institut de Valderrobres

2° ESO al institut de Valderrobres. No fa falta que donon classes en catalá cuan en castellá los enseñen aixó. Se note que lo directó y consejal del ajuntamén, Iñaki (Ignacio) Belanche es de la CHA, amics dels catalanistes. La culpa va sé del cha cha cha.

http://wp.catedu.es/inspeccioneducacionteruel/escolarizacion-secundaria-y-bachillerato/

Hostia, lo papé tamé es catalá, igual Amon Ra ere catalá y no u sabíe, JA JA JA, JE JE JE, JI JI JI (agarro aire) JO JO JO JU JU JU !!

Raimundo Lulio, Ramón Llull, mallorquí. Joanot Martorell, Ausiàs MarCH, valensiá.
Poesía trovadoresca : ocsitá, en concret, provensal.

La palabra papiro proviene del término griego πάπυρος papiros, que en latín es papyrus (el plural es papyri), utilizado por los egipcios antiguamente. Está tomada del antiguo término egipcio, que significa 'flor del rey', pues su elaboración era monopolio real. También es el origen de la palabra papel.

Chuleta : chulla, chulles : prové del valensiá chulleta que es un diminutiu de CHULLA (tossino o tros de carn de gorrino). La paraula prové del latín axunguia (grassa de gorrino, greix fet aná per a untá los ejes, axis (eje) y la arraíl del verbo unguere (untá).

Faena : La palabra "Faena" proviene del latín "facienda", que significa "cosas que hay que hacer". ... Aunque en última instancia derive del latín facienda, el DRAE le reconoce intermedio catalán, antiguo faena, moderno feina, "quehacer", "cosa que se ha de hacer".

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem.

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem, huelga feminista,

la vaga feminista del ajuntamén o del institut de Valderrobres se passe lo matí al casino, o a datres bars de la zona.

Catalá post Pompeyo Fabra, lo fava de Pompeu:
si nosaltres ens aturem, vaga feminista, Vall-de-Roures. Bar-chi-nona

Los catalanistes aragonesos y les catalanistes aragoneses cada día están mes atontats y atontades.

Algú los podríe explicá de aón ve lo dialècte occitan catalan?

Loís Alibèrt los u explicará.

Lexique roman; Estrus - Esturjon

Estrus, adj., lat. strenuus, courageux, fier, audacieux. 

Ans sui brus

Et estrus

A las autras.

A. Daniel: Autet et bas. 

Mais je suis sombre et fier envers les autres.

Substantiv. Fos fort e ferms sos estrus.

Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia. 

Fut fort et ferme son courage.

2. Estrun, s. m., courage, audace, effort. 

Sai n' a negun 

Que volgues aver tan d' estrun 

Que s'en volgues ab vos anar. 

Estiers non conquier el negun 

Per batailla ni per estrun.

Roman de Jaufre, fol. 66 et 100. 

Il n'y en a aucun ici qui voulût avoir tant d'audace qu'il voulût s'en aller avec vous.

Autrement il ne conquiert personne par bataille ni par effort.

Intren en la batalha ab un estrun. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11. 

Ils entrent en la bataille avec même effort.

- Fig. Affection, désir ardent. 

Per qu' ieu non ai mon estrun 

Ab aver don sui burlaire. 

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

C'est pourquoi je n'ai pas mon affection avec l'avoir dont je suis moqueur.

3. Estrunar, v., encourager, remplir d'ardeur, irriter, indigner. 

K. quan l'a vit, si s'en estrus.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Charles quand il l'a vu, ainsi s'en irrita. 

Part. pas. D'aquo sera ben estrunatz.

Roman de Jaufre, fol. 67.

Sera de cela bien encouragé.

Om joves, estrunatz,

Larcs e mals e doptatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Homme jeune, rempli d'ardeur, généreux et mauvais et redouté.

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non car' estrunada.

P. Vidal: Lai on cobra.

Elle eut yeux amoureux, gais et agréables, et non figure irritée.

Estuba, Stuba, s. f., allem. Stube, étuve, vapeur.

Voyez Denina, t. III, p. 77; Muratori, Diss. 33.

S' es fort refreiatz, faitz l' estuba,

Non en cornuda ni en cuba.

Deudes de Prades, Auz. cass.

S'il est fort refroidi, faites-lui étuve, non en cornue ni en cuve.

Fassa stuba... de la qual uze soven.

Rec. de recettes de médecine.

Qu'il fasse étuve... de laquelle il use souvent.

CAT. Estuba. ESP. PORT. Estufa. IT. Stufa. (chap. La estufa pot fé vapor, braf, si s' acalente aigua o se fa bullí, pero en general es per a escofás, calentás.)

Estudi, s. m., lat. studium, étude. 

Los bes que hom pot conquerre per estudi o per bona doctrina.

(chap. Los bens que hom pot conquistá per estudi o per bona doctrina; este conquistá: adquerí, guañá, etc.)

V. et Vert., fol. 30.

Les biens qu'on peut conquérir par étude ou par bon enseignement.

Per l' estudi dels salmes. Trad. de Bède, fol. 28.

(chap. Per l'estudi dels salmos.) 

Par l'étude des psaumes.

Qui los destorbes en la contemplatio de lur estudi.

(chap. Qui los destorbare a la contemplassió del seu estudi; meditassió.)

V. et Vert., fol. 85.

Qui les troublât dans la méditation de leur étude.

ANC. FR. Roy, en ce met ton estudie.

Godefroi de Paris: Chr. métr., p. 178.

CAT. Estudi. ESP. Estudio. PORT. Estudo. IT. Studio. (chap. Estudi, estudis.)

2. Estudiar, v., lat. studere, étudier.

Estudiar continuamens en lur filosofia.

V. et Vert., fol. 85.

Étudier continuellement dans leur philosophie.

Deu si estudiar l'abbas que vuelha mais esser amatz que tempsutz.

Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit l'abbé s'étudier qu'il veuille plus être aimé que craint.

A metre sa obra a perfeccio si estudia.

Eluc. de las propr., fol. 126.

S' étudie à mettre son oeuvre à perfection.

- Exercer.

Trobam que VII manieyras de gens se estudion en aquesta escola.

V. et Vert., fol. 14. 

Nous trouvons que sept espèces de gens s'exercent en cette école.

CAT. ESP. Estudiar. PORT. Estudar. IT. Studiare. 

(chap. Estudiá: estudio, estudies, estudie, estudiem o estudiam, estudiéu o estudiáu, estudien; estudiat, estudiats, estudiada, estudiades.)

3. Estudian, s. m., étudiant.

Qu'el sia verai estudian. L'Arbre de Batalhas, fol. 195.

(chap. Qu'ell sigue ver estudián; ver en chapurriau es lo mateix que verdadé; mon pare diu ver a un abre que no es bort. Estudián es sujeto y gerundio, ej. Ignacio Sorolla Vidal li díe a son pare: “No me pegos al cap, que estic estudián”, aixina está lo pobret Nachet. 

Yo vach sé estudián del institut de Valderrobres, entonses se díe Francisco Grande Covián, y de la Universidat de Saragossa: són dos nius de rates catalanistes desde fa bastans añs. Fan falta moltes rateres en formache de Languedoc o de Suiza, del Vaud.)

Qu'il soit véritable étudiant.

CAT. Estudiant. ESP. Estudiante. PORT. Estudante. IT. Studiante. 

(chap. En ocsitá, Estudian; no se escribíen les tildes. En chapurriau, estudián. La t final tamé se trobe al ocsitá, tan als sujetos com als adverbios en men, ment. Esta falta de la t signifique claramen que no se pronunsiabe a segons quins puestos desde fa mols siglos.)

4. Estudios, adj., lat. studiosus, studieux, soigneux, attentif.

Diligent et estudios.

(chap. Diligén y estudiós, com Francisco Celma Tafalla, un trompetero de Valderrobres que se pense que es una eminensia en los textos antics del dialecte catalá.)

Mot estudioza.

(chap. Mol estudiosa, com la Silvia Dilla Vidal, de la CHA, de Valderrobres, llissensiada en filología inglesa, (me sone esta carrera) una eminensia en lo estudi dels apellits catalans. Professora d' inglés al niu de rates catalanistes que hay sitat aquí damún. Espero que estos dos aragonesos catalanistes, si volen escriure Vall-de-Roures, tamé escriguen Barchinona, Lerida, Gerona, etc, noms que se troben als textos antics (del ACA) a palades, arréu, encara que la gen ara no u digue aixina. Tenen mol poquet rigor históric, y mol poca vergoña.)

Eluc. de las propr., fol. 146 et 71.

Actif et soigneux.

Fort studieuse.

Ab gran sen estudiosa,

No volc estar ossiosa.

Brev. d'amor, fol. 92.

Studieuse avec grand sens, elle ne voulut pas être oisive.

CAT. Estudios. ESP. PORT. Estudioso. IT. Studioso. (chap. Estudiós, estudiosos, estudiosa, estudioses.)

5. Estudiosamen, adv., studieusement, soigneusement.

Soven e estudiosamen.

(chap. Assobín y estudiosamen, en estudi, en aplicassió.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Souvent et soigneusement.

CAT. Estudiosament. ESP. PORT. Estudiosamente. IT. Studiosamente.

(N. E. Occitano: Estudiosamen, catalán: Estudiosament. 

Si en occitano hay adverbios en ment y en men es porque no se pronunciaba ya la t final. Ergo, ¿qué diferencia hay entre el dialecto catalán estudiosament y el estudiosamen de la lengua occitana? Cualquiera con un dedico de frente puede contestar a esta pregunta. Algunos, algunas y algunes tienen ese dedico de frente, pero muy poco seso activo, y comiendo buñuelos tampoco lo van a recuperar.)

6. Estudiozamental, adj., d'étude. 

Ad horas fort estudiozamental o cordial aplicacio.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Par fois forte préoccupation d'étude ou de coeur.

Estui, Estug, s. m., étui, cachette.

Que m tramezes del seu estui

La contra clau.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Qu'il me transmit la contre-clef de son étui.

Fig. Anc no fis ganda ni estug

D' amar, ans m'era bon e bel.

A. Daniel: Lanquan vei.

Oncques je ne fis refus ni cachette d'aimer, mais il m'était bon et bel.

ANC. ESP. Vidieron est estui nadar sobre la glera.

(chap. Van vore este estuche, cofre, baúl, nadá sobre la glera. 

La glera, a un riu, es la vora, normalmén de pedres, grava, (me recorde a Gleis o Geleise, alemán), allí podríem trobá saduricha. Igual ere un estuche de Pelikan, disseñat per Luis Latorre Albesa, de Beseit, de mote cansaladé.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 674.

ESP. MOD. Estuche. PORT. Estojo. IT. Astuccio.

2. Estuiar, Estoiar, Estugar, v., mettre dans l'étui, serrer, cacher, renfermer, rengainer.

Son chaval et son mul fetz establar,

Son ausberc e son elme ben estoiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40.

Fit mettre à l' écurie son cheval et sa mule, bien serrer son haubert et son heaume.

Pot la, aquel qui aportada l'aura, estugar a Agen.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148. 

Celui qui l'aura apportée, peut la serrer à Agen. 

Qui sas armas estui.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Qui cache ses armes.

Fig. Lo fol te so cor e sa boca,

E 'l savis estuia l' a la cocha.

Libre de Senequa. 

Le fou tient son coeur en sa bouche, et le sage le cache selon le besoin.

Amors, que m te per vos en sa bailia, 

Vol que mon cor vos estuy e vos gar. 

Claire d' Anduze: En greu esmay. 

Amour, qui me tient pour vous en sa puissance, veut que je vous serre et vous garde mon coeur. 

Part. pas. El reis a son escut pausat,

E pueis a 'l bon bran estuiat. 

Roman de Jaufre, fol. 2. 

Le roi a posé son écu, et puis a rengainé le bon glaive. 

Quar tezaurs estoiatz no val charbo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108.

Car trésor caché ne vaut charbon.

Devo esser estuiadas el vestiari.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Doivent être serrées au vestiaire.

- Conserver, réserver.

Pero ad ops vos estuy,

Que m siatz governs e vela.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.

Mais au besoin je vous conserve, pour que vous me soyez gouvernail et voile.

Aysso es aquell be que Dieus estuia a ssos amix.

V. et Vert., fol. 100.

C'est ce bien que Dieu réserve à ses amis.

ANC. FR. Je vous en estui la moitié,

Que jà de moi n' en aurez plus.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 483. 

Portrait qu'au fond de l'or si chèrement j' estuie. 

Bertaud, p. 647. 

Estuye ton coustel, ou je le te osteray. 

Lett. de rém. de 1373. Carpentier, t. II, col. 293. 

Garder les vout e estoier. 

B. de S. Maure, Chron. de Norm., fol. 78.

(chap. Este verbo estuiar, estoiar, estugar té mol a vore en estalviá, estauviá, guardá, ficá a la hucha o al estuche, tancá, etc.)

3. Estueyra, s. m., armoire, garde-manger.

Fis estueyras e tamis.

(chap. Yo vach fé guardaminjás y tamissos; lo guardaminjá es com una gabia de tela metálica fina aon se fique lo minjá per a que les mosques ni datres bichos sel minjon; ne teníem un a la caseta de La Pileta, una finca que se diu aixina per la fon del mateix nom, camí del Pantano de Pena, Beseit; tamís: sedás, criba, aré, porgadora, etc.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fis gardes-manger et tamis.

ANC. FR. Ces brigans brisoient maisons, coffres et estuyers, et prenoient ce qu'ils trouvoient.

Froissart, vol. I, cap. 148, Carpentier, t. II, col. 293.

Esturjon, s. m., lat. sturionem, esturgeon.

I pescayre, cant pren I gran salmo o I esturjon.

(chap. Un peixcadó, cuan pren (peixque) un gran salmó o un esturió. Hau de lligí l'agüelo y lo mar, traduít al chapurriau per mí. Yo lo vach traduí fén aná la traducsió en castellá (no sé de quí); tamé u haguera pugut fé desde lo original en inglés, pero la meua llengua materna es lo castellá, exactamén de Alustante, Guadalajara.).
Autó: Ernest Hemingway. Sirá durán mols añs un autó de referensia; va luchá a la guerra sivil de España; teníe los collons com lo caball de Espartero, un home que va morí vin añs abans de naixe ell. 

Lo esturió es conegut pel caviar; yo hay minjat esturió a Alemania, de una tenda russa (Stor), bastantes vegades, m' agrade, lo caviar tamé, pero lo trobo massa salat. Caviar de esturió mol poques vegades ne hay minjat, sol sé de atres peixos, salmó, o un imitat, sucedáneo.)

V. et Vert., fol. 98.

Un pêcheur, quand il prend un grand saumon ou un esturgeon. 

CAT. Esturió. ESP. Esturión. IT. Sturione. (chap. Esturió, esturions; per a la femella no tenim nom.)

Pedro , comentari, La Comarca

Acabo de enviar a La Comarca un escrit de resposta a algunes de les opinions expresades. Espero que el publicarán demá:

Veo que el anuncio de la creación en Valderrobres de una asociación, cuya única finalidad es la defensa de la lengua materna de muchos bajo-aragoneses, está provocando una virulenta reacción por parte de los activistas profesionales del catalanismo en Aragón.

Los métodos y las tácticas del “supremacismo” catalanista son de manual: todo aquel que no piense como ellos, y no se someta a sus postulados, es fascista; su “Caballo de Troya” para inocular el virus del independentismo de los inexistentes “Països catalans” es la lengua; las plataformas de contaminación de ese virus son la enseñanza, el mundo de la cultura, las redes sociales y los medios de comunicación orales o escritos que se presten a ello.

La infección de ese virus nacional-catalanista ha conseguido, de momento en Cataluña, dividir y radicalizar la sociedad hasta extremos inconcebibles hasta ahora. Y está en vías de conseguirlo en Baleares y en Valencia donde ha entrado, como “burro en una cacharrería”, en el mundo de la enseñanza, mediante profesores debidamente adoctrinados. Ahora toca emponzoñar Aragón.

Un “buenismo bobalicón” ha permitido que los gobiernos autonómicos, de las tres autonomías infectadas por el virus, no hayan atisbado el peligro. No han sabido, o no han querido, detectar la amenaza de ruptura social que se está produciendo con su anuencia. Han aprobado leyes que dejan el camino expedito a los planes de penetración, perfectamente elaborados, y sistemáticamente aplicados, por el insaciable nacionalismo catalán.

A mí tampoco me gusta el nombre escogido para nuestras hablas y veo inadecuado que por comodidad se adopte, como propia, la grafía castellana para su escritura. Así se lo he manifestado en las redes sociales. Pero cada uno es dueño de sus actos y decisiones y su opción merece todos mis respetos.

El despliegue de medios con que cuentan los agresores es inmenso: amparo de la “Sacra Congregatio de Propaganda Lingua” , perdón “Institut d’Estudis Catalans”, la “Estructura d’Estat” más importante de Cataluña, con sus potentes tentáculos en las redes sociales como xarxes@gencat.cat y comarquesnord.cat ; asociaciones “culturales” como ASCUMA, IBEC, ACLF y CERi, todas ellas coordinadas por el ICF  ( ver el enlace)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Iniciativa_Cultural_de_la_Franja

ICF es el cordón umbilical por donde se alimenta la promoción y mantenimiento de activistas y la recepción de consignas y subvenciones desde el gobierno catalán. Su fundador y alma mater es el Dr. Artur Quintana, miembro numerario del “Institut d’Estudis Catalans”. Recientemente ha sido galardonado con la Creu de Sant Jordi, la máxima condecoración catalana, para premiar los méritos y la dedicación a la difusión de la lengua y cultura catalanas. Todos estos datos pueden ser contrastados fácilmente poniendo los nombres de instituciones y personas citados en cualquier buscador de internet.

Mi intención es puramente informativa, me encanta desenmascarar fantasmas. Aunque mi intención didáctica seguramente será manipulada y tergiversada, voy a utilizar un lenguaje bélico, en sentido exclusivamente figurado, para describir la situación, tal como yo la veo: estamos asistiendo al ataque de un potente ejército, bien pertrechado, profesionalmente organizado, bien armado y con experiencia en mil batallas, contra una partida de guerrilleros en alpargatas, sin uniformidad y armada con varas de sabina, que quiere defender con uñas y dientes su identidad y su territorio.

No es la lucha de David contra Goliat, sino la de un elefante contra una pulga. A pesar de todas sus carencias me pongo de parte de la pulga.

Lo burro mort.

Lo burro mort.

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa, va aná a comprali un burret a un llauradó agüelo de un poble de la vora. Este li va demaná 15.000 pessetes de antes. Lo agüelet, que se díe Arturo, va acordá en ella entregali lo animal en son demá. Pero al día siguién, lo llauradó li va di:

- U sentixco, Pepeta, pero tinc males notissies: lo burro se va morí ahí només anaten. -

- Bueno, - va di la Josefina, - entonses tórnom los meus dinés. 

Lo venedó va replicá:

- No puc. Me los vach gastá enseguida en una desmemoriada mula vella.

La Josefa li va di:

- Vale, es igual, dónom lo burro mort.

-  ¿Y pera qué? - va preguntá l' agüelo, - ¿Qué farás en ell? Ya lo están ataullán los buitres del Mas de Buñol pera fótressel. -

- Lo rifaré – va replicá la Pepa.

- ¿Estás allunada o qué? cóm has de rifá un burro mort? -

- Pos fénu; no li diré a dingú que está mort, per supost. -

Un mes después de esta conversa, lo llauradó se va topetá en la Pepa a fira de Valderrobres y li va preguntá:

-  ¿Qué va passá en lo ruquet?

Pepa li va contestá:

- Lo vach rifá, vach vendre singsens números a sincuanta pessetes cada un y me vach emburchacá 25.000 peles.

-  ¿Y dingú se va queixá? - va preguntá l' agüelo.

- Sol lo guañadó, Cacholet, – va di la Pepa -, pero an aquell estrangé li vach torná les 50 pessetes, li vach doná un beset y va callá.

Pepa va creixe y se va ficá a la política, hasta arribá a diputada de les Corts de Aragó. Después va sé senadora, que bona sopadora ya u ere, y hasta ministra y tot, y va torná al escañ del Senado, y aixina va aná movén les perres de tots y emburchacanse una bona part, apart del seu jornal. Hasta va agarrá una exedensia de la seua plassa de professora al institut de Valderrobres pera aná bambán, com fa Lambán, perque va trobá mols "burros morts" al seu camí, y los va aná rifán a mols saboquets.

Pero lo milló de esta historia es que ademés pot seguí trobán mols mes ases morts pel antic Prinsipat de Cataluña, y antics reinos de Valensia y Mallorca (y alguna somera) pera emburchacás mes perres.

Tú no hauríes de dixá que te venguen o rifon burros morts.

Estate alerta, obri los ulls, milló encara la men, lo criteri y lo sentit comú, que es lo menos comú dels sentits. Pensa en los teus fills y filles, en la teua familia que puje.

Tú pots ajudá a que paron de véndremos burros morts compartín esta charrada.

George Orwell (Eric Arthur Blair) va escriure unes paraules que traduíxco:

Un poble que tríe corruptes, inutils, sinics y traidós, no es cap víctima, es un compinchat o cómplice.

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó

endavant república catalana, Núria Feliu, Josep Miquel Servià y tócam la Figa

 

 

 

(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao

 

 

 

Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 

                                                                                            

"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

 

Vualà (per Aleix Renyé)

 

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""    SIC

 

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.  / Som chapurriaus / Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto. 

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.

 

Juaquinico Torrente Blanco.

 

 

 

 

http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

 

La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

 

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

 

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINAPeronella i pare del rei Alfons I el Cast, (Alfonso II de Aragó) qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

 

 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya - Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast. (Estos imbessils no sen enrecorden de Alfons I lo batalladó, lo Cast ere Alfonso II de Aragó, primé com a conde de Barchinona) Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera - la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.

 

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

 

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri, Monroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.

 

La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia

 

El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.

 

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 

L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns, segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.

 

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.

 

L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:

 

Ets franquista o català?

 

L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera. 
Aquesta és la seva apariència actual:

 

Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

 

Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec

 

El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.

 

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

 

 

Con una estrella de Cuba,

la bandera de Aragón,

Vicenç hizo la estelada,

Mas la colgó en un balcón.

 

 

En una estrella de Cuba,

la bandera de Aragó,

Vicenç va fe la estelada

Mas la va penjá a un balcó.

 

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

 

Arturo Quintana y Fuente con su boina

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

 

 

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 

 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

 

Virgili Ortiga

 

Cartels en dialecte català de Pompeyo Fabra a Valderrobres (la tontería se apegue)