Mostrando las entradas para la consulta espasa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espasa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA. Rávena, Nastagio

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, (Classe) allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus parens y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA. Rávena, Nastagio


Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justissia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una historia no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, han ñagut mols nobles y rics homens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversari, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seues obres.
Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va vindre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an alguns dels seus amics y parens que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfotre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per alguns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellons y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altissims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensamens, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore vindre per un bosquet bastán espés de boixos, grevols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada, esgarrañada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastins, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore vindre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará o aturá, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat voldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta de lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va vindre la desgrassia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tindre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arrenco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justissia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los mastins y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parem, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justissia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vense. -
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicassió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fotre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastins, li demanáe piedat y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá.
Estos, mol famolengs, enseguida su van fotre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vorels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va vindre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus parens y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de voldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grassia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames parentes seues, y datres que tos paregue, vinguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen assentá a la taula als homens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va esbarrá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut parens de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonamens; pero entre los que mes se van esglayá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá als costats als mastins. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon ella estáe, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li apetire o apetiguere. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol contens; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dossils als plaés dels homens que abans u habíen sigut.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, (Monserrate com lo de Fórnols) aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.


Original en castellá:

Capítulo III.

De cómo Pedro Saputo hizo otro viaje más largo.

Dos años y medio hacía que había vuelto de su primera salida, y vivió desazonado porque continuamente le escribían y llamaban para obras de pintura, queriendo todos dársela a él con grande envidia de los pintores que hasta entonces se las competían entre sí en el país; y como reconocían la maestría de Pedro Saputo, callaban y se concomían. También esto sentía él, y para que no padeciesen necesidad, se excusaba de la mayor parte de las obras, y alguna vez de todas por no ofrecerse ninguna de mayor empresa. Al mismo tiempo venía estrecho aquel cielo a su alma grande; y concibiendo ya otras cosas que la vez primera, determinó irse a correr la España cuando menos, sin limitarse por tanto a sola España si le venía a mano. Resuelto que tuvo el viaje, compró una mula de buena presencia y poco precio, una buena espada (que sabía manejar), y el día fijado para la salida, montó y echó a andar hacia Cataluña. Y su madre, y la madrina y su hija, Eulalia y Teresita, que llorasen cuanto quisiesen, porque por ellas no había él de vivir y morir en aquel rincón del mundo.

No entró en su plan ir a ver a sus amigas, porque la edad les debía ir pidiendo a toda prisa las últimas palabras que todos quieren oír de los hombres, y él no se encontraba en ese caso. Pero pasaba no muy lejos de la aldea de las novicias, y no pudo menos de torcer allí el camino, como quiera que siendo dos no podían meterle en apuro, como hiciera Morfina, aunque bien sentía no verla.

Llegó, y al entrar salía el padre de Juanita, que le conoció; se saludaron y fueron juntos a su casa, y juntos pasaron luego a la de Paulina, aún antes de comer, porque eran sobre las diez de la mañana. Como le creían navarro y estudiante extrañaron que viajase de aquel modo: él, que nunca se atajaba, les dijo: - Hogaño, curso perdido. Unas veces valen más letras que hacienda; otra hacienda que letras. El tiempo es el que gobierna; y las letras siempre se encuentran; mas la hacienda puede perderse. Y yo me hallo agora en este segundo caso. Las muchachas siempre eran las mismas, y así que le vieron, se les fue el juicio de casa. Luego después quisieron saber el misterio de su persona, y le dijeron que las dos estaban pedidas en matrimonio, y aunque los partidos eran muy ventajosos, especialmente el que lograba Juanita, le pedían consejo, puesto que aún no estaban del todo obligadas. Él les respondió que cuando fuesen casadas las diría quién era, que antes, ni se lo podía decir ni les convenía saberlo. Si pudiera casarme con las dos (les dijo), vosotras seríades mis esposas; pero la ley no lo permite, y ninguna querría ver a la otra casada conmigo. Por consiguiente debéis casaros. Y pasado el día muy alegremente con ellas, continuó su viaje el siguiente.

A poco más de dos leguas tropezó la mula y cayó con él en un hoyo. Amostazóse de esto y dijo: - Pues si ahora me hubiese roto un brazo o una pierna, ¿quién me sacaba de aquí y me llevaba adonde me curasen? Es decir, que debía llevar un criado; es decir, que debiera viajar con alguna autoridad; es decir, que ya no soy Pedro Saputo el libre, el listo, el sin miedo, el sin respeto a vanidad alguna. Mula, mula, una me has hecho y no me harás dos; poco valías, y agora vales menos; ¡toma!, y tirando de la espada se la metió por el pecho hasta el puño y se la dejó espiritando, y con dos pernadas que dio quedó muerta para siempre y pasto de los cuervos y lobos de la comarca. Sacó de la maletilla unos tapices, y un cuaderno en blanco, dos camisas y un gabancillo (el dinero por supuesto, aunque no tomó gran cantidad de casa), formó un paquetito con todo, atravesó por él la espada, se lo echó al hombro, y haciendo la señal de la cruz, dijo: san Perico: ¡adiós, madre!; ¡adiós, amores míos!; ¡adiós, Aragón!; ¡hasta la vuelta!

Llegó a Lérida y pensó en Julio César. Se internó en el Principado, y visitó el famoso monasterio de Monserrate, donde los monjes le contaron la historia del célebre Juan Garín con la hija del conde Jofré el Velloso (Gofredo o Uvifredo), y la oyó con mucha formalidad por respeto a los presentes. Después se admiró de la penitencia de que hablaban y del regalo con que vivían. Miró las pinturas que había y pasó adelante, no parando hasta Gerona. Allí quiso ver las moscas de san Narciso; pero le dijeron que como la sangre que chupaban de los franceses era sangre ponzoñosa y descomulgada por la invicta espada del gran rey don Pedro III de Aragón, murieron todas después de haberle ayudado a acabar con la canalla, a la cual no le valió traer el estandarte sagrado que llaman el Oriflama: ni las bendiciones y agua bendita que les echó el papa cuando en mala hora publicaron la cruzada contra el rey de Aragón, de que todavía tienen memoria.

De allí por la costa vino a la gran Barcelona, y habiendo sabido que en el puerto había un buque a punto de levantar áncora y hacer vela para Italia, fue allá el día y hora en que debía salir; viole, envidió al más infeliz que en él iba, y le siguió con los ojos y el corazón hasta que le perdió de vista. Quedó solo mirando hacia el mar, y desconsolado y casi llorando, sacó el retrato de su madre que siempre traía consigo, se postró de rodillas, vuelta la cara a Aragón, y dijo: - ¡Oh madre! A tu amor y soledad ofrezco este sacrificio. Por ti no me voy a Italia; por ti no visito la ciudad de los Césares; por ti no veré la capital y señora del mundo.

Siguiendo siempre la costa llegó a Tarragona, y comparándola en lo que era con lo que había sido, y recordando la dominación y poderío inmenso de los romanos, casi en vez de llorar le dio ganas de reír considerando la vanidad y pequeñez de las grandezas humanas y de los imperios de la tierra.

Continuó de allí, pasó el Ebro en Tortosa, entróse en el reino de Valencia, saludó a Peñíscola y los manes santos del papa Benedicto de Luna; llegó a Valencia y buscó la puerta en cuyo muro vio el rey Don Jaime tremolar su glorioso estandarte en señal de victoria desde su Real en donde estaba. Fue luego al mismo Real, que eran palacios y jardines (ahora sólo jardines, arruinados aquéllos en la guerra de la Independencia). Visitó después el Real primero del mismo rey en Ruzafa, cuyo sitio ocupaba un convento de monjas. Y acordándose de las suyas de otro tiempo, dijo: - Sed santas las que aquí os hallades; pero mirad que no penetre dentro de las rejas algún Pedro Saputo, porque le auxiliará la naturaleza que es tan poderosa, y... Perdonad, hijas del error o del espíritu de Dios, que de todo habrá entre vosotras. Las que fuéredes víctimas de la violencia, del engaño o de un despecho, aquí tenéis un corazón que se compadece de vosotras. Habéis perdido el mundo, y no sabéis si ganaréis el cielo; pero tal vez no será vuestra toda la culpa ni se os pedirá toda la cuenta. Dichas estas palabras con gran sentimiento, volvió la espalda a aquel triste y melancólico edificio, y se entró en la ciudad; en la cual se detuvo cerca de un año dedicado a la pintura, porque le gustaron los pintores valencianos.

sábado, 17 de febrero de 2024

Esmeutir - Espadelar

Esmeutir, v., fienter, rejeter les humeurs, les excréments.

(chap. cagá, excretá, mocás, traure los mocs.)

Si vostr' auzel sanc esmeutis...

S' es tan serrat que esmeutir

Non puesc, e 'l voletz garir.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau fiente du sang...

S'il est si resserré qu'il ne puisse fienter, et vous le voulez guérir.

ANC. FR. Se lève, crache, esmeutit et se mouche.

Henri Estienne, Apol. pour Hérodote, t. III, p. 532.

Journellement vous falloir... ung clystère aultrement ne poviez-vous esmeutir.

Rabelais, liv. IV, ch. 67.

IT. Smuguere.

Puzzle, perros cagando, pooping puppies; Esmeutir, v., fienter, rejeter les humeurs, les excréments

2. Esmeutidura, s. f., fiente.

Si vostr' auzel ha poiridura,

E par be a l' esmeutidura

Que fera es e corrompuda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a pourriture, et cela paraît bien à la fiente qui est mauvaise et corrompue.

ANC. FR. Comme une arondelle eust jeté de son esmeut sur lui.

Amyot. Tr. de Plutarque, oeuvres mêl., t. 1, p. 405.

 

Esmofidar, v., se moucher, chasser les humeurs par les narines.

(chap. mocá, mocás (traure lo moc, los mocs): yo me moco, moques, moque, moquem o mocam, moquéu o mocáu, moquen; mocat, mocats, mocada, mocades; mocadó, mocadós.)

Totz auzels pueis que a pepida,

Mal manja e mal esmofida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tout oiseau lorsqu'il a la pépie, mange mal et chasse mal les humeurs par les narines.

 

Esmondegar, v., rompre.

Ella... esmondega si lo col.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Elle... se rompt le cou.

(chap. Ella... se “esmondegue” lo coll; trenque. Voldría que se recuperare este verbo. Diém esnucá, desnucá: “esmondegá”. 

Si fore que se talle lo coll, tindríe paregut en lo mondongo; pero si es per una caiguda, entonses es que se va esnucá, desnucá – tampoc diém esclatellá o desclatellá encara que diém clatell.)

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa

 

Espalege, s. m., traversée.

Arriviey en Irlanda al cap de alcuns jorns de espalege.

(chap. Vach arribá a Irlanda al cap de alguns díes de travessía.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

J'arrivai en Irlande au bout de quelques jours de traversée.

 

Espandre, Expandre, v., lat. expandere, épandre, répandre.

Guerra vol c' om sanc espanda.

Bertrand de Born: Gent fai.

Guerre veut qu'on répande le sang. 

En un moment si expan d'orien entro occiden.

Eluc. de las propr., fol. 119.

En un moment elle se répand d'orient jusqu'en occident.

Merces vol, e Dieus o manda, 

Que hom son aver espanda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Merci veut, et Dieu le commande, qu'on répande son avoir.

Com la nivol que s' espan

Q' el solels en pert sa raia.

La Comtesse de Die: Fin joi.

Comme la nuée qui s'épand de manière que le soleil en perd son rayon.

S' espando per los membres et per las venas.

Liv. de Sydrac, fol. 35. 

Se répandent par les membres et par les veines.

Fig. Ans que 'l freidura s'espanda.

(chap. Abans que la fredó s' escampo; se expandixque o expandixgue.)

B. de Ventadour: Lanquan vey per.

Avant que la froidure se répande.

Pus la cogossia s' espan.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson. 

Puisque le cocuage se répand.

- Divulguer.

Tal talent ai qu' el digua e que l' espanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Tel désir j'ai que je le dise et le divulgue. 

Substantiv. Per que m play mout lo lauzars e l' espandres. 

Giraud de Calanson: Los grieus. 

C'est pourquoi le louer et le divulguer me plaît beaucoup.

ANC. FR. Et li vins par terre espanduz.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 263. 

Cil que on apèle Alexandre

Recuilli por partot espandre: 

Tot ot, tot prist et tot dona.

Fables et cont. anc., t. III, p. 99.

Cume Ewe sui espanduz.

Anc. trad. du Psaut., ms. n° I, ps. 21.

ANC. CAT. Espandre. IT. Spandere.

2. Espandemens, Expandiment, s. m., épanchement, expansion, effusion.

L' espandemens del sanc non es pas comdaz solament a martire.

Trad. de Bède, fol. 81.

L' effusion du sang n'est pas comptée seulement à martyre. 

Loc. prov. Lengua d'ergoliosespandemens de sanc.

Trad. de Bède, fol. 35.

Langue d'orgueilleux, épanchement de sang.

Expandiment d' esperit pels membres.

Eluc. de las propr., fol. 77.

Expansion d'esprit par les membres.

3. Espandir, Expandir, v., étendre, développer.

La mayre de Dieu pres I toalha que Veronica portava en sa testa, et espandis la davan la cara del sieu filh... et aytantost demostret s' i la emagena de la cara.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 2.

(chap. La mare de Deu va pendre una toalla que Verónica portabe al seu cap, y la va estendre dabán de la cara del seu fill... y al momén se hi va mostrá la imache de la cara.

Camille Chabaneau - Prise de Jérusalem

La prise de Jérusalem ou La vengeance du Sauveur, texte provençal publié en entier pour la première fois, d'après le manuscrit de la Bibliothèque nationale par Camille Chabaneau.)

La mère de Dieu prit un linge que Véronique portait sur sa tête, et l'étendit devant la figure de son fils... et aussitôt s'y démontra l'image de la figure.

Ve vos la ora venguda que seretz espandits... en las terras.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 16.

Voici l'heure venue que vous serez répandus... sur les terres.

L'oriflan sia 'spandis.

(chap. Que la or y flama, oriflama, sigue desplegada, estesa.

Or: groc, flama: roch; conec algunes banderes en estos colós.)

Roman de Fierabras, v. 4601.

Que l'oriflamme soit déployé.

Part. pas. Gran sanc espandit. V. et Vert., fol. 98.

Grand sang répandu.

- Épanouir.

Vey espandir la bruelha.

B. de Venzenac: Hueymais.

Je vois épanouir la feuillée.

Que fai la flor espandir per la planha.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Qui fait épanouir la fleur par la plaine.

S' espandis la folha e la flors dels botos.

Guillaume de Tudela.

S'épanouit la feuille et la fleur des boutons.

Del rozier la roza s' espandis.

Serveri de Gironne: Del mon.

Du rosier la rose s'épanouit.

Part. pas. Que las fuelhas de tot sio expandidas.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Que les feuilles entièrement soient épanouies.

Fig. Etz roz' espandia.

Perdigon: Verges.

Vous êtes rose épanouie.

ANC. FR. Et que la rose espanisoit.

Roman du Renart, t. II, p. I.

Croissez ainsi qu'un liz dans un pré fleurissant,

Alors qu'au poinct du jour tout blanc s'espanissant.

Ronsard, t. II, p. 1292.

Leurs doux regards font espanir les roses.

Premières œuvres de Desportes, fol. 299.

ANC. ESP. Espandir. (chap. expandí, obrís les flos, 

4. Expansiu, adj., épanouissant, qui fait épanouir, expansif.

Lutz... es... de flors expansiva. Eluc. de las propr., fol. 120.

(chap. La llum fa expandí les flos; fa obrí, que se óbriguen.)

La lumière... est... expansive des fleurs.

ESP. Expansivo. (chap. expansiu; onda expansiva, la de una bomba, un masclet de Valensia, una traca del Forcall, un cohet, un petardo, los pets de Juaquín Monclús.)

expansiu; onda expansiva, la de una bomba, un masclet de Valensia, una traca del Forcall, un cohet, un petardo, los pets de Juaquín Monclús.

5. Esparger, Esparser, v., lat. spargere, répandre, épandre.

(chap. escampá, escampás; esparsí, esparsís.)

La pel del peitz li romperetz,

E sus el sanc l'esparseretz.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Vous lui romprez la peau de la poitrine, et vous lui répandrez le sang dessus.

Fig. Vas motas partz mo sen esparc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je répands mon sens vers plusieurs parts.

Pus tan val, cuiatz vos qui s' esparga 

Mos ferms volers?

Arnaud Daniel: Si m fos amors.

Puisqu'il vaut tant, vous imaginez-vous que mon ferme vouloir s'épande?

Part. pas. El fuecs d'amor s'es tant espars.

Raimond de Miraval: Selh que de. 

Le feu d'amour s'est tellement répandu. 

Aissi col boissos no fon ars, 

Sitot lo foc y fon espars.

Gui Folquet: Escrig trop. 

Ainsi comme le buisson ne fut brûlé, quoique le feu y fût répandu.

Aytal bordo son pauzat en cobla solitaria et esparsa.

Leys d'amors, fol. 19. 

De tels vers sont posés en couplet solitaire et épars.

ANC. FR. Et d'esparjer le sien contre sa nécessité.

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, bibl. ms., p. 1389.

CAT. Espargir. ESP. Esparcir. PORT. Espargir. IT. Spargere.

6. Esparsio, Exparcio, s. f., lat. sparsio, dispersion, effusion.

Taur... escampa... las harenas, et per aytal esparsio entre autres animans es ardent.

Far sobre la cara exparcio d'ayga ab vinagre.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 85.

Le taureau... disperse... les sables, et par cette dispersion est ardent entre les autres animaux.

Faire sur le visage effusion d'eau avec vinaigre. 

ESP. Esparsión. IT. Sparsione. (chap. escampamén, dispersió, efussió.)

7. Esparsiu, adj., dispersant, disséminant, dispersif.

Vens... es... de polvera esparsiu. Eluc. de las propr., fol. 134.

Le vent... est... dispersif de la poussière.

(chap. Lo ven escampe lo pols, la polseguina o polseguera.)

8. Dispersio, Dispercio, s. f., lat. dispersio, dispersion, dissipation.

Per la dispersio de la apostema. Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Par la dissipation de l'apostème.

Als elegitz estrantz de la dispercio de Pons.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Aux élus étrangers de la dispersion de Pont.

CAT. Dispersió. ESP. Dispersión. PORT. Dispersão. IT. Dispersione.

9. Disperger, v., lat. dispergere, disperser, dissiper.

Part. pas. Non es dispergut. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Il n'est pas dissipé.

CAT. Dispergir. IT. Dispergere. (chap. dispersá, dissipá, escampá.)

10. Dispers, adj., lat. dispersus, dispersé, épars.

Ajustar tot so que denan era escampatz e dispers.

Leys d'amors, fol. 1.

Réunir tout ce qui auparavant était répandu et épars.

CAT. Dispers. ESP. PORT. IT. Disperso. (chap. dispers, dispersat, escampat, dissipat.)

11. Esparpalhar, v., éparpiller, étendre, propager.

Fig. Pus tan s' esparpalha

Lo plegz.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Puisque la dispute se propage autant.

CAT. Esparpillar. ESP. Desparpajar. IT. Sparpagliare.

(chap. esparpillá, propagá, escampá: esparpillo, esparpilles, esparpille, esparpillem o esparpillam, esparpilléu o esparpilláu, esparpillen; lo foc se ha esparpillat, esparpillats, esparpillada, esparpillades.)

12. Esparpalh, s. m., éparpillement, dispersion.

Vuelh fassam d'els tal esparpalh...

Dieus sos enemicx abas,

E fassa d' els talh esparpalh, 

On totz los vensa e 'ls trebalh.

B. de Venzenac: Iverns.

Je veux que nous fassions d'eux telle dispersion... Dieu abat ses ennemis, et qu'il fasse d'eux telle dispersion, qu'il les vaînque et les tourmente tous.

(chap. Escampall, escampamenta, esparpall.)

 

Espaneis, Espanes, adj., espagnol.

Bos cavals e corsiers et espaneis...

Sus fortz muls embladors e espanes.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 51.

Bons chevaux et coursiers et espagnols...

Sur forts mulets allant à l'amble et espagnols.

ANC. FR. Li bouton sont d'or espanois.

Roman du comte de Poitiers, v. 1337.

ANC. CAT. Espanes.

 

Espargnar, v., épargner.

Sens espargnar creatura alcuna.

Car aqui no se espargnhava home ni fema.

Chronique des Albigeois, col. 13 et 93.

Sans épargner aucune créature.

Car là ne s'épargnait homme ni femme.

- Favoriser.

Espargnar... avantatjar alcun.

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. 154.

Épargner... avantager quelqu'un.

IT. Risparmiare.

2. Esparniable, adj., parcimonieux, économe.

Paoros s'apela sabi, avars, esparniable.

(chap. Lo temorico se diu sabi, lo agarrat, aforradó, estauviadó, estalviadó.)

Trad. de Bède, fol. 8.

Le peureux s'appelle sage, l'avare, économe.

(N. E. Alemán sparen: ahorrar, como la tienda Spar : ahorro; sparsam : ahorrador.)

 

Esparvier, s. m., épervier. 

Voyez Leibnitz, p. 57 et 65. 

Aissi m pogratz tener col fols rete 

L'esparvier fer, quan tem que se desli. 

Folquet de Marseille: Aitan gen. 

Ainsi vous me pourriez tenir comme le fou retient l' épervier sauvage, quand il craint qu'il se délie.

D' esparviers e d' austors.

(chap. D' esparvés y d' azors.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coine: Seingner.

D' éperviers et d' autours.

Loc. Par allusion au prix d'une joûte où l'on donnait un épervier.

Non si trobet sa par d'Aragon ni d'Espanha; 

On plus de quatre centz n' avia dins lo vergier, 

La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.

V. de S. Honorat. 

Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l' épervier.

Fo faich seigner de la cort del Puoi Sainta Maria e de dar l' esparvier.

V. du Moine de Montaudon.

Fut fait seigneur de la cour du Puy-Sainte-Marie et de donner l'épervier.

Prov. Me temon plus que callas esparvier.

P. Vidal: Drogoman.

Me craignent plus que cailles épervier.

Ans vol guerra mais que cailla esparviers.

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Mais veut la guerre plus qu' épervier la caille.

CAT. Esparver. IT. Sparviere. (chap. Esparvé, esparvés; alemán SperberAccipiter nisus. Mes amún ham trobat “esmerillo”, que es paregut.)

esparvé, Esparvier, épervier; Sperber; Accipiter nisus


Espasme, s. m., lat. spasmus, spasme.

Per siccacio e per espasme de nervi. Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Par desséchement et par spasme de nerf.

CAT. Espasm. ESP. PORT. Espasmo. IT. Spasmo, spasimo. 

(chap. espasme, espasmes; espasmo, espasmos.)

 

Espaci, Espassi, Espasi, Espazi, s. m., lat. spatium, espace, intervalle.

Anem aissi a Miralhas, hon ha grant espassi. Philomena.

(chap. Anem així a Mirallas, aon ña gran espassi.)

Allons ainsi à Mirallas, où il y a grand espace.

Fig. Els non avian mas X jorns d'espazi.

V. d'Arnaud Daniel.

Ils n'avaient que dix jours d'intervalle. 

Vaquet anant, estant et retornant, per lo espaci de IIII jorns.

(chap. Va vacá, está vacán, están y retornán, per lo espassi de cuatre díes.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

Il vaqua allant, restant et retournant, pendant l' espace de quatre jours.

Espazi de XX dias. Statuts de Montpellier, de 1204. 

Espace de vingt jours. 

L' espasi del temps. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

L'espace du temps. 

ANC. FR. Qui avoit esté longue espace malade. 

Monstrelet, t. I, fol. 84. 

Car cil à qui Dieu donne espace 

De vivre tant qu'il ait sa grâce. 

Jehan de La Fontaine, la Fontaine des Amoureux, v. 181. 

Par l'espace de six ans que je fu en sa compaignie. Joinville, p. 2.

CAT. Espaci. ESP. Espacio. PORT. Espaço. IT. Spazio. (chap. espassi.)

2. Espacios, adj., lat. spatiosus, spacieux.

En loc... be espacios. 

Terra es mot espacioza.

(chap. A un puesto... ben espassiósEs una terra mol espassiosa.)

Eluc. de las propr., fol. 76 et 178.

En lieu... bien spacieux. 

Est une terre très spacieuse. 

CAT. Espacios. ESP. Espacioso. PORT. Espaçoso. IT. Spazioso.

(chap. espassiós, espassiosos, espassiosa, espassioses.)

3. Espassar, lat. spatiari, promener, dissiper, disperser.

Per espassar l'ira e la dolor

C' ai dins mon cor.

(chap. Per a dissipá, dispersá, tráurem la tristesa y la doló que tinc adins del meu (mon) cor. Al ocsitá antic, ira volíe di casi sempre tristesa, pero alguna vegada es ira : rabia. Spatiari signifique tamé caminá, passejá, en alemán spazieren.)

B. Carbonel: Per espassar.

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

ANC. CAT. ESP. Espaciar. PORT. Espaçar, IT. Spazzare.

 

Espatla, Espalla, s. f., épaule.

Voyez Denina, t. III, p. 73.

Sas espatlas semblon trasdossa.

P. Cardinal: D'Esteve de Belh Mon. 

Ses épaules semblent endosse.

Qui a l'esquina largua e las espallas.

(chap. Que té la esquena llarga y les espales.)

Liv. de Sydrac, fol. 127. 

Qui a l'échine large et les épaules.

El portet en la crotz a sas espatlas los nostres pecatz.

(chap. Ell va portá a la creu a les seues espales, a la seua esquena, los nostres pecats. Jesús.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Il porta en la croix sur ses épaules les nôtres péchés. 

CAT. Espatlla. ESP. Espalda. PORT. Espaldoa, espalda. IT. Spalla.

(chap. Espala, espales, Fondespala; esquena, esquenes; esquinás. Daniel Vives Albesa es lo mes sompo de Fondespala, Fuentespalda, poble de la comarca del Matarraña, a la provinsia de Teruel, Aragó.)

Daniel Vives Albesa, Fuentespalda

2. Espallieyra, s. f., épaulière, partie de l'armure qui défendait les épaules.

Arbalesta e croc e carrels et espallieyras.

Ord. des Rois de Fr., t. IX, p. 610.

Arbalète et croc et carreaux et épaulières. 

IT. Spalliera. (chap. Espalera o esquenera, part de l' armadura que protegíe les espales, la esquena.)

3. Espalus, adj., large d'épaules.

Dos homes...

Espalus, grans et poderos,

De mantenent fes apelar.

V. de S. Georges.

Deux hommes... larges d'épaules, grands et vigoureux, il fit appeler incontinent.

CAT. Espatllut (N. E. com N' Artur Quintana). (chap. Ignacio Sorolla Vidal es ample d' espales o d' esquena; Marcel Pena pareix un armari, y al cap té bastán serrínMario Sasot pareix un gorila esquena platejada.)

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.) Marcel Pena, lo pena de Marcel

 

Espatum, s. m., lat. spatham, spatule. 

Aquesta es la forma del espatum. 

(chap. Esta es la forma de la espátula.)

Am espatum subtil del qual aquesta es la forma. 

Trad. d'Albucasis, fol. 12 et 15.

Telle est la forme de la spatule.

Avec une spatule fine de laquelle la forme est celle-ci.

 

Espaut, s. m., défaut, faiblesse.

Mas trahitz sui si cum fo Ferragutz,

Qu' a Rotlan dis tot so maior espaut,

Per on l'aucis.

(chap. Pero yo estic traissionat com va sé Ferragut, que a Roldán li va di tots los seus puns debils, les seues debilidats, per aon lo va matá.)

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m.

Mais je suis trahi comme fut Ferragus, qui dit à Roland tout son plus grand défaut, par où il le tua.

2. Espautar, v., troubler, agiter, tourmenter. 

Comenset ad espautar et ad enueiar.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Il commença à se troubler et à se chagriner. 

Part. pas. Batutz, feritz e mal menatz, 

E diversament espautatz.

(chap. Batut, ferit y maltratat, y diversamen tormentat.)

V. de S. Honorat.

Battu, frappé et mal mené et diversement tourmenté.

Non siatz espautatz en neguna causa dels aversaris.

Trad. de l'épître de S. Paul aux Philippiens. 

Ne soyez découragés en aucune manière par les adversaires.

 

Espaza, Espada, s. f., épée, espadon.

Ab espaza ni ab lansa.

(chap. En espasa ni en llansa.)

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Avec épée et avec lance.

Soven ferez d'espada e de coutel.

P. Bremond Ricas Novas: Tant fort.

Frappez souvent d'épée et de couteau.

Correc li dessus ab l'espaza.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Lui courut dessus avec l'épée.

L'abbat, que vic que hac trayta la 'spassa, anec abrassar l'autar de gran paor que ac. Philomena. 

(chap. L'abat, que va vore que habíe treta la espasa, va aná a abrassá l'altar de gran paor : po, temó, que teníe.)

L'abbé, qui vit qu'il eut tiré l'épée, alla embrasser l'autel de la grande peur qu'il eut. 

A l'en las ancas donat

De l'espaza un colp de plat.

Roman de Jaufre, p. 2. 

Lui a donné sur les hanches un coup de plat d'épée. 

Fig. Car ilh seran lh' espaza e 'l campios de la fe.

Liv. de Sydrac, fol. 23. 

Car ils seront l' épée et le champion de la foi.

Loc. E 'l marques que l' espaza m ceis.

(chap. Y lo marqués que l'espasa me va señí; ensintá : ficá al sinto.)

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Et le marquis qui me ceignit l'épée.

No fezes colp d' espaza ni de lansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.

ANC. FR. Touz les avons mis à l'espée. Joinville, p. 103.

CAT. Espasa. ESP. PORT. Espada. IT. Spada. (chap. Espasa, espases; espaseta, espasetes. Espadá se diu a tallá herba en un chapo. La espaseta es lo AS de espases.)

Reyes de Aragón, Reyes de Cataluña

 

2. Espa, s. m., épée.

Saber podetz qu' ab los espas

Romprem la preyss' e 'l cap e 'l mas.

Gavaudan le Vieux: Senhors, per los. 

Vous pouvez savoir qu'avec les épées nous romprons la presse et la tête et les mains.

ANC. CAT. Espaa.

3. Espazeta, s. f., petite épée, espazette.

- Fig. en terme de fauconnerie.

Las tres penetas

Que nos apelam espazetas.

(chap. Les tres plometes que natros diém espasetes.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les trois petites plumes que nous appelons espazettes.

CAT. Espaseta. ESP. Espadilla, espadita.

4. Espazada, s. f., coup d'épée.

Anc tan bella espazada 

Non cuit que hom vis.

T. d'Aimeri de Peguilain, de B. d'Aurel et d'Auzers Figera: Anc tan. Oncques je ne pense qu'on vit si beau coup d'épée. 

ESP. Espadada. IT. Spadacciata. (chap. Espasada, espasades, cop d'espasa.) 

5. Espazier, s. m., homme d'épée, garde.

El azordenet que sos espaziers l'aucizes.

(chap. Ell va maná que sons “espasés”, espadachins, mosqueteros, homens d'espasa lo mataren.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85.

Il ordonna que son garde le tuât.

6. Espazar, v., armer de l'épée.

Part. pas. S'ieu no soy el segle garnitz ni espazatz, 

Vuelh o esser de Dieu.

Izarn: Diguas me tu. 

Si je ne suis au siècle équipé ni armé de l'épée, je veux l'être de Dieu.

7. Espadar, v., tuer avec l'épée, enfiler.

Donas ardre e barons pendre 

E pucelas espadar.

Hugues de S.-Cyr: Canson que. 

Brûler les dames et pendre les barons et tuer avec l'épée les pucelles.

Part. pas. Jac el sol, totz estendutz 

Et espadat coma grapaut.

Roman de Jaufre, fol. 63.

Gît sur le sol, tout étendu et enfilé comme crapaud.

8. Espadelar, v., brandir l'épée.

Qu' el cel espadella 

E que se met a cella.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai. 

Qui brandit l'épée vers le ciel et qui se met en selle.