Lexique roman; Esculpir - Esmerillo

Esculpir, v., lat. sculpere, sculpter, graver.

Comandet qu'om esculpis... el mur o en la paret.

(chap. Va maná que se esculpiguere o esculpire... al muro o a la paret.)

Fetz una letra d'aur esculpir.

(chap. Va fé esculpí una lletra d'or.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 110.

Commanda qu'on gravât... sur le mur ou sur la cloison.

Fit sculpter une lettre d'or. 

Part. pas. Am las estorias esculpidas.

(chap. En les histories esculpides, grabades.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Avec les histoires gravées.

CAT. ESP. PORT. Esculpir. IT. Scolpire. (chap. esculpí: esculpixco o esculpixgo, esculpixes, esculpix, esculpim, esculpiu, esculpixen; esculpit, esculpits, esculpida, esculpides.)

2. Sculptura, s. f., lat. sculptura, sculpture.

Ab torn pren figura o sculptura.

Marme... ha... per razo de sa durezza, a pendre sculptura et poliment dificultat. Eluc. de las propr., fol. 19 et 190.

(chap. Lo mármol... té... per raó de la seua duresa, dificultat de pendre escultura y polimén.)

Avec le tour prend figure ou sculpture.

Le marbre... a..., en raison de sa dureté, difficulté à prendre sculpture et polissure. 

CAT. ESP. PORT. Escultura. IT. Scultura. (chap. escultura, escultures; 

v. esculpí, picá pedra; escultó, escultós, escultora, escultores: picapedré, picapedrés, picapedrera, picapedreres; lapidari, lapidaris; marmoliste, marmolistes. Lo picapedré que va picá la pedra de la Pedrera de Gaudí, bon picapedré ere, de Pedralbes, pedres blanques.)

Escura, s. f., écurie.

Leibnitz, p. 57, dit qu'écurie vient de l'ancien allemand Schur, stabulum

animalium (all. MOD. Scheune; écurie : equus : cheval, caval, cavall, caball, caballo, cavalho; equino, &c.; el escudero, scutifero, se encargaba de (los escudos) los equus, equinos, etc.).

Li palhier,

Escuras e boals.

G. Riquier: Als subtils.

Les greniers à paille, écuries et étables à boeufs.

(chap. Les pallisses, les caballerisses y los corrals de bous.

ESP. Los pajares, las caballerizas y los toriles.)

2. Escuria, s. f., écurie.

O a l'escuria o al bual dels dichs habitantz.

Charte de Gréalou, p. 100.

Ou à l' écurie ou à l'étable à boeufs desdits habitants.

IT. Scuderia. (N. E. S. F. Scuderia Ferrari, ferrer, ferré, ferrero, herrero, ferrier, cavallino rampante, ferro, fierro, hierro, herradura, ferradura.)

Escut, s. m., lat. scutum, écu, bouclier.

Qu'en sion traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Que mille boucliers en soient percés. 

Per elms ni per escutz fendre.

P. de Bussignac: Sirventes.

Pour heaumes et pour écus fendre.

Fig. Non es als mas escut d'enjan.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'est autre que bouclier de tromperie. 

Sill qu' el mon dezemparat an, 

Et de bona fe fan escut.

(chap. Aquells que han desamparat lo mon, y fan escut de la bona fe. Giraud Riquier: Caridat.)

G. Riquier: Karitat.

Ceux qui ont abandonné le monde, et font bouclier de la bonne foi.

Orazo es bon escut. V. et Vert., fol. 86.

(chap. La orassió es bon escut.)

Oraison est bon écu.

Loc. S'ieu agues virat l'escut.

Bertrand d'Allamanon: Tut nos.

Si j'eusse tourné l'écu.

L'escut e'l basto vuelh rendre,

E m vuelh per vencut clamar.

B. de la Fon: Leu chansoneta.

Je veux rendre l'écu et le bâton, et je veux me proclamer pour vaincu.

M fetz escut de son ric mantelh.

Arnaud Daniel: Doutz braitz.

Me fit écu de son riche manteau.

ANC. FR. L'escut avirunerat tei.

Anc. tr. du Ps. de Corbie, ps. 90.

Pren escud e hauste. (N. E. asta, bâton, bastón, gayata, gallata.)

Anc. tr. des Ps., ms. n° 1, ps. 34.

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

(chap. Escut, escuts; escudé (com Paco Escudero de Feliciano Castillo, alias “feliz ano o felice ano 2025” o Sancho Panza de Alonso Quijano, alias “Don Quijote”); v. escudá, escudás : protegí, protegís, etc.)

2. Escut, s. m., écu, monnaie.

Escutz de Fransa que fet batre lo rey Charles.

(chap. Escuts de Fransa que va fé batre lo rey Carlos.)

Tarif des monnaies en provençal.

Écus de France que fit battre le roi Charles. 

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

3. Escudier, Escuder, Escuier, Scudier, s. m., écuyer, sergent.

Uns joves escudiers l'avia despieuzellada.

(chap. Un jove escudé la habíe desvirgat; pieuzella, pucella, pubilla, puella, donsella, virgen, verge, vergena, etc.) 

V. de S. Honorat.

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen.

(chap. Guillermo (com mon nebot) habíe anat a cassá en esparvé en un escudé solamen; Wilhelm, William, Guillem, Guilhem, Guiem, Guillermo, Guillaume, y diminutius com Guillermet. La W del antic alemán, godo, se trobe al inglés modern. Wimara, Guimerá; Wifredo, Guifre; Walter, Gautier; etc.)

V. de G. de Cabestaing.

Guillaume était allé (chasser) à l'épervier avec un écuyer seulement.

Ni vollias esser chavallers avant qu'escuders.

(chap. Ni vullgues sé caballé abans qu' escudé.)

Trad. de Bède, fol. 80. 

Et ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer. 

A Johan Fornel, escudier del comun.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

A Jean Fournel, sergent de la commune. 

Si troba un cavalier o un scudier.

L'Arbre de Batalhas, fol. 246. 

S'il trouve un chevalier ou un écuyer.

Loc. Servirs qu'om no guazardona

Et esperansa bretona, 

Fan de senhor escudier.

B. de Ventadour: La doussa. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne, font d'un seigneur un écuyer.

ANC. CAT. Escuder. ESP. Escudero. PORT. Escudeiro. IT. Scudiere.

(chap. Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques.)

4. Escudar, v., couvrir d'un bouclier, faire bouclier.

Fig. Domna qui d'autra s' escuda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui d'autre se fait bouclier.

ANC. CAT. Escudejar. ESP. PORT. Escudar. IT. Scudare.

Esglendillar (s'), v., s'égosiller.

E 'l rossignols s'esglendilla,

Rambaud d'Orange: En aital.

Et le rossignol s'égosille.

(chap. Desgallá, desgallás, esgallá, esgallás : desgolá, desgolás; paregut a engorgossá, engorgossás, pel fret. ESP. Desgañitar, desgañitarse; 

se encuentra “desgaliar” aquí https://derechosdelamujer.org/wp-content/uploads/2016/02/Boletin-Feministas-en-Resistencia-No-3.pdf )

Esguirar, v., déchirer, égratigner, estropier.

Desromp son vestir et esguira sa cara. V. de S. Honorat. 

Déchire son vêtement et égratigne sa face.

Part. prés. Esguirant et baten.

V. de S. Honorat.

Déchirant et battant.

2. Esguire, adj., déchiré, estropié. 

L'uns es casutz de roca, l'autre esguir' e rancs. 

V. de S. Honorat. 

L'un est tombé d'une roche, l'autre (est) estropié et boiteux.

CAT. Esguerrar. (chap. esgarrá, desgarrá; esgarrapá, esgarrañá.)

Eslabreiar, v., tomber, dégénérer, se délabrer.

Fig. Tant eslabre a chascus en bas, cant s' esleva plus alt.

Greument sorzem a las virtuz, e ses trebail eslabreiam als vices.

Trad. de Bède, fol. 35 et 44.

Chacun tombe d'autant plus en bas, qu'il s'élève plus haut.

Nous surgissons difficilement aux vertus, et nous tombons sans effort aux vices.

So que mov d'ergoil eslabreia tost,

Eschivar devem qu' el bes, que es e nos, non eslabreia en vizi.

Trad. de Bède, fol. 36 et 42.

Ce qui part d'orgueil tombe bientôt.

Nous devons éviter que le bien, qui est en nous, ne dégénère en vice. CAT. Esllabissar (N. E. de abismo, abyssus).

Eslanegar, v., tomber, descendre.

Part. pas. Son eslanegat, crucificant de rescaps lo filh de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Hébreux. 

Ils sont tombés, crucifiant derechef le fils de Dieu.

Per la vous eslanegada ad el d' aquesta maniera.

Trad. de la 2e épître de S. Pierre.

Par la voix descendue à lui de cette manière. 

ANC. CAT. Eslenegar.

Esmai, s. m., émoi, souci, chagrin.

Sostener

Los paubres en lur gran esmay.

J. Estève: Planhen.

Soutenir les pauvres dans leur grand émoi.

Per qu' ieu deuria

Morir d'ira e d'esmai.

Pons de Capdueil: Qui per. 

C'est pourquoi je devrais mourir de tristesse et d'émoi.

Longa promessa m' es esmays.

Jordan de Boneil: Non estarai. 

Longue promesse m'est tourment.

ANC. FR.

N'avez-vous point de vos subjects esmoy?

Du Bellay, fol. 64.

CAT. Desmay. ESP. Desmayo. PORT. Desmaio. IT. Smago. 

(chap. desmay, desmays, v. desmayá, desmayás: desmayo, desmayes, desmaye, desmayem o desmayam, desmayéu o desmayáu, desmayen; desmayat, desmayats, desmayada, desmayades. De tan fé aná lo mall estic desmayat o esmayat, pórtam la bota de vi y les llenguañisses crúes o crugues, com les que se foten a Valjunquera. Hay vist una rata com un conill y me hay desmayat del susto.)

2. Esmaiar, Esmagar, v., chagriner, troubler, épouvanter.

Tot quant aug ni vei lo cor m' esmaia.

B. Zorgi: Mout.

Tout ce que j'entends et vois me chagrine le coeur.

Pois chascus s' encoreilha 

Del autrui joi e s' esmaia.

B. de Ventadour: Ara non. 

Puis chacun s'attriste et se chagrine de la joie d'autrui. 

Dis lhi: No t' esmagar.

Liv. de Sydrac, fol. 14. 

Lui dit: Ne t' effrayer.

Per que esmagas vos? 

Hist. abr. de l'ancien et du nouv. Test., fol. 35. 

Pourquoi vous troublez-vous ?

Part. pas. Magres si te et afanatz,

E tot jorn estai esmagatz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il se tient maigre et fatigué, et tout le jour il est troublé.

ANC. FR. Dist li: Ne t' esmaier de rien,

Ge te conseillerai molt bien.

Fables et cont. anc., t. II, p. 95.

Nus fins amis ne se doit esmaier 

Se fine amors le destruit et maistroie. 

Le Roi de Navarre, chanson 21. 

Et de cela plus ne nous esmayons.

Clément Marot, t. II, p. 175. 

Et ne s'esmoye fors de tirer esguillettes, faire ballades, icelles chanter.

Les quinze joyes de mariage, p. 15. 

Si furent moult esmaié.

Ville-Hardouin, p. 44.

CAT. ESP. Desmayar. PORT. Esmaiar. IT. Smagare.

Esmaut, s. m., émail.

Denina, t. II, p. 346, dit: Esmalto, émail, pris de l'allemand schmelzen. (N. E. v. schmelzen : derretir.)

Ar intret en las cambras qu' eran penchas am flors,

E d'asur e d'esmaut e de mantas colors. 

V. de S. Honorat.

Alors il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs, et d'azur et d'émail et de maintes couleurs.

CAT. Esmalt. ESP. PORT. Esmalte. IT. Smalto. (chap. esmalt; v. esmaltá: esmalto, esmaltes, esmalte, esmaltem o esmaltam, esmaltéu o esmaltáu, esmalten; esmaltat, esmaltats, esmaltada, esmaltades.)

Esmerillo, s. m., émérillon. 

Esmerillo son de tres guisas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Émérillons sont de trois sortes. 

Loc. prov. Cuia ben penre d'aissi enan

Las grans aiglas ab los esmerilhos. 

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Pense bien prendre d'ici en avant les grands aigles avec les émérillons.

CAT. Esmerenyon. ESP. Esmerejón. PORT. Esmerilhão. IT. Smeriglio, smeriglione. (N. E. falco aesalon, nisus.)

2. Esmirle, s. m., émérillon. 

Esmirle roen pus soven

Lurs pes qu'autr' auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Émérillons rongent plus souvent leurs pieds qu'autre oiseau.

Falcos voladors, 

Esmirles prendedors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Faucons agiles, émérillons preneurs. 

IT. Smerlo.

TERSERA JORNADA

Escomense la tersera jornada del Decamerón, a la que se parle, gobernán Neifile, sobre algú que haguere conseguit en habilidat alguna cosa mol dessichada o haguere recuperat alguna pérduda.

La aurora escomensabe ya a passá de coloradaa ataronjada per la aproximassió del sol cuan lo domenge, eixecada la Reina y feta eixecá tota la compañía, y habénli manat al senescal que preparare lo que ere menesté, rápidamen se van fé carregá totes los demés coses, com si de allí llevantaren lo campo, y sen van aná en los bagaches, dixán als criats en les Siñores y los Siñós. La Reina, en pas lento, acompañada y seguida per les seues dames y los tres joves, guiada per los cántics de unes vin cagarneres o cardelines y atres tans muixóns, per una senda en poc tráfec y plena de verdes herbetes y de flos que al sol que les siñalabe totes escomensaben a obrís, va agarrá lo camí cap a ocsidén, y charrán y fen bromes y rién en la seua compañía, sense habé caminat mes de dos mil passes, bastán abáns de que estiguere a miges la horade tersia, los van portá a una hermossíssima y rica mansió una mica eixecada a un collet. Una vegada a dins y navegán per tot arreu, y habén vist les grans sales, les llimpies y adornades habitassións en tot lo que a una alcoba li correspón, mol la van alabá y reputá al seu amo per magnífica; después, baixán, y veén lo amplíssim y alegre pati, les bodegues plenes de mols carretells en bons vins y un aigua fresquíssima y abundán que de allí manabe, tota per als bous y les vaques, mes encara lo van alabá. Allí se van assentá, voltats de flos y de abrets, y va vindre lo senescal en exquisites dolsaines y mol bons vins. Después van fé obrí un jardí pegat al palau, que estabe voltat per una tápia o muro, van entrá allí, y van aná mirán la seua maravillosa bellesa. Teníe per la vora y pel mich passeos amplíssims, rectes com una flecha y cuberts de parres de moscatell en pinta de doná mols raíms; y tot florit, escampabe tan bona auló que, mesclada en la de mols atres aromes del jardí, los pareixíe está entre totes les fragánsies de lo Orién. Per les vores dels passeos ñabíen rosés en roses blanques y roiges y jazmíns, y no ya de matí sino cuan lo sol estáe mes alt, daball de umbrietes (sombres), sense sé tocat per Lorenzo, se podíe caminá per elles. Cuántes plantes tan ben ordenades ñabíen an aquell puesto! No ne faltabe cap que al nostre clima se adaptare.

Tamé ñabíe un prat de herba tan verda que casi pareixíe negra, pintat tot en mil variedats de flos, vallat per verdíssims y ufanosos tarongés, sipresos y cedros, que donaben sombra y féen mol bona auloreta, una mescla de azahar y sementeri. Al mich de este prat ñabíe una fon de mármol blanquíssim y maravilloses figures picades en pedra natural; allí dins ñabíe una estatua, no sé si de pedra natural o artifissial dels Estechi, damún de una columna, y aviábe tanta aigua tan alt cap al sel (y después tornáe a caure a la claríssima fon) que haguere fet moure lo menos un molí. L´aigua que sen eixíe de la fon per un canal amagat sen ixíe del pradet y a fora se fée manifesta en canalets o reguerets que brilláen al sol; se arreplegabe tota a una bassa o safarech y desde allí, baixán claríssima cap a lo pla, abáns de arribá an ell, en grandíssima forsa y en molta utilidat per al seu amo, fée girá seguit dos molíns, un de ells, lo de Lillo. Al vore este jardí, lo seu orden, les plantes y la fon en los reguerets, tan los va agradá a tots que van afirmá que, si se puguere fé un paraísso a la terra, no sabríen quin atra forma hauríe de tindre, mes que aquella del jardí, y no sabíen qué mes se li podíe afegí. Passechán, pos, contentíssims per allí, fénse bellíssimes guirnaldes (corones) de rametes de ábres, sentín sempre uns vin cans de muixóns diferéns, com si competiguéren los uns en los atres en lo cantá, se van acatá de una bellesa que encara no habíen vist: lo jardí estabe plenet de mes de sen classes de hermosos animals. De una part eixíen conillsy cachapets, de un atra liebres (llébres), cabridets, ciervos, y moltes atres espéssies de animals inofensius y mansos, com si estaren domesticats.

Pero después de caminá mol, veén ara aixó ara alló, habén fet ficá les taules al voltán de la hermosa fon, y cantán allí primé sis cansonetes y dansán algúns balls, cuan va maná la Reina se van ficá a minjá, y servits en bones y delicades viandes, mes alegres se van eixecá y a les tonades y als cántics y als balls van torná, hasta que a la Reina, com ya fée caló, li va paréixe hora de que, qui vullguere, sen aniguere a gitás a fé la michdiada. Algúns sen van aná y uns atres, enchisats per la bellesa del puesto, no van volé anássen, se van quedá allí a llichí llibres de caballeríes, o jugá al ajedrez o a les dames, mentres los atres dormíen.

Después, tots se van eixecá y, habénse refrescat la cara a la fresca aigua, al prat, la Reina va aná prop de la fon, y se va assentá segóns la manera acostumbrada, y se van ficá a contá les históries sobre la materia proposada per la Reina.

Lo primé a qui la Reina va doná lo encárrec va sé Filostrato, que va escomensá aixina:

PRIMERA

Lo Camí, III.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

III.

La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.

A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.

A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.

Al Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo inquietaben. Va di una vegada:

- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?

Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.

- No sé lo que me vols di - va contestá.

Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:

- Los estrels están al aire, ¿no es assó?

- Assó es.

- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.

- Sí; al menos aixó diu lo maestre.

- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?

Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.

- Moñigo.

- ¿Qué?

- No me faigues eixes preguntes; me marejo.

- ¿Te marejes o te assustes?

- Pot sé les dos coses - va admití.

Sen va enriure lo Moñigo.

- Te diré una cosa - va di después.

- ¿Qué?

- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.

Lo Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen, apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li inspiraben los estrels!

Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.

Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.

A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.

Al estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.

A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.

Daniel, lo Mussol, recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball. Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva, estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu, un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau. Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres, les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén, en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y, después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa. Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito. Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés, la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós, y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres, pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía, unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.

¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.

Pero, ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu, pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga. Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o vissi o pecat de tota una rassa.

Vocabulari Penarroja Tastavins, Matíes Pallarés

Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó) Por M. Pallarés * 
Publicado en el "Butlletí de Dialectología Cagalana",
IX, 1921, págs. 69-72.

http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/11/69/11pallares.pdf

https://xarxes.wordpress.com/2017/06/27/vocabulari-de-pena-roja-per-maties-pallares/ (una de les seues webs en xarxa de Ignacio Sorolla Amela) Vocabulari de Pena-roja, per Maties Pallarés.

Matíes escribíe Penarroja y variáns, Ignacio Sorolla Vidal, naixcut y malcriat a Pena Rubea, fique lo guionet en ves de doble RR que recorde a la grafía castellana y a la aragonesa, ya u fee Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, roya o roja en aragonés.

Tan Matíes com Desiderio NO relasionen les paraules nostres en les aragoneses u ocsitanes, sol en les catalanes, (eren grans erudits) pos be, moltes tenen enllás a léxic aragonés, ocsitá, o textos dins de esta web.

Sempre se pot un aprofitá de les tontades que escriu consevol catalaniste, pero si les escriu lo idiota dotó en sossiollingüística Ignacio Sorolla Amela, fa mes goch.

Copy paste de la seua web:

Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí,  que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921?

 / ¿Cuántes desde 1196 ?

¿Haurá lligit lo inútil este algún texto com estos:

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/09/15-16-de-enero.html

"... Creheu ab gran dolor e congoxa recau en nosaltres tal pensament que sentissem la dita Majestat per reparacio de tals prejudicis no voler retornar lo Senyor Princep en la vegueria de Leyda don lo ha tret pero cove saber quen ha esser prestament del och o no..." 

https://langueoccitane.blogspot.com/2020/09/och-hoc-oc.html

/

Podeu acompanyar la lectura en les indagacions sobre la literatura de la Franja fetes per Hèctor Moret, que tracten a fons la figura de Pallarés.


Esquerra paraula nostra, del chapurriau, dreta descripsió en catalá del bò

A

adés, adv.: ara fa poc.

afant, m.: afany, tribulació.

aladre, m.: arada.

albada, f.: música que toca a la  primera hora del matí.

albenc, m.: forat o escletxa de  les roques.

alifara, f.: menjada acompanyada de disbauxa i divertiment.

apegar, v.: comanar-se una malaltia d'altra persona.

asclar, v.: estellar la llenya o altra cosa sòlida.

aubelló, m.: desaiguador o claveguera.

averia, f.: el gallinam i tota clase de bestiar domèstic.

B

bacó, m.: porc; xorc.

bada, f.: escletxa.
/ balagosto /

baló, balons, m.: pantalons curts, molt usats.

bardissa, f.: esbarzers i mates punxants que es posen damunt les parets, estables, coberts,  etcètera.

bàssia, f.: gaveta de fusta que serveix als paletes per a preparar el ciment, guix, etc., i als pagesos per a donar menjar als porcs.

bassiol, m.: tronc de fusta buidat del mig que serveix d'abeurador al bestiar.

batolla, f.: 1. Barra per a fer caure les nous, ametlles, etc.
2. Instrument per a batre els llegums.
batollar, v.: 1. Fer caure les nous, ametlles, etc. 2. Batre els llegums fent caure el gra i aixafant la palla.

bellota, f. gla.

bocinada, f.: cop, bufetada, etc.

borboll, m.: l'ebullició de l'aigua en els saltants i revolts.

borralló, m.: 1. Tros de llana o d'estopa separat del borrissol.
2. Volva grossa de neu.

bos, m.: el morrió dels gossos.

botja, f.: nom genèric per a anomenar les mates petites, com
l'espígol, la farigola, etc. / bocha

C

cabals, m.: béns, riquesa, benestar.  / caudales

calcigar, v.: trepitjar amb els peus. / palsigá

canalobre, m.: estalactita de glaç que es forma pels saltants
d'aigua quan glaça molt.

canella, f.: aixeta.

cantal, m.: pedra o roc.

canut, m.: canó de posar agulles.

caramanyola, f. carabassa vinera.

carassa, f.: careta de disfressar-se.

cardar, v.: pentinar llana. / avui en día se pentine un atra clase de llana cuan se carde a Penarroija

carronya, f.: persona o cosa dolenta o roïna.

cartró, m.: petita canastra de vímets.

catxo, adj.: baix, acotat. Es diu d'un sostre i d'una persona que camina esquena-plana. / cacho, cachet, cachotet

cimal, m.: cada una de les branques de l'arbre que neixen del tronc.

còdol, m.: pedra cantelluda.

cofí, m.: esportí d'espart que serveix per a posar la pasta de
les olives mòltes que s'ha de destinar a la premsa.

convoiar, v.: tractar amb molta amabilitat una persona.

cormull, m.: la quantitat de gra compresa del ras de la mesura per amunt.

cremaller, m.: graella per a posar les teies de fer llum.

curro, ad.: 1. Esguerrat a qui falta una mà o un braç. 2. Persona presumida.

D

desjunyir, v.: teure del jou les mules i els bous. / juñí es ficals o ficales al jou

desgana, f.: falta de gana, pèrdua dels sentits per defalliment.

devesa, f.: lloc destinat a pastura del bestiar.

dula, f.: ramada de bèsties d'una mateixa espècie, formada pels caps de bestiar de cada casa que juntament van a pasturar a l'ampriu.

dur, m.: espès, atapeït.  / du,  com lo ges, alchez a la bássia

E

eix!: interjecció per a significar fàstic.

eli! ali!, interjecció: així, així; a poca diferència.

emborollar, v.: embullar, embolicar, destorbar. / embrullo

engordir, v.: engreixar.

engorjar, v.: fer menjar per força. / engargallá lo minjá

enrunar, v.: cobrir amb terra alguna cosa. Un Pallarés ho fa a Penarroja amb una Volvo mixta.

enze, m.: animal tomany.

ert, adj.: encarcarat de fred. / carpit, carpidet

escull, m.: bon aspecte. "Fa bon escull": està sa i té salut.

escullós, adj.: fi, sa, de bona presència i bon color.

espill, m.: mirall. / obra en valencià de Jaume Roig

espitralat, adj.: espitregat; que va amb el pit descobert. / despitralat, pitral, pit

eu!: interjecció antiga molt usada. / au a cascala ! Hala en aragonés

F

facilon, adj.: fanfarró, presumit.

faldetes, f.: faldilles.

falòria, f.: mentida, engany.

falló, adj.: enutjat.

fenàs, m.: fanal, classe d'herba. /  Fenassera , ... fenasseres, quan no quedarà res ... quedarà la paraula, quedarà. / Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921? Cuántes ne queden?

feram, m.: mot per a insultar una persona. / afaram, béstia de cárrega ñirviosa

folia, f.: 1. Tontería, ximplesa. / fool inglés /
2. Quarteta que es canta mentre es balla.

forro, adj.: anar...: anar sense càrrega.

G

gaita, f.: instrument semblant al sac de gemecs, però sense sac.

gandaia, f.: ret, no xarxa com la web de Íñigo Sorolla Amela, còfia. / a Valderrobres, mote de Granja Briansó y família

garriga, f.: bosc de carrascots o alzines petites.

garrut, adj.: garrell.

gavarnera, f.: roser bord. / picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera



gel, m.: aigua glaçada.

gema, f: rovell de l'ou. / yema

gom, adj.: ple. / de gom a gom

gord, adj.: gras. / gort, gorda , gros, grossa

granera, f.: escombra.  / agraná, agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agraneu o agranau, agranen

grupa (anar a la): muntar un home i una dona en una cavalcadura.
Al DCVB podeu vore que ix País Valencià, ya veéu lo rigurós que es este dicsionari escomensat per Mossen Alcover, mallorquí
GRUPA f. Gropa (val.). Dient ja vaig per ella, aur, girà la grupa, Rond. de R. val., 41. Per dute jo a la grupa | te aguarda mon poltro blanch, Llorente Versos, ii, 125. Especialment: a) Parella d'home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d'una cavalcada en certes festes populars del País Valencià.

J

joquer, m.: lloc on dormen les gallines i altres aus. / allí aon se ajoquen les lloques, cloques o gallines ponedores.

jou, m.: 1. Instrument de fusta que es posa al coll del parell quan llaura. 
2. El vel que es posa als nuvis quan es casen.

jupa, f.: gec.

justador, m.: l'armilla.


LL

llanda, f.: llauna.

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /




llenç, m.: tela de cànem. / llansol, lienzo

llépol, adj.: llaminer. / laminero, laminera

lleus, m.: pulmons.

llord, adj.: brut, bonyegut, mal treballat.
http://dcvb.iec.cat/results.asp?Word=llord&Id=89328&search=llord
Etim.: del llatí lūrĭdu, ‘fosc’, ‘lívid tirant a negre’, o més aviat d'una forma llatina *lōridu en comptes de lūridu, segons Coromines (BDC, xix, 37).

M

/ malea / brosquill

malesa, f.: dolenteria. / maleses (fe)

malfarjat, adj.: mal endreçat.

manducar, v.: menjar.

mano, m.: germà. S'aplica de petit a gran. / maño, maña

manoll, m.: ram de flors o d'altra cosa que s'aguanta amb la mà.
/ títul de un llibre editat per la Ascuma de un pastoret drogadicte y alusinat que encara seguix al gran Khan : ca : gos : Arturico Quintana Font; crec que se diu Julio Micolau Burgués y es de La Fresneda.

manyós, adj.: intel·ligent, industriós. / mañós , mañosa, tindre trassa

massetja, f.: fona. / massecha, honda como la de David contra Goliat

milorxa, f.: grua.

moixó, m.: ocell petit. / muixó , muixonet, catalá en bigot, ojo muixonot

moragues, f. pl.: olives cuites al caliu. Les preparen mol be los maños Moragrega al hotel restaurán La fábrica de Solfa, quin sol fa a Beseit, la Margarita Celma Tafalla fique lo puntet de sal.

morca, f.: solatge de l'oli. / solada

P

peüc, m.: mitjó que sols tapa el peu.

picaport, m.: anella de picar a la porta.
/ pigot. Pájaro carpintero, pico picapinos / piñerol , pinyerol

pigota, f.: verola. / viruela

pimpollada, f.: bosc o extensió de pins joves i ufanosos.

pitança, f.: cada un dels menjars que es donen en l'àpat.

priló, m.: columna o pedestal que sosté alguna creu de terme o alguna imatge. / piló

Q

quera, f.: core que destrueix la fusta. / corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita

quimera, f.: mania. / com la franja, paísos cagaláns, diada de la franja, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu en lo significat de manía.

R

rabosa, f.: guineu. / rabosí de Valderrobres, rabosa de Ráfels

ras, adj.: llis, desembarassat. "Passar la nit al ras."

recapte, m.: tota classe de menjars i viandes.

renc, m.: rengle. / un renc o reng de amelés, ringlera, renglera, línia
recta.

reuca, f.: filera de rossins o muls lligats l'un a la cua de l'altre.

ribàs, m.: marge.

romer, m.: romaní. / lo romeret a la boca ... (y lo sigarro)

S

saduritja, f.: sajulida.  / saduricha, ajedrea en castellá

saurí, m.: persona que falsament diu que veu ço que està ocult, encara que sigui sota terra, mentre no ho cobreixi roba blava. / zahorí que trobe aigua, com Ángel de Valjunquera (que bon sel tingue)

Zahorí cast., çaurí val. De zoharí, adj. de zohra, "Lucifer, Venus, stella" en R. Martín. Dozy. El nombre zoharí, que significa propiamente servidor del planeta Venus, fue dado a los geomancios por los astrólogos a consecuencia de la estrecha analogía de sus procedimientos en el estudio de los datos por los cuales conduce aquel planeta, según cuentan, al conocimiento de las cosas ocultas. (como el agua subterránea) V. Aben Jaldún, Proleg., 1, 209.

sem, adj.: dessubstanciat, defectuós; fruita que ha perdut el suc, el color i el gust. / s' ha semat la carbassa, no me miros que me semo.
sonrós, adj.: mandrós.

sus!: crit per a esquivar els gossos.

sutja, f.: l' engrut de la llana. / suncha

T

taleca, f.: saca, sac, sarró.

tany, m.: cada una de les estelles en què es parteix el tronc amb
la destral.

teca, f.: porquería. / brutíssia

toll, m.: sot i dispòsit d'aigua que es forma en els rius.

tort, m.: borni.

totxo, m.: garrot, bastó, boscall. / tocho, tochada es un cop en un tocho.


V

verdanc, m.: rebrot llarg i prim de l'arbre. (rechito, pullís)

verga, f.: vara o bastó llarg, prim i flexible que es fa dels rebrots d'arbres o verdancs.

(Dels Missatges de verga de la cancellaria.

Considerants que engir la preminencia del offici de la nostra cancellaria real manaments diverses son daquella continuament emanadors: per tal a execucio daquells digna cosa esser pensam que certes persones qui tota hora al canceller e en la sua absencia al vicecanceller on que iran estants en la nostra cort davant vagen e los dits manaments

exeguesquen sien deputades. Perque ordenam que a les damunt dites coses complidores sien destinats tres homens bons e sufficients qui missatges de verga sien nomenats los quals tota hora que lo canceller en la nostra cort sera present o ell absent al vicecanceller on que iran devant vagen e los manaments daquells e encara de qualsevol altre de nostre consell e del nostre protonotari e encara dels oydors con a ells de part nostra seran injuncts exeguesquen ab acabament. Aquests empero al nostre canceller si present sera o ell absent al nostre vicecanceller en lo reebiment del seu offici sagrament faran que son offici ben e leyalment exerciran e la salut de nostra persona per son poder conservaran e que res no han fet ne faran per que les coses damunt dites no puguen fermament observar.)

vespra, f.: vigília d'una festa. (vespera)

vesprada, f.: el temps que va del migdia al vespre.

X, en chapurriau (occitan) CH:

xarc, m.: bassal. / charco

xec, m.: noi. / cheic, chaic, aik, eik, etc.

xixa, f.: carn. / chicha, se li diu als chiquets o chiquetes

xorlo, adj.: mal vestit.