Mostrando las entradas para la consulta arrimás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta arrimás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA OCTAVA.

Lo conde de Amberes, acusat en fals, va al exili; dixe a dos fills seus a diferéns puestos de Inglaterra y ell, al torná de Escocia, sense sé conegut, los trobe en bon estat; entre com palafrené al ejérsit del rey de Fransa y, reconeguda la seua inossénsia, es restablit al seu primé estat.

Mol van suspirá les Siñores per les diverses calamidats de la hermosa dona: pero ¿quí sap quina raó movíe los seus suspiros? Potsé ne ñabíe que per anhel de tan frecuentes nupsies en ves de per llástima suspiraben. Pero dixán aixó pel momén presén, habénsen alguna enrit per les raderes paraules de Pánfilo, y veén per elles la Reina que la seua novela habíe acabat, se va girá cap a Elisa y li va di que continuare en una de les seues; ella, fénu, va escomensá :

Al sé lo imperi de Roma dels fransesos als tudescos transportat, va náixe entre una nassió y l’atra grandíssima enemistat y ágra y continua guiarra, per la que, tan per a deféndre lo seu país com per a atacá als atres, lo rey de Fransa y un fill seu, en tota la forsa del seu Reino y jun en los amics y paréns, van organisá un grandíssim ejérsit per a marchá contra los enemics; y abáns de que an alló se ficaren, per a no dixá lo Reino sense gobern, sabén que Gualterio, conde de Amberes, ere un home noble y sabio y mol fiel amic y criat seu, y com tamé coneixíe lo arte de la guerra los pareixíe an ells mes apte per a les coses delicades que per a les fatigoses, an ell al puesto de ells van dixá com a vicari general sobre tot lo gobern del Reino de Fransa, y sen van aná a les seues campañes.
Va escomensá, pos, Gualterio en juissi y en orden lo ofissi encomanat, sempre consultánli totes les coses a la Reina y a la seua nora; y encara que a la seua custodia y jurisdicsió habíen sigut dixades, com a les seues Siñores y prinsipals en lo que podíe les honrabe. Ere lo dit Gualterio hermossíssim de cos y teníe uns coranta añs, y mol amable y cortés, y ademés de tot aixó, ere lo mes galán y lo mes delicat caballé que an aquell tems se coneguere, y lo que mes emperifollat anabe.
Va passá que, están lo rey de Fransa y son fill a la guerra, habén mort la dona de Gualterio y habénlo dixat en un fill y una filla, encara minuts, y sense dingú mes, frecuentán ell la corte de les dites Siñores y parlán en elles frecuenmen de les nessessidats del Reino, la dona del fill del rey va ficá en ell los seus ulls y considerán en grandíssim afecte la seua persona y les seues costums, en amagat amor se va inflamá per nell; y veénse jove y fresca y an ell sense dona, va pensá que siríe fássil fé realidat lo seu dessich. Y pensán que cap cosa se oposabe an alló mes que la vergoña de manifestálay, se va disposá del tot a desfés de la vergoña, y están un día sola y pareixénli adecuat, com si atres coses en ell parlá vullguere, va enviá a per nell. Lo conde, que no sospechabe lo pensamén de la Siñora, sense tardá gens sen va aná aon ella; y sentánse, com ella va volé, en ella damún de un llit, a una cámara los dos sols, habénli ell preguntat per qué lo habíe fet vindre, y ella callán, al final, espentada per l´amor, tota roija de vergoña, casi plorán y tremolán, en paraules entretallades, aixina va escomensá a di: 

- Mol volgut y dols amic y siñó meu, vos podéu, com home sabio, fássilmen vore cuánta es la fragilidat dels homes y de les dones. Per está lluñ lo meu home no puc yo als estímuls de la carn ni a la forsa del amor oposám, y están yo sola, les fleches del amor m´han portat a enamorám. Vos sou digne de sé amat per una dona com yo, y tos ting pel mes hermós, lo mes amable y mes galán y lo mes sabut caballé que al Reino de Fransa pugue trobás; y tal com yo puc di que sense home me vech, vos tamé sense dona. Pel que yo tos rogo, pel tan gran amor com es lo que tos ting, que no me neguéu lo vostre, que la meua juventut, com lo gel al foc, se consumix per vos. Al arribá an estes paraules li van vindre als ulls tantes llágrimes que ella, que encara intentabe rogáli mes, se va encaná y no va pugué parlá mes, y baixán la cara y plorán, a la faldeta del conde va dixá caure lo cap. Lo conde, que ere un lealíssim caballé, en mols serios renecs li va escomensá a rependre lo loco amor y a rechassála perque ya al coll volíe tirásseli, y en juraméns, afirmán que preferiríe sé descuartissat a fé tal cosa contra lo honor del seu siñó y lo seu.
La Siñora, olvidán l´amor y cabrejada li va di:

- ¿Sirá, pos, roín caballé, burlat aixina per vos lo meu dessich? Voléu fém morí. Y dién aixó, se va ficá les máns als pels, despentinánsels y esturrufánsels, y después de habés esgarrat lo vestit per la part del pit, va escomensá a cridá fort:

- ¡Ajuda, ajuda, que lo conde de Amberes vol forsám!

Lo conde, veén aixó, y tenín mes temó de la enveja dels cortessáns que de la seua consiénsia, y tenín po de que se creguéren la mentira de la Siñora, se va eixecá y tan depressa com va pugué, de la cámara y del palau va eixí y va escapá cap a casa seua, aon, sense péndre datre consell, va ficá als seus fills a caball y montán ell tamé, tan a escape com van pugué sen va aná cap a Calais. Als brams de la Siñora van córre mols, y veénla y coneixén la raó dels seus crits, no sol van doná fe a les seues paraules, sino que van afegí que la galantería y les adornades maneres del conde habíen sigut una excusa per a pugué arribá an alló. Van córre, pos, cap als palaus del conde per a arrestál; pero com no lo van trobá an ell, los van saquejá tots y después hasta los solaméns los van fé solsí (assolá).
La notíssia va arribá en les huestes al rey y al fill, que, mol enfadats, a perpetuo exili al conde y als seus dessendéns van condená, prometín lo rey una grandíssima recompensa a qui viu o mort lay portare. Lo conde, apocadet perque, sén inossén, al fugí, se habíe fet culpable, va arribá sense donás a conéixe o sé reconegut, en sons fills a Calais, va passá a Inglaterra y en pobres vestits va aná cap a Londres, aon abáns de entrá, en moltes paraules va adoctriná als dos minuts fills seus, y sobretot en dos coses: primera, que soportaren lo estat pobre al que sense culpa de ells la fortuna los habíe portat, y segona, que en máxima prudénsia se guardaren de manifestá a dingú de aón eren ni fills de quí, si amaben la seua vida.
Ere lo fill, de nom Luigi, de uns nou añs, y la filla, que teníe per nom Violante, ne teníe uns sat. Segóns lo que permitíe la seua tendra edat, mol be van compéndre la lecsió del pare, y en lo comportamén u van mostrá después. Y per a que alló milló puguere fes li va paréixe cambiáls los noms; y aixina u va fé, y va cridá al chic Perotto y Giannetta a la chiqueta; y entrán a Londres en pobres vestits, igual que veém fé als pordiosseros fransesos, se van dedicá a pidolá limosna. Y están per cassualidat en esta ocupassió un matí a una iglesia, va passá que una gran dama, que ere dona de un dels mariscals del rey de Inglaterra, al eixí de la iglesia, va vore al conde y als seus dos fillets que demanaben limosna, y li va preguntá de aón ere y si seus eren aquells dos chiquets. A lo que va contestá que ell ere de Picardía y que, per un delicte de un fill mes gran, habíe tingut que fes vagabundo en aquells dos, que eren seus. La dama, que ere piadosa, va ficá los ulls en la mosseta y li va agradá mol perque hermosa y gentil y agrassiada ere, y va di:
- Bon home, si vullgueres dixá que vingue en mí esta filleta teua, perque té bon aspecte, la enseñaré de bona gana, y si se fa dona virtuosa la casaré al tems que sigue convenién, de manera que viurá be.
Al conde mol li va agradá esta petissió, y va contestá que sí, y en llágrimes lay va doná. Y habén aixina colocat a la filla y sabén be a quí, va pensá no quedás allí, y demanán limosna va atravessá la isla y en Perotto va arribá hasta Gales no sense gran esfors, perque no estáen acostumbrats a caminá a peu. Allí ñabíe un atre dels mariscals del rey, que gran estat y mols criats teníe, y a la seua corte lo conde y lo fill, per a ressibí algo de minjá, mol se aturáen. Y están an ella algún fill del mariscal y datres sagals de gen noble, jugán an algúns jocs de sagals com conillet a amagá, y atres de córre y de saltá, Perotto va escomensá a ajuntás en ells y corríe tan depressa o mes que consevol dels atres. Veénlo alguna vegada lo mariscal, y agradánli mol la manera y los modos del sagal, li va preguntá quí ere. Li va di que ere fill de un pobre home que alguna vegada a demaná limosna veníe allí. Lo mariscal va fé cridá a son pare y li va demaná al mosset, y lo conde lay va consedí, per mol disgust que tinguere separánse de ell. Tenín, pos, lo conde lo fill y la filla colocats, va pensá que no volíe quedás mes a Inglaterra y sen va aná a Irlanda, y arribán a Stanford, se va colocá com a criat, y fée totes les faenes que un criat o un palafrené fan, y allí sense sé may reconegut per dingú, a disgust y en patiméns se va quedá mol tems.
Violante, cridada Giannetta, en la noble Siñora a Londres va aná creixén en añs, en estatura y en bellesa, y en tan favor de la Siñora y del seu home y de consevol atre de la casa y de consevol que la coneguere, que ere cosa maravillosa de vore; y no ñabíe dingú que les seues costums y les seues maneres mirare que no diguere que teníe que sé digna de tot be y honor. Per naixó, la noble Siñora que la habíe ressibit de son pare, sense habé pogut may sabé quí ere ell, se habíe proposat casála honradamen segóns la seua condissió. Déu, just protectó dels mérits dels demés, sabén que ere dona noble, y portabe sense culpa la peniténsia del pecat de un atre, u va disposá de esta manera: per a que a máns de un home vil no parare la noble jove, té que créures que, lo que va passá, ell per la seua misericórdia u va permétre (permití).
Teníe la noble Siñora en la que Giannetta vivíe un fill únic del seu home a qui ella y lo pare mol amaben, tan perque ere son fill com perque per virtut y mérits u valíe, perque ere mes cortés y valén y arrogán y hermós de cos que cap atre. Teníe uns sis añs mes que Giannetta, y veénla hermossíssima y grassiosa, tan se va enamorá de ella que no vée res mes que an ella. Y com imaginabe que ere de baixa condissió, no sol no osabe demanála a son pare y a sa mare per dona, sino que tenín temó de que lo renegáren per amá a una dona de baixa estofa, lo seu amor portabe amagat. Aixó lo estimulabe mol mes que si lo haguere descubert; y va passá que per massa pena se va ficá dolén, y grave. Habén sigut cridats diferéns dotós al seu cuidado, y no podén trobá la seua enfermedat, tots juns desesperaben de la seua salvassió; pel que lo pare y la mare del jove teníen tan doló y melancolía que mes gran no hauríe pogut tíndres; y moltes vegades en piadosos rogs li preguntaben la raó del seu mal, als que o suspiros per resposta donabe o se desmayabe. Va passá un día que, están assentat jun an ell un meche jove, pero ple de siénsia, y tenínlo agarrat pel bras an aquella part aon busquen lo pols, la muñica, Giannetta, que, per respete per la mare, li servíe, per alguna raó va entrá a la cámara a la que lo jove estabe gitat. Cuan lo jove la va vore, sense di cap paraula o fé cap gesto, va sentí en mes forsa al cor lo ardó amorós, pel que lo pols va escomensá a palpitá mes fort del acostumbrat; lo meche u va notá y se va extrañá, y va está cotet per a vore cuán rato durabe aquell fenómeno. Al eixí Giannetta de la cámara los latits se van calmá, pel que li va paréixe al meche habé entés algo de la raó de la enfermedat del jove; y poc después, com si algo li vullguere preguntá a Giannetta, encara aguantán al dolén pel bras, la va fé cridá. Ella va vindre; encara no habíe entrat a la cámara cuan lo pols se li va torná a abalotá al jove, y cuan ella sen va aná, lo pols se va afoná. Pareixénli al meche tindre plena sertesa, se va eixecá y portán apart al pare y a la mare del jove, los va di:

- La salut del vostre fill no está als reméis dels meches, sino en máns de Giannetta, a la que, tal com hay vist per serts signos, lo jove vol encara que ella no sen haygue donat cuenta pel que yo vech. Ya sabéu lo que teniu que fé si voleu la seua vida.

Lo noble siñó y la seua dona, sentín aixó, se van ficá conténs per una part, ya que se podríe salvá al fill, pero mol los penabe tindre que donáli a Giannetta a son fill per dona. Ells, pos, sen van aná al dolén, y li va di la Siñora:

- Fill meu, no hauría cregut may que me amagáres algún dessich teu, y espessialmen veénte, per no tíndrel, fluixejá. Grássies que nostre Siñó se ha apiadat de tú, y per a que de esta enfermedat no te mórigues me ha amostrat la raó del teu mal, que no es datra cosa que un exessiu amor que séns per alguna jove, sigue qui sigue ella. Y en verdat, de manifestá aixó no hauríes de avergoñít perque la teua edat u demane, raro seríe que no estigueres enamorat. Pel que, fill meu, no te amagos de mí, descubríxme en confiansa lo teu dessich, y la melancolía y lo pensamén que tens y del que esta enfermedat ve, aviáls fora, y consólat y convensíxte de que res ñaurá per a la teua satisfacsió, que tú me demanos, que yo no faiga si está a les meues máns, perque mes te vull que a la meua vida. Fot a fora a la vergoña y a la temó, y dísme si puc fé algo pel teu amor. Lo jove, sentín les paraules de sa mare, primé va tindre vergoña; después, pensán que dingú milló que ella lo podríe ajudá, li va di aixina:

- Mare, res me ha fet tíndretos amagat lo meu amor mes que habém donat cuenta de que la mayoría de les persones, después de entrá en añs, no volen enrecordássen de habé sigut joves. Pero com que en aixó tos vech discreta, no sol no negaré que es verdat alló de lo que tos hau donat cuenta, sino que tos faré manifest de quí; en la condissió de que me prometigáu que tot lo que estigue a les vostres máns faréu, y aixina podréu sanám.
A lo que la Siñora, confián massa en que passaríen les coses com ella creíe, li va contestá que en confiansa lo seu pit li obriguere, que ella sense tardá se ficaríe en acsió per a que ell lo seu plaé tinguere.
- Madama - va di entonses lo jove - , la alta hermosura y les loables maneres de la nostra Giannetta y lo no podé manifestálay ni féla apiadás del meu amor y lo no habé osat may manifestáu a dingú me han portat aon me veéu: y si lo que me hau prometut de un modo o atre no se fa, estáutos segura de que la meua vida sirá curta.
La Siñora, a qui li pareixíe milló consolál que renegál, sonrién li va di:
- ¡Ay, fill meu!, ¿aixina que per naixó te has dixat ficá tan dolén? Consólat y díxam a mí fé, y te curarás.
Lo jove, ple de esperansa, en mol poc tems va mostrá signos de grandíssima millora, pel que la Siñora, mol contenta, se va disposá a intentá lo modo en que puguere cumplís lo que li habíe prometut; y cridán un día a Giannetta, en bromes y discretamen li va preguntá si teníe algún amán. Giannetta, tota colorada, va contestá:
- Madama, a una donsella pobre y treta de casa seua, com soc yo, y que está al servissi de un atre, com fach yo, no se la demane ni li está be serví a Amor.

A lo que la Siñora va di:
- Pos si no lo teniu, volém donáton un, en lo que contenta vigáu y disfrutéu la vostra bellesa, perque no es convenién que una damissela tan maja com vos sou estigue sense novio. A lo que Giannetta va contestá:
- Madama, vos, traénme de la pobresa de mon pare, me hau criat com a una filla, y per naixó lay dec tot; pero no tos voldría contentá en aixó, creén que me fach be. Si tos agrade donám un home, an ell enteng voldre y no a datre; perque si de la herénsia de mons yayos res me ha quedat mes que la honra, enteng guardála y observála tan com duro la meua vida. Estes paraules li van paréixe a la Siñora mol contráries a lo que volíe conseguí per a cumplí la promesa feta a son fill, encara que, com dona discreta, mol estimare al seu interió a la donsella; y li va di:

- Cóm, Giannetta, si monseñor lo rey, que es un jove caballé, y tú eres una hermossíssima donsella, buscare al teu amor algún plaé, ¿lay negaríes?
Y ella de repén li va contestá:
- Forsám podríe lo rey, pero may en lo meu consentimén. La dama, veén lo seu ánimo, va dixá de parlá y va pensá ficála a proba; y li va di a son fill que, en cuan estiguere curat, la faría aná en ell a una cámara y que ell se ingeniare en conseguí de ella lo seu plaé. Lo jove no va está contén de cap manera y de repén va empijorá mol; veén aixó la Siñora, va manifestá la seua intensió a Giannetta pero, trobánla mes tossuda que may, contánli al seu home lo que habíe fet, encara que du los pareguere, de mutuo consentimén van pensá donálay per dona, preferín a son fill viu en dona que no li corresponíe que mort y sense cap dona; y aixina, después de moltes históries, u van fé. Giannetta se va ficá mol contenta y va agraí a Déu que no la haguere olvidat. Lo jove se va curá, se van selebrá les nupsies, y mes contén que cap atre home va escomensá a donás bona vida en ella.
Perotto, que se habíe quedat a Gales en lo mariscal del rey de Inglaterra, creixén mol, va trobá la grássia del seu siñó y se va fé hermossíssim de persona y mol valén, mes que consevol atre que ñaguere a la isla, tan que ni als torneos ni a les justes ni a consevol atre assunto de armes ñabíe dingú al país que valguere lo que ell; pel que per tots, que lo cridaben Perotto lo picardo, ere conegut y famós. Y aixina com Déu no habíe olvidat a san germana, va demostrá igualmén tíndrel an ell al pensamén; perque, sobrevinguda an aquella comarca una pestilén mortandat, que a la mitat de la gen se va emportá, sense contá que grandíssima part dels que van quedá van escampá, per temó, a datres comarques, pel que tot lo país pareixíe abandonat.
En esta mortandat lo mariscal lo seu siñó y la seua dona y un fill seu y atres mols germáns y nebots y paréns tots van morí, y no va quedá mes que una donsella ya en edat de casás, y entre algúns atres criats, Perotto. Frenada una mica la pestilénsia, la donsella, com ere home honrat y valén, en plaé y en lo consell de algúns llauradós que habíen quedat vius, per home lo va péndre, y de tot alló que an ella per herénsia li habíe tocat lo va fé siñó; y poc tems va passá hasta que, enteránsen lo rey de Inglaterra de que lo mariscal habíe mort, y coneixén lo valor de Perotto lo picardo, al puesto del que mort habíe lo va ficá y lo va fé mariscal seu. Y aixó es lo que va sé dels dos fills del conde de Amberes, dixats per nell com a perduts. Ya habíen passat devuit añs desde que lo conde de Amberes, fugín, sen habíe anat de París cuan, sén habitán de Irlanda, habén patit moltes coses a la seua vida misserable, veénse ya vell, li va vindre lo dessich de sabé, si puguere, qué habíe sigut dels seus fills.

Veénse del tot cambiat de aspecte, y sentínse mes fort pel mol ejercicio que li tocabe fé, mol mes del que fée cuan ere jove, sen va aná, pobre y mal vestit, de aon mol tems habíe estat, cap a Inglaterra, y allá aon a Perotto habíe dixat se va adressá, y va trobá que éste ere mariscal y gran siñó, y lo va vore sano y fort y hermós, lo que li va agradá mol, pero no va volé donás a conéixe hasta sabé qué habíe sigut de Giannetta. Pel que, ficánse en camí, no va descansá hasta arribá a Londres; y allí preguntán cautamen per la Siñora a qui habíe dixat la seua filla pel seu estat, va trobá a Giannetta dona del fill, lo que mol li va agradá; y totes les seues desgrássies passades va tindre per poca cosa, ya que vius habíe trobat als seus fills y en bon estat. Y dessichós de puguéla vore va escomensá, demanán limosna, a arrimás a la vora de casa seua, aon, veénlo un día Giachetto Lamiens, que aixina se díe lo home de Giannetta, tenín compassió de ell perque apuradet y vell lo va vore, va maná a un dels criats que a casa seua lo portare y li donare de minjá, lo que lo criat va fé de bona gana.
Habíe Giannetta tingut ya de Giachetto uns cuans fills, dels que lo mes gran no teníe mes de vuit añs, y eren los mes hermosos y los mes grassiosos chiquets del món, y cuan van vore minjá al conde, tots juns se li van ficá en rogle y van escomensá a féli festes, com si per amagada virtut hagueren sabut que aquell home ere son yayo.

Ell, sabén que eren los seus nets, va escomensá a demostráls amor y a féls caríssies y cussigañes; pel que los chiquets no volíen separás de ell, per mol que los cridare lo maestre que los vigilabe. Giannetta, sentínu, va eixí de una cámara y va aná cap allí aon estabe lo conde, amenassánlos en pegáls una surra si no féen lo que lo seu mestre volíe. Los chiquets van escomensá a plorá y a di que volíen quedás en aquell home honrat, que los volíe mes que lo seu mestre; del que la Siñora y lo conde sen van enriure. Se habíe eixecat lo conde, no com pare sino com mendigo, per a saludá a la filla com a Siñora y un maravillós plaé al vórela habíe sentit a l´alma. Pero ella ni entonses ni después li va conéixe de res, perque estabe mol cambiat, vell, canós, barbut, prim, moreno, y pareixíe un atra persona que lo conde. Y veén la Siñora que los chiquets no volíen separás de ell, sino que al vóldrels separá ploraben, va di al mestre que los dixare quedás un rato mes. Están, pos, los chiquets en lo home honrat, va passá que son pare de Giachetto va torná, y pel mestre se va enterá de alló; pel que, com despressiabe a Giannetta, va di:
- Dixéulos en la roína ventura que Déu los dóno, que són imache de aon han naixcut: per sa mare dessendixen de vagabundos y no ña que maravillás que en los bohemios los agrado está. Estes paraules va escoltá lo conde, y mol li van dóldre; pero arronsánse de muscles va patí aquell despressio com mols atres ne habíe patit. Giachetto, que habíe sentit les festes que los fills li féen al home honrat, es di al conde, son yayo, encara que li va desagradá, tan los amabe que, abáns de vórels plorá va maná que si lo home honrat volíe quedás per a fé algún servissi, que fore ressibit. Ell va contestá que se quedaríe de bona gana pero que no sabíe fé res mes que cuidá caballs y bésties de cárrega, a lo que tota la seua vida s´habíe dedicat. Donánli, pos, un alazán, cuan lo habíe arreglat, se ficabe a jugá en los chiquets. Mentres la fortuna aixina com se ha contat conduíe al conde de Amberes y als seus fills, va passá que lo rey de Fransa, consertades moltes tregües en los alemáns, (tedescos), va morí, y al seu puesto va sé coronat lo fill, de qui ere dona aquella per qui lo conde habíe sigut perseguit. Éste, habén expirat la radera tregua en los tudescos, va escomensá un atra cruga (crúa) guerra, y a la seua ajuda, lo rey de Inglaterra va enviá molta gen a les órdens de Perotto lo seu mariscal y de Giachetto Lamiens, fill del atre mariscal. Lo conde hi va aná, y sense sé reconegut per dingú se va quedá al ejérsit durán mol tems com a palafrené, y allí, com home de pro, en consells y obres, mes del que li corresponíe va ajudá.

Va passá durán la guerra que la Reina de Fransa se va ficá dolenta grave; y veén ella mateixa que se moríe, arrepentida de tots los seus pecats se va confessá devotamen en lo arzobispo de Rouen, que per tots ere tingut per home bo y santíssim, y entre los demés pecats li va contá lo gran mal que per la seua culpa habíe patit lo conde de Amberes. Y no sol se va contentá en contáu, sino que dabán de mols atres homes de pro va explicá com habíe passat, rogánlos que en lo rey intersedíren per a que al conde, si estabe viu, y si no an algún de sons fills sels restituíre lo seu estat; y mol después, ya finada la seua vida, honrosamen va sé sepultada.
Y contánli al rey la confessió, después de algúns dolorosos bufits per les injuries fetes sense raó al valén home, u va fé publicá y pregoná per tot lo ejérsit, y ademés per atres parts, lo bando de que a qui sobre lo conde de Amberes o algún dels seus fills li donare notíssies, siríe recompensat maravillosamen, perque ell lo teníe per inossén de alló que lo habíe fet expatriás per la confessió feta per la Reina y enteníe restituíli lo estat que teníe y aumentálay. Estes coses va sentí lo conde transformat en palafrené y veén que eren verdat, se va adressá a Giachetto y li va rogá que en ell y en Perotto aniguere, perque volíe amostráls lo que lo rey estabe buscán. Reunits, pos, los tres, li va di lo conde a Perotto, que ya teníe lo pensamén en descubrís:
- Perotto, Giachetto que aquí está té a tan germana per dona; y may va tindre cap dote; y per naixó, per a que tan germana no estigue sense dote, vull que sigue ell y no datre qui obtingue lo benefissi que lo rey prometix, que es mol gran, y que te declaro com fill del conde de Amberes, y a Violante, tan germana y la seua dona, y a mí, que lo conde de Amberes y lo vostre pare soc.
Perotto, sentín aixó y miránlo fíxamen, enseguida lo va reconéixe, y plorán se va aviá als seus peus y lo va abrassá dién:
- ¡Pare meu, siguéu mol benvingut!
Giachetto, sentín primé lo que habíe dit lo conde y veén después lo que Perotto fée, se va extrañá mol y tanta alegría teníe que apenes sabíe qué se teníe que fé; pero donán fe a les paraules y avergoñínse mol de les paraules ofensives que habíe fet aná en lo conde palafrené, plorán se va dixá caure als seus peus y humildemen de totes les ofenses passades li va demaná perdó, y lo conde, mol benignamen, eixecánlo de peu, lo va perdoná.

Y después de contás les aventures de cadaú, y habén plorat y habénse alegrat mol juns, volén Perotto y Giachetto vestí al conde, de cap manera se va dixá, sino que va di que primé se teníe que obtíndre la recompensa prometuda (promesa), y que tal com estabe vestit sel emportare.

Giachetto, pos, en lo conde y en Perotto se va presentá al rey y li va oferí portáli al conde y a son fill si, segóns lo bando publicat, vullguere recompensál. Lo rey rápidamen va fé portá una maravillosa recompensa dabán dels ulls de Giachetto y va di que se la emportare si de verdat li amostrabe, com prometíe, al conde y als seus fills. Giachetto entonses, fénse atrás y ficán a dabán de ell al conde, lo seu palafrené, y a Perotto va di:
- Monseñor, aquí están lo pare y lo fill; la filla, que es la meua dona y no está aquí, pronte vindrá en la ajuda de Déu.
Lo rey, sentín alló, va mirá al conde, y per mol cambiat que estiguere, sin embargo después de habél mirat una mica lo va reconéixe, y en llágrimes als ulls, al conde, que achinollat estabe, lo va fé ficá de peu y lo va abrassá y lo va besá, y amigablemen va ressibí a Perotto; y va maná que lo conde en vestits, criats y caballs y arnesos fore convenienmen provit, segóns requeríe la seua noblesa, cosa que inmediatamen se va fé. Ademés de aixó, mol va honrá lo rey a Giachetto y va vóldre sabéu tot sobre les seues aventures passades. Y cuan Giachetto va agarrá la gran recompensa per habé mostrat al conde y a son fill, li va di lo conde:

- Tí estos dons de la magnifissénsia de monseñor lo rey, y enrecórdaten de di a ton pare que los teus fills, nets seus y meus, no són per part de sa mare naixcuts de cap mendigo. Giachetto va agarrá los dons y va fé vindre a París a la seua dona y a sa sogra; va vindre la dona de Perotto; y allí en grandíssima alegría van está en lo conde, al que lo rey habíe restituít tots los seus bens y lo habíe fet mes alt del que ere abáns; después, cadaú en la seua venia sen va entorná a casa seua, y ell hasta la mort va viure a París en mes honor que may.


NOVENA

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.

Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.

Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;
éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:

- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.

Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:
- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
- Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.

Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.

Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!

Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:

- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:

- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.

- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.

Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.

- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.

Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:

- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:

- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.
Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:

- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:

- Conta a vore si ne ñan singséns.

Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:

- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.

La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:

- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?

Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.
Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.

Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:

- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.

Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:

- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be

y lo contén que estic per tú sentín

que soc felís cremánme a les teues flames.

Lo meu cor tanta alegría rebose,

tan de goch está ple

per lo que me has donat,

que amagáu siríe cosa seria

y a la cara serena

se mostre lo meu alegre estat:

que están enamorat

de un be tan elevat y estupendo

leve me sigue estám an ell cremán.

Yo no sé demostrá cantán

ni indicá en lo dit,

Amor, lo be que séntigo;

y encara que u sapiguera hauría de callá

que, sense dixáu callat,

se tornaríe tormén:

pos estic tan contén

que consevol parlá aniríe menguán

antes que anáu descubrín.

¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus

podríen torná

aon los han tingut,

y que la meua cara sense patí rechás

tornaríe a arrimás

aon va sé beneída?

may haguera cregut

la meua fortuna, encara que estiga sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.

La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.

ACABE LA OCTAVA JORNADA.

sábado, 27 de enero de 2024

Lexique roman; Cors - Crear

Cors, s. m., lat. corpus, corps, personne.

El cors qu'om no pot gandir

De mort.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Le corps qu'on ne peut garantir de mort.

Vostre gent cors adreg e plazentier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Votre gentille personne bien faite et agréable.

Fig. Si nos em verays membres d'aquell glorios cors de que Jhesu Xrist es cap. V. et Vert., fol. 58.

Si nous sommes les vrais membres de ce glorieux corps dont Jésus-Christ est la tête.

E mentre Thomas levava elh cors de Jhesu Xrist a la messa. Philomena.

Et tandis que Thomas levait le corps de Jésus-Christ à la messe.

Loc. Et Karles anet son cors los vezer a lur tenda. Philomena.

Et Charles alla de sa personne les voir à leur tente.

Deute degut per obligation de cors.

Cout. de Condom de 1313.

Dette due par obligation par corps.

Los miracles qu'en sa vida

Fetz lo benauratz cors sancts.

V. de S. Honorat.

Les miracles que le bienheureux corps saint fit en sa vie.

ANC. FR. Onques mès cors de chevaliers mielz ne se defendi de lui.

Ville-Hardouin, p. 148.

Et il dit que il ne les y lèroit jà aler, se son cors n'i aloit avec.

Joinville, p. 117.

ANC. ESP. El rei Alexandre corpo tan acabado...

Andamos por las tierras los corpos deleytando.

Poema de Alexandro, cop. 2366 et 119.

ANC. CAT. Cors. ESP. MOD. Cuerpo. PORT. IT. Corpo. (chap. cos.)

2. Corporal, adj., lat. corporalis, corporel, du corps, matériel.

Aissi com tu podes vezer ab los huelhs corporals qu'el solelh illumena tot aquest mun. V. et Vert., fol. 46.

Ainsi comme tu peux voir avec les yeux du corps que le soleil éclaire tout ce monde.

En corporal possessio.

Tit. de 1277. DOAT, t. CXXIV, fol. 40.

En possession corporelle.

III cel so: l'us es corporals, aissel que nos vezem.

Liv. de Sydrac, fol. 8.

Il y a trois cieux: l'un est matériel, celui que nous voyons.

CAT. ESP. PORT. Corporal. IT. Corporale.

3. Corporalmen, adv., corporellement.

Sian punit corporalmen. Regla de S. Benezeg.

Soient punis corporellement.

CAT. Corporalmen (corporalment). ESP. PORT. IT. Corporalmente. (chap. corporalmen.)

4. Corporal, s. m., corporal.

Los corporals e la crema e los vestirs sagratz.

(chap. Los corporals y la crisma y los vestimens sagrats.)

V. et Vert., fol. 16.

Les corporaux et le chrême et les vêtements sacrés.

LOS CORPORALES LLEGAN A DAROCA

Qu'els corporals fosso fact de pur li.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 17.

Que les corporaux fussent faits de pur lin.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Corporal. IT. Corporale.

5. Corporeitat, s. f., lat. corporalitatem, corporéité.

Corporeitat, corruptibilitat, etc.

Eluc. de las propr., fol. 1.

Corporéité, corruptibilité, etc.

CAT. Corporeitat. EST. Corporeidad. IT. Corporeità. (chap. corporeidat.)

6. Corpulencia, s. f., lat. corpulentia, corpulence.

Corpulencia et graysha... Causa de maior corpulencia.

Eluc. de las propr., fol. 156 et 168.

Corpulence et graisse... Cause de plus grande corpulence.

CAT. ESP. PORT. Corpulencia. IT. Corpulenza. (chap. corpulensia.)

7. Corpulent, adj., lat. corpulentus, corpulent.

Fa hom corpulent, bel de cara.

Eluc. de las propr., fol. 116.

Fait homme corpulent, beau de visage.

CAT. Corpulent. ESP. PORT. IT. Corpulento. (chap. corpulén, corpulens, corpulenta, corpulentes.)

8. Corporent, adj., épais, opaque, formant corps.

Entre nos e 'l solelh ella es corporentz.

P. de Corbiac: El nom de.

Entre nous et le soleil elle est opaque.

9. Gardacors, s. m., justaucorps, habillement de guerre, haubergeon,

corset.

Tant es de bel taill gardacors.

Bertrand d'Allamanon: Qui que s'esmai.

Tant le justaucorps est de belle coupe.

L'autre non a gardacors de bruneta.

P. Cardinal: Prop a guerra.

L'autre n'a pas corset de brunette.

ANC. CAT. Guardacors.

10. Incorporacio, s. f., lat. incorporatio, incorporation.

Don ve corrupcio per lor incorporacio.

Eluc. de las propr., fol. 25.

Dont vient corruption par leur incorporation.

CAT. Incorporació. ESP. Incorporación. PORT. Incorporação. IT. Incorporazione. (chap. incorporassió, incorporassions; v. incorporá.) 

11. Incorporeitat, s. m., lat. incorporalitatem, incorporéité.

Que han incorporeitat.

Eluc. de las propr., fol. 1.

Qui ont incorporéité.

CAT. Incorporeitat. ESP. Incorporeidad. PORT. Incorporeidade. IT. Incorporeità. (chap. incorporeidat.)

12. Incorporatiu, adj., incorporatif.

Es atractiva et incorporativa.

Eluc. de las propr., fol. 26.

Est attractive et incorporative.

13. Incorporal, adj., incorporel.

Causa corporals si cum es chavals... incorporals si cum es alcus dreitz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 25.

Chose corporelle ainsi comme est un cheval... incorporelle ainsi comme est aucun droit.

ANC. CAT. ANC. ESP. (chap) Incorporal. IT. Incorporale.

14. Encorporar, Incorporar, v., lat. incorporare, incorporer.

Quar la vianda recebuda els membres encorpora... En el si encorpora... Intra dedins et incorpora si en sa substancia.

Eluc. de las propr., fol. 19, 133 et 197.

Car il incorpore aux membres sa nourriture reçue... s'incorpore en lui... Entre au-dedans et s'incorpore en sa substance.

Part. pas. Carbo es foc actualment ab materia terrestra incorporat.

Eluc. de las propr., fol. 132.

Charbon est feu actuellement incorporé avec matière terrestre.

CAT. ESP. PORT. Incorporar. IT. Incorporare. (chap. incorporá: incorporo, incorpores, incorpore, incorporem o incorporam, incorporéu o incorporáu, incorporen. Incorporat, incorporats, incorporada, incorporades.)

15. Escorporar, v., incorporer.

Part. pas. Quant er be escorporat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand il sera bien incorporé.

16. Recorporatiu, adj., recorporatif, rétablissant le corps.

Solpre... es recorporatiu, per que val contra tos, etc. 

(chap. Lo sofre... es recorporatiu, perque val contra la tos. Que lay diguen a un que ix al Decamerón, que la dona lo amague a una sofrera. O a les chiques del institut de Valderrobres cuan vach cremá una mecha de sofre al lavabo.)

Eluc. de las propr., fol. 193.

Soufre... est rétablissant le corps, car il vaut contre toux, etc.


Cort, adj., lat. curtus, court, mesquin.

Lo fust es cortz mai d'una brassa.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Le bois est court plus d'une brasse.

Fig. Pero baros cortz, escortatz, cortes

Ai trobat mains, on non val ren trobars.

Augier: Totz temps serai.

J'ai pourtant trouvé maints barons mesquins, écourtés, courtois, auprès de qui le trouver ne vaut rien.

Corta d'amor e corta de franqueza.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Courte d'amour et courte de franchise.

ANC. FR. Jambes out cortes, gros les os.

Roman de Rou, v. 14469.

U à cort terme m'ocirrai.

Roman du comte de Poitiers, v. 850.

ANC. CAT. Cort. ESP. Corto. PORT. Curto. IT. Corto. (chap. curt, curts, curta, curtes, curtet, curtets, curteta, curtetes.)

2. Cortet, adj., court, petit.

Un' aguilleta sercaretz

Mot corteta e molt sotil,

C'om no i puesca metre fil.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous chercherez une petite aiguille très courte et très mince, qu'on n'y puisse pas mettre fil.

3. Acorchar, Accorsar, v., accourcir, abréger.

Non si pot alongar ni acorchar.

(chap. No se pot allargá ni acursá.)

Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 31.

Ne se peut allonger ni accourcir.

Part. pas.

Nos lor degram aver acorchat lur viage.

V. de S. Honorat.

Nous devrions leur avoir accourci leur voyage.

Coma lo coms agues fahtz grans despens e fos acorssatz et agues mestier d'argent. Cat. dels apost. de Roma, fol. 174.

Comme le comte eut fait grandes dépenses et fut accourci et eut besoin d'argent.

ANC. FR. Car mains acorcent bien lor vie.

Roman de la Rose, v. 17193.

Acorches lor ans et lor mois.

Helinand, Vers sur la Mort.

CAT. Acursar. ESP. Acortar. IT. Accorciare. (chap. acursá: acurso, acurses, acurse, acusem o acursam, acurséu o acursáu, acursen.)

4. Escortar, v., écourter.

Part. pas. Pero baros cortz, escortatz, cortes

Ai trobat.

Augiers: Totz temps serai.

Pourtant j'ai trouvé barons mesquins, écourtés, courtois.

ANC. FR.

Quant ot fait sa proiere, son mantel escourça.

Roman de Berte, p. 42.

CAT. Escursar. ESP. Escorsar. IT. Scortare.


Cort, s. f., cour, assemblée.

Si quis in curte ducis hominem occiderit. (curte : curie : curiae)

Lex alam., XIX, 1. Baluze, Cap. reg. Fr., t. 1, col. 64.

Fes se mercadier e venc rics, e laisset d'anar per cortz.

V. de Pistoleta.

Il se fit marchand et devint riche, et cessa d'aller dans les cours.

En cort de prelat

O de rei o de comtor.

B. Carbonel: Amors per.

En cour de prélat ou de roi ou de comtor.

Maintas bonas cortz e maintas belas jostas.

V. de Pons de Capdueil.

Maintes bonnes cours et maintes belles joûtes.

Ricx hom, cant fai sas kalendas

E sas cortz e sas bevendas.

P. Cardinal: Qui ve gran.

L'homme riche, quand il fait ses kalendes et ses assemblées et ses festins.

Fig. E 'l malvestatz es sa cors.

G. de Saint-Gregori: Ben grans.

Et la méchanceté est sa cour.

ANC. FR. Qui furent retenues en la cort pour servir en aucuns offices.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 138.

ANC. ESP. E dentro en mi cort.

Poema del Cid, v. 970.

CAT. Cort. ESP. MOD. PORT. IT. Corte. (chap. cort; aragonés, cort.)

2. Cortadis, s. m., cour.

Anc no saupes chansos ni sirventes,

Vers ni descort qu'en cortadis fezes.

B. de Paris de Rouergue: Guordo ie us.

Je ne susse jamais chansons ni sirventes, vers ni discort que vous fissiez en cour.

3. Cortes, adj., de cour, courtois, galant, courtisan, agréable.

… Sui folhs chantaires cortes,

Tals qu'om m'en apela joglar.

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Je suis fou chanteur de cour, tel qu'on m'en appelle jongleur.

Er es cortes lo plus mal ensenhatz.

(chap. Ara es cortés lo mes mal enseñat.)

B. de Ventadour: Ja mos chantars.

Maintenant le plus mal élevé est courtois.

Cum an l'auzelh, quant s'alegron pels nius

Del cortes temps que vezon aparer.

P. Vidal: Bels amics.

Comme ont les oiseaux, quand ils se réjouissent dans les nids du temps agréable qu'ils voient paraître.

Us de corteza voluntat.

G. de Cabestaing: Aissi cum.

Usage de volonté courtoise.

Subst. Reys dels cortes e dels pros emperaire.

Bertrand de Born: Mon chan.

Roi des courtois et empereur des preux.

CAT. ESP. (cortés) Cortes. PORT. Cortez. IT. Cortese. (chap. cortés, cortesos, cortesa, corteses. Apellit Cortés.)

4. Cortesamentz, adv., courtoisement, honnêtement.

Vensa us per mi cortesamentz,

Amors, que totas causas ventz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Que l'amour, qui soumet toutes choses, vous vainque courtoisement pour moi.

CAT. Cortesament. ESP. Cortésmente. PORT. Cortesamente. 

IT. Cortesemente. (chap. cortesamen.)

5. Corteiaire, Corteiador, s. m., galant, courtisan.

De putanas corteiaire.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

Courtisan de prostituées.

Per que tut sei corteiador

Parton d'enan lei ab desire.

Bertrand de Born: Sel qui camja.

C'est pourquoi tous ses courtisans partent de devant elle avec désir.

CAT. ESP. Cortejador.

6. Cortezia, s. f., courtoisie, galanterie.

De cortezia s pot vanar

Qui ben sap mesura gardar.

Marcabrus: Cortezamen.

Qui sait bien garder mesure se peut vanter de courtoisie.

Ni lor platz res que taingn' a cortezia.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Ni leur plaît rien qui appartienne à courtoisie.

CAT. ESP. (cortesía) Cortesia. PORT. Cortezia. IT. Cortesia. (chap. cortessía.)

7. Cortejar, Cortezar, v., tenir cour.

S'a Lombers corteja el reys,

Tos temps mays er joy ab luy.

Raimond de Miraval: Er ab la.

Si le roi tient cour à Lombers, la joie sera à jamais avec lui.

- Courtiser, faire la cour, se montrer galant.

La vai soven cortezar.

Un troubadour anonyme: Dona vos.

Il la va souvent courtiser.

Neys de cortezar m'en estenh.

Raimond de Miraval: Selh que no.

Je m'en abstiens même de courtiser.

Subst. Si domneys e cortejars no fos.

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug.

Si ne fut galanterie et courtiser.

ANC. FR. Qu'il vaingne aprendre à cortoier.

Roman du Renart, t. II, p. 343.

CAT. ESP. PORT. Cortejar. IT. Corteggiare. (chap. fé la cort, festejá, cortejá: cortejo, corteges, cortege, cortegem o cortejam, cortegéu o cortejáu, cortegen. Cortejadó, cortejadós, cortejadora, cortejadores; cortejat, cortejats, cortejada, cortejades.)

8. Descortes, adj., discourtois.

Si 'l dalfis fis e verays

No vos agues aitan sen mes,

Vos foratz tornatz descortes.

P. Vidal: Abril issic.

Si le dauphin délicat et vrai ne vous eût mis autant de sens, vous seriez devenu discourtois.

Paraulas descortezas de derrizio. Leys d'amors, fol. 139.

Paroles discourtoises de dérision.

CAT. ESP. (chap. descortés) PORT. Descortes. IT. Discortese.

9. Descortezia, s. f., discourtoisie.

Fach descortes

Que fan ab descortezia.

Bernard de tot lo mon: Mals freg.

Fait discourtois qu'ils font avec discourtoisie.

CAT. ESP. (descortesía) Descortesia. PORT. Descortezia. IT. 

Discortesia. (chap. descortessía)

10. Encortezir, v., devenir courtois.

E 'l totz vilas encortezir.

Le comte de Poitiers: Mout jauzens.

Et l'entièrement vilain devenir courtois.

11. Curial, s. m., lat. curialis, de cour, homme, officier de la cour.

De prebostz e de senescals et de mals curials que fan grans greuges a

la paura gen.

Aisso es lo peccat dels curials que servon en las cortz dels grans senhors. V. et Vert., fol. 15 et 17.

De prévôts et de sénéchaux et de méchants officiers de la cour qui font de grandes vexations à la pauvre gent.

Ceci est le péché des hommes de cour qui servent dans les cours des grands seigneurs.

Adjectiv. E s'estrai de tota obra curial. Trad. de Bède, fol. 37.

Et se retire de toute oeuvre de cour.

ANC. FR. Je te prepare lieu et entrée à vie curiale que tu appetes... 

Les honneurs mondains et pompes des gens curiaux.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 391.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Curial. IT. Curiale.

12. Cortalh, s. m., fortification, retranchement, basse-cour.

Sarrasis foro vencutz, e fugiro entro elh cortalh e per cols e per puegs.

Philomena.

Les Sarrasins furent vaincus, et fuirent jusqu'au retranchement et par collines et par montagnes.

Y so fag li palhier,

Escuras e boals,

E y fa hom los cortals (chap. corrals; ESP. corrales)

Per tener bestiar.

G. Riquier: Segon qu'ieu.

Y sont faites les granges, les écuries et les étables à boeufs, et on y fait les basses-cours pour tenir le bétail.

13. Cortil, s. m., verger, jardin, métairie.

Pels cortils vei verdeiar los lis.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Je vois les lis verdoyer par les jardins.

Vi de pres d'un cortil

Vaqueira.

J. Estève: Ogan.

Je vis une vachère auprès d'un verger.

Palais ten per cortil.

Aimeri de Bellinoi: Pus lo gais.

Tient palais pour métairie.

Fig. Qu'el cor e 'l cors m'a saizit

E mes en estrech cortil.

Azemar le Noir: Ja d'ogan.

Qu'elle m'a saisi le coeur et le corps et les a mis en étroit jardin.

ANC. FR. L'uis a ouvert de son cortil.

Roman du Renart, t. 1, p. 188.

L'un en cuida passer parmi une soif en un courtil.

Joinville, p. 26.

ESP. Cortijo.

Cortina, s. f, lat. cortina, courtine, rideau, draperie.

Dins vergier o sotz cortina,

Ab desirada companha.

G. Rudel: Quan lo rius.

Dans un verger ou sous la courtine, avec la compagnie désirée.

E la cortina se parti el temple d'aval tro amon.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Et la courtine se déchira au temple d'en bas jusqu'en haut.

Ben garnit de cortinas.

Brev. d'amor, fol. 49.

Bien garni de draperies.

ANC. FR. Fait tendre une cortine en une des parties de son palais.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 185.

CAT. ESP. PORT. IT. Cortina. (chap. cuartina, cortina, cuartines, cortines; passá la cortina, corre la cortina.)

2. Encortinamen, s. m., tenture de draperies.

E fon li facha gran honor et encortinamen.

Cartulaire de Montpellier, fol. 73.

Et il lui fut fait grand honneur et tenture de draperies.

3. Encortinar, v., tendre des draperies.

Entretant fai ben adobar

La vila e encortinar.

Roman de Flamenca, fol. 7.

Cependant il fait bien arranger et tendre de draperies la ville.

Elhs encortinero la gleysa de nobles draps. Philomena.

(chap. Ells van encortiná la iglesia de nobles draps.)

Ils tendirent l'église de nobles draps.

Part. pas. Palis e samitz e sendatz

Don fo 'l castelz encortinatz.

Roman de Jaufre, fol. 81.

Tapis et satins et taffetas dont le château fut tendu.

ANC. FR. Encourtiner

Face le castiel et les rues.

Roman du Renart, t. IV, p. 218.

Sa bele chambre encurtinée.

Marie de France, t. 1, p. 410.

ANC. CAT. ESP. Incortinar. IT. Incortinare. (chap. encortiná, encuartiná)


Coruscacio, s. f.., lat. coruscatio, coruscation.

Coruscatio es sopta apparicio de vapor subtil, eflamada, que avalish e

despar soptament en l'ayre. Eluc. de las propr., fol. 138.

La coruscation est une soudaine apparition de vapeur subtile, enflammée, qui s'évanouit et disparaît subitement en l'air.

IT. Coruscazione.


Coser, Cozer, Cozir, Cusir, v., lat. consuere, coudre.

De coser, de filar de son mestier.

(chap. De cusí, de filá de son menesté.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 3.

De coudre, de filer de son métier.

Pero de cozir non truep par.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Pour cela je ne trouve pas de pareil pour coudre.

De sirurgia no sai ni vuelh ses feramens;

Per talhar, per cozer, no fui anc aprendens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je ne sais ni ne veux de chirurgie sans fers; pour tailler, pour coudre, je ne fus jamais apprenant.

Fig. Cuia 'l ab la terra cusir.

Roman de Jaufre, fol. 90. 

Il croit le coudre avec la terre.

Part. pas. … Ma camiza

Que era cozida

De seda ricamen.

P. Basc: Ab greu.

Ma chemise qui était richement cousue de soie.

Fig. La boca de la femna sera cozuda fermamen e sarrada.

Liv. de Sydrac, fol. 92.

La bouche de la femme sera cousue fortement et serrée.

CAT. Cosir. ESP. Coser. PORT. Cozer. IT. Cucire. (chap. cusí: cusgo, cuses, cus, cusim, cusiu, cusen. Cusit, cusits, cusida, cusides.)

2. Cordura, s. f., couture.

Gonella de Jhesu Crist era ses cordura.

(chap. La gonella de Jesucristo ere sense costura, costures.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 78.

La robe de Jésus-Christ était sans couture.

3. Costura, s. f., couture.

Per desotz la costura del fort escut listrat.

Roman de Fierabras, v. 1580.

Par-dessous la couture du fort écu bordé.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Costura.

4. Cozedura, Cozidura, s. f., couture, suture:

Am tres cozeduras o quatre et am ferma sutura.

Ajustem las doas labias am cozidura.

Trad. d'Albucasis, fol. 62 et 35.

Avec trois coutures ou quatre et avec ferme suture.

Joignons les deux lèvres avec couture.

5. Cozender, s. m., couturier.

Tuitz li sartor ni 'ls cozenders.

(chap. Tots los sastres y los cusidós o costurés.)

Roman de Jaufre, fol. 101.

Tous les tailleurs et les couturiers.

6. Cordurier, s. m., couturier.

E pueis carpentiers, en apres corduriers, car il cozion lo cuer am fil de cuer. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Et puis charpentiers, et après couturiers, car ils cousaient le cuir avec du fil de cuir.

ANC. CAT. Costurer.

7. Corduriera, s. f., couturière.

Pueis mi fetz apenre a corduriera.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88.

Puis il me fit apprendre le métier de couturière.

CAT. ESP. Costurera. PORT. Costureira. IT. Cucitrice. (chap. costurera, cusidora, costureres, cusidores. A les escoles tamé sels díe “anem a costura” perque allí adepreníen a cusí, bordá, etc.)

8. Descoser, v., découdre.

Tan ferm que no s romp ni descos.

Gaucelm Faidit: Tot me cuidei.

Tant ferme qu'il ne se rompt ni décout.

Fig. Mos volers no s descos.

Gaubert moine de Puicibot: Fin' amors.

Mon vouloir ne se décout.

Part. pas. Cant porta descozutz

Sos draps...

Gardatz be

Que rauba descozuda

No portetz.

Amanieu des Escas: El temps de.

Quand il porte ses vêtements décousus...

Prenez bien garde que vous ne portiez robe décousue.

ANC. CAT. Descosir. ESP. Descoser. PORT. Descozer. IT. Scucire. (chap. descusí.)


Cosin, Cozin, s. m., lat. consobrinus, cousin.

Cosin, so es leu a chauzir.

T. d'Élias et de son cousin: N Elias.

Cousin, c'est facile à choisir.

Am la mais no faz cozin ni oncle.

A. Daniel: Lo ferm voler.

Je l'aime plus que je ne fais cousin ni oncle.

CAT. Cosí. IT. Cugino. (ESP. Sobrino). (chap. cusí, cusins, cusina, cusines. Contra mes cusins, mes a dins.)

2. Cozina, s. f., cousine.

Sor, cozina ni parenta.

(chap. Germana, cusina ni parenta. A les monges sels diu sor : sorore : soeur : hermana.)

Rambaud d'Orange: Entre gel.

Soeur, cousine ni parente.

Tant es de pretz e de valor enclausa,

Qu'ieu non volgra que fos ma cozina.

G. de Cabestaing: Mout m'alegra.

Elle est si entourée de mérite et de valeur, que je ne voudrais pas qu'elle fut ma cousine.

CAT. Cosina. IT. Cugina.


Cossouda, Consouda, s. f., lat. consolida, consoude.

E consouda que nais en prat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et la consoude qui naît en pré.

Barbaihol

E cossouda grassa, qui s vol,

Valens es contra cremadura...

Et ad soudar rompedura

Recep la cossouda maior.

Brev. d'amor, fol. 50.

La joubarbe et la consoude grasse, qui le veut, est bonne contre la brûlure... et reçoit la plus grande consoude pour souder fracture.

CAT. Consolva. ESP. Consuelda (Symphytum officinale). PORT. Consolda. IT. Consolida.

Cossouda, Consouda, CAT. Consolva. ESP. Consuelda. PORT. Consolda. IT. Consolida.

Cost, s. m., lat. costus, coq, plante aromatique.
Prenetz pastenegla, verben' e cost, (N. E. catalán pastanaga)
E cozetz lo fort tot ensemps.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Prenez carotte, verveine et coq, et cuisez-le fort tout ensemble.
ESP. PORT. IT. Costo.

Cost, s. m., coût, prix d'une chose.
Voyez Leibnitz, p. 108.
Cant es de gran cost e de pauc de profieg.
(chap. Cuan es de gran cost y de poc de profit.)
V. et Vert., fol. 32.
Quand il est de grand coût et de peu de profit.
A sos propris costz e despens.
Tit. de 1418. Bordeaux, Bibl. Monteil.
A ses propres coûts et dépens.
ANC. FR. Sire, que tenon-nos tel cost.
Deuxième traduction du Chastoiement, conte 27.
Et à gran cost vos unt sui.
Roman de Rou, v. 11249.
CAT. Cost. ESP. (coste) IT. Costo. (chap. gasto, gastos, v. gastá; 
cost, costs.)
2. Costa, s. f., coût, prix d'une chose, dépense.
Un novel plait c'adutz guerr' e mesclaigna,
Costas d'aver e trebaill.
Aicart del Fossat: Entre dos.
Un nouveau débat qui amène guerre et trouble, dépenses de richesses et travail.
CAT. ESP. Costa. (chap. costa amún= ESP. cuesta arriba.)
3. Costatge, s. m., coût.
Los despens et costatges.
Tit. de 1403. DOAT, t. XCV, fol. 181.
Les dépens et coûts.
ANC. FR. Pour vous moustrer le coustage que le roy i mist.
Joinville, p. 117.
4. Costar, v., coûter.
A mi non costa un denier.
Bertrand du Puget: De sirventes.
Il ne me coûte pas un denier.
Anc non aic joi que no m costes un plor.
Arnaud de Marueil: Hom ditz que.
Je n'eus jamais joie qui ne me coûtât un pleur.
ANC. FR. Vous l'aurez, combien qu'il me coust.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 41.
CAT. ESP. Costar. PORT. Custar. IT. Costare. (chap. costá: costo, costes, coste, costem o costam, costéu o costáu, costen.)
5. Decostamen, s. m., défrai, remboursement de dépenses.
Mielhuramentz et decostamentz.
Autres legitims decostamens.
Fors de Bearn, p. 1086 et 1085.
Améliorations et défrais.
Autres légitimes défrais.
(chap. Reembolso de gastos. Los catalans diuen despeses, casi com en fransés dépenses.)

Costa, prép., à côté de, auprès de, contre.
En un vergier, sotz fuelha d'albespi,
Tenc la dompna son amic costa si.
(chap. A un vergé, jardí, daball de la fulla de un espino albar o blang (arto), teníe la dama, dona, a son amic al costat. Fransés aub + épin: aubépin, ocsitá, alb + espi, espí, espino blang, blanc. Aixó tos u pot explicá milló “Espinete” de Beseit, lo guarda Latorre.)

Chere, Yogui, Bubu, ju ju ju jú, guarda, Latorre

Un troubadour anonyme: En un vergier.
Dans un verger, sous la feuille de l'aubépin, la dame tint son ami à côté d'elle.
Erba verz nais costa las aigas. Trad. de Bède, fol. 41.
(chap. La herba verda naix al costat de les aigües.)
L'herbe verte naît auprès des eaux.
Costa 'ls crus amaires cruzels.
R. Vidal de Bezaudun: Entre 'l taur.
Contre les méchants amants cruels.
Prép. comp.
L'un cay de costa l'autre ablesmat el sablo.
V. de S. Honorat.
L'un tombe à côté de l'autre évanoui sur le sable.
De costa l'abitacol. Philomena.
Contre l'habitation.
ANC. FR. L'empererix sa fame de coste lui.
Ville-Hardouin, p. 73.
Mangoit encoste cele table la royne Blanche sa mère.
Et se vindrent arranger de coste nous.
Joinville, p. 22 et 34.
ANC. ESP. De costa. IT. Costà, di costà. (chap. Al costat, a la vora.)
2. Costa, s. f., lat. costa, côte, partie latérale de la poitrine.
No l' agues facha de sa costa... mas elh volc que ilh dui fosso un... e per so fetz la de sa costa. Liv. de Sydrac, fol. 64.
Il ne l'eût pas faite de sa côte... mais il voulut que les deux ne fissent qu'un... et pour cela il la fit de sa côte. 
Estrenc lo tan malamen
Que las costas li fes crucir.
(chap. Lo va apretá tan malamen que les costelles li va fé cruixí. Lo costat es la part lateral del pit. 1 costella, 2 costelles; costellada : trompada, sacsada, caiguda, normalmén si te fas mal a les costelles.)
Roman de Jaufre, fol. 14.
Il l'étreignit si durement qu'il lui fit craquer les côtes.
ANC. CAT. IT. Costa.
- Rivage, côte de montagne.
Al pe d'una costa regarda e vi venir. Chron. d'Arles.
(chap. Al peu de una costa mire y veu vindre. Costa empinada, costa del mar, 2 costes; costereta, costeretes; costerut, pobles costeruts com Beseit o Penarroija de Tastavins; costeruda, costerudes. Peñíscola es costeruda y está a la costa del Mar Mediterráneo.)
Regarde au pied d'une côte et vit venir.
3. Costa, s. f., cotte de soie, capiton, fleuret.
Autras costas ni autres borrots, mais solamens aquela costa et aquels borrots que de la dicha ceda seran ischitz (chap. ixits, eixits, issits; borrots : borra, pelussa).
Cartulaire de Montpellier, fol. 193.
Autres fleurets ni autres bourres, mais seulement ce fleuret et ces bourres qui seront sortis de ladite soie.
4. Costeta, s. f., côtelette, petite côte.
Sol las costetas ben mondadas
Cozetz en vi ab lart.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Seulement cuisez dans du vin avec du lard les côtelettes bien nettoyées.
CAT. Costelleta. (chap. costelleta, costelletes de cabrit; all. Kotelett es una chulla, ESP. chuleta. Costeta en ESP. costillita, costillitas, costillica, costillicas.)
5. Costat, s. m., côté.
Cant am lansa ubert fo sos costatz.
(chap. Cuan en llansa ubert va sé lo seu costat : Jesús a la creu.)
Matfre Ermengaud, Lettre à sa soeur.
Quand son côté fut ouvert avec lance.
Pel costat nafrat tan malamen.
Folquet de Romans: Quan lo dous.
Blessé si cruellement par le côté.
El tost li plumara los costatz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il lui plumera promptement les côtés.
Una possessio... drecha de un costat e del autre costat... comba.
Trad. du tr. de l'Arpentage, ch. 40.
Une possession... droite d'un côté et de l'autre côté... courbe.
ANC. FR. Et del costet de mi Robin.
Tit. de 1255. Carpentier, Hist. de Cambrai, p. 29.
CAT. Costat. ESP. Costado. IT. Costato. (chap. lo costat dret, los costats de un cuadrat.)
6. Costal, s. m., flanc, coteau.
Si vos acossiec sul costal.
Raimond l'écrivain: Senhors, l'autr'ier.
Si je vous atteins sur le flanc.
Puegz et costals, plan, ribeira e cumba.
G. de Durfort: Quar say petit.
Hauteurs et coteaux, plaine, rivage et vallon.
7. Acostament, s. m., accointement.
Santa Maria esposa de Joseph negun temps non ac carnal acostament.
Hist. abr. de la Bible, fol. 48.
Sainte Marie épouse de Joseph n'eut en aucun temps accointement charnel.
8. Acostar, v., accoster, approcher, accointer.
Aras s'acoston li savai,
E l'us ab l'autre cosseilla.
B. de Ventadour: Ara non vei.
Maintenant les vauriens s'accostent, et l'un conseille avec l'autre.
Al valen comte de Rodes
Mi volgra lai acostar.
Serveri de Girone: Sitot s'es.
Je voudrais là m'accoster au vaillant comte de Rodez.
Cant la femna es en sas flors, ela no si deu am lhuy acostar.
Liv. de Sydrac, fol. 60.
Quand la femme est en ses fleurs, elle ne doit pas s'accointer avec lui.
Anc malvestat en vos no pot caber,
Ni nulhs mals ays acostar ni apondre.
Izarn Risols: Aylas.
Jamais la méchanceté en vous ne peut tenir, ni nulle mauvaise qualité approcher et se joindre.
ANC. FR. Et se acostoioit à un chesne et nous fesoit séoir entour li.
Joinville, p. 13.
CAT. ESP. Acostar. PORT. Accostar. IT. Accostare. (chap. Arrimá, arrimás; gitá, gitás en) 

Costil, s. m., couche, couchette.
Ans que s lev del costil.
Amanieu des Escas: En aquel mes.
Avant qu'elle se lève de la couche.
2. Cota, s. f., grec *Koítn, couette, lit de plumes, matelas.
(N. E. Matelas francés, matalàs catalán, a las catalanistas, mátalas; chap. madalap).
Si no m tengues a la cota,
Ja non pogra sus estar.
Guillaume de la Tour: Una, doas.
Si je ne me tinsse à la couette, je ne pourrais jamais demeurer dessus.
ANC. FR. Qu'ele li face tost son lit:
Cele le fet isnel-le-pas,
Oste la couste et toz les dras.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 150. 

Costipacio, s. f., lat. constipatio, constipation.
Costipacio de ventre... Valo contra febre e costipacio.
Eluc. de las propr., fol. 91 et 218.
Constipation de ventre... Valent contre fièvre et constipation.
CAT. Constipació. ESP. Constipación (estreñimiento). PORT. Constipação. IT. Costipazione. (chap. Estreñimén; estic estreñit, repetat, v. repetá, estreñí.)
2. Costipatiu, adj., constipatif.
Aiga salada, dezicativa et constipativa.
(chap. Aigua salada, dessecadora y estreñidora, repetadora.)
Eluc. de las propr., fol. 75.
Eau salée, dessiccative et constipative.
IT. Costipativo.
3. Costipar, v., lat. constipare, constiper.
Part. prés. Mal digestibles, costipans.
Eluc. de las propr., fol. 220.
Mal digestibles, constipants.
CAT. ESP. (estreñir) PORT. Constipar. IT. Costipare. (N. E. En rumano se dice constipar.)

Costum, s. m., lat. consuetudinem, coutume, habitude.
Vilas a costum de trueia
Que de gen viure s'enueia.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
Le vilain a la coutume de la truie qui s'ennuie de bien vivre.
Mas ieu non cre que negu temps
Morisson tans de bons costums essemps.
Aimeri de Peguilain: Anc no m cugey.
Mais je ne crois pas que jamais périssent tant de bonnes habitudes ensemble.
CAT. Costum. ESP. Costumbre. PORT. IT. Costume. (chap. Costum, costums; acostumá (acostumbrá): acostumo, acostumes, acostume, acostumem o acostumam, acostuméu o acostumáu, acostumen. Acostumat (acostumbrat), acostumats, acostumada, acostumades.)
2. Costuma, Cosdumna, s. f., coutume, habitude.
Car costuma torna a natura. Libre de Senequa.
Car coutume tourne à nature.
- Droit, lois d'un pays.
Aisso son costumas de la villa de, etc.
Tit. de 1238. DOAT, t. CXLIX, fol. 1.
Ceci sont les coutumes de la ville de, etc.
Meton bans e malas costumas per ocayzon d'aver emendas.
V. et Vert., fol. 15.
Ils établissent bans et mauvaises coutumes pour occasion d'avoir des amendes.
Loc. Plor tota dia, fas cosdumna d'efan. Poëme sur Boèce.
(chap. Ploro tot lo día, fach costum d'infán, chiquet.) 
Je pleure tout le jour, je fais coutume d'enfant.
Dis que reys, que lo seu vai donan
Ni s'en torna, fai costuma d'enfan.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Je dis que roi, qui va donnant le sien et s'en dédit, fait coutume d'enfant.
ANC. CAT. IT. Costuma.
3. Costumanza, Costumnansa, s. f., coutume, habitude.
Per costumanza de bonas obras. V. et Vert., fol. 43.
Par habitude de bonnes oeuvres.
Molt es greus l'emperis de costumnansa. Trad. de Bède, fol. 5.
L'empire de l'habitude est très fort.
ANC. CAT. IT. Costumanza.
4. Costumar, v., être accoutumé, être habitué.
Car non a de que menestrar
Si com a costumat de far.
V. de S. Honorat.
Car il n'a pas de quoi fournir ainsi qu'il a accoutumé de faire.
Part. pas. Quar donnas son costumadas d'aitan.
Cadenet: Non sai qual.
Car les dames sont accoutumées d'autant.
ANC. FR. Ne forga ne ne fist forgier monnoye qui onques fust coustumée.
Lett. de rém., 1394. Carpentier, t. 1, col. 1104.
ANC. ESP. Tornó à su estudio que avie costumnado.
V. de S. Domingo de Silos, cop. 393.
ANC. CAT. Costumar. ESP. Costumbrar. PORT. Costumar. IT. Costumare.
5. Costumier, Cosdumnier, adj., coutumier, habituel, ordinaire.
Si cum cel que es costumiers
D'auzir et de sofrir lur glat.
Rambaud d'Orange: Als durs crus.
Ainsi que celui qui est coutumier d'ouïr et de souffrir leur aboiement.
Fig. En aizimen de blancas flors
E de novelh chan costumier.
Marcabrus: A la fontana.
Sans l'agrément des blanches fleurs et du nouveau chant habituel.
Cosdumniera chausa es. Trad. de Bède, fol. 3.
C'est une chose ordinaire
6. Acosdumnansa, s. f., coutume, habitude.
Acosdumnansa de bonas causas.
Trad. de Bède, fol. 4.
Habitude de bonnes choses.
ANC. FR. L'accoustumance est une autre nature.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 435.
IT. Accostumanza.
7. Acostumar, v., accoutumer, habituer.
Gardas de acostumar follas paraulas.
V. et Vert., fol. 95.
Gardez-vous d'accoutumer les folles paroles.
Causa que non a acostumada.
Liv. de Sydrac, fol. 83.
Chose qu'il n'a pas accoutumée.
Car avi' acostumat de viure honradamen.
V. de S. Honorat.
Car il avait accoutumé de vivre honorablement.
Part. pas. Can sera ben acostumat
De penre e ben adobat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand il sera bien accoutumé de prendre et bien dressé.
En la ley era enseynada
De Dieu e ben acostumada.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Elle était enseignée et bien accoutumée en la loi de Dieu.
CAT. Acostumar. ESP. Acostumbrar. PORT. Acostumar. IT. Accostumare.
8. Acostumadamen, adv., habituellement.
Cant hom jura acostumadamen, ayssi comma a cascun mot.
(N. E. Los polacos, no me refiero a los catalanes, tienen la costumbre de decir kurwa cada pocas palabras. Los de Gerona usan mucho “cardar”.)
V. et Vert., fol. 24.
Quand on jure habituellement, pour ainsi dire à chaque mot.
ANC. FR. Les administrations gouvernées accoustuméément.
Ord. des Rois de Fr., 1256, t. 1, p. 81.
ANC. CAT. Acostumadament. ESP. Acostumbradamente. PORT. Acostumadamente. IT. Accostumadamente. (chap. Acostumadamén, habitualmén, assobín.) 

Cot, s. f., lat. cotem, queux, pierre à aiguiser. 
(chap. pedra de esmolá o de esmolet: afilá)
Ab so qu'ieu sembli be la cot,
Que no tailh e fa 'l fer talhar.
B. Martin: Farai un.
Avec cela que je ressemble bien à la queux, qui ne taille pas et fait tailler le fer.
Fig. … Ieu soi la cot
De tot estz mals tocatz.
G. Riquier: Tant petit.
… Je suis la queux de tous ces mals touchés.
ANC. FR. Lors comença à aguisier
Son coutel à une grant kex.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 15.
IT. Cote.

Cot, s. m., cotte, cotillon.
Voyez Denina, t. II, p. 106.
Us vai dolan ab tal ayssa
Que no us te pro cot ni manta.
B. Alahan de Narbonne: No puesc.
Il va vous dolant avec telle aissette que ne vous tient profit cotte ni manteau.
ANC. FR. Fame est plus cointe et plus mignote
En sorquanie que en cote...
Et une cote de brunete.
Roman de la Rose, v. 1216 et 214.
CAT. Cot.
2. Sobrecot, s. m., surcot.
L'autra non a sobrecot de bruneta.
P. Cardinal: Prop a guerra. Var.
L'autre n'a pas surcot de brunette.
Mantel e blial de violas
Portet e sobrecot de rozas.
P. Vidal: Mai o.
Elle porta manteau et justaucorps de violettes et surcot de roses.
ANC. FR. A tousjors en ivier si ot
A mances un nouviel surcot
Fourré de vair.
PH. Mouskes; Carpentier, t. III, col. 924.
3. Cota, Cotha, Quota, s. f., cotte.
Vestir una cota de malha.
(chap. Vestí, portá una cota de malla.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 141.
Vêtir une cotte de maille.
E van vestitz los grans senhors am una cotha ses dobladura entro al ginolh.
Els se armo de quota de malha.
Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
Et les grands seigneurs vont vêtus avec une cotte sans doublure jusqu'au genou.
Ils s'arment de cotte de maille.
CAT. ESP. PORT. Cota. IT. Cotta.

Cot, s. m., bas lat. cotagium, coûtage, sorte d'impôt.
E tot so que del dit cot ly dits habitadors auran percebuts.
Emolumens del cot de la jurisdictio.
Cout. de Saussignac de 1319.
Et tout ce que lesdits habitants auront perçu dudit coûtage.
Emoluments du coûtage de la juridiction.
2. Cotador, s. m., cotagier, collecteur du coûtage.
Instituira un cotador conegut.
(chap. Instituirá un cotadó conegut. Lo que arreplegabe l' impost dit cot.)
Cout. de Saussignac de 1319.
Instituera un cotagier connu.

Coton, s. m., ar. kotonn, coton.
Voyez Golius, Dict. arabico-latin., col. 1933.
Que sia coton bon et marchant.
Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476.
Que ce soit coton bon et marchand.
Coton filat e non filat.
Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. LI, fol. 152.
Coton filé et non filé.
CAT. Cotó. ESP. Cotón (algodón). PORT. Cotão. IT. Cotone.
(chap. Cuan erem chiquets, a escola, alguna vegada mo se escapabe la paraula cotón, perque natros diém cotó en chapurriau. Los mestres ya díen algodón, al + kotonn, y no coneixíen la antiga castellana cotón.)

Coutel, s. m., couteau, grosse plume du guidon de l'aile, terme de fauconnerie.
Aprob so venon li coutel;
So son las pennas en auzel (N. E. pennas, penas : plumas, rat penat.)
Que las alas si fan plus bellas.
Pels coutels l'ala li tira.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Après cela viennent les couteaux; ce sont dans l'oiseau les pennes par lesquelles les ailes se font plus belles.
Lui tire l'aile par les couteaux.

Cozer, Coire, v., lat. coquere, cuire.
(chap. coure; tamé cuiná ve de coquere.)
Filh d'un sirven del castel que era forniers... a cozer pa.
V. de B. de Ventadour.
Fils d'un serviteur du château qui était fournier... à cuire le pain.
Cozetz mel en un vaiselet.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Cuisez du miel dans un petit vase.
- Causer une douleur piquante.
Coc me, mas ieu per tot aquo
No m mogui ges.
(chap. Me va coure, pero yo per tot aixó no me vach moure gens. Si cou es que sane, cuan te fiquen alcohol a una ferida. Tanta coissó no se podíe aguantá, va di lo cagamandurries y capsot de Mario Sasot cuan li van ficá aigua oxigenada a una ferideta que se va fé en un papé del panfleto Temps de Franja; la que ting entre les molles del cul tamé es una franja.)
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Il m'en cuisit, mais pour tout cela je ne me bougeai point.
Fig. Part. prés. El desiriers cozens e doloiros.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Le désir cuisant et douloureux.
Farai un sirventes cozen.
Bertrand de Born le fils: Quan vei lo.
Je ferai un sirvente cuisant.
Part. pas. Chars quant es mal cuecha e dura.
Le moine de Montaudon: Mot m'enueia.
La chair quand elle est mal cuite et dure.
Fig. Ab semblan cueg et ab cor cru.
B. de Ventadour: Ab cor leial.
Avec extérieur cuit et avec coeur cru.
CAT. Courer. ESP. Cocer. PORT. Cozer. IT. Cuocere. (chap. coure: coc, cous, cou, coém, coéu, couen; cuit, cuits, cuita, cuites. Coén, adj, coéns, coénta, coéntes; coén, v. gerundio. Coc en poma, cocs, coca de primentó, coques en atún.)
2. Cuchiu, adj., facile à cuire.
Aquelas lentillas so mai grossas, frescas e may cuchivas.
(chap. Aquelles llentilles, llentíes son mes grosses, fresques y mes fássiles de coure.
ESP. Aquellas lentejas son más grandes, frescas y más fáciles de cocer, cocederas.)
Eluc. de las propr., fol. 213.
Ces lentilles sont plus grosses, fraîches et plus faciles à cuire.
3. Cossezen, adj., cuisant. (chap. coén)
Per qu'us sonetz fai gualiartz
Ab motz amaribotz bastartz,
E lui apellon cossezen.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Parce qu'il fait un sonnet menteur avec des mots aigrelets bâtards, et on l'appelle cuisant.
4. Coc, Cuec, Cutz, s. m., lat. coquus, cuisinier.
(N. E. Se encuentra coch, cochs, sobrecoch, sobrecochs en las ordinaciones de Pedro IV.)
Sai esser pestres e cocx.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je sais être boulanger et cuisinier.
… Cuecx e bivers e baylos.
P. Cardinal: Un sirventes.
Cuisiniers et échansons et gouverneurs.
Senher, vostre manjars, so ditz lo cutz,
Vos es aparelhatz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.
Seigneur, ce dit le cuisinier, votre manger vous est apprêté.
ANC. FR. Trois escoufles i ot de mez salez
Que li queux li avoit appareilliez.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 230.
Les maistres queux souvent lardent perdrix... en intention... de les mettre roustir.
Rabelais, liv. IV, ch. 24.
CAT. Coc. IT. Cuoco.
5. Cosiner, s. m., cuisinier.
Qu'el cosiner se va levar, et aportet una espalla.
(chap. Que lo cuiné se va eixecá, alsá, elevá, y va portá una espala
Lo sompo aragonés catalaniste de Fondespala, Daniel Vives Albesa, igual trobe una t a la paraula ocsitana espalla. Es dels que escriuen lo nom del seu poble Fontdespatla; es una mes de les víctimes del tomàtic, com los que escriuen Vall-de-roures.)
Hist. abr. de la Bible, fol. 36.
Que le cuisinier se va lever, et il apporta une épaule.
ESP. Cocinero. PORT. Cozinheiro. IT. Cuciniere. (chap. cuiné, cuinés, cuinera, cuineres; v. cuiná, a la cuina o a les cuines.)
6. Coguastro, s. m., cuisinier, marmiton.
Et anc sol no y ac coguastros,
Mas que nos tres.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Et il n'y eut oncques un seul cuisinier, excepté nous trois.
7. Coze, s. m., mets, plat d'aliments cuits.
En loc de gran cozes, lor disia suas cansos.
V. d'Elias d'Uisel.
En place de grands mets, il leur disait ses chansons.
8. Cozina, s. f., lat. cucina, cuisine, victuaille.
Per qu'ieu volgra esser mais cocs
De sa cozina.
G. Adhemar: Ben fora.
C'est pourquoi j'aimerais mieux être cuisinier de sa cuisine.
Pres de tres ans en la gaudina
On avian mot paura cozina.
V. de S. Honorat.
Près de trois ans dans la forêt où ils avaient très pauvre cuisine.
ESP. Cocina. PORT. Cozinha. IT. Cucina. (chap. Cuina)
9. Cozensa, Coizenza, s. f., cuisson, douleur. (chap. coissó.)
Fig. Mals senes jauzimens
E senes benfag cozensa.
Gaubert moine de Puicibot: Una grans.
Mal sans jouissance et douleur sans bienfait.
Merce m degratz aver senes coizenza.
Raimond Jordan: Vas vos soplei.
Vous me devriez avoir merci sans cuisson.
10. Coitura, s. f., brûlure, cuisson, cautérisation.
A la puiridura de la charn a at fer e coitura. Trad. de Bède, fol. 50.
Il est besoin du fer et de la brûlure à la pourriture de la chair.
Car plus se delecta, en aissi
Sesta coitura es valens.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Car plus il se délecte, de même cette cautérisation est avantageuse.
ESP. Cocedura. PORT. Cozedura. IT. Cottura.
11. Cosinar, v., cuisiner.
Totas herbas aptas a cosinar.
(chap. Totes les herbes aptes per a cuiná.)
Hist. abr. de la Bible, fol. 36.
Toutes herbes propres à cuisiner.
Part. pas. subst.
Be mangi soven de fort bos cozinatz,
De salsas de girofle, e de bos empastatz.
Izarn: Diguas me tu.
Je mange bien souvent de fort bons mets, des sauces au girofle, et de bons pâtés.
ESP. Cocinar. PORT. Cosinhar. IT. Cucinare.
12. Bescueg, Bescueit, s. m., biscuit.
Aysso es lo bescueg per garnir nostra nau. V. et Vert., fol. 43.
Ceci est le biscuit pour garnir notre navire.
Ieu pretz mais...
Bos manjars e palafres assatz
Que bescueitz ab auratge.
Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.
Je prise davantage... bons mangers avec de nombreux palefrois, que biscuits avec la tempête.
CAT. Bescuyt. ESP. (chap.) Bizcocho. PORT. Biscuto. IT. Biscotto. 
(N. E. Este bizcocho, bescuyt, bescueg, bescueit, no es como el que conocemos ahora, sino una masa “bi cocta” como las galletas para que durase en el mar.)
13. Decoctio, Decoccio, s. f., lat. decoctio, décoction.
En l'ayga de laqual se fa la sal per forta decoccio.
Eluc. de las propr., fol. 75.
En l'eau de laquelle le sel se fait par forte décoction.
Decoctio de anet e de camomilla. Trad. d'Albucasis, fol. 55.
Décoction d'anet et de camomille.
CAT. Decocció. ESP. Decocción. PORT. Decocção. IT. Decozione. (chap. decocsió, decocsions, no fem aná lo verbo decoure, pero sí recoure:)
14. Recoser, v., lat. recoquere, recuire.
Part. pas.
Que nulhs autre recuegs en fuec salvatge.
Arnaud de Marueil: Ancmais tan be.
Que nul autre recuit en feu non réglé.
CAT. Recourer. ESP. Recocer. PORT. Recozer. IT. Ricuocere.

Crai, s. m., crachat.
Voyez Leibnitz, p. 109.
Sa boca plena d'orre crai.
P. Vidal: Puois ubert.
Sa bouche pleine de crachat dégoûtant.
PORT. Escarro. (ESP. Esputo, gargajo. Chap. carcás, carcassos.)
2. Escracar, v., cracher, couvrir de crachats.
Li van sus los uelhs escracar. Brev. d'amor, fol. 153.
Ils lui vont cracher sur les yeux.
En despieyt de Jesu en las fons escracha.
Roman de Fierabras, v. 4863.
En mépris de Jésus il crache dans les fonts baptismaux.
Part. pas. E fort batutz e malmenatz,
Et escarnitz et escracatz. Passio de Maria.
(chap. Y fort batut y maltratat, y escarnit, insultat, y escarcassat: ple de carcassos, mescla de mocs y saliva.)
Et fort battu et maltraité, et insulté et couvert de crachats.
PORT. Escarrar.

Cranel, s. m., créneau.
Deu esser en cascu cranel un petit gaf am que botesso... tiresso las escalas... Que sian plus haut que los cranels.
Tit. du XVe sièc. DOAT, t. CXLVII, fol. 283.
II doit être en chaque créneau un petit croc avec lequel ils poussassent... tirassent les échelles... Qui soient plus haut que les créneaux.
ANC. FR. Trop sont plus riches les toureles
Et li crenel miex deffensable.
G. Guiart, t. 1, p. 183.

Crapana, s. f., crâne, caboche.
An vos pisat per crapana.
T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign' En.
Vous ont pissé sur la caboche.
CAT. ESP. (cráneo) PORT. Craneo. IT. Cranio. (chap. cráneo, calibossia, cap; cabossa de alls.)
Crapula, s. m., lat. crapula, crapule.
A vegadas, per trop manjar e beure, me esdevenia crapula, ebrietatz.
La Confessio.
Parfois, pour trop manger et boire, me survenait crapule, ivrognerie.
Neguna chauza non es aissi contraria a tot crestian sicom crapula.
Regla de S. Benezeg, fol. 50.
Aucune chose n'est aussi contraire à tout chrétien comme crapule.
ESP. (crápula) IT. Crapula.

Crear, v., lat. creare, créer.
Semblans a si nos volc crear.
Brev. d'amor, fol. 2. 
Il voulut nous créer semblables à lui.
Es acostumat de crear dos syndics.
(chap. Es acostumat, se acostume, es costum, de creá dos sindics.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 212.
Il est accoutumé de créer deux syndics.
Part. pas. Homs fon creatz en tal honor et tal senhoria, qu'el era senhers de totas creaturas que eron sotz lo cel. V. et Vert., fol. 32.
L'homme fut créé en tel honneur et telle dignité, qu'il était seigneur de toutes les créatures qui étaient sous le ciel.
ANC. CAT. ESP. PORT. Crear. IT. Creare.
2. Creaire, Creator, s. m., lat. creator, créateur.
Qu'enant era nostre creayres,
D'aqui enan fo nostre payres.
Los VII Gaugs de la mayre, etc.
(chap. Que abans ere lo nostre creadó, de aquí abán va sé lo nostre pare. Los 7 gochs de la mare, etc.)
Qu'avant il était notre créateur, de là en avant il fut notre père.
Qui morra per Dieu lo creator
Viura tos temps jauzens en paradis.
G. Figueiras: Totz hom qui.
Qui mourra pour Dieu le créateur vivra toujours joyeux en paradis.
ANC. FR. Li haus Créerres du ciel et de la terre face que nous en charité puissons ci assambler. Joinville, p. 200.
Je jure Deu le Creator.
Roman du Renart, t. III, p. 285.
ANC. CAT. Creador. ESP. (Creador) PORT. Criador. IT. Creatore. (chap. Creadó, en mayúscula si voléu; creadó, creadós, creadora, creadores, que creen o inventen coses. Criadó, criadós, criadora, criadores, que críen.)
3. Creairitz, lat. creatrix, s. f., créatrice.
Qu'om la puesca dir creairitz. Brev. d'amor, fol. 73.
Qu'on la puisse dire créatrice. 

4. Creatio, Creazo, s. f., lat. creatio, création, formation.

Cossi a fag diables tota creatio.

Izarn: Diguas me tu.

Comment le diable a fait toute création.

En la creatio dels dichs cossols.

Charte de Gréalou, p. 68.

En la création desdits consuls.

Qan pens cum es de gentil creazo.

B. de Ventadour: En pessamen.

Quand je pense comme elle est de gentille formation.

CAT. Creació. ESP. Creación. PORT. Creação. IT. Creazione. (chap. creassió, creassions.)

5. Creamen, s. m., création, formation.

… Lucifers encontenen

Sus el ponh de son creamen,

Sa gran beutat trop cossiran

E sa bontat e son sen gran,

S'en carguet folor et orguelh.

Brev. d'amor, fol. 23.

Lucifer sur-le-champ, au moment de sa création, considérant trop sa grande beauté et sa perfection et son grand sens, s'en remplit de folie et d'orgueil.

E can de totas res fo faitz lo creamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Et quand la création de toutes choses fut faite.

ANC. CAT. Criament. ESP. Criamiento.

6. Creatura, s. f., lat. creatura, créature, enfant.

Dona, la genser creatura

Que anc formes el mon natura.

Arnaud de Mareuil: Dona genser.

Dame, la plus gentille créature que formât oncques au monde la nature.

La creatura n'an portat;

Aquest' a fag noyrir lo sanz.

V. de S. Honorat.

Ils en ont emporté l'enfant; le saint a fait nourrir celui-ci.

ANC. CAT. ANC. ESP. Creatura. ESP. MOD. Criatura. PORT. IT. Creatura. (chap. criatura, criatures.)

7. Procrear, v., lat. procreare, procréer.

Part. pas. Ses her... procreat de lui et de... sa molher.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 300.

Sans héritier... procréé de lui et de... sa femme.

Sens heret procreat... descenden de lor dos.

(chap. Sense hereu procreat... dessendén d'ells dos.) 

Tit. de 1341. DOAT, t. XXXIX, fol. 150.

Sans héritier procréé... descendant d'eux deux.

CAT. ESP. PORT. Procrear. IT. Procreare. (chap. procreá.)

8. Procreatio, s. f., lat. procreatio, procréation.

De la procreatio dels enfans.

V. de santa Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 254.

De la procréation des enfants.

CAT. Procreació. ESP. Procreación. PORT. Procreação. IT. Procreazione.

9. Recrear, v., lat. recreare, délasser, récréer.

Per refrescar e per recrear la ost, que era lassa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 65.

Pour rafraîchir et pour délasser l'armée, qui était fatiguée.

Cant lo pros cavaliers ha vencut lo torney, ell s'en torna repauzar a son ostall, et recrear e s sojornar per I lonc temps.

V. et Vert., fol. 102.

Quand le preux chevalier a vaincu le tournoi, il s'en retourne reposer en son hôtel, et récréer et se délasser pour un long temps.

CAT. ESP. PORT. Recrear. IT. Ricreare. (chap. recreá, recreás. Recreo, descans a la escola.)

10. Recreacio, s. f., lat. recreatio, délassement, récréation.

Dona repaus e recreacio. Eluc. de las propr., fol. 76.

(chap. Done repós y recreassió, recreo, descans.)

Donne repos et délassement.

CAT. Recreació. ESP. Recreación. PORT. Recreação. IT. Recreazione.

11. Recreamens, s. m., délassement, récréation.

Car motz recreamens

Aportan e plazers.

G. Riquier: El nom.

Car ils apportent beaucoup de délassements et de plaisirs.

IT. Ricreamento. (chap. 1 recreamén, 2 recreamens.)