champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.
De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:
Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San Juliánmoltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.
Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns y homes de mala vida y condissió.
Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:
- Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A lo que Rinaldo va contestá:
- En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre, paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.
Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per anell - «Falta te fará, perque, si no fallám,tealbergarásben mal segóns me pareix». Y después li va di:
- Yo tamé hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per no resádixára de albergám be; y esta nit podréuvore quí se albergará milló, o vos que uhaufet o yo que no hay resat. Be es verdat que yo en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solíedím, de grandíssima virtut.
Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seucamí, y esperán lo puesto y ocasió per alseu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltáyrobá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:
- Ara mires a vore si lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos donará. Y, vadejánlo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo, veén que lo assaltaben, no va fé res per ajudál, sinoque donán la volta al caball, no se va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y nevánencara mol, no sabén qué fé, veén arribada ya la nit, tremolán y castañejánliles dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún amagatall aon puguere passála nit sense morís de fret; pero no veénnecap perque no fée mol que habíe ñabutguerra an aquella comarca y tot se habíe cremat y arrasat, espentat pel fret, se va adressá, trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo seu criat habíefugitallí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li enviaríe Déu.
Pero la nit tancada lo vaagarrácasi una milla lluñdel burgo, per lo que va arribá allí tan tart que, están les portes tancadesy barrades y los ponseixecats, no va pugué entrá a dins. Plorán en doló y desconsoladamen, buscabe al voltán aón podríe embutísper a que al menos no li nevarea damún; y per sort va vore una casa sobre lesmurallesdel burgo com un balagosto cap a fora, y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánsen allí y habén trobat una porta daballde aquell alero, com estabe tancada, reunínuna miquetade palleta que per allí prop ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficaten ell. Pero San Julián, que lo volíe be, sense tardá mol li va proví un bon albergue. Ñabíe aneste burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la seua disposissió la fée está. Y vivíela Siñora an aquella casa damúndel ráfecaon Rinaldo se habíeanat a refugiá. Y lo día d´abánshabíe vingut lo marqués aquí per a gitásper la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.
Y están tot preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta, portabe notíssies al marqués per lesque va tindre que ficás en camí en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare, va colá rápidamen. En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va pensá en ficásal bañ preparat per al marqués, después de sopá y después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá a dins delbañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora al bañ, va sentí losplos y lotremoláde Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una sigüeña. Y cridán a la seuacriada, li va di:
- Ves a baixy mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada hi va anáy, ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe articuláuna paraula, quí ere y cóm y per qué estabe allí li va pugué di, y después va escomensá a rogálique, si fore possible, no lo dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió, va torná a la Siñora y tot lay va contá; y ella, tamé sentín Piedat, sen vaenrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades servíeper a lesentradesde amagatontes del marqués, y va di:
- Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.
La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la vaobrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:
- Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes invitassións, uva fé de bona gana, y reconfortat en aquella caldoreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns, y una vegá ficades pareixíen fetes per an ell; y esperán a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lohabíen librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc a la enchumenera de un delssalóns, va anácap al raconet del foc y li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:
- Siñora meua, se ha vestit y es un bon mosso y pareix persona de be y de bones maneres.
- Ves- va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.
Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li vadoná les grássies pel benefissique li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lova fé assentás a la voradel foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portatallí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pelseu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per loque se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobálpel matí.
Después de que la taula se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo anella, rentades les máns, se va ficá a sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades ficatlos ulls damún y apressiánlo mol, y com lo marqués ya no vindríea gitás en ella, tenín laganetasensualdespertaalcap, después del sopá, eixecánse de la taula, a la seua criada li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat, disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada, veén lo dessich de la seua Siñora, la va animáa seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirálamorosamen, li va di:
- ¡Ay, Rinaldo!, ¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y unescuantesrobes que hau perdut? Confortéutos, alegréutos, estéu acasa vostra; y mes vull dítos: que, veéntos en eissesrobes damún, que van sé del meu difún home, me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de abrassátos y de besátos, y si no haguera tingut temó de desagradátos per sert que uhauría fet.
Rinaldo, sentín estes paraules y veén rellampegáals ulls de la dona, com no ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:
- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me vau tráure, gran sanguangadasiríe la meua si yo tot lo que puguerasétos agradable no me ingeniara en fé; y aixina, contentéulo vostre dessich de abrassám y besám, que yo tos abrassaré y tos besaré bena gust. Después de aixó no van calé o cáldremes paraules. La dona, tota ruentadedessich, se li va aventáalsbrassos; y lo va apretá mil vegades, lova besá y atres tantes vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí sen van aná cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntálo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después deeixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechatper dingú, donánli algunes robes y omplínlila bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare en secreto, habénli enseñat primé quincamí teníe que seguí per a entráal burgo a buscá alseu criat, per aquella portetaper aon habíe entrat lo va fé eixí. Ell, al aclarís lo día, donán mostresde vindre de mes lluñ, uberteslesportes, va entrá an aquell burgo y va trobá alseucriat. Después, vestínseen lesatresrobes que a lesalforjes s´habíen quedat, y pensán en montáal caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandrínsque la nit anterió li habíen robat, per un atra malesafeta después, habíen sigut pessigats y portatsan aquell castell y, per confessió, li va sé restituítlo caball, les robes y los dinés y no va pédre mes que un parell de liguesde lescalses (míches)de les que no sabíen los bandolerosqué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsálos peus al aire.
PURNA f. || 1. Espurna (Mequinensa, Maella, Calasseit, Alcanar i País Valencià); cast. chispa. Una petita purna de foch enflama e met foch en una gran silva, Canals Carta, c. 17. Quan lo preycador preyca, veus que cau una purna de foch e encén-se en tu, Sermons SVF, i, 142. Trauen purnes de les pedres les farradures,Salvador FB 15. a) fig. Comença collir de amor desonesta les primeres purnes,Corella Obres 260. De hon nos surten deu mil purnes | de vergonyes y deshonra,Cons. casat 49. || 2. Senyal que surt a la crosta del pa mal cuit perquè no és bona la pasta (Benassal). || 3. fig. Cosa molt petita, quantitat mínima. Mas qui serà que'n delit passar vulla | per gran dolor, si d'aquell no sent purna?, Ausiàs March cxvii. Fon.: púɾna (val.). Etim.: del llatí prūna, mat. sign. English spark No pots ensendre lo foc sense una purna
La femna es subfumigada. Trad. d'Albucasis, fol. 38.
La femme est fumigée.
IT. Suffumigare. (chap. fumigá: fumigo, fumigues, fumigue, fumiguem o fumigam, fumiguéu o fumigáu, fumiguen; fumigat, fumigats, fumigada, fumigades. S' apareix a ensofatá, ya que l'aigua mesclada en lo medicamén, sofat, ix en forma de vapor, braf.)
Fumeterre est une herbe... elle vaut contre rogne.
IT. Fumosterno.
Funerarias, s. f. pl., du lat. funerarius, funérailles, cérémonies funèbres.
En processions... en ... funerarias.
Tit. de 1409. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 251.
En processions... en... funérailles.
CAT. Funeraria. ANC. ESP. Funerarias. (chap. Funeraria es la empresa que se encarregue de los servissis fúnebres, lo funeral, funerals; enterro, enterros, entierro, entierros; funeraries.)
Per amollezir vigor et fermetat. Eluc. de las propr., fol. 12.
Pour amollir vigueur et fermeté.
La quals la fay amolezir. Brev. d'amor, fol. 87.
Laquelle la fait amollir.
Part. pas. Dels corns al foc redressatz et amolezitz.
Eluc. de las propr., fol. 239.
Des cornes redressées et amollies au feu.
CAT. Amollir. ANC. ESP. PORT. Amollecer. IT. Ammollire. (chap. Amollá.)
6. Emolezir, v., amollir, adoucir.
Si banha per emolezir la pel.
Trop si emolezish.
Eluc. de las propr., fol. 237 et 99.
Se baigne pour amollir la peau.
Beaucoup s'amollit.
7. Amolegar, v., amollir, ameublir.
Fig. El se laisset cazer als pes de Joseph per vezer si lo poyria amolegar en sa gran ira. Hist. abr. de la Bible en prov., fol. 20.
Il se laissa tomber aux pieds de Joseph pour voir s'il le pourrait amollir dans sa grande colère.
Que non poguesson ni vezer ni auzir ni sentir cauzas delechablas al cors, per que la forssa del cor se pogues amolegar. V. et Vert., fol. 85.
Qu'ils ne pussent ni voir ni ouïr ni sentir choses délectables au corps, par quoi la force du coeur se pût amollir.
Part. pas. Coma cera amolegada per far sagel, e coma bona terra ben amolegada et aparelhada per recebre bona semensa e bonas plantas.
V. et Vert., fol. 36.
Comme cire amollie pour faire sceau, et comme bonne terre bien ameublie et préparée pour recevoir bonne semence et bonnes plantes. ANC. FR Li pria que il refrainsist et amoliast la male volenté de son père. Mais il les sousplia et amolia leur orgueill.
Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 283 et 189.
9. Mollificacio, s. f., lat. mollificatio, assouplissement, élasticité, souplesse.
Dono a la carn mollificacio. Eluc. de las propr., fol. 117.
(chap. Donen a la carn elastissidat, mollesa. Afluixen, amollen la carn.)
Donnent souplesse à la chair.
- Faiblesse, affaiblissement.
Si es necessari en la malautia de mollificacio del corps.
Trad. d'Albucasis, fol. 4.
S'il est nécessaire dans la maladie d' affaiblissement du corps.
ESP. Mollificación. PORT. Mollificação. IT. Mollificazione.
10. Mollificar, v., amollir, assouplir, adoucir.
Mollificar et recurvar ab foc.
(chap. Afluixá, ablaní, amollá y recurvá, belcá en foc.)
Ab unguens... membres mollificar.
Eluc. de las propr., fol. 62 et 82.
Amollir et recourber avec feu.
Avec onguent... assouplir les membres.
Part. prés. Am aygua tebeza en la qual so coytas erbas mollificants.
(chap. En aigua tibia a la cual són cuites herbes amollans, afluixans, que ablanixen.)
Trad. d'Albucasis, fol. 66.
Avec eau tiède dans laquelle sont cuites herbes émollientes.
Part. pas. Si per saliva no ero preparadas et mollificadas.
Eluc. de las propr., fol. 45.
Si par la salive elles n'étaient préparées et amollies.
La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 16.
La paupière est assouplie.
CAT. Mollificar. ESP. Molificar. PORT. Mollificar. IT. Mollificare.
(chap. Amollá.)
Molher, Moller, Moiller, Moillier, s. f., lat. mulier, femme, épouse.
Portar camiz' ab aur que 'l molher cotz tot l'an.
Sordel: Sel que m.
Porter chemise avec or que la femme coud toute l'année.
Ab las autrui moillers
Faillir non doptei gaire.
Lanfranc Cigala: Oi! maire.
Avec les femmes d'autrui de faillir je ne craignis guère.
No letz a tu aver la moller de to fraire. Trad. du N.-Test. S. Marc, ch. 6.
Il n'est pas permis à toi d'avoir la femme de ton frère.
Fig. El rey d' Arago donet per molher las cansos d'En Guiraut de Bornelh als sieus sirventes. V. de Bertrand de Born.
Le roi d'Aragon donna pour femme les chansons de Giraud de Borneil aux siens sirventes.
- Femelle.
Passer... per sa molher guerreia.
Gal... tant ama sas molhers que, trobada pastura, el las sona, e per que manjo. Eluc. de las propr., fol. 148 et 146.
Le passereau... guerroie pour sa femelle.
Le coq... aime tant ses femelles que, la pâture trouvée, il les appelle, et pour qu'elles mangent.
ANC. FR. Mult out grant duil de sa muillier.
Roman de la Rose, v. 5388.
Et vont devenir moulier,
En filer entre pucelletes.
Villon, p. 36.
Et prendre en pacience
A sa noble mouiller.
Molinet, p. 149.
ANC. ESP. Peor enferma moller.
Ortiz de Zúñiga, Annales de Sevilla.
CAT. Muller. ESP. MOD. Mujer (ANT. Muger). PORT. Mulher. IT. Mogliere, moglie. (chap. Mullé, dona, esposa. Lligí al Fuero de Jaca, si alguna muller que no aia marit...)
2. Molieransa, s. f., mariage, épousaille.
Ara digam de matremonis, so es de las mollieransas.
Trad. du Code de Justinien, fol. 45.
Maintenant parlons de mariages, c'est-à-dire des épousailles.
Liat del no de molieransa. Trad. de Bède, fol. 32.
Sur sa tête porte barrette d'hermine, ils l' appellent mollette.
(chap. Molleta, molletes : classe de sombrero, normalmén fet de la pell d' armini, de la familia de les musteles (mustelidae). Pot sé que vingue de mustela, musteleta.)