Mostrando las entradas para la consulta Toulouse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Toulouse ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 9 de octubre de 2023

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals

Pierre Vidal.

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals



I.


Ab l' alen tir vas me l' aire

Qu' ieu sen venir de Proensa;

Tot quant es de lai m' agensa,

Si que, quan n' aug ben retraire,

Ieu m' o escout en rizen,

E 'n deman per un mot cen,

Tan m' es bel quan n' aug ben dire.


Qu' om no sap tan dous repaire

Cum de Rozer tro c' a Vensa

Si cum clau mars e Durensa,

Ni on tan fins joys s' esclaire;

Per qu' entre la franca gen

Ai laissat mon cor jauzen

Ab lieys que fa 'ls iratz rire.


Qu' om no pot lo jorn maltraire

Qu' aia de lieys sovinensa,

Qu' en lieys nais joys e comensa;

E qui qu' en sia lauzaire,

De be qu' en digua no i men;

Que 'l mielhers es, ses conten,

E 'l genser quel mon se mire.



E s' ieu sai ren dir ni faire,

Ilh n' aya 'l grat, que sciensa

M' a donat e conoissensa,

Per qu' ieu sui guays e chantaire,

E tot quant fauc d' avinen

Ai del sieu belh cors plazen,

Neis quan de bon cor cossire.


II.


Si col paubres que jay el ric ostal

Que noca s planh, sitot s' a gran dolor,

Tan tem que torn ad enueg al senhor,

No m' aus planher de ma dolor mortal;

Be m dei doler, quar aissi m mostr' erguelh

La res del mon qu' ieu plus dezir e vuelh;

Sivals d' aitan non l' aus clamar merce,

Tal paor ai qu' ades s' enueg de me.


Si m' aiut dieus, peccat fai criminal

Mia belha domna, quar no m socor,

Ben sap qu' en lieys ai mon cor e m' amor

Tan que non pens de nulh autre jornal;

Dieus! per que m sona tan gen ni m' acuelh,

Pus pro no m te d' aisso don plus mi duelh;

E cuia m doncs aissi lunhar de se!

Ans sufrirai so qu' ai sufert ancse.

Que sufrir tanh a senhor natural

Lo tort e 'l dreg e 'l sen e la folhor,

Quar greu pot hom de guerra aver honor

Pois qu' es faiditz ses grat de son ostal;

Be sui faiditz, si de s' amor me tuelh;

No m' en tolrai, ans l' am mais que no suelh:

Tenra m ja vil pus ab mal no m rete!

Non o deu far, quar per amor m' ave.


Aissi m' a tot ma domn' en son cabal,

Que, si m fai mal, ja no m veira peior,

Qu' el sieus plazers m' a tan doussa sabor

Que ges del mieu no m remembra ni m cal;

Non es nulhs jorns s' amors el cor no m bruelh,

Per qu' ai tal gaug, quan la vezon mei huelh,

E quan mos cors pensa del sieu gran be,

Qu' el mon non vuelh ni dezir autra re.


Sabetz per que 'l port amor tan coral?

Quar anc no vi tan belha ni gensor

Ni tan bona, per qu' ieu n' ai gran ricor

Quar sui amics de dona que tan val.

Ai! si ja vei que josta se m despuelh,

Mielhs m' estara qu' al senhor d' Issiduelh

Que mante pretz, quant autre si recre;

E non sai plus, mas aitan n' ai Jaufre.


Aissi cum selh que bada al veirial

Que il sembla belhs contra la resplandor,

Quant ieu l' esgart al cor n' ai tal doussor

Qu' ieu m' en oblid per lieys que vey aital;

Be m bat amors ab las vergas qu' ieu cuelh,

Quar una vetz en son reial capduelh

L' emblei un bais dont al cor mi sove.

Ai! cum mal viu qui so qu' ama no ve!


Als quatre reys d' Espanha esta mout mal,

Quar no volon aver patz entre lor,

Quar autramen son ill de gran valor,

Franc et adreit e cortes e leyal,

Sol que tan gen fezesson lur escuelh

Que viresson lor guerra en autre fuelh

Contra la gen que nostra lei mescre,

Tro qu' Espanha fos tota d' una fe.


Belhs Castiatz, senher, per vos mi duelh, 

Quar no us vei lai, e quar mi dons non ve 

Na Vierna cui am de bona fe.


Ieu dic lo ver aissi cum dir lo suelh: 

Qui ben comensa, e pueissas s' en recre, 

Mielhs li fora que non comenses re.


III.


Pus tornatz sui en Proensa

Et a ma dona sap bo,

Ben dei far bona chanso

Sivals per reconoissensa;

Qu' ab servir et ab honrar

Conquier hom de bon senhor

Don e ben fag et honor,

Qui be 'l sap tener en car;

Per qu' ieu m' en dei esforsar.


E quar anc no fitz fallensa,

Sui en bona sospeisso

Qu' el maltraitz mi torn en pro,

Pus lo bes tan gen comensa;

E poiran s' en conortar

En mi tug l' autr' amador,

Q' ab sobresfortz de labor

Trac de freida neu fuec clar

Et aigua doussa de mar.


Qu' estiers non agr' ieu guirensa, 

Mas quar vei que vencutz so,

Sec ma domn' aital razo

Que vol qu' om vencutz la vensa;

Qu' aissi deu apoderar

Franch' umilitatz ricor,

Mas ieu no y trob valedor

Qu' ab lieis me puesc' ajudar,

Mas precs, e merce clamar.


E pos en sa mantenensa

Aissi del tot m' abando,

Ja no m deu dire de no,

Que, ses tota retenensa,

Sui sieus per vendr' e per dar;

E totz hom fai gran folhor

Que di qu' ieu me vir alhor;

Mais am ab lieys mescabar

Qu' ab autra joy conquistar.


E sel que long' atendensa

Blasma, fai gran fallizo;

Qu' er an Artus li Breto

On avion lur plevensa,

Et ieu per lonc esperar

Ai conquis tan gran doussor,

Un bais que forsa d' amor

Mi fetz a ma domna emblar,

Mas er lo m deu autreiar.


Ses pechat fis penedensa,

Et ai quist ses tort perdo,

E fatz de nien gen do;

E trac d' ira benvolensa,

E gaug entier de plorar,

E d' amar doussa sabor;

E sui arditz per paor,

E sai perden gazainhar,

E, quan sui vencutz, sobrar.


Bels Raynier, per ma crezensa,

No us sai par ni companho,

Quar tug li valen baro

Valon per vostra valensa;

E pos dieus vos fetz ses par,

E us det mi per servidor,

Servirai vos de lauzor

E d' als quant o poirai far,

Bel Raynier, car etz ses par.


IV.


De chantar m' era laissatz

Per ira e per dolor

Qu' ai del comte mon senhor,

Mas pos vei qu' al bon rey platz,

Farai tost una chanso

Que porten en Arago

Guillems e 'n Blascols romieus,

Si 'l sos lor par bons e lieus.


E s' ieu chant com hom forsatz,

Pus mon senher n' a sabor,

Non tengatz per sordeyor

Mon chan, qu' el cor m' es viratz

De lieys don anc non aic pro,

Que m gieta de sospeisso;

E 'l partirs es mi tan grieus

Que res non o sap mas dieus.


Traitz sui et enguanatz

A lei de bon servidor,

Quar hom mi ten a folhor

So don degr' esser honratz,

E n' aten tal guazardo

Cum selh que serv a fello;

Mas s' ieu derenan sui sieus,

A meins me tenh que Juzieus.


A tal domna m sui donatz 

Qu' ieu viu de joy e d' amor 

E de pretz e de valor, 

Qu' en lieis s' afina beutatz, 

Cum l' aurs en l' arden carbo; 

E quar mos precs li sap bo 

Be m par qu' el segles es mieus, 

E qu' el reys ten de mi fieus.


De fin joi sui coronatz

Sobre tot emperador,

Quar de filha de comtor

Me sui tant enamoratz;

Don n' ai mais d' un pauc cordo

Que Na Raymbauda me do,

Qu' el reys Richartz ab Peitieus

Ni ab Tors ni ab Angieus.


E sitot lop m' apellatz,

No m' o tenh a deshonor,

Ni si m cridon li pastor,

Ni si m sui per lor cassatz;

Et am mais boscx e boisso

No fauc palaitz ni maizo,

Et ab joi li er mostrieus

Entre vent e gel e nieus.


La Loba ditz que sieus so,

Et a ben dreg e razo,

Que per ma fe mielhs sui sieus

Que no sui d' autrui ni mieus.

//

https://fr.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal

Peire Vidal (Fin xiie siècle - début du xiiie siècle - on perd sa trace vers 1205) est un troubadour de langue occitane originaire du Languedoc.


Fils d’une famille aisée de Toulouse, ce troubadour est à la fois un poète de l’amour et un homme public : options politiques et amours tumultueuses sont étroitement liées.


Esprit libre et indépendant, il s’instaure en conseiller des suzerains, et son franc parler lui vaut quelques revers du destin.


Son œuvre à l’esthétique travaillée et présente, émouvante, légère, nous conserve l’image d’un amoureux éternel mais à chaque fois passionné et sincère ; elle amorce aussi une nouvelle forme de l’art des troubadours.


Il est à Malte vers 1204-12051 à la cour du comte de Malte, le corsaire Enrico Pescatore2,3 qu'il célèbre dans ses poèmes4.


Grand amateur de femmes, il est, et sera toute sa vie, pourchassé par des maris jaloux, qui ont de solides raisons de l’être. Un chevalier de Saint Gilles lui fait même couper un bout de la langue pour le punir d’avoir eu l’outrecuidance de se vanter, publiquement, d’être l’amant de sa femme. Cette affaire faisant grand bruit en Provence, le troubadour toulousain part pour la Grèce. Il y épouse une très jolie fille qu’il croit être la nièce de l’empereur de Constantinople et, fort de cette conviction, il dépense une fortune à armer une flotte destinée à conquérir son « empire en attente d’héritage ». Il est ainsi, Peire Vidal ! Méprisant les avares, il dépense sans compter… l’argent de ses protecteurs. Avec sa femme, pendant leur équipée grecque, ils voient grand en tout. Pourquoi ne se donneraient-ils pas des titres impériaux ? Ils se les donnent. A son retour en France, il se brouille avec Raymond V qui lui interdit l’entrée dans Toulouse. Leur désaccord va durer pendant quelques années au cours desquelles ils vont se battre à coups de mots. Mais la profonde amitié n’est pas atteinte et les beaux jours reviennent. Lorsque Raymond V meurt en 1194, Peire Vidal, en signe de deuil, s’habille de noir, fait couper les oreilles et la crinière de ses chevaux et oblige ses serviteurs à se laisser pousser barbe et ongles. Lors d’un séjour en Provence, le turbulent troubadour vit un grand amour qui fait scandale avec la belle Vierna, vraisemblablement fille d’Arles. Tous les poèmes du « grand fol » nous content ses amours et ses voyages mouvementés. L’une de ses œuvres retrace ce qui semble bien être la plus extraordinaire de ses aventures. Il y chante ses liens avec la fille du comte de Pennautier… Amours furtives de la séduisante Orbria avec le poète qui la rejoint vêtu d’une peau de loup… Chassé et battu par les bergers trompés par son déguisement, il est porté, un jour, à demi mort chez sa belle, la « louve de Pennautier » comme elle fut surnommée.


Peire Vidal fut le premier troubadour à avoir fait l'objet d'une édition critique de ses œuvres par Karl Bartsch en 1857.


Les poésies de Peire Vidal, éditées par Joseph Anglade, Librairie Honoré Champion éditeur, (les classiques du Moyen Âge) Paris, 1913

Le Loup amoureux (poèmes de Peire Vidal) traduction de Francis Combes, Fédérop, coll. "Troubadours", Gardonne, 2014


http://www.trobar.org/troubadours/peire_vidal




Peire Vidal[1] (* um 1175 in Toulouse; † um 1210) war ein altokzitanischer Trobador.[2] Er schrieb sehr persönlich gehaltene Lieder in Formvollendung und bilderreicher Sprache.[2] 45 dieser Lieder sind überkommen, davon sogar zwölf mit Melodie.



https://de.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal


Peire Vidal lebte als fahrender Sänger in Frankreich, Spanien, Italien und dem Orient.[2] Außerhalb seines musikalisch-poetischen Werkes finden wir keinen zeitgenössischen Bezug zu seiner Dichter-Sänger-Persönlichkeit. Eine kurze okzitanische Biografie, die etwa fünfzig Jahre nach seinem Tode verfasst wurde, hat fiktionalen Charakter und beruht auf Episoden, die auf seinen Gedichten aufbauen.[3] Lediglich die Eröffnungszeile der Biografie ist im engeren Sinne biografisch.[3] Dort heißt es: „Si fo de Tolosa, fils d'un pelissier“.[3] „Er stammt aus Toulouse und ist der Sohn eines Kürschners.“ Die Pelz- und Lederwarenindustrie war im 12. Jahrhundert in der Nähe der Kirche Saint Pierre des Cuisines in Toulouse etabliert.[3]


Peire begann seine Karriere zusammen mit dem Troubadour Bernart Durfort um 1176 am Hofe des Grafen Raymond V. von Toulouse. Er blieb dort bis 1190, als er sich nach einem Streit mit dem Grafen auf die Suche nach anderen Gönnern machte.[4] Viele seiner frühen Gedichte waren Vierna de Porcellet gewidmet, einer Verwandten des Grafen. In einigen dieser Gedichte agieren Peire, Vierna und Raymond in einer Dreiecksbeziehung.[4]


Von Toulouse aus begab er sich an den Hof von König Alfons II. von Aragon, wo er bis zu dessen Tode im Jahr 1196 gut lebte.[5] Gelegentlich besuchte er den Hof von Alfons Sohn Peter II. von Aragon.[5] Im Streit zwischen den Herrschern von Toulouse und Aragon nahm Peire den Standpunkt von Aragon ein.[5] Er besuchte den Hof von König Alfons VIII. von Kastilien in Toledo im Jahre 1195 und danach mehrfach bis 1201.[5] Er blieb auch einige Zeit am Hof von König Alfons IX. von León, wo die galizisch-portugiesische Lyrik der okzitanischen gegenüber vorgezogen wurde.[5]


Unter Peires vielen kleineren Gönnern befanden sich William VIII von Montpellier und seine Frau, die byzantinische Prinzessin Eudokia Komnene.[5] William war sowohl ein Vasall von Peter II. als auch dessen Schwiegervater.[5] Peire besuchte den aragonesischen Hof während einiger seiner Besuche in Narbonne, aber obwohl die regierende Vizegräfin dieser Stadt, Ermengarde von Narbonne, eine bemerkenswerte Gönnerin der Troubadours war (Sie unterstützte beispielsweise Azalais de Porcairagues), gibt es keinen Hinweis darauf, dass sie Peire förderte oder dass dieser Lieder für oder auf sie schrieb.[5] Peire war auch eng mit dem Vizegrafen von Marseille Barral de Baux verbunden.[5] Wegen eines Liebeshandels mit dessen Gemahlin Azalais musste er nach Italien flüchten.[6] Vidal nahm am Dritten Kreuzzug teil und kam bis Zypern, wo er sich mit einer Griechin verheiratete.[6] Peire Vidal beendete seine Tage vermutlich am Hofe von Alfons III. von Aragon.[6]


Peire Vidal fungierte als Berater vieler großer Persönlichkeiten seiner Zeit.[7] Er selbst zeichnete sich durch eine unverwechselbare, originelle, poetische Persönlichkeit voller Einfallsreichtum und Schärfe aus.[7] Geschickt in Parodie und Karikatur nahm er oft eine prahlerisch-übertreibende Grundposition ein.[7] Diese Haltung führte er so weit, dass dies nur noch als Selbstironie ausgelegt werden kann.[7] Er rühmte sich, „der beste aller Kavaliere“ und „der unwiderstehlichste aller Liebhaber“ zu sein.[7] In seiner Liebeslyrik tritt immer sein persönlicher Charakter hervor, der nicht von allzu großem Ernst geprägt ist.[7] Sein Stil ist klar und einfach, dennoch formvollendet und immer persönlich gehalten.[7] Besonders geschätzt wird sein Lied Anc no mori, in dem er selbst seine dichterische Produktivität beschreibt: „De mots ricos no tem Peire Vidal!“ „Vor reichen Worten fürchtet Peire Vidal sich nicht!“[7]

Peire Vidal wird in Ezra Pounds Gedicht Pierre Vidal und in Ford Madox Fords Roman The Good Soldier sowie in Leopold von Sacher-Masochs Novelle Venus in Furs erwähnt.

F.A. Brockhaus (Hrsg.): Brockhaus Enzyklopädie. In vierundzwanzig Bänden. Peire Vidal. 19. Auflage (1986–1994). Band 16. F.A. Brockhaus, Mannheim 1991, ISBN 3-7653-1100-6, S. 633.

Peire Vidal. In: Meyers. 6. Auflage. Band 15, S. 541.

Veronica M. Fraser: The Songs of Peire Vidal: Translation and Commentary. Peter Lang, New York 2006, ISBN 0-8204-7922-5.

https://www.discogs.com/artist/844176

https://www.allmusic.com/artist/mn0001758782








domingo, 8 de octubre de 2023

Cadenet. 1166-1239

Cadenet.




I.

Longa sazo ai estat vas amor
Humils e francs, et ai fait son coman
En tot quan puec; qu' anc per negun afan
Qu' ieu en sofris, ni per nulha dolor,
De lieys amar non parti mon coratge
Vas qui m' era rendutz de bon talen,
Tro qu' ieu conoisc en lieys un fol usatge
De que m dechay, e m' a camjat mon sen.


Agut m' aura per leyal servidor,
Mas tan la vey adonar ab enjan,
Per que s' amor no m platz dezerenan,
Ni m pot far be qu' ieu en senta sabor;
Partirai m' en, qu' aissi m' es d' agradatge,
Pus qu' elha s part de bon pretz eyssamen;
E vuelh alors tener autre viatge,
On restaure so que m' a fag perden.


Be sai, si m part de lieys ni m vir alhor,
Que no l' er greus ni so tenra a dan;
E si cug ieu saber e valer tan
Qu' aissi cum suelh enansar sa lauzor,
Li sabria percassar son domnatge;
Pero lays m' en endreg mon chauzimen;
Quar assatz fai qui de mal senhoratge
Si sap partir, e lunhar bonamen.


En patz m' en part, mas quan cossir l' error,
E 'l dan qu' ai pres e 'l destric, lieys aman,
Ni quo m' agra trobat ses cor truan,
Que m feira ben e m tengra en doussor,
No m puesc mudar que non sia salvatge;
Mas conort mi, qu' auzit ai dir soven,
Qu' ades pass' om premiers per lo folhatge,
E pueys tanh be qu' om s' an reconoissen.


Ai! cum cugey fos dins d' aital color
Cum m' aparec deforas per semblan;
Et en aissi cum ilh a beutat gran,
E cum val mais guardes genser s' onor;
Et en aissi cum es de belh estatge,
Agues en si mais de retenemen;
Et en aissi cum es d' aussor paratge,
Contra son pretz temses far falhimen.


Ja non degra far beutatz son estatge,
Ni remaner en domna autramen,
Si non guardes s' onor e son paratge,
E non agues en se retenemen.

II.

Amors e com er de me!
Ja sui tornatz en l' afan
De que m' alarguetz antan
En aissi del tot lo fre,
Per vezer si ja poiria
Be ni gen viure ses vos;
Be ni gen no, mas viuria
Seguramen cum que fos,
Aissi cum vey viur' assatz,
Ses vos e ses vostr' ajuda,
De ricx e d' alezeratz
Qu' an la vergonha perduda.


De tot autre guerrier cre
Que s pot hom defendr' ab bran,
O metre l' escut denan
Savals entre lui e se,
O s' estrem' om de sa via,
O s met en un luec rescos,
O 'lh val fors' o gualhardia,
O gienhs, o defensios,
O castelhs, o fermetatz,
O amics, o bon' ajuda,
Mas selh que vos guerreiatz
Val menhs on plus s' esvertuda.

Ai! de mon cor, quar no ve
De lai on remas antan
Amors, a vos o deman,
Ma domna per qu' el rete,
Vau vezer si 'l me rendria;
A l' anar suy ieu cochos,
Mas al tornar cum seria!
Be faria d' un dan dos.
Mais me notz A DIEU SIATZ,
Que DIEUS VOS SAL no m' ajuda:
Dona, si no fos comjatz,
Bona fora la venguda.

Tres letras de l' A B C
Aprendetz, plus no us deman:
A, M, T; quar atretan
Volon dire com: AM TE.
Et ab aitan de clercia
Auriam pro ieu et vos.
Empero mais ieu volria
O e C mantas sazos,
Pueys s' ieu dizia: “diguatz,
Dona, vos faretz m' ajuda?”
Ieu crey que vos seriatz
De dir
oc aperceubuda.

Bona domna, tart m' ave
Qu' ieu vos digua mon talan,
Et aquo pauc e duptan,
E per tot so no m recre;
E quar vostra companhia
Es tota d' omes gilos,
Us amicx se tanheria,
Dona, entre me e vos;
Quar ieu tem e vos duptatz,
Per que y aura ops ajuda;
E per que non comensatz,
Bona domna, es perduda.

L' anars, bona domna, m platz
Vas vos per respieg d' ajuda;
Pero quan m' en sui tornatz,
Ieu trob ma pena creguda.

Lauzengier, benastr' aiatz,
Quar m' etz de tan bon' ajuda,
Qu' ab vostre mentir m' onratz,
E vertatz non es saubuda.

III.

Ab leyal cor et ab humil talan,
Venc vas amor per mostrar mos greus mals
Qu' ieu ai sufertz grans e descominals,
Per lo dous ris e l' amoros semblan
Que m fetz mi dons al prim esguardamen,
Quan pres mon cor e mon fin pessamen,
E suy mi mes el sieu ric senhoratge.

A vos, amors, vuelh mostrar en chantan,
Quom pres mi dons, ni per que, ni per quals,
Ni on me mes sos homs fis e leyals;
A pauc de be suy pres e malanan,
On m' a tengut senes tot chauzimen,
Non sol un an, ans crezatz certamen
Seran complit set ans al prim erbatge.

Tot suavet, amors, mi venc denan
Mostran els huelhs guays semblans e cabals,
Et ab merce, quar non es hom carnals
Que ja pogues desviar mon talan,
Per lo sieu ris que m fes tan doussamen,
Que m fon avis merce n' agues breumen;
Quar m' o cugei conosc que fis folhatge.

Qu' ieu la triey, segon lo mieu semblan,
Per la melhor de las autras reyals;
Et a tengut mon cors en sos ostals,
Ab son ric pretz, sobr' els autres prezan:
Si quo 'l solelhs sobr' autr' alumnamen
Nos ren clardat, ben puesc dir eyssamen
Qu' ilh es clardatz, e rent alumenatge.

Lo dous cossir del belh cors benestan,
Agreuia mout mas dolors e mos mals
Que de plorar rendon mos huelhs venals
Per sa beutat que m' es tot jorn denan;
Que per semblan m' auci en pessamen,
Per que conosc qu' aucir m' a planamen

Si 'n breu vas me non domda son coratge.

E doncs, amors, fessetz per me aitan,
Qu' en ben voler siatz ab me enguals,
Que m destrenguatz mi dons d' aitan savals
Que 'l sapcha bo, e m' en fassa semblan;
Quar ieu l' am mais de nulha ren viven;
Et avetz mi fag alegr' e jauzen
Quan ieu de lieys aurai pres senhoratge.

A Mon Dezir, t' en vai chanson breumen,

E di 'l, si 'l play, que per son chauzimen

Li sapcha bo que ieu l' am d' agradatge.

IV.

S' anc fui belha ni prezada,
Ar sui d' aut en bas tornada;
Qu' a un vilan sui donada,
Tot per sa gran manentia;
E murria,
S' ieu fin amic non avia
Cuy disses mo marrimen,
E guaita plazen
Que mi fes son d' alba.

Ieu sui tan corteza guaita,
Que no vuelh sia desfaita
Leials amors a dreit faita;
Per qu' ieu sui guarda del dia
Si venria,
E sel qui jay ab s' amia
Prenda comjat francamen,
Baizan e tenen,
Qu' ieu crit quan vey l' alba.

Be m plai longua nuegz escura,
E 'l temps d' ivern on plus dura,
E no m' en lays per freidura
Qu' ieu leials guaita no sia
Tota via;
Per tal que segurs estia
Fins drutz quan pren jauzimen

De domna valen,
Del ser tro en l' alba.

S' ieu en un castelh guaitava,
E fals' amors y renhava,
Fals sia ieu si no celava
Lo jorn aitan quan poiria;
Car volria
Partir falsa drudaria
D' entre la corteza gen;
Guait ieu leialmen,
E crit quan vey l' alba.


Ja per guap ni per menassa,
Que mos mals maritz me fassa,
No mudarai qu' ieu no jassa
Ab mon amic tro al dia;
Quar seria
Desconoissens vilania,
Qui s partria malamen
Son amic valen
De si, tro en l' alba.

Anc no vi jauzen
Drut que 'l plagues l' alba.

Per so no m' es gen,
Ni m plai quan vey l' alba.

//

Alba:

(106,14) S'anc fui belha ni prezada

Cansós:

(106,1) Ab leial cor et ab humil talan

(106,2) A! cu⋅m dona ric coratge

(106,3) A home meilz non vai

(106,4) Az ops d'una chanso faire

(106,5) Ai, dousa flors ben olenz

(106,6) Aitals cum ieu seria

(106,7) Amors, e com er de me?

(106,8) Ans que⋅m jauzis d'amor

(106,10) Be volgra, s'esser pogues

(106,12) Camjada s'es m'aventura

(106,13) De nuilla re non es tant grans cartatz

(106,16) Meravilh me de tot fin amador

(106,17) No sai qual cosselh mi prenda

(106,18) Oimais m'auretz avinen

(106,18a) Plus que la naus qu'es en la mar prionda

(106,19) Pos jois mi met en via

(106,20) S'ieu ar endevenia

(106,21) S'ieu ueimais deserenan

(106,22) S'ieu pogues ma voluntat

(106,23) S'ie⋅us essai ad amar

(106,25) Tals renha dezavinen

Cadenet és el nom amb què és conegut un trobador que compongué la seva obra en la primera meitat del segle xiii en l'entorn de la cort de Raimon V de Tolosa. Segons Martí de Riquer, la seva vida es podria situar dins del període que va de 1166 a 1239.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(trobador)

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Cadenet_(troubadour)

Cadenet (c. 1160 – c. 1235) was a Provençal troubadour (trobador) who lived and wrote at the court of Raymond VI of Toulouse and eventually made a reputation in Spain. Of his twenty-five surviving songs, twenty-one (or twenty-three) are cansos, with one alba, one partimen, one pastorela, and one religious piece represented.
Two of his melodies survive.

During Cadenet's childhood Raymond V of Toulouse and Bertrand I of Forcalquier went to war over the Vaucluse. Cadenet's father was killed in battle fighting for the count of Forcalquier and the castle of Cadenet was destroyed. Cadenet was taken captive or as a hostage to the court of Toulouse, where he became known after his birthplace, a term which also mean "juniper grove" (cade is Occitan for "juniper"). He rose to prominence in the court under the patronage of several prominent families with close connections to the Cathar movement. According to his late thirteenth-century vida, . . . et el venc bos e bels et courtes e saup ben cantar e parlar, et apres a trobar coblas e sirventes. He became a devoted attendant of the count and countess of Toulouse.

His cansos celebrate love but also criticise the feudal lords for their less admirable behaviour. He was only full of praise for lauzengiers, the spies and eavesdroppers who forced lovers into ever more secrecy. He wrote one sirventes criticising Raymond Roger Trencavel for his poor manners on a visit to the court of the count of Toulouse in 1204. This sirventes is a useful source for the relationship between Toulouse and the Trencavel on the eve of the Albigensian Crusade, as it was written for a contemporary audience and dealt with personal issues. Cadenet also wrote a famous early alba, S'anc fu belha ni prezada, whose music (air) and lyrics are still preserved. The music is of the style of an oda continua hymn. In some of his writings, modern researches have thought to detect the influence of Cathar doctrine. His famous Lo ben e lo mal (The Good and the Bad) divulges a deep sense of guilt towards God and a desire to swap evil and good:

Ben volgra s'esser pogues

tot lo mal qu'ai fait desfar

eˑl be que non ai fait far

Ai! com m'en fora ben pres

siˑl bes fos mals e mals fos bes...

Tant mi sent vas Dieu mespres

qu'eu me cugei deseperar.



I would like, if it could be,

To destroy all the evil which I have made

And do all the good which I have not done

Ah! because it would be pleasing to me

If the good were evil and the evil good. . .

So guilty I feel towards God

That I believe I might despair.

Elsewhere the learned Cadenet borrowed a Classical metaphor, that of the "boat of love, ploughing through the rough weather" from Ovid, and wrote Plus que la naus q'es en la mar prionda / Non had poder de far son dreg viatge. Cadenet elsewhere employs simile and metaphor to compare a beautiful but difficult woman to a pretty flower without seed:

Car es delida

leu flors, on mieills es florida;

q'ela se fraing per nïen

qand so qe mostra desmend.

After the Crusade and the Inquisition, Cadenet took refuge in Spain (either Castile or Aragon, c. 1230), where he had an influence on the court of Alfonso X of Castile. Alfonso's cantiga Virgen, madre gloriosa adapts metric elements from Cadenet's alba. Late in life, after an unhappy falling in love with a novice nun, sources differ as to whether he entered either the Order of the Temple or the Order of the Hospital. He appears to have been serving with the Order in Palestine when he died around 1230, though other sources place him in the Hospitaller establishment at Orange in 1239.

The first modern critical edition of Cadenet's work was published by Carl Appel in German as Der Trobador Cadenet in 1920.

viernes, 6 de octubre de 2023

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa

Pierre Raimond de Toulouse.


I.

Pessamen ai e cossir
D' una chanso faire,
Qu' a lieys denhes abelhir
Cuy suy fis amaire;
E s' ieu pogues avenir
En bos digz retraire.
Far pogra saber
Que ieu plus fin joy esper
Que nulhs natz de mayre.

Lo cors e 'l sen e l' albir
Ai mes, e 'l veiaire,
En lieys honrar e servir,
Quar es la belhaire
Qu' om pogues el mon chauzir,
Don no m puesc estraire,
Ni mon cor mover;
Qu' amors me fai tan temer
Lieys, qu' als non am guaire.


La fina vera valors
Plus d' autra valensa,
E 'l pretz, e 'l fresca colors
Me platz e m' agensa;
Que si me valgues amors

Tan que m' entendensa
Mi dons abelhis,
Plus ric joy que paradis
Agra a ma parvensa.

Nulh' autra no m pot secors
Far, ni dar guirensa;
Et on plus en sen dolors
Plus n' ai sovinensa;
Mas ges dire mas clamors
No l' aus per temensa;
Tan li suy aclis
Qu' on plus vas me s' afortis,
Mais l' am ses falensa.

E fora li benestan
Si m des alegransa,

Tan qu' aleuges mon afan,

Ab douss' acoindansa;

Qu' ieu li suy senes enguan,

E non ai embransa
D' als, mas quom fezes

Tot so qu' a mi dons plagues;

Pero pauc m' enansa.

Qu' ades m' en vauc meluyran

On plus n' ai pezansa
Vas lieys, e suefri mon dan
Ab bon' esperansa:
E doblera mon talan
Sil belha semblansa,
Gentil cors cortes,

Si t prezes de me merces,
O qualsque pitansa.

II.


Pus vey parer la flor e 'l glay,
E dels auzels m' agrada 'l chans,
De far chanso m' es pres talans
Ab motz plazens et ab so guay;
E pus de ben amar melhur,
Segon razo,
Trop en dey mielhs far motz ab so:
E si per ma domna es grazitz
Mos chans, ben er mielhs enantitz.

Fis e francs, ab fin cor veray,
Suy ves lieys qu' es guaya e prezans,
Bel' e plazens e benestans
Mil tans plus que dire no say,
E te son cors ferm e segur
De falhizo;
Que de nulh preyador fello,
Per cuy fis domneys es delitz,
Non es per lieys sos pretz auzitz.


E pus fin' amors la m' atray,
Per dreyt no m' en deu venir dans,
Qu' ieu li suy tan fizels amans
Que re al cor tan no m' estay;
Per que ja lauzengier tafur,
Cui dieus mal do,
Non degran neguna sazo
Tener dan, c' usquecx gaba e ditz,
Que per lui es joys desconfitz.

Dona promet, e don' estray,
E mostr' erguelh e bels semblans,
E ditz per guab e per bobans
Mayntas res ab cortes essay,
E siey fait son leyal e pur
Ses aunit do:
E son mayntas d' aital faisso
En cui pretz entiers es complitz,
E d' autras en cuy es aunitz.

Belha dona, ja no serai
Jauzens ses vos, ni benanans;
Qu' ieu suy selh que vostres comans
Tos temps a mon poder faray:
Aisso vos man per ver, e us jur
Qu' anc hom no fo
Plus leyals ves amor qu' ieu so;
E fuy per vos servir noyritz,
E suy d' autras amors fayditz.
III.

No m puesc sufrir d' una leu chanso faire,

Pus prec e man n' ai de mon Ereubut;

Qu' apres lo dan e 'l mal qu' ieu n' ai agut,

Coven qu' ab joy m' esbaudey' e m' esclaire:

Quar segon l' afan
Qu' ai sufert tan gran,
Non agra razo
Qu' ieu cantes oguan;
Mas quar fin' amors
Mi mostra e m' ensenha
Qu' els mals no m sovenha,
E torn' en mon chan,
Farai derenan
Un nou chantaret prezan.


Anc per ren al de mon maior maltraire,
De tan bon cor non dezirey salut,
Mas sol qu' a lieys cuy amors m' a rendut
Pogues ancar servir petit o guaire;
Quar tot l' autre dan
Non prezera un guan,
S' ieu moris o no;
Sol leis pogues tan
Servir, que l' honors
Ar parra que m fenha;
Per qu' ela m n' estrenha
Que non digua enan;
Mas al sieu coman
Sui e serai on qu' ieu m' an.

Las! que farai, pois non li aus retraire,
Ans quan la vey estau a lei de mut,
E per autrui no vuelh sia saubut
S' aqui mezeis sabi' estr' emperaire.
A dieu mi coman
Cum vau trebalhan;
Qu' ab la sospeisso
N' aurai atretan,
Quar tan grans ricors
Non cug que m n' avenha;
Mas vas on qu' ieu teinha,
Fis e ses enguan
L' amarai quad an,
De jorn en jorn melluyran.

Qu' el cors e 'l cor e 'l saber e 'l veiayre

E l' ardimen e 'l sen e la vertut
Ai mes en lieys, e non ai retengut
Ni pauc ni pro per negun autr' afaire;
Ni als non deman,
Ni vau deziran,
Mas que dieus me do
Vezer l' ora e l' an
Que sa grans valors
Tan vas mi s destrenha,
Qu' en mos bratz la seinha;
E qu' ieu, en baizan,
Tot al mieu talan
Remir son cors benestan.

Ai! franca res, corteza e de bon aire,
Merce m' aiatz que veus m' aissi vencut;
Qu' aissi vos ren lo basto e l' escut,
Cum selh que plus non pot lansar ni traire:
Vostr' huelh belh truan
Que tot mon cor m' an
Emblat, non sai co,
No m van confortan.
Ja castels ni tors
No us cugetz que s tenha,
Pus gran forsa 'l venha,
Si secors non an
Sylh que dins estan:
Mas a mi vai trop tarzan.


Esta chansos vuelh que tot dreg repaire
En
Arago, al rey cuy dieus aiut;
Que per lui son tug bon fag mantengut,
Plus que per rey que anc nasquet de maire:
Qu' aissi s vai trian
Sos pretz, e s' espan
Sobr' autres que so,
Cum sobr' el verjan
Fai la blanca flors:
Per qu' ieu on que m venha
Ades crit sa senha,
E vau razonan
Son pretz, e non blan

Duc ni rey ni amiran.

Et ab ma chanso,
Enans qu' alhor an,
M' en vau lai de cors
On jois e pretz renha,
E vuelh que l' aprenha,
Cobletas vuilan,
E puois en chantan
De qual guiza hom la i deman.

IV.

Atressi cum la candela
Que si meteyssa destruy,
Per far clardat ad autruy,
Chant, on plus trac greu martire,
Per plazer de l' autra gen:
E quar a dreg escien,
Sai qu' ieu fatz folhatge;

Qu' a autruy don alegratge,

Et a mi pen' e turmen;

Nulla res, si mal m' en pren,

No m deu planher del dampnatge.


Quar ben conosc, per usatge,
Que lai on amors s' enten
Val foudatz en luec de sen;
Doncx, pus tant am e dezire
La gensor qu' el mon se mir,
Per mal que m dei avenir,
No s tanh que m recreya;
Quar on plus m' auci d' enveya,
Plus li dei ma mort grazir,
S' el dreg d' amor vuelh seguir;
Qu' estiers sa cort non playdeya.

Doncx, pus am so que m guerreya,

Conosc que m' er a blandir;
Ab celar et ab sufrir,
Li serai hom e servire;
E sol, si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer
Fins, francs, ses bauzia:
E s' ab aital tricharia,
Puesc en sa cort remaner,
El mon non a nul saber
Per qu' ieu cambjes ma folhia.

Lo jorn que sa cortezia
Me mostret, e m fetz parer
Un pauc d' amor ab plazer,
Parec be que m volc aucire;
Qu' ins el cor m' anet sazir,
E m mes el cor lo dezir
Que m' auci d' enveia;
Et ieu, cum fols que folheia,
Fui leus ad enfolletir,
Quar cugey so, per albir,
Qu' enquers no m pens qu' esser deia.


Si per nulh' autra que seya
Me pogues mais enriquir,
Be m n' agra en cor a partir;
Mas on plus fort m' o cossire,
En tan quan lo mon perpren,
Non sai una tan valen
De negun paratge:
Per qu' ieu el sieu senhoratge
Remang tot vencudamen,
Quar non truep melhuiramen,
Per fors' o per agradatge.

Chansos, al port d' alegratge
On pretz e valors s' aten,
Al
rey que sap et enten
M' iras en
Arago dire
Qu' ancmais tan jauzens no fuy
Per fin' amor cum er suy:
Qu' ab rems et ab vela
Pueia ades so que no s cela;
E per so non fatz gran bruy,
Ni vuelh sacha hom de cuy
M' o dic, plus que d' un' estela.

Mas ges una pauca mela
No m pretz, quar ab vos no suy
Pero ad ops vos estuy
Que m siatz governs e vela.

V.

Enquera m vai recalivan
Lo mals d' amor qu' avi' antan;
Qu' una dolor mi sent venir
Al cor, d' un angoyssos talan,
E 'l metges que m pogra guerir
Vol me per traitura tenir,
Aissi cum l' autre metge fan.

E pogra m guerir ses afan,
Que ja non traysses pauc ni gran;
Pero sitot mi fai languir,
En re no 'lh port peior talan;
Mas si m' alongues de morir,
Ma vida for' al sieu servir,
E ma mort conosc a son dan.

E ja no m desesper per tan,
Qu' anc de re non passei son man,
Ni m vuelf per nulh autre dezir;
De so gart qu' il n' er benestan:
Qu' Ipocras, so ai auzit dir,
Ditz que metges non deu fallir
De nulh cosselh qu' om li deman.

Doncx, pus pres m' a en son coman,
Ja no m' anes plus languian,
Ni no m volgues del tot aucir;
Quar no s cug, si be m ri ni m chan,
Qu' o puesca longuamen sufrir;
Ni no s poira tos temps cubrir
La dolors qu' ins el cor s' espan.

Mas ieu atendrai merceyan,
Sirven e sufren e preyan,
Tro que denh mos precx eyssauzir:
Mas d' una ren vauc trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir;
Si m sen lo cor afrevolir
Que paor ai l' arma s' en an.

Mas si m fezes un bel semblan
Que m' anes mon cor adoussan,
Enquer cugera revenir;
Quar s' ieu muer colpa n' aura gran;
Per so deu guardar e chauzir.
E s' en cor m' a pro a tenir,
Per dieu, no m' o anes tarzan:

Qu' el febles cors vai sospiran,
Quar conois qu' ieu mezeis m' engan,
E m vey tot dia magrezir;
Aissi m va 'l cors e 'l sens camjan,
Cum si l' arma en devia issir;
Tan fort m' anguoysson li sospir,
Qu' a pauc tro al derrier no m van.

A mon Ereubut prec e man
Qu' a la pro comtessa prezan
Fassa ma chansonet' auzir;
E si a nulh mot malestan,
No m' o deu hom a mal tenir:
Que tant ai d' ira e de cossir
Que re no sai que m vau parlan.

//

Pierre Raimond de Toulouse. Peire Raimon de Tolosa



Peire Raimon de Tolosa (or Toloza; fl. 1180–1220) was a troubadour from the merchant class of Toulouse. He is variously referred to as lo Viellz ("the Old") and lo Gros ("the Fat"), though these are thought by some to refer to two different persons. On the other hand, lo Viellz could refer to his being of an early generation of troubadours. Eighteen of Peire Ramon's poems survive, one canso with a melody.

Peire Ramon's name (as Petrus Raimundus) appears in two documents of Toulouse, dated to 1182 and 1214. According to his vida, he became a jongleur and travelled to the court of Alfonso II of Aragon, who bestowed great honour on him. The earliest datable work by Peire Ramon is a planh written on the death of Henry the Young King in 1183. According to his vida Peire passed "a long time" at the courts of Alfonso, William VIII of Montpellier, and a certain "Count Raymond", which could refer to either Raymond V of Toulouse or, more probably, Raymond VI. He also spent time in Italy (Lombardy and Piedmont), at the courts of Thomas I of Savoy, Guglielmo Malaspina, and Azzo VI of Este. Azzo's daughter Beatriz was the addressee of one of Peire's poems. Eventually Peire settled down with a wife in Pamiers and there he died.

Peire was reputed as a singer and composer of cansos. His work is characterised by themes of nature. His style was hermetic. He imitated the troubadours Cadenet and Arnaut Daniel and was in turn imitated by Bertran de Born, especially as regards his use of natural imagery.
Bertran went so far as to copy almost a whole stanza from Peire's "No m puesc sofrir d' una leu chanso faire." In "Us noels pessamens", Peire even anticipates the Tuscan poet Dante Alighieri. Peire is complaining about a mistress who first beckoned him and then broke her promise to him when he says:

Que qui non a vezat aver
gran be, plus leu pot sostener
afan que tal es rics e bos;
que l maltrag l'es plus angoyssos,
quan li soven benanansa.

Peire's sole surviving melody is florid like Cadenet's. His style employs an uncommonly high number of large intervals, including tritones. The poem with the melody is built on an innovative metaphor:

Atressi cum la candela
que si meteissa destrui
per far clartat ad autrui,
chant, on plus trac gren martire,
per plazer de l'autra gen.





sábado, 7 de octubre de 2023

Guillaume Adhémar, Guilhem Ademar, Azemar, Ademars, Azemars,

Guillaume Adhémar.

Guillaume Adhémar, Guilhem Ademar, Azemar



I.

El temps d' estiu quan par la flors el bruelh,
E son braidiu li auzelhet d' erguelh,
Ai pessamen d' amor que m dezacuelh,
Que nulha re tan no dezir ni vuelh.
Ai! douss' amia,
Mala us viron mey huelh,
Si chauzimens no m guia.

Veiaire m' es qu' ieu no sui selh que suelh,
Si m' a sospris us grans mals don mi duelh,
Don ieu murrai, si la dolor no m tuelh
Ab un dous bais dins cambra o sotz fuelh.
Ai! douss' amia,
Mala us viron mey huelh,
Si chauzimens no m guia.

Membre us, domna, quan me detz senhoriu,
De vos servir m' autrei tan cum ieu viu;
Tortz es si us prec, qu' anc ren no vos forfiu;
Ja no m poscan dan tener enemiu.
Ai! douss amia,
Qu' a son coral amiu
Non deu hom far guandia.

Neguna res non es tan fort esquiu
Cum es d' amor lauzenjador braidiu
Qu' aya poder que menta so que pliu,
Mas fos verais e tengues so que diu.
Ai! douss' amia,
Qu' a son coral amiu
Non deu hom far guandia.

Ieu ai ja vist home que conoys fort,
Et a legit nigromansi' e sort,
Trahit per femn' a peccat et a tort;
Et ieu lasset no m' en tenc per estort.
Ai! douss' amia,
Guidatz me a bon port;
Si dieus vos benezia.

Jamais no vuelh chant ni ris ni deport
S' eras no m fai la belh' ab si acort;
Pres n' ai lo mal don cug qu' aurai la mort,
Si 'n breu de temps no fai de que m cofort.
Ai! douss' amia,
Guidatz me a bon port;
Si dieus vos benezia.

II.

S' ieu conogues que m fos enans
Vas l' amor mi dons vers ni sos,
Mout en fora plus volentos
De far que non es mos talans:
E pero no m' en vuelh gequir,
Ans am mais en perdo chantar
De lieys, qu' autr' amor conquistar.


D' aquesta sui fizels amans,
E no 'l serai fals ni ginhos;
Quar non estai de cel en jos
Negun' ab belhazors semblans,
A cui dieus donet lo chauzir
Del mon, per que 'l fai leu triar;
Lieys prec e tot l' als lays estar.

Ben say que ja non er mos dans,
Quar l' am mais d' autra re qu' anc fos;
Qu' elha es tan ensenhada e pros
Que del tot m' er guazardonans;
E 'l guazardo non puesc falhir,
Quar ab un ris me pot payar,
S' ieu n' era estatz pres oltra mar.

Q' us paucs de ben m' es de lieys grans,
Quan l' en ai, mout en sui joyos;
E greus trebalhs e perilhos
Quan m' en ve, ges no m sembl' afans:
Doncx, quon o sai? quar o aug dir;
Amicx ai que m volon jurar
Que pen' aisso que leu me par.

Tant es cortez' e benestans,
E riqu' e de belhas faissos,
Qu' ieu n' ay estat mout cossiros
Loncs temps, e mos cors sospirans;
Quar ja de lieys non pot mentir
Nuls hom que la vuelha lauzar,
Ni ver dir, si la vol blasmar.

Quoras qu' ieu fos grieus ni pezans,

Ni abruzitz, ni nualhos,
Eras suy bautz e delechos,
E vau ves lieys far sos comans:
E si 'lha me vol obezir,
No m lays dieus de lieys tan lonhar

Que no m trobe ses trop sercar.


Per lieys m' en perdra 'l
reys Ferrans
E las cortz e 'ls dos e 'ls baros,
Non per aver, ni per mancos,
Ni per cavalhs, ni per bezans:
Que res tan cum lieys non dezir;
E no m pot nulhs hom estancar,
Si no m fai penre o liar.

E prec mi dons, al vers fenir,
Cui sui hom per vendr' e per dar,
Que pes d' En Guillem Ademar.

III.

Non pot esser suffert ni atendut
Qu' ades non chan, pus estius vey tornat,
E li vergier cum si eron canut
Pareysson blanc, e verdeyon li prat.
Adoncx m' a si conquistat un' amors,
Sol per respieg d' un covinen que m fe;
Guardatz que feira s' agues del fag re,
Qu' a penas denh' ab autr' aver solatz.


Al sieu ops m' a de bon cor retengut
Selha que m' a per amic conquistat;
Qu' assatz m' a mielhs en breu temps conogut
Que tals on ai lonc termini ponhat;
Q' us reproviers me ditz dels ancessors:
Qui temps espera e no fai quan temps ve,
S' el temps li falh, ben estai e cove;
Que loncs espers a manhs plagz destorbatz.

Ab aisso m' a joy e deport rendut,
E mon saber tenc endreg meluyrat;
Qu' en aquest mot cug aver entendut,
Que m vol en breu far ric de s' amistat.
Aisso conosc ben dels lauzenjadors
Quan mi cugeron far mal, m' an fait be,
E grazisc lor de la mala merce,
Quar suy de lieys estortz et escapatz.

Anc non auzis son par plag avengut
Ad home viu, auiatz cum es anat:
Qu' a doble m' an miey enemic valgut
Que no feiron, si m' aguesson amat:
E fon ancmais en aissi valedors,
Qu' ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me;
Pero trag m' an de tal loc on jasse
Suffrira afan, e fora perilhatz.


Eras ai ieu a bon port de salut,
Fe qu' ieu vos dei, mon navei aribat,
Et ai lo plom e l' estanh recrezut,
E per fin aur mon argent cambiat;
Qu' autreiat m' a una de las gensors
Donas del mon, e ges no m dessove
Que m don s' amor, e d' un baizar m' estre;
Et es tant pros q' us reys en for' honratz.


E per aisso tenc me per ereubut,

E non envei el mon nulh home nat,

Si m vol mi dons tener vestit o nut,

Baizan lonc se, en luec de mollerat:

Anc no fon fag al mieu par tals honors

Cum er a mi, s' en aissi s' esdeve;

Qu' el sieu cors blanc, gras e chauzit e le

Remir baizan, ni m tenc entre mos bratz.


Si 'l
reys N Amfos cui dopton li Masmut,
E 'l mielher
coms de la crestiantat
Mandesson ost, pus be son remazut,
Al nom de dieu farian gran bontat,
Sobr' els Paians Sarrazins trahidors;
Ab que l' us d' els menes ensems ab se
Marit gelos qu' inclau e sera e te,
Non an peccat non lur fos perdonatz.

Ieu remanrai e non irai alhors,
Ni virarai vas autra part mon fre;
E ja negus no m demande per que,
Quar ja per elhs non serai descelatz.


//

Guillaume Ademar (Guilhem Ademar en occitan) (1190/1195–1217) était un troubadour de Gévaudan.

Fils d'un chevalier de Meyrueis, donc d'origine noble, mais pauvre, il passe sa vie entre les cours d'Albi, de Toulouse, de Narbonne, et de Catalogne.
Il obtient durant sa vie une importante réputation, au point qu'un autre troubadour, Monge de Montaudon (le Moine de Montaudon), en fait la satire. Il entre dans les ordres à la fin de sa vie.

Nous possédons de lui seize poèmes, quatorze chansons, un sirventès, et une joute (partiment) avec Eble d'Ussel. Ses chansons sont ses œuvres les plus renommées. Souvent pleines d'humour, il s'y inspire de la poésie d'un de ses plus illustres contemporains: Arnaud Daniel.

Une chanson nous est resté avec sa mélodie.

//

Guilhem Ademar (Old Occitan [ɡiˈʎɛm adeˈmaɾ]; also spelled Guillem, Adamar, or Azemar; fl. 1190/1195–1217) was a troubadour from the Gévaudan in France. He travelled between the courts of Albi, Toulouse, Narbonne, and Spain. He achieved fame enough during his life to be satirised by the nobleman and monk, Monge de Montaudon. Guilhem entered holy orders towards the end of his life. Sixteen poems—fourteen cansos, a sirventes, and a partimen with Eble d'Ussel—form his surviving corpus. His cansos are his most famous pieces. Usually humorous, several mock the poetry of Ademar's more illustrious contemporary Arnaut Daniel. One canso survives with a tune.

According to his vida, Guilhem was the son of a poor knight from Meyrueis (Maruois), the lord of which castle created him a knight. He was an eloquent man who "knew well how to invent (trobaire) poetry." When he was no longer able to support himself as a knight he took to minstrelsy and "was greatly honoured by all the high society." Towards the end of his life he joined the Order of Grandmont (Granmon).

Guilhem Ademar's career can be dated from a reference in a poetic satire of contemporary troubadours by the Monge de Montaudon around 1195. The Monge playfully insults Guilhem as a "bad joglar" who always wears old clothes and whose lady has thirty lovers. The earliest reference to a
W. Ademars, a petty noble of the Gévaudan, occurs in 1192, though this figure, who (variously as Ademars or Azemars) appears in documents until 1217, cannot be definitively identified with the troubadour.

One of Guilhem's more famous pieces is Non pot esser sofert ni atendut, a sensuous canso of courtly love wherein he is wishing that his lady's husband would go far away. It has presented a riddle for its dating through references to two Spanish kings: a rey Ferrans ("king Ferdinand") and reis N'Amfos, cui dopton li masmut / e.l mieiller coms de la crestiantat ("king Don Alfonso, whom the Almohads fear / and the greatest count in Christendom"). Ferrans may be either Ferdinand II of León (died 1188) or Ferdinand III of Castile (began reigning in 1217), both of whom present difficulties because their reigns lie outside the usual dating of Guilhem's career. The Alfonso could be Alfonso II of Aragon (contemporary with Ferdinand II), who was also the Count of Barcelona. It could also be Alfonso IX of León, Ferdinand II's successor, whose kingdom lay about as far away as Guilhem could possibly hope to send his lover's husband; or Alfonso VIII of Castile, whose exploits against the Almohads culminated in the definitive victory at Las Navas in 1212. Since Guilhem wrote a poem sometime between 1215 and 1217 in which he referred to Raymond VI of Toulouse as En Raimon, mon seigner ("Lord Raymond, my lord"), it has also be posited that the mieiller coms referred to in the previous work is Raymond, who was with Alfonso at Las Navas in 1212. Guilhem may thus have had in mind the events of Las Navas and been writing at a time after Ferdinand III's succession. Guilhem may have even been at Las Navas with Raymond.

Guilhem's poetry is in general light, easy-going, and characterised by irony. Like Peire Raimon, his contemporary at the court of Raymond VI of Toulouse, he seems to have been influenced by (and perhaps had an influence on) Arnaut Daniel. Guilhem's lone surviving piece of music is neumatic in texture and motivic in phrasing.

In his primary love songs, Guilhem praises two ladies, one from Albi (Na Bona Nasques, a pet name) and another from Narbonne (Beatriz, perhaps her real name). Despite this, Guilhem has been accused of misogyny for his poem El temps d'estui, qan par la flors el bruoill. His love song Ben for'oimais sazos e locs is written as a message to his lover to be delivered by her porter, who is strictly warned to follow through. In his only sirventes, Ieu ai ja vista manhta rey, Guilhem moralises in a slightly Marcabrunian fashion on how loyal and generous suitors are rejected in favour "fools and misers".

Aubrey, Elizabeth. The Music of the Troubadours. Indiana University Press, 1996. ISBN 0-253-21389-4.

Egan, Margarita, ed. and trans. The Vidas of the Troubadours. New York: Garland, 1984. ISBN 0-8240-9437-9.

Riquer, Martín de. Los trovadores: historia literaria y textos. 3 vol. Barcelona: Planeta, 1975.