Mostrando las entradas para la consulta veigues ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta veigues ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.


Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén móssen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquiáns; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:

- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.

Lo móssen, contén, va di:

- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:

- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?

Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:

- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:

- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.

Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:

- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:

- ¿Qué tos fach?

Va di lo móssen:

- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:

- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?

Lo móssen va contestá:

- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.

Va di Belcolor:

- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?

Entonses va di lo retó:

- Disme lo que vols y u faré de bona gana.

Belcolor va di entonses:

- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.

Va contestá lo rector:

- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.

- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.

Y ella va di:

- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.

Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:

- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.

Belcolor va eixecá la vista y va di:

- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?

Va di lo móssen:

- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.

- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.

Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:

- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.

Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:

- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.

Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:

- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».

Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.

Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

Doña Dianora li demane a micer Ansaldo un jardí de giné tan majo com al mach; micer Ansaldo, comprometénse en un nigromante, lay done; lo home li consedix que faigue lo que vullgue micer Ansaldo, que, escoltada la generosidat del home, la libere de la promesa y lo nigromante, sense voldre res de lo seu, libere de la seua a micer Ansaldo.

Per tots los de la alegre compañía habíe sigut ya micer Gentile pujat al sel en sumes alabanses cuan lo rey li va maná a Emilia que continuare; ella, desenvoltamen, aixina va escomensá:

Blanes siñores, dingú dirá en raó que micer Gentile no va obrá en magnifissensia; pero di que no se pugue en mes potsé no demostro que se pot mes: lo que penso contátos en una noveleta meua.
Al Friuli, puesto alt, fret, pero mol adornat de majes montañes, mols rius y clares fons, ña una siudat que se diu Udine (Údine), a la que va viure una hermosa y noble Siñora de nom doña Dianora, casada en un gran home ric de nom Gilberto, mol amable y de bona índole; y va mereixe esta Siñora per lo seu valor sé mol volguda per un noble y gran baró que teníe per nom micer Ansaldo Gradense, home de alta condissió y en les armes y en la cortessía conegut a tot arreu. Este, volénla mol y fen tot lo que podíe pera sé volgut per nella, y assobín solissitánla en embaixades, en vano se esforsabe. Y sénli ya a la Siñora cansinesles solissituts del caballé, y veén que, encara que li negare tot lo que ell demanáe, ell no dixabe de insistí, va pensá que podríe tráuressel de damún demanánli algo extrañ y al seu juissi impossible; y a una dona que an ella acudíe moltes vegades de part dell, li va di un día aixó:

- Bona dona, tú me has afirmat moltes vegades que micer Ansaldo me vol sobre totes les coses y maravillosos dons me has oferit de part seua; regalos que vull que se quedo perque per naixó no hay de vóldrel. Si puguera está segura de que me vol tan com diéu, sense falta me entregaría an ell y faría lo que ell vullguere; y per naixó, si puguere assegurám de aixó en algo que li vach a demaná, estaría disposada a lo que me manare. Va di la bona dona: - ¿Qué es, Siñora, lo que voléu que faigue?

Va contestá la Siñora: - Lo que dessicho es aixó: vull tindre, al próxim mes de chiné, prop de esta siudat, un jardí ple de herbes verdes, flos y ábres frondosos, com si fore mach; aixó, si no u fa, que no envío ni a tú ni a dingú mes a parlám, si mes me solissite, tal com hasta ara u hay tingut amagat al meu home y als meus paréns, me queixaré an ells y ben pronte mel trauré de damún.

Lo caballé, escoltada la petissió de boca de la correvesydili, y la promesa de la seua Siñora, encara que li pareixíe algo mol difíssil, casi impossible de fé, y veén que per naixó li habíe demanat la dama alló, pera que abandonare tota esperansa, se va proposá, sin embargo, intentá fé tot lo que puguere, y per moltes parts del món va aná buscán a vore si trobabe algú que li donare ajuda o consell; y ne va trobá un que li va di, que si li pagabe be, li prometíe féu en arts nigromántiques. Micer Ansaldo, consertánu per una grandíssima cantidat de perres, va esperá lo tems que li habíe dit la Siñora. Vingut lo giné, en grans gelades, escarches y gebrades, neu, canalobres, broma y tot lo que correspón al crúo hivern, lo valerós home a un hermossíssim prat prop de la siudat en les seus arts va fé apareixe, lo primé matí de giné, segóns los que u van vore testimoniaben, un dels mes hermosos jardíns que may va vore dingú, en herbes verdes, ábres frondosos y fruites de totes les classes. Cuan micer Ansaldo, contentíssim, va vore alló, fen cullí alguna fruita de les mes majes que ñabíen y arrencán flos de les mes vistoses, de amagatóns u va fé portá a la seua Siñora, y la va invitá a vore lo jardí per nella demanat pera que per puguere vore cuán la volíe y enrecordássen de la promesa que li habíe fet y sellat en juramén, y lealmen procurare después cumplíla. La Siñora, vistes les flos y les fruites, y habén sentit parlá a mols del maravellós jardí, va escomensá a arrepentís de la seua promesa; pero en tot lo seu arrepentimén, dessichosa de vore coses extrañes, en moltes atres dames de la siudat va aná a vore lo jardí, y no sense maravella alabánlo mol, mes triste que cap atra dona va torná a casa, pensán en alló a lo que estabe obligada. Y va sé tan gran lo doló que, no podén agamál a dins, va eixí fora, y lo seu home sen va acatá; y va voldre que li contare quína ere la raó. La Siñora, per vergoña, u habíe callat mol tems, pero, al remat, obligada, lay va contá tot.
Gilberto, sentín alló se va enfadá mol; después, considerán la bona intensió de la Siñora, foragitán la ira, en mes discressió, va di: - Dianora, no es cosa prudén ni honesta escoltá embaixades de cap classe, ni negossiá en cap condissió la castidat en dingú. Les paraules ressibides per al cor escoltades per los oíts tenen mes forsa de la que mols pensen, y casi tot los es possible als que se volen. Mal vas fé, pos, primé escoltánlo y después fén un trate; pero com conec la puresa de la teua intensió, pera liberat del llas de la promesa feta, te consediré lo que no li consediría a dingú mes, portánme an aixó tamé la temó al nigromante, al que micer Ansaldo, si lo burlares, podríe demanáli algo roín per a natros. Vull que acudíxques an ell y, si pots, te les ingenios en fé que, conserván la teua honestidat, sigues liberada de esta promesa; pero si no puguere sé, per esta vegada, consedíxli lo cos, pero no l´ánim. La dona, sentín al seu home, plorabe y negabe que tal grassia vullguere dell. Gilberto va voldre, per mol que la seua dona se negare, que fore aixina, per lo que, arribat lo día siguién, al eixí la aurora, sense adornás o arreglás massa, en dos dels seus criats dabán y en una camarera zaguera, sen va aná la Siñora a casa de micer Ansaldo. Este, al sentí que la seua Siñora habíe vingut a vórel, se va alegrá mol, y eixecánse y fen cridá al nigromante, li va di:

- Vull que veigues lo que me ha fet conseguí lo teu art. Y eixín a trobála, en reverensia la va ressibí honestamen, y a una hermosa cámara en un gran foc van entrá tots; y fénla assentá, li va di: - Siñora, tos rogo, si lo llarg amor que tos hay tingut mereix algún galardón, que no tos molesto dím la verdadera raó que an esta hora tan matinera tos ha fet vindre y en tanta compañía. La Siñora, vergoñosa y casi en llágrimes als ulls, va contestá: - Siñó, ni amor que tos tinga ni la paraula donada me porten aquí, sino la orden del meu home, que, tenín mes respecte a les faenes del vostre amor que a la seua honra y la meua, me ha fet acudí aquí, y perque ell mu mane estic disposada per esta vegada a fé lo que vullgáu. Micer Ansaldo, si primé se habíe extrañat, sentín a la Siñora mol mes se va maravellá, y conmogut per la generosidat de Gilberto, la seua fogosidat se va torná compassió, va escomensá a cambiá, y va di: - Siñora, no vullgue Deu, ya que aixina es com vos diéu, que siga yo qui taco lo vostre honor, del que té compassió lo meu amor; y per naixó, lo está aquí vos, sirá com si estiguere aquí man germana, y, cuan vullgáu, libremen podréu anáton, en la condissió de que al vostre home, per tanta cortessía com ha sigut la seua, li donéu les grassies que cregáu conveniéns, tenínme a mí sempre daquiabán com amic y servidó.

La Siñora, sentín estes paraules, mes contenta que may, va contestá: - res podíe fém creure, tenín en considerassió les vostres costums, que datra cosa se haguere de seguí de la meua vinguda mes que lo que vech que feu; per lo que tos estaré sempre obligada. Y despedínse, honrosamen acompañada va torná en Gilberto y li va contá lo que li habíe passat; de aixó se va seguí una mol estreta y leal amistat entre los dos.
Lo nigromante, al que micer Ansaldo ya volíe donáli la prometuda recompensa, vista la generosidat de Gilberto en micer Ansaldo y la de micer Ansaldo en la Siñora, va di:

- Después de habé vist a Gilberto sé liberal en la seua honra y a vos en lo vostre amor, tamé yo hay de sé liberal en la meua recompensa; y per naixó, sabén que tos correspón a vos, vull que sigue vostra.

Lo caballé se va avergoñí y va intentá tan com va pugué félay agarrá, sansera o en part; pero después de cansás en vano, habén lo nigromante fet desapareixe lo jardí después del tersé día y volén anássen, li va doná llisensia y lo va despedí; y apagat al cor lo fogós amor, per la dona se va quedá ensés lo afecte.

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html

sábado, 7 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. 

Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, (re Federigo) per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.

Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.


Acabada la história de Neifile, que mol habíe agradat a les donetes, li va maná la reina a Pampínea que ne contare un atra; ella, enseguida, eixecán la seua careta blanca, va escomensá:
grandíssimes forses, amables siñores, són les del Amor, y a grans fatigues y exorbitáns perills exposen als amáns, com per moltes coses contades avui y datres vegades, pot compéndres; pero no dixo de tornáu a probá en la ossadía de un jove enamorat.
Ischia es una isla que está mol prop de Nápoles, a la que antigamén hi va ñabé una joveneta mol guapa y alegre, de nom Restituta, y filla de un home noble de la isla que se díe Marín Bólgaro; ésta, a un mosset que ere de una isleta prop de Ischia, la isla Prócida, de nom Gian, volíe mes que a la seua vida, y ella an ell. Éste, no sol de día passáe a Ischia per a vórela, sino que moltes vegades u fée de nit. Un día, no habén trobat una barca, desde Prócida a Ischia habíe passat nadán, per a pugué vore, si datra cosa no podíe, al menos les parets de la casa de ella. Y durán estos amors tan ruéns va passá que, están la jove un día de estiu sola a la voreta del mar, anán de roca en roca desenganchán de les pedres pechines y atres clasques en un gaviñetet, se va vore a un puestet amagat per les rocotes, y allí, tan per la sombra com per la comodidat de una fon de aigua fresquíssima que ñabíe, habíen arribat en la seua fragata uns joves sissiliáns, que veníen de Nápols. Estos, veén sola a la majíssima jove, que encara no los veíe, an ells, van dessidí entre ells péndrela y emportássela; y tot va sé dessidit y fet. Los jovens, per mol que ella cridare, agarránla, la van pujá a la barca y la van portá a la fragata. Cuan van arribá a Calabria van escomensá a discutí quí se quedaríe en la jove y, en ressumen, tots la volíen, per lo que no trobán acuerdo entre ells, en temó de arribá a les mans y per ella arruiná los seus assuntos, van acordá regalálay al rey Federico de Sicilia, que entonses ere jove y se entreteníe mol en coses de estes. Una vegada a Palermo aixina u van fé. Al rey, veénla mol hermosa, li va agradá, pero com se sentíe fluix de salut, hasta que se sentiguere mes fort, va maná que fore tinguda a uns edifissis mol majos de un jardí seu al que díen La Cuba y que allí fore ben servida; y aixina se va fé. Lo abalot per lo rapte de la jove va sé gran per tota Ischia, y lo que mes los dolíe ere que no podíen sabé quí la habíe raptat. Pero Gianni, a qui mes que als demés li importabe, sense esperá pugué averiguáu a Ischia, sabén cap aón sen habíe anat la fragata, ne va fé armá una, va pujá an ella y tan pronte com va pugué, recorrén tota la costa desde lo Minerva hasta lo Scalea a Calabria, y per totes parts preguntán per la jove, li van di a Scalea que habíe sigut portada per los comersiáns sissiliáns a Palermo; en lo que Gianni se va fé portá cap allí, y después de mol buscá, sabén que la jove habíe sigut regalada al rey y per nell estabe vigilada a La Cuba, se va enfadá mol y va pedre la esperansa, no ya de pugué torná a tíndrela, sino de sol vórela.
Pero, retingut per l´amor, despedín la fragata, veén que per dingú ere conegut, allí se va quedá, y assobín passán per La Cuba va arribá a vórela un día a una finestra, y ella lo va vore an ell; en lo que los dos bastán conténs se van ficá. Veén Gianni que lo puesto estabe solitari, arrimánse com va pugué, li va parlá, y informat per nella de lo que teníe que fé si volíe parláli mes de prop, sen va aná, habén primé considerat en tots los detalles la disposissió del puesto, y esperán la nit, y dixán passá bona part de ella, allá va torná, y agarránse a puestos aon no se hauríe pogut enclavá una piqueta, al jardí que va entrá, y trobán allí una pértiga, a la finestra que li habíe enseñat la jove la va apoyá, y per nella en bastanta fassilidat va pujá.
La jove, pareixénli que ya habíe perdut lo honor per lo que se mostráe algo fura en ell al tems passat, pensán que a cap atre home mes dígnamen que an ell podíe entregás y pensán en que ell podíe tráurela de allí, habíe dessidit asseptá tots los seus dessichos, y per naixó habíe dixat la finestra uberta, per a que ell rápidamen puguere colás a dins. Gianni, trobánla uberta, en silénsio va entrá y se va gitá a la vora de la jove, que no dormíe, y ella, antes de passá a datres coses, li va manifestá tota la seua intensió, demanánli que la traguere de allí y se la emportare en ell; y Gianni li va di que res li agradaríe mes que fé alló, y que, sense falta, cuan se separare de ella, de tal manera ordenaríe les coses que la primera vegada que tornare allí se la emportaríe. Y después de aixó, abrassánse en grandíssim plaé, van chalá moltes vegades, y sense donássen cuenta se van quedá adormits la un als brassos del atre.
Lo rey, com ella li habíe agradat mol a primera vista, enrecordánsen de ella, se va sentí milló de salut y forses, y encara que ya casi clarejáe lo día, va pensá en aná a vórela un rato; y en algúns dels seus criats y lo camarlengo, en silénsio, sen van aná cap a La Cuba, y entrán als edifissis, fen obrí sense ruido la alcoba aon sabíe que dormíe la jove, allí va entrá en un gran cresol de oli ensés per dabán; y mirán lo llit, an ella y a Gianni, despullats y abrassats, va vore que estaben dormín. Enseguida se va enfadá mol, y tanta va sé la seua ira, que poc va faltá per a que allí, en un puñal que portabe al sinto, los matare. Después, mes calmat, jusgán que ere una cosa mol fea que consevol home, no ya un rey, matare a dos persones despullades que dormíen, se va contíndre, y va pensá fels morí en públic, cremats. Y giránse cap al compañ que teníe en ell, li va di:
- ¿Qué te pareix esta dona roína en qui había ficat la meua esperansa?
Y después li va preguntá si coneixíe al jove que habíe vingut a casa seua a féli tan gran ultraje y disgust. Aquell va contestá que no lo habíe vist may. Sen va aná lo rey, pos, enfadat, de la alcoba y va maná que los dos amáns, despullats com estaben, foren apresats y lligats, y al fés de día cla los portaren a Palermo y a la plassa, lligats a un poste en la esquena de un contra la del atre y hasta la hora de tercia foren tinguts allí, per a que pugueren sé vists per tots y después foren sucarrats com los de Monroch, tal com su mereixíen; y dit aixó sen va entorná cap a Palermo a la seua cámara mol enfadadot.
Anánsen lo rey, de repén mols se van aviá damún dels dos amáns y no sol los van despertá sino que rápidamen sense cap piedat los van agarrá y los van lligá. Veén aixó, los dos joves, mol dolguts y en temó de pedre la vida, van plorá y se van queixá. Van sé portats. segóns lo manamén del rey, a Palermo, y lligats a un poste a la plassa, com si fore lo pelleric, y dabán dels seus ulls se va prepará la lleña, les rames y les tees de melis per a enséndrela a la hora manada pel rey. Allí van acudí tots los de Palermo, hómens y dones, corrén a vore als dos amáns; los hómens tots veníen a mirá a la jove, y lo hermosa que ere per totes parts y lo ben feta alababen, com les dones, que a mirá al jove corríen, an ell per atra part se desféen en paraules per lo guapo y ben format que ere. Pero los desventurats amáns, avergoñínse mol, estaben en lo cap baix y plorán la seua mala sort, passán les hores, esperán la cruel mort minjats pel foc.
Y mentres aixina hasta la hora fixada eren tinguts, pregonánse per tot arreu la falta cometuda per nells y arribán als oíts de Ruggieri de Loria, home de inestimable valor y entonses almirán del rey, per a vórels sen va aná cap al puesto aon estaben lligats y arribat allí, primé va mirá a la jove y va alabá la seua hermosura, y después venín a mirá al jove, sense massa esfors lo va reconeixe; y arrimánse mes an ell, li va preguntá si ere Gianni de Prócida.
Gianni, alsán la cara y reconeixén al almirán, va contestá:
- Siñó meu, be vach sé aquell per qui preguntéu, pero estic a pun de dixá de séu.
Li va preguntá entonses lo almirán qué l´habíe portat an alló, a lo que Gianni va contestá: - Lo Amor y la ira del rey.
Se va fé lo almirán explicá mes la história, y habén sentit cóm habíe passat tot, y cuan ya sen anabe, lo va quirdá Gianni y li va di:
- ¡Ay, siñó meu! Si pot sé, li demano una radera grássia o mersé. -
Ruggeri li va preguntá: quina es esta mersé.
Gianni li va di:
- Vech que moriré pronte. Vull, pos, de grássia, que, com estic en esta jove, a qui mes que a la meua vida hay vullgut, y ella a mí, donánme la esquena, y ella a mí, que mos ficon cara a cara, per a que al vóreli la cara mentres me estiga morín puga anámen consolat. Ruggieri, en una sonriseta, li va di:
- Faré en gust que la veigues potsé tan que ten fartos de ella. Y separánse de ell, va maná an aquells a qui los habíe sigut ordenat ficá alló en dansa, que sense datra órde del rey, no teníen que fé mes de lo que ya habíen fet; y sense esperás, sen va aná cap al rey, al que, encara que lo veiguere enfadat, no va dixá de díli lo que pensáe, y li va di:
- Rey, ¿en qué te han ofés los dos joves que allí dal, a la plassa, has manat que siguen sucarrats?
Lo rey lay va di.
Va continuá Ruggieri:
- La falta que han fet u mereix, pero no de tú; y com les faltes mereixen un cástic, aixina los benefissis mereixen recompensa, ademés de la grássia y la misericordia. ¿Saps quí són eixos a qui vols cremá?
Lo rey va contestá que no.
Va di entonses Ruggieri:
- Vull que u sápies per a que veigues cuán discretamen te abandones als impulsos de la ira. Lo jove es fill de Landolfo de Prócida, germá carnal de micer Gian de Prócida per obra de qui eres rey y siñó de esta isla; la jove es filla de Marín Bólgaro, y lo seu poder fa avui que lo teu señorío no sigue expulsat de Sicilia. Són, ademés de aixó, joves que llárgamen se han volgut y espentats per l´amor y no per lo dessich de desafiá la teua señoría, han acudit al pecat, si se pot di pecat. Per lo que ¿cóm vols féls morí cuan en grandíssims plaés y preséns hauríes de honráls?
Lo rey, sentín aixó y sersioránse de que Ruggieri díe la verdat, no sol no va prossedí a fé lo pijó contra ells sino que se va arrepentí de lo que habíe fet, per lo que incontinenti (a escape) va maná que los dos jovens foren deslligats de la estaca o poste y portats dabán dell; y aixina se va fé. Y habén sabut del tot la seua condissió va pensá que en honors y en dons teníe que compensá la ofensa; y fénlos vestí honorablemén, a Gianni lo va fé casás en la joveneta, y fénlos magnífics regalos o preséns, ben conténs los va enviá cap a casa seua, aon van sé ressibits en grandíssima festa, y mols añs van viure juns y felísos.


viernes, 17 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.


JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.

La dona de un meche, tenínlo per mort, fique al seu amán narcotisat a un arcó, y en ell a dins sel emporten dos ussureros a casa seua. Al recobrá lo sentit, lo fiquen a la presó per lladre. La criada de la Siñora conte a la señoría que ella lo habíe ficat al arcó robat per los ussureros, y se salve de la forca, y los prestamistes per habé robat lo arcó són condenats a pagá una multa.

Habén acabat lo rey lo seu relato, sol quedabe Dioneo per contá lo seu, que es este:
Les penes dels infelisos amáns aquí contades, no sol a vatres, siñores, sino tamé a mí me han entristit los ulls y lo pit, per lo que mol hay dessichat que se acabaren. Ara, alabat sigue Deu, que ya s´han acabat (menos si yo vullguera an esta malvada mercansía afegí un mal empalme, de lo que Deu me libro), sense seguí mes abán en tan dolorosa materia, una mes alegre y milló escomensaré, y potsé servirá de bona orientassió a lo que a la próxima jornada té que contás. Debéu sabé, hermossíssimes joves, que no fa mol tems va ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica, de qui ham parlat, a la seua enseñabe les festes y lo dijú, éste an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén, per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré y desgastá an algú forasté, y habén mirat mols jovens, al final un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y tot lo seu ánim. Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels Aieroli, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns; y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als seus paréns que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la cama, se li tendríe que tallá tota la cama o se moriríe. Ficánse de acuerdo tots los seus paréns, lay van portá. Lo meche, pensán que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo doló ni se dixaríe intervíndre, va fé destilá de sert compost seu un aigua que debíe dormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé portá la anestesia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet, cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de amagatóns com acostumbrabe, va fé víndre a Ruggeri, lo va embutí a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y esperán a la Siñora, com teníe molta sed y va vore a la finestreta aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va adormí com un soc.
La dona, tan pronte com va pugué va aná cap a la seua alcoba y, trobán a Ruggeri adormit, va escomensá a saxál y a díli en veu baixa que se eixecare, pero com si res: no responíe ni se movíe un pun; per lo que la dona, algo enfadada, en mes forsa lo va sacsejá, dién:
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no víndre aquí. Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún
d´ell casi en silensio. Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrássia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatóns va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrássia, li va demaná consell.
La criada, maravillánse mol, tamé lo va menejá y espentá, y veénlo sense sentit, va di lo mateix que díe la Siñora, es di, que estabe mort, y li va aconsellá que lo tragueren de casa.
A lo que la Siñora va di:
- ¿Y aón podém amagál per si u veu algú?
A lo que la criada va contestá:
- Siñora, esta tarde ya de nit hay vist, apoyada a la tenda del fusté veí nostre, un arca no massa gran que, si no la han embutit a casa, mos vindrá mol a propósit per a lo que nessessitam, perque a dins hi cap be, y podém fótreli dos o tres puñalades y dixál a consevol puesto. Qui lo trobo se pensará, com ha sigut tan roín, que, anán a fén alguna, algún dels seus enemics l´ha matat, y después l´han ficat al arca.
Li va pareixe be a la Siñora lo consell de la criada, menos en lo de féli algunes ferides, dién que no podríe vóreu per res del món. La va maná a vore si encara estabe l´arca aon la habíe vist, y ella va torná dién que sí. La criada, entonses, que jove y valenta ere, ajudada per la Siñora, se va ficá a Ruggeri a cascarrulles, y anán la Siñora per dabán per a mirá si veníe algú, arribán al arca, lo van embutí a dins, y tornánla a tancá, sen van aná.
Fée uns díes, habíen vingut a viure a una casa dos joves que dixaben dinés a ussura, y dessichosos de guañá mol y de gastá poc, tenín nessessidat de mobles, lo día abáns habíen vist aquella arca y habíen pensat que si per la nit seguíe allí se la emportaríen a casa. Y arribada la mijanit, van eixí de casa, la van trobá, y sense entrá en miraméns, rápidamen, encara que los pareixíe massa pesada, se la van emportá a casa y la van dixá a la vora de una alcoba aon les seues dones dormíen, sense preocupás de colocála be entonses; y dixánla allí, sen van aná a dormí.
Ruggeri, que habíe dormit mol tems, y ya habíe paít lo narcótic, prop de maitines se va despertá, pero no va recuperá del tot los sentits, li va quedá al servell una estupefacsió que no sol aquella nit sino mes díes lo va tíndre apamplat. Obríe los ulls y no vee res, y estirabe los brassos y les mans y se trobabe en la fusta del arca. Va escomensá a cavilá y a dís an ell mateix:
- ¿Qué es aixó? ¿aón estic? ¿estic adormit o despert? Men enrecordo que esta nit hay entrat a la alcoba de la meua Siñora y ara me pareix que estic a un ataút. ¿Qué vol di aixó? ¿Haurá tornat lo meche o passat algo per lo que la Siñora, mentres yo dormía, me ha amagat aquí? Aixó crec, segú que aixina haurá sigut.
Se va quedá quieto y va escoltá a vore si sentíe alguna cosa. Están aixina mol rato, mes be a disgust an aquell puesto tan estret, li fée mal lo costat aon se apoyabe, y volén tombás del atre costat, tan be u va fé que, pegán en los riñóns contra un dels costats del arca, que no estabe ben anivellada, la va fé caure; y al caure va fé mol soroll, per lo que les dones que allí a la vora dormíen se van despertá, pero com teníen temó, callaben. Ruggeri se va assustá pero va notá l´arca uberta, y va volé eixí fora. Y com no sabíe aón estabe, va escomensá a caminá a paupóns per la casa, per a vore si trobabe una escala o porta per aon anássen. Lo van sentí les dones y van escomensá a di:
- ¿Quí ña per ahí?
Ruggeri, com no coneixíe les veus, no contestabe, per lo que les dones van escomensá a cridá als dos homens, que com habíen velat hasta tart, dormíen mol be y no sentíen res de lo que passabe. Les dones, mes assustades, se van eixecá y se van assomá a les finestres, y van escomensá a quirdá:
- ¡Al lladre, al lladre!
En este jaleo se van despertá mols dels veíns y pronte van trobá a Ruggeri, que sense pugué vore per aón podríe escapás, li van tirá la ma los guardies del rectó de la siudat, que habíen corregut al sentí lo abalot, y lo van portá dabán del rectó, perque per tots ere tingut per lladre y roín, y torturánlo, va confessá que habíe entrat a casa dels prestamistes a robá, y lo rectó va dessidí que lo penjaríen.
Va corre pel matí per tot Salerno la notíssia de que Ruggeri habíe sigut detingut robán a casa del ussureros, y sentínu la Siñora y la criada, se van extrañá tan que casi no se creíen lo que habíen fet la nit d´abáns, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena que casi se tornáe loca.
Después de la tercia, habén tornat lo meche de Amalfi, va preguntá qué habíe sigut de la seua aigua, perque volíe donálay al seu dolén; y trobánse la garrafeta vuida va fé un gran abalot dién que res a casa seua podíe quedás al seu puesto.
La Siñora, que estabe preocupada per una atra cosa, va contestá enfadada dién:
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?
A lo que lo mestre va replicá:
- Dona, te penses que ere aigua clara; no es aixina, ere un aigua preparada per a fé dormí a un passién. Y li va contá la raó per la que la habíe fet.
Cuan la Siñora va sentí aixó, va está segura de que Ruggeri se la habíe begut y per naixó los habíe pareixcut mort, y va di:
- Maestre, natros no u sabíem, aixina que féune un atra.
Lo dotó, veén que no ni quedáe datra, ne va destilá una nova. Poc después, la criada, que per orde de la Siñora habíe anat a enterássen de lo que se díe de Ruggeri, va torná y li va di:
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos joves prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri». A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; aném a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.
La Siñora, entonses, entenénu tot, li va di a la criada lo que habíe sentit del aigua del meche, y li va rogá que per a salvá a Ruggeri la ajudare, perque en un mateix pun podíen salvá a Ruggeri y protegí lo seu honor.
La criada va di:
- Siñora, diéume cóm, que yo faré consevol cosa de bona gana. La Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:
- Siñó, ting que demanátos perdó per una gran falta que hay fet contra vos. -
Va dí lo meche:
- ¿Y de quina falta me parles?
Y la criada, sense dixá de plorá, va di:
- Siñó, sabéu quí es lo jove Ruggeri de los Aieroli, éste, com li agradaba yo, entre amenasses y amor me va portá a sé la seua amiga: y sabén ahí per la tarde que vos no estábeu, mel vach portá a la vostra casa, a la meua alcoba. Li va entrá sed, y com yo no había preparat ni aigua ni vi, sense volé que la vostra dona, que a la sala estabe, me veiguere, men vach enrecordá de habé vist a la vostra alcoba una garrafeta de aigua, y vach corre a per nella, y li vach doná de beure. Vach torná la garrafa aon estabe, pero forra, de lo que hay vist que hau fet gran abalot. Y en verdat confesso que vach fé mal, pero ¿quí ña que alguna vegada no faigue mal? Séntigo mol habéu fet; sobre tot perque per naixó y per lo que después se va seguí de aixó, Ruggeri está a pun de pédre la vida, per lo que tos rogo, per lo que mes vullguéu, que me perdonéu y me donéu llissénsia per a que vaiga a ajudá a Ruggeri en lo que puga.
Lo meche, al sentí aixó, encara que estáe ben enfadat, va contestá fen broma:
- Tú ya te has imposat una peniténsia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra. Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat. Éste, abáns de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:
- Siñó, teníu aquí a Ruggeri de los Aieroli presoné per lladre, pero no ha robat res. Escomensán per lo escomensamén li va contá tota la história: cóm ella, amiga d´ell, lo habíe portat a casa del meche, y cóm li habíe donat a beure aigua que va resultá sé un narcótic, sense sabéu, y cóm va pensá que estáe mort y lo va embutí al arca; y después de aixó, lo que habíe sentit entre lo mestre fusté y lo amo del arca, amostránli en alló cóm habíe arribat Ruggeri a casa de los prestamistes. Lo magistrat, veén que ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes históries va vore que los prestamistes la nit de abáns habíen robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo, que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa de los prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca a pagá deu onzes, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me embutigueren a dins de un arcó.
Si les primeres históries los pits de les anheláns siñores habíen entristit, esta radera de Dioneo los va fé riure tan, y espessialmén cuan va di que lo magistrat habíe enganchat lo gancho, que se van sentí recompensades de les tristeses sentides a les atres. Pero veén lo rey que lo sol escomensabe a ficás groc y que habíe arribat lo final del seu señorío, en mol bones paraules se va excusá en les hermoses siñores de lo que habíe fet; es di, de habé fet parlá de un assunto tan cruel com es lo de la infelissidat de los amáns, y feta la excusa se va eixecá y del cap se va traure la corona de lloré y lay va colocá a la rubíssima Fiameta, dién:
- Te fico esta corona per a que de la dura jornada de avui sápigues consolá an estes compañes nostres lo día de demá.
Fiameta teníe lo pel llarc y dorat, y li caíe per damún dels delicats muscles. La cara ere redoneta y de un coló de blangs lliris y roches roses mesclats. Los ulls la féen pareixe un falcó y a la seua boqueta minuda los labios pareixíen dos rubís minuts. Sonrién va contestá:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidéns.
Esta propossisió los va agradá a tots; y ella, fen víndre al senescal y disposán en ell les coses nessessáries, va doná llissénsia a tota la compañía, y sen van aná uns pel jardí, de una hermosura que no cansabe, y datres per los molíns que fora d'ell voltáen, hasta la hora del sopá. Se van ajuntá tots, com teníen per costum, a la vora de la hermosa fon, y se van ficá a ballá y a cantá, y dirigín Filomena la dansa, va di la reina:
- Filostrato, yo no vull apartám dels meus predecessós, sino, com ells han fet, vull que se canto una cansó; y com estic segura de que les teues cansóns són com les teues noveles, cántamos la que vullgues. Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá va escomensá a cantá de esta manera:
En llágrimes demostro
cuánta amargura sén, y cuán doló,
lo traissionat cor, Amor.
Amor, amor, cuan primeramen
vas ficá en ell a qui me mou a la plorera
sense esperá salut,
tan plena la vas mostrá de virtut
que fluix vach creure consevol problema
que embargare la meua men,
ya mártir y dolén
per culpa teua, pero be lo meu error
vech ara, y no sense gran doló.
Me ha mostrat lo meu engañ
lo vórem abandonat per aquella
en la que yo esperaba:
que cuan, tristot, yo vach pensá que estabe
mes en la seua grássia y la servía an ella,
sense pensá en lo mal
que sentiría,
vach vore que la calidat del atre amadó
a dins arreplegabe y yo vach pédre lo favor.
Cuan me vach vore per nella apartat
va naixe al meu cor lo dolorós
plo que ploro ara;
y mol hay maldit lo día y la hora
en que primé vach vore la cara amorosa
de blanca bellesa adornada
y mol, mol infamat,
la meua confiansa, esperansa y ardó
va maldién la meua alma en lo seu doló.
Cuán sense consol seguix la meua pena,
siñó, pots sentíu, pos te crido
en veu que se lamente
y te dic que tan me atormente
que per a menos patí a la mort crido:
venga, y la vida tan
anegada en lo seu plo
acabo de una vegada, y lo meu furor
allá aon vaiga sentiré.
Ni un atre camí ni datra salvassió
li quede mes que la mort a mí afligida
vida: dónamela, Amor,
pronte y en ella acabo la amargura
y al cor li trague la vida.
¡Fésu, ay, que sense raó
me sen ha tret la meua consolassió!
Fésla felís en la meua mort, siñó,
com la has fet en un nou amán.
Balada meua, si datres no te adeprenen
me done igual, perque no sabrá la gen
igual que yo cantát;
sol un traball vull donát
a Amor troba, an ell sol
cuánta pena me done
esta vida angustiosa
di claramén, y roga que a milló
puesto la porto per a fés honor.
Van demostrá les paraules de esta cansó mol claramen quin ere lo ánim de Filostrato, y la ocasió; y potsé mes declarat u hauríe lo aspecte de tal Siñora que estabe ballán, si la escurina de la nit arribada no haguere amagat la roijó de la seua cara. Después de acabá, moltes atres cansóns van ñabé hasta que va arribá la hora de anássen a dormí; per lo que, manánu la reina, cadaú a la seua cámara se va embutí.

ACABE LA CUARTA JORNADA.

quinta jornada

martes, 23 de enero de 2024

Lexique roman; Coca, Cocha - Comol

Coca, Cocha, s. f., besoin, nécessité, presse.

Per c'om ditz que may val en cocha

Amicx que aur.

Amanieu des Escas: Dona per.

C'est pourquoi on dit qu'ami vaut mieux qu'or dans le besoin.

Cocha dona entendement. Libre de Senequa.

Besoin donne entendement.

Car failliron a la coca maior.

P. de Durban: Peironet.

Car ils manquèrent dans la plus grande presse.

2. Cochos, adj., pressé, empressé, prompt.

Al anar suy ieu cochos,

Mas al tornar com seria?

Cadenet: Amors e com.

A l'aller je suis pressé, mais au retourner comment serais-je?

So qu'hom plus vol e don es plus cochos.

Pons de Capdueil: So qu'hom.

Ce que l'homme veut plus et dont il est plus empressé.

3. Cochosamen, adv., promptement, hâtivement.

S'en deu anar cochosamens al cofessor.

V. et Vert., fol. 68.

S'en doit aller promptement au confesseur.

E per tan no s laissa d'anar

Cochosament.

Roman de Jaufre, fol. 10.

Et pourtant ne se laisse d'aller promptement.

4. Cochar, Coichar, v., poursuivre, hâter, presser.

E non ty vuelhas cochar. Trad. de tr. de l'Arpentage, c. 41.

Et ne te veuilles presser.

El talans mi cocha.

Hameus de la Broquerie: Mentre que.

Le désir me presse.

Vos coichan fort dolors e malanansa.

V. de Pierre Vidal.

Douleur et tourment vous pressent fort.

Cochet de venir. Philomena.

Se hâta de venir.

Pus qu'el nauchier, can ve lo bel tems clar,

Que s coch' e cor tro qu'es en auta mar.

Pierre Espagnol: Entre.

Plus que le nocher, quand il voit le beau temps clair, qui se hâte et court jusqu'à ce qu'il est en haute mer.

Part. prés. subs.

Qe li tarzan no s mesclon ab l'arden,

Ni li cochan ab selhs que y van ab sen.

Ozils de Cadartz: Assatz es.

Que les tardifs ne se mêlent avec les ardents, ni les empressés avec ceux qui y vont avec sens.

Part. pas.

Mas drutz cochatz non a sen ni membransa.

P. Vidal: Quant hom onratz.

Mais galant pressé n'a sens ni mémoire.

Substantiv. Q'umilitatz merceian vos preses

D'aquest cochat, sofrachos de tot bes.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Qu'en accordant merci indulgence vous prît pour ce malheureux, privé de tout bien.

5. Cochadamen, adv., promptement, hâtivement.

Messages m'es vengutz cochadamen...

E defermet la porta cochadamen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96 et 6.

Messager m'est venu hâtivement...

Et ouvrit la porte promptement.

6. Coita, Cuita, s. f., presse, besoin, empressement.

Don a coita e sofraya.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es.

Dont il a besoin et manque.

Loc. Que fallon a la coita amic.

Arnaud de Marueil: Ancmais.

Qu'amis manquent au besoin.

ANC. FR. A son ami l'envoie à coite d'esperon.

Adam de la Halle, du roi de Sezile.

Qui fuient vers Lille à granz coites.

G. Guiart, t. II, p. 480.

Par petites jornées vont, n'ont pas trop grant quoite.

Roman de Berte, p. 182.

ANC. ESP.

Hobe con la gran coyta rogar à la mi vieja.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 903.

Fallecer te ha à la coyta como la mala renta.

Poema de Alexandro, cop. 50.

7. Coitos, adj., pressé, passionné, nécessiteux.

Don plus es coitos.

T. du Dauphin et de Peyrols: Dalfin.

Dont il est plus empressé.

D'aquest amor soi tan coitos.

G. Rudel: Quan lo rossinhols.

Je suis si passionné de cet amour.

De la bella don soi coitos.

Raimond de Miraval: Cel que.

De la belle dont je suis passionné.

Ja hom coitos non torn de vos.

P. Cardinal: Predicator tenc.

Jamais homme nécessiteux ne vient de chez vous.

ANC. FR. François cele part s'acheminent,

Coiteux de grever l'ost contraire.

G. Guiart, an 1241; Carpentier, t. 1, col. 1018.

8. Coitozamen, adv., promptement, avidement.

Un jorn manja coitozamen,

Autre non vol manjar nien.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Un jour mange avidement, un autre ne veut manger rien.

9. Coitar, v., presser, hâter.

E deuria ses plus coitar.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Et je devrais sans plus hâter.

E fora gensor

Que s coitesso del loc cobrar

On per Melchior e Gaspar

Fon adoratz l'Altisme tos.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs.

Et ce serait mieux qu'ils se pressassent de recouvrer le lieu où par Melchior et Gaspard fut adoré l'enfant Très-Haut.

Part. pas. So don plus sera coitatz.

Giraud de Borneil: Quan branca.

Ce dont il sera plus pressé.

Loc. Tan malament m'avez oi assalida

A coitada dels esperons.

Un troubadour anonyme: Quan escavalrei.

Vous m'avez aujourd'hui si méchamment assaillie à coups pressés des éperons.

ANC. FR. La mortz nos coite et esperone...

Merciers, tu es moust tost coitié,

Dit li sires, de gages prendre.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 321, et t. III, p. 24.

ANC. ESP.

Coytando el caballo magar era liviano.

Poema de Alexandro, cop. 656.

Mas el poble coytado sempre está temeroso

Que será soberbiado del rico poderoso.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 793.

10. Coytadament, adv., promptement.

Pren un cauteri coytadamen... Tu, cauteriza coytadament.

Trad. d'Albucasis, fol. 12 et 46.

Prends un cautère promptement... Toi, cautérise promptement.

11. Sobrecochar, v., hâter, empresser.

Que trop me vuoill sobrecochar.

P. Vidal: Ges del joi.

Que je me veux trop empresser.


Cocena, s. f., matelas, oreiller.

Cocena plena de lana.

(chap. Madalap ple de llana.)

Trad. d'Albucasis, fol. 63.

Matelas plein de laine.

ANC. ESP. Cochedra.


Cocodrilh, Cocodrille, s. m., lat. crocodillus, crocodile.

Cocodrilhs es una bestia mala. Naturas d'alcunas bestias.

Le crocodile est une méchante bête.

Entro el ventre del cocodrille... Cocodrille fa uous maiors que auca.

(chap. literal: Hasta lo ventre del cocodrilo... Cocodrilo fa ous mes grans que oca; lo cocodrilo fa, pon, ous mes grans que los de l'oca.)

Eluc. de las propr., fol. 247 et 277.

Jusques au ventre du crocodile... Le crocodile fait des oeufs plus grands qu'oie.

CAT. Cocodrillo (cocodril). ESP. PORT. Cocodrilo. IT. Coccodrillo.


2. Calcatrics, s. f., crocodile.

Qualcatricx es una bestia que demora en aigua, e a gran testa e

longua, e mort de dens verenozas durament.

Liv. de Sydrac, fol. 34.

Le crocodile est une bête qui habite dans l'eau, et a grande et longue tête, et mord durement avec dents venimeuses.

C'atretan mi plai lo volers

D'un lop o d'una calcatrics.

P. Cardinal: De sirventes.

Qu'autant me plaît le vouloir d'un loup ou d'un crocodile.

ANC. FR. Le cocatrix est beste fière

Et maint ades dans la rivière

De ce fleuve que Nil a nom.

Le Bestiaire. Carpentier, t. I, col. 1004.

ESP. Cocadrix.


Code, Coide, s. m., lat. cubitus, coude.

Ab que cobris mos codes, c' ai rognos.

(chap. literal: En que cubriguera los meus colses, que ting roñosos.)

Berenger de Puivert: Mal' avantura.

Avec quoi je couvrisse mes coudes, que j'ai rogneux.

Trobero lo sanh home que per Dieu pena

Nutz coides, a genolhs, a plana terra.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.

Ils trouvèrent le saint homme qui s'afflige pour Dieu, nu-coudes, à genoux, à rase terre.

Dislocatio del coyde.

Trad. d'Albucasis, fol. 68.

Dislocation du coude.

CAT. (chap.). Colse (colze). ESP. Codo. IT. Cubito. (N. E. ESP. El cúbito es un hueso.)

- Coudée.

E feron los de X codes de preon et de XX codes d'ample.

(chap. Y los van fé de deu colses de fondaria y de vin colses d'ample.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.

Et les firent de dix coudées de profondeur et de vingt coudées de largeur.

ESP. Codo. PORT. Covado. IT. Cubito.

2. Coyda, s. f., coudée.

Quaranta coydas ses mentir.

Contricio e penals infernals.

Quarante coudées sans mentir.

3. Coydat, s. m., coudée.

Arbre no plus haut de dos coydatz.

Lor estatura es de miech coydat ses plus.

Eluc. de las propr., fol., 201 et 256.

Arbre pas plus haut de deux coudées.

Leur stature est de demi-coudée sans plus.

4. Copdada, s. f., coudée.

Que cinq copdadas d'aut a de mesura plana

Lo molon de la lenha.

V. de S. Honorat.

Vu que le tas de bois a de mesure unie cinq coudées de haut.

CAT. Colsada.

5. Acoudar, Acoltar, v., accouder, appuyer sur le coude.

Sol que s'apil et s'acolt.

Rambaud d'Orange: Ben s'eschai.

Pourvu qu'il s'appuie et s'accoude.

Part. pas. S'era un de sos decipols acoudatz el sen de Jhesus.

Frag. de trad. de la Passion.

Un de ses disciples s'était accoudé au sein de Jésus.

Una veilla desotz un pin

Que jac e stet acoudada.

Roman de Jaufre, fol. 59.

Une vieille qui fut gisante sous un pin et se tint accoudée.

ANC. FR. Là se cuida et prendre e acoter.

Roman d'Agolant. Bekker, v. 397.

ESP. Acodar (apoyarse en un codo, en los codos).


Codena, s. f., couenne.

Que sia cauterizada la codena entro al os.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Que la couenne soit cautérisée jusqu'à l'os.

IT. Cotenna. (chap. Cona, pell dura del gorrino, cones; ESP. corteza de cerdo, chicharrón, torrezno.)


Coderc, Conderc, s. m., lat. codetus, pelouse, pâturage communal.

Codeta apellatur ager trans Tiberim, quod in eo virgulta nascuntur ad candarum equinarum similitudinem.

SEXT. POMP. FESTUS, De verb. signif., lib. 3, p. 85.

On trouve dans les preuves de l'histoire de Nîmes, t. III, p. 261:

Ripas ipsius totius plani et pratorum sive codercorum.

Titre de 1438.

Carpentier, t. II, col. 1008, rapporte divers autres titres où on lit:

Codercum commune... portionem pascuorum, communitatum et codercorum, etc.

Aqui viratz donar tant colp aperc

Que tan mil ne caego per lo coderc.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

Là vous verriez donner ouvertement tant de coups, que plusieurs mille en tombent par la pelouse.

E 'ls paucs enfans pasc e coderc.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Et nourrit les petits enfants dans le pâturage.

Quan reverdeion li conderc.

Hameus de la Broquerie: Quan.

Quand les pelouses reverdissent.

2. Conderser, s. m., lieux herbeux, herbages, pâturages.

Las maizos, e 'ls condersers, e 'ls esartz, e 'ls gazains, si faits n'avian.

Tit. de 1205. Arch. du Roy., J., 318.

Les maisons et les pâturages, et les défrichements, et les gaignaux, s'ils en avaient faits.

3. Condrech, adj., herbeux, qui est en prairie, en pâturages.

Terras ermas e condrechas.

(chap. Terres ermes y de pastura. S'apareix a conreades. Conreu, llauransa, traballá la terra.)

Tit. de 1244. Arch. du Roy., J., 4.

Terres incultes et en pâturages.

Lo tendrio condreg a lor cost et a lor messio tro a vingt ans.

Tit. de 1277. DOAT, t. LXXXVII, fol. 50.

Le tiendraient en pâturage à leur coût et à leur dépense jusqu'à vingt ans.

Tot entierament erm e condreg.

Tit. de 1276. Arch. du Roy., J., 321.

Tout entièrement désert et herbeux.

4. Condergar, v., faire germer, faire fleurir, épanouir.

Fig. Qu'ops m'es c'amas e conderga

Sens, que no s' escamp ni s derga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Qu'il est besoin que j'amasse et fasse germer sens, de manière qu'il ne se répande et ne s'exalte.

- Épanouir.

Greu er qu'en leis conderga

Fis jois ses flama gresesca.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Il sera difficile que pure joie fleurisse en elle sans flamme grégeoise.


Codi, s. m., lat. codicem, code.

Per negun codi.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve.

Par nul code.

ANC. CAT. Codi. EST. (chap. códice, código) PORT. Codigo. IT. Codice.

2. Codicil, Codicille, s. m., codicillus, codicille.

Per razon de codicil.

Tit. de 1280. DOAT, t. CLXXIV, fol. 88.

Pour raison de codicille.

La derreirana volontatz, sia testament o sia codicilles.

(chap. La radera voluntat, sigue testamén o sigue codissili.)

Cout. de Gourdon de 1244.

La dernière volonté, soit testament ou soit codicille.

CAT. Codicil. ESP. Codicilo. PORT. IT. Codicillo.

3. Codicillar, v., faire un codicille.

Part. prés. substantiv. Testaire codicillant et present codicillant.

Tit. de 1502. DOAT, t. XLVI, fol. *.

Testateur codicillant... et présent codicillant.

ANC. ESP. Codecillar. IT. Codicillare.


Codoing, s. m., lat. cydoneum malum, coing.

Non pretz vostra menassa, F..., un codoing.

(chap. No valoro la vostra amenassa, Folquet, un codoñ. Codoñs podrits a la punta dels dits. A ginollons cullía codoñs, codoñs cullía a genollons. La Codoñera, comarca del Mesquí, Mezquín.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20.

Folquet, je ne prise votre menace un coing.

CAT. Codony. IT. Cotogna. (ESP. Membrillo)


Codornitz, s. f., lat. coturnix, caille.

De codornitz o calha.

(chap. De codorniu o gualla.)

Premier en ela codornitz o callas foro trobadas.

Eluc. de las propr., fol. 144 et 168.

De codorniz ou caille.

Codorniz ou cailles furent premièrement trouvées en elle.

ESP. Codorniz. (chap. Codorniu, com lo cava, codornius; gualla, gualles, són com les codornius, algo mes menudes, se poden criá en granjes.)

Cofa, s. f., cornette, coiffe.

Que porta cofa cornuda.

G. de Berguedan: Bernart ditz.

Qui porte coiffe cornue.

- Bonnet, calotte que les chevaliers portaient ordinairement sous le casque.

E feric Olivier un colp desmesurat

C'un cartier de la cofa li abatet el prat.

Roman de Fierabras, v. 1632.

Et il porta à Olivier un coup excessif, tellement qu'il lui abattit sur le pré un quartier de la coiffe.

Capels, cofas et elms agutz.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Chapeaux, calottes et casques pointus.

ANC. FR. Il lavoit ses mains et sa bouche, et ostoit son chaperon et sa coife... Nule foiz au jour de vendredi il ne muoit coife.

V. de S. Louis, p. 314 et 369.

Dou branc d'acier...

Tranche la coife et la ventaille.

R. d'Atys et de Profilas, Gloss. sur Joinville.

CAT. ESP. (chao.) Cofia. PORT. Coifa. IT. Cuffia.


Cofin, s. m., lat. cophinus, panier, corbeille.

Culhiron XII cofins plens.

(chap. Van cullí dotse covecs plens. Cabás, cabassos: capazo.)

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. 5.

Ils ramassèrent douze corbeilles pleines.

ANC. FR. Coffin porter e le cabas.

Eustache Deschamps, p. 134.

CAT. Cofí. ESP. Cofín (capazo de mimbre). IT. Cofano. (chap. Cóvec; lo cofí, cofins per a apretá a una prensa se fa de la mateixa materia, lo vime, vímec.)


Cofre, s. m., coffre, corbeille.

Mantenent venc al monestier;

Non atent cofres ni saumier.

V. de S. Honorat.

Vint de suite au monastère; il n'attend coffres ni bête de somme.

Trenta cofres totz ples de flors.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Trente corbeilles toutes pleines de fleurs.

CAT. ESP. PORT. Cofre. IT. Cofana.


Cogitar, v., lat. cogitare, penser, concevoir.

Non es lenga que comtar ho pogues ni dir, ni cor d'ome pessar ni cogitar.

Philomena.

Il n'est pas langue qui pût le conter et dire, ni coeur d'homme penser et concevoir.

Que m perdon mos peccatz

Que ai pessan cogitatz.

Le frère mineur moine de Foissan: Cor ay.

Qu'il me pardonne mes péchés que j'ai conçus en pensant. 

Una nueyt laqualh me cogitava de la sagrassio. Philomena.

Une nuit que je pensais à la consécration.

ANC. FR. Il est bon à chacun de cogiter la chose, avant qu'elle se die.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. ANC. ESP. Cogitar. IT. Cogitare. (chap. Pensá, cavilá.)

2. Cogitatio, s. f., lat. cogitatio, pensée.

Totas sas cogitacios. Brev. d'amor, fol. 65.

Toutes ses pensées.

No laisar en ton cor creisser malas cogitations... Contrasta a

la cogitatio del pechat. Trad. de Bède, fol. 60.

Ne laisse croître en ton coeur mauvaises pensées... Résiste à la pensée du péché.

ANC. CAT. Cogitació. ANC. ESP. Cogitacion (se encontrará sin tilde en la mayoría de los casos). IT. Cogitazione.

3. Cuidar, Cuiar, v., lat. cogitar, croire, penser, imaginer, projeter.

No cuid qu'e Roma om de so saber fos.

Poëme sur Boèce.

Je ne crois pas qu'il fût dans Rome homme de son savoir.

Senher, e doncs cuiatz qu'ie us am per fort?

Aimeri de Peguilain: Domna per vos.

Seigneur, et vous pensez donc que je vous aime très fort?

Dona, que cuidatz faire

De mi, qui vos am tan?

B. de Ventadour: Quan la doss' aura.

Dame, que pensez-vous faire de moi, qui vous aime tant?

Pero no s cug, si be m soi irascutz...

Ja 'l diga ren que sia outra mesura.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Pourtant qu'elle ne s'imagine pas, bien que je sois irrité... que je lui dise jamais rien qui soit outre mesure. 

- Faillir à.

El papaguai cuget morir,

Tal paor ac de son senhor.

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier.

Le perroquet faillit à mourir, telle peur il eut de son seigneur.

Cuget issir de son sen. V. et Vert., fol. 75.

Il faillit à sortir de son sens.

Part. prés. Cuian, cuiaires prims premiers.

G. Adhemar: Comensamen.

Pensant, rêveur tout d'abord.

ANC. FR. Et j'en cuit bien venir à chief.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 180.

Li preis fu si plains de rousée

Ke tute est la suris moiliée,

Dunc cuida bien estre noiée.

Marie de France, t. II, p. 71 et 72.

La terre aver tute kuidoent.

Roman de Rou, v. 6269.

ESP. PORT. Cuidar. ANC. IT. Coitare.

M. de La Ravallière, dans son Glossaire sur le roi de Navarre, a

dérivé ce mot du latin credere, au lieu de le dériver de cogitare; il s'étonne de ce que les trouvères ne lui ont pas donné un sens aussi étendu qu'au mot français croire; il a raison de dire que cuider

signifie penser, présumer, soupçonner, avoir doute, mais c'est parce qu'il vient de cogitare.

4. Cug, Cut, Cuit, s. m., idée, pensée, réflexion, doute.

Don anc failhi en cutz ni en pensatz.

A. Brancaleon: Pessius pessans.

Dont oncques je faillis en idée et en pensée.

Aissi m sui, ses totz cutz,

De cor a vos rendutz.

G. de Cabestaing: Lo dous.

Ainsi je me suis rendu à vous de coeur, sans aucune réflexion.

ESP. Cuidado. PORT. Cuido, cuidado. ANC. IT. Coto.

5. Cuida, Cuia, Cuda, s. f, pensée, idée, conjecture.

Doas cuidas ai, compaingnier,

Que m donon joi e destorbier:

Per la bona cuia m'esgau.

Marcabrus: Doas cuidas.

Compagnon, j'ai deux pensées qui me donnent joie et trouble: par la bonne pensée je me réjouis.

Ieu non o sai mas per cuda.

B. de Ventadour: Ai! quantas.

Je ne le sais que par conjecture.

ANC. ESP. Cuida.

6. Cugei, s. m., présomption, pensée.

Mo cugei conosc.

Cadenet: Ab leyal.

Je connais ma présomption.

7. Cuiamen, s. m., avis, pensée, croyance.

Al cuiamen de me,

Mout mi ten car amors.

Giraud de Borneil: Un sonet.

A mon avis, l'amour me tient cher.

8. Cuiaire, Cugiaire, s. m., penseur, rêveur, présomptueux.

Cuian, cuiaires.

G. Adhemar: Comensamen.

Pensant, rêveur.

Can s'aizina 'l cugiaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

Quand le présomptueux se donne l'air avantageux.

ANC. FR. Elle disoit que grand cuideur

Estoit de trop plaisir avoir.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 701.

ANC. ESP. Cuidador.

9. Cuiairitz, s. f., rêveuse, présomptueuse.

Adjectiv. En nul non trob una corau,

D'aquestas amors cuiairitz.

Marcabrus: Doas cuidas.

De ces amours présomptueuses je n'en trouve pas une de cordiale dans aucun.

10. Acuidamen, s. m., idée, pensée, réflexion.

Gran mal m'a fait l'acuidamens primers.

Peyrols: Mot m'entremis.

La première idée m'a fait grand mal.

ANC. ESP. Acuitamiento.

11. Sobrecuiar, v., être présomptueux.

Part. pas.

Totz hom orgolhos es ayssi sobrecuiatz. V. et Vert., fol. 8.

Tout homme orgueilleux est ainsi présomptueux.

ANC. FR. Tant la treuve orguilleuse et fière,

Et sorcuidée et bobancière.

Roman de la Rose, v. 8624.

12. Sobrecuiament, s. m., présomption.

Sobrecuiament, cant hom es aissi sobrecuiatz, que cuia plus valer e

saber e poder que los autres. V. et Vert., fol. 8.

Présomption, quand l'homme est ainsi présomptueux, qu'il croit plus valoir et savoir et pouvoir que les autres.

13. Trascuiar, v., être plein d'assurance, être téméraire.

Part. pas.

De tot es trascuiatz, vai s'en a la marina.

V. de S. Honorat.

Il est entièrement plein d'assurance, il s'en va à la mer.

14. Descuidar, v., décroire, négliger, dédaigner.

Albert, man fin leial aman

N'an fai per descuidar clamor.

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.

Albert, maints délicats loyaux amants en ont fait clameur pour négliger.

E no cresatz qu'ieu descut

Aquo qu'auran vist mey huelh.

H. de S.-Cyr: Nulha res.

Et ne croyez que je décroie ce que mes yeux auront vu.

Artus, ja no t'azirar

Qui t laidis ni t descucha.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.

Artus, ne t'irrite jamais de qui que ce soit qui t'injurie ni te dédaigne.

CAT. Descuydar. ESP. PORT. Descuidar. (chap. descuidá: descuido, descuides, descuide, descuidem o descuidam, descuidéu o descuidáu, descuiden.)

15. Ultracuidar, Oltracuidar, v., extravaguer, outrecuider.

Quar cyl m'a fagh oltracuidar

C'anc no m vol amic apellar.

Giraud de Borneil: Est sonet.

Car celle-là m'a fait extravaguer, vu que oncques elle ne me veut appeler ami.

Part. prés. E volc volar al cel, outracuidans.

Richard de Barbezieux: Atressi cum l'olifant (l'olifans).

Et outrecuidant, voulut voler au ciel.

Part. pas.

Doncs ben fis ieu ultracuiat folatge,

Quan percassiei ma mort e mon dampnatge.

G. Faidit: Tant ai suffert.

Donc je fis bien extravagante folie, quand je cherchai ma mort et mon dommage.

Pus beutatz fa 'ls senatz outracuiatz.

P. Vidal: Tan me platz.

Puisque la beauté rend les plus sensés extravagants.

ANC. FR. Que sa biautez me fist outrequidier.

Le Roi de Navarre, chans. 8.

16. Outracug, s. m., outrecuidance, extravagance.

Que per outracug es peritz.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Qu'il est péri par outrecuidance.

17. Outracuidamen, Outracuiamen, s. m., outrecuidance, extravagance.

No m sia dan,

S'ieu ai dig outracuidamen.

Giraud de Calanson: Bel semblan.

Ne me soit dommage, si j'ai dit extravagance.

Qui vai vanan

Per outracuiamen.

CADENET: Pos jois.

Qui va se vantant par outrecuidance.

18. Outrecuiador, s. m., dévergondé, arrogant.

Outrecuiadors que non prezon penitentia.

Revel. de las penas dels yferns.

Dévergondés qui ne prisent la pénitence.

ANC. FR. Qui de peines vengeresses

Punit les outrecuideurs.

Remi Belleau, t. II, p. 55.


Cogombre, s. m., lat. cucumis, concombre.

Ha frug redon cum cogombre.

Cogombre freg es; laxa lo ventre.

Eluc. de las propr., fol. 204 et 205.

Il a le fruit rond comme concombre.

Concombre est froid; il relâche le ventre.

IT. Cocomero. (chap. cogombro, cogombros, pepino, pepinos. 

ESP. Pepino, pepinos.)


Cogonot, s. m., cagnard.

Qu'el cofundra coartz e cogonotz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 34.

Qu'il confondra les lâches et les cagnards.


Cogot, s. m., nuque, chignon.

Avantal solon apelar

Li Frances, cais per desnot,

So que nos apelam cogot.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les Français ont coutume d'appeler avantal, quasi par antiphrase, ce que nous appelons chignon.

Venc un cairel de vays la ciutat, e feric lo patriarcha de Jerusalem per l'uelh dregt, aissi que per lo cogot li va ixir. Philomena.

Vint un trait de vers la cité, et frappa le patriarche de Jérusalem par l'oeil droit, de sorte qu'il lui va sortir par la nuque.

Am cauteri en meieg loc del cap... et am cauteri en coguot.

Trad. d'Albucasis, fol. 3.

Avec cautère au milieu de la tête... et avec cautère au chignon.

CAT. Cogot. ESP. PORT. Cogote (nuca). (chap. clatell, nuca.)


Cogul, s. m., lat. cucullus, coucou.

Cum appar del cant del cogul.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Comme il paraît par le chant du coucou.

Qui amor sec per tal libre,

Cogul tenga per colomba.

A. Daniel: Lanquan.

Qui suit l'amour par tel livre, tienne coucou pour colombe.

E semblon lo cogul, que no sab cantar mays de se.

V. et Vert., fol. 23.

Et ils ressemblent au coucou, qui ne sait chanter excepté de soi.

Fig. - Cocu.

Ans o fe per so mal talent,

A lei de fol e de cogul.

G. de Berguedan: Mal o fe.

Mais par son mauvais désir, il lo fit à la manière de fou et de cocu.

CAT. Cugul. EST. Cuchillo (cuco; chap. cucuc, com lo so que fa). 

PORT. Cuco. IT. Cuculo.

2. Cogotz, Coguos, s. m., cocu.

A dreg son coguos e sufren

Selhs qui plus s'en fan veziat.

Deudes de Prades: No m puesc.

Avec justice sont cocus et souffrants ceux qui s'en font les plus rusés.

Que coguos en seretz ses falha.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Que vous en serez cocu sans faute.

ANC. CAT. Cugus.

3. Coutz, s. m., cocu, cornard.

Guay er vezem un vilas coutz manens.

G. Anelier de Toulouse: El non de Dieu.

Maintenant nous voyons gai un vilain cocu riche.

E paratges que chai jos,

E vilas coutz son prezat.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai.

Et la dignité qui tombe à bas, et les vilains cornards sont prisés.

ANC. FR. Maus feus e male flambe m'arde,

Se je estoie come vous,

Se je ne le fesoie cous.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 297.

Sui-ge mis en la confrairie

Saint Ernol, le seignor des cous?

Roman de la Rose, v. 9169.

Qu'ele m'aime mil tans que vous;

Jou di que de li estes cous.

Roman du comte de Poitiers, v. 232.

4. Cocuda, s. f., cocue, cornarde.

Ab cor cau, flac, com cocuda.

H. de S. Cyr: Tant es de.

Avec un coeur vide, mou, comme une cocue.

5. Cocuc, s. m., cocu, onomatopée qui exprime le chant du coucou.

E cogul de cocuc deshen. Leys d'amors, fol. 132.

Et coucou descend de cocuc.

6. Cogossia, s. f., cocuage.

Pus la cogossia s'espan,

E l'us cogos l'autre non blan.

Marcabrus: Pus s' enfulheysson.

Puisque le cocuage s'étend, et qu'un cocu ne flatte pas l'autre.

Fig: Si tost no 'l vest capel de cogosia.

Un troubadour anonyme: Amics privatz.

Si bientôt ne lui revêt chapeau de cocuage.

7. Escogossar, v., cocufier.

Mort agratz sel qu'els maritz escogossa.

G. de Berguedan: Amicx.

Vous auriez tué celui qui cocufie les maris.

Tuit l'abandoneron per so que tuich los escogosset o de las moillers o de las fillas o de las serors.

V. de Guillaume de Berguedan.

Tous l'abandonnèrent parce qu'il les cocufia tous ou des femmes, ou des filles ou des soeurs.

Part. pas. substantiv. Ebriaicx et escogossatz.

B. de Ventadour: Pus mos.

Ivrognes et cocufiés. 


Cogula, s. f., lat. cucullus, capuchon, capuce.

Monegues cogulas vestens...

(chap. Monjos vestín cogulles; cogulla.)

Sus la cogula avia mantel. V. de S. Honorat.

Moines revêtant les capuchons...

Il avait un manteau sur le capuce.

Deia aondar a cascun fraire una gonela e I cogula. (N. E. gonella)

Trad. de la reg. de S. Benoît, fol. 27.

Il doit fournir à chaque frère une robe et un capuce.

CAT. Cugulla. Esp. Cogulla. PORT. Cogula. IT. Cucullo.


Coia, s. f., cucurbita, citrouille, courge.

Coia salvagga que si exten per terra et a frug redon.

(chap. Carbassa salvache, borda, que se escampe, estén, per enterra y té lo fruit redó.)

Coia bulhida es vianda et medecina.

Eluc. de las propr., fol. 204 et 205.

Citrouille sauvage qui s'étend sur terre et a fruit rond.

Courge bouillie est nourriture et médecine.

Oli de semensa de coia.

(chap. Oli de llaó de carbassa.)

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Huile de semence de courge.


Coll, s. m., testicule, génitoire.

Voyez Leibnitz, p. 105.

E 'ls coilz al cul penduz.

(chap. Y los collons al cul penjats.)

Palais: Mot m'enoia.

Et les testicules pendus au cul.

2. Colho, s. m., génitoire, testicule.

Si hom avia menhs los pes... o 'ls colhos o 'l membre... hom poiria vieure. Liv. de Sydrac, fol. 60.

Si on avait les pieds de moins... ou les testicules, ou le membre... on pourrait vivre.

Loc. fig. Que non a coillos en la pel.

(chap. Que no té collons a la pell.)

G. de Berguedan: Mal o fe.

Qu'il n'a pas génitoires en la peau.

IT. Coglione.

3. Colha, s. f., couille.

Fa solver las pieras en la colha e purga l'arena. (pieras: peiras, peyras)

Trad. du Lapidaire de Marbode.

Fait dissoudre les pierres dans la couille et purge le gravier.

Colhus, adj., couillu, qui n'est pas châtré.

De tot moton vistournat o colhus.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 415.

De tout mouton coupé ou couillu.

ANC. FR. Un mouton, cornut u coillut.

Tit. de 1265. Carpentier, t. 1, col. 1018.


Coillir, Cuelhir, Culhir, v., lat. colligere, cueillir, recueillir, récolter,

admettre.

… Pus N Adam culhic del fust

Lo pom.

(chap. Después que Adán va cullí del abre – fusta, pomera - la poma.)

G. de Cabestaing: Ar vei qu'em.

Depuis qu'Adam cueillit la pomme de l'arbre.

Aissi cum coill totas aiguas la mars.

P. Rogiers: Ja n'er credut.

Ainsi comme la mer recueille toutes les eaux.

Per totas las alberguas son li grayle sonat;

Doncx culiron los traps et an l'arnes trosat.

Roman de Fierabras, v. 3884.

Les clairons sont sonnés dans tous les quartiers; alors ils ramassèrent les tentes et ils ont troussé le harnois.

Fig. Cuelhon

Man blasme, manta grieu colada.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

Ils recueillent maint blâme, mainte rude gourmade.

Tal paor ai plazer no m cuelha.

G. Hugues d'Albi: Quan lo braus.

Telle peur j'ai que je ne recueille pas de plaisir.

Quar si dins Acre s culhis.

Le moine de Montaudon: L'autr'ier fui.

Car s'il est admis dans Acre.

Prov. Qui vol cuillir avena,

Primieiramen la semena.

(chap. Qui vol cullí avena primeramén, primé, la sembre. Sembrá: seminare: sembro, sembres, sembre, sembrem o sembram, sembréu o sembráu, sembren.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui veut récolter avoine, la sème premièrement.

Fig. et prov. Qui gaug semena, plazer cuelh.

(chap. Qui goch sembre, plaé cull.)

A. Daniel: Ab plazer.

Qui sème joie, recueille plaisir.

Substantiv. Per qu'om d'el culhir no s fenha.

P. Cardinal: Dels quatre.

C'est pourquoi qu'on ne se néglige pas de le cueillir.

ANC. FR. Et que est-ce, fet-ele, sire,

Avez me vos coilli en ire?

Roman du Renart, t. II, p. 105.

CAT. Cullir. ESP. Coger (recoger, recolectar). PORT. Colher. IT. Cogliere.

2. Culhida, s. f., collecte, récolte.

Mas de las culhidas lasquals son fachas.

(chap. Pero de les cullites - cullides - les cuals son fetes. La cullida, cullita.)

Trad. de l' Ép. de S. Paul aux Corinthiens.

Mais des collectes lesquelles sont faites. 

CAT. Cullita. ANC. ESP. Cogida (cosecha, recogida, recolecta). PORT. Colheita (N. E. muy famosa la palabra en los vinos de Porto, Oporto.).

IT. Colletta.

3. Culhidura, s. f., cueillette.

Pague per raso de deme e de portaduras e de culhiduras la tretzena saumada de la vendemia. (chap. vrema, verema; ESP. vendimia.)

Tit. de 1274. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69.

Qu'il paye pour raison de dîme et de transports et de cueillettes la treizième charge de la vendange.

ESP. Cogedura.

4. Culhidor, s. m., cueilleur, qui cueille.

Els culhidors sian d'aital valensa

Qu'en pueg ni en pla, en selva ni en boysso,

No laisson flor.

P. Sauvage: Senher.

Que les cueilleurs soient de telle ardeur qu'en montagne (puy) ni en plaine, en bois ni en buisson, ils ne laissent fleur.

On mays y a de culhidors,

Mais i creisson fuelhas e flors.

Brev. d'amor, fol. 4.

Où plus il y a de cueilleurs, plus y croissent feuilles et fleurs.

(chap. cullidó, cullidós, cullidora, cullidores. v. cullí: cullgo, cullixco, cullixgo; tú culls, cullixes; cull, cullix; cullim, culliu; cullixen, cullen.)

Adj. - Récoltable. (chap. está cullidó: se pot cullí.)

Son comunamen tug li blatz...

Sec, madur e culhidor.

Brev. d'amor, fol. 47.

Sont communément tous les blés... secs, mûrs et récoltables.

ANC. FR. Le Fevre cuelieur ou receveur du paage... de Borges cueilleteur d'icelle taille.

Tit. de 1391. Carpentier, t. 1, col. 1024.

CAT. Cullidor. ESP. Cogedor (recolector, cosechador). PORT. Colhedor. 

IT. Coglitore.

5. Culhier, Cuiller, Cuillier, s. m., cuiller. (chap. cullera, culleres)

Un culhier d'argent que valia grans deniers. V. de S. Honorat.

Une cuiller d'argent qui valait beaucoup de deniers.

De mel hi aia un plen cuiller.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'il y ait une pleine cuiller de miel.

ANC. FR. Ung tel ne queroit qu'une telle,

Velà à tel pot tel culier.

Coquillart, p. 73.

CAT. Culler. ESP. Cuchara. PORT. Colher. IT. Cucchiajo.

6. Cuillairet, s. m., petite cuillerée. 

Puis ne daretz un cuillairet.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis vous en donnerez une petite cuillerée.

ESP. Cucharada (cucharadita). PORT. Colherada. IT. Cucchiaiata. 

(chap. culleradeta, culleradetes; diminutiu de cullerada, cullerades.)

7. Acuelhir, Aculhir, v., accueillir, rassembler.

Car, atressi cum bon senhor acuelh

Son ligge ser, mi devetz aculhir.

Arnaud de Marueil: Us jois d'amor.

Car, vous devez m'accueillir ainsi qu'un bon seigneur accueille son serviteur lige.

Fig. Au de cor mos precs e 'ls acuelh.

B. de Ventadour: Quan par la.

Elle entend de coeur mes prières et les accueille.

V cen cavayers foro de bona gent armada,

Lors saumiers aculhiro, van s'en per mieg la prada.

Roman de Fierabras, v. 3988.

Ils furent cinq cents cavaliers de bonne gent armée, ils rassemblèrent leurs bêtes de somme, ils s'en vont parmi la prairie.

ANC. FR.

Congié prent de la vielle, s'acueillent lor errer.

Roman de Berte, p. 32.

CAT. Acullir. ESP. Coger (acoger). IT. Accogliere. (chap. ressibí, acullí: acullixco, acullixgo, acullixes, acullix, acullim, aculliu, acullixen) 

8. Acuelh, s. m., accueil, réception.

Non cre qu'en pla ni en montanha,

Trobes hueimais qui us sia de mal acuelh.

P. Vidal: Quor qu'om.

Je ne crois pas qu'en plaine ni en montagne, je trouvasse jamais personne qui vous soit de mauvais accueil.

9. Aculhimen, Accoillimen, s. m., accueil, réception.

S'ieu de lieys perdia 'l guay solatz

Ni 'l gap ni'l ris ni 'l bel aculhimen.

E. Cairel: Mout mi platz.

Si je perdais d'elle la joyeuse conversation et la plaisanterie et les ris et le bel accueil.

L' accoillimen qu'ela li fez dins son repaire.

V. de Bertrand de Born.

L'accueil qu'elle lui fit dans sa demeure.

CAT. Acullimen (aculliment). ESP. Acogimiento. IT. Accoglimento. (chap. ressibimén, acullimén)

10. Concuelhir, Concuillir, v., recueillir.

Per dolsor espirital tota si concuilla dins se.

Trad. de Bède, fol. 12.

Que, par douceur spirituelle, elle se recueille tout en soi.

ANC. FR.

Qui l'ont, de lieus en lieus, çà et là conqueilli.

Roman de Berte, p. 2.

11. Desacoillir, Desacuoillir, Desacuellir, v., rejeter, rebuter, désappointer.

So que dis qu'a fait alhors

Creza, sitot no lo jura,

E so qu'en vi dezacuelha.

P. Rogiers: Al pareissen.

Qu'il croie, quoiqu'elle ne le jure, ce qu'elle dit qu'elle a fait ailleurs, et qu'il rejette ce qu'il en vit.

Mas ma donna me dezacuelh. P. Vidal: En una.

Mais ma dame me rebute.

Ai pessamen d'amor que m desacuoill.

G. Adhemar: El temps d'estiu.

J'ai une pensée d'amour qui me désappointe.

Aissi no sai cosselh a que m remanha,

Qu'autra no m platz et ilh mi dezacuelh.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Ainsi je ne sais conseil à quoi je me fixe, vu qu'une autre ne me plaît et qu'elle me rebute.

12. Recoillir, Recuelhir, Reculhir, v., recueillir, récolter, accueillir.

En semenar o en reculhir los frugz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

A semer ou à récolter les fruits.

Fig. El fes de se nau per nos reculhir.

P. Cardinal: Tot atressi.

Il fit de lui navire pour nous recueillir.

Que plors non semen' e dols non recueilla.

B. Calvo: S'ieu ai.

Que je ne sème pleurs et ne recueille afflictions.

E los Frances los an am los brans reculis.

Roman de Fierabras, v. 338.

Et les Français les ont accueillis avec les glaives.

- Donner l'hospitalité, recevoir.

Peyre los reculhit en son ostal.

(chap. Pere los va ressibí a son hostal.)

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 10.

Pierre les reçut en sa maison.

Proverb. Qui bon frug vol reculhir, be semena.

(chap. Qui vol fruit vol cullí, be sembre.)

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Qui veut recueillir bon fruit, sème bien.

CAT. Recullir. ESP. Recoger. PORT. Recolher. IT. Raccogliere (s. f. raccolta). (chap. Arrepetá, arreplegá, cullí.)


Coinassa, s. f., du lat. cuneus, cognée.

Pueis a una coinassa presa

E dona sus a brassa reza,

Tant tro que l'a tot peceiat.

Roman de Jaufre, fol. 48.

Puis il a pris une cognée et il donne dessus à brassée roide, jusqu'à ce qu'il l'a tout brisé.


Coire, s. m., lat. cuprum, cuivre.

Coyre, apte es per far trompas et campanas per razo de sa sonoritat.

Eluc. de las propr., fol. 187.

Le cuivre est propre à faire trompettes et cloches à raison de sa sonorité.

Limadura de coire.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Limure de cuivre.

Metia l'om davan en vas de coire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109.

On le mettait devant en vase de cuivre.

Proverb. Coyre per aur e veissigas per lanternas.

V. et Vert., fol. 29.

Cuivre pour or et vessies pour lanternes.

ESP. PORT. (chap.) Cobre.


Coissi, Coysin, s. m., coussin.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Es cum un coyssin per repaus.

Eluc. de las propr., fol. 64.

Est comme un coussin pour repos.

Fig. Ieu sai jogar sobre coysi.

Le comte de Poitiers: Ben vuelh.

Je sais jouer sur coussin.

Q'el faissa coisin de son bratz.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Qu'il fasse coussin de son bras.

Proverb.

Prop a guerra qui l'a al mieich del sol;

E pus prop l'a qui l'a sotz son coissi.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Proche a la guerre qui l'a au milieu du sol, et l'a plus proche qui l'a sous son coussin.

ANC. FR. Que nul ne face coisin qui ne soit d'aussi bonne farce comme la couste.

Ord. des R. de Fr., 1372, t. V, p. 548.

Lors en moilliant de larmes mon coissin.

Charles d'Orléans, p. 225.

CAT. Coxí. ESP. Coxin (cojín). PORT. Coxim. IT. Cuscino. (chap. cuixí, coixí)

2. Couser, Cosser, s. m., coussin, chevet.

Un leit bastit

De cousers et de cobertos.

Roman de Jaufre, fol. 42.

Un lit bâti de coussins et de couvertures.

Jairetz en lensols blezitz

E en cossers desonradas.

Folquet de Lunel: E non del.

Vous coucherez déshonorées en linceuls usés et sur coussins.


Coit, s. m., lat. coitus, coït, accouplement.

Perque la bestia desira coit. Trad. d'Albucasis, fol. 35.

C'est pourquoi la bête désire le coït.

ESP. PORT. IT. Coito.


Col, s. m., lat. collum, col, cou.

Mas mas junhas, col liguat e 'l cor pres.

G. Faidit: Trop malamen.

Mes mains jointes, le col lié et le coeur pris.

Liat pel col ab un cordo.

(chap. Lligat pel coll en un cordó.)

G. de Berguedan: Lai on.

Lié par le cou avec un cordon.

Fig. Entro al col de la vessia.

Trad. d'Albucasis, fol 31.

Jusqu'au col de la vessie.

- Collier.

Que s'avia col de fer o d'acier.

P. Vidal: Drogoman.

Que s'il avait collier de fer ou d'acier.

- Accolade, caresse.

Era m faran colh e cais.

P. de Bussignac: Sirventes e chansos.

Maintenant me feront accolade et caresse.

Loc. Un an avetz portat lo bratz al col.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.

Un an vous avez porté le bras au col.

El pot be trabuchar e rompre son col.

Liv. de Sydrac, fol. 44.

Il peut bien trébucher et rompre son col.

CAT. (chap.) Coll. ESP. Cuello. PORT. Col. IT. Collo.

2. Colar, s. m., lat. collare, collier.

E fui nafratz ab lansa pel colar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Et je fus blessé avec lance à travers le collier.

CAT. ESP. Collar. PORT. Colare. IT. Collare. (chap. collá, collás, collera, part de la armadura que protegix lo coll; tamé indumentaria de les besties de cárrega.)

3. Colada, s. f, coup, tape, gourmade.

An mort domney, perque s cuelhon

Man blasme, manta grieu colada.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Ils ont tué courtoisie, c'est pourquoi ils recueillent maint blâme et mainte rude gourmade.

E dero li de grans coladas

Sus el col e gran gautadas. (chap. galtades, de galtada)

Brev. d'amor, fol. 163.

Et lui donnèrent de grandes tapes sur le cou et de grands soufflets.

ANC. FR. Et si reçoif mainte colée

Souvent de coutel et d'espée.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 58.

Si se donnent moult grans colées,

Qui de lor escus font astieles.

Marie de France, t. I, p. 576.

4. Coliers, s. m., portefaix.

Portatz est carbo, siatz coliers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.

Portez ce charbon, soyez portefaix.

Qu'ilh m'a cargat plus forment d'un collier,

Mas lo sieus fays no m peza un boto.

(chap. Que ella m'ha carregat mes fortmén que a un portafeixos, pero lo seu feix, fardell, no me pese un botó.)

Guillaume de Saint-Didier: Pus fin' amors.

Qu'elle m'a chargé plus fortement qu'un portefaix, mais le sien fardeau ne me pèse un bouton.

Neguns colliers ni home que porte a col no pagua res.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXVI, fol. 192.

Aucun portefaix ni homme qui porte sur le cou ne paye rien.

5. Colar, v., embrasser, accueillir.

E m' acuelh e m col.

G. Pierre de Cahors: Aras pus.

Et elle m'accueille et m'embrasse.

Sofrens es selh que col

So qu'en cor no vol.

Nat de Mons: Sitot non.

Souffrant est celui qui accueille ce qu'en coeur il ne veut.

6. Colladeiar, v., souffleter, tourmenter. 

Es donat a mi angel de Sathanas que me colladeia.

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Un envoyé de Satan m'est donné qui me soufflette.

Car cals gloria es, si peccant e colladeiant sufres?

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.

Car quelle gloire est-ce, si vous souffrez en péchant et en tourmentant?

7. Acolar, v., embrasser, accoler.

Perqu'ieu la dupt' e l' acol. 

G. Pierre de Cahors: Eras pus.

C'est pourquoi je la redoute et je l'embrasse.

Adoncs la bais e l'acol.

G. Rudel: Quan lo rius.

Alors je la baise et l'accole.

Ac an mantel acolat

D'escarlata ab pel d'ermini.

Roman de Jaufre, fol. 56.

Eut accolé un manteau d'écarlate avec fourrure d'hermine.

ANC. FR. Symons en fu de joie baisiés et acolés.

Roman de Berte, p. 164.

IT. Accollare.

8. Degolatio, s. f., décollation.

La degolatio de san Johan Batista.

(chap: La degollassió de San Juan Bautista. Degollá: tallá lo coll, tamé en redó.)

Brev. d'amor, fol. 157.

La décollation de saint Jean-Baptiste.

ANC. CAT. Decollació. ESP. Degollación. PORT. Degollação. IT. Decollazione. (chap. degollassió, v. degollá: degollo, degolles, degolle, degollem o degollam, degolléu o degolláu, degollen.)

9. Escolar, v., décolleter. (chap. escotá, s. m. escote; escotat, escotats, escotada, escotades.)

Part. pas. E porton per gran malvastat

Lo vestimen for escolat.

Brev. d'amor, fol. 130.

Et portent par grande méchanceté leur vêtement fort décolleté.

10. Escolatar, v., décolleter.

Part. pas. Fort escolatadas a guisa de femnas.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.

Fort décolletées à guise de femmes.

11. Percolar, v., embrasser, accoler, presser.

Mai en guerra

Met sa terra

Sel qui las percola.

Gavaudan le Vieux: Eras quan.

Mais en guerre met sa terre celui qui les embrasse.

Qu'abratz e percol e maney.

Garins le Brun: Nueg e jorn.

Que j'embrasse et presse et manie.


Colar, v., lat. colare, couler, faire couler.

Faretz essemps boillir

E puis colar e refrezir...

Per un bel drap la colatz.

(chap. Faréu tot jun bullí, y después colá y arrefredá, per un drap majo la coléu.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous ferez ensemble bouillir et puis couler et refroidir... coulez-la à travers un beau linge.

Fig. Lo mortal vere,

Roma, del cor vos cola

Don li pietz son ple.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, il vous coule du coeur le mortel venin dont les poitrines sont pleines.

- Glisser, s'écouler.

Que l'elme del paya a trastot detrencat

Qu'entro sus a la sela en a son bran colat.

Roman de Fierabras, v. 2289.

Qu'il a fendu entièrement le heaume du payen, de manière que son glaive en a glissé jusqu'à la selle.

Fig. Ar collan baro e teno lor cami.

(chap. Ara colen los barons y tenen lo seu camí.)

V. de S. Honorat.

Maintenant les barons s'écoulent et tiennent leur chemin.

CAT. ESP. Colar. PORT. Coar. IT. Colare. (chap. colá: colo, coles, cole, colem o colam, coléu o coláu, colen. Cola, fuch, uspen!)

2. Coladitz, adj., coulant, doux, doucereux.

Que ab cansos messongieras et ab mots coladitz.

Guillaume de Tudela.

Qui avec des chansons mensongères et avec des mots doucereux.

3. Colatiu, adj., qui aide à couler.

- Arena ha virtut colativa, cum ayga per ela colada sia plus dossa e pura.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Le sable a vertu qui aide à couler, de manière que l'eau coulée à travers lui soit plus douce et pure.

4. Colament, s. m., coulement.

El sieu colament qui es urina per las vias urinals ves la vessica destinesso. Eluc. de las propr., fol. 57.

Et dirigeassent vers la vessie, par les voies urinaires, son coulement qui est urine.

CAT. Colament. IT. Colamento. (chap. colamén, colamens.)

5. Escoloriar, v., glisser, ramper, s'insinuer.

Part. prés. El intra escoloriant dedins lo cor.

Trad. de Bède, fol. 81.

Il entre glissant dans le coeur.

6. Escoloriables, adj., glissant, rampant, insinuant.

Diables es escoloriables serpent et si, al comensament, non li contrastam, el intra escoloriant dedins lo cor.

Trad. de Bède, fol. 81.

Diable est insinuant serpent, et si, au commencement, nous ne lui faisons résistance, il entre glissant dans le coeur.


Colera, Colra, s. f., lat. cholera, bile, flegme.

Adonc la colera coromp

Tot lo fege.

(chap. Entonses la bilis (cólera, flema) corrom o corromp tot lo feche.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Alors la bile corrompt tout le foie.

Las colras la fan trebalhar. V. de S. Honorat.

Les flegmes la font souffrir.

CAT. ESP. (cólera; bilis, flema) PORT. Colera. IT. Collera.

2. Colretz, s. f., flegme, bile.

Per la forssa de las colretz jaunas que solevo las autras colretz del cors.

Liv. de Sydrac, fol. 79.

Par la force des flegmes jaunes qui soulèvent les autres flegmes du corps.

3. Coleric, adj., lat. cholericus, bilieux, colérique.

Homes de cauda complexio, cum so colerix.

Colericas passios, com es frenezia.

Eluc. de las propr., fol. 26 et 39.

Hommes de chaude complexion, comme sont les bilieux.

Souffrances colériques, comme est la frénésie.

CAT. Coleric (sin tilde). ESP. (colérico) PORT. Colerico. IT. Collerico. (chap. coléric, colerics, colérica, colériques. Me puje la bilirrubina...)


Coliandre, s. m., lat. coriandrum, coriandre, herbe.

Am suc de coliandre... Am aigua de coliandre.

Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 58.

Avec suc de coriandre... Avec eau de coriandre.

ANC. ESP. (cilantro, coriandro, culantro europeo, perejil chino, dannia) IT. Coriandro. (chap. Julivert chino, les flos son com les del fonoll silvestre.)


Colic, adj., lat. colicus, colique.

Dolor de ventre e colica passio.

Eluc. de las propr., fol. 31.

(chap. Mal de ventre y passió cólica, un cólic. Los chiquets y los caballs patixen colics assobín).

Douleur de ventre et souffrance colique.

Que fleubotomia sia temuda aprop colica passio.

Trad. d'Albucasis, fol. 52.

Que la saignée soit redoutée après douleur colique.

CAT. Colic. ESP. (cólico) IT. Colico.


Coll, s. m., lat. collis, col de montagne, colline.

En la coll de la Brasca per un cendier estrech.

(chap. Al coll de la Brasca per una senda estreta.)

V. de S. Honorat.

Au col de la Brasque par un sentier étroit.

Per cols e pueys. Philomena.

(chap. Per colls y puchs)

Par collines et montagnes.

CAT. Coll. IT. Colle. (ESP. Colina, collado.)


Colliri, s. m., lat. collyrium, collyre.

Et onh los tieus huels am colliri, que veias.

(chap. Y unta los teus ulls en coliri, pa que veigues.)

Trad. de l'Apocalypse, ch. 3.

Et oins tes yeux avec du collyre, afin que tu voies.

De fenolh si fa mot noble colliri contra escurzimen de vista... Meto els uels colliris. Eluc. de las propr., fol. 209 et 47. (chap. literal: De fonoll se fa mol noble coliri contra l' oscurimén de la vista... Ficán als ulls coliris.)

De fenouil se fait un très puissant collyre contre l'obscurcissement de la vue... Mettent collyres aux yeux.

CAT. Colliri. ESP. Colirio. PORT. Collyrio. IT. Collirio.

Colloquintida, s. f., lat. colocynthis, coloquinte.

Colloquintida es herba mot amara, so es coia salvagga.

Eluc. de las propr., fol. 204.

Coloquinte est herbe très amère, c'est la courge sauvage.

CAT. Coloquinta. ESP. (coloquíntida) PORT. Coloquintida. IT. Colloquintida.


Colobi, s. m., lat. colobium, dalmatique, tunique.

Ses colobi, que es una maniera de vestiment daurada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.

Sans dalmatique, qui est une sorte de vêtement doré.

PORT. IT. Colobio.


Colobre, Colobri, s. m., lat. colubrum, couleuvre, serpent.

Que non y a laissat colobre ni serpent.

V. de S. Honorat.

Qu'il n'y a laissé couleuvre ni serpent.

Un Satan semblan colovre...

En son escut fo penh us colobris.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 109 et 25.

Un Satan ressemblant à couleuvre...

Un serpent fut peint en son écu.

IT. Colubro.

2. Colobra, s. f., lat. colubra, couleuvre, serpent.

Lausengiers fals, lenga de colobra.

A. Daniel: Mout braillz.

Médisants faux, langue de couleuvre.

CAT. ESP. Culebra. PORT. Cobra.

3. Colobrina, s. f., couleuvrine, plante.

Dita draguntea, et segon autres serpentina et colobrina.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Dite du dragon, et selon d'autres serpentine et couleuvrine.

Colomba, s. f., lat. columba, colombe.

Una columba venc del cel, e pauset si desobre el.

(chap. Un colom va vindre del sel, y se va posá damún d'ell.) 

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Une colombe vint du ciel, et se posa sur lui.

Pus es ses fel que colomba

Ma dona.

E. Cairel: Aras.

Ma dame est plus sans fiel que colombe.

Fig. Tu qu'eras colomba de Dieu.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Toi qui étais colombe de Dieu.

CAT. Coloma. (N. E. Santa Coloma de Gramanet, Gramenet. Algunos atontados catalanistas como Óscar Ademuz rebautizan la localidad como Gramanet de Besós, por el río que pasa por ahí.) 

IT. Colomba. 

2. Colomb, s. m., lat. columbus, pigeon.

Plus blanc d'un colom.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Plus blanc qu'un pigeon.

D'una cueissa de colom

O de galina paiseretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous repaîtrez d'une cuisse de pigeon ou de poule.

ANC. FR. Les Sarrasins envoierent au soudanc par coulons messagiers, par trois foiz, que le roy estoit arrivé.

Joinville, p. 35.

Et fu simple comme uns coulons.

Roman de la Rose, v. 1204.

CAT. Colom. IT. Colombo. (N. E. como Cristóbal)

3. Colombet, s. m., pigeonneau, tourtereau.

E 'l colombet, per gaug d'estieu,

Mesclon lur amoros torney,

E duy e duy fan lur domney.

A. Daniel: Ab plazers.

Et les pigeonneaux, par joie d'été, mêlent leur amoureux combat, et deux à deux font leur ébat.

CAT. Colomet. (chap. colomet, pichó, colomets, pichons; ne vach minjá mols de chiquet y sagal.)

4. Colombat, s. m., petite colombe, pigeonneau.

Petits ausels e colombat.

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Petits oiseaux et petites colombes.

5. Colombin, adj., de pigeon, de colombe.

Carn colombina es dura... Fenda columbina.

Eluc. de las propr., fol. 144 et 275.

Chair de pigeon est dure... Fiente de pigeon.

Carns de porc et carns colombina.

(chap. Carn de porc, gorrino, tossino, marrano y carn de colom.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de porc et chair de pigeon.

ANC. FR. Et nos font chière colombine.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 313.

Que la simplicité colombine fût instruite par l'astuce serpentine.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 422.

IT. Colombino.

6. Colombier, s. m., lat. columbarium, colombier.

En vostre clochier

Par que aia colombier.

T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign' En.

En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.

Coma colombiers en que se pauzon las colombas... per pahor dels aucels de preza. 

(chap. Com lo colomá aon se fiquen los coloms... per paó, temó dels muixons de rapiña, presa.)

V. et Vert., fol. 55.

Comme le colombier en qui se posent les colombes... par peur des oiseaux de proie.

ANC. CAT. Colomer. IT. Colombajo. (ESP. Palomar, como el de Arroyos. Se encuentra también columbario)


Colonhet, s. m., fusain, bonnet de prêtre.

D'un albre c'om fuzan apella

O colonhet.

Deudes de Prades, Auz. cass.

D'un arbre qu'on appelle fusain ou bonnet de prêtre.

Ce nom a été donné au fusain, parce que son fruit a quatre angles, comme un bonnet carré.


Colonna, Colompna, s. f, lat. columna, colonne.

Colompnas de marme pezans.

Una flama lusent en forma de colonna.

(chap. Una flama relluén o relluenta en forma de columna.)

V. de S. Honorat.

Colonnes de marbre pesant.

Une flamme luisant, en forme de colonne.

Fig. Naisseran doas grans columpnas que la fe de Dieu issauziran.

Liv. de Sydrac, fol. 23.

Naîtront deux grandes colonnes qui exhausseront la foi de Dieu.

ANC. CAT. Colona. CAT. MOD. ESP. PORT. Columna. IT. Colonna.

2. Coronda, s. f., colonne.

Mostrec ad elhs la coronda de marme la calh sostenia l'autar.

Philomena.

Montra à eux la colonne de marbre, laquelle soutenait l'autel.


Colophonia, s. f., lat. colofonia, colophane.

Quals so colophonia, pega liquida... Polvera de colophonia.

Eluc. de las propr., fol. 272 et 210.

Telles que sont colophane, poix liquide... Poudre de colophane.

ESP. Colofonia (resina natural de color ámbar obtenida de las coníferas; pez de Castilla). PORT. Colophonia. IT. Colofonia.


Color, s. f., lat. color, couleur.

Nos adui fuelh e flor

De diversa color.

B. de Ventadour: Lo gens.

Nous amène feuille et fleur de diverse couleur.

Qu'el sieu belh huelh e la fresca color

N'alumna 'l cor.

Berenger de Palasol: Mas ai.

Que son bel oeil et la fraîche couleur n'enflamme le coeur.

Fig: - Espèce, qualité, manière.

Qu'era flors.

De gran beutat e de totz bes colors.

Aimeri de Peguilain: Ja no m.

Qui était fleur de grande beauté et couleur de tous biens.

Ni drutz mas d'una color.

G. Faidit: Tug cil.

Ni galant que d'une qualité.

Chantarai d'aquetz trobadors

Que chanton de mantas colors.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Je chanterai de ces troubadours qui chantent de plusieurs manières.

- Splendeur, éclat.

Lo mon tenetz en color,

Quar, per vostra gran valor,

Valon tug l'autre valen.

G. Riquier: Si ja m deu.

Vous tenez le monde en splendeur, car tous les autres méritants valent par votre grand mérite.

ANC. FR. Tot ot perdue sa color...

Le sanc li mue e la color.

Roman du Renart, t. II, p. 158 et t. 1, p. 190.

CAT. ESP. Color. PORT. Cor. IT. Colore. (chap. coló, colós; colorit, colorits, colorida, colorides; colorejá, pintá: 

2. Colorament, s. m., coloration.

Urina pren del fegge son comensament et els ronhos sa substancia et colorament... El sanc semblantment pren colorament.

Eluc. de las propr., fol. 57 et 264.

L'urine prend du foie son commencement et aux reins sa substance et coloration... Le sang semblablement prend coloration.

ANC. ESP. Coloramiento. IT. Coloramento.

3. Coloracio, s. f., coloration.

Beutat no es mas bela dispozicio de membres am bela coloracio... 

Quant a figura e coloracio... Si aytal coloracio ve per virtut de natura.

Eluc. de las propr., fol. 264, 154 et 98.

Beauté n'est que belle proportion de membres avec belle coloration... Quand a figure et coloration... Si telle coloration vient par vertu de nature.

ESP. Coloración. IT. Colorazione.

4. Coloratiu, adj., coloratif, qui a la vertu de colorer.

Del corrs, per sa diffuzio, coloratiu.

Eluc. de las propr., fol. 29.

Par son épanchement, coloratif du corps.

ESP. Colorativo.

5. Colorar, v., lat. colorare, colorer.

E colora del sol lo rais

Lo mon.

G. Adhemar: Pos vei.

Et le rayon du soleil colore le monde.

Si com li penhidor

Coloro so que fan,

Fig. Deu hom colorar tan

Paraulas ab parlar.

Amanieu des Escas: El temps.

Comme les peintres colorent ce qu'ils font, de même on doit colorer les paroles avec le parler.

So m met en cor qu'ieu colore mon chan

D'una tal flor don lo frugz si' amors.

A. Daniel: Ar vei vermeils.

Me met cela au coeur que je colore mon chan d'une telle fleur dont le fruit soit amour.

Part. pas. Entre 'ls draps coloratz.

(chap. Entre 'ls draps colorats. Los draps de Penarroija tamé son colorats, de fet, de roch, són roijos com ells sols.)

Eluc. de las propr., fol. 265.

Entre les draps colorés.

CAT. ESP. Colorar (MOD. Colorear). PORT. Corar. IT. Colorare. 

(chap. colorejá: colorejo, colorejes, coloreje, colorejem o colorejam, colorejéu o colorejáu, colorejen. (jes, je, jem, jéu, jen se poden escriure en g, coloreges, colorege, coloregem, coloregen. Sinonims: pintá, tintá les olives, ya tinten les olives; si es de coló roch, a La Fresneda, Valjunquera, ya rochechen les sireres, v. rochechá, roigejá, de roig, que se pronunsie y escriu roch. Rubeo, rubeus, rubio, royo.)

6. Colorir, v., colorer, devenir coloré.

Part. pas. Ab fresca carn colorida.

(chap. En fresca carn colorida. Carn fresca, de coló roch, rosa.)

B. de Ventadour: Lo temps vai.

Avec chair fraîche colorée.

Doussa, fresqu' e colorida,

Cum flor de may en rosier.

B. Martin: Quan l'erba.

Douce, fraîche et colorée, comme fleur de mai sur rosier.

(chap. Dolsa, fresca y colorida, com flo de mach al rosé. Tornem a vore colorida en lo sentit de coló rosa; flor de may en rosier: rosa.)

CAT. ESP. PORT. Colorir. IT. Colorire.

7. Descoloramen, s. m., pâleur, décoloration. 

Fay fereza e descoloramen.

Leys d'amors, fol. 130.

Fait frayeur et pâleur.

Quant a urina descolorament.

Eluc. de las propr., fol. 65.

Quand l'urine a décoloration.

ANC. ESP. Descolorimiento. IT. Discoloramento. (chap. descolorimén)

8. Descoloracio, s. f., lat. decolorationem, décoloration, pâleur.

Falbeza, blaveza et autra descoloracio.

Eluc. de las propr., fol. 65.

Pâleur, lividité et autre décoloration.

9. Descoloratiu, adj., décolorant, décoloratif.

Es accidentalment descolorativa.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Elle est accidentellement décolorative.

10. Descolorar, Desacolorar, v., lat. decolorare, décolorer.

E 'l vis s'en desacolora.

(chap. Y la cara se descolorix : pert lo coló rosa, roch : coló pálit, palidege o palideje, se esblanquix, v. esblanquí, palidejá, etc.)

B. de Ventadour: Amors enquera.

Et le visage s'en décolore.

Part. pas. E la cara descolorada.

(chap. Y la cara descolorida, pálida, esblanquida.)

Passio de Maria.

Et la figure décolorée.

ESP. Descolorar. PORT. Descorar. IT. Discolorare. (chap. Descolorí, descolorís: yo me descolorixco o descolorixgo, descolorixes, descolorix, descolorim, descoloriu, descolorixen. Es lo mateix verbo que seguix, y lo del pun 12, escolorir, siríe “escolorí”, perque en chapurriau fem aná des y es moltes vegades, desnucá, esnucá.)

11. Descolorir, v., décolorer.

Part. pas. Paor no pot esser fera ni descolorida, mas que red e fay persona fera e descolorida.

Leys d'amors, fol. 130.

La peur ne peut être effrayée ni décolorée, si ce n'est qu'elle rend la personne effrayée et décolorée.

IT. Discolorire.

12. Escolorir, v., décolorer, perdre la couleur.

Part. pas. Qu'el fuecx que m'en sol escalfar

Fug, e reman escoloritz.

B. de Ventadour: Quan lo boscatges.

Vu que le feu qui a coutume de m'échauffer fuit, et je reste décoloré.

Una ves perdo el mes sanc,

Don son escolorit e blanc.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Une fois le mois ils perdent sang, de quoi ils sont décolorés et blancs.

E qui d'amor es ben feritz

Mout deu esser escoloritz.

Roman de Flamenca, fol. 53.

Et qui est bien frappé d'amour doit être beaucoup décoloré.

CAT. ESP. Escolorir (palidecer, decolorar, etc.). IT. Scolorire.


Colp, Cop, s. m., coup.

On lit dans la loi salique: “Si quis ingenuus ingenuum cum fuste percusserit, et sanguis tamen non exierit usque ad tres colpos...”

“Si quis alterum voluerit occidere et colpus praeter salierit.”

Lex salica, edit. Eccardi, tit. 20, art. 7 et 1.

Pithou et Bignon dérivent colp du latin colaphus.

Cette étymologie paraît certaine, quand on considère qu'au lieu de colpos, la même loi, tit. 43, art. 1, porte:

“Similiter servus CCXXI colaphos accipiat... Si vero infra priora supplicia, id est CXXI colaphis, fuerit confessus.”

Je ne dois pas taire qu'Eccard prétend que le mot colpus, qui se trouve

dans la loi salique, vient de l'allemand kloppen, klopfen, acriter ferire. (N. E. klopfen todavía se usa, verbo, golpear la puerta, llamar.)

Voyez Watcher (Wachter), Gloss. germ. V° klopfen.

Non fezetz colp d'espaza ni de lansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m.

Vous ne fîtes coup d'épée ni de lance.

Quar plus mi nafra 'l cors que colps de verja.

A. Daniel: Lo ferm voler.

Car il me blesse plus le corps que coup de verge.

Loc. De l'espaza un colp de plat.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Un coup du plat de l'épée.

Fig. Colp de joi me fier que m'auci.

G. Rudel: No sap chantar.

Coup de joie me frappe qui me tue.

A un sol colp a lo mielh del mon pres.

G. Faidit: Fortz chauza.

D'un seul coup elle a pris le meilleur du monde.

ANC. FR. Il a pris un baston, dusqu'à dis colps l'en charge.

Fabl. de Gautier d'Aupais. Roquefort. Gl., t. 1. p. 277.

Le premier colp de la bataille.

G. Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.

CAT. Colp. ESP. PORT. Golpe. IT. Colpo. (chap. Cop, cops; no fem aná lo verbo “golpejá ni golpeá”, sino datres: pegá: pego, pegues, pegue, peguem o pegam, peguéu o pegáu, peguen; fotre un cop; pegá un cop; esbatussá, esplanissá en la palma de la ma.)

2. Colbe, s. m., coup.

Qu'anc colbe no i feric.

Torcafols: Comunal veill.

Vu que jamais il n'y frappa coup.

3. Colpier, s. m., batailleur.

Et alcaotz e grans colpiers.

Leys d'amors, fol. 37.

Et maquereaux et grands batailleurs.


Colpa, s. f., lat. culpam (N. E. mea culpa), faute, crime.

Mas per la colpa delir,

Dey la vertat descobrir.

Gaubert Moine de Puicibot: Be s cuget.

Mais pour effacer la faute, je dois découvrir la vérité.

Cristias vey perilhar

Per colpa dels regidors.

(chap. Cristians vech perillá per culpa dels regidós.)

G. Riquier: Cristias.

Je vois les chrétiens être en péril par la faute des gouvernants.

- Coulpe.

Fau ne ma colpa a Dieu.

La Confessio e las penas infernals.

J'en fais ma coulpe à Dieu.

Eu, fort peccaire et non digne, fas ma colpa e ma confession.

Cartulaire de Montpellier, fol. 169.

Moi, fort pécheur et indigne, fais ma coulpe et ma confession.

ANC. FR. Ne sai pourquei se combateroient

Qui nule culpe n'en avoient.

Roman d'Haveloc, v. 952.

CAT. ESP. PORT. Culpa. IT. Colpa. (chap. culpa, culpes; v. culpá: culpo, culpes, culpe, culpem o culpam, culpéu o culpáu, culpen.)

2. Colpau, adj., coupable.

Ben cug que silh

Non auzian qui son colpau

D'aquest perilh.

Marcabrus: Lo vers comens.

Je crois bien que ceux-là n'entendaient pas qui sont coupables de ce péril.

3. Colpable, adj., lat. culpabilem, coupable.

Que me rend colpables penedens.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera vida.

Que je me rends coupable pénitent.

Si per autre peccat maior,

Pus colpable non l'a cauzit.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si pour autre péché plus grand, no l'a distingué plus coupable.

CAT. ESP. (chap.) Culpable. PORT. Culpavel. IT. Colpevole.

4. Colpablament, adv., coupablement, criminellement.

Colpablament dreissa sas mas a Deu.

Trad. de Bède, fol. 28.

Il lève criminellement ses mains à Dieu.

CAT. Culpablement. ESP. Culpablemente. PORT. Culpavelmente. 

IT. Colpabilmente.

5. Colpar, v., lat. culpare, inculper, accuser.

Ela m colpa e mi met ochaisos.

G. Adhemar: Al chant.

Elle m'inculpe et me met accusations.

Part. pas. Era colpatz de falsa mesura.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 98.

Il était accusé de fausse mesure.

ANC. FR. Ne de riens ne colperoit fortune.

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. Bibl., Mss., fol. 1388.

CAT. ESP. PORT. Culpar. IT. Colpar.

6. Encolpar, v., lat. inculpare, accuser, inculper, se plaindre.

Lieys que m'encolpa a tort.

A. Daniel: D'autra.

Celle qui m'accuse à tort.

Il m'encolpet de tal re

Don mi degra saber gratz.

B. de Ventadour: Conort era.

Elle m'accusa de telle chose dont elle me devrait savoir gré.

E que de mi no s poguesson blasmar,

Ni encolpar cavalier ni jocglar.

Pistoleta: Ar agues.

Et que chevaliers ni jongleurs ne pussent médire ni se plaindre de moi.

Part. pas. Substantiv.

En las ricas cortz pietatz

Desencolpa los encolpatz.

P. Vidal: Nulhs hom no s pot.

Dans les cours puissantes merci absout les inculpés.

ANC. FR. Lasse! de grant péchié s'encolpe.

Roman de la Violette, p. 175, var.

Du meurtre dont par lui a été encoulpée.

Hist. de Gerard de Nevers, p. 80.

ANC. CAT. Encolpar. ANC. ESP. Enculpar (MOD. inculpar). IT. Incolpare. (chap. inculpá, se conjugue com culpá.)

7. Desencolpar, v., disculper.

Per mos senhor G. desencolpar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47.

Pour disculper mon seigneur Gerard.

Part. pas. Qu'ieu sia desencolpaz.

Aimeri de Peguilain: Can q'eu fezes.

Que je sois disculpé.

ANC. FR. Icellui Thomas... les en descolpa et descarga.

Lett. de rém.; 1377. Carpentier, t, II, col. 73.

IT. Discolpare.


Colre, v., lat. colere, vénérer, célébrer, adorer.

Gardar e colre et honorar las festas dels sancts.

(chap. Guardá y “colre”, venerá, selebrá, adorá, y honorá les festes dels sans.)

V. et Vert., fol. 89.

Observer et célébrer et honorer les fêtes des saints.

Part. pas. Vezia aquella cioutat colent las ydolas.

(chap. Veíe aquella siudat adorán los ídolos.)

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 17.

Voyait cette cité adorant les idoles.

- Accueillir, honorer.

Car la gensor am e coli.

A. Daniel: Ab guai so.

Car j'aime et honore la plus gentille.

Quoras que s vol, lainz col sos amigs.

Poëme sur Boèce.

Quand elle veut, elle accueille ses amis là-dedans.

Part. pas.

Tos temps er joys per mi coltz e servit.

Arnaud de Marueil: A grand honor.

Toujours joie sera honorée et servie par moi.

ANC. CAT. Colrer. ANC. IT. Colere.

2. Cultivar, Coltivar, v., cultiver.

E la garda del jardi no vol coltivar.

Laoro e coltivo lo fruh de la terra.

(chap. Ells llauren y cultiven lo fruit de la terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 73.

Et la garde du jardin ne veut pas cultiver.

Ils labourent et cultivent le fruit de la terre.

- Vénérer, honorer.

Fig. E l'emperador no volc cultivar sos dieus, que no y avia ferma crezensa. Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.

Et l'empereur ne voulut honorer ses dieux, vu qu'il n'y avait ferme croyance.

Part. pas.

Terras coltivadas e non coltivadas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153.

Terres cultivées et non cultivées.

CAT. ESP. PORT. Cultivar. IT. Coltivare. (chap. conreá, cultivá: cultivo, cultives, cultive, cultivem o cultivam, cultivéu o cultiváu, cultiven; cultivadós, apero de llauransa. Cultivadó, cultivadora, cultivadores; llauradó, llauradós, llauradora, llauradores.)

3. Coltre, s. m., lat. cultrum, coutre.

Ab coltres et fossors.

Eluc. de las propr., fol. 157.

Avec coutres et hoyaux.

IT. Coltro.

4. Cotel, s. m., coutre.

Reillas, cotels usables als obs de l'araire. (chap. rella, relles)

Cout. de Saussignac de 1319.

Socs, coutres nécessaires aux besoins de l'araire.

5. Cultura, s. f., lat. cultura, culture.

E sas terras e sas culturas domengeras.

Tit. de 1221, Arch. du Roy., J., 309.

Et ses terres et ses cultures particulières.

CAT. ESP. PORT. Cultura. IT. Coltura.

6. Coltivament, s. m., culture, adoration.

Ni no volc que aquell jorn coltivamens fosso fag per negun home.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 5.

Ni ne voulut que ce jour les adorations fussent faites par aucun homme.

ANC. FR. Nous pour regart dou cultivement divin.

Tit. de 1254. Carpentier, t. 1, col. 1231.

ANC. CAT. Cultivament. IT. Coltivamento.

7. Cultivable, Coltivador, s. m., cultivateur.

E loguet la a coltivadors.

Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 12.

Et il l'afferma à des cultivateurs.

Huey soi la vera serment viva e mon payre n'es coltivador.

Fragm. de trad. de la Passion.

Aujourd'hui je suis le vrai sarment vivant et mon père en est le cultivateur.

- Adorateur.

Si alcuns es cultivaires de Dieu et fa sa volontat.

Trad. du Nouv. Test., S. Jean, ch. 9.

Si quelqu'un est adorateur de Dieu et fait sa volonté.

ESP. PORT. Cultivador. IT. Coltivatore.

8. Colon, s. m., lat. colonus, colon.

Si cum fa vila colons, so es aquel que ten terra a faciara.

Trad. du Code de Justinien, fol. 83.

Ainsi comme fait vilain colon, c'est-à-dire celui qui tient terre en location.

ANC. CAT. Colon. ESP. PORT. IT. (chap.) Colono.

9. Incola, s. m., lat. incola, habitant, domicilié.

Subjets de aquest pays, incolas et habitants.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 482.

Sujets de ce pays, domiciliés et habitants.

ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Incola.


Coltelh, Cotelh, s. m., lat. cultellus, couteau.

Qui de fort fozil

Non volh coltelh tochar,

Ja no 'l cuid' afilar

En un mol cembeli.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta.

Qui ne veut pas frotter le couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense pas l'affiler sur une molle fourrure.

Cotelhs et espazas e faus.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Couteaux et épées et faux.

ANC. FR. Nous osterons sempres la pel

A la pointe de mon coutel.

Roman du Renart, t. I, p. 149.

CAT. Coltell. ESP. Cuchillo. PORT. Cutello. IT. Coltello. (chap. gaviñet o gabiñet) (EN. Cutter)

2. Costalier, s. m., coutelas, couteau de chasse.

Honestat non porta costalier.

B. Carbonel de Marseille: Per espassar.

L'honnêteté ne porte pas de coutelas.

3. Coltellada, s. f., estafilade, coup de couteau.

Recebre gran coltellada.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Recevoir grande estafilade.

Non deg donar coltellada.

Brev. d'amor, fol. 64.

Je ne dois pas donner coup de couteau.

ANC. CAT. Coltellada. ESP. Cuchillada. IT. Coltellata. (chap. gabiñetada, gaviñetada)

4. Cotelar, v., couteler.

Om mielhs non mazela...

Ni mielhs non cotela.

P. Cardinal: Un sirventes.

On n'égorge pas mieux... ni on ne coutelle pas mieux.


Colum, s. m., lat. colon, colum, sorte de ponctuation.

Elle était marquée par un seul point, et n'avait guère plus de la valeur de

notre virgule. Voici un exemple fourni par les Leys d'amors:

Haias mal, haias be: coma.

Am los tieus te capte. colum.

E ja no y falhiras; periodus.

Leys d'amors, fol. 144.

Aies mal, aies bien: comma; gouverne-toi avec les tiens: colum; et jamais tu n'y failliras; période.

Le Dictionnaire de l'Académie espagnole dit au mot colon:

Parte o miembro principal del periodo. Llámase perfecto, cuando por sí hace sentido imperfecto, cuando el sentido pende de otro miembro del periodo. También se da este nombre a la puntuación con que se distinguen estos miembros.


Coluri, s. m., lat. colurus, colure.

Dos autres cercles ha el cel apelatz coluris.

Coluri septentrional, coluri meridional.

Eluc. de las propr., fol. 100 et 8.

Il y a au ciel deux autres cercles appelés colures... Colure septentrional, colure méridional.

CAT. ESP. PORT. IT. Coluro.


Com, Co, Cum, du latin quomodo, comme, comment.

Adv. C'ancmais non fis, e sabetz co.

Folquet de Marseille: Tan mon.

Que oncques elle ne fit davantage, et vous savez comment.

Falsamen as mentit et ieu diray te co.

Izarn: Diguas me tu.

Faussement tu as menti et je te dirai comment.

Interj.

Cum ausam doncs aquesta mort atendre!

G. Faidit: Cascus hom.

Comment osons-nous donc attendre cette mort!

Conj. Us autres joglar escomes lo com el trobava en plus caras rimas que el.

V. d' Arnaud Daniel.

Un autre jongleur le défia sur ce qu'il composait en rimes plus difficiles que lui.

Dons e servirs e garnirs e larguesa

Noiris amor, com fai l'aiga lo peis.

V. de Bertrand de Born.

Don et servir et équiper et largesse nourrissent amour, comme l'eau fait le poisson.

Si el mon es ren qu'ieu am tan cum vos.

Arnaud de Marueil: Us guays.

S'il est au monde chose que j'aime tant comme vous.

Adv. comp. Apren del pom

Perque ni com

Na Discordia lo fes legir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Apprends de la pomme pourquoi et comment dame Discorde la fit choisir.

ANC. FR. Issi fu com jo vus di.

Roman de Rou, v. 10131.

Hommes et femmes frois com marbre.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 724.

ANC. CAT.

Com dos forts vents la baten egualment.

Ausias March: Axi com cell.

ANC. ESP.

Esto como cuntiera com non eran certeros.

Milag. de Nostra Senhora, cob. 104. (Nuestra Señora)

ANC. PORT. Si non com e de dreito.

Tit. de 1292. Elucidario, t. I, p. 293.

ANC. IT. Tanto lo intende com fa petra mola.

Barberini, Doc. d'amore, p. 162.

Substantiv. Ieu non sai lo cum ni perque.

(chap. Yo no sé lo com ni (lo) perqué.)

G. Pierre de Cazals: D'una leu chanso.

Je ne sais le comment ni pourquoi.

ANC. FR. La curiosité de savoir le comment et le pourquoi des saints et sacrés mystères. Camus du Belley, Diversités, t. 1, fol. 429.

Conj. comp. Cum s'ieu l'avia tort.

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Comme si je lui avais tort.

Ni ieu, cum qu'elha m malme,

No m virarai ja alors.

Giraud le Roux: A la mia fe.

Ni moi, quoiqu'elle me malmène, je ne me tournerai jamais ailleurs.

Mas com que s voilla.

Rambaud de Vaqueiras: Leu pot hom.

Mais comment qu'elle veuille.

ANC. FR. Il eut envie de le gaigner comment que ce fust.

Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Pompée.

Comment qu'il en soit, je ne pense point, etc.

H. Étienne, Ap. pour Hérodote, t. II, p. 29.

Si com l'enfas qu'es alevatz petitz.

P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas.

De même que l'enfant qui est élevé petit.

ANC. FR. Qui bien nos voldroit jugier touz,

Si com je fais et com je croi,

Jà n'en eschaperoient troi.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 312.

Dieu fet de nos com de sa terre,

Si com li potiers sor sa roe

Sa volenté fet de sa boe.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 69.

La parole li unt cuntée

Si cum ele ert entr'els alée.

Roman de Rou, v. 5699.

Aissi cum la naus en mar.

Pons d'Ortafas: Aissi cum.

Ainsi comme le navire en mer.

ANC. FR. Issi com il me le jura.

Roman de Rou, v. 11991.

Il est ainsi com dit m'avez.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. I, p. 273.

Atressi cum l'oliphans,

Que, quan chai, no s pot levar.

(chap. Igual que lo elefán, que, cuan cau, no se pot eixecá, alsá.)

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

De même que l'éléphant, qui, quand il tombe, ne peut se relever.

ANC. FR. Tout autresi cum l'ante fait venir

Li arrousers de l'aigue qui chiet sus.

Le Roi de Navarre, chans. 30.

Aussi comme le bon vallez deffent le hanap son seigneur des mouches.

Joinville, p. 66.

Mas tant com d'argent val mais aurs.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mais autant comme l'or vaut plus qu'argent.

Aitant com al premier dia.

Cadenet: Oimais m'auretz.

Autant comme au premier jour.

ANC. FR.

Tant come en Normandie li quens Richart vivra.

Roman de Rou, v. 4342.

Qui vaut autant com la meire des herbes.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 190.

Faire toutes choses autretant com li seignor.

Ville-Hardouin, p. 5.

ANC. IT. Com ventura il mena.

Barberini, Doc. d'amore, p. 361.

E com morto sta in letto.

Le roi Robert.

CAT. ANC. ESP. ANC. PORT. ANC. (chap.) Com. 

ESP. MOD. PORT. MOD. IT. MOD. Como.

Prép. - Lat. Cum, avec.

Co que cum lavor s'aquista.

Lo despreczi del mont.

Ce qui s'acquiert avec travail.

Si 'l leverent molt a la joglaria com las tensos e com las coblas qu'el feiren com lui.

V. de Hugues de S.-Cyr.

Ainsi l'élevèrent moult à la jonglerie avec les tensons et avec les couplets qu'ils firent avec lui.

En anan batalhar cum los gentils.

Genealogia dels contes de Toloza, p. 3.

En allant combattre avec les gentils.

ESP. Con. PORT. Com. IT. Con. (chap. En)

2. Col, pour com el, comme le. (chap. com lo, com l')

Et es col orbs que pissa en la carrera.

V. de Pierre Vidal.

Et il est comme l'aveugle qui pisse dans la rue.

Conj. comp.

Aissi col peis que s'eslaissa el chandorn.

B. de Ventadour: Be m'an perdut.

Ainsi comme le poisson qui s'élance à la clarté.

3. Cuma, Coma, adv., comme.

Ieu los faria pendre cuma lairo.

Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 77.

Je les ferais pendre comme larron.

E sofrirs es coma languirs.

Amanieu des Escas: Dona per.

Et souffrir est comme languir.

ANC. PORT. Assim a mai comha a filha. (mai lleva virgulilla en la a)

Tit. de 1285. Elucidario, t. I, p. 297.

Conj. comp.

Si coma fes quan passei lai los portz.

Rambaud de Vaqueiras: Ges si.

Ainsi comme je fis quand je passai là les ports. 

4. Coment, adv., comment.

De bon jutge es balansar non pas solament que deia damnar, mas coment. Trad. de Bède, fol. 2.

Il est d'un bon juge de peser non pas seulement qu'il doive condamner, mais comment.

5. Cossi, adv., comment, de quelle manière.

Cum es de vos, cossi us vai?

T. de P. Rogiers et de Rambaud: Senher.

De quelle manière est de vous, comment vous va?

No sai cossi mortz aucir lo pogues.

Aimeri de Peguilain: Totas honors.

Je ne sais comment la mort le pût occire.

Prép. comp. Ieu us servirai cum bon senhor

Cossi que del guazardon m'an.

B. de Ventadour: Non es.

Je vous servirai comme bon seigneur comment qu'il m'aille du bénéfice.

IT. Così.


Coma, s. m., lat. comma, comma, sorte de ponctuation.

Quoiqu'elle consistât en deux points (:) elle n'avait que la valeur de la virgule (,).

Colum no pot tener loc de coma, ni coma de colum.

Leys d'amors, fol. 144.

Colum ne peut tenir lieu de comma ni comma de colum.

Le Dictionnaire de l'Académie espagnole le définit, et ajoute:

Signo de esta figura (,).

CAT. ESP. IT. (chap.) Coma.

Dans les Leys d'amors, coma, avec l'effet suspensif de virgule, a pourtant le signe de deux points, et on y lit cet exemple:

Ergulhiezir fas ton sirven: aras avem coma;

Si 'l tenes delicadamen. aras avem colum.

Tu fais enorgueillir ton serviteur : maintenant nous avons comma; 

si tu le tiens délicatement, maintenant nous avons colum.

CAT. ESP. Coma.


Coma, s. f., lat. coma, chevelure, crinière.

Lo crin que il pend a la coma.

A. Daniel: Lanquan son.

Le poil qui lui pend à la chevelure.

Sobre un caval moven ab coma fauna.

Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 10.

Sur un cheval mouvant avec crinière fauve.

- Queue de comète.

L'estala comada... e sa coma estendia se vas occiden.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

L'étoile chevelue... et sa queue s'étendait vers l'occident.

ANC. FR. La come du col blanche.

Roman français de Fierabras.

ANC. ESP. PORT. Coma. IT. Chioma.

2. Comat, adj., lat. comatus, chevelu, à longue crinière.

Lo rey salh del vergier sus son destrier comat.

Roman de Fierabras, v. 237.

Le roi saute du verger sur son cheval à longue crinière.

L'estela dicha comada

Es pertant aissi nommada,

Car fuoc e fum e l'aire fai,

A lei de coma fazen rai.

Brev. d'amor, fol. 37.

L'étoile dite chevelue et pourtant ainsi nommée, parce qu'elle fait feu et fumée dans l'air, faisant rayon à manière de chevelure.

S'apelavan... La tersa, Gallia comata.

L'Arbre de Batalhas, fol. 57.

Elles s'appelaient... La troisième, Gaule chevelue.

IT. Comato.


Comb, adj., courbe.

Una possessio que fossa drecha de un costat e de l'autre costat fossa comba.

Sia drecha de un costat, et de l'autre costat sia cumba.

Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 40.

Une possession qui fût droite d'un côté et de l'autre fût courbe.

Soit droite d'un côté, et de l'autre côté soit courbe.

L'espagnol a dans ce sens le verbe combar, courber.

2. Comba, s. f., vallon, vallée. (lat. cumbis, de Cumbis apellido)

Voyez Fortia d'Urban, Disc. sur les Ann. du Hainaut, t. V, p. 172.

Qu'es plan o que es comba.

A. Daniel: Lanquan son.

Ce qui est plaine ou ce qui est vallon.

Era non vey pueg ni comba

On fuelha ni flors paresca.

E. Cairel: Era non vey.

Maintenant je ne vois hauteur ni vallon où feuille ni fleur paraisse.

Fig. Pois de beutat son las autras en comba.

A. Daniel: Si m fos amors. 

Puisque les autres sont en vallon pour la beauté.

ANC. FR. Li os chevauche par tertres et par combes.

Roman de Garin le Loherain, p. 96.

Estans où chemin royal en une combe ou vallée.

Lett. de rém. de 1425. Carpentier, t. 1, col. 1232.

Ne dote mont, conbe ne val.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 56.

ESP. Comba. (valle; chap. La cometa de Beseit, una valleta per aon corre l'aigua cuan plou prou, desde los comellassos hasta lo toll de Rabosa; tamé es una acometuda. Comellassos té que vore en la paraula que seguix, combel)

3. Combel, s. m., vallon, ravin.

O combas o combels.

Tit. de 1275: Bibl. du R., fonds de Villevieille.

Ou vallées ou vallons.

4. Cathacumba, s. f., catacombe.

En I potz... a cathacumbas... Que ela leves lo cors... de cathacumbas...

Cat. dels apost. de Roma, fol. 11 et 26.

En un puits... aux catacombes... Qu'elle levât le corps... des catacombes.

PORT. (ESP. chap.) Catacumba. IT. Catacomba.


Combinar, v., lat. combinare, combiner, joindre.

Que los dits senhors se combinaran entre lor.

(chap. Que los dits siñós se combinarán entre ells.)

Tit. de 1409. Bosc, Mém. du Rouergue, t. 1, p. 250.

Que lesdits seigneurs se combineront entre eux.

Part. pas. En aquesta guiza so combinatz et ordenatz.

De quatre qualitats combinadas ab quatre humors.

(chap. De cuatre cualidats combinades en cuatre humors.)

Eluc. de las propr., fol. 109 et 94.

Sont combinés et ordonnés en cette manière.

De quatre qualités combinées avec quatre humeurs.

2. Combinatiu, adj., combinatif, qui peut être ou qui est combiné, joint,

mêlé.

Combinatiu son quant son pronunciat ses interrogatio coma... 

Quals es la maire, talhs es la filha.

Combinatiu, collectiu. Leys d'amors, fol. 48 et 46.

Ils sont combinatifs quand ils sont prononcés sans interrogation comme... Quelle est la mère telle est la fille.

Combinatif, collectif.


Comeder, v., lat. comedere, manger, dévorer.

Part. prés. Cuma foc comedent lenha secca.

(chap. Com a foc minján, devorán, tragán, lleña seca.)

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Comme feu dévorant bois sec.

2. Comestio, s. f., lat. comessatio, manger, repas.

Tu mandas al malaute layssar la sua comestio.

En yvern aprop la comestio.

Trad. d'Albucasis, fol. 10 et 52.

Tu ordonnes au malade de quitter le sien manger.

En hiver après le repas.


Comensar, Comenhar, v., commencer.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 249.

Ab joi mov lo vers e 'l comens.

B. de Ventadour: Ab joi.

Je pousse le vers et le commence avec joie.

C'al jorn c'om nais, comenssa a morir.

(chap. Que lo día que hom (un home) naix, escomense a morí. Hom naix : se naix, a vegades es impersonal, com “se nace” en castellá.)

G. Faidit: Chascus.

Qu'au jour que l'homme naît, il commence à mourir.

Quar en vos nays e comensa

Beutatz e conoyssensa.

Augier: Per vos belha.

Car en vous naît et commence beauté et connaissance.

Qui ben comensa e pueissas s'en recre,

Mielh li fora que non comenses re.

P. Vidal: Si col paubres.

Qui commence bien et puis s'en lasse, mieux lui serait qu'il ne commençât rien.

Substantiv. Al comenchar auzi tal re.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.

J'entendis telle chose au commencer.

ANC. IT. Col pari tuo comenza...

La patienza

Qui comenza.

Barberini, Docum. d'amore, p. 31 et 199.

CAT. Comensar. ESP. Comenzar. PORT. Começar. IT. MOD. Cominciare. (chap. escomensá: escomenso, escomenses, escomense, escomensem o escomensam, escomenséu o escomensáu, escomensen.)

2. Comens, s. m., commencement.

Al prim comens del ivernal.

Marcabrus: Al prim.

Au premier commencement de l'hiver.

Al comens del cosselh intret don Bos.

Roman de Gerard de de Rossillon, fol. 78.

Le seigneur Bos entra au commencement du conseil.

ANC. CAT. Comens.

3. Comensamens, s. m., commencement.

Dieus, que comensamens es de tota fazenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Dieu, qui est commencement de toute action.

Car en tot bon comensamen

Deu aver melhor fenimen.

G. Magret: En aissi m.

Car en tout bon commencement doit avoir meilleure fin.

CAT. Comensament. ANC. ESP. Comenzamiento. PORT. Começo. IT. Cominciamento. (chap. Escomensamén, escomensamens.)

4. Comensansa, s. f., commencement.

Per la bona comensansa

Mi nais jois e alegransa.

B. de Ventadour: Ab joi mov.

Par le bon commencement me naît joie et allégresse.

De totz bes comensansa e fis.

P. Vidal: Per mielhs sofrir.

Commencement et fin de tous biens.

ANC. CAT. Comensenza. ANC. IT. Comincianza.

5. Comensailla, s. f., commencement.

Podetz auzir la comensailla.

Roman de Jaufre, fol. 1.

Vous pouvez ouïr le commencement.

ANC. FR. L'oevre de boine commenchaille

Qui aura boine definaille.

Le Bestiaire, Ms. Carpentier, t. II, col. 35.

Sont les commençailles hideuses.

G. Guiart, t. II, p. 176.

6. Comensaire, Comensador, s. m., qui commence, commençant.

Que m fo comensaire

D'esquivar maltraire.

Giraud de Borneil: Aras si m fos.

Vu qu'il me fut commençant d'éviter mauvais traitement.

Quar Dieus dona a bon comensador

Bona forsa tan qu'es bona la fis.

G. Figueiras: Totz hom qui.

Car Dieu donne bonne force à bon commençant tellement que la fin est bonne.

ANC. FR. Jà estoit empoint comme le commenceur et entrepreneur de l'emprinse. (N. E. entrepreneur, emprendedor, emprinse, empresa.)

Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 236.

IT. Cominciatore. (chap. Escomensadó, escomensadós, escomensadora, escomensadores.)

7. Acomensar, v., commencer.

Pueys c'an complit lo vot c'avian acomenzat.

V. de S. Honorat.

Puisqu'ils ont accompli le voeu qu'ils avaient commencé.

E acomensa a foire e a minar.

V. et Vert., fol. 41.

Et il commence à bécher et à miner.

8. Acomensamen, s. m., commencement.

Can son acomensamen de razo o de locutio.

Leys d'amors, fol. 59.

Quand elles sont commencement de raisonnement ou de locution.

9. Encomensanza, s. f., commencement.

A l'encomensanza

Dic qu'el mals qu'ai fait, al be,

Ses tot comt', avanza.

B. Zorgi: Jesu Crist.

Au commencement je dis que le mal que j'ai fait, sans tout compte, surpasse le bien.

10. Recomensar, v., recommencer.

Recomensa lo chaples de la guerra mortal.

Guillaume de Tudela.

Le carnage de la mortelle guerre recommence.

IT. Ricominciare. (chap. En ves de di re-escomensá o rescomensá diém torná a escomensá, o, ya hi torne lo capsot.)

Cometa, s. f., lat. cometa, comète.

E ichia d'aquesta cometa una flamma espandida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 192.

Et il sortait de cette comète une flamme épanouie.

Quo es l'estela caneta

E l'autra dicha cometa.

Brev. d'amor, fol. 37.

Comme est l'étoile petite chienne et l'autre dite comète.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cometa.


Comjat, Conjat, s. m., lat. commiatus, congé, permission.

Loc. E prenc conjat del repaire

On fui tan gent aculhitz.

Bertrand de Born: S'abrils.

Et je prends congé du séjour où je fus si agréablement accueilli.

Mas de tot jois me lais,

E pren comjat de chantar derenan.

Pons de Capdueil: De totz caitius.

Mais je me sépare de toute joie, et prends congé de chanter désormais.

ANC. FR. Atant prist li garçons congiet.

Roman du châtelain de Couci, v. 2987.

Qu'il prene de ce faire congiet au prevost.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 417.

CAT. Comiat. IT. Congedo. (ESP. chap. Despedida.)


2. Comjiar, v., congédier, renvoyer.

De mon cor brau orguelh comji.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

De mon coeur fier je congédie orgueil.

ANC. FR. Issiez tantost hors de ma terre,

Quar je vous en congie sanz doute

E la vous vée e deffens toute.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 301.

Les Espaingnols congièrent tous les Anglois, hommes et femmes, serviteurs de ladite royne.

Monstrelet, t. I, fol. 83.

3. Acomjadar, v., congédier, renvoyer.

Ieu dic per dreg c'acomjadar

Lo deu sela que l'emparet.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Je dis avec justice que celle qui s'en saisit doit le congédier.

E amic que aiatz no acomjadatz.

Guillaume de Tudela.

Et ne renvoyez pas ami que vous ayez.

Part. pas. Bertrans de Born si fo acomjadatz de soa domna.

V. de Bertrand de Born.

Bertrand de Born fut ainsi congédié de sa dame.

ANC. CAT. Acomiadar. (ESP. Despedir) (N. E. El occitano acomjadar, con una j que ya es una i, pasa al catalán como acomiadar. Esto es un prodigio de lingüística. En el castellano, que fijo o fillo pase a hijo, o quexar a quejar supondría que son dos lenguas diferentes, cuando son la misma en diferentes tiempos. No escribo los términos lingüísticos para que lo entienda mejor cualquiera que lea esto, catalanistas incluidos.)


Comoditat, s. f., lat. commoditatem, commodité.

Propria comoditat.

(chap. Propia comodidat. La segona erre de propria se pert al chapurriau, com passe al castellá. Propri passe a propi. Propris a propis, propries a propies.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 211.

Propre commodité.

CAT. Comoditat. ESP. Comodidad. PORT. Commodidade. IT. Comodità. (chap. comodidat, comodidats, está cómodo o cómoda.)

2. Comodament, adv., commodément.

Si comodament si pot far.

Fors de Bearn, p. 1084.

Si commodément se peut faire.

CAT. Comodament. ESP. Cómodamente. PORT. Commodamente. IT. Comodamente. (chap. cómodamen.)

3. Incommoditat, Encomoditat, s. f., lat. incommoditatem, incommodité.

Aucuna incommoditat.

(chap. Cap incomodidat; cap : ninguna)

Tit. de 1478. DOAT, t. CXX, fol. 204.

Aucune incommodité.

Per motas encomoditatz o per motz damnatges.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.

Par plusieurs incommodités ou par plusieurs dommages.

CAT. Incomoditat. (N. E. El occitano – provenzal incommoditat pasa al catalán como incomoditat. O sea, que perdiendo una m que no se pronuncia, resto del latín incommoditatem, ya tenemos una lengua diferente al occitano. Claro, por eso los catalanes escriben “oc, och, hoc” : sí afirmativo todavía en 1461, e incluso hay textos posteriores al 1500 donde se puede encontrar esta partícula clarísima de la lengua de Oc, òc, och, hoc; este hoc afirmativo no es el mismo que el latín hoc que pasa a “ho”, también visto escrito “o” “ho faré”, “ho diré”. resposta de hoc o de no)

ESP. Incomodidad. PORT. Incommodidade. IT. Incomodità.


Comol, s. m., lat. cumulus, comble, tas, amas, meule.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 267, et t. III, p. 107.

Olivas si devo en un comol ajustar.

(chap. Les olives se deuen en un mun ajuntá: amuntoná, amontoná.)

Totas las peyras que so en un comol.

Fe, ab forcas regirat, apres en comol ajustat.

(chap. literal: Lo fenás, en forques regirat, después en un mun ajuntat: en gavelles, garbes. Lo fenás : feno : heno : foin fransés.)

Eluc. de las propr., fol,. 216, 279 et 209.

Olives se doivent rassembler en un tas.

Toutes les pierres qui sont en un amas.

Foin, retourné avec fourches, après rassemblé en meule.

ANC. CAT. Cumuli. ESP. Colmo (cúmulo). PORT. Cumulo. IT. Colmo. (chap. Aixó es lo colmo, ple a cormull, cúmul de desgrassies; caramullo)

2. Comol, adj., comble.

Una emina comola de seguel... La sobredicha emina comola.

Tit. de 1246. DOAT, t. CXXXIX, fol. 54.

Une émine de seigle comble... La susdite émine comble.

Venda lo a mesura rasa, mas empero de notz sia comola.

Cout. de Moissac. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.

Qu'il le vende à mesure rase, mais pourtant que celle de noix soit comble.

Que set enaps de fust e tres de veire

Bet en un jorn grans e comols et ples.

Palais: Mot m'enoia.

Qu'il but en un jour sept coupes de bois et trois de verre grandes, combles et pleines.

Fig. Comols de totz mals estars.

Le moine de Montaudon: Gasc pec.

Comble de tout mal-être.

ESP. Colmado. IT. Colmo.

3. Cumular, v., lat. cumulare, cumuler, recombler.

Cumular lur dota e venir a division et succession de la hereditat.

Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 433.

Recombler leur dot et venir à division et succession de l'héritage.

CAT. Curmullar. ESP. PORT. Cumular. IT. Cumulare.

4. Cumenalar, v., assembler, amasser.

Esser fatz manentz en bonas obras cumenalar.

Trad. de la Ire Épître de S. Paul à Timothée.

Être faits riches à amasser bonnes oeuvres.

5. Molon, s. m., lat. cumulum, amas, tas.

Fag avia gran molon de legna.

(chap. literal: Fet habíe gran mun de lleña. Ell habíe fet un gran mun de lleña. Clapé.)

V. de S. Honorat.

Il avait fait un grand amas de bois.

La beutat que par als huelhs en aquell cors coma neus sobre un molon de fems. V. et Vert., fol. 31.

La beauté qui paraît aux yeux en ce corps comme neige sur un tas de fumier.

An faitz dels draps un tal molon

Desotz lo rei que, s'el cazes,

Non crei que gran mal se fezes.

(chap. literal: Han fet dels draps un tal mun, clapé, daball del rey que, si ell caiguere, no crec que gran mal se faiguere.)

Roman de Jaufre, fol. 5.

Ils ont fait un tel tas d'habits sous le roi que, s'il tombait, je ne crois pas qu'il se fît grand mal.

ANC. CAT. Molló.

6. Amolar, v., amasser, entasser, amonceler.

Graisans ni sers que s'amola

No m fai espaven.

Marcabrus: Quan la.

Crapaud ni serpent qui s'amasse ne me fait épouvante.

ANC. FR. Tremblotant et s'amouselant en rond comme un peloton.

Contes d'Eutrapel, fol. 184. 

7. Acomolar, v., lat. accumulare, accumuler, augmenter.

Sa fama per tot al entorn acomolava.

V. de Santa Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 269.

Sa renommée par tout à l'entour augmentait.

CAT. ESP. Acumular. PORT. Accumular. IT. Accumulare. (chap. Acumulá.)

8. Demolition, s. f., lat. demolitionem, démolition.

La dita demolition e destruction.

(chap. La dita demolissió y destrucsió.)

Chronique des Albigeois, col. 56.

Ladite démolition et destruction.

CAT. Demolició. ESP. Demolición. PORT. Demolição. IT. Demolizione.

9. Demolhir, v., lat. demoliri, démolir.

Los castels de sa terra... los quals so de defensa fara abatre e demolhir. (chap. Los castells de sa terra... los cuals son de defensa fará abatre y demolí, sorsí, derrumbá, etc. Un catalá o castellá sense castell es com una tortuga sense clasca.)

Chronique des Albigeois, col. 31.

Fera abattre et démolir les châteaux de sa terre... lesquels sont de défense.

Part. pas. Presa e demolida per los de la dita armada.

Chronique des Albigeois, col. 9.

Prise et démolie par ceux de ladite armée.

CAT. ESP. (demoler) PORT. Demolir. IT. Demolire.

10. Encombre, s. m., encombre.

Encombre no li meta. Titre de 1067.

Ne lui mette encombre.

IT. Ingombro.

11. Encombrier, Encombrer, Engombrer, s. m., encombre, obstacle, embarras, empêchement.

Las cadenas li romp e tot l'autre encombrier.

(chap. Les cadenes li romp, trenque, y tot l'atre engorro, obstácul.) 

V. de S. Honorat.

Il lui rompt les chaînes et tout l'autre obstacle.

Lauzenjador fan encombriers

Als cortes.

Rambaud d'Orange: Als durs.

Les médisants font embarras aux courtois.

Ni no sabem carreira, via, ni semdier

Ab que poscam estorcer al mortal encombrier.

Guillaume de Tudela.

Et nous ne savons rue, voie, ni sentier avec quoi nous puissions échapper au mortel encombre.

Eu l'ausi dir en un ver reprover:

Per trop parlar creisso maint engombrer...

Jesu lo gart de mal e d'emcombrer.

Aimeri de Peguilain: Lanquan chanton.

Je l'entendis dire en un vrai proverbe: Pour trop parler croissent maints embarras...

Jésus le garde de mal et d'encombre.

ANC. FR. Tel cuide sa honte vengier

Qui porchace son enconbrier...

Qui dit qu'entre bouche et quillier

Avient soveut grant enconbrier. (soveut : sovent)

Roman du Renart, t. 1, p. 16 et 153.

Ardirent seize ou dix-sept villages, puis s'en retournèrent à Gand sans encombrier. Monstrelet, t. II, fol. 49.

12. Encombratje, s. m., encombre.

Ieu prec Dieu, com homs iratz,

Que us don mal encombratje.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Je prie Dieu, comme homme irrité, qu'il vous donne mal encombre.

13. Encombrament, s. m., encombre, empêchement, encombrement.

En enois et encombramens.

Esperdut: Qui non.

En ennuis et empêchements. 

Ses tot encombramen. Leys d'amors, fol. 38.

Sans tout empêchement.

ANC. FR. Jo vus asséur léaument,

Jà n'i aurez encumbrement.

Marie de France, t. 1, p. 414.

IT. Ingombramento.

14. Encombros, adj., embarrassé, souillé.

Aras pot hom lavar et esclarzir

De gran blasme silh que son encombros.

Cercamons ou P. Bremond Ricas Novas: Pois nostre.

Maintenant on peut laver et éclaircir de grand blâme ceux qui sont souillés.

ANC. FR. Granz, parfundes e encombroses.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 51.

Et vest sa robe séculiere

Qui mains encombreuse li ere.

Roman de la Rose, v. 19636.

… Vous gardez d'encombreux accidents.

R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. I, sc. 1.

15. Encombrar, v., embarrasser, entacher, souiller.

Per tal tem que la mort m'encombre.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

C'est pourquoi je crains que la mort m'empêche.

Olivier a lo rey del colp si encombrat

Que dels estrieups li son abdos los pes ostat.

Roman de Fierabras, v. 1139. 

Olivier a tellement embarrassé le roi du coup, que les deux pieds lui sont ôtés des étriers.

El fetz VII peccatz mortals per que encombret cels que devion naisser de lhuy. Liv. de Sydrac, fol. 12.

Il fit sept péchés mortels par quoi il entacha ceux qui devaient naître de lui.

Ben es auras

Totz crestias

Qu'el mezeis si vol encombrar.

Pierre d'Auvergne: Be m.

Tout chrétien qui veut lui-même se souiller est bien fou.

Part. pas. De diversas lagezas ero si encombratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 223.

Ils étaient si souillés de diverses taches.

Tot lo segle es encombratz

Per un arbre que i es nascutz.

Marcabrus: Pois l'inverns (: l'iverns).

Tout le siècle est embarrassé par un arbre qui y est né.

ANC. FR. Mon pechié m'a encombré.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 47.

L'on cuidoit que l'empereur eust envoié ses messages plus pour nous encombrer que pour nous délivrer.

Joinville, p. 93.

Vos estes céans encombrés et assaillis.

Roman français de Fierabras.

ANC. CAT. Encombrar. IT. Ingombrare.

16. Desemcombrar, v., désencombrer.

Res no m val un sol trays

Al pas desemcombrar.

Giraud de Borneil: Dels belhs.

Rien ne me vaut un seul effort pour désencombrer le passage.

A lor poder las los desencombreran et delivreran de totz contrasts.

Tit. de 1310. DOAT, t. XXXVIII, fol. 164.

Selon leur pouvoir les leur désencombreraient et délivreraient de tous obstacles.

ANC. FR. Tu ne dois pas désencombrer

Celui qui te velt mal mener...

Amis, se ce est vérité

Que tu m'as ici aconté,

Ge t'en cuit bien désencombrer.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 74 et 116.

IT. Sgombrare.