Mostrando las entradas para la consulta jorns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta jorns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 9 de abril de 2024

Lexique roman; Hora, Ora - Reloge, Relotge

 


Hora, Ora, s. f., lat. hora, heure. 

Lo jorn o la nuehs, sia petitz o grans, a XXIIII horas.

Liv. de Sydrac, fol. 71. 

cheso

Le jour ou la nuit, soit petit ou grand, a vingt-quatre heures.

Mas que Dieus me do

Vezer l' ora e l' an. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Pourvu que Dieu me donne de voir l'heure et l'an. 

Oras e jorns e setmanas e mes.

G. Riquier: Razos m' aduy. 

Heures et jours et semaines et mois. 

Loc. Qu' om rendes N Enric, qu' ora seria. 

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Qu'on rendît le seigneur Henri, vu qu'il serait l'heure.

Be es ora que mangem. Philomena.

(chap. Be es hora de que mingem.)

Il est bien l'heure que nous mangions.

ANC. FR. La montance d'une sole hore. Roman de la Rose, v. 9020.

CAT. ESP. PORT. Hora. IT. Ora. 

Adv. comp. Verges, en bon' hora 

Portes lo Salvaire.

Perdigon: Verges. 

Vierge, en bonne heure vous portâtes le Sauveur. 

Per que fon de bon' hora natz.

Folquet de Romans: Quan cug. 

C'est pourquoi il fut né de bonne heure.

ANC. FR. Je veulx dire et maintiens qu'il est né de bonne heure.

Clément Marot, t. V, p. 117. 

Et de bone eure fustes nez. Fables et cont. anc., t. III, p. 258. 

ANC. ESP.

Mio Cid don Rodrigo el que en buen ora nasco. (nasció, nació)

Poema del Cid, v. 1806'. 

ANC. IT. En buon' ora fusti nato.

Jacopone da Todi, lib. III, od. 24. 

Il buono uom disse: In buon' ora sia.

Boccaccio, Decameron, VII, 2. 

Qui tota ora sempre vai chaden. Poëme sur Boèce. 

(chap. Qui a tot' hora sempre va caén; a totes hores.)

Qui à toute heure va toujours tombant. 

CAT. A tota hora.

De dia en dia e d' ora en hora.

Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 292. 

De jour en jour et d'heure en heure.

On a dit or pour ora.

Totz jorns vai creissen 

Tan d'or en or que n' es sobreversatz. 

P. Cardinal: Totz lo mons. 

Toujours va croissant tant d'heure en heure qu'il en est bouleversé. 

IT. D' ora in ora.

En so qu' om serca esdeve

A las horas.

Bernard de tot lo mon: Los plazers.

En ce qu'on cherche on parvient parfois. 

CAT. A las horas.

En breu d' ora tornara per sas mas.

P. Vidal: Ara m' alberc. 

En peu de temps retournera dans ses mains. 

Era m don Dieus que repaire 

Joys vas mi en petit d' ora.

Azemar le Noir: Era m don. 

Maintenant que Dieu m'accorde que joie revienne vers moi en peu de temps.

ANC. FR. En petit d'ore s'esveille.

Roman de Partonopex de Bloys, Not. des mss., t. IX, p. 16. 

ESP. En pauca de hora.

Sa colors fresqu' e vermeilla

Camja mon sen, tal ora es.

Hameus de la Broquerie: Quan. 

Sa couleur fraîche et vermeille change mon sens, telle heure il est (actuellement). 

Can que s dirn, tart o ab ora.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En quel temps qu'il dîne, tard ou à l'heure.

D' oras en autras sospiran. Roman de Jaufre, fol. 72. 

D' heures à autres soupirant.

Dans les plus anciens titres rédigés en latin, pendant le moyen âge, on trouve la forme adverbiale composée, de ista ora in antea, de cette heure en avant. 

De ista ora in antea, ego, Geraldus. Titre de 960.

La langue romane s'était approprié cette forme.

Hueymais, d' era enans.

J. Esteve: Aissi quo 'l. 

Désormais, dorénavant. 

Non sia si ardida d' oras en avant de dansar. 

Tit. de 1394. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 126.

Ne soit si hardie dorénavant que de danser.

De aquesta ora adenant non tolra. Tit. de 1059. 

De cette heure en avant il n' ôtera.

Guart se d' elhs d' esta hora enan.

G. de Montagnagout: Del tot vey.

Qu'il se garde d'eux de cette heure en avant. 

PORT. Que d' esta ora en deante.

Elucidario, t. 1, p. 165. 

Conj. comp. Anc de l' hora qu' ieu fuy natz. 

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas. 

Oncques dès l'heure que je fus né. 

De L' or' en sai

Qu' ela m fetz a mos huels vezer.

B. de Ventadour: Quan vei la laudeta.

De l'heure en çà qu' elle me fit voir à mes yeux. 

Ges non puesc en bon vers faillir, 

Nulh' hora qu' ieu de mi dons chan. 

P. Rogiers: Ges non. 

Je ne puis faillir en bon vers, à nulle heure que je chante de ma dame. Quan ve a l' ora qu' el corps li vai franen. Poëme sur Boèce.

Quand vient à l'heure que le corps lui va se brisant.

2. Horas, s. f. pl., heures, prières.

Sos canorgues que canton sas horas. V. et Vert., fol. 43.

Ses chanoines qui chantent ses heures.

On aia tanz cors santz... 

Ni miellz diguan lurs horas.

V. de S. Honorat. 

Où il y ait tant de corps saints... et que mieux ils disent leurs heures.

ANC. FR. Je avoie deux chapelains avec moy qui me disoient mes hores.

Joinville, p. 105.

CAT. ESP. PORT. Horas. IT. Ore. (chap. Hores en plural; orassions; 

hora en singular.)

3. Aora, Aoras, Adhoras, Adoras, adv., du lat. hac hora, maintenant, actuellement, présentement, tantôt.

Farai sirventes aora.

Torcafols: Comunal. 

Je ferai sirvente maintenant.

Mas pel mal qu' aoras m' en ve.

Peyrols: Atressi col. 

Mais par le mal qui m'en vient présentement. 

Homs vol tan solamen, 

Adoras per sazo, 

Adoras per razo, 

Adoras per abdos.

Nat de Mons: Al bon rey de.

L'homme veut tant seulement, tantôt par saison, tantôt par raison, tantôt par tous deux. 

Adv. comp. Desamparat per aoras e per totz temps.

Tit. de 1275. Cab. Courcelles, n° 5678. 

Abandonné à cette heure et pour toujours. 

ANC. ESP. Agora. ESP. MOD. Ahora. PORT. Agora. IT. A ora, ad ora.

(chap. Ara.)

4. Ar, Ara, Aras, adv., maintenant, actuellement, présentement, tantôt.

Ar, vey qu'em vengut als jorns loncs.

(chap. Ara vech que ham vingut als díes llarcs o llargs.)

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

Présentement, je vois que nous sommes venus aux jours longs.

Ara sai eu de pretz, quals l'a plus gran

De totz aquels que s leveiron mati.

Bertrand de Born: Ara sai. 

Maintenant je sais touchant le mérite, qui l'a plus grand de tous ceux qui se levèrent matin.

Qui aras plora et aras ris; aras es ad ayze, aras es a mal ayze; aras es irat, aras es pagat; aras es en gaug, aras es en tristor. 

V. et Vert., fol. 36. 

Qui tantôt pleure et tantôt rit; tantôt est à l'aise et tantôt est à mal aise; tantôt est irrité, tantôt est apaisé; tantôt est en joie, tantôt est en tristesse. 

Adv. comp. Per aras e per toz temps. Tit. de 1273. Arch. du Roy., J. 322.

A cette heure et pour toujours.

ANC. FR. ... Or sui chaus, or sui frois,

Or chant, or plour et or sospir. 

Le Roi de Navarre, ch. 5. 

Ores il vente, ores il fait calme; ores il faict froid, ores chaud.

Camus du Belley, Diversités, t. I, fol. 299. 

Ore froid comme neige, ore chaud comme braise.

Ronsard, t. I, p. 260.

IT. Come lieve il pensiero è degli amanti! 

Or esce di speranza, or si lusinga, 

Or vuol morire, or vuol restare in vita. 

Metastasio, Giustino, att. IV, sc. 1.

CAT. Ara. (ESP. Ahora.)

5. Er, Era, Eras, adv., maintenant, actuellement, présentement, tantôt.

S'ieu anc jorn fui gays ni amoros, 

Er non ai joy d' amor ni non l'esper.

Folquet de Marseille: S' al cor. 

Si jamais je fus gai et amoureux, actuellement je n'ai bonheur d'amour ni ne l'espère.

Era nos sia guitz

Lo vers Dieus, Jhesus Critz.

G. Faidit: Era nos. 

Que maintenant nous soit guide le vrai Dieu, Jésus-Christ.

Eras sai ben a escien

Que selh es savis qui aten.

G. Rudel: Belhs m' es. 

Actuellement je sais bien à mon escient que celui-là est sage qui attend.

Mas tant a 'lh cor van e duptos 

Qu' eras l'ai, eras no l'ai ges.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Mais elle a le coeur si vain et incertain que tantôt je l'ai, tantôt je ne l'ai pas.

6. Anquera, Anqueras, Encar, Encaras, Enquer, Enquera, Enqueras, adv.,

du lat. in hac hora, encore.

Anquera si el es apelatz al cosselh. Liv. de Sydrac, fol. 44.

Encore s'il est appelé au conseil. 

Anqueras ela sera benezecha de la boca de Dieu. Trad. de Bède, fol. 21.

Encore elle sera bénie de la bouche de Dieu. 

Enquer aurai loc de chantar.

B. de Ventadour: En abril. 

Encore j'aurai lieu de chanter.

Encaras non es cobratz. 

Gavaudan le Vieux: Senhors per lo. 

Encore n'est pas recouvré. 

Enquera m vai recalivan

Lo mals d' amor qu' avi' antan. 

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vai.

Encore me va réchauffant le mal d'amour que j'avais antan.

Non an tan dig li primier trobador... 

Qu' enqueras nos no fassam, apres lor, 

Chans de valor.

Guillaume de Montagnagout: Non an tan. 

M'ont pas tant dit les premiers troubadours... qu'encore nous ne fassions, après eux, chants de prix.

ANC. ESP.

Apriso de rectorica, era bien razonado,

Encara de sus armas era bien esforciado.

Poema de Alexandro, cop. 337.

Mas no los havia Oria encara olvidados.

V. de Santa Oria, cop. 114.

CAT. Encara, enquer, enquera. IT. Ancora. (chap. Encara.)

7. Cora, Quora, Coras, Quoras, adv., du lat. qua hora, quand, à quelle heure.

Cuan cobro, en son demá

Ai Dieus! e cora la veirai?

(chap. Ay Deu! y a quína hora la voré; cuán.)

Pons de la Garde: Ben es dreitz.

Ah Dieu! et quand la verrai-je? 

No m sai quora mais la veyrai.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Je ne sais quand je la verrai davantage.

- Tantôt.

Paubres, cora a pe, cora a caval. V. de Hugues de S. Cyr. 

Pauvre, tantôt à pied, tantôt à cheval.

Quoras ment ni quoras dis ver.

P. Cardinal: Anc no vi. 

Tantôt ment et tantôt dit vrai. 

Loc. Si saubes quan ni quora.

Giraud de Borneil: Quan branca. 

Si je susse quand et à quelle heure. 

Conj. comp. Cora que mos chans sia bos. 

G. Faidit: Cora que. 

Bien que mon chant soit bon.

Quoras que m tengues jauzens 

Amors, era m fai languir.

Pons de Capdueil: Quoras que. 

Bien que me tînt joyeux Amour, maintenant il me fait languir.

Amey la pauca e toza, 

Et pus, coras que fos espoza

E coras que saup far e dir 

So que tota gen dec grazir.

Guillaume de Berguedan: Amicx. 

Je l'aimai petite et jeune fille, et depuis bien qu'elle fut épouse et bien qu'elle sut faire et dire ce que toute gent dut agréer.

Quora qu' Amors vuelha.

Peyrols: Quora qu' Amors. 

A quelle heure qu' Amour veuille.

Un troubadour a dit quor pour quora. 

Quor qu'om trobes Florentis orgulhos, 

Er los trob om cortes et avinens.

P. Vidal: Quor qu'om. 

Bien qu'on trouvât les Florentins orgueilleux, maintenant on les trouve courtois et avenants.

(chap. Quína hora; quín' hora.)

8. Orendrei, adv., orendroit, désormais.

Que tuit seriatz mortz o vencutz orendrei. Guillaume de Tudela.

Que vous seriez tous morts ou vaincus orendroit.

ANC. FR. Et dist Primaut, je m' i acort 

Qu'il soient venduz orendroit.

Roman du Renart, t. 1, p. 140. 

Moult la véisse volentiers 

Orendroit, si Dieu m' aïst.

Roman de la Rose, v. 2501.

9. Lahoras, adv., alors.

Lahoras cauterisa aquel ab autre cauteri. Trad. d'Albucasis, fol. 3. 

Alors cautérise celui-là avec autre cautère.

(chap. Entonses; allabonsesllavoresllavorsallavores, etc.)

CAT. Alora. IT. Allora.

10. Aorar, Aurar, Ahurar, v., heurer, rendre heureux, devenir heureux. 

Si be m fai, e mielhs m' ahura.

Marcabrus: Lanquan. 

Si me fait bien, et mieux me rend heureux. 

Meilluratz... 

Es cui jois aora.

Pierre d'Auvergne: Rossinhols

Amélioré... est celui que joie rend heureux. 

Pero sospir, quar mouta gens ahura 

De malvestat c'ades creis e pejura.

Marcabrus: Auiatz. 

Pourtant je soupire, car nombreuse gent devient heureuse par méchanceté qui incessamment croît et empire.

ANC. FR. Et seul tu m'as heuré

Quand plus mon fait estoit désespéré. 

Ronsard, t. II, p. 936. 

Altrement ne peuz estre fors par ço eurez. 

Roman de Rou, v. 1015. 

Par ainsi ton cueur, 

Et mon ame heurée

Vivront sans langueur.

Olivier de Magny, p. 147. 

Seur en sa case heurée.

Luc de la Porte, Tr. des Odes d' Horace, liv. II, p. 49

11. Benauranssa, s. f., bonheur, félicité, béatitude.

Aisso es la gran benauranssa ont lo don de entendemen mena aquells que gardan neteza de cor e de cors. V. et Vert., fol. 99.

Ceci est la grande félicité où le don d' entendement mène ceux qui gardent pureté de coeur et de corps.

(chap. Benaventuransa, benaventuranses.)

12. Bonauretat, s. f., bonheur, béatitude, félicité.

Si cum bonauretaz alegra los bos. 

Si as bonauretat, non aias ergoil. 

Saber usar paupreira es grans bonauretatz. 

Trad. de Bède, fol. 76, 69 et 3. 

Ainsi comme félicité réjouit les bons.

Si tu as félicité, n'aie pas d'orgueil. 

Savoir supporter la pauvreté c'est grand bonheur.

13. Bonazurat, Benesurat, adj., bienheureux. 

Bonazuratz son los netz de cor. V. et Vert., fol. 99.

(chap. Benaventurats són los llimpios de cor.)

Bienheureux sont les purs de coeur.

Lo cors del benesurat sant Thomas.

Lett. du preste Jean à Frédéric, fol. 3. 

Le corps du bienheureux saint Thomas.

14. Bonaurar, Benaurar, v., bienheurer, rendre bienheureux, bénir.

Part. pas. Bonaurat sunt cil que morunt en Deu.

Trad. de Bède, fol. 76.

Bienheurés sont ceux qui meurent en Dieu.

Qui sest chan chantara soven, 

De Dieu sia benauratz. 

Deudes de Prades: Qui finamen. 

Qui chantera souvent ce chant, soit béni de Dieu. 

Ad honor de la benaurada Verge. Philomena.

A l'honneur de la bienheurée Vierge. 

Subst. Li benaurat en l' auta ierarchia. V. de S. Honorat. 

Les bienheurés en la haute hiérarchie. 

ANC. FR. Moult a benéurée vie

Cil qui par autri se chastie.

Roman de la Rose, v. 8041. 

Que pour me bienheurer d'un immortel renom, 

J'ai le front de mon livre honoré de ton nom. 

Olivier de Magny, p. 2. 

Par les ordonances, de boneurée recordation, saint Loeys.

Ord. des R. de Fr., 1245, t. 1, p. 56.

ANC. CAT. Benaurat. (chap. Benaventurat, benaventurats, benaventurada, benaventurades.)

15. Malahur, s. m., lat. mala hora, malheur.

Quand Rigunte, fille de Chilpéric, partit pour l'Espagne, où elle devait épouser le roi Recarède, Grégoire de Tours (l. VI, c. 45) rapporte que l'essieu d'un des chariots qui la suivaient chargés de richesses, s'étant brisé en sortant de Paris, tous les assistants s'écrièrent: Mala hora.

Qu'a son poder, 

No s volva ni s vir ni s pejur 

Elh e son bran a malahur.

Giraud de Borneil: Nuilla res. 

Que, selon son pouvoir, il ne s' entraîne ni se tourne ni s'empire lui et son glaive à malheur.

16. Malauros, Malahuros, adj., malheureux.

Hailas! co fui malauros, 

Quan per me baisset sa benda.

Guillaume de Balaun: Mon vers mov. 

Hélas! comme je fus malheureux, quand pour moi elle abaissa son bandeau.

An bec malahuros,

Que son peior que Judas que Dieu trays. 

P. Bremond Ricas Novas: Pois nostre temps. 

Ont langage malheureux, vu qu'ils sont pires que Judas qui trahit Dieu.

17. Malaurar, Malahurar, v., malheurer, rendre malheureux. 

Part. pas. substantiv.

Quan Dieus dira: Anatz, malaurat, 

Ins en infern, on seretz turmentat.

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Quand Dieu dira: Allez, malheureux, dedans l'enfer, où vous serez tourmentés.

E 'l res que pus bistensa 

Los malahuratz.

P. Cardinal: Selh jorn. Var. 

Et la chose qui le plus trouble les malheureux. 

ANC. FR. Ah! chaitive maléurée...

Moult estes or maléurez. 

Roman du Renart, t. III, p. 217 et 42. 

Ladicte femme malheurée r'encheut és erreurs.

Monstrelet, t. II, fol. 73. 

Aidez-vous donc, madame, et quittez de bonne heure 

D' Antoine le malheur de peur qu'il vous malheure. 

R. Garnier, trag. de Marc Antoine, act. II, sc. 2. 

Las! ne m'avoit assez malheuré le destin.

R. Garnier, trag. d'Hippolyte, act. V, sc. 1.

18. Reloge, Relotge, s. m,, lat. horologium, horloge. 

Una corda prima... per la balansa del reloge.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229. 

Une corde fine... pour la balance de l'horloge

Qui tendra lo relotge.

Tit. de 1413. DOAT, t. LXXIII, fol. 263. 

Qui tiendra l'horloge. 

CAT. Rellotge. ESP. Relox (reloj). PORT. Relogio. IT. Orologio. 

(chap. Rellongerellonges.)

Hijo, este reloj lo llevó tu abuelo en la segunda guerra mundial, lo llevé yo en Vietnam, y te lo doy a ti para que lo luzcas en instagram

viernes, 6 de octubre de 2023

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany. Trovador catalán.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Guillaume de Cabestaing.


I.

Lo jorn qu' ie us vi, domna, primieramen,

Quant a vos plac que us mi laissetz vezer,

Parti mon cor tot d' autre pessamen,

E foron ferm en vos tug mey voler:
Qu' aissi m pauzetz, domna, el cor l' enveia
Ab un dous ris et ab un simpl' esguar,
Que tot quant es mi fezes oblidar.


La gran beutatz, e 'l solas avinen,
E 'l cortes dig e l' amoros parer
Que m saubetz far m' embleron si mon sen
Qu' anc pueis, domna, en mi no 'l puec aver:
A vos l' autrey cui mos fis cors merceia,
Per enantir vostre pretz et honrar,
Tan finamen c' om miels non pot amar.


E car vos am, domna, tan finamen
Que d' autr' amar no m don amors poder;
Mas aissi ai qu' ab autra cortey gen
Don cug de me la gran dolor mover:
Mas quan cossir de vos cui pretz sopleya,
Tot' autr' amor oblit e dezampar,
Ab vos remanc, e us tenc el cor plus car.

E membre vos, si us plai, del bon coven

Que mi fezetz al departir saber,
Don aic mon cor, domna, guay e jauzen:

Per bon respieit en que m mandetz tener,

Mout ai gran joy, si aitals mals me greya,

Qu' el ben aurai quan vos plaira encar,

Belha domna, qu' ieu suy en l' esperar.


E ges maltrait no mi fan espaven,
Sol que ieu pens en ma vida aver
De vos, domna, pauc o gran jauzimen:
Tug li maltrag mi son joy e plazer
Tot per aisso, quar sai qu' amors m' autreya;
Que fis amans deu gran tort perdonar,
E gen sufrir maltrait per guazanhar.


Ai! quan sera l' ora, domna, qu' ieu veya
Que per merce me vulhatz tant honrar,
Que sol amic me denhetz apelhar. (o denbets)


II.


Ancmais no m fo semblan
Qu' ieu laisses per amor
Solatz, ni per joi chan,
Ni m plores per dousor.
Be m ten en son coman
Amors, qu' en mi comensa
Mans dolz plazers, e cre
C' ad ops de leis me fe
Deus, e per sa valensa.


Que m vau soven claman
De so don faz lauzor,
E vau leis merceian
Don degra far clamor;
Be non faz per engan.
Mas cel cui amors gensa
Deu soffrir mainta re,
Car en mans luocs s' ave
Q' el mal taing q' el bes vensa.


No s deu plaigner d' afan,
Ni dire sa dolor,
Ni conoisser son dan,
Ni de be far lauzor
Amics, que va camjan
Soven sa captenensa.
Mains ne parlon dese,
E non sabon de que
Mov jois ni malsabensa.


Si m destregnetz pensan,
Que maintas vez quant or
Vos cug esser denan;
Que la fresca color,
E 'l gen cors benestan
Teng en tal sovinensa,
De re als no m sove;
D' aquest dous pes me ve
Franqueza e benvolensa.

III.

Ar vey qu' em vengut als jorns loncs
Que flors s' arenga sus els troncx,
Et aug d' auzelhs chans e refrims
Pels playssatz qu' a tengutz enbroncs
Lo fregz, mas eras pels soms sims,
Entre las flors e 'ls brondels prims,
S' alegra quascus a son for.

Per qu' eu m' esjauzisc e m demor
D' un joy d' amor que m ven al cor,
Don m' es dous deziriers taizitz;
Que plus que serps de sicomor
M' en deslong per un fals fraiditz;
E m n' es totz autres joys oblitz
Per l' amor don paucs bes aiust.

Anc pus N Adam culhic del fust
Lo pom don tug em en tabust,
Tan belha non aspiret Crist,
Cors gent format e car e just,
Blanc e lis plus q' us almatist;
Tant es belha, per qu' ieu 'n sui trist,

Quar de me no 'lh pren mais de sonh.

E jamais non serai tan lonh,
Que l' amors, que m' aflama e m ponh,
Si parta de lieys ni s' esquis:
Mas a las vetz quan si dejonh
Que s' espan defors e dedis,
Adoncx sui claus, cubertz e sis
D' amor, plus que de flor ysops.

Et am tan qu' ab menhs n' a mortz trops,
E crey qu' el jorns mi sia props,
Qu' amors m' es cara et ie 'l sui vils,
E ges aissi no m fora ops:
Qu' el fuecs que m' art es tals que Nils
No 'l tudaria, plus q' us fils
Delguatz sostendria una tor.

Mas ieu las! que suefri l' ardor
E la pena que m ven d' amor
Ab grans afans et ab destricx,
E m n' espalezis ma color;
Pero eu serai veill anticx,
E tot blancs aissi com es nicx,
Anz que de ma dona m clames.

Quar domna fai valer ades
Los desvalens e 'ls fels engres;
Que tals es pros et agradius
Que si ja domna non ames,
Vas tot lo mon fora esquius:
Qu' ieu 'n sui als pros plus humilius,
E plus orgulhos als savais.

Joglar, vai, e prec te no t tricx,
E chanta 'l vers a mos amicx,
Et a 'N Raimon, car en val mais.


Que mal m' es dolz e saborius,
E 'l pauc ben mana don mi pais.

IV.

Aissi cum selh que laissa 'l fuelh

E pren de las flors la gensor,
Ai eu chauzit en un aut bruelh
Sobre totas la belhazor:
Qu' elh eis dieus, senes falhida,
La fetz de sa eissa beutat,
E mandet qu' ab humilitat
Fos sa grans valors grazida.

Ab dous esguart siei cortes huelh
M' an fait guai e fin amador,
Et anc l' amors, per qu' ieu me muelh
Ab l' aigua del cor ma color,
No fon per mi espandida.
Mas era m fai chantar de grat
De tal on an mayns cundeyat,
Q' us no la tenc devestida.
Non dic fenchas ni laus cum suelh,
Mas ver on me son mil auctor,
Q' usquecx dezira so qu' ieu vuelh,
Qu' als plus guays es lansa d' amor
Que fer al cor ses guandida,
Ab plazer plazen d' amistat:
Mas ieu qu' ai 'l colp assaborat,
Cum plus dorm mielhs me ressida.

Chauzimen fara, si m' acuelh,
E merce, contra sa ricor;
Qu' ieu li mostr' el mal de que m duelh,

E que m' aleuge ma dolor
Qu' es dins mon cor espandida.
Amor e Cossirier m' a dat,
Que del mielhs m' a enamorat
Qu' es del Pueg tro en Lerida.

Sos rics pretz es en l' aut capduelh
De mi dons, et es la gensor
Qu' el mon se viesta ni s despuelh:
Gen la saup far nostre senhor;
Qu' aissi es pels pros chauzida
Lai on mostra sa gran beutat,
E son fin pretz tant esmerat,
Qu' a las pros n' estai guarnida.

Tant es genta e de belh escuelh,

Qu' enveia m tol d' autra s' amor;

Qu' ab ensenhamen, ses jangluelh,

L' es dada beutat ab valor,
Cortezia non oblida;
Q' us de corteza voluntat
La fai, ses ginh d' enemistat,
Guardar, o autra es brugida.

V.

Lo dous cossire
Que m don amors soven,
Domna, m fai dire
De vos mainh vers plazen:
Pessan remire
Vostre cors covinen
Qu' am e dezire
Mais qu' ieu no fas parven;
E sitot me desley,
Ges per so no us abney,
Qu' ades vas vos sopley
Ab franca benvolensa.
Domna, cui beutatz gensa,
Mainthas vetz oblit mey
Que laus vos, e mercey.
Tos temps m' azire
Amors que us mi defen,
S' ieu ja 'l cor vire
Ves autra, ni m desmen
Tolt m' avetz rire
E donat pessamen;
Pus greu martire
De mi nulhs hom no sen,
Quar vos qu' ieu plus envey
D' autra qu' el mon estey,
Desampar e mescrey,
E dezam en parvensa:
Tot quan fas per temensa
Devetz en bona fey
Penre, neis quan no us vey.

Totz jorns comensa
L' amors, tan m' abelhis
La captenensa
De vos cui suy aclis:
Be m par que m vensa

Vostr' amors, qu' ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames, e us servis;
Qu' aissi m sui, ses totz cutz,
De cor a vos rendutz,
Qu' autra joy no m' adutz:
Q' una non porta benda
Qu' ieu 'n prezes per esmenda
Jazer, ni 'n fos sos drutz,
Per las vostras salutz.

En sovinensa
Tenc la cara, e 'l dolz ris,
Vostra valensa,
E 'l belh cors blanc e lis;
S' ieu per crezensa
Estes vas dieu tan fis,
Vius ses falhensa
Intrera en paradis.
Qu' ab vos sui remazutz
Francs, ses autres aiutz,
Ab vos qu' ieu n' ai perdutz
Mains dos, qui s vuelha 'ls prenda!
Qu' a mi platz mais qu' atenda,
Ses totz covens saubutz,
Vos don m' es gaugz vengutz.

Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors,
Merces dissenda
Domn' en vos et amors,
Que joy mi renda,
E m luenh sospirs e plors:
No us o defenda
Paratges ni ricors;
Qu' oblidatz m' es totz bes,
S' ab vos no m val merces.
Ai! belha doussa res,
Molt feyratz gran franqueza,
S' al prim que us aic enqueza
M' amessetz, o non ges;
Qu' eras no sai cum s' es.
Non truep contenda
Contra vostras valors;
Merces vos prenda
De mi, que us si' honors:
Ja no m' entenda
Dieus, entr' els preyadors,
S' ieu vuelh la renda
Dels quatre reys maiors,
Per qu' ab vos no m valgues
Merces e bona fes;
Quar partir no m puesc ges
De vos en cui s' es meza
M' amors, e si fos preza
En baizan, ni us plagues,
Ja no volgra m solves.

Doncx, cum seria
Qu' ieu merce no i trobes
Ab vos, amia,
La genser qu' anc nasques;
Qu' ieu nueg e dia,
De genolhs e de pes,
Sancta Maria
Prec vostr' amor mi des;
Qu' ieu fui noyritz enfans
Per far vostres comans:
E ja dieus no m' enans,
S' ieu ja m' en vuelh estraire.
Franca res de bon aire,
Suffretz qu' ie us bais los guans,
Que de l' als sui doptans.

Anc res qu' a vos plagues,
Bona domna corteza,
No m' estet tan defeza
Qu' enans no la fezes
Que d' als me sovengues.

En Raimon, la belheza
E 'l pretz qu' en mi dons es
Me ten gai e cortes.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Cabestany

Guillaume de Cabestaing. Guillem de Cabestany

Guillem de Cabestany, en provenzal Guilhem de Cabestany (* finales del siglo xii- † 1212) fue un trovador catalán (que usaba la lengua provenzal, occitanoplana lengua romana, los catalanes no tuvieron otra), de la Edad Media cuya existencia está discutida.

http://www.xtec.es/~malons22/trobadors/index.htm

Leyenda de Guillem de Cabestany según los Cancioneros:

Guillem de Cabestany fue un caballero de la comarca del Rosellón, que limita con Cataluña y con Narbona. Fue un hombre de agradable figura, y muy famoso en armas, cortesía y servicio. Y había en su comarca una dama que se llamaba Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era muy noble y rico, malo, bravo, feroz y orgulloso. Y Guillem de Cabestany quería la señora por amor, y sobre ella cantaba y componía sus canciones. Y la dama, que era joven, gentil, alegre y bella, lo quería más que a nada en el mundo. Y esto fue dicho a Ramon de Castell Rosselló; y él, como hombre airado y celoso, investigó el hecho y supo que era verdad, e hizo guardar la esposa. Y un día, Ramon de Castell Rosselló encontró a Guillem de Cabestany que paseaba con poca compañía, y lo mató; le hizo sacar el corazón del cuerpo y le cortó la cabeza; e hizo traer el corazón a su casa, y también la cabeza; e hizo asar el corazón con pimienta, y lo dio de comer a su esposa. Y cuando la dama lo hubo comido, Ramón de Castell Rosselló le dijo: "Sabéis qué es esto que habéis comido?" Y ella dijo: "No, sino que era una vianda muy buena y sabrosa." Y él le dijo que era el corazón de Guillem de Cabestany aquello que había comido; y, para que lo creyera, hizo traer la cabeza ante ella. Y cuando la mujer vio y sintió esto, perdió la vista y el oído. Y cuando volvió en sí dijo: "Señor, me habéis dado tan buena carne que nunca jamás comeré de otra." Y cuando él escuchó esto, corrió con su espada y quiso golpearla en la cabeza; y ella corrió hacia un balcón y se tiró, y así murió. Y por el Rosellón y por toda Cataluña corrió la nueva de que Guillem de Cabestany y la mujer habían muerto tan traidoramente y que Ramon de Castell Rosselló había dado el corazón de Guillem como comida a la mujer. Fue mucha la tristeza por todas las comarcas; y la queja llegó al rey de Aragón, que era señor de Ramon de Castell Rosselló y de Guillem de Cabestany. Y vino a Perpiñán, al Rossellón, e hizo que Ramon de Castell Rosselló se presentara delante de él; lo hizo prender y le arrebató todos sus castillos y los hizo destruir, y tomó de él todo aquello que tenía, y lo mandó a prisión. Y después mandó recoger los restos de Guillem de Cabestany y de la dama, y los hizo traer a Perpiñán y poner en un monumento ante la puerta de la iglesia; y ordenó dibujar sobre el monumento cómo habían muerto; y ordenó que por todo el condado del Rossellón, todos los caballeros y las damas celebraran el aniversario todos los años. Y Ramon de Castell Rosselló murió en la prisión del rey.

Datos Reales:

Que esta vida es falsa lo prueba el hecho de que, según consta en documentos de la época, Saurimonda, viuda de Ramón de Castell-Rosselló se volvió a casar el 1210 y que Guillem de Cabestany aparece en Navas de Tolosa el 1212 (con Pedro II de Aragón). Además, el rey Alfonso II de Aragón, que se menciona en las versiones más largas de la vida, había muerto un año antes del casamiento de Saurimonda con Ramón de Castell-Rosselló (1197).

sábado, 9 de febrero de 2019

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/


El fossar de les moreres

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?