Mostrando las entradas para la consulta forsa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta forsa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 19 de julio de 2018

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Emilia , Benicassim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.


No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.


Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.


Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:


“Plau y fa sol…


Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:


les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:


Plau y fa sol …


Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.


La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.


Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:


Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.


Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elle
s, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?


Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.


FIN

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.

martes, 17 de octubre de 2023

XIX, Totz hom qui ben comensa e ben fenis

XIX.


Totz hom qui ben comensa e ben fenis

Lonha de si blasm', e reten lauzor,

Quar dieus dona a bon comensador

Bona forsa tan qu' es bona la fis,

Et anc ses dieu fi ni comensamen

No vim portar frug de bona semensa,

Mas selh qu' en dieu fenis e ben comensa

Ren frug de pretz e frug de salvamen.


Aquest bos frugz nays primier e floris

De bona fe, e pueys quant es en flor

Bonas obras noyrisso 'l ab doussor;

Qu' ab la fe nays et ab obra s noyris;

E qui d' est frug manjara veramen

Volra morir en nom de penedensa,

Don er sa mortz justa vera naysensa,

Qu' el jorn qu' om mor per dieu nays justamen.


Justamen es natz selh qui dieus grazis;

Pus justamen viu tos temps ses dolor,

Quan justamen et ab doussa sabor

A 'l frug manjat per que s' arma gueris;

E doncx anem trastug cominalmen

Manjar d' est frug qu' es la nostra guirensa,

E trobar l' em oltra mar, ses falhensa,

Lai on dieus fo mortz e vius eyssamen.


La sua mortz fo dreyturiers camis

Per on devem anar tuyt peccador,

E qui morra per dieu lo creator

Viura tos temps jauzens en paradis,

Quar aital mortz es vida ses turmen

E verays frugz de Crist a cuy agensa,

Per que quascus deu aver sovinensa

D' aquest morir per viure lonjamen.


Dieus a somost tal frug que non peris;

Lo valen reys Frederic mon senhor,

E totz aisselhs que per la su' amor

Volran morir e viure, so m' es vis,

Qu' anon manjar sobre paguana gen

Que descrezon Crist e sa conoyssensa

E la vera crotz on non an crezensa,

E 'l sepulcre decrezon malamen.


Senher verays, Ihesus, cui soy aclis,

Lums dreyturiers de vera resplandor,

Salvaire Crist, donatz forsa e vigor

E bon cosselh als vostres pellegris,

E 'ls defendetz de pena e de mal ven,

Si que puescon passar senes temensa 

Lai per cobrar, ab la vostra valensa, 

La sancta crotz e 'l verai monimen.


Reys Frederics, vos etz frugz de joven

E frugz de pretz e frugz de conoyssensa,

E si manjatz del frug de penedensa,

Feniretz be lo bon comensamen.


Guillaume Figueiras.

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Malha, Malla - Recommandar, Recomandar


Malha, Malla, s. f., lat., macula, maille, tissu. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 120.

Ilh m'a mes en tal cadena 

Don malha no s descadena.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Elle m'a mis en telle chaîne dont maille ne se déchaîne.

Trauc' ausberc de bona malha,

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

Enueia m, si Dieus me vailha,

Longua taula ab breu toalha,

Et hom qu'ab mans ronhosas talha,

Et ausberc pezan d' avol malha.

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.

M'ennuie, si Dieu me vaille, longue table avec courte nappe, et homme qui avec mains rogneuses découpe, et haubert pesant de mauvaise maille. 

Els se armo de quota de malha. 

(chap. Ells se armen de cota de malla.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Ils s'arment de cotte de maille. 

Fig. Alaman flac, volpilh, de frevol malha, 

Ja lo vers Dieus no ns ajut ni vos valha. 

Paulet de Marseille: Ab marrimen. 

Allemands flasques, lâches, de fragile tissu, que jamais le vrai Dieu ne vous aide ni vous vaille. 

CAT. ESP. Malla. PORT. Malha. IT. Maglia. (chap. Malla, malles.)

2. Capmal, Capmalh, Capmail, Camal, s. m., camail, sorte d'armure de tête. 

Tant camal derompre. Guillaume de Tudela. 

Briser tant de camails.

Ni ausberc ab capmail

Non fon per els portatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Ni haubert avec camail ne fut par eux porté.

Trauc' ausberc de bona malha, 

Trabuc e gans e capmalh.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Troue haubert de bonne maille, trébuchet et gants et camail.

ANC. FR.

Et voit ses chevaliers bien armez de camail. 

Chronique de Bertrand Duguesclin, Ms. 

IT. Camaglio.

3. Mealhar, v., mailler, ouvrer. 

Part. pas. Ab aur fi frenatz,

E d' argen mealhatz. 

Pierre Basc: Ab greu cossire. 

Avec or fin brodé, et d'argent ouvré.

4. Desmalhar, Desmaillar, v., démailler, rompre les mailles.

Part. pas. Feric Olivier sus son ausberc safrat, 

Que de pus de XX malhas s'es l' ausberc 

Desmalhatz.

Roman de Fierabras, v. 420. 

Frappa Olivier sur sou haubert safré, tellement que de plus de vingt mailles s' est le haubert démaillé.

Mant albert desmaillat.

Paulet de Marseille: L' autr' ier.

Maint haubert démaillé.

Enantz sera fraitz mon escutz,

E mon ausbercs totz desmaillatz. 

Roman de Jaufre, fol. 12. 

Avant sera brisé mon écu, et mon haubert tout démaillé. 

ANC. FR. Ne pot haubert desrompre et desmailler.

Monin, Diss. sur le roman de Roncevaux. 

Si lancent et fierent d' estoc 

De tel force et de tel viertu 

Ke desmaillié et desronpu 

Sont lor escu et lor clavain.

Roman du Renart, t. IV, p. 151. 

Vray que d'avoir tant chamaillé 

Son haubert en fut desmaillé.

Forcadel, p. 189

ESP. Desmallato (desmallado). IT. Smagliato. (chap. de malla: Desmallat, desmallats, desmallada, desmallades; sense forsa: desmayat, desmayats, desmayada, desmayades.)

5. Enmalhotar, Emmayllotar, Enmaillorar, Enmaillolar, Amaillotar, v., emmailloter, envelopper. 

Calque forsa que hom fassa 

A son ausel enmaillolar. 

Aprop en un bel drap 

L' amaillotatz tro sus el cap.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quelque force qu'on fasse pour emmailloter son oiseau.

Ensuite dans un beau linge vous l' enveloppez jusqu'au-dessus de la tête. 

Part. pas. L' enfantet enmalhotat 

Met sus l'autar.

V. de S. Honorat.

L' enfançon emmailloté il met sur l'autel.

Enmaillorat lo tenretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous le tiendrez emmailloté.


Malva, s. f., lat. malva, mauve. 

La malva postema madura. Brev. d'amor, fol. 50. 

La mauve mûrit apostème.

Malvas esfoilladas, 

Sol las costetas ben mundadas,

Cozetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mauves effeuillées, seulement les petites côtes bien nettoyées, cuisez. CAT. ESP. PORT. IT. Malva. (chap. Malva, malves. Los roigets no valen ni per a criá malves a les cunetes.)


Malevar, Manlevar, v., emprunter.

Malevar 

Deniers, blat o drap de Fransa.

Brev. d'amor. fol. 122.

Emprunter deniers, blé ou drap de France.

Lo qual sapia be despendre e donar e malevar. Philomena. 

Lequel savait bien dépenser et donner et emprunter.

Om cove manlevar 

Ades sobre penhoras.

G. Riquier: Sel que sap. 

On convient d' emprunter actuellement sur gages.

- Servir de caution, se rendre garant de, répondre pour.

De perdonar lo deute ad aquelh que no lo pot pagar, es mandamen en la ley de Deu: "Si 1 de tos frayres cas en pauretat, tu non endurziras ton cor, ni retrairas ta ma; manlevaras al paure, e prestaras li de so que ha mestiers.” V. et Vert., fol. 78.

De pardonner la dette à celui qui ne la peut pas payer, c'est un commandement en la loi de Dieu: “Si un de tes frères tombe en pauvreté, tu n' endurciras ton coeur, ni retireras ta main; tu serviras de caution au pauvre, et lui prêteras de ce dont il a besoin.”

Part. pas. Quan son malevat en defauta del propri nom.

Leys d'amors, fol. 25. 

Quand ils sont empruntés à défaut du propre nom. 

Fig. Nostres deutes son nostres peccatz que nos avem manlevatz sobre nostras armas. V. et Vert., fol. 43. 

Nos dettes, (ce) sont nos péchés que nous avons empruntés sur nos âmes.

ANC. CAT. Manlevar. CAT. MOD. Manllevar.

2. Maleu, Manleu, s. m., emprunt, secours.

No voill aillors querre manleu.

B. Calvo: Tant auta.

Je ne veux ailleurs querir secours.

Est passatges del autr' ensegra 'l treu,

Si no us en fai la deingna crotz manleu. 

B. Zorgi: On hom plus. 

Cette croisade de l'autre suivra le train, si la digne croix ne vous en fait secours. 

Adverb. comp. Deu l' om donar a maleu.

Cout. de Moissac, du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 5.

On doit le donner à emprunt.

CAT. Manlleu.


Mamilla, Mamella, s. f., lat. mamilla, mamelle.

Las mamillas de alcus homes..., las mamillas de las femnas.

Trad. d'Albucasis, fol. 27. 

Les mamelles de quelques hommes..., les mamelles des femmes.

Blanc peich ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine avec dure mamelle.

Il toc son pietz e sa mamella dura.

T. de Simon et d'Albert: N Albert. 

Je lui touche sa poitrine et sa mamelle dure. 

CAT. Mamella. ESP. Mamila (tetas, pechos). PORT. Mamma, mama. 

IT. Mammilla, mammella. (chap. Mamella, mamelles; mamellam, mamellams. Ovella mamia : que no produíx lleit de alguna de les mamelles, que té mamitis : mastitis. Cáncer de mama.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

Mamelluda, mamelludes, mamellut, mamelluts; mamón, mamons, mamona, mamones; mamá: mamo, mames, mame, mamem o mamam, maméu o mamáu, mamen; mamat, mamats, mamada, mamades. Mamera se li diu a la beguda en alcohol.)

Si veus un muixó, díxa la mamera


Man, Ma, s. m., du lat. mane, matin.

Voyez Muratori, Diss. 33.

L' om l' a al ma, miga non l' a al ser. Poëme sur Boèce. 

L'homme l'a au matin, mie ne l'a au soir. 

Es n' altre que parla des lo man. Trad. de Bède, fol. 34.

Il en est autre qui parle dès le matin.

Loc. Si cum la nibles cobr' el jorn lo be ma. Poëme sur Boèce. 

Ainsi comme le brouillard couvre le jour le bien matin.

Adverbial. Van per temps jazer per man levar. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Vont reposer à temps pour se lever matin.

ANC. FR. El main por reposer tornerent en un prez. 

Je suis mult curios et el seir et el main 

Ke j'aie vostre amur tresk' al jor derrain. 

Roman de Rou, v. 1776 et 2692. 

Teus rit au main ki au soir pleure. Roman du Renart, t. IV, p. 255.

ANC. ESP.

Acordados fueron quando vino la man

Matines.

Poema del Cid, v. 3070. 

ESP. MOD. Mañana. PORT. Manha. IT. Mane. (chap. Matí.)

Man joint à Sept, sept matins, a produit Setmana, semaine.

Voyez Sept. (N. E. Hebdómada : semana : septimana : setmana.)

2. Deman, Dema, adv., demain. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz, e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire. 

Ce n'est pas amour, mais c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous recherchez, et demain vous le laissez.

Dema aurem cossel. Philomena.

(chap. Demá tindrem consell.)

Demain nous aurons conseil. 

CAT. Demá (demà). IT. Dimane, domane. (chap. Demá)

3. Lendeman, Lendema, s. m., lendemain.

Segunt lo comandament del Evangeli, no pesse de lendema.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Selon le commandement de l'Évangile, qu'il ne s'occupe pas de lendemain. 

Ja no sera lo jorn de lendeman passatz, 

Que Karles, l' emperaire, n'er dolenz et iratz. 

Roman de Fierabras, v. 84. 

Désormais ne sera le jour de lendemain passé, que Charles, l'empereur, en sera dolent et triste. 

Proverb. Tals se fia en lendema

Que ges no sap si 'l se veira.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel se fie en lendemain qui ne sait point s'il le verra.

Adverbial. El Capitoli lendema, al dia clar. Poëme sur Boèce. 

Au Capitole le lendemain, au jour clair. 

Ja m' amigu' a nueg no m' aura, 

Que nom vuelh' aver lendema.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Jamais mon amie de nuit ne m'aura, qu'elle ne me veuille avoir le lendemain. 

ANC. FR. Lendemain fist revestir le clergié. 

Gest. de Louis le Déb., Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133. 

Que l'en paye le juste pris lendemain au plus tart.

Ord. des R. de Fr., 1355, t. III, p. 28.

Et quant ce vint lendemain. 

Chr. de S.-Denis, Rec. des Hist. de Fr., t. VII, p. 127.

(chap. Ensondemá.)

4. Sobredeman, Sobredema, adv., après-demain, au premier jour, bientôt.

Loc. L' a tolgut oguan

Engolesme, don s' es fagz poderos, 

E Toloza qu' el te, sobredeman.

Bertrand de Born: S'ieu fos. 

Lui a enlevé dernièrement Angoulême, dont il s'est fait possesseur, et Toulouse qu'il tient, après-demain.

(chap. Después demá.)

5. Mati, s. m., lat. matutinum, matin.

Per la frescor del mati.

Arnaud de Marueil: Belh m' es quan. 

Par la fraîcheur du matin. 

Adverb. Ara sai eu de pretz quals l'a plus gran 

De totz aquels que s leveiron mati. 

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Je sais maintenant du mérite lequel l'a plus grand de tous ceux qui se levèrent matin.

Le poëte fait allusion aux princes les plus empressés à se croiser.

Adv. comp. Deuriatz blanchir

Vostras dens totz matis.

(chap. Deuríeu, hauríeu de blanquejá les vostres dens tots los matins.)

Amanieu des Escas: En aquel. 

Vous devriez blanchir vos dents tous les matins. 

Ieu non dorm mati ni ser.

B. de Ventadour: Tuit sels que. 

Je ne dors matin ni soir.

La donna la vol vendre de matin e de ser 

A malvays.

V. de S. Honorat. 

La dame veut la vendre de matin et de soir à méchants.

Al bel mati, 

Ans qu' el caut ni 'l solelh s' espanda. 

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Au beau matin, avant que le chaud et le soleil se répande.

Un bon mati, 

Enans de l' albeta. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Un bon matin, avant la petite aube. 

ANC. FR. Tant qu'en la terre d' Avrencin 

S' aparurent un bien matin. 

B. de Sainte-Maure. Chron. de Norm., fol. 187.

CAT. Matí. IT. Mattino. (chap. Matí, matins; matinada, matinades.)

6. Matinet, s. m. dim., matinet, petit matin, point du jour.

Adverbial. Lo matinet sus l'alba, can sera adiat. 

Roman de Fierabras, v. 3484. 

Le matinet sur l'aube, quand il sera fait jour.

Lo matinet, ab la frescor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au point du jour, avec la fraîcheur.

ANC. FR. Au matinet, sanz nul sejour.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 321.

El matinet, ainz l'ajornant.

Roman de Rou, v. 10019. 

CAT. Matinet. (chap. Matinet, matinets.)

7. Matina, s. f., matinée. 

Loc. Jap son grat ser ni matina.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire. 

Aboie à son gré soir et matinée. 

IT. Mattina.

8. Matinada, s. f., matinée.

Deman ab la matinada.

Marcabrus: Estornelh.

Demain avec la matinée.

Mays val perdre IIII messas que una matinada de bon dormir.

V. et Vert., fol. 12. 

Plus vaut perdre quatre messes qu'une matinée de bon dormir. 

ANC. ESP. Que fusse recaldando de bona matinada. 

Poema de Alexandro, cop. 2288. 

CAT. Matinada. ESP. MOD. PORT. Madrugada. IT. Mattinata. 

(chap. Matinada, matinades.)

9. Matinal, adj., lat. matutinalis, matinal, du matin.

De ros matinal. Eluc. de las propr., fol. 189.

(chap. De rosada matinal, vore “la rosada del matí”.)

LA ROSADA DEL MATÍ (viernes de hermandad)

De rosée du matin.

Lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Lumière matinale.

- Subst. Livre des matines.

Duy psalme del matinal. Regla de S. Benezeg, fol. 31. 

Deux psaumes du livre des matines.

ANC. ESP. Udieron los matines, las missas matinales. 

V. de S. Millán, cop. 361.

CAT. Matinal. (chap. Matinal, matinals.)

10. Matinier, Matiner, adj., matinier, matinal, matineux.

Dieus! e com es tan matiner? 

So li pres Melian a dir,

Que ja soliatz tant dormir?

Roman de Jaufre, fol. 110.

Dieu! et comment êtes-vous si matinal? cela se prit Mélian à lui dire, vu que désormais vous souliez tant dormir?

Cosselh vos premier 

Que siatz matinieira 

Cascun jorn.

Amanieu des Escas: En aquel. 

Je vous conseille premièrement que vous soyez matineuse chaque jour. CAT. Matiner. (chap. Matiné, matinés, matinera com la de Horta de Sant Joan, matineres.)

11. Matinas, s. f. plur., matines, terme de liturgie.

Cant avian dien matinas. V. de S. Honorat. 

Quand ils avaient dit matines. 

Enans que digua sas oracios o sas matinas. V. et Vert., fol. 20. 

Avant qu'il dise ses oraisons ou ses matines. 

Fig. Turpins lur cantara matinas. V. de S. Honorat. 

Turpin leur chantera matines.

CAT. ANC. ESP. Matines. ESP. MOD. Maytines (maitines). PORT. Matinas.

12. Matutin, adj., lat. matutinus, matinier, matineux, du matin. 

Estela matutina, lux matinals. Sermons en provençal, fol. 33. 

Étoile du matin, lumière matinale.

ESP. PORT. Matutino. IT. Mattutino. (chap. A Beseit ñabíe una dona que se díe Matutina, que signifique matinera, del matí, matinal.)

13. Matutinal, adj., lat. matutinalis, matutinal, qui appartient au matin.

Estela matutinals. Sermons en provençal, fol. 24. 

Étoile matutinale.

Apres la nuech tenebroza ve la hora matutinal.

Eluc. de las propr., fol. 10.

Après la nuit ténébreuse vient l'heure matutinale.

ESP. Matutinal. IT. Mattutinale.


Man, s. m., lat. mandatum, ordre, commandement, message.

Per so no us cal, bona dona, temer...

Qu' els vostres mans no m tenha per senhors.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Pour cela, bonne dame, il ne vous faut pas craindre... que je ne tienne vos ordres pour suprêmes. 

Anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Oncques de rien je ne passai son commandement.

En Proensa tramet mans e salutz.

B. de Ventadour: Be m' an perdut. Var. 

En Provence je transmets messages et saluts. 

ANC. FR. Quant Tybers ot le mant, moult fu en grant desir.

Roman de Berte, p. 22. 

CAT. ESP. PORT. Mando. (chap. Mando, mandos.)

2. Mandamen, s. m., mandement, ordre, commandement.

Eps li satan son en so mandamen. Poëme sur Boèce.

Même les satans sont à son mandement.

Dieus, donatz me saber e sen, ab qu'ieu aprenda 

Vostres sanhs mandamens, e 'ls complis e 'ls atenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Dieu, donnez-moi le savoir et l' intelligence, avec quoi j'apprenne vos saints commandements, et les accomplisse et les médite.

- Condition, règle.

Que 'l mandamen de trobar son aquest.

Leys d'amors, fol. 1. 

Que les conditions de trouver sont celles-ci.

- District, ressort, territoire, domaine.

De Gumel ai lo castel e 'l mandamen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

De Gumel j'ai le château et le domaine. 

CAT. Manament. ESP. Mandamiento. PORT. IT. Mandamento. 

(chap. Manamén, los deu manamens de Deu.)

3. Mandat, s. m., lat. mandatum, mandat, commandement, ordre, voeu.

Agut en ai mandat. V. de S. Honorat.

J'en ai eu mandat.

Aras, dis l' almiran, sia faytz sos mandatz.

Roman de Fierabras, v. 4395.

Maintenant, dit l'émir, soit fait son commandement.

CAT. ESP. Mandato. PORT. Mandado. IT. Mandato. (chap. Mandato, mandatos, p. ej. de un presidén; orde, ordes : v. maná.)

4. Mandatge, Mandague, s. m., mandage, droit d' avertissement dû aux fourniers des fours banaux.

La meitat de totz mandatges de totz forns.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J. 323. 

La moitié de tous mandages de tous fours.

Deu donar mandagues e fornagues.

Tit. de 1204. Arch. du Roy., J. 320. 

Doit donner mandages et fournages.

5. Mandador, s. m., lat. mandator, mandataire.

Avem vos donats per mandadors e per guirens.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14.

Nous vous avons donné pour mandataires et pour garants.

ANC. ESP. PORT. Mandador. IT. Mandatore. (chap. Manadó, manadós, manadora, manadores; mandatari, mandataris, mandataria, mandataries.)

6. Mandar, v., lat. mandare, mander, commander, ordonner, recommander. 

Aitantost elh va mandar que tot hom s' en anes a sa tenda. Philomena. 

Aussitôt il va ordonner que tout homme s'en allât à sa tente.

Predicator 

Tenc per meillor, 

Cant fai l'obra que manda far.

P. Cardinal: Predicator. 

Prédicateur je tiens pour meilleur, quand il fait l'oeuvre qu'il recommande de faire.

- Faire savoir, instruire par message. 

Ren per autrui non l' aus mandar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Rien par autrui je n'ose lui mander.

Part. pas. Mandat e covengut a 'N Guillem. 

Tit. de 1203. DOAT, t. CXV, fol. 14. 

Mandé et convenu avec le seigneur Guillaume. 

Mandatz, 

E pregatz 

Sui de chant, per qu' el fatz.

G. Pierre de Casals: Al avinen. 

Je suis commandé, et prié de chant, c'est pourquoi je le fais.

Venc s' en lai al dia mandat.

V. de G. Faidit. 

S'en vint là au jour mandé.

ANC. FR. Manasses li avoit mandet par lettres qu'il destruisît Cambray.

Chronique de Cambray, fol. 26. 

CAT. Manar. ESP. PORT. Mandar. IT. Mandare. (chap. Maná: mano, manes, mane, manem o manam, manéu o manáu, manen; manat, manats, manada, manades.)

7. Coman, s. m., commandement, ordre. 

Dieus comanda c' om entenda 

Sos comans, e qu'els aprenda.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Dieu commande qu'on entende ses commandements, et qu'on les apprenne.

Ieu fui noyritz enfans 

Per far vostres comans. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Je fus nourri enfant pour faire vos commandements. 

Loc. Al sieu coman

Sui e serai, on qu'ieu m'an.

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

A son commandement je suis et serai, où que je m'aille.

Ieu, en baisan, 

Tot al mieu coman, 

Remir son cors benestan. 

P. Raimond de Toulouse: Non puesc. 

En embrassant, tout à ma volonté, j'admire son corps parfait.

Sian quiti et assoutz, des aquell' hora enant, 

De totas penedentias que avian en comant. 

V. de S. Honorat. 

Qu'ils soient quittes et absous, dès cette heure en avant, de toutes les pénitences qu'ils avaient en commandement.

Plus trai mos cors ves amor, 

E mielhs sui faitz a son coman.

B. de Ventadour: Non es. 

Plus mon coeur penche vers amour, et mieux je suis fait à son commandement.

Mot ai gran talan 

Qu' ie us tengues a mon coman. 

Albert, marquis de Malespine: Dona a vos. 

Moult j'ai grand désir que je vous tinsse à ma disposition.

ANC. FR. Par le command de maistre Jean de Vailly. 

Au command du comte de Charrolois. 

Monstrelet, t. 1, fol. 219, et t. III, fol. 109. 

ESP. IT. Comando.

- Sujet, serviteur, homme recommandé.

D'aquesta serai comans.

Giraud de Borneil: De chantar. 

De celle-ci je serai le serviteur. 

Si vos, cui sui homs liges e comans, 

No m (socoretz) socorretz.

G. Faidit: Pel messatgier. 

Si vous, à qui je suis homme-lige et sujet, ne me secourez.

8. Comanda, Commanda, s. f., commandement, puissance, domination, ordre, recommandation. 

Qu' ieu sia, per sa comanda, 

Pres del lieg.

B. de Ventadour: Lanquan vey per. 

Que je sois, par son ordre, près du lit.

Volgra fos premiers natz, 

Car es cortes, e fos en sa comanda 

Regismes e duguatz.

Bertrand de Born: D' un sirventes no m. 

Je voudrais qu'il fût premier-né, car il est courtois, et que fût sous sa domination royaume et duché.

- Commandite.

Far entre se comandas, 

Camjhes e compras e vendas.

En la riqueza granda 

Non a res mas la comanda.

Brev. d'amor, fol. 64 et 105. 

Faire entre soi commandites, changes et achats et ventes.

Dans la grande richesse il n'y a rien que la commandite.

Loc. Teno bestials... a cabal o en commanda. 

Tit. de 1389. DOAT, t. CXLVII, fol. 154. 

Tiennent bestiaux... à cheptel ou en commandite.

CAT. Comanda. PORT. Comenda, commenda.

9. Comendatio, s. f., lat. commendatio, recommandation, considération.

Per aytal comendatio.

A comendatio et a lauzor de sa dignitat.

Leys d'amors, fol. 148. 

Par telle recommandation. 

En considération et à la louange de sa dignité.

IT. Commendazione. (chap. Recomanassió, recomanassions.)

10. Comandamen, s. m., commandement, ordre.

Amar Dieu e temer,

E gardar sos comandamens.

P. Cardinal: Una cieutat.

Aimer et craindre Dieu, et garder ses commandements.

Loc. Ieu sui faitz al vostre servir 

Et al vostre comandamen.

G. Faidit: Ab chantar. 

Je suis fait au votre servir et au votre commandement.

- Recommandation.

E 'l drutz deu far precx e comandamen. 

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui d'Uisel. 

Et l'amant doit faire prière et recommandation. 

ANC. CAT. Comandament. ANC. ESP. Comandamiento. PORT. Commandamento. IT. Comandamento. (chap. Manamén, orde.)

11. Comandaire, Comandador, s. m., lat. commendator, commandant, qui commande, commandeur.

Coma reys e senhers e governaires e comandaires. V. et Vert., fol. 42.

Comme roi et seigneur et gouverneur et commandant.

A vos, G. Rotbert, comendador del Hospital. 

Tit. de 1275. Cab. de Corcelles, n° 5678. 

A vous, G. Robert, commandeur de l'Hôpital. 

S' el s' en fai comandador, 

Al meins pot dire: “Ieu ai domneiador

Que m'ama.”

T. du cousin d' Elias et d' Elias: N Elias a son. 

S'il s'en fait commandant, au moins elle peut dire: “J'ai courtiseur qui m'aime.” 

CAT. Comanador. ESP. PORT. Comendador. IT. Commendatore. 

(chap. Comendadó, comendadós; comanadó, comanadós, per ejemple de Calatrava; comandán, comandans.)

12. Comendable, adj., lat. commendabilem, recommandable.

De sancta et comendabla vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 80. 

De sainte et recommandable vie. 

ANC. ESP. Comendable. IT. Commendabile. (chap. Recomanable, recomanables; recomendable, recomendables.)

13. Commendatiu, adj., lat. commendativus, commandatif, qui sert au commandement.

Commendatius, de comanda. Leys d'amors, fol. 57.

Commandatif, de commandement.

14. Comandatari, Commanditari, s. m., commanditaire. 

Depositaris o commanditaris. Fors de Béarn, p. 1081. 

Dépositaire ou commanditaire.

Lo sobre dig comandatari.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle. 

Le susdit commanditaire.

15. Comandar, v., lat. commendare, commander, ordonner.

Tot so qu' ela li comandaria. V. de G. Faidit. 

Tout ce qu'elle lui commanderait. 

No puesc far esdig ni garda

En so que Amors me comanda.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis faire dédit ni garde en ce qu'Amour me commande.

- Confier, recommander, donner en dépôt.

A son cozi el l' anet comandar. Passio de Maria.

A son cousin il l' alla recommander.

Dieus li fes richa comanda

Lo jorn que 'l comandet las claus

De lai on es pretz chabaus.

G. Adhemar: Quan la. 

Dieu lui fit riche commandite le jour qu'il lui confia les clefs de là où est mérite supérieur.

Us ome comandet o prestet aver ad un autre, et amdui en feirunt cartas; aquel que comandet l' aver a perdudas las soas cartas. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Un homme donna en dépôt, ou prêta de l'argent à un autre, et tous les deux en firent actes; celui qui déposa l'argent a perdu les siens actes.

Dona, a vos me coman, 

C' anc res mai non amei tant.

Albert, marquis de Malespine: Dona. 

Dame, à vous je me recommande, vu qu' oncques rien plus je n'aimai tant.

Us comandet a Johan, 

Quan sus en la crotz pendia.

Geneys: Dieus verais. 

Vous recommanda à Jean, quand sus en la croix il pendait.

A Dieu, nostre Senhor..., 

Coman mon esperit.

G. Figueiras: Del preveire. 

A Dieu, notre Seigneur..., je recommande mon esprit.

En tas mas mi comandi, aias ne pietat. 

Roman de Fierabras, v. 3710. 

Je me recommande en tes mains, aie-s-en pitié.

- Se déclarer vassal.

Tota sa terra li comanda. V. de S. Honorat. 

Lui recommande toute sa terre.

- Part. prés. empl. substant. Commanditaire.

A la premiera requezition del comandan, vist l' estrumen de la dicha commanda, o companhia.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

A la première réquisition du commanditaire, vu l' instrument de ladite commandite, ou compagnie. 

Part. pas. Amors m'a comandat escriure 

So que 'l boca non ausa dire. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

ANC. FR. Quant il orent veu le roy il le commanderent à Dieu.

Joinville, p. 185.

CAT. Comanar. ESP. PORT. Comandar. IT. Comandare. 

(chap. Encomaná: encomano, encomanes, encomane, encomanem o encomanam, encomanéu o encomanáu, encomanen; encomanat, encomanats, encomanada, encomanades.)

16. Deman, s. m., demande, réclamation. 

Anc jorn no m volc precx ni demans sofrir. 

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Jamais elle ne me voulut souffrir prières ni demandes.

Ges no crei Frances, ses deman, 

Tengan lo deseret que fan 

A tort a mant baron presan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Point je ne crois que les Français, sans réclamation, maintiennent le dépouillement qu'à tort ils font à maint baron distingué.

17. Demanda, s. f., demande, réclamation.

Tro 'l demanda que fai aia conqueza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Jusqu'à ce qu'il ait conquis la réclamation qu'il fait.

CAT. ESP. PORT. Demanda. IT. Dimanda. (chap. Demanda, demandes; v. demaná y demandá.)

18. Demandamen, s. m., demande, réclamation.

Per aquest demandamen pot demandar cadaus om la partida d'aquela causa cominal.

Aquest demandamens dura entro a XXX ans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Par cette réclamation chaque homme peut réclamer la partie de cette chose commune.

Cette réclamation dure jusques à trente ans.

ANC. FR. Mais à toz lur demandemenz. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 57. 

IT. Dimandamento. (chap. Demanamén, demanamens; demanda, demandes.)

19. Demandansa, s. f., demande.

Con el sagramental ancian es tengut, e 'l demandansa e 'l responsion issamen. Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K. 714.

Comme le serment ancien est tenu, et la demande et la réponse également.

20. Demandaire, Demandador, s. m., demandeur.

Si lo demandaire non poiria proar aquest aver.

Aquels omes que volunt esser actors, so es demandadors per autre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 33 et 5. 

Si le demandeur ne pourrait prouver cette possession.

Ces hommes qui veulent être acteurs, c'est-à-dire demandeurs pour un autre.

CAT. Demanador. ESP. PORT. Demandador. IT. Dimandatore. 

(chap. Demanadó, demanadós, demanadora, demanadores; demandadó o demandán, demandadós o demandans, demandadora o demandanta, demandadores o demandantes.)

21. Demandairitz, s. f., demanderesse. 

Demandairitz en vostra causa. Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27. Demanderesse dans votre cause.

22. Demandar, v., lat. demandare, demander, réclamer.

S' esbaic d'esguardar 

Tan, que no saup demandar

De que servia 

La lansa ni 'l Grasaus.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus. 

S' ébahit à regarder tellement, qu'il ne sut demander de quoi servait la lance et le Saint-Gréal.

De mi dons ai lo guap e 'l ris, 

E sui fols, s'ieu plus li deman.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

De ma dame j'ai la plaisanterie et le ris, et je suis fou, si plus je lui demande.

S' aguem paor, no us o cal demandar.

(chap. Si teníem po o temó, no tos u cal preguntá.)

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.

Si nous eûmes peur, il ne vous le faut pas demander.

Tot ai quan vuelh, qu'ieu non deman ren al.

B. de Ventadour: Quan par la flors. 

J'ai tout ce que je veux, c'est pourquoi je ne réclame rien autre.

Loc. Anc vos autres non demandetz venjansa

De la mia mort.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Oncques vous autres vous ne demandâtes vengeance de la mienne mort.

Prov. Qui demanda, recep, e qui quier, atroba. V. et Vert., fol. 87.

(chap. Qui demane, ressibix, y qui busque, trobe.)

Qui demande, reçoit, et qui cherche, trouve.

Part. prés. Sia be de sa mort demandans

E de l' anta qu' el per nos autres pres.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Qu'il soit bien réclamant de sa mort et de la honte qu'il prit pour nous autres.

CAT. Demanar. ESP. PORT. Demandar. IT. Dimandare. (chap. Demaná: demano, demanes, demane, demanem o demanam, demanéu o demanáu, demanen; demanat, demanats, demanada, demanades; preguntá. No se té que di “pedí”, que es un castellanisme.)

23. Desman, s. m., contre-ordre, refus. 

Mas eu teing ben per desman, si no m manda. 

Aimeri de Peguilain: En amor trob. 

Mais je tiens bien pour contre-ordre, si elle ne me mande.

ESP. Desmán. (chap. Desmán, desmans; contra orde, rechás.)

24. Desmandar, v., contremander, donner contre-ordre, refuser.

Pero d'un be la prec que no m desman.

Aimeri de Peguilain: En amor trob.

Pourtant je la prie qu'elle ne me refuse pas d'un bien.

Blasmes es grans e desonors 

A rei que leu man e desman.

Nat de Mons: La valors. 

C'est grand blâme et déshonneur à roi qui légèrement ordonne et contremande.

CAT. ESP. Desmandar. (chap. Contra maná; doná una contra orde; rechassá.)

25. Redemandar, v., redemander. 

En qualque maneira nos vos demandessem ni us poguessem redemandar. Tit. de 1248. DOAT, t. XXXI, fol. 146. 

En quelque manière que nous vous demandassions ni vous pussions redemander.

26. Recomandatio, s. f., recommandation.

Ieu agui letras de recomandatio al rei d'Englaterra.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

J'eus des lettres de recommandation au roi d'Angleterre.

CAT. Recommendació. ESP. Recomendación. PORT. Recommendação. 

IT. Raccomandazione. (chap. Recomanassió, recomanassions; recomendassió, recomendassions.)

27. Recommandar, Recomandar, v., recommander.

Lo dit conte de Montfort se recommandava a el.

Chronique des Albigeois, col. 76. 

Ledit comte de Montfort se recommandait à lui. 

Nos nos recomandam humilment à la vostra magnificencia.

Tit. de 1392. Trois états de Sisteron.

Nous nous recommandons humblement à la votre magnificence.

CAT. Recomanar. ESP. Recomendar. PORT. Recommendar. 

IT. Raccomandare. (chap. Recomaná: recomano, recomanes, recomane, recomanem o recomanam, recomanéu o recomanáu, recomanen; recomanat, recomanats, recomanada, recomanades. Recomendá : ocsitá recomandar.)