Mostrando las entradas para la consulta lo camí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lo camí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 24 de noviembre de 2018

Crónica Ramón Muntaner

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/cronica-manuscrit--0/html/003bfd1a-82b2-11df-acc7-002185ce6064.html



Crónica Ramón Muntaner

Chronica, o descripcio dels fets, e hazanyes del inclyt Rey don Jaume Primer


Chronica, o descripcio dels fets, e hazanyes del inclyt Rey don Jaume Primer
1558

Crónica Ramón Muntaner 2

Crónica Ramón Muntaner, epistola


Lo prolech qu·en Ramon Muntaner feu. [fol. 8r] · Con en Ramon Muntaner estant en sa alqueria. [fol. 8r] | [fol. 8v] · La visió d'en Ramon Muntaner. [fol. 8v] | [fol. 9r] · Com començà a parlar dels Reys d'Aragó. [fol. 9r] · Com el Rey en Pere pres muller. [fol. 9r] | [fol. 9v] · Con los prohòmens parlaren ab lo cavaller. [fol. 9v] | [fol. 10r] · Con Madona Maria meseren en la cambra. [fol. 10r] · Com lo senyor Rey jach ab la dita dona. [fol. 10r] | [fol. 10v] · Com el Rey Jacme fo coronat Rey. [fol. 10v] · Com fo Rey de virtut. [fol. 10v] | [fol. 11r] · Com no·s trobava qui·s gosàs contrestar. [fol. 11r] · De les gràcies que Déus feu al Rey. [fol. 11r] · De les gràcies del Rey en Jacme. [fol. 11r] · Con tench setge a Mallorcha. [fol. 11r] | [fol. 11v] · Con lo Rey en Jacme hac presa Mallorcha. [fol. 11v] · Con se'n tornà en Cathalunya. [fol. 11v] | [fol. 12r] · Com los moros de València se alsaren. [fol. 12r] | [fol. 12v] | [fol. 13r] · Com donà muller al inffant en Jacme. [fol. 13r] | [fol. 13v] · Con feu archebisbe l'inffant en Sanxo. [fol. 13v] · Com hac heretats tots sos fills. [fol. 13v] · De la ajuda de Castella. [fol. 13v] | [fol. 14r] · De la promesa de valença que feu al Rey de Castella. [fol. 14r] | [fol. 14v] · Con l'infant en Pere vench de una correguda. [fol. 14v] · Con manà corts. [fol. 14v] | [fol. 15r] · Com partí de València. [fol. 15r] | [fol. 15v] · Con lo Rey ajustà son poder. [fol. 15v] · Con lo senyor Rey hac presa Murcia. [fol. 15v] | [fol. 16r] · Com lo dit senyor Rey hac poblada Murcia. [fol. 16r] | [fol. 16v] · Dels dos fills de cavallers. [fol. 16v] · Con en Roger pres per muller filla d'en Berenguer d'Entença. [fol. 16v] | [fol. 17r] · Com en Corrall fo tramés. [fol. 17r] · Com en Corrall anà al trahut a Tuniç. [fol. 17r] | [fol. 17v] · Com en Corral Lança hac vençuda la batayla. [fol. 17v] | [fol. 18r] · De les gràcies que fa als sotsmeses. [fol. 18r] · Dels missatges del Papa. [fol. 18r] | [fol. 18v] · Con hordenà que anàs al Consili. [fol. 18v] · Con exí a carrera al Rey de Castella. [fol. 18v] | [fol. 19r] | [fol. 19v] · Com lo Rey de Castella fo anat al concili. [fol. 19v] | [fol. 20r] · Com lo Rey anà al concili. [fol. 20r] · Con lo Rey de Castella anà per ésser emperador. [fol. 20r] · Con ach acompanyat lo Rey de Castella. [fol. 20r] | [fol. 20v] · Com vench mal al senyor Rey. [fol. 20v] · Con mil hòmens a cavall entraren a Murcia. [fol. 20v] | [fol. 21r] · Com l'imfant en Pere vensé los dits moros. [fol. 21r] | [fol. 21v] · Com lo Rey en Jacme fo mort. [fol. 21v] · Com lo senyor inffant en Pere se coronà Rey. [fol. 21v] | [fol. 22r] · Com anà visitant ses terres e lochs. [fol. 22r] · Com l'inffant en Jacme se coronà. [fol. 22r] · Com en Corral anà al trahut. [fol. 22r] | [fol. 22v] · Com en Corrall anà ab X galeas a Capiç. [fol. 22v] | [fol. 23r] | [fol. 23v] · Com Frederich fo ellet emperador. [fol. 23v] | [fol. 24r] · Com lo comte de Proença anà a Pariç. [fol. 24r] | [fol. 24v] · Com anà al Papa. [fol. 24v] | [fol. 25r] · Com lo Rey Corral vench contra el rey Karles. [fol. 25r] · Com en Corral fo vengut de Tuniç. [fol. 25r] | [fol. 25v] · Dels darraçanals. [fol. 25v] · Com lo Rey sabé que Karles ac Sicília. [fol. 26r] · Com lo Rey en Pere anà a França. [fol. 26r] | [fol. 26v] | [fol. 27r] · Del cambi de Muntpasler. [fol. 27r] | [fol. 27v] · Com en Fernando de Castella pres muller. [fol. 27v] | [fol. 28r] · Com lo Rey de Castella féu jurar en Xanxo. [fol. 28r] · Com lo Rey ach vista ab lo Rey de Castella. [fol. 28r] · Dels missatges de Granada. [fol. 28r] | [fol. 28v] · Del príncep de Taranto, fill de Karles. [fol. 28v] · Com lo Rey Karles se dubtava del Rey en Pere. [fol. 28v] | [fol. 29r] · Com los sicilians se revellaren contra lo Rey Karles. [fol. 29r] | [fol. 29v] · Com Mirabuçach fo creat Rey de Tuniç. [fol. 29v] · Com lo Rey en Pere feu fer naus. [fol. 29v] | [fol. 30r] · Com lo Rey de Mallorcha vench al Rey. [fol. 30r] · Com en Sanxo se viu ab lo Rey. [fol. 30r] | [fol. 30v] · Dels grans apparellaments que·l Rey feya. [fol. 30v] · Com tota Barberia havia pahor. [fol. 30v] · Com lo Rey en viu acabats los affers. [fol. 30v] | [fol. 31r] · Com lo senyor Rey ach dit ço que volia fer als barons. [fol. 31r] | [fol. 31v] · Com lo Rey se recullí. [fol. 31v] · Com lo senyor Rey hac feta vela. [fol. 31v] · Con lo senyor Rey fo a Mahon. [fol. 32r] | [fol. 32v] · Com lo senyor Rey en Pere fo al Cayll. [fol. 32v] · Dels missatgers que·l senyor Rey en Pere tramés al Papa. [fol. 32v] | [fol. 33r] · Com los dits missatgers parlaren ab lo papa. [fol. 33r] · La resposta del Papa. [fol. 33r] | [fol. 33v] · Com los sarrayns tractaren de venir al comte. [fol. 33v] · De dos barons de Sicília que vengueren al Rey d'Aragó. [fol. 33v] | [fol. 34r] · La resposta que·l Senyor Rey feu als Sicilians. [fol. 34r] | [fol. 34v] · De les maravelles que els sicilians se donaren. [fol. 34v] · Com en Guillem del Castellnou fo vengut. [fol. 34v] | [fol. 35r] · Con lo Rey ach hoyt lo respost del Papa. [fol. 35r] | [fol. 35v] · Con lo senyor Rey viu que tot hom volia anar en Sicilia. [fol. 35v] · Com los sarrayns veeren les veles. [fol. 35v] · Com lo Rey pres terra a Trapena. [fol. 35v] | [fol. 36r] · Com lo Rey tramés a Karles que li lexàs la terra. [fol. 36r] · Com lo senyor Rey se coronà a Palerm. [fol. 36r] | [fol. 36v] · Com almugàvers entraren a Meçina. [fol. 36v] | [fol. 37r] · Com lo Rey Karles se levà de Meçina. [fol. 37r] · Com lo Rey Karles fo a la Gatuna. [fol. 37r] | [fol. 37v] · Com lo senyor Rey en Pere tramés darrera ells. [fol. 37v] · Com se reculliren per anar a ells. [fol. 37v] | [fol. 38r] · De la victoria que agueren en Pere de Queralt. [fol. 38r] | [fol. 38v] · Com lo senyor dix la Salve Regina. [fol. 38v] · De les males noves que·l Rey Karles hoy. [fol. 38v] | [fol. 39r] · Dels almugàvers qui anaren guanyar. [fol. 39r] · Com los almugàvers anaren a la Gatuna. [fol. 39r] | [fol. 39v] · Com foren dins la Gatuna. [fol. 39v] | [fol. 40r] · Com agueren mort lo Comte de Lençó. [fol. 40r] · Com lo Rey Karles se pensà que reptàs lo rey en Pere. [fol. 40r] | [fol. 40v] · Los missatges que Karles tramés al Rey. [fol. 40v] · Missatges que·l Rey tramés a Karles. [fol. 40v] · De la resposta dels reptaments que·l Rey d'Aragó feu a Karles. [fol. 40v] | [fol. 41r] | [fol. 41v] · Com los reptaments foren fermats. [fol. 41v] · Com lo Rey Karles pensà que no aturà's a Rèjoll. [fol. 41v] | [fol. 42r] · Com hac fermades les batalles. [fol. 42r] · Com deliurava tots quants prohòmens hi havia. [fol. 42r] · Com lo Rey d'Aragó anava per combatre ab Karles. [fol. 42r] | [fol. 42v] | [fol. 43r] · Com lo Rey feu almirayl en Roger. [fol. 43r] | [fol. 43v] · Com lo senyor Rey pres comiat de Mecina. [fol. 43v] | [fol. 44r] · Com Karles se n'anà al Papa. [fol. 44r] | [fol. 44v] · Com lo Papa respòs al Rey Karles. [fol. 44v] · Com lo Rey Karles anà parlar ab lo Rey de França. [fol. 44v] · Com lo Rey de França respòs a Karles. [fol. 44v] | [fol. 45r] · De la proferta que·l Rey de França feu a Karles. [fol. 45r] | [fol. 45v] · Com Karles se'n tornà en Proença. [fol. 45v] · Com Karles fo a Marçella. [fol. 45v] | [fol. 46r] · Com en Guillem Cornut armà Xxv galeas. [fol. 46r] · Com en Roger se combaté ab en Guillem Cornut. [fol. 46r] | [fol. 46v] | [fol. 47r] | [fol. 47v] · Com en Roger pres les galeas. [fol. 47v] · Com en Roger anà, senyera levada a Malta. [fol. 47v] | [fol. 48r] · Com en Roger se'n tornà en Sicília ab la presa. [fol. 48r] · Com lo senyor Rey d'Aragó partí de Tràpena ab iiii galeas. [fol. 48r] | [fol. 48v] | [fol. 49r] · Com lo senyor Rey passà per Alcoyl ab les iiii galeas. [fol. 49r] · Com lo Rey en Pere pres terra a Cullera. [fol. 49r] | [fol. 49v] · Com lo senyor Rey tramés missatges a Bordeu. [fol. 49v] · Com lo missatge fo a Bordeu. [fol. 49v] | [fol. 50r] · Com lo senyor Rey vench a Jacha. [fol. 50r] · Com Karles tramés per los cavallers. [fol. 50r] · Com lo Rey de França e Karles foren a Bordeu. [fol. 50v] · Com lo Rey d'Aragó parlà ab en Domingo de la Figuera. [fol. 50v] | [fol. 51r] | [fol. 51v] | [fol. 52r] | [fol. 52v] · Com lo senyor Rey fo a Bordeu e fo al camp. [fol. 52v] · Com lo senyor Rey portà tot lo camp apparellat de batayla. [fol. 53r] · Com lo Senescal dix al rey Karles e la venguda del Rey d'Aragó. [fol. 53r] · Com Karles sabé que·l Rey en Pere era estat al camp. [fol. 53v] · Com lo Rey d'Aragó se'n tornà. [fol. 53v] | [fol. 54r] · Com en Roger armà xxx galeas. [fol. 54r] · Com lo senyor Rey anà a Calathiu. [fol. 54v] | [fol. 55r] · Com lo senyor Rey fo a Barchinona. [fol. 55r] | [fol. 55v] · Com lo senyor Rey tramés madona la Reyna en Sicilia. [fol. 55v] | [fol. 56r] · Com les naus agueren feta vela e foren a Trapena. [fol. 56v] · Com aquells de Palerm faeren festa de la Reyna. [fol. 56v] · Com en Ramon Marquet tramés per II layts a Catalunya. [fol. 57r] · Com madona la Reyna tramés per sos cavalers. [fol. 57r] | [fol. 57v] · Com madona la Reyna feu gràcies al general. [fol. 58r] · Com lo Rey de Mallorcha partí de Barchinona. [fol. 58r] | [fol. 58v] · Com l'almirayl hac lenga de xxxvi galeas de Nàpols. [fol. 59r] | [fol. 59v] | [fol. 60r] | [fol. 60v] · Com Madona la Reyna manà a l'almirayl. [fol. 60v] · Com misser Arnau de Vela se aparellà. [fol. 60v] · Com misser Arnau de Vela barrejà Agosta. [fol. 61r] | [fol. 61v] · Com lo senyor infant en Jacme perdonà a misser Arnau de Vela. [fol. 61v] · Com lo senyor infant forní e stablí lo castell d'Agosta. [fol. 61v] | [fol. 62r] · Com en Villaragut pres iii naus. [fol. 62r] | [fol. 62v] · Com lo senyor Rey aplegà corts en Saragoça. [fol. 62v] | [fol. 63r] · La proferta que Aragó feu al Rey. [fol. 63r] · Com lo Rey feu exir la senyera de Saragoça. [fol. 63r] | [fol. 63v] · Com lo Rey aplegà corts a Barchinona. [fol. 63v] | [fol. 64r] · Com lo Rey tramés al Rey de Mallorqua. [fol. 64r] · Com lo Rey de Mallorqua fo ab lo senyor Rey a Gerona. [fol. 64r] | [fol. 64v] · Com l'almirayl feu adobar XL galees. [fol. 64v] | [fol. 65r] · Com l'almirayl se combaté ab lo príncep. [fol. 65r] | [fol. 65v] | [fol. 66r] · Com lo príncep fo pres e rere la germana de la Reyna. [fol. 66r] · Com lo senyor infant tramés al Rey que farie del príncep. [fol. 66r] | [fol. 66v] · Com lo senyor infant feu dar sentència al príncep. [fol. 66v] | [fol. 67r] · Com lo príncep fo tramés al senyor Rey pres. [fol. 67r] | [fol. 67v] · Com lo senyor infant en Jacme conquerí gran res de Calàbria. [fol. 67v] · Com lo senyor infant establí Calàbria. [fol. 67v] | [fol. 68r] · Com lo Rey Karles hoy les novelles del príncep. [fol. 68r] | [fol. 68v] · Com lo Rey de França tractà que pogués passar per Rosselló. [fol. 68v] · Com lo rey feu pagua e fo venguda l'oriflama. [fol. 69r] · Com lo Rey d'Aragó sabé que·l Rey de França era exit de París. [fol. 69r] | [fol. 69v] · Com lo Rey de França hac aplegada tota sa gent apparellats. [fol. 69v] | [fol. 70r] · Com lo senyor Rey de Mallorqua feu manament a Euna. [fol. 70r] · De les IIII monges qui mostraren camí. [fol. 70r] | [fol. 70v] | [fol. 71r] | [fol. 71v] · Com lo Rey d'Aragó viu tot lo poder de França. [fol. 71v] | [fol. 72r] · De la fembra qui pres lo cavaller. [fol. 72r] | [fol. 72v] · Com lo Rey exí de Perallada. [fol. 72v] | [fol. 73r] · Com Perellada fo cremada e presa e destrovida. [fol. 73r] | [fol. 73v] · Com lo Rey passa per Castelló. [fol. 73v] | [fol. 74r] · Com lo Rey d'Aragó hac establida Gerona. [fol. 74r] | [fol. 74v] · Com lo Rey hac hordenades les fronteres. [fol. 74v] | [fol. 75r] | [fol. 75v] · Com lo Senyor Rey tramés a l'almirayl que vengués. [fol. 75v] · Com en Ramon Marquet se fo reculit. [fol. 75v] | [fol. 76r] · Com en Ramon Marquet tramés a·n Gras. [fol. 76r] | [fol. 76v] | [fol. 77r] | [fol. 77v] · Com en Ramon Marquet amenà les XI galeas. [fol. 77v] | [fol. 78r] · Com en Ramon Marquet e en Berenguer Mayol adobaren les galeas. [fol. 78r] | [fol. 78v] | [fol. 79r] · Com lo Rey hac vensut lo comte Nivers e levaren lo camp. [fol. 79r] | [fol. 79v] · Com lo senyor Rey feu armar totes les galeas a Sicília. [fol. 79v] · Com en Ramon Marquet feu armar XVI galeas. [fol. 79v] | [fol. 80r] · Com en Ramon Marquet esperà l'almirayl. [fol. 80r] | [fol. 80v] · Com lo Rey de França se tornà. [fol. 80v] | [fol. 81r] · Com lo Rey de França fo mort. [fol. 81r] | [fol. 81v] · Com passà lo coyl. [fol. 81v] | [fol. 82r] | [fol. 82v] · Com l'oriflama fo passada per lo coyl de Panissars. [fol. 82v] · Com lo senyor rey dix a l'infant que s'aparelàs. [fol. 82v] · Com lo senyor infant se recullí per anar a Mallorcha. [fol. 82v] | [fol. 83r] | [fol. 83v] · Com lo Senyor Rey scriu al Rey de Mallorcha. [fol. 83v] | [fol. 84r] · Com lo senyor infant pres traüt a Mallorcha. [fol. 84r] | [fol. 84v] · Com lo senyor Rey fo malalt e feu testament. [fol. 84v] | [fol. 85r] · Com lo Senyor Rey fo mort. [fol. 85r] · Del dol que·s feu gran per totes les terres. [fol. 85r] · Com anaren missatges en Mallorcha e en Sicília. [fol. 85r] | [fol. 85v] · Com lo Rey N'Anfós tramés en Sarrià en Calàbria. [fol. 85v] | [fol. 86r] · Com en Sarrià vench ab gran guany en Sicília. [fol. 86r] | [fol. 86v] · Com lo Rey N'Amffós sabé la mort del Rey. [fol. 86v] · Com lo Rey N'Amffós se coronà Rey. [fol. 86v] | [fol. 87r] | [fol. 87v] · Com lo Rey N'Amffós feu absolre son pare lo hom Rey. [fol. 87v] · Com l'almirayl trasch de Narbona navili. [fol. 87v] | [fol. 88r] · Com lo Rey tramés cartes per en Berenguer en Sicília. [fol. 88r] | [fol. 88v] | [fol. 89r] · Com lo Senyor Rey desaffià lo Rey de Castella. [fol. 89r] | [fol. 89v] · Com lo Rey de Castella hoý. [fol. 89v] · Com lo Rey donà a l'almirayl Gerba. [fol. 89v] | [fol. 90r] · Com l'almirayl pres terra a Matagriffo. [fol. 90r] | [fol. 90v] · Com l'almirayl fo a la ciutat d'Otrento. [fol. 90v] · De la cavaleria que volia entrar. [fol. 90v] | [fol. 91r] · Com lo senyor Rey feu taules redones a Barchinona. [fol. 91r] · Com lo Rey de Sicilia armà LXXX galeas. [fol. 91r] | [fol. 91v] · Com lo Comte d'Artés vench. [fol. 91v] | [fol. 92r] · Com lo Rey d'Aragó esposà la filla del Rey. [fol. 92r] · Com lo Rey d'Aragó trasch a taulat a Aleró. [fol. 92r] | [fol. 92v] · Com lo Rey Karles se viu ab lo Rey d'Anglaterra. [fol. 92v] · Com lo Rey Karles anà en Proença. [fol. 92v] | [fol. 93r] · Com lo Rey Karles tramés cartes al Rey de Sicília. [fol. 93r] | [fol. 93v] · Com lo Rey fo tornat d'Allero. [fol. 93v] · Com lo Rey se aparellà per Manorqua. [fol. 93v] · Del miracle que sdevench a Portu Pi. [fol. 93v] | [fol. 94r] · Com lo Rey passà a Manorcha per pendra-la. [fol. 94r] | [fol. 94v] · Com lo senyor Rey n'ach tramés el moxerif. [fol. 94v] | [fol. 95r] · Com lo Rey ac la ylla. [fol. 95r] · Com lo Rey fo tornat a Barchinona. [fol. 95r] | [fol. 95v] · Dels missatges que·l Rey tramés a Tarasco. [fol. 95v] · Com los missatges foren a Tarascho. [fol. 95v] | [fol. 96r] · Com vench malaltia al Senyor Rey N'Anffós. [fol. 96r] | [fol. 96v] · Com lo comte d'Empúries anà en Sicília al Rey. [fol. 96v] · Com lo senyor Rey en Jacme se'n tornà en Cathalunya. [fol. 96v] | [fol. 97r] · Com lo Senyor Rey en Jacme pres terra a Barchinona. [fol. 97r] | [fol. 97v] · La resposta que·l senyor Rey feu als missatges de Castella. [fol. 97v] | [fol. 98r] · Com lo senyor Rey fo a Calathaiú. [fol. 98r] · Com lo senyor Rey mès tota la terra en pau. [fol. 98r] | [fol. 98v] · De l'almirayl qui feu taula redona a Calathaiú. [fol. 98v] | [fol. 99r] · Com lo senyor Rey manà a l'almirayl. [fol. 99r] · Com Karles Martell fo mort. [fol. 99r] | [fol. 99v] · De la pau del Rey d'Aragó e de França. [fol. 99v] · De la sentencia que·l Papa revocà. [fol. 99v] | [fol. 100r] · Com lo senyor feu aplegar corts a Barchinona. [fol. 100r] | [fol. 100v] · Com lo Senyor Rey hac presa per muller Madona Blancha. [fol. 100v] · Com l'inffant en Pere ach muller. [fol. 100v] | [fol. 101r] · Com l'inffant Frederich s'emparà de Sicília. [fol. 101r] | [fol. 101v] · Com Frederich se coronà Rey. [fol. 101v] | [fol. 102r] · Com lo Rey retench les ylles al Rey. [fol. 102r] · Com lo senyor Rey en Jacme pres Alacant. [fol. 102r] | [fol. 102v] | [fol. 103r] · Com lo senyor hac hordonat Alacant. [fol. 103r] | [fol. 103v] · Com lo senyor vehia en gran gràcia son frare. [fol. 103v] | [fol. 104r] · De la gran batayla e del camp que levaren. [fol. 104r] | [fol. 104v] · Com lo príncep vench a Tràpena. [fol. 104v] | [fol. 105r] · Com lo príncep se reté al senyor Rey. [fol. 105r] | [fol. 105v] · Com lo duch sabé la presó del príncep. [fol. 105v] | [fol. 106r] · Dir-vos he d'un vench frare Roger. [fol. 106r] | [fol. 106v] · Com frare Roger vench en Sicília. [fol. 106v] | [fol. 107r] · Com frare Roger anà al Rey que ac guanyat. [fol. 107r] | [fol. 107v] · Com en Blascho entrà en Meçina. [fol. 107v] | [fol. 108r] | [fol. 108v] · Com se feu pau entre el Rey Frederich. [fol. 108v] | [fol. 109r] · Com fra Roger tractà que se'n passàs en (...) [fol. 109r] | [fol. 109v] · Com fra Roger tramés a l'Emperador. [fol. 109v] | [fol. 110r] · Com frare Roger se aparellà de anar. [fol. 110r] | [fol. 110v] · Com l'emperador ac fet fra Roger megaduch. [fol. 110v] | [fol. 111r] · Com lo megaduch feu donar muller a·n Ferran d'Eunes. [fol. 111r] | [fol. 111v] · Com lo magaduch sobre els turchs antrar. [fol. 111v] | [fol. 112r] | [fol. 112v] · Com lo magaduch entra a·l Regne del Natulí. [fol. 112v] · Com lo magaduch fo a Philidelfia. [fol. 112v] | [fol. 113r] | [fol. 113v] · Com lo magaduch reebé Bernat de Rochafort. [fol. 113v] | [fol. 114r] · Com lo magaduch entrà a l'emperador. [fol. 114r] | [fol. 114v] · Com lo megaduch anà en Contestinoble a l'Emperador. [fol. 114v] | [fol. 115r] · Com lo megaduch fo fet Cèsar qui és aprés de l'emperador. [fol. 115r] | [fol. 115v] · Com la host de la companya stava a Gallipoll. [fol. 115v] | [fol. 116r] · Com lo Cèsar anà a Andrinòpol. [fol. 116r] | [fol. 116v] · Com en Berenguer d'Entença anà a la ciutat de Recrea. [fol. 116v] | [fol. 117r] · Com en Berenguer d'Entença ac la ciutat de Recrea. [fol. 117r] | [fol. 117v] · Com en Berenguer d'Entença fo pres. [fol. 117v] · Com la companya se combaté a Brandis. [fol. 117v] | [fol. 118r] | [fol. 118v] · Com la companya levà lo camp. [fol. 118v] · Com la companya se combaté ab fill de l'emperador. [fol. 118v] | [fol. 119r] · Com la companya anà barrejar la ciutat de Rodisto. [fol. 119r] | [fol. 119v] | [fol. 120r] · Com Berenguer Cristòvol Jordi vench a Gallipoli combatre. [fol. 120r] | [fol. 120v] · Com en Rochafort correch a l'Estanyare. [fol. 120v] · Com en Muntaner guardàs Gallípol. [fol. 120v] | [fol. 121r] | [fol. 121v] · Com la companya tornà a Galípoll. [fol. 121v] | [fol. 122r] · Com vengueren combatre Gallípol. [fol. 122r] | [fol. 122v] | [fol. 123r] · Com los turchs tornaren al Natulí pendre. [fol. 123r] | [fol. 123v] · Com en Muntaner feu pau entre los bons homes. [fol. 123v] | [fol. 124r] | [fol. 124v] · Com lo senyor en Ferrando vench per cap a la companya. [fol. 124v] | [fol. 125r] | [fol. 125v] | [fol. 126r] · Com en Berenguer d'Entença morí a tort. [fol. 126r] | [fol. 126v] | [fol. 127r] · Com la companya hac Fulla. [fol. 127r] | [fol. 127v] · Com en Ferrando fo pres per venecians. [fol. 127v] | [fol. 128r] | [fol. 128v] · Com en Tibaut fo capità de la companya. [fol. 128v] | [fol. 129r] · De les galeas d'en Rienbau de Far. [fol. 129r] | [fol. 129v] · Com lo senyor Rey sabé la presa d'en Ferrando. [fol. 129v] | [fol. 130r] | [fol. 130v] · Com lo Duch d'Etenes lexà lo ducat al Comte de Brenda. [fol. 130v] | [fol. 131r] · Com los turchs se tornaren a lur pahís. [fol. 131r] | [fol. 131v] · Com la companya pres lo ducat d'Etenes. [fol. 131v] | [fol. 132r] · Dels dos prínceps qui conquistaren primerament lo ducat d'Etenes. [fol. 132r] | [fol. 132v] · De un gentilhom qui vench en Tenes. [fol. 132v] | [fol. 133r] · Com lo rey d'Aragó ac levat lo Regne de Murcia. [fol. 133r] · Com lo senyor Rey anà assetjar Almeria. [fol. 133r] | [fol. 133v] · Com los moros vengueren a batayla ab lo Rey. [fol. 133v] | [fol. 134r] · Com lo Rey de Granada tramés pres al Rey. [fol. 134r] | [fol. 134v] · Com Gerba se revoltà e com en Roger. [fol. 134v] | [fol. 135r] · Com aquells de Mistoua senyorejaven Gerba. [fol. 135r] · Com la companya que Rey de Sicília hac tramesa a Gerba fo morta. [fol. 135r] | [fol. 135v] | [fol. 136r] · Com lo Senyor Rey de Sicília feu capità en Muntaner. [fol. 136r] | [fol. 136v] | [fol. 137r] · Com en Muntaner fo a Gerba per capità e major. [fol. 137r] | [fol. 137v] | [fol. 138r] · Com tota Gerba se reté a·n Muntaner. [fol. 138r] | [fol. 138v] · Com misser Cornel venc a Gerba. [fol. 138v] | [fol. 139r] | [fol. 139v] · Com se romperen les treves de Sicília. [fol. 139v] | [fol. 140r] · Com lo Rey volia trametre asetjar Gerba. [fol. 140r] | [fol. 140v] · Com lo Rey anà al munt Sent Julià. [fol. 140v] | [fol. 141r] | [fol. 141v] · Com lo Rey Robert requés treves al rey de Sicília. [fol. 141v] | [fol. 142r] | [fol. 142v] · Com lo fill del rey Karles pres la filla del príncep. [fol. 142v] | [fol. 143r] · Com la princessa pres marit. [fol. 143r] · Com lo comte d'Aria ac Matagrifo. [fol. 143r] | [fol. 143v] · Com en Ferrando pres per muller dona Isabell. [fol. 143v] | [fol. 144r] | [fol. 144v] · Com en Ferrando tramés son fill en Jacme a Perpinyà. [fol. 144v] | [fol. 145r] · Com en Ferrando anà en Clarença. [fol. 145r] · Com en Muntaner noliejà una nau. [fol. 145r] | [fol. 145v] · Com en Muntaner pres l'inffant en Jacme. [fol. 145v] | [fol. 146r] | [fol. 146v] · Com lo senyor en Ferrando tramés al Rey. [fol. 146v] | [fol. 147r] · Com lo senyor Rey en Jacme d'Aragó manà Cort a la ciutat de Gerona. [fol. 147r] | [fol. 147v] · Del Sermó que·n Muntaner tramés. [fol. 147v] | [fol. 148r] | [fol. 148v] | [fol. 149r] · Sermó que·l Senyor Rey hac de Muntaner. [fol. 149r] | [fol. 149v] · Com lo senyor inffant assetgà Viladesgléyes. [fol. 149v] | [fol. 150r] | [fol. 150v] · Com lo senyor inffant N'Anffós ac la batayla ab Comte Ner. [fol. 150v] | [fol. 151r] · De la batayla dels almugàvers ab los del Comte. [fol. 151r] | [fol. 151v] · Com los de Càller exiren per anar a Bonayre. [fol. 151v] | [fol. 152r] · Com lo senyor Rey tramés XX galeas al senyor inffant. [fol. 152r] | [fol. 152v] · Com aquells de Córcega faeren homenatge. [fol. 152v] | [fol. 153r] · Com lo senyor Rey de Mallorca en Sanxo morí. [fol. 153r] | [fol. 153v] · Com lo Rey en Jacme reté castells al Papa. [fol. 153v] | [fol. 154r] · Com lo Rey Robert se apparellà de passar en Sicília. [fol. 154r] · De la victoria qu·l Rey de Sicília hac de Karles. [fol. 154r] | [fol. 154v] · Com los de Sahona vengueren en ajuda del Duch, fill del Rey Karles. [fol. 154v] | [fol. 155r] · Com lo Rey de Sicília fo decebut en aquells de Sahona. [fol. 155r] | [fol. 155v] · Com l'almirayl entés que ajuda venia del Papa. [fol. 155v] | [fol. 156r] · Com l'estol del Papa fo partit per venir en Kaller e com perderen la galea. [fol. 156r] | [fol. 156v] · Com l'almirayl hac les VII galees de Pisa. [fol. 156v] | [fol. 157r] · Com los pisans trencaren les convincences. [fol. 157r] | [fol. 157v] · De la gran venjança que Deus feu contra los pisans. [fol. 157v] | [fol. 158r] | [fol. 158v] · Com lo senyor Rey tractava tot dies de trametre socors. [fol. 158v] | [fol. 159r] · Com l'almirayl en Berenguer Carrós e·l Jutge entraren en Càller. [fol. 159r] | [fol. 159v] · Com l'inffant en Jacme renuncià al Regne. [fol. 159v] | [fol. 160r] | [fol. 160v] · Com lo senyor Rey en Jacme pasa d'esta vida. [fol. 160v] | [fol. 161r] · Com lo senyor Rey N'Amfós pres homenatge de tot hom generalment. [fol. 161r] | [fol. 161v] · Com lo Rey N'Amfós se coronà e pres cavalleria. [fol. 161v] | [fol. 162r] | [fol. 162v] · Com lo senyor Rey feu cavallers molts nobles. [fol. 162v] | [fol. 163r] | [fol. 163v] · En qual manera pres cavalleria lo senyor Rey. [fol. 163v] | [fol. 164r] | [fol. 164v] | [fol. 165r] | [fol. 165v] | [fol. 166r] | [fol. 166v] · Finito libro sit laus gloru Jesucristo. [Colofó, any 1342]. [fol. 166v] · [Memorial] Lo present memorial es scrit a etterna memoria e per relatio dels annals.[Relació de bisbes de diòcesis catalanes]. [fol. 193v] | [fol. 194r] | [fol. 194v] | [fol. 195r] | [fol. 195v] | [fol. 196r] · Ordinacions de Sancta Cília.

miércoles, 4 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.


JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.
Pietro Boccamazza se escape en Agnolella; se trobe en uns lladres, la jove fuch per un bosque y es portada a un castell, Pietro es apresat y se escape de mans dels lladres, y después de algúns acsidéns arribe al castell aon estabe Agnolella, se case en ella y tornen a Roma.

No va ñabé dingú que no alabare la história de Emilia. La reina se va girá cap a Elisa y li va maná que continuare; y ella, dessichosa de obeí, va escomensá:
A mí me se fique dabán, encantadores siñores, una roína nit que van passá dos jovenets poc prudéns; pero com se van seguí mols díes felisos, com pegue en lo nostre argumén, to la contaré.
A Roma, que avui es la coa pero abáns va sé lo cap del món, va ñabé un jove de nom Pietro Boccamazza, de familia mol honrada entre les romanes, que se va enamorá de una majíssima y atractiva jove de nom Agnolella, filla de un que se díe Gigliuozzo Saullo, home plebeyo pero mol volgut dels romanos. Y volénla, tan va fé, que la jove va escomensá a vóldrel no menos que ell la volíe. Pietro, espentat per la fiebre del amor, y pareixénli que no habíe de patí mes la dura pena que lo dessich de ella li donabe, la va demaná per dona; aixó, al sabéu sons paréns, van aná aon ell vivíe y li van reprochá mol lo que volíe fé; y per un atra part li van fé di a Gigliuozzo Saullo que de cap manera faiguere cas a les paraules de Pietro perque, si u fée, may mes lo tindríen com amic.
Pietro, veénse lo camí tancat, volíe morís de doló, y si Gigliuozzo u haguere consentit, contra lo gust de tots los paréns que teníe haguere pres per dona a la seua filla; pero com no va sé aixina, se li va ficá al cap que, si a la jove li apetíe, faríe que alló se portare abán, y en cuan va sabé que ella estáe de acuerdo en ell, van probá de fugí de Roma. Y planejat alló, Pietro, un matí, eixecánse mol pronte, jun en ella van montá a un caball y se van atansá cap a Anagni, aon Pietro teníe algúns amics en los que confiabe mol; y cabalgán aixina, no tenín tems de fé les bodes perque se temíen que los perseguiríen, parlán sobre lo seu amor, alguna vegada la un besabe al atre. Va passá que, no coneixén Pietro mol be lo camí, cuan estáen a unes vuit milles de Roma, debén tórse a la dreta, van girá cap a un camí a la zurda; y apenes habíen cabalgat dos milles cuan se van vore prop de un castell desde aon los habíen vist y habíen eixit prop de dotse hómens de armes; y cuan ya estáen bastán prop, la jove los va vore, y quirdán va di:
- ¡Pietro, salvémos, que mos assalten!
Y com va pugué, cap a un bosque grandíssim va girá lo caball, y apretánli les espoles, van aná al galop per aquella espesura. Pietro, que anáe mirán mes la cara de ella que al camí, no sen habíe acatat, com ella, de lo prop que estáen los hómens darmes, y va sé alcansat, aturat y obligat a baixá del caball; y preguntánli quí ere, van escomensá a charrá entre ells y a di:
- Éste es dels amics dels nostres enemics; ¿qué ham de fé mes que tráureli estes robes y péndreli este caball y, per a desagradá als Orsini, penjál de una de estes carrasques? Y están tots de acuerdo en esta dessisió, li habíen manat a Pietro que se despullare; y están ell despullánse, ya adivinán tot lo seu mal, va passá que una cuadrilla de uns vintissing hómens de armes que estaben esperánlos sels van tirá damún cridán:
- ¡Moriréu, hau de morí!
Ells, sorprenguts per alló, van dixá a Pietro y se van ficá a defensás, pero veén que eren mols menos que los assaltáns, van colá, y éstos los van acassá. Veén aixó Pietro, se va di esta es la meua, y rápidamen va arreplegá les seues coses, va saltá al caball y va arreá fugín tan a escape com va pugué per lo camí per aon habíe vist que la jove habíe escapat.
Pero no s´hi vee per aquella espesura, ni trobáe camí ni senda, ni atináe potades de caball. Cuan li va paréixe que se trobáe fora de les mans de aquells que lo habíen apresat y tamé de los atres que habíen atacat als seus assaltadós, com no trobabe a la seua jove, mes triste que cap home, va escomensá a plorá y a cridála per aquí y per allá; pero dingú li contestáe, y ell no se atrevíe a torná cap atrás, y va aná caminán cap abán sense sabé aón pararíe. Per un atra part, teníe temó de les fieres que solen habitá als bosques y de lo que li podíen fé a la seua jove, y se la imagináe estrangulada o escañada per un onso, o degollada per un llop.
Va aná, pos, este desventurat Pietro tot lo día per aquell bosque cridán y donán veus, a vegades anán cap atrás cuan creíe que avansáe; y ya entre lo quirdá y lo plorá y per la temó y per lo llarg dijú, estabe tan rendit, baldat, que no podíe mes. Y veén arribá la nit, no sabén qué fé, va trobá una grandíssima carrasca, va baixá del caball, lo va gigá an ella, y después, per a no sé devorat per les fieres per la nit, va pujá an ella, y poc después va eixí la lluna y se véen tots los estels. Com no se atrevíe a dormí per a no caure, encara que haguere tingut la ocasió, lo doló y los pensaméns que teníe de la jove no li hagueren dixat; per lo que, suspirán y plorán y maleín la seua desventura, velabe. La jove, fuchín com díem abáns, no sabén aón aná mes que aon lo seu caball volíe, se va adentrá tan al bosque que no podíe vore lo puesto per aon habíe entrat; per lo que va fé com Pietro, tot lo día (ara esperán y ara caminán), y plorán y bramán, y dolénse de la seua desgrássia, va aná voltán per aquella selva. Al final, veén que Pietro no veníe, sén ya fosc, va seguí una sendeta, y después de mes de dos milles, desde lluñ se va vore dabán de una caseta. Allí va trobá un bon home agüelet en la seua dona agüeleta, que, cuan la van vore sola, van di:
- Filla, ¿qué fas tú sola an estes hores per este puesto? La jove, plorán, va contestá que habíe perdut la seua compañía al bosque y va preguntá a quina distánsia estabe Anagni.
Lo bon home va contestá:
- Filla meua, este no es camí per a aná cap a Anagni, ñan mes de dotse milles desde aquí.
Va di entonses la jove: - ¿Y aón ñan habitassións aon puguera albergám?
Lo bon home li va contestá:
- Habitassións no ñan a cap puesto aon pugueres arribá abáns de la matinada.
Va di entonses la jove:
- ¿Los aniríe be, ya que a datre puesto no puc aná, tíndrem aquí per l´amor de Deu esta nit?
Lo bon home va contestá:
- Joveneta, que te quedos en natros esta nit mos va be, pero sin embargo volém recordát que per estes comarques de día y de nit van moltes males brigades de amics y enemics que moltes vegades mos fan maleses y gran disgust; y si per desgrássia están tú aquí ne vinguere alguna, y veénte hermosa y jove com eres te molestaren y deshonraren, natros no podríem ajudát, volém díteu per a que después, si aixó passare, no pugues queixát de natros.
La jove, veén que la hora estáe abansada, encara que les paraules la assustaren, va di:
- Si Deu vol, mos guardará a vostés y a mí, y si algo roín me passare, preferixco sé desgarrada per los hómens que despedassada al bosque per les fieres. Y dit aixó, baixán del seu caball, va entrá a la casa dels agüelets, y allí en ells va sopá de lo poquet que teníen, y después se va gitá damún de una márfega; y en tota la nit no va pará de suspirá ni de plorá la seua desventura y la de Pietro, de qui no sabíe qué se podíe esperá.
Cuan va sé casi de día, va sentí un gran soroll de passes de gen; se va alsá y sen va aná a un gran pati que ñabíe detrás de la caseta, y veén allí molta palla, se va amagá entre los feixos, per si aquella gen veníe cap allí, no la trobare tan pronte. Y apenes acababe de amagás del tot cuan aquells, que eren una gran brigada de maleáns, van arribá a la porta de la caseta; y fen obrí y entrán a dins, com habíen trobat lo caball de la jove encara en la cadira ficada, van preguntá quí ñabíe allí.
Lo bon home, no veén a la jove, va contestá:
- No ña dingú mes que natros, pero este caball, que se li ha escapat an algú, va arribá ahí per la tarde y lo vam embutí a casa per a que los llops no sel minjaren.
- Pos - va di lo comandán de la compañía - bo sirá per a natros, ya que no té amo.

Se van escampá tots los rufiáns per la caseta, uns cap al pati, y van dixá an terra les llanses y los escuts de fusta. Va passá que un de ells, no sabén qué fé, va aviá la llansa cap al mun de palla, y va está a pun de matá a la jove amagada. La llansa la va tocá a la vora de la mamella esquerra, lo ferro li va esgarrá lo vestit y va está a pun de bramá de temó, pero enrecordánsen de aón estabe, se va quedá callada y coteta. La brigada habíe anat agarrán los cabridets y la carn, van minjá y beure, sen van aná a lo seu y se van emportá lo caball de la jove. Y cuan estáen ya bastán lluñ, lo bon home li va preguntá a la dona:
- ¿Qué ha sigut de la jove que ahí de nit va arribá aquí, que no la hay vist desde que mos ham eixecat?
La bona dona va contestá que no u sabíe, y van está buscánla. La jove, sentín que aquells sen habíen anat, va eixí de la palla, y lo bon home, mol contén, veén que no habíe caigut a les mans de aquells bandidos, cuan se fée de día, li va di:
- Ara que ve lo día, si vols te acompañarém hasta un castell que está a cinch milles de aquí, y estarás a un llochsegú; pero tindrás que víndre a peu, perque aquella gen roína
s´ha emportat lo teu caball.
La jove, sense preocupás per naixó, li va rogá que la portaren al castell; allí van arribá cap a la mitat de tercia. Ere lo castell de un dels Orsini que se díe Liello de Campodiflore, y estabe allí la seua dona, que ere una siñora boníssima y santa; y veén a la jove, rápidamen la va reconéixe y la va ressibí en festes, y va vóldre sabé cóm habíe arribat allí. La jove lay va contá tot.
La siñora, que coneixíe tamé a Pietro, com amic del seu home que ere, se va apená del cas, y sentín aón habíe sigut aturat, va pensá que lo hauríen matat allí. Li va di entonses a la jove.
- Ya que no saps res de Pietro, te quedarás aquí en mí hasta que puga enviát a Roma en seguridat.
Pietro, están damún de la carrasca, lo mes triste que pot estás, va vore víndre uns vin llops, y estos en cuan van vore lo caball lo van voltá. Sentínlos lo caball, eixecán lo cap, va trencá les riendes y va volé escapás, pero com estáe rodejat no podíe, y un bon rato en les dens y en les potes se va defensá. Al final va sé abatut, destripat y destrossat, y minján tots, no van dixá mes que los ossos, y sen van aná. Pietro, a qui li pareixíe tíndre en lo caball una compañía y un apoyo de les seues penes, mol se va acoquiná y se va imaginá que may mes podríe eixí de aquell bosque; y sén ya casi de día, carpidet, morínse de fret a la carrasca, com tot lo rato mirabe pels voltáns, va vore prop lo que pareixíe una gran foguera; per lo que, al fés de día cla, baixán no sense temó de la carrasca, se va adressá cap a allí, y al voltán del foc va trobá uns pastós que minjáen y se divertíen, per los que per compassió va sé arreplegat. Y después de habé minjat be y habés escofat, los va contá la seua desventura y cóm habíe arribat sol allí. Los va preguntá si an aquell puesto ñabíe alguna vila o castell aon puguere aná. Los pastós li van di que a unes tres milles de allí podríe trobá lo castell de Liello de Campodiflore, aon al presén estabe la seua dona. Pietro se va ficá mol contén, y los va demaná que algún de ells lo acompañare hasta lo castell, y dos de ells u van fé de bon grado. Arribat an ell Pietro, va trobá allí a un conegut seu, y com tratáe de buscá a la jove pel bosque, lo va maná cridá la siñora. Ell va aná enseguida cap an ella, y al vórela en Agnolella, se va ficá tan contén que may datre u ha estat tan com ell.
Volíe aná a abrassála, pero la vergoña per está allí la siñora no lo dixabe. Si ell se va alegrá mol, la alegría de la jove al vórel no va sé menos. La noble siñora, ressibínlo y escoltán lo que li habíe passat, lo va renegá mol per lo que volíe fé en contra del gust dels seus paréns; pero veén que estabe determinat an alló y que li agradabe a la jove, se va di:
- ¿De qué me preocupo yo? Éstos se volen, éstos se coneixen; cada un de ells es amic del meu home, y lo seu dessich es honrat, y crec que tamé u vol Deu, ya que un s´ha escapat de la forca y l´atre de la llansa, y los dos de les fieres salvaches; que se faigue aixina com volen.
Y giránse cap an ells los va di:
- Si aixó teníu al ánim, sé dona y home, que se faigue, y que les bodes aquí se preparon a expenses de Liello: la pas, después, entre vatros y los vostres paréns be sabré féla yo. Contentíssim Pietro, y mes Agnolella, se van casá allí, y tan be com se pot fé a la montaña, la noble Siñora va prepará les seues honrades bodes, y allí van tastá los primés fruits del seu amor. Al cap de uns díes, montán a caball, y ben acompañats, van torná cap a Roma, aon van trobá mol enfadats als paréns de Pietro per lo que habíe fet, pero se va fé la pas, y van viure mol descansats hasta que van sé agüelets.

jornada-quinta-novela-cuarta

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, II.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

II.

Ara, Daniel, lo Mussol, ya sabíe lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere malparí o un aborto. Va pensá en Roc, lo Moñigo. Potsé si no haguere conegut a Roc, lo Moñigo, seguiríe, an estes altures, sense sabé lo que ere un ventre sec y lo que ere un aborto. Pero Roc, lo Moñigo, sabíe mol de tot "assó". Sa mare li díe que no se ajuntare en Roc, perque lo Moñigo se habíe criat sense mare y sen sabíe moltes. Tamé les Guindillas (Pestetes de aquí abán) li díen assobín que per ajuntás en lo Moñigo ya ere lo mateix que ell, un golfo y un dropo. Daniel, lo Mussol, sempre eixíe en defensa de Roc, lo Moñigo.
La gen del poble no lo compreníe o no volíe compéndrel. Que Roc sapiguere mol de "assó" no significabe que fore un golfo y un dropo. Que fore forsut com un bou y com son pare, lo ferré, no volíe di que fore roín. Que son pare, lo ferré, tinguere sempre a la forja una bota de vi y la empinare de cuan en cuan no equivalíe a sé un borracho empedernit, ni podíe afirmás, en bona ley, que Roc, lo Moñigo, fore com son pare, perque ya se sabíe que de tal tocho tal ascla. Tot aixó constituíe una sarta de infamies, y Daniel, lo Mussol, u sabíe de sobres perque coneixíe com dingú al Moñigo y a son pare.

De que la dona de Paco, lo ferré, se moriguere al parí al Moñigo, dingú teníe la culpa.
Ni tampoc teníe la culpa dingú de la falta de capassidat educadora de san germana Sara, massa brusca y recta pera sé dona.
La Sara va portá lo pes de la casa desde la mort de sa mare. Teníe lo pel roch y acaragolat, y ere corpulenta y massisa com son pare y son germá. A vegades, Daniel, lo Mussol, imaginabe que la mort de sa mare de Roc, lo Moñigo, va sé per no tindre aquella lo pel roch. Lo pel roch podíe sé, en efecte, un motiu de llarga vida o longevidat, per lo menos, una espessie de amuleto protectó. Fore per una raó o un atra, lo sert es que sa mare del Moñigo se va morí al naixe ell y que san germana Sara, tretse añs mes gran, lo va tratá desde entonses com si fore un assessino sense salvassió. Claro que la Sara teníe poca passiensia y sol sabíe renegá. Daniel, lo Mussol, la habíe conegut corrén detrás de son germá escales aball, cridán desaforadamen:

- ¡Animal, mes que animal, que ya abáns de naixe eres un animal! Después la va sentí repetí este estribillo sentenás y hasta milenás de vegades; pero a Roc, lo Moñigo, li entrabe per una orella y li eixíe pel atra. Seguramen lo que mes va avinagrá lo carácter de la Sara va sé lo fracás redó del seu sistema educatiu. Desde mol chiquet, lo Moñigo va sé refractari al Coco, al home del sac y al Tío Camuñas. Segú que va sé la seua solidés física la que li va inspirá este olímpic despressio cap a tot lo que no foren homens reals, en ossos, músculs y sang daball de la pell. Lo sert es que cuan la Sara amenassabe a son germá, diénli: "Que ve lo Coco, Roc, no faigues tal cosa", lo Moñigo sonreíe

en malissia, com desafiánlo: "Hale, que vingue, aquí l´aguardo". Entonses lo Moñigo apenes teníe tres añs y encara no parlabe casi gens. A la Sara se la emportaben los dimonis al constatá la inutilidat de la seua amenassa en la indiferensia burlona del sagalet. Poc a poc, lo Moñigo va aná creixén y san germana Sara va apelá a datres prossediméns. Solíe tancá a Roc a la pallissa si fée alguna malesa, y después li lligíe, desde fora, lentamen y en veu ombriosa y cavernosa, les recomendassións del alma.

Daniel, lo Mussol, encara sen enrecordabe de una de les primeres visites a casa del seu amic. La porta del carré estabe entreuberta y, a dins no se veíe a dingú, ni se sentíe res, com si la casa estiguere deshabitada. La escala que portabe al pis alt se alsabe insitán dabán dell, pero ell la va mirá, va tocá lo passamáns, pero no se va atreví a pujá.

Coneixíe ya a la Sara de referénsies y aquell increíble silensio li inspirabe una mica de respecte o mes be temó. Se va entretindre un rato acassán una sargantana que intentabe escabullís per les lloses de la entrada. De repén va sentí una retahíla de furiosos improperis, allá dal, seguits de una gran portada. Se va dessidí a cridá, un poc acollonit:

- ¡Moñigo! ¡Moñigo!

Al instán se va derramá damún dell un diluvio de frasses agressives. Daniel se va ajupí.

- ¿Quí es lo bruto que cride aixina? ¡Aquí no ña cap Moñigo! Tots an esta casa portem lo nom de un san. ¡Hale, vésten!

Daniel, lo Mussol, may va sabé per qué an aquella ocasió se va quedá com enclavat an terra com si fore una estatua. Lo cas es que se va quedá com un estaquirot y mut, casi sense respirá. Entonses va sentí parlá a dal a la Sara y va pará la orella. Per lo forat de la escala se desgranaben les seues frasses:

- Cuan los meus peus, perdén lo seu movimén, me advertixquen que la meua carrera an este món está próxima al seu final... Y, detrás, sonabe la veu del Moñigo, opaca y sorda, com si ixquere del fondo de un pou: - Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

Un atra vegada les inflexións de la Sara:

- Cuan los meus ulls vidriosos y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort, fixon en vos les seues mirades lánguides y moribundes...

- Jesús misericordiós, apiádat de mí.

Se anabe apoderán de Daniel, lo Mussol, una temó gelada y impalpable. Aquella tétrica letanía li fée cusigañes al moll dels ossos. Sin embargo, no se va moure del puesto.
L´agullonabe una difusa y impersonal curiossidat.

- Cuan perduts los sentits - continuabe, monótona, la Sara - tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

Un atra vegada la veu amodorrada y sorda y tranquila del Moñigo, desde la pallissa:

- Jesús misericordiós, teníu compassió de mí.

Al acabá la Sara lo seu correctiu verbal, se va fé impassién la veu de Roc:

- ¿Has acabat?

- Sí - va di la Sara.

- Hale, pos obri.

La interrogassió siguién de la Sara portabe un despecho mal reprimit:

- ¿Has escarmentat?

- ¡No!

- Entonses no te óbrigo.

- Obri o tiro la porta. Lo cástic ya se ha acabat.

Y la Sara li va obrí. Lo Moñigo li va di al passá pel seu costat:

- Me has fet menos temó que atres díes, Sara.

La germana se abalotabe, furiosa:

- ¡Calla, gorrino! Un día... un día te partiré los nassos o no sé lo que te faré.

- Assó no; no me tocarás, Sara. Encara no ha naixcut lo que me fico la ma damún, ya u saps - va di lo Moñigo.

Daniel, lo Mussol, va esperá a vore si escoltáe lo estampit de la bufetada, pero la Sara su va pensá milló y lo estampit previst no se va produí. Va escoltá Daniel, en cambi, les potades firmes del seu amic al baixá los escalóns, y mogut per un pudorós instín de discressió, va eixí per la porta ajuntada y lo va esperá al carré. Ya al seu costat, lo Moñigo va di: - ¿Has sentit a la Sara?

Daniel, lo Mussol, no se va atreví a mentí:

- La hay sentit - va di.

- Ten haurás fixat en que es una pamplinera.

- A mí me ha fet agarrá temó, la verdat - va confessá lo Mussol.

- ¡Bah!, no faigues cas. Tot assó dels ulls vidriosos y los peus que no se mouen són pamplines. Mon pare diu que cuan estires la garra no ten enteres de res.

Va moure lo Mussol, dudán, lo cap.

- ¿Cóm u sap ton pare? - va di.

A Roc, lo Moñigo, no se li habíe ocurrit pensá en assó. Va dudá un momén, pero en seguida va aclarí:

- ¡Qué me sé yo! Lay diríe ma mare al morís. Yo no men puc enrecordá de assó.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, va alsá mentalmen al Moñigo a un altá de admirassió. Lo Moñigo no ere listo, pero, ¡vaya tío mantenínles tiesses en los grans!
Roc, a ratos, pareixíe un home per lo seu aplom y gravedat. No admitíe imposissións ni tampoc una justíssia cambián y caprichosa. Una justíssia doméstica, se sobreentén.
Per la seua part, san germana lo respetabe. La voluntat del Moñigo no ere un cero a la esquerra com la seua; valíe per la voluntat de un home; se la teníe en cuenta a casa seua y al carré. Lo Moñigo teníe personalidat. Y, tal com transcurríe lo tems, va aná aumentán la admirassió de Daniel per lo Moñigo. Este se pegabe o reñíe assobín en los sagals de la valleta y sempre eixíe victoriós y sense cap ñafra o esgarrap. Una tarde, a una romería, Daniel va vore al Moñigo esbatussá hasta fartás al que tocabe lo timbal. Cuan se va cansá de fótreli cops li va empastrá lo tambor al cap y se li va quedá de sombrero.
La gen sen enríe mol. Lo músic ere un home ya de casi vin añs y lo Moñigo sol ne teníe onse. Pera entonses, lo Mussol habíe entés que Roc ere un bon abre aon arrimás y se van fé inseparables, encara que la amistat del Moñigo lo forsabe, a vegades, a extremá la seua ossadía y lo implicabe an alguna regletada de don Moissés, lo maestre. Pero, en compensassió, lo Moñigo li habíe servit en mes de una ocasió de escut y paracops.

Sa mare de Daniel, don José lo mossen, don Moissés lo maestre, la Pesteta gran y les Lepóridas: les Llebres, no teníen motius pera afirmá que Roc, lo Moñigo, fore un golfo y un dropo.
Si lo Moñigo reñíe en algú ere sempre per una causa justa o perque procurabe la consecussió de algún fí utilitari y práctic. May u va fé per fum de palla o per lo plaé de fotre cops. Y un atre tan passabe en son pare, lo ferré. Paco, lo ferré, traballabe com lo que mes y guañabe bastáns dinés. Claro que pera la Pesteta gran y les Llebres no existíen mes que dos extrems al poble: los que guañaben pocs dinés y de estos díen que eren uns dropos y uns ganduls, y los que guañaben mols dinés, dels que afirmaben que si treballaben ere sol pera gastássels en vi. Les Llebres y la Pesteta gran exigíen un pun de equilibri mol raro y difíssil de conseguí. Pero la verdat es que Paco, lo ferré, bebíe per nessessidat. Daniel, lo Mussol, u sabíe, perque coneixíe a Paco milló que dingú. Y si no bebíe, la forja no carburabe. Paco, lo ferré, u díe moltes vegades: "Tampoc los autos van sense gasolina". Y se embutíe un trago cap al garganchó.

Después del trago traballabe en mes forsa. Aixó, pos, a final de cuentes, redundabe en benefissi del poble. Pero lo poble no lay agraíe y li díe pocavergoña y gat. Menos mal que lo ferré teníe correcha, com lo seu fill, y aquells insults no li feen mal. Daniel, lo Mussol, pensabe que lo día que Paco, lo ferré, se enfadare no quedaríe al poble pedra sobre pedra; u arrassaríe tot com un huracán. No ere tampoc cosa de tráureli en cara al ferré que piropejare a les mosses que passaben per dabán de la ferrería y les invitare a assentás un rato en ell a charrá y a fé un traguet. En realidat, ere viudo y estabe encara en edat de mereixe. Ademés, la seua exuberansia física ere un bon insentiu pera les dones. A fí de cuentes, don Antonino, lo marqués, se habíe casat tres vegades y no per naixó la gen dixáe de díli don Antonino y seguíe traénse la boina al crusás en ell, pera saludál. Y continuabe sén lo marqués. Después de tot, si Paco, lo ferré, no se casabe u fée per a no donáls cap madrastra als seus fills y no per tindre mes dinés disponibles pera vi com insinuaben en malíssia la Pesteta gran y les Llebres.

Los domenges y díes de festa, Paco, lo ferré, se engatinabe a casa del Chano hasta la incoherensia. Al menos assó díen la Pesteta gran y les Llebres. Pero si u fée aixina, les seues raóns tindríe lo ferré, y una de elles, y no desdeñable, ere la de olvidás dels radés sis díes de treball y de la inminensia de uns atres sis en los que tampoc descansaríe. La vida ere aixina de exigén y despiadada en los homens. A vegades, Paco, al que lo temperamén se li exaltabe en lo alcohol, armabe a la taberna del Chano trifulques considerables. Aixó sí, may tirabe de navalla encara que los seus adversaris u faigueren. Encara aixina, les Llebres y la Pesteta gran díen dell – de ell, que reñíe sempre a pit descubert y en la noblesa mes gran consebible - que ere un asquerós matón. En realidat, lo que los mortificabe a la Pesteta gran, a les Llebres, al mestre, al ama de don Antonino, a sa mare de Daniel, lo Mussol, y a don José, lo mossen, eren los músculs abultats del ferré; la seua personalidat irreductible; la seua hegemonía física.
Si Paco y son fill hagueren sigut uns arguellats, al poble no li importaríe que foren borrachos o camorristes; en consevol momén podíen tombáls de una galtada. Dabán de aquella inaudita corpulensia, la cosa cambiabe; habíen de conformás en fótrels verds per la esquena. Be díe Andrés, lo sabaté: "cuan a la gen li falte músculs als brassos, los sobre en la llengua". Don José, lo mossen, que ere un gran san, encara que li censurabe ubertamen a Paco, lo ferré, les seues eixides, sentíe per nell una secreta simpatía.
Per mol que tronare no podríe olvidá may lo día de la Virgen, aquell añ en lo que Tomás se va ficá mol dolén y no va pugué portá lo soport per a la imache. Julián, un atre dels habituals portadós de la virgen, va tindre que eixí del lloch en un viache urgén. La cosa se ficabe fea. No eixíen sustituts. Don José, lo mossen, va pensá, inclús, en suspendre la professó. Va sé entonses cuan se va presentá, humilmen, a la iglesia Paco, lo ferré.

- Siñó retó, si vosté vol, yo puc passejá la Virgen per lo poble. Pero ha de sé en la condissió de que me la dixon portá a mí sol - va di.

Don José li va sonriure en picardía al ferré.

- Fill, te agraíxco la teua voluntat y no dudo de les teues forses. Pero la imache pese mes de dosséns kilos - va di. Paco, lo ferré, va acachá los ulls, una mica avergoñit de la seua enorme forseguera.

- Podría portá damún sen kilos mes, siñó retó. No siríe la primera vegada...- va insistí.

Y la Virgen va voltá lo poble damún dels muscles de Paco, lo ferré, a pas lento y

fen cuatre parades: a la plassa, dabán del ajuntamén, enfrente de Teléfonos y, de tornada, al atrio de la iglesia, aon se va entoná, com ere costum, una Salve populá.
Al acabá la professó, los chiquets van voltá admirats a Paco, lo ferré. Y este, ficán una sonrissa de chiquet, los obligabe a paupáli la camisa al pit, a la esquena, als sobacos.

- Tentéu, toquéu - los díe -; no estic suat; no hay suat ni una gota.

La Pesteta gran y les Llebres li van criticá a don José, lo mossen, que haguere autorisat a ficá la imache de la Virgen damún dels muscles mes pecadós del poble. Y van jusgá lo acte de mérit de Paco, lo ferré, com una ostentassió evidenmen pecaminosa. Pero Daniel, lo Mussol, estabe en lo sert: lo que no podíe perdonásseli a Paco, lo ferré, ere la seua complexió y sé lo home mes vigorós de la vall, de tota la vall.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!