Mostrando las entradas para la consulta raoná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta raoná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 31 de enero de 2024

Lexique roman; DE

De, prép., lat. de, de.

De sos plazers dir e far, 

E de son pretz tenir en car, 

E de son laus enavantir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

De dire et faire ses plaisirs, et de tenir son mérite renchéri, et de mettre en avant sa louange. 

ANC. IT. Ch'un terz' ordine a Dio piacente,

Haggio fatto de penitente. 

CAT. ESP. PORT. (chap) de. IT. MOD. di.

Cette préposition est restée dans la contraction qui a formé les articles romans del, dels.

Elle indique ou caractérise plus ou moins expressément divers rapports, tels que:

1. Origine.

Tu fust nada de Suria.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Tu fus née de Syrie.

Si com Dieus fon de vos natz.

Lanfranc Cigala: Oi! maire. 

Ainsi que Dieu fut né de vous. 

Moller nada de Monpellier.

(chap. Dona, femella naixcuda a Montpellier; nativa de; mullé se sol fé aná per a les dones casades, pero als fueros de Jaca no ere aixina.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 132.

Femme native de Montpellier.

2. Relation.

De lati en romans tornar.

(chap. de latín, llatí, en romans traduí, trasladá; torná se pot empleá, com a “de negre u ha tornat blang.”)

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Traduire de latin en roman.

De ben en mielhs et de pretz en poder.

(chap. De be en milló y de apressio : preu : mérit en poder.)

H. Brunet: Pus lo dous.

De bien en mieux et de mérite en pouvoir.

3. Personnalité, appartenance.

De tot en tot es ar de mi partitz 

Aquelh eys joys que m'era remazutz.

Aimeri de Peguilain: De tot en tot. 

Du tout au tout est maintenant séparé de moi ce même plaisir qui m'était demeuré.

Tot es del comte veramens.

Boniface de Castellane: Guerra e trebals.

Tout est véritablement du comte.

4. Indication, désignation.

E 'l reys de Fransa e sos cosis... 

Qu'ai rei d'Espanha socorratz.

Gavaudan le Vieux: Senhor, per los. 

Et le roi de France et son cousin... Que vous portiez secours au roi d'Espagne.

Garins lo Bruns ... fo un gentils castellans de Neillac del evesquat de Puoi Sainta Maria. V. de Garin le Brun. 

Garin le Brun ... fut un gentil châtelain de Neillac, de l'évêché de Puy-Sainte-Marie.

5. Espèce, qualité.

Segle caitiu e de falsa natura.

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc chantiei. 

Siècle malheureux et de fausse nature. 

Es de bona doctrina. 

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims. 

Est de bonne doctrine.

Sos cantars es de nien.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Son chanter est de néant.

6. Matière, état.

D'espinas coronatz

E de fel abeuratz.

(chap. D'espines coronat y de fel abeurat.) 

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Couronné d'épines et abreuvé de fiel.

Gentils e paura d'arnes.

P. Cardinal: Vera Vergena.

Gracieuse et pauvre d'équipement.

7. Destination.

Dona, que cuidatz faire

De mi que vos am tan?

B. de Ventadour: Quan la doss'aura. 

Dame, que pensez-vous faire de moi qui vous aime tant?

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

8. Moyen, cause, effet.

A totz degra de dolor lo cors fendre 

Del deseret del fill sainta Maria.

G. Faidit: Cascus hom. 

Le coeur devrait à tous fendre de douleur, à cause du déshéritement du fils de sainte Marie. 

De ben gran joy chantera 

Si en agues razon de que.

Saïl de Scola: De ben gran. 

Je chanterais de bien grand plaisir si j'eusse motif de quoi.

9. Temps, époque, circonstance de temps.

De mati m solia preguar.

Le Moine de Montaudon: L'autre jorn m'en. 

De matin avait coutume de me prier.

Quan non ai loc de vos vezer, 

Joi ni deport non puesc aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je n'ai pas lieu de vous voir, je ne puis avoir joie ni satisfaction.

10. Localité, circonstance de lieu. 

Quar s'un flum d'un aut pont guardatz.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Car si d'un haut pont vous regardez un fleuve. 

Mas paor ai, pus aitan fort blanqueya, 

Qu'el lo veira ben de Matafelo.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Mais j'ai peur, puisque aussi fort il paraît blanc, qu'il le verra de Matefelon (Matafelon).

11. Ordre, rang.

Cant hun ve de premier issir

Pena d'auzel...

Lev ab la senestra ma

La coda so d'amon d'aval.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quant on voit du commencement sortir penne d'oiseau... on lève avec la main gauche la queue ce d'amont d'aval.

Cel que us fetz de joglar cavallier. 

T. d'Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m digatz. 

Celui qui vous fit de jongleur chevalier.

12. Dimension, quantité, poids. 

Aitan a de lonc coma de larc.

Liv. de Sydrac, fol. 45.

A autant de long comme de large.

Lo millier... de clavels de cavals... 

Quintal de coire e d'estang.

(chap. Lo milená... de claus de caballs... Quintal de cobre y d' estañ.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 116. 

Le millier... de clous de chevaux... Quintal de cuivre et d'étain.

De, préposition romane, se traduit ordinairement par de dans les langues de l'Europe latine, mais il a quelquefois le sens exact ou approximatif d'autres prépositions, dont les principales sont:

1. A.

E 'l mostres de ginolhs, ploran, 

Cum sui sieus endomenjatz.

Alegret: Aissi cum selh qu'es. 

Et je lui montrasse à genoux, pleurant, comme je suis son serviteur inféodé.

Dona, doncx a vos mi ven,

De mas jonthas, humilmen.

Albert de Malespine: Dona, a vos. 

Dame, je viens donc à vous, à mains jointes, humblement.

Totz sols de pe. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74 bis.

Tout seul à pied. 

ANC. FR. De bataille sunt tuit apareillez. 

Chanson de Roland, p. 45.

Arbalestriers allans de pied.

Monstrelet, t. I, fol. 26.

CAT. Estar lonch temps de jonolhos.

P. de Quéralt (Queralt): Sens pus tardar. 

ESP. Los que fueron de pie cavalleros se facen.

Poema del Cid, v. 1222. 

PORT. Tanto he mais de admirar... Avia de vir ao mundo.

Man. Sev. de Faria, V. de Camoens, fol. 115 et 125. 

O navios de remo. 

J.-F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, liv. III. 

IT. Disposto son del ubidire... 

Che devria prima cercare 

Di curar mia malatia...

Jacopone da Todi, Sat. 1, 1 et 7.

2. Avec.

Say ben de peira murar.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais bien murer avec pierre.

Pasques, Senher sobras, 

De dos peys et de cinc pas.

Pierre d'Auvergne: Dieus, vera vida. 

Vous repûtes, Seigneur souverain, avec deux poissons et avec cinq pains.

ANC. FR.

Galyen le regardoit, car s'il se fust feint, 

Galien l'eust occiz de Haute-clere.

Roman de Galien le Rhétoré, fol. 60. 

Se li leve souvent la fache

Et les temples de l'aige rose.

Roman de la Violette, p. 120. 

Et que de mes deniers chascun d'aus rachetai. 

Roman de Berte, p. 12. 

CAT. Tot element elementat no 's simple,

Ans es compost d'un altre son contrari. 

Auzias March: Lo cinquen.

ESP. De crisma lo untaron.

V. de san Millán, cop. 4. 

PORT. Os versos... ditados de mesma natureza. 

Man. Sev. de Faria, V. de Camoens, fol. 114. 

IT. Tal che sol de la voce

Fà tremar Babilonia.

Petrarca, Canzone: O aspettata. 

Per far di marmo una persona viva.

Petrarca, Soneto: L'aspettata.

3. A cause de, par l'effet de.

Pero per fol e per musart 

Vos tenon d'esta fermalha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Pourtant ils vous tiennent pour fou et pour musard à cause de ce traité.

Quant ieu denant lieys venh, 

De sa gran beutat mi senh.

Arnaud Catalan: Amors ricx. 

Quand je viens devant elle, je me signe à cause de sa grande beauté. ANC. FR. Cent sols de forfait. L. de G. le Conquérant. 

Li dus si fu joios é liez 

Del gonfanon é del congiez 

Ke l'apostoile li dona.

Roman de Rou, v. 11471. 

Que de plorer ses iols afole.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 1. 

E sa mère encommence de la joie à plourer. 

(chap. Y sa mare escomense a plorá de alegría, goch.)

Roman de Berte, p. 6.

CAT. Si com Adam pres mal del vedat gust.

Auzias March: Si com rictat. 

ESP. Del gozo que avien de los sos oios loraban. 

(ESP. MOD. Literal: Del gozo, de la alegría, que habían : tenían de los sus ojos lloraban.)

Poema del Cid, v. 1608. 

Del mal sabor que hey non vos lo puedo decir.

Poema de Alexandro, cop. 187. 

Mas querie de fiebre yacer todo un anno.

V. de S. Domingo, cop. 21. 

PORT. Morre de pura paixão.

Man. Sev. di Faria. V. de Camoens, fol. 52. 

IT. Gloria hai del vestimento... 

Se hai gloria dell' havere.

Jacopone da Todi, Sat. 1, 5.

4. Contre.

No ns pot de mort defendre.

(chap. No mos pot de la mort defensá.)

G. Faidit: Cascus hom. 

Ne nous peut défendre contre la mort. 

Lo sanc de ton fraire, que as escampat... si clama a mi de tu.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3. 

Le sang de ton frère, que tu as répandu... se plaint à moi contre toi.

Thesaur ab que s poguesso adjudar de lor enemix.

Liv. de Sydrac, fol. 133. 

Trésor avec quoi ils pussent s'aider contre leurs ennemis.

ANC. FR.

Ke de Rou les defende, cel felon aversaire,

É des altres Normanz, quer mult sont de mal aire.

Roman de Rou, v. 1606.

CAT. E tinch per foll qui de mort no s deffen.

Auzias March: Tal so com.

(chap. Yo ting per foll a Raynouard, perque no coneixíe la llengua valensiana, o be no la volíe coneixe.)

ESP. Jhu Xpo nos garde de tales serviciales.

Signos del juicio, cop. 36. 

PORT. Punnei eu muito en me guardar, 

Quanto en pude, de mia sennor. 

Cancioneiro do coll. dos nobres de Lisboa, fol. 44.

Para o servir et ajudar del rei don Sancho seu irmão.

D. Nunes de Llião (Leão; Lião en tomos anteriores), Orig. de la ling. port., p. 72. 

IT. Ajutami da lei. Dante, Inf., 1.

5. Depuis.

Lo sinquante dia de la pascha.

Eluc. de las propr., fol. 129. 

Le cinquantième jour depuis la pâque.

D'Agen tro a Nontron.

Bertrand de Born: Quan la novella. 

Depuis Agen jusqu'à Nontron

ANC. FR. De la garde matinale desque à nut. 

Anc. trad. du Psautier de Corbie, ps. 129.

Requerre me feroit d'Espaigne dusqu'en Frise.

Roman de Berte, p. 47. 

CAT. Del un disapte al altre.

Consolat de la mar, c. 8. 

En pus breu temps que de vespr' a mati. 

Auzias March: En aquel temps.

ESP. Del dia que fue conde... 

Del dia que nasquieran no vieran tal tremor.

Poema del Cid, v. 1070 et 1670. 

PORT. Infancia, de 4 annos ate 7; pueritia, de 7 ate 14; adolescentia, de 14 ate 22. D. Nunes de Leão, Orig. de la ling. port., p. 132. 

IT. Del mar Tirrheno a la sinistra riva. 

Petrarca, Son.: Del mar.

6. Durant, pendant.

Que de mil ans no vos poiretz jauzir.

P. de Bussignac: Quan lo dous. 

Que pendant mille ans vous ne pourrez vous réjouir. 

No fino de dias ni de nuehtz d'ardre. 

Liv. de Sydrac, fol. 135. 

Ne cessent de brûler pendant les jours et pendant les nuits.

ANC. FR. Et ne sufri pas que oisels entamassent les cors de jurs, ni les bestes de nuiz. Anc. trad. des livres des Rois, fol. 69. 

CAT. Qu'en als no pens de dia ni de nit.

L. de Vilarosa: Sobres d'amor. 

ESP. Del noch pasan la sierra...

Ella me acorra de noch è de dia.

Poema del Cid, v. 428 et 221. 

PORT. Reparando todos de noite o que as batarias derribavão de dia... Entron de noite o rio de Surate

J.-FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 3. 

IT. Stancho nocchier di notte alza la testa 

A' duo lumi c'ha sempre il nostro polo. 

Petrarca, Canzone: Poichè per.

7. En, dans.

Fuy de seda bos obriers.

(chap. Yo vach sé bon operari de seda; obré)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus bon ouvrier en soie.

Devetz me de mon dreitz mantener. 

Granet: Comte Karle. 

Vous devez me maintenir dans mon droit. 

ANC. FR. Moult fasse de bonne eure née.

Roman de la Violette, p. 58. 

Mais ne leur voult de riens la chose demonstrer. 

Roman de Berte, p. 30. 

Qui de Normendie esteit nez.

Chron. ang.-normandes, p. 190. 

CAT. Que de infant usar fas l'home vell.

Auzias March: Algu no pot.

Que la sua roba reman del tot o en partida.

Consolat de la mar, c. 44.

ESP. Que asmar cuemo iacen los mares ò de qual guisa. 

Poema de Alexandro, cop. 258. 

PORT. Costumamos de o screver, quando he vogal, de corpo pequeno

D. Nunes de Leão, Orig. de la ling. port., p. 174. 

IT. Queste parole di colore oscuro

Vid' io scritte al sommo d'una porta.

Dante, Inf., 3.

Ma non avete offeso d' alcuna cosa.

Boccaccio, Decameron, II, 9.

8. Entre, parmi.

Triar lo ben del mal. 

(chap. Triá lo be del mal.)

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Trier le bien d'entre le mal. 

Que trenta d'els non esperavon tres de vos.

Boniface Calvo: Ges no m'es. 

Que trente d'entre eux n'attendaient pas trois d'entre vous.

Ben ai chausit de las melhors,

Al mieu semblan, qu'anc Dieus fezes.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

A mon avis, j'ai bien choisi entre les meilleures qu'oncques Dieu fît.

ANC. FR. Ke un de nos, mais ne sai ki,

Deibt hui perir, ne sait cument... 

Et asquanz d'els s'en repentirent. 

Roman de Rou, v. 9734 et 10202. 

Que il eislied de treis choses quele que il volt mielz.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 74.

CAT. Se algun personer de aquells qui contrastaran, etc.

Consolat de la mar, c. 6. 

Si qu'algu d'els no sera may tan nici.

Auzias March: Si com un rey. 

ESP. Vos con C... de aquesta nuestra compaña... Once Moros mataba de los que alcanzaba. Poema del Cid., v. 443 et 478. 

Pocos avia y de ellos que no fuesen llorando. 

Poema de Alexandro, cop. 230.

(N. E. avia y : había “hic” : hi havia o avia occitano.)

PORT. Morendo dos inimigos trezentos... Nam falton nenhum dos nossos... Com oito mil soldados, muitos delles turcos trazidos a seu soldo. J.-F. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 2. 

IT. Et un di quelli spirti disse: Vieni. 

Dante, Purgatorio, 18. 

Sì che di mille un sol vi si ritrova.

Petrarca, Canzone: Perchè la.

9. Par.

Anc mos ostaus petitz 

No fon d'els envazitz.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Jamais mon hôtel petit ne fut envahi par eux. 

Ni ges d'armas Galvains plus non valia.

Aimeri de Peguilain: Ara par ben. 

Ni Gauvain ne valait pas plus par les armes. 

ANC. FR. De co fuist atint de la justice du roi.

L. de G. le Conquérant, 11. 

CAT. Cell qui d'amor del tot no s leixa vencre.

Auzias March: Los ignorants. 

ESP. E escribió la cuenta, ca de cor la sabia. 

Poema de Alexandro, cop. 1637. 

PORT. Se sempre en verso humilde celebrado 

Foi de mi vosso rio alegremente... 

Promettido lhe esta dó l'ado eterno. 

Camoens, Os (Lusidias) Lusiadas, 1, 4 et 28. 

IT. Difeso 'ntorno d'un bel fiumicello. 

Dante, Inf., 4.

10. Pour, afin de.

Cautz de tort far e de caritat frez.

P. Cardinal: D'un sirventes.

Chauds pour faire tort et froids pour charité.

Ja de far un nou sirventes

Non quier autre ensenhador.

G. Figueiras: Ja de far. 

Jamais, afin de faire un nouveau sirvente, je ne demande autre maître.

Mas amors vens tota causa

Que m venquet de lieys amar.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Mais amour dompte toute chose qui me vainquit pour elle aimer.

Si alcuns condempnat sera d'enjurias.

Cartulaire de Montpellier, fol. 14. 

Si aucun sera condamné pour injures.

ANC. FR.

Pour avoir plus d'espace de leur chose arréer. 

Roman de Berte, p. 31. 

Pais de venir è pais d'aller.

Roman de Rou, v. 556. 

CAT. Que te mala carrera

De cambiar son estat en maior.

Auzias March: So m pren. 

ESP. Calzó s las espuelas de cabalgar ligeras.

Poema de Alexandro, cop. 616. 

PORT. Os instrumentos de guerra. 

J. FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, lib. 3. 

IT. E 'l nimico il cor m'appanna

Da veder la ragion mia.

Jacopone da Todi, Sat. 1, 7. 

Di se medesimi dubitando, non ardivano ad ajutarlo.

Boccaccio, Decameron, II, 1.

11. Sur, touchant.

Ni enves lieis de nulha re contendre.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Ni envers elle disputer sur aucune chose. 

Aissi cum es bella sil de cui chan.

G. de Saint-Didier: Aissi cum es. 

Ainsi comme est belle celle touchant qui je chante. 

ANC. FR. Ses paroles que il ad de mei parled.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 79. 

CAT. Per que d'amor yo mal ja no diria.

Auzias March: Ja tots mos. 

ESP. De un confessor sancto quiero fer una prosa.

V. de S. Domingo, cop. 1. 

Non farian de Achiles tan longa ledania (harían, Aquiles, larga, letanía)

Se sopiessen en él alguna cobardia. (supiesen, cobardía)

Poema de Alexandro, cop. 58. 

PORT. Boas novas que me dais de Affonso de Rojas

J. FR. de Andrada, V. de D. J. de Castro, liv. 3. 

IT. A ragionare di donne.

(chap. A enraoná de dones; parlá, raoná.)

Boccaccio, Decameron, IV, 3.

De dans le sens de QUE, après un terme de comparaison.

Cor plus tost d'una sajeta d'arc.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Court plus vite qu'une flèche d'arc. 

ANC. FR. Se vous estes de moi plus biele.

Roman de la Violette, p. 150.

CAT. Les coses avenir sempre de les presents mostren esser millors.

Trad. de Quinte-Curce, liv. I, c. 4.

ESP. Que non podrie contarlos de mi mucho meior.

V. de san Millán, cop. 315. 

PORT. E pero vos amo mais d'outra ren.

Cancioneiro do coll. dos nobres, fol. 94.

IT. Monaca non avea, che molto più savia non fosse dì lei.

Boccaccio, Decameron, III, 1.

DE a quelquefois un sens partitif et devient une sorte d'article indéfini.

Ieu 'n sai de tals qu'amon dezeretar 

Mais Crestias que Sarrazis fellos.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

J'en sais de tels qui aiment mieux déshériter les Chrétiens que les Sarrasins félons.

Anet querre d'aiga Maria.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Marie alla chercher de l'eau.

De favas a desgranar 

E de notz a escofelar.

(chap. De fabes o faves a desgraná y de anous a desclofá; o be partí la clasca.)

Marcoat: Mentre.

Des fèves à égrainer et des noix à écaler.

Il sert parfois à lier au mot qu'il régit la qualification exprimée par le mot qui précède.

Aquela bestia d'ome... Diable de gens son. 

Leys d'amors, fol. 142.

Cette bête d'homme... Diables de gens sont.

DE, entre deux substantifs identiques, donne au premier la force et le sens du superlatif.

Saphir... peyra es de las peyras. (N. E. como en rey de reyes.)

Eluc. de las propr., fol. 192. 

Saphir... est la pierre des pierres.

Quelquefois, quand il régit un substantif, DE lui donne une valeur d'adjectif, qui modifie le substantif précédent.

Car vos etz coms de valor e de sen, 

E coms de joy, e coms d'abelhimen.

B. d'Allamanon: Un sirventes. 

Car vous êtes comte de valeur (vaillant) et de sens (sensé), et comte de joie (joyeux), et comte de grâce (gracieux).

DE, placé devant des mots avec lesquels il présente un sens absolu, concourt à former des adverbes composés.

- Avec un substantif.

De cor l'en prec e creza m'en, si 'l play.

B. de tot lo mon: Be m'agrada. 

Je l'en prie de coeur (cordialement) et qu'elle m'en croie, s'il lui plaît.

- Avec un adjectif.

Sapias de certan... Dic de certan.

(chap. Sapies de sert; sápigues en seguridat. Dic de sert.)

Traité de l'Arpentage, ch. 38. 

Sachez certainement... Je dis pour certain.

Cum cel qui er

Visquet, mor hui de leu.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Comme celui qui vécut hier, meurt aujourd'hui promptement.

Après le verbe esser, cette préposition concourt à former diverses locutions:

De proeza e de valor fui. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Je fus de prouesse (preux) et de valeur (vaillant).

Tut son d'un sen, d'un cor e d'un albire.

P. Cardinal: Tot atressi. 

Tous sont de même sentiment, de même coeur, et de même avis.

S'aiso es de dir, be us dirai.

(chap. Si aixó es de di, be tos diré.)

V. de Guillaume de Cabestaing.

Si cela est à dire, je vous dirai bien.

De, placé immédiatement à la suite d'adverbes, de prépositions, sert aussi à former des prépositions composées.

No m'acuelh pres de se.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Ne m'accueille auprès de soi. 

Que res non y aia part en me, 

Mas vos sola, foras de Dieu.

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Que rien n'y ait part en moi, excepté vous seule, hors de Dieu.

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la familia de les musteles.

Tal com tots los díes veém, los nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche, notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca, doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló. Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués, y va di:

- Mestre, no lay diría a moltes persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere, creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe a cap persona.

- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere: pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u diréu.

Lo mestre va afirmá que no u faríe.

- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -, dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después, agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol, que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe, som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines; sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns, no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots, aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes no tos dic ni tos rogo.

Lo mestre, que teníe prou siénsia potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno, pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma, y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al mestre, cuan no habíe sopat en ell:

- Anit vach está en la compañía, y habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.

Díe lo mestre:

- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa paraula.

- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena diuen res de aixó.

Va di lo mestre:

- Vols di Hipócrates y Avicena.

Va di Bruno:

- Per ma mare que no u sé, de los vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero «gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los emplastes.

Y aixina diénli alguna vegada pera mes assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim; y están sols, va di:

- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás, que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ. Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:

- ¿Qué te pareix?

Va di Bruno:

- Per sert que en vos perdríen les cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.

Va di lo mestre:

- No tu hagueres cregut may si no me hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.

Va di lo mestre:

- Moltes atres ne sé; pero dixem ara aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá, totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns, ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per la meua faena te cobraré un diné.

Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre, arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.

Acabades les coes, Bruno, fen vore que mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu, encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría, perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:

- Dísme en confiansa. Vech que no me coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco, lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá. Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.

Lo meche, tallánli la paraula a la boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara milló!

Entonses lo mestre li va di a Buffalmacco:

- Un atra cosa hagueres dit si me hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.
Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de no fé lo que diu!

Va di lo meche:

- Bruno diu la verdat, pero aquí no soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me veiguéreu entre los doctós com solgo está.

Entonses va di Buffalmacco:

- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense falta que sigáu de la nostra germandat.

Los honors fets per lo meche an éstos después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells, divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá, los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:

- Miréu, mestre, a vos tos convé trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía; y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí) com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu, to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses, sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó, si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton guardáu mol dell.

- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -. Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit, lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso, pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí; pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.
Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre, se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat, habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!

Y en estes y en atres moltes paraules, fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco, com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:

- Aixó no tos u diem natros, sino que rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa, com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra (volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres carns cóm están.

Y a una llum massilenta que allí ñabíe, eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:

- Yo voldría que tos hagueren tirat al Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u habíem advertit?

Va di lo meche que no sen enrecordabe.

- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos tos darem lo vostre mereixcut.

Lo meche va escomensá a demanáls per Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos, com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.