Francesc Franc B.

Mostra de algúns Tweets de Francesc Franc B.

(cuenta parodia : Francisco Franco Bahamonde)

Professor, historiador, 

@UPFBarcelona

. De Falset, Tarragona. La revolució dels somriures, autor de #UnInventCatalà🎗

https://twitter.com/cescfrancb

Algunes persones diuen que Novac Djokovic és un antivacunes perquè el seu nom és acrònim de No-Vacunes (Novac) i de Jo soc Covid (Djokovic). Això és mentida, perquè aquest tennista és català, perquè va néixer en Terrassa, i el seu veritable nom és Nicolau Jou Coll Vic.

La cavalcada de Reis Mags de Cadis, Espanya, és un invent català que els gaditans ens han robat. La idea, del firaire de Girona, Gavá Alt Cadals de Reis, era matar de por els nens espanyols per acabar amb l'Espanya del futur. Malauradament, els gaditans s'han apropiat de la idea.

Fa una mica més de dos anys que els feixistes de l'ABC em van treure a la premsa per riure's de mi i de tot (tota) Catalunya. 

El califa Adriá Ramón y la «senyera» en la Mezquita: la disparatada apropiación de Córdoba por Cataluña https://sevilla.abc.es/andalucia/cordoba/sevi-califa-adria-ramon-y-senyera-mezquita-simpatica-apropiacion-cordoba-cataluna-201912262111_noticia.html#vca=amp-rrss-inducido&vmc=abcdesevilla-es&vso=tw&vli=noticia.foto vía 

@abccordoba

Coneixerá Francesc Franc lo himne feixista de ERC?

Nadal, paraula catalana, (natale italiano) celebració que es va difondre per el món cristià des de Catalunya. El nen Jesús va néixer a Blanes i es va criar a Maçanet, d'aquí Jesús de Maçanet, i al portal de Blanes van arribar els tres germans Bassat, molt "macos": Melcior, Gaspar i Berto Bassat.

La nit de Reis és una creació catalana. La va inventar l'escriptor català Lleó Reis Majos en la seva novel·la sobre el Messies català "Jesús de Maçanet". En ella, explica com al portal de Blanes van arribar els tres germans Bassat, molt "macos": Melcior, Gaspar i Berto Bassat.

Cristina Pedroche no és de Vallecas. Aquesta bellesa és catalana, de Viladecans, Barcelona. El seu nom veritable és Cris Tinet Pere i Roig, i el vestit el va comprar a l'outlet de Viladecans, en la ferreteria del seu amic Sixt Cotxe, amb el qual es va menjar el raïm de la sort.

El davanter del Borussia Dortmund, Erling Haaland, és català i el seu veritable nom és Eric Alt Lany. Com és de l'Espanyol ha renunciat a fitxar pel Barça. El club (de putes), al seu lloc, fitxarà Alvar Morà i Tant, independentista, el somni del qual sempre va ser jugar a l'equip blaugrana.

La variant Ómicron de la COVID-19 és catalana (Javier Mariscal ya lo predijo con su COBI).

El seu creador, el biòleg i enginyer genètic independentista Bari Any Oms i Crom, de Colera (Girona), pretenia crear un cep més agressiu per a eliminar a tots els espanyols. No obstant això, ha fracassat:
la Ómicron és poc letal...

La UEFA Europa League és un invent català. La va crear el directiu del FC Barcelona Huè Fals Llurò Pals Lligs. La seva idea era guanyar una competició pròpia, ja que el Reial Madrid sempre els deixava sense la Champions League. Tot i això, el Sevilla va acaparar tots els títols.

El dia de la Immaculada és català. En 1585 les tropes catalanes assetjades per les espanyoles a Montserrat van trobar una taula de la Immaculada Concepció al costat del pont de Monistrol. Un miracle els va donar la victòria i la Immaculada es va convertir en patrona de Catalunya.

L'atac de Pearl Harbour va ser un invent català. L'estrateg militar de Vic, Pere Gar Bru, va planejar un atac de l'aviació catalana sobre la flota espanyola atracada a Puerto Banús. Al crit de "fora, fora", va començar el bombardeig, que va ser un èxit total i inoblidable.

El Dia de la Constitució Espanyola és #UnInventCatalà. Ho va crear el 6 de desembre de 1714 un català rebel a la corona espanyola, Eli Díaz Delà Com-Intuïcions, d'Olot. La seva intenció era tendir una emboscada al rei d'Espanya, Felip V, en un acte a Barcelona, però va fracassar.

&c.....

banasta

banasta, banastes

la de la nostra zona es mes estreta y porte unes cornaleres, com lo nas de Doña Rogelia, per a lligala. Se fee aná per a portá moltes coses, sobre tot la verema, brema.

BANASTA o BANASTRA f. 

|| 1. Espècie de cove de vímens, més gros i alt que els coves ordinaris (Ross., Conflent, Balaguer, Ll., Calaseit, Val., Pego, Novelda); cast. banasta. Exceptatz vayratz ho sardes, que puschen tener... en semals o en banastes, doc. a. 1298 (RLR, v, 99). No gos metre la man en còuen ne en banastre on estia pex, doc. a. 1370 (BABL, xii, 139). Una banastra larga a manera de bressol, doc. a. 1546 (Alós Inv. 57).
|| 2. Espècie de cabàs planer o pala de vímens amb un mànec a cada costat, que serveix per traginar terra (Ross., Lledó, Rabós d'Empordà). 
|| 3. a)   Gàbia de verducs de forma cònica o acampanada i sense sòl, que, posada en terra, serveix per albergar una lloca amb sos pollets (Alcoi, Mall.); cast. pollera.—b) Gàbia sense sòl, que posen en terra i sota la qual tenen els porcells que han de revendre (Massalcoreig). 
|| 4.   Gàbia de verducs o de barretes de ferro, de forma cònica o semiesfèrica i sense sòl, que posen damunt el braser, i damunt la qual posen roba a eixugar (Mall.). 
|| 5. m. i f. Beneitot; curt d'enteniment (Ross., Conflent, Olot, Collsacabra, Vic, Pla de Llobregat, Mallorca); cast. mastuerzo, papanatas. Séu prou banasta, lu meu fill, Saisset, Count. del alt. m., 13. Y la deu voler per ell, es banastra, Alcover Rond. viii, 227.
    Loc.
—Estar més magre que unes banastres: estar molt magre (Marroig Refr.).
    Fon.: bənástə (Perpinyà, Arles, Ribesaltes, Olot, Lledó, Empordà); banásta (Calaseit, Val., Alcoy, Pego, Novelda); bənástɾə (Collsacabra, Vic, St. Vicent dels H., Mall.); banástɾɛ (Balaguer).
    Intens.: banast(r)eta, banast(r)ota, banast(r)assa, banast(r)ó.
    Etim.: del gàl·l. benna ‘cove’, amb creuament de canastra (cfr. J. Storm en Rom. v, 167; Wartburg FEW, i, 328).


CANASTRA o CANASTA f. 
|| 1. Recipient fet de canyes o de vímens entreteixits, de forma troncocònica invertida i de boca rodona o rodonenca i molt ampla, que serveix per traginar roba, fruita i altres coses; cast. canasta. No gos lançar... canastes salmorra fems scombradies, doc. a. 1387 (archiu municipal de Barchinona). Mesa dins una gran canasta, Metge Valter 8 v.o Duguemli canastres d'ous,Alcover Cont. 521. 
|| 2. nàut. Recipient compost d'una post rodona plena de foradins i enrevoltada de barrerons verticals de fusta, units per la part superior a una espècie de cèrcol que forma la boca; serveix com a depòsit per tenir-hi plegada una drissa, una sàgola d'escandall o una altra corda (Mall.); cast. canasta.
    Fon.: kənástɾə (Puigcerdà, Barc., Vendrell, Mall., Men.); kanástɾɛ (Ll.); сənástɾə (Palma, Manacor); kenástɾə (Sineu); kanásta (Calaseit, Ulldecona, Morella, Vinaròs, Val., Pego); kanástɾa (Val., Alzira, Albaida).
    Intens.—a) Augm.: canastrassa, canastrota, canastrot.—b) Dim.: canastreta, canastretxa, canastrel·la, canastreua, canastrona, canastró.
    Etim.: del gr. κάναστρον, mat. sign. || 1.

// Canasta RAE:

1. f. Cesto de mimbres, ancho de boca, que suele tener dos asas.

2. f. Juego de naipes con dos o más barajas francesas entre dos bandos de jugadores.

3. f. En el juego de la canasta, reunión de siete naipes del mismo valor.

4. f. En baloncesto, aro metálico sujeto horizontalmente a un tablero vertical, y del que pende una red tubular sin fondo en la que es necesario introducir el balón para el enceste.

5. f. En baloncesto, cada una de las introducciones del balón en la canasta, y que, según las jugadas, vale por uno, dos o tres tantos.

6. f. En el Aljarafe de Sevilla, medida para aceitunas cuya cabida es de media fanega.

7. f. Mar. Conjunto de vueltas de cabo, la última mordida, con que se tiene aferrada, mientras se iza, una vela o una bandera y que permite largarlas, cuando han llegado a su lugar, con solo dar un estrechón a la tira que se conserva en la mano.

Aguaitá

En aragonés, diccionario de Jerónimo Borao :

AGUAITAR. c. Acechar. La Academia coloca esta voz entre las que, ya anticuadas, son hoy de uso de la gente vulgar. En documentos antiguos de Navarra se ve usado el verbo goaitar y aun el sustantivo goai vigilante.

Está a l'aguait,
Aguaita, guaita, mira !

Dcvb :

AGUAITAR o GUAITAR (i variants dialectals agoitar i goitar). v. || 1. tr., ant. Vigilar, esperant d'amagat i amb cautela l'ocasió de sorprendre o agafar algú, o posant els mitjans de fer-li mal en venir l'ocasió; cast. acechar, poner asechanzas.

Nostre Senyor li dix [a la serpent]: tu aguaytaràs al taló del hom, Canals Carta, lxviii. Cell qui aguayta los altres falsament..., és comparat a guineu, Genebreda Cons. 185. a) Esperar que passi un conill o altres animals per un lloc on solen acudir, a fi de caçar-los (Mall.). E tresnuytant | van aguaytant | una tal caça, Spill 214. || 2. Vigilar, observar per evitar una sorpresa o per descobrir algú; cast. vigilar. Faem armar cinquanta cavals qui guaytassen la host de nuyt, Jaume I, Cròn 259. Ell deu partir ses guaytes que guayten en la nau; Consolat, c. 251. Qui sab be agaytar, e prenent munta e deualla, firent axí com los altros linatges de falcons, Flos medic. 140 vo. Y atalayers en llarga fila | guaytant la mar, Costa Agre terra 179. || 3. intr. a) Treure el cap per una obertura o per damunt qualque cosa; cast. asomarse. Desde vistosa finestra | del palau, Almanzor guayta, Camps i F., Poes. 69. May mos manca un balcó per guaytarhi, Ign. 60. Aguaytí a la cascada remorosa, Badenes Cants Rib., 49.—b) Aplicar l'ull i mirar per una obertura petita que permet veure qualque cosa que d'altra manera no es veuria (Mall., Men.). Jo estava goytant p'es foradet, Roq. 44.—c) intr. Deixar-se veure en part [qualque cosa]; cast. asomar. Al cap derré guaytava es sol, Ignor. 44. || 4. tr. Mirar (en general). «Jo em goito al mirall» (Ponts). «No me goitis a mi» (Sort). «Mira tu, goita què veig!» (Penedès). «Ell goita dins» (Sta. Col. de Q.). «¡Agoita, que neu!» (Vic). Aguayta com hi aboquen los pols ses nuvolades, Atlàntida, iv. Y de cayre al fadrí aguayta | trobantlo ben plantadet, Collell Flor. 49. Loc. i refr.—a) Estar mira i aguaita: estar a la vetla, amb curiositat o amb interés. «Este sempre està mira i aguaita!» (Benassal),—b) «Qui aguaita pel forat, veu son mal fat» (Aladern Dicc.). «Qui aguaita pels forats, veu ses maldats» (ibid.). Fon.: əɣwəјtá, gwəјtá (Men.); aɣwaјtáɾ, gwaјtáɾ (Val.); aɣwaјtá (Maestrat); gwaјtá (Pla d'Urg.); guјtá (Barc., Gir., Empordà, Vic, Lluçanès, St. Joan les Ab., Penedès, Men.); goјtá (Pons, Sort, Mall.).—Forma d'imperatiu: gɔ́јtɛ! (Pons); góјtə! (Girona, Llofriu); gwáјtə! (Bal.). Conjug.: regular segons el model cantar.

Etim.: del germ. wahten, ‘vigilar’, ‘observar’. Wachten , beobachten en alemán.

XXXVIII, Li clerc si fan pastor

XXXVIII.

Li clerc si fan pastor

E son aucizedor;

E semblan de sanctor

Quan los vey revestir

E pren m' a sovenir

D' En Alengri q' un dia

Volc ad un parc venir,

Mas, pels cas que temia,

Pelh de moton vestic,

Ab que los escarnic;

Pueys manjet e trahic

Selhas que l' abellic.

Rey et emperador,

Duc, comte e comtor,

E cavallier ab lor

Solon lo mon regir;

Aras vey possezir

A clercx la senhoria

Ab tolre et ab trazir

Et ab ypocrizia,

Ab forsa et ab prezic,

E tenon s' a fastic

Qui tot non lor o gic, 

Et er fag quan que tric.

Aissi cum son maior,

Son ab mens de valor

Et ab mais de follor,

Et ab mens de ver dir

Et ab mais de mentir,

Et ab mens de clercia

Et ab mais de falhir,

Et ab mens de paria;

Dels fals clergues o dic,

Qu' ancmais tant enemic

Ieu a dieu non auzic

De sai lo temps antic.

Quan son al refector,

No m' o tenc ad honor,

Qu' a la taula aussor

Vey los cussos assir,

E primiers s' eschausir;

Auiatz gran vilania,

Quar hi auzon venir,

Et hom non los en tria;

Pero anc non lai vic

Paupre guarso mendic

Sezer latz qui son ric;

D' aisso los vos esdic.

Ja non aion paor

Alcays ni Almassor

Que abbas ni prior

Los anon assalhir,

Ni lurs terras sazir,

Que afans lur seria;

Mas sai son en cossir

Del mon quossi lur sia,

Ni cum En Frederic

Gitesson de l' abric;

Pero tal l' aramic

Qu' anc fort no s' en jauzic.

Clergues, qui vos chauzic

Ses fellon cor enic

En son comde falhic,

Qu' anc peior gent no vic.

Pierre Cardinal.

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

En chapurriau: gorra torta pera caps verts.

barretina, barret, del inglés beret o fransés béret, gascón berret, boina, gorra. A Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé.
Pepe es lo seu pastó.

Birrete.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa té una influensia clara catalana.

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

Uc de la Bacalaria ya ne portabe una de roija

BARRETINA f. 

|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 

|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 

|| 3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 

|| 4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 

|| 5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 

|| 6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 

|| 7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.—La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbí, o sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols o barretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: derivat de barreta. Barrette fransés.

http://etimologias.dechile.net/?birrete

catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, ben afeitat, no sigue que li diguen, "catalá en bigot, ojo muixonot"

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusiñol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.

En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como lo caganer. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes.

Enric Riba y García sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus.
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pesebre, com el caganer.
Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer, Salvador Dalí y Arturo Quintanilla y Fuentecilla. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana de borregos catalans, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.

El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:

Com la flor de la magrana,

queia bé al bosc i al jardí;

los més vells la duien plana,

los més joves de garbí;

des de Nàpols a Marsella

no floria un port sense ella,

era en terra flor vermella,

en la mar coral del fi.

Só barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

Jacinto Verdaguer, La barretina, 2a. est.

• Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
• Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
• Barretina de dormir: de roba blanca.
• Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
• Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
• Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
• Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
• Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
• Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
• Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
• Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Geronins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Barretina