Mostrando las entradas para la consulta esperansa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esperansa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 23 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html

jueves, 12 de octubre de 2023

V, Ara m digatz, Rambautz, si vos agrada,

V.


Ara m digatz, Rambautz, si vos agrada,

Si us es aissi, cum ieu aurai apres,

Que malamen s' es contra vos guidada

Vostra domna de sai en Tortones,

Don avetz fag manta chanson en bada;

Mas ill a fag de vos tal sirventes

Don etz aunitz, et ilh es vergonhada,

Que vostr' amors non l' es honors ni bes;

Per qu' ella s' es aissi de vos lunhada.


Albert Marques, vers es qu' ieu ai amada

L' enganayritz don m' avetz escomes,

Que s' es de mi e de bon pretz ostada;

Mas non puesc mais, que ren non l' ai mespres,

Ans l' ai lonc temps servida et onrada;

Mas vos e lieis persegua vostra fes

C' avetz cent vetz per aver perjurada;

Per que s clamon de vos li Genoes,

Que, mal lur grat, lur empenhes l' estrada.


Per dieu, Rambautz, de so us port guerentia

Que mantas vetz, per talen de donar,

Ai aver tol, e non per manentia

Ni per thesaur qu' ieu volgues amassar;

Mas vos ai vist cent vetz per Lombardia

Anar a pe, a ley de croy joglar,

Paubre d' aver e malastrucx d' amia;

E fera us pro qu' ie us dones a manjar:

E membre vos co us trobes a Pavia.


Albert Marques, enuei e vilania

Sabetz ben dir, e miels la sabetz far,

E tot engan e tota fellonia

E malvestat pot hom en vos trobar,

E pauc de pretz e de cavallaria;

Per que us tol hom ses deman Valdetar;

Peiracorna perdetz vos per follia;

E Nicolos e Lafrancos d' amar

Vos podon ben apellar de bauzia.


Per dieu, Rambautz, segon la mia esmansa,

Fezetz que fols, quan laissetz lo mestier

Don aviatz honor e benanansa;

E sel que us fetz de joglar cavallier

Vos det enuei, trebalh e malanansa

E pensamen et ir' et encombrier,

E tolc vos joi e pretz et alegransa;

Que, pueys montetz de rossin en destrier,

Non fezetz colp d' espaza ni de lansa.


Albert Marques, tota vostr' esperansa

Es en trair et en faire panier

Enves totz sels qu' ab vos an acordansa,

E que us servon de grat e voluntier;

Vos non tenetz sagramen ni fiansa:

E s' ieu no val per armas Olivier,

Vos no valetz Rotlan, a ma semblansa;

Que Plasensa no us laissa Castanhier,

E tol vos terra e non prendetz venjansa.


Sol dieus mi gart, Rambautz, mon escudier

En cuy ai mes mon cor e m' esperansa,

A mon dan giet vos e tot lur enpier

Sel de Milan ab lur farsida pansa.


Albert Marques, tug li vostre guerrier

An tan paor de vos e tal doptansa,

Qu' il vos clamon lo marques putanier,

Dezeretat, deslial, ses fiansa.

Albert Marquis et Rambaud de Vaqueiras.

sábado, 21 de octubre de 2023

XXIV, Esperansa de totz ferms esperans

XXIV.


Esperansa de totz ferms esperans

Flums de plazers, fons de vera merce,

Cambra de dieu, ort don naysso tug be,

Repaus ses fi, capdels d' orfes enfans,

Cossolansa dels fis descossolatz,

Frugz d' entier joy, seguransa de patz,

Portz ses peril, porta de salvan port,

Gaug ses tristor, flors de vida ses mort,

Maire de dieu, dona, del fermamen,

Sojorn d' amicx, fis delietz ses turmen,

De paradis lums e clardatz et alba.


Gloriosa, tant es la joya grans

Que us venc de selh qu' el mon capdelha e te,

Que vos lauzan no pot hom dir mas be,

Si tot lo mons n' era tos temps lauzans,

Quar en vos son totas plazens bontatz,

Gaugz et honors, salutz e caritatz,

Verdier d' amor, qu' el tieu pressios ort

Dissendet frugz que destruys nostra mort,

Verga seca fazen frug ses semen,

Porta del cel, via de salvamen,

De totz fizels lums e clardatz et alba.


Plazens dompna, qu' en vos a plazers tans

Que tot lo mons non diria 'l mile;

Gloriosa, pus que tant as de be,

Membre t de me e de totz tos clamans;

Qu' el tieus gens cors fon per nostr' ops creatz.

Cors gracios, ples de totas beutatz,

Pus que ses te non puesc trobar cofort,

Perduy me lay on es vida ses mort,

Pres del tieu filh que m' a fach de nien,

Si qu' ieu veya 'l sieu gay captenemen

Lay on no falh jorns ni clardatz ni alba.


A! quon seran jauzens e benanans

Tug vostr' amic d' entier joy per jasse;

E pus dieus vol qu' en vos sion tug be,

Gloriosa, siatz de mi membrans;

E sitot s' es grans vostra sanctitatz,

No m' oblidetz, dompna, per mos peccatz;

Qu' ayssi quon son mey falhimen pus fort

M' es maiers ops que m desliuretz de mort;

E quar de vos auta merce n' aten,

Merce m' aiatz per vostre chauzimen

Que me siatz lums e clardatz et alba.


Qu' ieu falhitz, fals, mi sent greus e pezans

Per mos fols faitz et ai razon de que,

Quar grans so 'ls mals qu' ai faitz e pauc li be,

E 'lh dic tafur, per qu' ieu suy merceyans

Que m razonetz, plazens dompna, si us platz,

Lay on seran dregz jutjamens donatz,

Que no y valran plag ni agur ni sort,

Ans aura quecx per se paor de mort;

Vos me mostratz al jorn del jutjamen

Vostre car filh, ab cara resplanden,

Que m don ab joy lum e clardat et alba.


Poderos dieus, verays e merceyans,

Merce m' aiatz, qu' ieu vos azor e us cre,

E us ren lauzor de l' honor e del be,

Que m' avetz fag temps e jorns, mes et ans.

Dieus paire, filhs salvaire, Crist nomnatz,

Sayns esperitz, e vera trinitatz,

Als peccadors donatz via e conort,

Que s desliuron dels liams de la mort,

E 'ls faitz venir al veray jauzimen

On seran faitz maynt glorios prezen

Lay on estan jorns e clardatz et alba.


Lo sons es tal, que tenh la folla gen;

Lev si qui dorm mentre qu' a merce pren

Dieus peccadors, qu' el jorns ven apres l' alba.


Vida don dieus ab joy ses marrimen

En paradis, ab tot lo sieu coven,

A totz ayssels que diran aquest' alba.


Guillaume d' Autpol.



Fin du tome quatrième.

sábado, 15 de febrero de 2020

Amor, poesía, Juan Carlos Abella

Sabeu de que va la poesía de avui, com no, va de amor.
"AMOR"
Amor es llibertad, santa llibertat
Amor es pasió, gran pasió
Amor es ilusió, molta ilusió
Amor es igualdat, nesesaria igualdat
Amor es unió, rocosa unió
Amor es bondat, infinita bondat
Amor es verdat, tota la verdat
Amor es lo milló, de la vida lo milló
Amor es cansó, alegre cansó
Amor es patí, mai se pare de patí
Amor es eixí, les millós coses fa eixí
Amor es llisó, sempre se depren una llisó
Amor son moments, los millós moments
Amor es esperansa, bendita esperansa
Amor es templansa, molta templansa
Amor de valents, pera mol valents
Amor de aventura, cada día una aventura
Amor y eternidat, dure hasta la eternidat
Amor reforsat, cada día ix mes reforsat
Amor es ternura, la mes tendra ternura
Amor es llum, la mes clara llum
Amor es primavera, cada día una primavera
Amor es una frontera, defensiva frontera
Amor es costum, respete la milló costum
Amor es pau, nesesaria pau
Amor es tradisió, respetuosa tradisió
Amor es evolució, continua evolusió
Amor es chapurriau, viva lo chapurriau
Amor es parella, espesial parella
Amor productiu, cada día mes productiu
Amor es estiu, calen com lo estiu
Amor de dos, amor de ell y de ella.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.


JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres. Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vénse.
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus paréns y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens que antes u habíen sigut.

domingo, 8 de octubre de 2023

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.

Rambaud de Vaqueiras.

Rambaud de Vaqueiras. Raimbaut.



I.

Savis e folhs, humils et orgulhos,
Cobes et larcx e volpils et arditz
Sui, quan s' eschai, e jauzens e marritz,
E sai esser plazens et enoios,
E vils e cars e vilas e cortes,
Avols e pros, e conosc mals e bes,
Et ai de totz bos ayps cor e saber,
E s' en re faill, fatz o per non poder.

En totz afars sui savis e ginhos,
Mas mi dons am tan qu' en sui enfolhitz,
E 'l sui humils on piegz mi fai e m ditz,
E n' ai erguelh, quar es tan belha e pros,
E sui cobes qu' ab son belh cors jagues
Tan que plus larcx en suy e mielhs apres,
E sui volpils, quar no l' aus enquerer,
E trop arditz, quar tan ric joy esper.

Belha domna, tal gaug mi ven de vos
Que marritz sui, quar no vos sui aizitz;
Qu' ieu sui per vos als pros tant abelhitz,
Qu' enuian s' en li malvat enuios;

Be m tenrai vil s' ab vos no m val merces,
Qu' ieu m tenh tan car per vos en totas res
Que per vilan m' en fatz als croys tener,
E per cortes als pros tan sai valer.

D' amor ditz mal en mas autras chansos,
Per mal que m fetz la belha enganairitz;
Mas vos, domna, ab totz bos ayps complitz
Mi faitz tan be qu' esmenda m' es e dos;
Qu' amors e vos m' avetz tal re promes
Que val cent dos qu' autra domna m fezes;
Tan valetz mais, per qu' ie us vuelh plus aver,
E us tem perdre, e us vuelh mais conquerer.

Jois e jovens et avinens faissos,
Domna, e 'l gens cors d' ensenhamens noyritz
Vos an pretz dat qu' es pels melhors chauzitz;
E per ma fe, si m' aventura fos
Qu' ieu ni m' amors ni mos chans vos plagues,
Lo mielhs del pretz auria en vos conques,
E de beutat, o puesc ben dir en ver,
Que per auzir o sai e per vezer.

Belhs Cavaliers, chauzimens ni merces,
E fin' amors, e sobrebona fes,
Qu' ie us tenc e us port, mi deuria valer
Endreg d' amor, qu' autre joy non esper.

Na Beatritz, vostre belh cors cortes,
E las beutatz, e 'l fin pretz qu' en vos es,
Fai gent mon chant sobr' els melhors valer,
Quar es dauratz del vostre ric pretz ver.

II.

Era m requier sa costum' e son us
Amors, per cui planh e sospir e velh,
Qu' a la gensor del mon ai quis cosselh,
E ditz qu' ieu am tan aut cum puesc en sus
La melhor domna, e m met en sa fiansa;
Qu' onors e pros e pretz m' er, e non dans;
E quar ilh es del mon la plus prezans,
Ai mes en lieys mon cor e m' esperansa.

Anc non amet tant aut cum ieu negus,
Ni tan pros domna, e quar no i truep parelh,
M' enten en lieys, e l' am al sieu cosselh
Mais que Tysbe non amet Piramus;
Quar jois e pretz sobre totas l' enansa,
Qu' ilh es als pros plazens et acoindans,
Et als avols es d' ergulhos semblans;
Largu' es d' aver, e d' onrad' acoindansa.

Anc Persavals, quant en la cort d' Artus
Tolc las armas al cavalier vermelh,
Non ac tal gaug cum ieu del sieu cosselh;
E fa m murir si cum mor Tantalus,
Qu' aisso m veda de que m don aondansa
Mi dons, qu' es pros, cortez' e benestans,
Riqu' e gentils, joves e gen parlans,
E de bon sen e de belha semblansa.

Bona domna, aitan arditz o plus
Fui, quan vos quis la joya del cabelh,
E que m dessetz de vostr' amor cosselh,
Non fon del saut de Tyr Emenidus:
Mas a mi tanh mais de pretz e d' onransa,
Qu' endreg d' amor fon l' ardimens pus grans;
Mas ben deu far tan d' ardit vostr' amans
Qu' el ne morra, o n' aura benanansa.

Ja mos Engles no m blasme ni m' acus
Si m luenh per lieys d' Aureng' e de Montelh,
Qu' aissi m don dieus del sieu belh cors cosselh;
Que plus valen de lieys nulhs hom non jus;
Que s' era reys d' Engleterr' o de Fransa,
Lonhera m' en per far totz sos comans;
Qu' en lieys es totz mos cors e mos talans,
Et es la res on ai mais de fizansa.

Belhs Cavaliers, en vos ai m' esperansa;
E quar vos etz del mon la plus prezans
E la plus pros, no mi deu esser dans,
Quar vos mi detz cosselh, e m fotz fermansa.

Na Beatritz de Monferrat s' enansa,
Quar totz bos faitz li van ades denans;
Per qu' ieu lauzi ab sas lauzors mos chans,
E 'ls enantisc ab sa belha semblansa.
III.

Truan, mala guerra
Sai volon comensar
Donas d' esta terra,
E vilas contrafar;
En plan' o en serra
Volon ciutat levar
Ab tors;
Quar tan pueia l' onors
De lieys que sotzterra
Lor pretz, e 'l sieu ten car,
Qu' es flors
De totas las melhors
Na Biatritz; car tan lur es sobreyra
Qu' encontra lieys volon levar senhieyra,
Guerra e foc e fum e polverieyra.

La ciutatz s' ajosta
Per far murs e fossatz;
Domnas ses semosta
Y venon de totz latz,
Si que pretz lor costa
E jovens e beutatz;
E m pes
Qu' ilh filha del marques
N' aura dura josta,
Car a conques en patz
Totz bes,
E totz bos aibs cortes:
E quar es pros e franch' e de bon aire,
Non vol estar plus en patz que sos paire
Que tornatz es al lansar et al traire.

Donas de Versilha
Volon venir en l' ost,
Sebeli e Guilha
E Na Rixenda tost;
La mair' e la filha
D' Amsiza, quan que cost;
Ades
Ven de Lenta n' Agnes,
E de Ventamilha
Gilbelina rescost;
Apres
Er la ciutatz en pes;
De totas partz y venon a gran joya;
Fag an ciutat, et an li mes nom Troya,
E fan Poestat de mi dons de Savoya.

N' Aud' e Na Brelanda,
Na Palmier e N' Auditz,
Engles e Guarcenda,
N' Agnes e N' Eloitz,
Volon que lor renda
Joven Na Biatritz;
Sino,
Las domnas de Ponso
Li 'n queran esmenda;
E lai part Mont Senis
Somo
La ciutatz comtenso,
Qu' ades guerrey lieys qu' es tan bon' e belha

Que lor beutat tolh, a la damizella
De las autras colors fresqu' e novella.

La Poestat se vana
De far ost en arrenc,
E sona 'l campana,
E lo vielhs comuns venc;
E dis per ufana
Que chascuna desrenc;
Pueis ditz,
Que 'l bella Biatritz
Estai sobirana
De so qu' el comuns tenc;
C' aunitz
N' es mans e desconfitz.
Las trompas van e la Poestat cria:
“Demandem li jovent e cortezia,
Pres e valor!” E totas cridon: Sia!
Maria la Sarda
E 'l dona de san Jortz,
Berta e Bastarda,
Mandon tot lor esfortz
Que joves Lombarda
No rest de sai los portz;
Car say
Qu' a N' A Biatritz play,
Que lur reiregarda
Non pot esser tan fortz,
Qu' esglay
Lo sieu fin pretz veray.
De Canaver y ven molt gran compainha,
De Toscana e domnas de Romainha,
Na Tomazina, e 'l domna de Surainha.

La ciutatz se vueia,
E movon lor carros,
E 'l vielhs comuns pueia;
E gieton en lor dos
Cuirassas de trueia
Ab que cobron lor os;
Gambais
An et arcs e carcais;
E non temon plueia,
Ni mals temps no lur notz;
Hueymais
Faran de grans assais.
De totas partz comenson a combatre,
Na Biatritz cuion de pretz abatre;
Mas non lur val, s' eron per una quatre.

Per lors murs afendre
Fan engenhs e carels,
E trabuquetz tendre,
Gossas e manganels,
Fuec grezesc acendre,
Fan volar e cairels;
De jos
Trauquon murs ab bossos;
Per tal no s vol rendre
Lo sieus joves cors bels
Joyos,
Ples de belhas faissos.
Totas cridon, aiuda tras l' esponda,
L' un' a l' autra; la tersa ten la fronda,
E trazon tug li genh a la redonda.

Na Biatritz monta,
E s va de pretz garnir;
Ausberc ni porponta
Non vol, e vai ferir;
Cell' ab cui s' afronta
Es serta de morir;
E jonh,
Et abat prop e lonh;
E fai tanta jonta
Que l' ost fai descofir;
Pueis ponh,
Si qu' el carros desjonh.
Tantas n' a prez e derocad' e morta,
Qu' el vielhs comuns s' esmay e s
desconorta,
Si qu' a Troya l' enclaus dedins la porta.

Na Biatritz, be m platz, quar est estorta
A las vielhas, qu' el vostres gens cors porta
Pretz e jovens qu' a lor proeza morta.

Bels Cavalhiers, vostr' amor me coforta,
E m dona joy, e m' alegr' e m deporta,
Quan l' autra gen s' esmay e s desconorta.


Pons de la Garda.

Sitot non ai al cor gran alegransa,
Si dey chantar e far bella semblansa;
E per so m platz cobrir ma malanansa,
Qu' ieu no vuelh dar gaug a mos enemis;
E si 'n dirai alques de mos talans,
E 'n laissarai per paor moutz a dire.

Eras no sai deves qual part me vire,
Pus miey amic ponhon en mi aucire;
Que tals m' a fach so don planc e sospire,
Qu' ie us jur ma fe, qu' ieu cuiav' esser fis
Qu' el me serques mos pros e mos enans;
Mas aissi falh hom en mantha fazenda.

Non dirai tan que negus hom m' entenda,
Car d' aquest tort no vuelh aver esmenda;
Si mals m' es pres no vuelh que piegz m' en prenda.
Ai! cum fora gueritz, s' ieu ja no vis
Lo jorn qu' ieu vi ni conuc los enjans
Que m' a fag silh don no vuelh mantenensa.

Mas ieu sai ben qu' ilh a tal conoyssensa
Mais per si eys que per autra temensa,
Que s laissara enves mi far valensa,
E qui m sera leyals amicx e fis;
Mas ja nulh temps, si vivia mil ans,
No lo y dirai, s' ilh non o vol entendre.
Soen mi fai amors ab se contendre:
Quan cug poiar, l' om ave a deissendre.
Mal aia 'l jorns qu' amors mi fetz emprendre;
Quar, s' ieu ames si cum fan mos vezis,
Non sofrira las penas ni 'ls afans
Que m fai sufrir amors la nueg e 'l dia.

En aisso fai amors gran vilania,
Menhs fai de be a selh que mais s' i fia;
Qu' ieu mi rancur d' amor e de m' amia
A cuy aurai loncx temps estat aclis;
E 'l guizardos no m' es res mas afans,
Mas ieu 'lh servi tos temps de bon coratge.

Dieus prec que m fes vezer, ans qu' ieu moris,
Cum fos mos pros, e ja no fos mos dans
De vostr' amor, domna de bon linhatge.

//


Vacqueyras, Vaqueiras

Raimbaut de Vaqueiras or Vaqueyras (fl. 1180 – 1207) was a Provençal troubadour and, later in his life, knight. His life was spent mainly in Italian courts[1] until 1203, when he joined the Fourth Crusade. His writings, particularly the so-called Epic Letter, form an important commentary on the politics of the Latin Empire in its earliest years. Vaqueiras's works include a multilingual poem, Eras quan vey verdeyar where he used French, Italian, Galician-Portuguese and Gascon, together with his own Provençal.


Vaqueiras was from Vacqueyras, near Orange. He spent most of his career as court poet and close friend of Boniface I of Montferrat, with whom he served in battle against the communes of Asti and Alessandria. Vaqueiras claimed he earned a knighthood through protecting Boniface with his shield in battle at Messina, when they took part in Emperor Henry VI's invasion of Sicily. He was present at the siege and capture of Constantinople in 1204, and then accompanied Boniface to Thessalonica. It is generally presumed that Raimbaut died on 4 September 1207, together with Boniface, in an ambush by the Vlach.


The only critical edition of Vaqueiras attributes 33 extant songs to him; only eight of the associate melodies have survived. He used a wide range of styles, including a descort, several cansos and tensos, an alba and a gap; he, with Perdigon and Ademar de Peiteus, invented the torneyamen (or, at least, left us its earliest example). One of his songs, "Kalenda Maia", is referred to as an estampida and is considered one of the best troubadour melodies.[by whom?] However, according to the razó, he borrowed the tune from two other musicians. This would explain why the song is called an estampida, which is, theoretically, a purely instrumental piece.


In 1922, Vaqueiras was the subject of a verse drama by Nino Berrini, Rambaldo di Vaqueiras: I Monferrato. Strongly derivative of Edmond Rostand's Cyrano de Bergerac and La Princesse Lointaine, it presents a highly romantic, fictionalised image of the poet, in love with his patron's daughter Beatrice. At the end, he returns, mortally wounded, from Thessalonica, to die in her arms.


Vaqueiras and the song "Kalenda Maya" are referenced disparagingly by the protagonist-narrator in Nicole Galland's novel Crossed: A Tale of the Fourth Crusade.


A similar fictionalised account of a courtly love relationship between Vaqueiras and Beatrice del Carretto (subject of Vaqueiras's early songs, daughter of Boniface of Montserrat and Helena del Bosco) is the subject of a short story, Miłość i płaszcz (The Love and the Cloak), by Teodor Parnicki, dating from the period between 1933–1939.


Amelia E. Van Vleck, The Lyric Texts p. 33, in Handbook of the Troubadours (1995), edited by F. R. P. Akehurst and Judith M. Davis.


The poems of the troubadour Raimbaut de Vaqueiras ed. and tr. Joseph Linskill. The Hague: Mouton, 1964.


http://trobar.org/troubadours/raimbaut_de_vaqueiras/



Raimbaut de Vaqueiras o Raimbaut de Vaqueyras (activo desde aproximadamente 1180 y fallecido el 4 de septiembre de 1207) fue un trovador provenzal y, más tarde, caballero. Su vida giró principalmente en torno a la corte en Italia hasta 1203, cuando se incorporó a la Cuarta Cruzada.


Como su nombre indica, procedía de Vacqueyras, Vaucluse; cerca de Orange, Francia. Pasó la mayor parte de su carrera como poeta en la corte y fue amigo de Bonifacio de Montferrato. Sirvió con él en la lucha contra los municipios de Asti y Alessandria. Raimbaut alegó obtener la categoría de caballero gracias a la protección de Bonifacio con su escudo en la batalla de Mesina, cuando tomó parte con el emperador Enrique VI en la invasión de Sicilia. Estuvo presente en la toma de Constantinopla en 1204 y, a continuación, acompañó a Bonifacio a Tesalónica.

Sus escritos, en particular la denominada Carta Épica, forman un importante comentario sobre la política del Imperio Latino en sus primeros años.

Generalmente se supone que Raimbaut falleció el 4 de septiembre de 1207, junto con Bonifacio, en una emboscada de los búlgaros.

Ha sobrevivido únicamente una edición de las obras atribuidas a Raimbaut compuesta de 33 canciones y ocho melodías asociadas. Utilizó una amplia gama de estilos. Una de sus canciones, Kalenda maya, dedicada a las fiestas del 1 de mayo,1​ es considerada una de las mejores melodías de trovadores.

En 1922, Vaqueiras fue objeto de un verso de teatro por Nino Berrini, Rambaldo di Vaqueiras: I Monferrato, procedente en Cyrano de Bergerac, de Edmond Rostand.

http://www.calendamaia.cl/Fundamentos/raimbaut.htm

https://archive.org/details/rambaldodivaquei00berruoft


domingo, 14 de enero de 2024

Lexique roman; Capella - Cartilage

Capella, s. f., lat. capella, chapelle.

Ad honor del cors sanct faria una capella.

V. de S. Honorat.

Ferait une chapelle en l'honneur du corps saint.

E fassa y tal capella l'emperayre prezans

On pretz sia servitz, joys e solatz e chans.

P. Bremond Ricas Novas: Pus partit an.

Et que l'empereur méritant y fasse telle chapelle où mérite, gaîté et plaisir et chant soient desservis.

CAT. Capella. ESP. Capilla. PORT. Capela. IT. Capella.

2. Capelan, s. m., chapelain, prêtre, curé.

E ma de Guillem lo Capela. Titre de 1090.

En main de Guillaume le chapelain.

Aquell filh del capella de las ydolas.

V. et Vert., fol. 96.

Ce fils du prêtre des idoles.

Adjectiv. Al parroquial capelan.

Brev. d'amor, fol. 117.

Au curé paroissial.

ANC. FR.

Combien nous tuerons de ces cordeliers ras!

Combien de capelans! combien de prieurs gras!

Chantelouve, Trag. de Coligni.

CAT. Capellá (capellà). ESP. Capellán. PORT. Capellão. IT. Capellano.

3. Capelania, s. f., chapellenie.

Alcuna causa alienada de la dicha capelania.

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 75.

Aucune chose aliénée de ladite chapellenie.

CAT. ESP. (chap. capellanía) PORT. Capellania. IT. Cappellania.

4. Capelayar, v., hanter les prêtres.

Vielha la tenc dona, pus capelaya.

Bertrand de Born: Bel m'es.

Je la tiens vieille dame, puisqu'elle hante les prêtres.

Capon, s. m., lat. caponem, chapon.

Voyez Mayans, t. II, p. 246.

Capo es gal per defauta de testilhs efeminat.

(chap. Capó es gall per falta de collons, testiculs, afeminat.)

Eluc. de las propr., fol. 146.

Chapon est un coq efféminé par défaut de testicules.

E sai ben far de galh capo.

(chap. Y sé ben fé de gall capó : capá: capo, capes, cape, capem o capam, capéu o capáu, capen. Adj. capat; femella capada no pot sé, pero sí una pataca.)

Raymond d'Avignon: Sirvens suy.

Et je sais bien faire de coq chapon.

CAT. Capó. ESP. Capón. PORT. Capão. IT. Cappone (N. E. casi como Alfredo, Al Capone).

2. Caponar, v., chaponner.

… L'avia caponatz.

Matfre Ermengaud, Ép. à sa soeur.

L'avait chaponné.

CAT. ANC. ESP. Caponar. ESP. MOD. PORT. Capar. IT. Capponare.


Car, adj., lat. carus, cher, chéri.

Helias dix a sos compagnhos: Senhors, cars frayres.

Philomena.

Élie dit à ses compagnons: Seigneurs, chers frères.

- De haut prix, difficile, rare.

Que tals es vils que fora cars.

P. Barba: Sirventes.

Que tel est vil qui serait de haut prix.

Et apres una manieira de trobar en caras rimas.

V. d'Arnaud Daniel.

Et il apprit une manière de composer en rimes difficiles.

Adverbial. Cant vos preguet tan car

Que de son oncle la volcsetz amparar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Quand elle vous pria si chèrement que vous la voulussiez préserver de son oncle.

Prov. Qui car compra car ven.

Alegret: Bel m'es.

Qui achète cher, vend cher.

Loc. Totas las vuelh honrar e car tener.

Pons de Capdueil: Tant m'a.

Je les veux honorer toutes et tenir cher.

E non es hom, tan mos enemicx sia,

Si 'l n' aug dir ben, que no 'l tenha en car.

Claire d'Anduse: En greu esmai.

Et n'est homme, tant mon ennemi soit-il, que je ne le tienne cher, si je lui en entends dire du bien.

CAT. Car. ESP. (querido) PORT. IT. Caro.


2. Charisme, adj., très cher.

Fraire charisme. Trad. de Bède, fol. 83.

Très chers frères.

CAT. Carissim. ESP. (carísimo, queridísimo) IT. Carissimo.

3. Caramen, adv., chèrement, avec instance.

A vos, cui dezir caramen.

Blacasset: Si m fai amors.

A vous, que je désire chèrement.

Elh la va preguar caramen que elha fos bona dona e fiselh crestiana.

Philomena.

Il va la prier avec instance qu'elle fût bonne dame et fidèle chrétienne.

CAT. Car. ESP. IT. Caramente.

4. Caritat, s. f., lat. caritatem, charité.

Fait sun d'almosna e fe e caritat.

Poëme sur Boèce.

Ils sont faits d'aumône et foi et charité.

Car caritatz e drechura

Lo conduc a salvamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car charité et droiture le conduit à salut.

Vera charitatz es cant hom ama son amic en Deu e son enemic per amor de Deu. Trad. de Bède, fol. 23.

La vraie charité est quand on aime son ami en Dieu et son ennemi par amour de Dieu.

Adv. comp. Un caval de vos que ns avetz donat per caritat.

Tit. de 1196, DOAT, t. CXXXVIII, fol. 139.

Un cheval de vous que vous nous avez donné par charité.

- Une des vertus théologales.

Las tres vertutz thelogicals, que so fes, caritatz, esperansa.

(chap. Les tres virtuts teologals, que son fe, caridat, esperansa.)

Brev. d'amor, fol. 5.

Les trois vertus théologales, qui sont foi, charité, espérance.

- Corporation, confrérie de gens de métier.

Applicadas a la caritat, e que se despendon ad ops de la caritat.

Cartulaire de Montpellier, fol. 187.

Applicables à la charité, et qui se dépensent pour les besoins de la charité.

CAT. Caritat. ESP. Caridad. PORT. Caridade. IT. Carità.

5. Caritadier, s. m., chef de la corporation de la charité.

Que las dichas cauzas sian rendudas als cossols, caritadiers del mestier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 187.

Que lesdites choses soient rendues aux consuls, chefs de la corporation de la charité du métier.

6. Caritatiu, Karitatiu, adj., charitable.

Deu esser larc, caritatyu.

L'Arbre de Batalhas, fol. 264.

Doit être généreux, charitable.

E dona e partiss als paures per Dieu los bes que Dieus li ha donatz;

adoncs dis hom que aquels homs es karitatius.

V. et Vert., fol. 57.

Et donne et partage aux pauvres pour Dieu les biens que Dieu lui a donnés; alors on dit que cet homme est charitable.

CAT. Caritatiu. ESP. PORT. IT. Caritativo.

7. Cartat, s. f., cherté, rareté.

E non torn sa cartat vil.

A. Daniel: Lanquan son.

Et sa cherté ne devient vile.

De nuilla ren non es tan grans cardatz

Cum d'omes pros.

Cadenet: De nuilla ren.

De nulle chose n'est si grande rareté comme d'hommes généreux.

8. Carestia, s. f., disette, cherté.

Ac tant de carestia e de sterilitat.

V. de S. Honorat.

Eut tant de disette et de stérilité.

Viltat de mal et de ben carestia.

Aimeri de Peguilain: Cil que s'irais.

Abondance de mal et disette de bien.

Er carestia de fromen.

Calendrier provençal.

Il sera disette de froment.

CAT. ESP. (carestía) PORT. IT. Carestia.

g. Carencia, s. f., carence, manque.

Carencia vol dire defalhement.

Eluc. de las propr., fol. 62.

Carence veut dire manque.

CAT. ESP. PORT. Carencia. IT. Carenzia. (chap. carensia)

10. Carzir, v., renchérir, devenir plus cher.

D'elhas qu'an fach lo tench carzir,

Ab que s fan la cara luzir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz.

D'elles qui ont fait renchérir la teinture, avec laquelle elles se font luire la face.

Mas fezautat fan carzir,

Quar no volon lo ver dir.

B. Martin: A Senhor.

Mais font renchérir la fidélité, parce qu'ils ne veulent dire le vrai.

Part. pas. Qu'en Fransa son carzit sac e correy.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Vu qu'en France les sacs et les courroies sont renchéris.

11. Cartenenza, s. f., haut prix, estime.

Dreg ni rasos ni cartenensa.

Roman de Flamenca, fol. 74.

Droit ni raison, ni estime.

12. Carvenda, s. f., haut prix.

Qu'estiers no m platz lur carvenda.

Raimond de Miraval: Tot quan.

Qu'autrement leur haut prix ne me plaît pas.

13. Carvendre, v., surfaire, vendre trop cher.

Quar qui ben fait, non es dreig que carvenda.

Albert de Sisteron: En amor ai.

Car qui fait bien, il n'est pas juste qu'il surfasse.

Trop me vol carvendre

Son pretz et sa beutat.

Albert de Sisteron: Dompna pros.

Elle veut me vendre trop cher son mérite et sa beauté.

14. Encarzir, v., renchérir, enchérir.

Que si us me lays Dieus gazanhar

No us puesc plus encarzir, so m par.

G. Magret: Altretan.

Que si Dieu me laisse vous gagner, je ne vous puis plus renchérir, ce me semble.

Selhas qu'al prim son d'amoros semblan,

E pueys si van tot ades encarzen.

B. Tortis: Per ensenhar.

Celles qui sont d'abord d'amoureux semblant, et puis vont toujours se renchérissant.

Qu'en re non hi fai falhenza

Et a car nom per encarzir.

B. de Ventadour: En aquest.

Qu'il n'y fait faute en rien et a nom cher pour enchérir.


Cara, s. f., grec *kara, figure, visage, face.

Remir vostra gentil, plazen cara.

Un troubadour anonyme: Non puesc.

Je contemple votre gentille, agréable figure.

Qui vol del tot vituperar una persona, li escopis en la cara.

(chap. Qui vol del tot vituperá a una persona, li escupiñe a la cara. Escupiñá: escupiño, escupiñes, escupiñe, escupiñem o escupiñam, escupiñéu o escupiñáu, escupiñen.)

V. et Vert., fol. 98.

Qui veut entièrement avilir une personne, lui crache à la figure.

Javier en la penchura

Ab doas caras.

(chap. Giné a la pintura en dos cares.)

Brev. d'amor, fol. 46.

Janvier en la peinture avec deux visages.

Loc. Mot li fes laia cara.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.

Lui fit très laide figure.

E m mostr' om cara grifaigna.

Palais: Be m plai.

Et on me montre visage hargneux.

Adv. comp. Veziblament cara e cara.

Liv. de Sydrac, fol. 85.

Visiblement face à face. (: vis à vis)

CAT. ESP. PORT. Cara a cara. 

ANC. FR. Je tiens vers lui la chière incline.

Roman de la Rose, v. 3190.

Les yeux et la chière basse, va à la messe en dévotion.

Hist. de Jehan de Saintré, t. III, p. 577.

Lequel duc de Bourgogne, quand il sceut sa venue, alla au-devant de lui et s'entrefeirent gran chière.

Monstrelet, t. II, fol. 191.

CAT. ESP. PORT. Cara.

2. Caragge, s. m., figure, visage.

Dels homes... lor quantitat, caragge e costumas... En caragge ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 170 et 173.

Des hommes... leur quantité, figure et coutumes...

Férocité sur le visage.


Caracta, s. f., lat. character, marque, caractère.

Els francx e los sers que auran caracta en la ma drecha...

Aquel que auran la caracta del nom de la bestia.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, chap. 13.

Les francs et les serfs qui auront marque à la main droite...

Ceux qui auront la marque du nom de la bête.


Caramida, s. f., calamite, boussole.

Tres barcas per la mar qu'eron plenas de jens

Que venian al perdon am quatre grossas lentz;

Mas ira del mal temps lur a frascat lur vela,

Non val la caramida puescan segre l'estella.

V. de S. Honorat.

Trois barques sur la mer qui étaient pleines de gens 

qui venaient au pardon avec quatre gros navires;

mais le courroux du mauvais temps leur a déchiré leur voile, 

la calamite ne leur sert plus de manière qu'ils puissent suivre l'étoile.

Fig. Vers homs e vers sant esperitz,

Qu'el lur sia ver' estela, caramita

E 'ls guit.

Olivier le Templier: Estat aurai.

Vrai homme et vrai saint esprit, qu'il leur soit véritable étoile, boussole et les guide.

ANC. FR. Comme le fer qui suit la calamite.

Du Bellai, fol. 459.

Tu es le nord où de jour et de nuit

Tourne ma calamite.

N. Rapin, p. 123.

Voyez à la calamite de votre boussole.

Rabelais, liv. IV, ch. 18.

CAT. Caramida. ESP. Calamida. PORT. IT. Calamita.


Caravil, s. m., charivari.

Secundo nubentibus fit charavaritum seu capramaritum nisi se redimant et componant cum abbate juvenum.

Joan. de Garronib., de secund. Nupt., n° 68.

Un statut de Provence, rendu sur la proposition des États, porte:

Ordenat et prohibit que d'ayssi en avant, en lo dich pays, no si fassan neguns caravils. Statuts de Provence, BOMY, p. 214.

Ordonné et prohibé que d'ici en avant, en ledit pays, ne se fassent nuls charivaris.

En espagnol, carava désigne la réunion bruyante des gens de la campagne qui s'amusent le dimanche.


Carays, s. m., querelle.

E tornon en patz lor carays,

Si que lo bes lo mal vensa.

B. de Venzenac: Pus vey lo temps.

Et tournent leurs querelles en paix, de sorte que le bien vainque le mal.


Carbo, s, m., lat. carbo, charbon.

Carbo es foc actualment ab materia terrestra incorporat.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Charbon est feu actuellement incorporé avec matière terrestre.

Lo foc fo bo,

Et ieu calfei me voluntiers

Al gros carbo.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Le feu fut bon, et je me chauffai volontiers au gros charbon.

Atressi mezeis li carbo,

De fuoc escompres, fuoc dig so.

Brev. d'amor, fol. 38.

De même les charbons, de feu enflammés, sont appelés feu.

ANC. FR. Au grant fu de carbons s'asist.

Roman du comte de Poitiers, v. 809.

CAT. Carbó. ESP. Carbón. PORT. Carvão. IT. Carbone.

2. Charbonier, s. m., lat. carbonarius, charbonnier.

Trobet a un fuc dos charboniers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.

Il trouva à un feu deux charbonniers.

CAT. Carboner. ESP. Carbonero. PORT. Carvoiero. IT. Carbonajo. (chap. Carboné, carbonera la dona y lo puesto aon se fique lo carbó.)


Carboncle, Carbuncle, s. m., lat. carbunculus, escarboucle.

Lo carboncles ret gran clardat

Tan que resplan en escurtat.

Brev. d'amor, fol. 39.

L' escarboucle rend grande clarté tant qu'elle brille en obscurité.

Carbuncle, quar uscla cum carbo.

Eluc. de las propr., fol. 97.

Escarboucle, car elle flambe comme charbon.

Non pretz honor esconduda

NI carboncle ses luzir.

T. de Blacas et de Rambaud: En Raimbaut.

Je ne prise gloire cachée ni escarboucle sans luire.

ANC. FR. Charboucle, saphir et jaspe.

Bible histor., Roquefort, t. 1, p. 239.

ANC. CAT. Carboncle. ESP. (carbúnculo) PORT. Carbunclo. IT. Carbonchio.


Carcais, s. m., carquois. 

Voyez Denina, t. II, p. 337.

Gambais 

An et arcs e carcais.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Ils ont gambesons et arcs et carquois.

Carcays plen de cayrels.

Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 311.

Carquois plein de traits.

Fig. Dona, que aitals sia

Qu'un prenda e l'autr' en lays,

No fai ges cortezia;

Soven presta son carcays.

Rambaud de Vaqueiras: D'una dona.

Dame, qui telle soit qu'elle en prenne un et en laisse l'autre, ne fait point courtoisie; souvent elle prête son carquois.

ANC. FR. Il remit sa fleche au carcas.

Œuvres d'Alain Chartier, Borel, p. 36.

ANC. CAT. ESP. Carcax. (carcaj)


Carcer, s. f., lat. carcer, chartre, prison.

Lainz e las carcers o el jaxia pres. (N. E. jaxia o jazia)

Poëme sur Boèce.

Là dedans les prisons où il gisait prisonnier.

Metre en carcer e liar en cadenas.

Sermons en provençal.

Mettre en prison et lier en chaînes.

Fig. E las carcers ont ilh m'a mes

No pot claus obrir, mas merces.

B. de Ventadour: Non es meravelha.

Clef ne peut ouvrir les prisons où elle m'a mis, excepté merci.

ANC. FR. Cil que l'en met en chartre oscure.

Roman de la Rose, v. 2623.

Qu'amour a fait gesner en ses chartres cruelles.

Desportes, premières œuvres, p. 133.

ANC. CAT. Carcer. ESP. Cárcel. PORT. IT. Carcere. (chap. cársel, presó, presoneta de Beseit)

2. Carceral, adj., lat. carceralis, de prison.

Cum jaz Boecis e pena carceral.

Poëme sur Boèce.

Comme gît Boèce en peine de prison.

3. Carcerier, Carcelier, s. m., lat. carcerarius, geolier.

Son carcelier apela; Brustamon es nomnatz...

Lo carcerier apela, e vai li demandar.

Roman de Fierabras, v. 1990 et 2045.

Il appelle son geolier; il est nommé Brustamon...

Il appelle le geolier, et va lui demander.

ANC. FR. Brutamont le chartrier va descendre Olivier... en une prison.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Carceller. ESP. Carcelero. IT. Carceriere. (chap. carselé)

- Prisonnier.

Que tray pieg qu'autre carcerier,

Que no mor e languis cuian.

G. de S.-Didier: Dona ieu vos.

Qui souffre pire qu'autre prisonnier, vu qu'il ne meurt pas et languit en rêvant.

4. Encarceration, s. f., lat. incarcerationem, incarcération.

Consentir arrest, incarceration.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 492.

Consentir arrêt, incarcération.

ESP. Encarcelación. IT. Incarceragione. (chap. Encarselassió)

5. Encarcerar, v., lat. incarcerare, incarcérer.

Anc per paor de la mort

Ni d' encarcerar mantenent...

Un' ora no s volgro cessar.

Brev. d'amor, fol. 178.

Oncques par peur de la mort ni d' incarcérer sur-le-champ... ils ne voulurent cesser un instant.

Part. pas. Un sant home tenes aqui

Encarcerat.

Brev. d'amor, fol. 188.

Tu tiens là un saint homme incarcéré.

Et es ne us encarceratz

Que Barraban es apellatz.

Trad de l'Évangile de Nicodème.

Et il en est un incarcéré qui est appelé Barrabas.

Substantiv. L'obra seyzema, so sapchatz, (seizena : 6a)

Es vezitar encarceratz.

Brev. d'amor, fol. 69.

L'oeuvre sixième, sachez cela, est visiter les incarcérés.

ANC. FR. A esté de ce puniz, et encarcerez au pain et eaue.

Lett. de rém., 1393. Carpentier; t. II, col. 838.

Cinq des glotons de France qui sont enchartré.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Encarcerar. CAT. MOD. ESP. Encarcelar. PORT. Encarcerar. 

IT. Incarcerare. (chap. Encarselá: encarselo, encarseles, encarsele, encarselem o encarselam, encarseléu o encarseláu, encarselen; Fotre a la presó.)


Carcol, s. m., collier.

Greu m'es deisendre carcol.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Il m'est pénible de déceindre le collier.

2. Carcan, s. m., carcan.

E mieg d'ifern a mes Sathan;

Al col li pauza I carcan.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

A mis Satan au milieu de l'enfer; il lui met un carcan au cou.


Cardairina, s. f., chardonneret.

Papagais, merlos, cardairinas.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Perroquets, merles, chardonnerets.

IT. Cardelino. (chap. Papagayos, merles, cardelines; cardelina, cagarnera, carduelis carduelis; ESP. jilguero.)

Cardamomi, s. m., lat. cardamomum, cardamome, malaguette.

Cardamomi es semensa d'un aybre, etc..

De sal et cardamomi, en loc d'autres delicats condimens, es contenta.

Eluc. de las propr., fol. 203 et 176.

Cardamome est semence d'un arbre... Elle est contente de sel et de malaguette, en lieu d'autres assaisonnements délicats.

ESP. PORT. IT. Cardamomo. (chap. No confundí en cardamomies, com Artur Quintana Font.)


Cardenal, Cardinal, adj., lat. cardinalis, cardinal, principal.

Voyez Denina, t. III, p. 195.

Los filozofes ancias parleron mot de las IV virtuts cardinals.... E son appelladas cardinals, car son principals entre totas las virtutz.

V. et Vert., fol. 47.

Les philosophes anciens parlèrent beaucoup des quatre vertus cardinales... Et elles sont appelées cardinales, parce qu'elles sont les principales entre toutes les vertus.

De dos apostols cardinals.

Roman de Flamenca, fol. 49.

De deux apôtres principaux.

Li IV signes cardenal.

Brev. d'amor, fol. 31.

Les quatre signes cardinaux.

Vens so XII: quatre apelam cardinals, so es a dire principals... Auta es vent cardinal. Eluc. de las propr., fol. 134.

Il y a douze vents: nous en appelons quatre cardinaux, c'est-à-dire principaux... L'autan est vent cardinal.

CAT. ESP. PORT. Cardinal. IT. Cardinale.

2. Cardenal, s. m., lat. cardinal, cardinal.

Roma, als cardenals

Vos pot hom be reprendre.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, on vous peut bien reprendre au sujet des cardinaux.

Per cardenals e per legatz.

Pons de Capdueil: En onor del.

Par cardinaux et par légats.

CAT. ESP. Cardenal. PORT. Cardeal. IT. Cardinale. (chap. Natros tenim un cardenal, Omella, que parle chapurriau. Als de esglesia plural los fa poca grassia, y a Ignacio Sorolla Mela menos encara.)

Papa Roma,Francisco, cardenal Omella, Queretes, Cretas

Cardo, s. m., lat. carduus, chardon.

Non gieta sinon ortigas e cardos e espinas.

V. et Vert., fol. 95. (chap. No trau: gite mes que ortigues, carts y punches, espines.)

Ne jette sinon orties, et chardons, et épines.

Naysseran y espinas e cardos.

(chap. Hi naixerán punches y carts.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 2.

Épines et chardons y naîtront.

Proverbe. En la vinha del noalos

Creisso espinas e cardos.

Libre de Senequa.

Dans la vigne du paresseux croissent épines et chardons.

Semlan cardo dels parayres.

Eluc. de las propr., fol. 225.

Ressemblant au chardon des apprêteurs de draps.

CAT. ESP. PORT. IT. Cardo. (chap. Cart, carts)

2. Cardaire, s. m., cardeur.

Richard de la Cros, cardaire.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J, 4.

Richard de la Croix, cardeur.

CAT. ESP. PORT. Cardador. IT. Cardatore. (chap. Cardadó, cardadora.)

3. Cardar, v., carder, peigner.

La cogola sia en estat pura, ses cardar, e raza. (chap. cogulla)

Trad. de la Rég. de S. Benoît, fol. 27.

Que le capuchon soit en été pur, sans carder, et ras.

Fasso jurar los paradors que escuro et cardo et paro los draps be et lialmen. Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 221.

Qu'ils fassent jurer les apprêteurs qu'ils nettoient et cardent et apprêtent les draps bien et loyalement.

Part. pas. Alcun drap estava trop cardat.

(chap. Algún drap estabe mol, massa, cardat; com per ejemple, Ignacio Sorolla Vidal.)

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 221.

Quelque drap était trop cardé.

CAT. ESP. PORT. Cardar. IT. Cardare. (chap. cardá: cardo, cardes, carde, cardem o cardam, cardéu o cardáu, carden.)

4. Cadrissar, v., carder.

Part. pas. Lana cadrissada.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 220.

Laine cardée.

5. Carminacio, s. f, lat. carminatio, cardage.

Per mantas penchenacios et carminacios de canep et de li.

Eluc. de las propr., fol. 223.

Per maintes peignures et cardages de chanvre et de lin.

6. Carminar, Carmenar, v., lat. carminare, purger, carder.

Fig. Carmina aquellas am pilulas, etc.

Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Purge celles-là avec pilules, etc.

Part. pas. De lana carmenada... D'estopa o de lana carmenada.

(chap. De llana cardada... D'estopa o de llana cardada.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 57.

De laine cardée....d'étoupe ou de laine cardée.


Carences, s. m., charançon.

Malas bestias, escorpios, carences.

Liv. de Sydrac, fol. 49.

Méchantes bêtes, scorpions, charançons.

Malas bestias, escorpios, carences.

Cargar, v., charger, porter.

An fait cargar totz demanes

V cares trastotz de cendatz.

Roman de Jaufre, fol. 115.

(chap. Han fet carregá a estay sing carros plens de tafetans.)

Ils ont fait charger tout de suite cinq chars tous de taffetas.

Quan si cargo 'l ram de vert fueilh.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

Quand les rameaux se chargent de verte feuille.

Part. pas. Saumiers carguatz, d'aur e d'argent. Philomena.

(chap. Someres, besties de cárrega, carregades d'or y d'argén, plata). Bêtes de somme chargées d'or et d'argent.

E 'l ramels cargatz de verdor.

H. de Pena: Lo dons. (dous)

Et le rameau chargé de verdure.

Fig. Reis, mortz iest, si feunia en ta cort fais,

Ni de tal avolesa carjas nulh fais.

Roman de Gerard de Roussillon, fol. 20.

Roi, tu es mort, si tu fais félonie en ta cour, et si tu charges aucun faix de telle méchanceté. (chap. literal: Rey, tú estás mort, si tú fas felonía a ta cort, ni de tal ruindat carregues algún feix.)

En cargon lurs heritiers que ja non o emendaran. V. et Vert., fol. 12.

Ils en chargent leurs héritiers qui jamais ne le répareront.

De trop mala trasdossa,

Roma, vos cargatz.

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, vous vous chargez d'une trop méchante endosse.

Part. prés. Arbre domesche o carguant fruit.

Cout. de Condom, de 1313.

Arbre domestique ou portant fruit.

Part. pas. E si s'en part l'esperitz

Cargatz de peccatz mortals.

Folquet de Romans: On mielhs mi.

Et si l'esprit s'en sépare chargé de péchés mortels.

Mas de grans afans es carguatz

Selh que bon pretz vol mantener.

P. Rogiers: Senher.

Mais celui qui veut maintenir bon mérite, est chargé de grands soucis.

- Accuser, inculper.

An encrepat e cargat lo dit conte Ramon.

Chronique des Albigeois, col. 29.

Ont blâmé et accusé ledit comte Raimond.

ANC. CAT. ESP. Cargar. PORT. Carregar. IT. Caricare. (chap. carregá: carrego, carregues, carregue, carreguem o carregam, carreguéu o carregáu, carreguen. Adj. carregat, carregada.)

2. Carc, s. m., charge.

Fig. Per que portara mager carc,

Selh que anc afan no sufferc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Parce que celui qui ne souffrit jamais peine, portera plus grande charge.

Supportar los carx de la guerra.

Tit. de 1414. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 421.

Supporter les charges de la guerre.

Pagan los carxs de la dita terra.

(chap. Paguen los carrecs de la dita terra. Cárrec, impost, arbitris, etc.)

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.

Paient les charges de ladite terre.

ANC. CAT. Carc.

3. Carga, s. f., charge, poids.

El ressep tota la carga. Liv. de Sydrac, fol. 34.

Il reçut toute la charge.

Ly laissa la garda et la carga de tot lo pays.

(chap. Li dixe la guarda y la cárrega de tot lo país. País: sona, terreno.)

Chronique des Albigeois, col. 65.

Lui laisse le soin et la charge de tout le pays.

Per contribuir en las cargas occurrens.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 6.

Pour contribuer aux charges survenantes.

ANC. FR. Descarchier des cargues et des deptes.

Tit. de 1320. Carpentier, t. 1, col. 924.

CAT. Carrega (càrrega). ESP. PORT. Carga. IT. Carica. (chap. cárrega, cárregues.)

4. Cargamen, s. m., chargement, poids.

No sian greviatz per cargamen de viandas.

V. et Vert., fol. 105.

Ne soient grevés par poids de viandes.

ESP. Cargamento. (chap. Cargamén, carregamén)

5. Carricament, s. m., chargement.

Sona com carr ab carricament.

(chap. Sone com (un) carro en carregamén (carregat). 

Llechílo carro buit” del agüelo Sebeta.)

Eluc. de las propr., fol. 138.

Retentit comme char avec chargement.

CAT. Carregament. IT. Caricamento.

6. Cargada, s. f., charge. (chap. cárrega)

Cargada de roder o de simac o de roia, un denier.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVI, fol. 91.

Charge de glaïeul ou de sumac ou de garance, un denier.

7. Carvier, s. m., chargeur.

Que fasson promettre als carviers que non cargon blat o civada, etc.

Cartulaire de Montpellier, fol. 143.

(chap. Que faiguen prometre als carregadós que no carregon blat o sibada, etc.)

Qui fassent promettre aux chargeurs qu'ils ne chargent blé ni avoine,

etc.

8. Cargiu, adj., onéreux, qui est à charge.

Non sui cargius ad alcu.

Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens.

Je ne suis onéreux à personne.

9. Encargar, v., charger.

Part. pas. No seria encargat de cosiensa.

L'Arbre de Batalhas, fol. 112.

(chap. No seríe o siríe: estaríe carregat de consiensia.)

Il ne serait pas chargé en la conscience.

- Devenir enceinte, concevoir.

Qu'ieu er' ensencha, c'avia encargat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Que j'étais enceinte, vu que j'avais conçu.

ANC. FR. Après lequel mariage... a enchargé et est grosse d'enfant.

Lett. de rém., 1398. Carpentier, t. I, col. 925.

CAT. Encarregar. ESP. Encargar. PORT. Encarregar. IT. Incaricare. 

(chap. Encarregá: encarrego, encarregues, encarregue, encarreguem o encarregam, encarreguéu o encarregáu, encarreguen. A vegades se diu encargá.)

10. Escargar, Escarjar, v., décharger, déployer.

E per gran orguelh qu' escarguet.

Brev. d'amor, fol. 18.

Et par le grand orgueil qu'il déploya.

Narracios de fol escarja en via.

(chap. Narrassió de foll: tonto: saboc descarregue a la vía, al camí. Ejemple, tot lo que diu Carlos Rallo Badet de Calaseit, Pininfarinetes, o los miembros de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña.)

Trad. de Bède, fol. 43.

Discours de fou décharge en chemin.

11. Descargar, v., décharger, ôter le poids.

Qu'en breu veirem descarguar rics arneis.

Aicart del Fossat: Entre.

Que bientôt nous verrons décharger riches harnais.

E jamais

No m descargarai del fais.

(chap. Y may mes me descarregaré del feix.)

Bertrand de Born: Cazut sui.

Et jamais je ne me déchargerai du faix.

Qu'aisso lo fara de l' anta descargar.

(chap. Qu' aissó o aixó lo fará del honta descarregá) 

Sordel: Planher vuelh.

Que cela le fera décharger de la honte.

- Justifier, absoudre.

Part. pas.

Seria justificat e descargat del dit acte.

Chronique des Albigeois, col. 6.

Serait justifié et déchargé dudit acte.

Quant els agron lur bestias descargadas.

Hist. abr. de la Bible, fol. 18.

Quand ils eurent déchargé leurs bêtes.

Que auran aplicat ni descargat a Aiguas-Mortas.

Tit. de 1314. Hist. de Nîmes, t. II, pr., p. 16.

Qui auront touché et déchargé à Aigues-Mortes.

CAT. Descarregar. ESP. Descargar. IT. Scaricare.

(chap. Descarregá: descarrego, descarregues, descarregue, descarreguem o descarregam, descarreguéu o descarregáu, descarreguen.)

12. Dezencargar, v., décharger, soulager.

Prestava deners per dezencargar.

Tit. de 1338. DOAT, t. XXXIX, fol. 143.

Prêtait deniers pour soulager.

PORT. Desencargar.

13. Sobrecargar, v., surcharger, accabler.

E m fa voler tal re que m sobrecarga.

G. Riquier: No m sui d'amor.

Et me fait vouloir telle chose qui m'accable. 

Substantiv. Si com l'arbres que, per sobrecargar,

Fraing si meteis e pert son fruit e se.

Aimeri de Peguilain: Si com.

Ainsi comme l'arbre qui, pour surcharger, se casse lui-même et perd son fruit et lui.

ESP. Sobrecarguar (sobrecargar). PORT. Sobrecarregar. IT.

Sopraccaricare. (chap. s. m. carregá massa, sobrecarregá: sobrecarrego, sobrecarregues, sobrecarregue, sobrecarreguem o sobrecarregam, sobrecarregéu o sobrecarregáu, sobrecarreguen.)

14. Carregar, v., charrier, transporter.

Gran peyra ampla, la qual fes meravilhosament aplanar e carregar.

(chap. Gran pedra ampla, la cual va fé maravillosamen aplaná y carrechá. Vore los carrechadós de una bestia de cárrega.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 41.

Grande pierre large, laquelle il fit merveilleusement aplanir et charrier.

ANC. CAT. Carrejar. ANC. ESP. Carrear (MOD. Acarrear). PORT. Acarretar. IT. Carreggiare. (chap. carrechá: carrecho, carreches, carreche, carrechem o carrecham, carrechéu o carrecháu, carrechen.)

15. Car, Char, s. m., lat. carrus, char.

E sap com va 'l cars al moli.

(chap. Y sap com va lo carro al molí.)

Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.

Et sait comment le char va au moulin.

Coma roda de char.

(chap. Com roda de carro. A La Llitera crec que encara diuen “coma”. Javier Giralt Latorre, catalanista de debò, no vol ni vore de aón venen les paraules que ell arreplegue de la seua terreta.)

Trad. de Bède, fol. 43.

Come roue de char.

Lo cal emportet vieu us cars de fuocx ardentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Lequel un char de feux ardents emporta vivant.

ANC. FR. A pié, à queval, à car, à carrette.

Tit. de 1362. Carpentier, t. I, col. 837.

16. Carre, s. m., char.

A un bover encontrat

que mena un carre cargat. 

Roman de Jaufre, fol. 48.

Il a rencontré un bouvier qui conduit un char chargé.

En un carre de fuoc arden.

(chap. En un carro de foc ardén)

Brev. d'amor, fol. 49.

En un char de feu ardent.

ANC. FR. Phyon cist rois un carre avoit.

Poëme de la guerre de Troyes. Du Cange, t. IV, col. 516.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Carro.

17. Carros, s. m., char, carrosse.

La ciutatz se vueia

E movon lor carros.

(chap. La siudat se buide y mouen lo seu carro, la seua carrossa.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

La ville se vide et ils meuvent leur char.

ANC. FR. Si i fu pris le carros de Melan.

Trad. de G. de Tyr. Martenne, t. V, col. 718.

18. Carriol, s. m., chariot.

Diatz me co

Lai anaretz si doncx en carriols.

T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan.

Dites-moi alors comment vous irez là ainsi en chariot.

19. Carriola, s. m., carriole.

De carriera, carriola. Leys d'amors, fol. 49.

De carrière, carriole.

ESP. Carriola. IT. Carriuola.

20. Cariato, s. m., chariot.

No us fai tirar a tal cariato.

T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan.

Ne vous fait tirer à tel chariot.

ANC. FR. Car je trovai un charreton

Qu'en portoit une charretée.

Roman du Renart, t. I, p. 154.

Chars, charrettes et autres en guise de charretons.

Monstrelet, t. II, fol. 82.

CAT. (chap.) Carretó. ESP. Carretón. PORT. Carreto. IT. Carretone, carreto.

21. Carreich, s. m., chariot.

E si cum meno 'l carreich

Li bov, quan trao 'l legnam.

Garin d'Apchier: Aissi com hom.

Et comme les boeufs mènent le chariot, quand ils traînent le bois.

22. Carreta, s. f., charrette, char.

E cargan las carretas trastuit celadamien.

(chap. Y tots carreguen les carretes seladamen, secretamen.)

Guillaume de Tudela.

Et tous chargent les charrettes en secret.

E ill fetz tirar, quan l'ac pres,

Sa carret' e son arnes.

(chap. Y lo va fé estirá, cuan lo va pendre, sa: la seua carreta y son: lo seu arnés. Una carreta mes menuda es una carretilla.)

G. Faidit: Al semblan.

Et quand il l'eut pris, lui fit traîner sa charrette et son harnois.

ANC. FR. Passer et repasser... à carrette.

Tit. de 1362. Carpentier, t. 1, col. 837.

CAT. ESP. PORT. Carreta. IT. Carretto.

23. Carruga, s. f., lat. carruca, charrette, charrue.

Las carrugas cargadas e del vi e del pan.

Guillaume de Tudela.

Les charrettes chargées et du vin et du pain.

Quan son duy en la carruga.

B. de Venzenac: Hueymais.

Quand ils sont deux à la charrue.

PORT. Charrua. IT. Carruca.

24. Charada, Carretada, s. f., charretée.

Y ac d'astas frachas una charada.

(chap. Ñabíe una carretada de llanses chafades. Frachas : fracturades)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 75.

Y eut une charretée de lances brisées.

De nos Frances a mort pus d'una carretada.

Roman de Fierabras, v. 4205.

Il a tué plus d'une charretée de nos Français.

ESP. PORT. (chap.) Carretada. IT. Carretata.

25. Charrei, s. m., charroi, équipage.

Ab aital charrey

Venra del torney.

P. Cardinal: Per folhs tenc.

Avec tel équipage il viendra de la bataille.

ANC. FR. Là quistrent somers e carrei

Mener i firent lur conrei.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 500.

Od granz tonels, od grant charrei

Fet li deniers porter od sei.

Roman de Rou, v. 15964.

26. Charretier, Carratier, s. m., charretier, conducteur.

En charretier que gurpis sa charreta.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

En charretier qui abandonne sa charrette.

Fig. So dis Salomos, que razos e discretios son carratiers de totas las virtutz. (chap. Açó va di Salomón, que (la) raó y (la) discressió son carretés : conductós de totes les virtuts.) 

V. et Vert., fol. 62.

Ce dit Salomon, que raison et discrétion sont conducteurs de toutes les vertus.

ESP. Carretero. PORT. Carreteiro. IT. Carrettiere. (chap. Carreté)

27. Carpentier, s. m., lat. carpentarius, charpentier.

Quatre artz so necessarias... la seconda, carpentiers.

Liv. de Sydrac, fol. 8.

Quatre métiers sont nécessaires... le second, charpentiers.

ESP. Carpintero. PORT. Carpenteiro. IT. Carpentiero. (chap. fusté, de fusta, fustera; mote de Beseit, fusteret.)

28. Carpentaria, s. f., charpenterie.

Travels et autres istrumens de carpentaria.

Eluc. de las propr., fol. 12.

Tarière et autres instruments de charpenterie.

ESP. Carpintería. PORT. Carpintaria. (chap. fustería)

29. Carriera, s. f., du lat. carrus, rue, voie, carrière.

El es com l'orbs que pissa en la carriera.

(chap. Ell es com lo sego que pixe a la carrera, al carré. Sego, siego, Quico lo cèlio de Tortosa.)

Lanza: Emperador.

Et il est comme l'aveugle qui pisse dans la rue.

Lor comandet que anesson per la carriera del desert.

Hist. abr. de la Bible, fol. 28.

(chap. Los va maná que anaren o anigueren per la carrera del desert.)

Leur commanda qu'ils allassent par la voie du désert.

Las gens cridavo e ploravo per las carrieyras.

(chap. Les gens, la gen, cridabe – cridáe, quirdabe - y plorabe – ploráe, pllorabe, plloráe a La Llitera - per les carreres, los carrés.)

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 14.

Les gens criaient et pleuraient par les rues.

Fig. Pos es ben en la carriera 

D'amor.

Folquet de Lunel: Per amor.

Puisqu'il est bien dans la carrière d'amour.

Penra calque cariera

Perqu'el diga de non.

(chap. Pendrá consevol carrera, vía, pera di que no; literal: pera que ell digue de no.) 

G. Riquier: Sel que sap.

Prendra quelque voie pour qu'il dise de non.

Loc. Tot lo jorn baten las carrieras.

(chap. Tot lo día, tota la jornada, batixen : trisquen les carreres, los carrés.)

Brev. d'amor, fol. 130.

Tout le jour battent les rues (le pavé).

E la piucela venc primeira,

E 'ls cavaliers fan li careira

Entro que denant lo rey fon.

(chap. Y la pubilla ve la primera

Y los caballés li fan carrera

Hasta que dabán del rey va está.)

Roman de Jaufre, fol. 34.

Et la demoiselle vint la première, 

et les chevaliers lui font voie 

jusqu'à ce qu'elle fût devant le roi.

ANC. FR. Le chevalier qui l' adestroit

Por le chemin qu'il vit estroit,

La mist devant; il fu derrière

Por l' estrece de la quarrière.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 196.

Que lors véist par les charrières

Gent armez avant et arrières.

G. Guiart, t. II, p. 407.

CAT. (carrer) ESP. Carrera (calle). PORT. Carreira. IT. Carriera. 

(chap. carré, carrera; carreró si es estret, com la carrera aon va naixe lo zaboquet de José Miguel Gracia Zapater, a La Codoñera. Es compañ de Arturico Quintanilla y Fuentecica, extrangé de Barchinona, y Tomás Bosque Peñarroya, del lloc, lo poble.)


30. Carrau, Charau, s. m. et f., carrière, voie, chemin.

(chap. A Beseit está lo portal de carrau, al carré pla (aon venen “blat, a Villanova o Vilanova, porgueres, y al carré de la Muleta la flo de les bachilleres”. Un carrau es un instrumén de fusta, com la matraca, que se toque a Semana Santa.)

Mas ieu pero teing la dreta carau.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chantan.

Mais pour cela je tiens la droite carrière.

Qu'el coms G. venia per uns charaus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90.

Que le comte Gerard venait par un chemin.

31. Carrairon, s. m., sentier.

E laissa 'l camin per on venc,

E vi un carrairon que tenc

Ves un bosc espes e foillut.

Roman de Jaufre, fol. 59.

Et laisse le chemin par où il vint, et il vit un sentier qu'il tint vers un bois épais et fourré.

32. Carairada, s. f., voie, direction.

O 'l cuia far carairada.

Marcabrus: Dirai vos.

Où il pense tracer voie.


Carienthismos, s. m., gr. *Xapievtis*, euphémisme.

Charientismos est tropus quo dura dictu gratius proferuntur.

Isidor., Orig., I, cap. 36.

Carienthismos... vol dire aytan coma graciosa costuma de parlar.

Leys d'amors, fol. 137.

Euphémisme... veut dire autant que gracieuse manière de parler.


Carica, s. f., lat. cariga, figue.

Carica es figa.

(chap. Carica es figa. pl. Figues, com les tres que Pedro Saputo li va enviá al rey.)

Eluc. de las propr., fol. 204.

Carica est figue.


Carina, s. f., lat. carina, carène.

Tota la nau si funda sobre la carina.

Eluc. de las propr., fol. 50.

Tout le vaisseau s'appuie sur la carène.

CAT. ESP. PORT. IT. Carena.


Carlepepi, s. m., carlopepin.

Per sanar la carn nafrada,

Es bona la lansolada

Qu'om apela carlepepi.

Brev. d'amor, fol. 50.

Pour guérir la chair blessée, la lansolade qu'on appelle carlopepin est bonne.

(N. E. Me hace gracia este nombre, por Carlo Magno y Pepin, Pipino, su padre.)


Carn, s. f., lat. carnem, chair.

Yeu sui homs e de carn et d'os.

(chap. Yo soc home y de carn y d'os.) 

V. de S. Honorat.

Je suis homme et de chair et d'os.

Mas Sayns-Esperitz

Que receup carn humana.

G. Figueiras: Sirventes.

Mais le Saint-Esprit qui reçut chair humaine.

Carns de porc e carns colombina.

(chap. Carn de gorrino, porc, y carn de colom.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de porc et chair de pigeon. (chap. pigeon: pichó; ESP. pichón)

Quar era dissapte, Thomas no volc mangar carn. Philomena.

(chap. Com, ya que, ere dissapte, shabbat, sabbat, Tomás no va volé o voldre minjá carn.)

Parce qu'il était samedi, Thomas ne voulut pas manger de chair.

Loc. Qu'anc hom de carn non ac ira maior.

Deudes de Prades: El temps d'estiu.

Que jamais homme de chair n'eut plus grande tristesse.

(chap. Ira : tristesa; que may abans hom de carn no va tindre majó tristesa.)

Tos temps serai ab lieys cum carn et ongla.

(chap. Tots tems siré en ella com carn y ungla. Se trobe tems y temps al romans, ocsitá, plana lengua romana, langue romane, provensal, etc.)

A. Daniel: Lo ferm voler.

Je serai toujours avec elle comme chair et ongle.

ANC. FR. Et plut sur els sicum puldre carns.

Anc. tr. du Psautier de Corbie, ps. 77.

De char fresce... Ville-Hardouin, p. 62.

Mangerai jo d'une charn des tors.

Anc. tr. du Psaut., Ms. n° I, ps. 49. (N. E. Psautier, Psaut., psaume: salterio, salmos; en francés antiguo, jo, que pasa a je. Io, io, yo)

Et sa char taster sus et jus.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 187.

(chap. Y sa carn tastá “daball y damún” : suso y yuso, San Millán de la Cogolla, dessus, dejus, desuso, etc.)

CAT. (chap.) Carn. ESP. PORT. IT. Carne.

2. Carneta, s. f., petite chair, chair tendre.

(chap. A Beseit díe “¡ah, qué carneta, qué carneta!” un home que no vull revelá aquí, pero la dita encara se repetix. Pista: carnissería.)

De la salvatga laxugeta

Aqui li banatz sa carneta.

(chap. De la lletuga o lletúa salvache – lactuca virosa - aquí li bañéu sa carneta.)

lletuga o lletúa salvache – lactuca virosa


Deudes de Prades, Auz. cass.

De la laitue sauvage là lui baignez sa chair tendre.

CAT. Carneta.

3. Carnada, s. f., excroissance de chair.

Per poyre o per carnada... Si la oppilacio es per carnada.

Trad. d'Albucasis, fol. 30 et 35.

Par poireau ou par excroissance... Si l'obstruction est par excroissance.

4. Carnadura, s. f., carnation.

Ab la vertut dels tros,

Don fa complexios

El mon e carnaduras.

Nat de Mons: Al bon rey.

Avec la vertu des astres, dont il fait au monde les complexions et les carnations.

CAT. PORT. Carnadura.

5. Carnalitat, s. f., chair.

Loqual es reputatz parens de Nostre Senhor segon la carnalitat.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 52.

Lequel est réputé parent de Notre Seigneur selon la chair.

ANC. FR. Comment Diex prist carnalité

En la vierge sainte Marie.

V. de J.-C, Carpentier, t. I, col. 829.

ESP. Carnalidad. PORT. Carnalidade. IT. Carnalità.

6. Carnaza, s. f., chair morte.

E manjar la carnaza de las grantz mortaudatz. (N. E. Lo leo con u, pero se encuentra también mortaldatz; ESP. mortandades)

V. de S. Honorat.

Et manger la chair morte des grandes mortalités.

7. Carnils, s. m., charogne.

Put la mentritz (ESP. meretriz)

Com fai per bocharia

Carnils poiritz.

Marcabrus: Soudadier.

(chap. Put la puta, com fa per la boquería la carroña podrida.)

La prostituée put comme fait par boucherie charogne pourrie.

8. Caronha, s. f., grec *Xapovía*, corps, chair.

La bela cara es plus agradans a la persona entiera que la bela caronha.

(chap. literal: La bella cara es mes agradable a la persona sansera que la bella carroña.)

Liv. de Sydrac, fol. 109.

La belle face est plus convenable à la personne entière que le beau corps.

ANC. FR.

La lasse ame chetive ne scet hostel où querre;

Li ver ont la charongne et li parens la terre.

J. de Meung, Test., v. 339.

IT. Carogna. (ESP. chap. Carroña.)

9. Caronhada, Carunhada, s. f., chair, carcasse.

E mostro lur carunhadas.

Brev. d'amor, fol. 130.

Et elles montrent leurs chairs.

Far la volontat de la vil carronada del cors.

V. et Vert., fol. 31.

Faire la volonté de la vile carcasse du corps.

- Corps mort, charogne.

Voutor sent de tres legas caronhadas.

(chap. Lo buitre sen de tres legües la carroña. 

Romans: Voutor. CAT. Voltor. FR. Vautour. EN. Vulture. DE. Geier. ESP. 

chap. Buitre, com los buitres del Mas de Buñol, Bunyol, a Valderrobres, en buitremán: José Ramón Moragrega Deusdad. )

Natura d'alcus auzels. (d'alcuns)

Le vautour sent de trois lieues les charognes.

Host siego per que de caronhadas d'homes et de cavals si posca saziar... Odoran, percebo las caronhadas que so otra mar.

(chap. literal: La host seguixen per a que de carroña de homens y de caballs se puguen sassiá... Aulorán, flairán, persibixen les carroñades que están passat lo mar, d'atramar.)

Eluc. de las propr., fol. 149 et 16.

Ils suivent l'armée afin qu'ils puissent se rassasier de corps morts d'hommes et de chevaux... En flairant, ils sentent les corps morts qui sont outre mer.

10. Carnatge, s. m., carnage, destruction.

Cridan e forsenan com leons a carnage. V. de S. Honorat.

Ils crient et rugissent comme lion au carnage.

Clergues jeton cavaiers a carnatge.

P. Cardinal: El mon non.

Clercs jettent chevaliers à destruction.

ANC. ESP. Carnage (MOD. Carnaje). PORT. Carnagem. IT. Carnaggio.

11. Carnatgue, s. m., charnage.

On appelait decimae carnariae les dîmes des moutons, des agneaux, etc.

Dict. de Trévoux, v° Charnage.

Lo deime de la lana e del carnatgue.

(chap. Lo delme: déssim: déssima part de la llana y del carnache.)

Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 168.

La dîme du lainage et du charnage.

12. Carnalatge, s. m., carnage, charnage.

Mas Grecs et Latis

Geratz a carnalatge.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Mais vous portez à carnage les Grecs et les Latins.

E 'ls deismes de las paicheras e dels molis e dels carnaladges.

Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 310.

Et les dîmes des estacades et des moulins et des charnages.

13. Carnier, s. m., charnier, cimetière.

En l'armier

S'en vai l'arma e la carn el carnier.

B. Carbonel de Marseille: Per espassar.

L'âme s'en va au repos des âmes et la chair au charnier.

- Carnassière.

E non a ren el carner,

On sol aver maint quartier.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seigner Blacas.

Il n'a rien à la carnassière, où il a coutume d'avoir maint quartier.

ESP. Carnero. PORT. Carneiro. IT. Carnajo.

14. Carnairol, s. m., carnassière.

E tallet li testa e mes la en un carnairol... e trais li lo cor del cors e mes lo en carnayrol com la testa.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Et lui coupa la tête et la mit en une carnassière... et lui arracha le coeur du corps et le mit en carnassière comme la tête.

IT. Carnajuolo.

15. Carnositat, s. f., carnosité.

Los auzels qui han plus de pennositat et mens de carnositat... 

Las arterias no so rescostas per tropa carnositat.

(chap. Los muixons que tenen mes plomes y menos carn... (ejemple, lo rat penat, la rata penada, murciélago; pena : ploma : pluma)

Les arteries no son amagades per massa carnosidat.)

Eluc. de las propr., fol. 139 et 21.

Les oiseaux qui ont plus de plumage que de carnosité... Les artères ne sont pas cachées par trop grande carnosité.

ESP. Carnosidad. PORT. Carnosidade. IT. Carnosità.

16. Carniceria, s. f., boucherie.

Lo buou que hom enten menar a la carniceria engraissa hom.

(N. E. Ojito, Juaquinico Monclús, presidente de la Ascuma.)

V. et Vert., fol. 76, 2e version.

On engraisse le boeuf qu'on entend mener à la boucherie.

CAT. ESP. (carnicería) PORT. Carniceria. (chap. carnissería)

17. Carnacier, s. m., bourreau.

Li carnacier l'an presa,

Son gent cors an liat.

(chap. Los verdugos - carnissés - la han presa,

son gentil cos han lligat.)

V. de S. Honorat.

Les bourreaux l'ont prise, ont lié son gentil corps.

En qual mostier li carnassier lo guardavo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

Dans lequel monastère les bourreaux le gardoient.

18. Carnal, adj., lat. carnalis, charnel, de chair, qui appartient à la

chair, gras.

E d'autres miracles moutz,

Don hom carnals no sap fi.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Et beaucoup d'autres miracles dont homme charnel ne sait fin.

Livra huous et formatge

A jorn carnal. (ESP. lardero, como el jueves; lard, graisse : grasa)

Bertrand de Born: Belh m'es quan.

Livre oeufs et fromage à jour gras.

Li fay amar et estimar sos deliegz carnals...

Veray religios non a ren propre en terra, ni parens carnals.

V. et Vert., fol. 71 et 99.

Lui fait aimer et estimer ses plaisirs charnels...

Le vrai religieux n'a en terre rien de propre, ni parents charnels.

Substantiv. - Viande.

Pus glotz etz de pelha

Non es lop d'ovelha

Ni d'autre carnal.

B. de Rovenac: Una sirventesca.

Vous êtes plus glouton de vêtement que le loup n'est d'ouaille ni d'autre viande. (ouaille : brebis)

- Carnaval.

Loc. prov.

Venian per los miracles en l'isla de Lerins;

Qui non pot de carnal, si lava de caresma.

V. de S. Honorat.

Ils venaient pour les miracles en l'île de Lerins;

qui ne peut de carnaval, se lave de carême.

(ESP. Ellos venían por los milagros a la isla de Lerins; 

quien no puede de Carnaval, se lava de Cuaresma. 

Leer: El combate de Don Carnal y Doña Cuaresma.)

CAT. ESP. PORT. Carnal. IT. Carnale. (chap. Carnaval, carnestoltes, ESP. carnestolendas. Carnis + tolere: Carn + toldre, tolre : traure, prohibí, etc. Vore lo monumén del romans del añ 960: “no 'l li tolra ni no 'l li devedara ni no l' en decebra”.

19. Carnalment, Charnalment, adj., charnellement.

Non deu plus carnalment jazer ab ela. Liv. de Sydrac, fol. 28.

Ne doit plus coucher charnellement avec elle.

Naisser charnalment e viure esperitalment.

Trad. de Bède, fol. 81.

Naître charnellement et vivre spirituellement.

ANC. FR. Que de li ferai mon plaisir...

Con vous et ausi carnelment.

Roman du comte de Poitiers, v. 76.

CAT. Carnalment. ESP. PORT. IT. Carnalmente.

20. Carnos, adj., charneux.

Quan la fistula es en loc carnos.

Trad. d'Albucasis, fol. 9.

Quand la fistule est en lieu charneux.

No trop grassas mas tempradament carnozas... 

Las alas a nervozas et pauc carnozas.

Eluc. de las propr., fol. 41 et 140.

Non trop grasses mais moyennement charneuses...

Il a les ailes nerveuses et peu charneuses.

ESP. PORT. IT. Carnoso. (chap. carnós, carnosa, carnoset, carnoseta; com Juaquinet Monclús, Oriol Junqueras, los dos catalanistes, gorts y goluts, pareixen un hipopótamo mort y unflat, en hienes a la seua vora.)

21. Carnut, adj., charnu.

Cigne auzel es mot carnut...

La vola de la ma es carnuda.

(chap. La palma de la ma es carnuda, carnosa.)

Eluc. de las propr., fol. 145 et 48.

Le cygne est oiseau très charnu... 

La paume de la main est charnue.

IT. Carnuto. (chap. carnut, carnuda, carnós, carnosa, que té prou carn.)

22. Caronhier, Carunhier, adj., carnassier.

E sapchatz qu'aucel carunhier

Non bevon aigua voluntier.

(chap. Y sapiáu, sapigáu que los muixons carroñés no beuen aigua per voluntat.)

Brev. d'amor, fol. 52.

Et sachez qu'oiseaux carnassiers ne boivent l'eau volontiers.

Fig. Que sos talans es fols e caronhier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Que son désir est fou et carnassier.

23. Encarnamen, s. m., incarnation.

Aisso que dih ai dessus

De l' encarnamen de Jhesus.

Brev. d'amor, fol. 82.

Ce que j'ai dit ci-dessus de l'incarnation de Jésus.

ESP. Encarnamiento. (N. E. Se usa más Encarnación, que sigue:)

24. Encarnatio, s. f., lat. incarnatio (N. E. in + carnis), incarnation.

Nunciet l' encarnatio. Brev. d'amor, fol. 20.

(chap. Va anunsiá la Encarnassió.)

Annonça l'incarnation.

La festa de la Encarnation.

V. et Vert., fol. 4.

La fête de l'incarnation.

L'an de la Encarnation de Nostre Senhor.

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 175.

L'an de l'incarnation de Notre Seigneur.

CAT. Encarnació. ESP. Encarnación (nombre Encarna). PORT. Encarnação.  IT. Incarnazione. (chap. Encarnassió)

25. Encarnatiu, adj., incarnatif, qui engendre la chair.

De medicament encarnatiu...

Pausa sobre aquela polvera encarnativa.

Trad. d'Albucasis, fol. 27 et 43.

De médicament incarnatif.

Pose sur celle-là poudre incarnative.

Subst. Cura aquela am alcu encarnatiu dels enguents.

Trad. d'Albucasis, fol. 62.

Soigne celle-là avec quelque incarnatif des onguents.

26. Encarnar, v., faire chair, devenir chair, incarner.

Un dels emplaustres que encarnan aquela entro que sia sanada... 

Am aquo que encarna.

Trad. d'Albucasis, fol. 60.

Un de ces emplâtres qui fassent chair à celle-là jusqu'à ce qu'elle soit guérie... Avec ce qui fait chair.

Il s'est dit spécialement de l'incarnation de Jésus-Christ:

Que Dieus se pogues encarnar. Brev. d'amor, fol. 147.

Que Dieu se pût incarner.

Si volc encarnar e nayser de la Verge.

V. de sainte Magdelaine.

Se voulut incarner et naître de la Vierge.

Part. pas. Fo pels meus peccatz

En voz encarnatz.

Un troubadour anonyme: Flors de paradis.

Fut incarné en vous pour mes péchés.

CAT. ESP. PORT. Encarnar. IT. Incarnare.

27. Escarnar, v., ôter la chair, décharner.

Ni 'ls cols dels motons ni de las fedas ni dels anhels non escarnarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129.

(chap. literal: Ni los colls dels borregos ni de les ovelles ni dels cordés no escarnaré, descarnaré.)

Et je ne décharnerai les cous des moutons ni des brebis ni des agneaux.

ANC. ESP. PORT. Escarnar. IT Scarnare. (chap. escarná, descarná)

28. Desencarnar, v., déshabituer de la chair.

Com ti deu hom dezencarnar auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Comme on te doit déshabituer de la chair un oiseau.

29. Descarnar, v., décharner.

Part. pas. E sia mot descarnat.

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

Et soit beaucoup décharné.

CAT. ESP. PORT. Descarnar. (chap. descarná, desaveá de la carn o traure la carn: descarno, descarnes, descarne, descarnem o descarnam, descarnéu o descarnáu, descarnen. De lleit se fa lo verbo destetá.)


Carobla, s. f., ar. harroba, caroube, fruit du caroubier.

Voyez Mayans, t. II, p. 232.

Nég. expl. Non pretz una carobla

Terra qui d'avol gientz se pobla. (N. E. ¿Entenderán esto l@s catalan@s?)

T. de Folquet et de Porcier: Porcier cara.

Je ne prise une caroube terre qui se peuple de méchante gent.

ANC. CAT. Carrobla. ESP. Garroba (algarroba; árbol algarrobo).

IT. Carruba. (chap. Garrofa; abre: garrofé)


Carp, adj., peu dense, poreux, filandreux, spongieux.

Neu es impressio de vapor congelada, laqual es carpa, e leugiera cum lana carminada...

Melsa, en sa natura, es carpa et spongioza...

(chap. melsa : bazo; porosa, esponjosa.)

Aytals aybres han frug trop carp...

Razitz carpa es et poroza.

Eluc. de las propr., fol. 137, 56, 198 et 220.

La neige est une pressure de vapeur congelée, laquelle est poreuse et légère comme laine cardée.

La rate, en sa nature, est filandreuse et spongieuse...

De tels arbres ont un fruit trop peu dense...

La racine est peu dense et poreuse.


Carrat, Cayrat, s. m., carat, sorte de poids pour l'or et l'argent. (N. E. Se usa más actualmente para los diamantes.)

La ordenanza de far marcs a XX carrats.

Tarif des monnaies en provençal.

L'ordonnance de faire des marcs à vingt carats.

Se battra d'aur fin al mens a XXIII cayratz e miech.

(chap. Se batrá d'or fi al menos a vintitrés quilats y mich.) 

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 424.

Se battra d'or fin au moins à vingt-trois carats et demi.

CAT. Quilat. ESP. PORT. Quilate. IT. Carato.


Carruncula, s. f., lat. caruncula, caroncule.

La virtut odorativa... Istrument so aquelas carrunculas, pendens dins las nars, que recebo l'esperit animal per algus nervis descendens del cervel...

Non sentem l'ayre corromput, quar las ditas carrunculas son restrechas o

opiladas per movement voluntari. Eluc. de las propr., fol. 16.

La vertu odorative... Les instruments sont ces caroncules, pendantes dans les narines, qui reçoivent l'esprit animal par quelques nerfs descendant du cerveau...

Nous ne sentons pas l'air corrompu, parce que lesdites caroncules sont resserrées ou opilées par mouvement volontaire.

(ESP. Carúncula, pl. Carúnculas. No confundir con caraculo o caraculos.)


Carta, s. f., lat. charta, papier, lettre, épître.

E no lo 'l man en carta ni en brieu,

Enanz lo 'l dic ab son e a presen.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Et je ne le lui mande en papier ni en lettre, mais le lui dis avec la voix et en présence.

Letras l'escrivo en ayssi...

La carta porto set Judieu.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Ainsi lui écrivent lettres... sept Juifs portent l'épître.

- Titre, charte.

Que tu trobas en tas cartas antigas.

Tit. de 1174. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 134.

Que tu trouves en tes chartes antiques.

Cum en las cartas dotals es contengut.

(chap. Com a les cartes dotals es contingut. Cartes de dotassió, donassió.)

Tit. de 1294. DOAT, t. XLI, fol. 191.

Comme il est contenu dans les titres dotaux.

E tramet vos la carta on pendet son sagell.

V. de S. Honorat.

Et vous transmet la charte où il suspendit son sceau.

Nostra carta es l'Evangeli. V. et Vert., fol. 78.

(chap. (La) nostra carta es l'Evangeli.) 

Notre charte est l'Évangile.

Domesticas cartas... no podon far fe per se al jutge.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Les titres privés... ne peuvent faire foi par eux-mêmes devant le juge.

(N. E. Este código de Justiniano, bien original o bien esta traducción al romance occitano, provenzal, lo debería leer cualquier historiador que se quiera preciar en la historia de Aragón, etc. Sobre todo en el caso del “casamiento en casa” de la reina Petronila, Petrvs, Peronella de Aragón con el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV.)

- Cartes à jouer.

Juec de cartas a l' eisuch.

Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 556;

Jeu de cartes de hasard. (ESP. Juego de cartas de azar: “alea jacta est”)

Loc. Qu'en sa carta m pot escriure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Qu'elle me peut inscrire en ses papiers.

Ni sera en ma carta.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Ni ne sera dans mes papiers.

Fassa m de sa carta raire. (N. E. Próspero de Bofarull lo tomó a la letra.)

G. Adhemar: Be m'agr'ops.

Qu'elle me fasse rayer de ses papiers.

Per qu'en s'amor er tos temps mos pensars,

E per aisso fassa m metr' en sa carta.

R. Jordan, vic. de S.-Antonin: Vert son.

Parce que mon penser sera toujours en son amour, et pour cela qu'elle me fasse mettre en ses papiers.

CAT. ESP. PORT. IT. Carta. (chap. Carta, pl. Cartes.)

2. Cartage, s. m., examinateurs des titres.

Tuh li savi de Roma ni lhi cartage

Non jujario dreh.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 41.

Tous les sages de Rome ni les examinateurs des titres ne jugeraient droit.

3. Cartabel, s. m., feuille volante, brouillard.

Quan que om a fa mal e be

En libres et en cartabels.

Brev. d'amor, fol. 173.

Tout ce qu'on a fait mal et bien en livres et feuilles volantes.

Non note en cartabels, mais el libre de sas notas.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

(N. E. Estos libros del siglo 13 de Monpeslier y variantes los tendría que abrir el aragonés catalanista Javier Latorre Giralt, doctor y profesor de la Universidad de Zaragoza, para poder compararlos con los que selecciona de Fuentespalda, en el Matarraña. No lo hará; el perro no muerde la mano que le da de comer. Espero que no se ponga como Juaquinico Monclús, “el craso”, presidente de la Ascuma, en Calaceite.)

Qu'il ne note pas dans des brouillards, mais au livre de ses notes.

ESP. Cartapel. PORT. Cartapacio. IT. Cartabello. (chap. cartapassio, se diu de un llibre mol gros.)

4. Cartolar, Cartolari, s. m., chartrier, notaire, écrivain.

La deita carta feyta per lo deyt Simon cartolar.

(chap. La dita carta feta per lo dit Simón cartulari, notari.)

Tit. de 1305. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 138.

Ladite charte faite par ledit Simon chartrier.

Joan de la Trena, cartolari de Bordeu.

(N. E. Yo conozco a Oriol de la trena, ya salió, y el que no entrará será el  meapinos y cagapañales de podio del monte, Puigdemont. Ya se encargará el presidente del gobierno actual, Pedro Sánchez Pérez Castejón, que rima con felón, y otras palabras que lo describen bien.)

Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 209.

Jean de la Trene, notaire de Bordeaux.

Si 'l nauchier ni 'l cartolari non eran aparissans.

Tit. de 1253. DOAT, t. L, fol. 152.

Si le nocher et l'écrivain n'étaient présents.

5. Encartamen, s. m., charte, titre.

Encartamens et previlegis.

Tit. du XVe sièc. DOAT, t. CXLVII, fol. 287.

Titres et priviléges.

La obligansa e la maneyra del encartament.

Tit. de 1406. DOAT, t. LIV, fol. 268.

L'obligation et la manière du titre.

Am d'autres encartamens de la vila.

Tit. de Bergerac de 1381.

Avec d'autres titres de la ville.

ANC. FR. Procès, lettres, enchartremens.

Arrêt de 1366. Carpentier, t. II, col. 839.

Documents, comptes et enchartrements.

Ord. des R. de Fr., 1404, t. IX, p. 20.

ESP. Encartamiento.

6. Encartar, v., inscrire, enregistrer, rédiger en titre.

A encartar et a recebre los emoluments.

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 219.

A enregistrer et à recevoir les émoluments.

Part. pas. Tot en aici com es encartat en la vostra carta.

Tit. de 1206. DOAT, t. CXIV, fol. 277.

Tout ainsi comme est inscrit en votre charte.

Segon que los auria encartatz.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 93.

Selon qu'il les aurait enregistrés.

Per revocar aquo que fo encartat.

Cartulaire de Montpellier, fol. 206.

Pour révoquer ce qui fut rédigé en titre.

ANC. CAT. ESP. Encartar. IT. Incartare. (chap. encartá: encarto, encartes, encarte, encartem o encartam, encartéu o encartáu, encarten.)


Cartilage, s. f., lat. cartilago, cartilage.

La cartilage del nas no es restaurada.

Trad. d'Albucasis, fol. 50.

Le cartilage du nez n'est pas réparé.

Aquestas cartilages entre si unidas et cadenadas.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Ces cartilages entre eux unis et enchaînés.

ESP. (chap.) Cartílago. PORT. Cartilagem. IT. Cartilagine.

2. Cartillaginos, adj., lat. cartilaginosus, cartilagineux.

Las nars so cartillaginosas...

Dels quals l'extrem es cartillaginos.

Eluc. de las propr., fol. 16 et 50.

Les narines sont cartilagineuses...

Desquels l'extrémité est cartilagineuse.

La partida de jos es cartillaginosa.

(chap. La part de baix es cartilaginosa.)

Trad. d'Albucasis, fol. 60.

La partie du bas est cartilagineuse.

CAT. Cartilaginos. ESP. PORT. IT. Cartilaginoso. (chap. nas cartilaginós, orella cartilaginosa, nassos cartilaginosos, orelles cartilaginoses.)