Mostrando las entradas para la consulta bous ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bous ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.


Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:


Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.


Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo llama a su madre a las fiestas del Pilar. De una extraña aventura que le sucedió en ellas.

Desde la corte había escrito al concejo de Almudévar dándole cuenta de su comisión y diciéndole que S. M. agradecía el regalo, pero encargándoles que lo tuviesen callado hasta su vuelta, por cierta razón que les diría. Y llegado a Zaragoza escribió a su madre rogándola que viniese a ver las fiestas y visitar a Nuestra Señora del Pilar. Alegróse mucho su madre, y la respuesta fue presentarse con una familia honrada de su pueblo y trayéndose consigo a la hija de su madrina, que quisieron ir a Zaragoza y con tan buena compañía y al lado de una persona como la Pupila no se les podía negar tan natural y justo deseo.

Pedro Saputo entregó el pliego al capitán general y le dijo lo que de palabra le encargó S. M. y el ministro. Preveníanle en sus letras que recibiera muy bien al portador y mensajero y que no despreciase sus consejos. Con esto el virrey le convidó a comer algunas veces y le quiso ver todos los días. Su madre viéndole tratar con tan altas personas, daba continuas gracias a Dios y no sabía salir del Pilar, costando trabajo a las pobres niñas sacarla para hacerla seguir y ver la ciudad.

Llegaron las fiestas, y el virrey le convidó a ver la corrida en su balcón, siendo entonces el Coso donde se corrían los toros. Después refrescaron, y cuando iba ya a despedirse recibió un billete cuyo sobre decía: Para el caballero que esta tarde ha estado a la izquierda del señor virrey viendo los toros, y llevaba una cinta verde en el pecho. Y dentro leyó: «Mañana a las dos de la tarde en punto os aguarda en la casa cuya puerta es la segunda a la derecha en la calle de don Juan de Aragón entrando por la Mayor. - La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que fue en el convento de Geminita.»

El frío de la muerte sintió en sus entrañas al ver este recado; fue la nueva que más profunda y cardinalmente le sobresaltó y conmovió en su vida. Fuese inmediatamente de la casa y visita diciendo que le llamaban, y lleno de confusión sin poder casi hacer salir la respiración del pecho, iba diciendo entre sí: ¿qué es esto? ¿Sueño o es verdad? ¡Sor Mercedes fuera del convento! ¡La sensible y tierna sor Mercedes! ¿Qué sucedería? ¿Qué le sucedería a la infeliz? ¡Y en tantos años no he sabido...! ¡Secreto grande sería! Bien que ella no sabría quién yo era. Y agora ya lo entiendo; ¡me habrá visto, y me ha conocido! Abrid, cielos, camino, y aquí estoy para el sacrificio que el caso pueda pedir. Y dio algunas vueltas por las calles para calmarse un poco, procurando con esfuerzo y valor disimular su profunda cavilación y tristeza para no afligir a su buena madre ni dar a entender nada a las dos muchachas.

¡Qué noche aquélla! ¡Qué día siguiente! ¡Qué demudado se vio en el espejo! Parecíale que no era el mismo; y entre mil revueltas imaginaciones pasó el día y oyó las tres de la tarde; conque se dispuso a ir a la casa de la cita. El corazón le latía, las piernas le flaqueaban, la espada le incomodaba, y hasta el cuerpo le quería huir y seguía arrastrando la intención de los pasos. Llegó a la calle, y sin querer se encontró en la puerta. Entró, llamó, abrieron, subió y en un rellano o descanso de la escalera se abrió de sí misma una puerta; entróse por ella dándole a cada paso más fuertes y más ansiosos latidos el corazón de punto en punto más alterado. Vio una señora muy bien vestida a la puerta de una sala, que parecía aguardarle; dirigióse a ella, pero la señora se fue entrando por la sala al mismo paso que él adelantaba hacia ella. Oye pasos detrás, se vuelve a mirar con algún recelo, y ve otra señora no menos bien vestida y misteriosa. Siguió a la primera sin saber si debía saludarlas o callar, porque ninguna hablaba y no podía verles el rostro por la poca luz que permitían unas cortinas de damasco en las vidrieras, que tampoco no estaban del todo abiertas. La que iba delante llegó hasta la ventana y se paró; la que venía detrás se paró también, y él en medio de las dos, no adivinaba en qué pararía aquello ni podía conocer cuál de ellas sería sor Mercedes. Mientras miraba ya a la una ya a la otra, ellas guardando el mismo silencio, fueron adelantando cada una de su punto a juntarse en frente de él entre dos alcobas que había y quedaron a unos seis pasos como dos estatuas. Estuviéronle mirando así un poco y él a ellas: y luego la que vino delante dijo medio en verso, pero en tono grave y fingiendo la voz, porque se conocía:

Habéis venido al terrero

Bien engañado, por Dios;

No un corazón, sino dos,

Necesitáis, caballero.

Él, saliese lo que saliese, pero adoptando el sentido cortesano, respondió con serenidad y presteza:

Si de amor es el terrero,

Uno me basta, por Dios;

Bien puede servir a dos,

Si se ofrece, un caballero.

Y otra vez se quedaron mirando. Entonces la misma de los versos dijo en su voz natural y con mucha confianza y ahínco: ¡Ah, ciego!, y corrieron las dos a abrazarle, recibiéndolas él un poco dudoso, preocupado siempre con la suerte y desgracia de sor Mercedes. Acabólas en fin de conocer, y exclamó: ¡Hijas mías! Porque eran... ¿Quién se lo había de imaginar? Eran Juanita y Paulina, que le conocieron en el balcón del virrey y discurrieron aquella aventura para causarle susto y gozar de su turbación y zozobra. No acababan de alegrarse, de mirarle, de satisfacer y sosegar el corazón lleno de amor y de ternura. Y tomándole las manos le entraron en el estrado.

Quisieron explicarse; pero preguntaron tantas cosas y tan de tropel, que en vez de responderles, porque era imposible de aquel modo, les soltó él también un largo borbollón de preguntas. Calmáronse poco a poco, y le fueron diciendo que eran casadas y habían venido a las fiestas con sus maridos; que Paulina tenía un niño de dos años, y a Juanita se le había muerto una niña de un año hacía tres meses; que los maridos con una criada para las dos, con el huésped y otros forasteros se habían ido a los toros y de allí irían a las fiestas del Pilar hasta las nueve de la noche yendo de paso a refrescar a otra casa; que habiéndole conocido ayer en el balcón del virrey habían acordado llamarle del modo que lo hicieron; y quedarse hoy en casa con pretextos que nunca faltaban a las mujeres, para verle y decirle que ellas siempre eran las mismas.

Preguntóles si estaban contentas con su suerte, y dijeron que no les pesaba de haberse casado; que Juanita estaban bien y mal, bien por la casa y el marido, porque la casa era muy rica y el marido un bonachón; y más que bien por su suegro, que era un hombre muy instruido y amable, pero que estaba mal por su suegra, porque con su genio era tres veces suegra lo mismo para los demás que para ella. Que Paulina había dado con gente sencilla y pacífica fuera de ser su suegro un poco áspero y gorito, aunque de buena razón generalmente.

- Pero, ¿es posible, dijo después Juanita, que en viéndote hayamos de volver siempre a niñas? ¿Y es posible que no hemos de saber quién eres después de tantos años? Pero el día ha llegado; cuando seáis casadas, dijiste; ya lo somos, cumple tu palabra. - La voy a cumplir, dijo él; no os lo haré desear más, porque bien lo merecéis. ¿Habéis oído hablar de Pedro Saputo? Al oír este nombre quedaron estupefactas, mudas, mirándose una a otra, mirándole a él, y como recorriendo en su memoria la historia de sus aventuras con él desde el noviciado.

Al fin, exclamó la misma Juanita: - ¡Tú, Pedro Saputo! ¡El Geminita, el estudiante, el caballero, ahora el cortesano y hombre de palacio! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podía ser otro! Ya no me admiro de tu mucho saber, de tu mucha agudeza, ni de nada de cuanto hemos visto desde que te conocimos. ¿Qué extraño que a todas nos engañases en el convento fingiéndote mujer, haciendo lo que hiciste y que nos encantases de aquella manera? Pero en fin, a ti te debemos el no haber quedado allí sepultadas para toda la vida; a ti debemos... Mira, Paulina, bien nos podemos perdonar los desatinos y locuras que con él hemos hecho. ¿Quién resiste a tus palabras? ¿Quién puede con esa gracia? ¿Quién no cree triunfar cuando sin reflexión ni sentido se deja llevar del encanto de tus miradas y llama suya tanta perfección y gallardía? - ¿Estás loca, Juanita?, le dijo él. ¿Concluyes y pasamos a otro asunto? - ¿Qué es concluir?, dijo Paulina. ¿Quién acabará de admirarse? ¡Pedro Saputo, nuestro antiguo y primer amante! ¡Oh!, sí que lo eres, sí, no lo dudamos, si no eres algún diablico del infierno. ¡Y tan ciegas nosotras, Juanita! ¡Y tanto como hemos oído tu nombre, no dar en que tú solo podías ser! Hombre y demonio, ¿de dónde has salido? ¡Ah, cuántas torres habrán caído a tus pies! ¡Cuántas fortalezas se te habrán rendido! ¡Cuántas infelices deben pensar en ti en este mismo instante, y llorar y afligirse, mientras estás aquí con nosotras! Pero eres nuestro, y de nadie más; sí, nuestro, aunque sea crimen decillo. ¿Por qué te conocimos?

Hizo callar también a Paulina, y así hablando y volviendo siempre a lo mismo se pasó el tiempo hasta las nueve; a esa hora se levantó y se fue a la posada, diciéndoles que no podría volver a verlas; pero prometiéndoles ir a sus pueblos.

Acabáronse las fiestas; descansaron tres o cuatro días y ellas se fueron con sus maridos a sus pueblos, y él, a Almudévar con su madre y las niñas. A su llegada le visitaron en cuerpo los del concejo, luego de formalidad y con el afecto que siempre, los dos hidalgos y medio que había en el lugar y los tres caballeros que se daban a entender que lo eran por tener caballo y ceñir espada los días festivos. A los del concejo encargó mucho que hablasen poco de los tres higos, y les dijo que para librarse de la baya del vejamen que les darían otros pueblos no reparasen en echarle la idea y la obra, y así creerían que hubo en ella algún misterio, como quiera que, al cabo, misterio había tenido su presencia en la corte y su asistencia en palacio.

Mas de haberle visto familiar amigo del virrey y de otros personajes no se admiraban, porque, aunque aldeanos y sin mundo, bien se les alcanzaba que Pedro Saputo era hombre para eso y para mucho más; ni aun de que a Su Majestad hubiese merecido tanto favor. Y todos se creían honrados con la fama y gran persona de aquel hijo de su pueblo.

miércoles, 13 de septiembre de 2017

Remugá

Remugá (rumiá): remugo, remugues, remugue, remuguem o remugam, remuguéu o remugáu, remuguen; remugat, remugats, remugada, remugades.

REMUGAR v. tr. (DCVB)

|| 1. Tornar a mastegar els aliments aquells animals herbívors que tenen estómac compost de diversos departaments, com els bous, les ovelles i les cabres; cast. rumiar. Natura dóna al bou que culla la erba e puxes que la remuc e la mastec, Llull Cont. 282, 28. Les ovelles remuguen l'erba pasturada, Rosselló Many. 114. 

|| 2. per ext.: a) Moure els morros el cavall mentres beu o menja; cast. bocezar, bocear.
—b) Mastegar lentament i sense obrir la boca; menjar sense gaire gana i amb molt poc moviment (or., bal.). 

|| 3. Parlar entre dents; pronunciar confusament i en veu baixa, generalment en senyal d'enuig o contrarietat; cast. rezongar, refunfuñar. La Tuyas ho digué a sa filla, remugà un xich aquesta, Pons Auca 42. Beneeixen sa sopa remugant en llatí, Ignor. 38. a) Fer amb la boca un soroll confús, semblant al d'un home que parla entre dents; es diu dels gossos (Bal.), dels bous (Aín) i dels coloms (Aín); cast. gruñir, mugir. Es ca no s'aturava de remugar ensumant-mos ventant sa coua, Ignor. 44. 
|| 4. fig. Pensar, considerar lentament i amb atenció; cast. rumiar. Aquests mots... al gust y al ohir axí delitables..., però no'ls coneix qui bé no'ls remuga, y axí la finor d'aquells tan poch senten, Brama llaur. 246. Un mestre vell... se n'era vingut a Roses a remugar les seves glòries somniades, Ruyra Pinya, ii, 10.

Refr.
—«El qui d'estiu no sua, d'hivern no remuga»: significa que el qui no treballa quan n'és temps, no pot menjar quan no pot treballar (val.).

Fon.: rəmuɣá (or., bal.); remuɣá (occ.); remuɣáɾ (val.); rəmuʝá (Palma, Manacor, Pollença).

Etim.: del llatí rumĭgare, mat. sign. ||1, amb metàtesi vocàlica afavorida per la influència del prefix re-, tan adequat a la idea de ‘repetir la masticació’.

martes, 14 de febrero de 2023

Comenza lavangeli de Sent Johan.

XIX. 

Extractos del Cod. ms. saec. XV. fol. que contiene los cuatro Evang. traducidos al lemosín, en el Palau de Barcelona (Vid. pág. 273.) 

Comenza lavangeli de Sent Johan.


Comenza lavangeli de Sent Johan.

De la paraula feta carn. primo cap.

En lo comensament era paraula, e la paraula era davant Deu, e Deus era paraula. Aço era en lo comensament devant Deu. Totes les coses son fetes per ell e sens ell no es res fet e ço que es fet en ell era vida. Era llum dels homen (homens) e la llum en tenebres lluu, e les tenebres no conprengueren aquella fon un hom trames per Deo lo nom del qual era Johan. Aquest vench en testimoni per ço que testimoni donas de la llum vertadera que illumina tom hom vinent en aquest mon, per ell es feyt lo mon e lo mon nol conech en les sues coses propries vench e los seus nol reberen empero e tots aquells quel reheberen ell dona a ells poder esser fets fils de Deu e tots aquells que cregueren en lo seu nom los quals no per sanch ni per volentat de hom mas de Deu son nats. E la paraula es feta carn e habita en nos e nos veem la sua gloria quasi un engenrat del pare plen de gracia e de veritat ... 

Cap. II. Com torna de laygua vi, e com gita los comprants e venents del Temple, etc.

En lo tercer dia nupcies foren fetes en Cana de Galilea, e foren appellats a les nupcies la mare de Jhus. esos (e sos) dexebles. E com los deffallis lo vi dix la mare de Jhus. a ell: fill, ells no an vi. A la qual respos Jhus. Quens fa a mi ne a tu fembra; car encara no es venguda la mia hora. E la mare de Jhus. dix als mystres (ministres): Tot ço que ell vos dira fets. Eren alli posades VII. ydries de pedra segons la purificacio dels Jueus dels quals cascuna cabia dos o tres metres ço es mesures. E dix a ells Jhus. umplits les ydries daygua entro a la sumitat. E apres que foren plenes ell los dix: prenentsne ara, aportatsne a architicli. E aportarenli.
E com ell lague tastat daquel vi que era fet del aygua mas ell no sabia res daço mes los ministres ho sabien quey habian mesa laygua, e ladonchs architicli apella lo spos e dixli: tot hom posa primerament lo bon vi, e com son replets, ladonchs posa hom cel qui no es tan bo, e tu as servat lo bon vi fins ara. Aquest comensament de senyal feu Jhus. en Cana de Galilea, e manifesta la sua gloria e sos dexebles cregueren en ell. Apres ell devalla en Cafarnaum ab sa mare e ab sos dexebles e no estigueren aqui molts dies car la pasqua dels Jueus era prop. E entra Jhus. en lo temple e troba cells qui venien ovelles e bous e coloms e los cambiadors sient, e les taules. E Jhus. feu unes corregades de unes cordes, e ab aquells ell los ne gita tots del temple, ço es, les ovelles, e los bous, e trestorna les taules dels cambiadors; e dix adaquells que venien aquelles coses: tolets aço daqui, e no vullats fer de la casa de mon pare casa de mercadaria. Adonchs remenbra a sos dexebles ço que es escrit: lo zel de la tua casa menia a mi e lladonchs los Jueus digueren al Senyor Jhus.: qual senyal nos mostras tu perque tu fasses aquestes coses. Als quals dix Jhus.: destroit aquest temple, apres tres dies yol refarre. E digueren los Jueus: XL. anys jur ca (sic) (ença) aquest temple a edificar e tu dius que entre tres dies lo edificaras. E Jhus. dehia asso del temple del seu cors mas ells nol entenien. Mas apres que resussita de la mort, remenbrarense los dexebles que aço habia ell dit del seu cors e cregueren en les scriptures e les paraules que Jhus. dix. Apres com Jhus. fos en Jhrlm. a la pasqua el dia de la festa, molts cregueren en ell, vehent los senyals e les maravelles que ell fahia; empero el no donava res per llur testimoni. Car ell los conexia be, e no havia mester lo testimoni dels homens. Car ell conexia be ço que era en home.


IIII Cap. De la font de Jacob e del fil del Regeto.

Donchs com Jhus. conech quels Fariseus agueren hoit que Jhus. babteiava e ajusstava moltes dexebles, axi com Johan empero Jhus. no bateiava mas los seus dexebles e lladonchs ell se parti de Judea, e ana altra vegada en Galilea, e convenia a ell a passar per Samaria. E vench a la ciutat de Sicar que es en Samaria prop lo camp que dona Jacob a son fill Josep e era aqui la font de Jacob. Et Jhus. huiat per raho del cami asegues aqui prop la font, e era quasi ora de VI. e veus que estant aqui Jhus. tot sols, vench una fembra de Samaria per poar aygua de la font: a la qual Jhus. domana (demana) dient: donam a beure de aquexa aygua. E entretant los dexebles eren anats a la ciutat per comprar que meniar. La qual fembra respos a Jhus. dien: Com tu si es Jueus, com demanes a mi a beure que son Samaritana? e tu sabs be que los Jueus e los Samaritans no participan ensemps. E Jhus. respos e dix a la fembra: Si tu sabies lo do de Deu, e sabies que es zell qui demana a tu a beure, per ventura tu demanerias a ell quet donas a tu aygua viva. E la fembra dix a ell: Senyor e tu no as neguna cosa ab que pous, aquest pou es molt pregon: Donchs dona tu laygua viva. Donchs es tu maior que nostre pare Jacob qui feu a nos aquest pou, e ell matex ne begue, e sos fills, e son bestiar. E responent Jhu. dix a la fembra: Tots aquells que beuran daquexa aygua, altra vegada auran sed; mas aquell qui beura de laygua que yo li dare, no haura set perdurablement, mes laygua que yo li dare sera feta en ell font daygua xalzant en vida perdurable. A donchs dix la fembra a ell: Senyor, dona a mi daquexa aygua per ço que null temps no haia set, e que nom calegua venir açi, ne haver afany de poar aygua. 

A la qual dix Jhus.: ves et appella ton marit e veniu açi. Et ella li dix: Senyor yo no e marit. A la qual dix Jhus.: certes tu dius veritat, car tu as aguts V. marits, e aquest que tu as ara no es ton marit. Ella donchs dix la fembra a Jhus.: Senyor, yo veg que tu es propheta: los nostres pares an orat en aquest munt, e vosaltres dehits que Jhrlm. es lo lloch on se cove a orar. A la qual Jhus. dix: fembra, creu a mi que ora vindra que huy en aquest munt ni en Gerusalem no aorarets lo pare: vosaltres aorats ço que no sabets, e nos aoram ço que sabem. Mas venguda es lora, car aquells vertaders aoradors aoram lo pare en spirit e en veritat; car aytals aoradors vol lo pare que aorem ell en spirit e en veritat. Car Deus es espirit, e cells qui aoren ell, cove que aoren ell en spirit e en veritat. 

E lladonchs dix la fembra: yo se que Messies deu venir qui es dit Xst. Donchs com aquell vindra, ell anunciara a nos totes coses. E lladons dix Jhus. a la fembra: yo son cell que tu dius, qui parle ab tu. E ladonchs vingueren sos dexebles, ó maravellarense com parlava ab la fembra tots sols; empero ells no li demanaren qual cosa ell parlava ab la fembra. La qual estava tota alterada e maravellada. E lladonchs la fembra lexa aqui la sua ydria, e anasen tots a la ciutat, e dix als homens daquella ciutat: venits e veurets un hom lo qual ha dites a mi totes coses que yo he fetes: donchs no es aquest Mesies qui es dit Xst. Exiren tots de la ciutat, e vengueren a ell. E los dexebles pregavexlo (pregavenlo, pregaventlo) dient: Mestre, menja que gran ora es. Als quals dix Jhus.: yo he a menjar un menjar lo qual vos no sabets. E los dexebles no entenien ço per que ell ho dehia; ans estaven maravellats, e dehien entre si: donchs aportal a ell alcuna vianda que menjas, o que es aço que diu? 

E lladonchs Jhus. dix a ells: lo meu menjar es que yo fassa la voluntat daquell quim ma trames, ço es del meu Pare qui es en los cels per ço que acabe la sua obra. Donchs no deit vosaltros que quatre mesos son encara dasi a les messes; donchs llevats los vostros vulls (: ulls), e guardats que les regions son ja blancas per fer les messes. E cell qui cull pren loguer, e ajusta fruyt en vida eternal per ço que aquell qui sembra ensemps se alegre ab aquell qui cull. Et en aço per cert es la paraula vera; car hu es cell qui sembra, e altre es cell qui cull. E yo tramet vosaltros a cullir ço en que no havets treballat los altros an treballat e vos sou entrats en llurs treballs. Mols de aquells de aquella ciutat dels Samaritans cregueren en ell per la paraula e la fembra qui donava testimoni per ço com li havia dictes totes les coses que fetes havia. E com vinguessen a ell los Samaritans pregarenlo que romangues ab ells dos dies. Ellavores (e llavores) molt mes cregueren en ell per les sues paraules e digueren a la fembra. Ja daçi avant no crehem nosaltres per les tues paraules solament mes per ço que nos havem vist e hoyt crehem verament que aquest es lo salvador del mon. Etc.

miércoles, 12 de abril de 2017

Aladre

Aladre = Arado

aladre, arada, cavar, cavá, caballons, caballó, nedrilla, camatimó, espigó, cameta

DCVB:

ARADA f. ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).
Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladreBrama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.— L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries.
Les parts principals són:
a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;
— b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;
— c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides. — Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.
— A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.
— L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.
— Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la amb la (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la amb la o amb la C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.
—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.
—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).
— e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.
— b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).
— c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
Loc. i refr. 
—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).
—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).
—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).

Fon.: 
əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
Intens.: aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
  
Etim.: del llatí aratrumat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradreAquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera en i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.

2. ARADA f.

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei
i amb En Banya-revoltada,
i feia millor arada
que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).

jueves, 25 de mayo de 2017

valencià vs català

valencià vs català


no mos fareu catalans


http://www.valenciafreedom.com/foro/34-actualidad/27523-catala-valencia-o-no.html


uiquipedia en valencià


viquipèdia en català


ALGUNES DE LES MOLTES DIFERENCIES ENTRE VALENCIÀ I CATALÀ


A.- Subsistema lèxic. 



No és precís que siguen moltes les diferencies lèxiques. No és la cantitat, sino la calitat de significació que tenen en el procés de formació de la llengua i en la freqüència d’us. Tenen gran valor com a traços pertinents de diferenciació les paraules que no tenen significat propi, com les preposicions, conjuncions, adverbis, determinatius, possesius, personals, numerals, etc. Els noms, calificatius i verps no són tan valorables perque es presten a abundar en sinònims. Ademés s’ha de tindre ben present que els arcaismes no son paraules valencianes: ho foren en son temps, pero ara son fosils. Poden documentar-se, pero s’han d’archivar. Quant ara s’usen eixos termes fosils valencians, notem que no ho fan perque estiguen en els clàssics valencians, sino perque son català vulgar actual. No servixen per a diferenciar o no els sistemes llingüístics. 


Com a eixemples indicatius podem citar l’artícul masculí i neutre lo (cat. el), determinatiu este (c. aquest) , possesiu seua (c. seva), personal vosatres-vosatros (c. vosaltres), numeral deneu (c. dinou), preposició en (c. a), conjunció puix (c. doncs), adverbi aci (c. aquí), casi o quasi (c. gairebé)… 


Les diferencies lexiques que es troben entre el castellà i qualsevol dels seus dialectes, o d’atra llengua, son menors sense dubte que les que hi ha entre la llengua valenciana i el català. 


B.- Subsistema fonologic .


El fonema és l’unitat mínima determinant de significacions diversificades, l’unitat distintiva mínima que nos permet diferenciar dos significats. Quant substituïm en una paraula un fonema per un atre obtindrem un significat diferent: Canviant el fonema /n/ de la paraula "nas" pel fonema /p/ convertint-se en "pas", ha variat la significació. 


El sistema fonològic és característic d’una llengua, i en ell son importantíssimes les "oposicions fonològiques" perque definixen la seua individualitat en major pes que les lèxiques o morfosintactiques. 


El sistema fonològic valencià es diferent del català. El mateix Badia Margarit no vol definir be el català per les raons que després eixiran i afirma, tractant dels canvis de significació, que: 

"Néamoins, les choses en sont pas toujours aussi claires qu’on pourrait le croire". ("Sons i fonemes de la llengua catalana", Barcelona, 1988, p.19) 

És evidentíssim per a tots, encara que no siguen versats en la matèria, que el sistema vocàlic valencià, de 7 vocals perfectament definides, totes elles en valor de fonema, es contraponen al caotic sistema vocalic català, de set vocals toniques i tres atones. En català, segons M. Palau Martí, les tres atones (la i, la u, i la vocal neutra que no existix en valencià) són els tres fonemes vocàlics del català. 


Badia Margarit no accepta l’afirmació científica de Palau Martí perque acceptar-ho deixaria fora del "domaine linguistique catalan… grandes régions de la langue" (pensem en Valencia) i estaria en contra de "l’unité de la langue catalane" (p. 43). O siga que el dogma de l’unitat de la llengua catalana, en la que inclouen el valencià, es primordial sobre el criteri científic de distinció de fonemes entre el català i el valencià. 


En el sistema vocàlic, pero sobre tot en el sistema consonàntic, hem de tindre present que les diferencies poden desdibuixar-se si l’estudi comparatiu es fa sobre el paper escrit, perque les diferencies reals no apareixen moltes voltes quant s’usen ortografies etimologistes o arcaiques, com les dels catalans i els catalanisadors valencians, pero que són evidents per a qui estudia el parlar viu del poble. 


Dites diferencies afecten al modo d’articulació, a l’introducció de nous sons en paraules de la mateixa etimologia, a la germinació, a grups consonàntics arcaics, a la pèrdua o conservació de diferents sons. Vore "Fonètica de la Llengua Valenciana" de GUINOT I GALAN, p. 293-303. 


C.- Subsistema ortogràfic . 


L’interés que tenen els catalanisadors del poble valencià en que l’ortografia que usen els que escriuen en valencià siga idèntica a la de l’Institut d’Estudis Catalans no es una qüestió trivial. Molt al contrari, es un assunt fonamental per a les seues intencions. 


Perque tot sistema ortogràfic es un compromís entre la tradició gràfica i la realitat fonològica; i un canvi ortogràfic te una importància enorme quan afecta a l’articulació de les paraules entranyant un canvi fonològic. 


Qualsevol canvi fonològic afecta a la mateixa identitat i individualitat de la llengua. I si s’obliga a tal canvi ortogràfic, es ferix el sistema fonològic, pero se’l ferix greument, perque en açò no hi ha ferides lleus. 


Per això, qui vol absorbir una llengua, primer ha de matar-la llevant-li la seua identitat i individualitat. I es conseguix pel camí de l’ortografia. ¡Pareix tan inocent i de tan poca importància …! Pero el veri que du dins tal realisació es decisiu . 


Alguns eixemples de forçaments de canvi ortogràfic que implica canvi de fonema: 




Elig (v.) canviat a Elx (c.) L’últim fonema /prepalatal africat sort/ es convertix en /prepalatal fricatiu sort/. Yo (v.) canviat a Jo (c.) El primer fonema /mig-palatal fricatiu sonor/ es convertix en /prepalatal africat sonor/. normalisar (v.) a normalitzat (c.) Canvi de /alveolar fricatiu sonor/ a /alveolar africat sonor/. Valencia (v.) canviat a València (c.) Canvi de /e tancada/ a /e oberta/, diferents fonemes que distinguixen, p.e. Valencia (ciutat) de valència (valor de combinació d’un element químic). chufa (v.) canviat a xufa (c.) orchata (v.) canviat a orxata (c.) Canvi de /prepalatal africat sort/ a /prepalatal fricatiu sort/.




Les persones que ignoren els mecanismes llingüístics i les relacions entre els fonemes i les lletres representatives poden creure que eixos canvis ortogràfics son producte d’una elaboració "científica", com diuen els interessats en difondre la falsetat baix el nom de la ciència. Els valencians no previnguts poden caure en la confusió d’acceptar una forma arcaica o exòtica que li presenten baix una aureola "científica", sense saber explicar per que. 

La realitat es que no es científic; que estan proposts i exigits, el canvi i l’adopció de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, per a llevar-li a la llengua valenciana la seua individualitat. 


D.- Subsistema morfosintàctic. 


Les diferencies morfosintàctiques son les que hui, en sentit estricte, constituïxen les diferencies "gramaticals". Aplicant criteris de llingüística sincrònica, els traços pertinents de diferenciació son notables i evidents, de modo que no pot dir-se sense enganyar que valencià i català tenen la mateixa gramàtica. 


Remetem a la bibliografia, perque son moltes les diferencies morfosintàctiques. Posarem tan sols uns quants eixemples. 


En la flexió verbal. 



Són formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià: 


Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro). 


Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: Català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare". 


Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb". 


Català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill). 


Català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu). 


Català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content) 



Conjugació verbal. 


Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauríem de recórrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació: 



c. tenir, venir, veure v. tindre, vindre, vore 

c. prengui, prenguem v. prenga, prengam 
c. donés, sofrix v. donara, sofrira 
c. neixer, treure v. naixer, traure 
c. seure, ensopegar v. assentarse, entropeçar 
c. temo, perdo(1ª pers.) v. tem, perc 
c. visc, cresc v. vixc, creixc 
c. creiem, caieu v. creem, caeu 
c. perdi, creixis v. perga, creixques 
c. veuré, veuries v. voré, vories 
c. plangui, planguí v. planyga, plangyuí 
c. vinguem, vingueu v. vingam, vingau 
c. serveix, converteix v. servix, convertix 
c. obre, omple v. obri, ompli 
c. sofert, omplert v. sofrit, omplit 
c. amansir, espessir v. amansar, espesar 
c. sapiga, sapigues v. sapia, sapies 
c. culli, cullis v. cullga, cullgues 
c. tusso, tussi v. tusc, tusca 
c. cuso, cusi, cusis v. cusc, cusca, cusques 


Preposicions. 


El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arròs sense conill). Uns quants eixemples, sense explicació, donaran idea de la diferenciació: 



c. s’entesta que li donen v. s’encabota en que li donen 

c. es queixaven que v. es queixaven de que 
c. anarem en aquell lloc v. anàrem a aquell lloc 
c. estic a Valencia v. estic en Valéncia 
c. prometre de veure v. prometre vore 
c. Jaume veu Pere v. Jaume veu a Pere 
c. pensar a dir-ho v. pensar en dir-ho 
c. no m’era permes d’anar v. no m’estava permés anar 
c. pis per llogar (causal) v. pis per llogar 
c. pis per llogar (final) v. pis per a llogar 
c. a la tarda v. per la vesprada 
c. al dessota de v. baix de 
c. al davant de v. davant de 
c. al defora de v. fora de 
c. malgrat v. a pesar de 

Substantius. 


Diferencies de gènero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres: 




c. (el) fel v. (la) fel 

c. (el) aventatge v. (la) ventaja 
c. (el) escafandre v. (la) escafandra 
c. (la) aladre v. (el) aladre 


També diferencies en el mateix gènero 


c. jueva v. jueua 

c. princessa v. princesa 
c. alcaldessa v. alcaldesa 
c. comtessa v. comtesa 
c. el periodista (masc.) v. el periodiste (masc.) 
c. el maquinista (masc.) v. el maquiniste (masc.) 


Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià: 



c. [papés] v. papers 

c. [carrés] v. carrers 
c. homes v. hòmens 
c. joves v. jóvens 
c. presupostos v. presuposts 
c. boscos v. boscs 
c. generes v. gèneros 
c. quadres v. quadros 
c. litres v. litros 
c. goigs v. gojos/goigs 
c. desigs v. desijos/desigs 
c. assumpte v. assunt 
c. culte v. cult 

Adjectius. 


En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjectius i pronoms): 



c. meva v. meua 

c. teva v. teua 
c. el meu (neutre) v. lo meu (neutre) 
c. el nostre (neutre) v. lo nostre (neutre) 
mes, tes, ses 

Demostratius: 


c. aquest v. est/este 

c. aqueix v. eix/eixe 

numerals cardinals: 


c. vuit v. huit 

c. dinou v. dèneu 
c. seixanta v. xixanta 
c. dues-centes v. doscentes 
c. milio v. milló 

Numerals ordinals: 


c. cinqué v. quint 

c. sisé v. sext 
c. vinté v. vigèsim 


Partitius i colectius: 


c. meitat v. mitat 

c. miler v. miler/miller/millar (Fullana) 

Quantitatius: 


c. força v. molt 

c. quant pa v. quant de pa 
c. fa molt fret v. fa molt de fret 
c. quanta de neu v. quanta neu 

Indefinits: 


c. altre v. atres 

c. abdues v. les dos 
c. nombrós v. numerós 



Articul definit. 



En català està proscrit l’artícul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar. 

En valencià sol ser incorrecte posar l’artícul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en catala. 


Pronom personal. 


En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI: 


c. hom diu per tot arreu v. se diu per onsevol 

c. jo us mane v. yo vos mane / yo tos mano en chapurriau
c. Que no hi es? v. ¿ que no està

En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referint-se a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses: 



c. en turnem a parlar v. tornem a parlar 



Frases i tractaments: 



c. davant meu v. davant de mi 

c. darrere teu v. darrere de tu / detrás de tu en chapurriau
c. aquest és pintat per mi v. este està pintat per mi 
c. vos v. vosté


Adverbis: 

Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius: 


c. lluny v. llunt / llun

c. sota, dessota v. baix, baix de / baix, davall, devall (de)
c. endavant v. davant, cap davant / cap aván, aván, avan y crits
c. al damunt v. damunt / damún, a damún de
c. aleshores v. llavors / entonses, allabonses, allacuanta
c. avui v. hui / avui
c. aviat v. pronte / pronte
c. a entrada de fosc v. a boqueta nit / cuan se fa de nit
c. demà passat v. despusdemà / despuesdemá
c. abans d’ahir v. despusahir / antesahí
c. dos quarts de nou v. les huit i mija / les vuit y mija
c. de cop sopte v. de repent / de repén ( de qué s'ha mort? De repén )
c. s’un plegat v. d’una volta / de una vegada, de una volta, de una tongada
c. no facis pas el meu v. no faces lo meu / no faigues lo meu
c. mai no vindras v. no vindràs mai / no vindrás may

Bueno me ha sabido a poco, así es que aquí os pongo algo que podemos contestar cuando nos dicen eso de....."Todas las Universidades del mundo dicen que son la misma lengua":


En Abril de 1980, se celebró en Palma de Mallorca, el XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica, patrocinado por la "Société de Linguistique Romane" y organizado por la "Cátedra Ramon Llull" de la Universitat de Barcelona y el "Estudi General Lul.lià" de Palma. El cual se desarrolló durante los días 7 al 12 y al que acudieron 723 congresistas de 31 países.


En el transcurso de una Sesión Plenaria, el Comité Organizador, de mano de su Secretaria presentó a la firma de los 723 congresistas el siguiente documento: "Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creación de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales, si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos, sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán, como quiera que es un idioma, tiene su propia estructura; bien definida, y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística."


De los 723 congresistas solo 36 estamparon su firma aceptando el contenido del documento; con el agravante de que de los componentes del Comité Científico (22) solo lo firmaron 7. O sea, para los catalanistas "todo el mundo científico" y "toda la romanística internacional" y todas las Universidades del mundo, se reduce tan solo a 36 cientificos de 723. 


Ni decir cabe que, realmente, el criterio científico de la "romanística internacional" se corresponde con el de la mayoría de científicos (687) que no comulgaron con las infundadas teorías catalanistas. Valenciano y Balear son dos lenguas secularmente diferentes e independientes del Catalán y en consecuencia no puede existir "fragmentación lingüística" del Catalán puesto que no forman parte de esta lengua.]


Y para cuando os dicen que son la misma lengua porque son iguales, les podeis poner esto:


1) Valenciano: Este, esta, estos, estes.

Catalán: Aquest, aquesta, aquests, aquestes. 

2) Valenciano: En, antiguamente ab, ambas equivalen en castellano a la preposición “con”.

Catalán: Amb, jamás utilizada en el idioma valenciano 

3) Valenciano: Este - Eixe - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales)

Catalán: Aquest - Aqueix - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales) 

4) Valenciano: Açi - Ahí - Allí.

Catalán: Aquí - (no tiene) - Allí. 

5) Valenciano: Meua, teua, seua.

Catalán: Meva, teva, seva. 

6) Valenciano: Mosatros, vosatros, mos, vos.

Catalán: Nosaltres, vosaltres, ens, us. 

7) Valenciano: Atre, atra, atres.

Catalán: Altre, altra, altres. 

 Valenciano: Huit, deneu, xixantahuit, doscentes, millo, quint, sext, vigesim.

Catalán: Vuit, dinou, seixanta-vuit, dues-centes, milio, cinqué, sisé, vinté. 

9) Valenciano: Pos mentres que prenga molt de pa en chocolate (uso de "-a", uso de "en").

Catalán: Doncs mentre que prengui gaire pa amb xocolata (uso "-i", uso de "amb"). 

10) Valenciano: Hui, els bous estan en Muchamel (uso del verbo "estar", uso de "en"). 

Catalán: Avui, els toros son a Mutxamel (uso del verbo "ser", uso de "a"). 

11) Valenciano: Ha segut un chic (uso del verbo "ser" para formas pasivas).

Catalán: Ha estat un noi (uso del verbo "estar" para formas pasivas). 

12) Valenciano: Davant de mi esta el sapo ("de + mi/tu/ell/mosatros/vosatros/ells).

Catalán: Davant meu es el gripau ("meu/teu/seu/nostre/vostre/llur). 

13) Valenciano: Te que ser vert, no roig.

Catalán: Te que esser vert, no pas vermell (uso del "pas" en negaciones). 

14) Valenciano: Ademes, lo pijor es que yo pense aixina (uso de "lo", uso de "-e").

Catalán: A mes a mes, el pitjor es que jo penso aixi (uso de "el", uso de "-o"). 

15) Valenciano: Dos homens menuts y dos chiques boniques (uso de "menut/chiquico").

Catalán: Dos homes petits i dues noias macas (uso de "petit" diminutivo, "dues" femenino). 

16) Valenciano: Se diu molt pronte aixo (uso de "se" impersonal).

Catalán: Hom diu força aviat aixo (uso de "hom" impersonal). 

17) Valenciano: Articul, vehicul, vincul (uso de "-cul". Salvo "muscle", "mascle").

Catalán: Article, vehicle, vincle (uso de "-cle"). 

1 Valenciano: Formalisar, realisat, analisà (uso de "-isar", "-isat", "-isà").

Catalán: Formalitzar, realitzat, analitzada (uso de "-itzar", "-itzat", "-itzada"). 

19) Valenciano: Chufa, chutar, che (uso de "ch-").

Catalán: Xufa, xutar, xe (uso de "x-"). 

20) Valenciano: Mege, plaja, coche (uso de "g", "j", "ch").

Catalán: Metge, platja, cotxe (uso de "tg", "tj", "tx"). 

21) Valenciano: Novela, ilicità, colege (uso de "l").

Catalán: Novel.la, il.licità, col.legi (uso de "l.l"). 

22) Valenciano: Pronte, conte, assunt (uso de "n").

Catalán: Prompte, compte, assumpte (uso de "mp"). 

23) Valenciano: Pobrea, rarea, durea (uso de "ea").

Catalán: Pobresa, raresa, duresa (uso de "esa"). 

24) Valenciano: Regateig, braceig (uso de "-eig").

Catalán: Regatejo, bracejo (uso de "-jo"). 

25) Valenciano: Les chiques. Les idees. Les dos voltes (uso de "les", "-es").

Catalán: Las noias. Las ideas. Las duas vegadas (uso de "las", "-as"). 

26) Valenciano: Noroest, surest, surafrica.

Catalán: Nord-oest, sud-est, sud-africa. 

27) Valenciano: Carlos y Ampar estan ahí menjant polp. 

Catalán: El Carles i la Empar son allí menjant pop (uso de artículo ante nombre propio). 

2 Valenciano: Eixir, agarrar, parar, vore, tindre, vindre, assentarse, naixer, traure...

Catalán: Sortir, agafar, aturar, veure, tenir, venir, seure, neixer, treure... 

29) Valenciano: Insistixc, seguixc, sapien, creguen, haja, feres, donares, referix...

Catalán: Insisteixo, segueixo, sapiguen, creguin, hagi, fessis, donessis, refereix... 

30) Valenciano: Elig (uso de "-ig" sonido "ch" castellana).

Catalán: Elx (uso de "-x" sonido "ch" francesa).

Me gustaría hacer algunas puntualizaciones con el fin de mejorar este buen trabajo ...



Cita Iniciado por JOSE2 Ver mensaje
Y para cuando os dicen que son la misma lengua porque son iguales, les podeis poner esto:

1) Valenciano: Este, esta, estos, estes.
Catalán: Aquest, aquesta, aquests, aquestes.

2) Valenciano: En, antiguamente ab, ambas equivalen en castellano a la preposición “con”.
Catalán: Amb, jamás utilizada en el idioma valenciano

3) Valenciano: Este - Eixe - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales)
Catalán: Aquest - Aqueix - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales) – La forma “Aqueix”, normalmente, ni se usa: en este caso, también se dice “Aquell”.

4) Valenciano: Açi - Ahí - Allí.
Catalán: Aquí - (no tiene) - Allí.

5) Valenciano: Meua, teua, seua.
Catalán: Meva, teva, seva.

6) Valenciano: Mosatros, vosatros, mos, vos.
Catalán: Nosaltres, vosaltres, ens, us.

7) Valenciano: Atre, atra, atres.
Catalán: Altre, altra, altres.

 Valenciano: Huit, deneu, xixantahuit, doscentes, millo, quint, sext, vigesim.
Catalán: Vuit, dinou, seixanta-vuit, dues-centes, milio, cinqué, sisé, vinté.

9) Valenciano: Pos mentres que prenga molt de pa en chocolate (uso de "-a", uso de "en").
Catalán: Doncs mentre que prengui gaire pa amb xocolata (uso "-i", uso de "amb").

10) Valenciano: Hui, els bous estan en Muchamel (uso del verbo "estar", uso de "en").
Catalán: Avui, els bous son a Mutxamel (uso del verbo "ser", uso de "a"). – En mi pueblo, siempre decimos “Bous”: “Toro” es castellano.

11) Valenciano: Ha segut un chic (uso del verbo "ser" para formas pasivas).
Catalán: Ha estat un noi (uso del verbo "estar" para formas pasivas).

12) Valenciano: Davant de mi esta el sapo ("de + mi/tu/ell/mosatros/vosatros/ells).
Catalán: Davant meu es el gripau ("meu/teu/seu/nostre/vostre/llur).

13) Valenciano: Te que ser vert, no roig.
Catalán: Te que esser verd, no pas vermell (uso del "pas" en negaciones). – “Esser” coexiste con “Ser” e incluso se usa más ésta última; supongo que el último “vert” era un lapsus.

14) Valenciano: Ademes, lo pijor es que yo pense aixina (uso de "lo", uso de "-e").
Catalán: A mes a mes, el pitjor es que jo penso aixi (uso de "el", uso de "-o").

15) Valenciano: Dos homens menuts y dos chiques boniques (uso de "menut/chiquico").
Catalán: Dos homes petits i dues noies maques (uso de "petit" diminutivo, "dues" femenino). – Aunque nunca he sido amiga de las normas fabrianas, no queda más remedio que aceptarlas a la hora de hacer las comparaciones; la fonética será otra cuestión a tratar más adelante.

16) Valenciano: Se diu molt pronte aixo (uso de "se" impersonal).
Catalán: Hom diu força aviat aixo (uso de "hom" impersonal).

17) Valenciano: Articul, vehicul, vincul (uso de "-cul". Salvo "muscle", "mascle").
Catalán: Article, vehicle, vincle (uso de "-cle").

1 Valenciano: Formalisar, realisat, analisà (uso de "-isar", "-isat", "-isà").
Catalán: Formalitzar, realitzat, analitzada (uso de "-itzar", "-itzat", "-itzada").

19) Valenciano: Chufa, chutar, che (uso de "ch-").
Catalán: Xufla, xutar, oi (uso de "x-"). – En catalán es “xufla”, no “xufa”; respecto a “che”, aunque tenemos un equivalente genuíno como “oi”, para este caso consistente en demostrar que en valenciano distinguen entre sonidos africados sonoros y sordos, es irrelevante.

20) Valenciano: Mege, plaja, coche (uso de "g", "j", "ch").
Catalán: Metge, platja, cotxe (uso de "tg", "tj", "tx").

21) Valenciano: Novela, ilicità, colege (uso de "l").
Catalán: Novel.la, il.licità, col.legi (uso de "l.l").

22) Valenciano: Pronte, conte, assunt (uso de "n").
Catalán: Prompte, compte, assumpte (uso de "mp"). – Aunque aquí la intención sea otra, aquí, la forma “prompte” no existe a no ser de forma local en pueblos fronterizos con Valencia o Aragón; nosotros siempre decimos “Aviát”.

23) Valenciano: Pobrea, rarea, durea (uso de "ea").
Catalán: Pobresa, raresa, duresa (uso de "esa").

24) Valenciano: Regateig, braceig (uso de "-eig").
Catalán: Regatejo, bracejo (uso de "-jo").

Alguna vez lo he comentado y Rudy también: Aquí se ha mezclado el tocino con la velocidad; parece ser que en el caso valenciano, estamos ante sustantivos, mientras que en el caso catalán, en vez de sustantivos, se han puesto la forma de la primera persona singular del Presente de Indicativo de los verbos de los cuales parten las acciones verbales de los ejemplos valencianos; por tanto:

Si la intención es la del ejemplo valenciano, es decir, comparar sustantivos, entonces el punto 24 es irrelevante ya que en ambas lenguas es “Regateig”, “Braceig”, ...

Pero si por contra, la intención es comparar las primeras personas del Presente de Indicativo de los verbos de la primera conjugación, entonces se pueden aprovechar, pero quedarán de la siguiente manera:

Valenciano: Regatege, bracege / bracille, ...
Catalán: Regatejo, bracejo, ...


25) Valenciano: Les chiques. Les idees. Les dos voltes (uso de "les", "-es").
Catalán: Les noies. Les idees. Les dues vegades (uso de "las", "-as"). – Aquí digo lo mismo que en el punto 15.

26) Valenciano: Noroest, surest, surafrica.
Catalán: Nord-oest, sud-est, sud-africa.

27) Valenciano: Carlos y Ampar estan ahí menjant polp.
Catalán: El Carles i la Empar son allí menjant pop (uso de artículo ante nombre propio).

2 Valenciano: Eixir, agarrar, parar, vore, tindre, vindre, assentarse, naixer, traure...
Catalán: Sortir, agafar, aturar, veure, tenir, venir, asseure / seure, neixer, treure...

29) Valenciano: Insistixc, seguixc, sapien, creguen, haja, feres, donares, referix...
Catalán: Insisteixo, segueixo, sapiguen, creguin, hagi, fessis, donessis, refereix...

30) Valenciano: Elig (uso de "-ig" sonido "ch" castellana).
Catalán: Elx (uso de "-x" sonido "ch" francesa).
Asímismo, hay otras diferencias a añadir que incorporaré en cuanto las recuerde en este mismo punto. Aquí va una más:

31) Valenciano: Bandit, agranador, cantor, cascarrabies, charrador, ...

Catalán: Trabucaire, escombrariare, cantaire, rondinaire, xerraire, ... (sufijos en -aire, inexistentes en valenciano como se puede ver).

32) Valenciano: Albornús, alcamfor, alcatrós, alcassaba, algassara, almagasén, almagassenar, almidó, alquitrà, atalaya, ...

Catalán: Barnús, camfora, mascarell, ciutadella, gatzara, magatzem, emmagatzemar, midò, quitrà, talaia, ...

(El árabe dejó mayor huella en el valenciano evidentemente).


33) Muchas palabras que en castellano acaban en "-neo", en valenciano lo hacen en "-neu" mientras que en catalán acaban en "-ni".


Valenciano: Calcàneu, coetaneu, contemporaneu, craneu, erròneu, espontaneu, homogéneu, idoneu, mediterràneu, ...

Catalán: Calcani, coetani, contemporani, crani, erroni, espontani, homogeni, idoni, mediterrani, ...

34) Lo dicho en el 33, también ocurre con otras palabras acabadas en "-eo":


Valenciano: Calcàreu, cesàreu, cetàceu, ciclòpeu, cinéreu, nucleu, petròleu, ...

Catalán: Calcari, cesari, cetaci, ciclopi, cineri, nucli, petroli, ...

35) Terminaciones en -us que no existen en valenciano, salvo excepciones técnicas.


Valenciano: Ano, cirro, feto, foco, globo, poro, rito, tipo, ...

Catalán: Anus, cirrus, fetus, focus, globus, porus, ritus, tipus, ...

36) Otras terminaciones en "-o" que, por diversas razones, existen en valenciano aparte del caso concreto del punto anterior.


Valenciano: Abadejo, acomodo, aforro / alforro, alardo, anodo, barco, baso, berberecho, bordo, borrego, boto, bovo, cacho, càgalo, caixco, caldo, caparrucho, caramelo, carbono, carinyo, carranco, cascavellico, càtodo, cefalòpodo, centeno, cervo, chaparro, chato, cigarro, clero, cobro, colomello, cómodo, contrabando, corbo, covarcho, cuenco, cuiro, curro, enterro, entreforro, erro, esperanto, esquerro, fallo, fardacho, fardo, filaracho, flasco, flato, floronco, fondo, gamberro, ganado, ganso, garramancho, gayo, gènero, guilopo, lavabo, litro, llauro, luto, macho, mamparo, manco, mètodo, metro, misto, modorro, moixo, mònstruo, moreno, mosseguello, mumo, nano, nudo, número, nyispro, pago, palmito, panfigo, pepino, período, pilotero, pipo, pito, potro, quadro, regomello, retrato, ritmo, roïdo, rombo, rumbo, sapo, sarro, senyorongo, sério, sexo, somordo, sorgo, sorro, soto, taco, talpo, teatro, tento, tío, topo, tormo, torondo, triumfo, vero, viudo, yayo.


Catalán: Bacallà, acomodació, estalvi, ostentació, anode, vaixell, arna, escopinya, bord, xai, bot o odre, ximple, cot, paràsit (au), casc, brou, caperutxa, caramel, carboni, afecte, carrau, pruna petita, càtode, cefalòpode, sègal o sègol, cérvol, rabasut, camús, cigarret o cigar, clergat, cobrament, ullal, comode, contraban, cove, catabauma, bol, cuir, manc o manxol, enterrament, entretela, errada o error, esperant, esquerre, fallada, llangardaix, fardell, filagarsa, flascó, floronc / forùncol, fons - profund, disbauxat, bestiar, oca, esborrall, flat, gaig, genere, entremaliat, rentamans, litre, terrelló, dol, mul, andròmina, menys, metode, metre, ensopit, pioc, monstre, bru o morè, ratapinyada, llumí, papu, nan, nus, nombre, nespra, pagament, pàmfil, ventall, cogombre, període, arpella, xumet, ufanós, poltre, quadre, curtesa, retrat, ritme, soroll, rombe, rumb, gripau, carrall, ricàs, seriós, sexe, somort, melca, guineu, soterrani, tac, talp, teatre, tacte, oncle, serrell, torm, nyanyo, triomf, veritable, vidu, avi.


Ya sé que esta lista ha sido un poco larga, pero como colofón, como no faltará algún listillo que nos sabemos, adelantaré que también hay palabras catalanas que no pierden la "o" final al margen de si en valenciano la pierden o no, o emplean otra palabra totalmente distinta:


Valenciano: Badoc, bonico o lindo, camerí, casino, chavo, chino-chano o chano-chano, choriç, churro, clochina, coralet o nyora, fadrinot, gancho, gaspacho, loro, mamarracho, monge, mono, orujol o brinsa, panoli o betzo, pens, perdonavides, porche o porchada, rádio, rancho, recreació, reencontre o retrobament, rellomello, rollo, safarrancho, troncho, tubo, visc o garcho.


Catalán: Totxo, maco, camerino, cassino, xavo, xino-xano, xoriço, xurro, musclo, bitxo, conco, ganxo, gaspatxo, lloro, mamarratxo, mico, monjo, oruxo, tonto, pinso, pinxo, porxo, ràdio, ranxo, esbarjo, retrobo, llomillo, rotllo, xafarranxo, tronxo, tub, guenyo o guerxo.


Mientras que otras son coincidentes en ambas lenguas: Amo, cagaferro, carro, cícero, estraperlo, euro, ferro, foto, gerro, gitano, golfo (de una porta), llobarro, moniato, monyo, moro, morro, mosso, moto, pallasso, periquito, piano, porro, sonso, suro, trío, verro, zero.


Otro más:


37) Terminaciones tecnicas de origen griego acabadas en castellano en -is, en valenciano se conserva y en catalán, en cambio, pierden la "s".


Valenciano: Anàlisis, archidiòcesis, catequesis, cianosis, cirrosis, crisis, litiasis, paràlisis, praxis, simbiosis, sintaxis, tesis, ...

Catalán: Anàlisi, arxidiòcesi, catequesi, cianosi, cirrosi, crisi, litiasi, paràlisi, praxi, simbiosi, sintaxi, tesi, ...

CASTELLANO……..…VALENCIANO……….…..CATALAN


ABONO......................FEM.................... ..........ADOB

ABUELO....................YAYO.................... .......AVI
BARATIJA................QUINCALLLA...........GALIN DAINA
BESO..........................BES................. ..............PETO
CERILLA..................MISTO.................... .....LLUMI
COMADRONA….....COMARE....................LLEVADORA
COMEDERO.............GAMELLA................OBI
CURIOSIDAD...........DOTORERIA............TAFANERI A
DESAZON.................DESFICI................... ..NEGUIT
EMBOSCADA..........CELADA....................PARAN Y
FAENA……………..QUEFER…………....FEINA
GENTUZA................GENTOLA................PURR IA
HABICHUELA….....FESOL......................MONGETA
INFORTUNIO…......MALASTRE….........DISSORT
JUICIO......................JUÏ................... .........JUDICI
LATIDO...................GLATIT................... .BATEC

CASTELLANO……..…VALENCIANO……….…..CATALAN

MALO........................ROÏN.................. .............DOLENT
NIÑO..........................CHIQUET............. .........NOI
OTOÑO.....................AUTOMME................. ..TARDOR
PARO……………….FOLGA………………..ATUR
RECREO..................RECREU.................... ....ESPLAI
SABAÑÓN................PRUNYO..................... ..PENELLÓ
TUERTO..................TORT...................... .......BORNI
UMBRIA..................OMBRAGE................... BAC
VOLTERETA….....VOLANTÍ.....................TOMBARE LLA
YESERO.................ALGEPSER..................G UIXAIRE
ZOPENCO..............SOQUELLOT..............GAMARÚ S

No, no creo que el titulo sea inapropiado, es una forma de llamar la atención para que se entre en el post y una vez dentro el contenido es incuestionable y puede animar ala gente a colaborar o al menos a leerlo y siguiendo con más cosas:


Esto se puede utilizar cuando nos digan que son el mismo indioma porque un catalan y un valenciano cuando hablan entre ellos se entienden y es porque es la misma lengua. Esto demuestra que esa afirmación, además de ser mentira notiene base:


ESTE ES EL DISCURSO DE BIENVENIDA DE D. MANUEL FRAGA COMO PRESIDENTE DE LA JUNTA GALLEGA Y ESTA ESCRITO EN GALLEGO, LOGICAMENTE: 


Coa emoción propia de quen se interna por primeira vez nun mundo apaixonante, escribo estas liñas, como quen escribe no aire, a xeito de benvida a quen decidira asomarse á realidade de Galicia a través desta fiestra electrónica. 


É a nosa unha pequena comunidade española, periférica e marítima, dique da Europa atlántica, meta do Camiño de Santiago, que forxou a súa identidade ó longo dos séculos sobre a base dunha lingua e unha cultura propias. Somos os galegos un pobo que desbordou os seus límites nunha inxente crecida humana que levou a galeguidade ata os máis arredados confíns do planeta. 


Somos un país orgulloso do propio, pero á vez aberto e cosmopolita, que a través da historia fixo da tolerancia e o entendemento pedras angulares da súa armazón social. 


A Galicia de hoxe aposta, como sempre, por conserva-lo mellor da súas tradicións, pero proxectándose decididamente cara á modernidade. Para iso veu realizando nos últimos anos un considerable esforzo político, económico e social, centrado na mellora e ampliación das súas infraestructuras básicas, de maneira moi especial no eido das tecnoloxías da comunicación, desde o convencemento de que constitúen o medio máis eficaz para acadar un verdadeiro avance social. 


Queremos estar na avanzada da sociedade da información e cada día damos un novo paso cara ese horizonte de futuro. A través das páxinas que seguen, quen o desexe poderá ir tendo cumprida noticia diso, e ademais poderá coñece-las iniciativas coas que entre todos, tanto desde o ámbito público coma desde o privado, estamos a construír a Galicia do terceiro milenio. 



Pues bien, hoy he tenido el gusto de descubrir el nombre del sistema lingüístico al que pertenece el idioma Valenciano y, por asombroso que parezca, no es otro que el "sistema lingüístico gallego-valenciano".

Si alguien me hubiera dicho hace unas pocas horas que el "gallego-valenciano" es el nombre del "sistema lingüístico" del que forma parte el idioma Valenciano no le habría dado crédito, pero resulta que es algo que he podido comprobar por mí mismo y ahora ya no tengo la menor duda de que ésto es así.

Yo, valenciano de nacimiento, escasamente ilustrado y poco dispuesto a salir de mi terruño, nunca conocí a persona gallega, ni estudié su lengua, ni visité su tierra, y sin embargo hace escasamente unas horas visité la página web de la Xunta gallega y tuve el gusto de leer el discurso de bienvenida de su presidente, el ilustre e ilustrado gallego D. Manuel Fraga, expresado en genuina lengua Gallega (perdón, a partir de ahora lengua "gallega-valenciana").( http://www.xunta.es/presiden/gsaludo.htm ).

Como digo, cientos de kilometros separan mi terruño valenciano del equivalente gallego, pocos estudios idiomáticos enaltecen mi parco (o inexistente) curriculum lingüístico (menos aún los referidos a la lengua "gallega-valenciana"), y sin embargo he sido capaz de entender con precisión meridiana todo el discurso de D. Manuel, gallego sin fisuras, en una lengua a la que hasta ayer consideraba distinta pero que hoy he de considerarla en unidad con el Valenciano y por tanto una misma lengua.

Sin haber estudiado jamás el idioma gallego lo entiendo, por tanto he de admitir la "unidad de la lengua" Gallega y Valenciana y llegar a la conclusión de que son el mismo idioma: el "gallego-valenciano".

Cierto es que algunas palabras no son exactamente iguales, pero si muy parecidas o parecidísimas, e igualmente algunos usos sintácticos o verbales también varían un poco, pero muy poco o poquísimo (al menos yo lo advierto así y eso que no he estudiado nunca "gallego-valenciano").

Yo creo que lo anterior tiene fácil enmienda. Lo único que se tendría que hacer es, por una parte juntar todo el léxico de las dos lenguas en un mismo diccionario ("Gall-Val") ya que forman parte del mismo sistema lingüístico "gallego-valenciano" y después, crear un estandar de lengua "gallega-valenciana" donde se unifiquen las variedades dialectales existentes a lo largo de los "Paises gallego-valencianos".

Alguien me ha comentado que lo que se conoce como la "Academia Valenciana de la Lengua" (A.V.L.) anda en la faena de hacer algo parecido entre la lengua "gallega-valenciana" y la catalana. Lo cual no es una mala noticia si partimos de la base de que así "más fuerte será la lengua" o esa otra de que "cuantos más seamos más nos reiremos".

Por mí perfecto, pues como entiendo todas las lenguas (sin estudiarlas), no seré yo quien le ponga pegas a un posible "sistema lingüístico gallego-valenciano-castellano-catalán".

Y ahora si quereis podeis seguir diciendo que como catalan y valenciano se parecen algo, son la misma lengua. Pero habrá que decir lo mismo del gallego y el castellano, del catalan y castellano, gallego y catalan, catalan y portugues, italiano y portugues, gallego e italiano, italiano y valenciano, valenciano y portugues..........etc.......etc.........etc......


el text que molt inteligentment ha afegit JOSE2 es un articul de "Jaume de la Serra" que apareix en la plana IDIOMA VALENCIÀ.


EL SISTEMA LINGÜISTICO "GALLEGO-VALENCIANO"


Dins la seccio:


CONSIDERACIONS LLINGÜISTIQUES


Dins d'eixa seccio i d'unes atres mes n'hi han molts articuls de diferents autors valencianistes que pense son prou interessants i s'haurien de coneixer.


La seccio TITULS conté llibres debaes en format .pdf . El primer de tots IDIOMA VALENCIÀ PARLAT Nòtes sobre la realitat llingüística valenciana , es interessant pa coneixer les diferencies de la llengua valenciana en el subnormalisat catala que mos volen impondre.


Y aqui podemos utilizar algun argumento sobre el origen del valenciano y los testimonios de los literatos que afirmaban que escribian en lengua valenciana:

CONSIDERACIONES SOBRE EL ORIGEN DEL VALENCIANO


Según la ciencia de la sociolingüística y desde cualquier ámbito internacional de esta disciplina científica, está plenamente demostrado y comprobado que la Lengua Valenciana es un idioma con una evolución, características e identidad diferente e independiente al de la lengua Catalana.

Está científicamente demostrado que por evolución y origen los dos idiomas presentan tal serie de diferencias que resulta imposible, artificioso e irracional tratar de unificarlos como una única lengua o pretender que uno derive del otro.

No es cierto que la lengua valenciana sea un dialecto del catalán, Sí que es cierto la existencia, al menos en su origen, de una gigantesca cultura unificada que disponía de su propia lengua, la de OC, perteneciente a un conjunto europeo formado por Occitania y Aragón.

A día de hoy, según la sociolingüística, son dos idiomas separados y autónomos, con rasgos y características diferentes que los configuran como dos lenguas distintas que no pueden aglutinarse bajo una misma normativa lingüística.

En el XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica se propuso por parte de los catalanes la firma de un documento que reconociese la unidad del catalán y del valenciano. De 723 congresistas sólo 36 firmaron el documento que afirmaba la unidad de la lengua catalana y valenciana. De los 687 que no firmaron destaco algunos nombres: Karlo Budor, Zagreb; Silvia Faitelson, Québec; Ulrike Vom Bruck, Munich; Flora Klein, Georgetown, USA; Norioski Miyake, Japón; Jorge Stepanov, Moscú; Bernard Pottier, Sorbona; Ettore Finazzi, Roma.

Hace tiempo ya se demostró (aunque hoy día el catalanismo lo niegue y esconda), que el Catalán es un dialecto de la lengua Occitana, que llegó desde el sur de Francia, durante la Alta Edad Media, a las tierras de los condados Francos de la "Marca Hispanica" (condados desunidos que mucho más tarde se aglutinarían formando Cataluña). Fué en esa época y durante la "Reconquista" cuando esos condados se llenaron de occitanos que hablaban en lengua Occitana ("Languedocien" más concretamente), del que nació el dialecto "Occitano del sur", conocido popular y tradicionalmente como "Catalán".

El punto diferencial entre la Lengua Valenciana y la Catalana estriba en que el "Catalán" recibió en la Edad Media un aporte muy importante de hablantes occitanos sobre un substrato de carácter también occitano (más antíguo), mientras que el idioma Valenciano se desarrolló a partir de un substrato mozárabe que hablaba un "romance Valenciano" derivado del latín vulgar, que recibió un aporte mucho más heterogéneo de hablantes.
Este hecho diferencial entre el Valenciano y el Catalán es el que determina que sean dos idiomas diferentes, ya que al observar los inicios de las dos lenguas queda claro que el Valenciano no nace como un dialecto del Catalán, sino como transformación de un romance Valenciano autóctono bajo la influencia de otras hablas romances superpuestas a éste.


"Agua pasada no mueve molino", lo que quiere decir que, aunque en la Edad Media (hace 800 años), el Valenciano y el Catalán pudieran haber sido más parecidos, hoy en día están claramente diferenciados y son dos lenguas con una evolución distinta y separada, que pertenecen cada una a un colectivo social y político distinto e independiente el uno del otro.

El intento de todos los que hoy día, por intereses políticos y económicos, quieren que el Valenciano se parezca artificiosamente al Catalán, es una maniobra involucionista anti-natura que no se ajusta a la realidad evolutiva de la lengua.

Por todos los motivos expuestos, la Lengua Valenciana tiene todo el derecho, desde el dictamen científico de la sociolingüística, a mantener su nombre histórico de "Valenciano" o "Lengua Valenciana", a tener una normativa lingüística propia valenciana y a defenderse de todos los ataques que padece por parte de los grupos pan/catalanistas que quieren cambiarle su nombre por el de "Catalán" y transformarla en dialecto Catalán aplicándole artificiosamente la normativa lingüística catalana (todo eso con el ánimo de incluir a las tierras valencianas dentro de unos ficticios "Països catalans" ("Eurorregió"), para darle mayor peso político a las ambiciones separatistas de Cataluña respecto al Estado Español).


TESTIMONIOS HISTORICOS SOBRE EL NOMBRE E IDENTIDAT DE LA LENGUA VALENCIANA


Fra Antoni de Canals (1352-1419), frare dominic com Sant Vicent Ferrer, en el pròlec de la seua traduccio del "Valeri Maxim" aclarix que realisa una traducció de la òbra a la llengua Valenciana, sabent que atres ya la han fet en llengua catalana. Testimòni indiscutible de que ya en aquell temps el Valencià i el catala eren consideraes dos llengües diferents:

Bonifaci Ferrer (147 germa de Sant Vicent Ferrer, escrivia en l'ultima fulla de la Biblia traduida al Valencià i impressa en Valéncia

Luis de Fenollet (1481) en "Historia de Alexandre de Quinto Curcio", en la present LENGUA VALENCIANA transferida...".

Miquel Perez (1482. 1494) en les seues òbres "La imitacio de Jesuchrist" i "Vida de la Sacratissima Verge Maria"

Joan Esteve (148 en la seua òbra "Liber Elegantiarum", diccionari Llati-Valencià, diu:

Johanot Martorell (1490) en la seua òbra "Tirant lo Blanch", impressa en Valéncia.

Joan Roïç de Corella (1496) en la seua òbra "Primer part del Cartoixa

Francesch Eximenis (1507) teòlec catala, en la seua òbra "Scala Dei", diu que traduix del Llemosí a Llengua Valenciana

Fra Tomas de Vesach (1511) en la seua òbra "La vida de la Seraphica sancta Catherina de Sena" diu:

Joan Bonlabi (1521), catala de Tarragona, en la seua traduccio de "Blanquerna" (de Ramon Llull) a la llengua Valenciana demana disculpes per no ser expert en ella, ya que li resulta forastera

Rafael Martí de Viciana (1574) en la seua òbra "Libro de alabansas de las LENGUAS Hebrea, Griega, Latina, Castellana y VALENCIANA", entre multitut de referències a la llengua Valenciana.


Desde su fundación como "Reino de Valencia" en 1238 por el rey aragonés Jaume I, nunca ha estado políticamente subyugada a Cataluña, sino al contrario, siempre ha sido un reino soberano, independiente y en acasiones enfrentado a los catalanes. El único punto en común con Cataluña era que ambos, junto al Reino de Aragón (y otros territorios), pertenecían a la Corona de Aragón. Pero cada territorio con sus propias leyes, fueros, costumbres, instituciones y lengua. Y por supuesto sin que los catalanes tuvieran ningún grado de privilegio o potestad sobre el resto de miembros de la corona aragonesa, menos aún cuando Valencia poseía rango de reino y Catalunya era una simple referencia a una serie de condados independientes los unos de otros, entre los que el de Barcelona tenía cierta preponderancia sobre el resto (de condados).

Lengua propia tenía y tiene el pueblo valenciano. Y "Valenciano" es su nombre. En el fondo y en la superficie los catalanes saben que se trata de dos idiomas diferentes y diferenciados, tanto en orígenes como en evolución. Pero como se parecen tanto...no han podido sustraerse a la tentación de utilizar la manipulación y el engaño lingüístico para tratar de obtener benefícios políticos y económicos.

Su razonamiento es simple (simplón más bien): "Como el idioma Valenciano tiene similitudes con el Catalán diremos que el Valenciano es dialecto del Catalán; por lo tanto (y aquí aparece la pirueta político-lingüística que les da derecho a trinque) como en la Comunidad Autónoma Valenciana se habla Catalán (variante), los que lo hablan son catalanes y sus tierras son Cataluña".



L'Occitane es la marca francesa que destaca por sus productos naturales y de gran calidad. Creada en los maravillosos campos de Provenza francesa, sus aromas y materiales te enamorarán por su tradición y elaboración natural.

L'Occitane , marca francesa , productos naturales