Mostrando las entradas para la consulta hagueres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta hagueres ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XV.

XV.

Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió. La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses, perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín cada día a la escola sense roba interió, en los puñs desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións, cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida al rogle de les birles.

- Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?

Per un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló tan sensill y

pertinén no se li habíe ocurrit abáns an ell?

- ¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?

- Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li pareixíe tot alló.

- ¡Claro! - va repetí.

Va continuá lo Moñigo:

- Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua dona. Crec que me explico, ¿no?

- ¡Claro! - va torná a di.

- ¡Claro! - va di lo Tiñós.

Lo Moñigo va moure lo cap dudán:

- Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.

- ¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens guapa.

- Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.

- ¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.

- Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo Moñigo.

- ¿Entonses? - va di lo Tiñós.

- La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás es diferén - va di lo Moñigo. Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va di:

- ¿Per qué no fem que se veiguen?

- ¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.

Lo Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:

- Vine, ya u vorás.

Van eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol revelabe una febril exitassió.

- Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs? Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y la veigue se creurá quel está esperán de verdat.

Roc, lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan algo no lo cuadrabe del tot.

- ¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.

- La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.

Va afegí lo Moñigo:

- ¿Y si li enseñe la carta a la Sara?

Daniel va cavilá un momén.

- Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo torno a mirá a la cara.

- ¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.

- La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.

Roc, lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:

- Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara, sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses no habíe conegut.

- ¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.

- Ara mateix.

Estaben enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home. L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".

Al hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.

Lo assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart. Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.

La veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no va pugué evitá ara un tremoló:

- Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y moribundes...

Lo Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:

- Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

La Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo Mussol y lo Tiñós.

- Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u tornará a fé.

- Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.

- Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.

- Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en lo cástic:

- Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

- Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?

Ella va tancá lo devossionari.

- Sí.

- Hale, óbrim.

- ¿Has escarmentat?

- Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.

Se va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé replá se va girá.

- Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.

Lo Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá angustiat lo Mussol:

- ¿Ha eixit ya?

- Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!

Lo cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara, en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:

- Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?

Ell entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que estabe contén.

La Sara lo observabe assombrada.

- Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don Ramón, lo alcalde - boticari.

La melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van desconsertá a la Sara.

- ¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va contestá.

A dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la orella del Mussol:

- Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de charrá.

- ¡Chist!

Lo Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en ossadía.

- Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.

Tan roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la Sara se va separá de la ma del Peó.

- ¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo Peó va torná a la cárrega.

- ¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.

Ara li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá la robeta detrás della, atossigada per la roijó.

- Les mans quietes, don Moissés - va di.

A dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:

- Ji, ji, ji. Es una braga - va di.

Lo Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop, fixamen, a la Sara.

- ¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.

Ella va riure, atontadota.

- ¡Qué coses té, don Moissés! - va di.

Ell va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.

- Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá algo:

- La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?

Lo Mussol va aclarí:

- Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.

Lo Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la dona que nessessitabe:

- Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a vóret tots los díes an esta mateixa hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?

La Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort.

- ¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó. En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats, tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén. Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses, sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi, va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:

- Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo lo volía?

- No, Sara - va di lo Moñigo.

- ¿De verdat? - va di ella.

- Te u juro, Sara - va afegí.

Ella se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va traure va di:

- Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida. Va, apártat de ahí, carnús.

lunes, 17 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.

Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.
Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.
Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:
- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.
Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.
Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.
- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.
Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:
- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.
Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:
- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.
Va di entonses lo flare:

- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.
Va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.
Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:
- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.
A lo que lo san flare va di:

- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.

- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.

Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:
- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.

Lo flare, contentíssim, va di:

- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?
A lo que lo siñó Ciappelletto va di:
- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.
- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?

- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.
Va di entonses lo flare:
- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».

Entonses va di lo flare:
- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?

- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.
Va di entonses lo flare:
- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?

- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.
Va di lo flare:

- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.
Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:

- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.
Lo flare li va preguntá quin, y va di:
- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.

- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.

- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.
Va di entonses lo flare:

- ¿Alguna cosa mes has fet?

- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.
Lo flare se va ficá a riure, y va di:
- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.
Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:

- Fill meu, ¿qué te passe?
Va contestá lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.
Entonses lo san flare va di:
- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:

- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.
A lo que li va di lo flare:

- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.
Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:
- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.
Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:

- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:

- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!
Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:

- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:

- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.
Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.

Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:
- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.
Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.

miércoles, 22 de noviembre de 2023

Résumé de la grammaire romane. Chapitre VI. Verbes.

Chapitre VI.

Verbes. 

Les verbes romans peuvent être classés en trois conjugaisons:

AR, ER ou RE, IR ou IRE.

La langue romane avait deux verbes auxiliaires:

AVER, avoir.

ESSER ou ESTAR, être. 

L' auxiliaire Aver appartient à la seconde conjugaison.

Quant aux verbes Esser et Estar, qui forment l' autre auxiliaire, Estar appartient à la première conjugaison, et Esser est à la fois irrégulier et défectif. 

Aver (1) Avoir.

Infinitif. (2)

Présent. Aver avoir

Part. présent. Avent ayant

Gérondif. Aven en ayant

Part. passé. Agut, avut eu

Prétérit. Aver agut, avut aver eu

Indicatif.

Présent.

Ai, ei j' ai

As tu as

A il a

Avem nous avons

Avetz vous avez

An, ant ils ont


Imparfait. 

Avia j' avais

Avias tu avais

Avia il avait

Aviam nous avions

Aviatz vous aviez

Avian, avien, avion ils avaient


Parfait simple.

Aic, agui j' eus

Aguist, aguest tu eus

Ac, aguet il eut

Aguem nous eûmes

Aguetz vous eûtes

Agueren, agueron ils eurent 

Parfait composé.

Ai agut, avut j'ai eu

As tu as 

A il a

Avem agut, avut nous avons

Avetz vous avez

An ils ont


Plus-que-parfait.

Avia agut, avut j' avais eu

Avias tu avais

Avia il avait

Aviam agut, avut nous avions

Aviatz vous aviez

Avian ils avaient


Futur.


Aurai, Aurei j' aurai

Auras tu auras

Aura il aura

Aurem nous aurons

Auretz vous aurez

Auran ils auront


(1) Quelques Mss. offrent l' H initial et même le B intérieur d' HABERE, primitif latin.

(2) Je place d' abord l' infinitif, parce qu' il serait impossible de se rendre raison des temps composés, si l' on n' avait déjà connaissance du participe passé.


Conditionnel. Subjonctif.

Présent. Présent.

Auria (1) j' aurais aia j' aye

Aurias tu aurais aias tu ayes

Auria il aurait aia il ait

Auriam nous aurions aiam, agam nous ayons

Auriatz vous auriez aiatz vous ayez

Aurian, aurion ils auraient aian, aion ils ayent


Parfait. Imparfait.

Auria agut, avut j' aurais eu agues j' eusse

Aurias tu aurais aguesses tu eusses

Auria il aurait agues il eût

Auriam nous aurions aguessem nous eussions

Auriatz vous auriez aguessetz, acses; vous eussiez

Aurian ils auraient; aguessen, aguon, acson; ils eussent


Impératif. Parfait.

aia agut, avut j' aye eu

Aias aye aias tu ayes

Aiam, aiem ayons etc. etc.

Aiatz ayez agues, agut, avut j' eusse eu Aian, aion qu' ils aient etc. etc.

Ce verbe auxiliaire s' employait quelquefois impersonnellement: 

loncx temps A, il y A long-temps.


(1) Le verbe Aver et plusieurs autres ont un double conditionnel présent:

Agra, agras, agra, agram, agratz, agran, agron; et, par analogie, un double conditionnel passé: Agra agut, avut, etc. (N. E. chap. haguera habut, avut o tingut o sabut &e, hagueres, haguere, haguerem, haguereu, hagueren)


Esser, Estar, Être.

Infinitif.

Présent. Esser Estar (1) être

Part. Présent. Essent Estant étant

Gérondif. Essen Estan en étant

Part. passé. Estat été

Prétérit. Aver estat avoir été


Indicatif.

Présent.

Sui, Soi, Son Estai, estau, estauc je suis

Est, Iest, Ses, Siest Estas tu es

Es, Ez Esta, estai il est

Em, Sem Estam nous sommes

Etz, Ietz, Es Estatz vous êtes

Sun, Son, Sont, So Estan, eston ils sont


Imparfait.

Era Estava j' étais

Eras Estavas tu étais

Era, Er Estava était

Eram Estavam nous étions

Eratz Estavatz vous étiez

Eran, eron Estavan, estavon ils étaient


Parfait simple.

Fui Estei je fus

Fust Estest tu fus

Fo, Fon Estet, estec il fut

Fom Estem nous fûmes

Fotz Estetz vous fûtes

Foren, foron Esteren, esteron ils furent

Parfait composé. Ai estat, etc. j' ai été

Plus-que-parfait Avia estat, etc. j' avais été

Futur.

Serai, serei, Er Estarai         je serai

Seras Estaras         tu seras

Sera, Er Estara il sera

Serem Estarem nous serons

Seretz Estaretz vous serez

Seran Estaran ils seront

 

(1) On trouve parfois estre, istar pour estar; je crois devoir les signaler ici, quoique Estre appartienne plus spécialement à l' ancien français.


Conditionnel.

Présent. 

Seria (1) Estaria Estera je serais

Serias Estarias Esteras tu serais

Seria Estaria Estera il serait

Seriam Estariam Esteram nous serions

Seriatz Estariatz Esteratz vous seriez

Serian, serion Estarian, estarion; Esteran ils seraient


Passé. Auria estat, etc. j' aurais été


Impératif. 

Présent.

Sias Esta sois

Sia Esta soit

Siam Estem soyons

Siatz Estatz soyez

Sian, Sion Esten, eston soient


Subjonctif.

Présent.

Sia Este, estia je sois

Sias Estes tu sois

Sia Este, estia il soit

Siam Estem, estiam nous soyons 
                
                Siatz Estetz vous soyez

Sian, Sion Esten, eston ils soient


Imparfait. 

Fos Estes je fusse

Fosses Estesses tu fusses

Fos, Fossa Estes il fût

Fossem Estessem nous fussions
                
                Fossetz
Estessetz vous fussiez

Fossen, fosson, fossan Estessen, estesson ils fussent


Parfait. Aia estat, etc. j' aye été

Plus-que-parfait. Agues estat, etc. j' eusse été


(1) Ou Fora, foras, fora, foram, foratz, foran – foren - foron.


Première conjugaison en AR.

Actif. 

Amar. Aimer. 

Infinitif.

Présent. Amar aimer

Part. présent. Amant aimant

Gérondif. Aman en aimant

Part. passé. Amat aimé

Prétérit. Aver amat avoir aimé


Indicatif. 

Présent. Parfait composé. 

Am, Ami j' aime Ai amat j'ai aimé

Amas tu aimes As tu as

Ama, Am il aime A il a

Amam nous aimons Avem nous avons

Amatz vous aimez Avetz vous avez

Aman, amon, amen ils aiment An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait. 

Amava j' aimais Avia amat j' avais aimé

Amavas tu aimais Avias tu avais

Amava il aimait Avia il avait

Amavam nous aimions Aviam nous avions

Amavatz vous aimiez Aviatz vous aviez

Amavan, amavon ils aimaient Avian ils avaient


Parfait simple. Futur simple. 

Amei, amiei j' aimai Amarai, amerai j' aimerai

Amest, amiest tu aimas Amaras tu aimeras

Amet (1) il aima Amara il aimera

Amem nous aimâmes Amarem nous aimerons

Ametz vous aimâtes Amaretz vous aimerez

Ameren, ameron ils aimèrent Amaran ils aimeront


(1) Cette troisième personne prit, dans quelques verbes, le C final au lieu du T, on disait indifféremment parlet, ou parlec, il parla, etc.


Indicatif. Subjonctif.


Futur composé. Présent.

Aurai amat j' aurai aimé Ame que j' aim

Auras tu auras Ames tu aimes

Aura il aura Ame il aime

Aurem nous aurons Amem nous aimions

Auretz vous aurez Ametz vous aimiez

Auran ils auront Amen, amon ils aiment


Conditionnel. 

Présent. Imparfait.

Amaria, amera j' aimerais Ames que j' aimasse

Amarias, ameras tu aimerais Amesses tu aimasses

Amaria, amera il aimerait Ames il aimât

Amariam, ameram nous aimerions Amessem nous aimassions

Amariatz, ameratz vous aimeriez Amessetz vous aimassiez

Amarian (1: amarion), ameran (2: amerion) ils aimeraient

Amessen, amesson, amessan            ils aimassent.


Parfait. Parfait. 

Auria amat j' aurais aimé Aia amat j' aye aimé

Aurias tu aurais Aias tu ayes

Auria il aurait Aia il ait

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait. 

Agues amat j' eusse aimé

Ama, Am aime Aguesses tu eusses

Ama qu' il aime Agues il eût

Amem aimons Aguessem nous eussions

Amatz aimez Aguessetz vous eussiez

Amen, amon qu' ils aiment Aguesson ils eussent


Deuxième conjugaison en ER, ou RE.

Actif.

Temer, craindre.


Infinitif.

Présent. Temer, craindre

Part. présent. Tement craignant

Gérondif. Temen en craignant

Part. passé. Temut, temsut craint

Prétérit. Aver temut, temsut avoir craint


Indicatif.

Présent. Parfait composé.

Tem, temi je crains Ai temut, temsut j' ai craint

Temes tu crains As tu as

Teme, Tem il craint A il a

Temem nous craignons Avem nous avons

Temetz vous craignez Avetz vous avez

Temen, temon ils craignent An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait.

Temia je craignais Avia temut, temsut j' avais craint

Temias tu craignais Avias tu avais

Temia il craignait Avia il avait

Temiam nous craignions Aviam nous avions

Temiatz vous craigniez Aviatz vous aviez

Temian ils craignaient Avian ils avaient


Parfait simple (1).

Temi, temei, temiei, temsi je craignis

Temist, temest tu craignis

Temi, temet il craignit

Temem, temim nous craignîmes

Temetz, temitz vous craignîtes

Temeren, temeron (2: temiren, temiron) ils craignirent 


Futur simple.

Temerai je craindrai

Temeras tu craindras

Temera il craindra

Temerem nous craindrons

Temeretz vous craindrez

Temeran ils craindront


(1) Des verbes en ER subissaient une contraction: vezer, voir, faisait vi, vim; d' autres étaient modifiés intérieurement: prendre, prendre, faisait presi, sem, setz (presem, presetz), etc.

 

Indicatif. Subjonctif.

Futur composé. Présent.

Aurai temut, temsut j' aurai craint Tema que je craigne

Auras tu auras Temas tu craignes

Aura il aura Tema il craigne

Aurem nous aurons Temam nous craignions

Auretz vous aurez Tematz vous craigniez

Auran ils auront Teman ils craignent


Conditionnel.

Présent. Imparfait.

Temeria, temera je craindrais Temes, temses je craignisse

Temerias, temeras tu craindrais Temesses, tu craignisses 

Temeria, temera il craindrait Temes, temses il craignît 

Temeriam, temeram nous craindrions Temessem nous craignissions

Temeriatz, temeratz vous craindriez Temessetz vous craignissiez

Temerian, temeran ils craindraient Temessen ils craignissent


Parfait. Parfait. 

Auria temut, temsut; j' aurais craint Aia temut, temsut j' aje craint

Aurias tu aurais Aias tu ayes 

Auria il aurait Aia il ait 

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait

Agues temut, temsut j' eusse craint 

Teme crains Aguesses tu eusses 

Teme, tem qu' il craigne Agues il eût 

Temem craignons Aguessem nous eussions

Temetz craignez Aguessetz vous eussiez

Temen, temon qu' ils craignent Aguesson ils eussent


Troisième conjugaison en IR et IRE. (1)

Actif. 

Sentir, Sentir. 

Infinitif. Sentir, sentire sentir

Part. présent. Sentent sentant

Gérondif. Senten en sentant

Part. passé. Sentit senti

Prétérit. Aver sentit avoir senti


Indicatif. 

Présent. Parfait composé.

Sent, Senti je sens Ai sentit j' ai senti

Sentis tu sens As tu as

Sent, Senti il sent A il a

Sentem nous sentons Avem nous avons

Sentetz vous sentez Avetz vous avez

Senten, senton ils sentent An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait.

Sentia je sentais Avia sentit j' avais senti

Sentias tu sentais Avias tu avais

Sentia il sentait Avia il avait

Sentiam nous sentions Aviam nous avions

Sentiatz vous sentiez Aviatz vous aviez

Sentian ils sentaient Avian ils avaient


Parfait simple. Futur simple.

Senti je sentis Sentirai je sentirai 

Sentist tu sentis Sentiras tu sentiras

Senti il sentit Sentira il sentira

Sentim nous sentîmes Sentiram nous sentirons

Sentitz vous sentîtes Sentiratz vous sentirez

Sentiren, sentiron; ils sentirent Sentiran ils sentiront

(1) Ces verbes, peu nombreux, offrent rarement des anomalies, et ce qui en fait une classe à part, e'est qu'en général ils n' ont qu'un conditionnel, tandis que les verbes des autres conjugaisons en ont régulièrement deux.

Indicatif. Subjonctif.

Futur composé. Présent.

Aurai sentit j' aurai senti Senta (1) que je sente

Auras tu auras Sentas tu sentes

Aura il aura Senta il sente

Aurem nous aurons Sentam nous sentions

Auretz vous aurez Sentatz vous sentiez

Auran ils auront Sentan ils sentent


Conditionnel.

Présent. Imparfait.

Sentiria je sentirais Sentis que je sentisse

Sentirias tu sentirais Sentisses tu sentisses

Sentiria il sentirait Sentis que il sentît

Sentiriam nous sentirions Sentissem nous sentissions

Sentiriatz vous sentiriez Sentissetz vous sentissiez

Sentirian ils sentiraient Sentissen, sentisson; ils sentissent


(1) Des verbes ont ce présent en ia, ias, ia, iam, iatz, ian - ion,


Parfait. Parfait.

Auria sentit j' aurais senti Aia sentit que j' aie senti

Aurias tu aurais Aias tu ayes

Auria il aurait Aia il ait

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian, aion ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait.

Agues sentit que j' eusse senti

Senti, Sent sens Aguesses tu eusses

Senti qu' il sente Agues il eût

Sentam sentons Aguessem nous eussions

Sentetz sentez Aguessetz vous eussiez

Sentan, senton qu' ils sentent Aguesson ils eussent


Observations sur les verbes romans.

Je ferai d' abord remarquer que le passif des verbes romans se formait en joignant le participe passé de chaque verbe aux différents temps et modes du verbe Esser, sauf les temps composés, qui se formaient à l' aide du participe passé d' Estar: ai estat amat, j'ai été aimé. Les règles relatives aux conjugaisons passives ne souffraient jamais d' exception.

Le lexique offrant des détails nombreux et spéciaux, surtout à l' égard des anomalies particulières, je me bornerai à parler des exceptions ou anomalies communes à plusieurs verbes romans.

Les modifications subies par les verbes romans, en diverses personnes de leurs divers temps, consistaient ou dans les changements des désinences, ou dans les changements, additions, soustractions de lettres intérieures.

Les terminaisons des verbes romans offraient peu d' anomalies; en général, ces anomalies se trouvaient: aux participes passés, aux premières et aux troisièmes personnes du présent de l' indicatif, aux premières et aux troisièmes personnes du prétérit simple du même mode.

Les modifications intérieures s' appliquaient ordinairement aux mêmes temps des mêmes modes. 


Infinitifs.

Présent.

Dans quelques verbes romans en ER ou RE, en IR ou IRE, le présent de l' infinitif avait plus d' une terminaison.

Ainsi: Far, faire, et Faire, fazer.

Querer, quérir, Querre, et leurs composés.

Seguir, suivre, Segre, et leurs composés.

Dir, dire, etc., Dire, etc.

Remarque. Quand une anomalie s' explique par la conjecture très vraisemblable que les verbes où elle se trouve variaient primitivement la terminaison de leur infinitif, cette explication ne doit pas être rejetée.

Far, Faire, étaient très vraisemblablement des modifications de l' infinitif primitif Fazer, du latin Facere (N. E. castellano antiguo facer o fazer : hacer); aussi Far et Faire n' avaient-ils qu'un même participe présent fazent, qu'un même gérondif fazen (1).

De même, dans l' hypothèse inverse, si des verbes romans, tels que Vezer, voir, Plazer, plaire, etc., font au futur de l' indicatif veirai, plairai, etc., ne 

doit-on pas admettre que ces verbes ont eu une seconde terminaison au présent de leur infinitif Veire, Plaire, quand même celle-ci ne se retrouverait pas dans les écrits qui nous sont parvenus?

Le présent de l' infinitif pouvait se joindre à la plupart des prépositions: 

A far, a faire, DE servir, de servir; PER emblar, pour voler, etc.


Participes présents, gérondifs, participes passés.

Les participes présents et passés n' étant que des adjectifs verbaux, furent ordinairement soumis à la règle générale, qui ôtait à chaque adjectif latin la désinence caractéristique de ses cas. (2)

Les gérondifs romans, formés en supprimant DO, finale caractéristique de l' un des gérondifs latins, demeurèrent invariables, comme ils l' étaient dans la langue qui les avait fournis. (3)

(1) Les écrits des Vaudois, qui remontent à l' an 1100, offrent de ces terminaisons d' infinitifs, qui ne sont plus dans les écrits postérieurs, ainsi on y trouve Combater, combattre, Render, rendre, etc., au lieu de combatre, rendre, usités plus tard.

(2) Les participes présents dont la terminaison fut toujours ANT ou ENT, restèrent, comme adjectifs verbaux, soumis aux règles générales de l' S final, qui étaient imposées aux adjectifs ordinaires.

(3) AN ou EN fut la terminaison caractéristique de tous les gérondifs romans.

Ils s' employaient sans préposition, ou avec la préposition EN: 

Aman viu, je vis aimant; me vuelh en chantan esbaudir, me veux en chantant esbaudir.

Les participes latins, soit présents, soit passés, adaptés à la langue romane par la suppression de la désinence qui caractérisait leurs cas, paraissaient quelquefois manquer d' analogie avec le présent de l' infinitif, quand ce présent avait subi la modification souvent imposée à plusieurs autres verbes.

Ainsi de Credentem latin, était venu le participe roman crezent; mais le présent de l' infinitif latin Credere ayant, par des modifications successives, produit le présent de l' infinitif roman Creire, on ne reconnaîtrait pas d' analogie entre les temps de l' infinitif:

Creire, présent, venant de credere; 

Crezen, gérondif, credendo;

Crezent, participe présent, credentem;

Crezut, participe passé, creditum. 

La plupart des participes passés se formèrent directement par la suppression de la désinence du participe latin, quoique cette modification ne fût pas conforme à la modification subie par le présent de l' infinitif. (1: 

On s' étonnerait avec raison que le présent de l' indicatif Nascer, naître, eût produit le participe passé Nat, si l' on ne reconnaissait facilement que Nat a été dérivé directement de natum, et que l' infinitif Nasci, entrant dans la langue romane, qui donna à tous les infinitifs de sa deuxième conjugaison la désinence ER ou RE, prit cette terminaison ER et produisit Nascer.)

Un très grand nombre de verbes romans formèrent leurs infinitifs présents, leurs participes présents, leurs gérondifs, leurs participes passés, d' après des règles d' analogie aussi simples qu' invariables.

Présent. Part. présent. Gérondif. Part. passé.

Ar. 

Rom. Amar amant aman amat.

Lat. Amare amantem amando amatum.

ER ou RE.

Rom. Plazer plazent plazen plazut.

Lat. Placere placentem placendo placitum.

IR ou RE.

Rom. Auzir auzent auzen auzit.

Lat. Audire audientem audiendo auditum.

Comme la langue romane avait un assez grand nombre de participes passés qui s' éloignaient plus ou moins de cette forme ordinaire, je ferai quatre classes des différentes exceptions.

Première classe. Elle comprend les participes passés qui avaient été conservés du latin, sans autre altération que la suppression de la désinence, quoique le présent de l' infinitif eût subi une altération plus ou moins considérable:

PART. ROM. INF. ROM. PART. LAT. INF. LAT.

AT. Irat (1) irascer iratum irasci.

Nat nascer natum nasci.

ARS. Ars ardre arsum ardere.

AUS. Claus claure         clausum claudere.

ERT. Ubert ubrir         apertum aperire.

IPT. Escript escriure scriptum scribere.

IT. Fugit fugir fugitum fugere.

ORS. Cors         corre cursum currere.

ORT. Mort         morir mortuum moriri.

Deuxième classe. Elle se compose des participes passés romans qui, dans leur formation, offrirent des modifications remarquables, soit que le présent de l' infinitif eût été formé ou non d' après la règle générale:

AT. Tronat tronar tonitrum tonare.

ERS. Aers aerdre adhaesum adhaerere.

ES. Promes promettre promissum promittere.

Pres prendre prehensum prehendere.

IST. Quist querre quaesitum quaerere.

Vist vezer visum videre.

IT. Complit complir completum complere.

Salit salir saltum salire.

Seguit (2) segre, seguir secutum sequi.

Trahit trahire traditum tradere.

Trait traire tractum trahere. 

BUT. Recebut recebre receptum recipere.

CUT. Viscut viure victum vivere.

DUT. Mordut mordre morsum mordere.

GUT. Begut beure bibitum bibere.

PUT. Romput rompre ruptum rumpere.

ZUT. Cazut cazer casum cadere.

(1) La langue romane avait aussi le participe régulier irascut.

(2) On disait également segut.

Troisième classe. Elle offre les participes passés qui avaient été formés par analogie avec les autres participes romans, ou avec le présent de l' infinitif, soit que la langue latine n' eût pas un supin ou un participe d' où ils pussent être dérivés, soit que la nouvelle langue rejetât le supin ou le participe passé du verbe latin défectif. 

PART. ROM. INF. ROM. PART. LAT. INF. LAT.

ERT. Uffert uffrir offerre.

IT. Florit florir         florescere.

Luzit luzer lucere.

OLT. Tolt tolre tollere.

UT. Batut batre batuere.

Temut temer timere.

Quatrième classe. Cette dernière classe comprend les participes passés en AT des verbes romans qui, changeant la terminaison latine, étaient entrés dans la conjugaison en AR, quoique originairement ils eussent appartenu à une autre conjugaison latine. 

AT. Adolzat adolzar dulcitum dulcescere.

Cobeitat cobeitar cupitum cupere.

Oblidat oblidar oblitum oblivisci.

Tremblat tremblar         tremere.

Usat usar usum uti.

Quelques participes passés romans, dérivés directement des supins ou des participes passés de la langue latine, subirent parfois des modifications si peu importantes, et si faciles à reconnaître, que je n' ai pas cru nécessaire d' en faire une classe à part; tels sont entre autres:

Roman. Latin.

Fach, fait, factum

Destruit, destructum

Escrich, escrit, scriptum

Junh, joinh, junctum, etc. (1)

(1) L' euphonie, et même seulement l' orthographe ou la prononciation, ont pu produire ces légères altérations, ainsi:

CT, PT ont été facilement changés en C, CH ou T.

NCT, etc. en NH, etc.

Quant à l' introduction de l' I, elle fut si commune dans les autres mots que la langue romane dériva de la langue latine, qu' il n' est pas nécessaire de donner une nouvelle explication à cet égard.

Quelques verbes romans avaient plus d' un participe passé, comme:

Conques, conquist, de Conquerre, conquerer.

Elet, elegit, elegut,         Eleger, elegir.

Pour expliquer ces variétés, je dirai que de ces participes, les uns avaient été fournis directement par les participes latins, et que les autres furent formés par analogie d' après l' infinitif roman, ou d' après les infinitifs romans, quand le verbe en avait eu plus d' un.

Quant au féminin des participes passés romans, la terminaison A au singulier, et la terminaison AS au pluriel, caractérisaient ces adjectifs verbaux comme tous les autres; mais il est à observer que tous les participes qui au masculin se terminaient en T précédé d' une voyelle, changeaient au féminin ce T final en D, qui recevait l' A et l' AS caractéristiques du genre, amat, amada, aimé, aimée, etc. 

Cette règle était sans exceptions.

Indicatifs.

Présent. 

Les trois conjugaisons formaient ordinairement la première personne du présent de l' indicatif, en supprimant la finale caractéristique de l' infinitif.

Amar, temer, partir.

Voici les principales modifications que subissait la règle générale.

Cette première personne prenait très souvent un I, et quelquefois, mais rarement, un E: Azire, je hais; Descobre, je découvre.

Quelques verbes de la deuxième conjugaison pouvaient retrancher la consonne qui restait après la suppression de la finale ER ou RE, et y substituer la voyelle I; ainsi,

Dever faisait à la fois Deu et Dei.

Saber Sap et Sai, etc.

Lorsque, après la suppression de la finale caractéristique de l' infinitif, il restait deux consonnes, dont l' N était la pénultième, la dernière lettre fut ordinairement supprimée:

AR. ER ou RE. IR ou RE.

Chantar Atendre Blandir.

Mandar Rendre Sentir.

Quelquefois, mais très rarement, l' I final de la première personne du présent en EI, était supprimé dans certains verbes, tels que: crei, mescrei, qui produisit cre, mescre, etc.

On retrancha parfois la consonne finale placée après AU: Lauzar, produisit Lau, Auzir, Au, etc.

Souvent on changea des consonnes finales:

B en P. Trobar fit trop.

D en T. Gardar gart.

ID en G. Cuidar cug.

Z en G ou S. Auzir aug, aus.

Des verbes conservèrent ou reprirent la consonne finale que fournissait le verbe latin au lieu de celle qu' offrait le verbe roman.

ROMAN. LATIN. 

Prec de Pregar Precari. 

Sec segre sequi. 

Il y eut encore d' autres transmutations de consonnes finales; on les reconnaîtra facilement.

Quelques premières personnes du présent de l' indicatif furent terminées, en AUC, comme Vauc, je vais.

D'autres verbes prirent un C après la consonne finale, et SC après la voyelle: Tenc, je tiens, Posc, je peux, etc.

Quelques uns eurent indifféremment une terminaison en s, z, ts, comme 

fas, faz, fatz, je fais.

L' euphonie ou la prononciation locale modifia souvent le son de l' O placé avant une consonne finale, en UE et parfois en EI, OI:

Trobar, Trop, fit aussi truep.

Morir, Mor, muer.

Voler, Vol, vuel, vueil, vuoil.

Tolre, Tol, tuel, tueil, tuoil.

Assez souvent la première personne admet une modification intérieure, en recevant un I qui n' est point à l' infinitif: de Segre, ou Seguir, suivre, vint Seg ou Sec, qui fit aussi siec, je suis; de querre ou querer vint quier.

Toutes les secondes personnes des divers temps et des divers modes furent caractérisées par l' S au singulier et le TZ finales au pluriel; il n' y eut d' autres exceptions que le singulier du parfait simple de l' indicatif, et le singulier du présent de l' impératif.

La plupart des exceptions des premières personnes du présent de l' indicatif au singulier s' appliquaient aux troisièmes personnes, ordinairement formées, comme les premières, par la suppression de la désinence caractéristique de l' infinitif.

Une modification particulière à cette troisième personne, dans les verbes en IR principalement, ce fut de prendre un S final, soit en l' ajoutant, soit en le substituant à une autre consonne: Languis, il languit, au lieu de langui; Sors, il surgit, au lieu de Sort, etc.

Cet S final s' attacha à des troisièmes personnes de quelques verbes qui l' avaient rejeté de leurs premières, quoiqu 'll pût y rester d' après la règle ordinaire: Creis de creisser, croître, Nais de Naiscer, naître.

Quelques verbes terminés en NHER qui faisaient rarement ING à la première personne eurent assez ordinairement ING à la troisième, comme sofraing de sofranher, manquer, destreing de destrenher, étreindre, etc.

Parfait simple.

Les exceptions à la règle générale étaient plus rares pour les premières personnes que pour les troisièmes, qui offraient souvent des anomalies.

La première personne du singulier de la conjugaison en AR, ordinairement en EI, prenait quelquefois un I intérieur; amai, amiei, j' aimai; et, par suite de cette modification, la deuxième personne reçut aussi cet I intérieur: 

amest, amiest, tu aimas.

Les autres conjugaisons avaient ordinairement la première personne de leur parfait simple en I au singulier, mais parfois l' S final y était joint:

Dis, je dis y Fis, je fis.

Parfois aussi cette première personne dans la conjugaison en ER ou RE, se terminait en EI ou IEI: Temi, Temei, Temiei, je craignis.

On trouve des exemples de la terminaison en INC, comme dans retener, 

tener, venir; Retinc, je retins, Tinc, je tins, Vinc, je vins.

Les troisièmes personnes du singulier des verbes en ER ou RE, IR ou IRE, offrent des modifications si nombreuses et si variées, que je crois nécessaire de rassembler les principales dans un ordre alphabétique.

3e pers. Infinitif. 3e pers. Infinitif.

Ac. Ac aver Plac plazer.

Ais. Plais plazer Trais traire. 

Ars. Ars ardre.

Aup. Saup saber.

Aus. Claus claure.

Ec. Cazec cader Correc corre.

Sofrec sofrir

Bec beure Sec sezer.

Dec dever Tec tener.

Eis. Teis tener

Esteis estendre Peis penher.

Enc. Venc venir Sostenc sostener

Erc. Uberc ubrir

Ers. Ters terger

Aers aerdre

Es. Mes metre Pres prendre.

Ques querre

Et. Escondet escondre Sufret sufrir.

Eup. Receup recebre

Is. Dis dire Escris escriure.

Aucis aucire Fis faire.

Enquis enquerre Ris rire.

Oc. Moc mover Noc nocer.

Ploc placer Poc poder.

Conoc conoscer

Ois. Ois oinher Pois poinher.

Olc. Dolc doler Volc voler.

Tolc tolre

Ols. Absols absolvre Revols revolvre.

Sols soler

Ors. Tors tordre

Os. Apos aponre

Escos escoter


Quelques verbes ont à la fois différentes anomalies aux mêmes temps.

On a remarqué dans le tableau ci-dessus plazer et tener qui faisaient à la troisième personne du parfait simple plac et plais, tec et teis; j' indiquerai en outre le verbe fazer, faire, far, faire, dont la troisième personne du passé était à la fois en is, es, etz, ou ez, e: fis, fes, fetz, fez, fe.


Futur.

Les futurs restèrent généralement conformes à la règle primitive de leur formation, qui consistait, pour le futur simple, à joindre au présent de l' infinitif des verbes romans, le présent du verbe Aver, en entier au singulier et à la troisième personne du pluriel, et en aphérèse à la première et à la seconde personne de ce même pluriel (1: Amar ai, as, a, avem, avetz, an.), et pour le futur composé, à placer le futur simple de cet auxiliaire devant leur participe passé.

Les exceptions à cette règle étaient très rares ou s' expliquent facilement.

Ainsi, quelques verbes subirent la soustraction d' une voyelle intérieure, Tener, tenir, fit tenrai, et cette soustraction eut lieu pour toutes les personnes du singulier et du pluriel.

L' euphonie ou la prononciation locale a quelquefois changé le futur ARAI en ERAI, on trouve amerai pour amarai. De même, la terminaison AI se changeait parfois en EI, ce qui provenait sans doute de la double terminaison AI ou EI, première personne du verbe Aver, au présent de l' indicatif.

Le présent du verbe Aver resta souvent séparé de l' infinitif, on disait:

Amar l' ai pour l' amarai, je l' aimerai, Aucir m' an pour auciran mem' occiront, etc. 

De même, les verbes Aver et Esser, avec la préposition A devant l' infinitif des autres verbes, formèrent une locution qui servit à exprimer le Futur, comme, 

Ai a guerir, j' ai à guérir (je guérirai), m' er a morir, me sera à mourir (je mourrai).


Conditionnel.

Tous les verbes ont leur conditionnel en ia, ias, ia, etc., ajouté à l' infinitif.

Les verbes en AR eurent un double conditionnel: Amar ia, ias, ia, etc.; 

Am era, eras, era, etc.

Plusieurs verbes en ER ou RE eurent un second conditionnel en GRA, tels que:

Infinitif. Double conditionnel. Part. passé.

Aver avria agra agut.

Beure beuria begra begut.

Conoscer conoiria conogra conogut.

Dever devria degra degut.

Mover movria mogra mogut.

Nocer noceria nogra nogut.

Plazer plaseria plagra plagut.

Poter (poder) poiria pogra pogut.

Segre segria segra segut.

Tener tenria tengra tengut.

Valer valria valgra valgut.

Voler volria volgra volgut.


D'autres verbes, tels que venir, eurent aussi ce double conditionnel:

Venir venria vengra vengut.

D'autres, tels que saber, avaient A et IA, sabra, sabria.

Les soustractions subies par le futur eurent aussi lieu pour le conditionnel.


Impératif et subjonctif.

Il y a peu d' observations à faire sur ces deux modes.

Souvent, et surtout dans les verbes en ER et RE, la langue romane,comme le latin, employait le présent du subjonctif pour l' impératif: vulhatz, veuillez.

Quelquefois le présent de l' infinitif remplaça la seconde personne de l' impératif, surtout quand le verbe était précédé d' une négation: 

Hueymais non plorar tant, désormais ne pleures tant, am ric home no t fizar, avec puissant homme ne te fie.

Le verbe saber, savoir, prenait le CH intérieur, et faisait sapchatz, sapchon, etc.

Les verbes dont les prétérits simples ou les conditionnels avaient été modifiés intérieurement par des soustractions ou par des additions, conservaient ces modifications à l' imparfait du subjonctif, comme ce même verbe saber, qui faisait à ce temps Saupes, parce qu' il faisait Saup au prétérit simple de l' indicatif.

Dans ce cas, les différentes personnes gardaient leurs désinences ordinaires. Seulement quelques pays avaient adopté la désinence AN à la troisième personne du pluriel, ainsi on trouve passessan pour passessen, ils passassent.

Des verbes défectifs et irréguliers.

Les anomalies qui se rencontrent dans les conjugaisons d' un petit nombre de verbes romans défectifs ou irréguliers appartiennent au Lexique, qui réunira les explications et les exemples. Je me bornerai à présenter quelques observations sur un seul verbe de ce genre, Anar, aller, que je considérerai d' abord dans sa conjugaison et ensuite dans son emploi assez fréquent d' auxiliaire.

Conjugaison du verbe Anar. 

L' ensemble des temps de ce verbe fut évidemment formé de trois verbes

différents:

Anar.

Ir venant du latin IRE.

Vader Vadere.

La conjugaison d' Anar, dans tous les temps et dans tous les modes que les monuments romans nous ont conservés, étant entièrement conforme aux règles générales des conjugaisons des verbes en AR, il suffit d' en faire l' observation. 

Voici le tableau de la conjugaison des temps connus des deux autres verbes.

Infinitif. 

Prés. Ir Vader, aller. 

Indicatif.

Prés. Sing. Vau, vauc, je vais.

Vas, tu vas.

Va, vai, il va.

Pluriel. Van, ils vont.

Fut. sing. Irai j' irai. 

Iras tu iras.

Ira il ira.

Pluriel Irem nous irons.

Iretz vous irez.

Iran ils iront.

Conditionnel.

Singulier. Iria j' irais.

Impératif.

Singulier Vai (1), vas, va, va.

Subjonctif.

Singulier. Vaza, j' aille.

Pluriel. Vazan, ils aillent.


(1) L' adjonction du pronom personnel tu, te, avec l' adverbe EN, produisit la forme remarquable vai t'en.


Anar, consideré comme auxiliaire.

Ce verbe était auxiliaire de deux manières:

La première, lorsqu 'll précédait un autre verbe placé au gérondif, e'est-à-dire un participe invariable: No i anes doptan, n' y allez doutant (ne doutez pas), irai planhen, j' irai plaignant (je me plaindrai) van disen, ils vont disant (ils disent).

La seconde manière joignait le verbe anar au présent de l' infinitif qu' il régissait: Li anec dir, lui alla dire, iran cercar, ils iront chercher, vai li trasmettre, va lui transmettre.


Remarques. 

Il arriva fréquemment que la langue romane, à l' imitation du latin, n' exprima point les pronoms personnels qui étaient les sujets des verbes:

Singulier. 

1re pers. sous-entendu Ieu ... dirai un vers; je dirai un vers.

2e Tu quant ... l' auras; quand tu l' auras.

3e El meillers que ... non es; meilleur qu' ils n' est.

Ilh pus blanca ... es, plus blanche elle est.

Pluriel. 

1re pers. Nos trobat ... avem, trouvé nous avons.

2e Vos per so ... devetz, pour cela vous devez.

3e Els tant messongier... sun; tant mensongers ils sont.

Elas pus frescas ... sun; plus fraîches elles sont.

J' ai dit que Vos était presque toujours employé au lieu de Tu; par suite de cette règle, les verbes devant lesquels Vos se trouvait placé ou sous-entendu, quoique ne désignant qu'une seule personne, prenaient le pluriel; et pourtant les adjectifs qui se rapportaient au pronom restaient au singulier.

Ce fut aussi un caractère particulier à la langue romane que de mettre assez souvent au singulier le verbe auquel s' attachaient plusieurs sujets:

solas e cortesia mi platz, soulas et courtoisie me plaît.

La forme suivante est remarquable: Ab, avec, est considéré comme conjonction: lo reis, ab sos baros, pueion e lor spazas ceinzon, le roi, avec ses barons, montent et leurs épées ceignent.

On trouve parfois au pluriel non seulement les verbes dont un nom collectif est le sujet, mais encore les pronoms personnels qui se rapportent à ce nom collectif: Amor blasmon fola gent, amour blâment folle gent; pert sa gent, que no lor secor, perd sa gent, vu qu' il ne leur aide.

Pour suppléer les différentes opérations grammaticales qu' avait nécessitées chez les Latins l' effet de l' action d' un verbe sur un autre, la langue romane adopta QUE, pronom conjonctif invariable, qui permettant au sujet du second verbe de conserver le signe qui le caractérisait, ôta toute amphibologie, et laissa ce second verbe au mode indiqué par la forme ordinaire du discours.

Employé par la langue romane, et par les autres langues de l' Europe latine, ce QUE remplaça à la fois et la forme grammaticale que les modernes ont appelée la règle du Que retranché, et les nombreuses particules qui, dans la langue latine, étaient le lien de communication d' un verbe à un autre, telles que ut, ne, eo quod, quia, etc.

Cette forme de la langue romane était, à certains égards, préférable à l' emploi que les Latins faisaient de leur infinitif. Elle ajoutait à la clarté, elle servait à indiquer avec plus de précision différentes modifications de la pensée et du discours. En effet, les temps de l' infinitif latin n' offraient pas assez de nuances, pour rendre exactement quelques unes des modifications qu' a exprimées la langue romane, modifications qui, dans les divers modes, distinguaient si heureusement le présent, de l' imparfait; le prétérit simple, du prétérit composé; le prétérit, du plus-que-parfait, etc.

Quelquefois le Que conjonctif roman était sous-entendu, mais sa suppression n' empêchait pas le verbe d' être placé au temps qu' aurait exigé la présence du Que: Ben volgra … mi dons saubes, Bien je voudrais (que) ma dame sût; comme on aurait dit: Ben volgra que mi dons saubes.

Je parlerai dans le chapitre suivant du Que placé après les conjonctions, ou employé comme adverbe de temps.

Il m' eût été facile d' indiquer d' autres modifications, soit accidentelles, soit ordinaires, qu'on rencontre parfois en quelques modes, en quelques temps et en quelques personnes d' un petit nombre de verbes; j'ai réservé ces détails pour le Lexique.