Mostrando las entradas para la consulta pedre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pedre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 9 de septiembre de 2017

lunes, 8 de enero de 2018

Yo voldría sé chiquet Y no pedre la ilusió

Yo voldría sé chiquet
Y no pedre la ilusió
Per a que esta nit los Reys
No me portaren carbó.

Los recuerdos de la infánsia
A mí me venen al cap
Qué bendita la ignoránsia
Cuan la verdad no se sap.

Nervis, risses y alegríes
Per aixó tots ham passat.
No tornarán aquells díes,
La vida mos ha granat

En uns poquets añs de vida,
Yo voldría sé com ells,
Com los sagals de esta Villa
Y Cridá !!! Viva los Reys !!!

Lo trovadó.


Enrique Segurana Celma , guitarra sense cordes, rabosí, Valderrobres


miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

viernes, 19 de enero de 2024

Lexique roman; Ces, Ses - Ceu

Ces, Ses, s. m., lat. census, cens, tribut.

Ni renda en sa honor ces ni tolieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Ne rende en son fief cens ni tonlieu.

Per que eu tolrai vostre ses.

Garins d'Apchier: Comunal.

C'est pourquoi j'ôterai votre cens.

Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces.

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Mais je lui rends chaque jour mille soupirs pour tribut.

Per pagar ad amor lo ces.

Deudes de Prades: Amors.

Pour payer le tribut à l'amour.

CAT. Cens. ESP. PORT. IT. Censo. (chap. censo, sensal, sensals)

2. Sensa, s. f., revenu, cens, tribut.

E non cobeitan gran sensa

Ni 'l ben d'aquest mon.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Et ne convoitent grand revenu ni le bien de ce monde.

Com bos Reis culhir sa sensa.

Un troubadour anonyme: Vai Hugonet.

Comme bon Roi recueillir son tribut.

3. Sobreces, Sobces, s. m., sur-cens.

No posca donar a sobreces, ni a ces, ni ad acapte neguna honor que tengua de nos. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 98.

Ne puisse donner à sur-cens, ni à cens, ni à acapte aucun fief qu'il tienne de nous.

De donar ab sobces.

Tit. de 1279. Arch. du R., J., 321.

De donner avec sur-cens.

4. Censuari, s. m., lat. censuarius, censier.

Li feusatier, emphiteotas e censuaris.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 41.

Les feudataires, emphitéotes et censiers.

5. Cessal, adj., lat. censualis, censitaire, censable.

Laurador terras cessals menten.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Les laboureurs niant les terres censables.

Mas, ab tot so, m'a plus cessal

Que, quan li m dei, non avia.

Aimeri de Peguilain: Puois que.

Mais, avec tout cela, elle m'a plus pour censitaire qu'elle n'avait,

lorsque je me donnai à elle.

ESP. Censal (censual). (chap. sensal) PORT. Censual. IT. Censuale.

6. Cessalmen, adv., censalement, à cens.

No i remas hom ni femna no 'l dones annalmens,

Cadaus per son cap, denier d'aur cessalmens.

P. de Corbiac: El nom de.

N'y demeurât homme ni femme qui ne lui donnât annuellement, chacun pour son chef, un denier d'or censalement.

Los quals moltos... donam per jasse cessalmen.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXL, fol. 127.

Lesquels moutons... nous donnons pour toujours à cens.

ESP. Censualmente. (chap. sensalmen)

7. Acessar, v., acenser.

Autreiam et acessam a vos.

Tit. de 1262. DOAT, t. CXXIV, fol. 11. 

Octroyons et acensons à vous.

Del mas del Poig que lur acesset.

Tit. de 1113. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 65.

(chap. Del mas del Puch que ell los va assensá)

Du mas du Puy qu'il leur acensa.

Part. pas. Pessa de terra qu'eu e vos aviam comprada e acessada.

Tit. de 1279. Arch. du Roy., J., 321.

Pièce de terre que moi et vous avions achetée et acensée.

ANC. ESP. Acensar. IT. Accensare. (chap. assensá: assenso, assenses, assense, assensem o assensam, assenséu o assensáu, assensen.
Doná a censo, sensal.)

8. Acessamen, Assensament, s. m., acensement.

Lo deime de tot l' acessament del blat.

Tit. de 1247. DOAT, t. CXXIV, fol. 313.

La dîme de tout l' acensement du blé.

En lo instrument de l' assensament. Charte de Gréalou, p. 96.

Dans l'acte d'acensement.

9. Assensa, s. f., acensement.

Dat per assensa... Fos feita ascensa per los hers.

Tit. de 1289. DOAT, t. CXLII.

Donné par acensement... Fut fait acensement par les héritiers.

10. Censura, s. f., lat. censura, censure.

Per la censura ecclesiastica.

Tit. de 1378. DOAT, t. CXXV, fol. 65.

Par la censure ecclésiastique.

CAT. ESP. (chap) Censura.

11. Recensar, v., recenser.

Las attestations presas,... non si podon recensar, ni reire auzir.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542.

Les attestations prises,... ils ne peuvent être recensés, ni entendus de nouveau.


Cesar, s. m., césar, dignité impériale.

Sotz lo poder d'aquest cesar... Elegi II cesars, e Maximia fo l'us.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 28 et 32.

Sous le pouvoir de ce césar... Il choisit deux césars, et Maximien fut l'un.

CAT. ESP. (césar) PORT. Cesar, IT. Cesare. (chap. Céssar; lo nom César lo escribim en una s, pero com se pronunsie en ss se hauríe de escriure en 2 esses.)


Cesca, s. f., glaïeul.

Cesca es herba dura et aguda, ab asta triangular.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Glaïeul est une herbe dure et aiguë, avec une pointe triangulaire.

(ESP. Gladiolo)

Cessar, Sessar, v., lat. cessare, cesser.

Que de amassar aur no se volon cessar.

(chap. Que de amassá or no volen pará. Cessá no se diu en chapurriau.)

La nobla Leyczon.

Qu'ils ne veulent cesser d'amasser or.

Va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena. (enginys : ingenios)

Va prier Charles qu'il fit cesser les machines de guerre.

CAT. Cessar. ESP. Cesar. PORT. Cessar. IT. Cessare.

2. Cessable, adj., cessable, finissable.

De no cessable dileit. Trad. de Bède, fol. 40.

De bonheur non finissable.

3. Cessament, s. m., interruption, cesse, abandon.

Ab interpollacio o cessament. Eluc. de las propr., fol. 84.

Avec interpolation ou interruption.

Per nul cessamen que fassa de sos bes.

Statuts de Montpellier de 1212.

Par aucun abandon qu'il fasse de ses biens.

ESP. Cesamiento. IT. Cessamento.


Cessio, Cession, s. f., lat. cessio, cession, transport.

Que aquesta donatios e cessio puesca menhs valer.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 126.

Que cette donation et cession puisse moins valoir.

De cession de dregs.

Statuts de Montpellier du XIIIe sièc.

De cession de droits.

E lhi 'n fas cessio.

Tit. de 1275, Arch. du Roy., J., 328.

Et lui en fais cession.

- Délaissement, abandon à des créanciers.

Miserable remedi de cession.

Coutume de Condom de 1313.

Misérable remède de cession.

CAT. Cessió. ESP. Cesión. PORT. Cessão. IT. Cessione.

2. Accessio, s. f., lat. accessio, accès.

Cessant la febre,... mas apres torno las accessios,... e ve la accessio en cesta hora.

Eluc. de las propr., fol. 89 et 90.

La fièvre cessant,... mais après les accès retournent,... et l'accès vient à l'heure certaine.

CAT. Accessió. ESP. Accesión. PORT. Accessão. IT. Accessione. (chap. acsés de fiebre.)

3. Accessori, s. m., accessoire.

So que es principal deu esser denan son accessori.

Leys d'amors, fol. 113.

Ce qui est principal doit être devant son accessoire.

Adjectiv. Es appellada principal en respeit de las autras joyas... las quals s'appellan accessorias. La Crusca provenzale, fol. 98.

Est appelée principale eu (en) égard aux autres joies... lesquelles s'appellent accessoires.

CAT. Accessori. ESP. Accesorio. PORT. IT. Accessorio. (chap. acsessori, acsessoris, acsessoria, acsessories)

4. Accessoriamen, adv., accessoirement, en accessoire.

Non es vicis accessoriamen. Leys d'amors, fol. 113.

Accessoirement, ce n'est pas vice.

Principalment, accessoriament renunciam.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 285.

(chap. Prinsipalmen, acsessoriamen renunsiam.)

Nous renonçons en principal, en accessoire.

ESP. Accesoriamente. IT. Accessoriamente.

5. Concession, s. f., lat. concessionem, concession.

Prohibir la concession de tals letras.

Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Prohiber la concession de telles lettres.

Capitols de la concession del dich subsidi.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chapitres de la concession dudit subside.

CAT. Concessió. ESP. Concesión. PORT. Concessão. IT. Concessione. (chap. consessió, consessions. Sedí, consedí: consedixco, consedixes, consedix, consedim, consediu, consedixen.)

6. Anteceden, s. m., lat. antecedens, antécédent.

La cauza de la qual fay relatius recordatio apelam anteceden, e vol dire aytan cum cel qu'estai denan. 

(chap. literal: La cosa de la cual lo relatiu fa recordassió diém antessedén, y vol dí tan com aquell que está dabán.)

Can relatius et antecedens se dezacordan.

Leys d'amors, fol. 47 et 142.

Nous appelons antécédent la chose de laquelle le relatif fait remémoration, et il veut dire autant comme celui qui est devant.

Quand le relatif et l'antécédent se désaccordent.

CAT. Antecedent. ESP. PORT. IT. Antecedente. (chap. antessedén, antessedens, per ejemple a la guardia sivil o polissía.)

7. Exces, s. m., lat. excessus, excès.

Et honestamens uzar de vestirs ses exces. V. et Vert, fol. 104.

Et honnêtement user de vêtements sans excès.

CAT. Exces (falta la tilde). ESP. Exceso. PORT. Excesso. IT. Eccesso. (chap. exés, v. exedí, exedís: yo me exedixco, exedixes, exedix, exedim, exediu, exedixen.)

8. Excessiu, adj., excessif.

Calor natural pren excessiva exhalacio. Eluc. de las propr., fol. 19.

Chaleur naturelle prend excessive exhalation.

Causa non tan excessiva.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chose non tant excessive.

CAT. Excessiu. ESP. Excesivo. PORT. Excessivo. IT. Eccessivo. (chap. exessiu, exessius, exessiva, exessives o excessiu, excessius, excessiva, excessives.)

9. Preceder, v., lat. praecedere, précéder.

Part. prés. Segon la manieyra precedent.

Trad. d'Albucasis, fol. 4.

(chap. Segons la manera pressedén o pressendenta.)

Selon la manière précédente.

Part. pas. De aquo del qual es precedida rememoracio.

Trad. d'Albucasis, fol. 33.

De ce dont la mention est précédée.

CAT. Preceir. (https://historia-aragon.blogspot.com/2021/03/17-18-19-noviembre.html)

ESP. PORT. Preceder. IT. Precedere. (chap. pressedí)

10. Predecessor, s. m., lat. praedecessor (N. E. prae, pre + decessor, el que muere antes), prédécesseur.

Perseguet coma son predecessor Vigili papa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70.

Il poursuivit comme le pape Vigile son prédécesseur.

Am nostre senhor lo Rei e am sos predecessors.

(chap. En nostre siñó lo Rey y en (sons) los seus predecessós.)

Tit. de 1282. Arch. du Roy., J., 323.

Avec notre seigneur le Roi et avec ses prédécesseurs.

CAT. Predecessor. ESP. Predecesor. PORT. Predecessor. IT. Predecessore. (chap. predecessó, predecessós, predecessora, predecessores.)

11. Proceder, v., lat. procedere, procéder, avancer.

Lo bayle pot proceder tro a sentensa.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125.

(chap. Lo bayle o baile pot prossedí hasta la sentensia.)

Le bailli peut procéder jusqu'à sentence.

Part. prés. Sageta precedent en loc carnos.

Trad. d'Albucasis, fol. 50.

Une flèche avançant en lieu charnu.

Sant Esperit qui procedissh del Paire e del Filh.

Eluc. de las prop., fol. 3.

Saint-Esprit qui procède du Père et du Fils.

Part. prés. Del pair' e del filh procezens.

Brev. d'amor, fol. 99.

(chap. Del Pare y del Fill prossedén)

Procédant du père et du fils.

ESP. PORT. Proceder. IT. Procedere. (chap. prossedí: prossedixco, prossedixes, prossedix, prossedim, prossediu, prossedixen.) 

12. Procedir, Procezir, v., provenir, procéder, avancer.

D'una bella fon gran

Nais e procezis us clars rieus.

Brev. d'amor, fol. 9.

(chap. D'una bella fon gran naix y prossedix un riu cla. 

Per ejemple, de la fon del Teix naix lo riu Matarraña. 

Com veéu aquí damún, de fontis : font, la t se va pedre fa mol tems, com la vergoña de Artur Quintana Font, si ne va tindre auncás.) 

D'une belle fontaine grande naît et provient un clair ruisseau.

Part. pas. Un home avia procesit en son etat.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

(chap. Un home habíe abansat en son estat. Promogut, promoure. Habíe millorat lo seu estat, la seua fama, la seua situassió, etc.)

Un homme avait avancé en son état.

CAT. Proceir.

13. Proces, s. m., lat. processus, avancement, progrès.

Quant ac complit

Lo Filh de Dieu tot son proces.

Brev. d'amor, fol. 168.

Quand le Fils de Dieu eut accompli tout son avancement.

Las leys d'amors e 'l bel proces

Nomnat las flors del gay saber.

La Crusca provenzale, fol. 99.

Les lois d'amour et le beau progrès nommé les fleurs du gai savoir.

- Procès.

Negun proces tant civil que criminal.

Statuts de Provence. BOMY, p. 10.

Nul procès tant civil que criminel.

CAT. Proces (falta la tilde). ESP. Proceso. PORT. IT. Processo. (chap. prossés)

14. Procezimen, s. m., procession, action de procéder, progrès.

E creire lo procezimen

Del Sant Esperit issamen.

Brev. d'amor, fol. 9.

Et croire également la procession du Saint-Esprit.

(N. E. No confundir con la procesión de Puigdemont.)

En lo qual procezimen, non es causa necessaria gardar compas.

Leys d'amors, fol. 9.

Dans lequel progrès, garder mesure n'est chose nécessaire.

CAT. Proceiment. ESP. Procedimiento. PORT. IT. Procedimento.

15. Processio, s. f., lat. processio, procession, action de procéder.

Processio que es propria al Sanct Esperit.

Eluc. de las propr., fol. 7.

Procession qui est propre au Saint-Esprit.

- Cérémonie religieuse.

A processio, ab la crotz e 'ls candeliers.

Tit. de 1205. DOAT, t. CV, fol. 155.

A procession, avec la croix et les chandeliers.

(chap. A la professó, processió, en la creu y los candelés, candelabros – canalobres són lo mateix, pero ya sol u apliquem al aigua gelada, castellá témpanos de hielo.)

Anava a Sant Peyre, dizen las letanias; lo preiro e traichero foras de la procession. Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

(chap. Anabe a San Pere, dién les letaníes; lo van pendre y lo van traure fora de la professó.)

Il allait à Saint-Pierre, disant les litanies; ils le prirent et traînèrent hors de la procession.

- Rassemblement, foule.

E vengron li encontra ab processio e cridavan: Osanna.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et ils lui vinrent au-devant avec rassemblement, et ils criaient: Hosanna.

CAT. Processió. ESP. Procesión. PORT. Procissão. IT. Processione. (chap. Professó, seguramen corrupsió de processió. Professó, que professe, maestre, mestre – magister.)

16. Succedir, Succezir, v., lat. succedere, succéder, survenir.

La molher li deu succedir entieirament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

La femme lui doit succéder entièrement.

Motas vegadas succezeys la mort. (N. E. Esta frase está fuera de contexto, siempre sucede la muerte, pero se refiere a un tratamiento.)

Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Plusieurs fois survient la mort.

Part. pas. Avia succezit a Alixandre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 24.

Avait succédé à Alexandre.

CAT. Suceir. ESP. Suceder. PORT. Succeder. IT. Succedere. 

(chap. sussedí: sussedixco, sussedixes, sussedix, sussedim, sussediu, sussedixen. Part. pas sussedit.)

17. Successio, s. f, lat. successio, succession, suite.

Varietat dels temps ni lor successio.

Eluc. de las propr., fol. 280.

Variété des temps ni leur succession.

- Succès.

Perdusent a salut e a lausabla successio.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Conduisant à salut et à louable succès.

- Héritage.

Per la succession del dit mon paire.

Tit. de 1274. Arch. du Roy, K., 17.

(chap. Per la sussessió del dit mon pare.)

Par la succession dudit mon père.

Las successions que al dit mosseignor comte apparteno.

Justel. H. de la M. de Turenne, 1399, p. 134.

Les successions qui appartiennent audit monseigneur comte.

CAT. Successió. ESP. Sucesión. PORT. Successão. IT. Successione. 

(chap. sussessió)

18. Successor, s. m., lat. successor, successeur.

E alcun successor. V. de S. Honorat.

Et aucun successeur.

CAT. Successor. ESP. Sucesor. PORT. Successor. IT. Successore.

(chap. sussessó, sussessós, sussessora, sussessores.)

19. Successivament, adv., successivement.

Aissi cum successivament sera instituit.

(chap. Aixina com sussessivamén sirá instituít.)

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 172.

Ainsi comme il sera successivement institué.

CAT. Successivament. ESP. Sucesivamente. PORT. IT. Successivamente.

(chap. sussessivamén)


Ceu, s. m., lat. sebum, suif.

Cascuna cargua de ceu, de lard.

Tit. de 1285. DOAT, t. CLXXIV, fol. 192.

Chaque charge de suif, de lard.

Los candeliers de ceu de Monpeslier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 90.

Les fabricants de chandelles de suif de Montpellier.

CAT. Seu. ESP. PORT. Sebo. IT. Seuo. (chap. sagí, sebo)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Esperit - Sospirar


Esperit, Sperit, s. m., lat. spiritus, esprit, âme.

Adoncx s' en vai mos esperitz 

Tot dreitamen, dona, ves vos.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Alors, dame, mon esprit s'en va tout droit vers vous.

De totz selhs qu' en terra

An bos esperitz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

De tous ceux qui, sur la terre, ont bons esprits. 

En esperit de Dieu... 

Comptet com follet marrit 

Emportavan son esperit.

V. de S. Honorat.

En esprit de Dieu...

Conta comment les méchants follets emportaient son âme.

Es esperitz e es tan sotils causa que no si pot veyre.

Liv. de Sydrac, fol. 91.

Est esprit et est chose si subtile qu'il ne se peut voir.

- Ce qui produit le mouvement et la sensibilité dans les êtres animés. Algus esperitz per movement dels quals los sens et las virtutz sensitivas si reglo... Lavetz es dit pels phizicias esperit vital.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Aucuns esprits par le mouvement desquels les sens et les vertus sensitives se règlent... Quelquefois il est dit par les médecins esprit vital.

- Troisième personne de la Trinité. 

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10. 

Le second péché contre le Saint-Esprit.

Els VII dos de Sant Esperit.

Brev. d'amor, fol. 5. 

Les sept dons du Saint-Esprit. 

Enamps li dis: Non temer, Maria, 

Car lo Sant Esperit es en ta companhia.

La nobla Leyczon. 

Ensuite il lui dit: Ne crains pas, Marie, car le Saint-Esprit est en ta compagnie.

- Esprits bons ou mauvais, anges ou démons.

An poder de comandar als malignes esperitz. 

Liv. de Sydrac, fol. 9. 

Ont pouvoir de commander aux malins esprits.

Loc. fig. En l' esperit de suavetat. 

L' esperit de servitut.

Trad. de Bède, fol. 64 et 30. 

En l'esprit de douceur. 

L' esprit de servitude.

Loc. adv. Esser raubitz en esperit ayssi co fo S. Paul. 

Adorar en esperit et en veritat.

V. et Vert., fol. 55 et 88. 

Être ravi en esprit ainsi que fut saint Paul. 

Adorer en esprit et en vérité. 

ANC. FR. Jeo parlowe et défailleit mis esperiz... 

Et enscerchowe mon espirit.

Anc. trad. des Ps., Ms. n° I, ps. 76. 

L' avénement du Saint-Esperit. Joinville, p. 99.

A tant l' esperit rendit.

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 121. 

Dur d'esperit, desnué d'espérance.

Clément Marot, t. II, p. 12.

CAT. Esperit. ESP. (chap.) Espíritu. PORT. Espirito. IT. Spirito.

2. Espirital, Esperital, Espiritaus, adj., lat. spiritualis, spirituel, immatériel. 

Quar la nostra anima es un miralh esperital.

Eluc. de las propr., fol. 13. 

Car notre âme est un miroir spirituel.

- Qui a de l'esprit, qui montre de l'esprit.

Aissel jorn mi sembla Nadaus

Qu'ab sos bels huels espiritaus 

M' esgarda.

B. de Ventadour: Chantars no. 

Ce jour où elle me regarde avec ses beaux yeux spirituels, me semble Noël.

- Soufflant, aspirant.

Coforta la virtut espirital o espirativa.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Conforte la faculté soufflante ou expirative.

- En matière de dévotion.

Ja soi ieu tos parens carnals 

E tos parens espiritals.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Déjà je suis ton parent charnel et ton parent spirituel.

On conquerrem la vida 'spirital.

(chap. Aon conquistarem la vida espiritual.)

P. Vidal: Anc no mori.

Où nous conquerrons la vie spirituelle.

La fraternitat esperital. V. et Vert., fol. 57.

La fraternité spirituelle. 

Subst. Senher del temporal e del esperital.

(chap. Siñó del temporal y del espiritual.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 206. 

Seigneur du temporel et du spirituel.

- L'une des trois personnes de la Trinité.

Lo Pair' e 'l Filh e 'l Sant Espirital.

(chap. Lo Pare y lo Fill y lo Espíritu San.)

B. de Venzenac: Lo Pair' e 'l Filh. 

Le Père et le Fils et le Saint-Esprit.

- Spiritueux, liqueur spiritueuse.

Per vielhas m' esjau

Que m dan un espiritau

E capos.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert.

Je me réjouis par les vieilles qui me donnent un spiritueux et des chapons.

ANC. FR. Par Dieu le père esperital.

Roman du Renart, t. II, p. 358.

Çou samble angles espirital.

Roman du comte de Poitiers, v. 104.

CAT. ESP. PORT. Espiritual. IT. Spirituale.

3. Espiritalment, adv., spirituellement. 

Se aucis espiritalmens coma desesperat.

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Viu espiritalment.

Trad. de Bède, fol. 80. 

Vit spirituellement.

CAT. Espiritualment. ESP. PORT. Espiritualmente. IT. Spiritosamente.

(chap. Espiritualmen.)

4. Espertar, v., réveiller.

Per lo somi si pres Karles ad espertar.

Roman de Fierabras, v. 5020. 

Charles se prit à s'éveiller par le songe.

Aissi com sel que s' espert per paor.

Aimeri de Peguilain: Nulhs hom non.

Ainsi que celui qui s'éveille par peur.

Part. pas. Cant us angels l' ac espert.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Quand un ange l'eut éveillé.

ANC. ESP. Espertó con el suenno Eucuba espantada.

Poema de Alexandro, cop. 326.

ANC. CAT. ESP. MOD. PORT. Despertar. (chap. Despertá, despertás: 

yo me desperto, despertes, desperte, despertem o despertam, despertéu o despertáu, desperten; despert, desperts, desperta, despertes; despertat, desperats, despertada, despertades. A Valjunquera, despiart, despiartá, etc.)

5. Esperir, v., éveiller.

De joy cugei murir quan m' esperic.

(chap. Cuan me vach despertá creía que me moría d' alegría; esperir, éveiller tamé signifique desvelá, desvelás, pedre la son : despertás.)

G. de S. Didier: Estat aurai.

Je crus mourir de joie quand je m'éveillai.

ANC. FR. Par tut le bois out si grant cri

Q' Argentille s'en esperi.

(chap. Per tot lo bosque se ve sentí, escoltá, tan gran crit que Argentille se va despertá.)

Lai d'Haveloc le Danois.

Esveilliez s'est et esperiz.

Roman du Renart, t. I, p. 54.

6. Espiracio, Espirassio, s. f., lat. exspiratio, respiration. 

Per lo bufament de l' espiracio al diable.

Trad. de Bède, fol. 47.

Par le souffle de la respiration du diable.

- Inspiration.

Per espirassio serta.

Un troubadour anonyme: Mot aurai estat. 

Par inspiration certaine. 

PORT. Espiração, expiração. IT. Spirazione. (ESP. Expiración, hacia fuera, inspiración, hacia dentro (respiración); chap. Expirassió, cap a fora, inspirassió, cap a dins (respirassió).)

7. Espiramen, Esperimen, Aspiramen, s. m., souffle, inspiration.

Si quo 'l flamet que, ses tota meizura, 

Art lo leo ab son espiramen.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l.

Ainsi que le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.

- La troisième personne de la Trinité.

El sans Pair' e 'l sans Fils e 'l Sans Aspiramens,

Aquestas tres personas son us Dieus solamens.

(chap. Lo san Pare y lo san Fill y lo Espíritu San,

estes tres persones son un Deu solamen. La Trinidat; la Trini de Beseit.)

P. de Corbiac: El nom de.

Le saint Père et le saint Fils et le Saint-Esprit, ces trois personnes sont un Dieu seulement. 

Batejavon demantenen 

D' ayga del Santz Esperimen.

Trad. de l' Évangile de Nicodème.

Baptisaient actuellement de l' eau du Saint-Esprit. 

ANC. ESP. Espiramiento. IT. Spiramento.

8. Espiratiu, adj., expiratif.

Coforta la virtut esperital o espirativa.

Eluc. de las propr., fol. 20.

Conforte la faculté soufflante ou expirative.

9. Espirar, Espeirar, v., lat. exspirare, inspirer, souffler, animer.

L' espeiret d' arma viven.

Brev. d'amor, fol. 56. 

L' anima d'âme vivante.

Si ja fos lai que Dieus m' espires tan.

G. Figueiras: En pessamen.

Si jamais je fusse là que Dieu m'inspirât tant. 

Mas eras me sen peccaire Per joy d' amor que m' espira.

Raimond de Miraval: Qui bona. 

Mais maintenant je me sens pécheur par joie d'amour qui m'anime.

Part. prés. Mas Sauls ancara espirans de las menassas.

Trad. des actes des Apôtres, ch. 9. 

Mais Saül haletant encore des menaces.

Part. pas. Lo primiers credo compilatz, 

Per los apostols espiratz.

Brev. d'amor, fol. 144.

Le premier credo compilé, par les apôtres inspirés.

- Expirer, finir.

Pasat l' an, espire tot de tot en tot.

Statuts de Montpellier de 1231.

L'an étant passé, qu'il expire tout du tout au tout.

ANC. FR. Et andous si les espira

Que lor empire n'empira.

Fables et cont. anc., t. II, p. 5. 

PORT. Espirar, expirar. IT. Spirare.

10. Resperir, v., ranimer, réveiller, ressusciter.

Tant qu' us non a poder 

Que razos l' apoder

Quan degram resperir.

G. Riquier: Lo mons par.

Tant qu'un n'a pas pouvoir que raison lui révèle quand nous devrions ressusciter.

Substantiv. Pueis mi trasail al resperir,

Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Puis je tressaille à l' éveiller, j'ouvre mes yeux rapidement.

Trist al resperir.

Lo novel Confort. 

Triste au réveiller.

Part. pas. Mas ab dous sentir d'un baisar,

For' ieu tost d' est mal resperitz.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Mais avec le doux sentir d'un baiser, je serai bientôt ranimé de ce mal. ANC. FR. Vint à la dame congié prendre, 

La clique sache, l'uis ouvri, 

La bele dame s'esperi.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 8.

11. Aspiratio, s. f., lat. aspiratio, aspiration, action d'aspirer l'air. 

Per virtut d' ela havem aspiracio e respiracio.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Par vertu d'elle nous avons aspiration et expiration.

- Inspiration.

Los establiron per aspiratio del Sant Esperit. V. et Vert., fol. 4.

Ils les établirent par inspiration du Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aquesta figura H non es letra... mas nota d' aspiratio.

(chap. Esta figura H no es lletra... sino nota d' aspirassió.)

Leys d'amors, fol. 5.

Ce signe H n'est pas une lettre... mais une marque d' aspiration.

Ses haspiracio qui es H.

Eluc. de las propr., fol. 225.

Sans aspiration qui est H.

CAT. Aspiració. ESP. Aspiración. PORT. Aspiração. IT. Aspirazione.

(chap. Aspirassió, aspirassions; v. aspirá: aspiro, aspires, aspire, aspirem o aspiram, aspiréu o aspiráu, aspiren; aspirat, aspirats, aspirada, aspirades.)

12. Aspiramen, s. m., soupir, souci.

Ja laire no s' en meta en grans aspiramens,

Que no m pot esser toutz ni emblatz furtilmens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Que jamais voleur ne s'en mette en grands soucis, vu qu'il ne peut m'être ôté ni volé furtivement.

- Inspiration.

Tuih ero d' un coratge e d' un aspiramen aspiratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146.

Tous étaient animés d'un même courage et d'une même inspiration.

13. Aspirar, v., lat. aspirare, souffler, soupirer.

Apres que fo formatz, nostre Senher lh' aspiret, per sa grassia, en la cara, esperit de vida.

(N. E. Me pregunto si el catalanista aragonés José Miguel Gracia Zapater, de La Codoñera, entiende esta frase.

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera


Este alucinado forma parte de las “tres desgracias” de este pueblo: él, Tomás Bosque Peñarroya “el de la comparativa” y el extranjero catalán Arturico Quintanilla y Fuentecica, que cubre su calva con una boina negra y se casó con una alemana para no darle tanto meneo a la mano, bien la izquierda, bien la derecha, pues tiene una foto con Puigdemont.)

extranjero catalán Arturico Quintanilla y Fuentecica

Liv. de Sydrac, fol. 15.

Après qu'il fut formé, notre Seigneur lui souffla, par sa grâce, sur la face, l'esprit de vie.

Soven n' aspir.

G. Pierre de Cazals: Eras. 

Souvent j'en soupire.

- Animer.

Tan belha non aspiret Crist.

G. de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Une aussi belle n'anima le Christ. 

Part. pas. Tuih ero d' un coratge e d' un aspiramen aspiratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. 

Tous étaient animés d'un même courage et d'une même inspiration.

CAT. ESP. PORT. Aspirar. IT. Aspirare.

14. Respiracio, s. f., lat. respiratio, respiration, expiration.

Per virtut d'ela havem aspiracio e respiracio.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Par vertu d'elle nous avons aspiration et expiration.

CAT. Respiració. ESP. Respiración. PORT. Respiração. IT. Respirazione.

(chap. Respirassió.)

15. Respirament, s. m., respiration, souffle. 

Basilic... per son respirament corrump l'ayre.

(chap. Lo bassilisco... per la seua respirassió corrom l'aire.) 

Eluc. de las propr., fol. 240.

Le basilic... par sa respiration corrompt l'air.

16. Respiratiu, adj., respiratoire.

Las superfluitatz contrarias als istrumens respiratius.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Les superfluités contraires aux appareils respiratoires.

17. Respirar, v., lat. Respirare, respirer.

Aquist sun de la prima conjugazo: revelar, respirar, etc.

(chap. Estos són de la primera conjugassió: revelá, respirá, etc.)

Gramm. provençal.

Ceux-ci sont de la première conjugaison: révéler, respirer, etc. 

CAT. ESP. PORT. Respirar. IT. Respirare.

(chap. Respirá: respiro, respires, respire, respirem o respiram, respiréu o respiráu, respiren; respirat, respirats, respirada, respirades.)

18. Inspiratio, Inspiracio, s. f., lat. inspiratio, respiration.

No sia prohibit de inspiracio. Trad. d'Albucasis, fol. 60.

Ne soit privé de respiration.

- Inspiration.

Fig. Per sanctas inspiratios.

V. et Vert., fol. 49.

Par saintes inspirations. 

CAT. Inspiració. ESP. Inspiración. PORT. Inspiração. IT. Inspirazione.

(chap. Inspirassió, inspirassions, tan de aire com de idees.)

19. Inspirar, v., lat. inspirare, inspirer. 

Sant Esperit... us inspirara totas aquestas causas.

(chap. Lo Espíritu San... tos inspirará totes estes coses.)

Fragment de trad. de la Passion.

Le Saint-Esprit... vous inspirera toutes ces choses.

CAT. ESP. PORT. Inspirar. IT. Inspirare. (chap. inspirá: inspiro, inspires, inspire, inspirem o inspiram, inspiréu o inspiráu, inspiren; inspirat, inspirats, inspirada, inspirades.

20. Espiralh, s. m., lat. spiraculum, soupirail.

Vi, per sa forsa, rump fortz vayshels quan so ples ses espiralh.

Eluc. de las propr., fol. 227. 

Vin, par sa force, rompt forts vaisseaux quand ils sont pleins sans soupirail. 

Fig. Anima es espiralh de vita. Eluc. de las propr., fol. 13.

L'âme est le soupirail de la vie. 

CAT. Espirall. ESP. Respiradero. PORT. Espiradero. IT. Spiracolo, spiraglio.

(chap. Respiradero; respiradó no se fa aná en este cas.)

21. Cospiratio, s. f., lat. conspiratio, conspiration.

Mals cocelhs e cospiratios. V. et Vert., fol. 9.

(chap. Consells roíns y conspirassions.)

Mauvais conseils et conspirations.

Per cospiratio facha contra Loys l'emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114. 

Par conspiration faite contre l'empereur Louis. 

CAT. Conspiració. ESP. Conspiración. PORT. Conspiração. 

IT. Conspirazione. (chap. Conspirassió, conspirassions.)

22. Cospirar, v., lat. conspirare, conspirer, comploter.

Part. pas. La tracio... cospirada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 162. 

La trahison... conspirée.

CAT. ESP. PORT. Conspirar. IT. Conspirare.

(chap. v. conspirá: conspiro, conspires, conspire, conspirem o conspiram, conspiréu o conspiráu, conspiren; conspirat, conspirats, conspirada, conspirades.) 

23. Sospir, Sospire, s. m., lat. suspirirum, soupir.

Mil sospirs li ren quec jorn per ces.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

Mille soupirs je lui rends chaque jour pour cens. 

Sela don ai tal desirier 

Que mans sospirs corals en get.

Deudes de Prades: Ancmais hom. 

Celle dont j'ai tel désir que maints soupirs de coeur j'en jette.

Mirals! pois me mirei en te,

M'an mort li sospir de preon.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Miroir! depuis que je me mirai en toi, m'ont tué les soupirs de profond.

Be m' agran mort li sospire.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Les soupirs m'auraient bien tué.

(chap. Los suspiros me hagueren ben matat.)

- Exhalaison, évaporation.

Las nivols que so, ieisso del sospir de la terra.

(chap. Los nugols que ñan (són), ixen de la exhalassió de la terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 61.

Les nuages qui sont, sortent de l'exhalaison de la terre. 

CAT. Suspir. ESP. PORT. Suspiro. IT. Sospiro. (chap. Suspiro, suspiros.)

24. Sospiramen, s. m., exhalaison, évaporation.

Aysso es per lo sospiramen de la terra. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Cela est par l'exhalaison de la terre. 

ANC. FR. Que celi seul souspirement

Qu' el premer jour à table fist. 

Roman du châtelain de Coucy, p. 130.

25. Sospiraire, s. m., soupireur. 

Adjectiv. La retraissos fai trist et sospiraire.

Marcabrus: Auiatz del chant. 

Le récit rend triste et soupireur.

26. Sospiralh, s. m., soupirail.

Lh' estrunitz... ieis del plus pres sospiralh que el troba, e aisso so las narigolas. Liv. de Sydrac, fol. 104.

L'éternuement... sort du plus près soupirail qu'il trouve, et ce sont les narines.

27. Esperdalh, s. m., soupirail.

En Affrica a doas montanhas que so esperdalh o boca d'yffern, que no fino de dias ni de nuehtz d'ardre, e geto trop fer fuoc.

(chap. A África ñan dos montañes que son respiradero o boca d'infern, que no paren de cremá ni de día ni de nit, y giten (expulsen) foc molt fiero: volcans.) 

Liv. de Sydrac, fol. 135.

Il y a en Afrique deux montagnes qui sont soupirail ou bouche d'enfer, qui ne cessent de brûler de jour et de nuit, et jettent un très terrible feu.

28. Entresospir, s. m., soupir entrecoupé, sanglot.

Las! mil n' ai faitz entresospirs e plors.

(chap. Pobret! Mil ne hay fet de singlots y plos.)

G. de Figueiras: En pessamen.

Hélas! j'en ai fait mille sanglots et pleurs.

29. Sospiros, adj., gémissant.

Plena de plor e sospiroza.

Passio de Maria. 

Pleine de pleurs et gémissante.

ESP. Suspiroso. IT. Sospiroso. (chap. suspirós, gemegán.)

30. Sospirar, v., lat. suspirare, soupirer, pleurer, regretter.

Dona, genser qu' ieu no sai dir, 

Per que soven planh e sospir.

Arnaud de Marueil: Dona, genser. 

Dame, plus belle que je ne sais dire, pour qui souvent je gémis et soupire.

Del cor sospiret preon.

Marcabrus: A la fontana. 

Du coeur soupira profondément. 

Per que Frances lo devon sospirar.

P. sur la Mort de Robert, roi de Naples.

C'est pourquoi Français le doivent pleurer. 

Part. prés. Tot sospirant ella dis. Hist. abr. de la Bible, fol. 13.

Tout en soupirant elle dit.

Clauzi mos huelhs, fas un sospir

En sospiran vau endormitz.

Arnaud de Marueil: Dona, genser. 

Je clos mes yeux, fais un soupir, en soupirant je vais endormi.

CAT. ESP. PORT. Suspirar. IT. Sospirare. 

(chap. Suspirá: suspiro, suspires, suspire, suspirem o suspiram, suspiréu o suspiráu, suspiren; suspirat, suspirats, suspirada, suspirades.)