Mostrando las entradas para la consulta perdut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta perdut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 18 de octubre de 2023

IX, Ges no mi desconort S' ieu ai perdut,

IX.


Ges no mi desconort

S' ieu ai perdut,

Qu' ieu non chant e m deport,

E non m' aiut

Com cobres Autafort

Qu' ieu ai rendut

Al senhor de Niort,

Car la volgut;

E pois en merceian

Li sui vengutz denan,

E 'l coms en perdonan

M' a receubut baisan;

Ges no i dei aver dan,

Qui qu' en dises antan,

Ni lausengier non blan.


Vas mi son perjurat

Trei palazi,

E 'l quatre vescomtat

De Lemozi,

E li dui penchenat

Peiragorzi,

E li trei comte fat

Engolmezi,

E 'N Sestols ab Gasto,

E tuit l' autre baro

Que m feron plevizo,

E lo coms de Dijo,

E Raimons d' Avigno,

Ab lo comte breto,

Et anc uns no m tenc pro.


Si 'l coms m' es avinens

E non avars,

Mout li serai valens

En sos afars,

E fis com fins argens,

Humils e cars;

E 'l coms sega lo sens

Que fai la mars,

Quan ren i chai de bo

Vol ben qu' ab lieis s' esto,

E so que no 'l te pro

Gieta fors el sablo;

Qu' aissi s tainh de baro

Que fassa son perdo,

E s' el tol que pois do.

 

Ses pro tener amic

Tenc per aital

Com fas mon enemic

Que no m fai mal; 

Qu' en un mostier antic 

De San Marsal

Mi jureron mant ric

Sobr' un missal;

Tals mi plevic sa fe

Non feses patz ses me,

Qu' anc pois no m' en tenc re,

Ni li sovenc de me,

Ni 'll membret mas de se,

Qant si mes a merce;

E non estet ges be.


Lo comte vueill pregar

Que ma maiso

Mi comant a gardar,

O que la m do;

Q' ades mi son avar

Tut sist baro,

Q' ab els non puosc durar

Ses contenso;

Ara mi pot cobrar

Lo coms ses mal estar,

Et ieu vas lui tornar

E servir et onrar;

E non o volgui far,

Tro c' al dezamparar

Sui vengutz d' En Aimar.


Ma bella Esmenda s gar

Hueimais de sordeiar,

Que ja per meilhurar

Non la cal trebailhar;

Qu' el mon non sai sa par

De joi ni de parlar

Ni de bell domneiar.


Domna, ab cor avar

De prometr' e de dar,

Pois no m voletz colgar,

Donasses m' un baisar;

Aissi m podes ric far

E mon dan restaurar,

Si dombres dieus mi gar.


Papiol, mon chantar

Vai a mi dons contar;

Per amor d' En Aimar

Mi lais de guerreiar.


Bertrand de Born.

viernes, 20 de octubre de 2023

XLIX, Una cieutat fo, no sai quals,

XLIX.


Una cieutat fo, no sai quals,

On cazet una plueia tals

Que tug l' ome de la cieutat

Que toquet foron dessenat.

Tug dessenero, mas sol us;

Aquel escapet e non plus,

Que era dins una maizo

On dormia, quant aco fo:

Aquel levet, quant ac dormit

E fon se de ploure gequit,

E venc foras entre las gens

On tug feiron dessenamens.

L' us fo vestis, e l' autre nus,

L' autr' escupi vas lo cel sus;

L' uns trais peira, l' autre astelas,

L' autre esquisset sas gonelas,

L' uns feri e l' autre enpeis,

E l' autre cuget esser reis

E tenc se ricamens pels flancx,

E l' autre sautet per los bancx;

L' us menasset, l' autre maldis,

L' autre ploret e l' autre ris,

L' autre parlet e no sap que,

L' autre fes metoas de se.

Et aquel qu' avia son sen

Meravilhet se molt fortmen,

E vi ben que dessenat son;

E gard' aval e gard' amon

Si negun savi n' i veira; 

E negun savi non i a:

Grans meravelhas ac de lor;

Mas molt l' an els de luy maior,

Qu' el vezon estar saviamen;

Cuion qu' aia perdut lo sen,

Car so que ill fan no ill vezon faire.

A quascun de lor es veiaire

Que ill son savi e ben senat,

Mas lui tenon per dessenat;

Qui 'l fer en gauta, qui en col;

El no pot mudar no s degol.

L' uns l' enpenh, l' autre lo bota,

El cuia eissir de la rota;

L' uns l' esquinta, l' autre l' atrai,

El pren colps e leva e chai.

Cazen, levan, a grans ganbautz

S' en fug a sa maizo de sautz,

Fangos e batut e mieg mortz;

Et ac gaug quan lor fon estortz.


Aquesta faula es al mon

Semblan et a tug silh que i son;

Aquest segles es la cieutatz,

Que es totz ples de dessenatz;

Qu' el maior sen c' om pot aver

Si es amar dieu e temer,

E gardar sos comandamens:

Mas ar es perdutz aquel sens;

La plueia sai es cazeguda;

Una cobeitatz es venguda,

Uns orgoills et una maleza

Que tota la gen a perpreza;

E si dieu n' a alcun onrat,

L' autr' el tenon per dessenat

E menon lo de tom en vil,

Car non es del sen que son il,

Qu' el sen de dieu lor par folia;

E l' amicx de dieu, on que sia

Conois que dessenat son tut,

Car lo sen de dieu an perdut;

E 'lh tenon lui per dessenat

Car lo sen del mon a laissat.


Pierre Cardinal.


XLIX, Una cieutat fo, no sai quals,

miércoles, 18 de octubre de 2023

VII, Lo coms m' a mandat e mogut,

VII.


Lo coms m' a mandat e mogut,

Per En Ramon Uc d' Esparro

Qu' ieu fassa per lui tal canso

Qu' en sion traucat mil escut,

Elms et ausbercx et alcoto,

E perpong falsat e romput.


Et es luecx que sia atengut,

Pus mi fai comtar sa razo,

E qu' enans de la roazo

O aia 'l coms aperceubut,

Que blasmarion m' en Guasco,

Que de lor mi tenh per tengut.


A Toloza, part Montagut,

Plantara 'l coms son guonfaino

Al prat comtal, josta 'l peiro;

Quan lay aura son trap tendut,

Nos alogerem d' enviro,

Si que tres nuegz hi jairem tut.


E desse que serem vengut,

Mesclara 'l torneys pel cambo,

E Catalas e ill d' Arago

Tombaran soven e menut,

Que non lur tenran pro arso,

Tan grans colps hi ferrem nos drut.

E no pot esser remazut

Que vas cel no volon tronso,

E que sendat e sisclato

E samit no sion romput,

Cordas e becas e paysso

E traps e pavaillo perdut.


E seran hi ab nos vengut

Las poestatz e li baro,

E tug li honrat companho

Del mon e li plus elegut,

Quar per aver e per somo

E per pretz hi faran aiut.


Lo reys qu' a Tarascon perdut,

E 'l senher de Montalbeo

Rogiers, e 'l filh Bernart Otho,

E 'l coms Don Peire lor n' aiut,

Lo coms de Foys, e 'N Bernado,

E 'n Sancho, frair' al rey vencut.


De lai penson de guarnizo,

Que de sai lur er atendut.


Totz temps vuelh que li ric baro 

Sion entre lor irascut.


Bertrand de Born.

lunes, 2 de octubre de 2023

Manuscrit de l' Abbaye de Saint-Martial de Limoges. Oraison. Prière a la vierge. Planch de Sant Esteve

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Pièces et fragments divers, tirés d' un manuscrit de l' Abbaye de Saint-Martial de Limoges.


Oraison.


Be deu hormais finir nostra razos:

Un pauc soi las, que trop fo aut lo sos;

Leuen doi clert que dijen lo respos:

Tu autem deus, qui est paire glorios,

Nos te preian que t remembre de nos,

Quant triaras lo mals d' antre los bos.


Bien doit désormais finir notre récit:

Un peu suis las, vû que trop haut le son;

Se lèvent deux clercs qui disent le repons:

Toi donc Dieu, qui es père glorieux,

Nous te prions que te souvienne de nous,

Quand trieras les mauvais d' entre les bons.


Prière a la vierge.

Versus Sancte Marie.


O Maria! deu maire,

Deu t' es e fils e paire;

Domna, preia per nos

To fil lo glorios.


E lo pair' aissamen

Preia per tota jen;

E c' el no nos socor,

Tornat nos es a plor.


Eva creet serpen

un agel resplanden;

E so nos en vai gen;

Deus n' es om veramen.


Car de femna nasquet,

Deus la femna salvet;

E pre quo nasquet hom

Que garit en fos hom.


Eva molher Adam,

Quar creet lo Satan,

Nos met en tal afan

Per qu’ avem set e fam.


Eva mot foleet

Quar de queu frut manjet

Que deus li devedet,

E cel que la creet.


E c’ el no la ’n crees

E deu frut no manjes,

Ja no murira hom

Chi ames nostre don.


Mas tan fora de gen

Ch’ aner’ a garimen;

Cil chi perdut seran

Ja per re no foran.


Adam manjet lo frut

Per que fom tuit perdut:

Adam no creet deu;

A tot nos en vai greu.


Deus receubt per lui mort

E la crot a gran tort,

E resors al tert dia,

Si cum o dit Maria.


Aus apostols cumtet

Et dis c' ap deu parlet,

Qu' eu poi de Galilea

Viu lo verem angera.


Vida qui mort aucis

Nos donet paradis;

Gloria aisamen

Nos do deus veramen.


------


O Marie! de Dieu mère,

Dieu t' est et fils et père;

Dame, prie pour nous

Ton fils le glorieux.


Et le père également

Prie pour toute gent;

Et s' il ne nous secourt,

Tourné nous est à pleur.  

Eve crut le serpent

Un ange resplendissant;

Et cela nous en va bien;

Dieu en est homme vraîment.


Parce que de femme naquit,

Dieu la femme sauva;

Et pour ce naquit homme

Que guérit en fût homme.


Eve femme d’ Adam,

Parce qu’elle crut le Satan,

Nous mit en telle peine

Par quoi nous avons soif et faim.


Eve beaucoup fit folie

Parce que de ce fruit mangea

Que Dieu lui défendit,

Et celui qui la crut.


Et s’ il ne la en crût

Et du fruit ne mangeât,

Jamais ne mourrait homme

Qui aimât notre seigneur.


Mais tant serait de gent

Qui irait à guérison;

Ceux qui perdus seront

Jamais pour rien ne fussent.


Adam mangea le fruit

Par quoi fûmes tous perdus:

Adam ne crut Dieu;

A tous nous en va mal.


Dieu reçut par lui la mort

Et la croix à grand tort,

Et ressuscita au troisième jour,

Ainsi comme le dit Marie.


Aux apôtres elle conta

Et dit qu’ avec Dieu parla,

Qu' au pays de Galilée

Vivant le verrons encore.


Vie qui la mort tua

Nous donna paradis;

Gloire également

Nous donne Dieu vraiment.


Extrait du mystère des vierges sages et des vierges folles.


Oc est de mulieribus.


Ubi est Christus meus dominus et filius excelsus? 

Eamus videre sepulchrum.


Angelus sepulchri custos.


Quem queritis in sepulchro, Christicole, non est hîc. Surrexit sicut predixerat. Ite nunciate discipulis ejus quia precedet vos in Galileam. Verè surrexit dominus de sepulchro cum gloria. Alleluia.


Sponsus.


Adest sponsus qui est Christus:

Vigilate, virgines;

Pro adventu ejus gaudent

Et gaudebunt homines. Etc.

Venit sponsus qui nostrorum

Scelerum piacula

Morte lavit, atque crucis

Sustulit patibula.


Gabriel.


Oiet, virgines, aiso que vos dirum

Aisex presen, que vos comandarum:


Atendet un espos, Jeshu Salvaire a nom. 

Gaire no i dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.


Venit en terra per los vostre pechet:

De la vergine en Betleem fo net,

E flum Jordan lavet e bateet;

Gaire no i dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.


Eu fo batut, gablet, e lai deniet,

Sus en la crot batut, e clau figet:

Deu monumen deso entrepauset.

Gaire no i dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.



Écoutez, vierges, ce que vous dirons

Ceux présents, que vous commanderons:


E resors es, l' escriptura o dii;

Gabriels soi eu trames aici;

Atendet lo, que ja venra praici.

Gaire no y dormet

Aisel espos que vos hor' atendet.


Attendez un époux, Jésus Sauveur a nom.

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.


Vint en terre pour les votres péchés:

De la vierge en Bethleem fut né,

En fleuve Jourdain lavé et baptisé;

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.


Il fut battu, moqué, et là renié,

En-haut sur la croix battu, en cloux fiché:

Du monument dessous reposa.

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.


Et ressuscité est, l' écriture le dit;

Gabriel suis moi placé ici;


Fatuae.


Nos vergines que ad vos venimus,

Negligenter oleum fundimus,

Ad vos orare, sorores, cupimus

Ut in illas quibus nos credimus.


Dolentas chaitivas trop i avem dormit.


Nos comites, etc.


Prudentes.


Nos precari, precamur, amplius

Desinite, sorores otius;

Vobis enim nil erit melius

Dare preces pro hoc ulterius.


Dolentas chaitivas trop i avetz dormit. Etc.


De nostr' oli queret nos a doner;

No n' auret pont, alet en achapter

Deus merchaans que lai veet ester.

Dolentas chaitivas, etc.


Attendez le, vû que bientôt viendra par ici.

Guère n' y dormit

Cet époux que vous ores attendez.

Dolentes chétives, trop y avons dormi.

Dolentes chétives, trop y avez dormi.

De notre huile demandez à nous à donner;

N' en aurez point, allez en acheter

Des marchands que là voyez être.


Dolentes chétives, etc.


Mercatores.


Donas gentils, no vos covent ester

Ni lojamen aici ademorer.

Cosel queret, no 'n vos poem doner;

Queret lo deu chi vos pot coseler.

Dolentas chaitivas, etc.


Alet areir a vostre saje seros,

E preiat las per deu lo glorios,

De oleo fazen socors a vos:

Faites o tost, que ja venra l' espos.

Dolentas chaitivas, etc.


Virgines fatuae.

Misere nos ad quis venitamus, etc.

Audi, sponse, voces plangentium;

Aperire fac nobis ostium;

Cum sociis prebe remedium.


Sponsus.


Amen dico,

Vos ignosco

Nam caretis lumine, etc.


Dames gentilles, ne vous convient être 

Ni longuement ici demeurer.

Conseil cherchez, n' en à vous pouvons donner;

Cherchez-le de qui vous peut conseiller.

Dolentes chétives, etc. 


Allez arrière à vos sages soeurs,

Et priez-les par Dieu le glorieux,

Que d' huile fassent secours à vous:

Faites cela tost, vû que bientôt viendra l' époux.

Dolentes chétives, etc.


Alet chaitivas, alet malaureas,

A tot jors mais vos so penas liureas,

En efern ora seret meneias.


Modo capiant eas demones et precipitent in infernum. (1)


Allez chétives, allez malheureuses,

A toujours désormais vous sont peines livrées,

En enfer ores serez menées.


(1) Dans la suite de la pièce l' époux évoque l' un après l' autre divers saints, tant de l' ancien que du nouveau testament, et même des personnages du paganisme, tels que Virgile, qui tous rendent témoignage de la venue du messie et de l' accomplissement des prophéties.


Fragment de la vie de Sainte Fides d' Agen.


Canczon audi q' es bell' antresca,

Que fo de razo espanesca;

Non fo de paraula grezesca

Ne de lengua serrazinesca:

Dolz' e suaus es plus que bresca

E plus que nuls piments q' omm esca.

Qui ben la diz a lei francesca,

Cuig m' en qe sos granz pros l' en cresca,

E q' en est segle l' en paresca.


Tota Basconn’ et Aragons

E l’ encontrada dels Gascons

Saben quals es aqist canczons,

E s’ es ben vera sta razons.

Eu l' audi legir a clerczons,

E agramadis a molt bons

Si qon o mostra 'l passions

En que om lig estas leiczons:

E si vos plaz est nostre sons,

Aissi col guida 'l primers tons,

Eu la vos cantarei en dons.



Chanson j' ouis qui est belle composition,

Qui fut de récit espagnol;

Ne fut de parole grecque

Ni de langue sarrasine:

Douce et suave est plus que miel

Et plus que nul piment (*) qu' homme avale.

Qui bien la dit à loi française,

Pense m' en que son grand prix lui en croisse,

Et qu' en ce siècle lui en paraisse.


(*) Piment. C' était une composition de vin, de miel et d' épiceries.

“Statutum est ut ab omni mellis ac specierum cum vino confectione, quod vulgariter pigmentum vocatur... fratres abstinent.” 

Statuta Cluniacensia.

Les troubadours l' ont employé dans le même sens:

Que fel mesclat ab eyssens

M' es esdevengutz pimens.

Bertrand de Born. S' abrils e fuelhas.


Toute la Gascogne et l’ Aragon

Et la contrée des Gascons

Savent quel est ce récit,

Et si est bien vraie cette raison.

Je l’ ouis lire à jeunes clercs,

Et elle agréa à moult bons

Ainsi comme cela montre la passion

En quoi on lit ces leçons:

Et si vous plait ce notre chant,

Ainsi comme le guide le premier ton,

Je la vous chanterai en don.



Planch de Sant Esteve.

(N. E. No es igual que el que aparece en un apéndice del Viaje literario a las iglesias de España. Lo he copiado anteriormente. AQUEST ES LO PLANT DE SENT ESTEVE. Falta esta entrada : sezets hasta falsetat; hay muchas diferencias en las palabras.)


Sezets, senhors, e aiats pas:

So que direm ben escoutas; 

Car la lisson es de vertat; 

Non hy a mot de falsetat. 


Lectio actuum apostolorum.


Esta lisson que legirem

Dels fachs dels apostols trayrem;

Lo dic san Luc recontarem;

De sant Esteve parlarem.


In diebus illis, etc.


En aquel temps que dieus fo nat

Et fo de mort ressuscitat,

Et pueys el cel el fo puiat,

Sant Esteve fo lapidat.


Stephanus plenus gratiâ et fortitudine faciebat prodigia et signa magna in populo.

Auiats, senhors, per qual razon

Lo lapideron li fellon,

Car connogron dieus en el fon

Et fec miracla per son don.


Surrexerunt autem quidam de synagogâ quæ apellatur Libertinorum et Cyrenensium et Alexandrinorum et eorum qui erant a Ciliciâ et Asiâ, disputantes cum Stephano. 


Encontra el corron e van

Los fellons Losbertinians,

E los crudels Cilicians,

E 'ls autres Alexandrians.


Et non poterant resistere sapientiæ et spiritui qui loquebatur.


Lo ser de dieu e las vertuts

Los a messongiers conoguts,

Los plus savis a rendut mutz,

Los paucs, los grans totz a vencutz.


Audientes autem hæc dissecabantur cordibus suis et stridebant dentibus in eum.


Quant an auzida la raso

E conogro que vencutz so,

D' ira lor enflo lo polmo,

Las dens cruysso cum al leo.


Cum autem esset Stephanus plenus spiritû sancto, intendens in cœlum vidit gloriam Dei et Jesum stantem a dextris virtutis Dei, et ait:

Cant lo sant vi lor voluntat,

No quer socors d' ome armat,

Sus en lo cel a regardat;

Auiats, senhors, cum a parlat.


Ecce video cœlos apertos et filium hominis stantem a dextris virtutis Dei.


Or escotats, non vos sia greu;

Que sus el cel ubert vec yeu,

E conosc la lo filh de Dieu

Que crucifixeron Juzieu.


Exclamantes autem voce magnâ continuerunt aures suas, et impetum fecerunt unanimiter in eum et ejicientes eum extrà civitatem, lapidabant.


D' aisso foron fort corrossat

Los fals juzieux, et an cridat:

Prengam lo, que trop a parlat,

Gittem lo for de la ciutat.


Et ejicientes eum extrà, etc.


No se pot plus l' orguelh celar;

Lo san prenon per lo penar;

Deforas els lo van menar,

Comensson a lo lapidar.


Et testes deposuerunt vestimenta sua secus pedes adolescentis qui vocabatur Saulus.

Vecvos qu' als pes d' un bachallier

Pauson lur draps, per miels lancier:

Saul l' apeleron li premier,

San Paul cels que vengron darrier.


Et lapidabant Stephanum invocantem et dicentem:


Lo sant vic las peyras venir;

Doussas li son, non quer fugir:

Per son senhor suffri martyr,

E comensset aysso a dir:


Domine Jesu, suscipe spiritum meum.


Senher Dieus, que fezist lo mont,

E nos trayssist d' infer prion

E nos domnest lo teu sant nom,

Recep mon esperit amont.


Positis autem genibus clamavit voce magnâ dicens:


Apres son dich s' aginolhet,

Don a nos exemple donet;

Car per sos enemics preguet,

E so que volc el accabet.


Domine, ne statuas illis hoc peccatum.


Senher Dieus, plen de gran doussor,

So dis lo ser a son senhor,

Lo mal que m fan perdona lor,

No 'n aian pena ni dolor.


Et cum hæc dixisset, obdormivit in domino.


Quant aquest sermo fo fenit,

E 'l martyri foc adymplit,

Sanct Esteve foc exausit,

E 'l regnum dieus s' es adormit.

------


Asseyez-vous, seigneurs, et ayez paix:

Ce que dirons bien écoutez;

Car la leçon est de vérité;

N’ y à mot de fausseté.

Cette leçon que lirons

Des actes des apôtres tirerons;

Le dit de saint Luc raconterons;

De saint Étienne parlerons.


En ce temps que Dieu fut né

Et fut de mort ressuscité,

Et puis au ciel il fut monté,

Saint Étienne fut lapidé.


Oyez, seigneurs, pour quelle raison

Le lapidèrent les félons,

Parce qu' ils connurent que Dieu en lui fut

Et fit miracle par son don.


Encontre lui courent et vont

Les félons Losbertiniens,

Et les cruels Ciliciens,

Et les autres Alexandriens.


Le serviteur de Dieu dans les vertus

Les a mensongers connus,

Les plus sages a rendu muets,

Les petits, les grands tous a vaincus.


Quant ont ouie la raison

Et connurent que vaincus sont,

D' ire leur enfle le poulmon,

Les dents grincent comme au lion.


Quant le saint vit leur volonté,

Ne quiert secours d' homme armé,

Sus dans le ciel a regardé;

Oyez, seigneurs, comme a parlé.


Or écoutez, ne vous soit grief;

Vû que en haut le ciel ouvert vois moi,

Et connais là le fils de Dieu

Que crucifièrent les Juifs.


De ceci furent fort courroucés

Les faux juifs, et ont crié:

Prenons-le, vû que trop a parlé,

Jetons le hors de la cité.


Ne se peut plus l' orgueil celer;

Le saint prennent pour le punir;

Dehors ils le vont mener,

Commencent à le lapider.


Voici qu' aux pieds d' un bachelier

Posent leurs habits, pour mieux lancer:

Saul l' appelèrent les premiers,

Saint Paul ceux qui vinrent derniers.


Le saint vit les pierres venir;

Douces lui sont, ne cherche fuir:

Pour son seigneur souffrit martyre,

Et commença ceci à dire:


Seigneur Dieu, qui fis le monde,

Et nous tiras d' enfer profond

Et nous donnas le tien saint nom,

Reçois mon esprit en haut.


Après son dire s' agenouilla,

Dont à nous exemple donna;

Car pour ses ennemis pria,

Et ce qu' il voulut il acheva.


Seigneur Dieu, plein de grand douceur,

Ce dit le serf a son seigneur,

Le mal que me font pardonne-leur,

N' en aient peine ni douleur.


Quand ce discours fut fini,

Et le martyre fut accompli,

Saint Étienne fut exaucé,

Et au royaume de Dieu s' est endormi.


Fragments d' une traduction en vers de la vie de Saint Amant, évêque de Rhodez.


Et fo mandat al rey, per mesatge coren,

Que Quintia l' avesque de Rhodes veramen

Era fugit sa oltra, per penre gandimen

Del pobol de Rhodes que va' n far perseguen;

Diso que subjugar los vol certanamen

Al noble rey de Franca; no lor era plasen,

Et, per aquella causa, lo rey ven brevemen.

…..

Aprob aisso long tems, s' en s vol recordar,

Un prince qu' era duc, que se fasia appelar

Marcia, ab gran gen ven per asettjar

La vila de Rhodes, et vol la subjugar,

Que de per totas parts la fec environar

Et gardar, que monda no lay pouges intrar,

Et destrieys tant lo pobol que non ac que mangar.

…...

Tant lor entendement a Dieus van demonstrar,

Ab gran devotio se van appareilhar,

Qu' el sepulchre visito de sanct Amans lo bar,

Et prego caromen qu' els veille desliurar

Del prince Marcia, et de tot son affar;

Quand airo long temps facha aquesta orasio,

Et airo Dieus pregat ab grand devotio,

Et an pres sanct Amans per garda et per guido,

Viro fugir d' aqui los contrari que so.

….

Et devenc se l' altr' an, per malvais mouvement,

Qu' aques duc Marcia fes altre asietgament

Per tornar a Rhodes et per far raubamen;

Que vol penre la vila et contrenger la gen

Per so que miels n' agut tot son entendemen

Que no ac l' altra ves, quan s' en fugi coren.

E 'l pobol, que a vist sest assietgamen,

Gran paor en a aguda d' aquela mala gen,

A sanct Amans s' en fuio, qu' es lor defensamen:

E 'ls ennemics fugiro com l' altra ves coren.

Onc puiessas no tornero per far mal a la gen.

…..

Al nom de Jesus Christ aysi sia affinat

Lo libre, que vous ay de lati romansat,

Del patro sant Amans.



Et fut mandé au roi, par message en courant,

Que Quintius l' évêque de Rhodez vraiment

Était fui ça outre, pour prendre sûreté

Du peuple de Rhodez qui va s' en faire poursuivant;


Ils disent que subjuguer les veut certainement

Au noble roi de France; cela ne leur était plaisant,

Et, pour cette cause, le roi vient rapidement.

….

Après ceci long-temps, si en veut soi souvenir,

Un prince qui était duc, qui se faisait appeler

Marcia, avec grande foule vient pour assiéger

La ville de Rhodez, et veut la subjuguer,

Vû que de par toutes parts la fit environner

Et garder, de manière que monde ne là pût entrer,

Et pressa tant le peuple que n' eut quoi manger.

….

Tant leur desir à Dieu vont démontrer,

Avec grande dévotion se vont apprêter,

Afin que le sépulcre visitent de saint Amant le baron,

Et prient chèrement que les veuille délivrer

Du prince Marcia, et de toute son affaire;

Quand eurent long-temps fait cette oraison,

Et eurent Dieu prié avec grande dévotion,

Et ont pris saint Amant pour garde et pour guide,

Virent fuir de là les ennemis qui sont.

…..

Et arriva-t-il l' autre an, par mauvais mouvement,

Que ce duc Marcia fit autre siége

Pour retourner à Rhodez et pour faire volerie;

Vû qu' il veut prendre la ville et contraindre le peuple

Pour cela que mieux en eût tout son desir

Que n' eut l' autre fois, quand s' enfuit en courant.

Et le peuple, qui a vu ce siége,

Grand peur en a eue de cette male gent,

A saint Amant s' enfuient, qui est leur défense:

Et les ennemis fuirent comme l' autre fois en courant.

Oncques depuis ne retournèrent pour faire mal au peuple.

….

Au nom de Jésus-Christ ici soit fini

Le livre, que vous ai du latin romancé,

Du patron saint Amant.


miércoles, 26 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEXTA.

Madama Beritola, trobada en dos cabridets a una isla, habén perdut dos fills, sen va de allí cap a Lunigiana, aon un dels fills va a serví al seu siñó y en la filla de éste se gite, y lo fiquen a la presó; Sicilia rebelada contra lo rey Carlos, y reconegut lo fill per la mare, se case en la filla del seu siñó y trobe a són germá, y tornen a tindre una alta possisió.

Sen habíen enrit mol les Siñores y los joves de les aventures de Andreuccio, cuan Emilia, advertín la historia acabada, seguín lo orde de la Reina aixina va escomensá:

Coses series y doloroses són los movimens de la fortuna, sobre los que crec que no desagrade tindre que sentí tan als felisos com als desgrassiats, als primés fa precavits y als segóns console. Y per naixó, encara que grans coses hayan sigut dites abáns, enteng contátos una historia tamé verdadera y piadosa, que, encara que alegre final tingue, va sé tanta y tan llarga la seua amargura, que apenes puc creure que alguna vegada la dolsificare la alegría que la va seguí:

Mol volgudes Siñores, después de la mort de Federico II lo emperadó, va sé coronat rey de Sicilia Manfredo, al que acompañabe sempre un home noble de Nápoles de nom Arrighetto Capece, teníe per dona a una hermosa y noble dama igualmén napolitana de nom madama Beritola Caracciola.

Arrighetto, tenín lo gobern de la isla a les mans, sentín que lo rey Carlos primé habíe vensut a Benevento y matat a Manfredo, y que tot lo reino se veníe an ell, tenín poca confiansa en la escasa lealtat dels sicilianos no volén convertís en súbdito del enemic del seu siñó, se preparabe per a fugí. Pero sabut aixó per los sicilianos, ell y mols atres amics y criats del rey Manfredo van sé entregats com a prissioneros al rey Carlos, y lo domini de la isla después.

Madama Beritola, en tan gran mudansa de les coses, no sabén qué siríe de Arrighetto y sempre tenín temó de lo que habíe passat, per temó a sé humillada, dixades totes les seues coses, en un fill seu de uns vuit añs de nom Giuffredi, y preñada y pobre, montán a una barcota, va fugí a Lípari, y allí va parí un atre fill mascle al que va nombrá Lo Expulsat;
y en una criandera (nodrissa o assormadora) y tots los demés, a una barqueta va montá per a torná a Nápoles en los seus paréns. Pero va passá lo que no se esperaben: per la forsa del ven, lo barquet minudet, que a Nápoles teníe que arribá, va sé transportat a la isla de Ponza, aon van entrá a una caleta, y se van ficá a esperá la oportunidat per a continuá lo viache. Madama Beritola, desembarcán y fen terra a la isla com los demés, y trobat un puesto solitari y ben lluñ, allí se va retirá sola a queixás pel seu Arrighetto. Y fen lo mateix tots los díes, va passá que, están ella ocupada en la seua aflicsió, sense que dingú, ni marinero ni atre, sen donare cuenta, va arribá una galera de corsaris, que los van capturá a tots y sen van aná.

Madama Beritola, acabat lo seu diari lamén, tornán a la playa per a vore als seus fills, com acostumbrabe fé, a dingú va trobá allí, del que se va maravillá primé, y después, sospechán lo que habíe passat, los ulls cap al mar va atansá y va vore la galera, encara no mol alluñada, que remolcabe al barquet, pel que va está segura de que, igual que al home, habíe perdut als fills; y pobre y sola y abandonada, sense sabé si podríe trobá an algú, veénse allí, desmayada, cridán al home y als fills, va caure a la playa.

No ñabíe aquí dingú que en aigua freda o en un atre michá a les desmayades forses cridare, pel que al seu albedrío van pugué los espíritus aná bambán per aon van volé ; pero después li van torná les forses, jun en mes llágrimes, y mol tems va cridá als fills y per totes les cavernes y covaches los va aná buscán. Cuan va vore que se fatigabe inútilmen y caíe la nit, esperán y no sabén qué fé, se va preocupá una mica y, anánsen de la playa, an aquella caverna aon acostumbrabe a plorá y a queixás va torná. Y cuan la nit ya habíe passat, en molta temó y en incalculable doló, y lo nou día habíe vingut, y ya passada la hora de tersia, com la nit abáns no habíe sopat, obligada per la fam, se va ficá a pasturá herba; y pasturán com va pugué, plorán, anáe pensán sobre la seua futura vida allí. Y mentres cavilabe, va vore vindre una cabreta que va entrá allí prop a una coveta, y después de un ratet va eixí de ella y sen va aná pel bosque; pel que, eixecánse, allí va entrá, de aon habíe eixit la cabreta, y va vore dos cabridets potsé naixcuts lo mateix día, que li van pareixe la cosa mes dolsa del món y la mes grassiosa; y com encara no se li habíe retirat la lleit dels pits después del parto, los va agarrá téndramen y los va assormá en les seues mamelles y mugrons.
Estos no van repudiá lo servissi, igual mamaben de ella com u hagueren fet de la seua mare, y de entonses en abán entre la mare y ella cap distinsió van fé; pareixénli a la noble Siñora habé trobat an esta isla deserta compañía, pasturán herbes y bebén aigua y plorán pel home y los fills y enrecordánsen de la seua vida passada, allí a viure y a morí se habíe disposat. Y, vivín aixina, la noble Siñora en fiera convertida, va passá que, después de algúns mesos, per fortuna va arribá tamé un barquet de pissanos (de Pisa) allí aon ella habíe arribat abáns, y se van quedá uns cuans díes. Ñabíe an aquell barco un home noble de nom Currado dels marquesos de Malaspina en una dona seua valenta y santa; y veníen en peregrinassió de tots los sans llocs que ña al reino de Apulia (Puglia) y a casa seua tornaben. Per a entretindre lo aburrimén, en la seua dona y algúns criats y gossos, un día van volé baixá a la isla; y no mol lluñ del puesto aon estabe madama Beritola, van escomensá los gossos de Currado a seguí als dos cabridets, que, ya granets, estaben pasturán; los cabridets, acassats pels gossos, van escampá cap a la caverna aon estabe madama Beritola. Ella, veén aixó, ficánse de peu y agarrán un tocho, va fé tirá cap atrás als gossos; y allí Currado y la seua dona, que als seus gossos seguíen, van arribá, y veénla morena y prima y peluda com se habíe ficat, se van assustá y extrañá, y ella mol mes que ells. Pero después de que als seus rogs habíe Currado aguantat als seus gossos, después de moltes súpliques van conseguí que diguere quí ere y qué fée allí, y ella los va contá tota la seua historia y les seues desventures. Lo que, sentín Currado, que habíe conegut mol be a Arrighetto Capece, va plorá de compassió y en moltes paraules se les va ingeniá per a apartála de esta dessisió tan rigurosa, oferínli portála a casa seua o tíndrela en ells en lo mateix honor que a san germana, y que allí se quedare hasta que Déu mes alegre fortuna li deparare. An estes ofertes no se va plegá la Siñora, y Currado va dixá en ella a la seua dona y li va di que enviaríe minjá, y robes, perque estabe vestida en draps, per no di que estabe descorcholí, en pilotes, y que u probare tot per a emportássela en ells. Quedánse en ella la noble Siñora, habén plorat mol en madama Beritola los seus infortunios o les seues desgrássies, fets vindre vestits y viandes, en la faenada mes gran del món la va convense de minjá y vestís. Y después de mols mes rogs, dién ella que no volíe aná aon fore coneguda, va conseguí que anare en ells a Lunigiana, en los dos cabridets y la cabreta, que mentrestán habíe tornat aon estaben elles y li habíe fet grandíssimes festes a la noble Siñora. Y aixina, vingut lo bon tems, madama Beritola en Currado y en la seua dona al barco van montá, y en ells la cabra y los dos chotets.

Com no sabíen lo nom de la dona, la van cridá Quirrina; y, en bon ven, pronte van arribá hasta lo delta del Magra, aon van baixá del barco y als seus castells van pujá. Allí, a la vora de la dona de Currado, madama Beritola, en trajes de viuda, com una damissela seua, honesta y humilde y ben creguda va está, guardán lo amor per als seus cabridets y fénlos alimentá.

Los corsaris que habíen assaltat y enganchat lo barco a Ponza en lo que madama Beritola habíe vingut dixánla an ella perque no la habíen vist, en tota la demés gen sen van aná cap a Génova; y allí dividit lo botín entre los amos de la galera, li van tocá, entre atres coses, la niñera de madama Beritola y los dos chiquets a un tal micer Guasparrino de Oria, que los va enviá a casa seua per a tindrels com criats de les faenes de la casa.

La niñera, mol apocadeta per la perdua de la seua ame y per la misserable fortuna que los habíe caigut a damún als dos chiquets y an ella, va plorá amargamen; pero después de vore que les llágrimes no li servíen de res, com ere sabia y espabilada, va pensá que si los dos chiquets eren reconeguts, podríen ressibí molesties, y esperán que, cuan fore, cambiare la fortuna pugueren torná al perdut estat, va pensá no descubrí a dingú quí eren: y a tots diebe (los que li habíen preguntat per naixó) que eren los seus fills. Y al mes gran, no Giuffredi, sino Giannotto de Prócida lo cridabe; al minut no se va preocupá de cambiáli lo nom; y en máxima diligensia li va enseñá a Giuffredi per qué li habíe cambiat lo nom y en quin perill podíe está si fore reconegut, y aixó no una vegada sino moltes y ben assobín li recordabe: lo que lo sagal, que u enteníe be, fée lo que li enseñabe la sabia nodrissa.

Se van quedá, pos, mal vestits y pijó calsats, y féen totes les faenes mes roínes, jun en la niñera, y en passiensia van aná passán mols añs a casa de micer Guasparrino. Pero Giannotto, cuan ya teníe setse añs, tenín mes atrevimén del que sol tindre un criat, rechassán la baixesa de la condissió servil, puján a unes galeres que anaben a Alejandría, del servissi de micer Guasparrino sen va aná y va está per mols puestos, sense pugué millorá gens. Al final, después de uns tres o cuatre añs de habéssen anat de casa de micer Guasparrino, sén un bon mosso y habénse fet gran de estatura, y habén sentit que son pare, al que creíe mort, estabe encara viu encara que en cautividat tingut pel rey Carlos, casi desesperán de la fortuna, vagán com un vagabundo, va arribá a Lunigiana, y allí va entrá per casualidat com a criat de Currado Malaspina servínli en diligensia y a gust. Y com mol poques vegades va vore a sa mare, que en la Siñora de Currado estabe, no la va pugué coneixe, ni ella an ell: la edat los habíe cambiat mol tan al un com al atre, desde que se van vore per radera vegada. Están, pos, Giannotto al servissi de Currado, va passá que una filla de Currado de nom Spina, que habíe enviudat de Niccolo de Grignano, va torná a casa del pare; ella, sén mol bella y agradable y jove, en poc mes de setse añs, per ventura li va ficá los ulls a damún a Giannotto y ell an ella, y la un del atre se van enamorá. Este amor no va está mol tems sense efecte, y mols mesos van passá abáns de que algú sen acatare; pel que, ells, massa segús y confiats, van escomensá a actuá de manera menos discreta que la que se requeríe. Y anán un día per un bosque ple de abres, la jove y Giannotto, dixán a tota la demés compañía, sen van aná dabán, y pareixénlos que habíen dixat mol lluñ als demés, a un puestet idílic y bucólic ple de herbetes y floretes, y voltat de abres, van escomensá a fé lo amor. Y cuan ya habíen estat juns mol rato, que lo gran plaé los va fé trobá mol curtet, van sé alcansats per la mare de la jove primé, y después per Currado. Ell, apenat sobremanera al vore aixó, sense di res del perqué, los va fé agarrá als dos per tres dels seus criats y a un castell seu los van portá lligats; y de ira y de disgust gemegán anáe, disposat a féls morí.
La mare de la jove, encara que mol cabrejada estiguere y reputare digna a la seua filla, habén vist segóns les paraules de Currado quina ere la seua intensió respecte als culpables, no podén soportá alló, donánse pressa va alcansá al enfadat home y va escomensá a rogáli que li faiguere lo favor de no convertís en verdugo de la seua filla y que no se tacare les mans en la sang de un criat seu, y que trobare un atra manera de calmá la ira, com per ejemple ficáls a la presoneta y que penaren y ploraren lo pecat cometut. Y tantes paraules li va está dién la santa dona que va apartá del seu ánimo lo propósit de matáls; y va maná que a diferéns puestos foren engabiats, y allí ben guardats, en poc minjá y moltes incomodidats, hasta que dessidiguere fé un atra cosa en ells; y aixina se va fé.

Y vaya vida van passá tancats y plorán seguit y fen mes dijú que un flare. Portán, pos, Giannotto y Spina una vida tan dolorosa, y habén passat ya un añ sense que Currado sen enrecordare de ells, va passá que lo rey Pere de Aragó, per un acuerdo en micer Gian de Prócida, va sublevá a la isla de Sicilia y lay va pendre al rey Carlos; pel que Currado, com ere gibelino, va fé una gran festa.

Giannotto va sentí parlán an algún de aquells que lo custodiaben, va doná un gran suspiro y va di:

- ¡Ay, triste de mí!, ¡que fa avui ya catorse añs que vach arrastránme pel món, no esperán datra cosa que ésta, y ara que arribe, me ha trobat a la presó, de la que may mes espero eixí, mes que mort!

- ¿Y qué? - va di lo seladó -. ¿Qué te importe a tú lo que faiguen los altissims reys? ¿Qué tens tú que fé a Sicilia?

A lo que Giannotto va di:

- Pareix que me se trenque lo cor enrecordánmen del que mon pare va tindre que fé allí. Encara que yo era mol chiquet cuan vach fugí de allí, men enrecordo de que lo vach vore Siñó en vida del rey Manfredo. Va seguí lo seladó:
- ¿Y quí va sé ton pare?

- Mon pare - va di Giannotto - puc ya manifestáu perque me vech a cubert del perill que tenía descubrínu, se va di y se diu encara, si viu, Arrighetto Capece, y yo no Giannotto sino Giuffredi me dic; y no dudo, si de aquí ixquera, que tornán a Sicilia, no tinguera allí encara una altíssima possisió.

Lo bon home, sense di res mes, lay va contá tot a Currado. Sentín aixó Currado, encara que va mostrá no preocupás del prissionero o presoné, sen va aná a vore a madama Beritola y li va preguntá si habíe tingut algún fill de Arrighetto que se diguere Giuffredi. La Siñora, plorán, va contestá que, si lo mes gran dels dos fills seus que habíe tingut estiguere viu, aixina se diríe y tindríe vintidós añs. Sentín aixó, Currado va pensá que podíe fé una gran misericordia y borrá la seua vergoña y la de la seua filla donánlay an aquell per dona; y per naixó, fen vindre secretamen a Giannotto, lo va interrogá en pels y señals sobre tota la seua passada vida. Y trobán una abundansia de indissis de que de verdat ere Giuffredi, fill de Arrighetto, li va di:

- Giannotto, saps lo gran que ha sigut la ofensa que me has fet en la meua filla, habénte tratat be, com té que fes en los criats, teníes que buscá sempre lo meu honor y lo de les meues coses; y mols atres als que hagueres fet lo que a mí me vas fé, te hauríen matat, cosa que grássies a la meua piedat no vas patí. Ara, ya que me dius que eres fill de un home noble y de una noble Siñora, vull que se acabo la teua angustia y tráuret de la miseria y de la presó aon estás, y al mateix tems lo teu honor y lo meu reintegrá al seu debut puesto.

Com saps, Spina, a qui en amorosa amistat vas coneixe, es viuda, y la seua dote es gran y bona, y les costums de son pare y de sa mare los coneixes, per lo que, cuan vullgues, estic disposat a que, ya que deshonestamen va sé la teua amigueta se convertixque honestamen en la teua dona, y que vigues com un fill meu aquí en mí y en ella.
La presó habíe machacat y ablanit la carn de Giannotto, pero lo generós ánimo propi del seu origen no habíe menguat gens, ni tampoc lo verdadé amor que li teníe a la seua dona; y encara que dessichare lo que Currado li oferíe y u veiguere al seu alcanse, gens va atenuá lo que la grandesa del seu ánimo li demanáe di y fé, y va contestá:

- Currado, ni soc un afanós de Señorío ni ting dessich de dinés ni datra raó me va fé may obrá com un traidó contra la teua vida y les teues coses. Vach vóldre a ta filla y la estimo encara, y la voldré sempre, perque la reputo digna del meu amor; y si yo en ella me vach portá poc honestamen segóns la opinió dels vulgars, vach cometre aquell pecat que sempre porte parello la juventut, y que si se vullguere fé desapareixe se hauríe de extinguí la juventut, y éste, si los vells sen vullgueren enrecordá de cuan van sé joves y los defectes dels demés compararen en los seus, no siríe tingut per serio com u es ara per tú y per mols atres; y com amic, no com enemic, vach pecá, y no una vegada, sino moltes. Lo que me oferixes sempre u vach dessichá, y si haguera cregut que me podíe sé consedit, mol tems abáns u hauría demanat. Si no tens pensat fé lo que les teues paraules diuen, no me alimentos en vanes esperanses; fésme torná a la presó, y fésme allí afligí tan com vullgues, que mentres vullga a Spina te voldré a tú per l´amor seu, faigues lo que faigues, y te tindré reverénsia.

Currado, habénlo sentit, se va maravillá y lo va tindre com enamorat per un amor ruén, y mes lo va volé: per naixó, ficánse de peu, lo va abrassá y lo va besá, y sense tardá mes, va maná que portáren a Spina en secreto cap allí. Ella, a la presó, se habíe ficat arguellada, blanca y fluixeta, y un atra dona pareixíe, y Giannotto pareixíe tamé un atre home. Ells, en presénsia de Currado, en consentimén mutuo se van casá segóns la nostra costum. Y después de uns díes, sense que dingú sen enterare del que habíe passat, los van proví de tot alló que nessessitáben o los apetíe, y pareixénlos tems de fé alegrás a les dos mares, cridán a la seua dona y a la Quirrina aixina los va di:

- ¿Qué diríeu, Siñora, si yo tos tornara al vostre fill gran casat en una de les meues filles? A lo que la Quirrina va contestá:  

- No podría ditos res, y no podría estátos mes obligada del que tos estic, pero mol mes u estaría si vos una cosa que me es volguda mes que yo mateixa me tornáreu; y tornánmela de la manera que diéu, me tornaríeu a mí la meua perduda esperansa y la vida. Y plorán, va callá.
Entonses li va di Currado a la seua dona:

- ¿Y a tú qué te pareixeríe, dona, si tel donára per géndre? A lo que la Siñora va contestá:
- No un de ells, que són nobles, sino consevol misserable si a vos tos vinguere en gana, me estaríe be.

Entonses va di Currado:
- Espero fétos alegrá dins de pocs díes.
Y veén ya als dos joves que habíen recuperat lo seu anterió aspecte, vestínlos honradamen, li va preguntá a Giuffredi:

- ¿Qué te agradaríe mes, ademés de la alegría que tens, que vore aquí a ta mare?

A lo que Giuffredi va contestá:

- No me es possible creure que los seus desventurats acsidéns la haiguen dixat viva: pero si aixina fore, mol me agradaríe, y ademés, en lo seu consell, podría recuperá a Sicilia gran part dels meus bens.
Entonses Currado va fé vindre allí a les dos Siñores. Les dos van fé maravilloses festes a la ressién casada, maravillánse de que Currado haguere arribat a sé tan bondadós y fet lo seu parén a Giannotto, al que madama Beritola, per les paraules sentides a Currado, va escomensá a mirá be, y se va despertá an ella algún recuerdo de les infantils facsións de la cara del seu fill, y sense esperá datra demostrassió, en los brassos uberts se li va tirá al coll, ni lo desbordán amor y la alegría materna li van permétre o permití di cap paraula, la van privá de tots los sentits hasta tal pun que com si estiguere morta va caure als brassos del fill que la abrassabe. Ell, encara que mol se extrañare de habéla vist moltes vegades abáns an aquell mateix castell sense may reconéixela, va reconéixe l´auló de sa mare y reprochánse lo seu descuido, ressibínla als seus brassos plorán, la va besá. Madama Beritola va sé assistida per la dona de Currado y per Spina, en aigua freda y en atres artes seues li van torná les desmayades forses y va torná a abrassá al fill en moltes llágrimes y moltes dolses paraules; y plena de piedat materna mil vegades mes lo va besá, y ell an ella mol la va mirá y la va abrassá. Estes festes se van repetí tres o cuatre vegades, no sense contén y plaé dels concurréns, y se van contá les seues calamidats. Currado ya habíe comunicat als seus amics lo nou víncul familiá, y va organisá una hermosa y magnífica festa.

Giuffredi li va di:

- Currado, me hau contentát en moltes coses y mol tems hau honrat a ma mare: ara, per a que res quedo per fé, tos rogo que a ma mare, a los meus convidats y a mí alegréu en la presénsia de mon germá, que com a criat té a casa seua micer Guasparrino de Oria, qui, com ya tos hay dit, de ell y de mí se va apoderá pirateján y después, que enviéu an algú a Sicilia per a que se informo de les condissións y del estat del país, y que averíguo qué ha sigut de Arrighetto, mon pare, si está viu o mort, y si está viu, en quin estat; y una vegada informat de tot, tórno a natros.

Li va apetí a Currado la petissió de Giuffredi, y sense tardá va enviá a discretíssimes persones a Génova y a Sicilia. Lo que va aná a Génova, va trobá a micer Guasparrino, y de part de Currado li va rogá que al Expulsat y a la seua niñera li enviare, contánli lo que Currado habíe fet en Giuffredi y en sa mare.
Micer Guasparrino se va maravillá mol al sentíl, y li va di:

- Es verdat que faré per Currado consevol cosa que estigue a les meues máns y que ell vullgue. Hay tingut a casa, desde fa catorse añs, al mosso que me demane y a sa mare, y tels enviaré de bona gana; pero li dirás de part meua que se cuido de no creure massa les fábules de Giannotto, que dius que avui se fa cridá Giuffredi, perque es mol mes roín del que ell se pense.
Y dit aixó, fen honrá al valén home, va fé cridá a la niñera en secreto, y la va interrogá sobre aquell assunto. Ella, habén sentit la rebelió de Sicilia y sentín que Arrighetto estabe viu, traénse la temó de damún que hasta entonses habíe tingut, lay va contá tot y li va di les raóns per les que se habíe comportát de aquella manera.


Micer Guasparrino, veén que les coses dites per la nodriza cuadráben en les del embaixadó de Currado, va escomensá a doná fé a les paraules; y va fé mes averiguassións sobre este assunto, cada vegada trobáe mes coses que li féen creure en alló, y avergoñínse del vil trate que li habíe donat al mosso, per a enmendáu, com teníe una filla mol maja de ONSE añs de edat, sabén quí habíe sigut y ere Arrighetto, en una gran dote lay va doná per dona, y después, lo mosso, la filla, lo embajadó de Currado y la niñera, puján a una galera ben armada, van aná cap a Lérici (Lérida o Lleida no), aon se va fé una gran festa a un castell no mol lluñ de allí, propiedat de Currado.

Qué festes va fé la mare al torná a vore a son fill minut, cuántes les de los dos germáns, y los tres a la fiel niñera.

Déu, generossíssim cuan escomense a doná, pel que sabém que no es catalá, va fé arribá alegres noves de la vida y lo bon estat de Arrighetto Capece.

Mentres los convidats estáen a la taula, encara al primé plat, va arribá aquell que habíe sigut enviat a Sicilia, y entre atres coses va contá que Arrighetto, que estáe a Catania encarselát pel rey Carlos, cuan se va eixecá lo poble contra lo rey, van córre a la cárcel y, matán als guardies, lo habíen tret de allí, y com lo mes gran enemic del rey Carlos lo habíen fet capitán y lo habíen seguit a expulsá y matá als fransesos; per naixó, se habíe fet mol amic del rey Pedro, qui tots los seus bens y tot lo seu honor li habíe restituít, pel que tornabe a está en gran possisió; afegín que an ell lo habíe ressibit en máxim honor y li habíe fet moltes festes per les bones notíssies de la seua dona y del fill, dels que después de sé empresonat res habíe sabut, y enviabe a per nells una escuadra en algúns gentilhomes, que veníen detrás.

Currado y algúns dels seus amics van eixí a trobá als gentilhomes que veníen a per madama Beritola y Giuffredi, van sé ressibits alegremen y convidats al banquete, que encara no estabe ni a miges. Ells, de part de Arrighetto, van saludá y agraí a Currado y a la seua dona lo honor fet a la seua dona y a son fill, y tots, mol conténs, van minjá y beure al banquete de les ressién casades y los ressién casats. Y no sol aquell día se va fé festa, sino mols mes; y después de acabá lo jubiléu, pareixénli a madama Beritola y a Giuffredi y als demés que teníen que anássen, en moltes llágrimes de Currado y de la seua dona y de micer Guasparrino, puján al barco, emportánse a Spina, sen van aná.

Van tindre bon ven, y van arribá pronte a Sicilia, y van sé ressibits a Palermo per Arrighetto en tan gran festa (tots per igual, los fills y les dones) que no se podríe contá; y allí se creu que mol tems van viure tots felísos y van minjá perdius.

Séptima