Mostrando las entradas para la consulta giralt latorre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta giralt latorre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 5 de febrero de 2024

Lexique roman; Diable, Diabol - Diptamni


Diable, Diabol, s. m., lat. diabolus, diable. 

Ven lo diables que guarda 'l baratro. 

Poëme sur Boèce. 

Vient le diable qui garde l'enfer. 

Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire l'enfer que le diable tenait. 

Loc. Aunit marques, al diabol vos ren.

Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 

Marquis honni, je vous rends au diable. 

Aisso es lo peccat que fai hom filh de diable.

V. et Vert., fol. 10. 

C'est le péché que fait l'homme fils du diable.

A lo dyable el cor 

Que tan for la tormenta.

V. de S. Honorat. 

Elle a le diable au corps qui si fort la tourmente.

ANC. FR. Entre les autres i avoit un hors du sens qui avoit le diable ou cors. Joinville, p. 125.

Il avoit le déable ou cors qui ce li faisoit dire.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 245.

Ha, mon ami, baille de ce cochon; diavol! 

Rabelais, liv. I, ch. 39. 

ANC. IT. En laccio del diaule.

Guittone d'Arezzo, let. III. 

CAT. Diable. ESP. Diablo. PORT. Diabo. IT. MOD. Diavolo. (chap. Diable, diables, dimoni, dimonis.)

2. Diable, adj., diable, diabolique.

Vi un flum mot espaventable, el cal a motas bestias diablessas.

Revelatio de las Penas dels inferns.

Je vis un fleuve moult épouvantable, dans lequel a beaucoup de bêtes diablesses.

ESP. Diablo (diablesa). IT. Diavolo.

3. Diablia, s. f., diablerie, enfer.

Fai diablia 

Peior que negun raubaire.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Fait diablerie pire qu'aucun voleur. 

Si 'l me vol metre en la diablia,

Ieu li dirai: Senher, merce, no sia; 

Qu'el mal segle trebaliey totz mos ans. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

S'il me veut mettre en enfer, je lui dirai: Seigneur, merci, que ce ne soit pas; vu que je me tourmentai dans le méchant siècle toute ma vie. 

ANC. FR. Mais ançois fist grant deablie.

Roman du Renart, t. IV, p. 291. 

Dunc par les regnes en i ot tanz 

Que trop en sordeit diablies. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 80. 

ESP. Diablura. PORT. Diabrura. IT. Diavoleria. (chap. diablura, diablures.)

4. Diabolic, adj., lat. diabolicus, diabolique.

Per movament diabolic. Doctrine des Vaudois. 

Par mouvement diabolique. 

CAT. Diabolic. ESP. (diabólico) PORT. IT. Diabolico. (chap. diabólic.)

5. Diablal, adj., diabolique.

Mas es terrenals e bestials e diablals.

Trad. de l'Épître de S. Jacques.

Mais est terrestre et bestial et diabolique.

6. Diabolical, adj., diabolique.

Unas gens diabolicals, so es semblans a diable.

Leys d'amors, fol. 142. 

Unes gens diaboliques, c'est-à-dire semblables au diable.

7. Endiablar, v., endiabler.

Part. pas. Cant es tan grands malignes e tan endiablatz que non tem a far gran malignitat... Aytals gens endiabladas fan trop de mal.

V. et Vert., fol. 16 et 14.

Quand il est tellement grand méchant et tellement endiablé qu'il ne craint pas de faire grande méchanceté... 

Telles gens endiablées font beaucoup de mal.

CAT. ANC. ESP. Endiablar. PORT. Endiabrar. IT. Indiavolare. (chap. endiablá; endiablat, endiablats (com los de La Portellada), endiablada, endiablades; endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades.)

8. Diantre, s. m., diantre, diable. 

Deu hom dire yssamen diables, dyantres en tres sillabas.

Leys d'amors, fol. 6. 

On doit dire également diable, diantre en trois syllabes. 

CAT. ESP. Diantre.


Diacre, Diague, s. m., lat. diaconus, diacre. 

Diacre et subdiacre.

(chap. ESP. Diácono y subdiácono.)

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre. 

Per me o pel diague que m'estara de latz.

Izarn: Diguas me tu. 

Par moi ou par le diacre qui me sera à côté. 

CAT. Diaca. ESP. (diácono) PORT. IT. Diacono.

2. Archidiaque, Arquidiaque, Ardiaque, s. m., lat. archidiaconus, archidiacre.

So testimones... P. de Tribas, archidiaques de Rodes.

(chap. Són testimonis... P. de Tribas, archidiácono de Rodes.)

Tit. de 1208, Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 210. 

Sont témoins... P. de Tribas, archidiacre de Rodès. 

Demandet a son arquidiaque.

V. et Vert., fol. 75. 

Demanda à son archidiacre.

Almornier, archipreire, 

Ardiaque, presbot. (presbot : prebost)

G. Riquier: Pus Dieu.

Aumôniers, archiprêtres, archidiacres, prévôts.

CAT. Ardiaca. ESP. Arcediano. PORT. Arcediago. IT. Arcidiacono. (chap.  archidiácono.)

3. Arquediaguenat, s. m., lat. archidiaconatus, archidiaconat.

La honor del arquediaguenat.

Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 163. 

L'honneur de l' archidiaconat. 

CAT. Ardiaconat. ESP. Arcedianato. PORT. Arcediagado. IT. Arcidiaconato. (chap. archidiaconat.)

4. Subdiacre, Sobdiague, s. m., sous-diacre.

Diacre e subdiacre.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre.

Lo VI estamen hont hom deu gardar castetat es de clergues adordenatz, sobdyagues, dyagues e capellas e prelatz... sobdiague, diague e capella.

V. et Vert., fol. 96 et 5. 

Le sixième état où on doit garder chasteté est de clercs ordonnés, sous-diacres, diacres et prêtres et prélats... Sous-diacre, diacre et prêtre. 

CAT. Subdiaca. ESP. Subdiácono. PORT. Suddiacono. IT. Soddiacono, suddiacono.


Diadema, Dyadema, s. f., lat. diadema, diadème. 

Li donec sa corona, que s'apelava diadema.

(chap. Li va doná sa corona, que se díe diadema.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 11. 

Lui donna sa couronne, qui s'appelait diadème.

Meiro una dyadema a son cap. Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.

Mirent un diadème à sa tête.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Diadema.


Diafan, adj., du gr. *, diaphane. 

I lampea... diafana. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 44.

Une lampe... diaphane.

CAT. ESP. (diáfano) PORT. IT. Diafano.

Dialectica, s. f., lat. dialectica, dialectique. 

Per dialectica sai molt razonablamens

Apauzar e respondre.

P. de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement apposer et répondre. 

CAT. ESP. (chap. dialéctica) PORT. Dialectica. IT. Dialettica.


Diarria, Dyarria, s. f., lat. diarrhoea, diarrhée.

Dyarria es simple cors de ventre... Greviat... per... diarria.

Eluc. de las propr., fol. 94 et 54.

Diarrhée est simple cours de ventre... Affecté... par... diarrhée.

CAT. ESP. PORT. IT. Diarrea. (chap. diarrea, diarrees; cagarrina, cagarrines, está escargarsat, escargarsats, escagarsada, escargarsades.)

2. Dyasretic, adj., diarrhétique.

Tremor dita cardiaca... ha doas especias: una es dita dyasretica, so es a dire aperitiva, quar totz temps es ab apericio dels pors. 

Eluc. de las propr., fol. 87. 

Le tremblement dit cardiaque... a deux espèces: une est dite diarrhétique, c'est-à-dire apéritive, car toujours elle est avec ouverture des pores.


Diaspe, Diaspre, s. m., diaspre, sorte d'étoffe précieuse. 

Dans la basse latinité, diasprus a indiqué panni pretiosioris speciem; on trouve aussi diaspra. 

Tunica de diaspra alba.

Tit. de 1218. Du Cange, t. II, col. 1470. 

Tug harsso foro de jaspe 

E la sotz cela d'un diaspe.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Tous arçons furent de jaspe et la housse de diaspre. 

Un diaspre vestic que lutz e flameya.

Roman de Fierabras, v. 4355. 

Il revêtit un diaspre qui luit et flamboie. 

ANC. FR. D'un bon diaspre frésé menuement 

Estoit couvers. Roman de Gaydon. Du Cange, t. II, col. 1470.


Dic, s. m., digue, rempart. 

Tan que si no fos N Albricx 

El marques, que es tos dicx, 

Nulhs hom no t' alberguaria.

Hugues de Saint-Cyr: Messonget. 

Tellement que si ne fut le seigneur Albéric le marquis, qui est ton rempart, personne ne t'hébergerait. 

ESP. PORT. Dique. IT. Diga. (chap. dique, muro de pantano.)  


Dictar, Ditar, v., lat. dictare, dicter, enseigner, composer.

Dans le prologue de la loi salique, on lit:

“Dictaverunt salicam legem proceres ipsius gentis qui tunc temporis apud eamdem erant rectores.”

Eccard, dans son commentaire, s'explique en ces termes:

“Verbum vero dictare hic adhibetur, pro componere et in scripto referre.”

Marculfe, dans la préface de ses Formules, dit:

“Viros eloquentissimos ac rhetores et ad dictandum peritos.”

L'allemand a conservé dichten, faire des vers, etc. (N. E. Dichter : poeta.)

El dicta et jutja si que tug l'an entes.

Guillaume de Tudela. 

Il dicte et décide tellement que tous l'ont entendu.

VII notaris, liqual lhi ajudavo a escrire quant el dictava.

(N. E. Esta frase la tendría que comparar un aragonés catalanista alucinado - Javiercico Giralt Latorre, profesor de la universidad de Zaragoza, nido de ratas catalanistas con muy poquica letra, - con los textos notariales que ha seleccionado de archivos del Matarraña, por ejemplo Fuentespalda.

En chapurriau se escriu: Set notaris, los cuals li ajudaben a escriure cuan ell dictabe.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 23. 

Sept notaires, lesquels lui aidaient à écrire quand il dictait.

Giraud de Calanso

Que dictet la chanso.

G. Riquier: Als subtils.

Giraud de Calanson qui composa la chanson.

Substantiv. Non es maistres bos

Per sol dictar apellatz, 

Si 'ls faitz no fai cabalos.

G. Riquier: Cristian. 

Il n'est pas appelé bon maître à cause du seul enseigner, s'il ne fait pas des actions distinguées.

Part. prés. De sapiencia anava en ditan. Poëme sur Boèce.

J'allais composant sur la sagesse.

- Ordonner.

Segon que dicto et mando. Eluc. de las propr., fol. 9.

(chap. Segons lo que dicten y manen.)

Selon ce qu'ils ordonnent et commandent.

ANC. FR. M'aviez fait entendre que si j'entreprenois dicter en vers françois la vie de la glorieuse vierge sainte Catherine, vous y prendriez bien plaisir. F. P. Crespet, Vie de sainte Catherine.

Il vaut trop mieux en un lieu solitaire, 

En champs, en bois pleins d'arbres et de fleurs, 

Aller dicter les plaisirs ou les pleurs

Que l'on reçoit de sa dame chérie.

C. Marot, t. 1, p. 328.

L'art de dictier et de fère chansons, balades, etc.

Eustache Deschamps, p. 261.

CAT. ESP. PORT. Dictar. IT. Dittare. (chap. dictá: dicto, dictes, dicte, dictem o dictam, dictéu o dictáu, dicten; dictat, dictats, dictada, dictades. Cuan lo mestre dicte y tú has de escriure, diém lo dictado.)

2. Dictat, s. m., composition, oeuvre d'imagination.

En autres dictatz 

Qu'avem desus nomnatz.

G. Riquier: Sitot s' es.

En d'autres compositions que nous avons dessus nommées.

Calque bel dictat

Gent e be maistrat.

G. Riquier: Si m fos. 

Quelque belle composition agréable et bien arrangée.

Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz 

Far, per que m suy tant aut enamoratz. 

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Car difficilement on peut faire belles compositions de bas lieu, c'est pourquoi je me suis épris si haut.

- Jugement, décision.

Per cuy nostre dictatz

Er vist et entendutz.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par qui notre jugement sera vu et entendu. 

Falsat non ay lo dictat.

T. de G. Riquier, de Caudelet et de Michel: A 'N Miquel. 

Je n'ai pas faussé le jugement. 

A ditz als autres: Entendetz est dictat. Guillaume de Tudela. 

Il a dit aux autres: Entendez cette décision.

ANC. FR. Dist assés bien, en son ditié,

Que veut amis, ce veut l'amie... 

Rimez en ai, é fait ditié.

Marie de France, t. 1, p. 492 et 44. 

J'ay escouté

Et bien noté 

Vostre musique, 

Dont le dicté 

N'a pas esté 

Fort autentique. 

Blason des faulces amours, p. 221. 

PORT. (ESP.) Dictado. IT. Dittato.

3. Dictamen, s. m., jugement, opinion.

Anc tant durs sofismes ni tan clus dictamens

No foron ditz ni fait, ni tant grans sobresens. 

Guillaume de Tudela. 

Jamais si durs sophismes, ni si aveugles jugements, ni si grands contresens ne furent dits ni faits.

- Ordre, commandement.

Per lor emperi e dictamen... No fan lors operacios per emperi de voluntat ni segon dictamen de razo. Eluc. de las propr., fol. 9 et 23. 

Par leur puissance et commandement... Ne font leurs opérations par empire de volonté ni selon l'ordre de raison.

CAT. ESP. Dictamen. PORT. Dictame. IT. Dettamento.

4. Dictayre, Dictador, s. m., auteur, compositeur.

L'entendemen del dictayre. Leys d'amors, fol. 21. 

L'entendement de l'auteur.

Li subtil dictador e trobador.

Leys d'amors, La Loubère, p. 13. 

Les subtils auteurs et troubadours.

- Prôneur.

De far l'obra son trop li dictador

De drechura, e pauc li fazedor.

G. Riquier: Jamais non er. 

Les prôneurs de faire l'oeuvre de droiture sont nombreux, et peu les faiseurs.

IT. Dettatore. (ESP. Dictador, autor de edictos, dictámenes.) (chap. dictadó, com Luisico el malas compañías, Companys, o lo seu amiguet Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España per la grassia de Deu, en lo que passejabe assobín. A Monte Judaico va passejá sol lo assessino de catalans y catalanes de Esquerra Republicana de Cataluña, ERC.)

5. Dechar, v., composer, enseigner, débiter.

De ren no y doptava

L'aigua non se trobes aqui on ell dechava. 

V. de S. Honorat.

Ne doutait en rien que l'eau ne se trouvât là où il enseignait. 

Aquest gautz dechet mo senher Gui Folqueys. V. de Gui Folquet.

(chap. Este goch va dictá mon siñó Gui Folqueys.) 

Monseigneur Gui Folquet composa ce chant de joie.

Fig. So que miels ma conscientia me dechara.

(chap. literal: Lo que milló ma consiensia me dictará.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 125. 

Ce que ma conscience me dictera de mieux. 

Part. pas. Ara o pauzem aichi com tu o as dechat.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant posons cela ainsi que tu l'as débité. 

IT. Dettare.

6. Dechat, s. m., dit, ditié, sorte de poésie.

Quascus homs vol de Dieu far sa cobla

E sos esquerns e sos malvays dechatz.

R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a.

Chaque homme veut faire sur Dieu son couplet et ses farces et ses mauvais ditiés.

Li sieu dechat ben faitz maistralmen.

Bertrand Carbonel: S'ieu anc. 

Les siens ditiés bien faits en maître.

IT. Dettato.

(chap. Les dites del Bicho de Valdarrores.
ESP. Los dichos del Bicho de Valderrobres.)


7. Dechament, s. m., récit.

Vuel comensar, si li platz, un novel dechament.

V. de sainte Magdelaine.

Je veux commencer, s'il lui plaît, un nouveau récit.


Dieta, s. f., lat. diaeta, abstinence, diète.

Ausel que volentiers se gieta

En aiga, tenetz en dieta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Tenez à la diète l'oiseau qui se jette volontiers en l'eau.

La noyrissa deu tener dieta convenient. Eluc. de las propr., fol. 68.

La nourrice doit tenir diète convenable. 

Fig. Mas d'una ren vau trop doptan, 

Si m fai trop dieta tenir... 

... Paor ai l'arma s'en an. 

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vau. 

Mais je vais redoutant beaucoup une chose, si elle me fait beaucoup tenir la diète... J'ai peur que l'âme ne s'en aille. 

CAT. ESP. PORT. IT. Dieta.


Digerir, Degerir, v., digerere, digérer. 

So plus... durs per digerir... Manja fer e 'l digerish.

(chap. Són mes... dus per a digerí... Minge ferro y lo digerix o paíx. Com veéu, la provensal fée aná sh : x : digerish, convertish, y tamé digeris : que se escriuríe en chapurriau digerís : digerix.)

Fig. La calor del solelh... digeris la humor et convertish la en dossor.

Eluc. de las propr., fol. 277, 148 et 129. 

Sont plus... durs pour digérer... Elle mange le fer et le digère. 

Fig. La chaleur du soleil... digère l'humeur et la convertit en douceur. Part. pas. Que la vianda sia degerida en l'estomac.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

(chap. Que lo minjá sigue digerit al estómec. Vianda significabe minjá en general, nutriens, nourriture, después en fransés signifique carn.)

Que la nourriture soit digérée dans l'estomac.

CAT. ESP. PORT. Digerir. IT. Digerire. (chap. digerí: digerixco o digerixgo, digerixes, digerix, digerim, digeriu, digerixen; digerit, digerits, digerida, digerides.)

2. Digest, adj., lat. digestus, digéré, rangé par ordre.

Uous d'estruci, d'anet e de pau no so de ta bo noyriment; mas digestz, plus tard se dissolvo; be digestz, mot coforto.

(chap. literal: Ous de avestrús, de pato (ánec, anátida, anátides) y de pavo (pau o pago) no són de tan bon nutrimén; pero digerits, mes tard se desfán; ben digerits, mol conforten.)

Eluc. de las propr., fol. 277.

Oeufs d'autruche, de canard et de paon ne sont d'aussi bonne nourriture; mais digérés, plus tard ils se dissolvent; bien digérés, ils confortent beaucoup. 

Fig. Per so proar, ystorias so prestas

Trop may de mil, veras et be digestas. 

Palaytz de Savieza.

Pour prouver cela, beaucoup plus de mille histoires sont prêtes, vraies et bien digérées.

ESP. PORT. IT. Digesto. (chap. digerit, digerits, digerida, digerides.
v. digerí o paí.)

3. Digestiu, adj., lat. digestivus, digestif.

Maior es l'appetiment que virtuz digestiva... E de frugz plus sopte digestiva. Eluc. de las propr., fol. 74 et 24.

L'appétit est plus grand que la vertu digestive... Et plus rapidement digestive de fruits.

CAT. Digestiu. ESP. PORT. IT. Digestivo. (chap. digestiu, digestius, digestiva, digestives; una copeta d' aiguardén de herbes de Herbés después de minjá es digestiva. Un vermut de Crial de Lledó en sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat - antes o abans de diná es digestiu.

sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat

Lo fonoll escaldat en un rach de oli es digestiu. Les sopes de timó són digestives. Los pixapins del área metropolitana de Barselona li diuen farigola, y los de Lleida los diuen farigoleros per naixó, perque arrepleguen timó per les cunetes.)

4. Digestible, adj., lat. digestibilem, digestible, facile à digérer. 

Uous... lo blanc es plus freg qu'el muiol et mens digestible... Sos poletz so mal digestibles. Eluc. de las propr., fol. 277 et 149. 

Oeufs... le blanc est plus froid que le jaune et moins digestible... Ses petits sont mal digestibles.

ESP. Digestible. IT. Digestibile.

5. Digestio, s. f., lat. digestio, digestion.

Per confortar la digestio. Eluc. de las propr., fol. 54.

(chap. Per a confortá la digestió.)

Pour conforter la digestion. 

CAT. Digestió. ESP. Digestión. PORT. Digestão. IT. Digestione.

6. Digestibilitat, s. f., digestibilité.

Lur cara de maior digestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 140.

Leur chair de plus grande digestibilité.

7. Indigest, adj., lat. indigestus, indigeste, non digéré.

Vianda alcuna indigesta. Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Aucune nourriture indigeste.

Be digestz mot coforto et indigestz grevio l'estomach.

Eluc. de las propr., fol. 277.

Bien digérés confortent beaucoup, et non digérés ils chargent l'estomac. CAT. Indigest. ESP. PORT. IT. Indigesto. (chap. no paít, que no u pots paí o digerí.)

8. Indigestio, Endegestio, s. f., lat. indigestio, indigestion.

Per indigestio sobrevenent. Eluc. de las propr., fol. 94.

Par indigestion survenant.

Que endegestios non puescha aver loc.

Regla de S. Benezeg, fol. 50.

Qu'indigestion ne puisse avoir lieu.

CAT. Indigestió. ESP. Indigestión. PORT. Indigestão. IT. Indigestione.

9. Indigestibilitat, s. f., du lat. indigestibilis (indigestibilitatem), indigestibilité.

Ayga... cum sia subtil, appar que non ha indigestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 74.

L'eau... quoique elle soit légère, il paraît qu'elle n'a pas indigestibilité. 

IT. Indigestibilità. (ESP. Indigestibilidad.)


Digne, adj., lat. dignus, digne. 

Car anc nul hom dignes de merceyar, 

Si la us preyet, no i laissetz fadiar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Car jamais homme digne d'obtenir merci, s'il vous la demanda, vous n'y laissâtes manquer. 

Qu'el sagramen nos fassa dignes e precios. 

Izarn: Diguas me tu.

Que le sacrement nous fasse dignes et méritants. 

A la Verge, digna maire d'amor.

G. Riquier: Cristian son. 

A la Vierge, digne mère d'amour. 

Tro que venga qui dignes er.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Jusqu'à ce que vienne qui sera digne. 

CAT. Digne. ESP. PORT. Digno. IT. Degno. (chap. digne, dignes, digna, dignes.)

2. Dignamen, adv., dignement.

Qui dignamen lo recep e be 'l cre.

Matfre Ermengaud: Ép. à sa soeur. 

Qui dignement le reçoit et le croit bien. 

CAT. Dignement. ESP. PORT. Dignamente. IT. Degnamente. (chap. dignamen, en dignidat.)

3. Deing, adj., digne.

Deing serion d'aprendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes. 

Ils seraient dignes d'apprendre.

4. Dignitat, Dignetat, s. f., lat. dignitatem, dignité, mérite.

Si diable l'a facha, puesc' aver dignitat. 

Izarn: Diguas me tu. 

Si diable l'a faite, qu'elle puisse avoir dignité.

Dona de dignitatz, 

Vos m'en faitz guerentia. 

Le frère mineur, moine de Foissan: Cor ai.

Dame de mérites, vous m'en faites assurance.

Poiar en dignitat. .. Son pozatz en calque dignitat.

(chap. Pujá en dignidat... Són posats a consevol dignidat.)

V. et Vert., fol. 8 et 10.

Monter en dignité... Sont placés en quelque dignité.

- Office ecclésiastique.

Dignitatz en la sancta Gleysa. L'Arbre de Batalhas, fol. 12. 

Dignité en la sainte Église.

Que non y a dignetat ni prebenda, 

Si non lur fai soven donar socors.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Qu'il n'y a dignité ni prebende, s'il ne leur fait souvent donner secours. 

ANC. FR. Et dignitat lui doins et honur.

Frag. du Myst. de la Rés. de J.-C. 

CAT. Dignitat. ESP. Dignidad. PORT. Dignidade. IT. Dignità, degnità. (chap. dignidat, dignidats.)

5. Dignatio, s. f., lat. dignatio, consécration.

Cant comensa la sagra ni la dignatios.

Izarn: Diguas me tu.

Quand commence la secrète et la consécration.

6. Denhar, Deingnar, Deinar, v., lat. dignari, daigner, accueillir, approuver. Si us plagues que m denhessetz grazir.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

S'il vous plaisait que vous me daignassiez agréer. 

Can vi Jaufre, sol no s deina 

Movre.

Roman de Jaufre, fol. 56.

(chap. Cuan va vore a Jaufre, no se va digná a moure.)

Quand elle vit Jaufre, seulement elle ne se daigne pas mouvoir.

Per autra que t deing ni te voilla.

A. Daniel: Ans qu'els sims. Var.

Pour autre qui t'accueille et te vueille.

M'a faig dire fols motz qu'ieu non deing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils. 

M'a fait dire mots fous que je n'approuve pas.

CAT. ESP. PORT. Dignar. IT. Degnare. (chap. digná, dignás: yo me digno, dignes, digne, dignem o dignam, dignéu o dignáu, dignen. Dignat, dignats, dignada, dignades. No se va digná a diná en mí.)

7. Dignificar, v., remplir de dignité, honorer, dignifier. 

Part. pas. Trinitat es nombre plus dignificat, nobilitat, magnificat et a Dieus apropriat. Eluc. de las propr., fol. 3.

Trinité est nombre plus dignifié, ennobli, magnifié et approprié à Dieu. ESP. Dignificar. IT. Degnificare. (chap. dignificá: dignifico, dignifiques, dignifique, dignifiquem o dignificam, dignifiquéu o dignificáu, dignifiquen. Dignificat, dignificats, dignificada, dignificades.)

8. Desdenhos, adj., dédaigneux.

Ome que s fai desdenhos

Lai on non es locs ni sazos. 

Le Moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Homme qui se fait dédaigneux là où il n'y a lieu ni temps.

ESP. Desdeñoso. PORT. Desdenhoso. IT. Disdegnoso. (chap. desdeñós,  desdeñosos, desdeñosa, desdeñoses.)

9. Desdeing, Desdenh, s. m., dédain, mépris.

Pel desdeing qu'el avia dels baros e del segle, no fo tant grazitz com la soa obra valia. V. d'Elias Cairels.

Par le dédain qu'il avait des barons et du siècle, il ne fut tant prisé comme son oeuvre valait.

Loc. Cella que m'a en desdeing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils.

Celle qui m'a en dédain.

(chap. La que me té en desdén: no me fa cas, passe de mí, m'ignore, se pense que soc poqueta cosa per an ella, etc.)

Zo qu'eu faz no dei metr' en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis.

Elle ne doit pas mettre en dédain ce que je fais.

Qui s vuelha m torn' en desdenh.

Arnaud Catalan: Amors. 

Qui se vueille me tourne en dédain.

CAT. Desdeny. ESP. Desdeño (chap. desdén). PORT. Desdem. IT. Disdegno.

10. Esdenh, Endenh, s. m., dédain.

Leu e gen e pla,

Nueg e jorn ses esdenh.

Amanieu des Escas: El temps de.

Légèrement et gentiment et poliment, nuit et jour sans dédain.

Si m valgues ab mi dons temers 

Ni precx humils ses tot endenh.

G. Riquier: Amors pus. 

Si avec ma dame craindre ainsi que prière humble me valait sans aucun dédain.

CAT. Endeny.

11. Desdegnar, v., lat. dedignari, dédaigner, mépriser.

Ab sol aitan for' ieu guays e cortes

Que mi donz amar mi non desdegnes,

Q'el sobreplus al sieu belh plazer fos.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh.

Je serais gai et galant pourvu seulement que ma dame ne dédaignât point de m'aimer, que le surplus fût à son beau plaisir.

CAT. Desdenyar. ESP. Desdeñar. PORT. Desdenhar. IT. Disdegnare. 

(chap. desdeñá: desdeño, desdeñes, desdeñe, desdeñem o desdeñam, desdeñéu o desdeñáu, desdeñen; desdeñat, desdeñats, desdeñada, desdeñades.)

12. Endignamen, s. m., indignation.

Fon endignamens en alcuns.

Trad. du N.-Test., S. Marc, chap. 14.

L'indignation fut en quelques uns.

IT. Indegnamento.

13. Indignacio, Endignacio, s. f., lat. indignatio, indignation, irritation. Denoto indignacio de coragge et ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 40. 

Dénotent irritation de coeur et férocité.

Ira començans es forcenaria, e bulissens endignacios coratge.

Trad. de Bède, fol. 38. 

Colère commençant est forcennerie, et bouillante indignation du coeur.

CAT. Indignació. ESP. Indignación. PORT. Indignação. IT. Indignazione, indegnazione.

14. Indignar, Endignar, v., lat. indignari, indigner. 

Part. pas. Eran els grandamen corrossatz et indignatz.

Chronique des Albigeois, col. 57. 

Ils étaient grandement courroucés et indignés. 

L'enperador fo endignatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 40. 

L'empereur fut indigné.

Fo endignat e dis lor.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Il fut indigné et leur dit.

CAT. ESP. PORT. Indignar. IT. Indignare, indegnare. (chap. indigná, indignás: yo me indigno, indignes, indigne, indignem o indignam, indignéu o indignáu, indignen; indignat, indignats, indignada, indignades.)

15. Prodeingnar, v., secourir, défendre.

Obs es que sai vostra valors prodeingna

A la Gleiza d'aitals guerreiadors.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Il est besoin qu'ici votre valeur défende l'Église de tels ennemis.


Dilaniar, v., lat. dilaniare, lacérer, mettre en pièces.

Aucizo 'l et dilanian ab las unglas, e 'l devoro. Eluc. de las propr., fol. 35.

(chap. Lo maten y lo desfán en les ungles, y lo devoren; se 'l foten.)

Le tuent et mettent en pièces avec les ongles, et le dévorent. 

IT. Dilaniare.


Dilection, s. f., lat. dilectionem, dilection.

Per so que dilection, cant a proisme, sia coservada.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Afin que la dilection, quant au prochain, soit conservée.

Amor et dilection entre lor.

Tit. de 1403. DOAT, t. XCV, fol. 180. 

Amour et dilection entre eux.

A totz aquels qui las presens lettras veyran, salut et dilection.

(chap. A tots aquells que les presens lletres – cartes – vorán, salut y dilecsió.)

Tit. de 1441, Toulouse, bibl. Monteil.

A tous ceux qui les présentes lettres verront, salut et dilection.

CAT. Dilecció. ESP. Dilección. PORT. Dilecção. IT. Dilezione.


Diligent, adj., lat. diligentem, diligent, soigneux.

Que sian tan diligens cant deurian. 

V. et Vert., fol. 12.

(chap. Que siguen tan diligens com deuríen.)

Qui soient aussi diligents qu'ils devraient.

Avut diligent consel.

(chap. Hagut diligén consell. Hagut, habut, tingut.)

Statuts de Montpellier de 1258.

Eu diligent conseil.

CAT. Diligent. ESP. PORT. IT. Diligente. (chap. diligén, diligens, diligenta, diligentes.)

2. Diligentment, Diligenmen, adv., du lat. diligentimente, avec soin, diligemment.

Diligentment los endreyssan a cassar. 

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 7. 

Les dressent avec soin à chasser.

Ieu la ensercava e la enqueria diligenmen.

V. et Vert., fol. 79.

Je la cherchais et l'enquérais diligemment.

CAT. Diligentment. ESP. PORT. IT. Diligentemente. (chap. diligenmen.)

3. Diligencia, Diligensia, s. f., lat. diligentia, soin, diligence.

Bona diligensia e bon cosselh. L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

(chap. Bona diligensia y bon consell.)

Bonne diligence et bon conseil.

Ab tota diligencia e cautela. Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

Avec toute diligence et précaution.

CAT. ESP. PORT. Diligencia. IT. Diligenzia. (chap. diligensia; les diligensies del oeste o ponén són un atra cosa.)

4. Diligensa, s. f., diligence, soin.

Non a facha tal diligensa.

Ord. des Rois de Fr., t. XVI, p. 135.

N'a pas fait telle diligence. 

IT. Diligenza. (chap. diligensa)

5. Negligent, adj., lat. negligentem, négligent, paresseux.

Negligent de se convertir. V. et Vert., fol. 69.

(chap. Negligén de convertís.)

Négligent de se convertir.

Onors e pretz sofranh

A senhors negligens.

Serveri de Gironne: Cavayers. 

Honneur et mérite manque à seigneurs paresseux. 

CAT. Negligent. ESP. PORT. IT. Negligente. (chap. Negligén, negligens, negligenta, negligentes.)

6. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux.

Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.

Izarn: Diguas me tu.

Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.

Mas ades hom n'es negligos

Vas selh que conoys aziros.

Raimond de Miraval: Delz quatre.

Mais on en est toujours négligent envers celui qu'on connaît colérique.

7. Negligentia, Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, paresse.

Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' aministrar cum el deg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 

Par sa négligence, c'est-à-dire qu'il n'eut pas en l'administrer tel soin qu'il devait.

Per emendar las negligentias que hom fa.

V. et Vert., fol. 89. 

Pour réparer les négligences qu'on fait.

CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia. (chap. negligensia, negligensies.)

8. Negligensa, s. f., négligence.

Esmende totas las negligensas e los mescapz del autre temps.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25. 

Qu'il corrige toutes les négligences et les méchefs de l'autre temps.

IT. Negligenza. (chap. negligensa, negligenses. Si no coneixéu estes paraules es perque ha ñagut molta negligensa o negligensia en lo estudi del chapurriau; pero la cosa está cambián.)


Diluvi, Dulivi, s. m., lat. diluvium, déluge, inondation.

En autompne seran grans diluvis. Calendrier provençal.

(chap. Al otoño ñaurán grans diluvios: grans plogudes, inundassions, creixcudes de aigües. A Beseit només cal vore les riades del octubre.)

En automne seront grandes inondations. 

El temps del diluvi... lo dulivi duret sobre la terra XL dias et el carantem dia comtat. Liv. de Sydrac, fol. 3 et 48.

(chap. Lo tems del diluvio (universal)... lo diluvio va durá sobre la terra coranta díes y lo coranta día contat. Carantem (caranten) siríe en chapurriau antic “coranté”; después va aná a regá Carlos Rallo Badet, y va pedre una chapa per a que no li prengueren l'aigua.)

Au temps du déluge... Le déluge dura sur la terre quarante jours et le quarantième jour compté.

ANC. FR. Tout le mont par aighe noia,

Quant le grant deluve envoia.

(N. E. ¿Alguien conoce el río Noia, Anoia? San Saturnino, Sant Sadurní. En francés, noyer es ahogar, inundar.)

Roman de Mahomet, v. 682.

CAT. Diluvi. ESP. PORT. IT. (chap.) Diluvio.

2. Esdilovi, Esdoluvi, s. m., déluge, inondation. 

Motz grans plueias et seran esdiluvis. Calendrier provençal. 

Moult grandes pluies et seront des inondations. 

Noe apres l'esdoluvi. Declaramens de motas demandas. 

(chap. Noé después del diluvio (universal). Declaramens de moltes preguntes.)

Noé après le déluge.


Dinar, Dinnar, Disnar, Dirnar, v., dîner, rassasier.

Vuelh que ns anem ades dinar.

P. Vidal: Abril issic. 

Je veux que nous allions d'abord dîner.

Ges de disnar no for' oimais maitis 

Qui agues fort bon ostau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Qui aurait une fort bonne maison il ne serait jamais matin pour dîner.

- Repaître.

D'aco vostr' auzel dirnatz... 

Pueis l'un e l'autre manjara

Ab la carn can se dirnara.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Repaissez votre oiseau de cela... 

Puis il mangera l'un et l'autre avec la chair quand il se repaîtra.

Substantiv. A son disnar los aucis ambedos. 

P. Cardinal: Un sirventes ai. 

A son dîner il les occit tous deux. 

Per anar al dinnar es us grayle sonatz. 

Roman de Fierabras, v. 593. 

Une trompette est sonnée pour aller au dîner. 

Part. pas. Can cascus er dinnatz.

(chap. Cuan cadaú haurá dinat.)

Roman de Fierabras, v. 595. 

Quand chacun sera repu. 

Fig. Que no n'es deguna

Disnada d'amor ni dejuna

Que tan valha.

Raimond de Miraval: Dona la. 

Qu'il n'en est aucune repue ni à jeun d'amour qui vaille tant.

ANC. FR. Hé Diex! dist Audigier, com sui disnez. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232.

Et moi lavé, oinct et bien disné.

Amyot. Trad. de Plutarque, Mor., t. III, p. 324.

ANC. CAT. Disnar. CAT. MOD. Dinar. IT. Desinare.

2. Dinnea, s. f., dînée.

A Moncug repaireron mati a la dinnea. Guillaume de Tudela.

Ils se retirèrent à Moncug le matin à la dînée. 

IT. Desinea.

3. Dinada, Dinnada, s. f., dînée, dîner. 

Ieu vos rendray En Gui ans dema, la dinnada.

Roman de Fierabras, v. 3005. 

Je vous rendrai le seigneur Gui avant demain, à la dînée.

Per lur dinadas et sopadas... II dinadas e II sopadas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour leurs dîners et soupers... Deux dîners et deux soupers. 

IT. Desinata. (chap. diná, dinada; sopá, sopada.)


Diocezi, s. m. et f., lat. dioecesis, diocèse.

El diocezi de Lemotjas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 68. 

Au diocèse de Limoges.

CAT. ESP. (diócesis) Diocesis. PORT. Diocese. IT. Diocesi.

2. Diocesa, s. f., diocèse.

De la diocesa d'Agenes.

Tit. de 1270. DOAT, t. XCI, fol. 85.

Du diocèse d'Agénois.

Lo avesque es aquel en la diocesa del qual, etc.

Perilhos, Voy. au purg. de S. Patrice.

L'évêque est celui dans le diocèse duquel, etc.

3. Diocezal, adj., diocésain.

Del prelat diocezal.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 34. 

Du prélat diocésain.

ANC. ESP. Diecesal.


Dipsas, Dipsades, s. f., lat. dipsas, dipse, sorte de vipère.

Dipsas o dipsades es un linhagge de serpent, autrament dita situla, car le mors per ela mor de set... es especia de aspis.

Eluc. de las propr., fol. 248.

La dipse ou dipsades est une sorte de serpent, autrement dite situle, parce que le mordu par elle meurt de soif... c'est une espèce d'aspic. 

IT. Dipsa.


Diptamni, s. m., lat. dictamnum, dictame.

Diptamni es herba que ha razitz medicinal...

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

Le dictame est herbe qui a racine médicinale...

Dictamnus albus, fanerógamas, Rutaceae, gitam, herba gitanera

Elle se nomme dictame du mont Dyptame, où elle se trouve très bonne.

CAT. ESP. (díctamo) PORT. Dictamo. IT. Dittamo. (chap. gitam, dictamnus albus.
Si me fótego dos tasses de aiguardén de gitam, gítam.)

CAT. ESP. PORT. Dictamo. IT. Dittamo. (chap. gitam, dictamnus albus.)

domingo, 12 de mayo de 2019

Lenguas en la Corona de Aragón

Lenguas en la Corona de Aragón
Lenguas en la Corona de Aragón, occitan, los parlars lenguadocians

La imposición que la Generalidad de Cataluña quiere imponer en los demás territorios que formaron la Corona Aragonesa junto con sus socios y la complicidad del Gobierno Central, no es nada nuevo, y están consiguiendo que incluso en estos territorios exista dudas sobre los orígenes y el camino recorrido en la historia. Dada la insistencia de varios seguidores en el afán de convencernos que el catalán es el origen de las lenguas romances que se hablaban en la Corona, consideramos que seria interesante hacer un recorrido en la historia con el único propósito de aportar un poco de luz a este asunto, aunque estoy totalmente convencido que:

“Intercambiar argumentos con alguien que ha renunciado a la lógica, es como darle medicina a un muerto” (Thomas Paine).
En el siglo VIII, comenzando la reconquista cristiana dirigida por los reyes francos, durante ese periodo, fue imponiendo la modalidad de la lengua proveniente de la Occitania, como lengua, sobre el romans vulgar muy arabizado que se hablaba en estas tierras. Esto sucedió por dos causas:
La primera por haber estado los habitantes de la región conquistada por los musulmanes en el año 714, refugiados en la Septimania Norte entre 90 y 435 años (tierras occitanas de habla lemosina).
Segunda, por los guerreros y nobles que conquistaron las tierras de los condados de Aragón, Sobrarbe, Ribagorza, Barcelona, Ausona, Besalú, Girona, Pallars: Jussá y Subirá, Ampurias y Urgel - Urgell, tierras todas ellas repobladas con gente occitana de habla d'oc o lemosina (existen un sinfín de cartas otorgadas por los reyes francos y los de Aragón. Las ultimas están fechadas por Pedro IV de Aragón). Al frente de los condados los reyes colocaron todos ellos nobles occitanos de lengua d'oc o lemosina.
Los Condes de Barcelona, eran occitanos de nacimiento o descendientes de ellos, desde el primer Conde Bera, hasta el último Ramón Berenguer IV. Todos ellos eran de habla lemosina (en 1.162, el condado pasó a formar parte de los reyes de Aragón con Alfonso II, también de lenga romans)
El Conde Ramón Berenguer III, al casarse con la condesa Dulce de Provenza, dejo escrito que con dicha boda entraba la cultura en el condado, cultura de la que estaba huérfana la gente de Barcelona, Barchinona - Barchinone, diciendo que: "con la Condesa Dulce entraba la lengua culta lemosina en el condado de Barcelona", condado que al estar solo habitado por gente guerrera y ruda, solo hablaban un romans muy basto e inculto.
En los archivos de la Corona de Aragón, se guardan unos documentos del Condado de Barcelona (tal vez por esto no son reclamados), donde Ramón Berenguer III escribió con motivo de su boda con la condesa Dulce de Provenza: "Siendo los condados de Barcelona y de Provenza una tierras muy parecidas, tener gente parecida y con una lengua común, el LEMOSIN, bien podrían formar un reino".
Principios del siglo XVI, con la unión de los reinos de Castilla y Aragón, el castellano fue relegando al lemosín, como lengua de uso de la corona de Aragón. Nació un interés entre los intelectuales de la Corona de Aragón y por ello fueron creándose organismos para su conservación.
En el Condado de Barcelona, se creó: "LA ACADEMIA DELS DESCONFIATS" de 1.510 a 1.650, que se transformó en "LA REAL ACADEMIA DE LAS BONES LLETRES DE BARCELONA" desde 1.650 a 1.912. Después de esta fecha se convirtió en "l'INSTITUT DE ESTUDIS CATALANS.
Anteriormente, nace el Siglo de Oro de las Letras Valencianas, abarca prácticamente todo el siglo XV y fue la época de máximo esplendor de la Lengua Valenciana escrita. Durante este siglo, autores tan reconocidos como Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roiç de Corella, Jaume Roig o Sor Isabel de Villena.
La lengua mallorquina y balear, fue reconocida en 1840 por la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona. Por la Real Academia Española en 1928. Por segunda vez por la Real Academia Española, cuando en 1959 ratificó la categoria de lengua independiente con la misma categoría que la valenciana y la catalana (Boletín de la R.A.E número correspondiente a los meses de septiembre/diciembre de 1959).
En 1833 el poeta Buenaventura Aribau compone “ Oda a La Patria “ un poema convencional , escrito en Madrid, en homenaje a su jefe comercial, un tal Remisa con motivo de su fiesta onomástica. En esta poesía, el tal Aribau no habla aún de “lengua catalana”. Sólo nombra, nada menos que cinco veces, a la “llengua llemosina” como su lengua materna. Los nacionalistas lo exaltan como una exaltación de la lengua catalana, pero si lo leen, verán que su exaltación es para el lemosín. La quinta estrofa dice así:
En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matem la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.
Esta oda inicial de Aribau fue seguida por Rubió y Orts en su Lo Gayter del Llobregat, en el año 1841.
En 1842 el Padre de la Romanística Europea, el alemán Friedrich Diez, publica la primera edición de su “Gramática de las Lengua Románicas “ en la que expone su clasificación de seis lenguas fundamentales “por su importancia literaria”, nacidas del rompimiento del latín :
Dos al este: Italiano y Rumano
Dos al sur-oeste: Español y Portugués
Dos al nor-oeste: Provenzal y Francés
En esta clasificación no se deja ningún sitio especial al catalán , que es asignado al “dominio del Provenzal” y no es considerada lengua romance independiente, “además de existir en estado latente su fraccionamiento dialectal” (V. E. Vidos: ”Manual de Lingüística Románica”. Universidad de Nimega. 1963). Cataluña fue, hasta el 1906, un mosaico de dialectos.
Antonio de Bofarull y Mariano Flotats, (catedráticos de la universidad de Barcelona y archiveros de la corona de Aragón) en 1.848 tradujeron al castellano y editaron “La Historia de la vida del Monarca don Jaime I de Aragón, el Conquistador”. Como ellos hacen constar, partiendo de lo escrito por el mismo monarca en LEMOSIN. En el prólogo de dicha biografía Antonio Bofarull, repite más de 20 veces las excelencias del limosín, pero 26 años más tarde edito Antonio Bofarull una gramática, la segunda de llengo catalana, haciendo costar en el prólogo que la llengo catalana no venia del lemosín. ¿Cuándo mintió, en 1848 o en 1878?.
En 1850 Antonio de Bofarull, traduce la crónica del Rey Pedro IV El Ceremonioso ó Punyalet, en la portada podemos leer: Escrita en Lemosin por el mismo Monarca, y traducida al castellano y anotada por Antonio de Bofarull. Unos años después, (1854), editan una segunda edición donde cambian el lemosin, por catalán.

colección documentos inéditos archivo corona Aragón, Próspero de Bofarull
El 1 de Mayo de 1859 se celebran los primeros “Juegos Florales de Barcelona: Patria. Fides. Amor” bajo los auspicios del archivero Próspero de Bofarull y Mascaró. En la convocatoria de 1860 se nombra secretario “dels Jochs Florals” de Barcelona a Adolfo Blanch en la que cada concursante todavía usaba "su" particular ortografía, lo que revela la caótica situación de la ortografía catalana, que todavía era llamada "llemosí" por Aribau y otros. El panorama catalán era el de un mosaico de dialectos provenzales de camino hacia la “selección natural” por imposición del dialecto barceloní ( al ser el más hablado).
El 9 de febrero de 1861 se intenta en Barcelona una nueva reunión para "unificar" la ortografía que, hasta entonces, era caótica. La reunión para "normalizar" en la que participaron Milá y Fontanals, Víctor Balaguer, Blanch, Flotats y Bofarull fue un auténtico fracaso.
El Consistorio de los Juegos Florales trataba de conseguir la "normalización" de la ortografía, que seguía caótica, y se presentan dos proyectos: uno de Milá y Fontanals y otro el de l´Academia de les Bones Lletres de Balari. El Consistorio de Barcelona se vio ante dos proyectos enfrentados pero, para evitar una especie de guerra civil interna, se evitó tomar una decisión.
1862:
El escritor de Fórnoles Braulio Foz en la Revista de Cataluña, escribe;
No sé hablar el catalán pero lo entiendo perfectamente, porque en mi tierra (la que llamamos Bajo Aragón) hay pueblos donde se confunden todas las que se han hablado en España, dominando empero la lemosina con un dialecto casi de ella en cada pueblo, así que los naturales de ellos tienen mucha facilidad para entender a los valencianos y a los catalanes (pág. 401) …… tiene pues aun más dialectos la lengua catalana o lemosina en estas nuestras provincias, distinguiéndose entre otros el catalán propio, el mallorquín, el valenciano, el ampurdanés y el que llamaremos literano -por errata, el original dice literario- (pág.404).
/ Literano, de La Litera, La Llitera, comarca de Huesca /
Como entre los dialectos del catalán he nombrado el literano, y podrá ser que hasta el nombre sea nuevo para muchos, me ha parecido declarar cual es, sin que por eso insista en que se conserve el nombre. Es pues el que se habla en algunos pueblos entre el Cinca y el Segre, especialmente en Tamarite. Y también es muy parecido y casi el mismo que se habla en varios pueblos de nuestra Tierra Baja entre Cataluña y Valencia, habiendo sido sus pobladores después de la reconquista, aragoneses de los llanos y de las montañas, catalanes de las riberas del Segre y aún del centro de Cataluña, y algunos antiguos pobladores (págs. 406-407).
En 1871 Friedrich Díez publica la tercera edición de su "Gramática de las Lenguas Románicas" en la que mantiene su clasificación anterior en las seis lenguas fundamentales por su importancia literaria, nacidas del rompimiento del Latín, dos años mas tarde Mayans i Siscar también afirmaba que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid 1873). Fue Milá i Fontanals quien propago el bulo sobre la “clasificación rigurosamente científica del catalán“.
En 1890 el filólogo suizo W. Meyer-Lübke publica su obra : ”Gramática de las Lenguas Románicas” en la que continúa la misma clasificación de Díez y donde dice (pág 4):” En el este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal”...
"Le catalán qui n'est qu'un dialecte provenzal transporté en Espagne au VIII siècle, pénétra de plus en plus vers le Sud pendant la lutte des rois d'Aragón contre les Arabes."
En la revista "L´Avenç" del 31 de Marzo de 1891 el joven ingeniero cubano Pompeyo Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó dicen que una misma ortografía para el catalán, el valenciano y el mallorquín es "impossible perquè és contra natura”. (Algo muy distinto será el tono amenazante del mismo Pompeyo Fabra a los valencianos, en 1930, cuando quiso imponer su normativa I.E.C. del dialecto barceloní: “El que aneu a fer es molt arriscat”...). Los hombres de L´Avenç, desentendiéndose de la antigua koiné, se lanzaron a la actualización y sistematización del dialecto barceloní con el fin de convertirlo en el moderno catalán literario. Y así, entre todo el mosaico de dialectos catalanes nacidos del provenzal, eligieron e impusieron como “standard” de referencia el “infame e infecto dialecto barceloní”, según definición del erudito Padre Batllori.
valencià, català, valenciano, catalán

Pompeyo Fabra publica su “Ensayo de gramática del catalán moderno” donde explica que el sistema gramatical que se va a adoptar será una normativa que tome como modelo el dialecto barceloní y no el del interior, más rural, porque el barceloní era “la parla más viva” de las que entonces se hablaban....
En 1904 el cura payés mallorquín mosén Antoni Alcover organiza el I Congreso Internacional de la Lengua Catalana y utiliza al profesor alemán Bernhard (BernardoSchadel para hacer viable una primera gramática catalana, expuso a sus asesores barceloneses el proyecto del profesor alemán, pero lo encontraron irrealizable porque no existía en toda Cataluña ni una docena de lingüistas especializados capaces de hacer el estudio de una manera científica ni con garantías de seriedad. El 13 de Octubre se inauguró el congreso en el Teatro Principal de Barcelona con un discurso patriotero y de tintes exaltados por Mosén Alcover, alentando a todos los catalanes a "crear" la primera gramática y diccionario de la lengua catalana.
Prat de la Riba, quien creó el Instituto de Estudios Catalanes en 1912, presidente de la Diputación de Barcelona, y presidente de la primera Mancomunidad de Cataluña, sistematizador y potenciador del independentismo catalán, dice:
 “En las costas del mar Sardo va a encontrarse la etnos ibérica, la nacionalidad ibera extendida desde Murcia al Ródano, o sea desde las gentes libio fenicias de Andalucía oriental hasta los ligures de la Provenza”.
En el Levante de la península Ibérica se dan por lo menos los siguientes dialectos con las características precedente de una evolución del latín vulgar sobre un sustrato de la lengua ibera: Apitxat - apichat, Meridional, Alicantí, Mallorquí (de Tarbena i la Vall Gallinera), Valencià, Murciá (desaparecido), Ribagorçà, Pallarès, Lleidatà, Tortosí, Matarraña - Matarranya, Maestrat, Castellonenç Salat de la Costa Brava (Sa Costa Brava), Barceloní, Tarragoní, Xipella, Menorquí, Eivissenç. A las que hay que añadir el chapurriau de la franja oriental de Aragón. O la franja del meu cul.

chapurriau
A estos dialectos, localizados en España hay que añadir todas las variantes de la lengua occitana, localizadas en el sur y centro de Francia, que tienen las mismas características de las españolas, entre ellas el limosín, el aranés ( que viene del auvernhat - gascón según fuentes), el gascón, el provenzal (la lengua de los trovadores), el vivaroaupenc.
Gerhard Rohlfs lingüista y Romanista Alemán, en 1926 Catedrático de Filología Románica en la Universidad de Tubinga, alumno de Friedrich Díez, defiende el mismo criterio científico que su profesor.
El Filólogo suizo-alemán Meyer Lübcke en su libro dice: “el catalán, que no es más que un dialecto del PROVENZAL” (Grammaire des Langues Romanes". Paris.1890. Pág. 13).

Otro filólogo José o Josep María Guinot (Castellón) afirma: "prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloní, el més impur de tots” (“Qüestions de Llengua”. Real Academia Cultura Valenciana. Serie Filológica.1990). http://racv.es/
En 1946 Josep Romeu funda la Societat Catalana d'Estudis Històrics, brazo armado cultural de la burguesía feixista catalana para la reinterpretación" de la historia. A sus colaboradores, Miguel Dolç y Guillem Colom les obsesionaba una idea: extender el "normalitzat" al Reino de Valencia. Todavía no se habían fijado en Aragón.
En 1959 la Real Academia Española adoptó el importantísimo acuerdo, escamoteado, de sustituir el término dialecto por el de lengua, y ello especialmente por razones científicas. Poseemos el fidedigno testimonio de Julio Casares, Secretario Perpétuo a la sazón:
"También ha estado en cierto modo presente la política en las recientes deliberaciones de la Academia, SE HA DADO EL VISTO BUENO a totalitarismo, antimilitarismo, antisemita y antisemítico (...) Y no está exenta de alcance político la RECTIFICACIÓN QUE SE HA HECHO en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de AJUSTARLAS A LAS EXIGENCIAS DE LA LINGÜÍSTICA, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del VALENCIANO, por ejemplo, se decía dialecto de los valencianos. AHORA SE LE RECONOCE LA CATEGORÍA DE LENGUA, y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia; y la nueva definición del catalán pondrá término a las consultas que recibo un día sí y otro no, para que diga si es lengua o dialecto. Hela aquí: Lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua corona de Aragón".
En 1972 D. Antonio Ubieto Arteta, catedrático de Historia Medieval de la Universidad de Valencia y archivero de la Corona de Aragón, lee en el Paraninfo su lección magistral “Los Orígenes del Reino de Valencia” en la inauguración de curso 1972-73. En esa investigación el profesor Ubieto desmonta todas las falsas teorías catalanas que se querían imponer en la Universitat de Valencia sobre la conquista del Reino de Valencia y demuestra que el porcentaje de catalanes venidos a Valencia fue escaso (algo que innumerables veces hemos denunciado en esta pagina), y no pudieron traer la lengua, porque “el romanç valencià” ya existía en el Reino moro de Valencia.
A partir de ese momento el profesor Ubieto y su equipo es acosado y amenazado de muerte por las nuevas huestes catalanizantes que se habían apoderado materialmente de la Universidad y tiene que trasladarse a la Universidad de Zaragoza, y así, poco a poco, el monolitismo histórico-lingüístico catalán acabó con el pluralismo libre pensante que durante tantos años había ilustrado las aulas literarias universitarias. Esa asfixiante situación es la que ha perdurado y perdura. Y la universidad de Zaragoza ya se ha contaminado. Un ejemplo: Javier Giralt Latorre, pero hay más.
Ver AVL = IEC = Ascuma en Calaceite.
En 2003 el Profesor Blanchet afirma que el catalán es un dialecto provenzal y advierte de las presiones lingüísticas desde Cataluña.
Francisco Rodríguez Adrados Filólogo y Académico experto en lenguas clásicas en febrero de 2008 recuerda que antes del siglo XX solo existían dialectos y fue Pompeyo Fabra quien estableció el catalán como una lengua. Miembro de la Real Academia Española y de la Real Academia de la Historia es autor de Historia de las lenguas de Europa.

José Angeles Castelló reconocido lingüista y profesor docente durante 18 años en Estados Unidos dirigiendo el departamento de Estudios Hispánicos en la Universidad del estado de Florida reconoce las diferencias lingüísticas de los territorios de la Corona de Aragón y citando a Kosh:
Las lenguas mueren por los niños, una persona mayor no puede renunciar a su lengua, pero el niño que de momento no tiene una lengua los maestros se la imponen (lo estamos viendo en la actualidad).
No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas en personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente (Gramática histórica catalana. Editorial Gredos).
A. Badia Margarit. Rector de la Universidad de Barcelona.
occitano, catalán

Resumiendo:
No fue hasta el I Congreso de la Lengua Catalana (1906) en la que el catalán abandonó su condición de dialecto para adquirir de forma oficial el estatus de lengua independiente por primera vez en su historia. Hasta entonces el catalán era considerado un dialecto de las lenguas de Oc.
Hoy, mayo 2016, los habitantes de Limoges (centro de Francia) que conozcan el limosín, no tienen dificultad para comprender los dialectos hablados en la región de Cataluña, o en la de Valencia, lo que confirma que existe una misma lengua fraccionada en dialectos, algunas de cuyas piezas son los dialectos usados en el pasado y en la actualidad en el territorio llamado Cataluña.
¿Porque si en Cataluña, como hemos probado no se crea una léxica común hasta 1906 quieren imponernos su léxica cuando los territorios en cuestión llevan siglos con su propia cultura y tradición?, ¿que interés sino es el meramente político mueve los hilos de esa imposición lingüística?
als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca

Quiero invitar a las fuerzas políticas de Aragón, Baleares y Valencia a defender nuestra cultura que sin duda tiene mucho recorrido común con Cataluña, ante la imposición que desde la Generalidad catalana quieren imponernos. Durante siglos fuimos una Corona temida y respetada, que ese respeto se mantenga entre los territorios que en antaño formamos la gloriosa Corona de Aragón.