Mostrando las entradas para la consulta mussol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta mussol ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XXI.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

XXI.

Al voltán de Daniel, lo Mussol, se fée la llum de un modo imperseptible.
Se borraben los estels del cuadrat de sel delimitat per lo marc de la finestra y sobre lo fondo blanquinós del firmamén la punta del Pic Rando escomensabe a verdejá. Al mateix tems, les merles, los rossiñols, los verderols y los arrendajos (garrulus glandarius) inissiaben los seus melodiosos conserts matinés entre la malea. Les coses adquiríen pressisió; definíen, paulatinamen, los seus volumens, les seues tonalidats y los seus contrastes. La vall despertabe al nou día en una fruissió aromática y vegetal. Les aulós se intensificaben, cobraben densidat y consistensia a la atmósfera sircundán, reposada y cota. Entonses sen va doná cuenta Daniel, lo Mussol, de que no habíe pegat l´ull en tota la nit. De que la menuda y próxima historia de la vall se reconstruíe a la seua men en un sorprenén lujo de detalls. Va mirá a través de la finestra y va posá los ulls a la brava y aguda cresta del Pic Rando. Va sentí entonses que la vitalidat de la vall penetrabe desordenada y íntegra y que ell entregabe la seua vitalidat a la vall en un vehemen dessich de fusió, de compenetrassió íntima y total. Se donaben un al atre en un enfervorisat anhel de mutua protecsió, y Daniel, lo Mussol, compreníe que dos coses no deuen separás may cuan han lograt fes la una al modo y mida del atra. No obstán, lo convensimén de una inmediata separassió lo dessassossegabe, alivián la fatiga de los seus párpados. En dos hores, potsé menos, ell diríe adiós a la vall, pujaríe a un tren y se escaparíe a la siudat lluñana pera escomensá a progressá. Y sentíe que la seua marcha haguere de fes ara, pressisamén ara que la vall se endolsíe en la suave melancolía del otoño y que a Cuco, lo factó, acababen de uniformál en una espléndida gorra roija. Los grans cambis poques vegades resulten oportuns y consecuens en lo nostre particulá estat de ánim.

A Daniel, lo Mussol, li dolíe esta despedida com may u haguere sospechat. Ell no teníe la culpa de sé un sentimental. Ni de que la vall estiguere anugada o lligada an ell de aquella manera absorvén y dolorosa. No li interessabe lo progrés. Lo progrés, en realidat, li fotíe un pepino. Y, en cambi, li importaben los trens diminuts a la distansia y les masades blanques y los prats y los panissals aparselats; y la Badina del Inglés, y la grossa y enloquida corrén del Chorro; y lo rogle de les birles; y los tañits de les campanes parroquials; y lo gat de la Pesteta; y la agra auló de los moldes de formache; y la formassió paussada y solemne y plástica de una boñiga; y lo racó melancólic y salvache aon lo seu amic Germán, lo Tiñós, dormíe lo somni etern; y lo chillit reiterat y monótono dels sapos daball de les pedres a les nits humides; y les peques de la Uca-uca y los movimens lentos de sa mare a les faenes doméstiques; y la entrega confiada y dóssil dels peixets del riu; y tantes y tantes atres coses de la vall. Sin embargo, tot habíe de dixássu per lo progrés. Ell no teníe encara autonomía ni capassidat de dessisió. Lo poder de dessisió li arribe al home cuan ya no li fa falta pera res; cuan ni un sol día pot dixá de guiá un carro o picá pedra si no vol quedás sense minjá. ¿Pera qué valíe, entonses, la capassidat de dessisió de un home, si pot sabés?
La vida ere lo pijó tirano, caudillo o dictadó conegut.
Cuan la vida l´agarre a un, li sobre consevol poder de dessisió. En cambi, ell encara estabe en condissións de dessidí, pero com sol teníe onse añs, ere son pare qui dessidíe per nell. ¿Per qué, siñó, per qué lo món se organisabe tan rematadamen mal?
Lo formaché, a pesá del estat de ánim de Daniel, lo Mussol, se sentíe orgullós de la seua dessisió y de pugué portála a bon terme. Lo que no podíen atres. La vespra habíen recorregut juns lo poble, pare y fill, pera despedís.

- Lo chic sen va demá a la siudat. Ya té onse añs y es hora de que escomenso lo grado.

Y lo formaché se quedabe plantat, miránlo an ell, com dién: "¿Qué diu lo estudián?".
Pero ell mirabe an terra entristit. No ñabíe res a di. Només calíe obeí.

Pero al poble tots se mostraben mol cordials y afectuosos, algúns massa y tot, com si los aliviare lo sabé que al cap de unes hores pedríen de vista a Daniel, lo Mussol, pera mol tems. Casi tots li donaben clatelladetes y expressaben, sense vergoña, les seues esperanses y bons dessichos:

- A vore si tornes fet un home.

- ¡Be, mosso! Tú arribarás a ministre. Entonses li ficarem lo teu nom a un carré del poble. O a la plassa. Y tú vindrás a destapá la lápida y después minjarem tots juns al ajuntamén. ¡Bona gatina eixe día!

Y Paco, lo ferré, li guiñabe un ull y lo seu pel roch despedíe un viu sentelleo.

La Pesteta gran va sé una de les que mes se van alegrá en la notissia de la marcha de Daniel, lo Mussol.

- Be te vindrá que te ficon una mica en sintura, fill. La verdat. Ya saps que yo no ting pels a la llengua. A vore si a la siudat te enseñen a respetá als animals y a no passejá les vergoñes per les carreres del poble. Y a cantá lo "Pastora Divina" com Deu mane. - va fé una paussa y va cridá -: ¡Quino! Daniel sen va a la siudat y ve a despedís.

Y va baixá Quino. Y a Daniel, lo Mussol, al vóreli de prop lo muñó, se li revivíen coses passades y experimentabe una angustiosa y sofocán presió al pit. Y a Quino, lo Manco, tamé li fée pena pedre aquell amic y pera dissimulá la seua pena se pegabe copets a la barbilla en lo muñó y sonreíe sense pará:

- Be, chic... ¡Quí puguere fé lo mateix...! res... Lo dit. - En la seua turbassió Quino, lo Manco, no advertíe que no habíe dit res -. Que sigue pera lo teu be.

Y después, Pancho, lo Sensedéu, se va picá en lo formaché perque enviabe al seu fill a un internat de flares. Lo formaché no li va doná peu pera desahogás o desfogás (desaufegás):

- Porto al chic pera que te digue adiós a tú y als teus. No ving a discutí en tú sobre si té que estudiá en un retó o en un seglar. Y Pancho sen va enriure y va soltá una palabrota y li va di a Daniel que a vore si estudiabe pera meche y veníe al poble a sustituí a don Ricardo, que ya estabe mol torpe y achacós. Después li va di al formaché, pegánli una manotada al muscle:

- Chaic, cóm passe lo tems.

Y lo formaché va di:

- No som dingú.

Y tamé lo Peó va está mol simpátic en ells y li va di a son pare que Daniel teníe un gran futur en los llibres si se dessidíe a estudiá en aplicassió y ahínco. Va afegí que sen fixaren en ell. Partín del no res habíe alcansat les mes altes cotes de la miseria. Ell no ere dingú y a forsa de colses, puñs, y de servell habíe fet una carrera y habíe triunfat. Y tan orgullós estabe de ell mateix, que va escomensá a torse la boca de una manera espasmódica, y cuan ya casi se mossegabe la negra patilla  (o pulsera) se van despedí dell y lo van dixá a soles en los seus momos, lo seu orgull íntim y los seus frenetics aspavens.

Don José, lo mossen, que ere un gran san, li va doná bons consells y li va dessichá lo éxit mes gran. A la legua se advertíe que don José sentíe pena de pédrel. Y Daniel, lo Mussol, va recordá lo seu sermó del día de la Virgen. Don José, lo mossen, va di entonses que cadaú teníe un camí marcat a la vida y que se podíe renegá de eixe camí per ambissió y sensualidat y que un mendigo o pidolán podíe sé mes ric que un millonari al seu palau, carregat de marmols y criats.

Al recordá aixó, Daniel, lo Mussol, va pensá que ell renegabe del seu camí per la ambissió de son pare. Y va contindre un tremoló. Se va entristí al pensá que a lo milló, cuan ell tornare, don José ya no estaríe al confessonari ni podríe díli "gitanot", sino a una hornacina de la parroquia, convertit en un san de corona y peana. Pero, en eixe cas, lo seu cos se podriríe com lo de Germán, lo Tiñós, al sementeriet dels dos sipresos prop de la iglesia. Y va mirá a don José en insistensia, agobiat per la sensassió de que no tornaríe a vórel parlá, acsioná, enfilá los seus ullets pitañosos y aguts. Y, al passá per la finca del Indiano, va voldre ficás trist al pensá en la Mica, que se casaríe un de aquells díes, a la siudat. Pero no va sentí cap pena per no pugué vore a la Mica, sino per la nessessidat de abandoná la vall sense que la Mica lo veiguere y lo compadiguere y pensare que ere desgrassiat. Lo Moñigo no habíe volgut despedís perque Roc baixaríe a la estassió al matí. Lo abrassaríe y vigilaríe si ere un home. Moltes vegades li habíe advertit lo Moñigo:

- Al anáten no tens que plorá. Un home no té que plorá encara que se li mórigue son pare entre horribles dolós. Daniel, lo Mussol, recordabe en nostalgia la seua radera nit a la vall. Va pegá mija volta al llit y va torná a mirá la cresta del Pic Rando relluín per los primés rayos del Sol. Se li van moure les aletes del nas al persibí un braf intens de herba humida y de boñiga. De repén, se va sobressaltá. Encara no se sentíe cap movimén a la vall y, sin embargo, acababe de escoltá una veu humana. Va pará la orella. La veu li va arribá, intensionadamen amortiguada:

- ¡Mussol!

Se va eixecá del llit, exaltat, y se va assomá a la finestra que donabe a la carretera.
Allí baix, al asfalt, en una lechera vuida a la ma, estabe la Uca-uca. Li brillaben los ulls de una manera extraña.

- Mussol, ¿saps? vach a La Cullera a buscá lleit. No te podré di adiós a la estassió.

Daniel, lo Mussol, al escoltá la veu grave y dolsa de la chiqueta, va notá que algo mol íntim se li esgarrabe a dins del pit. La chiqueta fée pendulejá la lechera sense pará de mirál. Les seues trenes brillaben al sol.

- Adiós, Uca-uca - va di lo Mussol. Y la seua veu teníe una tremoló inusitada.

- Mussol, ¿Ten enrecordarás de mí?

Daniel va apoyá los colses al alféizar y se va aguantá lo cap en les mans. Li fée molta vergoña di alló, pero ere esta la seua radera oportunidat.

- Uca-uca...- va di, al final -. No li dixos a la Pesteta que te trague les peques, ¿me sens? ¡No vull que te les trague! Y se va apartá de la finestra a escape, perque sabíe que ploraríe y no volíe que la Uca-uca lo veiguere plorá. Y cuan va escomensá a vestís lo va invadí una sensassió mol viva y clara de que empreníe un camí diferén del que lo siñó li habíe marcat. Y, al remat, va plorá.

(S'ha acabat.)

Lo Camí, XX.

XX.

Es expresiu y cambián lo llenguache de les campanes; la seua vibrassió es capás de acentos fondos y graves y livianos, llugés, ligeros, y aguts y sombríos.
May les campanes diuen lo mateix. Y may lo que diuen u diuen de la mateixa manera.



Daniel, lo Mussol, acostumbrabe a donáli forma al cor per lo tañit de les campanes.
Sabíe que lo repique del día de la Patrona sonabe a cohets y a jubileu y a estupor desproporsionat, irreflexiu. Lo cor se li arredoníe, entonses, a impulsos de un sentimén de alegría complet y armónic. Al acabá los bombardeos, durán la guerra, les campanes tamé repicaben alegres, pero en un deje de resserva, precavut y retissén. Se habíe de tindre cuidadet. Datres vegades, los tañits eren sords, opacos, oscurs y buits com lo día que van enterrá a Germán, lo Tiñós, per ejemple. Tota la vall, entonses, se omplíe hasta impregnás dels tañits sords, opacos, oscurs y buits de les campanes parroquials.
Y lo fred de les seues vibrassións passabe als estratos de la terra y a les arrels de les plantes y al tuétano, lo moll dels ossos dels homens, y al cor dels chiquets. Y lo cor de Daniel, lo Mussol, se tornabe moll y maleable - blanet com lo plom derretit - pel solemne tañí de les campanes. Estabe plovisnán y detrás de don José, revestit de sobrepellissa y estola, caminaben los cuatre fills mes grans del sabaté, en l´ataút als muscles, en Germán, lo Tiñós, y lo tord, a dins. A continuassió marchabe lo sabaté en los demés de la familia, y detrás, casi tots los homens y les dones y los chiquets y les chiquetes del poble en les cares compungides, llargues, notán a les seues vísceres les ressonánsies de les campanes, vibrán en una modulassió lenta y cadensiosa. Daniel, lo Mussol, sentíe aquell día les campanes de una manera espessial. Se li antojabe que ell ere com un dels insectes que colecsionabe a una caixa lo retó de La Cullera. Se diríe que, igual que aquells animalets, cada campanada ere com una agulla afiladíssima que li atravessabe una sona vital del seu ser. Pensabe en Germán, lo Tiñós, y pensabe en ell mateix, en los nous rumbos que a la seua vida imprimíen les sircunstansies. Li dolíe que los fets passaren en eixa fassilidat a sé només records; notá la sensassió de que res, res de lo passat, podríe reproduís, torná a passá. Ere aquella una sensassió angustiosa de dependensia y apresonamén. Li ficabe nerviós la impossibilidat de doná marcha atrás al rellonge del tems y ressignás a sabé que dingú tornaríe a parláli, en la pressisió y lo coneiximén en que lo Tiñós u fée, dels arrendajos y les perdius y los martíns peixcadós y les polles de aigua y los taus y les foches. Se teníe que avindre a no torná a escoltá may mes la veu de Germán, lo Tiñós; a admití com algo vulgar y cotidiano, de cada día, que los ossos del Tiñós se transformaren en sendra igual que los ossets de un tord; que los cucs foradaren los dos cossos simultáneamen, sense predilecsións ni postergassións.
Se va confortá un poc tanteján a la seua burchaca un cuproníquel, moneda de cobre y níquel, en lo foradet al mich. Cuan acabare lo enterro aniríe a la tenda de Antonio, lo Buche, a comprás un adoquín, caramelo gran com un tubotet. Claro que a lo milló no estabe ben vist que fore tan llépol después de enterrá a un bon amic. Hauríe de esperás a en son demá. Baixaben ya la costa pel nort, cap al sementeriet del poble. A la iglesia, los tocs de les campanes adquiríen una penetrassió mol viva y dolorosa. Van doblá lo raconet de la parroquia y van entrá al minúscul fossá. La porta de ferro va chirriá com adormida y enfadada. Apenes cabíen tots al menut ressinto. A Daniel, lo Mussol, se li va asselerá lo cor al vore la menuda fossa, uberta als seus peus. A la frontera este del sementeri, lindán en la tapia, se erguíen adustos y fantasmals, dos afilats sipresos de sombra allargada. Per lo demés, lo sementeri del poble ere tibio y recoleto y acullidó.
No ñabíen mármols, ni estatues, ni panteóns, ni ninchos, ni tumbes revestides de pedra. Los morts eren terra y tornaben a la terra, se confundíen en ella en un impuls directe, casi vissiós, de ajuntamén. Al voltán de les múltiples creus, creixíen y se dessarrollaben les falagueres, les ortigues, los grévols, la herbabona y tot género de herbes silvestres.
Ere un consol, al final, descansá allí, voltat día y nit pels aromes penetráns del monte.
Lo sel estabe pesat, entaragañat y ombriós. Seguíe plovisnán. Y lo grupo, daball dels paraigües, ere una estampa de dol de estremessedó y angustiós simbolisme.
Daniel, lo Mussol, va sentí fred cuan don José, lo retó, que ere un gran san, va escomensá a resá responsos sobre lo féretro depositat als peus de la fossa ressién excavada. Ñabíe, al voltán, un silensio ubert sobre sen plos reprimits, sobre mil llágrimes truncades, y va sé entonses cuan Daniel, lo Mussol, se va girá, al notá damún de la seua ma freda la caldoreta de una ma amiga. Ere la Uca-uca. Teníe la chiqueta un grave gesto adosat a les seues facsions puerils, un ademán dessolat de impotensia y ressignassió.
Va pensá lo Mussol que li haguere agradat está allí sols en la caixa y la Uca-uca y podé plorá a cabassades damún de les trenes dorades de la chiqueta; sentín a la seua ma carpideta la caldoreta de un atra maneta amiga. Ara, al vore l´ataút als seus peus, se va lamentá habé discutit en lo Tiñós sobre lo soroll que les perdius féen al volá, sobre les condissións vocals dels arrendajos o sobre lo gust salat de les sicatrius. Ell se trobabe indefens, ara, y Daniel, lo Mussol, desde lo fondo de la seua alma, li donabe, incondissionalmen, la raó. Vibrabe en uns acentos lúgubres la veu de don José, esta tarde, deball del calabobos o amerabaubos, mentres resabe los responsos:

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kyrie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

A partí de aquí, la veu del mossen se fée un rumó ininteligible. Daniel, lo Mussol, va experimentá unes ganes enormes de plorá al contemplá la actitut entregada del sabaté. Veénlo en este momén no dudabe de que Andrés, "lo home que de perfil no se veu", may mes tornaríe a mirá les pantorrilles de les dones. De repén, ere un agüelet tremolós y extenuat, sexualmen indiferén. Cuan don José va acabá lo tersé responso, Trino, lo sacristán, va estendre una borrassa al costat del féretro y Andrés va aviá an ella una pesseta. La veu de don José se va elevá: - Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Después va sé lo Peó qui va tirá unes monedes damún de la borrassa, y don José, lo mossen, que ere un gran san, va resá un atre responso. Después se va arrimá Paco, lo ferré, y va dixá vin séntims, y mes tart, Quino, lo Manco, va aviá un atra monedeta.
Y después Cuco, lo factó, y Pascualón, lo del molí, y don Ramón, lo alcalde, y Antonio, lo Buche, y Lucas, lo Mutilat, y les
sing Llebres, y l´ama de don Antonino, lo marqués, y Chano y tots y cada un dels homens y les dones del poble y la borrassa anabe plenánse de monedes ligeres, de poc valor, y a cada dádiva o donatiu, don José, lo mossen, que ere un gran san, contestabe en un responso, com si donare les grassies.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Daniel, lo Mussol, apretabe fort lo seu cuproníquel, en la ma embutida a la burchaca del pantaló. Sense voldre, pensabe en lo adoquín de llimó que se minjaríe en son demá, pero, inmediatamen, relassionabe lo gust de la seua pressunta dolsaina en lo letargo definitiu del Tiñós y se díe que no teníe cap dret a llepá un adoquín de llimó mentres lo seu amic se podríe a una fossa. Traíe ya lentamen lo cuproníquel, dessidit a depositál a la borrassa, cuan una veu interió lo va aguantá:
"¿Cuán tems tardarás en tindre un atre cuproníquel, Mussol?".
Lo va soltá portat per un instín de avaríssia. De improvís va fé memoria de la conversassió en lo Tiñós sobre lo soroll que féen les perdius al volá y la seua pena se va ajigantá. Ya Trino se inclinabe damún de la borrassa y la agarrabe per les cuatre puntes pera arreplegála, cuan Daniel, lo Mussol, se va apartá de la ma de la Uca-uca y se va adelantá hasta la caixa:

- ¡Espero! - va di.

Tots los ulls lo miraben. Va notá Daniel, lo Mussol, en ell, les mirades dels demés, en la mateixa sensassió física que persibíe en les gotetes de aigua. Pero no li va importá.
Casi va sentí un orgull tan gran com la tarde que va pujá a la punta de la cucaña al traure de la seua burchaca la moneda relluén, en lo foradet al mich, y aviála a la borrassa.
Va seguí lo itinerari de la moneda en los ulls, la va vore redolá un trosset y, después, amuntonás en les demés, produín, al ajuntás, un alegre tintineo. En la veu apagada de don José, lo mossen, que ere un gran san, li va arribá la sonrissa pressentida del Tiñós, desde lo fondo de la seua caixa blanca y barnissada.

- Kirie, eleison. Christie, eleison. Kirie, eleison. Pater noster qui es in caelis...

Al acabá don José, van baixá la caixa a la fossa y van palejá molta terra damún. Después, la gen va aná eixín lentamen del sementeri. Se fée de nit y escomensaben a caure gotellots. Se sentíe lo cluac-cluac dels socs, almadreñes, de la gen que tornabe al poble. Cuan Daniel, lo Mussol, se va vore sol, se va arrimá a la fossa y después de persignás va di:

- Tiñós, teníes raó, les perdius al volá fan "Prrr" y no "Brrr".

Ya se alluñabe cuan una nova idea lo va impulsá a torná sobre les seues passes.
Va torná a santiguás y va di: - Y perdona lo del tord.

La Uca-uca l´esperabe a la porta del fossá. Lo va agarrá de la ma sense díli cap paraula.

Daniel, lo Mussol, va notá que li tornabe a guañá un gran, inmoderat dessich de plorá.
Se va aguantá, perque deu passes dabán avansabe lo Moñigo, y de cuan en cuan girabe lo cap pera indagá si ell plorabe.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)


III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.


Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XI.

XI. 

Roc, lo Moñigo, va dixá de admirá y voldre a Quino, lo Manco, cuan se va enterá de que este habíe plorat hasta fartás lo día que se va morí la seua dona. Perque Quino, lo Manco, ademés de la ma, habíe perdut a la seua dona, la Mariuca. Y no siríe perque no lay avisaren. Mes que dingú la Josefa, que estabe enamorada dell, y lay refregabe per los nassos a la mínima oportunidat, y moltes vegades sense esperá la oportunidat.

- Quino, pénsau. Mira que la Mariuca está tíssica perduda.

Quino, lo Manco, se sulfurabe.

- ¿Y a tú qué collóns te importe, si se pot sabé? - díe.

La Josefa tragabe bilis y lo dixáe. Per la nit plorabe, a soles, a la seua alcoba, hasta amerá lo cuixí y se jurabe no torná a intervindre al assunto. Pero en son demá se olvidabe de la seua determinassió. Li agradabe massa Quino, lo Manco, pera abandoná lo campo sense cremá lo radé cartucho. Li agradabe perque ere tot un home: fort, serio y cabal. Fort, sense sé un animal com Paco, lo ferré; serio, sense arribá al esceptissisme, com Pancho, lo Sensedéu, y cabal, sense sé un san, com don José, lo mossen, u ere.
En fin, lo que se diu un home equilibrat, un home que no pecabe ni per exés ni per defecte. Quino, en realidat, no creíe en la tuberculossis. Lo món, pera nell, estabe ple de prims y gorts. Mariuca ere prima, com primes eren doña Lola y doña Irene, les Pestetes y Andrés, lo sabaté. Y ell ere gort, com u ere tamé Cuco, lo factó. Pero assó no volíe di que los atres estigueren doléns y ells sanos. De la Mariuca díen que estabe tíssica desde que va naixe, pero ahí la teníen als seus vintytrés añs, fresca com una flo.

Quino se va arrimá an ella sugestionat mes que enamorat. La seua natural tendensia lo inclinabe a les femelles gordetes, de formes calentes, caigudes per lo seu propi pes, y exuberáns. Concretamen, cap a dones com la Josefa, pretes, denses y apelmassades. Pero Quino, lo Manco, reflexionabe aixina: "A les siudats, los siñorets se casen en les femelles flaques. Algo espessial tindrán les primes cuan los siñorets, que tenen estudis y talento, les busquen aixina". Y se va arrimá a la Mariuca perque ere prima. Als pocs díes, sí que se va encaprichá. Se va enamorá segamen de ella perque teníe la mirada trista y sumissa com un corderet y la pell blavosa y clarejabe com la porcelana. Se van entendre. A la Mariuca li agradabe Quino, lo Manco, perque ere la seua antítessis: massís, vigorós, corpulén y en uns ulls aguts y punchadós com a bisturís.

Quino, lo Manco, va dessidí casás y los veíns se li van fotre damún:
"La Mariuca está delicada". "La Mariuca está dolenta". "La tissis es mala compañía".
Pero Quino, lo Manco, va saltá per damún de tot y un matí relluén de primavera se va presentá a la porta de la iglesia embutit a un traje blau y en un mocadó blang lligat al coll. Don José, lo mossen, que ere un gran san, los va beneí. La Mariuca li va ficá la aliansa al dit anular, de annulus, lo del anell, de la ma zurda, perque Quino, lo Manco, teníe secsionada la ma dreta.

La Josefa, a pesá de tots los intentos, no va pugué amargáli la lluna de mel. La Josefa se va proposá que li pesare tota la vida sobre la consiensia la sombra de la seua desgrassia. Pero no u va conseguí. A la iglesia, a la primera amonestassió, va saltá com una pantera, cridán, mentres corríe cap al altá de san Roc y ficán al san per testigo, que la Mariuca y Quino, lo Manco, no se podíen casá perque ella estabe tíssica. Va ñabé, primé, un revol y, después, un silensio fet de sen silensios, al templo. Pero don José coneixíe milló que ella los impediméns y tot lo dret Canónic.

- Filla - li va di -, la ley del siñó no prohibix als doléns contraure matrimoni. ¿U has entés?

La Josefa, desesperada, se va dixá caure sobre les grades del presbiterio y va escomensá a plorá com una loca, mesánse lo pel y demanán compassió. Tots la compadíen, pero ressultabe inoperán fabricá, en un momén, un atre Quino. Desde los bangs del fondo, aon se assentaben los homens, lo Manco sonreíe tristemen y se donabe cops amistosos en lo muñó a la barbilla. La Pesteta gran, al vore que don José dudabe, sense sabé quín partit pendre, se va adelantá hasta la Josefa y la va traure de la iglesia, agarránla compassivamen per les axiles. (La Pesteta gran va pretendre, después, que don José, lo retó, diguere un atra missa en atensió an ella, ya que entre traure a la Josefa de la iglesia y aténdrela un rato al atrio se li va passá lo Sanctus. Y ella afirmabe que no se podíe quedá sense missa per fé una obra de caridat, y que alló no ere just, ni raonable, ni lógic, ni moral y que se la minjaben per dins los remordiméns y que ere la primera vegada que li passabe alló a la seua vida... A dures penes don José va lográ apassiguála y tornáli la seua inestable pas de consiensia). Después va continuá lo san sacrifissi com si res, pero al domenge siguién no va faltá a missa ni Pancho, lo Sensedéu, que se va colá subreptissiamen al coro, detrás de lo armonio. Y lo que passe. Aquell día, don José va lligí les amonestassións y no va passá res. Al pronunsiá lo mossen lo nom de Quino va eixí un suspiro aufegat del bang que ocupabe la Josefa. Pero res mes. Pancho, lo Sensedéu, va di, al eixí, que la piedat ere inútil, un traste, que an aquell poble no se traíe res en llimpio sén un bon creyén y que, per tan, no tornaríe a patejá la iglesia.

Lo gros va passá durán lo refresco lo día de la boda, cuan dingú pensabe pera res en la Josefa. Que dingú pensare en ella potsé fore lo motiu que la va espentá a cridá la atensió de aquella bárbara manera. De totes maneres va sé alló una fosca y dolorosa contingensia. Lo seu crit se va sentí perfectamen desde lo corral de Quino, lo Manco, aon se reuníen los convidats. Lo crit proveníe del pon y tots van mirá cap al pon. La Josefa, tota despullada, estabe pujada al pretil, de cara al riu, y mirabe la fiera corrén en los ulls fora de les cassoletes. Tot lo que sels va ocurrí a les dones pera evitá la catástrofe va sé cridá, ficá los ulls com a plats, y desmayás. Dos homens van apretá a corre cap an ella, segóns díen pera aguantála, pero les seues dones los van maná agramen tirás cap atrás, perque no volíen que los seues homens veigueren de prop a la Josefa en pilota picada. Entre estes dudes, la Josefa va torná a cridá, va eixecá los brassos, va ficá los ulls en blang y se va aviá a la fosca corrén del Chorro. Van acudí cap allí tots menos los novios. Al poc tems va torná a la taberna lo juez

Quino, lo Manco, li díe en eixe momén a la Mariuca: - Eixa Josefa es una burra.

- Ere...- va corregí lo juez.

Per aixó van sabé la Mariuca y Quino, lo Manco, que la Josefa se habíe matat.

Pera enterrála al sementeriet apegat a la iglesia van ñabé los seus mes y menos, pos don José no se aveníe a donáli entrada al fossá a una suissida y no u va consentí sense antes consultáli al ordinari. Al final van arribá notíssies de la siudat y tot se va arreglá, pos, per lo vist, la Josefa se habíe suissidat en un estat de enajenassió mental transitori.

Pero ni la sombra de la Josefa va valé pera avinagrá les mels de Quino al seu viache de bodes. Los novios van passá una semana a la siudat y de tornada li va faltá tems a la Mariuca pera anunsiá als cuatre vens que estabe preñada.

- ¿Tan pronte? - li va preguntá la Chata, que no se explicabe cóm unes dones se quedaben preñades gitanse una nit en un home y datres no, encara que se gitaren en un home totes les nits de la seua vida.

- Míratela esta. ¿Qué té la cosa de particulá? - va di la Mariuca.

Y la Chata va mastegá una palabrota per dins.

Lo prossés de gestasió de la criatura no va sé normal. Tal com se li abultabe la pancha a la Mariuca se li afilabe la cara de una manera alarmán. Les dones van escomensá a murmurá que la chica no aguantaríe lo parto. Lo parto sí quel va aguantá, pero se va quedá al sobreparto. Va morí tíssica a la semana y mija de criá y va sé als sing mesos justos de suissidás la Josefa. Les comares del poble van escomensá a explicás entonses la pressa de la Mariuca per a pregoná lo seu estat, encara abáns de apeás del tren que la va portá de la siudat. Quino, lo Manco, segóns díen, va passá la nit sol, plorán jun al cadáver, en la chiqueta ressién naixcuda als brassos y acarissián tímidamen, en lo retortigat muñó, la inerte melena rubia de la morta.
La Pesteta gran, al enterássen de la desgrassia, va fé este comentari:

- Aixó es un cástic de Deu per habés minjat lo cocido abáns de les dotse.

Se referíe a lo del naiximén prematuro, pero l´ama de don Antonino, lo marqués, teníe raó al comentá que seguramen no ere alló un cástic de Deu, ya que la Irene, la Pesteta menuda, se habíe minjat no sol lo cocido, sino lo caldo tamé abáns de les dotse, y no li habíe passat res. En aquella época, Daniel, lo Mussol, sol teníe dos añs, y cuatre Roc, lo Moñigo. Sing añs después van escomensá a visitá a Quino de tornada del bañ a la Badina del Inglés, o de peixcá cangrejos o madrilles. Lo Manco ere tot generosidat y los donabe una tassada de sidra de barril per una perra chica. Ya entonses la tasca de Quino anabe de capa caiguda. Lo Manco tornabe les lletres sense pagá y los proveedós li negaben la mercansía. Gerardo, lo Indiano, lo va afiansá varies vegades, pero com no vée en Quino cap propósit de enmendás, passats uns mesos lo va abandoná a la seua sort. Y Quino, lo Manco, va escomensá a aná de tomb en tomb, de mal a pijó. Assó sí, ell no perdíe les ganes de charrá y continuabe regalán lo poc que li quedabe.
Roc, lo Moñigo, Germán, lo Tiñós, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás en ell al bang de pedra de la carretera. A Quino, lo Manco, li agradabe charrá en los chiquets mes que en los grans, potsé perque ell, a fí de cuentes, no ere mes que un chiquet gran tamé.
A vegades, al llarg de la conversa, ixíe lo nom de la Mariuca, y en ell lo record, y a Quino, lo Manco, se li ameraben los ulls y, pera dissimulá la emossió, se pegabe cops en lo muñó a la barbilla. En estos casos, Roc, lo Moñigo, que ere enemic de llágrimes y de sentimentalismes, se eixecabe y coláe sense di res, emportánse als dos amics cusits als pantalóns. Quino, lo Manco, los mirabe tot parat, sense entendre may lo motiu que impulsabe als sagals pera marchá tan de repén de la seua vora, sense doná cap raó.

Quino, lo Manco, may se va vanagloriá en los tres menuts de que una dona se haguere matat despullada per nell. Ni va aludí an aquella contingensia de la seua vida. Si Daniel, lo Mussol, y los seus amics sabíen que la Josefa se habíe aviát en pilota al Chorro desde lo pon, ere per Paco, lo ferré, que no dissimulabe que li habíe agradat aquella dona y que si ella haguere volgut, siríe, an estes altures, la segona mare de Roc, lo Moñigo. Pero si ella va preferí la mort que lo seu enorme pitral y lo seu pel roch y risat, que se u minjare en lo seu pa. Lo que mes despertabe la curiossidat dels tres amics als tems cuan a la taberna de Quino se despachabe una tassada de sidra de barril per sing séntims, ere sabé la causa per la que al Manco li faltabe una ma. Constituíe la raó una historia sensilla que lo Manco contabe en sensillés.

- Va sé mon germá, ¿sabéu? - díe -. Fée lleña. Als concursos guañabe sempre lo primé premio. Partíe un trong gros en pocs minuts, antes que dingú. Ell volíe sé boxejadó.

La vocassió de son germá de Quino, lo Manco, aumentabe la tentassió dels sagals. Quino prosseguíe:

- Claro que aixó no va passá aquí. Va sé a Vizcaya fa quinse añs. No está lluñ Vizcaya¿sabéu? mes allá de estos montes - y siñalabe la punta fosca, empenachada de broma, del Pic Rando. A Vizcaya tots los homens volen sé forts y mols u són. Mon germá ere lo mes fort del poble, per assó volíe sé boxejadó; perque los guañabe a tots. Un día, me va di: "Quino, aguántam este trong, que vach a partíl en cuatre destralades". Aixó me u demanabe assobín, encara que may partiguere los trongs en cuatre asclades. Assó ere un di. Aquell día lay vach aguantá firme, pero al momén de descarregá lo cop, yo vach adelantá la ma pera féli una advertensia y ¡zas! - les tres caretes infantils expresaben, an aquell momén, un mateix nivell emossional. Quino, lo Manco, se mirabe cariñosamen lo muñó y sonreíe -: La ma va saltá a cuatre metros de distansia, com un ascla 

- continuabe -. Y cuan yo mateix vach aná a replegála, encara estabe calenta y los dits se retortigaben sols, nerviosamen, com la coa de una sargantana.

Lo Moñigo tremolabe al preguntáli:

- ¿Te... te importe amostrám de prop lo muñó, Manco?

Quino adelantabe lo bras, sonrién:

- Al contrari - díe.

Los tres chiquets, animats per la amable consessió del Manco, miraben y remiraben la incompleta extremidat, lo sobaben, ficaben les ungles brutes per les bades de la carn, se féen la un al atre indicassións y, al remat, dixaben lo muñó sobre la taula de pedra com si se tratare de un objecte ya inútil.

La Mariuca, la chiqueta, se va criá en lleit de cabra y lo mateix Quino li va prepará los biberóns hasta que va cumplí un añet. Cuan la yaya materna li va insinuá una vegada que ella podíe fes cárrec de la chiqueta, Quino, lo Manco, su va pendre tan a pit y se va enfadá tan que ell y la seua sogra ya no van torná a dirigís la paraula. Al poble asseguraben que Quino li habíe prometut a la difunta no dixá la criatura en mans de atre, encara que tinguere que criála en los propis pits. Aixó li pareixíe a Daniel, lo Mussol, una evidén exagerassió. A la Mariuca-uca, com la cridaben al poble pera indicá que ere una consecuensia de la Mariuca morta, la volíen tots menos Daniel, lo Mussol.
Ere una chiqueta de ulls blaus, en lo cabell dorat y la part alta de la cara pleneta de peques. Daniel, lo Mussol, va coneixe a la chiqueta mol pronte, tan, que lo primé record della se perdíe a la seua memoria. Después sí, recordabe a la Mariuca-uca, encara una coseta de cuatre añs, rondán los díes de festa per la vora de la formachería. La chiqueta despertabe en la mare de Daniel, lo Mussol, lo instín de la maternidat prematuramen trencada. Ella dessichabe una chiqueta, encara que haguere tingut la careta plena de peques com la Mariuca-uca. Pero assó ya no podríe sé. Don Ricardo, lo meche, li va di que después del aborto li habíe quedat lo ventre sec. Lo seu ventre, pos, se fée vell sense esperanses. De aquí que sa mare de Daniel, lo Mussol, sentiguere cap a la menuda huérfana una inclinassió casi maternal. Si la veíe pindongueján per les inmediassións de la formachería, la cridáe y la assentabe a la taula.

- Mariuca-uca, filla - díe, acarissiánla -, voldrás una mica de collada, ¿verdat?

La chiqueta assentíe. Sa mare del Mussol la ateníe solíssita.

- Menuda, ¿tens prou sucre? ¿Te agrade?

Tornabe a assentí la chiqueta, sense parlá. Al acabás la dolsaina, sa mare de Daniel se interessabe per los pormenors doméstics de la casa de Quino:

- Mariuca-uca, filla, ¿quí te rente la roba?

La chiqueta sonreíe: - Lo pare.

- ¿Y quí te fa lo minjá?

- Lo pare.

- ¿Y quí te pentine les trenes?

- Lo pare.

- ¿Y quí te rente la cara y les orelles?

- Dingú.

Sa mare de Daniel, lo Mussol, sentíe llástima de ella. Se eixecabe, ficáe aigua a una grela y li rentabe les orelles a la Mariuca-uca y, después, li pentinabe en cuidadet les trenes. Mentres fée esta operassió musitabe com una letanía: "Pobra chiqueta, pobra chiqueta, pobra chiqueta..." y, al acabá, díe pegánli una surreta al culet:

- Bueno, filla, aixina estás mes curioseta.

La chiqueta sonreíe débilmen y entonses sa mare de Daniel, lo Mussol, la agarrabe als brassos y la besabe moltes vegades, frenéticamen. Podríe sé que per naixó a Daniel, lo Mussol, este cariño de sa mare cap a la Mariuca-uca li faiguere que no fore san de la seua devossió. Pero no; lo que enfadabe a Daniel, lo Mussol, ere que la menuda Uca vullguere embutí lo nas a totes les salses y intervindre activamen en assuntos impropis de una dona y que no li tocaben. Sert es que la Mariuca-uca disfrutabe de una envejable libertat, una libertat una mica assalvachada, pero la Mariuca-uca ere una dona, y una dona no pot fé lo mateix que ells féen ni tampoc ells parlá de "aixó" dabán della. No haguere sigut delicat ni oportú. Per lo demés, que sa mare la vullguere y la convidare a collada los domenges y díes de festa, no li donabe ni fred ni caló. Li molestabe la insessán mirada de la Mariuca-uca a la seua cara, lo seu afán per a interseptá totes les contingensies y eventualidats de la seua vida.

- Mussol, ¿Aón anirás avui?

- Al dimoni. ¿Vols vindre?

- Sí - afirmabe la chiqueta, sense pensá lo que díe.

Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, sen enríen y lo puncháen, diénli que la Uca-uca estabe enamorada dell. Un día, Daniel, lo Mussol, pera desfés de la chiqueta, li va doná una moneda y li va di: - Uca-uca, tin aixó y vésten a la farmassia a pesám.

Ells sen van aná al monte y, al torná, ya de nit, la Mariuca-uca los aguardabe en passiensia, assentada a la porta de la formachería. Se va eixecá al vórels, se va arrimá a Daniel y li va torná la moneda.

- Mussol - va di -, diu lo boticari que pera pesát hi has de aná tú.

Los tres amics sen enríen mol y ella los mirabe en los seus intensos ulls blaus, probablemen sense enténdrels. Uca-uca, a vegades, habíe de fotre ma a tota la seua astussia pera pugué aná aon lo Mussol. Una tarde, se van trobá los dos sols a la carretera.

- Mussol - va di la chiqueta -. Sé aón ña un niu de muixóns negres en polls emplomats.

- Dísme aón está - va di ell.

- Vine en mí y tel enseño - va di ella.

Y, eixa vegada, sen va aná en la Uca-uca. La chiqueta no li traíe l´ull de damún en tot lo camí. Entonses sol teníe nou añs. Daniel, lo Mussol, va sentí la impresió de les seues nines a la carn, com si li escarbaren en un punchó.

- Uca-uca, ¿per qué dimonis me mires aixina? - va preguntá.

Ella se va avergoñí, pero no va apartá la mirada.

- Me agrade mirát - va di.

- No me miros, ¿sens?

Pero la chiqueta o nol va sentí o li va fé un cas com un cabás.

- Te hay dit que no me miros, ¿no me has sentit? - va insistí ell.

Entonses ella va acachá los ulls.

- Mussol - va di -. ¿Es verdat que te agrade la Mica?

Daniel, lo Mussol, se va ficá colorat. Va dudá un momén, notán com un extrañ bambolleo al cap. Ignorabe si en estos casos se teníe que enfadá o si, per lo contrari, teníe que sonriure. Pero la sang continuabe acumulánseli al cap y, pera abreviá, se va indigná.
Va dissimulá, fén vore que li costabe saltá la valla de un prat.

- A tú no te importe si me agrade la Mica o no - va di.

Uca-uca va insinuá débilmen:

- Es mes gran que tú; te porte deu añs.

Se van enfurruscá. Lo Mussol la va dixá sola a un prat y ell sen va entorná cap al poble sense enrecordássen mes del niu. Pero en tota la nit no va pugué olvidá les paraules de Mariuca-uca. Al gitás va sentí una rara sensassió. Sin embargo, se va dominá. Ya al llit, va recordá que lo ferré li contabe moltes vegades la historia de la Pesteta menuda y don Dimas y sempre escomensabe aixina: "lo carnús ere quinse añs mes jove que la Pesteta...". Va sonriure Daniel, lo Mussol, a la oscurina. Va pensá que la historia podríe repetís y se va adormí arrullat per la sensassió de que lo voltaben los efluvios de una plássida y extraña felissidat.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, II.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

II.

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.