Mostrando las entradas para la consulta llichí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llichí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 28 de mayo de 2024

Lexique roman; Meditatio - Semi


Meditatio, s. f., lat. meditatio, méditation.

Per bonas meditatios. Regla de S. Benezeg, fol. 29.

Par bonnes méditations.

CAT. Meditació. ESP. Meditación. PORT. Meditação. IT. Meditazione.

(chap. Meditassió, meditassions; v. meditá: medito, medites, medite, meditem o meditam, meditéu o meditáu, mediten; meditat, meditats, meditada, meditades.)

2. Meditatiu, adj., lat. meditativus, méditatif. 

Substantiv. La meditativa, coma: Yeu perpesse a legir.

(chap. La meditativa, com: yo penso en lligí o llichí al agüelo sebeta.)

Leys d'amors, fol. 73.

La méditative, comme: Je pense à lire.

CAT. Meditatiu. ESP. PORT. IT. Meditativo. (chap. Meditatiu, meditatius, meditativa, meditatives.)


Medulla, s. f., lat. medulla, moelle.

La corrupcio ja ha conseguda la medulla del os.

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

La corruption a déjà pénétré la moelle de l'os.

- Ce qu'il y a de plus pur, fleur, en parlant de la farine.

Polvera de moli..., es medulla de la farina.

Trad. d'Albucasis, fol. 57.

La poussière de moulin..., c'est la fleur de la farine.

ESP. (médula) PORT. Medula. IT. Midolla. (chap. Médula, médules; lo moll del os; la molla del pa; la flo de la farina : la flo de les bachilleres del carré de la Muleta de Beseit.)

(chap. Médula, médules; lo moll del os.)

2. Meola, Mealha, Melha, Muelha, Mezola, Mezolla, Mezolha, s. f., moelle, centre, moitié, milieu.

Car si m' art dinz la meola 

Lo fuecx, non vuelh que s' escanta.

A. Daniel: Autet e bas. 

Car si le feu me brûle dans la moelle, je ne veux pas qu'il s'éteigne. Un Un manuscrit porte muelha.

La mezolha de la spina del dors. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. La molla o médula del esquinás : espina dorsal.)

La moelle de l'épine du dos.

Merma mezolas e cervelas.

Brev. d'amor, fol. 34.

Diminue moelles et cervelles.

Fig. Comensero a tornar atras ans que fosso a la melha. Philomena. Commencèrent à retourner en arrière avant qu'ils fussent à la moitié.

La sancta arma de Jhesu Crist que fon ben plena e noyrida de la preciosa mezolla, so es de la savieza de Dieu. V. et Vert., fol. 36. 

La sainte âme de Jésus-Christ qui fut bien pleine et nourrie de la précieuse moelle, c'est-à-dire de la sagesse de Dieu.

Prop. Ieu 'lh part l' uov e la mealha.

Bertrand de Born: Un sirventes on motz.

Je lui partage l'oeuf et la moelle.

3. Mezol, Mezoll, Mezolh, s. m., moelle, centre, milieu, noyau.

Lo cor e 'l mezol d' aquest albre. V. et Vert., fol. 36. 

Le coeur et la moelle de cet arbre.

Loncs rams redons, ples d' alcu mezolh. Eluc. de las propr., fol. 222.

Longs rameaux ronds, pleins d'aucune moelle. 

Fig. Escalfon totz los mezolls del cor e lo fan escumar en luxuria.

V. et Vert., fol. 85.

Échauffent tous les noyaux du coeur et le font écumer en luxure. 

ESP. Meollo. IT. Midollo.

4. Medullar, adj., lat. medullaris, médullaire. 

Consumpcio d' humor medullar.

Eluc. de las propr., fol. 62. 

Consomption d'humeur médullaire.

(chap. Medulá, medulás. ESP. Medular.)

5. Mezolhos, adj., lat. medullosus, moelleux.

Es be mezolhos et ab pauca 'scorsa.

Humida et mezolhosa.

Eluc. de las propr., fol. 224 et 225. 

Est bien moelleux et avec mince écorce. 

Humide et moelleuse.

(chap. Que té molta molla : moll, molls, molla, molles.) 

Mei, Meg, Meig, Meitz, Meich, Miei, Mieg, Miech, Mietz, Miey, Mieig, Mieiz, adj., lat. medius, mi, demi, qui est au milieu, mitoyen. 

Voyez Denina, t. III, p. 120; et Ihre, Diss. alt., p. 255.

De meg aripin de vinea, lo cart. Titre de 987. 

De demi arpent de vigne, le quart.

Miega chanso semenarai e mieg vers. 

Savari de Mauleon: Qui bon frug. 

Je sèmerai demie chanson et demi vers. 

Van outra mar, e son en mieia via. 

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Arnaud. 

Vont outre mer, et sont à mi chemin.

Per meias las palutz. Guillaume de Tudela. 

Par les marais mitoyens.

Cet adjectif, joint à Loc, Jorn, Dia, Nuech, a formé des substantifs composés. Voyez ces mots. 

Substantiv. Lo comenzamen e la fi

Vol saber, e 'l mei atressi. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Le commencement et la fin veut savoir, et le milieu aussi.

Loc. Que mesesso las messios mieig e mieig. 

Tit. de 1203. Arch. du Roy., J. 304.

Qu'ils missent les dépenses moitié par moitié.

Adverbial. A crebar ni a miech partir.

Marcabrus: Pois s' enfulleysson.

A crever ni à mi partir.

Mietz mortz vau per un sendier.

Raimond de Castelnau: Entr' ira. 

Demi mort je vais par un sentier.

Malamen tenia Autafort, qu'era mieiz seus. 

V. de Bertrand de Born. 

Tenait injustement Hautefort, qui était moitié sien. 

Adv. comp.

N' Astorga casec el sablon de miey morta. 

V. de S. Honorat. 

Dame Astorgue tomba sur le sable à demi morte. 

De miehtz fo arabitz de mietz morais.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96. 

Fut à moitié arabe et à moitié maure.

Prép. comp. 

Anc no m gardiei, tro fui en miei la flama.

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Oncques je ne pris garde, jusqu'à ce que je fus au milieu de la flamme.

Prop a guerra qui l' a en mieg del sol, 

E plus prop l' a qui l' a sotz son coychi.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Proche a guerre qui l'a au milieu du sol, et plus proche l'a qui l'a sous son coussin. 

ANC. FR. En mi-voie de son manoir.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 2. 

Il attendoit tout seul illec en mi la rue.

Arrêts d' amour, p. 82. 

L' aigua m cor denan per miei lo vis.

B. de Ventadour: Bels Monruelhs. 

L'eau me court devant au milieu du visage. 

ANC. FR. Sovent vait par mi cele rue.

Tresperce soi par mi le flanc.

Fables et cont. anc., t. II, p. 94, et t. IV, p. 349.

Mès m'a par mi la main pris. Roman de la Rose, v. 1937. 

CAT. Medi. ESP. Medio. PORT. Meio. IT. Mezzo. 

(chap. Mich, mijos, mija, miges.)

2. Mest, Mez, prép., parmi, entre.

Pueys er mest nos tot l' aurs partit.

(chap. Después sirá entre natros tot l'or partit. Mest, mez : a miges.)

Gavaudan le Vieux: Senhors per.

Puis sera entre nous tout l'or partagé.

Sai mest nos mostran gran cobeeza.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor. 

Ici parmi nous ils montrent grande convoitise. 

Prép. comp. Es la meiller e la plus pros 

Dompna que sia de mest nos. 

Guillaume de Berguedan: Ar el mes. 

Est la meilleure et la plus vertueuse dame qui soit au milieu de nous.

Ben volgra fos say 

Aquel bos costum per mest nos.

T. de G. Rudel et de Giraud: Guiraut.

Bien je voudrais qu' existât ici cette bonne coutume au milieu de nous.

3. Meias, Meian, Mejan, adj., moyen, mitoyen, du milieu, médiateur. Alcus son, l' us autz, los autres plus bas, alcus autres meias.

V. et Vert., fol. 46.

Aucuns sont, les uns hauts, les autres plus bas, quelques autres mitoyens. 

Selarier, sacrista

Major, menor, meia.

G. Riquier: Pus Dieu.

Cellérier, sacristain majeur, mineur, moyen. 

Ric hom, quan va per carreira, 

El mena per companheira

Malvestat, que vai primeira

E mejana e derreira.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Homme puissant, quand il va par voie, il mène pour compagne méchanceté, qui va première et moyenne et dernière.

Substantiv. Als grans, als meians, als menors.

(chap. Als grans, als mijans, als menós o menors o mes menuts.)

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Aux grands, aux moyens, aux moindres.

Lo meians a rossas las alas. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le moyen a les ailes rousses. 

Adv. comp. Car Dieus non perdona a meias. V. et Vert., fol. 69. 

Car Dieu ne pardonne pas à demi. 

ANC. FR. Lesquels il pria moult d'estre ses moyens envers le roy et son conseil.

Monstrelet, t. I, fol. 106.

Et l'avoit dit au roi, auquel il plut semblablement que je fusse moyen de le faire son ami et son serviteur. Comines, liv. I, p. 353.

CAT. Media (medià : mitjà). ESP. PORT. Mediano. IT. Mezzano. 

(chap. Mijá, mijans, mijana, mijanes.)

4. Mejanament, adv., moyennement. 

Participo mejanament. Eluc. de las propr., fol. 168. 

Participent moyennement.

CAT. Medianament (: mitjanament). ESP. PORT. Medianamente. 

IT. Mezzanamente. (chap. Mijanamen.)

5. Mejanier, adj., médiateur, entremetteur.

Ac entre lor motz tractamens per alqunas personnas mejaneyras.

(chap. Va ñabé entre ells molt trates per algunes persones mijaneres : mediadores.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114. 

Il y eut entre eux beaucoup de traités par aucunes personnes médiatrices.

CAT. Medianer. ESP. Medianero. PORT. Medianeiro. (chap. Mijané, mijanés, mijanera, mijaneres: mediadó, mediadós, mediadora, mediadores. Cuan se trate un matrimoni: casamenté (celestino), casamentés, casamentera (celestina), casamenteres.)

6. Mejanenc, adj., mitoyen, moyen.

Pel intratge mejanenc. Cartulaire du Bugue, fol. 13. 

Par l'entrée mitoyenne.

7. Mejansenc, adj., moyen, mitoyen.

Col drech et mejansenc. Eluc. de las propr., fol. 148.

Cou droit et moyen.

8. Mejancier, adj., mitoyen, moyen, du milieu, médiateur.

Quar ades son plenier et ades mejanciers. Leys d'amors, fol. 24.

(chap. Ya que tan pronte están plens com a miges.)

Car tantôt ils sont pleins et tantôt moyens.

Manieras

Bonas e mejancieras

E vils e malestans.

G. Riquier: Pus Dieus.

Manières bonnes et moyennes et viles et malséantes.

Mejancier entre estiu et yvern. Eluc. de las propr., fol. 122.

Moyen entre été et hiver.

Substantiv. Per so que el fo majanciers...,

Receup la pagua sobre se,

Car el avia pro de que.

Brev. d'amor, fol. 171.

Parce qu'il fut médiateur..., il reçut le paiement sur lui, car il avait assez de quoi.

ANC. FR. Par euls li requéroit que il fust moienierres de la paix entre lui et le roi Challemaine. Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 241.

Les parlemens de France qui se disent moyenneurs entre le prince et les sujets. Contes d'Eutrapel, fol. 13.

9. Mejancieramen, adv., moyennement.

N sona molamen, so es mejancieramen. Leys d'amors, fol. 73.

N sonne mollement, c'est-à-dire moyennement.

10. Mejanszanier, adj., mitoyen.

La paretz es mejanszaneira per totz temps.

(chap. La paret es migera o mijanera per tots tems.)

Tit. de 1205, Arch. du Roy., J, 323. 

La muraille est mitoyenne pour toujours.

11. Mejansar, Megansar, Meyanssar, v., moyenner, partager, diviser.

Part. prés. S' acordero, entre lor tractans e megansans.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224.

S' accordèrent, traitant et moyennant entre eux.

Adverbial. S' aordeno leumen... am nominatiu mejansan aquest adverbi.

Mejansan aquest vocatiu expressat o entendut. 

Leys d'amors, fol. 49 et 57.

S'accordent aisément... avec le nominatif moyennant cet adverbe.

Moyennant ce vocatif exprimé ou sous-entendu.

Meyanssan seyrament. Tit. de 1448. DOAT, t. XCVI, fol. 186.

Moyennant serment.

12. Mediator, s. m., lat. mediator, médiateur. 

Per lo mediator Jesus Christ. Doctrine des Vaudois.

(chap. Per lo mediadó o mijané Jesucristo.)

Par le médiateur Jésus-Christ.

CAT. Mediador. ESP. (Mediador) PORT. Mediator. IT. Mediatore.

(chap. Mediadó, mediadós, mediadora, mediadores; mijané.)

13. Medietad, s. f., lat. medietatem, moitié.

La medietad de las dominicaturas.

(chap. La mitat de les dominicatures : dels dominis.)

Tit. de 1067. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 261.

La moitié des domaines.

ANC. FR. Selon la première proportion et medieté, que nous appellons arithmétique. Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. I, p. 442.

IT. Medietà, medietate, medietade.

14. Meitat, Mitat, s. f., moitié, partage.

Tant es vera vostra lauzors

Que la meitat no 'n sai comtar. 

Bertrand de Born le fils: Quan vei lo. Var. 

Tant est vraie votre louange que je n'en sais raconter la moitié.

Pero s'ieu pogues

Far la mitat de so qu' ieu pes.

B. de Ventadour: Estat ai. 

Pourtant si je pouvais faire la moitié de ce que je pense.

D' amor no m par qu' om puesca far meitat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

D' amour il ne me paraît pas qu'on puisse faire partage.

Ren no val cors de doas meitatz.

G. Faidit: Chant e deport. 

Rien ne vaut coeur de deux moitiés.

ANC. FR. La meited de l' aver à laron.

Lois de Guillaume-le-Conquérant, XXXI.

En dous meitez le cuer li fent.

Geoffroi Gaimar: Poëme d'Haveloc, v. 212.

CAT. Meytat. ESP. Mitad. PORT. Metade. IT. Metà, metate, metade.

(chap. Mitat, mitats.)

15. Meitadar, v., mi-partir, partager par moitié, mitiger, pourfendre.

(chap. Partí pel mich.) 

Per qu' eu dei mon chant meitadar.

Bertrand d'Allamanon ou P. Bremon Ricas Novas: Pos tan volon.

Par quoi je dois mi-partir mon chant. 

Lo coms de Montfort a los sieus meitadatz. Guillaume de Tudela.

Le comte de Montfort a mi-parti les siens. 

Meitadatz

Sens ab foudatz,

C'om trop senatz

Entr' els presatz

Non val gaire.

Raimond de Miraval: Fornier per. 

Mitigez sagesse avec folie, vu qu'un homme trop sensé entre les gens de mérite ne vaut guère. 

Part. pas. Manta carn perida e mant cap meitadat. Guillaume de Tudela. Mainte chair périe et mainte tête pourfendue.

Fig. Sui aissi meitadatz,

Que no m desesper

Ni aus esperans' aver.

Folquet de Marseille: Uns volers.

Je suis ainsi partagé, que je ne me désespère ni ose avoir espérance.

ANC. FR. Totes les bestes escorchées

Unt fendues e meitées.

Plus ert de la nuit météiée.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 47 et 57.

16. Mitigar, v., lat. mitigare, mitiger, adoucir.

Mitiga la una sillaba que no sona tan fort cum l' autra.

Leys d'amors, fol. 111. 

Adoucit l'une syllabe (de sorte) qu'elle ne sonne pas si fort comme l'autre.

Brevian, atrempan o mitiguan.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 45.

Abrégeant, tempérant ou mitigeant.

CAT. ESP. PORT. Mitigar. IT. Mitigare. (chap. Mitigá: mitigo, mitigues, mitigue, mitiguem o mitigam, mitiguéu o mitigáu, mitiguen; mitigat, mitigats, mitigada, mitigades.)

17. Mitigatiu, adj., lat. mitigativus, propre à mitiger, à adoucir, adoucissant, lénitif.

Mitigativa es dicha, quar mitiga la una sillaba. Leys d'amors, fol. 111.

Elle est dite adoucissante, car elle adoucit l'une syllabe.

ESP. PORT. IT. Mitigativo. (chap. Mitigatiu, mitigatius, mitigativa, mitigatives; mitigadó, mitigadós, mitigadora, mitigadores.)

18. Mediocritat, s. f., lat. mediocritatem, médiocrité, moyenneté.

En si non a mediocritat.

Am temprament o mediocritat.

Eluc. de las propr., fol. 265. 

En soi il n'a pas médiocrité.

Avec tempérament ou moyenneté.

ANC. CAT. Mediocritat. ESP. Mediocridad. PORT. Mediocridade.

IT. Mediocrità, mediocritate, mediocritade.

(chap. Mediocridat, mediocridats.)

19. Demi, adj., lat. dimidius, demi.

De lonc dura la ost una legua demia. Roman de Fierabras, v. 77.

De long s'étend l'armée une lieue (et) demie.

20. Demiey, Dimeis, adj., demi.

Un demiey jorn cremet ses tot defayllimen. V. de S. Honorat.

Un demi jour elle brûla sans nulle interruption.

Dejuns ses almorna es dimeis bes. Trad. de Bède, fol. 52.

(chap. Dejú o dijú sense almoina es mich be.)

Jeûne sans aumône est demi bien.

21. Entremech, adj., moyen, mitoyen, du milieu.

La mar, per forsa, rumpec l' espazi entremech.

Eluc. de las propr., fol. 180.

La mer, par force, rompit l'espace mitoyen.

(chap. Entremich. Entremés : alimens que se servixen entre dos plats prinsipals. Al teatro tamé es lo mateix.)

22. Semi, adj., lat. semi, semi, demi. 

Per tons e 'n semi tons.

P. de Corbiac: El nom de.

Par tons et en semi-tons.

CAT. ESP. IT. Semi. (chap. Semi : mich; semitono o semi tono, la mitat de un tono; Francisco Celma Tafalla no es semi idiota, es idiota sansé, aragonés y catalanista.)

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.


Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén móssen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquiáns; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:

- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.

Lo móssen, contén, va di:

- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:

- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?

Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:

- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:

- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.

Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:

- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:

- ¿Qué tos fach?

Va di lo móssen:

- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:

- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?

Lo móssen va contestá:

- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.

Va di Belcolor:

- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?

Entonses va di lo retó:

- Disme lo que vols y u faré de bona gana.

Belcolor va di entonses:

- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.

Va contestá lo rector:

- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.

- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.

Y ella va di:

- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.

Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:

- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.

Belcolor va eixecá la vista y va di:

- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?

Va di lo móssen:

- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.

- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.

Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:

- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.

Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:

- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.

Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:

- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».

Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.

Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.

viernes, 21 de febrero de 2020

Lo agüelo Sebeta: contestán a Ignacio Monreal

Contestán a Ignacio Monreal.

Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.

Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias.
Por favor, ¿de dónde es?
Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca.
También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures".
Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle).
Así en castellano
Parábolas- Palauras - Palavras - Palabras.
Miráculo - Miraglo - Milagro.
En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantas alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.

¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta-sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensa a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol faé que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.

La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
-palaures, palabres, paraules,
-milacre, milagre y hasta miracle, y
-moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
Grasies per llichím.