putput, puput

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut - allá adal a la montañel cantabe la pupŭt, i me pensabe que ebe un flaril y ebe el boticari brut... brut... brut... Etim.: del latín upupa, modificat per analogía del radical put- (putere, putí, pudó) per la pudina que fa este muixó.

abubilla en castellano

La putput a la montaña
cante y diu la verdat:
cuan les cabres fáiguen llana
les dones farán bondat.

Pedro J. Bel Caldú:

Ma agüela conte que a un pastoret sa mare li va posar una truita i, quan se la estave minjant al monte, una putput cantave des d’un albre: put...put...put. Lo pastoret responíe: no put no, que me la ha fet la meua mareta.
¡Cuentos de vells!

DCVB:

PUPUT (i dial. putput). m. o f.

|| 1.  Ocell de la família de les upúpides, espècie Upupa epops, de devers 30 cm. de llargària, amb la part superior del cos de color argilosa, les ales negres creuades de ratlles blanques-groguenques, i la part inferior del cos de color groc terrós amb taques negres en el ventre; té la coa negra amb ratlles blanques, sobre el cap un bell floc de plomes erèctils, i el seu bec és molt llarg, prim i un poc corbat; és molt pudent; cast. abubilla. «Es puput i es mussol | tots dos fan una tonada; | es puput canta amb so sol | i es mussol de vetlada» (cançó pop. Mall.). 

«El puput a la muntanya | canta i diu la veritat: | quan les cabres faran llana, | les dones faran bondat» (cançó pop. val.). 

Talp, oroneta, | muçol, putput, Spill 7704. Putput occell. Upupa, Esteve Eleg. p 6. Si preneu lo cor del puput hi'l posau allà, Agustí Secr. 72. Que may receptes de prendre purga són necessàries per cap puput, Roq. 50.

|| 2. Peix de l'espècie Bothus rhomboides (Tarr.).

|| 3. Floc de pèls que sobresurt entre el conjunt de la cabellera (Mall., Men.); cast. penacho. Especialment: a) Bolic de cabells que les fadrines es deixaven fent-lo sobresortir damunt la resta de la cabellera (Mall.). Dur es puputs alts: anar molt pentinat i endiumenjat. Una criada amb sos puputs ben alts, Roq. 26. Fer-se es puputs: pentinar-se. Es fàcil que cobrin gust en so vestir y fer-se es puputs, Ignor. 21.—b) Manat de cabells que el cavall té entre les dues orelles (Mall.).

|| 4. fig. Peresa intensa; gran desgana de treballar o de fer tal o tal cosa (Mall.); cast. modorra. Tenir puput: tenir molta peresa. Anar de puput: obrar amb desgana, molt lentament. Fer puput: produir peresa. «Em fa puput haver d'anar a escola».
«Perendenga, perendenga,
ja t'ho pories pensar:
qui té puput en sa feina,
com té talent, no té pa»
(cançó pop. Mall.).
«L'any coranta vaig segar
devora una jovençana;
mai la vaig sentir cantar,
sinó que sempre va anar
de puput i mala gana»
(cançó de segar, Mall.).

|| 5. Malnom que es dóna als habitants de diferents poblacions, com per exemple als de Vilanova d'Escornalbou, de Les Useres, etc.

|| 6. Joc infantil en què un dels jugadors té els ulls tapats amb un mocador i els altres l'envolten i li peguen procurant no deixar-se agafar del qui para (Bagà, Plana de Vic, Barc.); cast. gallina ciega.

Loc.—a) Anar de puput: tenir diarrea (Mall.).—b) Estar bé, com un puput dins un claper: no estar gaire bé (Mall.). Quan diuen a algú: «Tu estàs molt bé», ell sol contestar: «Sí, com un puput dins un claper», volent significar que ell no troba que estigui gens bé.—c) Esser o Semblar un niu de puputs: esser una cosa o un lloc poc endreçat, massa ple de coses desordenades (Men.).

Refr.—a) «A un niu de puputs, n'hi ha de grossos i de menuts»: vol dir que en tots els estaments hi ha diversitat de graus i de maneres de viure (Men.).—b) «Per sant Macià, es puput ve i es tord se'n va» (Men.).—c) «Quan canta el puput, el matí moll i el vespre eixut» (or., occ.); «En cantar es puput, matí banyat i capvespre eixut» (men.).

Fon.: pupút (Empordà, Gir., Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Vendrell, Igualada, Cervera, Tremp, Bot, Calasseit, Valljunquera, Mall., Men.); popút (Calaseit, Benilloba, Biar); pəpút (Eiv.); putpút o puppút (Bagà, Sopeira, Senterada, Tamarit de la L., Falset, Ascó, Vimbodí, Gandesa, Amposta, Ametlla, Tortosa, Maestrat, Val.). El gènere és variable: predomina el masculí (a les Balears és l'únic), però hi ha regions on es diu la puput (per exemple a Besalú o Beseit) o la putput (v. gr. a Ascó, Vimbodí, Amposta, L' Ametlla i gran part del País Valencià). En valencià existeixen també les formes palput i porput.

Intens.:—a) Augm.: pupudàs (puputàs), puputarro.—b) Dim.: pupudet (puputet).—c) Pejor.: pupudot (puputot).
Sinòn.:— || 2, pedaç, rémol.
  

era, eres

Era,eres

bar las eras,Beceite, bar de les eres,Beseit

ERA f.: cast. era. 
|| 1. Època determinada des de la qual comença a comptar-se una sèrie d'anys; la mateixa sèrie dels anys comptats a partir d'aquella època. Com hauem fetes taules a la nostra era al mig jorn de la dita nostra ciutat de Barchinona, Gilbert-Corsuno Astrol. 3. Era cristiana o era comuna: la que té per punt de partida el naixement de Jesucrist i és la generalment adoptada per a la cronologia en els pobles de civilització europea. Era hispànica: la que comença a comptar-se 38 anys abans del naixement de Jesucrist. Era islàmica o musulmana: la que té per punt de partida la fuita de Mahoma, i comença a comptar-se, per tant, l'any 622 després de Jesucrist. Eres geològiques: cadascuna de les grans divisions del temps de formació de la terra segons els geòlegs: era primitiva, era primària, secundària, terciària, etc.
|| 2. per ext., Espai de temps caracteritzat per una sèrie d'esdeveniments determinada. L'era dels màrtirs: nom que es dóna a l'època de gran persecució de l'Església durant els primers segles sota alguns emperadors romans. Esguardau un sol punt la vostra via, | frissosos esperits de la nova era, Collell Flor. 91. La supressió del dol... quan la viudeta Bofill preparant-se per a l'obertura de sos salons, no s'entenia de feina amb el tragí de la nova era,Pons Com an. 154.
    Fon.: éɾə (Barc., Palma); éɾa (Val.).
    Etim.: pres del llatí aera, mat. sign.

2. ERA f. 
|| 1. Espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre'ls i separar la palla del gra (pir-or., or., occ., val., bal., alg.); cast. era. La terra no és habitada per les coses animades sino en quarta part, e aquesta quarta part no és tota poblada... Donques envides roman la dita quarta part una pocha era en què habiten les gents, per comparació del cel, Genebreda Cons. 96. Segà lo dit blat e portà-lo a la era pera trillar, Eximplis, i, 131. A totes ses eres de Mallorca ja han batut,Roq. 34. L'oratjol du de les eres | olor de palla y cançons, Salvà Poes. 71. S'era mogut embatol, vent d'era, com diuen els pagesos, Galmés Flor 36. Llevar d'era: aplegar allò que s'ha batut i portar-ho al graner i a la pallissa (Mall.). Fer era: netejar-la, treure'n l'herba (Empordà).
|| 2. Espai de terra descobert, tancat de paret amb porxades al voltant, que serveix per a fer-hi la batuda i per a tenir-hi el bestiar (Pont de S., Esterri, Organyà, Tremp); cast. corraliza. 
|| 3. Edifici on es guarda el farratge per al bestiar (Sort, Norís, Tor). El pis de dalt les bordes, la pallissa (Àreu, Farrera, Tavascan).
|| 4. Espai de terra aplanada, semblant al destinat a la batuda, per a fer-hi operacions d'estesa de materials en diferents oficis; cast. era, tendedero. No gos entrar en lo dreçador o era on los pelicers... acostumen dreçar e estendre lurs cuyros, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 411).Era de rajoler: lloc pla on els rajolers estenen els rajols i altra obra d'argila o de terrissa. Era de batre roldó: espai aplanat i escombrat, enmig del bosc, on posen a secar les branques de roldó abans de batre-les (Empordà). Era carbonera: lloc on es posa a refredar el carbó que s'ha fabricat a la sitja. Amb el carbó que te se refreda a l'era carbonera ne tenes per les espècies y altres petits gastos de la familia, Caseponce Contes Vallesp. 51.
|| 5. Parada o taula d'hort; espai de terra planer, de forma quadrangular, limitat per quatre cavallons i destinat a plantar-hi una hortalissa determinada (Gir., Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q., Tortosa, Maestr.); cast. tabla. Ha hun ort ab dues eres de cols, e veus que'l senyor, per tal que les pugue reguar ara una era, fa una canal d'argent per la qual vingua l'aygua a la una era de les cols, e l'altra fa-y una canal de fust tot negre e podrit e corquat, Sermons SVF, i, 257.
|| 6. Espai quadrangular entre dos cavallons de les salines. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa de alluvions de aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1450 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 7. «Era o terreno per a edificar: Haec Area descripta futuro aedificio» (Lacavalleria Gazoph.). Aquesta accepció, que no és sinó una còpia del llatí area, ha estat copiada per diferents diccionaris catalans; no té realitat en la llengua parlada ni escrita.
|| 8. «A la cumbre que es campo raso, se le daba el nombre de era» (Balari Oríg. 73). Creiem que aquesta interpretació també és inexacta.
    Loc.
—Aquí fonc s'era d'Escorca: es diu per senyalar el lloc on existia altre temps una cosa que ha desaparegut o ha estat destruïda completament. (Mall.). Al·ludeix a l'era d'Escorca enfonsada amb els batedors i bísties, per càstig d'una greu irreverència, segons llegenda popular mallorquina cantada per Costa i Llobera én una de les seves «Tradicions i Fantasies».
    Refr.—a) «Qui no vol pols, que no vagi a l'era»: vol dir que per alliberar-se de desgràcies cal evitar de posar-se en el perill de sofrir-les. Vullch despachar la sardineta, y qui no vullga pols, que no vaja a la era, Rond. de R. Val. 49.—b) «Qui no té era ni trull, cada any se treu un ull»: vol dir que el qui no posseeix terra conradissa ni vinya, ha de fer molta despesa per a poder menjar (Calasseit).—c) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i del vi perdut» (Urgell, Segarra).—d) «Entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era» (Manresa).—e) «A Sant Joan, les garbes en el camp; a Sant Pere, les garbes en l'era» (Manresa).—f) «Algun dia eres era, ara ni era ni blat» (Tortosa); «Era, i no batien en ella» (Val.): es diu irònicament referint-se a una cosa de temps passat (que era en altre temps) que ara ja no existeix o que tal vegada no ha existit mai.
    Cult. pop.—L'era és generalment de forma circular o molt rodonenca, com escau a un lloc on l'operació de batre es fa o es feia en sentit circular. A certes comarques valencianes (Cullera, Xàtiva, etc.) l'era no és rodona, sinó poligonal (anomenada era a cantons). A les comarques pirenenques l'era sol esser un gran espai pla situat a la vora de les edificacions destinades a graners i a habitacions dels conradors; a llocs molt plujosos hi ha eres cobertes. A les comarques situades més a migjorn i de terreny més pla, les eres no estan tan adherides als edificis, sinó separades d'aquests. El pis de l'era sol esser d'argila (Penedès, Sta. Col. de Q., Calasseit, Morella, Vinaròs, Sanet) o de la mateixa terra del camp on es troba emplaçada, però també n'hi ha d'empedrades i d'enrajolades (Vinaròs, Morella, Xàtiva), i a Menorca són totes enrajolades i tenen una barana baixa de pedra. En general les eres són permanents, però en el País Valencià n'hi ha que es fan de nou cada any (Cast., Xàtiva, Gandia, Alcoi); les eres d'arròs solen esser enrajolades i permanents, mentres que les de blat solen esser de terra i fer-se cada any (Gandia). Per a fer una era, seguen el tros de terra corresponent, n'arrabassen el rostoll, remouen la terra, l'aplanen, la reguen, hi tiren pallús i hi passen un rutló o un pitjó per endurir-la (val.).
    Fon.: éɾə (Puigcerdà, Capmany, Ripoll, Empordà, Berga, Bagà, Ribes, Manresa, Granollers, Barc., Tarr., Mall., Ciutadella, Eiv.); éɾe (Pobla de L.); éɾə (Canet d'Adri, Noedes, Fontpedrosa); éɾa (Andorra, Pont de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Al.); éɾɛ (La Seu d'U., Organyà, Tremp, Balaguer, Ll., Fraga, Massalcoreig, Artesa, Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); éɾo (Pobla de S.); έɾa (Llavorsí, Isabarri, Tamarit de la L.); έɾo (Torre de C.); έɾɛ (Sort); јéɾə (Ripoll, Olot, St. Feliu de P., Camprodon, Amer, Calonge, Banyoles); јéɾo (Pobla de S.).
    Var. form.: iera (A la yera són las noyas, cançó pop. ap. Milà Rom. 71).
    Intens.:—a) Augm.: erassa.—b) Dim.: ereta, ereua, eretxa, erona, erol.—c) Pejor.: erota.
    Etim.: del llatí arĕa, mat. sign. || || 1, 4, 5.

abrecoc

abrecoc a Beseit , abrecoqué lo abre, abrecocs plural

Lo abrecoc tamé té una franja, com lo meu cul.

albaricoque

DOMASQUINO:

El curioso nombre de domasquino no guarda relación con las denominaciones que esta deliciosa fruta tiene en otras lenguas, que incorporaron la palabra del español: abricot (francés), aprikose (alemán) o apricot (inglés). Tampoco de la palabra original árabe “al-burquk” ni del latín “praecox” o “praecoquus”.
El origen de este nombre local tiene más que ver con la denominación que al fruto se le da en Argentina, Bolivia, Chile, Cuba, Andalucía, Canarias, Paraguay, Perú, Uruguay o Venezuela. En estos lugares se le llama “damasco”, posiblemente por asociación de la fruta con la ciudad de Damasco.
Así, domasquino parece ser una de las ricas reminiscencias de la dominación árabe de la zona, que se extendió entre los siglos VIII a XII. También lo es el intensivo cultivo de esta fruta que se realiza en la zona, particularmente en las localidades ribereñas del Jalón, como Calatayud y Paracuellos de la Ribera. (No es el triste y famoso Paracuellos de la guerra civil) 

ALBERCOC m. 

|| 1. Fruit de l'arbre Armeniaca vulgaris (V. albercoquer); cast. albaricoque. Si en fruites volem pensar, aci ha.... cireres de diverses sorts, guíndoles, albercocs, magranes, ginjols, Eximenis Reg. 25. En ceyll jardí los fruiters | eren de totes maneres | ... | codonys, albercochs, cireres, Diuis. Mall., 11.—Dins la mateixa espècie botànica dels albercocs hi ha moltes varietats de forma, grossària i color, que tenen tots aquests noms: Albercoc ambresquillenc (Alcoy): és xicotet, vermell i no gaire bo, i té la molla molt adherida al pinyol; madura a darrers de juny. Albercoc blanc (Eivissa): té el color blanquinós. 
Albercoc bord capona (Campanet): és de pell blanca i de popa molt sucosa i gustosa. Albercoc bord crespí (Campanet): és de popa forteta i tarda a madurar. Albercoc cagó (Xàtiva): és menudet, vermell i groc, no gaire bo; madura pel maig i juny. Albercoc cigala (Manacor): és abundós i dolent, de pinyol agre; madura molt prest. Se diu cigala perque prové de Son Cigala. Albercoc de caramelo (Castelló de la P.): és menut, vermell i dolç. Albercoc de domàs blanc (Mall.): és petit, molt sucós, de pell molt blanquinosa i poc gustós; madura pel juliol. Albercoc de domàs vermell (Mall.): és molt petit i sucós, de pell vermella i fina, i fa com fils en el capoll; no és molt bo. Albercoc de galta (Llucmajor): és gros, a una banda vermell i a l'altra blanquinós, i molt fi; madura devers el juny o juliol. Albercoc de la galta roja (Xàtiva, Cullera, Alcoi): és grosset, groc per una cara i vermell per l'altra i dolç; madura pel juny o juliol. Albercoc de la gran casta (Manacor): és gros i bo. Albercoc del Patriarca: és gros, blanquinós i bo, i madura pel juny (Alcoi, Castelló); és gros, groc-vermellós i boníssim (València, Cullera, Xàtiva). Albercoc de l'ull blanc: és gros, blanc de cera, primerenc i no molt dolç (Castelló, Alcoi); és blanc, dolç (Xàtiva). Albercoc de marge (Castelló): és menut, roget i poc dolç; madura a la darreria de juny. Albercoc d'En Caparró (Campanet): és de popa forta i pell vermella. Albercoc d'En Pila (Campanet): és petitet i no gaire bo. 
Albercoc d'En Pua (Campanet); és petit i sempre de color verda. 
Albercoc d'En Violeta (Campanet): és de pell blanca i popa saborosa, molt tardà. Albercoc de pinyol agre (Llucena, Balears): és gros, de carn blanca i pinyol agrenc. 
Albercoc de pinyol de sucre (Vilafranca de Bonany): és petit, de pell un poc aspra, però la popa és molt saborosa; madura pel juliol. Albercoc de pinyol dolç (Calasseit, València, Balears): és gros, molt gustós, i el pinyol és mengívol. Albercoc de Sant Joan (Manacor): madura en el juny i no és gaire bo. Albercoc de Sant Pasqual (Castelló): és vermell i menut; madura pel maig. Albercoc gavatxet: és el més primerenc, molt vermell i un poc més petit que els ordinaris (Martí G. Dicc.). Albercoc granat (Campanet): és molt petit, però saborós. Albercoc moscatell (Mall.): és no molt gros, groguet blanquinós, molt bo. Albercoc negre (Mall.): és petit, verd fosc per fora, amb suc ben vermell; madura pel maig i no és gaire bo. Albercoc pigós (Alcoi): és gros, verdós i no molt bo; madura a la primeria del juliol. Albercoc porquí: és petitet, groc vermellós, no gaire gustós, i madura pel maig i juny (Alcoi, Cullera, Xativa); és tardà (Eivissa). Albercoc rosal (Campanet): és molt gros, de carn molt fina i pell color de rosa. Albercoc sucrer (Manacor): és petitó, molt dolç. 
Albercoc taronjal (Mall.): és gros, vermell, molt sucós i saborós, amb el pinyol dolç; madura devers el juny. Albercoc vermei (Manacor): és mitjancer, molt pelut i dolent; només el mengen els animals. 

|| 2. m. i adj. Bajà, poc-seny, irreflexiu; cast. mastuerzo. «Sempre seràs un albercoc» (Benigànim). «No sies aubercoc» (Mall., Men.). ¡Vaja un conexement y vaja una compassió que té aquest aubercoch! Roq. 27. S'aubercoch hi consentí, per darli gust. Alcover Rond., i, 14. «Albercoc de marge: patán, el sujeto sencillo e ignorante» (Martí G. Dicc.).

    Loc.—a) Esperar que munt es joc, esperança d'aubercoc (Marroig, Refr. mall.).—b) ¡Es teu aubercoc! Expressió que s'empra humorísticament per desmentir qualcú amb resolució (Mall.). Equival a la frase mallorquina «es teu beneit», ja que aubercoc significa ‘beneit, bàmbol’ (BDLIC, xiv, 262).

    Var. form.: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc (Alg.).

  

    Intens.—a) Augm.: albercocarro, albercocàs, albercocot.—b) Dim.: albercoquet, albercoqueu, albercoquiu.—c) Pejor.: albercoquetxo, albercocot.

    Etim.: de l'àrab. al-barquq, ‘l'albercoc’, compost de l'art. al i d'un mot pres del llatí praecŏquum, ‘fruita primerenca’ i especialment ‘albercoc’. Els alarbs no prengueren dit mot directament del llatí, sinó del gr. πραικὄκκιον derivat de la mateixa rel de praecoquum (<praecoce).

ALBERCOQUER m. bot. 

Arbre de la família de les amigdalàcies: Armeniaca vulgaris Lamk.: cast. albaricoquero. Se fa de 3 a 6 ms. d'altària; té la soca llisa; fulles oval-cordiformes, acuminades, doblement dentades, no peloses, subcoriàcies, de peciol glandulós; flors blanques o rosades, precursores de les fulles, solitàries o geminades; calze acampanat, purpurascent, caduc; fruit (albercoc) globulós, pubescent-vellutat, carnós, suculent, ordinàriament groc o amb una part vermella, i solcat per una regata des del capoll fins a l'ull; el pinyol és ovoidal comprimit, llis i carenat. Floreix en el març i el fruit madura entre el maig i el juliol. Se fa per cultiu a totes les nostres comarques, i tant l'arbre com el fruit té diferents qualificatius segons la varietat de forma, grossària i gust del fruit (V. albercoc, || 1).
    Var. form.: albercoquer, abircoquer, abrecoquer, abrecroquer, abricoquer, abricoter, abricotier, albaricoquer, albecroquer, albricoquer, ambercoquer, aurecoquer, baracoquer, benacroquer, bercoquer, berecroquer, bericoquer, bricoquer, mercoquer, obrecoquer, ubercoquer, abrebaracoquer.
    Fon.: aɫβeɾkokéɾ (Val., Xàtiva, Alacant, Alcoi); aɫβeɾkoké (Llucena); əwβəɾkuké (Tarragona, Valls, Menorca, Eivissa); awβeɾkoké (Pla d'Urgell, Calasseit, Falset, Gandesa, Tortosa); əwβəɾkoсé, əwβəɾkoké (Mall.); uβəɾkuké (Ciutadella); aɫβɾekokéɾ (Cast.); aɫβiɾkoké (Alcalà de X.); aɫβekɾoké (Pradell); aɫβeɾikokέ (Sort); awβeɾikoké (Torre de Cabdella); uβɾəkuké (Berga); oβɾekoké (Balaguer); uβɾəkluké (Solsona); uβɾəkɾuké (Solsona); əmbəɾkuké (Vendrell); ambeɾkokéɾ (Sueca, Gandia, Benialí, Benilloba); bəɾəkuké (Elna); bəɾkuké (Vic, Lluçanès, Sta. Col. de Q.); beɾkokéɾ (Pego, Calp); beɾikokέ (Esterri d'À., Sort); bɾikuké (Arles, Cadaqués, Darnius, Figueres); bɾikuté (Formiguera, Serrallonga); abɾabaɾakuké (Alg.).
    Intens.—a) Augm.: albercoqueràs, albercoquerot.—b) Dim.: albercoqueret, albercoquereu, albercoqueriu.—c) Pejor.: albercoqueretxo, albercoquerot.

BAJOCA

BAJOCA f. 

|| 1. Clovella llarguera que conté els grans o bessons de les plantes lleguminoses (Cat., Bal.); cast. vaina. Cinc pèsols hey havia dins sa bajoca, Roq. 13. 

|| 2. El fruit de la planta Phaseolus vulgaris o mongeta, inclosa la clovella (Urgell, Camp de Tarr., Priorat, Tortosa, Vinaròs, Val.); cast. judía. Es molt freqüent l'arròs en bajoques seques o tendres, Martínez Folkl. Val. i,36. 

|| 3. Pebre que no és coent (Benilloba, Biar). 

|| 4. Poncella, flor encara no desclosa (Llucmajor); cast. capullo. 

|| 5. m. i f. Beneitot, persona de poc seny (Cat., Al., Bal.); cast. babieca, necio. La fembra que ha per marit una bajoca e una bestia, Eximenis Dones 22 (ap. Aguiló Dicc.). Tenia un fiy, bajoca de tot, Alcover Rond. i, 21. En lloch de pendre pesar..., com una bajoca es ria y dels fadrins se burlava, Martí G., Troços 74.
    Loc.

—Esser com un campanar de bajoques: anar massa adornat, carregat de flocs (Urgell, Val.).
    Fon.: bəʒɔ́kə (pir-or., or., bal.); baʒɔ́kɛ (Ll., Urgell, Falset); baјʒɔ́ka (Ascó, Tortosa); baјʒɔ́kɛ (Bot, Vinaròs); baʧɔ́ka (Val.); baʒɔ́ka (Dénia); baʤɔ́ka (Llucena); bágɔ́kɔ (Gandia, El Pinós, Campello); baʤɔ́kɛ (Alcoi).
    Etim.: probablement derivat de Bajae, nom d'una ciutat d'Itàlia (V. bajà); però no es veu clar l'origen de la terminació -oca.

Lexique roman; Falhir, Faillir - Falsar

 

Falhir, Faillir, v., lat. fallere, faillir, faire une faute, manquer. 

Cel qui ve son bon amic faillir, 

Molt l' ama pauc, si no ill l'o ausa dir. 

R. Bistors: Non trob. 

Celui qui voit son bon ami faillir, l'aime très peu s'il ne le lui ose dire.

Qui mais val, mais fay de falhimen,

Can falh en re, que us hom ses valor. 

B. Carbonel: Per espassar. 

Qui vaut davantage, fait plus grande faute, lorsqu'il manque en quelque chose, qu'un homme sans mérite.

Com ab los sieus que ja no falhiran 

En nulha re, sol qu'om no falha lor. 

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Comme avec les siens qui jamais ne manqueront en nulle chose, pourvu qu'on ne leur manque pas.

- Faire défaut, faire faute.

Vitalha lor falh, no 'n pogron aver mia. (chap. mia: mica.)

Guillaume de Tudela.

Victuaille leur manque, ils ne purent en avoir mie.

Fig. Res de be no y falh, mas quan merces. 

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Rien de bien n'y manque, excepté merci.

- Perdre, laisser échapper l'occasion.

Ab gran dreg, faillon a conquerer 

Terras e gent, quan n' an cor e voler. 

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Avec grand droit, ils manquent de conquérir terres et gent, quand ils en ont désir et vouloir. 

Subst. Falhir apel so don blasme se mier,

Qu'autre falhir no m fai nul cossirier. 

Nat de Mons: La valors. 

J'appelle faillir ce dont blâme se mérite, vu qu'autre faillir ne me fait nul chagrin. 

Part. pas. Mas tant es vas mi fallida 

Qu'aissi lais son senhoratge. 

B. de Ventadour: La doussa votz.

Mais elle est tellement faillie envers moi, que je laisse ainsi sa domination.

Subst. Als faillitz don avinens perdo.

P. Vidal ou Giraud de Borneil: No s'es savis.

Aux faillis donne agréable pardon.

ANC. ESP.

Falido ha a mio Cid el pan è la cebada.

Poema del Cid, v. 589.

CAT. Falir, fallir. PORT. Falir. IT. Fallire. (ESP. faltar; chap. faltá.)

2. Falhidamen, adv., d'une manière fautive, fautivement.

Casqus a parlat mal perfiechamen e falhidamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

Chacun a parlé imparfaitement (N. E. mal + perfiechamen = parfaitement) et d'une manière fautive.

ESP. Falidamente (N. E. sin fundamento, en vano).

3. Falha, Failla, s. f., lat. falla, faute, manquement.

Per la falha qu' el fag avia, que se traisses la ongla del det menor.

(chap. Per la falta que ell fet habíe, que se traguere la ungla del dit menut.)

V. de Guillaume de Balaun.

Pour la faute qu'il avait faite, qu'il se tirât l'ongle du doigt moindre.

Loc. Cansos, a totz potz dir en ver

Que mon chan non agra failla. 

Peyrols: Manta gens. 

Chanson, tu peux dire à tous en vérité que mon chant n'aurait pas faute.

Adv. comp. Coguos en seretz ses falha.

(chap. Cornuts (ne) siréu sense falta.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Vous en serez cocu sans faute.

CAT. ANC. ESP. Falla. ESP. MOD. PORT. Falta. IT. Falla.

4. Failhida, Faillida, Falida, s. f., faute, manquement.

Ja en mi no trobara faillida.

A. Caille: En mon cor. 

Jamais en moi ne trouvera faute. 

Loc. Car qui mais val, mais dopta far failhida.

A. Daniel: Lanquan vei.

Car qui vaut plus, redoute davantage de faire faute. 

Adv. comp. Els focs yfernals

Ardretz, senes falida.

(chap. Als focs infernals “arderéu”, tos cremaréu, sense falta. No se diu ardre en chapurriau, sinó ensendres, cremás, pendre, botás foc, sucarrás, etc.)

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Vous brûlerez, sans faute, aux feux infernaux.

5. Falhizo, s. f., faute, manquement.

Mas en vos falhizos 

Non deu pensar sia.

Le Moine de Foissan: Be m'a lonc. 

Mais je ne dois penser qu'en vous soit faute. 

Loc. Amar la dei, sinon fas falhizo.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Je dois l'aimer, sinon je fais faute.

6. Falhimen, Faillimen, s. m., faute, erreur.

Cre qu'en sia veramenz

Penedenz 

De trastotz mos faillimenz.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Je crois que j'en sois véritablement repentant de toutes mes fautes.

Els falhimens d' autrui taing c'om se mir,

Per so c' om gart se mezeis de faillir. 

Folquet de Marseille: Ja no s cug.

Il convient qu'on se mire aux fautes d'autrui, pour qu'on se garde 

soi-même de faillir.

Loc. Pueis dizon tug, quant hom fai falhimen: 

Be m par d'aquest qu'en donas non enten.

Raimond de Miraval: D'amor son totz. 

Puis disent tous, quand on fait faute: Bien me paraît de celui-là qu'il ne porte pas d'affection aux dames.

ANC. ESP.

So ja por mis peccados en falliment caido. (MOD. literal: Soy ya por mis pecados en falta, error, caído.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 633.

ANC. CAT. Faliment, falliment. ESP. Falimiento (falta, error).

PORT. IT. Fallimento.

7. Faillensa, Falhensa, s. f., faute, erreur.

Gardar me dei de faillensa.

B. de Ventadour: En aquest gai.

Je dois me garder de faute.

Loc. D'aiso m conort quar anc no fis falhensa.

(chap. D'aixó me consolo que may (abans, antes) no vach fé cap falta.) 

La Comtesse de Die: A chantar m' er.

Je m'encourage de ce que jamais je ne fis faute.

Adv. comp. Vius, ses falhensa, 

Entrera en paradis. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Vivant, sans faute, j'entrerais en paradis. 

ANC. FR.

Perjurez sunt verz tei, si veincras sainz faillance. 

Roman de Rou, v. 2179.

ANC. ESP.

Non temo de riquezas nunqua aver fallenza. 

Poema de Alexandro, cop. 41.

ANC. CAT. Fallença. ESP. MOD. Falencia. PORT. Falencia, fallencia. 

IT. Fallenza. (chap. fallensa, falta, error. ) 

8. Fauta, s. f., faute.

Mas per fauta de be.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Mais par faute de bien.

CAT. ESP. PORT. IT. Falta.

9. Defalhir, Defaylhir, v., défaillir, tomber en défaillance, expirer, manquer, commettre une faute.

Comenza a defaylhir, vilheza l' a vencut. V. de S. Honorat.

Il commence à défaillir, vieillesse l'a vaincu.

Si s'en van... defalhiran per la via.

(chap. Si sen (s'en) van... (se) morirán (fallarán, caurán) per la vía, per lo camí.)

Trad. du N.-T, S. Marc, C. 8.

S'ils s'en vont... ils tomberont en défaillance par le chemin.

Quar qui defalh, 

Ni a senhor falh, 

Greu er que no s'en duelha. 

Guillaume de Montagnagout: Bel m' es. 

Car qui commet une faute, et manque à seigneur, il sera difficile qu'il ne s'en repente. 

Part. prés. No creis ges la natura

De Dieu quan nays creatura, 

Ni merma quant es defalhens. 

Brev. d'amor, fol. 11. 

La nature de Dieu ne croît point quand naît créature, ni elle ne diminue quand elle est expirante.

ANC. CAT. Defallir. ESP. Desfallecer. PORT. Defalecer. IT. Sfallire.

10. Defalhiblament, adv., discontinuellement.

Per aycellas meteyssas ostias, las quals ufron non defalhiblament.

(chap. literal: Per aquelles mateixes hosties, les cuals oferixen no descontinuadamen. Se han de oferí hosties ben assobín, que a la gen li fan molta falta, sobre tot als aragonesos catalanistes, franchistes y fablistes, amiguets dels hereus de Luis Companys.)

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Par ces mêmes hosties, lesquelles ils offrent non discontinuellement.

11. Defalhida, s. f., faute, omission.

Las defalhidas de sas penedensas.

V. et Vert., fol. 89. 

Les omissions de ses pénitences.

12. Desfalhiso, s. f., faute, erreur.

Per l' umana desfalhiso.

(chap. Per la humana falta, error, errada; cagada, pifiada, etc.)

Brev. d'amor, fol. 170.

Par l'humaine faute.

13. Defalhiment, Defailliment, s. m., défaillance, manque, défaut.

Sinon en defalhiment d'autres bens.

Statuts de Provence. Masse, p. 182.

Sinon en défaut d'autres biens.

Aisi com lo solelh a sos defalhimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De même que le soleil a ses défaillances.

Car moron a dezayres e a defailliment. V. de S. Honorat.

Car meurent par malaise et par défaillance.

CAT. Defalliment. ESP. Desfallecimiento. PORT. Desfalecimento.

(chap. Desfallimén de forses, caiguda, patatús, fluixera, etc.)

14. Defaillensa, Defalensa, s. f., défaillance, défaut, défection.

Quan non a defaillensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon.

Quand il n'a pas de défaut.

D'on cessa la defalensa. Brev. d'amor, fol. 34.

D'où cesse la défaillance.

14. Defauta, Deffaulta, s. f., omission, manquement, défaut.

Complisca ma defauta. V. de S. Honorat.

Remplisse mon omission.

Que las penhoras e las deffaultas scian al rey et al conestable per mieg a partir.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. X, p. 609. 

Que les amendes et les manquements soient au roi et au connétable par moitié à partager.

Per deffauta de son retorn.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 225. 

Par défaut de son retour.

ANC. FR. Pour ce par deffaulte de joye.

Charles d'Orléans, p. 239.

Ladicte place estoit imprenable, sinon par deffaute de vivres.

(chap. La dita plassa siríe inexpugnable, que no se pot pendre, sino per falta de minjá, vitualla, vitualles, lo que fa falta per a viure; aigua incluida. Esta plassa forta: castell, fortalesa, com p. ej. Peñíscola.

Ara me ve al cap, ¿de aón bebíen aigua dolsa los de Peñíscola al tems de Benedicto XIII, lo Papa Luna?)

Monstrelet, t. III, fol. 12.

ANC. CAT. Defalt.

16. Mesfaillir, v., défaillir, manquer, mourir.

Si uns d' els mesfaillia ses leial heres.

(chap. Si un d'ells (se) moríe sense heréu legal.)

Tit. de 1225. Arch. de l'archev. d'Arles.

Si un d'eux mourait sans héritier légal.

Fals, adj., falsus, faux.

Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes e falsas canas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu trompes tes voisins avec faux poids et fausses mesures.

Anc no fui fals ni trichaire.

B. de Ventadour: Lo rossignols. 

Je ne fus oncques faux ni tricheur. 

Dels fals guirens. 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera vida. 

Des faux garants. 

Subst. Las falsas e 'l fenhedor 

Volgra fosson ad un latz.

G. Faidit: Tug cil que. 

Je voudrais que les fausses et les trompeurs fussent en un côté.

ANC. FR. Robert de Belesme fu fals.

Roman de Rou, v. 15046. 

Par ses falses inductions.

Monstrelet, t. 1, fol. 69. 

Si faint une false novele. 

Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 56. 

CAT. Fals. ESP. PORT. IT. Falso. (chap. Fals (o falso), falsos, falsa, falses.)

2. Falsamen, adv., faussement, injustement, avec fausseté.

Drutz qu' ama falsamen,

Deu, per dreg jutjamen, 

Aver fal guizardo.

G. Faidit: Razon e. 

Amant qui aime avec fausseté, doit, par droit jugement, avoir fausse récompense. 

Cuidan sai sostraire 

A lurs vezis las terras falsamen.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

Pensent ici soustraire injustement les terres à leurs voisins.

ANC. FR.

Ne la lei ke tenum de Deu omnipotent

Ne deit pur la malsun aver jà falsement.

Roman de Horn, fol. 10.

CAT. Falsament. ESP. PORT. IT. Falsamente. (chap. Falsamen, igualet que al ocsitá, sense t final que no se pronunsie. Se podríe escriure “fálsamen”, en tilde, perque lo acento está a la primera a, pero los adverbios en chapurriau a vegades tenen mes de un acento, sobre tot los mes llarcs, com misteriosamen, asseleradamen, etc.)

3. Falsetat, Falsedat, s. f., lat. falsitatem, fausseté, perfidie.

Falsetat contra ver vay.

(chap. La falsedat va contra la verdat; lo ver : lo verdadé.)

G. Anelier de Toulouse: Ara farai.

Fausseté va contre vrai.

Fig. Falsedatz e desmezura

An batalha empreza

Ab vertut et ab dreitura.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Fausseté et débordement ont entrepris bataille contre vertu et droiture.

ANC. FR. Ce que ceux-là ont employé pour vanité et falsité.

FR. P. Crespet, Tr. de Tertullien, aux martyrs. 

A en ci uiz vus dirai un mot de falsitez...

Vers tuz treis defendrai ke ço es falsetez.

Roman de Horn, fol. 13 et 14. 

CAT. Falsedat. ESP. Falsedad. PORT. Falsidade. IT. Falsità, falsitate, falsitade. (chap. Falsedat, falsedats.)

4. Falsesa, s. f., fausseté, perfidie.

Hom qu' enjan e falsesa 

Sec nueg e jorn voluntos. 

T. de Bertrand et de Bernard: En Bernatz.

Homme qui nuit et jour suit volontiers tromperie et fausseté. 

ANC. CAT. Falseza. ANC. IT. Falsezza.

5. Falsia, s. f., fausseté, fourberie, tromperie.

Amors a gran falsia.

Pons de Capdueil: Ben es folhs. 

Amour a grande fausseté.

Fig. Falsia

Dels fals plazers.

J. Estève: L' autr' ier el gay. 

Fausseté des faux plaisirs.

CAT. ESP. (falsía) PORT. ANC. IT. Falsia.

6. Falsura, s. f., fausseté, faute.

Quar ma lengua non retrai la falsura 

Dels fals clergues.

P. Vidal: Ma voluntatz. 

Car ma langue ne retrace la fausseté des faux clercs.

S'anc vas vos fezi nulha falsura.

Arnaud de Marueil: A gran honor. 

Si oncques vers vous je fis aucune faute.

Adv. comp. Per amar leialmen, ses falsura. 

G. Faidit: Si anc nulhs. 

Pour aimer loyalement, sans fausseté.

ANC. CAT. PORT. IT. Falsura.

7. Fallacia, s. f., lat. fallacia, tromperie, fourberie.

Totas fallacias... que hom apparelha per donar ad autre dampnatge.

V. et Vert., fol. 24.

Toutes tromperies... qu'on apprête pour donner dommage à autre.

Dire veritat ses enveia e ses fallacia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Dire vérité sans envie et sans tromperie.

CAT. Fallacia. ESP. Falacia. PORT. IT. Fallacia. (chap. Falassia, falassies: mentira, mentires; engañ, engañs, fraude, fraudes, etc.)

8. Fallable, adj., trompeur. 

Ab belas paraulas fallablas.

(N. E. Así engañó el doctorcico Arturico Quintana Font a muchos, por ejemplo a Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, y a otro Arrufat de Valjunquera, para crear la asociación catalanista del Matarraña, denominada Ascuma, disfrazada de cultural. Después engañaron a cuatro alcaldes iletrados para hacer la declaración de Mequinenza, y ahora, en 2024, estos “ploramiques” catalanistas siguen intentando engañar al populacho semi analfabeto que hay en Aragón.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 128.

Avec belles paroles trompeuses.

9. Falsadre, Falsador, s. m., faussaire, faux-monnayeur.

Falsadre que portes moneta falsa.

(chap. Falsificadó que portare moneda falsa. Ojo a les leys antigues, que la falsificassió de moneda se pagabe assobín en lo coll.)

Redra hi lo senhor son chaptal d'aquo, al falsador.

Tit. de 1400. Arch. du Roy., K. 867.

Faux-monnayeur qui portât fausse-monnaie. 

Le seigneur lui rendra, au faussaire, son capital de cela.

ANC. FR. Comment finera le faulseur des marchandises.

Prophécies de Merlin, fol. 37.

10. Falsari, s. m., faussaire.

Anc el mon mais tant no foron trachor

Ni falsari sufert.

G. Riquier: Jamais non.

Oncques plus au monde ne furent tant soufferts traîtres ni faussaires.

Per aysso sera jutjatz coma fals monedier e coma falsari.

(chap. Per naixó sirá jusgat com a fals monedé y com a falsificadó.)

V. et Vert., fol. 24.

Pour cela il sera jugé comme faux-monnayeur et comme faussaire.

El seria punyt coma falsaris.

(chap. Ell siríe castigat com a falsificadó.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 244.

Il serait puni comme faussaire.

ANC. CAT. Falsari. ESP. PORT. IT. Falsario.

11. Falsar, v., lat. falsare, fausser, plier, rompre.

Fier un cavalier que 'lh falset l'alcoto.

Guillaume de Tudela.

Frappe un cavalier de manière qu'il lui faussa la cotte-de-maille.

Ni l'escut ni l'auberc falsar.

Roman de Jaufre, fol. 11. 

Ni l'écu ni le haubert fausser.

Par ext. Co hom pot falsar la moneta o lo sagell dell rey.

(chap. Com se pot falsificá la moneda o lo sello del rey; hom pot es un impersonal: se pot. Los fransesos escriuen on peut.)

V. et Vert., fol. 24.

Comme on peut fausser la monnaie ou le sceau du roi.

Fig. Falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130.

Faussent leur mariage.

S' as falsat ton covinen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu as faussé ton accord.

- Égarer.

Amors falset mon sen

Tan qu'una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget. 

Amour égara mon esprit tellement que j'aimai une ingrate.

Loc. Quar ab gelos non pot donna durar 

Que sia pros, ans li falsa paria. 

T. d'une dame et de son ami: Amics privatz. 

Car avec jaloux ne peut durer que dame soit honnête, mais lui fausse compagnie. 

Part. prés. Bos linhatges

Descazen e falsan. 

B. Sicard de Marjevols: Ab greu. 

Bon lignage tombant et se faussant. 

Part. pas. Perpong falsat e romput.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Pourpoint faussé et rompu.

ANC. FR.

Car en plusurs lius ert sun habrec falset. 

Roman de Horn, fol. 19.

Ne li deiz al busuing ne faillir ne falser.

Roman de Rou, v. 4471.

ANC. ESP.

Despues a don Carnal falso l la capellina.

Arcipreste de Hita, cop. 1077.

ANC. CAT. Falsar (N. E. A los catalanistas les gustó mucho falsear la historia, los textos, y siguen con la misma pauta, ahora no sólo con textos, sino con todos los medios a su alcance.)

ESP. MOD. Falsear. ANC. PORT. Falsar. IT. Falsare.

(chap. Falsejá: falsejo, falseges, falsege, falsegem o falsejam, falsegéu o falsejáu, falsegen; falsejat, falsejats, falsejada, falsejades.
falsificá: falsifico, falsifiques, falsifique, falsifiquem o falsificam, falsifiquéu o falsificáu, falsifiquen; falsificat, falsificats, falsificada, falsificades.)