Mostrando las entradas para la consulta espasa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta espasa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.


JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres. Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vénse.
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus paréns y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens que antes u habíen sigut.

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Esmeutir - Espadelar

  

Esmeutir, v., fienter, rejeter les humeurs, les excréments.

(chap. merda; v. cagá, excretá, mocás, traure los mocs; FR. merde.)

Si vostr' auzel sanc esmeutis...

S' es tan serrat que esmeutir

Non puesc, e 'l voletz garir.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau fiente du sang...

S'il est si resserré qu'il ne puisse fienter, et vous le voulez guérir.

ANC. FR. Se lève, crache, esmeutit et se mouche.

Henri Estienne, Apol. pour Hérodote, t. III, p. 532.

Journellement vous falloir... ung clystère aultrement ne poviez-vous esmeutir.

Rabelais, liv. IV, ch. 67.

IT. Smuguere.

2. Esmeutidura, s. f., fiente.

Si vostr' auzel ha poiridura,

E par be a l' esmeutidura

Que fera es e corrompuda.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a pourriture, et cela paraît bien à la fiente qui est mauvaise et corrompue.

ANC. FR. Comme une arondelle eust jeté de son esmeut sur lui.

Amyot. Tr. de Plutarque, oeuvres mêl., t. 1, p. 405.


Esmofidar, v., se moucher, chasser les humeurs par les narines.

(chap. mocá, mocás (traure lo moc, los mocs): yo me moco, moques, moque, moquem o mocam, moquéu o mocáu, moquen; mocat, mocats, mocada, mocades; mocadó, mocadós.)

Totz auzels pueis que a pepida,

Mal manja e mal esmofida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tout oiseau lorsqu'il a la pépie, mange mal et chasse mal les humeurs par les narines.


Esmondegar, v., rompre.

Ella... esmondega si lo col.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Elle... se rompt le cou.

(chap. Ella... se “esmondegue” lo coll; trenque. Voldría que se recuperare este verbo. Diém esnucá, desnucá: “esmondegá”. 

Si fore que se talle lo coll, tindríe paregut en lo mondongo; pero si es per una caiguda, entonses es que se va esnucá, desnucá – tampoc diém esclatellá o desclatellá encara que diém clatell.)

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa

Espalege, s. m., traversée.

Arriviey en Irlanda al cap de alcuns jorns de espalege.

(chap. Vach arribá a Irlanda al cap de alguns díes de travessía.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

J'arrivai en Irlande au bout de quelques jours de traversée.


Espandre, Expandre, v., lat. expandere, épandre, répandre.

Guerra vol c' om sanc espanda.

Bertrand de Born: Gent fai.

Guerre veut qu'on répande le sang. 

En un moment si expan d'orien entro occiden.

Eluc. de las propr., fol. 119.

En un moment elle se répand d'orient jusqu'en occident.

Merces vol, e Dieus o manda, 

Que hom son aver espanda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Merci veut, et Dieu le commande, qu'on répande son avoir.

Com la nivol que s' espan

Q' el solels en pert sa raia.

La Comtesse de Die: Fin joi.

Comme la nuée qui s'épand de manière que le soleil en perd son rayon.

S' espando per los membres et per las venas.

Liv. de Sydrac, fol. 35. 

Se répandent par les membres et par les veines.

Fig. Ans que 'l freidura s'espanda.

(chap. Abans que la fredó s' escampo; se expandixque o expandixgue.)

B. de Ventadour: Lanquan vey per.

Avant que la froidure se répande.

Pus la cogossia s' espan.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson. 

Puisque le cocuage se répand.

- Divulguer.

Tal talent ai qu' el digua e que l' espanda.

Bertrand de Born: D'un sirventes. 

Tel désir j'ai que je le dise et le divulgue. 

Substantiv. Per que m play mout lo lauzars e l' espandres. 

Giraud de Calanson: Los grieus. 

C'est pourquoi le louer et le divulguer me plaît beaucoup.

ANC. FR. Et li vins par terre espanduz.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 263. 

Cil que on apèle Alexandre

Recuilli por partot espandre: 

Tot ot, tot prist et tot dona.

Fables et cont. anc., t. III, p. 99.

Cume Ewe sui espanduz.

Anc. trad. du Psaut., ms. n° I, ps. 21.

ANC. CAT. Espandre. IT. Spandere.

2. Espandemens, Expandiment, s. m., épanchement, expansion, effusion.

L' espandemens del sanc non es pas comdaz solament a martire.

Trad. de Bède, fol. 81.

L' effusion du sang n'est pas comptée seulement à martyre. 

Loc. prov. Lengua d'ergoliosespandemens de sanc.

Trad. de Bède, fol. 35.

Langue d'orgueilleux, épanchement de sang.

Expandiment d' esperit pels membres.

Eluc. de las propr., fol. 77.

Expansion d'esprit par les membres.

3. Espandir, Expandir, v., étendre, développer.

La mayre de Dieu pres I toalha que Veronica portava en sa testa, et espandis la davan la cara del sieu filh... et aytantost demostret s' i la emagena de la cara.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 2.

(chap. La mare de Deu va pendre una toalla que Verónica portabe al seu cap, y la va estendre dabán de la cara del seu fill... y al momén se hi va mostrá la imache de la cara.

Camille Chabaneau - Prise de Jérusalem

La prise de Jérusalem ou La vengeance du Sauveur, texte provençal publié en entier pour la première fois, d'après le manuscrit de la Bibliothèque nationale par Camille Chabaneau.)

La mère de Dieu prit un linge que Véronique portait sur sa tête, et l'étendit devant la figure de son fils... et aussitôt s'y démontra l'image de la figure.

Ve vos la ora venguda que seretz espandits... en las terras.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 16.

Voici l'heure venue que vous serez répandus... sur les terres.

L'oriflan sia 'spandis.

(chap. Que la or y flama, oriflama, sigue desplegada, estesa.

Or: groc, flama: roch; conec algunes banderes en estos colós.)

Roman de Fierabras, v. 4601.

Que l'oriflamme soit déployé.

Part. pas. Gran sanc espandit. V. et Vert., fol. 98.

Grand sang répandu.

- Épanouir.

Vey espandir la bruelha.

B. de Venzenac: Hueymais.

Je vois épanouir la feuillée.

Que fai la flor espandir per la planha.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Qui fait épanouir la fleur par la plaine.

S' espandis la folha e la flors dels botos.

Guillaume de Tudela.

S'épanouit la feuille et la fleur des boutons.

Del rozier la roza s' espandis.

Serveri de Gironne: Del mon.

Du rosier la rose s'épanouit.

Part. pas. Que las fuelhas de tot sio expandidas.

Eluc. de las propr., fol. 220.

Que les feuilles entièrement soient épanouies.

Fig. Etz roz' espandia.

Perdigon: Verges.

Vous êtes rose épanouie.

ANC. FR. Et que la rose espanisoit.

Roman du Renart, t. II, p. I.

Croissez ainsi qu'un liz dans un pré fleurissant,

Alors qu'au poinct du jour tout blanc s'espanissant.

Ronsard, t. II, p. 1292.

Leurs doux regards font espanir les roses.

Premières œuvres de Desportes, fol. 299.

ANC. ESP. Espandir. (chap. expandí, obrís les flos, 

4. Expansiu, adj., épanouissant, qui fait épanouir, expansif.

Lutz... es... de flors expansiva. Eluc. de las propr., fol. 120.

(chap. La llum fa expandí les flos; fa obrí, que se óbriguen.)

La lumière... est... expansive des fleurs.

ESP. Expansivo. (chap. expansiu; onda expansiva, la de una bomba, un masclet de Valensia, una traca del Forcall, un cohet, un petardo, los pets de Juaquín Monclús.)

5. Esparger, Esparser, v., lat. spargere, répandre, épandre.

(chap. escampá, escampás; esparsí, esparsís.)

La pel del peitz li romperetz,

E sus el sanc l'esparseretz.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Vous lui romprez la peau de la poitrine, et vous lui répandrez le sang dessus.

Fig. Vas motas partz mo sen esparc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je répands mon sens vers plusieurs parts.

Pus tan val, cuiatz vos qui s' esparga 

Mos ferms volers?

Arnaud Daniel: Si m fos amors.

Puisqu'il vaut tant, vous imaginez-vous que mon ferme vouloir s'épande?

Part. pas. El fuecs d'amor s'es tant espars.

Raimond de Miraval: Selh que de. 

Le feu d'amour s'est tellement répandu. 

Aissi col boissos no fon ars, 

Sitot lo foc y fon espars.

Gui Folquet: Escrig trop. 

Ainsi comme le buisson ne fut brûlé, quoique le feu y fût répandu.

Aytal bordo son pauzat en cobla solitaria et esparsa.

Leys d'amors, fol. 19. 

De tels vers sont posés en couplet solitaire et épars.

ANC. FR. Et d'esparjer le sien contre sa nécessité.

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, bibl. ms., p. 1389.

CAT. Espargir. ESP. Esparcir. PORT. Espargir. IT. Spargere.

6. Esparsio, Exparcio, s. f., lat. sparsio, dispersion, effusion.

Taur... escampa... las harenas, et per aytal esparsio entre autres animans es ardent.

Far sobre la cara exparcio d'ayga ab vinagre.

Eluc. de las propr., fol. 259 et 85.

Le taureau... disperse... les sables, et par cette dispersion est ardent entre les autres animaux.

Faire sur le visage effusion d'eau avec vinaigre. 

ESP. Esparsión. IT. Sparsione. (chap. escampamén, dispersió, efussió.)


7. Esparsiu, adj., dispersant, disséminant, dispersif.

Vens... es... de polvera esparsiu. Eluc. de las propr., fol. 134.

Le vent... est... dispersif de la poussière.

(chap. Lo ven escampe lo pols, la polseguina o polseguera.)

8. Dispersio, Dispercio, s. f., lat. dispersio, dispersion, dissipation.

Per la dispersio de la apostema. Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Par la dissipation de l'apostème.

Als elegitz estrantz de la dispercio de Pons.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Aux élus étrangers de la dispersion de Pont.

CAT. Dispersió. ESP. Dispersión. PORT. Dispersão. IT. Dispersione.

9. Disperger, v., lat. dispergere, disperser, dissiper.

Part. pas. Non es dispergut. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Il n'est pas dissipé.

CAT. Dispergir. IT. Dispergere. (chap. dispersá, dissipá, escampá.)

10. Dispers, adj., lat. dispersus, dispersé, épars.

Ajustar tot so que denan era escampatz e dispers.

Leys d'amors, fol. 1.

Réunir tout ce qui auparavant était répandu et épars.

CAT. Dispers. ESP. PORT. IT. Disperso. (chap. dispers, dispersat, escampat, dissipat.)

11. Esparpalhar, v., éparpiller, étendre, propager.

Fig. Pus tan s' esparpalha

Lo plegz.

Giraud de Borneil: Qui chantar.

Puisque la dispute se propage autant.

CAT. Esparpillar. ESP. Desparpajar. IT. Sparpagliare.

(chap. esparpillá, propagá, escampá: esparpillo, esparpilles, esparpille, esparpillem o esparpillam, esparpilléu o esparpilláu, esparpillen; lo foc se ha esparpillat, esparpillats, esparpillada, esparpillades.)

12. Esparpalh, s. m., éparpillement, dispersion.

Vuelh fassam d'els tal esparpalh...

Dieus sos enemicx abas,

E fassa d' els talh esparpalh, 

On totz los vensa e 'ls trebalh.

B. de Venzenac: Iverns.

Je veux que nous fassions d'eux telle dispersion... Dieu abat ses ennemis, et qu'il fasse d'eux telle dispersion, qu'il les vaînque et les tourmente tous.

(chap. Escampall, escampamenta, esparpall.)


Espaneis, Espanes, adj., espagnol.

Bos cavals e corsiers et espaneis...

Sus fortz muls embladors e espanes.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 51.

Bons chevaux et coursiers et espagnols...

Sur forts mulets allant à l'amble et espagnols.

ANC. FR. Li bouton sont d'or espanois.

Roman du comte de Poitiers, v. 1337.

ANC. CAT. Espanes.


Espargnar, v., épargner.

Sens espargnar creatura alcuna.

Car aqui no se espargnhava home ni fema.

Chronique des Albigeois, col. 13 et 93.

Sans épargner aucune créature.

Car là ne s'épargnait homme ni femme.

- Favoriser.

Espargnar... avantatjar alcun.

Petit Thalamus de Montpellier. Martin, p. 154.

Épargner... avantager quelqu'un.

IT. Risparmiare.

2. Esparniable, adj., parcimonieux, économe.

Paoros s'apela sabi, avars, esparniable.

(chap. Lo temorico se diu sabi, lo agarrat, aforradó, estauviadó, estalviadó.)

Trad. de Bède, fol. 8.

Le peureux s'appelle sage, l'avare, économe.

(N. E. Alemán sparen: ahorrar, como la tienda Spar : ahorro; sparsam : ahorrador.)


Esparvier, s. m., épervier. 

Voyez Leibnitz, p. 57 et 65. 

Aissi m pogratz tener col fols rete 

L'esparvier fer, quan tem que se desli. 

Folquet de Marseille: Aitan gen. 

Ainsi vous me pourriez tenir comme le fou retient l' épervier sauvage, quand il craint qu'il se délie.

D' esparviers e d' austors.

(chap. D' esparvés y d' azors.)

T. de R. de Vaqueiras et de Coine: Seingner.

D' éperviers et d' autours.

Loc. Par allusion au prix d'une joûte où l'on donnait un épervier.

Non si trobet sa par d'Aragon ni d'Espanha; 

On plus de quatre centz n' avia dins lo vergier, 

La bella Herenborcz enlevet l' esparvier.

V. de S. Honorat. 

Ne se trouva sa pareille d'Aragon ni d'Espagne; où plus de quatre cents y en avait dans le verger, la belle Heremborc enleva l' épervier.

Fo faich seigner de la cort del Puoi Sainta Maria e de dar l' esparvier.

V. du Moine de Montaudon.

Fut fait seigneur de la cour du Puy-Sainte-Marie et de donner l'épervier.

Prov. Me temon plus que callas esparvier.

P. Vidal: Drogoman.

Me craignent plus que cailles épervier.

Ans vol guerra mais que cailla esparviers.

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Mais veut la guerre plus qu' épervier la caille.

CAT. Esparver. IT. Sparviere. (chap. Esparvéesparvés; alemán SperberAccipiter nisus. Mes amún ham trobat “esmerillo”, que es paregut.)


Espasme, s. m., lat. spasmus, spasme.

Per siccacio e per espasme de nervi. Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Par desséchement et par spasme de nerf.

CAT. Espasm. ESP. PORT. Espasmo. IT. Spasmo, spasimo. 

(chap. espasme, espasmes.)


Espaci, Espassi, Espasi, Espazi, s. m., lat. spatium, espace, intervalle.

Anem aissi a Miralhas, hon ha grant espassi. Philomena.

(chap. Anem així a Mirallas (Miralles), aon ña gran espassi.)

Allons ainsi à Mirallas, où il y a grand espace. 

Fig. Els non avian mas X jorns d'espazi. 

V. d'Arnaud Daniel. 

Ils n'avaient que dix jours d'intervalle. 

Vaquet anant, estant et retornant, per lo espaci de IIII jorns.

(chap. Va vacá, está vacán, están y retornán, per lo espassi de cuatre díes.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

Il vaqua allant, restant et retournant, pendant l' espace de quatre jours.

Espazi de XX dias. Statuts de Montpellier, de 1204. 

Espace de vingt jours. 

L' espasi del temps. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

L'espace du temps. 

ANC. FR. Qui avoit esté longue espace malade. 

Monstrelet, t. I, fol. 84. 

Car cil à qui Dieu donne espace 

De vivre tant qu'il ait sa grâce. 

Jehan de La Fontaine, la Fontaine des Amoureux, v. 181. 

Par l'espace de six ans que je fu en sa compaignie. Joinville, p. 2.

CAT. Espaci. ESP. Espacio. PORT. Espaço. IT. Spazio. (chap. espassi.)

2. Espacios, adj., lat. spatiosus, spacieux.

En loc... be espacios. 

Terra es mot espacioza.

(chap. A un puesto... ben espassiósEs una terra mol espassiosa.)

Eluc. de las propr., fol. 76 et 178.

En lieu... bien spacieux. 

Est une terre très spacieuse. 

CAT. Espacios. ESP. Espacioso. PORT. Espaçoso. IT. Spazioso.

(chap. espassiós, espassiosos, espassiosa, espassioses.)

3. Espassar, lat. spatiari, promener, dissiper, disperser.

Per espassar l'ira e la dolor

C' ai dins mon cor.

(chap. Per a dissipá, dispersá, tráurem la tristesa y la doló que tinc adins del meu (mon) cor. Al ocsitá antic, ira volíe di casi sempre tristesa, pero alguna vegada es ira : rabia. Spatiari signifique tamé caminá, passejá, en alemán spazieren.)

B. Carbonel: Per espassar.

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

ANC. CAT. ESP. Espaciar. PORT. Espaçar, IT. Spazzare.


EspatlaEspalla, s. f., épaule.

Voyez Denina, t. III, p. 73.

Sas espatlas semblon trasdossa.

P. Cardinal: D'Esteve de Belh Mon. 

Ses épaules semblent endosse.

Qui a l'esquina largua e las espallas.

(chap. Que té la esquena llarga y les espales.)

Liv. de Sydrac, fol. 127. 

Qui a l'échine large et les épaules.

El portet en la crotz a sas espatlas los nostres pecatz.

(chap. Ell va portá a la creu a les seues espales, a la seua esquena, los nostres pecats. Jesús.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Il porta en la croix sur ses épaules les nôtres péchés. 

CAT. Espatlla. ESP. Espalda. PORT. Espaldoa, espalda. IT. Spalla.

(chap. EspalaespalesFondespalaesquenaesquenesesquinás.)

2. Espallieyra, s. f., épaulière, partie de l'armure qui défendait les épaules.

Arbalesta e croc e carrels et espallieyras.

Ord. des Rois de Fr., t. IX, p. 610.

Arbalète et croc et carreaux et épaulières. 

IT. Spalliera. (chap. Espalera o esquenera, part de l' armadura que protegíe les espales, la esquena.)

3. Espalus, adj., large d'épaules.

Dos homes...

Espalus, grans et poderos,

De mantenent fes apelar.

V. de S. Georges.

Deux hommes... larges d'épaules, grands et vigoureux, il fit appeler incontinent.

CAT. Espatllut (N. E. com N' Artur Quintana). (chap. Ignacio Sorolla Vidal es ample d' espales o d' esquena; Marcel Pena pareix un armari, y al cap té bastán serrínMario Sasot pareix un gorila esquena platejada.)

Lo reguer, lo pena de Marcel, Markel Bringuè


Espatum, s. m., lat. spatham, spatule. 

Aquesta es la forma del espatum. 

(chap. Esta es la forma de la espátula.)

Am espatum subtil del qual aquesta es la forma. 

Trad. d'Albucasis, fol. 12 et 15.

Telle est la forme de la spatule.

Avec une spatule fine de laquelle la forme est celle-ci.


Espaut, s. m., défaut, faiblesse.

Mas trahitz sui si cum fo Ferragutz,

Qu' a Rotlan dis tot so maior espaut,

Per on l'aucis.

(chap. Pero yo estic traissionat com va sé Ferragut, que a Roldán li va di tots los seus puns debils, les seues debilidats, per aon lo va matá.)

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m.

Mais je suis trahi comme fut Ferragus, qui dit à Roland tout son plus grand défaut, par où il le tua.

2. Espautar, v., troubler, agiter, tourmenter. 

Comenset ad espautar et ad enueiar.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 14.

Il commença à se troubler et à se chagriner. 

Part. pas. Batutz, feritz e mal menatz, 

E diversament espautatz.

(chap. Batut, ferit y maltratat, y diversamen tormentat.)

V. de S. Honorat.

Battu, frappé et mal mené et diversement tourmenté.

Non siatz espautatz en neguna causa dels aversaris.

Trad. de l'épître de S. Paul aux Philippiens. 

Ne soyez découragés en aucune manière par les adversaires.


Espaza, Espada, s. f., épée, espadon.

Ab espaza ni ab lansa.

(chap. En espasa ni en llansa.)

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Avec épée et avec lance.

Soven ferez d'espada e de coutel.

P. Bremond Ricas Novas: Tant fort.

Frappez souvent d'épée et de couteau.

Correc li dessus ab l'espaza.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Lui courut dessus avec l'épée.

L'abbat, que vic que hac trayta la 'spassa, anec abrassar l'autar de gran paor que ac. Philomena. 

(chap. L'abat, que va vore que habíe treta la espasa, va aná a abrassá l'altar de gran paor : po, temó, que teníe.)

L'abbé, qui vit qu'il eut tiré l'épée, alla embrasser l'autel de la grande peur qu'il eut. 

A l'en las ancas donat

De l'espaza un colp de plat.

Roman de Jaufre, p. 2. 

Lui a donné sur les hanches un coup de plat d'épée. 

Fig. Car ilh seran lh' espaza e 'l campios de la fe.

Liv. de Sydrac, fol. 23. 

Car ils seront l' épée et le champion de la foi.

Loc. E 'l marques que l' espaza m ceis.

(chap. Y lo marqués que l'espasa me va señí; ensintá : ficá al sinto.)

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Et le marquis qui me ceignit l'épée.

No fezes colp d' espaza ni de lansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.

ANC. FR. Touz les avons mis à l'espée. Joinville, p. 103.

CAT. Espasa. ESP. PORT. Espada. IT. Spada. (chap. Espasa, espases; espaseta, espasetes. Espadá se diu a tallá herba en un chapo.)

2. Espa, s. m., épée.

Saber podetz qu' ab los espas 

Romprem la preyss' e 'l cap e 'l mas.

Gavaudan le Vieux: Senhors, per los. 

Vous pouvez savoir qu'avec les épées nous romprons la presse et la tête et les mains.

ANC. CAT. Espaa.

3. Espazeta, s. f., petite épée, espazette.

- Fig. en terme de fauconnerie.

Las tres penetas

Que nos apelam espazetas.

(chap. Les tres plometes que natros diém espasetes.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les trois petites plumes que nous appelons espazettes.

CAT. Espaseta. ESP. Espadilla, espadita.

4. Espazada, s. f., coup d'épée.

Anc tan bella espazada 

Non cuit que hom vis.

T. d'Aimeri de Peguilain, de B. d'Aurel et d'Auzers Figera: Anc tan. Oncques je ne pense qu'on vit si beau coup d'épée. 

ESP. Espadada. IT. Spadacciata. (chap. Espasada, espasades, cop d'espasa.) 

5. Espazier, s. m., homme d'épée, garde.

El azordenet que sos espaziers l'aucizes.

(chap. Ell va maná que sons “espasés”, espadachins, homens d'espasa lo mataren.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 85. 

Il ordonna que son garde le tuât.

6. Espazar, v., armer de l'épée.

Part. pas. S'ieu no soy el segle garnitz ni espazatz, 

Vuelh o esser de Dieu.

Izarn: Diguas me tu. 

Si je ne suis au siècle équipé ni armé de l'épée, je veux l'être de Dieu.

7. Espadar, v., tuer avec l'épée, enfiler.

Donas ardre e barons pendre 

E pucelas espadar.

Hugues de S.-Cyr: Canson que. 

Brûler les dames et pendre les barons et tuer avec l'épée les pucelles.

Part. pas. Jac el sol, totz estendutz 

Et espadat coma grapaut.

Roman de Jaufre, fol. 63.

Gît sur le sol, tout étendu et enfilé comme crapaud.

8. Espadelar, v., brandir l'épée.

Qu' el cel espadella 

E que se met a cella.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai. 

Qui brandit l'épée vers le ciel et qui se met en selle.

sábado, 9 de marzo de 2024

Lexique roman; Flavor - Flecha


Flavor, s. f., couleur jaunâtre, glauque, jaune-vert.

Flavor, dita autrament color glauca... no de tot, mas en comparacio de vert. Eluc. de las propr., fol. 265.

Jaune-vert, appelé autrement couleur glauque... non pas entièrement, mais en comparaison de vert.

(chap. Coló entre groc y vert, esgroguit.) 

Grogó, coló groc, mal de feche, bilirrubina alta, icterissia, síntomes de una possible cirrossis


Flecha, s. f., flèche, dard. (N. E. Ver sageta.)

Per un cop de flecha. L'Arbre de Batalhas, fol. 217.

Par un coup de flèche. 

Per mieg lo cervel n'a la flecha passada.

Roman de Fierabras, v. 4215. 

Parmi le cerveau en a la flèche passée. 

Fig. M' a si nafrat inz el cor d'un pilo,

E ill flecha es d'un bel dig plasentier.

Gausseran de S. Leydier: Puois fin.

M'a ainsi blessé en dedans du coeur d'un dard, et la flèche est d'un beau discours plaisant. 

Brandis mos chans sa flecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Mon chant brandit sa flèche. 

CAT. Fletxa. ESP. Flecha (: saeta). PORT. Flecha, frecha. IT. Freccia. (chap. Flecha, fleches; saeta, saetes.)

(N. E. Guillem Forteza, mallorquín, Lo que diu l' oreneta.

Flecha, s. f., flèche, dard.

DCVB: Fletxa f.: cast. flecha.

|| 1. Arma llançadissa, que es tira amb un arc o ballesta i consisteix en una tija de fusta que a un extrem té una punta de metall i en l'altre, a vegades, unes aletes de plomes o de metall.
Ordena lo senyor rey que tot hom... haja a tenir jubet o espatleres, lança, espasa..., ballesta e troch e LXX passadors, o arch et XL fletxes, doc. segle XIV (Col. Bof. vi, 73).

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/02/viii-reg-1529-pars-i-fol-54-sin-fecha.html

"- Primerament ordena lo senyor rey que tot hom havent domicili en les ciutats viles et lochs et parroquies reyals qui haja bens valents de VI milia tro a XII milia solidos inclusivament haja a tenir jubet o espatleres lança espasa punyal bacinet o paves o jubet e cuyraces bacineta gorjera o golero ballesta e troch e LXX passadors o arch et XL fletxes."

Lo rey moro portaua un arch de fletxa, spasa e al cap una ceruellera, Tirant, c. 19. Maleïda la fletxa que m'ha ferit!, Canigó v.
a) Tija de fusta amb punta metàl·lica a un cap i una aleta de paper a l'altre, que els nois empren per joc per a llançar i clavar a les portes; cast. rehilete.

|| 2. Objecte de forma igual o molt semblant a l'arma dessusdita, o sia, format per una fija recta amb una punta triangular a un extrem. a) Les fletxes d'una reixa o barrera: les barres de ferro acabades amb punta triangular que formen una reixa. Artística baraneta de ferro composta amb rastelleres de fletxes, Pons Com an., 148.—b) Figura de fletxa emprada per a indicar un punt cardinal, una direcció de moviment, etc.—c) pl. Planta gramínia de l'espècie Hordeum murinum, de canyes ascendents i fasciculades, fulles blanes, planes i rasposes, i espiga comprimida amb el raquis flexuós i trencadís; es fa per les voreres de camins (Mallorca).

Planta gramínia de l'espècie Hordeum murinum, de canyes ascendents i fasciculades, fulles blanes, planes i rasposes, i espiga comprimida amb el raquis flexuós i trencadís; es fa per les voreres de camins (Mallorca)

|| 3. Distància del punt mig d'un arc a la corda, i línia recta que la representa; sagita.

|| 4. Objecte que s'alça formant punta amb angle molt agut. Les fletxes de la catedral: els acabaments superiors de les torres de l'església gòtica que tenen forma punxaguda.

|| 5. fig. Idea, sentiment, paraula, etc., d'agudesa remarcable. En lloch de ses fletxes d'enginy ses morques de sa grosseria, Roq. 2.

|| 6. fig. Cosa molt ràpida o d'una gran agilitat o habilitat. «El meu cotxe és una fletxa: va a cent vint per hora». «Tinc un alumne que és una fletxa» (= que és molt intel·ligent).

Fon.: fléʧə (or., bal.); fléʧa, fléʧɛ (occ., val.).

Var. ort. ant.: flecha (Abans no ferissen les fleches dels archs, Muntaner Cròn., c. 205); fleixa (D'amor les grans fleixes que colp no se'n pert, Passi cobles 146); fletcha (Naffrat sens mesura ab fletcha d'amor, ibid. 122); fletges (Alegre Transf. 41); flexes (Ausiàs March lxxix).

Etim.: del fr. flèche, mat. sign. (<germ. vleke, mat. sign.): cf. 
Meyer-Lübke REW 9424a.) (N. E. Alemán actual: Pfeile.)

lunes, 8 de enero de 2018

Mechero, mecha

Mechero, mecha, ensendre, chisquero


Mechero, mecha, ensendre, chisquero

candela, fosforera,​ briquet, bricket,  yesquero

  1.  Real Academia Española y Asociación de Academias de la Lengua Española (2014). «fosforera : dispositivo para producir chispas»Diccionario de la lengua española (23.ª edición). Madrid: EspasaISBN 978-84-670-4189-7.
  2.  Real Academia Española y Asociación de Academias de la Lengua Española (2014). «encendedor»Diccionario de la lengua española(23.ª edición). Madrid: EspasaISBN 978-84-670-4189-7.

Catalá, metxer

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.

jornada-quinta-novela-octava