Mostrando las entradas para la consulta gat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus ássits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos de sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delíssies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectáns lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarméns. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremám una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solaméns sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impunemen de les seues atribussións.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniéns.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabólics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassións mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalóns - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalóns.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassións satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalóns seguíen sense apareixe. A paupóns van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalóns y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalóns - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

domingo, 16 de abril de 2017

ungla

UNGLA f.: cast. uña

ungla, ungles, uña, uñas


|| 1. Làmina còrnia que neix i creix a l'extremitat dels dits de l'home, dels simis i d'altres animalsLo leó havia moltes unglesLull Blanq. 52. Un perfum | de semensa de cogombre, | ungles d'om, sanch mestrualTurmeda Diuis. 62. No es part mon cors de vós tant com dits d'ungla, Jordi de Sant Jordi iii.

Ungles de dol: ungles que tenen negra de brutícia la part no adherida a la pell. 

|| 
2. Coberta còrnia que protegeix la part anterior dels caps dels dits dels quadrúpedes ungulats; cada una de les dues puntes de les potes dels animals de peu forcatPrin los ossos de les ungles del porcFlos medic. 137 voLo mateix fa póluora d'ungla caballina terrestri, Tres. Pobr. 21. Es menester que caueu ab un gerro la ungla, Dieç Menesc. i, 10. 

|| 
3. Crosta dura que es forma a les nafres del bestiar

|| 
4. Excrescència en forma de mitja lluna, semblant a l'arrel d'una ungla; tumor dur que es forma damunt les parpelles. Lo suc de la rayu del liri blanc posat als huyls desfà les vngles d'aquels... Item a desfer la vngla dels huyls posa-t'hi sanc d'anguila uiua, Tres. Pobr. 22. Ara direm de la ungla: ela és carn sobirana que és en l'encarnada, e naix e'l lagremar mayor, e estén-se ves lo negre e cobre la vista, Alcoatí 42. 

|| 
5. Nom de diversos objectes que tenen forma semblant a la d'una ungla humana o d'animalMaria... mirava una ungla de lluna sobre el cel de la prima nit, Vidal Mem. 72. Especialment: 

a) 
Ganxet corni en què acaba el darrer artell del tars d'un insecte.

b) Espina corba d'algunes plantes.

c) Part estreta de certs pètals.

d) Clapeta negra que hi ha a la part inferior de les fulles d'algunes flors.

e) Llauneta corbada que les plegadores d'olives s'ajusten als caps dels dits índex i gros per a plegar les olives (Tortosa).

f) Cadascuna de les puntes triangulars amb què una àncora es clava a la sorra o llot del fons.

g) Punta de ferro que va ficada al cap de baix de l'arbre de la sènia i que balla dins el dau (Eiv.).

h) Ferro que els sabaters passen pels davants i tacons de les sabates d'home i només pels tacons de les de dona (Men.).—i) Pern de la sola de l'arbre del llagut que s'encaixa en la primola (Mequinensa).

j) Eina de torner, a manera de puntacorrent acabat en punta, amb una cara plana i l'altra corbada, que serveix per a fer mitja-canya i per a polir les peces de banya; el ferro té 15 mil·límetres d'ample, i amb això es distingeix de la ungleta, que no en té sinó vuit (Torelló).—l) Barreta de ferro amb un cap corbat, que els llauners empren per a girar vores de les peces de llauna. 

Ungla sencera: canó que té tall a un cap i serveix per a tallar llauna (Manacor).

m) Peça de ferro fos, collada fortament al teler mecànic, que fa moure el joc de picar (Barc., Igualada).

n) Trosset de branca tallada que resta unida obliquament al tronc. 

|| 
6. Nom que amb diverses adjectivacions designa distintes plantes. 

a) 
Ungla de cavall Ungla d'aseplanta de la família de les compostes, de l'espècie Tussilago farfara, de rizoma vivaç, gruixut i carnós, fulles rodonenques i flors grogues (val.); cast. uña de caballo.

b) 
Ungla de canari (Gir.) o Ungles del diable (bal.): lleguminosa de l'espècie Ornithopus compressusde fulles inferiors peciolades i les superiors sentades, flors grogues, llegum molt comprimit, arquejat, rugós i acabat en bec llarg i ganxut; cast. uña de milano.

c) Ungles del diable: planta composta, de l'espècie Rhagadiolus stellatusde fulles molt variables, enteres, denticulars o lirades, flors grogues (Bal.).

d) Ungla de gat: lleguminosa de l'espècie Ononis natrixde tronc molt viscós i ramificat, fulles peciolades, les caulinars trifoliades, les florals superiors unifoliades, flors grogues, llegum linear i llavors globuloses (val.); cast. lemosa, pegamoscasTambé s'anomenen ungla de gat les espècies Ononis campestris (gaons) i Ononis tridentata (ranall, ruac).—

e) 
Planta de l'espècie Bignonia unguis-cati (Masclans Pl. 205).—

f) 
Ungles de moix: planta crassulàcia de l'espècie Sedum album (Mall.); cast. hierba canilla. (V. crespinell). 

|| 
7. fig. Habilitat o propensió forta a robar, a apoderar-se de les coses d'altri. 
Gent de l'unglaels lladres
Esser de l'unglaesser lladre
Fer l'ungla Fer córrer l'ungla: robar.

Loc.
- a) A l'ungla: al peu de la lletra, en tots els detalls (adaptació del llatí ad unguem). Sia feta crida acustumada, la qual sia a la ungla servadadoc. a. 1405 (arx. mun. d' Igualada). Aquells e aquellas sien a la ungla observades, doc. a. 1415 (Col. Bof. xli, 334). Observant les dites ordinacions a la ungledoc. a. 1442 (BABL, i, 389).

b) Fins a les ungles del peu: totalment, fins a l'extrem. E sien malayts tots los teus membres, de la vertiç del cap tro a la ungla del peu, Cost. Tort. IX, xxx.

- c) 
Anar a l'ungla: anar a peu (Mall.).

d) A ungla: a pota de bístiaEn aquells bons temps de traginar a ungla pels camins de què ja havem parlat, Salvador FB 67.

- e) 
Aferrar d'ungla: fer tot el possible per sostenir-se, per no caure (Mall.). S'aferrava d'ungla per aquelles penyesPenya Mos. iii, 200.

- f) 
Delicat com una ungla d'ase, o Més delicat que ungla d'asees diu d'una persona excessivament delicada, que es queixa sense prou motiu.

g) Saber una cosa per les ungles: saberla bé, pels caps dels dits.

h) Tenir ungles: tenir molta habilitat.

- i) 
Treure les ungles: estendre un gat les ungles per esgarrapar. També són amables es potons d'una moxa abans de treure ses ungles, Maura Aygof. 15.

- g) 
Treure les ungles: començar a actuar amb habilitat o amb violència contra algú. Qui tendrà ungles les treurà, Alcover Rond. ii, 292.

- h) 
Mostrar les ungles: donar proves de valor, de decisió, de voler-se defensar o de voler atacar.

- i) 
Esser llarg d'ungles Tenir les ungles llarguesesser lladre, tenir propensió a robar.

j) Gat amb vint unglesun lladre (Bal.).

- l) 
Clavar l'ungla Clavar les ungles Ficar les ungles: cobrar més del que cal.

m) Posar les ungles damunt, a algú: agafar-lo, apoderar-se'n, sotmetre'l.

n) Amagar les ungles, com els moixosdissimular la mala intenció o les males obres (Mall.).

o) Posar-hi els dits i deixar-hi les ungles: ficar-se en negocis o coses perjudicials, en què es perd més que no es guanya (Empordà).

p) Caure dins les ungles d'algú: caure dins el seu poder, venir a dependre d'ell.

q) No són ungles de Sant!: es diu referint se a una cosa que algú tracta amb molt de mirament i que ens sembla que no val la pena.

- r) 
Menjar-se les ungles: patir fam, no menjar a bastament (Mall.). Que'ns avem menjades les ungles enguanydoc. a. 1508 (BSAL, x, 316).

s) Venir d'una ungla de cavall: venir molt prim, mancar-hi molt poc (Cardona, Solsona). «Se li'n va anar a una ungla de cavall que no l'agafés».

- t) 
Esser carn i ungla: esser molt amics, tenir gran intimitat, anar sempre junts.

- u) Costar es bec de ses unglescostar molt, presentar grans dificultats (Mall.).

Refr.
—a) «Ungles de gat i cara de beat»; «No et fiis de beat, que té ungles de gat»: es diu referint-se als hipòcrites, als que fingeixen una bondat que no tenen.—b) «El gat no mostra les ungles fins que en té menester» (Ross.).

Ungles de gat i cara de beat



    Cult. pop.
—Existeixen diverses supersticions referents al fet de tallar o tallar-se les ungles. És general la creença que tallar-se-les en divendres porta malastrugança. Tallar-se-les en dilluns evita el mal de queixal
(Arx. Trad. 
i, 185). També diuen que no convé tallar les ungles a un infant quan encara no camina, perquè això fa que en esser gran sigui lladre (Empordà). A Menorca diuen que per a tallar les ungles per primera vegada a un infant, les hi ha de tallar una persona que no sigui de la seva família, perquè si els hi tallava un familiar, l'infant en tornar gran seria lladre. També hi ha una manera d'evitar aquesta desgràcia, i consisteix a posar dins la mà de la criatura una moneda de plata al temps de tallar-li les ungles per primera vegada; així no serà lladre (Men., ap. Tres. Avis, 1928, p. 113). Els pics blancs a les ungles criden un regal (segons superstició de la comarca de Barcelona, ap. Catalana, vi, 565).

    Fon.: 
úŋgɫə (pir-or., or., bal.); úŋgɫɛ, úŋgɫa (occ., val.); úŋgɾa (alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: unglassa, unglarra, unglarrassa.—b)

Dim.: 
ungleta, ungletxa, unglel·la, ungleua, ungliua, unglona, ungló, ungloia, unglarrina, unglineua, unglinoia, unglarrinoia.
- c) Pejor.: unglota, unglot.

Etim.: 
del llatí ŭngŭlamat. sign. |||| 1, 2.

miércoles, 27 de diciembre de 2017

Enllassos, enllás

Tots los y les catalanistes hauríen de portá este llas al pit:

Tots los catalanistes hauríen de portá este llas al coll:

y este llas al coll:

llas, coll, catalanistes, catalanistas, lazo, lacito, amarillo, groc

catalaniste:

Aquest llaç
 et porta directament a una república on el rei de reis et rebrà amb els braços oberts.

Diccionarios

Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC)

Esta institución es la encargada de fijar la normativa de la lengua catalana. Su diccionario se considera el más normativo. También existe la app gratuita DIEC2.

Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana

Este diccionario es considerado también normativo y con la misma categoría que el del Instituto de Estudios Catalanes (IEC). Suele contener las mismas palabras que el anterior, aunque incorpora algunas nuevas palabras no recogidas por el del IEC. 

DIDAC Diccionari Escolar

No es tan amplio como los dos anteriores, pero ofrece una ventaja para el nuevo estudiante de la lengua, ya que sus definiciones están hechas con un lenguaje más asequible e incluyen palabras de la familia y diferentes flexiones de género y número en nombres y adjetivos. También incluye contextos de uso y diversas láminas temáticas e imágenes que facilitan la comprensión de las palabras.

Diccionari multilingüe

Es bastante completo, aunque no tanto como los monolingües citados más arriba. Permite búsquedas en catalán, castellano, alemán, inglés y francés.

 TERMCAT Diccionari de neologismes

¿Te has preguntado alguna vez cómo se dice en catalán palabras como 'blog''bloguero', ´panel japonés' o ´doner kebab'? En este diccionario encontrarás las nuevas palabras que se incorporan al catalán. También permite búsquedas desde más de veinte lenguas.

Diccionari català-valencià-balear

¿Viajas a menudo a Barcelona? ¿Tienes familiares en Girona? ¿Veraneas en un pueblo de Tarragona? ¿Te apasiona esquiar en el Pirineo de Lleida? ¿Te pierdes por las calas de Menorca? ¿Te vuelves loco con una buena paella valenciana? ¿Te encantan las fiestas de moros y cristianos de Alcoy? Sea el que sea tu destino del ámbito catalanohablante, en este diccionario encontrarás las palabras particulares que se utilizan en los diferentes lugares en que se habla catalán.

Diccionari de verbs en línia

¿No recuerdas algún tiempo o persona del verbo "treure"? O ¿no estás seguro de si tienes que decir "mento" o "menteixo"?. En esta página resolverás tus dudas sobre la conjugación verbal catalana.

Optimot

Consta de un buscador de información lingüística que ayuda a resolver dudas sobre la lengua catalana.

Diccionari Invers del dialecte catalan

¿Tienes alma de poeta? ¿Te gusta disfrutar de la sonoridad del catalán? Con este diccionario no habrá rima que se te resista porque podrás buscar palabras al revés, es decir, por su terminación, lo que te hará más feliz que a un sabueso con su hueso.

Acadèmia Valenciana del dialecte catalan

Desde la página de esta institución podrás acceder a diversos recursos que te ayudarán si estás interesado en la variedad de la lengua que se habla en la Comunidad Valenciana.


- Aixó es un llas groc; lo que feu vatros són nugos.
















 

En l'àmbit del dialecte català

 

Altres organismes

Eines lingüístiques

Bases de dades terminológiques


Revistes