Mostrando las entradas para la consulta sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sebeta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 2 de marzo de 2020

La botica del llauradó

La “botica” del llauradó.
L’agüelo “Sebeta” es un puñetero; de cuan en cuan li agrade “maure lo niu de avespes” pa que no se endormisquen les avespes. Avui, en esta charrada, segú que ubriré la “caisa dels trons”, pero hu fach volén, pa que mol “sabé populá” isque a la llum y no se piárdegue.
Ñá que aclarí que la “botica” o botiga, según los pobles, es lo que en castellá se diu farmasia.
Mols camíns se ha parlat de que la chen de poble viu més añs que la de la capital; que deu de sé per la vida sana que porten y perque no tenen tanta contaminasió, al no tindre tantes fábriques y tans fums de les calefacsións y dels coches.
Yo afechisco que, a lo milló sense donamos cuenta, los que viuen als pobles tenen algo més: la “botica” del llauradó.
Ya sé que casi tots vatres tindreu més coses de les que vach a posá aquí, pero es que yo sol vull doná com un ejemplo, que los demés podreu completá, ficán més coses, que ne ñán, segú.
Y es que als pobles, ademés de minchá més sá y natural que a les capitals, mincháen algunes coses que no se aprofitáen a les siudats, en part perque no les teníen y en part perque tampoc sabíen pa qué servíen. Algunes voltes als pobles hasta sense sabé pa qué valíen tampoc; sol perque ere una costúm aprofitá tot lo que se podíe minchá, sense que fare mal. Ere una manera més de umplí la tripa.
Lo que vach a posá se fáe cuan yo era menut; se fáen moltes més coses pero ya no men enrecordo de com se díen les herbes que mos mincháem y no mos pasáe res. Encara milló, eises herbes segú que mos achudáen a está més sans, a viure més añs.
La machoría de les coses, avui les podeu veure a Internet y damún en més amplaria de la que yo poso aquí.
A casa, cuan ma mare o m’agüela fáen col o col de grumo com diuen algúns, lo troncho nol tiráe, lo peláe y pals chiquets: Aisina se anáe matán la fam.
Cuans camíns al inviarn ham minchat ensalada de col, qué bona. Y al estíu, cuan un meló de carn eisíe viart, se fae en ensalada com si fore pepino, perque, en realidat habíe eisit pepino.
Anán al campo, per algúns “trosos”, daball de les archilagues, dels romés o dels timós se criae una cosa que ere pareguda, en la forma, als panals de les abelles y que natres li diebem “mamelletes”, me pareis que eren rochetes; pos mos hu mincháem.
Ñabíe un atra planta, que no men enrecordo cóm se diebe, que fáe unes coses menudetes, redonetes, a les que natres los diebem “panets” y tamé pa dintre.
Cuan peláem les carchofes, poc, que entonses se aprofitáen més que ara, a lo milló perque ne ñabíe poques y teníen que cundí no pa aplená los plats, sino pa que ne ñaguere pa “embrutíls” tots y a sucá pa, que quedáen mes llimpios que ara al traurels del fregaplats. Dieba que les fulles de damún de la carchofa que se lleven, a la part de bais de dintre quede una rebarbeta, blanca, pos eisa mos la mincháem tamé.
Del caldo de bullí la carchofera se aprofitáe alguna tasa, ere bo pal feche, pa no tindre pedres a la vesícula.
Les fulles del pi, en tisana o jarabe, eren bones pals problemes de la respirasió.
Les de la olivera, en tisana, baisen la tensió.La botica del llauradó, fulles, olivera
Les de la figuera pals triglicéridos, pa la diabetes y la bronquitis.
Les figues pa la tensió y pa mantindre lo tipo o pa aprimás, si voleu.
Les infusións de fulles de chinebre son bones pals riñóns, la artritis reumatoide, pa la gripe, pals catarros, pa la pell, …
Les boletes del mateis chinebre, ben madures si no son mol amargues, tamé pals riñóns y pa achuda a pixá a qui tingue eise problema.
Les pepites (les llaós) de la carbasa, pelades; minchán un pesiguet cada día, tots los díes del añ, ma de san pa la próstata.
Unes “papatiarres”, ben rentades, frechides en bon oli a una paella; lo suc que quede, tot ben machacat; lo ungüen que is, untat, va de maravilla pa les cremadures.
Y ……. Podríem seguí en tots los albres y les plantes, pero per avui ya val, qui ne vullgue més que miro per Internet. Ademés allí pose que lo que yo tos hay dit servís pa més coses. Pero als nostres pobles ya se fáe mols añs, pero que mols añs abáns de que nasquere lo dichós Internet.
A tot asó, com regla cheneral, ñauríe que afechí lo nesesari que es aná sempre mol llimpio, sobre tot rentás les mans que son les que porten lo minchá a la boca, pero que, si no mo les rentém a subín, tamé poden portá infecsións y bichets que mos posarán malals.
Dispués de asó a ver quí es lo llisto que pregunte per qué la chen de poble está més sana y viu més que la de la siudat. De totes maneres asó sol son recuerdos de un vell, teníu cuidau y, abáns de pendre algo a lo que no esteu acostumbrats, consulteu al dotó, no sigue cosa que yo no hasca esplicat be la resiapta, la cantidat usada no sigue la nesesaria y no tos vasque be pa algún atra cosa o, Deu no vullgue, se enveneno algú.
Ara si voleu podeu afechí més resiaptes, que ne falten moltes, an esta “botica” del llauradó.
FIN

del apothecari (Apotheke en alemán es la farmássia).


// Algúns comentaris a https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/permalink/2591486684445666/

A la Codoñera mos minchabem unes erbes que li diguebem esparbantalles y tamé unes piñetes que estaben al centro de uns carts, se pareisie a una carchofa pero punchaen, llevabem les fulletes y lo cor estae bonisim.Y cuan anaem pel riu minchabem la part blanqueta del final dels chuncs.


// Luis afegix:

An algúns restauráns de Fransa tenen com a un plat espesial la sopa de ortigues, diuen que va be pa la artrosis, próstata, pedres al riñó, mal de cap, pa los que sels cau lo pial, inflamasió de vías urinarias en fin pa tot.

miércoles, 20 de diciembre de 2017

Portfolio



colaboro en casaferras
kweichow moutai (licor chino)

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

viernes, 17 de enero de 2020

VIVA SAN ANTONI, Juan Carlos Abella

Com pase lo temps, ya estem a San Antoni. Festa grossa y mol selebrada a los nostres pobles. Esta semana vull publicá la poesía en dijous pa podé felisitá a tota la gen del Chapurriau per la festa de San Antoni.

" VIVA SAN ANTONI ".
San Antoni, una cosa te voldria dí
Fes que sempre estigue de peu
Natres ya mos cansem de patí
San Antoni, San Antoni, te vull demaná
Ablanix lo cor dels que mos ataquen
Y la nostra raó ilumino alló que faiguen
Que se acabo esta injustisia yá
San Antoni fes que a tots los quedo clá
A dins del cor dels nostres pobles
Esta verdat may se podrá cambiá
San Antoni, San Antoni de giné
Eres lo San que tot u pot
Per aixó te demano que sobre tot
Cuidos a la gen de aquí tamé
San Antoni fes que la nostra gen
Disfruto de la milló felisidat
Aparta la maldat y la enfermedat
Que ben llun se les emporto lo ven
San Antoni que tots puguem apresiá
De cada matí la milló frescó
De cada tarde lo milló coló
De cada nit lo coló mes clá
San Antoni te volem tan
Perque may mos has fallat
Perque sempre mos has ajudat
VIVA SAN ANTONI ABAD.
(Juan Carlos Abella)


Aquí un video dels catalanistes de ràdio Matarranya :


lunes, 4 de marzo de 2024

Lexique roman; Ferir - Ferrigola

 

Ferir, v., lat. ferire, frapper.

E m play quan vey grans colps ferir.

Boniface de Castelane: Guerra e trebalhs.

Et me plaît quand je vois frapper grands coups.

En quelques temps, et surtout au présent de l'indicatif, il prend quelquefois l'i avant l'e.

Per ver sabran qual son li colp qu'ieu fier.

P. Vidal: Drogman (Drogoman).

Ils sauront vraiment quels sont les coups que je frappe.

El feric sobre els. Philomena. 

Il frappa sur eux. 

Fig. M'abric sai on sol non fer.

P. Fabre d'Usez: Quan pes. 

Je m'abrite ici où le soleil ne frappe. 

Aquest' amors me fier tan gen 

Al cor d' una doussa sabor.

B. de Ventadour: Non es. 

Cet amour me frappe si gentiment au coeur d'une douce saveur.

Le participe passé est en IT ou en UT:

Que l' aion batut e ferit.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'ils l'aient battu et frappé. 

Fo si malament e nafratz e ferutz.

Guillaume de Tudela. 

Fut si méchamment et blessé et frappé. 

ANC. FR. Qant il de riens mestier auroient 

De cete verge en mer ferroient... 

Si tost con en la mer feri, 

Une brebiz fors en sailli.

Roman du Renart, t. I, p. 3. 

On guygne, on rit, on fiert ou frappe. Coquillart, p. 169.

Tu as ferut ta maissele.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 3. 

Li reis meismes fu feruz, 

E de sun cheval abatuz.

Roman de Rou, v. 9134.

Il vindrent ferant des esperons vers nous. Joinville, p. 34.

CAT. ANC. ESP. Ferir. ESP. MOD. Herir. PORT. Ferir. IT. Ferire. 

(chap. Ferí: ferixgo o ferixco, ferixes, ferix, ferim, feriu, ferixen; ferit, ferits, ferida, ferides.)

2. Ferimen, s. m., frappement, percussion, choc, concours.

Delhs ferimens dels pieytz... resondia tota la valh. Philomena.

Des frappements des poitrines... retentissait toute la vallée.

Votz es so en l' ayre per feriment de la lengua.

Per lor fort feriment et collizio.

Eluc. de las propr., fol. 45 et 131.

Voix est son en l'air par percussion de la langue.

Par leur fort choc et collision.

Suaus ferimens de dictios. Leys d'amors, fol. 110.

Doux concours de mots.

ESP. Herimiento. PORT. IT. Ferimento. (chap. Ferimén, cop, percussió.)

3. Feridor, s. m., frappeur, batteur.

Ab lui s'en van bel feridor de lansa. 

B. Zorgi: Non laissarai. 

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance. 

ANC. ESP. Feridor. ESP. MOD. Heridor. PORT. Feridor. IT. Feritore. 

(chap. feridó, feridós, feridora, feridores.)

4. Contraferir, v., contre-frapper. 

Part. prés. Mas la quarta e la quinta que 'l son contraferens,

S'acordon per descort.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Mais la quarte et la quinte qui lui sont contre-frappant, s'accordent par dissonnance.

5. Referir, v., refrapper, frapper de nouveau, à son tour.

Cum fo de Peleus la lansa,

Que de son colp non podi' om guerir,

Si per eys loc no s'en fes referir.

B. de Ventadour: Ab joi. Var. 

Comme fut la lance d'Achille, vu qu'on ne pouvait guérir de son coup, si on ne s'en fit refrapper au même lieu.

Hom selcla e referish los tonels. Leys d'amors, fol. 130.

Ou cercle et refrappe les tonneaux. 

Si un home vol ferir de la ma, et yeu lo voli referir d' una lansa.

L'Arbre de Batalhas, fol. 135.

Si un homme veut frapper de la main, et je le veux refrapper d'une lance.

ANC. ESP. Qui arramar quisier faz lo tu referir. 

Mas fue arriedo parte ricamente referido. 

Pausona si pudiese querria los referir. 

Poema de Alexandro, cop. 59, 983 et 159.

6. Entreferir, v., entre-frapper.

Se van entreferir ab mal cor e felo. Guillaume de Tudela. 

Se vont entre-frapper avec courage méchant et félon.

S' entreferran feramens,

Co fai lo fozer can dissen.

Los XV Signes de la fi del mon. 

Ils s' entre-frapperont durement, comme fait la foudre quand elle descend. 

Part. pas. Ab aquestas paraulas, si son entreferut.

Roman de Fierabras, v. 1609. 

A ces paroles, ils se sont entre-frappés. 

ANC. FR. Si tost s'en vont entreferir.

Roman du Renart, t. III, p. 262.

CAT. Entreferir.


Ferm, adj., lat. firmus, ferme.

Los teules que son fagz de brac... los fay tornar durs e ferms coma peyra. 

Tor fermada sobre ferma roca. V. et Vert., fol. 66.

Les tuiles qui sont faites de fange... les fait devenir dures et fermes comme pierre.

Tour affermie sur ferme roche. 

Fig. En autra part non es ferms mos volers. 

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Ma volonté n'est point ferme en autre part. 

Lai on vey plus ferma volontat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Là où je vois plus ferme volonté. 

Subst. Passem lai, qu' el ferms e 'l conoissens 

Nos guizara, lo bon papa Innocens. 

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Passons là, vu que le ferme et le savant, le bon pape Innocent nous guidera. 

ANC. FR. Tenons ferm ce que vos ferez. Villehardouin, p. 7.

Très ferm habitacle.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie. Cant. de Moyse.

Tant que certain e ferm le rendent.

B. de S. Maure, Chron. de Norm., fol. 21. 

CAT. Ferm. ESP. PORT. Firme. IT. Fermo. (chap. Firme, firmes : segú, segús, segura, segures.)

2. Fermamen, adv., fermement.

Aquel qui la non estai fermament. Poëme sur Boèce. 

Celui qui n'est pas là fermement. 

Prometem fermamen per stipulacio.

Tit. de 1233. DOAT, t. CXXIV, fol. 163.

Nous promettons fermement par stipulation.

CAT. Fermament. ESP. PORT. Firmemente. IT. Fermamente. (chap. Firmemen : seguramen.)

3. Fermalh, Fermal, s. m., boucle, collier, fermoir.

Sa cara, sos fermals e sos fres. V. de S. Honorat.

Sa face, ses boucles et ses freins.

S'ieu n'agues o joya o fermalh,

Pus fora ricx d'un amiralh.

Lamberti de Bonanel: S'a mon. 

Si j'en eusse ou joyau ou boucle, plus je serais riche qu'un émir.

Fermals d'argent blanc.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Fermoirs d'argent blanc. 

ANC. FR. Fermeil que l'en met à la poitrine des femmes.

Glos. gall. lat. Carpentier, t. II, col. 438. 

Bien paré de courroie, de fermail et de chapel d'or. 

Joinville, p. 21.

Lui attachèrent un fermail moult richement garny de pierrerie.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 68.

4. Fermalhamen, s. m., boucle, agrafe. 

Ja non auran pro botos... 

Ni auran pro fermalhamen.

Brev. d'amor, fol. 129. 

Jamais n'auront assez de boutons... ni n'auront assez de boucles.

5. Fermazo, s. f., assurance, traité.

Tuit l'autre baro 

Que m feron fermazo. 

Bertrand de Born: Ges no mi. Var. 

Tous les autres barons qui me firent assurance.

6. Fermalha, s. f., fiançaille, accordaille, traité.

O sia qu'ela aia paire, o sia que non, ja no valrian las fermalhas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45. 

Ou soit qu'elle ait père, ou soit que non, jamais ne vaudraient les accordailles. 

ANC. FR. Combien que les fiensailles ne fermailles n'eussent pas esté sur ce faites. Lett. de rém. de 1363. Carpentier, t. II, col. 386.

7. Fermansa, s. f., assurance, garantie. 

Det l' anel de son det per fermensa e per segurtat.

V. de R. Jordan. 

Donna l'anneau de son doigt pour assurance et pour sûreté.

Ieu non ai plus ni gatge ni fermansa. 

G. Faidit: De solatz. 

Je n'ai plus ni gage ni assurance. 

El o deu promettre per stipulazon, e donar bona fermansa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5. 

Il le doit promettre par stipulation, et donner bonne garantie. 

CAT. Fermansa.

8. Fermesa, s. f., fermeté, assurance, garantie.

Ha, per sa natura, dureza, fermeza.

Eluc. de las propr., fol. 158. 

A, par sa nature, dureté, fermeté. 

Per mais de fermesa, ieu dich... ay facha aquesta presen polissia de ma man propra. Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230. 

Pour plus de garantie, moi dit... j'ai fait cette présente police de ma propre main. 

CAT. Fermeza. ESP. PORT. Firmeza. IT. Fermezza. (chap. Firmesa, seguridat, estabilidat, etc.)

9. Fermador, s. m., garant, témoin. 

D'aquest sacrament so... fermador. 

Tit. de 1139. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 244.

De ce serment sont... garants. 

PORT. Firmador. (chap. Firmadó, afirmadó, testimoni, testigo.)

10. Ferma, s. f., ferme, demeure, loge.

Maiso lur cove a bastir, 

Que hom apella per so ferma. 

Aqui, l' adobatz sa ferma 

Granda e larga, de tal guiza 

Que non tema plueia ni biza.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il convient de leur bâtir une maison, que pour cela on appelle ferme.

Là, vous lui arrangez sa ferme grande et large, de telle manière qu'il ne craigne pluie ni bise. 

Fig. Hieu am mi dons, car m'es capdels e ferma.

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

J'aime ma dame, car elle m'est cheptel et ferme.

Ab totas fermas et estacatges que seran necessarias.

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57.

Avec toutes fermetures et attaches qui seront nécessaires.

11. Fermage, s. m., fermage.

Aia Pons de Mondragon la moltura e 'l fermage.

Tit. de 1225. Arch. de l' Arch. de l'archev. d'Arles.

Que Pons de Mondragon ait la mouture et le fermage.

12. Fermaria, s. f., forteresse.

Car dizetz qu' ieu romanda en esta fermaria.

Roman de Fierabras, v. 2883. 

Parce que vous dites que je reste en cette forteresse.

13. Fermetat, s. f., lat. firmitatem, fermeté, assurance, forteresse.

Per fermetat de possessio. Philomena.

Pour assurance de possession.

Constancia, so es fermetat e bon perpauzamen.

V. et Vert., fol. 64. 

Constance, c'est fermeté et bonne résolution. 

O gienhs o defensios, 

O castelhs o fermetatz.

Cadenet: Amors e com. 

Ou engins ou défenses, ou châteaux ou forteresses.

ANC. FR.

Enforchie est de turs e d'altres fermetez. 

Roman de Rou, v. 4161.

Mes chastiax et mes fermetez.

Roman du Renart, t. III, p. 233. 

Et y avoit cinq fermetez, car c'estoit une ville forte à merveilles.

Monstrelet, t. II, fol. 196.

14. Fermar, v., lat. firmare, affermir, fixer. 

Pot ben fermar la terra que m soste.

Albertet: Destreitz d'amor. 

Peut bien affermir la terre qui me soutient. 

Va fermar los ginols en terra.

Hist. abr. de la Bible, fol. 60. 

Va fixer les genoux en terre.

Qui son vilan non aerma, 

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

Qui ne ruine pas son vilain, l' affermit en déloyauté.

Del albre vos ai dihtz yeu, 

Qu'en terra no s ferma ni vieu. 

Brev. d'amor, fol. 4.

Je vous ai dit touchant l'arbre, qu'il ne s'affermit ni vit en terre.

- Fiancer.

Car nuls om non pot fermar molier, si el a mens de VII ans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45.

Car nul homme ne peut fiancer une femme, s'il a moins de sept ans. Substantiv.

El escrid' a s'amia: No duptetz, ma fermada! 

Roman de Fierabras, v. 2787. 

Il crie à son amie: Ne craignez, ma fiancée! 

Part. pas. Que no s deslatz

Lo plaitz fermatz.

Perdigon: Entr' amor. 

Que le plaid fixé ne se diffère. 

En amor de Dieu son fermatz. V. et Vert., fol. 32. 

Sont affermis en l'amour de Dieu. 

CAT. Fermar. ANC. ESP. PORT. Firmar. IT. Fermare. (chap. Firmá.)

15. Fermamen, Firmamen, s. m., lat. firmamentum, firmament. 

An vist un' estela cazer del fermamen. V. de S. Honorat. 

(chap. Han vist un estrel caure del firmamén; una estrella, un estel.)

Ont vu une étoile choir du firmament. 

Be s pot fermamen apellar.

Brev. d'amor, fol. 25. 

Se peut bien appeler firmament. 

Lo caps es redons com lo firmamens. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Le chef est rond comme le firmament.

- Assurance.

Lo fermament de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declar. de motas demandas. 

Souilla l'assurance de son courage par l'instigation du serpent.

- Fortification.

Novelament garnida de novels fermamens. Guillaume de Tudela.

Nouvellement garnie de nouvelles fortifications. 

CAT. Firmament. ESP. Fermamento, firmamiento (firmamento). 

PORT. Firmamento. IT. Fermamento. (chap. Firmamén, firmamens.)

16. Affirmatio, s. f., lat. affirmatio, affirmation, assurance.

Maior affirmatio de so qu'om ditz,

Doas negatios, segon lati, fan affirmatio.

(chap. Dos negassions, segons lo latín, fan afirmassió.)

Leys d'amors, fol. 124 et 99. 

Plus grande affirmation de ce qu'on dit. 

Deux négations, selon le latin, font affirmation. 

CAT. Afirmació. ESP. Afirmación. PORT. Affirmação. IT. Affermazione. (chap. Afirmassió, afirmassions; v. afirmá: afirmo, afirmes, afirme, afirmem o afirmam, afirméu o afirmáu, afirmen; afirmat, afirmats, afirmada, afirmades.)

17. Affermadura, s. f., garantie, attestation.

Presa et recebuda la deita affermadura.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Prise et reçue ladite garantie.

18. Affirmatiu, adj., lat. affirmativus, affirmatif.

Aprop, locutio affirmativa.

Se podon dire li dig verset per paraulas affirmativas.

Leys d'amors, fol. 99 et 152. 

Après, locution affirmative.

Lesdits versets se peuvent dire par paroles affirmatives.

CAT. Afirmatiu. ESP. Afirmativo. PORT. Affirmativo. IT. Affermativo.

(chap. Afirmatiu, afirmatius, afirmativa, afirmatives.)

19. Affermar, v., lat. affirmare, affirmer, affermir, assurer.

Om just non deu trianza far

Entre jurar et afermar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

L'homme juste ne doit pas faire distinction entre jurer et affirmer.

Ganre y ac d' autres guirens 

Que affermero veramens 

Que Crist era vera propheta.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Y eut beaucoup d'autres témoins qui affirmèrent véritablement que Christ était vrai prophète.

Afermo e manteno lor folias. Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Affermissent et maintiennent leurs folies. 

ANC. FR. La paiz fu afermée, ki gaires ne dura. Roman de Rou, v. 901.

Bien s'est amours afermée 

En mon cuer à long séjour.

Roman du châtelain de Coucy, v. 396. 

ANC. CAT. Affermar. CAT. MOD. ESP. Afirmar. PORT. Affirmar.

IT. Affermare. (chap. Afirmá, assegurá, fé firme, firmá un documén.)

20. Cofermatio, Cofermacio, Confirmation, s. f., lat. confirmationem, confirmation.

Per maior cofermatio. Leys d'amors, fol. 124. 

Pour plus grande confirmation. 

A confirmation d'aizo... Augustin, al libre... Doctrine des Vaudois.

En confirmation de ceci... Augustin, au livre... 

Quitanssa, confirmation, ratiffication.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXV, fol. 299. 

Quittance, confirmation, ratification.

- Sacrement de la confirmation.

Los VII sagramens de la sancta glieya... La sancta cofermacio.

(chap. Los set sagramens de la santa iglesia... La santa confirmassió.)

V. et Vert., fol. 5. 

Les sept sacrements de la sainte église... La sainte confirmation.

CAT. Confirmació. ESP. Confirmación. PORT. Confirmação. 

IT. Confermazione. (chap. Confirmassió.)

21. Confermament, Cofermamen, s. m., confirmation.

Los quals lausament, confermament. 

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 230. 

Lesquelles approbation, confirmation. 

Carta del cofermamen de las honors.

Cartulaire de Montpellier, fol. 160. 

Charte de la confirmation des honneurs.

ANC. ESP. Confirmamiento. IT. Confermamento. (chap. Confirmamén, confirmamens; v. confirmá: confirmo, confirmes, confirme, confirmem o confirmam, confirméu o confirmáu, confirmen; confirmat, confirmats, confirmada, confirmades.)

22. Confermatiu, Cofermatiu, adj., lat. confirmativus, confirmatif, confortatif. 

Cant es confermativa.

Leys d'amors, fol. 131. 

Quand elle est confirmative. 

De sanetat cofermativa. Eluc. de las propr., fol. 73.

Confortative de santé.

ESP. PORT. Confirmativo. IT. Confermativo. (chap. Confirmatiu, confirmatius, confirmativa, confirmatives.)

23. Confermatori, Confirmatori, adj., confirmatif.

Ayssi meteysh pot hom trobar los rims en ori, coma: auditori... confermatori. Leys d'amors, fol. 151.

(chap. Aixina mateix pot hom trobá les rimes en ori, com: auditori, confirmatori.)

On peut de même trouver les rimes en oire, comme: auditoire... confirmatif.

Letras confirmatorias.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CLXXII, fol. 320.

Lettres confirmatives. 

CAT. Confirmatori. ESP. Confirmatorio. (chap. Confirmatori, confirmatoris,  confirmatoria, confirmatories.)

24. Confermar, Cofermar, Confirmar, v., lat. confirmare, confirmer, établir, affermir, appuyer.

Elh do d'aquestas ciutats vos confermi. Philomena.

Je vous confirme le don de ces cités. 

Quar vilas, pus si conferma 

En tan ferm loc, si referma.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

Car vilain, quand il s'établit en si ferme lieu, se raffermit.

Las condemnations, las quals... se confirman.

Statuts de Provence, BOMY, p. 5. 

Les condamnations, lesquelles... se confirment.

- Conférer le sacrement de la confirmation.

Confirmacios que fay l' evesques e lo fron d'ome o de femna, can lo conferma.

Des sept Sacrements en provençal, fol. 58. 

Confirmation que fait l'évêque sur le front d'homme ou de femme, quand il le confirme.

Part. pas. El decret confermat. Vie de S. Trophime. 

Le décret confirmé.

Son per gratia cofermat

Tan que no podo far peccat.

Brev. d'amor, fol. 24. 

Sont affermis par la grâce tellement qu'ils ne peuvent faire péché.

Preicatios de preveire deu esser cofermada per obras.

Trad. de Bède, fol. 55.

Prédication de prêtre doit être confirmée par œuvres.

ANC. FR. Otroi e conferm chele meisme vente. 

Charte de la commune d' Hesdin

Mes François, qui, d'ancienne coustume, ont que il soient vainqueurs, se confermèrent et se joindrent ensemble.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 185. 

ANC. CAT. Confermar. CAT. MOD. ESP. PORT. Confirmar. IT. Confermare. (chap. Confirmá, confirmás.)

25. Desfermar, v., ouvrir, renverser, ébranler, détacher. 

Ela venc a la carcer, si la fetz desfermar.

Roman de Fierabras, v. 2078.

Elle vint à la prison, se la fit ouvrir.

Si 'l mon pogues desfermar,

E far l' en abis deissendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes.

Si je pusse ébranler le monde, et le faire descendre en l'abîme.

Fig. Al jove rei d' Arago, que conferma

Merce e dreg, e malvestat desferma. 

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

Au jeune roi d'Aragon, qui affermit merci et justice, et renverse la méchanceté.

Part. pas. Mon desfermat cor, fals e fer.

P. Fabre d'Usez: Quan pes qui. 

Mon coeur ébranlé, faux et dur. 

ANC. FR. Et Yfame reprend la clef,

Maintenant l'uis li defferma.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 459.

L'or peut un huis de fer, ce dit-on, deffermer. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 358. 

Si l'ovreient é défermeient.

Marie de France, t. II, p. 430. 

CAT. Desfermar. IT. Differmare.

26. Eferm, Enferm, adj., lat. infirmus, infirme, malade.

O es eferms, o a afan agut. Poëme sur Boèce. 

Ou il est infirme, ou il a eu chagrin. 

Ad home enferm, la carns de molto es plus sana.

Liv. de Sydrac, fol. 80. 

Pour l'homme malade, la chair de mouton est plus saine. 

Fig. La terra sera enferma per la calor de l'estieu.

(chap. La terra estará dolenta per la caló del estiu.)

Liv. de Sydrac, fol. 42.

La terre sera malade par la chaleur de l'été.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

ANC. FR. Nus hons n'i vient tant soit enfers... 

Que meintenant gariz ne fust.

Roman du Renart, t. II, p. 115. 

Tant est fox de pesme nature 

Que plus li est doctrine sure 

Que ne soit à l' enferm le pains. 

Le Reclus de Molliens, fol. 1. Gloss. sur Joinville, v°. Pesme.

Tuit li enfers qui venoient à son moustier estoient sanez par ses prières.

(chap. Tots los dolens que veníen al seu monasteri eren sanats per les seues rogatives, orassions.)

V. des SS. Pères. Carpentier, t. II, col. 868. 

Durement fu enfers li rois Pepins. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 87. 

ESP. PORT. Enfermo. IT. Infermo. (chap. Dolén, de dolens, dolens, dolenta, dolentes. Lo agüelo sebeta fa aná malal, malals.)

27. Efermetat, Enfermetat, Infermetat, s. f., lat. infirmitatem, infirmité, maladie.

Gran efermetat. Liv. de Sydrac, fol. 14.

Grande infirmité.

Molts mals e moltas infermetats.

(chap. Mols mals y moltes enfermedats.)

Tit. de 1310. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 234.

Beaucoup de maux et beaucoup d'infirmités. 

Enfermetat de febre. V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 284.

(chap. Enfermedat de fiebre.)

Maladie de fièvre. 

CAT. Infirmitat (malaltia). ESP. Enfermedad. PORT. Enfermidade. 

IT. Infermità, infirmitate, infirmidade. (chap. Enfermedat, enfermedats. Cuan algú té una enfermedat está dolén, dolens, dolenta, dolentes.)

28. Effermeria, Efermaria, s. f., infirmerie.

Del... refrechor ni de l' efermaria.

(chap. Del... refectori y de la enfermería.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 342.

Du... réfectoire et de l' infirmerie. 

Fig. Delieg es cais effermeria.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Délice est quasi infirmerie.

- Infirmière.

Una efermaria morga... tenguda de pervezer... de medecinas.

(chap. Una enfermera monja... que teníe que proví... medissines.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 340.

Une religieuse infirmière... tenue de pourvoir... de médecines.

CAT. ESP. (enfermera) Enfermeria. PORT. Enfermaria. IT. Infermeria.

29. Efermier, Enfermer, s. m., infirmier.

D'En Bonel, efermier.

(chap. De Bonel, enfermero. Casi com l'alcalde de Valderrobres, Boné, que tamé es enfermero.)

Tit. de 1226. Arch. du Roy., J. 320.

Du seigneur Bonel, infirmier.

En Bonels, l'enfermers.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Le seigneur Bonel, l'infirmier. 

CAT. Enfermer. ESP. Enfermero. PORT. Enfermeiro. IT. Infermiere.

(chap. Enfermero, enfermeros, enfermera, enfermeres.)

30. Enfermar, Enfirmar, v., lat. infirmare, emmaladir, rendre malade, débiliter.

Cassa la feda maganhada,

Que non enferme ta maynada.

V. de S. Honorat. 

Chasse la brebis galeuse, qu'elle ne rende malade ton troupeau.

Tota... carns enfirmaria. Trad. de Bède, fol. 16. 

Toute... chair deviendrait malade. 

ESP. PORT. Enfermar. IT. Infermare. (chap. Ficás dolén; enfermá no se sol di.)

31. Refermar, Reffermar, v., renforcer, raffermir, réparer, confirmer. Menero V sirvens per refermar las tors. Philomena. 

Menèrent cinq sergents pour renforcer les tours. 

El preverbis (proverbis) vai nos o referman.

(chap. Lo proverbi mos u va confirmán.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas.

Le proverbe va nous confirmant cela. 

Plus m' en cug partir, plus m'i refferm. 

Aimeri de Peguilain: En amor truep. 

Plus je pense m'en séparer, plus je m'y raffermis. 

Referma las dens quan si movo. Eluc. de las propr., fol. 205.

Raffermit les dents quand elles se meuvent. 

ANC. FR. Le chastel d'Argent referma que li dux Gaifiers avoit abatu.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 223.

Les barons d'outremer se descordèrent du chastel refermer.

Joinville, p. 115.

CAT. Refermar. ESP. Refirmar. IT. Rifermare. (chap. reforsá, arreglá, repará, confirmá.)


Ferratge, s. f., lat. ferrago, prairie, terre labourée.

En la ferratge

Gardet tres anhels solamen.

(chap. Al freginal guardabe tres cordés solamen.)

Joyeux de Toulouse: L'autr'ier. En la prairie garda trois agneaux seulement.

IT. Ferrana. (chap. Freginalfreginals, friginal, friginals. A Beseit encara ña un terreno prop dels deposits y camí de la creu que se diu aixina. Un poble de Tarragona se diu Freginals, al Montsiá. Ferrago, ferraginale.)

timó, salsa, salséte de pastó.

Ferrigola, s. f., lavande.

A defessi, dizo li auctor, 

Es bon uzar ferrigola.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Pour le dégoût, disent les auteurs, il est bon d'user de la lavande.

(chap. Timó. Farigolero: “Individu, generalment de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sent predilecció per recollir el timó de les cunetes.” Dicsionari lleidatà – català.)

Farigolero: “Individu, generalment de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sent predilecció per recollir el timó de les cunetes.”