Mostrando las entradas para la consulta prop ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta prop ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 14 de febrero de 2023

Comenza lavangeli de Sent Johan.

XIX

Extractos del Cod. ms. saec. XV. fol. que contiene los cuatro Evang. traducidos al lemosín, en el Palau de Barcelona (Vid. pág. 273.) 

Comenza lavangeli de Sent Johan.

De la paraula feta carn. primo cap.

En lo comensament era paraula, e la paraula era davant Deu, e Deus era paraula. Aço era en lo comensament devant Deu. Totes les coses son fetes per ell e sens ell no es res fet e ço que es fet en ell era vida. Era llum dels homen (homens) e la llum en tenebres lluu, e les tenebres no conprengueren aquella fon un hom trames per Deo lo nom del qual era Johan. Aquest vench en testimoni per ço que testimoni donas de la llum vertadera que illumina tom hom vinent en aquest mon, per ell es feyt lo mon e lo mon nol conech en les sues coses propries vench e los seus nol reberen empero e tots aquells quel reheberen ell dona a ells poder esser fets fils de Deu e tots aquells que cregueren en lo seu nom los quals no per sanch ni per volentat de hom mas de Deu son nats. E la paraula es feta carn e habita en nos e nos veem la sua gloria quasi un engenrat del pare plen de gracia e de veritat ... 

Cap. II. Com torna de laygua vi, e com gita los comprants e venents del Temple, etc.

En lo tercer dia nupcies foren fetes en Cana de Galilea, e foren appellats a les nupcies la mare de Jhus. esos (e sos) dexebles. E com los deffallis lo vi dix la mare de Jhus. a ell: fill, ells no an vi. A la qual respos Jhus. Quens fa a mi ne a tu fembra; car encara no es venguda la mia hora. E la mare de Jhus. dix als mystres (ministres): Tot ço que ell vos dira fets. Eren alli posades VII. ydries de pedra segons la purificacio dels Jueus dels quals cascuna cabia dos o tres metres ço es mesures. E dix a ells Jhus. umplits les ydries daygua entro a la sumitat. E apres que foren plenes ell los dix: prenentsne ara, aportatsne a architicli. E aportarenli.
E com ell lague tastat daquel vi que era fet del aygua mas ell no sabia res daço mes los ministres ho sabien quey habian mesa laygua, e ladonchs architicli apella lo spos e dixli: tot hom posa primerament lo bon vi, e com son replets, ladonchs posa hom cel qui no es tan bo, e tu as servat lo bon vi fins ara. Aquest comensament de senyal feu Jhus. en Cana de Galilea, e manifesta la sua gloria e sos dexebles cregueren en ell. Apres ell devalla en Cafarnaum ab sa mare e ab sos dexebles e no estigueren aqui molts dies car la pasqua dels Jueus era prop. E entra Jhus. en lo temple e troba cells qui venien ovelles e bous e coloms e los cambiadors sient, e les taules. E Jhus. feu unes corregades de unes cordes, e ab aquells ell los ne gita tots del temple, ço es, les ovelles, e los bous, e trestorna les taules dels cambiadors; e dix adaquells que venien aquelles coses: tolets aço daqui, e no vullats fer de la casa de mon pare casa de mercadaria. Adonchs remenbra a sos dexebles ço que es escrit: lo zel de la tua casa menia a mi e lladonchs los Jueus digueren al Senyor Jhus.: qual senyal nos mostras tu perque tu fasses aquestes coses. Als quals dix Jhus.: destroit aquest temple, apres tres dies yol refarre. E digueren los Jueus: XL. anys jur ca (sic) (ença) aquest temple a edificar e tu dius que entre tres dies lo edificaras. E Jhus. dehia asso del temple del seu cors mas ells nol entenien. Mas apres que resussita de la mort, remenbrarense los dexebles que aço habia ell dit del seu cors e cregueren en les scriptures e les paraules que Jhus. dix. Apres com Jhus. fos en Jhrlm. a la pasqua el dia de la festa, molts cregueren en ell, vehent los senyals e les maravelles que ell fahia; empero el no donava res per llur testimoni. Car ell los conexia be, e no havia mester lo testimoni dels homens. Car ell conexia be ço que era en home.


IIII Cap. De la font de Jacob e del fil del Regeto.

Donchs com Jhus. conech quels Fariseus agueren hoit que Jhus. babteiava e ajusstava moltes dexebles, axi com Johan empero Jhus. no bateiava mas los seus dexebles e lladonchs ell se parti de Judea, e ana altra vegada en Galilea, e convenia a ell a passar per Samaria. E vench a la ciutat de Sicar que es en Samaria prop lo camp que dona Jacob a son fill Josep e era aqui la font de Jacob. Et Jhus. huiat per raho del cami asegues aqui prop la font, e era quasi ora de VI. e veus que estant aqui Jhus. tot sols, vench una fembra de Samaria per poar aygua de la font: a la qual Jhus. domana (demana) dient: donam a beure de aquexa aygua. E entretant los dexebles eren anats a la ciutat per comprar que meniar. La qual fembra respos a Jhus. dien: Com tu si es Jueus, com demanes a mi a beure que son Samaritana? e tu sabs be que los Jueus e los Samaritans no participan ensemps. E Jhus. respos e dix a la fembra: Si tu sabies lo do de Deu, e sabies que es zell qui demana a tu a beure, per ventura tu demanerias a ell quet donas a tu aygua viva. E la fembra dix a ell: Senyor e tu no as neguna cosa ab que pous, aquest pou es molt pregon: Donchs dona tu laygua viva. Donchs es tu maior que nostre pare Jacob qui feu a nos aquest pou, e ell matex ne begue, e sos fills, e son bestiar. E responent Jhu. dix a la fembra: Tots aquells que beuran daquexa aygua, altra vegada auran sed; mas aquell qui beura de laygua que yo li dare, no haura set perdurablement, mes laygua que yo li dare sera feta en ell font daygua xalzant en vida perdurable. A donchs dix la fembra a ell: Senyor, dona a mi daquexa aygua per ço que null temps no haia set, e que nom calegua venir açi, ne haver afany de poar aygua. 

A la qual dix Jhus.: ves et appella ton marit e veniu açi. Et ella li dix: Senyor yo no e marit. A la qual dix Jhus.: certes tu dius veritat, car tu as aguts V. marits, e aquest que tu as ara no es ton marit. Ella donchs dix la fembra a Jhus.: Senyor, yo veg que tu es propheta: los nostres pares an orat en aquest munt, e vosaltres dehits que Jhrlm. es lo lloch on se cove a orar. A la qual Jhus. dix: fembra, creu a mi que ora vindra que huy en aquest munt ni en Gerusalem no aorarets lo pare: vosaltres aorats ço que no sabets, e nos aoram ço que sabem. Mas venguda es lora, car aquells vertaders aoradors aoram lo pare en spirit e en veritat; car aytals aoradors vol lo pare que aorem ell en spirit e en veritat. Car Deus es espirit, e cells qui aoren ell, cove que aoren ell en spirit e en veritat. 

E lladonchs dix la fembra: yo se que Messies deu venir qui es dit Xst. Donchs com aquell vindra, ell anunciara a nos totes coses. E lladons dix Jhus. a la fembra: yo son cell que tu dius, qui parle ab tu. E ladonchs vingueren sos dexebles, ó maravellarense com parlava ab la fembra tots sols; empero ells no li demanaren qual cosa ell parlava ab la fembra. La qual estava tota alterada e maravellada. E lladonchs la fembra lexa aqui la sua ydria, e anasen tots a la ciutat, e dix als homens daquella ciutat: venits e veurets un hom lo qual ha dites a mi totes coses que yo he fetes: donchs no es aquest Mesies qui es dit Xst. Exiren tots de la ciutat, e vengueren a ell. E los dexebles pregavexlo (pregavenlo, pregaventlo) dient: Mestre, menja que gran ora es. Als quals dix Jhus.: yo he a menjar un menjar lo qual vos no sabets. E los dexebles no entenien ço per que ell ho dehia; ans estaven maravellats, e dehien entre si: donchs aportal a ell alcuna vianda que menjas, o que es aço que diu? 

E lladonchs Jhus. dix a ells: lo meu menjar es que yo fassa la voluntat daquell quim ma trames, ço es del meu Pare qui es en los cels per ço que acabe la sua obra. Donchs no deit vosaltros que quatre mesos son encara dasi a les messes; donchs llevats los vostros vulls (: ulls), e guardats que les regions son ja blancas per fer les messes. E cell qui cull pren loguer, e ajusta fruyt en vida eternal per ço que aquell qui sembra ensemps se alegre ab aquell qui cull. Et en aço per cert es la paraula vera; car hu es cell qui sembra, e altre es cell qui cull. E yo tramet vosaltros a cullir ço en que no havets treballat los altros an treballat e vos sou entrats en llurs treballs. Mols de aquells de aquella ciutat dels Samaritans cregueren en ell per la paraula e la fembra qui donava testimoni per ço com li havia dictes totes les coses que fetes havia. E com vinguessen a ell los Samaritans pregarenlo que romangues ab ells dos dies. Ellavores (e llavores) molt mes cregueren en ell per les sues paraules e digueren a la fembra. Ja daçi avant no crehem nosaltres per les tues paraules solament mes per ço que nos havem vist e hoyt crehem verament que aquest es lo salvador del mon. Etc.

miércoles, 4 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.


JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.
Pietro Boccamazza se escape en Agnolella; se trobe en uns lladres, la jove fuch per un bosque y es portada a un castell, Pietro es apresat y se escape de mans dels lladres, y después de algúns acsidéns arribe al castell aon estabe Agnolella, se case en ella y tornen a Roma.

No va ñabé dingú que no alabare la história de Emilia. La reina se va girá cap a Elisa y li va maná que continuare; y ella, dessichosa de obeí, va escomensá:
A mí me se fique dabán, encantadores siñores, una roína nit que van passá dos jovenets poc prudéns; pero com se van seguí mols díes felisos, com pegue en lo nostre argumén, to la contaré.
A Roma, que avui es la coa pero abáns va sé lo cap del món, va ñabé un jove de nom Pietro Boccamazza, de familia mol honrada entre les romanes, que se va enamorá de una majíssima y atractiva jove de nom Agnolella, filla de un que se díe Gigliuozzo Saullo, home plebeyo pero mol volgut dels romanos. Y volénla, tan va fé, que la jove va escomensá a vóldrel no menos que ell la volíe. Pietro, espentat per la fiebre del amor, y pareixénli que no habíe de patí mes la dura pena que lo dessich de ella li donabe, la va demaná per dona; aixó, al sabéu sons paréns, van aná aon ell vivíe y li van reprochá mol lo que volíe fé; y per un atra part li van fé di a Gigliuozzo Saullo que de cap manera faiguere cas a les paraules de Pietro perque, si u fée, may mes lo tindríen com amic.
Pietro, veénse lo camí tancat, volíe morís de doló, y si Gigliuozzo u haguere consentit, contra lo gust de tots los paréns que teníe haguere pres per dona a la seua filla; pero com no va sé aixina, se li va ficá al cap que, si a la jove li apetíe, faríe que alló se portare abán, y en cuan va sabé que ella estáe de acuerdo en ell, van probá de fugí de Roma. Y planejat alló, Pietro, un matí, eixecánse mol pronte, jun en ella van montá a un caball y se van atansá cap a Anagni, aon Pietro teníe algúns amics en los que confiabe mol; y cabalgán aixina, no tenín tems de fé les bodes perque se temíen que los perseguiríen, parlán sobre lo seu amor, alguna vegada la un besabe al atre. Va passá que, no coneixén Pietro mol be lo camí, cuan estáen a unes vuit milles de Roma, debén tórse a la dreta, van girá cap a un camí a la zurda; y apenes habíen cabalgat dos milles cuan se van vore prop de un castell desde aon los habíen vist y habíen eixit prop de dotse hómens de armes; y cuan ya estáen bastán prop, la jove los va vore, y quirdán va di:
- ¡Pietro, salvémos, que mos assalten!
Y com va pugué, cap a un bosque grandíssim va girá lo caball, y apretánli les espoles, van aná al galop per aquella espesura. Pietro, que anáe mirán mes la cara de ella que al camí, no sen habíe acatat, com ella, de lo prop que estáen los hómens darmes, y va sé alcansat, aturat y obligat a baixá del caball; y preguntánli quí ere, van escomensá a charrá entre ells y a di:
- Éste es dels amics dels nostres enemics; ¿qué ham de fé mes que tráureli estes robes y péndreli este caball y, per a desagradá als Orsini, penjál de una de estes carrasques? Y están tots de acuerdo en esta dessisió, li habíen manat a Pietro que se despullare; y están ell despullánse, ya adivinán tot lo seu mal, va passá que una cuadrilla de uns vintissing hómens de armes que estaben esperánlos sels van tirá damún cridán:
- ¡Moriréu, hau de morí!
Ells, sorprenguts per alló, van dixá a Pietro y se van ficá a defensás, pero veén que eren mols menos que los assaltáns, van colá, y éstos los van acassá. Veén aixó Pietro, se va di esta es la meua, y rápidamen va arreplegá les seues coses, va saltá al caball y va arreá fugín tan a escape com va pugué per lo camí per aon habíe vist que la jove habíe escapat.
Pero no s´hi vee per aquella espesura, ni trobáe camí ni senda, ni atináe potades de caball. Cuan li va paréixe que se trobáe fora de les mans de aquells que lo habíen apresat y tamé de los atres que habíen atacat als seus assaltadós, com no trobabe a la seua jove, mes triste que cap home, va escomensá a plorá y a cridála per aquí y per allá; pero dingú li contestáe, y ell no se atrevíe a torná cap atrás, y va aná caminán cap abán sense sabé aón pararíe. Per un atra part, teníe temó de les fieres que solen habitá als bosques y de lo que li podíen fé a la seua jove, y se la imagináe estrangulada o escañada per un onso, o degollada per un llop.
Va aná, pos, este desventurat Pietro tot lo día per aquell bosque cridán y donán veus, a vegades anán cap atrás cuan creíe que avansáe; y ya entre lo quirdá y lo plorá y per la temó y per lo llarg dijú, estabe tan rendit, baldat, que no podíe mes. Y veén arribá la nit, no sabén qué fé, va trobá una grandíssima carrasca, va baixá del caball, lo va gigá an ella, y después, per a no sé devorat per les fieres per la nit, va pujá an ella, y poc después va eixí la lluna y se véen tots los estels. Com no se atrevíe a dormí per a no caure, encara que haguere tingut la ocasió, lo doló y los pensaméns que teníe de la jove no li hagueren dixat; per lo que, suspirán y plorán y maleín la seua desventura, velabe. La jove, fuchín com díem abáns, no sabén aón aná mes que aon lo seu caball volíe, se va adentrá tan al bosque que no podíe vore lo puesto per aon habíe entrat; per lo que va fé com Pietro, tot lo día (ara esperán y ara caminán), y plorán y bramán, y dolénse de la seua desgrássia, va aná voltán per aquella selva. Al final, veén que Pietro no veníe, sén ya fosc, va seguí una sendeta, y después de mes de dos milles, desde lluñ se va vore dabán de una caseta. Allí va trobá un bon home agüelet en la seua dona agüeleta, que, cuan la van vore sola, van di:
- Filla, ¿qué fas tú sola an estes hores per este puesto? La jove, plorán, va contestá que habíe perdut la seua compañía al bosque y va preguntá a quina distánsia estabe Anagni.
Lo bon home va contestá:
- Filla meua, este no es camí per a aná cap a Anagni, ñan mes de dotse milles desde aquí.
Va di entonses la jove: - ¿Y aón ñan habitassións aon puguera albergám?
Lo bon home li va contestá:
- Habitassións no ñan a cap puesto aon pugueres arribá abáns de la matinada.
Va di entonses la jove:
- ¿Los aniríe be, ya que a datre puesto no puc aná, tíndrem aquí per l´amor de Deu esta nit?
Lo bon home va contestá:
- Joveneta, que te quedos en natros esta nit mos va be, pero sin embargo volém recordát que per estes comarques de día y de nit van moltes males brigades de amics y enemics que moltes vegades mos fan maleses y gran disgust; y si per desgrássia están tú aquí ne vinguere alguna, y veénte hermosa y jove com eres te molestaren y deshonraren, natros no podríem ajudát, volém díteu per a que después, si aixó passare, no pugues queixát de natros.
La jove, veén que la hora estáe abansada, encara que les paraules la assustaren, va di:
- Si Deu vol, mos guardará a vostés y a mí, y si algo roín me passare, preferixco sé desgarrada per los hómens que despedassada al bosque per les fieres. Y dit aixó, baixán del seu caball, va entrá a la casa dels agüelets, y allí en ells va sopá de lo poquet que teníen, y después se va gitá damún de una márfega; y en tota la nit no va pará de suspirá ni de plorá la seua desventura y la de Pietro, de qui no sabíe qué se podíe esperá.
Cuan va sé casi de día, va sentí un gran soroll de passes de gen; se va alsá y sen va aná a un gran pati que ñabíe detrás de la caseta, y veén allí molta palla, se va amagá entre los feixos, per si aquella gen veníe cap allí, no la trobare tan pronte. Y apenes acababe de amagás del tot cuan aquells, que eren una gran brigada de maleáns, van arribá a la porta de la caseta; y fen obrí y entrán a dins, com habíen trobat lo caball de la jove encara en la cadira ficada, van preguntá quí ñabíe allí.
Lo bon home, no veén a la jove, va contestá:
- No ña dingú mes que natros, pero este caball, que se li ha escapat an algú, va arribá ahí per la tarde y lo vam embutí a casa per a que los llops no sel minjaren.
- Pos - va di lo comandán de la compañía - bo sirá per a natros, ya que no té amo.

Se van escampá tots los rufiáns per la caseta, uns cap al pati, y van dixá an terra les llanses y los escuts de fusta. Va passá que un de ells, no sabén qué fé, va aviá la llansa cap al mun de palla, y va está a pun de matá a la jove amagada. La llansa la va tocá a la vora de la mamella esquerra, lo ferro li va esgarrá lo vestit y va está a pun de bramá de temó, pero enrecordánsen de aón estabe, se va quedá callada y coteta. La brigada habíe anat agarrán los cabridets y la carn, van minjá y beure, sen van aná a lo seu y se van emportá lo caball de la jove. Y cuan estáen ya bastán lluñ, lo bon home li va preguntá a la dona:
- ¿Qué ha sigut de la jove que ahí de nit va arribá aquí, que no la hay vist desde que mos ham eixecat?
La bona dona va contestá que no u sabíe, y van está buscánla. La jove, sentín que aquells sen habíen anat, va eixí de la palla, y lo bon home, mol contén, veén que no habíe caigut a les mans de aquells bandidos, cuan se fée de día, li va di:
- Ara que ve lo día, si vols te acompañarém hasta un castell que está a cinch milles de aquí, y estarás a un llochsegú; pero tindrás que víndre a peu, perque aquella gen roína
s´ha emportat lo teu caball.
La jove, sense preocupás per naixó, li va rogá que la portaren al castell; allí van arribá cap a la mitat de tercia. Ere lo castell de un dels Orsini que se díe Liello de Campodiflore, y estabe allí la seua dona, que ere una siñora boníssima y santa; y veén a la jove, rápidamen la va reconéixe y la va ressibí en festes, y va vóldre sabé cóm habíe arribat allí. La jove lay va contá tot.
La siñora, que coneixíe tamé a Pietro, com amic del seu home que ere, se va apená del cas, y sentín aón habíe sigut aturat, va pensá que lo hauríen matat allí. Li va di entonses a la jove.
- Ya que no saps res de Pietro, te quedarás aquí en mí hasta que puga enviát a Roma en seguridat.
Pietro, están damún de la carrasca, lo mes triste que pot estás, va vore víndre uns vin llops, y estos en cuan van vore lo caball lo van voltá. Sentínlos lo caball, eixecán lo cap, va trencá les riendes y va volé escapás, pero com estáe rodejat no podíe, y un bon rato en les dens y en les potes se va defensá. Al final va sé abatut, destripat y destrossat, y minján tots, no van dixá mes que los ossos, y sen van aná. Pietro, a qui li pareixíe tíndre en lo caball una compañía y un apoyo de les seues penes, mol se va acoquiná y se va imaginá que may mes podríe eixí de aquell bosque; y sén ya casi de día, carpidet, morínse de fret a la carrasca, com tot lo rato mirabe pels voltáns, va vore prop lo que pareixíe una gran foguera; per lo que, al fés de día cla, baixán no sense temó de la carrasca, se va adressá cap a allí, y al voltán del foc va trobá uns pastós que minjáen y se divertíen, per los que per compassió va sé arreplegat. Y después de habé minjat be y habés escofat, los va contá la seua desventura y cóm habíe arribat sol allí. Los va preguntá si an aquell puesto ñabíe alguna vila o castell aon puguere aná. Los pastós li van di que a unes tres milles de allí podríe trobá lo castell de Liello de Campodiflore, aon al presén estabe la seua dona. Pietro se va ficá mol contén, y los va demaná que algún de ells lo acompañare hasta lo castell, y dos de ells u van fé de bon grado. Arribat an ell Pietro, va trobá allí a un conegut seu, y com tratáe de buscá a la jove pel bosque, lo va maná cridá la siñora. Ell va aná enseguida cap an ella, y al vórela en Agnolella, se va ficá tan contén que may datre u ha estat tan com ell.
Volíe aná a abrassála, pero la vergoña per está allí la siñora no lo dixabe. Si ell se va alegrá mol, la alegría de la jove al vórel no va sé menos. La noble siñora, ressibínlo y escoltán lo que li habíe passat, lo va renegá mol per lo que volíe fé en contra del gust dels seus paréns; pero veén que estabe determinat an alló y que li agradabe a la jove, se va di:
- ¿De qué me preocupo yo? Éstos se volen, éstos se coneixen; cada un de ells es amic del meu home, y lo seu dessich es honrat, y crec que tamé u vol Deu, ya que un s´ha escapat de la forca y l´atre de la llansa, y los dos de les fieres salvaches; que se faigue aixina com volen.
Y giránse cap an ells los va di:
- Si aixó teníu al ánim, sé dona y home, que se faigue, y que les bodes aquí se preparon a expenses de Liello: la pas, después, entre vatros y los vostres paréns be sabré féla yo. Contentíssim Pietro, y mes Agnolella, se van casá allí, y tan be com se pot fé a la montaña, la noble Siñora va prepará les seues honrades bodes, y allí van tastá los primés fruits del seu amor. Al cap de uns díes, montán a caball, y ben acompañats, van torná cap a Roma, aon van trobá mol enfadats als paréns de Pietro per lo que habíe fet, pero se va fé la pas, y van viure mol descansats hasta que van sé agüelets.

jornada-quinta-novela-cuarta

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

martes, 11 de abril de 2017

aigua

AIGUA


DCVB:




(amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.
I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9a. Com mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita o aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.
II. Especialment: 
|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 
|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal o aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 
|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 
|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».
III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 
|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 
|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 
|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 
|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 
|| 5. Aigua blava o aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 
|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 
|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 
|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 
|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 
|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 
|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 
|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 
|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 
|| 14. Aigua de la puda, o del sofre, o aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 
|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 
|| 16. Aigua del Carme o aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 
|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 
|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 
|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 
|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 
|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 
|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 
|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 
|| 24. Aigua d'escorça o aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 
|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 
|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 
|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 
|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 
|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 
|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 
|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 
|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 
|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 
|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.
IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 
|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 
|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 
|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 
|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompre) les aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 
|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o
V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.
    Loc.—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, o més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviar) allà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, o pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada o com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, o amb aigua fins a coll o amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, o s'aigo de's 'bril, o s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se o anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.
    Refr.—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).
    Cult. pop.—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.
    Fon.: áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).
    Intens.: aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.
    Etim.: del llatí aqua, mat. sign.