Mostrando las entradas para la consulta roch ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta roch ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 4 de septiembre de 2026

Vermelh, Vermel, Vermellet, Vermelheza, Vermelho, Vermillon, Vermeillon, Vermelhejar, Vermelheiar

Vermelh, Vermel, adj., vermeil.
Prat me semblon vert e vermelh
Eissamen com lo temps de mai.
B. de Ventadour: Era non vei.
Les prés me semblent verts et vermeils également comme le temps de mai.

Chapurriaudín; (chap. Roch, rochos o roijos, rocha o roija, roches o roiges.)

Aus, tu que as draps e pelhas
E vezes de freg vermelhas
Las gens.
(chap. Sens (escoltes), tú que tens draps y pells y veus de fret roiges les gens.)
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Entends, toi qui as draps et fourrures et vois de froid les gens vermeilles.
Subst. Era revironada de polpra e de vermel. Trad. de l'Apocalypse, ch. 17.
Était environnée de pourpre et de vermeil.
CAT. Bermell. ESP. Bermejo. PORT. Vermelho. IT. Vermiglio.
(chap. Roch, rochos o roijos, rocha o roija, roches o roiges.)

Rochos (agüelo Sebeta)

2. Vermellet, adj. dim., vermeil.
(chap. Bell nas y boques roigetes o rochetes.)
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.
Beau nez et bouches vermeilles.
IT. Vermiglietto. (chap. Roiget o rochet com Carlos Rallo Badet, roigets o rochets com los ascumites, roigeta o rocheta com la Silvia Dilla Vidal de la CHA, roigetes o rochetes com les sossialistes, comunistes, republicanes. 
A Arnes existix lo mote : cara colorada o roija.)

Silvia Dilla Vidal, jotera, chiqueta

3. Vermelheza, s. f., vermillon, couleur vermeille.
Flor dita de camp... ha... vermelheza. Eluc. de las propr., fol. 209.
Fleur dite de champ... a... couleur vermeille.
IT. Vermigliezza. (chap. Roijó o rochó, roijós o rochós.)

San Pere, baturro, Zirigoza, rana

4. Vermelho, Vermillon, Vermeillon, s. m., du lat. vermilium, vermillon,
écarlate.
De blanquet e de vermeillon.
Le Moine de Montaudon: Quant tuit.
De blanchet et de vermillon.
Vermillon, clam vos faz
D' un avol pega peincha.
Folquet de Marseille: Vermillon.
Vermillon, je vous fais réclamation d'une méchante poix colorée.
La cal era cuberta de bis e de polpra e de vermelho.
Trad. de l'Apocalypse, ch. 18.
Laquelle était couverte de lin et de pourpre et d'écarlate.
ANC. CAT. Vermeyló. CAT. MOD. Bermelló. ESP. Bermellón. PORT. Vermelhão. IT. Vermiglione. (chap. Bermellón o bermelló, bermellons; escarlata : com la de “lo que lo ven se va emportá”, O'Hara, escarlates.)

Markel Bringuè, Marcel Pena, lo pena de Marsel, lo reguer, Franja Viva, Franja Morta, Alguer, Alguero.

5. Vermelhejar, Vermelheiar, v., devenir couleur de vermillon, rougir, devenir rouge.
Trastota la porta viratz vermelhejar. Guillaume de Tudela.
Toute la porte vous verriez devenir rouge.
ANC. FR. Tote li vermeillist la face. Roman du Renart, t. II, p. 349.
Tandis nous voyons d'avanture
Vermeiller dedans un pastis.
R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. I, choeur.
CAT. Bermellejar. ESP. Bermejear. IT. Vermigliare. (chap. Rogejá o rochechá; ya rochechen les sireres, a La Fresneda, o Vallchunquera. Ficás roch, de fret, vergoña.
Al roiget de Ignacio Sorolla Vidal no lo vorás ficás roch de vergoña, perque no ne té ni mica.)

Natxo Sorolla Vidal, Ignacico, aragonés catalanista, doctorcico

domingo, 26 de abril de 2026

Rog - Rubrica

Rog, adj., allem. Roth (rot), rouge, de couleur rouge.
(N. E. latín rubeo y derivados.)
Dans la basse latinité rocus s'employait pour désigner une sorte de vêtement écarlate. (N. E. Roquete escarlata.)
Exuens se vestimento quod lingua rustica dicitur rocus.
Helgaudus, In Roberto rege, ann. 1029.
Sobr' un teule rog et antic.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Sur une tuile rouge et antique.
Torna... de livor en citri o rog.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Change... de lividité en citrin ou rouge.
Barba rossa, auras roja,
Don ti poiras totz revestir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Barbe rousse, rouge tu auras, dont tu te pourras tout revêtir.
Rojas venas. Trad. du lapidaire de Marbode.
Veines rouges.
CAT. Rotj (¿no encontró a Jaume Roig?). ESP. Rojo. IT. Roggio. (chap. Roch, rochos o roijos, roija o rocha, roiges o roches; ros, rossos, rosset, rossets.)

Rochos (agüelo Sebeta)

2. Roga, Rocha, Roia, Roya, s. f., allem. Röthe, garance, écarlate.
Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 123.
Grana e roga e brezilh. Évang. de l'Enfance.
Écarlate et garance et brésil.
Non sia tens en roia.
Statuts de Montpellier, de 1204.
Ne soit pas teint en garance.
De bresil ni de rocha.
Totas las royas.. del dich autar.
Cartulaire de Montpellier, fol. 192 et 175.
De brésil et de garance.
Toutes les écarlates… dudit autel.
CAT. Roja. ESP. Rubia (roja). PORT. Ruiva. IT. Robbia. (chap. Roija, roiges; rubia, rubies; rossa, rosses, rosseta, rossetes.) 

3. Rogor, s. f., rougeur.
Rogor en... huels.
Rogor del sanc.
(chap. Roijó als... ulls. Roijó de la sang.)
Trad, d'Albucasis, fol. 49 et 55.
Rougeur en... yeux.
Rougeur du sang.
CAT. Rojor. (chap. Roijó, roijós.)

4. Rogeza, s. f., rougeur, couleur rouge.
Am may de rogeza que de blanc.
Mar Roia... de las ribas et terra que 'l so eviro pren rogeza.
Eluc. de las propr., fol. 266 et 153.
Avec plus de rougeur que de blanc. 
La Mer rouge... des rives et terre qui lui sont environ prend couleur rouge.
ESP. Rojeza. IT. Rossezza.

5. Rogenc, adj., rouge.
Ca ravios... les uelhs ha... rogencs. Eluc. de las propr., fol. 243.
Chien enragé... les yeux a... rouges.
ANC. CAT. Rogent. CAT. MOD. Rojenc.

Lo reguer, lo pena de Marcel, Markel Bringuè, Marcel Pena; Rogenc, adj., rouge

6. Rogir, v., rougir, rendre rouge.
A el puiet el vis
Lo sanc del cor, si que rogis.
Roman de Jaufre, fol. 83.
A lui monta au visage le sang du coeur, de sorte qu'il rougit.
(chap. Enroigí, enroigís, enrochí, enrochís, fés roch.)

7. Rovezir, v., rougir, rendre rouge.
Flama lor chai del ciel qu' els rovezis.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 3.
Flamme leur tombe du ciel qui les rougit.

8. Rojeiar, v., rougir.
Part. prés. Resplendent et rojeiant cum foc. Eluc. de las propr., fol. 266.
(chap. Resplendén y roigeján com (lo) foc.)
Resplendissant et rougissant comme feu.
CAT. Rojejar. ESP. Rojear. IT. Rosseggiare. (chap. Roigejá, rochechá; a La Fresneda o Valjunquera: “¿Ya rochechen les sireres?”)

Críticas hacia la catalanización de un pueblo de Teruel, La Fresneda.

9. Enrogesir, Enrogezir, Enrojezir, v., rougir, devenir rouge.
Vezes la cara del malaute enrogesir.
Enrojezir e inflar.
Sia ignit... entro que s' enrogisca.
Trad. d'Albucasis, fol. 13, 55 et 9.
Tu vois la face du malade rougir.
Rougir et enfler.
Soit enflammé... jusqu'à ce qu'il devienne rouge.
(ESP. Enrojecer.)

10. Enrogjar, v., rougir.
Lo sanc en salh a rag, don lo prat enrogja.
Roman de Fierabras, v. 1313.
Le sang en sort à filet, dont le pré rougit.
ANC. FR. 
Dars de fer bien eschauffés et enrougis.
Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. II, ch. 2.

11. Subrog, adj., sous-rouge.
Roia et subroia de sobre. Eluc. de las propr., fol. 90.
Rouge et sous-rouge dessus.

12. Rubor, s. m., lat. rubor, rougeur, couleur rouge.
O ab rubor
O ab lagremas de dolor.
(chap. O en rubor o en llágrimes de doló.)
Brev. d'amor, fol. 109.
Ou avec rougeur ou avec larmes de douleur.
Carbo..., quan foc es en el incorporat, a rubor.
Eluc. de las propr., fol. 132.
Charbon..., quand le feu est en lui incorporé, a couleur rouge.
CAT. ESP. PORT. (chap) Rubor.

13. Ruber, v., lat. rubere, être de couleur rouge, avoir la couleur rouge.
Part. pas. Foc... ha calor rubent o vermelha.
Sol de mati es rubent.
Eluc. de las propr., fol. 24 et 116.
Feu... a chaleur étant de couleur rouge ou vermeille.
Soleil du matin est ayant la couleur rouge.
(chap. adj. ruén, ruéns, ruenta, ruentes : de coló roch a causa de la caló.)

14. Rubificatiu, adj., rubificatif, propre à rendre de couleur rouge.
Calor... es rubificativa, quar, subtilian grossa materia, la transmuda en natura de foc qui ha calor rubent o vermelha. Eluc. de las propr., fol. 24.
La chaleur... est rubificative, car, subtilisant la grosse matière, elle la transforme en nature de feu, qui a chaleur étant de couleur rouge ou vermeille.
IT. Rubificativo. 

15. Rubificar, v., devenir de couleur rouge, rendre de couleur rouge.
Part. pas. E 'l quart quant es rubificat.
Poète Chimique, Hist. litt., t. VII, p. LII.
Et le quatrième quand il est devenu de couleur rouge.
ESP. Rubificar. IT. Rubificare. (chap. Rubificá, fés de coló roch, rubio, ros.)

16. Robi, s. m., rubis.
Plus clara que flors de lis
Ni maracdes ni robis. 
Cadenet: Ai doussa flors.
Plus brillante que fleur de lis et émeraude et rubis.
Per maracdas o per robis d' Orient. V. et Vert., fol. 29.
Pour émeraudes ou pour rubis d'Orient.
CAT. ESP. (rubí) Rubi. PORT. Rubi, rubim. IT. Rubino. (chap. Rubí, rubís.)

17. Robina, s. f., rubis.
Pel saur ab color de robina.
Bertrand de Born: Rassa.
Chevelure blonde avec couleur de rubis.

18. Rubrica, s. f., lat. rubrica, rubrique, sorte de terre rouge.
Colors... alcunas naysho en venas de terra naturalment..., cals so... rubrica.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Les couleurs... aucunes naissent dans les veines de la terre naturellement, telles sont... rubrique.
Ce mot servait aussi à désigner les titres des diverses parties d'un livre, parce qu'on les écrivait en rouge.
Lo capitol VII que acomensa en sa rubrica: Capitol, etc.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 32.
Le chapitre septième qui commence en sa rubrique: Chapitre, etc.
Tractem de la rubrica dels motz. Leys d'amors, fol. 93.
Traitons de la rubrique des mots.
CAT. ESP. (rúbrica) PORT. IT. Rubrica. (chap. rúbrica, rúbriques.)

Rubrica, s. f., lat. rubrica, rubrique, sorte de terre rouge.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, II.

II.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.

miércoles, 16 de septiembre de 2026

Vim, Vimener - Vinha, Vinna, Vit, Vin, Vi - Envinagrar

Vim, s. m., lat. vimen, osier, saule. 
Pois brotona 'l vim.
A. Daniel: Chanson d'un. 
Puisque l'osier bourgeonne.
Guillems, de claustra us vim
Issir enseing ab un vim.
T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.
Guillaume, de cloître nous vous vîmes sortir ceint avec un osier.
ANC. CAT. Vim. ESP. Vimbre (mimbre). PORT. Vime. IT. Vime, vimine.
(chap. Vime, vimes, per ejemple de sarguera, sargueres; vímec, vimecs.)

Cabezudos en Beceite Nicolás

2. Vimener, s. m., oseraie, lieu planté d'osiers.
Aubareda et vimener. Tit. de 1330, de Bordeaux. Bibl. Monteil.
Albarède et oseraie.
ANC. FR. Certaine vismière et leze contenant environ deux journeaux.... 
Tenir et exploiter certaine vismière.
Titres de 1537 et de 1545. Du Cange, t. VI, col. 1652.
PORT. Vimeiro. (chap. Vimené, vimenés; sargueral, sarguerals.)

Vimené, vimenés; sargueral, sarguerals

Vinha, Vinna, s. f., lat. vinea, vigne, lieu planté de vignes.
No i guardetz camp ni vinha ni ort.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Que vous n'y regardiez champ ni vigne ni jardin.
Que tu sias d' aquels lials obriers 
Que Dieus met en la vinha. 
Izarn: Diguas me tu.
Que tu sois de ces loyaux ouvriers que Dieu met dans la vigne.
CAT. Vinya. ESP. Viña. PORT. Vinha. IT. Vigna. (chap. Viña, viñes; viñeta,
viñetes.)

Garnacha peluda, borruda, vellosidad, envés de la hoja

2. Vit, s. f., vitis, vigne, pied de vigne.
Hom adoncx poda las vitz. Brev. d'amor, fol. 46.
Alors on taille les vignes.
De bona vit, quan razina,
Deu hom amar son razim.
Gavaudan le Vieux: Lo vers deg.
De bonne vigne, quand elle produit des raisins, on doit aimer son razin.
Fig. Yeu soi la vitz e vos es las brancas e las fuelhas. V. et Vert., fol. 37.
Je suis la vigne et vous êtes les branches et les feuilles.
ESP. Vid. PORT. Vide. IT. Vite.

3. Vin, Vi, s. m., lat. vinum, vin.
Fuecx d' amor escart e destreing
Que vins ni l' aiga no l' esteing.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Feu d'amour tenace et concentré que vin ni l'eau ne l'éteint.
Ab vin blan la devetz lavar.
(chap. En vi blang o blanc la debéu rentá o llavá.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Avec vin blanc vous la devez laver.
Celier a metre vis. Eluc. de las propr., fol. 228.
Cellier à mettre vins. 
Fig. Orguelh es lo vi del diable. V. et Vert., fol. 6.
(chap. (L') orgull es lo vi del diable o dimoni.)
Orgueil est le vin du diable.
CAT. Vi. ESP. Vino. PORT. Vinho. IT. Vino. (chap. Vi, vins; vinet, vinets.)

Un vinet per al ermitaño del grupo. Fa sis añs, per La Rioja, vam está a Elciego als apartaméns de Bodegas Valdelana y vam vore la bodega espectacular que tenen. botellicas a blogspot es lo meu blog de vins y begudes en alcohol.

4. Vinher, Vinhier, s. m., vignoble.
Una vinha que es el vinher, lo qual vinher es apelat Vinher. 
Tit. de 1272. Arch. du Roy., J, 4.
Une vigne qui est au vignoble, lequel vignoble est appelé Vignoble.
Vinha... o vinhiers. Tit. de 1270. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69.
Vigne... ou vignoble.
ANC. CAT. Vinyer.

5. Vinayres, Vinares, s. m., vignoble.
Deves l' adreg del vinares
Peyras i rogan mot espes.
V. de S. Honorat.
Devers le droit (à droite) du vignoble les pierres y roulent moult épais.

6. Vinaria, s. f., du lat. vinarius, cave à vin.
Vinaria, es celier a metre vis. Eluc. de las propr., fol. 228.
(chap. Cava, es bodega pera ficá vins.)
Cave, c'est cellier à mettre vins.

7. Vinenc, adj., vineux, couleur de vin.
Gotas de sanc vinencas. Eluc. de las propr., fol. 266. 
(chap. Gotes de sang o sanc vinoses : del coló del vi negre : roch.)
Gouttes de sang vineuses.

8. Vinaci, s. m., lat. vinacia, vinasse, marc de vin.
Vinaci, es vi de la derieyra trolhada. Eluc. de las propr., fol. 228.
Vinasse, c'est vin de la dernière pressée.
(chap. Aiguardén.)

9. Vinos, adj., lat. vinosus, vineux, couleur de vin.
La color roia et vinosa.
(chap. La coló roija y vinosa; lo coló roch y vinós.)
La partida vinoza pren vigor. 
Eluc. de las propr., fol. 135 et 75.
La couleur rouge et vineuse.
La partie vineuse prend vigueur.
CAT. Vinos. ESP. Vinoso. PORT. Vinhoso. IT. Vinoso.
(chap. Vinós, vinosos, vinosa, vinoses.)

10. Vinada, s. f., vinage, redevance en vin.
Lo coms e li seu prengo bladada e vinada en aissi com an faig.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., J, 4 et 5.
Que le comte et les siens prennent bladage et vinage par ainsi comme ils ont fait.
(chap. Vinada, vinades : impost que se pagabe en vi; bladada : en blat.)

11. Vinnal, Vinnar, s. m., vignoble.
Las vinnas ni els vinnals. 
Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 50.
Les vignes et les vignobles.
Vinnars e prats. Tit. de 1217. DOAT, t. CXV, fol. 27.
(chap. Viñes y prats.)
Vignobles et prés.

12. Vinagre, s. m., vinaigre.
Mel e vinagre ajustatz
E pauc de caus.
(chap. Mel y vinagre ajuntats y un poc de cals.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Miel et vinaigre mêlez et un peu de chaux.
Una cana longa
Plena de vinagre e de fel.
(chap. Una caña llarga plena de vinagre y de fel.)
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Un roseau long plein de vinaigre et de fiel.
CAT. ESP. PORT. Vinagre. IT. Vinagro (aceto). (chap. Vinagre, vinagres.)

Para tocarte, moceta,  venimos aquí un montón,  con guitarras y laudes,  bandurrias y acordeóns.  Guitarrico, trompa y gaita,  tocaremos con ardor,  aunque tu pandero, niña  tocaríamos mejor.

13. Envinagrar, v., mêler, arroser de vinaigre.
Part. pas.
Del foc arden ab l' aigua envinagrada.
(chap. Del foc ardén en l'aigua avinagrada o envinagrada: mesclada en vinagre.)
Serveri de Girone: Totz hom deu.
Du feu ardent avec de l'eau mêlée de vinaigre.
ANC. CAT. ESP. PORT. Envinagrar. (chap. Envinagrá; avinagrá, avinagrás : fés vinagre : apuntá, apuntás lo vi; picá, picás lo vi.)

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

lunes, 27 de abril de 2026

Ros, Rosada

Ros, s. m., lat. ros, rosée.
Ros, es pauca ploia.
Temps de ros et de pluvial irrigacio.
Eluc. de las propr., fol. 127 et 129.
Rosée, c'est petite pluie.
Temps de rosée et de pluvial arrosement. 
El mati, ab lo ros, cant l' alba dousa brolha.
Guillaume de Tudela.
Au matin, avec la rosée, quand l'aube douce surgit.
ESP. (rocío) PORT. Rocio. (chap. La rosada del matí, rosades.)

La rosada del matí, rosades; châtelain, catalán, català, catalá, catalan, castell, castellán, castellano, castlà, castla,

2. Rosada, Rozada, s. f., rosée.
El pregava Dieu que li dones de la rosada del cel.
L'Arbre de Batalhas, fol. 159.
Il priait Dieu qu'il lui donnât de la rosée du ciel.
Nenguna rozada non cazia sobre terra.
Hist. de la Bibl. en prov., fol. 21.
Nulle rosée ne tombait sur terre.
CAT. Rosada. IT. Rugiada. (chap. Rosada, rosades; paregut a arruixada, arruixades (pun 6); l'aigua pot está gelada (gebra, gebrada), o no. Vore: Broma, boira, dorondón, paora : niebla.)

3. Rosal, s. m., rosée.
1 gota de rosal. V. et Vert., fol. 35.
(chap. Una gota de rosada; si acursem: “rosá”.)
Une goutte de rosée.
Maire de rozal e d' umor, 
Quar en terra tramet rozal
La nueg, et humor natural.
Brev. d'amor, fol. 32.
Mère de rosée et d'humidité, car en terre elle transmet rosée la nuit, et humidité naturelle.
Par ext. Los albres rendran de sanc rozal. 
Contricio e penas infernals.
Les arbres rendront rosée dé sang.

4. Rozenc, adj., humide de rosée.
On mays las conchas recebo d' ayre rozenc. Eluc. de las propr., fol. 189.
Où plus les conques reçoivent d'air humide de rosée.

5. Rozament, s. m., rosée.
De ploia e de rozament. Eluc. de las propr., fol. 161.
De pluie et de rosée.

6. Arrosar, Arrozar, Arosar, v., arroser, mouiller.
Per arrosar los albres que porton frug. V. et Vert., fol. 37.
Pour arroser les arbres qui portent fruit.
Per arosar aicelas herbas. Liv. de Sydrac, fol. 3.
Pour arroser ces herbes.
Fig. Gracia que arroza lo cor.
Los arroza de la fon de sa gracia.
V. et Vert., fol. 44 et 37.
Grâce qui arrose le coeur.
Les arrose de la fontaine de sa grâce.
(chap. Arruixá, bañá: arruixo, arruixes, arruixe, arruixem o arruixam, arruixéu o arruixáu, arruixen; arruixat, arruixats, arruixada, arruixades; arruixadó, arruixadós, arruixadora (regadora; ESP. regadera), arruixadores; yo arruixaré; yo arruixaría; si yo arruixara.)

7. Enrosar, v., arroser.
Part. pas. Per Dieu lo payre fo mulhatz
Et enlenitz et enrozatz...
Del oli de cel glorios.
Leys d'amors, fol. 135.
Par Dieu le père il fut mouillé et oint et arrosé... de l'huile du ciel glorieux.

Ros, adj., lat. rufus, roux, jaune.
Aportatz lo nostre cat ros.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Apportez le notre chat roux.
Aguem vis clar e ros.
(chap. Vam tindre vi cla y ros : rosat : clarete.)
Amanieu des Escas: El temps de.
Nous eûmes vin clair et roux.
Barba rossa, auras roja,
Don ti poiras totz revestir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Barbe rousse, rouge tu auras, dont tu te pourras tout revêtir.
Subst. Totz hom si deu gardar de nos vaire. Liv. de Sydrac, fol. 126.
Tout homme doit se garder de roux tacheté.
D' un hueu cueit la una part,
So es lo ros.
Deudes de Prades, Auz. cass.
D'un oeuf cuit l'une partie, c'est-à-dire le jaune.
Loc. Qui m' apella de nonfei
No l' en soan negre ni ros.
Guillaume de Berguedan: Ar el mes.
Qui m'appelle de non-foi ne l'en méprise noir ni roux (qui que ce soit).
Bais e brun, e blanc e ros
An tan ros.
P. Cardinal: De sirventes.
Bai et brun, et blanc et roux (tous en général) ont tant rongé.
ANC. FR. Ulien monte desus un cheval ros.
Roman d'Agolant, fol. 188.
CAT. Ros. ESP. Rufo (rosado, rojo). PORT. Ruço, ruivo. IT. Rosso.
(chap. Ros, rossos, rossa, rosses; rosat, rosats, rosada, rosades; en lo cas del ou : robell, robells; rubio, rubios, rubia, rubies; roch, rubor, etc.)

LACTARIUS VINOSUS Y SANGUIFLUUS, chapurriau, bolets, robelló, robellons

2. Rossor, s. f., rousseur.
Aissi perdra cella rossor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ainsi il perdra cette rousseur.
ANC. CAT. Rossor.

3. Subros, adj., sous-roux, faiblement roux.
Color subcitrina, subrossa. Eluc. de las propr., fol. 58.
Couleur sous-citrine, sous-rousse.

4. Rosseza, Roceza, s. f., rousseur, couleur rousse.
Agathes... glauca... declinant a rosseza.
Los pels... declinans a roceza.
Eluc. de las propr., fol. 188 et 31.
Agate... glauque... inclinant à rousseur.
Les cheveux... inclinant à rousseur.
(chap. Rossesa, rosseses : coló ros, rubiesa; roch, roijó.)

Rosseza, Roceza, s. f., rousseur, couleur rousse.