Mostrando las entradas para la consulta semá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta semá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 10 de mayo de 2024

Lexique roman; Magn, Manh - Maia

 


MagnManh, adj., lat. magnus, grand.

Voyez Denina, t. III, p. 196.

Valor magna,

En que s bagna.

Augier de S. Donat: Ses alegratge. 

La valeur grande, en quoi elle se délecte.

Menor joy ni pus manh

No vuelh c'ab lieys m' en remanh.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Moindre joie ni plus grande je ne veux pas qu'avec elle il m'en reste.

ANC. FR. Si li a dist: Rois magnes, que fais-tu?

Monin, Dissert. sur le Roman de Roncevaux, p. 50. 

ESP. IT. Magno. (chap. Magno, magnos : gran, grans.)

Ramón Sistac Vicén

2. Majer, Mager, Maier, Major, Maior, Maire, adj. compar., lat. major, plus grand.

Voyez la Grammaire romane, p. 149.

Car maiers es sa merces 

Qu'el mieus grans peccatz non es.

Cadenet: Ben volgra.

Car sa merci est plus grande que n'est grand le mien péché.

Que sos poders magers sia. Brev. d'amor, fol. 16.

Que son pouvoir son plus grand.

Aquist es majers el regn del cel. Trad. du N.-Test., S. Matthieu, ch. 18.

Celui-ci est plus grand au royaume du ciel.

Qual vos par que sion maior,

O li ben o li mal d' amor.

T. d'Albert Marquis et de Gaucelm: En Gaucelms.

Quels vous paraît que soient plus grands, ou les biens ou les maux d'amour.

Sol que 'l plagues qu' ieu la servis, 

No volgra guazardos maiors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es lo. 

Seulement qu'il lui plût que je la servisse, je ne voudrais récompenses plus grandes.

- Majeur, plus considérable, principal. 

Que corn' ades lo corn major. Roman de Jaufre, fol. 97.

Qu'il sonne actuellement le cor principal. 

A joc maior jogatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

A jeu plus considérable jouez. 

Lor cosin, que d' els es maire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Leur cousin, qui est plus considérable qu'eux.

Avec l'article ou un pronom possessif, il devient superlatif:

Car de las grans foudatz que son, 

Es ben la majors, qui s'enten 

Segre son dan ad escien.

G. Faidit: S'om pogues. 

Car des grandes folies qui existent, c'est bien la plus grande, qui s'attache à suivre son dommage sciemment.

Mos majers pessamens... 

Es tot per far vostre plazer.

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Ma plus grande pensée... est toute pour faire votre plaisir.

A tot bon veiaire,

Es dels bons pretz lo maire.

G. Faidit: L'onrat jauzens. 

A tout bon avis, c'est des bons mérites le plus grand.

- Subst. Maire, chef.

Fet sagrament al major et als cossols. Titre de Périgueux, de 1386. 

Fit serment au maire et aux consuls. 

Lo fez major de son palays. V. de S. Honorat. 

Le fit maire de son palais.

Totz los mals que las gens fan, raconto alegramen a lor major en efern.

Liv. de Sydrac, fol. 97. 

Tous les maux que les gens font, ils les racontent joyeusement à leur chef en enfer.

Aquel que si part de la batalha contra lo mandamen de son senhor o de so major. L'Arbre de Batalhas, fol. 95. 

Celui qui se sépare de la bataille contre le commandement de son seigneur ou de son chef.

- Subst. pl. Aïeux, ancêtres, grands. 

Om non ausa dels maiors 

Aissi dir verais desonors, 

Com fai mensongieras lauzors.

Pons Barba: Sirventes. 

On n'ose des grands ainsi dire véritables déshonneurs, comme on fait mensongères louanges. 

So que pot esser proat 

Per escritz de nostres majors, 

De felosophes o doctors.

Un troubadour anonyme: Non aurai. 

Ce qui peut être prouvé par les écrits de nos ancêtres, des philosophes ou docteurs. 

ANC. FR. Se nos fuson major ou per. Roman du Renart, t. I, p. 121. Mena Panurge au temple major.

Rabelais, liv. V, ch. XLIV. 

Plus grant chose vos puis ne maire 

Offrir, promettre ne doner. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 65. 

Le prevost doit dire au mayeur: Maires, je vous dy par la loi, etc.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 408. 

En cela peuvent-ils bien encore aujourd'hui ensuivre leurs majeurs, et se rendre semblables à eulx. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 165.

C'est un ancien dire nos majeurs. Nicolas Rapin.

Mez poiz ke li peres fu morz, 

Lobier, li maire, li plus forz, 

Vout à sis frères tot tolir.

Roman de Rou, v. 301.

CAT. Major. ESP. Mayor. PORT. Maior. IT. Maggiore. (chap. Mes gran, mes grans; prinsipal, prinsipals; majó, majós, com la festa o festes; agüelo, agüelos, agüela, agüeles; yayo, yayos, yaya, yayes; antepassat, antepassats.)

3. Majordome, Maiordome, s. m., majordome. (lat. major + domus)

Ne fes son majordome. Abr. de l'A. el du N.-T., fol. 7.

En fit son majordome.

En ayssi que te fay majordome. Leys d'amors, fol. 46. 

Par ainsi qu'il te fait majordome. 

CAT. Majordom. ESP. Mayordomo. PORT. Maiordomo. IT. Maggiordomo.

(chap. Mayordomo, mayordomos : lo home prinsipal de una possessió; lo significat ha cambiat una mica, se ha rebaixat a criat de una casa rica.)

4. Sotz-mayer, s. m., sous-maire.

Nos, sotz-mayer et juratz. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 475.

Nous, sous-maire et jurés.

(chap. Sub mayordomo; teniente o tinén de alcalde, lo segón en rango.)

5. Majorment, Magerment, Maiorment, adv. compar., principalement, plus grandement.

De valer deu esser mais voluntos,

E de tot so que fassa 'ls pros grazir, 

E maiorment de dar.

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Il doit être plus désireux de valoir, et de tout ce qui fasse honorer les preux, et principalement de donner.

Quant hom, per si honrar,

Da 'l sieu, e n' es desonratz,

No s pot maiorment desfar.

B. Calvo: Qui ha talen.

Quand un homme, pour s' honorer, donne le sien, et en est déshonoré, il ne peut plus grandement se perdre.

CAT. Majorment. ESP. Mayormente. PORT. Maiormente.

IT. Maggiormente. (chap. Prinsipalmen.)

6. Majoral, Maioral, s. m., supérieur, principal.

Fort onrava sos majorals,

Accordans fo ab sos egals.

Brev. d'amor, fol. 92.

Honorait fort ses supérieurs, fut facile avec ses égaux.

Sirventes non es leials, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des supérieurs.

Los XII pars et totz los maiorals. Philomena.

Les douze pairs et tous les principaux.

A Carcassona ne fes pendre XI dels majorals de la vila.

Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

A Carcassonne il en fit pendre onze des principaux de la ville. 

CAT. Majoral. ESP. Mayoral. PORT. Maioral. (chap. Mayoral, mayorals o majoral, majorals; prinsipal, prinsipals; se diu del ganadé de bovino, de bous o vaques, capatás, cap, jefe (chef en fransés), lo mes gran, lo majó.)

7. Majoret, Maioret, adj. compar. dim., plus grandelet.

L'autre son un petit majoret.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les autres sont un peu plus grandelets.

(chap. Mosso, mosset, mossos, mossets, mosseta, mossetes; granet, grandet, granets, grandets, graneta, grandeta, granetes, grandetes.)

8. Majoritat, Maioritat, s. f., majorité, supériorité.

Engaltat, o majoritat. Leys d'amors, fol. 119.

Égalité, ou majorité.

ESP. Mayoridad. PORT. Maioridade.

9. Majoria, Maioria, s. f., supériorité.

Sobr' els majors a una majoria.

Aimeri de Peguilain: Selh qui.

Au-dessus des plus grands il y a une supériorité. 

Li majors an majoria. Brev. d'amor, fol. 19. 

Les plus grands ont supériorité.

- Mairie.

Aver VIII cossols, e ne ostar la majoria.

Docum. de 1475. Ville de Bergerac. 

Avoir huit consuls, et en ôter la mairie.

ESP. Mayoría. PORT. Maioria. IT. Maggioria. (chap. Majoría, majoríes; mayoría, mayoríes : la majó part.)

10. Majoransa, Maioransa, s. f., majorité, plus grande partie.

Auretz del dampnatge la majoransa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48. 

Vous aurez du dommage la plus grande partie. 

ANC. IT. Che per lo senno o maioranza, o possa.

Barberini, Docum. d'amore, p. 54. 

IT. MOD. Maggioranza.

11. Majestat, Maiestat, s. f., lat. majestatem, majesté.

Quan be se dreca, lo cel a pertusat, 

E ve lainz tota la majestat.

Poëme sur Boèce. 

Quand bien se dresse, le ciel a percé, et voit léans toute la majesté.

Dignes de vezer Dieu en sa majestat.

V. et Vert., fol. 84.

Digne de voir Dieu dans sa majesté.

Mas Dieus de majestat los puni mantenent. V. de S. Honorat. 

Mais le Dieu de majesté les punit aussitôt. 

Loc. Accusatz de falsa moneda o de crim de (lesa) majestat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28. 

Accusé de fausse monnaie ou de crime de lèse majesté.

CAT. Magestat. ESP. Magestad (majestad). PORT. Magestade.

IT. Magestà, magestate, magestade. (chap. Majestat, majestats; lo rey, la reina, los reys, les reines; lo infán, los infans, la infanta, les infantes; lo príncipe o prínsep, los príncipes o prinseps, la prinsesa, les prinseses.)

12. Majestral, Maestral, Maistral, adj., lat. magistralis, excellent, supérieur, suprême.

Las domnas qu' entendian los sieus maestrals ditz de las soas cansos.

V. de Giraud de Borneil.

Les dames qui entendaient les siens excellents mots des siennes chansons.

Fig. Maistrals vertuz qui nos fai istar ab Deu. Trad. de Bède, fol. 80.

(chap. Magistral virtut que mos fa está en Deu.)

 Suprême vertu qui nous fait être avec Dieu.

ESP. Maestral (magistral). IT. Maestrevole. (chap. Magistral, magistrals; maestral, maestrals : de maestre o mestre, latín magister.)

13. Maistralmen, adv., habilement, ingénieusement.

Li sieu dechat, ben faitz maistralmen, 

Mostron que ieu non puesc dir lauzor pro. 

B. Carbonel: S' ieu anc. 

Les siens ditiés, bien faits habilement, montrent que je ne puis dire assez de louange.

ESP. Maestramente (magistralmente). IT. Maestrevolmente. 

(chap. Magistralmen, maestralmen.)

14. Maestril, adj., supérieur, excellent.

Qui bon' art e belh' e maestril ha 

Per far obra be fort e maestril.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Qui bon et bel et supérieur art a pour faire oeuvre bien forte et supérieure.

Si be s so 'l mot maestril, 

Leu seran d' entendr' a unquec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Si les mots sont moult excellents, ils seront faciles à entendre pour un chacun.

15. Majestrilmen, Maestrilmen, adv., savamment, habilement. 

Atressi m pren com fai al joguador 

Qu' al comensar jogua maestrilmen.

Aimeri de Peguilain: Atressi m pren.

Tout ainsi il me prend comme fait au joueur qui, au commencer, joue habilement.

Des manuscrits portent majestrilmen.

16. Majestre, Maiestre, Mayestre, Maestre, Maistre, Mestre, 

s. m., lat. magistrum, maître, savant, expert dans un art. 

Fo apellatz maestre dels trobadors. V. de Giraud de Borneil. 

Fut appelé maître des troubadours. 

K. apelec Filomena lo maestre de la estoria ses mesorga. Philomena.

Charles appela Philomena le maître de l'histoire sans mensonge.

Si non a l' amajestramen

D' Amor, qu'es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

Fig. Es mortz Guillems Malespina, marques, 

Que fo miralhs e mayestre dels bes. 

(chap. Está mort Guillermo Malespina, marqués, que va sé espill y maestre, mestre dels bens.)

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Est mort Guillaume Malespine, marquis, qui fut miroir et maître des biens.

- Celui qui enseigne quelque science, quelque art.

Neguna arz non es apresa ses maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Nul art n'est appris sans maître.

- L'artiste lui-même.

Si quo 'l maiestre vai prendre 

Lo jaspi lai on l' a vist.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Ainsi comme le maître va prendre le jaspe là où il l' a vu.

- Titre attaché à certaines dignités, à certains emplois.

Aquel que es mestre de la milicia. Trad. du Code de Justinien, fol. 97.

(chap. Aquell que es maestre - mestre - de la milissia; gran maestre del Temple, o de atres milissies religioses.)

Celui qui est maître de la milice.

- Titre donné aux membres de certaines corporations.

Al bon metge, majestre Frederic.

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Au bon médecin, maître Frédéric. 

- Adj. Esser mayestre tutor.

(chap. Sé mestre tutó.)

Aimeri de Peguilain: Li folh e 'l put. 

Être maître tuteur.

Aquest so mayestres usuriers. V. et Vert., fol. 14. 

Ceux-ci sont maîtres usuriers.

ANC. FR. Ce conte mestre Wace ki escrit a trové.

Roman de Rou, v. 1193. 

ANC. CAT. Maestre, maistre. CAT. MOD. Mestre. ANC. ESP. Mestre, mestro. ESP. MOD. Maestre, maestro. PORT. Mestre. IT. Maestro. 

(chap. Mestre, maestre, mestres, maestres, mestra o maestra, mestres o maestres.)

- Mistral, vent qui souffle sur la Méditerranée.

(N. E. Apellido además de Joseph Étienne Frédéric Mistral, autor en provenzal, lengua occitana. 1830-1914. Entre otros, el diccionario provenzal - francés: Lou Tresor dou Felibrige y variantes.)

Los principals aissi nomnam

En nostra lengua romana,

Levan, grec, e trasmontana, 

Maestre, ponent e l' abeg, 

Mieg jorn, issalot.

Brev. d'amor, fol. 41. 

Les principaux ainsi nous nommons dans notre langue romane, levant, grec et tramontane, mistral, couchant et sud-ouest, midi, eyssiroc 

(N. E. siroco, Scirocco, como el Volkswagen).

ANC. FR. Le maistral... siffler à travers nos antennes.

Rabelais, liv. IV, chap. XVIII.

CAT. Mestral. ESP. Maestral (cierzo). IT. Maestrale. (chap. Mistral : sers.)

Ce vent, appelé mistral par les Provençaux, est le même que le cercius, dont parlent les auteurs anciens. Auguste, lors de son séjour dans les Gaules, érigea un temple à cette étrange divinité; les habitans de Narbonne et ceux de plusieurs endroits de la Provence le nomment encore le cers; Aulugelle a dit que ce vent renversait les hommes et les chars; il produit encore aujourd'hui les mêmes effets. 

Voyage fait dans le Levant, Notes, p. 10 et 11.

17. Majestra, Mayestra, Maistra, Maystra, s. f., maîtresse, savante, experte dans un art.

Ieu suy maystra d' aquell' art. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Je suis maîtresse de cet art. 

Fig. Ociozetat es mayestra de motz de mals. V. et Vert. fol. 86. 

L'oisiveté est maîtresse de beaucoup de maux.

Adj. Cortesa fo et enseignada, avinens e fort maistra, e saup trobar.

V. de la dame Tiberge. 

Elle fut courtoise et enseignée, avenante et fort savante, et sut trouver.

CAT. Mestra. ESP. Maestra. PORT. Mestra. IT. Maestra. (chap. Mestra, maestra, mestres, maestres. Esta mestra no mos enseñe res.)

18. Majestria, Maestria, Mayestria, s. f., maîtrise, habileté, science, industrie, capacité.

Grans afans es lo conquerers, 

Mas lo gardars es maestria.

P. Fabre d'Uzès: Luecx es. 

Grande peine est le conquérir, mais le garder est science.

Faita per tal maestria,

Ses totz mals, mas ab totz bes.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Faite par telle industrie, sans tous maux, mais avec tous biens. 

Fig. Vos que avetz de preiar maestria,

Voill que preietz. 

T. de H. de LA Bachelerie et de B. de S. Félix: Digatz. 

Vous qui avez la science de prier, je veux que vous priiez.

- Dignité, gravité, sévérité. 

Quan vei vostra fresca color, 

Avinen ses majestria.

Cadenet: Ai son.

Quand je vois votre fraîche couleur, avenante sans sévérité.

ANC. FR. Renart qui tant sot de mestrie. 

Que nus ne puet, ce poise mi, 

Aujourd'hui venir à maistrie, 

Se il ne set de renardie. 

Roman du Renart, t. I, p. 5, et t. IV, p. 123. 

CAT. ANC. ESP. Mestria. ESP. MOD. (maestría) IT. Maestria. 

(chap. Maestría, maestríes.)

19. Majestratge, Maestratge, s. m., supériorité, hauteur.

Bella, ses majestratge.

Blacasset: Be m play. 

Belle sans hauteur.

Un manuscrit porte maestratge.

ANC. ESP. Maestrage (maestraje: oficio de maestro de una embarcación).

20. Magistral, adj., lat. magistralis, magistral.

Diffinicio magistral. Eluc. de las propr., fol. 13.

Définition magistrale.

CAT. ESP. PORT. Magistral. IT. Magistrale. (chap. Magistral, magistrals.)

21. Magistrat, s. m., lat. magistratus, magistrat.

Li preveyre e li magistrat. Trad. des Actes des apôtres, ch. 4. 

Les prêtres et les magistrats.

CAT. Magistrat. ESP. PORT. Magistrado. IT. Magistrato. (chap. Magistrat, magistrats, magistrada, magistrades.)

22. Magisteri, s. m., lat. magisterium, maîtrise, magistrature.

De fe, de savieza, de magisteri, de honor, de sciencia.

Eluc. de las propr., fol. 112.

De foi, de sagesse, de maîtrise, d'honneur, de science.

CAT. Magisteri. ESP. PORT. Magisterio. IT. Magisterio, magistero.

(chap. Magisteri, magisteris : carrera universitaria. Alguns mestres de chiquets no se mereixen este nom o títul, perque són mes burros que Platerolo burro de Juan Ramón Jiménez.)

23. Majestrar, Maestrar, Maistrar, Maystrar, Maestreiar, Maistreiar, Maystreiar, Maestriar, v., faire, arranger avec art, façonner, travailler en maître, élaborer, maîtriser, dominer, exceller.

Vas pretz non an cor clar, 

E maystreion las proezas.

P. Vidal: Abril issic.

Vers mérite ils n'ont pas le coeur pur, et dominent les prouesses.

Part. pas. Ja non auran pro botos...

Ni seran ja pro lavadas...

Ni lur cabelh pro maestrat.

Brev. d'amor, fol. 129. 

Jamais elles n'auront assez de boutons..., ni ne seront jamais assez lavées..., ni leurs cheveux assez arrangés avec art.

Un estribot farai que er mot maestratz 

De motz novels e d'art e de divinitat.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot qui sera moult façonné de mots nouveaux et d'art et de divinité. 

Fes cansos maestradas. V. de Giraud de Calanson. 

Fit chansons excellentes. 

Coblas e baladas

D' azaut maistreiadas.

G. Riquier: El nom de. 

Stances et ballades parfaitement faites avec art. 

Adzaut e non trop maystrat 

Vostre vestir sian talhat.

P. Vidal: Abril issic. 

Que convenablement et non trop façonnés vos vêtements soient taillés.

De pauca odor, si non es maestriat.

Eluc. de las propr., fol. 199. 

De faible odeur, s'il n'est élaboré. 

ANC. FR. Si avoit baucié le pié destre; 

Desus la gorge li volt metre,

Qar miex l'en cuidoit mestroier.

Roman du Renart, t. I, p. 190. 

Nus ne vos sauroit si gouverner et si maistrer com ge que vostre sire sui.

Villehardouin, p. 25.

Comme le suppliant ne povoit maistrier ledit cheval.

Lett. de rém. de 1390. Carpentier, t. II, col. 1116. 

ANC. ESP. Maestrar. ESP. MOD. Maestrear (amaestrar). IT. Maestrare. (chap. Amaestrá, domá; dominá; sé mestre en algo.)

24. Amajestrar, Amayestrar, Amaestrar, v., disposer, dresser, élaborer, préparer.

Cant hom amayestra la causa, que non deu pezar, de guisa que sia plus pezans. V. et Vert., fol. 17. 

Quand on dispose la chose, qui ne doit pas avoir le poids, de manière qu'elle soit plus pesante.

Aqui esdeve sulpres, e pueis las gens lo trazo e l' amaestro per lo sen, e 'n fan gan re de medecinas. Liv. de Sydrac, fol. 47. 

Là survient soufre, et puis les gens le retirent et l' élaborent comme de raison, et en font beaucoup de médecines.

Part. pas. Can soi armat n' el destrier... 

E quan es ben amajestrat. 

Aimeri de Peguilain: Can qu' eu fezes. 

Quand je suis armé et sur le destrier... et quand il est bien dressé. 

ANC. CAT. ESP. Amaestrar. IT. Ammaestrare. (chap. amaestrá: amaestro, amaestres, amaestre, amaestrem o amaestram, amaestréu o amaestráu, amaestren; amaestrat, amaestrats, amaestrada, amaestrades : domat, domats, domada, domades : dominat, dominats, dominada, dominades.)

25. Amajestramen, Amaiestramen, s. m., enseignement, leçon, éducation.

Si non a l' amajestramen 

D'Amor, qu' es majestre lials.

Aimeri de Peguilain: D'aisso don. 

S'il n'a la leçon d'Amour, qui est maître loyal. 

ANC. CAT. Amaestrament. ESP. Amaestramiento. IT. Ammaestramento.

(chap. Amaestramén, amaestramens; doma, domes; dominassió, dominassions.)

26. Enmaystrit, adj., habile.

Sest son enmaystrit

Que, d' un pauc de valor,

Cuian far cobertor

A totz los falhimens.

Nat de Mons: Al bon rey.

Ceux-ci sont habiles qui, d'un peu de mérite, pensent faire couverture à toutes les fautes.

27. Magnificencia, s. f., lat. magnificentia, magnificence. 

Magnificencia, so es far nobles fagz e noblas obras. V. et Vert., fol. 64. Magnificence, c'est faire de nobles faits et de nobles oeuvres.

CAT. ESP. PORT. Magnificencia. IT. Magnificenzia. (chap. Magnifissensia, magnifissensies.)

28. Magnific, adj., lat. magnificus, magnifique.

Lo magnific et poyssant senhor. Rég. des États de Provence, 1401. 

Le magnifique et puissant seigneur.

CAT. Magnific. ESP. (magnífico) PORT. IT. Magnifico. 

(chap. Magnífic, magnifics, magnífica, magnífiques.)

29. Magnificar., v., lat. magnificare, célébrer, glorifier, honorer, exalter. 

El sieu san nom magnificar. Brev. d'amor, fol. 79.

(chap. Lo seu san nom magnificá, selebrá, glorificá, honorá, exaltá.)

Le sien saint nom glorifier.

Quant lo Senhor magnifiquet sa misericordia. 

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 1.

Quand le Seigneur exalta sa miséricorde.

- Développer, agrandir, gonfler.

La major vena de las sieuas si dilata, laqual dilatada, totas las autras d' el procedens si magnifico. Eluc. de las propr., fol. 55. 

La principale veine des siennes se dilate, laquelle dilatée, toutes les autres procédant de lui se gonflent.

Part. pas. Aquest fo magnificatz per Jhesu-Crist.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Celui-ci fut glorifié par Jésus-Christ.

Si es tardada la sua inscizio entro que sia magnificat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Si son incision est retardée jusqu'à ce qu'il soit gonflé.

ANC. FR. Pour magnifier sa victoire, Hannibal envoya en Cartage trois muis des anneaulx d'or qui avoient esté prins.

Alain Chartier, p. 429. 

Louant et magnifiant sa vertu.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Brutus.

Sire Deus, tu es magnified.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 49. 

ESP. PORT. Magnificar. IT. Magnificare. (chap. Magnificá: magnifico, magnifiques, magnifique, magnifiquem o magnificam, magnifiquéu o magnificáu, magnifiquen; magnificat, magnificats, magnificada, magnificades.)

aquimequedo

Magneta, s. f., lat. magnetem, magnète, pierre magnétique. 

La peyra dita magneta.

(chap. La pedra dita magnetita : imán.)

Magneta es peyra en color ferrenca... de ferr es atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 184 et 189. 

La pierre dite magnète.

La magnète est une pierre de couleur de fer... de fer elle est attractive.

ANC. FR. Magnete trovent Troglodite

En Inde, e precieus est ditte; 

Fer ressemble, e si le trait 

Altressi cum l'aimant fait.

Marbode, de Gem., art. 19, col. 1656 (Roquefort, t. II, p. 109, col. 2). PORT. IT. Magnete. (ESP. Magnetita; piedra imán. Chap. Magnetita, pedra imán; magnétic, magnetics, magnética, magnétiques; magnetisme, v. imantá: imanto, imantes, imante, imantem o imantam, imantéu o imantáu, imanten; imantat, imantats, imantada, imantades; magnetisá: magnetiso, magnetises, magnetise, magnetisem o magnetisam, magnetiséu o magnetisáu, magnetisen; magnetisat, magnetisats, magnetisada, magnetisades.)


Magre, Maygre, adj., lat. macrum, maigre.

Pot leu son auzel gras baissar, 

O, s'es trop magres, engraissar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Peut facilement diminuer son oiseau gras, ou, s'il est trop maigre, l' engraisser.

Maygres si tenia. V. de S. Honorat.

Maigre se tenait.

Subst. No sent la nafra, si no atenh al magre. 

Eluc. de las propr., fol. 156. 

Ne sent pas la blessure, si elle n'atteint au maigre.

ANC. FR. Li roncis est magres e las,

Magre sont andui de mesaise.

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 27.

- Adj., aride, sec.

Fructifica plus en magra terra qu'en grassa. V. et Vert., fol. 75.

Fructifie davantage en maigre terre qu'en grasse.

Fig. Ab son magre chantar dolen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Avec son maigre chanter dolent.

CAT. Magre. ESP. PORT. IT. Magro. (chap. s. m. Magre, magres; cuixot, cuixots; pernil, pernils; magreta, magretes; encara que se diu magre, porte bona cansalada, grassa, greix, tossino. Adj. prim, prims, prima, primes; arguellat, arguellats, arguellada, arguellades; chupat, chupats, chupada, chupades; sec, secs, seca, seques.)

2. Magret, adj. dim., maigrelet.

Prendetz una jove galina

Non ges magreta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez une jeune poule non point maigrelette.

ANC. FR. Autant me plaist la grassette,

Comme me plaist la maigrette.

Ronsard, t. II, p. 1307.

ESP. Magrito. IT. Magretto. (chap. Primet, primets, primeta, primetes; sequet, sequets, sequeta, sequetes; arguelladet, arguelladets, arguelladeta, arguelladetes; magret, magrets, magreta, magretes.)

3. Magreza, Maigreza, s. f., maigreur.

De magreza inductiva. Eluc. de las propr., fol. 25.

Productive de maigreur.

Maigreza en chara es honors a morgue. Trad. de Bède, fol. 62.

Maigreur en visage est honneur à moine.

ANC. FR. Ne de paleur ne de megrece. Roman de la Rose, v. 297.

Et, qui plus est, par faulte d'avoir bledz,

De toute part sont pauvres assemblez, 

Crians, plorans par carrefours et rues: 

Mesgresse fait ainsi ses escourues.

Faitfeu, p. 4.

L'envie aux bigles yeux, grasse de la maigresse 

De ses plus grans amis.

Du Bartas, p. 125. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Magreza. IT. Magrezza.

4. Magrir, v., maigrir.

Per ma dona magris e sec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Pour ma dame je maigris et sèche.

(chap. Amagrís : aprimás, secás, arguellás, chupás.)

5. Magrezir, v., lat. macrescire, maigrir, amaigrir.

Ben vei e sai e crei qu' es vers

Qu' amors engraiss' e magrezis,

L' un ab trichar, l' autr' ab dir vers.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Je vois bien et sais et crois qu'il est vrai qu'amour engraisse et amaigrit l'un avec le tricher, l'autre avec le dire vrai.

E m vey tot dia magrezir.

P. Raimond de Toulouse: Enquera.

Et je me vois chaque jour maigrir.

Per qu' en magrezisc e sec.

Giraud de Borneil: Er auziretz.

C'est pourquoi j'en maigris et sèche.

ANC. CAT. Magrezir. ANC. ESP. Magrescer. (chap. Aprimás, secás, arguellás.) 

6. Amagrezir, v., amaigrir, maigrir.

Quar tan nos fan amagrezir 

Plangz, pessamens, badalhs, sospir. 

Brev. d'amor, fol. 20.

Car tant nous font maigrir plaintes, soucis, bâillements, soupirs.

N' amagrezisc a sobrier.

Amanieu des Escas: Dona per. 

J'en maigris à l'excès. 

CAT. Amagrir. ESP. Amagrecer.

7. Emagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Bestia, si no pren son noyriment de sanc, si emagrezissh.

Continuament emagrezish. 

Eluc. de las propr., fol. 29 et 92. 

Une bête, si elle ne prend sa nourriture de sang, s' amaigrit.

Continuement maigrit.

CAT. Enmagrir. ESP. PORT. Enmagrecer. IT. Immagrire.

8. Esmagrezir, v., amaigrir, maigrir. 

Deu mot dompdar et esmagrezir sa carn. V. et Vert., fol. 95.

Doit moult dompter et amaigrir sa chair. 

ANC. FR. Emmaigrissant son corps par faulte de prendre suffisante nourriture. Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Antoine. 

IT. Smagrire.

9. Macerar, Mazerar, v., lat. macerare, macérer, mater, tourmenter.

Macerar e tener en caytivitat. Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 10.

Tourmenter et tenir en captivité. 

Part. pas. Charns sia macerada per abstinentia. Trad. de Bède, fol. 53.

Que la chair soit matée par abstinence.

Violas ab sucre mazeradas. Eluc. de las propr., fol. 228.

(chap. Violetes en sucre masserades.)

Violettes macérées avec sucre.

CAT. ESP. PORT. Macerar. IT. Macerare. (chap. Masserá; matá; maurá, marsí, com les olives maurades o marsides.)

10. Marcit, adj., lat. marcidus, flétri, fané, épuisé.

De herbas marcidas.

De cauzas per freior mortas o marcidas vivificativa.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 24.

D' herbes flétries.

Vivificative de choses mortes ou flétries par frayeur.

ANC. CAT. Marcit. IT. Marcido. (chap. Marsit, marsits, marsida, marsides;  maurat, maurats, maurada, maurades.)

11. Marcesir, Marcezir, v., lat. marcescere, flétrir, faner, languir.

Tu yest lums que no s' escantis, 

Tu yest flors que no s marcezis.

G. Folquet: Escrip trop. 

Tu es lumière qui ne s'éteint pas, tu es fleur qui ne se fane pas.

Tan tost marceziss coma la flor del camp. V. et Vert., fol. 31. 

Se flétrit aussitôt comme la fleur du champ. 

Fig. Fai marcesir l' enjen de la pessa. 

Sofraita de vianda fai lo ventre marcezir.

Trad. de Bède, fol. 53 et 54. 

Fait flétrir la faculté de la pensée.

Privation de nourriture fait languir le ventre.

(chap. Marchitá, marchitás: marchito, marchites, marchite, marchitem o marchitam, marchitéu o marchitáu, marchiten; marchit, marchits, marchita, marchites. Semá, semás: yo me semo, semes, seme, semem o semam, seméu o semáu, semen; semat, semats, semada, semades.)

12. Marcezible, adj., flétrissable, altérable. 

Eretat non coronpabla e non orezada e non marcezibla.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre. 

Héritage non corruptible et non contaminé et non flétrissable.


Mai, May, s. m., lat. maius, mai. 

Dona, la genser creatura 

Que anc formes el mon natura..., 

Pus bela que bels jorns de may..., 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature qu'oncques formât au monde nature..., plus belle que beaux jours de mai..., rose de mai, pluie d'avril. 

Si cum abrils e mays 

Es d' autres temps plus guays.

Arnaud de Marueil: Mout eran dous. 

Ainsi comme avril et mai est plus gai qu'autres temps.

ANC. CAT. Mai. ESP. Mayo. PORT. Maio, mayo. IT. Maggio. (chap. Mach.)

2. Mai, adj., de mai, qui appartient au mois de mai.

Tro a kalenda maia.

(chap. Hasta les calendes de mach.)

T. d'Ebles et de Gui d'Uisel: En Gui.

Jusqu'aux calendes de mai.

(chap. De mach.)

3. Maia, s. f., mai, arbre planté devant l'habitation, ou rameau attaché à la porte de quelqu'un, en signe d'honneur ou d'affection, le premier jour de mai.

Ni planton albre, ni fasson ramadas per occasion de maias.

Que d' aissi enan negus hom ni deguna femna no fassa maias en Monpeslier. Cartulaire de Montpellier, fol. 145.

Ni ne plantent arbre, ni fassent ramées à l'occasion des mais.

Que d'ici en avant nul homme ni nulle femme ne fasse mais dans Montpellier.

(ESP. El mayo, los mayos; calendas de mayo. Chap. Los mayos: abres que se plantaben al entrá lo mes de mach. Aquí dal fique que se plantabe un abre o una rama a la porta de algú, per honor o afecte.)

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

Lo Camí, XVIII.

XVIII.

Com atres moltes dones, la Pesteta gran va despressiá lo amor mentres cap home li va proposá voldre y sé volguda. A vegades, la Pesteta sen enríe de que lo únic amor de la seua vida haguere naixcut pressisamén del seu zel moralisadó. Sense lo seu afán de recorre los montes durán los crepúsculs dels domenges no haguere enfadat a los mossos del poble, y, sense enfadá als mossos del poble, no li haguere donat a Quino, lo Manco, la oportunidat de deféndrela y sense esta oportunidat, may se haguere ubert lo sec cor de la Pesteta gran, massa señit y tancat entre les costelles. Ere, la del seu primé y únic amor, una cadena de causalidat y cassualidat que si pensabe en ella la abrumabe. 

Són infinitos los camíns del siñó. Los amors de la Pesteta y Quino, lo Manco, van tardá en sabés al poble. Ademés, van progressá en lentitut. Ere un pas definitiu.
Quino, lo Manco, ya habíe pensat en ella, en la Pesteta, antes del insidén en los mossos. La Pesteta no ere jove y ell tampoc. Per un atre costat, la Pesteta ere seca y prima y teníe un negossi en marcha; y un evidén talento comersial. Pressisamén lo que ell no teníe. Raderamen, Quino estabe asfixiat per les hipoteques. Ben mirat, propiedat dell, lo que se diu dell, no quedabe ni lo gram del hort. Ademés, la Pesteta ere prima y teníe los músculs reblanits. Bueno, u pareixíe. Naturalmen, ni ell ni dingú li van vore may los músculs a la Pesteta. En fin, la Pesteta gran constituíe pera nell una solusió congruén y pintiparada, ni feta aposta.

Cuan Quino, lo Manco, la va defendre dels mossos al pon no u va fé en mires egoístes.
U va fé perque ere un home noble y digne y detestabe la violensia, sobre tot en les dones. ¿Que después se va embolicá la cosa y la Pesteta lo va mirá de este o datre modo, y li va besá ardorosamen lo muñó y ell, al besál, va sentí com a cussigañes o una rampa o calambre pel bras y se va conmoure? Be. Eslabóns de una mateixa cadena. Insidensies nessessaries pera abordá un propósit ineluctable. Dessignios de Deu. Lo bes a la carn retortigada del muñó va serví tamé pera que Quino, lo Manco, constatare que encara existíe al seu cos la forsa y la eficassia de la virilidat. Encara no estabe neutralisat com a sexo; encara contabe. Y se va ficá a pensá en eventualidats susceptibles de sé portades a la práctica. Y aixina va naixe la idea de embutíli o coláli una flo cada matí a la Pesteta, per deball de la porta de la tenda, antes de que lo poble se despertare.
Quino, lo Manco, sabíe que en esta ocasió teníe que aná en peus de plom. Lo poble aburríe a la Pesteta y la Pesteta ere una puritana y l´atra Pesteta un gat escaldat (o sucarrat en una lupa). Teníe que actuá, pos, en cautela, sigilo y discressió. Cambiabe de flo cada día y si la flo ere gran embutíe sol un pétalo. Quino, lo Manco, no ignorabe que una flo sense intensió se la emporte lo ven y una flo intensionada té mes forsa persuassiva que un filó de or. Sabíe tamé que la assiduidat y la constansia acaben mellán lo ferro (lo gat pesat se emporte lo ratolí o la rata). Ademés, tot este caudal de ternures va acabá sabénlo, com no podíe sé de un atra manera, don José, lo mossen, que ere un gran san.

Li va di la Pesteta:

- Don José, ¿es pecat dessichá desmayás als brassos de un home?

- Depén de la intensió - va di lo mossen.

- Sense mes intensió que desmayás, don José.

- Pero, filla, ¿als teus añs?

- Qué vol, siñó retó. Dingú sap cuán li arribará la hora. Lo amor y la mort, a traissió.

Y si es pecat dessichá desmayás als brassos de un home, yo vic en pecat, don José, lay advertixco. Y lo meu no té remey. Yo no podré voldre datra cosa encara que vosté me digue que eixe es lo pecat mes gran del món. Eixe dessich pot mes que yo. Y plorabe.

Don José movíe lo cap de un costat al atre maquinalmen, com un péndul.

- Es Quino, ¿verdat? - va di.

La pell de la Pesteta gran se va enroijí.

- Sí, ell es, don José.

- Es un bon home, filla; pero es una calamidat - va di lo mossen.

- No importe, don José. Tot té remey.

- ¿Qué diu tan germana?

- No sap res encara. Pero ella no té forsa moral pera parlám. Siríe inútil que me donare consells.

Irene, la Pesteta menuda, sen va enterá al final.

- Pareix mentira, Lola. ¿Has perdut lo señ? - va di.

- ¿Per qué me dius aixó?

- ¿No u saps?

- No. Pero tú tampoc ignores que a casa nessessitam un home.

- Cuan lo meu en Dimas no ne nessessitabem cap.

- Es diferén, germana.

- Ara la que ha perdut lo oremus has sigut tú; no ña cap diferensia.

- Quino té vergoña.

- Tamé Dimas pareixíe que ne teníe.

- Anabe a per los teus doblers (com diuen en mallorquí). Dimas va durá tan com les sing mil pessetes. Tú u vas di.

- ¿Es que te creus que Quino se arrime per la teua persona?

La Pesteta gran va saltá, ofenguda:

- ¿Quíns motius tens pera dudáu?

La Pesteta menuda va di:

- A la vista, no cap, desde luego.

- Ademés, yo no me hay de amagá com tú. Yo sometiré lo meu cariño a la ley de Deu.

Li brillaben los ulls a la Pesteta menuda:

- No me parlos de alló; te u demano per la beneída memoria dels nostres pares.

Encara al poble no se barruntabe res del festech. Va sé pressís que la Pesteta y Quino, lo Manco, recorregueren los carrés emparellats, un domenge per la tarde, pera que lo poble sen enterare al final. Y contra lo que Quino, lo Manco, suposabe, no se van semá los geranios als balcóns, ni se van sorollá les vaques als seus corrals, ni se va badá la terra, ni se van desmoroná les montañes al difundís la notissia. Apenes unes sonrissetes incissives y unes insinuassións en doble sentit. Menos no podíe esperás.

Dos semanes después, la Pesteta gran va aná a vore a don José.

- Siñó retó, ¿es pecat dessichá que un home me beso a la boca y me apreto entre los seus brassos en tota la seua forsa, hasta cruixím?

- Es pecat.

- Pos yo no puc remediáu, don José. Peco a cada minut de la meua vida.

- Tú y Quino tos hau de casá - va di lo mossen.

Irene, la Pesteta menuda, va ficá lo crit al sel al sabé la sentensia de don José:

- Li portes deu añs, Lola; y tú ya ne tens sincuanta. Has de sé sensata, reflexiona.
Per l´amor de Deu, torna en tú abáns de que sigue tart.

La Pesteta gran acababe de descubrí que ñabíe una bellesa al sol amagánse detrás dels montes y al chirrit de una carreta o un carro plena de fenás, y al vol tranquil dels miláns al sel llimpio de agost, y hasta al mero y simple fet de viure. No podíe renunsiá an ella ara que acababe de descubríla.

- Estic dessidida, germana. Tú tens la porta uberta pera anáten cuan vullgues - va di.

La Pesteta menuda va arrencá a plorá, después li va fotre un patatús pels ñirvis, y se va gitá en fiebre. Aixina va está una semana. Lo domenge habíe desaparegut la calentura. La Pesteta gran va entrá a la habitassió de puntetes y va escorre les cortines en alegría.

- Venga, maña, eixécat - va di -. Don José lligirá avui, a missa, la meua primera amonestassió. Avui té que sé pera tú y pera mí un día inolvidable. La Pesteta menuda se va alsá sense di ni chut, se va arreglá y sen va aná en san germana gran a escoltá la primera amonestassió. De tornada, ya a casa, la Lola va di:

- Anímat, germana, tú sirás la meua padrina.

Y, efectivamen, la Pesteta menuda va fé de padrina a la boda. Tot alló sense rechistá.
Als pocs mesos de casada, la Pesteta gran, extrañada de la sumissió y de que Irene no parlare, va maná cridá a don Ricardo, lo meche.

- Esta chica ha patit una impressió massa forta. No raóne. De totes maneres no es perillosa. Lo seu trastorno no done cap mostra de violensia - va di lo meche. Después li va resseptá unes inyecsións y va marchá. La Pesteta gran se va ficá a plorá apenada.

Pero a Daniel, lo Mussol, res de aixó li va causá cap sorpresa. Escomensabe a donássen cuenta de que la vida es pródiga en fets que antes de passá pareixen mentira, són inverossímils, y después, cuan passen, sen acate un de que no tenen res de inextricables ni de sorprendéns. Son tan naturals com que lo sol se assomo cada matí, o com les plogudes, o com la nit, o com lo ven als oróns. Ell va seguí la marcha de les relassións de la Pesteta y Quino, lo Manco, per la Uca-uca. Va sé un fet curiós que tan pronte com va sabé estes relassións, va sentí que se ni anabe totalmen lo seu antic aburrimén per la chiqueta. Y al seu puesto brotabe com un vago impuls de compassió.

Un matí la va trobá furgán per la malea, a la riba del riu.

- Ajúdam, Mussol. Se ha amagat aquí una gribeta que casi no vole.

Ell se va afaná per a enchampá al muixó. Al final u va conseguí, pero lo animalet, probán de escapá, se va pressipitá insensatamen al riu y se va aufegá en un momén. Entonses la Mariuca-uca se va assentá a la vora, en los peus sumergits a la corrén. Lo Mussol se va assentá al seu costat. Als dos los entristíe la mort del muixonet. Después, la tristesa se va dissipá.

- ¿Es verdat que ton pare se casará en la Pesteta? - va di lo Mussol.

- Assó diuen.

- ¿Quí u diu?

- Ells.

- ¿Tú qué dius?

- Res.

- Ton pare, ¿qué diu?

- Que se case pera que yo tinga una mare.

- Ni pintada voldría yo una mare com la Pesteta - va di lo Mussol.

- Lo pare diu que ella me rentará la cara y me pentinará les trenes.

Va torná a insistí lo Mussol:

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Daniel, lo Mussol, pressentíe la pena inexpresada de la menuda, lo valor heroic del seu hermetisme, tan dignamen soportat.

La chiqueta va preguntá:

- ¿Es sert que tú ten vas a la siudat?

- De aquí tres mesos. Hay cumplit ya onse añs. Mon pare vol que progressa.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

Después de parlá sen va doná cuenta lo Mussol de que se habíen cambiat les tornes; de que ere ell, ara, lo que no díe res. Y va compendre que entre ell y la Uca-uca eixíe de repén un pun comú de rara afinidat. Y que no su passabe mal charrán en la chiqueta, y que los dos se assemellaben en que teníen que acatá lo que mes los conveníe a sons pares sense que an ells sels demanare opinió. Y va advertí tamé que están aixina, charrán de unes coses y atres, se estabe be y no sen enrecordabe pera res de la Mica.

Y, sobre tot, que la idea de marchá a la siudat a progressá, tornabe a fésseli difíssil, insoportable. Cuan tornare de la siudat de progressá, la Mica, seguramen, hauríe perdut lo cutis y tindríe, en cambi, una dotsena de chiquets. Ara se trobabe en la Uca-uca mes assobín y ya no la esquivabe com u fée abáns.

- Uca-uca, ¿cuán es la boda?

- Peral juliol.

- Y tú, ¿qué dius?

- Res.

- Y ella, ¿qué diu?

- Que me portará a la siudat, cuan sigue ma mare, pera que me traguen les peques.

- Y tú, ¿u vols?

La Uca-uca acachabe los ulls:

- Claro.

Lo día de la boda, Mariuca-uca no va apareixe per cap puesto. Al fes de nit, Quino, lo Manco, se va olvidá de la Pesteta gran y de tot y va di que se habíe de buscá a la chiqueta costare lo que costare. Daniel, lo Mussol, observabe fascinat los preparatius. Los homens en tochos, cresols y llinternes, en los peus calsats en grosses botes en claus que feen un soroll chirrián per la carretera. Daniel, lo Mussol, al vore que passabe lo tems sense que los homens tornaren de les montañes, se va aná omplín de ansiedat.
Sa mare plorabe a la seua vora y no parabe de di: "Pobre criatura". Per lo vist no ere partidaria de donáli a la Uca-uca una mare postisa. Cuan Rafaela, la Chancha, la dona del Cuco, lo factó, va passá a la formachería dién que ere probable que a la chiqueta la haguere devorat un llop, Daniel, lo Mussol, va tindre ganes de cridá en tota la seua alma. Y va sé en eixe momén cuan se va confessá que si a la Uca-uca li traíen les peques, li trauríen la grassia y que ell no volíe que a la Uca-uca li tragueren les peques y tampoc que la destripare y minjare un llop. A les dos de la matinada van torná los homens en los tochos, les llanternes y los farols y la Mariuca-uca al mich, mol blanca y desgreñada, despelussada, en lo pel esturrufat.
Tots van corre cap a casa de Quino, lo Manco, a vore arribá a la chiqueta y a besála y a apretála y a selebrá la aparissió. Pero la Pesteta se va adelantá a tots y va ressibí a la Uca-uca en dos galtades, una a cada galta. Quino, lo Manco, apenes va pugué aguantá una blasfemia, pero li va cridá la atensió a la Pesteta y li va di que no li agradabe que li pegaren a la chiqueta y doña Lola li va contestá irritada que "desdel matí ere ya sa mare y teníe que educála". Entonses Quino, lo Manco, se va assentá a una banqueta de la tasca y se va dixá caure de morros damún del bras que apoyabe a la taula, com si plorare, o com si acabare de sobrevíndreli una gran desgrassia.