Mostrando las entradas para la consulta lletuga ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lletuga ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 18 de abril de 2024

Lexique roman; Lac - Lermar

Lac, s. m., lat. lacus, lac, fosse.

Si us mena pescar al lac. 

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sui.

S'il vous mène pêcher au lac.

Senher, qu' estorses Sidrac...

E Daniel d'ins del lac 

On era ab lo leo.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Seigneur, qui arrachâtes Sidrac... et Daniel du dedans de la fosse où il était avec le lion. 

ANC. FR. Et qui Daniel délivras

Et gardas el lac périlleus

Des cruex lyons.

Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 66.

ANC. CAT. Llac (N. E. Como Lluís Llach, tocayo de Companys.). ESP. PORT. IT. (chap.) Lago.

2. Lacual, adj., de lac.

Aygas lacuals.

En pyshos maris et lacuals.

(chap. En peixos marins y de lago.)

Lo agüelo y lo Mar.  Ernest Hemingway.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 178. 

Eaux de lacs. 

En poissons de mer et de lacs.

(chap. Lago, lagos; laguna, lagunes; estanca, estanques, com la de Alcañís; vore mes amún: estany, com lo de BanyolasBanyoles.)

Lac, Laz, Latz, s. m., lat. laqueus, lacs, lacet, lien, filet.

En lo coll li meton lo latz. V. de S. Honorat.

(chap. Al coll li fiquen lo llas.)

En le cou lui mettent le lacs.

Feyron latz de corda qu'es ab l'engens tendutz. Guillaume de Tudela.

Firent lacet de corde qui avec l'engin est tendu.

Fig. Negus non es sals del lac de mort. Trad. de Bède, fol. 70.

Nul n'est sauf du lacs de mort.

Prov. Qui geta laz si penra en lui. Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui jette filet se prendra en lui.

ANC. FR. I ot tendu un laz de corde.

Par le col est bien au laz pris.

Qui onc portast guimple ne manche, 

Ne laz de soie ne çainture.

Roman du Renart, t. III, p. 143, 125 et 315. 

ANC. CAT. Lac. CAT. MOD. Llas (llaç). ESP. Lazo. PORT. Laço. IT. Laccio.

(chap. Llas, llassos; llassada, llassades.)

2. Lassol, s. m., lacs, lacet, lien.

Qui lassol rump ni destrui.

Giraud de Borneil: Qui chantar. 

Qui lien rompt et détruit.

Pel fort Lassol, 

Amigua, en que m prezist.

Giraud de Borneil: No m platz. 

Par le fort lacet, amie, en quoi vous me prîtes. 

IT. Lacciolo, lacciuolo. (chap. llasset, llassets, de coló groc per als catalanistes.)

3. Lassamen, s. m., obligation, engagement.

Non... consentirai que autres sagramens ni lassamens ni covinens... se fassa. Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Je ne... consentirai qu'autre serment ni obligation ni convention... se fasse.

4. Lassar, Lachar, v., lacer, lier, enlacer, entrelacer.

Fig. Sap la razo e 'l vers lassar e faire.

Marcabrus: Auiatz del.

Sait le sujet et le vers entrelacer et faire.

Ben e gen sap trobar, 

E mots e coblas lachar. 

Guillaume de Berguedan: Bernart. 

Bien et agréablement sait trouver, et mots et couplets entrelacer.

D'un' amor qui m lass' e m te.

B. de Ventadour: En cossirier. 

D'un amour qui m'enlace et me tient.

Prov. Tals cuia autrui enganar,

Que si mezeis lassa e repren.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel pense autrui tromper, qui soi-même enlace et reprend.

Part. pas. Ieu m sui d'un latz 

Pel col lassatz. 

Giraud de Borneil: Aquest terminis. 

Je me suis d'un lacet par le cou lié. 

Son de fer e d'acer tuit lassat environ. Guillaume de Tudela. 

Sont de fer et d'acier tous lacés à l'entour. 

Fig. Tan son lassatz ab Frances fermamens 

Qu' om no 'ls auza lur fals digz contrastar.

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Tant sont liés avec Français fortement qu'on n'ose à eux contredire leurs faux propos.

ANC. FR. Qui l'a entor le col lacié. Roman du Renart, t. II, p. 328.

(chap. Enllassá, lligá, entrellassá.)

5. Enlassamen, Eslassamen, s. m., enlacement, réunion.

Diptonges es enlassamens de doas vocals. Leys d'amors, fol. 3.

(chap. Lo diptongo es la unió, enllassamén, enllás de dos vocals.)

La diphthongue est la réunion de deux voyelles.

Fig. Luxuria domda las ferrienchas pessas per bonas viandas e per eslassamens de deleiz. Trad. de Bède, fol. 41. 

Luxure dompte les charnelles pensées par bons aliments et par enlacements de délices. 

ANC. CAT. Enllassament. ESP. Enlazamiento. (chap. enllassamén,  enllassamens; unió, unions; enllás, enllassos.)

 

6. Enlassar, Enlaissar, v., enlacer, lier.

Fig. Per penre et enlassar, e per aucire del tot las armas.

V. et Vert., fol. 18. 

Pour prendre et enlacer, et pour occire entièrement les âmes.

Part. pas. Cascuns vai totz enlaissat

Vas la mort.

Folquet de Romans: Can be m. 

Chacun va tout lié vers la mort.

ANC. CAT. Enllassar. ESP. Enlazar. PORT. Enlaçar. IT. Inlacciare. 

(chap. Enllassá: enllasso, enllasses, enllasse, enllassem o enllassam, enllasséu o enllassáu, enllassen; enllassat, enllassats, enllassada, enllassades.)

(N. E. Véase que el catalán moderno copia al portugués o al francés, en cuanto a la ç; una más de las burradas del químico Pompeyo Fabra, que escribió en castellano, lengua de Castilla, la gramática catalana, del dialecto occitano catalán.)

7. Deslassar, Deslasar, v., délacer, délier, détacher.

Deslaset son elme, e comenset a dir.

(chap. Va desllassá, deslligá son (lo seu) casco, y va escomensá a di.)

Guillaume de Tudela.

Délaça son heaume, et commença à dire. 

Fig. Aissi m ten pres en la bueia

Fin' amors, e no m deslassa.

E. Cairel: Era non vey.

Ainsi me tient pris dans la chaîne pur amour, et ne me délie pas.

Part. pas. Manta gorgiera deslasada. V. de S. Honorat.

Mainte gorgière délacée. 

IT. Dislacciare. (chap. desllassá, deslligá. Deslligo, deslligues, deslligue, deslliguem o deslligam, deslliguéu o deslligáu, deslliguen; deslligat, deslligats, deslligada, deslligades.)

 

Laca, s. f., lat. lacca, laque.

Laca e indi e grana. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 16. 

Laque et indigo et garance.

Si la laca no se vent en Narbona. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 151. 

Si la laque ne se vend à Narbonne. 

ESP. (chap.) Laca. IT. Lacca.

 

Lacert, s. m., lat. lacertus, muscle.

Dels nervis e dels lacerts. Trad. d'Albucasis, fol. 1.

(chap. Dels nervis, ñervis, ñirvis y dels musculs.)

Des nerfs et des muscles.

ANC. ESP. IT. Lacerto. (ESP. MOD. Músculo, músculos. Chap. Múscul, musculs; musculat, musculats, musculada, musculades; v. musculá: musculo, muscules, muscule, musculem o musculam, musculéu o musculáu, musculen. Aniré al gimnassio de Cristian Queral Bosque a fé musculassió, musculassions.)

 

Lach, Lag, Lait, Layt, s. m. et f., lat. lactem, lait.

Que verges aia enfant e lach,

Aiso no fon hanc vist.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Que vierge ait enfant et lait, cela ne fut oncques vu.

En lait de cabra freit.

(chap. En lleit de cabra freda. En ocsitá, lach, lag, lait, layt ere igual femení que masculí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

En lait de chèvre froid.

La layt de cabra. Eluc. de las propr., fol. 242.

Le lait de chèvre.

Par ext. Ab lait d'una salvatja fica.

(chap. En lleit d'una figa borda, salvache.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Avec lait d'une figue sauvage.

Fig. De lag de galina.

P. Cardinal: Sel que fes.

De lait de poule.

CAT. Llet. ESP. Leche. PORT. Leite. IT. Latte. (chap. Lleit, lleits. Diém lechera.)

2. Lacticini, s. m., lat. lacticinium, laitage.

De carns, lacticinis, peyshos e frugz viu.

Eluc. de las propr., fol. 180.

Vit de chairs, laitages, poissons et fruits. 

CAT. Lacticini. ESP. Lacticinio. PORT. Lacticinios. IT. Latticinio.

3. Laytenc, adj., du lat. lactentem, laiteux, de lait, à lait, lacté.

Ret suc laytenc. 

Bestias laytencas. 

Color... laytenca. 

Es apelat cercle laytenc.

Eluc. de las propr., fol. 188, 232, 58 et 108.

Rend suc laiteux. 

Bêtes à lait. 

Couleur... de lait.

Est appelé cercle lacté.

(chap. Lleitós, lleitosos, lleitosa, lleitoses.)

4. Lachis, adj., allaité, qui est à la mamelle.

Per boca de lachis effans...

Ieu sui paucz e nutz,

Et effans lachis en vertutz.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Par bouche d'enfants allaités...

Je suis petit et nu, et, en vertu, enfant à la mamelle.

(chap. Alleitat, alleitats, alleitada, alleitades; que están mamán de la mamella; corderets o cabridets als que están assormán; assormat, assormats, assormada, assormades.)

5. Laytar, v., lat. lactare, allaiter.

Part. prés. Layt de femna laytant mascle

Eluc. de las propr., fol. 89. 

Lait de femme allaitant mâle. 

Part. pas. Sino que sio joves essems laytatz. 

Eluc. de las propr., fol. 236.

Sinon qu'ils soient jeunes ensemble allaités.

IT. Lattare. (chap. doná lleit, alleitá, assormá: alleito, alleites, alleite, alleitem o alleitam, alleitéu o alleitáu, alleiten; alleitat, alleitats, alleitada, alleitades. Yo assormo, assormes, assorme, assormem o assormam, assorméu o assormáu, assormen.) 

6. Alachar, Alaytar, v., allaiter.

Llurs fils alachon li dalphi. Brev. d'amor, fol. 52.

(chap. Los delfins alleiten als seus fills. Són mamíferos, no peixos.)

Les dauphins allaitent leurs petits.

 

Alachet la tota via 

Anna tro ac complet tres ans.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

L' allaita sans cesse Anne jusqu'à ce qu'elle eut accompli trois ans. 

Part. pas. Efans qui so alaytatz. Eluc. de las propr., fol. 43.

Enfants qui sont allaités.

ANC. CAT. Alletar. IT. Allattare. (chap. Vore mes amún, alleitá.)

7. Lachuga, Laytuga, s. f., lat. lactuca, laitue.

Ab suc de lachuga et de papaver. 

Laytuga... ha suc laytenc.

Eluc. de las propr., fol. 80 et 212. 

Avec suc de laitue et de pavot. 

Laitue... a suc laiteux. 

CAT. Llatuga, lletuga. ESP. Lechuga. IT. Lattuga. 

(chap. Lleituga, lletuga, per a fé ensiam.)

8. Laxugeta, s. f. dim., petite laitue. 

De la salvatga laxugeta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

De la petite laitue sauvage. 

ESP. Lechuguita. (chap. Lleitugueta, lletugueta, lleituga o lletuga borda.)

 

Lacrima, Lacrema, Lagrema, s. f., lat. lacryma, larme. 

Lacrimas dels huels. Trad. d'Albucasis, fol. 4.

(chap. Llágrimes dels ulls.)

Larmes des yeux.

Pero soven de lagremas en muelh 

Mon vis.

Aimeri de Peguilain: Longamen. 

C'est pourquoi souvent de larmes j'en mouille mon visage. 

Fig. Ab lagremas de contricio. V. et Vert., fol. 68. 

Avec larmes de contrition. 

Loc. Es apellatz tot aquest mon vall de lagremas. V. et Vert., fol. 62.

Est appelé tout ce monde vallée de larmes

Par ext. Vit... sa lacrema soven beguda rump peyra, clarifica la vista.

Eluc. de las propr., fol. 226.

Vigne... sa larme souvent bue brise la pierre, éclaircit la vue.

CAT. Llagrima (llàgrima). ESP. (Lágrima) PORT. Lagrima. IT. Lacrima, lagrima. (chap. Llágrima, llágrimes. Llagrimot, llagrimots.)

2. Lacrimacio, s. f., lat. lacrymatio, larmoiement, action de pleurer.

Fa cessar lacrimacio. 

De dolor et lacrimacio.

Eluc. de las propr., fol. 83 et 106. 

Fait cesser larmoiement. 

De douleur et larmoiement. 

Par ext. Lacrimacio de vinhas. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Llagrimassió de (les) viñes. Aixó passe cuan se poden, que gotege la sava.)

Larmoiement de vignes.

IT. Lacrimazione, lagrimazione. (chap. Llagrimassió, llagrimassions. 

ESP. Lacrimación, lagrimeo.)

3. Lacrimal, s. m., sac lacrymal.

Lacrimal del huelh. Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Sac lacrymal de l'oeil. 

CAT. Llagrimal. ESP. PORT. Lagrimal. IT. Lacrimale, lagrimale.

(chap. Llagrimal, llagrimals; a vegades se tape lo conducte que va del ull al nas y entonses te ploren mes los ulls.)

4. Lacrimable, s. m., sac lacrymal.

Si... lacrimable, qui es al angle del uelh, es trop carnut.

(chap. Si... lo llagrimal, que está al racó (ángul) del ull, es massa carnut.) 

Eluc. de las propr., fol. 38.

Si... le sac lacrymal, qui est à l'angle de l'oeil, est trop charnu.

5. Lacrimos, Lacremos, adj., lat. lacrimosus, larmoyant, baigné de larmes, pleureux.

Uelh ha inflacio et es lacremos. Eluc. de las propr., fol. 82. 

(chap. L'ull té unfló (inflamassió) y está llagrimós.) 

L'oeil a enflure et est larmoyant.

Am la cara lacrimosa.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 256.

Avec la face baignée de larmes. 

CAT. Llagrimos. ESP. PORT. Lagrimoso. IT. Lacrimoso, lagrimoso.

(chap. llagrimós, llagrimosos, llagrimosa, llagrimoses.)

6. Lagrimonse, adj., larmoyant, pleureux.

E 'ls uels tan paucs coma deniers, 

Lagrimonses et grepoillatz.

Roman de Jaufre, 2e Ms., p. 59. 

Et les yeux aussi petits comme deniers, pleureux et éraillés.

7. Lagrimar, Lagremejar, v., lat. lacrymare, larmoyer, verser des larmes. De plorar e de lagremejar. Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

(chap. De plorá y de llagrimejá; llagrimá no sé si se diu.)

De pleurer et de larmoyer. 

Dreitz es lagrim. A. Daniel: Chanson d'un.

Il est juste que je verse des larmes. 

Li uelh que soen lagremejo. Liv. de Sydrac, fol. 62.

(chap. Los ulls que assobín llagrimegen.)

Les yeux qui souvent larmoient.

Fig. Latz lo cor m' es lagrima

Que sus del cor lagrim.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

A côté du coeur m'est une larme que du haut du coeur je larmoie.

CAT. Llagrimejar. ESP. Lagrimar. PORT. Lagrimejar. IT. Lacrimare, lagrimare. (chap. Llagrimejá: llagrimejo, llagrimeges, llagrimege, llagrimegem o llagrimejam, llagrimegéu o llagrimejáu, llagrimegen; llagrimejat, llagrimejats, llagrimejada, llagrimejades.)

8. Lermar, v., larmoyer, lamenter, gémir.

Fols es qui trop se lerma.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz. 

Est fou qui beaucoup se lamente.

ANC. FR. Tendrement plorent et larmoient. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 35.

sábado, 9 de febrero de 2019

LA PRESENCIA DEL VALENCIÀ EN ANTERIORITAT A 1238

LA PRESENCIA DEL VALENCIÀ EN ANTERIORITAT A 1238.

Ibn Buclarix (¿? 1106), en la obra "Almostaini", diferencia nombres tomados de las aljamias habladas en Zaragoza y Valencia.
Encontramos: "archilaga" (argilaga), "formache" (formage), "fel" (fel), "lebre" (llebre), "lop" (llop), "letuga" (lletuga), "parthal" (pardal), "pebre" (pebre), "thapara" (tapera), "thomiello" (tomello, timó, farigola).

http://www.valencian.org/valencia/cites.htm


// En 1106 el judeu Ibn Buclarix cita a la "ayamiyya Balansiya” o romanç valencià. Li pague mil millons d'euros a qui demostre atre document anterior on es referixquen al català. //
Ibn Chobair, que vivió en el tránsito del XII al XIII, nos proporciona: "yanair" (giner) "febrair" (febrer), "mars" (març).....

MAULET ve de la paraula árabe MAULA es a dir "esclavo libre" (Tret del llibre Cronologia Histórica de la Llengua Valenciana)
L'escritor musulmà Muchaid de Denia, en arap, dient:
" Lamente molt escriure malament en arap, es que estic rodejat de gent que parla algarabia".
Ibn al-Labbana de Denia, que murió en 1.113:
yâ qoragonî ke keres bon amar
mio al-furâr
lesa ë tu non le lesas dë amar
¡Oh corazón mío, que quieres amar bien!
Mi corderito
se va y tú no le dejas de amar.
Abu Isa ibn Labbun, señor de Murviedro en el S. XI
garide-me
k(u)and mio sîdî yâ qawmu
ker(r)a bi-llâh
suo al-asî me dar-lo
Decidme:
¿cuándo mi señor, oh amigos,
querrá, por Dios,
darme su medicina?
Abu Bakr Muhammad ibn Ahmad ibn Ruhaim nació en Bocairente y fue visir y almojarife de Sevilla en la época de los almorávides. A él se debe la mojaraxa en la que se incluye la siguiente jarcha romance:
¿Qué fareyo au que serad de mibe?
¡habibi,
non te tolagas de mibe!
¿Qué haré o qué será de mí?
¡Amigo mío!
no te vayas de mi lado
Ya lo va dir, Ibn Sida, muerto en Denia en 1066, en su prólogo de "Kitab al Muyasas" dice: "¿Com no he de fer-les - si escric en temps tan lluntans de quan l'arap es parlava en purea - i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?
Mes paraules d'eixe romançar:
"regalicia", "baines", "grayles"(graelles), "canters", "formage", "forreylats"(forrellats), "cobertors", " blanquet", "sedaz"(sedaç), "alquitra", "boix" "Uldecona", "Biar","Holocau", "Bunyol", "Algecira", "Culyera", "Liria", "Turres Torres", "Montroy", "Picacen", "Alcacer", "Spioca"."Suyllana", "Terrabona""Altura", "Eslida", "Onda", "Borriana".
Unes cites:
El historiador Aguayo Bleye afirma que: "Los mozárabes (cristianos en territorio árabe) emplearon el latín en sus libros y escritos; pero en el uso diario hablaban una lengua romance que no se escribía pero que era de uso general en los siglos IX y X, no sólo entre los mozárabes y judíos, sino entre musulmanes de todas las clases sociales".
Rafael Lapesa, académico y profesor emérito de la Lengua Española dijo: "No es ya la de un dialecto petrificado en su inmovilidad sino la de una lengua evolutiva y contradictoria, con muchos problemas no dilucidados: el papel activo de las hablas mozárabes en los dialectos traídos por la Reconquista cristiana, es posiblemente, más decisivo de lo creído, y la fusión ulterior de ambos estratos lingüísticos es desconocida"
 
Un chiquet que llig, serà un adult que pensa
Un chiquet que llig, serà un adult que pensa

 

domingo, 2 de diciembre de 2018

lengua valenciana frente a la de lemosina o catalana

La denominación unánime de lengua valenciana frente a la de lemosina o catalana.

https://clubjaimeprimero.org/

http://jgsentandreu.blogspot.com/2012/05/la-denominacion-unanime-de-lengua.html

Golden Jacob:

Y léxico en valenciano más antiguo por ejemplo cito a Ibn Buclarix de principios del s. XII, en su obra "Almostaini" diferencia nombres tomados de las aljamias habladas en Zaragoza y Valencia. 
Encontramos: "archilaga" (argilaga), "formache" (formage), "fel" (fel), "lebre" (llebre), "lop" (llop), "letuga" (lletuga), "parthal" (pardal), "pebre" (pebre), "thapara" (tapera), "thomiello" (tomello)...

 
LA DENOMINACIÓN UNÁNIME DE “LENGUA VALENCIANA” DESDE EL SIGLO XIV FRENTE A LA DE “LEMOSINA” O “CATALANA”
 
¿Cuántas veces hemos oído decir que los valencianos hablamos catalán porque en 1238, cuando Jaime I conquistó el Reino moro de Valencia nos trajo el catalán a través de sus huestes catalanas que colonizaron nuestro territorio?
 
Mientras la lengua valenciana recibió como única denominación onomástica la de “lengua Valenciana”, la catalana, por contra tuvo que sufrir hasta el mismo siglo XIX que le recordaran su origen provenzal o francés con la denominación onomástica de “lemosín” o “lemosina”.
 
lengua valenciana frente a la de lemosina o catalana

En los albores de la nueva cristiandad, a la lengua valenciana se le conocía de diversas maneras antes de aceptarse de manera unánime como “valenciana” pero en ninguna de estas acepciones se vislumbraba, ni por asomo, cualquier vinculación con la lengua catalana como así le pasó a esta con la provenzal o lemosín.
“Romanç”, “romanesc”, “romancium” “llengua vulgar”, ”llengua plana” han sido diferentes referencias al mozárabe valenciano hablado desde el siglo IX no sólo entre la población cristiana bajo el dominio musulmán en el reino moro de Valencia sino entre su clase dirigente. Hemos visto muchos documentos con este tipo de referencias, incluido el más importante, Els Furs, ley de leyes dada por Jaime I al pueblo valenciano en su propia lengua ya que advirtió que la versión en latín no era conocida por la sociedad de su nuevo reino.  Por ello ordeno su traducción “et redigerunt in linguam planam legaliter atque romanam”;"los jutges en romanç diguen les sentencies...", "Metges axi fisichs com cirurgians les receptes que ditaran hajen a dictar en romanç declarant lo nom de les herbes en lur nom comu, e vulgar". 
 
Como hemos visto en las diferentes pruebas anteriores, el Reino de Valencia, primero moro y desde 1238 cristiano, llevaba una centenaria ventaja a los condados “catalanes” de la Marca Hispánica carolingia bajo soberanía francesa hasta 1258, año en que Francia cede lo que luego sería Cataluña a la Corona de Aragón.  Pero esa diferencia temporal que se mide en dos o tres siglos lo fue en todos los ámbitos, no sólo en el cultural, donde la diferencia se agranda hasta lo inalcanzable pues la renombrada “Renaixença” catalana del siglo XIX no sólo distaría del esplendor  literario valenciano en 400 años sino que la categoría de Siglo de Oro que tuvo la literatura valenciana nunca fue alcanzada por el mejor momento cultural catalán.
Desde entonces, todos los autores clásicos valencianos llamaron “valenciana” a nuestra lengua mientras, como os digo, el catalán, no sólo tardó en manifestarse y estructurarse como tal sino que sufrió hasta bien hace poco su confusión onomástica o denominativa con el lemosín francés.
 
acta, compromís, Casp, Caspe, 1412
 
Próximos ya en fechas, a la nueva conmemoración del aniversario del importantísimo “Compromiso de Caspe” en que el Reino de Valencia marcaría el futuro de la emergente nación española mediante la unión  de todos sus reinos vale la pena recordar el acta de dicho acontecimiento en la que literalmente podemos leer “...Consimilem literam idem domini depurati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamento generali Regni Valentiae”. Acta notarial del 6 de Juny de 1412 sobre el Compromís de Casp. Citada pot Salvador Faus i Sabater en: “Recopilació històrica sobre la denominació llengua valenciana”, pàg. 29; Valéncia, 1994.
 
El “Ydiomate valentino”  referido en latín en tan importantes documentos no deja lugar a dudas sobre la oficialidad de la denominación de “Idioma Valenciano”. Frente a este revelador texto encontramos otro no menos clarificador  que el filólogo del siglo XX, Costa, J. en su informe “La desqualificació”, 1995, trae a colación sobre la denominación histórica de la lengua catalana. Este texto, de 1.477 dice literalmente “En llemosi (catalán) estava escrita tambe una Biblia d’un tal Llagostera, de la qual, en 1477,vullgueren en Valencia traure una Biblia impresa , “e perque havia gran treball en mudar los vocables llimosins (catalanes) a la llengua valenciana, cessà de fer dita correcció”.
 
Vemos, pues, que en pleno siglo XV no sólo diferenciaba la denominación del valenciano con el catalán, denominado lemosín por su origen provenzal francés con el nombre de la localidad francesa de Limoges, sino que como podemos comprobar, cuando intentaron traducir del “lemosín” “a la llengua valenciana” renunciaron a hacer dicha traducción por el gran trabajo que suponía traducir (“mudar”) los vocablos de ambas lenguas.
 
Y ejemplos como estos podemos seguir viendo y estudiando pero la edición de su recopilación puede hacerse interminable, tan interminable como el número de valencianos que sentimos la lengua valenciana como algo propio, innegociable, no sujeto a manipulaciones políticas. Una lengua que es mucho más para nosotros, es donde reside el alma de esta tierra a lo largo de cientos de años, de siglos de convivencia y crisol de una gran cultura.
 

 

(Versió en llengua valenciana d´este artícul, en Valenciafreedom

//

http://www.valenciafreedom.com/foro/57-personages-intelectuals-personajes-intelectuales/imprimir/14708-els-nostres-lliterats-vos-dien-llengua-valenciana-12.html

Ibn Chobair, que vivió en el tránsito del XII al XIII, nos proporciona: "yanair" (giner) "febrair" (febrer), "mars" (març).....

MAULET ve de la paraula árabe MAULA es a dir "esclavo libre" (Tret del llibre Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana)

L'escritor musulmà Muchaid de Denia, en àrap, dient:

" Lamente molt escriure malament en arap, es que estic rodejat de gent que parla algarabia".

Ibn al-Labbana de Denia, que murió en 1.113: 

yâ qoragonî ke keres bon amar 
mio al-furâr 
lesa ë tu non le lesas dë amar 

¡Oh corazón mío, que quieres amar bien! 
Mi corderito 
se va y tú no le dejas de amar. 

Abu Isa ibn Labbun, señor de Murviedro en el S. XI 

garide-me 
k(u)and mio sîdî yâ qawmu 
ker(r)a bi-llâh 
suo al-asî me dar-lo 

Decidme: 
¿cuándo mi señor, oh amigos, 
querrá, por Dios, 
darme su medicina? 

Abu Bakr Muhammad ibn Ahmad ibn Ruhaim nació en Bocairente y fue visir y almojarife de Sevilla en la época de los almorávides. A él se debe la mojaraxa en la que se incluye la siguiente jarcha romance: 

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2161740

¿Qué fareyo au que serad de mibe
¡habibi, 
non te tolagas de mibe! 

¿Qué haré o qué será de mí? 
¡Amigo mío! 
no te vayas de mi lado 

http://s4.subirimagenes.com/otros/35903431100.jpg

Ya lo va dir, Ibn Sida, muerto en Denia en 1066, en su prólogo de "Kitab al Muyasas" dice: "¿Com no he de fer-les - si escric en temps tan lluntans de quan l'arap es parlava en purea - i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç?

Mes paraules d'eixe romançar:

"regalicia", "baines", "grayles" (graelles), "canters", "formage", "forreylats" (forrellats), "cobertors", " blanquet", "sedaz" (sedaç), "alquitra", "boix" "Uldecona", "Biar","Holocau", "Bunyol", "Algecira", "Culyera", "Liria", "Turres Torres", "Montroy", "Picacen", "Alcacer", "Spioca"."Suyllana", "Terrabona""Altura", "Eslida", "Onda", "Borriana"

Unes cites:

El historiador Aguayo Bleye afirma que: "Los mozárabes (cristianos en territorio árabe) emplearon el latín en sus libros y escritos; pero en el uso diario hablaban una lengua romance que no se escribía pero que era de uso general en los siglos IX y X, no sólo entre los mozárabes y judíos, sino entre musulmanes de todas las clases sociales"

Rafael Lapesa, académico y profesor emérito de la Lengua Española dijo: "No es ya la de un dialecto petrificado en su inmovilidad sino la de una lengua evolutiva y contradictoria, con muchos problemas no dilucidados: el papel activo de las hablas mozárabes en los dialectos traídos por la Reconquista cristiana, es posiblemente, más decisivo de lo creído, y la fusión ulterior de ambos estratos lingüísticos es desconocida"

domingo, 18 de febrero de 2024

Espia - Espleyar

Espia, s. f., espion.

Voyez Denina, t. III, p. 74.

Trameton espias soven a la marina.

V. de S. Honorat.

Transmettent souvent espions au bord de la mer

Parria

Qu' espia

Fossetz de qualque folha gen.

J. Estève: L' autr' ier.

Il paraîtrait que vous fussiez espion de quelque folle gent.

(N. E. Esto que se lo apliquen los que entran con perfiles falsos al grupo yo parlo lo chapurriau y a otros.)

Espia; espía, espíes; espiá

 

Gran re d' espias bonas e certanas.

Tit. du XV siècle, DOAT, t. CXLVII, fol. 286.

Beaucoup d'espions bons et sûrs.

ANC. FR. Sorent par leur espies que le roy l'avoit deffendu.

Joinville, p. 40.

CAT. ESP. (espía) PORT. Espia. IT. Spione. 

(chap. Espía, espíes.)

2. Espiamen, s. m., espionnage, observation, exploration. 

Ja laire no s' en meta en grans espiamens, 

Que no m pot esser toultz ni emblatz furtilmens.

P. de Corbiac: El nom de. Var. 

Jamais larron ne s'en mette en grandes explorations, vu qu'il ne me peut être enlevé ni volé furtivement. 

IT. Spiamento. (chap. Espiamén, espionage, espionache.)

3. Espil, s. m., observatoire.

Aqui es format lo dich espil per tal engienh, que neguna persona non ho pot cogitar... Aquel que vol montar al espil.

Lett. du Preste Jean à Frédéric., fol. 34.

Là est formé ledit observatoire par tel engin, qu'aucune personne ne peut se l'imaginer... Celui qui veut monter à l' observatoire.

4. Espiar, v., épier, regarder, reconnaître.

El faran levar trop mayti, 

E pueis espiar al cami

O a murtriers o a layros.

Brev. d'amor, fol. 128. 

Le feront lever très matin, et puis épier au chemin ou par meurtriers ou par voleurs. 

For espiet

En cal terra lo sanz anet.

(chap. Fort va espiá a quina terra lo san anabe (anáe, va aná).

V. de S. Honorat. 

Épia fort en quelle terre le saint alla.

Part. prés. Anavo espian per los ostals.

(chap. Anaben espián per los hostals, hotels, fondes, albergues, etc.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Allaient épiant par les hôtels.

Part. pas. An un message trames 

A Narbona, c' a espiat 

Del miracle la veritat.

V. de S. Honorat. 

Ont transmis un message à Narbonne, qui a reconnu la vérité du miracle.

S'ieu lieys pert per son folhatge, 

Ieu n' ay autra espiada

Fina, esmerada e pura.

Marcabrus: Lanquan. 

Si je la perds par sa folie, j'en ai épié une autre polie, brillante et pure. Car us Turc de Maragoyle los a totz espiatz.

(chap. Ya que un Turc de Maragoyle los ha espiat a tots.)

Roman de Fierabras, v. 86.

Car un Turc de Maragoyle les a tous épiés.

CAT. ESP. PORT. Espiar. IT. Spiare. (chap. espiá: espío, espíes, espíe, espiém o espiám, espiéu o espiáu, espíen; espiat, espiats, espiada, espiades.)

5. Expinctar, Espingar, v., épier, guetter l'occasion.

Si ieu demandi parlament am mon enemic, expincti d' esser en certa (cert) loc on el pot venir.

L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

Si je demande un pourparler avec mon ennemi, je guette l'occasion d'être en certain lieu où il peut venir.

Part. prés. Espingan entro que venga.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Épiant jusqu'à ce qu'il vienne.

IT. Espieggiare.

 

Espic, s. m., lat. spicus, épi. 

Malas meissos e vouz espics.

P. Vidal: Pois ubert.

Mauvaises moissons et épis vides.

Que ses gra l' espics.

(chap. Que la espiga sense gra.)

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls breus. 

Que l'épi sans grain.

Fig. Pus d' amor m' es falhida 'l flors 

E 'l dous frutz e 'l gras e 'l espics. 

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.

Puisque d'amour m'a manqué la fleur et le doux fruit et le grain et l'épi.

Loc. prov. Ben cobram lo gran segon l'espic.

(chap. Be cobram, cullim, lo gra segons l'espiga.) 

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps.

Nous recueillons bien le grain selon l'épi.

2. Espiga, s. f., lat. spica, épi.

Premieyramens son en herbas o en semensas, e pueys en aresta et en espiga, e pueys en frug.

(chap. Primeramén són en herbes o en llaós, y después en aresta y en espiga, y después en fruit; semensas : semen : llaó : sembradura.)

V. et Vert., fol. 10. 

Premièrement sont en herbes ou en semences, et puis en arête et en épi, et puis en fruit.

Lanquan vey florir l'espiga.

G. Adhemar: Lanquan vey.

Lorsque je vois fleurir l'épi.

CAT. ESP. PORT. Espiga. IT. Spiga. (chap. Espiga, espigues; aresta, arestes.)

3. Espigar, v., lat. spicare, épier, pousser en épis, se garnir d'épis.

Segon dever per temps espiga. Leys d'amors, fol. 36. 

Selon la convenance il se garnit d'épis à temps.

Part. pas. Los blads comensavon a secar avan que fosen espigatz. 

(chap. Los blats se escomensaben a secá abans de espigá, que estigueren o estaren espigats).

Petit Talamus de Montpellier. Martin, p. 152. 

Les blés commençaient à sécher avant qu'ils fussent épiés.

CAT. ESP. PORT. Espigar. IT. Spigare, spicare.

(chap. espigá, espigás; espígol; espigolá: rebuscá, be espigues, olives, ameles que han caigut per les boches, etc. Una lletuga se espigue, les bledes, les cols se espiguen cuan se fan altes y perden les seues propiedats.)

 

Espieut, Espeut, Espiaut, s, m., lat. spiculum, épieu, pique, javelot, lance.

Mortz d' espieut feritz.

(chap. Mort ferit de pica, llansa; espeto, banderilla, puncha, pincho.)

J. Estève: Lo senher.

Mort frappé d'épieu.

Son espeut brandig.

Guillaume de Tudela. 

Brandit son épieu.

Fer ne I ab l' espiaut per mieg lo ventre. 

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 19. 

En frappe un avec l' épieu parmi le ventre. 

Ab son espieu trencan el n' a X trabucatz.

Roman de Fierabras, v. 2906.

Avec sa lance tranchante il en a abattu dix.

ANC. FR. Lors à tant a li més brandi

Son espiel en signe d'estour 

Cruens.

Roman du Renart, t. IV, p. 209. 

A bons espiez tranchans ont la presse rompue. 

Huon de Villeneuve, Du Verdier, t. II, p. 252. 

Lançons à li nos espiés acérez.

Roman de Roncevaux. Monin, p. 36. 

ESP. Espiche (espeto, banderilla, pincho). PORT. Espeto. IT. Spiedo.

 

Espitlori, s. m., pilori.

Condemnat a estar en l' espitlori.

(chap. Condenat a está al pelleric.)

Cout. de Condom, Condamné à être au pilori.

PORT. Pelourinho. (chap. Pelleric. Fórnols, carré pelleric; lo de Valderrobres estabe a la plassa; lo de Queretes encara se veu al mich de la plassa. Pot sé que se trobo escrit en k final, pellerik.)

Pelleric, Queretes, plassa, pellerik


Espina, s. f., lat. spina, épine. 

De ponhens espinas coronat.

Folquet de Romans: Quan lo dous.

Couronné d'épines poignantes.

Fig. Terra de nostre cors non germene espinas de luxuria.

Trad. de Bède, fol. 52. 

Que la terre de notre corps ne produise épines de luxure.

Loc. fig. Domna, rosa ses espina.

(chap. Dona, rosa sense espina.)

P. de Corbiac: Domna dels.

Dame, rose sans épine.

- Arête.

No te pesses de bo morcel t' engrais, 

Ni qu' el te don sinon os o espina.

T. de Thomas et de Bernardo: Bernardo.

Ne t' imagine pas qu'il t' engraisse de bons morceaux, ni qu'il te donne sinon os ou arête.

CAT. ESP. Espina. PORT. Espinha. IT. Spina. (chap. espina, espines, tan de les roses, com dels peixos, com la corona de espines de Jesús.)

- Arbrisseau, aubépin. (N. E. Espino albar.)

E 'l flors pareys en l' espina.

Marcabrus: L' yverns. 

Et la fleur paraît en l'épine.

Blanca com neus e flors d' espina.

(chap. Blanca com la neu y les flos del espino albar : blanques; 

la argilaga, archilaga, ginesta, chinestra, fa les flos grogues.)

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Blanche comme neige et fleurs d'épine.

ANC. FR. Mais d'une chose m'esmervel

Qu'ele ot plus blanc col et poitrine 

Que flour de lis, ne flour d' espine. 

Roman de la Violette, v. 890.

2. Espinos, adj., lat. spinosus, épineux. 

L' aybre es mot espinos. 

(chap. L'abre (albre, arbre) es mol espinós.) 

Plantas espinozas habundo trop en humor unctuoza.

(chap. Les plantes espinoses abunden mol en suc untuós, saba o humor untuosa.)

Eluc. de las propr., fol. 212 et 197.

L'arbre est très épineux.

Les plantes épineuses abondent beaucoup en humeur onctueuse.

CAT. Espinos. ESP. Espinoso. PORT. Espinhoso. IT. Spinoso.

3. Espinar, v., piquer d'épines. 

Part. pas. Livratz a mort et espinatz.

Las espinas ab que J. C. fon coronatz e espinatz. V. et Vert., fol. 104.

(chap. Les espines en les que Jesucristo va sé coronat y punchat.)

Livré à mort et piqué d'épines.

Les épines avec quoi Jésus-Christ fut couronné et piqué.

CAT. ESP. Espinar. PORT. Espinhar. IT. Spinare.

4. Espinassar, v., piquer, couronner d'épines.

Part. pas. Per nostres obs fo vil tengutz...

Escarnitz et espinassatz.

Gui Folquet: Escrig trop.

Pour nos besoins il fut avili... déchiré et couronné d'épines.

 

Espinar, s. m., lat. spinachium, épinard.

Quatre livras de pezes, espinarx, etc. 

Per alcuns que soperon lo vespre, per arencx et espinarx.

(chap. Per alguns que van sopá a la vesprada, per arencs – sardines de cubo, guardiassivils - y espinacs.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Quatre livres de pois, épinards, etc.

Pour aucuns qui soupèrent le soir, pour harengs et épinards.

CAT. Espinac. ESP. Espinaca. PORT. Espinafre. IT. Spinace.

(chap. Espinac, espinacs, los que minjabe Popeye.)

 

Espingala, s. f., espingarde, espingole, grande arbalète.

Dartz et espingalas traire. Leys d'amors, fol. 131.

Tirer dards et grandes arbalètes.

Per metre las espingualas e 'ls canos e las balestas de torn.

Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 283.

Pour mettre les espingoles et les canons et les balistes de tour.

ESP. PORT. Espingarda. IT. Spidgarda. (chap. Espingarda, espingardes, grans ballestes.)

Espingarda, Spidgarda, espingardes, grans ballestes

 

Esplecha, s. f., revenu, profit, produit.

Esplecha était un terme générique, qu'on peut traduire par droit d'usage. Il s'appliquait également:
1°. aux droits du seigneur qui levait l'esplecha sur les produits des terres des habitants;
2°. et pour ceux-ci, aux droits de chauffage, de pâturage et de défrichement, etc., dans les terres du seigneur.

Raymond Bérenger, en 1206, accorde aux citoyens d'Aix le droit pasturgandi, splenchandi, et bosqueinrandi.

Un titre de 1497 maintient aux habitants de Callians la faculté pastorgandi, eyssartandi, leignerandi, fusteiandi, glandeiandi et omnes esplechas faciendi.

La chiqueta María teníe un corderet; Un titre de 1497 maintient aux habitants de Callians la faculté pastorgandi, eyssartandi, leignerandi, fusteiandi, glandeiandi et omnes esplechas faciendi

Voyez Du Cange, t. III, col. 156 et 269.

Tota la esplecha menuda que es dins las bolas de la dicha maio.

Tit. de 1271. Arch. de la m. de Lentillac.

Tout le menu produit qui est dans les limites de ladite maison.

- Droit de pâturage.

Las aiguas... e la esplecha e las erbas.

Tit. de 1261. Arch. du Roy., J, 330. 

Les eaux... et le droit de pâturage et les herbes. 

Esplecha a III buous, si 'ls tenia.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876. 

Droit de pâturage pour trois boeufs, s'il les tenait.

- Redevance, impôt.

Avien... esplecha cad an de cauls e de pors.

(chap. Teníen... esplecha cad' añ de cols y de porros; dret de explotassió.)

Levavo esplecha... de pors o de cauls... de totz los ortz.

Tit. de 1271. DOAT, t. CXLVI, fol. 148.

Avaient... chaque année redevance de choux et de porreaux.

Levaient redevance... de porreaux ou de choux... de tous les jardins.

- Jouissance.

Sobre l' us et l' esplecha de las aigas e dels boscx dels terradors.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 10.

Sur l'usage et la jouissance des eaux et des bois des territoires.

Als us e a l' esplecha e proffeys necessaris de la maio.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 7.

Aux us et à la jouissance et profits nécessaires de la maison.

2. Espleita, s. f., redevance, impôt.

Espleita d' ous e de formagues e de fe e de pailla.

(chap. Espleita d' ous y de formaches y de fenás y de palla.) 

Tit. de 1187. DOAT, t. CXIV, fol. 152.

Redevance d'oeufs et de fromage et de foin et de paille.

3. Esplec, Espleg, Esple, Espleit, Espley, s. m., revenu, profit, produit.

Dels digs terradors e dels esplecs e de las usansas dels digs locs.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876. 

Desdits territoires et des revenus et des usances desdits lieux.

Car non esper espleg

De m' amiga.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no. 

Car je n'espère profit de mon amie.

De Niort pert la rend' e l' espley. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Perd la rente et le profit de Niort. 

Los digs terradors e 'ls pasturals e 'ls esplecs.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876. 

Lesdits territoires et les pâturages et les produits.

- Jouissance, service.

Aprop l' austor ven esparvier... 

Tan es cortes, pros et adreitz, 

Mas trop pauc dura sos espleitz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Après l'autour vient l'épervier... tant il est aimable, courageux et adroit, mais son service dure très peu.

Aian us et esplec el boscx e dels boscx. 

Sobre l' us et l' esplec de las aigas et dels boscx dels terradors.

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 12 et 10. 

Aient usage et jouissance au bois et des bois. 

Sur l'usage et la jouissance des eaux et des bois des territoires.

- Abondance, satiété, excès.

Adv. comp. En aissi tres jorns paisetz lo

Non a esple mas per razo... 

E cascun jorn lo paisetz be

De bonas carns tot a esple. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Nourrissez-le ainsi pendant trois jours non à l'excès, mais raisonnablement...

Et chaque jour nourrissez-le bien de bonnes viandes tout à satiété.

ANC. FR. Del harneis pristrent à grant espleit, 

E merveillus gain i unt feit. 

Marie de France, t. I, p. 416.

4. Explectacio, s. f., usage. 

Prescriptio, explectacio et possessio de temps.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 91. 

Prescription, usage et possession de temps.

5. Esplechiu, Espleitiu, Esplechieu, s. m., droit de pâturage.

Las aiguas e 'ls bosz e 'ls esplechieus.

Tit. de 1259. Arch. du Roy., J, 330. 

Les eaux et les bois et les droits de pâturage.

Et esplechius et azemprius.

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J, 330. 

Et droits de pâturage et droits de parcours. 

Els usatges e 'ls espleitius.

Tit. de 1196. Arch. du Roy., J, 323. 

Les usages et les droits de pâturage. 

Azemprius et esplechius.

Tit. de 1207. Arch. du Roy., J, 323. 

Droits de parcours et droits de pâturage.

E 'ls usatges e 'ls espleitius e 'ls homes.

Tit. de 1197. Arch. du Roy., J, 330.

Et les usages et les droits de pâturage et les hommes.

6. Explechar, Expleitar, Explectar, v., exploiter, se servir, user, posséder, défricher. 

Aya, tengua, use, expleyte.

Tit. de 1338. DOAT, t. XXXIX, fol. 142. 

Qu'il ait, tienne, use, exploite.

Las causas dessus dichas... explectero en la dicha ciutat.

Sagel, maio et archa comunals de lasquals enqueras s' esplecho.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 80 et 86.

Ils exploiteront les choses susdites... en ladite ville.

Sceau, maison et coffre communaux desquels ils se servent encore.

Que li meu hom de Luguanh i puesco esplechar... paguan lor partida segon que i esplecharan.

Tit. de 1274. Arch. du Roy., M, 876.

Que mes hommes de Luguan y puissent défricher... en payant leur partie selon qu'ils y défricheront.

Aver et espleitar la medietat.

(chap. Tindre y explotá la mitat.)

Tit. de 1208. Arch. du Roy., J, 317. 

Avoir et exploiter la moitié. 

Fig. Recebre et explechar

Lo regne del mieu paire.

Izarn: Diguas me tu. 

Recevoir et posséder le royaume de mon père.

- Agir, opérer.

Ben sai que son dan esplecha 

Drutz qu' en dona jove s' empren. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert. 

Je sais bien que son dommage opère galant qui pour jeune dame s'enflamme.

Olivier lo gentil a mot ben espleytat. 

Roman de Fierabras, v. 243. 

Olivier le gentil a très bien agi.

Pretz en joys s' esplecha. 

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Mérite où joie s'opère.

(chap. Explotá : yo exploto una mina, explotes, Ignacio Sorolla Vidal explote un bancal de amelés, en les mans a les burchaques, natros o natres explotem o explotam, vatros o vatres explotéu o explotáu, exploten; explotat, explotats, explotada, explotades; yo explotaré; yo explotaría; si yo explotara.)

Ignacio Sorolla Vidal explote un bancal de amelés

7. Espleyar, v., profiter, jouir.

Aquest respieg on hom ren non espleya.

G. de S. Didier: El mon non.

Ce répit où on ne profite de rien. 

Per qu' es foldatz qui d'amor non espleya. 

Albert de Sisteron: En amor ai. 

C'est pourquoi c'est folie gui ne jouit d'amour.