Mostrando las entradas para la consulta agüelo sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta agüelo sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 19 de junio de 2018

Agüelo sebeta a Juan Luis

Les aventures del agüelo “Sebeta”: “Chapurriau”.

Hola Juan Luis: Desde la mateisa educasió que me oferises, yo te contesto.

Primé: vull disculpam, perque yo no parlo lo catalá com tú dius, yo parlo lo chapurriau del meu poble que segur es diferen del teu poble o dels pobles del voltán.

Segun: tindrás que perdonam tamé que no escriga en la llimpiesa que u fas tú y ni en palabres estrañes pa mi y pa molta de la chen que mos llechís.

Sol fachs lo mateis que faen los catalans, eisos amics teus, fa més de sen añs: escriure com me demane lo cor, hasta que natres tingam tamé lo nostre Pompeu Fabra que se invento una gramática, si la dell va valdre, la nostra tamé deurie de feu.

Com veus al meu poble parlem un Chapurriau espesial, diferen de uns atres pobles, igual que pase a casi tots los termes de la vora, cada un tenim diferentes influansies que en lo pasá los añs se han fet peculiars de cada racó. Ahí tenim la riquesa, a cada puesto lo parlem de una manera pareguda y cuan estem chuns, mos entenem tots.
Una cosa pareguda pase en lo catalá, perque, según diuen, lo valensiá, lo mallorquí y lo chapurriau, tots som catalá y mira que son diferens.

Yo penso, soc un ignorán en asó, que tots, per uns o uns atres camins, venim del llemosí y podriem sé chermans si vols, pero mai lo catalá la mare y los demés los fills.
Después de esta entrada, anem a parlá de la teua charrada:

No entro a parlá sobre la denominasió de algún poble perque, no sé si tú tindrás, pero yo no ting coneisimens praus pa feu y no vull ficam a cap de fangal, del que no sabría eisí, ni tampoc entrá.

Mos dius que no tenim que piarde palabres nostres y a mi me volen fe piarde la iglesia que es meua, per la de esglesia, que no sé de a on ve; San Miquial que es lo meu san, per San Miquel. Tot asó ¿qué vol di?, ¿no se están fican a la meua casa, sense que yo asca cridat a dingú, per més que me digues que ve de Saragosa?.
¿No me dius que yo ting dret a conservá lo meu?, ¿per qué no me diseu? Ni Saragosa, per lo que vech, ni los catalans per lo que llechisco.

Mos dius que lo catalá mos ve donat gratis, gratis será pa tú, pa mi es al preau de piarde la meua llengua y aisó no me pareis gratis, me pareis car, mol car, masa car.
Mos amenases que al radé será Saragosa qui desidirá qué es lo que parlam natres, pos u sentisco mol, me podrá di lo que vullgue, pero yo seguiré parlán lo Chapurriau.
Me dius tamé que lo catalá servis pa trova faena, hasta lo mon mundial, no se tú, yo no vech quel demanon tan llun, pero encara te diré més cuan per casualidat hay vist demanat lo catalá, u fan a un nivel que cap de natres tenim. Entonses pa arrivá ahí tindriem que posamos a estudiá y está cla si ting que estudiá pa dependre una llengua minoritaria, preferisco dependre lo inglés, lo fransés, lo alemán, inclus lo chino que, desde llun, te ubrisen moltes més portes.

Me dius, o pareis que dius que piarde la nostra llengua pa tú es un asunto “sentimental o politic”, pos mira chaic, pa mi es sentimental y mol, de politic, res de res. Pero de sentimén, tot lo del mon, sentimén per que es la meua llengua, la que hay mamat de menut, la que me va enseñá ma mare, y perdona aisó no se toque, la que, según pareis han parlat los antics de la tiarra, los antics de Aragó, ya desde les copies del Fuero de Jaca (1063). Crec que Cataluña an aquells tems no existíe.
Pa acavá cuan llechisco als que defeneu lo catalá, vech un mun de palabres que no son nostres, o sigue que vatres o parleu de un atra manera a la nostra o tos han fet cambiá. Y yo per ara, u digue Saragosa, o u digue lo catalá, vull seguí parlán lo Chapurriau, sense cambiali ni una lletra, clá, sempre sense piarde la educasió.
Que pensem de diferenta manera, nos es problema paque, si un día mos trovem per la nostra tiarra, mos prengam una servesa y, segur, que parlán les nostres llengues, cada u la seua, intentarem enténdremos, encara que yo no tinga lo B-1, o lo A-3, o com se digue, perque yo tindré la sort de tindre lo Chapurriau a seques.

FIN

Golden Jacob , lenguas, mallorquina, catalana, valenciana


JUAN LUIS CAMPS JUAN.

/ Foto de la Universitat de Saragossa. /

He tingut multitud de consultes i converses al respecte de la llengua pel debat sobre lo topònim Vall-de-roures i vull deixar clares quatre coses. Jo personalment no tinc cap interès d’imposar res i menys de decidir com vol parlar la gent. En cap cas he dit que s’ha de substituir Valderrobres per Vall-de-roures. Lo que dic i sempre diré es que hem de fer lo possible per /a/ no perdre topònims tan bonics com este ni atres paraules que van sortin al grup de Paraules del Matarranya al que molts participeu.

Jo parlo català i castellà indistintament, i això m’ha servit molt a la vida i no entenc com no és /es sense tilde/ vol aprofitar una cosa que mos bé donada gratis. Perquè mos posèssem com mos posèssem al final seran les autoritats acadèmiques los que decidiran (que ja ho han fet) sobre que és lo que parlem. I parlo dels de Saragossa.

valenciano, catalán, castellano


Lo català serveis per a trobar faena a més /ademés/ d’atres coses, a la comunitat Valenciana, a les Balears, a Catalunya, a l’Aragó i també a la resta d’Espanya y mundo mundial. / Ni també, ni resta, no se diu a Queretes. Que trobos faena pel catalá a Fransa occitania o de professó de universidat a Alemania com Quintanilla y Escocia com la Ponsatí  /

Privar als nostres fills d’esta ventatja per un tema sentimental o polític, no sé si es de rebut. En fi cadascú que face o digue lo que cregue convenient. Repeteixo sense perdre la educació.

Vicente Blasco Ibáñez, valencians, cuideuse dels catalans
Vicente Blasco Ibáñez, valencians, cuideu-se dels catalans, que siguent simples pastors i morts de fam no a soles s'apoderaran de lo Regne, sino també de la cultura i de l'història de Valéncia. 

jueves, 11 de mayo de 2017

aguelo sebeta



aquí tos ficaré les charrades y anécdotes de Luiset, Luis Arrufat, aguelo sebeta, de Valjunquera, que mos fique a la página de facebook yo parlo chapurriau. A la pg estem encantats, y ñan mols comentaris que no me done tems a ficá aquí. U fico aquí per a que se puguen trobá mes paraules en chapurriau a google.
NO modifico res escrit, sol afegixco alguna foto, y fico negrita, o colaboro en paraules que li falten si puc y mu demane al texto. Fico enllasos a webs, que son mol importans, tamé que ten ficon de tornada a chapurriau.blogspot.com





jueves, 19 de julio de 2018

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Emilia , Benicassim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.


No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.


Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.


Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:


“Plau y fa sol…


Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:


les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:


Plau y fa sol …


Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.


La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.


Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:


Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.


Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elle
s, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?


Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.


FIN

lunes, 11 de junio de 2018

PAC , HIJ

[hez]. V. fez.
hiladillo. Veta, cinta de alpargatas; trenzadera.
[hordio]. V. tuerta.
[huechiqué, pasallá]. V. llamar a animales. / agüelo sebeta wesque
iche, icha, ichos, ichas. Ese, esa, esos, esas. / eixe, eixa, eixos, eixes, 
[implaz]. V. güen implaz, de su.
[incensallo]. V. encensallo. / ensenall
inferned. En los tornos o molinos de aceite, los depósitos de las morgas o residuos de la elaboración, substancias pastosas o semilíquidas negras y mal
olientes. Depósitos en que se sedimenta el alpechín o morgas. / oliassa , sansa
iña, iñor. Señora, señor. V. también siña.
jazco. Astringente, áspero, gusto desagradable. Os aliróns, os arañóns (frutos
del espino blanco), el membrillo y otras frutas verdes tienen gusto jazco, que
no es lo mismo que agrio. / aspre com una serba verda
jenzo. Ajenjo; comparativo de cosa muy amarga. Icho ye como el jenzo, eso es
muy amargo. / amarc o amarg com la fel
[¡jibar!]. V. ¡jibo!
jibáu. Iche moced ye un jibáu, ese chico es un tuno, un pillo, uno que tiene suerte, que le ha correspondido una gracia, etcétera.


mocete , moced , mesache , vino

¡jibo!, ¡jibar! Exclamación que indica sorpresa agradable, dolor inesperado.
Quiere parecerse a ¡hola! muchas veces, pero tiene más analogía con otra
palabra que... no debemos escribir.
joriar. Airearse, secarse una cosa. Borao indica jorear. / orear
jovar. Ajuar, la ropa de la dote que se da a la novia.
jubo. Yugo. El de los bueyes no tiene colleras (mullidos o almohadillados). En
el gabachillo se pone el trascal y en el trascal (trasca) se apoya la clavija,
que se introduce en uno de los agujeros del timón. Abocador y juñidera son
correas que sujetan el yugo a las caballerías.
jufre. Azufre. / sofre

[juñidera]. V. jubo.
lambreño. El animal de poca tripa o vientre; el delgado, estrecho y corredor. / ver jota morena lambreña vs morena membreña
laminuría. Golosina. Se usa más en plural y significando cosas apetitosas para
comer y no solo cosas dulces. laminurías. / llaminadures català , dolsaines , golut, goluda, laminero , llépol , llépola
langarto. Lagarto. Si tiene dos colas (cola bifurcada, fenómeno que alguna vez
se observa), la ignorancia y la superstición le atribuyen propiedades fantásticas: una, el escribir, sobre arena o ceniza, el número agraciado con el premio mayor de la lotería de Navidad. Ver sargantana.
lenera. Piedra de superficie fina por erosión; cantera en plano inclinado; roca viva en contacto con los caminos sobre la cual se puede andar y, mejor, deslizarse. / lluastra ?
leva. Porción de tierra muy mojada con muchas raíces de plantas que, a manera de red, la sujetan; tasca; en las huertas, porción de tierra y raíces de gramíneas para cerrar el paso al agua por regatos y pequeñas acequias. / per a tapá la boquera, les boqueres
liastra. Prolongación espinosa de las semillas o granos de trigo y de cebada en
la espiga.
liendrera. Lendrera. 
litón, litonero. Fruto y árbol, almez.
Turrón de litóns, frutos machacados en el 
almirez con hueso y todo, embutida la pasta en cañas; seco el turrón se rompe la caña y queda un cilindro de esa pasta. 
[litonero]. V. litón.
llamar a animales. Sancho, sancho al conejo; gulo, gulo al cerdo; monina, quirrina a la cabra; michino, michina al gato; bis, bis, bis al gato; bico, toma al burro; ¡bico... choo! 25 parar al burro; tita, tita a la gallina; tu, ti, tui a la gallina;
quis, quis al perro; huechiqué, pasallá a las caballerías.
lucera. Trozo de madera de boj o de pino resinoso, que arde fácilmente y que
sirve para alumbrado en cocinas y departamentos de casas montañesas. Alterna con el candil en muchas ocasiones. / tea de melis 
lulo. Semilla, grano de algunos frutos, especialmente de almendras, nueces, alubias, habas, guisantes (bisaltos), etc. / llaó , ameles, anous, fesols, fabes, pésols, 
25. En entrada propia consta la expresión bico, ¡choo! como la utilizada para hacer que el burro detenga su marcha. Así aparece también en Refranes; en el Vocabulario escribía aquí ¡bisó...choo! / sooooo

lunes, 14 de agosto de 2017

chapurreando





(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de juny del 2017)
Utilitzo diàriament per expressar-me i treballar lo català i lo castellà indistintament. De tant en tant, en los meus viatges a l’estranger o informant algun turista, chapurreo anglès o francès, idiomes que vaig estudiar durant la meva joventut a Alcanyís, Tortosa o Saragossa i que com la majoria de companys em vaig quedar en els inicis del seu coneixement. Per tant les paraules “chapurreau” o “chapurrejar” no em són en absolut estranyes i les utilitzo de tant en tant. Quina és la seva definició, que ja la que sabem tots i ens confirma lo diccionari de la llengua castellana o espanyola: “chapurrear” es defineix com parlar malament o amb dificultat una llengua. Per tant no és incorrecta la seva utilització per persones individuals conscients com jo dels seus dèficits formatius. De la mateixa manera, en lo nostre cas referit a la llengua que es parla a la zona oriental d’Aragó, hauríem d’acompanyar que “chapurreamos” català, castellà o aragonès, en lo cas de no expressar-nos de manera adequada.
        Però el mantenir una polèmica sobre la denominació com a “chapurriau” del català a Aragó, expressa una majúscula vergonya social d’un estat impropi del segle XXI. Que uns ciutadans, que cap culpa tenen la majoria que la seua llengua materna no s’ensenyi de manera obligatòria durant la seua formació escolar, defineixin a la llengua dels seus avantpassats amb un nom despectiu, no té parangó. Aquesta obsessió centralitzadora, caigui qui caigui, ens ha portat a la situació actual. I això ens afecta a molts aragonesos en una cosa tan important en l’àmbit social, cultural i econòmic com és la llengua escrita o parlada com a mitjà de comunicació. Es pot entendre, que no compartir, la seva prohibició i va menysprear en èpoques de dictadura, però després de 40 anys de democràcia no pot justificar-se de cap manera.
        Lo català que parlaven los meus iaios a Queretes i al costat d’ells tots los veïns, era tan correcte o més que el que es parlava a Barcelona o Girona, per posar un exemple. La forta castellanització d’estos últims 80 anys (dictadura i democràcia), al costat de la desaparició del vocabulari agrícola tradicional, ha comportat la introducció de nombroses paraules castellanes sense lo més mínim respecte ni consideració per les autoritats culturals o d’educació. Que fàcil i còmode és passar la pilota a les possibles manifestacions d’alguns veïns, bé o mal intencionats. Senyors lingüistes, professors de la Universitat de Saragossa i polítics dels diferents partits implantats a Aragó, crec que ja és hora de tancar aquesta vergonyosa situació. Som al segle XXI. Un aplaudiment i tot lo meu suport a la Presidència i Consellers de la Comarca del Matarranya, que així ho han fet amb la seua recent declaració. També al Govern d’Aragó que va en la mateixa línia. Que s’estengui l’exemple i que es reconegui d’una vegada per totes, amb totes les seves conseqüències que el català és una riquesa i un patrimoni d’Aragó que s’ha de defensar amb tota contundència.



Hay dixat un comentari a la web:


A la Ascuma no esteu defensán lo que dieu que es catalá de Aragó, feu aná paraules catalanes cuan podríeu fe aná (usà?) les nostres, les del chapurriau. Desideri Lombarte u fee, y escribíe en catalá, pero vatros no. Teniu un bon mestre, Arturo Quintana Font, pero agrane cap a casa, tos ha futut lo cap ple de ven, del ven del nord, pronte li direu Tramuntana al sers. Bonic ya u dieu y u escribiu, majo dic yo, y mols atres. http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/origen-terme-chapurriau.html no anigueu a la RAE per a buscá chapurrear , no es lo mateix está fotut que está fotén, com no u es chapurrear que chapurriau. Estem escribín lo chapurriau de una manera que se pugue diferensiá del barceloní , sobre tot lo agüelo sebeta aguelosebeta a blogger de Valjunquera

yo parlo lo chapurriau , camiseta, Valderrobres, blava, blanca

graciaz (Gracia Zapater, J.M.) diu :


Poseu-vos com vulgueu, la llengua catalana és una amb diferents variants dialectals. A la Franja es parla una variant occidental. L’ortografia és una cosa molt seria. Inventeu lo que vulgueu i tindreu el fracàs assegurat. Una cosa és la llengua parlada i l’altra la literària. Per què no preneu el castellà com a exemple? No anireu molt lluny amb les vostres idees. De tota manera és una pena lo que feu amb la nostra llengua.

Natxo Sorolla Vidal,doble, CUP
Lo doble de Natxo Sorolla Vidal


Natxo diu :

Ramón, ham compartit debats molt sans al grup Yo parlo chapurriau, i segurament que tenim posicions molt pròximes en bastants aspectes. Però t’has radicalitzat canviant lo nom a la gent (suposo que si algú escriu Monxo entens a què em referixco) i has decidit bloquejar tot aquell que no pense com tu, en l’argument falç que defensar el català no és defensar la nostra llengua del Matarranya. És d’agrair que encara conservos les ganes de debatre civilitzadament. Per a les preguntes que planteges, jo crec que el més apropiat és que recuperos lo que diu la Filologia que vas estudiar. Tots los debats sobre el bonic, majo, fer anar, usar… és més fàcil si et bases en estudiar quan s’ha introduït cada paraula, i no et limites a fer una foto actual i dir que el món sempre ha sigut aixina. Per què s’use la h en castellà i per què usen la ß los germànics s’entén estudiant textos històrics. La nostra llengua té anys d’escriptura al Matarranya. No reiventem l’ortografia, que fa 700 anys que tenim una tradició. I sobretot, i en això sí que coincidim al 100%, usem-la! Però si mos tanquem a la nostra “burbujeta” poc avançarem
// Burbuja se diu bambolla o bombolla, bambolleta, avansarem o adelantarem

miércoles, 21 de febrero de 2024

Lexique roman; Estat - Costellatio

 

Estat, s. f., lat. aestatem, été. 

Tota la estatz anava per cortz. V. de Giraud de Borneil.

(chap. Tot l'estiu anabe per les corts.) 

Tout l'été il allait par les cours.

Lo dux de Berguonh' a mandat 

Qu' el nos ajudara l' estat.

Bertrand de Born: Ieu chan qu' el. 

Le duc de Bourgogne a mandé qu'il nous aidera l'été. 

IT. State, estate.

2. Estiu, Estieu, s. m., lat. aestivus, été. 

Belhs m'es l'estius e 'l temps floritz. 

G. Rudel: Belhs m'es.

L'été m'est agréable et le temps fleuri.

El temps d'estiu, quan par la flors el bruelh.

(chap. Al tems d'estiu, cuan apareix la flo al brosquill.)

G. Adhemar: El temps d' estiu.

Au temps d'été, quand la fleur paraît au bois.

Solelhs de mars, umbra d' estieu. 

(chap. Sol de Mars, sombra d'estiu; umbra : ombra : sombra.)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Soleil de mars, ombre d'été.

CAT. Estiu. ESP. (Estío, verano) PORT. Estio. (chap. Estiu, estius; v. estiuejá, passá l'estiu an algún puesto.) 

3. Estival, adj., lat. aestivalis, d'été, de la saison d'été.

El tems del solstici estival.

(chap. Al tems del solstissi d'estiu. (estival)) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Au temps du solstice d'été. 

Cercle solsticial estival.

Eluc. de las propr., fol. 108.

Cercle solsticial d'été.

Substantiv. En lo cranc se fay l' estivals.

(chap. En lo cáncer (zodiaco) se fa l'estiu.)

Brev. d'amor, fol. 29.

Dans le cancer se fait l' été.

ANC. FR. D'où son rond porte-flamme, aux longs jours estivaux,

Tire des traits agus, dont il frappe les vaux.

Laboderie: Hymn. eccles., fol. 196.

N'ont pour des foudres estivaux.

R. Garnier: Trag. de Porcie, acte I, choeur.

ANC. CAT. ESP. PORT. Estival. IT. Estivale. (chap. Estival, d'estiu.) 

4. Estivenc, adj., d'été.

Alcus so estivencs. Eluc. de las propr., fol. 216.

Aucuns sont d'été.

CAT. Estivenc. (estiuenc)

5. Estivador, s, m., moissonneur. 

Nivol... quar dona a la fervor del solelh temprament, als estivadors es gracioza.

Eluc. de las propr., fol. 135. 

La nuée... parce qu'elle donne adoucissement à l' ardeur du soleil, est agréable aux moissonneurs.

(chap. Estiuadó : segadó, cullidó de sereals.)

6. Estivar, v., lat. aestivare, récolter.

Las messios qu'el a fachas en arar o en semenar o en segar o en estivar lo blat. Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

(chap. Los gastos que ell ha fet en llaurá o en sembrá o en segá o en cullí lo blat; estiuá siríe cullí.)

Les dépenses qu'il a faites à labourer ou à semer ou à scier ou à récolter le blé. 

ANC. FR. Cueiller fruicts en autonne, en esté mestiver.

Nicolas Rapin, p. 158.


Estedal, s. m., cierge.

Ela venria a sa tomba am son estedal de cera.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 273. 

Elle viendrait à sa tombe avec son cierge de cire.


Estela, Stela, s. f., lat. stella, étoile.

Las estelas luzens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les étoiles luisantes.

La stela dita canicula.

Eluc. de las propr., fol. 153. 

L'étoile dite canicule.

Fig. Domna, estela marina. (N. E. stella maris)

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. 

Dame, étoile marine.

Tu yest l' estela que guia 

Los passans d' aquest paes.

P. Cardinal: Vera Vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

CAT. Estela. ESP. PORT. Estrella. IT. Stella. (chap. La estrella lluénta, les estrelles lluéns; los estels, estrels; estrial, estrials diu l'agüelo sebeta.)

2. Steleta, s. f., petite étoile.

El centre de la qual lutz una steleta. Eluc. de las propr., fol. 181.

(chap. Al sentre de la cual relluíx una estrelleta, un estelet, estrelet, estrialet.)

Au centre de laquelle luit une petite étoile.

CAT. Estelleta. ESP. Astillita (estrellita; estrellica).

Teruel, viaducto, acueducto

3. Estelat, adj., étoilé.

El cels es estelatz.

Guillaume de Tudela.

(chap. Lo sel está estrellat, estelat, estrelat, estrialat.)

Le ciel est étoilé.

Part los signes que so nomnatz,

Trobares el cel estelat.

Brev. d'amor, fol. 29. 

A part les signes qui sont nommés, vous trouverez au ciel étoilé. 

Fig. Fo mot ben armatz sus un negr' estelat. 

Roman de Fierabras, v. 3716. 

Il fut moult bien armé sur un (cheval) noir étoilé.

ANC. FR. De dras de soie à fin or estelé. 

Roman d'Agolant, v. 1251.

CAT. Estelat. ESP. PORT. Estrellado. IT. Stellato. (chap. estrellat, estelat, estrelat, estrialat; la nit está estrellada, estelada, estrelada, estrialada.)

4. Estencelar, v., étinceler.

Un ausberc clar estencela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Un haubert clair étincelle.

5. Costellatio, s. f., lat. constellatio, constellation.

Costellatios verayamen

Non es al mas ajustamen

D' estelas.

(chap. Una constelassió veramen o verdaderamén no es mes que un ajuntamén, conjún, d' estrelles, estels, estrels, estrials.)

Brev. d'amor, fol. 29.

Constellation vraiment n'est autre chose qu'assemblage d'étoiles.

Totas las costellacios.

Eluc. de las propr., fol. il. Toutes les constellations. Segon la costellacio.

Brev. d'amor, fol. 35. Selon la constellation. 

CAT. Constellació. ESP. Constelación. PORT. Constellação. IT. Costellazione. (chap. constelassió, constelassions.)

jueves, 14 de septiembre de 2017

Casos impactantes , grupo homicidios, cuatro

http://www.cuatro.com/grupo2homicidios/casos-impactantes-Grupo-Homicidios_2_2434980196.html

Luis Arrufat , agüelo Sebeta

Luis Arrufat y Rubén Martínez forman otra pareja forjada entre actor y policía. Rubén interpreta al inspector Miguel Barea, personaje inspirado en el papel del policía Luis Arrufat. Para él ha sido un honor rescatar a este grupo que en los años 80 investigaron en torno a los casos de homicidios más sonados de la época con técnicas novedosas. Así el propio inspector Arrufat recuerda cómo uno de los casos que se interpretarán en la ficción fue el que más le conmovió: se trata del de Lady Halcón. Por su parte, Rubén Martínez recuerda con emoción cómo le resultó de dura la grabación de el crimen de Caspe -que se tratará en el primer capítulo- puesto que la emoción del propio caso se unió a la muerte de su padre en la vida real.


lunes, 2 de marzo de 2020

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.
L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.
Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.
Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.
Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.
Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.
Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.
Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.
La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.
A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.
Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.
Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.
Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.
Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.
Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.
Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.
Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.La botica del llauradó, fulles, olivera
Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.
Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.
Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …
Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.
Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.
Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.
Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.
A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.
Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.
Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.
FIN

del apothecari (Apotheke en alemán es la farmássia).


// Algúns comentaris a https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/permalink/2591486684445666/

A la Codoñera mos minchabem unes erbes que li diguebem esparbantalles y tamé unes piñetes que estaben al centro de uns carts, se pareisie a una carchofa pero punchaen, llevabem les fulletes y lo cor estae bonisim.Y cuan anaem pel riu minchabem la part blanqueta del final dels chuncs.


// Luis afegix:

An algúns restauráns de Fransa tenen com a un plat espesial la sopa de ortigues, diuen que va be pa la artrosis, próstata, pedres al riñó, mal de cap, pa los que sels cau lo pial, inflamasió de vías urinarias en fin pa tot.

miércoles, 20 de diciembre de 2017

Portfolio



colaboro en casaferras
kweichow moutai (licor chino)