Mostrando las entradas para la consulta pompeyo burrades ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pompeyo burrades ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 26 de febrero de 2024

Lexique roman; Fabre - Faidir

 

Fabre, s. m., lat. fabrum, forgeron, ouvrier.

Nulh temps fabres no fo,

Car ges de fers no sap obrar.

Bernard d'Auriac: En Guillen.

Jamais il ne fut forgeron, car il ne sait point travailler en fers.

ANC. FR. Boens fevres é boens ferreors.

(chap. Bons fabres (forjadós) y bons ferrés; ferreors, ferriers, ferrers.)

Roman de Rou, v. 11611.

Du dieu Vulcan son fevre et boutte-feu. S. Gelais, p. 168. 

Les feuvres traittent ce qui appartient aux feuvres, mais nous escrivons ordinairement des poëmes, autant les indoctes que les doctes

Œuvres de Du Bellay, fol. 37.

ANC. ESP. Fabro. IT. Fabbro. (N. E. cuando el operario o fabricante trabaja el oro, es un órfebre; aurum + fabrum; se llama igual a los que  trabajan la plata, argentario, y otros metales preciosos.)

herrar es humano, forja, cómic, dibujo, hierro, herrar, errar es humano

2. Faur, s. m., forgeron.

Ausberc que fetz tals faur.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74. 

Haubert que fit tel forgeron.

3. Fabricatio, s. f., lat. fabricatio, fabrication, façonnement.

Segon que es possible per equatio e facilitat e fabricatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 64. 

Autant qu'il est possible par égalisation et aplanissement et façonnement. 

ESP. Fabricación. PORT. Fabricação. IT. Fabricazione. (chap. Fabricassió, fabricassions; v. fabricá: fabrico, fabriques, fabrique, fabriquem o fabricam, fabriquéu o fabricáu, fabriquen; fabricat, fabricats, fabricada, fabricades.)

4. Fabriga, s. f., lat. fabrica, fabrique. 

Et sunt illas terras a las fabrigas. Tit. de 987.

(chap. Y están estes terres a les fábriques. Lo chapurriau té lo plural en es, com lo fransés o la llengua valensiana. Lo catalá pre Pompeyo Fabra abunde en plurals en as, hasta los articuls, la casa, las casas; post Pompeyo encara sen troben, com al ocsitá actual, que encara conserve.)

Et ces terres sont aux fabriques.

ANC. CAT. Fabrega (fàbrega, fábregues). CAT. MOD. (fàbrica) ESP. (fábrica) PORT. IT. Fabrica. (chap. Fábrica, fábriques.)

5. Fabraria, s. f., forgerie, lieu où l'on forge. (chap. ferrería, forja.)

En la barriera de fabres, al cap de la fabraria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 220.

A la barrière des forgerons, au commencement de la forgerie.

6. Fabril, adj., lat. fabrilis, d'ouvrier.

Arena que catz per resolucio de la mola fabril.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Sable qui choit par frottement de la meule ouvrière. 

ESP. PORT. Fabril. IT. Fabrile, fabbrile.

7. Fabregar, v., lat. fabricare, forger, fabriquer.

Ieu non posc fabregar clau ni martel. 

(chap. Yo no puc fabricá, forjá, ni clau ni martell; clau de porta.)

P. Milon: Pois que d' al cor.

Je ne pus forger clef ni marteau. 

Fig. Be s taing qu' un novel chant fabrec.

P. Raimond de Toulouse: Pois vezem. 

Il convient bien que je fabrique un nouveau chant. 

Prov. Sel fabrega fer freg

Que vol far ses dan son pro.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni. 

Celui-là forge fer froid qui veut faire sans dommage son profit.

ANC. CAT. Fabreguayar. CAT. MOD. ESP. PORT. Fabricar. IT. Fabbricare.

(chap. fabricá, forjá: forjo, forges, forge, forgem o forjam, forgéu o forjáu, forgen; forjat, forjats, forjada, forjades; Forges lo dibuixán se díe de apellit Fraguas, per naixó se va ficá este alias.)


Facabela, s. f., flamberge.

Folchers venc apoihuan sus facabela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Folcher vint appuyant la flamberge par-dessus.

(ESP. (Espada : faca) flamígera; all. Flammenschwert.) 

ESP. (Espada : faca) flamígera; all. Flammenschwert



Fach, s. m., lat. faginus (de fagus), fouteau, hêtre.

Fach... antiquament so frug fo vianda d'home.

(chap. Fach... antigamén son fruit va sé (ere) minjá d'home: bellota de fach, fagus, haya, fatg, faig.) 

Fach, s. m., lat. faginus (de fagus), fouteau, hêtre.


Eluc. de las propr., fol. 207.

Hêtre... anciennement son fruit fut nourriture d'homme.

CAT. Fatg (faig). IT. Faggio.

2. Fau, s. m., lat. fagus, fouteau, hêtre.

Las folhas d'un pin e de dos faus.

(chap. Les fulles d'un pi y de dos fachs.) 

Serveri de Girone: A greu pot.

Les feuilles d'un pin et de deux hêtres.

ANC. FR. Descent desous un feu molt haut.

Roman de la Violette, p. 55.

Berte fu ens el bois assise sous un fo.

(chap. Berta estabe adins del bosque assentada daball d'un fach. Per ejemple, a la fageda (al pun 4) del retaule, als Ports de Beseit.)

Roman de Berthe, p. 48.

3. Faya, s. f., fouteau, hêtre.

Ni flor de faya.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda.

Ni fleur de hêtre. 

ESP. Haya. PORT. Faia.

4. Faia, Faya, s. f., foutelaie.

Belhs m'es lo chans per la faya

Que fan l' auzelet menut.

Bernard de Venzenac: Belhs m'es.

Il m'est beau le chant que les petits oiselets font parmi la foutelaie.

Ab la faia et la terra de sancta Eulalia.

Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27.

Avec la foutelaie et la terre de sainte Eulalie.

(chap. Fageda, fagedes, facheda, fachedes, terreno aon abunde lo fach, fachs. No sé de aón ve lo nom de una partida de Valderrobres, la foya, ¿podríe ñabé allí una fageda, un bosquet de fachs? ¿qué podíe abundá mes a la altura de Valderrobres, los robles, robres, rores, roures, o los fachs, fatgs, faigs?)


Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil. (N. E. en el alemán moderno Faltstuhl es una silla plegable, de falten y Stuhl. 

Un fauteuil, faudesteuil, faudesteul, faudestuef, es un sillón, pero la idea es muy parecida.)

Wachter, Gloss. germ.; Ménage, t. I, p. 579.

Lo reis el fadestel de mier argen... 

En un fadestol Karles lo reys. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39 et 36. 

Le roi au fauteuil de pur argent... 

Le roi Charles en un fauteuil.

ANC. FR. Une chaire en manière de faudesteuil.

Inventaire des meubles de Charles V, Du Cange, t. III, col. 320.

(N. E. Inventaire des meubles et joyaux du Roi Charles V, (21 Janvier 1380, hay varias ediciones online para los curiosos.)

La dame est de façon moult noble;

El faudestuef sist lès le roi.

Roman du Renart, t. IV, p. 127.

Il vit le roy assis sur un faudesteul.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 113.

ESP. PORT. IT. Faldistorio.


Fadi, s. m., lat. fastidium, dédain, refus.

Car del cornar aguist fadi

De mon Turcmalet.

Raimond de Durfort: Turcmalet.

Car vous eûtes dédain du corner de mon Turcmalet.

2. Fadia, s. f., refus, opposition, contradiction.

Que 'l belh semblant e 'l dous sospir 

No son messatge de fadia.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Vu que les beaux semblants et les doux soupirs ne sont messages de refus.

N' am mais la belha fadia 

Qu' el don d' autra no faria.

Berenger de Palasol: Totz temeros.

J'en aime mieux le beau refus que je ne ferais le don d'une autre.

Prov. Mais val belha fadia

Q'us dos dezavinens.

Arnaud de Marueil: Sabers e cortezia.

Beau refus vaut mieux qu'un don impoli.

Adv. comp. Vos etz ses fadia

Caps de las melhors.

Peyrols: Quora qu' amors.

Vous êtes sans contradiction la première des meilleures.

Gaucelm Faidit, ses fadia,

Vos don cosselh avinen. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Ugo.

Gaucelm Faidit, je vous donne, sans contredit, un conseil convenable.

3. Fadion, adj., frustré, privé.

Om de vos non va fadions 

De secors ni de vostra ajuda.

Roman de Jaufre, fol. 65. 

On ne s'éloigne pas de vous privé de secours ni de votre aide.

4. Fadiar, v., manquer, frustrer, tromper.

Qui volra d'esta guerra me ajudar, 

No s pot en mon aver ges fadiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Qui voudra m'aider dans cette guerre, ne se peut manquer en mon avoir.

Non es dretz, sitot hom se fadia, 

C' om se deia per tan desesperar. 

Faidit de Belistar ou Richard de Barbezieux: Tot atressi.

Il n'est pas juste, quoiqu'on se trompe, que pourtant on doive se désespérer.

Part. pas. Mas tan longamen

Mi suy fadiatz,

Celan e sufren en patz

L'afan e'l turmen.

Gaubert, Moine de Puicibot: Hueimais.

Mais si longuement je me suis frustré, cachant et souffrant en paix la peine et le tourment.

5. Afadigar, v., refuser.

Si neguna res l'agrada... 

Ja no se pot afadigar.

Roman de Jaufre, fol. 103. 

Si nulle chose lui agrée... jamais elle ne se peut refuser.


Fagot, s. m., fagot. (N. E. latin fasciculus, petit faisceau, fascine, fasces.)

Voy. Leibnitz, p. 115; Muratori, Dissert. 33.

Gran cantitat de fagots. Chronique des Albigeois, col. 15.

Grande quantité de fagots.

ESP. Fagina. (N. E. Fajina: conjunto de haces de mies que se pone en las eras; leña ligera para encender.) 

IT. Fagotto. 

(chap. feixet, feixets; feix, feixos; lo instrumén fagot es un atra cosa.)


Faichuc, Fayshuc, adj., fâcheux, importun.

Ab nulh home faichuc,

Nescis ni malastruc.

(chap. ressumit: sense Carlos Rallo Badet.)

Amanieu des Escas: El temps de.

Avec nul homme fâcheux, niais et malotru.

Cornelha... a l'aygla et als autres auzels de rapina es fayshuga et enuiosa, en tant que, quar l'aygla no auza tocar, volan apres ela, no cessa de cridar. Eluc. de las propr., fol. 144.

La corneille... est importune et ennuyeuse à l'aigle et aux autres oiseaux de rapine, en tant que, comme elle n'ose toucher l'aigle, volant après lui, elle ne cesse de crier.

Differensa es entre rim fayshuc et rim tornat, quar rims fayshucz regarda las acordansas pauzadas, outra dever, en lo comensamen o en lo mieg dels bordos... mas rims tornatz regarda solamen las finals acordansas pauzadas, otra dever, en la fi dels bordos.

Leys d'amors, fol. 115. 

Différence est entre la rime importune et la rime répétée, car la rime importune regarde les accords placés, outre devoir, au commencement ou au milieu des vers... mais la rime répétée regarde seulement les accords finals placés, outre devoir, à la fin des vers.


Faidir, v., bannir, repousser, proscrire, exiler.

Car bon esvaidor

Non pot hom leu faidir.

Torcafols: Comunal veill. 

Car on ne peut facilement repousser bon assaillant. 

Per que 'l covenc a issir de Tolosa, e faidir.

V. d'Aimeri de Peguilain.

C'est pourquoi il lui convint de sortir de Toulouse, et s'exiler.

Part. pas. M' an fag estar faiditz de mon pais.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

Me han fet está exiliat, proscrit, de mon (del meu) país

(chap. Me han fet está exiliat, proscrit, de mon (del meu) país.

Pareix que sigue una frasse de Puigdemont, pero no, es mol mes antiga, escrita en la mateixa llengua que parle y escriu “podio de monte”, podium montibus. País, com se enteníe antigamén y mol assobín al siglo XIX al castellá, (p. ej. Pedro Saputo al original) es una zona, regió, comarca, tros de terra (com “pago” de Carraovejas), terreta, terroir, provinsia, etc. A Fransa encara se fa aná bastán en este sentit (apart del mes conegut “La France est le 2ème pays”), pays d' Hérault, alt Languedoc, pays bas, etc, tamé escrit païs, com escriuen los sompos y les sompes catalanistes dels països catalans. Per sert, en catalá se díe y escribíe: catalanista, catalanistas; los (els) pobrets y (las) les pobretes han olvidat los plurals en as, que tan caracterisen al ocsitá y al seu dialecte, lo catalan, casi tan com lo oc, òc, hoc, och. Burrades de Pompeyo Fabra + política : manipulassió de un dialecte pera que paregue mes de lo que es = IEC y sucursals com la Ascuma de Calaseit, AVL, Universidad de Zaragoza, etc, etc.)

M'ont fait rester banni de mon pays.

Ben soi faiditz si de s' amor mi tuelh.

P. Vidal: Si col paubres.

Je suis bien proscrit si elle m'enlève de son amour.

Substantiv. Selh que mante faiditz.

(chap. ¿Coneixéu an algú que manté faidits, prohibits, banejats, exiliats? Encara que no los conegáu, manen los que los mantenen, y los tornaréu a votá, ya sigue al cap de cuatre añs o abans, segons convingue a la partida dels politics. Esta frasse antiga no se referix a Pedro Sánchez, pero al tems que estam, li cuadre a la perfecsió.)

Bertrand de Born: S'abrils.

Celui qui maintient bannis.

Dans la convention de la ville d'Arles avec Charles Ier imprimée à Lyon, 1617, faiditi est traduit par faidites.

Voyez Du Cange au mot faida, et l'explication de l'abbé Vertot dans les Mémoires de l'Académie des Inscriptions, t. II, p. 638 et 639.

(N. E. Es muy interesante el apellido Vertot, René-Aubert: ver tot, 

vrai - veritable tout, verdadero todo.)

ANC. FR. Quar li Poitevin li aidoient

Et le roy Jean moult faidoient.

Ph. Mouskes, Gloss. de Du Cange, t. III, col. 309.

viernes, 21 de diciembre de 2018

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758

LA LLENGUA VALENCIANA EN LA NATIVITAT DE 1758


(I yo / Nelo Font Giner / com unic responsable de la traducció al valenciá del articul i de les “llicencies”
Es tan bonico este articul i l'he llegit tantes vegaes, que ya el considere un poc meu......)
....El 25 de decembre de 1758, mentres el rey de Valencia escoltava en sa cort madrilenya villancicos cantats per Farinelli il “Castrati”- la millor veu tiple d'Europa -, les capelles musicals del Reyne de Valencia oferien composicions referides al naiximent de Jesús i, en una de les seues lletres, recolzava el ús de la llengua valenciana i la seua equivalencia en els restants idiomes europeus.

Aquell matí, seguint la tradició, els coros de la Seo, interpretaren melodies compostes per el mestre de capella don Pasqual Fuentes Alcácer . Tot era normal, hasta que aplegá el villancico quart i-davant la sorpresa general- s'escoltaren llaors al Chiquet Deu en la llengua mes dolça de la terra:
“El Cel y la Terra. La Esfera, El abisme,
els Angels, y els Homens, ab tot lo criat,
publiquen, celebren, veneren y ensalsen
ab pompa festiva la Nativitat”
A l'introduccio seguien quatre veus castellanes que, sorprengudes, interrogaven sobre “aquella extraña armonía que, aun mal entendida, el alma, y la vida nos llega a robar”
Açi, el mestre de capella, fea callar als coros pera poder sentir el mensage, i entrava un molt nitid solo de tiple anunciant que era VALENCIA (en mayuscules en l'original) qui cantava a Jesús: “Perque te sels de escoltar tots los anys que li canten Castella, Italia, Fransa y Portugal”. El autor recurrix a la prosopopeya-artifici poetic que permet parlar a les coses- pera que la veu del Reyne exprese el seu enfado perque el cantics soles es feen en castellá, italiá, frances i portugues.

Don Pasqual Puentes, naixcut en Aldaya en 1718, coneixia el mon del pentagrama des d'els 10 anys, quan fon infant del coro catedralici. Per aixo que els versos 23 i 24 tinguen interes en sugerir que, “en este Sigle”, no s'havia cantat a la Nativitat en valenciá.

“y en este Sigle no es troba memoria

de que hacha (sic) Valencia vengut a cantar”

La veu tiple pregonava que la llengua valenciana, “por su brevedad y elegancia, ninguna otra la podia superar”; juï mateix al fet per Cervantes en el Persiles. A continuació, desafiant, el soliste anonciava que: “Y per tant, ab llicencia o sens ella,alegre y gustosa,torna a publicar” El “torna a publicar” es referia a que el coro tornava a fer publica l'introduccio en valenciá: “El Cel y la Terra etc.”. La resposta castellana donava rao a la demanda: “Pues que pide razón y justicia, al Niño en su idioma divierta”.

De seguit sorgix un dialec entre el coro i el soliste en valenciá modern, molt prop del d'ara mateix i gens paregut al català impost en l'inmersió. Aixi, en el vers 40, aon diu”esta nit en Valencia”, els inmersors del IEC (que han prohibit el ús de “en” davant els noms propis), ho mudarien en “aquesta nit a Valencia”, com dirien els de Canal 9. / Y à punt ? /

Al villancico valenciá de 1758-obra popular de actor cult- va seguir atre en Nadal de 1759. En els dos trobem les terminacions en ea, com bellea i noblea; no les castellanes i catalanes bellesa i noblesa.

De la mateixa manera, els verbs no van en guionets en enclitics “entregarli” (v.52), no entregar-li. Don Pasqual Fuentes escrivia eixemple, no exemples; navaixes, no navalles; yo, no jo; en huit, no amb vuit; y lo, no i el; ilustre ciutat, no il.lustre.

També trobem el adverbi ahón (adonde), conservat per Escrich en 1851 i eliminat per el IEC. / Pompeyo y les seues burrades /

De la mateixa dècada tenim en la Biblioteca de Catalunya (per cert,¡que desagradables son els encarregats de la Sala de Reserva!) un villancico en català, a on llegim
naixament, saltan i vallan, noi, mocado, janer, gentilessa, bellessa (Bib.Cat.Ms.49); que, en el valenciá modern de Pasqual Fuentes, serien:
naiximent, boten y ballen, chiquet, mocador, giner, gentilea, bellea.

Com es habitual, la furtamantes de la Gran Enciclopedia Catalana ha capturat a Pasqual Fuentes en les seues pagines, 
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0028423.xmlcridantli “músic català”, encara que mai chafá el principat sense princip. Pero en Nadal es millor oblidar el mal somni expansioniste i enrecordarse en orgull d'aquells que en 1758 (el notari Ros, el croniste Sales, el dominic Galiana i, -pot ser en braços de sa mare-, el chiquet Vicent Martin, futur rival de Mozart) pugueren escoltar la llengua valenciana moderna, sense els barbarismes del IEC. Estos varen ser els versos que tancaven el festiu matí de Nadal:

“Aria a 4 voces:

Y entre tant repetixca el fervor

dels cors valencians,
perque tinga son fi el Villancico
de ahón va comenzar

Coros:


El Cel y la Terra, la Esfera, el Abisme,

els Angels y els Homens,
ab tot lo criat.....”

domingo, 5 de agosto de 2018

Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç , cedilla

Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç cedilla, c trencada.
Si alguien se cargó el catalán tradicional, fue el endiosado Pompeyo (Pompeu) Fabra. Será interesante ir recogiendo algunas de las “burradas” que fue pergeñando en su propuesta de reforma lingüística. Hoy hablaremos de la cedilla, la “ç”.

Qué bien y diferenciador suenan a algunos la palabra “Barça”. La cedilla parece un hecho diferenciador lingüístico entre el catalán y el castellano. Sin embargo, a mediados del XIX Pedro Labernia, en su Diccionario de la lengua catalana ya advertía: “Esta letra de verdadera fisonomía catalana … se desterró del uso a semejanza de la lengua castellana”.

Ciertamente, en el siglo XIII la cedilla, “ç”, c trencada en catalá, estaba generalizada en todas las lenguas romances, aunque propiamente su extensión y mantenimiento se debieron al castellano (especialmente a Nebrija y anteriormente a Alfonso X el Sabio).

El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.

En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.

Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.
El tonto de Pompeyo Fabra, pensaba que esta letra era una peculiaridad propia del catalán que le distinguía del castellano y la “recupera” en sus Normas Ortográficas, con una extrema y absurda euforia.


////


POMPEU FABRA que per a DISTINGUIR el català lo mes possible del castellà, s'inventà, entre atres coses: la “i” llatina en lloc de la “i” com conjunció, la “X” en lloc de la CH, el punt entre els dos “LL” “L.L”, escriure “V” quan en castella s'escriu “B” i lo mateix en la “G” i la “J”. L'inteligibilitat entre dos llengües no es un criteri valit per a afirmar que se tracte de la mateixa. Tambe gallecs i portuguesos s'entenen, o suecs i noruecs, o checs i ESLOVACOS, pero la diferencia es que no existixen deliris imperialistes d'uns sobre atres. POMPEU FABRA -el que creà artificialment el "Catala estandart" per a qui no ho sapia- era un analfabet en llingüistica, i aixo no ho dic yo, ho dia Don Miquel d'UNAMUNO: "¿POMPEU FABRA? Un mal deprenent de filòlec que ha creat una llengua llombarda plagada d'arcaisme, galicismes i barbarismes ". No controlava ningu dels seus quatre camps: ni el MORFOSINTÁCTICO, ni el lexic, ni el fonètic, ni el semàntic. Per aixo, se torna "troglodita" i, mirant als Classics Valencians, se dedica a recuperar gran quantitat de "arcaismes" obsolets que la LLENGUA VALENCIANA , en la seua evolució llogica, ya havia perdut. Com per eixemple "AQUEST, "NOSALTRES", "VOSALTRES","ALTRES ". Tambe inunda el "catala estandart" de Galicismes (SORTIDA, PAS, PETIT, MALGRAT, DONCS, ALESHORES, etc...) que la Llengua Valenciana no usa. Se trague de la cofeta coses com la L brotada que mai ha existit, ha eliminat el Yo pel JO, i ha introduït els digrafs TJ, TX, TG i TZ que no existien i tot aixo, ho feu basant-se en el dialecte BARCELONÍ, provinent del LLEMOSÍ, occita i provençal FRANCES El "LIBER ELEGANTIORUM" es el primer diccionari d'una llengua romanica. JOAN ESTEVE, VENECIA 1489; "ESCRIT en llatina ET VALENTIANA LINGUA". Despuix venen els catalanistes, editen el llibre i canvien "Valentina" per "Catalana" al mes pur estil "gran germa" i santes pasqües. Durant mes d'un segle, la burguesia nacional-catalana ha anat montant una xarcia internacional estrategicament dotada i mantinguda en fondos espanyols. En l'arrogant expectativa de proclamar la possessio del "dogma universal" en llingüistica, el pancatalanisme ha anat instalant a les seues afines i intelectuals organics en rectorats i catedres internacionals pagats i mantinguts en imposts espanyols, per a fer "EL GRAN CATALUNYA". La realitat es que el que se mos impon el "CATALA ESTANDART"="BARCELONÍ,=LLEMOSÍ", perque JORDI PUJOL aixina ho volgue, i AZNAR i el PP se vengueren perque necessitaven del soport dels NACIONALISTES per a governar. I com les lleis les fan els politics i els juges soles les interpreten, despuix ix el tribunal suprem dient que l'idioma es el catala. Pero aço es en tot en lo que se basa la seua "CIENTIFISME": 1980. Se celebra el XVI Congrés Internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques en MALLORCA, organisat per la SOCIETÉ de LINGÜISTIQUE ROMANE" (7 al 12/04/80). El grup catala presenta, al concloure, un MANIFEST contra l'independencia llingüistica de la Llengua Valenciana front al catala (dialecte BARCELONI) . Dels 830 filòlecs romanistes assistents al congrés, representant a 33 països, tan soles 32 experts romanistes firmaren la seua conformitat en les TESIS catalanes. Fon rebujat per 723 experts. En canvi, en el mateix congrés, SETCENTS XIXANTA dels assistents se pronunciaren en favor de la denominacio mallorquina-balear per a la llengua en us en Balears. Un dur REVÉS contra les arrogants ambicions d'uns fabricants de fantasies filologiques i de "CIENTIFISMES" inventats que no tenen el respala ni dels archius, ni de la ciencia rigorosa. Els tentaculs del catalanisme apleguen molt llunt, ya que en l'ART. 1º del Real Decret del 26 de novembre de 1926, a la llengua valenciana li corresponia un silló en la RAE per a representar-la com llengua independent; "La Real Academia Espanyola se compondra de quaranta i dos Academics numeraris, huit dels quals deuran haver-se distinguit notablement en el coneiximent de les llengües espanyoles distintes de la castellana, distribuint-se d'este modo: dos per al idioma catala, un per al valencià, un per al mallorquí, dos per al gallec i dos per al VASCUENCE." Esta clar, era quant la RAE se regia merament objectives i criteris tècnics, frut de l'investigació i de l'estudi dels professionals i experts en les distintes materies que dirigien dita institució, abans de que sofrira les pressions dels catalanistes en 1971, els quals obligaren als academics d'eixe moment a canviar la denominació que reconeixia a la llengua valenciana, com llengua propia. I quan dic pressions dels catalanistes, i no frut del debat científic, no ho dic yo, es perque aixina ho reconeixqueren, entre atres, el cardenal TARANCÓN o Camil Josep Cela

miércoles, 12 de abril de 2017

Gramática, ortografía, Chapurriau

Gramática, ortografía, Chapurriau


Miréu la gramática de la llengua romans de Fransa, mare de la lenga occitanaocsitá, occitan, y de un dels seus dialectes, lo catalan.


Gramática, ortografía, Chapurriau

Después del ola k ase del castellá, tot es possible, chiquets y chiquetes.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Idioma_oficial

http://www.xuliocs.com/Esquisa/lengdialect.htm

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Idioma

Un idioma (del latín: idiōma, y este del griego: ιδίωμα 'peculiaridad, idiosincrasia, propiedad') o lengua es un sistema de comunicación verbal (lengua oral y gráfica) o gestual (lengua signada) propia de una comunidad humana. Cada idioma se subdivide en dialectos (por definición, cada una de las formas en que se habla una lengua o idioma en una región específica), pero actualmente se duda que exista un criterio válido para hacer tal división (de lenguas o idiomas en dialectos) de una manera objetiva y segura.
La determinación de si dos variedades lingüísticas son parte o no del mismo idioma es más una cuestión sociopolítica que lingüística.

Bases per a escriure en chapurriau.

NO fem aná la NY, fem aná la Ñ

Si tenim un teclado sense Ñ podem fe aná lo código ASCII 

ñ alt + 164
Ñ alt + 165


NO fem aná la ç, Ç (cedilla) es una de les burrades de Pompeyo Fabra.

NO fem aná lo puntet dels collóns, punt volat, il.lusió, ilusió, ni la geminada, en dialecte catalá este puntet va al mich de la lletra.

NO existix la tilde grave, è, à, totes son així, í, á, é, ó, ú, borriquito como tú

NO fem aná los grupos de consonans siguiens:
tg tj ts tx tz
Grupos consonantics que representen sonidos africats 
So [d͡ʒ] [t͡s] [t͡ʃ] 

metge, meche, mechesa, dotó, dotora, doctora, 
mitja, mija,
pitjor, pijó,
dutxa, ducha
matxo, macho,
Natxo, Nacho, com Ignacio Sorolla Mela
Montxo, Moncho

NO fem aná cap lletra entre los dos apellits (cognoms, cognome en italiá)
Artur Quintana i Font, escribim Arturo o Arturico Quintaneta Font, Josep Antoni Duran i Lleida, de Alcampell , yo Ramón Guimerá Lorente, no
 Ramon Guimerà i Lorente en dialecte català modern.
Antes o abans de Pompeyo Fabra, los catalans escribíen la y griega.

NO fem aná la nv, canvi, fem aná mb, cambi


Se fa aná lo apóstrofe, l' águila, l' aigua, lo menos possible, coste massa de escriure, d' escriure.


Lo sonido [s] se escriu ss entre vocals

cassola, dissimulá, grossa, missa, mosso, mussol, pessic, possessió, possible, pressa, Burjassot, Massalió, Picassent, Terrassa, Saragossa, etc.

Roch, no roig, coló.

Mach, no maig, mes de l' (lo añ; a Mallorca añy).


Alfabeto.

Lletra, com se pronunsie:

a, a
b, be
c, ce
d, de
e, e
f, efe
g, ge (je)
h, hache
i, i
j, jota
k, ka
l, ele
ll, elle
m, eme
n, ene
ñ, eñe
o, o
p, pe
q, cu
r, erre
s, esse
t, te
u, u
v, uve
w, uve doble
x, equis
y, y grega o griega
z, zeta

Pronoms:

Los números:

Tamé podeu lligí esta entrada al blog de la Facao:

números en chapurriau de Torrevelilla


un, una, 1

dos, 2
tres 3
cuatre 4
sing 5 sinc
sis 6
sat 7 set (siat a Valjunquera y atres pobles)
vuit 8
nou 9
deu 10 (dieu, diau)
onse 11
dotse 12
tretse 13
catorse 14
quinse 15
setse 16
dessat 17
devuit 18
denou 19
vin 20
vintiún, vintiuna 21
vintidós 22
vintitrés 23

trenta 30

trentaún, 31
trentacuatre 34
trentanou 39
coranta 40
corantassing 45
sincuanta 50
sixanta 60
setanta 70
vuitanta 80
noranta 90
sen 100
sen sat 107
sen vintivuit 128
sen setantasís 176
dossens 200 o dos sens
dos sens sincuanta nou 259  
sat sens trenta tres 733
vuit sens vintiún 821
mil 1.000
sen mil 100.000
un milló 1.000.000
catorse millons 14.000.000

Artícul definit:

Mascle (masculino):
LO, LOS,
lo carro, los carros


Femella (femenino):

LA, LES

la lleit, les vaques que fan - donen lleit.

Artícul indefinit:


un, uns

un llop, uns llops

una, unes

una lloba, unes llobes

Interrogatius:


qué, quí, quín, quína, quíns, quínes ?


Pronoms


Per a les persones

qui, quí qui no beu vi no cave la viña (o ere al revés?)

Per a les coses

que, qué, qué collons hau fet?

Possessius:


lo meu, la meua, los meus, les meues.
lo teu, la teua, los teus, les teues.
lo seu, la seua, los seus, les seues.
lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
lo vostre, la vostra, los nostres, les vostres.
lo seu, la seua, los seus, les seues.

TON yayo, TA yaya, MA yaya, MON yayo, SON yayo, SA yaya, MAN germana.  



Demostratius


De proximidat
este, esta
estos, estes
aixó
De lluñanía
aquell, aquella
aquells, aquelles
alló

Numerals ordinals:


primé, primera, primés, primeres

segón, segona, segons, segones o segondes (segundo ya se diu)
tersé, tersera, tersés, terseres
cuart, cuarta, cuarts, cuartes
quinto o quin, quinta, quintos, (quins), quintes
sexto, sexta, sextos, sextes
séptim, séptima, septims, séptimes
octavo, octava, octavos, octaves
noveno, novena, novenos, novenes
déssim, déssima, dessims, déssimes


Cuantitatius:

Invariables:


massa, prou, mes, menos.


Variables:


cuan, cuanta, cuans, cuantes,

tan, tanta, tans, tantes,
mol, molta, mols, moltes,
poc, poca, pocs, poques,
bastán, bastans, bastantes

Vore Verbos del romans, verbes de la langue romane, de Fransa.


Conjugassions 
 
Primera
Segona
Tersera
-re / -é
trobá
perdre, pedre  
volé, voldre
dormí
serví

Formes no personals
Infinitiu
Gerundio
Partissipi
cantá
cantán
cantat, cantada,
cantats, cantades


Indicatiu
Presén
Imperfecte
Futur
Condissional
canto
cantaba
cantaré
cantaría
cantes
cantabes
cantarás
cantaríes
cante
cantabe
cantará
cantaríe
cantem
cantabem
cantarem
cantaríem
canteu
cantabeu
cantareu
cantaríeu
canten
cantaben
cantarán
cantaríen

Subjuntivo
Presén
Imperfecte
canta
cantara
cantos
cantareu
canto
cantare
cantem
cantárem
cantéu
cantareu
canton
cantaren


Imperatiu (maná)
Presén
cant(tú)
canto (vosté)
cante(natros) la cansoneta que mos han dit
canté(vatros)
canton (vostés)

Modelo de la primera conjugassió:


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
trobá
trobo
trobán
trobat
trobes
trobe
trobem o trobam
trobéu o trobáu
troben

Modelo de la segona conjugassió

Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
perdre - pedre
pergo, pérdego
perdén
perdut
perts
pert
perdem
perdéu
perden

Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
prendre o pendre
preng o prenc
prenén
pres
prens
pren
prenem
preneu


prenen

Model de la tercera conjugassió

 Infinitiu Presén Gerundio 
Partissipi

dormí dórmigo dormín dormit

dórmigo

dorms
 dorm
dormim
dormiu
dormen

 Infinitiu Presén Gerundio 
Partissipi

 serví servixco servín servit

servixco

servixes
servix
servim
serviu
servixen

Verbos irregulars o irregulás

Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
aná
vach
anán
anat
vas
va
anem
anéu o anáu
van


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
está
estic
están
estat
estás
está
estem o estam
estéu o estáu
están


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
soc
sén
estat
eres
es
som
sou
son


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
habé
hai o hay
habén
hagut
has
ha
habem o ham
habéu o hau
han


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
podé, pugué
puc
podén
pogut, pugut
pots
pots
podem
podeu
poden (la tersera persona coinsidix en lo verbo podá)


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
volé, voldre
vull
volén
volgut
vols
vol
volem
voléu
volen (3.a persona igual que lo verbo volá)


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
sabé
sabén
saps
sap
sabem
sabéu
saben


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
fe
fach
fén
fet
fas
fa
fem
féu
fan


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
di
dic
dién
dit
dius
diu
diem
diéu
diuen


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
tindre
ting o tinc
tenín, tinín
tingut, tengut
tens
tenim
teniu
tenen


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
vindre
ving o vinc
venín, vinín
vingut
vens
ve
venim
veniu
venen


Infinitiu
Presén
Gerundio
Partissipi
viure
vic
vivín
viscut, vixcut
vius
viu
vivim
viviu
viuen

Tems compostos de passat 

Pretérit perfecte
Pretérit indefinit

vach + infinitiu
vas + 
infinitiu
va + 
infinitiu
vam + 
infinitiu

vau + infinitiu
van + infinitiu

hay - hai + Partissipi
has + Partissipi
ha + Partissipi
ham + Partissipi
hau +  Partissipi
han + 
Partissipi
Ejemples:
Ahí vach aná a classe de catalá,
vam trobá a la professora fen pilates
Ejemples:
Avui hay arribat tart,
este matí hai jugat a fútbol


Les prepossisións:

a
en
de
per, per a
contra
entre
segóns
sense
cap a
desde, 

hasta, daball, devall


Contracsió de prepossisións: 

 a, de y per seguides de l' artícul LO o LOS se contrauen:
Singular
Plural
a + lo = ala + los = als
de
de + lo = delde + los= dels
per 
per + lo= pelper + los = pels
Men vach al poble
Als pobles se viu mol tranquil

Los tolls dels estrets

Pel camí del Parrissal
Pels camins del Matarraña.
Me vach escapá PELS pels.

Adverbios de modo o manera:

com
be,  ben (dabán del verbo)
malamén, mal (
dabán del verbo)
milló
pijó
així
al menos
sol 
solamen (solamén es cimiento)
només
sobretot
de cap a cap
 de verdat
de pressa, depressa  
etc.

Adverbios de cantidat

massa
mol
bastán
prou
poc
gens
(gens ni mica)
tan
massa poc 

Adverbios de lloc, puesto:

aon, aón
aquí, ací, astí, assí
allá
allí
cap aquí
cap allá
dins (cap a dins)
detrás
dabán
damún
deball, daball
amún
aball
a dal
a baix, abaix,
a prop  , prop
lluñ
a la dreta
a la esquerra
a má dreta
a má esquerra
a la zurda, a la esquerra


Adverbios de tems:

cuan
ara
(llavors, llavores), allabonses, entonses
sempre
mai o may
assobín, sobín
(de tan en tan)
a vegades, a vegaes
mentrestán
abáns, antes
después
pronte
de seguida, enseguida
tart
ya
encara
  com mes pronte milló

Adverbios de afirmassió

sí 

pos claro
de verdat

Adverbios de duda:

quí sap
potsé, pot sé, podríe sé, pos igual sí

alomilló, alo milló 
(a lo llomillo no)

Adverbios de negassió

no
tampoc
de cap manera
ni de coña
ni u ensomios (ni lo sueñes)
sí, pels collóns, sí, los collóns


Les conjunsions

y
ni
que
o
pero
sino
perque
ya que
si
com
encara que 

Mesos de l' añ:

giné
febré
mars
abril
mach
juñ
juliol
agost
setembre o septembre (abans ere lo número 7)
octubre
novembre
desembre

Estassions del añ:

primavera, estiu, otoño (tardó se diu an algún poble ?), hivern

Colós:

groc, groga, grocs, grogues (no digáu amarill, collons) / amarillo, amarilla, amarillos, amarillas
blau, blavet, blava, blaus, blaves / azul, azules
roch, roijet, roijos / rojo, rojos (Monroch, Monroyo)
roija, roiges / roja, rojas; Peñarroija, Penarroija
vert, verd, verda, verds o verts, verdes / verde, verdes
marrón
violeta, lila
blang o blanc, blanca, blangs o blancs, blanques / blanco, blancos, blanca, blancas
negre, negra, negres / negro, negra - negros, negras
rosa, rosat, rosadet (lo vi pot se clarete)