant. Escotadura, part superior d'una peça de vestit, corresponent al coll. No porten vestidures sinó de tayl veyl... e'l cabeç sia ab porta honesta et poch escollada, doc. a. 1337 (Miret Templers 363).
|| 3. fig. Entrada o principi d'una cosa, d'un estat, d'una situació. (S'usa sovint en plural). Qui era a la porta de la infinida infernal maledicció, Llull Gentil 59. La nafra del costat oberta qui és la porta per hon entren los peccadors,Eximenis Conf. 28. Mort és porta del altre segle, Jahuda Dits, c. 50. Eurídice... encontinent morí e devallà en Infern; sabuda per mi la sua dolorosa mort, devallí a les portes d'aquell, Metge Somni iii. Allà a les portes del cel | trucà sa pobra animeta,Collell Flor. 55. Les místiques portes s'obriren de bat, Costa Poes. 29. A les portes de la mort: en perill imminent de morir.
II. || 1. Peça o peces planes, de fusta o d'altra matèria sòlida, que, adaptades a una obertura practicada en un mur o paret, serveixen per a impedir o deixar lliure el pas per aquella obertura. Obrir la porta: disposar-la de manera que no impedeixi el pas. Tancar la porta: disposar-la de manera que no permeti el pas. Que les portes eren tancades e que no responien, Pere IV, Cròn. 94. Metent foch a les portes, Ardits, i,18. Cauen uns punys damunt la porta vella, Canigó ix. Les crètues de la porta s'enfosqueixen, Ruyra Parada 16. Empènyer la porta: tancar-la incompletament. Barrar la porta: tancar-la fortament amb una barra travessera. La porta normalment és giratòria, fixada a l'obertura per mitjà de frontisses laterals o de golfos o gorrons a la part superior i inferior. Pot cobrir tota l'obertura amb una sola peça, o bé constar de dues peces (que s'anomenen mitges portes, fulles, batents, ales, penques, galtes, berles, ventalles, etc., segons les regions). La porta pot esser massissa o amb vidres (porta vidriera); pot permetre entrar i sortir a peu pla o pot donar sortida a un balcó (porta balconera). Porta corredora: la que per la part de darrera deixa veure els travessers. Porta embarrotada: la que té barres a la part posterior i és llisa a l'anterior. Porta empanyissada: la construïda amb muntants i plafons. Porta encoixinada: la que té la clavenda damunt les barres i que forma relleu a la part anterior (Mall.). Porta llisa: la feta amb posts encolades pel cantell i amb travessers clavats pel damunt, sense marcs ni plafons. Porta muntada: la construïda amb muntants, travessers i plafons. Porta ressaltada: la que té la clavenda que puja damunt el brancal (Felanitx). Porta ferrada: la que duu aplicacions de ferro. Porta clavetejada: la que llueix certa decoració feta de claus de cabota grossa. Porta clavada: la que té les clavendes consistents en posts clavades a les barres, brancals i trasteres (Mall.). Porta engalzada: la que té els plafons engalzats en l'armadura. Porta gorronera: la muntada en un gorró. Porta corredissa: la que s'obre i tanca corrent paral·lelament a la paret. Porta per a la càrrega o Porta de recibo (castellanisme): obertura lateral del buc d'un vaixell, que dóna a la bodega o a les carboneres, i serveix principalment per a introduir la càrrega dins la nau. Tocar o Trucar a la porta: pegar a una porta cops amb la mà, amb una balda o amb altre instrument, per cridar l'atenció dels habitants de la casa o cambra a la qual la dita porta dóna accés. La Volentat... tocà a la porta ab colp de amor, Llull Cont. 328, 20.
|| 2. per anal., Peça de fusta o d'altra matèria sòlida destinada a tapar o interceptar alguna cosa. a) Fusta plana que va lligada a cada un dels dos llibants que porta l'ormeig de la vaca, perquè es mantingui més obert i sigui més fàcil l'entrada del peix al cóp (Vilan. i G.)—b) Porta acaladissa: ant., porta petita composta de dos o més taulons grossos assegurats amb fustes o amb barres de ferro als canals o portells d'una presa de riu, per a aturar o deixar passar l'aigua pujant-se o baixant-se; cast. compuerta (Labèrnia S. Dicc.). Portes acaladisses: Cataracta, Pou Thes. Puer. 11.
III. Vena porta: vena que condueix la sang venosa al fetge; cast. vena porta.
IV. pl., ant. Béns adventicis de l'Església. Li done la sua propina y ajuda de costa, ademés de les portes y adventicis de la Iglésia que li dona, doc. a. 1659 (BSAL, vii, 86).
V. ant. Port. Com foren entrats en la porta de Líger, fermaren aquí ànchora, Reis Bret. 225. Porta de mar: Portus; Puerta de mar, Nebrija Dict.
Porta: llin. existent a Badalona, Barc., Igualada, Vilan. i G., L'Arboç, Valls, Agramunt, Balaguer, Rosell, etc. Existeix la variant Portes o Portas (Cornellà, Dénia, Al., Vall de Gallinera, Mall., Eiv., etc.).
    Loc.—a) Estar a la porta: estar a la vora, molt prop. Pus part mar vos ha Déu dat conquerir, que a lo que està a la porta de vostre regne que u conquirats, Jaume I, Cròn. 128.—b) A la porta, o En porta: molt pròxim, a punt d'arribar, d'esdevenir-se. Tenim es còlera en porta, Roq. 28.—c) Tirar les portes a baix (o a terra): picar a les portes molt fort, amb violència.—d) Obrir de porta en ample: esbatanar, obrir en tota l'amplitud. No romp ses relacions amb sa família, però està obert de porta en ample tot lo dia a parents y esterns, Ignor. 24.—e) Entrar per la porta gran: ingressar a un lloc o en un càrrec amb tots els honors, per mèrit o dret propi.—f) Agafar o Prendre la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot si és amb indignació o a contracor.—g) Passar la porta o Agafar el camí de la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot per comiat o imposició d'altri.—h) Mostrar la porta o Fer passar la porta a algú: manar-li que se'n vagi.—i) De porta en porta: d'una casa a l'altra, sobretot per captar o demanar alguna cosa. Surten a replegar almoyna de porta en porta,Ignor. 22.—j) Anar per portes: arruïnar-se, reduir-se a no res. El crèdit de la casa, d'aquesta feta se'n va anar per portes, Genís Julita 37.—l) Tirar algúper portes: conduir-lo a la ruïna, reduir lo a la misèria.—m) Tancar les portes a algú: impedir-li l'entrada o negar-li l'auxili. Totes les portes li són tancades, Metge Somni i. A tot bon consell ferm tanquen la porta, Proc. Olives 948.—n) De portes enfora: des de fora, sense conèixer íntimament l'assumpte.—o) A l'altra porta, que aquesta no s'obre (or., occ.); A una altra porta en donen dos (bal.); A bona porta t'agafa la fam (val.): es diu per denegar a algú allò que demana, sia almoina, sia un favor, etc.—p) Donar la porta o les portes per la cara, o pels ulls, o pels nassos, o pels morros, o pels bigotis: tancar la porta a algú, no deixar-lo entrar, negar-li el pas. Ell me ha dat la porta per los ulls, ell me ha tancat la porta, Lacavalleria Gazoph. Si jo m'ho sé pensar, li tiro la porta pels bigotis, Genís Mercè 49.—q) Anar portes obertes: mostrar-se, de paraula, molt generós; prometre molt (Mall.). «Sa madona d'aquest lloc | sempre va portes obertes: | carrega la gent d'ofertes, | promet molt i ateny poc» (cançó pop.).—r) Mirar darrera la porta: prendre moltes precaucions, considerar atentament les conseqüències d'allò que un pensa fer.—s) Tocar a totes les portes: sol·licitar l'ajut de tots.
    Refr.—a) «A porta tancada, el diable se'n torna»: significa que si l'enemic troba resistència forta, sovint desisteix d'atacar.—b) «Quan se tanca una porta, se n'obre una altra»: vol dir que quan apareixen dificultats serioses, solen presentar-se també solucions favorables.—c) «De portes enfora, és una cosa, i quan s'és a dins, és una altra»: es diu de les persones, institucions, empreses, etc., que tenen una manera aparent d'esser, ben distinta de com són en realitat.—d) «Vista la porta, sabuda la gent»: significa que per l'aspecte exterior d'una casa es pot jutjar la manera d'esser dels seus habitants.—e) «L'hostaler a la porta, poca gent a dins»: vol dir que quan el cap d'una empresa està desenfeinat, no sol anar gaire bé el negoci.—f) «El més dolent pas és el de la porta»: significa que per a anar de viatge o començar una empresa important, la cosa més difícil és l'acte inicial.—g) «Dona morta, diners a la porta»: vol dir que el qui ha quedat viudo sol trobar bones ocasions de tornar-se casar i adquirir diners.—h) «Torta o no torta, davant la porta»: aconsella casar-se amb una dona del veinat.—i) «Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca.»—j) «Una casa amb dues portes és mala de guardar».
    Fon.: pɔ́ɾtə (pir-or., or.); pɔ́ɾtɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Fraga, Gandesa); pɔ́ɾta (Andorra, Calasseit, Tortosa); pɔ̞́ɾta (Cast., Val.); pɔ̞́ɾtɔ (Al.); pɔ̞́ɾtə (Bal.); pɔ́lta (Alg.).
    Intens.:—a) Augm.: portassa, portarra, portarrassa, portassarra.—b) Dim.: porteta, portetxa, portel·la, porteua, portica, portiua, portina, portarrina, portarrona, portoia, portarrinoia, portinga, portarringa.—c) Pejor.: portota, portot.
    Etim.: del llatí pŏrta, mat. sign. I, II.

PORTÀ topon.
Poblet situat en la Vall de Querol (Cerdanya francesa), prop d'un altre que sol escriure's Portè. Segons Krüger Spr. Geogr. 4, el nom de Portà és pronunciat pɔ́ɾtə per la gent del país.

cuixí

Cuixí

COIXÍ m. 
|| 1. Sac de tela o d'altra matèria, cosit per tots costats i farcit de llana, palla, ploma, crin o altra matèria filamentosa i elàstica, que serveix per a recolzar-hi blanament el cap, repenjar-hi l'esquena, tenir sota els braços o els peus, etc.; cast. almohada, cojín. Ell stech de peus una gran estona, que no's volch aseure, demanant-nos coxí, e allegant que axí és acostumat de tot príncep; e Nos... fem-nos fer coxins de major forma e pus nobles que'ls altres coxins de la nostra cambra, Pere IV, Cròn. 100. Quatre coxins, dos de sendat et un obrat de seda, doc. a. 1376 (Miret Templers 559). Posaren-li los lençols... ab los coxins brodats, que's mostraua lit molt singular, Tirant, c. 97. La senyora reyna li manà que sigués molt prop de sa mercè en coxins, Villena Vita Chr., c. 60. Item dos coxins de peus, doc. a. 1494 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). El meu cap s'enfonsava al coixí amb dolç engorroniment, Ruyra Parada 18. a) fig. Qualsevol cosa que serveix per a recolzar-n'hi una altra blanament. Stant ell en la cena arrimat en aquell inapreciable e delitós coxí dels pits del seu senyor, Villena Vita Chr. c. 272. Y fent coxí dels cabells sobre la dura terra, Alegre Transf. 81. En son coxí de verdor la prímula se desvetlla,Verdaguer Flors 17. 

|| 2.   Aparell compost d'una espècie de collar de tela de sac o de cuiro farcit de palla, damunt el qual descansa un cap del jou per evitar que faci mal al coll de la bístia en llaurar o estirar el carro (Sta. Col. de Q., Alcoi, Mall.); cast. collera. Els muls amb juntures y coixins nous,Rosselló Many. 105. 
|| 3. La part posterior i més blana de la collera de tirar a carro (Manacor); cast. almohadilla. 
|| 4. Les peces de tela de saca farcida de llana que van posades davall la sella o l'albarda i serveixen per a fer més suau el contacte d'aquests aparells amb l'esquena de la bístia (Calasseit, Tortosa, Men.); cast. almohadillas, cojín. 
|| 5. Peça mecànica que va col·locada entre dues altres peces, sia per a comunicar l'acció d'una damunt l'altra, fer-la més suau, etc.; cast. cojinete. Especialmet a) En la premsa d'oli, cadascuna de les peces planes de fusta que es posen damunt la pila d'esportins perquè el caragol els estrengui més bé (Lledó).—b) Peça de ferro on va engalzat el dau del timó en les embarcacions grans (Cat., Val., Bal.). 
|| 6. Peça de sucreria de forma quadrangular amb les cares un poc convexes, de manera que és semblant a un coixí de llit (Mall.). Se sol anomenar també coixí reial o coixí imperial. Es cochs y ses dolces y es coixins reals, Ignor. 69. Els ingredients d'una cuita de coixins solen esser: dues lliures de pasta bamba ja tova, quatre unces de saïm, quatre vermells d'ou i dues unces de sucre; es dóna la forma de coixí amb motlos especials, es deixa tovar un poc la pasta i es duu al forn (Manacor). 
|| 7. Coixí de moro: fulla de figuera de moro (Mall.); cast. pala. 
|| 8.   Coixins de monja: planta de la família de les lleguminoses: Astragalus tragacantha L. (Empordà); cast. astrágalo. És perenne, subllenyosa, de color blanc cendrós, de flors blanques; forma una mateta estranya, molt espinosa, semblant a un eriçó. 
|| 9.  Coixins de monja o coixins de senyora: planta de la família de les lleguminoses: Erinacea pungens Boiss. (or.); cast. erizo, cambrón. És molt espinosa i es fa pels llocs àrids de les muntanyes.
    Fon.: kuʃí (pir-or., or. fora el Camp de Tarr., Sort, Organyà, Balaguer, Al., Inca, Petra, Santanyí, Sóller, Men., Eiv.); kuјʃí (Sort, Camp de Tarr., Tortosa); koʃí (Artesa, Morella, Pego, Palma, Manacor); koјʃí (Tremp, Fraga, Tamarit, Gandesa, Alcoi); koјsí (Benassal, Cast.).
    Intens.:—a) Augm.: coixinàs, coixinarro, coixinot.—b) Dim.: coixinet, coixinetxo, coixinel·lo, coixineu, coixinó.
    Etim.: del llatí coxīnu, mat. sign. (derivat de cŏxa, ‘cuixa’, perquè els coixins s'empraven principalment per a seure-hi damunt).

Roch, roija

Roch, roija

ROIG, ROJA adj.
|| 1. Vermell amb tendència a groc o a color d'argila (or., bal.); cast. rojo. Açò fes si lo mal és negre, e si és roig no li posses, Micer Johan 416. Aquella aygua tornarà com un brou roig, Robert Coch 43 vo. Per a rentar el fanc roig del sementer, Rosselló Many. 29. S'havia posat uns balandrans vells, casi roigs, Pons Llar 66. a) Cabells roigs: cabells de color tirant a vermell. Era... joue de pochs dies, los cabells roigs, Curial, i, 38. Home roig (dona roja, etc.):home, dona, etc., que té els cabells roigs; cast. pelirrojo. Les christianes, | juhies, mores, | negres e lores, | roges e blanques, Spill 425. Mira tu, roig, no m'enfades,Roq. 14. Roig mal pèl: es diu a una persona de cabells roigs, per menyspreu, perquè hi ha la creença que els de cabells roigs no són persones de bon caràcter. Cavall (mul, bou, etc.) roig: nom que es dóna a un animal que té el pèl de color vermell fosc. La mula que sia tota rossa ho roja, Dieç Menesc. i, 5. Un jove... cualcant sobre un cavall roig, Rosselló Many. 94.
|| 2. Vermell (pir-or., occ., val.); cast. rojo, encarnado, colorado. Lo sol se mostrà royg, Sermons SVF, i, 146. Al seu rostre cadavèrich | dóna l'incendi un tint roig, Llorente Versos 155. Fluïa de sos llavis rojos suau i vibrant, Pons Com an. 76. Mars... és de sua natura calt e sech, e és de color roia e resplandent, Curial, ii, 1. Arròs roig, blat roig, figa roja, etc.: arròs, blat, figa, etc., de color vermell. Tornar roig: enrojolar-se, esdevenir vermell de cara per la vergonya, per l'acalorament, per massa menjar, etc. Tornà roja e vergonyosa e no pogué res dir, Tirant, c. 215. No pusch creure que... los meus dits sàpien gouernar la pluma qui torna roya e vergonyosa en la mia mà, Curial, ii, 70. Aquells qui han vergonya són fets roigs, Egidi Romà, i, 3a, 10. Amb la cara roja i el barretinot ficat, Massó Croq. 142.
|| 3. m. El color vermellós (|| 1) o vermell (|| 2); cast. rojo. Tenen un vert potent, | un blau marcial, un roig homicida y furient, Carner Sonets 64.
|| 4. Pertanyent a un partit d'esquerra, d'oposició a la monarquia (en el segle XIX) o d'orientació marxista (en el segle XX); cast. rojo. Axí en fa de tota casta | amb sos neos y amb sos rotjos, Aguiló Poes. 151.
Roig: llin. existent a Celrà, Palau Saverdera, Barc., Igualada, Terrassa, Valls, Prat de Comte, Calafell, Ulldecona, Agramunt, Anglesola, Torà, Benassal, Les Coves de Vinromà, Val., Cullera, Benidorm, Pedreguer, Mall., Men., Eiv., etc. Hi ha la variant Roi (escrita sovint Roy) a Vidreres, Vilabertran, Manresa, Mataró, Tortosa, Areny de Ribagorça, Arbeca, Val., Al., etc.
Roig, topon.: a) Mar Roja (o Mar Roig): la mar que separa Aràbia de la part nord-est de l'Africa. Nos desliurà de les mans de Faraó en passar la mar roja, Pere Pasqual, Obres, i, 124. Supèrbia féu perir Pharahó en la Mar Roja,Villena Vita Chr., c. 34. Una altra pàtria ens espera, com darrera el Mar Roig la terra de promissió, Verdaguer Exc. 6.—b) En Roig: llogaret del terme de Xert (Maestrat).
    Loc.
—Roig com una pebrina (pir-or.), o com un perdigot (or., occ., val.), o com una tomaca (Al.), o com un bitxo (Empordà), o com un pebre (bal.): comparances que s'apliquen a una persona o cosa molt vermella.
    Refr.—a) «Home roig, no et faci goig» (i hi ha qui afegeix: «Si te'n fa, no et durarà»); «Guarda't de pedra rodona, de ca que no lladra i d'home roig»; «Home roig i gos pelut, primer mort que conegut»; «Home roig i gos pelut, de cap mal és plangut»; «De pèl roig, ni gat ni porc» (val.): sentències populars que expressen la idea que les persones de pèl roig solen tenir mal caràcter. Pero hi ha una contrapartida en aquest refrany: «El roig, amb el pèl que té, bé pot ser home de bé»; i en aquest altre: «Més val cara roja que cor negre».—b) «Home roig, o és molt savi o és molt boig»: indica que els de cabells roig solen esser extremosos i mancats de moderació.—c) «Tot lo roig fa goig»: significa que el vermell és un color que sol agradar a molta gent (val.).
    Var. form. dial.: roi.
    Var. ort. ant.: rog (Signum Guillem Rog, doc. a. 1176, 2ap. Priv. Ordin. Valls Pir. 399; Nós veem que l'ome mort, qui serà gras e gros e rog e fresc, que en un poca d'ora lo metrà hom dejús la terra, Llull Cont. 103, 19).
    Fon.:—a) Forma de masculí sing.: rɔ́ʧ (pir-or., or., occ.); rɔ̞́ʧ (val., bal.); rɔ́ј (Andorra, Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp);—b) Forma de femení sing.: rɔ́ʒə (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒɛ (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa); rɔ́јʒa (Tortosa); rɔ́јɛ (Sort, Tremp); rɔ́јa (Ribagorça); rɔ́ʤɛ (Fraga); rɔ̞́ʤa (Cast., Al.); rɔ̞́ʧa (Val.); rɔ̞́ʤə (mall., men.).—c) Forma de masculí plural: rɔ́јts, rɔ́јs, rɔ́ʒus (pir-or., or.); rɔ́јs (Ribagorça, Pallars); rɔ́јʒos (Urgell, Ll., Tortosa); rɔ̞́ʤos (Cast., Al., Mall.); ɾɔ̞́ʧos, rɔ̞́јs (Val.); rɔ̞́ʤus (Men.).—d) Forma de femení plural: rɔ́ʒəs (pir-or., or., eiv.); rɔ́јʒes (Urgell, Balaguer, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre); rɔ́јes (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); rɔ́ʤes (Fraga, Cast., Al.); rɔ̞́ʧes (Val.); rɔ̞́ʤəs (Mall., Men.).
    Intens.:—a) Augm.: rojàs, -assa; rojarro, -arra;—b) Dim.: roget, -eta; rogeu, -eua; rogiu, -iua; rojó, -ona; rojoi, -oia. —c) Pejor.: rojot, -ota.
    Etim.: del llatí rŭbĕu, mat. sign. |||| 1, 2.

Peñarroya de Tastavins

Pena-Roja de Tastavins

Lligassa, vensill

Aragonés : Ligarzo, ligarza. Atadura de la gavilla con la misma mies.

Lligassa a Beseit pot sé un NUGO, o un VENSILL.

https://www.pinterest.com/pin/319966748502637056/

El tío Pascual de Simforosa lligant el vencill.

DCVB:

VENCILL m. 
|| 1. Lligall fet d'un manoll de brins d'un cereal o d'espart, i a vegades de sarment, per a lligar les garbes quan seguen; cast. vencejo, tramojo. 
Es pràctica molt seguida la de lligar vencills als troncs, Serra Calend. folkl. 176. 
|| 2. Corretgeta que lliga el mantí amb el vergueró de la batolla (Puigcerdà).
    Var. form. dial.: vencí, vencís, vincell.

    Fon.: vənsíʎ (Valls, Reus); bənsíʎ (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripollès, Solsona, Igualada, St. Martí SG, Sta. Col. de Q.); bensíʎ (Pont de S., Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Val., Gandia); vensíʎ (Calasseit, Cast., Sueca, Alcoi, Pego, Sanet); benzíʎ (Llucena); bɛnsíʎ (Guardamar); bənsí (Ripollès, Empordà, Berguedà, Vic, Vallès); bənzí (Vilafr. del P.); vənsíј, vənsí (Mall.); vənsís (Mall., Men., Eiv.); binséʎ (Bonansa).

    Pl.: la forma normal és vencills, però de la forma dialectal vencís s'ha format un plural vencisos.

    Intens.: vencillet, vencillot, vencilló.

    Etim.: del llatí vg. *vincīcŭlum, VINCULO , ‘lligam’ (derivat de vincire, ‘lligar’). La forma
ribagorçana vincell ve d'una forma llatina *vincĭcŭlum amb i tònica breu (la mateixa que ha donat en cast. vencejo).

Tassa

Tassa

TASSA f. 
|| 1. Recipient de terrissa, de porcellana, de metall, etc., de boca relativament ampla, amb ansa, que serveix principalment per a prendre cafè, te, llet o infusions medicinals; cast. taza. Dos taces d'argent,doc. a. 1410 (Alós Inv. 11). Una tassa daurada d'argent, doc. a. 1414 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Com se'n calàs una gran tassa, Spill 1551. Taça de ances: Seyphus ansulatus, Pou Thes. Puer. 129. Sentat vora la taula d'un cafè, sol, ab la tassa devant y l'ampolla de l'aygua, Vilanova Obres, iv, 63. Tassa de combregar: tassa fina que es guarda a les cases per a un dia que hi hagin de dur el viàtic. Tassa de gal: tassa mit coberta, amb galet, que serveix per a donar a beure líquids a un malalt (Tortosa). Tassa de tast o Tassa de salva: ant., la que servia per a fer tastar les begudes a un familiar i així evitar les possibles metzines a les persones reials. Tassa de xorro: tassa de gal (val.). 
|| 2. a) Vas amb peu, per a beure vi, aigua, licors (men.); cast. copa. Quant ell prenia la taça del vi per beure, Sermons SVF, i, 40. Qui vol dona verge, de uidre pren taça, Viudes donz. 263.—b) Got, vas sense peu, per a beure vi, aigua, licors (Fraga); cast. vaso. Taça o got pera beure: Phiala: Taça o taçon para beuer, Nebrija Dict. 
|| 3. Porró que té el tarot formant angle obtús amb el galet (Ripollès, Empordà, Garrotxa, Berguedà, Conca de Barberà); cast. porrón. 
|| 4. El contingut de qualsevol dels dits vasos o recipients. «M'he begut dues tasses de cafè». Metràs-hi una bona tassa de vinagre, Conex. spic. 31. 
|| 5. Pica o recipient de pedra dins el qual cau l'aigua d'una font; cast. tazón. L'algua saltava fet butllofas com en la tassa d'un surtidor, Querol Her. Cab. 17. 
|| 6. Tassa de bruc: bolet de l'espècie Clitocybe infundibuliformis, moixernó de tardor (Malgrat, ap. Masclans Pl. 200). 
|| 7. Tasses de jueu: planta de l'espècie Cotyledon umbilicus- Veneris, mena d'eura molt verda, semblant a bolets petits, que es fa per llocs humits (Empordà).
    Refr.
—«Si no vols brou, dues tasses» (o «tassa i mitja», o «tres tasses»): es diu referint-se a l'abundància d'una cosa que hauria estat preferible que no hi hagués estat.
Tassa: llin. existent a Llerona, St. Feliu de Boixalleu, Val., etc.
    Fon.: tásə (or., bal.); tásɛ (Ll., Gandesa, Sueca, Maó); tása (Andorra, Tortosa, País Valencià).
    Intens.:—a) Augm.: tassarra, tassassa.—b) Dim.: tasseta, tasseua, tassiua, tassona, tassó.—c) Pejor.: tassota, tassot.
    Sinòn.:— || 1, escudella;— || 2a, copa;— || 2b, got, tassó, vas;— || 3, porró;— || 6, moixernó de tardor, orella de conill, pollerenca;— || 7, barretets, capellets, cobertora, coques, papellides, orella de monjo.
    Etim.: de l'àrab ṭassa, ‘vas gran per a beure’.

Víctor Longares Abaiz, el maestro de primaria más tonto de Aragón

Esta bonita conversación con Víctor, en el grupo Basta ya de manipular la historia, la corona catalano aragonesa nunca existió.

Hay que tener cuidado donde estudian tus hijos y quienes son sus maestros o profesores. En la universidad ya mejor que se apañen solos, pero si llegan idiotizados de la primaria y secundaria, será más fácil que les tomen el pelo algunos licenciados, doctores o catedráticos imbéciles.

https://m.facebook.com/groups/51687756846?view=permalink&id=10154863780941847

https://es.linkedin.com/in/vlongares

https://fablanszaragoza.blogspot.com/2011/03/entrevista-victor-longares-nuevo.html

https://www.instagram.com/vogir/?hl=es

https://www.alcarajo.org/author/victorlongaresabaiz/

https://www.pinterest.cl/VLongares/

Estes dos imatges les té al seu perfil de Facebook

Chapurrear es hablar una lengua cometiendo errores.

Ese blog sin embargo, escribe en perfecto catalán. Se ve que lo lleva alguien con cultura.

Toni Babia, que no está en Babia, te explica el origen del chapurriau, y no pone nada de chapurrear, que es lo que todos los catalanistas decís, y recurrís a la RAE, que tanto os gusta. Chapurriau y chapurrear no es lo mismo, como no lo es medio metro de encaje negro, o que un negro te encaje medio metro.

No soy catalanista. No te inventes cosas. Ese Toni puede decir lo que quiera, pero ese blog está escrito en catalán.

He visto tus comentarios y eres catalanista, no me invento nada, además estás en un grupo o página que no te corresponde. El blog está escrito en chapurriau, como bien se puede ver en esta entrada http://chapurriau.blogspot.com/2017/06/swahili-catala-sua-gili.html

Pues no. No soy catalanista. Soy aragonés. Todos los pancastellanistas recurrís al mismo insulto.

La anterior entrada en perfecto catalán y esta con faltas de ortografía.... pero en catalán también. No por escribir mal se convierte en otra lengua.


No me vas a convencer, porque los catalanistas hacéis exactamente lo mismo, se nota que vuestro rey era aragonés.

"Antón. (A Valentina.) Chacha; sácate la retacía y el chapurriau, que tomen una copica."

El catalán solo es un chapurriau según el diccionario del occitano, y con cambiar palabras y hacer una gramática propia ya fue idioma, el chapurriau tiene su ortografía propia, gramática mixta y literatura, casi tan buena como la de Albert Pla. Si el valenciano y mallorquín son catalán, algunos lo defienden, y les interesa mucho, entonces todos los que hablan catalán realmente hablan francés, del lemosín, y entienden el francés escrito en un alto %, hablado menos, pero es cuestión de oído. Entender a uno de Olot no es tan fácil como a uno de Gandesa.

Son todos la misma lengua. Jesús Moncada era de Mequinenza y escribía en catalán porque sabía escribir bien. No escribía en ese engendro infecto que se inventó Roberto Bayod y usa la FACAO. Poco a poco, acabaremos con esa chapuza lingüística.

Y ahí te dejo solo con tus idioteces. Ya se extenderá el catalán y te tocará a ti o a tus hijos estudiarlo. Acuérdate. Ese día, seguirás echando bilis. Pero en catalán.

Jesús Moncada, Desideri Lombarte y muchos otros autores que conozco, y he leído, escribían catalán, normalizado, usaban palabras de la zona, muchas de ellas casi extintas, pero recurrían a la norma para poder publicar. Yo también sé escribir catalán, autodidacta, y tengo el nivell mitjà de valencià.

Sí. De catalán. Muy bien.

El catalán se extenderá como una gangrena, a golpe de talonario, pero al mismo tiempo está perdiendo hablantes en Cataluña, no lo digo yo, lo dice gente estudiosa del catalán, y lo escriben en catalán. De ahí esta ansia.

Pues anda que el chapurriau...😂😂😂😂 La gente con cultura quiere hablar bien. No ese engendro inventado por el franquista Roberto Bayod.

Se nota que no sabes leer, Toni Babia (catalán) descubre el origen del chapurriau en el occitano, y en Aragón hay miles de personas que hablan chapurriau, son aragoneses, y el catalán no solo no lo aceptan, lo desprecian, como la gran mayoría de españoles.
Eso no pasa en ningún otro sitio, Catalunya és diferent. Ni el catalán ni el valenciano pueden expresar nuestra forma de hablar, al menos, normalizado.
http://aguelosebeta.blogspot.com/2017/08/les-olives-3-los-torts-2.html

esto es chapurriau de Valjunquera, donde se usa el apitxat (tiarra, diau, piau), en Valencia se usa en pocos sitios ya.

Toni Babia veo que ni es filólogo ni nada. "Descubre" una palabra en un diccionario de occitano y se monta su propia película. Muy científico.

Roberto Bayod es el que se inventa el nombre de chapurriau para el catalán de Aragón. Tu abuelo pasaba de que le comiesen la cabeza con tonterías (supongo) y hablaba catalán sin problemas.

Me estás poniendo como autoridades a un jurista franquista, reaccionario y catalanófobo (Bayod) y a un iluminado que buscaba palabras en diccionarios de otras lenguas para ver qué se inventaba. Sin embargo, la labor normalizadora del profesor Pompeu Fabra no te sirve porque era químico.

Veo que actúas con todo el rigor del mundo.

Una cosa más. Toni Babia, aparte de "descubrir" una palabra en un diccionario occitano, ¿qué más ha hecho en su vida?

Uno de los especialistas, autoridad, riguroso, es Artur Quintana Font,

https://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2016-10-23/cataluna-aragon-premian-filologo-catalan-tiene-2200-anos_1279002/ ,

creu de Sant Jordi, que dice que se hablaba aragonés y catalán hace 2200 años (antes de Francisco Franco, vamos).
A mí Pompeyo no me sirve para nada, sólo hizo una gramática siendo químico, pero todos los que escriben en catalán están usando esta gramática. De Bayod no he leído nada, no lo conozco, su pueblo sí. Entiendo que no te caiga bien, ni vayas a leer sus libros. Toni Babia te caerá mejor, tiene perlas en imágenes de google.