champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
sábado, 9 de septiembre de 2017
Cuc víes cul cap moraleja
lunes, 8 de enero de 2018
Yo voldría sé chiquet y no pedre la ilusió
Yo voldría sé chiquet
Y no pedre la ilusió
Per a que esta nit los Reys
No me portaren carbó.
Los recuerdos de la infánsia
A mí me venen al cap
Qué bendita la ignoránsia
Cuan la verdad no se sap.
Nervis, risses y alegríes
Per aixó tots ham passat.
No tornarán aquells díes,
La vida mos ha granat.
En uns poquets añs de vida,
Yo voldría sé com ells,
Com los sagals de esta Villa
Y Cridá !!! Viva los Reys !!!
Lo trovadó. (Enrique Segurana Celma)
domingo, 2 de agosto de 2020
JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo
JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.
Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella (banasta) de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrassia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.
Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:
No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la historia meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardins, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrassies dels atres si es nessessari.
Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per desich que tinguere de aixó, va pendre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va pendre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos homens milló que un haguere vullgut y va tindre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tindre en lo seu home paraules de despressio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:
«Este desgrassiat me abandone pera, en la seua deshonestidat, aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach pendre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que desichabe alló que desichen y tenen que desichá los homens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va pendre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de éste plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa».
Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgensies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pedre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servim natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim reconec (y sense profit) lo tems que vach dixá pedre: y encara que no lo vach pedre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los homens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta o acatat, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los homens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols homens, mentres mols homens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los homens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli histories al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansons y diuen: «A los jovens los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgensies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts. -
Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatons li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segons los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.
Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere vindre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.
Pietro va contestá:
- No la ham probat.
- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que estabe una mica picat en la dona perque mos habíe fet está a la porta un bon rato sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó?
¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense ficá cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matál ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.
Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrassia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di:
- ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quína promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va vindre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tindre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.
Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no hi estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!
Va passá que habén vingut per la nit alguns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrassia si volem, que este ruquet li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.
Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota dels dits, va di:
- ¿Quí ña per aquí?
Y corrén aon la banasteta, y eixecánla, va vore al jove, que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:
- ¿Qué fas tú aquí?
No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:
- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.
Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:
- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di:
- Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palisses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.
Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:
- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.
- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.
- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.
La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé vindre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.
Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.
Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despressio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissensia a tots hasta la hora del sopá.
La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:
- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba».
¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:
- No, un atra.
- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:
- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:
- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:
Amor, la hermosa llum
en que los seus bells ulls me han ferit
an ella y a tú me té ya rendit.
De los seus ulls se mou lo esplendó
en que lo meu cor a cremá se ha ficat
per los meus passán,
y cuán gran fore lo teu valor
lo seu bell rostro me va fé manifest,
lo que, imaginán,
vach sentí que me anabe lligán
tot poder, y que an ella ere oferit,
y esta es la causa de los meus plos ha sigut.
aixina pos, en lo teu criat transformat
estic, siñó, y aixina obedién espero
que me sigues clemén;
pero no sé si del tot ha adivinat
la meua fe sansera y fervén
aquella que la meua men
posseíx, que la pas, si no ha vingut
de ella no vull, y may la hay volgut.
Per naixó, siñó meu, yo te rogo
que, al mostrálay, la faigues tú sentí
lo teu foc al seu costat
per a servím, perque yo en lo teu foc
amán me consumixco, y de patí
me séntigo ya postrat;
y, cuan tú u cregues assertat,
dónali raó de mí com es degut;
que me voré, si u fas, complagut.
Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.
ACABE LA QUINTA JORNADA.
domingo, 11 de agosto de 2024
Orbs
Orbs, adj., lat. orbus, aveugle.
Car qui d'aquesta es tacatz ell es totz orbs. V. et Vert., fol. 84.
Car qui est taché de celle-ci il est tout aveugle.
Cuiatz vos qu' ieu non conosca,
D' Amor, si 's orba, o losca.
Marcabrus: Dirai vos.
Croyez-vous que je ne connaisse pas, touchant Amour, s'il est aveugle, ou louche.
Fig. Tuit segon orba via.
G. Figueiras: No m laissarai.
Tous suivent voie aveugle.
Substantiv. Doncs si l'uns orbs l'autre guia.
G. Figueiras: No m laissarai.
Donc si un aveugle guide l'autre.
Ab fols et ab orbs es tota sa guirenssa.
Guillaume de la Tour: Un sirventes.
Avec fous et avec aveugles est tout son appui.
Adv. comp. Aissi cum sel qu' a orbas si defen,
Ai tot perdut la forsa e l' ardimen.
P. Vidal: Anc no mov.
Ainsi comme celui qui se défend à l' aveuglette, j'ai tout perdu la force et la hardiesse.
ANC. FR. Donnant des coups orbes à droite et à gauche.
Hist. Macar., t. I, p. 299.
Et les muez parler et les orbs esclerier.
Helinand ou Thibaud de Malli, vers sur la Mort.
ANC. CAT. Orb. IT. Orbo. (chap. Sego, segos, sega, segues; ciego, ciegos, ciega, ciegues; a Tortosa está Quico lo cèlio, que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes. A mí tamé m' agrade mol lo vi de Batea.)
2. Orbar, v., lat. orbare, aveugler.
Fig. Lo demoni lor orba l'olh del entendement. Lo novel confort.
Le démon leur aveugle l'oeil de l'entendement.
ANC. CAT. Orbar. IT. Orbare. (chap. Segá, dixá sego (igual que segá en una fals o dalla): sego, segues, segue, seguem o segam, seguéu o segáu, seguen; segat, segats, segada, segades. Espero que a Arturo Gaya Iglesias no li sego lo dimoni l' ull del entenimén : señ.
Per sert, hauríe de lligí cóm se diu iglesia o iglesies en ocsitá, la llengua que parlabe Ramón Berenguer IV cuan va reconquistá Tortosa, Dertusa, Dertosa.)
3. Orbamen, adv., aveuglément.
Adonc queretz gierdon orbamen. V. de Pierre Pelissier.
Alors recherchez profit aveuglément.
4. Eissorbar, Eyssorbar, Yssorbar, Ichorbar, v., aveugler, ôter la lumière, perdre la vue.
(chap. Segá, pedre la llum, pedre la vista.)
Om l' espeza e l' eissorba e l' art e 'l pen.
T. d' Augier et de Bertrand: Bertran.
On le met en pièces et l' aveugle et le brûle et le pend.
Li creberon los huelhs de la testa, e lo yssorberon. V. et Vert., fol. 72.
Lui crevèrent les yeux de la tête, et l' aveuglèrent.
Fig. Aissi 'ls eyssorba cobeitatz.
Folquet de Romans: Quan cug.
Ainsi les aveugle convoitise.
Amors eyssorba selh que ve.
P. Cardinal: Ben tenh per.
Amour aveugle celui qui voit.
Coma huells malautes ni cassidos e laganhos no pot gardar lo lum, ans eyssorba pus... ont plus clars es lo lums. V. et Vert., fol. 83.
Comme oeil malade et chassieux et plein d'humeurs ne peut regarder la lumière, mais perd la vue davantage... où plus claire est la lumière.
Part. pas. O vezian am lurs huels yssorbatz.
V. et Vert., fol. 51.
Le voyaient avec leurs yeux aveuglés.
Fig. Volon comparar lur sen yssorbat a la savieza de Dieu.
V. et Vert., fol. 51.
Veulent comparer leur sens aveuglé à la sagesse de Dieu.
Theodoric... ichorbatz de la heretguia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 67. Théodoric... aveuglé de l'hérésie.
ANC. FR. Pendre as forche, ou noier en mer,
Ardoir en feu, ou essorber.
Roman du Renart, t. III, p. 293.
5. Issorbamen, Yssorbamen, Ychorbamen, s. m., aveuglement, perte de la vue.
Lo ychorbamen que la emperairitz avia fach a son filh.
(chap. Lo segamén que la emperatrís (Irene) habíe fet a son fill: lo va dixá sego: li va traure los ulls pera que no li prenguere lo reino o regne de Bizancio : Constantinopla : Estambul, Istambul.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.
La perte de la vue que l' impératrice avait causée à son fils.
Fig. Lo yssorbamen en que peccat met persona.
Amb aquest issorbamen espenh lo en peccat.
V. et Vert., fol. 49 et 11.
L' aveuglement en quoi le péché met la personne.
Avec cet aveuglement il le pousse en péché.
miércoles, 6 de enero de 2021
Lo Camí, V.
Lo Camí a Amazon (tapa blana)
V.
Es
verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua
careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo
aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los
ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de
dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella
ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si
Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o
bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en
les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol,
que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo
Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de
una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues
impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies
assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un
escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara
que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia
comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y
morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell,
ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta,
sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de
uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap
moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre
renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo
mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.
- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -, anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?
Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:
- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.
La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:
- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?
Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:
- Si no tens datres faltes pots féu.
Y aixina un día y un atre.
-
Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de
Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni
si no creu en Deu?
Y unes hores después:
- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?
Don José, lo mossen, tragabe saliva:
- No siríe difíssil, filla.
- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.
Doña
Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol,
va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que
mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va
imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe
imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la
coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres
Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut
tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les
dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe
al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que
may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va
dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la
Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara
aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se
habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de
les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per
estatura.
Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.
Un-dos,
un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus
pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura
o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball
de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del
mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de
desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos
germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:
-
Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán
a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat
de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores
van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en
elles, aspra y digna y destemplada:
- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.
Y,
desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit
que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá
de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la
Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la
Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio
de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y
per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va
establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels
costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet
ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a
través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del
carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá
esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de
talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats
formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que
escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no
está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que
haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de
un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble".
En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y
en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta".
Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un
poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u
díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada
de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del
poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un
gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans
consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o
pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas
se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos
vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni
irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara
que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits
en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert
es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella
vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo
horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá,
per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes
abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y
de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta
per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten
una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde,
la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:
- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.
Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?
Va
sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del
seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va
di.
Lola,
la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de
impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com
per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic?
Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No
veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería?
Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén
lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene;
casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la
Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar
abalotada.
-
Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me
fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec
yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que
se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble,
escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos
Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién,
Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta
menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la
siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la
cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de
sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un
apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de
son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la
rectoría.
- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.
- Assosségat, serénat, filla.
Se
va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.
- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.
Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.
- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?
Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.
Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.
-
Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un
home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les
grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a
tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?
La
Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo
que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no
es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no
irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se
casarán.
La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:
- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.
Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:
-
Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa
de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran,
va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per
lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo
seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra
sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per
esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de
sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure:
"Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá
a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo
Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits
consecutives.
viernes, 19 de enero de 2024
Lexique roman; Ces, Ses - Ceu
Ces, Ses, s. m., lat. census, cens, tribut.
Ni renda en sa honor ces ni tolieu.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.
Ne rende en son fief cens ni tonlieu.
Per que eu tolrai vostre ses.
Garins d'Apchier: Comunal.
C'est pourquoi j'ôterai votre cens.
Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces.
P. Raimond de Toulouse: Si cum.
Mais je lui rends chaque jour mille soupirs pour tribut.
Per pagar ad amor lo ces.
Deudes de Prades: Amors.
Pour payer le tribut à l'amour.
CAT. Cens. ESP. PORT. IT. Censo. (chap. censo, sensal, sensals)
2. Sensa, s. f., revenu, cens, tribut.
E non cobeitan gran sensa
Ni 'l ben d'aquest mon.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Et ne convoitent grand revenu ni le bien de ce monde.
Com bos Reis culhir sa sensa.
Un troubadour anonyme: Vai Hugonet.
Comme bon Roi recueillir son tribut.
3. Sobreces, Sobces, s. m., sur-cens.
No posca donar a sobreces, ni a ces, ni ad acapte neguna honor que tengua de nos. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 98.
Ne puisse donner à sur-cens, ni à cens, ni à acapte aucun fief qu'il tienne de nous.
De donar ab sobces.
Tit. de 1279. Arch. du R., J., 321.
De donner avec sur-cens.
4. Censuari, s. m., lat. censuarius, censier.
Li feusatier, emphiteotas e censuaris.
Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 41.
Les feudataires, emphitéotes et censiers.
5. Cessal, adj., lat. censualis, censitaire, censable.
Laurador terras cessals menten.
Raimond de Castelnau: Mon sirventes.
Les laboureurs niant les terres censables.
Mas, ab tot so, m'a plus cessal
Que, quan li m dei, non avia.
Aimeri de Peguilain: Puois que.
Mais, avec tout cela, elle m'a plus pour censitaire qu'elle n'avait,
lorsque je me donnai à elle.
ESP. Censal (censual). (chap. sensal) PORT. Censual. IT. Censuale.
6. Cessalmen, adv., censalement, à cens.
No i remas hom ni femna no 'l dones annalmens,
Cadaus per son cap, denier d'aur cessalmens.
P. de Corbiac: El nom de.
N'y demeurât homme ni femme qui ne lui donnât annuellement, chacun pour son chef, un denier d'or censalement.
Los quals moltos... donam per jasse cessalmen.
Tit. de 1241. DOAT, t. CXL, fol. 127.
Lesquels moutons... nous donnons pour toujours à cens.
ESP. Censualmente. (chap. sensalmen)
7. Acessar, v., acenser.
Autreiam et acessam a vos.
Tit. de 1262. DOAT, t. CXXIV, fol. 11.
Octroyons et acensons à vous.
Del mas del Poig que lur acesset.
Tit. de 1113. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 65.
(chap. Del mas del Puch que ell los va assensá)
Du mas du Puy qu'il leur acensa.
Part. pas. Pessa de terra qu'eu e vos aviam comprada e acessada.
Tit. de 1279. Arch. du Roy., J., 321.
Pièce de terre que moi et vous avions achetée et acensée.
ANC. ESP. Acensar. IT. Accensare. (chap. assensá: assenso, assenses, assense, assensem o assensam, assenséu o assensáu, assensen.
Doná a censo, sensal.)
8. Acessamen, Assensament, s. m., acensement.
Lo deime de tot l' acessament del blat.
Tit. de 1247. DOAT, t. CXXIV, fol. 313.
La dîme de tout l' acensement du blé.
En lo instrument de l' assensament. Charte de Gréalou, p. 96.
Dans l'acte d'acensement.
9. Assensa, s. f., acensement.
Dat per assensa... Fos feita ascensa per los hers.
Tit. de 1289. DOAT, t. CXLII.
Donné par acensement... Fut fait acensement par les héritiers.
10. Censura, s. f., lat. censura, censure.
Per la censura ecclesiastica.
Tit. de 1378. DOAT, t. CXXV, fol. 65.
Par la censure ecclésiastique.
CAT. ESP. (chap) Censura.
11. Recensar, v., recenser.
Las attestations presas,... non si podon recensar, ni reire auzir.
Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542.
Les attestations prises,... ils ne peuvent être recensés, ni entendus de nouveau.
Cesar, s. m., césar, dignité impériale.
Sotz lo poder d'aquest cesar... Elegi II cesars, e Maximia fo l'us.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 28 et 32.
Sous le pouvoir de ce césar... Il choisit deux césars, et Maximien fut l'un.
CAT. ESP. (césar) PORT. Cesar, IT. Cesare. (chap. Céssar; lo nom César lo escribim en una s, pero com se pronunsie en ss se hauríe de escriure en 2 esses.)
Cesca, s. f., glaïeul.
Cesca es herba dura et aguda, ab asta triangular.
Eluc. de las propr., fol. 203.
Glaïeul est une herbe dure et aiguë, avec une pointe triangulaire.
(ESP. Gladiolo)
Cessar, Sessar, v., lat. cessare, cesser.
Que de amassar aur no se volon cessar.
(chap. Que de amassá or no volen pará. Cessá no se diu en chapurriau.)
La nobla Leyczon.
Qu'ils ne veulent cesser d'amasser or.
Va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena. (enginys : ingenios)
Va prier Charles qu'il fit cesser les machines de guerre.
CAT. Cessar. ESP. Cesar. PORT. Cessar. IT. Cessare.
2. Cessable, adj., cessable, finissable.
De no cessable dileit. Trad. de Bède, fol. 40.
De bonheur non finissable.
3. Cessament, s. m., interruption, cesse, abandon.
Ab interpollacio o cessament. Eluc. de las propr., fol. 84.
Avec interpolation ou interruption.
Per nul cessamen que fassa de sos bes.
Statuts de Montpellier de 1212.
Par aucun abandon qu'il fasse de ses biens.
ESP. Cesamiento. IT. Cessamento.
Cessio, Cession, s. f., lat. cessio, cession, transport.
Que aquesta donatios e cessio puesca menhs valer.
Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 126.
Que cette donation et cession puisse moins valoir.
De cession de dregs.
Statuts de Montpellier du XIIIe sièc.
De cession de droits.
E lhi 'n fas cessio.
Tit. de 1275, Arch. du Roy., J., 328.
Et lui en fais cession.
- Délaissement, abandon à des créanciers.
Miserable remedi de cession.
Coutume de Condom de 1313.
Misérable remède de cession.
CAT. Cessió. ESP. Cesión. PORT. Cessão. IT. Cessione.
2. Accessio, s. f., lat. accessio, accès.
Cessant la febre,... mas apres torno las accessios,... e ve la accessio en cesta hora.
Eluc. de las propr., fol. 89 et 90.
La fièvre cessant,... mais après les accès retournent,... et l'accès vient à l'heure certaine.
CAT. Accessió. ESP. Accesión. PORT. Accessão. IT. Accessione. (chap. acsés de fiebre.)
3. Accessori, s. m., accessoire.
So que es principal deu esser denan son accessori.
Leys d'amors, fol. 113.
Ce qui est principal doit être devant son accessoire.
Adjectiv. Es appellada principal en respeit de las autras joyas... las quals s'appellan accessorias. La Crusca provenzale, fol. 98.
Est appelée principale eu (en) égard aux autres joies... lesquelles s'appellent accessoires.
CAT. Accessori. ESP. Accesorio. PORT. IT. Accessorio. (chap. acsessori, acsessoris, acsessoria, acsessories)
4. Accessoriamen, adv., accessoirement, en accessoire.
Non es vicis accessoriamen. Leys d'amors, fol. 113.
Accessoirement, ce n'est pas vice.
Principalment, accessoriament renunciam.
Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 285.
(chap. Prinsipalmen, acsessoriamen renunsiam.)
Nous renonçons en principal, en accessoire.
ESP. Accesoriamente. IT. Accessoriamente.
5. Concession, s. f., lat. concessionem, concession.
Prohibir la concession de tals letras.
Statuts de Provence. BOMY, p. 2.
Prohiber la concession de telles lettres.
Capitols de la concession del dich subsidi.
Reg. des États de Provence de 1401.
Chapitres de la concession dudit subside.
CAT. Concessió. ESP. Concesión. PORT. Concessão. IT. Concessione. (chap. consessió, consessions. Sedí, consedí: consedixco, consedixes, consedix, consedim, consediu, consedixen.)
6. Anteceden, s. m., lat. antecedens, antécédent.
La cauza de la qual fay relatius recordatio apelam anteceden, e vol dire aytan cum cel qu'estai denan.
(chap. literal: La cosa de la cual lo relatiu fa recordassió diém antessedén, y vol dí tan com aquell que está dabán.)
Can relatius et antecedens se dezacordan.
Leys d'amors, fol. 47 et 142.
Nous appelons antécédent la chose de laquelle le relatif fait remémoration, et il veut dire autant comme celui qui est devant.
Quand le relatif et l'antécédent se désaccordent.
CAT. Antecedent. ESP. PORT. IT. Antecedente. (chap. antessedén, antessedens, per ejemple a la guardia sivil o polissía.)
7. Exces, s. m., lat. excessus, excès.
Et honestamens uzar de vestirs ses exces. V. et Vert, fol. 104.
Et honnêtement user de vêtements sans excès.
CAT. Exces (falta la tilde). ESP. Exceso. PORT. Excesso. IT. Eccesso. (chap. exés, v. exedí, exedís: yo me exedixco, exedixes, exedix, exedim, exediu, exedixen.)
8. Excessiu, adj., excessif.
Calor natural pren excessiva exhalacio. Eluc. de las propr., fol. 19.
Chaleur naturelle prend excessive exhalation.
Causa non tan excessiva.
Reg. des États de Provence de 1401.
Chose non tant excessive.
CAT. Excessiu. ESP. Excesivo. PORT. Excessivo. IT. Eccessivo. (chap. exessiu, exessius, exessiva, exessives o excessiu, excessius, excessiva, excessives.)
9. Preceder, v., lat. praecedere, précéder.
Part. prés. Segon la manieyra precedent.
Trad. d'Albucasis, fol. 4.
(chap. Segons la manera pressedén o pressendenta.)
Selon la manière précédente.
Part. pas. De aquo del qual es precedida rememoracio.
Trad. d'Albucasis, fol. 33.
De ce dont la mention est précédée.
CAT. Preceir. (https://historia-aragon.blogspot.com/2021/03/17-18-19-noviembre.html)
ESP. PORT. Preceder. IT. Precedere. (chap. pressedí)
10. Predecessor, s. m., lat. praedecessor (N. E. prae, pre + decessor, el que muere antes), prédécesseur.
Perseguet coma son predecessor Vigili papa.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 70.
Il poursuivit comme le pape Vigile son prédécesseur.
Am nostre senhor lo Rei e am sos predecessors.
(chap. En nostre siñó lo Rey y en (sons) los seus predecessós.)
Tit. de 1282. Arch. du Roy., J., 323.
Avec notre seigneur le Roi et avec ses prédécesseurs.
CAT. Predecessor. ESP. Predecesor. PORT. Predecessor. IT. Predecessore. (chap. predecessó, predecessós, predecessora, predecessores.)
11. Proceder, v., lat. procedere, procéder, avancer.
Lo bayle pot proceder tro a sentensa.
Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125.
(chap. Lo bayle o baile pot prossedí hasta la sentensia.)
Le bailli peut procéder jusqu'à sentence.
Part. prés. Sageta precedent en loc carnos.
Trad. d'Albucasis, fol. 50.
Une flèche avançant en lieu charnu.
Sant Esperit qui procedissh del Paire e del Filh.
Eluc. de las prop., fol. 3.
Saint-Esprit qui procède du Père et du Fils.
Part. prés. Del pair' e del filh procezens.
Brev. d'amor, fol. 99.
(chap. Del Pare y del Fill prossedén)
Procédant du père et du fils.
ESP. PORT. Proceder. IT. Procedere. (chap. prossedí: prossedixco, prossedixes, prossedix, prossedim, prossediu, prossedixen.)
12. Procedir, Procezir, v., provenir, procéder, avancer.
D'una bella fon gran
Nais e procezis us clars rieus.
Brev. d'amor, fol. 9.
(chap. D'una bella fon gran naix y prossedix un riu cla.
Per ejemple, de la fon del Teix naix lo riu Matarraña.
Com veéu aquí damún, de fontis : font, la t se va pedre fa mol tems, com la vergoña de Artur Quintana Font, si ne va tindre auncás.)
D'une belle fontaine grande naît et provient un clair ruisseau.
Part. pas. Un home avia procesit en son etat.
Trad. d'Albucasis, fol. 1.
(chap. Un home habíe abansat en son estat. Promogut, promoure. Habíe millorat lo seu estat, la seua fama, la seua situassió, etc.)
Un homme avait avancé en son état.
CAT. Proceir.
13. Proces, s. m., lat. processus, avancement, progrès.
Quant ac complit
Lo Filh de Dieu tot son proces.
Brev. d'amor, fol. 168.
Quand le Fils de Dieu eut accompli tout son avancement.
Las leys d'amors e 'l bel proces
Nomnat las flors del gay saber.
La Crusca provenzale, fol. 99.
Les lois d'amour et le beau progrès nommé les fleurs du gai savoir.
- Procès.
Negun proces tant civil que criminal.
Statuts de Provence. BOMY, p. 10.
Nul procès tant civil que criminel.
CAT. Proces (falta la tilde). ESP. Proceso. PORT. IT. Processo. (chap. prossés)
14. Procezimen, s. m., procession, action de procéder, progrès.
E creire lo procezimen
Del Sant Esperit issamen.
Brev. d'amor, fol. 9.
Et croire également la procession du Saint-Esprit.
(N. E. No confundir con la procesión de Puigdemont.)
En lo qual procezimen, non es causa necessaria gardar compas.
Leys d'amors, fol. 9.
Dans lequel progrès, garder mesure n'est chose nécessaire.
CAT. Proceiment. ESP. Procedimiento. PORT. IT. Procedimento.
15. Processio, s. f., lat. processio, procession, action de procéder.
Processio que es propria al Sanct Esperit.
Eluc. de las propr., fol. 7.
Procession qui est propre au Saint-Esprit.
- Cérémonie religieuse.
A processio, ab la crotz e 'ls candeliers.
Tit. de 1205. DOAT, t. CV, fol. 155.
A procession, avec la croix et les chandeliers.
(chap. A la professó, processió, en la creu y los candelés, candelabros – canalobres són lo mateix, pero ya sol u apliquem al aigua gelada, castellá témpanos de hielo.)
Anava a Sant Peyre, dizen las letanias; lo preiro e traichero foras de la procession. Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.
(chap. Anabe a San Pere, dién les letaníes; lo van pendre y lo van traure fora de la professó.)
Il allait à Saint-Pierre, disant les litanies; ils le prirent et traînèrent hors de la procession.
- Rassemblement, foule.
E vengron li encontra ab processio e cridavan: Osanna.
Fragm. de trad. de la Passion.
Et ils lui vinrent au-devant avec rassemblement, et ils criaient: Hosanna.
CAT. Processió. ESP. Procesión. PORT. Procissão. IT. Processione. (chap. Professó, seguramen corrupsió de processió. Professó, que professe, maestre, mestre – magister.)
16. Succedir, Succezir, v., lat. succedere, succéder, survenir.
La molher li deu succedir entieirament.
Trad. du Code de Justinien, fol. 58.
La femme lui doit succéder entièrement.
Motas vegadas succezeys la mort. (N. E. Esta frase está fuera de contexto, siempre sucede la muerte, pero se refiere a un tratamiento.)
Trad. d'Albucasis, fol. 70.
Plusieurs fois survient la mort.
Part. pas. Avia succezit a Alixandre.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 24.
Avait succédé à Alexandre.
CAT. Suceir. ESP. Suceder. PORT. Succeder. IT. Succedere.
(chap. sussedí: sussedixco, sussedixes, sussedix, sussedim, sussediu, sussedixen. Part. pas sussedit.)
17. Successio, s. f, lat. successio, succession, suite.
Varietat dels temps ni lor successio.
Eluc. de las propr., fol. 280.
Variété des temps ni leur succession.
- Succès.
Perdusent a salut e a lausabla successio.
Trad. d'Albucasis, fol. 1.
Conduisant à salut et à louable succès.
- Héritage.
Per la succession del dit mon paire.
Tit. de 1274. Arch. du Roy, K., 17.
(chap. Per la sussessió del dit mon pare.)
Par la succession dudit mon père.
Las successions que al dit mosseignor comte apparteno.
Justel. H. de la M. de Turenne, 1399, p. 134.
Les successions qui appartiennent audit monseigneur comte.
CAT. Successió. ESP. Sucesión. PORT. Successão. IT. Successione.
(chap. sussessió)
18. Successor, s. m., lat. successor, successeur.
E alcun successor. V. de S. Honorat.
Et aucun successeur.
CAT. Successor. ESP. Sucesor. PORT. Successor. IT. Successore.
(chap. sussessó, sussessós, sussessora, sussessores.)
19. Successivament, adv., successivement.
Aissi cum successivament sera instituit.
(chap. Aixina com sussessivamén sirá instituít.)
Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 172.
Ainsi comme il sera successivement institué.
CAT. Successivament. ESP. Sucesivamente. PORT. IT. Successivamente.
(chap. sussessivamén)
Ceu, s. m., lat. sebum, suif.
Cascuna cargua de ceu, de lard.
Tit. de 1285. DOAT, t. CLXXIV, fol. 192.
Chaque charge de suif, de lard.
Los candeliers de ceu de Monpeslier.
Cartulaire de Montpellier, fol. 90.
Les fabricants de chandelles de suif de Montpellier.





