Mostrando las entradas para la consulta distinguit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta distinguit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 1 de febrero de 2024

Lexique roman; Debanar - Delir

Debanar, v., dévider.

Genser de lleis non debana fillat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Plus gentille qu'elle ne dévide fil.

CAT. ESP. Devanar. PORT. Dobar. IT. Dipanare.


Debilitat, s. f., lat. debilitatem, débilité, faiblesse.

D'on ve debilitat d'esperitz et de forsa. 

Eluc. de las propr., fol. 232. 

D'où vient débilité d'esprit et de force.

La generacio de aquest' hernia es per debilitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

L'engendrement de cette hernie est par débilité. 

CAT. Debilitat. ESP. Debilidad. PORT. Debilidade. IT. Debilità. (chap. debilidat, debilidats; débil.)

2. Debilitatio, s. f., lat. debilitatio, débilitation, affaiblissement.

Per diversas mutatios e debilitatios de monedas.

Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 422.

Par diverses mutations et affaiblissements de monnaies.

Adhoras pren debilitacio.

Eluc. de las propr., fol. 17. 

Alors prend affaiblissement.

CAT. Debilitació. ESP. Debilitación. PORT. Debilitação. IT. Debilitazione. (chap. debilitassió, debilitassions.)

3. Debilitament, s. m., affaiblissement.

El no pot venir a mort ny a debilitament de son cors.

L'Arbre de Batalhas, fol. 143.

Il ne peut venir à mort ni à affaiblissement de son corps.

CAT. Debilitament. IT. Debilitamento. (chap. debilitamén, debilitamens.)

4. Debilitar, Debelitar, v., lat. debilitare, affaiblir (CAT. afeblir).

Trop pauca vianda debilita natura... Aytals viandas debelito apetiment.

Eluc. de las propr., fol. 73 et 269. 

Trop petite nourriture affaiblit la nature... De telles nourritures affaiblissent l'appétit. 

Mot debilitan, e fan accidir sincopi. Trad. d'Albucasis, fol. 55. 

Affaiblissent beaucoup, et font survenir syncope. 

Part. pas. Reguardament de lor es debilitat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 14. 

Le regard d'eux est affaibli.

CAT. ESP. PORT. Debilitar. IT. Debilitare. (chap. debilitá, debilitás: yo me debilito, debilites, debilite, debilitem o debilitam, debilitéu o debilitáu, debiliten. Debilitat, debilitats, debilitada, debilitades.)


Deburar, v., verser, déverser. 

Greu er que en mar no 'l debur 

L'aura, quar tant es pauc arditz. 

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Il sera difficile qu'en mer le vent ne le déverse, car il est si peu hardi.


Dec, Deg, s. m., défaut, vice, détérioration, tare.

Oimais plus no m'esquerna 

Fals jois ni decs.

B. Zorgi: Ben es. 

Désormais plus ne me berne fausse joie ni défaut. 

Si la causa que ven us hom ad autre es morbosa o viciosa, so es, si ela a alcun deg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

Si la chose que vend un homme à un autre est malade ou vicieuse, c'est-à-dire, si elle a aucun vice.

Et encar i pareis ses dec 

Lo sanz setis on ela sec.

V. de sainte Énimie, fol. 17. 

Et encore y paraît sans détérioration le saint siége où elle s'assit.

- Commandement, défense, barrière, limites, frontières.

Dex sive terminos vel limites Tolosae. 

Consuetudines Tolosae, Richebourg, t. IV, p. 1065. 

Trop passatz los decx 

De Dieu, quar es tan grossa 

Vostra cobeitatz.

G. Figueiras: Sirventes. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu, puisque votre convoitise est si grosse.

Met ab leis mos ferms decs.

Gaucelm Faidit: Ar es lo. 

Je mets avec elle mes fermes barrières. 

Anar fors de nostres dechs... de nostres terrators exir... Los nostres dechs.

Ord. des Rois de Fr., 1389, t. XV, p. 633. 

Aller hors de nos frontières... sortir de nos territoires... Les nôtres frontières.

- Amende. 

Que las poguesso penhorar e levar dexs; d'aquels dexs, que agues lo deguiers dels cossols de la guarda la tersa partida.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., M. 876.

Qu'ils les pussent saisir et lever amendes; de ces amendes, que le dégan des consuls de la garde en eût la troisième partie.

2. Deguier, s. m., dégan, sergent, gardien d'un territoire, dont il surveillait les limites. 

D'aquels dexs, que agues lo deguiers dels cossols de la guarda la tersa part... Puscatz metre deguiers e guardas.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., M. 876. 

De ces amendes, que le dégan des consuls de la garde en eût la troisième partie... Que vous puissiez mettre dégans et gardes.

3. Decha, Deca, s. f., tare, défaut, détérioration. (chap. queca, queques)

Femnas et enfanz petitz

An una decha communau.

Marcabrus: Doas cuidas.

Femmes et petits enfants ont une tare commune.

A culhida tal decha.

Marcabrus: Dirai vos. 

A recueilli telle tare. 

En laqual fornatz non ac mal ni deca.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70. 

En laquelle fournaise n'eut mal ni détérioration.

4. Dechamen, s. m., irrégularité.

D'orinas e de pols e de sos dechamens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Des urines et du pouls et de ses irrégularités.

5. Dechar, v., pécher, tromper.

D'aquestz, l'us per l'autre decha.

G. Riquier: Pus aman. 

De ceux-là, l'un pour l'autre trompe.

6. Endecs, s. m., tare, défaut.

Son d'auzels trop mal endecx.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Sont très mauvais défauts d'oiseaux. 

Paubra escudela... 

Fan quascus, que a endec.

Pierre d'Auvergne: Belh m'es. 

Pauvre écuelle... ils font chacun, qui a défaut.

7. Endechat, adj., taré, vicieux.

Endechatz e fatz a revers.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec. 

Taré et fait à l'envers. 

Milhs voldria estre F. si endechatz 

Que de IIII regermes senher clamatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53. 

Mieux voudrait Folquet être ainsi taré, que proclamé seigneur de quatre royaumes.


Decernir, v., lat. decernere, décerner, ordonner.

Per aquest prezen establimen decernem... que femna, etc.

Cartulaire de Montpellier, fol. 31.

Par ce présent statut nous ordonnons... que femme, etc. 

ANC. CAT. Decernir.

2. Decret, s. m., lat. decretum, décret, décision.

Roma, be sabetz

Que fort greu lur escapa

Qui au lor decretz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Rome, vous savez bien que fort difficilement leur échappe qui écoute leurs décrets.

Fig. Un decret fauc drechurier.

P. Cardinal: Un decret.

Je fais un décret juste.

CAT. Decret. ESP. PORT. IT. Decreto. (chap. decret, decrets; v. decretá: decreto, decretes, lo cardenal de Queretes decrete, decretem o decretam, decretéu o drecretáu, decreten. Decretat, decretats, decratada, decretades.)

3. Decretista, s. m., décrétiste.

Vos podetz valer, Verge, lay on legista

Non pot pro tener ni neguns decretista. 

Un troubadour anonyme: Flor de paradis. 

Vous pouvez valoir, Vierge, là où légiste ne peut tenir profit ni aucun décrétiste.

ANC. FR. Maistres ès arts décrétistes.

Rabelais, Pronostication, ch. 5.

CAT. ESP. PORT. Decretista. (chap. decretiste, que fa decrets, decretistes.)

4. Decretal, s. f., lat. decretales, décrétale.

L'aigla, la Flors a dreitz tant communals 

Que no i val leis, ne i ten dan decretals. 

Aicart del Fossat: Entre dos.

L'aigle, la Fleur (de lis) a des droits si évidents que loi n'y vaut, ni décrétale n'y tient dommage. 

Lo papa testiffica en sas decretals que, etc.

(chap. Lo Papa (de Roma, próximamen Omella) testifique a les seues decretals que, etc.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 189. 

Le pape témoigne dans ses décrétales que, etc.

De laqual translatio parla la decretals.

Cat. dels apost. de Roma, fol 100. 

De laquelle translation parle la décrétale. 

Una decretal vuelh faire

Que er segon razon bastida. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Je veux faire une décrétale qui sera bâtie selon raison. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Decretal. IT. Decretale.

5. Decretalista, s. m., décrétaliste.

Legista, decretalista.

Leys d'amors, fol. 49. 

Légiste, décrétaliste.

CAT. ESP. IT. Decretalista. (chap. decretaliste, decretalistes; f. decretalista, decretalistes.)

6. Dessernir, Decernir, v., lat. discernere, discerner.

Roma, ben dessern

Los mals qu'om ne pot dire.

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, je discerne bien les maux qu'on peut en dire. 

Vol que chascuns decerna

Com hom es cecs.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Veut que chacun discerne comment on est aveugle. 

CAT. ESP. PORT. Discernir. IT. Discernere. (chap. disserní: dissernixco o dissernixgo, dissernixes, dissernix, dissernim, disserniu, dissernixen; dissernit, dissernits, dissernida, dissernides.)

7. Discretio, s. f., lat. discretio, séparation, distinction.

Partitz en doas discretios de natura.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 167. 

Partagé en deux distinctions de nature.

8. Eissernir, Essernir, Issernir, v., lat. secernere (scernere), discerner, distinguer, indiquer.

De Dieu non puesc pauc ben parlar,

Ni mot no us en sai yssernir.

Pierre d'Auvergne: De Dieu non.

Je ne puis parler de Dieu un peu bien, ni ne sais vous en indiquer beaucoup.

Ieu no sabria issernir

Los vostres bos aibs ni comtar. 

Gavaudan le Vieux: Crezens, fis. 

Je ne saurais discerner ni compter les votres bonnes qualités. 

Part. pas. Er sui de lieis trop eissernitz.

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Maintenant je suis très distingué par elle. 

Sobre totas es issernitz 

Son pretz.

G. Godi: Si 'l gen cors. 

Son mérite est distingué au-dessus de toutes.

Saint Alexis refusant de dire son nom s'explique en ces termes dans le poëme qui contient sa vie:

Lo myeu nom non es issernitz,

Per qu'ieu no vulh que sia dig;

Mas tug m'apelo peregri.

V. de S. Alexis.

(chap. Lo meu nom no es distinguit,

per lo que no vull que sigue dit,

Pero tots me diuen pelegrí, peregrí : Fontanet de Valderrobres.)

Carlos Fontanet ,Pelegrí, le hace otro bombo a Yolanda ,Aniseta, La segalla, la segaya, apartamentos, AT, habitaciones, SPA, relax

Le mien nom n'est pas distingué, c'est pourquoi je ne veux pas qu'il soit dit; mais tous m'appellent pèlerin.

- Sage, prudent.

Tan son plazens e bellas sas faissos 

De lieis qu'ieu am e bel parlar chauzitz, 

Que, quan la vei, me cug far issernitz.

Gui d'Uisel: Ges de chantar. 

Les manières de celle que j'aime sont si agréables et si belles et le beau parler si choisi, que, quand je la vois, je crois me faire sage.

Li Lombartz son plus esernit.

T. de R. de Miraval et de Bertrand: Bertrand.

Les Lombards sont plus prudents.

Substantiv. Car sens non es grazitz

Mas per los essernitz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Car sens n'est agréé excepté par les sages.

Adverbial. Parlem plus issernit.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105. 

Parlons plus sagement. 

IT. Scernere.

9. Eyssernimen, s. m., discours sage, distingué. 

N Aimerics, nulh eyssernimen

No us aug dir, anz sembla d'error.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Seigneur Aimeri, je ne vous entends dire aucun discours sage, au contraire il ressemble à erreur. 

CAT. Discerniment. ESP. Discernimiento. PORT. Discernimento. 

IT. Scernimento. (chap. Dissernimén, dissernimens.)


Decorar, v., lat. decorare, décorer, orner.

Decoret l'avan dicha glyeia d'un cibori d'argen.

(chap. Va decorá l'abán dita iglesia d'un cimborrio d'argén, de plata.)   

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Il orna l'avant-dite église d'un ciboire d'argent. 

CAT. ESP. PORT. Decorar. IT. Decorare. (chap. decorá: decoro, decores, decore, decorem o decoram, decoréu o decoráu, decoren; decorat, decorats, decorada, decorades.)

2. Decoratiu, adj., décoratif, qui décore. 

Lutz es de colors decorativa.

(chap. La llum es decorativa dels colós.)

Eluc. de las propr., fol. 263. 

La lumière est décorative des couleurs.


Decrepit, adj., lat. decrepitus, décrépit. 

Substantiv. En los decrepitz non es possible. 

Trad. d'Albucasis, fol. 56. 

N'est pas possible dans les décrépits. 

CAT. Decrepit. ESP. (decrépito) PORT. IT. Decrepito. (chap. decrépit com Arturico Quintanilla y Fuentecica, decrepits, decrépita, decrépites.)

2. Decrepitat, adj., décrépit. 

Cum els vielhs decrepitatz.

Eluc. de las propr., fol. 77. 

Comme aux vieillards décrépits.

3. Endecrepitat, adj., décrépit. 

Enfant o vielh endecrepitat... Es vielh, endecrepitat, de pauc de sanc. Trad. d'Albucasis, fol. 56 et 11.

Enfant ou vieux décrépit... Il est vieux, décrépit, de peu de sang.

4. Decrepitut, s. f., décrépitude.

O enfant petit, o viel en decrepitut.

Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Ou enfant petit, ou vieillard en décrépitude. 

CAT. Decrepitut. ESP. Decrepitud. (chap. decrepitut, decrepituts.)


Dedicatio, Dedicacio, s. f., lat. dedicatio, consécration, dédicace. 

La dedicatio de Saint Micquel.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 143.

La dédicace de Saint-Michel. 

Dedicacio dels tabernacles. Eluc. de las propr., fol. 129. 

Dédicace des tabernacles. 

CAT. Dedicació. ESP. Dedicación. PORT. Dedicação. IT. Dedicazione. (chap. dedicassió, dedicassions.)

2. Dedicar, v., lat. dedicare, dédier, consacrer.

Lo don de savieza dedica et establis persona del tot al servizi de Dieu.

V. et Vert., fol. 41.

Le don de sagesse consacre et établit une personne entièrement au service de Dieu.

Part. pas. De la glieia de... e l'ac dedicada de totz ponhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 73. 

De l'église de... et l'eut dédiée de tous points.

CAT. ESP. PORT. Dedicar. IT. Dedicare.


Defesi, Defeci, s. m., dégoût.

Si bos auzels cai en defesi,

So l'ave per maistre nesi

Que son bec adobar no ill denha

Avans qu'el defesis avenha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si bon oiseau tombe en dégoût, cela lui arrive par un maître ignorant qui ne lui daigne arranger le bec avant que le dégoût arrive.

Fig. Sorja d'aquest defeci al desieir de coral e vera sabensa.

Trad. de Bède, fol. 11.

Qu'il s'élève de ce dégoût au désir de la cordiale et vraie science.


Deficar, v., dégoûter.

L'argent e l'aur 

Don S. Tomas lo defiquet.

Brev. d'amor, fol. 188. 

L'argent et l'or dont saint Thomas le dégoûta.


Defunct, Deffunt, adj., lat. defunctus, défunt.

Apelam tot mort defunct.

Eluc. de las propr., fol. 67. 

Nous appelons tout mort défunt. 

Lo marit deu sa molher deffuncta sepelir.

(chap. Lo marit deu sa dona difunta, morta, sepelí, enterrá.)

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 260.

Le mari doit ensevelir sa femme défunte.

Substantiv. Que cadaus dels heres aia tal partida de la heretat cum lo deffunz mandet. Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Que chacun des héritiers ait telle partie de l'héritage comme le défunt ordonna.

ANC. CAT. Defunct. ESP. Difunto (N. E. Igualico, igualico, que el defunto de su agüelico.). PORT. IT. Defunto.


Deis, s. m., dais.

Asetzes los al deis reial. 

Un troubadour anonyme: Seinor, vos que. 

Asseyez-les au dais royal.

ESP. Dosel. PORT. Docel.


Delinquir, v., lat. delinquere, délaisser, manquer. 

Sobre la donation de quaranta livras delinquesson.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 22. 

Manquassent sur la donation de quarante livres.

- Part. prés. substantif. Délinquant.

Si alcus delinquentz... De totz los delinquens.

Cartulaire de Montpellier, fol. 58. 

Si quelque délinquant... De tous les délinquants.

CAT. ESP. PORT. Delinquir. IT. Delinquere. (chap. delinquí, cometre un delit, delits: delinquixgo o delinquixco, delinquixes, delinquix, delinquim, delinquiu, delinquixen.)

2. Deslinquiment, s. m., quittance, abandon.

Aquest deslinquiment predit.

Tit. de 1212. DOAT, t. C, fol. 242. 

Cette quittance susdite.

3. Relinquir, Relenquir, v., lat. relinquere, laisser, abandonner, délaisser.

So qu'hom plus dezira e ten car 

Devem quasqus relinquir e laissar.

Pons de Capdueil: So qu'hom. 

Nous devons chacun abandonner et laisser ce qu'on souhaite et chérit le plus.

Per que cella cui ieu obedis

Me relinquis. 

Folquet de Marseille: Tan mov.

Parce que celle à qui j'obéis m'abandonne. 

Part. pas. Ieu me fora de chantar relenquitz. 

Paulet de Marseille: Razos non es. 

Je me serais délaissé de chanter. 

ANC. FR. Ne pour meschief que on feist du cors ne le relinquiriés.

Joinville, p. 11.

Désormais jou relenquis

Cest siècle qui est ors et vis.

Roman du Renart, t. IV, p. 81. 

Ceulz qui par la force et par la desloiauté des Sarrazins l'avoient relenquie.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 298. 

Et le reste subject à correction relinquir. 

Jean Marot, t. V, p. 282. 

ANC. CAT. Derelinquir. IT. Relinquere.

4. Reliquias, s. f., plur., lat. reliquias, restes, reliques. 

Onravan las reliquias del precios cors sans.

V. de S. Honorat.

Honoraient les reliques du précieux corps saint.

Metrem hy reliquias. Philomena. 

Nous y mettrons des reliques.

CAT. ESP. PORT. IT. Reliquia. (chap. reliquia, reliquies, com les de mossen Sebeta del Decamerón.)

5. Reliquiari, s. m., reliquaire. 

Portavo lo reliquiari del dit sanct.

(chap. Portaben lo relicari del dit san.)

Tit. de 1534. DOAT, t. CIV, fol. 314.

Ils portaient le reliquaire dudit saint. 

CAT. Reliquiari. ESP. PORT. Relicario. IT. Reliquiario. (chap. relicari, relicaris.)


Delir, v., lat. delere, détruire, effacer.

Vermelho es tan gafant color que quan es encorporat, a penas si pot delir que no layshe alcun senhal.

Meza el uelh degudament, deliss la tela et las tacas.

Eluc. de las propr., fol. 266 et 57.

Le vermillon est couleur si mordante que, quand il est incorporé, à peine il se peut détruire de manière qu'il ne laisse aucune trace.

Mise à l'oeil convenablement, elle détruit la toile et les taies. 

Fig. Per delir nostre falhimen.

B. d'Auriac: Be volria.

Pour effacer notre faute.

A lur gran tort las paubras gens delir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

A leur grand tort détruire les pauvres gens. 

Contra 'ls lauzengiers enveyos, 

Mal parlans, per qui jois delis.

Arnaud de Marueil: Belh m'es. 

Contre les médisants envieux, mal parlant, par qui la joie se détruit.

Substantiv. … Eu tem mais lo tieu delir, 

Qu'un' autra sazon del morir 

Non seria ges tan dolens.

G. Adhemar: Ben fora. 

Je crains davantage le tien détruire, qu'une autre fois je ne serais point aussi dolent du mourir. 

Part. pas. Quant agro delidas las vinhas. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Quand ils eurent détruites les vignes. 

Per cui fis domneys es delitz.

P. Raimond de Toulouse: Pus vey.

Par qui fine courtoisie est détruite. 

CAT. Delir.

martes, 6 de febrero de 2024

Lexique roman; Disciple - Dol

 

Disciple, Discipol, s. m., lat. discipulus, disciple.

Non es disciples sobre so maistre. Trad. de Bède, fol. 80.

Le disciple n'est pas au-dessus de son maître. 

... Pueys ressors confortiest per amor 

Tos dissipols, Senher, dona ns sabensa.

G. Riquier: Cristian son. 

... Puisque ressuscité tu reconfortas par amour tes disciples, Seigneur, donne-nous science. 

Fig. Lo derrers jorns es disciples del premeir. Trad. de Bède, fol. 5.

(chap. Lo radé día es dissípul del primé.)

Le dernier jour est disciple du premier.

ESP. (discípulo) PORT. Discipulo. IT. Discepolo. (chap. dissípul o discípul, dissipuls o discipuls; dissípula o discípula, dissípules o discípules.) 

2. Discipola, s. f., lat. discipula, disciple, écolière.

Una discipola fon en Jafa. Trad. des Actes des apôtres, ch. 9. 

Une disciple fut à Jaffa. 

ESP. (discípula) PORT. Discipula. IT. Discepola.

3. Disciplina, s. f., lat. disciplina, discipline, enseignement.

Qui la te en dissiplina.

(chap. Qui la té en dissiplina o disciplina.)

B. de Ventadour: E manht.

Qui la tient en discipline.

Car nulhs non a doctrina

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui.

- Discipline, instrument de pénitence.

Tal disciplina,

Com ell lur dara sus l'esquina.

V. de S. Honorat.

Telle discipline, comme il leur donnera sur l'échine

CAT. ESP. PORT. IT. Disciplina. (chap. dissiplina o disciplina, dissiplines o disciplines.)

4. Disciplinar, v., lat. disciplinare, discipliner, instruire, commander, punir par la discipline.

Per la carn disciplinar. Brev. d'amor, fol. 66.

Pour discipliner la chair.

Cui mauvestatz disciplina.

Marcabrus: Per l'aura. 

A qui méchanceté commande.

Part. pas. Te sos efans disciplinatz. Brev. d'amor, fol. 229.

(chap. Té sons fills dissiplinats o disciplinats; filles dissiplinades o disciplinades.)

Tient ses enfants disciplinés.

Hom sabis e disciplinaz no murmura. Trad. de Bède, fol. 48.

(chap. Home sabio, sabut com Pedro Saputo, y dissiplinat o disciplinat no murmure.)

Homme sage et discipliné ne murmure pas.

Negus no s'enardisca de contendre ab son abat, e qui o fara, sia disciplinatz.

Trad. de la règle de saint Benoît, fol. 6.

Que nul ne s'enhardisse à disputer avec son abbé, et qui le fera, qu'il soit puni par la discipline.

CAT. ESP. PORT. Disciplinar. IT. Disciplinare. (chap. dissipliná o discipliná: dissiplino, dissiplines, dissipline, dissiplinem o dissiplinam, dissiplinéu o dissiplináu, dissiplinen; disciplino, disciplines, discipline, disciplinem o disciplinam, disciplinéu o disciplináu, disciplinen.)

5. Disciplinable, adj., disciplinable, apte à apprendre.

Home qui ha aytal cervel es be disciplinable, et soptamen ve a granda sciencia. Eluc. de las propr., fol. 36.

Homme qui a tel cerveau est bien apte à apprendre, et vient soudainement à grande science. 

ESP. Disciplinable. PORT. Disciplinavel. IT. Disciplinabile. (chap. dissiplinable o disciplinable, apte per a adependre, dissiplinables o disciplinables, val tan per a mascle com per a femella.)

6. Endisciplinar, v., punir par la discipline.

Part. pas.

Si non s'en esmenda, sia endisciplinatz.

(chap. Si no s'en corregix, que sigue dissiplinat o disciplinat.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 17.

S'il ne s'en corrige, qu'il soit puni par la discipline.

Discretio, Discrecio, s. f., lat. discretio, discrétion, équité, discernement, droiture. 

En aysso deu hom aver discretio e razo. V. et Vert., fol. 60.

En cela on doit avoir discrétion et raison.

Naturals discrecios 

De causir entre be e mal.

Brev. d'amor, fol. 54.

Naturel discernement de choisir entre bien et mal. 

Fig. Discrecios es maire de totas vertutz.

(chap. La discressió es la mare de totes les virtuts.)

Regla de S. Benezeg, fol. 75. 

Discrétion est mère de toutes vertus. 

CAT. Discreció. ESP. Discreción. PORT. Discrição. IT. Discrezione.

2. Discret, adj., lat. discretus, discret. 

En tas responsios 

E savis e discretz.

V. de S. Honorat. 

Et sage et discret en les réponses. 

Triar deu cascus persona

Ad amar discreta e bona.

Brev. d'amor, fol. 3. 

Chacun doit trier personne discrète et bonne pour aimer.

- Titre de respect.

Venerables et discrets senhors.

Tit. de 1490. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Vénérables et discrets seigneurs.

CAT. Discret. ESP. PORT. IT. Discreto. (chap. discret, discrets, discreta, discretes com les de Queretes.)

3. Discretiu, adj., lat. discretivus, distinguant, séparatif.

Virtut gustativa que es discretiva et aprehensiva de sabors... Sen comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu de cauzas visiblas. 

Eluc. de las propr., fol. 14 et 17.

Vertu dégustative qui est séparative et appréhensive de saveurs... 

Sens commun qui est perceptif, distinguant, jugeant les choses visibles.

4. Discretamen, adv., discrètement. 

Fassa discretamen e drechurieramen so que fara.

(chap. Que faigue discretamen y a dretes lo que fará.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 5. 

Fasse discrètement et honnêtement ce qu'il fera.

CAT. Discretament. ESP. PORT. IT. Discretamente.

5. Indiscretio, s. f., indiscrétion. 

Alcunas vetz ve de indiscretio o de folla devotio.

V. et Vert., fol. 13. 

Aucunes fois vient d'indiscrétion ou de folle dévotion.

CAT. Indiscreció. ESP. Indiscreción. PORT. Indiscrição. IT. Indiscrezione. (chap. indiscressió, indiscressions.)

6. Secret, s. m., lat. secretum, secret. 

Es mutz, 

E ja per el nostre secret

Non er saubutz.

(chap. Es mut, y ya per nell lo nostre secret no sirá sabut.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Il est muet, et jamais notre secret ne sera su par lui.

Tu non deves descubrir ton secret a nulh home.

(chap. Tú no deus descubrí ton (lo teu) secret a cap home; nulh: nul: 0)

Liv. de Sydrac, fol. 79.

Tu ne dois découvrir ton secret à nul homme. 

Adjectiv. 

Aysso es us dels secretz concelhs de Dieu.

(chap. Aixó, aissó, açó, assó es un dels secrets consells de Deu.)

V. et Vert., fol. 53.

Ceci est un des secrets conseils de Dieu.

Adv. comp. Que hom l'amonesta una vetz o doas a secret.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 14.

(chap. Que hom lo amonesto una vegada o dos en secret.)

Qu'on l'admoneste une fois ou deux en secret.

Se rescon en lo secret, en la ombra de la peira.

V. et Vert., fol. 55. 

Se cache dans le secret, à l'ombre de la pierre. 

CAT. Secret. ESP. PORT. IT. Secreto. (chap. secret, secrets, secreta, secretes; se diu tamé secreto, secretos per castellanisassió.)

7. Secretamen, Secretament, adv., secrètement.

Deu tramettre secretamen alcus dels fraires savis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 15. 

Doit transmettre secrètement aucuns des frères instruits.

Per que Karlles secretament

A tapin se met en la via.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi Charles se met en chemin secrètement en tapinois.

CAT. Secretament. ESP. PORT. IT. Secretamente. (chap. secretamen)


8. Secreta, s. f., secrète, sorte d'oraison.

Ajustet en la secreta de la messa sanhtas paraulas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Il réunit en la secrète de la messe de saintes paroles. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Secreta. IT. Segreta.

9. Secretari, s. m., lat. secretarius, secrétaire.

Si m recebetz am vostre secretari. Leys d'amors, fol. 152.

(chap. Si me ressibiu en lo vostre secretari.)

Si vous me recevez avec votre secrétaire.

Secretari de mossen Huc de Belloi.

Tit. de 1293. DOAT, t. CXXXII, fol. 201. 

Secrétaire de monseigneur Hugues de Belloi. 

CAT. Secretari. ESP. PORT. IT. Secretario. (chap. secretari, secretaris, secretaria, secretaries; secretaría, secretaríes.)


Disertament, s. m., enjolivement. 

Per lo disertament e per l'adobamen.

Tit. de 1257. DOAT, t. LXXXIX, fol. 34.

Pour l'enjolivement et pour l'arrangement.


Dissenteria, Discenteria, s. f., lat. dissenteria, dyssenterie.

Senhals de dissenteria so sanguinenca egestio, del ventre torcio, pongitiva dolor. Eluc. de las propr., fol. 94.

Les signes de dyssenterie sont évacuation sanguinolente, torsion du ventre, poignante douleur. 

De discenteria sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Guérit de dyssenterie.

CAT. ESP. (disentería) PORT. Disenteria. IT. Dissenteria. (chap. dissentería.)


Dissipar, Discipar, Decipar, v., lat. dissipare, dissiper, chasser, ruiner, détruire. 

Dissipa nivols et ploias.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

Dissipe nuages et pluies. 

Las ciutatz qu'om decipava totas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56. 

Les cités qu'on détruisait toutes. 

Aquelhs que agrieivon e dissipon e devoron las pauras gens.

V. et Vert., fol. 90.

Ceux qui grèvent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Part. pas. Em del sieu sant loc discipat. 

G. Riquier: Be m degra. 

Nous sommes chassés de son saint lieu. 

Si una vila o una ciutatz era distruida o dissipada per guerra.

(chap. Si una vila o una siudat ere destruida o dissipada per guerra.)

Leys d'amors, fol. 41.

Si une ville ou une cité était détruite ou ruinée par guerre.

CAT. Dissipar. ESP. Disipar. PORT. Dissipar. IT. Dissipare. (chap. dissipá: dissipo, dissipes, dissipe, dissipem o dissipam, dissipéu o dissipáu, dissipen.)

2. Dissipation, s. f., lat. dissipatio, dissipation, ruine. 

Van li apausar la dissipation

Dels bens de l'evescat.

V. de S. Honorat. 

Vont lui opposer la dissipation des biens de l'évêché.

Per motas cruels mortz et per motas autras dissipatios.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 34. 

Par de nombreuses morts cruelles et par plusieurs autres ruines.

CAT. Dissipació. ESP. Disipación. PORT. Dissipação. IT. Dissipazione.

3. Dissipayre, Disipaire, s. m., lat. dissipator, dissipateur. 

Exterminayre e dissipayre. Eluc. de las propr., fol. 12.

(chap. Exterminadó y dissipadó.)

Exterminateur et dissipateur.

Sanh Lops dih: E ieu lops disipaires del parc.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50. 

Saint Loup dit: Et je suis loup dissipateur du parc.

CAT. Dissipator. ESP. Disipator (disipador). PORT. Dissipador. IT. Dissipatore. (chap. dissipadó, dissipadós, dissipadora, dissipadores.)


Distinctio, Distinzion, s. f., lat. distinctio, distinction, discernement.

Ab grant distinctio fai aquo que faras. Trad. de Bède, fol. 53. 

Fais avec grand discernement ce que tu feras.

(chap. Fes en gran coneiximén lo que farás. Distinsió, v. distinguí.)

Senes acceptio e distinctio de personas.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Sans acception et distinction de personnes.

Loc. Segon la via de distinctio. Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Selon la voie de distinction. 

Adv. comp. Pot ses destinzion al marit donar e laissar so que s volra.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Peut sans distinction donner et laisser au mari ce qu'elle voudra.

CAT. Distincció. ESP. Distinción. PORT. Distinção. IT. Distinzione.

2. Distinguir, Destinguir, v., lat. distinguere, distinguer, reconnaître.

Part. prés. Distingent per capitols. Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Distinguant par chapitres.

Part. pas. Destinguit en divers libres... E 'l regne de Constantinople deu esser destinguitz maier del regne dels Romas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 156 et 110. 

Distingué en divers livres... Et le royaume de Constantinople doit être reconnu plus grand que le royaume des Romains.

CAT. Distingir. ESP. PORT. Distinguir. IT. Distinguere. 

(chap. distinguí: distinguixco, distinguixes, distinguix, distinguim, distinguiu, distinguixen; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides.)

3. Distinctament, adv., distinctement.

Conoysh clarament e distinctament la divinal essencia... Que l'uelh distinctament no la poyria percebre... Parlar es distinctament votz formar. Eluc. de las propr., fol. 10, 15 et 45.

Connaît clairement et distinctement la divine essence... Que l'oeil ne pourrait la percevoir distinctement... Parler est former voix distinctement.

CAT. Distinctament. ESP. Distintamente. PORT. Distinctamente. 

IT. Distintamente. (chap. distintamen.)

4. Endestinctamens, adv., du lat. indistinctus, indistinctement.

Tuch deien... endestinctamens.

Tit. de 1391, bailliage de Sisteron. 

Tous doivent... indistinctement.

CAT. Indistinctament. ESP. Indistintamente. PORT. Indistinctamente. 

IT. Indistintamente. (chap. indistintamen, sense diferensia, indiferentamen, indiferénmen.)


Disputa, s. f., lat. disputatio, dispute. 

Denan Pharaho ac disputa.

(chap. Dabán del Faraó va ñabé disputa.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Devant Pharaon il y eut dispute.

CAT. EST. PORT. IT. Disputa. (chap. disputa, disputes.)

2. Desputar, v., lat. disputare, disputer, discuter. 

Desputar am los enchantadors.

(chap. Disputá en los encantadós.)

Trad. en prose de l'Évangile de Nicodème. 

Disputer avec les enchanteurs.

Me platz desputar una questio.

L'Arbre de Batalhas, fol. 146. 

Il me plaît discuter une question.

CAT. ESP. PORT. Disputar. IT. Disputare. (chap. disputá: disputo, disputes, dispute, disputem o disputam, disputéu o disputáu, disputen. Disputat, disputats, disputada, disputades.)


Divicias, s. f. pl., lat. divitias, richesses.

De totas mas divicias. Brev. d'amor, fol. 96. 

De toutes mes richesses.

PORT. Divicias. IT. Divizie. (chap. divisa, divises. De totes les meues divises, riqueses, pago primissies, la déssima, etc.)

2. Dieutat, s. f., richesse.

Anc gran rieutatz

No fon dieutatz. 

T. de Lignaure et de G. de Borneil: Ara m platz. 

Oncques grande abondance ne fut richesse.


Doana, s. f., douane, lieu d'entrepôt des marchandises, et où l'on paie les droits.

Si son en terra de Sarrazis, en doana o pauzon.

Statuts de Montpellier de 1258. 

S'ils sont en terre de Sarrasins, ils le posent en douane.

CAT. Duana, aduana. ESP. PORT. Aduana. IT. Dogana. (chap. Aduana, aduanes; aduané, aduanés, aduanera, aduaneres.)


Doctor, s. m., lat. doctor, docteur.

De sapiencia l'appellaven doctor

Poëme sur Boèce. 

L'appelaient docteur de sagesse.

Ni m tengua per doctor.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Ni me tienne pour docteur. 

Doctors de theologia.

(chap. Doctós de teología.)

Eluc. de las propr., fol. 136. 

Docteurs de théologie.

Los sants doctors de la religion crestiana.

(chap. Los sans doctós de la religió cristiana.)

V. et Vert., fol. 19. 

Les saints docteurs de la religion chrétienne. 

CAT. ESP. Doctor. PORT. Doutor. IT. Dottore. (chap. Doctó, doctós, dotó, dotós : meche, meches; doctora, dotora, doctores, dotores, mechesa, mecheses.)

2. Doctrina, s. f., lat. doctrina, doctrine, science, instruction. 

Car nulhs non a doctrina 

Ses autrui disciplina.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Car nul n'a doctrine sans enseignement d'autrui. 

Es de bona doctrina.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo. 

Il est de bon enseignement. 

CAT. ESP. Doctrina. PORT. Doutrina. IT. Dottrina. (chap. doctrina, dotrina, doctrines, dotrines.)

3. Doctrinament, s. m., enseignement.

Per disciplina et doctrinament. Eluc. de las propr., fol. 258. 

(chap. Per dissiplina y doctrinamén : enseñamén : amostramén. A Cataluña ha ñagut mol adoctrinamén catalanista los radés coranta añs. 

Ya sabíe Tarradellas lo que veníe en l' enano mafiós, Jordi Pujol Soley.)

Par discipline et enseignement.

IT. Dottrinamento.

4. Doctrinador, s. m., professeur, docteur, enseignant.

Sens, per nulh doctrinador,

Ses bon cor, no pot melhurar.

Giraud de Borneil: Abans qu'el. 

Sens, par nul professeur, sans bon coeur, ne peut améliorer.

CAT. Doctrinayre. ESP. Doctrinador. PORT. Doutrinador. IT. Dottrinatore. (chap. Doctrinadó, mestre, maestre, professó, enseñadó, amostradó; doctrinadora, professora, mestra, amostradora.)

5. Doctrinal, adj., doctrinal. 

Per doctrinal enformacio...

Donar ad elas doctrinals instruccios.

Eluc. de las propr., fol. 10 et 70. 

Par information doctrinale... 

Donner à elles instructions doctrinales.

CAT. ESP. Doctrinal. PORT. Doutrinal. IT. Doctrinale. (chap. doctrinal, doctrinals.) 

6. Doctrinar, v., endoctriner, prêcher.

Deg me tres vez doctrinar.

Marcabrus: Assatz m'es.

Me dut prêcher trois fois.

Part. pas. Doctrinatz,

Emparlatz 

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut. 

Instruit, informé de bonne aventure. 

Pueis, cant las ac totas sacradas

Per mongas e gen doctrinadas.

V. de sainte Enimie, fol. 39. 

Puis, quand elle les eut toutes consacrées pour religieuses et bien endoctrinées. 

Substantiv. Non pas solamant als bos et als privaz, mas als non doctrinaz. Trad. de Bède, fol. 74.

Non pas seulement aux bons et aux privés, mais aux non instruits. 

ANC. FR. Bien le doctrine de lor ordre.

Roman du Renart, t. II, p. 206. 

Et de toz biens est doctrinée. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 29.

ESP. Doctrinar. PORT. Doutrinar. IT. Dottrinare. (chap. doctriná, predicá.)

7. Document, s. f., lat. documentum, document.

Trobet per cartas et per autres documents. 

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CLXXV, fol. 264. 

Trouva par chartes et par autres documents.

Contengut en alcuns document o documentz.

(chap. Contingut an alguns documén o documens.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 9. 

Contenu en quelque document ou documents. 

CAT. Document. ESP. PORT. IT. Documento.

8. Adoctrinar, v., endoctriner, enseigner, instruire.

Per c'omz se deu ab savis adonar

Et ab lials per mielhs adoctrinar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

C'est pourquoi on se doit adonner avec les sages et avec les loyaux pour mieux s'instruire. 

... Fero 'l letra essenhar, 

E saviamen adoctrinar.

V. de S. Alexis. 

... Le firent apprendre la littérature, et sagement endoctriner.

A lo a l' escola mes,

On los autres adoctrinava

Lo maystre e 'ls enseynava.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

L'a mis à l'école, où le maître endoctrinait et enseignait les autres. 

Part. pas. Mot leu fora adoctrinat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Bientôt il serait endoctriné.

En la etat 

Que dec esser adoctrinatz.

V. de S. Alexis. En l'âge qu'il dut être enseigné. 

CAT. ESP. Adoctrinar. IT. Addottrinar. (chap. adoctriná, enseñá, instruí.)

9. Endoctrinamen, s. m., doctrine, enseignement.

Mostret drechamens 

La via de veritat e 'ls endoctrinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Montra directement la voie et les doctrines de vérité.

CAT. Endoctrinament.

10. Endoctrinar, v., endoctriner, enseigner.

Volguistz nos endoctrinar

Co es neteza cara res.

Los VII gauz de la maire.

Voulûtes nous enseigner comment pureté est précieuse chose.

Han la cura de nos ensenhar et endoctrinar.

Les dix Commandements de Dieu. 

Ont le soin de nous enseigner et endoctriner. 

Part. pas. Car es enrazonatz

De rimas, de romans, et es endoctrinatz. 

Izarn: Diguas me tu.

Car tu es savant en rimes, en romans, et es endoctriné.

CAT. Endoctrinar. IT. Indottrinare. (chap. endoctriná)


Dogua, s. f., douve, creux, cavité.

Partida del obrage per nos fach en la dogua del valat.

Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 240. 

Partie de l'ouvrage par nous fait en la douve du fossé.

O dogas o archas.

(chap. O forats, forigons, o arques; com a Torredarques.)

Torre de Arcas, Torredarques, escudo, escut

Cartulaire de Montpellier, fol. 130.

Ou douves ou coffres.

ANC. FR. De ci qu'as doves des fossés. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 120. 

IT. Doga.


Dol, s. m., lat. dolus, dol, fraude.

Mas tan dol en a en la gen...

Per que valors dissen.

P. Cardinal: Qui vol aver.

Mais il y a tant de dol en la gent... par quoi valeur descend.

Per dol o per malvolenza.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XVI, p. 129. 

Par dol ou par malveillance.

(N. E. Comparen ustedes el provenzal de Francia, en 1461, con el que escribían los deputats del General de Cathalunya en ese mismo año, e incluso posteriores, resposta de hoc o de no

Más claro, el agua, ayga, aigua, aygua.)

CAT. Dol. ESP. PORT. IT. Dolo.

domingo, 5 de agosto de 2018

Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç , cedilla

Burrades de Pompeyo Fabra: la Ç cedilla, c trencada.
Si alguien se cargó el catalán tradicional, fue el endiosado Pompeyo (Pompeu) Fabra. Será interesante ir recogiendo algunas de las “burradas” que fue pergeñando en su propuesta de reforma lingüística. Hoy hablaremos de la cedilla, la “ç”.

Qué bien y diferenciador suenan a algunos la palabra “Barça”. La cedilla parece un hecho diferenciador lingüístico entre el catalán y el castellano. Sin embargo, a mediados del XIX Pedro Labernia, en su Diccionario de la lengua catalana ya advertía: “Esta letra de verdadera fisonomía catalana … se desterró del uso a semejanza de la lengua castellana”.

Ciertamente, en el siglo XIII la cedilla, “ç”, c trencada en catalá, estaba generalizada en todas las lenguas romances, aunque propiamente su extensión y mantenimiento se debieron al castellano (especialmente a Nebrija y anteriormente a Alfonso X el Sabio).

El sonido de la cedilla fue degenerando hasta parecerse al de la “z”. Por eso hasta el siglo XVIII aún se escribía “Çaragoça”.

En 1726, la Real Academia de la Lengua la suprimió por innecesaria.

Aun así, la “cedilla” es uno de los castellanismos más antiguos que poseemos. Sólo en textos del siglo XIV en catalán (en los de Eiximenis) aparece la cedilla y exportada del castellano y se perdió siglos después.
El tonto de Pompeyo Fabra, pensaba que esta letra era una peculiaridad propia del catalán que le distinguía del castellano y la “recupera” en sus Normas Ortográficas, con una extrema y absurda euforia.


////


POMPEU FABRA que per a DISTINGUIR el català lo mes possible del castellà, s'inventà, entre atres coses: la “i” llatina en lloc de la “i” com conjunció, la “X” en lloc de la CH, el punt entre els dos “LL” “L.L”, escriure “V” quan en castella s'escriu “B” i lo mateix en la “G” i la “J”. L'inteligibilitat entre dos llengües no es un criteri valit per a afirmar que se tracte de la mateixa. Tambe gallecs i portuguesos s'entenen, o suecs i noruecs, o checs i ESLOVACOS, pero la diferencia es que no existixen deliris imperialistes d'uns sobre atres. POMPEU FABRA -el que creà artificialment el "Catala estandart" per a qui no ho sapia- era un analfabet en llingüistica, i aixo no ho dic yo, ho dia Don Miquel d'UNAMUNO: "¿POMPEU FABRA? Un mal deprenent de filòlec que ha creat una llengua llombarda plagada d'arcaisme, galicismes i barbarismes ". No controlava ningu dels seus quatre camps: ni el MORFOSINTÁCTICO, ni el lexic, ni el fonètic, ni el semàntic. Per aixo, se torna "troglodita" i, mirant als Classics Valencians, se dedica a recuperar gran quantitat de "arcaismes" obsolets que la LLENGUA VALENCIANA , en la seua evolució llogica, ya havia perdut. Com per eixemple "AQUEST, "NOSALTRES", "VOSALTRES","ALTRES ". Tambe inunda el "catala estandart" de Galicismes (SORTIDA, PAS, PETIT, MALGRAT, DONCS, ALESHORES, etc...) que la Llengua Valenciana no usa. Se trague de la cofeta coses com la L brotada que mai ha existit, ha eliminat el Yo pel JO, i ha introduït els digrafs TJ, TX, TG i TZ que no existien i tot aixo, ho feu basant-se en el dialecte BARCELONÍ, provinent del LLEMOSÍ, occita i provençal FRANCES El "LIBER ELEGANTIORUM" es el primer diccionari d'una llengua romanica. JOAN ESTEVE, VENECIA 1489; "ESCRIT en llatina ET VALENTIANA LINGUA". Despuix venen els catalanistes, editen el llibre i canvien "Valentina" per "Catalana" al mes pur estil "gran germa" i santes pasqües. Durant mes d'un segle, la burguesia nacional-catalana ha anat montant una xarcia internacional estrategicament dotada i mantinguda en fondos espanyols. En l'arrogant expectativa de proclamar la possessio del "dogma universal" en llingüistica, el pancatalanisme ha anat instalant a les seues afines i intelectuals organics en rectorats i catedres internacionals pagats i mantinguts en imposts espanyols, per a fer "EL GRAN CATALUNYA". La realitat es que el que se mos impon el "CATALA ESTANDART"="BARCELONÍ,=LLEMOSÍ", perque JORDI PUJOL aixina ho volgue, i AZNAR i el PP se vengueren perque necessitaven del soport dels NACIONALISTES per a governar. I com les lleis les fan els politics i els juges soles les interpreten, despuix ix el tribunal suprem dient que l'idioma es el catala. Pero aço es en tot en lo que se basa la seua "CIENTIFISME": 1980. Se celebra el XVI Congrés Internacional de Llingüistica i Filologia Romaniques en MALLORCA, organisat per la SOCIETÉ de LINGÜISTIQUE ROMANE" (7 al 12/04/80). El grup catala presenta, al concloure, un MANIFEST contra l'independencia llingüistica de la Llengua Valenciana front al catala (dialecte BARCELONI) . Dels 830 filòlecs romanistes assistents al congrés, representant a 33 països, tan soles 32 experts romanistes firmaren la seua conformitat en les TESIS catalanes. Fon rebujat per 723 experts. En canvi, en el mateix congrés, SETCENTS XIXANTA dels assistents se pronunciaren en favor de la denominacio mallorquina-balear per a la llengua en us en Balears. Un dur REVÉS contra les arrogants ambicions d'uns fabricants de fantasies filologiques i de "CIENTIFISMES" inventats que no tenen el respala ni dels archius, ni de la ciencia rigorosa. Els tentaculs del catalanisme apleguen molt llunt, ya que en l'ART. 1º del Real Decret del 26 de novembre de 1926, a la llengua valenciana li corresponia un silló en la RAE per a representar-la com llengua independent; "La Real Academia Espanyola se compondra de quaranta i dos Academics numeraris, huit dels quals deuran haver-se distinguit notablement en el coneiximent de les llengües espanyoles distintes de la castellana, distribuint-se d'este modo: dos per al idioma catala, un per al valencià, un per al mallorquí, dos per al gallec i dos per al VASCUENCE." Esta clar, era quant la RAE se regia merament objectives i criteris tècnics, frut de l'investigació i de l'estudi dels professionals i experts en les distintes materies que dirigien dita institució, abans de que sofrira les pressions dels catalanistes en 1971, els quals obligaren als academics d'eixe moment a canviar la denominació que reconeixia a la llengua valenciana, com llengua propia. I quan dic pressions dels catalanistes, i no frut del debat científic, no ho dic yo, es perque aixina ho reconeixqueren, entre atres, el cardenal TARANCÓN o Camil Josep Cela