champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Com, per ejemple, Ignacico Sorolla Vidal, sociolingüista, doctor, Arturico Quintanica y Fuentecica, Héctorcico Moret Coso, Ramón Sistac, Juaquinico Monclús de la Ascuma, Ludovico Raxadel, Carlitos Terés Bellés, lo pena de Marcel, Octavio Serret, Carlos Sancho Meix, etc ...
La distinsió entre llengua y dialecte se base normalmén mes en lo sossial y lo polític que en bases puramen lingüístiques. Per ejemple, diferéns variáns del chino son popularmen considerades com a dialectes, encara que los seus parláns no se poden entendre entre ells. Pero parláns de sueco y noruego, que están considerats com llengües separades, en general se poden entendre.
IV.
Quan lo rius de la fontana S' esclarzis, si cum far sol, E par la flors aiglentina, E 'l rossinholet el ram Volt, e refranh, et aplana Son dous chantar, e l' afina, Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.
Amors, de terra lonhdana, Per vos tot lo cor mi dol; E non puesc trobar metzina, Tro venga 'l vostre reclam, Ab maltrait d' amor doussana, Dins vergier, o sotz cortina, Ab dezirada companha.
Pus tot jorn m' en falh aizina, No m meravilh s' ieu m' aflam; Quar anc genser Crestiana No fo, ni dieus non o vol, Judea, ni Sarrazina. Et es ben paisutz de manna Qui de s' amor ren guazanha.
De dezir mos cors non fina Vas selha res qu' ieu pus am, E cre qu' el volers m' enguana Si cobezeza la m tol. Quar plus es ponhens d' espina La dolors que per joy sana; Don ja no vuelh qu' om mi planha.
Quan pensar m' en fai aizina Adoncs la bays e l' acol; Mas pueis torn en revolina, Per que m n' espert e n' aflam; Quar so que floris non grana: Lo joy que mi n' atayna Tot mos cujatz afaitanha.
Senes breu de parguamina, Tramet lo vers en chantan, En plana lengua romana, A 'N Ugo Brun, per Filhol. E sapcha gens Crestiana Que totz Peiteus e Viana S' esjau per lieys, e Guiana.
Entre Alemania, Suiza y Austria tamé passe, a la tele fiquen subtituls perque sinó la gen de per ejemple Hannover no entén lo Schweizer Deutsch, alemán suizo. Yo enteng sol algunes paraules del alemán suizo, lo demés me se pert. Apart ñan dialectes com lo Bayerisch a Bayern, Baviera, Hessisch a Hessen, aon estic, pero no lo enteng. En entendre bastán alemán ya ne ting prou.
El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental
A raíz de una investigación sobre los archivos de Albelda en siglos pasados, Javier Giralt Latorre, profesor titular de Filología Catalana en la Universidad de Zaragoza, llegó a la conclusión de que lo que se habló en esa zona en el siglo XVI era "un catalán típico de esa época". Giralt, nacido en San Esteban de Litera en 1967, cerró el ciclo "La lengua de las zonas orientales del Alto Aragón" con su charla "La lengua catalana en documentación notarial del siglo XVI del Archivo Municipal de Albelda", en el IEA.
Mania, s. f., lat. mania, manie, sorte de maladie.
Engendra mania.
De mania o de frenezia.
Eluc. de las propr., fol. 51 et 78.
Engendre manie.
De manie ou de frénésie.
CAT. ESP. (manía) PORT. IT. Mania. (chap. Manía, maníes. Manietes tamé se fa aná per a descriure a una persona que té tics, ñirviosa.)
2. Maniayc, Maniac, adj., lat. maniaticus, maniaque.
Dezigna maniaca passio. Eluc. de las propr., fol. 32.
(chap. Designe passió maniática.)
Désigne passion maniaque.
Substant. Cum vezem els maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.
(chap. Com veém als maníacos, frenetics.)
Comme nous voyons aux maniaques, frénétiques.
ESP. (maníaco) PORT. IT. Maniaco. (chap. maníaco o maníac, maníacos o maníacs; maníaca, maníaques. Per ejemple lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao, y datres catalanistes aragonesos.)
Manifestation, s. f., lat. manifestationem, manifestation.
La manifestation de l' execution de ley. Doctrine des Vaudois.
Manjar, v., lat. manducare, manger, dévorer, ronger.
Fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Le fit manger à sa femme en simulant qu'il en mangeât.
Los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.
Les uns fait rôtir, et les autres fait bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.
Fig. Senhors de terra qui fan quistas e toutas e malas accios, et escorgon e raubon e manjon lurs homes. V. et Vert., fol. 15.
Seigneurs de la terre qui font questes et toltes et méchantes actions, et écorchent et dérobent et dévorent leurs hommes.
Car autramen hom sa mort manjaria,
Qui 'l sagramen fermamen non creiria.
Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.
Car autrement l'homme mangerait sa mort, qui le sacrement fermement ne croirait.
Subst. Que jamais autre manjars... no 'l tolria la sabor de la boca.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Que jamais autre manger... ne lui ôterait la saveur de la bouche.
ANC. FR. Puisque ele out mangied e beud.
Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.
Beles despensses, biaus celliers,
E buns boivres è buns meingiers.
Marie de France, t. II, p. 91.
CAT. Menjar. ESP. (comer) PORT. Manjar. IT. Mangiare.
(chap. Minjá: minjo, minges, minge, mingem o minjam, mingéu o minjáu, mingen; minjat, minjats, minjada, minjades.)
2. Manjaire, Manjador, s. m., lat. manducator, mangeur.
Es rudes e grans manjaires. Liv. de Sydrac, fol. 127.
(chap. Es bruto y gran minjadó; per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit, que a vegades escriu lo seu apellit Montclús perque se pense que aixina pareix mes catalá.)
Est rude et grand mangeur.
Li manjador eran V milia homes. Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6.
(chap. Los minjadós eren sing mil homens.)
Les mangeurs étaient cinq mille hommes.
Ac i manjadors
Entorn V milhiers d' omes grans,
Estiers femnas e paucs efans.
Brev. d'amor, fol. 157.
Il y eut de mangeurs environ cinq mille hommes grands (faits), outre les femmes et les petits enfants.
CAT. Menjador. IT. Mangiatore. (chap. Qui ve a minjá: minjadó, minjadós, minjadora, minjadores. Tamé lo puesto aon se minge, sobre tot les ovelles, cabres, vore lo pun 4 aquí baix.)
3. Manjamen, s. m., manducation, action de manger, consommation.
Fenheran del manjamen. Brev. d'amor, fol. 130.
Feindront de la manducation.
Una quartairada de terra qu' en podon retener per ort e per manjamen.
Cartulaire du Bugue, fol. 24.
Une quartonnée de terre qu'ils en peuvent retenir pour jardin et pour consommation.
CAT. Menjament. IT. Mangiamento. (chap. lo minjá, los minjás; la minjada, les minjades.)
4. Manjadoira, s. f., mangeoire, auge.
Aqui unt non es bous, es voida la manjadoira. Trad. de Bède, fol. 54.
(chap. Allí aon no ña cap bou o buey, está buida la minjadora.)
—b) Llin. existent a Almatret, Albalat de la Ribera, Albuixec, Massamagrell, Al., etc. Etim.: podria venir de tamarit nom d'arbre, però també pot esser un nom pre-romà derivat del radical tamar- (cf. Men. Pidal Topon. 169). https://es.wikipedia.org/wiki/Tamarix El género Tamarix (taray) comprende 60 spp. de fanerógamas, de la familia Tamaricaceae, nativas de áreas más secas de Eurasia y África. Pueden ser arbustos caducifolios o perennifolios, o pequeños árboles entre 1 y 15 m de altura, formando densas arboledas o matas. El más grande, Tamarix aphylla, es un árbol perenne que puede alcanzar 15 m de alto. Generalmente pueden vivir en suelos salinos, tolerando hasta 15.000 ppm de sal soluble, y tolerar álcalis. Se caracterizan por ramas finas y follaje gris verdoso. La corteza de las ramas jóvenes es lisa y rojiza parda. Con la edad, se hacen pardo púrpura, y rugosas. Las hojas de 1 a 2 mm de longitud, solapadas unas con otras. Frecuentemente están incrustadas con secreciones de sal. Las flores de rosas a blancas aparecen en densas masas de 5 a 10 cm de long. En las puntas de las ramas, entre la primavera y el verano, mientras algunas otras spp. (e.g. T. aphylla) florecen en invierno.
Se multiplica vegetativamente, por sus raíces adventicias o tallos enterrados, y sexualmente, por semillas. Cada flor puede producir miles de diminutas (1 mm diámetro) simientes, contenidas en una pequeña cápsula usualmente adornada con un penacho de pelos que ayudan a su dispersión anemófila. También pueden dispersarse por el agua. La germinación exige periodos largos de suelo saturado. El género Tamarix está adaptado al fuego, ya que posee largas raíces que penetran hasta la capa freática, aprovechando aguas subterráneas. Limitan la competencia con otras plantas mediante la absorción de la sal de las capas, la que acumulan en su follaje y desde allí van depositando en la superficie del suelo, donde se concentra, siendo esa sal letal para muchas otras plantas. Las especies de Tamarix son alimento de larvas de algunas especies de Lepidoptera: Coleophora asthenella exclusivamente sobre T. africana. El género fue descrito por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 270. 1753.
El tamarisco puede ser utilizado como arbusto ornamental, rompeviento o árbol de sombra. La madera se aprovecha para carpintería y leña. China se halla elaborando planes para que el tamarisco juegue un papel en su programa de lucha contra la desertificación.
Tamarix africana
Tamarix androssowii
Tamarix aphylla
Tamarix arceuthoides
Tamarix austromongolica
Tamarix boveana
Tamarix canariensis
Tamarix chinensis
Tamarix dalmatica
Tamarix dioica
Tamarix gallica
Tamarix gansuensis
Tamarix gracilis
Tamarix hampeana
Tamarix hispida
Tamarix hohenackeri
Tamarix indica
Tamarix jintaenia
Tamarix juniperina
Tamarix karelinii
Tamarix laxa
Tamarix leptostachys
Tamarix mascatensis
Tamarix meyeri
Tamarix mongolica
Tamarix parviflora
Tamarix ramosissima
Tamarix sachuensis
Tamarix smyrnensis
Tamarix taklamakanensis
Tamarix tarimensis
Tamarix tenuissima
Tamarix tetrandra
La introducción de Tamarix en el oeste de EE. UU. (donde se lo suele llamar "pino salado") como un arbusto ornamental hacia el siglo XIX. Se establece en corrientes disturbadas o no, y en cuerpos de agua con drenaje natural o artificial , donde las semillas se exponen a extensos periodos de suelo saturado para establecerse.
Sigue rompiendo las estructuras y la estabilidad de comunidades de plantas norteamericanas; compitiendo por agua.