Mostrando las entradas para la consulta trobat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trobat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 15 de agosto de 2017

troben cap faraón ,Beseit, Tutanbidón

Un grupo de arqueólogos que estaen excaván prop de los fortins de Cabrera de Beseit han trobat avui un cap de faraón intacte, se creu que correspón al faraón Tutanbidón I, cusí germá de Ramsés IV.

Un grupo de arqueólogos que estaen excaván prop de los fortins de Cabrera han trobat avui un cap de faraón intacte, se creu que correspón al faraón Tutanbidón I, cusí germá de Ramsés IV.

Donarem mes detalls en cuan se confirmo en les probes de cabrono 14



domingo, 11 de febrero de 2024

Lexique roman; El, Elh, - Aquil, Aquilh

El, Elh, art. m. sing., lat. ellum, le. 

Voyez la Grammaire romane, p. 42 et 110. 

Suj. S'el segles dura guaire.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

Si le siècle dure guère.

S'el annatz volgues rendre l'argen.

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Si le vieux voulait rendre l'argent.

Dis el libre de Genezi qu'el comensamen del mon, creet Dieus lo cel e la terra. Hist. de l'ancien et du nouv. Test., fol. I.

(chap. Diu lo llibre del Génessis que al escomensamén del mon, va creá Deu lo sel y la terra.)

Le livre de la Genèse dit qu'au commencement du monde, Dieu créa le ciel et la terre.

Si no fos N Albricx, 

El marques que es tos dicx.

Hugues de S.-Cyr: Messonget. 

Si ne fut le seigneur Albric, le Marquis qui est ton rempart.

Rég. dir. Sec mon dan e fug el be.

Elias de Barjols: En atretal.

Je suis mon dommage et je fuis le bien.

Tira el cat escoyssen.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Tire le chat écorchant. 

Bastiscam doncx en ferma peazo

El pretz que i s ten, quan l'autre van cazen. 

Folquet de Marseille: Hueimais no. 

Bâtissons donc en ferme appui le mérite qui s'y maintient, quand les autres vont tombant. 

Ab lo libre tocha el front, 

Los uilz, lo mento e la cara.

Roman de Flamenca, fol. 55. 

Avec le livre il touche le front, les yeux, le menton et la face. 

Rég. ind. El Capitoli lendema, al dia clar.

(chap. Al Capitoli en son demá, al día cla.)

Poëme sur Boèce.

Au Capitole le lendemain, au jour clair.

Que ames may un petit auzel el punh que una grua volan el cel.

(chap. Que preferíe un muixonet al puñ que una grulla volán al sel.)

V. de G. Faidit.

Qu'il aimât mieux un petit oiseau au poing qu'une grue volant au ciel.

Ins el cor port, domna, vostra faisso.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Dedans au coeur je porte, dame, votre façon. 

ANC. FR. Suj. Devant le duc el grant palais où el grant conseil ere et li petit.

Ville-Hardouin, p. 12. 

Rég. El traïtor unt otrié

Sa félonie è sa faintié.

Roman de Rou, v. 631.

Ferid Abner ens el costel.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 44. 

Seient plaizanz les paroles de ma bouche e li purpeusement de mun cuer el tuen esguardament.

Anc. trad. du Psaut., n° I, ps. 18. 

El buisson vienent trestot droit.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 98.

ANC. PORT. Em el rey de Cambaya... 

El rey do Malabar. 

V. de D. J. de Castro, t. 1, p. 51 et 60. 

ANC. IT. Hai creduto el mio ressurrexire.

Jacopone da Todi, od. III, 17.

ESP. El. (chap. lo; encara se fa aná este artícul a Tortosa, Lleida, Lo Pau de Pons, etc.)

3. Els, Elhs, art. m. plur., les, aux.

Suj. Vertut an

Els angel e 'ls arcangel gran 

De complir lo comandamen 

De Dieu.

Brev. d'amor, fol. 20. 

Les anges et les archanges ont grande vertu d'accomplir le commandement de Dieu. 

Elhs Sarrasis fugiro tota la nueyt. Philomena.

(chap. Los sarracenos, moros, van fugí tota la nit.)

Les Sarrasins fuirent toute la nuit.

Rég. dir. Totz tres gaban qu'els marc e 'ls esterlis

Faran metre els enaps e 'ls bacis. 

Rambaud de Vaqueiras: Del rei. 

Tous trois clabaudent que les marcs et les sterlings feront dépenser les coupes et les bacins. 

Rég. ind. Gart me Dieus d'aital vida... 

Qu'ieu vos si' obediens

Ni m torn els vostres tormens. 

Elias de Barjols: Amors be m platz. 

Que Dieu me garde de telle vie... que je vous sois obéissant et je retourne aux vôtres tourments. 

Totz escritz trobat ho ay 

Els libris de antiquitat.

(chap. Tot escrit u hay trobat als llibres de antigüedat.)

Los XV signes de la fi del mon. 

Tout écrit j'ai trouvé cela aux livres de l'antiquité.

- Del, art. m. sing., du.

Reclama Deu del cel, lo rei, lo grant. Poëme sur Boèce.

Réclame Dieu du ciel, le roi, le grand.

Tolc las armas del cavalier Vermelh. 

Rambaud de Vaqueiras: Era m requer. 

Enleva les armes du chevalier Vermeil.

ANC. FR. Les homes del hundred... Home del plaidant.

L. de G. le Conquérant, 26 et 28. 

ANC. CAT. Lo gros del bech e les nars.

Trad. catal. (catalane) dels Auz. cass.

ANC. PORT. IT. Bel.

- Dels, art. m. plur., des.

Rég. ind. Cavalhs dels mortz e dels nafratz. 

Bertrand de Born: Be m play lo.

Chevaux des morts et des blessés.

ANC. FR. Es cambres dels reis meesmes.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, p. 104.

3. El, Elh, Ell, pr. pers. m. 3e pers. sing., lat. ellum, il, lui, le. 

Suj. El era 'l meler de tota la onor. Poëme sur Boèce.

(chap. Ell ere lo milló de tota la honor : siñoría.)

Il était le meilleur de toute la seigneurie.

Car ell sabra trastot l'escrig. Évangile de Nicodème.

Car il saura l'écrit tout entier.

Ja no er vencutz, ni el no vens. 

Folquet de Marseille: Tant m'abellis. 

Jamais il ne sera vaincu, ni il ne vainc. 

Mas elh era sobre totz elegit.

Giraud de Calanson: Bel senher. 

Mais il était sur tous élu. 

Rég. dir. No 'l te tolrei... ni el te vedarei. Acte de 960.

Je ne te l'ôterai... ni te le prohiberai. 

Tos temps dic qu'el plorarai.

V. de S. Alexis. 

Je dis toujours que je le pleurerai.

Anec ferir lo rei de Tudelha, aissi que elh e 'lh caval fendec per mieg.

Philomena.

Il alla frapper le roi de Tudèle, ainsi qu'il fendit lui et le cheval par le milieu. 

Rég. ind. Non ai drech el fieu qu'ieu ai.

P. Rogiers: Tant ai mon.

Je n'ai droit au fief que j'ai. 

El fons d'iffern.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Au fond d'enfer.

Aissi cum nays aigua de fon,

Nays d'el cavalaria.

P. Cardinal: Ieu volgra. 

Ainsi comme eau naît de fontaine, naît de lui chevalerie.

Autras plassas que d'el tenian. Chronique des Albigeois, col. 31.

Autres places qu'ils tenaient de lui. 

ANC. FR. Suj. S'el comparra ainz qu'il s'en tort.

Roman du Renart, t. II, p. 147.

Rég. Cil sor le pennil sa main met, 

S'el senti créu et barbé.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 202. 

Vint à Tybert, s'el volt ferir.

Roman du Renart, t. II, p. 156. 

ANC. PORT. Se... o senhor d'el responda por el. Foral de Thomar.

ANC. IT. Ed el mi piace.

Boccaccio, nov. 71, 1.

CAT. Ell. ESP. Él. (chap. ell, ells, ella, elles.)

4. Els, Elhs, pron. pers. m. 3e pers. plur., ils, eux, les. 

Suj. Bels vergiers on els estan.

P. Cardinal: Quan vey lo.

Beaux vergers où ils sont.

Quar ades tot lur voler non an, 

Els van dizen qu'amors torn' en biays. 

B. de Ventadour: Quan la fuelha. 

Parce qu'incessamment ils n'ont pas tout leur vouloir, ils vont disant qu'amour tourne en biais. 

Rég. dir. M'es bon e belh hueymais qu'ieu m'entremeta

D'un sirventes per elhs aconortar. 

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Il m'est bon et beau désormais que je m'entremette d'un sirvente pour les encourager.

Bel m'es qu'ieu veia en un bel camp rengatz

Els, et ill nos.

Blacasset: Gerra mi play. 

Il m'est beau que je voie en un beau champ eux rangés, et eux nous.

Rég. ind. Ma perda es razos qu'a els duelha.

Boniface Calvo: S'ieu ai perdut.

Il est raison que ma perte à eux peine.

Pero us d'els mi veira a son dan.

(chap. Pero un d'ells me vorá per al seu mal.)

Blacasset: Gerra mi play. 

Pourtant un d'eux me verra à son dommage.

Ab els societat non auran. Titre de 1025.

(chap. En ells sossiedat no tindrán.)

Avec eux ils n'auront société.

ANC. FR. Suj. Els s'en traïrent tretuit arriers.

Huon de Méri, Tourn. de l'Antechrist.

Rég. dir. Cest essample lur volt mustrer

Li seinz Deu pur els afraier.

Marie de France, t. II, p. 422.

Rég. ind. Mult fa granz descroissement à cels de l'ost qui en Venise aloient, et els en avint grant mésaventure.

Ville-Hardouin, p. 21. 

La dame de miséricorde, 

Ce dient il, à els s'acorde.

Fables et cont. anc., t. II, p. 295. 

Orent victoire saus grant domage d'els ne de leur gent.

Chron. de Fr., t. V, 242. 

CAT. Ells, ellos. ESP. Ellos. PORT. Elles. (chap. Ells, elles.)

Ce pronom, qui, comme je l'ai dit dans le Résumé de la Grammaire romane, t. I, p. XLIX, note, n'est à proprement parler qu'un substantif pronominal, employé neutralement, devient parfois un substantif indéterminé.

Seingner, dis Bertrans, el es ben vers qu'eu o dissi.

V. de Bertrand de Born. 

Seigneur, dit Bertrand, il est bien vrai que je le dis.

Tot primierament el m' es avis que hoc.

L'Arbre de Batalhas, fol. 103. 

Tout premièrement il m'est avis que oui. 

ANC. FR. Se il n'est par l'assentiment dou dit Loys. 

Arch. du roy., tr. des chart., reg. LII, pièce 6.

5. Ed, pron. pers. m. 3° pers., il, lui.

Sing. Si ed estava l'an absens fora de la Lengua d'oc. 

(chap. Si ell estebe un añ aussén fora de la llengua d'oc : Languedoc, òc, och, hoc.) 

Cout. de Condom de 1313.

S'il demeurait l'année absent hors de la Langue d'oc.

Lo deit procuraire et sindic a jurat que ed tendra et fara tenir, etc.

Tit. de 1412. Bordeaux. Bibl. Monteil. 

Ledit procureur et syndic a juré qu'il tiendra et fera tenir, etc. 

Plur. Et apres eds deben jurar.

(chap. Y después ells deuen jurá; churá.)

Titre de 1080. Fors du Bearn.

Et après ils doivent jurer. 

Si edz son trobat sufficiens.

Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 477. 

S'ils sont trouvés suffisants.

6. Ela, Elha, Ella, pron. pers. f. sing., lat. ellam, elle.

Suj. Ella m ders un pauc lo mento.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz. 

Elle me lève un peu le menton.

Mas elha m deu mon mielhs triar. 

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Mais elle me doit trier mon mieux. 

Rég. Que non ames autra dompna mas ella. 

V. de Guillaume de Cabestaing.

Qu'il n'aimât autre dame qu'elle. 

En Olivier de Saissac... si entendia en ela.

V. de Raimond de Miraval. 

Le seigneur Olivier de Saissac... s'affectionnait en elle.

Mas non las auzava dire a ela.

(chap. Pero no les osabe di an ella; v. osá; no se atrevíe.)

V. d'Arnaud de Marueil.

Mais il ne les osait dire à elle.

Avia voluntat d'un trobador que trobes d'ella.

V. de Richard de Barbezieux.

Elle avait volonté d'un troubadour qui trouvât d'elle.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Ella.

7. Elas, Elhas, Ellas, pron. pers. f. plur., elles.

Suj. Quant elas nos an

Mot escalfatz en lur amor.

Brev. d'amor, fol. 203. 

Quand elles nous ont moult échauffés en leur amour.

Elhas non o degron suffrir. 

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Elles ne le devraient souffrir. 

Rég. Mas se sap feigner enamorat ad ellas. 

V. de Hugues de S. Cyr. 

Mais il sut se feindre enamouré pour elles.

Diatz de quals d'elhas o d'els.

Giraud de Borneil: Per solatz.

Dites de quels d'elles ou d'eux. 

CAT. Elles, ellas. ESP. PORT. Ellas. (chap. elles.)

8. Il, Ill, art. m. plur. lat. illi, les.

Suj. Abans que il blanc puoi sion vert.

(chap. Abans de que los blancs puchs estiguen (siguen) verts.)

Pierre d'Auvergne: Abans que.

Avant que les blancs sommets soient verts. 

D' esterlins foro ill primier conrey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

Les premiers équipements furent de sterlings. 

Rég. dir. Bel m'es cant aug...

Li brut e il crit e il masan

Que il corn e las trombas fan. 

P. de Bergerac: Bel m'es. 

Il m'est beau quand j'entends... les bruits et les cris et les tapages que les cors et les trompes font. 

Ill crozat van reptan.

Bertrand de Born: Ara sai. 

Les croisés je vais accusant. 

ANC. IT. Quando la barca ferì sopra il lito.

Boccaccio, nov. 42, 6.

9. Il, ill, pron. pers. m. sing., lat. illi, il, lui, à lui.

Suj. Il li dara tal aventura

Que mout sera valen e bona.

Roman de Flamenca.

Il lui donnera telle aventure qui moult sera précieuse et bonne.

IT. Il.

Rég. ind. Ab que il jur e il man.

T. d'Aimeri de Peguilain et d'Elias d'Uisel: N Elias.

Pourvu que je lui jure et lui mande.

Vostre auzel febre destrenh...

Sa pluma li trembla e ill bat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

La fièvre étreint votre oiseau... Sa plume lui tremble et lui bat. 

ANC. IT. E se voil il porrete ben mente nel viso,

Egli è ancora mezzo ebbro.

Boccaccio, nov. 68, 20.

10. Il, Ilh, Ill, pron. pers. m. plur., lat. illi, ils, eux.

Suj. Il fan los mortals peccatz.

Guillaume de Figueiras: No m laissarai.

Ils font les mortels péchés.

Bel m'es qu'ieu veia en un bel camp rengatz

Els, et ill nos.

Blacasset: Gerra mi play. 

Il m'est beau que je voie en un beau champ eux rangés, et eux nous.

Ben sapchan qu'els pretz aitan pauc com ilh me.

Sordel: Planher vuelh. 

Qu'ils sachent bien que je les prise autant peu comme eux moi.

ANC. FR. Quanqu'il avoient leur tollirent...

Mes il faillent apertement.

Guillaume Guiart, p. 34 et 35.

11. Il, ilh, ill, art. f. sing. lat. illa, la, lui.

Suj. S'il bella, lai on jai,

No m'acuelh pres de se.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Si la belle ne m'accueille près de soi, là où elle git. 

Ill vostra janglosia... 

Me desplatz chascun dia.

Garin d'Apchier: Veillz Comunal.

La votre moquerie... me déplaît chaque jour. 

Rég. dir. Dieu prec...

E ilh verge Maria.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Je prie Dieu.. et la vierge Marie. 

Rég. ind. Il clamarai merce.

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu.

Je lui crierai merci.

12. Il, ilh, ill, pron. pers. f. sing., lat. illa, elle, à elle, lui.

Suj. Il m'encolpet de tal re

Don mi degra venir graz.

Bernard de Ventadour: Conortz.

Elle m'inculpa de telle chose dont il me devrait venir gré.

Puois la regina d'amor

M'a pres per entendedor,

Ben puesc far cinc, et illa terna.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Puisque la reine d'amour m'a accepté pour soupirant, je puis bien faire cinq, et elle terne. 

Ilh m'es mala, eu li suy bos; 

Anhels suy, ilh m'es leos.

(chap. Elle me es roína, yo li soc bo; cordé soc, ella me es león.)

Hugues de S.-Cyr: Nulha res que.

Elle m'est méchante, je lui suis bon; je suis agneau, elle m'est lion.

Rég. ind. M'iras ma dona vezer,

E ill diguas lo mieu afaire.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol. 

Tu m'iras voir ma dame, et dis-lui la mienne affaire

S'ill plagues, ela m pogr' enriquir.

Aimeri de Belmont: Ja n'er credutz.

S'il lui plaisait, elle me pourrait enrichir.

13. Cel, Celh, Cell, Sel, Selh, Sell, pron. dém., m. sing., ce, cet, celui, celui-là. 

Nota. À proprement parler, ce n'est point un pronom, car jamais ce mot ne remplace réellement un nom; mais, au masculin comme au féminin, il est tour à tour:

1°. Substantif indéterminé, quand il ne se rapporte à aucun substantif;

2°. Substantif démonstratif, quand il se rapporte à un ou plusieurs substantifs, et qu'il est lui-même sujet ou régime;

3°. Adjectif démonstratif, quand il se rapporte par l'ordre de la phrase ou par le sens à un ou plusieurs substantifs sujets ou régimes;

Toutefois, comme je l'ai déjà dit, t. I, p. XLIX, note, je me sers du mot pronom pour me conformer à l'usage. 

Suj. Non es fis drutz cel que s camja soven,

Ni bona domna cella qui lo cossen. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire. 

N'est pas loyal galant celui qui se change souvent, ni bonne dame celle qui le lui permet. 

Es tracher sel que fai trassios.

Bertrand Carbonel: Joan Fabre. 

Est traître celui qui fait trahison.

Sell nos ira trastotz salvar. Évangile de Nicodème. 

Celui-là nous ira sauver tous.

Rég. dir. Si cell m'aduzes que ieu auzi cridar. 

Évangile de Nicodème. 

Si tu m'amènes celui que j'entendis crier.

Mortz, menat n'as selh qu'en poder 

Avia pretz fi e veray.

Jean Esteve: Planhen, ploran. 

Mort, tu en as emmené celui qui avait en pouvoir mérite pur et loyal.

Cel armat destrier... 

Pretz may que lebrier.

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

Ce destrier armé .. je prise plus que levrier. 

Rég. ind. A cel que pus li pot tanher.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

A celui qui peut plus lui convenir. 

A selh que m fetz e m formet de nien. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

A celui qui me fit et me forma de néant. 

ANC. FR. A qui moult plesoit cel ator.

Roman du Renart, t. I, p. 17. 

ANC. CAT. Cell.

Pl. suj. Cells que o reculhon e o celon. V. et Vert., fol. 14.

Ceux qui le recueillent et le cèlent.

Selhs qu'an freytz ni calors 

Suffert per mi, ni lur sanc escampat.

Folquet de Romans: Quan lo dous. 

Ceux qui ont souffert froid et chaleur pour moi, et répandu leur sang.

Cels que no i podian anar. V. de S. Alexis. 

Ceux qui n'y pouvaient aller. 

Rég. dir. Cells que podion covertir, 

A lor crezensa far venir, 

Batejavon.

Évangile de Nicodème. 

Ils baptisaient ceux qu'ils pouvaient convertir, faire venir à leur croyance.

En la crotz salvet selhs que perdia. 

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

En la croix il sauva ceux qu'il perdait. 

Selhs per pecx 

Tenc totz e per gent grossa. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Je tiens tous ceux-là pour niais et pour gent grossière. 

Rég. ind. Que aprenda cascus

De cels que sabon plus.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Que chacun apprenne de ceux qui savent davantage.

Veias d'ayssells c'an pozestatz

Que fan a sells que, e veritatz, 

Dizon el mon co son destrugz.

Évangile de Nicodème. 

Voyez de ceux qui ont pouvoir ce qu'ils font à ceux qui, en vérité, disent au monde comment ils sont détruits.

Deu donar son argen 

A selhs qu'iran.

Pons de Capdueil: En honor. 

Doit donner son argent à ceux qui iront.

ANC. FR. Cels qui vivent de bone vie.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 124. 

A Arraz vint, cels assega.

Roman de Rou, v. 5838. 

Par tuz cels de la maisun.

Marie de France, t. II, p. 425. 

ANC. CAT. Cels, cells.

14. Cela, Celha, Cella, Sela, Selha, Sella, pr. dém. f. sing., celle, celle-là, cette.

Suj. En lo nominatiu singular deu hom dire... cela.

Leys d'amors, fol. 71. 

En le nominatif singulier ou doit dire... celle. 

Ditz que vos es sela res 

Cui cove mais honors e bes.

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Je dis que vous êtes cette chose à qui honneur et bien conviennent davantage.

Cella dona ben aia 

Que non fai languir son amic.

Roman de Flamenca, fol. 56. 

Bien ait cette dame qui ne fait languir son ami. 

Rég. dir. Amat aurai

En perdon lonjamen

Selha on ja merce non trobarai.

B. de Ventadour: Bels m'es. 

J'aurai aimé en vain longuement celle où je ne trouverai jamais merci. En l'acuzatiu singular deu hom dire... cela.

Leys d'amors, fol. 72. 

En l'accusatif singulier on doit dire... celle. 

Anc non ac en la cort baro, 

Cavayer, donzel ni donzela, 

Sesta ni sest, ni sel ni sela 

De las novas no s'azautes.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Il n'y eut oncques en la cour baron, chevalier, damoisel ni damoiselle, celle-ci ni celui-ci, ni celui-là ni celle-là qui ne fût satisfait des nouvelles. Rég. ind. En lo datiu singular deu hom dire... a cela.

Leys d'amors, fol. 72. 

En le datif singulier on doit dire... à celle.

Vas sella de cui m'es belh.

Bertrand de Born: Greu m'es. 

Vers celle de qui il m'est beau. 

ANC. FR. Les dames spartaines le trouvèrent plus grand et plus beau que jamais, tellement qu'il n'y eut celle qui ne réputast Chélidonide bien heureuse d'avoir un tel ami.

Amyot, Trad. de Plutarque, Pyrrhus, t. IV, p. 181. 

En celle bataille ot moult de gent de grand bobant qui s'en vindrent moult heureusement fuiant. Joinville, p. 53.

ANC. CAT. Cella.

Pl. suj. En lo nominatiu plural deu hom dire... celas.

Leys d'amors, fol. 71. 

En le nominatif pluriel on doit dire... celles. 

Non devon aver mal resso 

Per tal celas que bonas so.

Brev. d'amor, fol. 205. 

Ne doivent pas avoir mauvaise réputation pour telle chose celles qui sont bonnes.

Rég. dir. Cant hom auria cercat

Tot est mon, e pueis mentagudas 

Totas cellas que son nascudas, 

No n'auria hom una trobada 

Tan bella ni tan gen formada; 

Que sos ueils e sa bela cara

Fan oblidar, qui ben l'esgara, 

Totas cellas que vistas a.

Roman de Jaufre, p. 36. 

Quand on aurait parcouru tout le monde, et puis rappelé toutes celles qui sont nées, on n'en aurait pas trouvé une si belle ni si bien formée; vu que ses yeux et sa belle mine font oublier, qui bien la regarde, toutes celles qu'on a vues.

Rég. ind. Si ab vos al de joi carestia,

Ben l'auria ab cellas que no n'an. 

R. Bistors d'Arles: Aissi col. 

Si avec vous j'ai rareté de plaisir, je l'aurais bien avec celles qui n'en ont pas.

Seran pauzat en celas penas.

Liv. de Sydrac, fol. 98. 

Seront posés en ces peines.

ANC. FR. De toutes celles vertus qui appartiennent à mensuétude de meurs.

Tr. des Offic. de Cicéron, fol. 80, v°. 

ANC. CAT. Cellas.

15. Cil, Cill, Cilh, Sil, Silh, pr. dém. f. sing. suj., celle.

Cil d'avant a nom Providenza.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Celle d'avant a nom Providence.

Pois cill cui sui amaire... 

Vol mi e mas chansos.

Gaucelm Faidit: L'onrat jauzens. 

Puisque celle à qui je suis amant... veut moi et mes chansons.

Pos vas me s'orguelha

Cilh qu'ieu plus volgr' aver.

B. de Ventadour: Lanquan. 

Puisque celle que je voudrais le plus avoir, s'irrite contre moi.

Sil que plus en degra aver 

No n'a ges, doncs on la querrai?

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Celle qui plus en devrait avoir n'en a point, donc où la chercherai-je?

Silh que no m vol esser humana.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Celle qui ne me veut être humaine.

16. Cil, Cill, Cilh, Sill, Silh, p. dém. m. pl. suj., ceux.

Us sobron cil que no valon nien.

Boniface Calvo: Ges no m'es. 

Vous dominent ceux qui ne valent rien. 

Donc sapchan ben, cill qu'ieu dic qu'aiso fan, 

Que Dieus escriu so que dig e faig an.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Donc qu'ils sachent bien, ceux que je dis qu'ils font ceci, que Dieu écrit ce qu'ils ont dit et fait. 

Tug cilh que amon valor.

Gaucelm Faidit: Tug cilh.

Tous ceux qui aiment valeur.

Gaucelm, sill c' amon ab enguan

Non senton los maltraitz d'amor. 

T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm. 

Gaucelm, ceux qui aiment avec tricherie ne sentent pas les tourments d'amour.

Dizon silh del Colombier, 

Qu'en prengua dreg, si m'agrada. 

Bertrand de Born: Rassa, mes. 

Disent ceux du Colombier, que j'en prenne droit, s'il me convient.

ANC. FR. Cil servent Deu à haute voiz, 

Cil sont jor et nuit en la croiz. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 343. 

Si cum sunt ore cil blanc moine, 

Cil noir, cil réguler chanoine, 

Cil de l'Ospital, cil du Temple.

Roman de la Rose, v. 351.

17. Celui, Selui, Selhuy, pr. dém, m. sing., celui, celui-là.

Conosc ben selhuy qui m ri.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh que. 

Je connais bien celui qui me rit.

Voyez Lui.

18. Aicel, Aicelh, Aisel, Aiselh, Aissel, Aisselh, pr. dém. m. sing., celui, celui-là. 

Les observations faites au sujet de cel s'appliquent également à aicel et à aquel, placé immédiatement après aicel.

Suj. Aicelh sera fil de Dieu apelatz.

Bertrand d'Allamanon: D'un sirventes. 

Celui-là sera appelé fils de Dieu. 

En lo nominatiu singular deu hom dire... aycel.

Leys d'amors, fol. 71. 

En le nominatif singulier on doit dire... celui-là. 

Rég. dir. Bona domna, ja aisel no crezatz 

Qu'ab engan vai, e si es enganatz. 

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Bonne dame, ne croyez jamais celui qui va avec tromperie, et ainsi est trompé.

En l'accusatiu singular deu hom dire... aycel.

Leys d'amors, fol. 72. 

En l'accusatif singulier on doit dire... celui-là. 

Rég. ind. En la honor d'aisselh qu'en crotz fo mes.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor. 

En l'honneur de celui qui fut mis en croix. 

Ab selh esguar m'entret en aissel dia Amors.

Sordel: Bel m'es ab motz. 

Avec ce regard amour m'entra en celui jour. 

ANC. FR. Icel ne blandis ni ne dout.

Bibl. Guiot, v. 1036. 

Pl. suj. Totz aisselhs que per la su' amor 

Volran morir e viure.

Guillaume Figueiras: Totz hom qui.

Tous ceux qui pour la sienne amour voudront mourir et vivre.

Rég. dir. En l'accusatiu... plural... aycels. 

Leys d'amors, fol. 72. 

En l'accusatif... pluriel... ceux-là. 

Rég. ind. A totz aisselhs qu'en joy volon estar. 

Arnaud de Marueil: En mon cor. 

A tous ceux qui en joie veulent être.

19. Aicela, Aicelha, Aisela, Aiselha, Aissela, Aisselha, pr. dém. f. sing., celle, celle-là, cette. 

Suj. Es aicella que tan gen m'a conquis. 

Giraud de Borneil: Ar ai gran. 

Elle est celle qui si gentiment m'a conquis. 

Dona, vos es aisela res.

Arnaud de Marueil: Dona, sel que. 

Dame, vous êtes cette chose. 

Rég. dir. En l'accusatiu singular deu hom dire... aycela.

Leys d'amors, fol. 72. 

En l'accusatif singulier on doit dire... celle-là.

Rég. ind. En lo genitiu singular deu hom dire... d'aycela... en lo datiu singular... ad aycela... en l'ablatiu singular... ab aycela. 

Leys d'amors, fol. 72. 

En le génitif singulier on doit dire... de celle-là... en le datif singulier... 

à celle-là... en l'ablatif singulier... avec celle-là. 

Pl. suj. Aissellas putas ardens

Qui son d'autrui maritz cossens. 

Marcabrus: Pus mos. 

Ces prostituées ardentes qui sont consentantes d'autres maris. 

Rég. dir. Esgarda aicellas causas que son escrichas en el.

Trad. de l'Apocalypse. 

Regarde ces choses qui sont écrites en lui. 

Rég. ind. En lo genitiu plural deu hom dire... d'aycelas... en lo datiu plural... ad aycelas... en l'ablatiu plural... ab aycelas. 

Leys d'amors, fol. 72. 

En le génitif pluriel on doit dire... de celles-là... en le datif pluriel... 

à celles-là... en l'ablatif pluriel... avec celles-là.

10. Aicil, Aicill, Aicilh, Aisil, Aisilh, pr. dém. m. pl. suj., ces, ceux, ceux-là. En lo nominatiu plural deu hom dire... aycil.

Leys d'amors, fol. 71. 

En le nominatif pluriel on doit dire... ceux-là.

Aicill que vergoigna non an.

Marcabrus: Emperaire. 

Ceux qui n'ont pas vergogne. 

Aisil dui traidor... 

Me fan viure ab dolor.

B. de Ventadour: Lo gens temps. 

Ces deux traîtres... me font vivre avec douleur.

21. Aquel, Aquelh, pr. dém. m. sing., ce, cet, celui, celui-là.

Suj. Aquel qui la non estai fermament... 

Tot aquel libres era de fog ardent. 

Poëme sur Boèce. 

Celui qui là ne se tient fermement... 

Tout ce livre était de feu ardent.

Aquelh lauzars es blasmamens. 

Rambaud d'Orange: Peire Rogiers. 

Ce louer est blâme. 

Rég. dir. En l'acusatiu singular deu hom dire... aquel.

Leys d'amors, fol. 72. 

En l'accusatif singulier on doit dire... celui-là. 

Pueis Dieus, per sa gran bontat,

M'a un pauc de saber donat,

Aquel meteis vuelh desplegar.

(chap. literal: Pos Deu, per sa gran bondat, me ha un poc de sabé donat, aquell mateix vull desplegá, desarrollá.)

Brev. d'amor, fol. 1.

Puisque Dieu, par sa grande bonté, m'a donné un peu de savoir, celui-là même je veux déployer. 

Rég. ind. Sia d'aquel que tenra Fox.

Actes avant 1080, p. 53. 

Soit de celui qui tiendra Foix.

CAT. (chap.) Aquell. ESP. ANC. PORT. Aquel. PORT. MOD. Aquelle. IT. Quello.

Pl. suj. Aquels auran tos temps mais alegransa. 

Raimond Gaucelm: Qui vol aver. 

Ceux-là auront toujours plus allégresse. 

Rég. dir. Dementia aquels que disian qu'el non agues bes.

(chap. Desmentíe an aquells que díen o dieben qu'ell no teníe bens.)

V. de Raimond de Miraval.

Il démentait ceux qui disaient qu'il n'avait pas biens.

Rég. ind. So que pert de sai aunidamens, 

Vol demandar ad aquels de Turquia. 

Bertrand d'Allamanon: Ja de chantar. 

Ce qu'il perd ici honteusement, il veut le demander à ceux de Turquie.

CAT. (chap.) Aquells. ESP. Aquellos. PORT. Aquelles. IT. Quelli.

22. Aquela, Aquella, Aquelha, pr. dém. f. sing., cette, celle, celle-là.

Suj. En lo nominatiu singular deu hom dire... aquela.

Leys d'amors, fol. 71. 

En le nominatif singulier on doit dire... celle-là.

Aquella gent deu sopar.

(chap. Aquella gen deu sopá.)

Roman de Jaufre, fol. 12. 

Cette gent doit souper. 

Rég. dir. En l'acusatiu singular deu hom dire... aquela.

Leys d'amors, fol. 72. 

En l'accusatif singulier on doit dire... celle-là. 

Rég. dir. D' aquella forza que es ni adenant sera.

Actes avant 1080, p. 58. 

De cette forteresse qui est et dorénavant sera.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Aquella. IT. Quella. 

Suj. et rég. dir. En lo nominatiu plural deu hom dire... aquelas... en l'acusatiu plural... aquelas.

Leys d'amors, fol. 71 et 72. 

En le nominatif pluriel on doit dire... celles-là... en l'accusatif pluriel... celles-là.

Rég. ind. Las meillors dompnas e las plus valens d'aquelas encontradas.

V. de Raimond de Miraval. 

Les meilleures dames et les plus méritantes de ces contrées. 

CAT. ESP. PORT. Aquellas. IT. Quelle.

23. Aquil, Aquilh, pr. dém. f. sing. suj., cette, celle, celle-là.

Crezet que per Dieu voluntat

Li fos aquilh femna venguda.

V. de sainte Énimie, fol. 10. 

Elle crut que cette femme lui fût venue par la volonté de Dieu.

24. Aquil, Aquilh, pr. dém. m. pl. suj., ces, ceux, ceux-là. 

En lo nominatiu plural deu hom dire... aquil o aquilh.

Leys d'amors, fol. 71. 

En le nominatif pluriel on doit dire... ceux ou ceux-là.

Cant aquil auzon la razon, 

Son torn lo lieg vengut coren.

Roman de Jaufre, fol. 46. 

Quand ceux-là entendent la raison, ils sont venus autour du lit courant.

viernes, 6 de octubre de 2023

Bertrand de Born.

Bertrand de Born.


Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.


Tant es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.


Jamais non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L' enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai Saissa m deffendia.

Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.

Ab que s tanh qu' amors m' aucia

Per la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s volia
Dels plus pros
Castelhas, o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.


Domna, sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me ria.

II.

Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E 'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro Na Laina,

Com lo seingner de Peitau.

Per saludar, torn entr' els Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.

Gens joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C' onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,

En fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir cortes e liau
E de solatz mi semblet
Catalana,
E d' acuillir de son jau.

Al gen parlar que m fetz, et al gen ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m des Corezana,

Car a son grat m' en esjau.


De tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra clau.

III.

Domna, puois de mi no us cal,
E partit m' avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai perduda,
Jamais non vuoill aver druda.

Puois no us puesc trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz renduda.

Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois non er fada ni muda.

De Chales la vescomtal,
Vuoill que m done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N' Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.

N' Audiartz, si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.

De Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s muda.

Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?

Papiol, mon Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai, e d' aut bas cazeguda.

IV.

Ieu m' escondisc, domna, que mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l mieu per messonguas comtar.


Al primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que de nulha s' amor, ni son colguar.

Domna, s' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc, mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.

Escut al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,

Et estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.

S' ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas vos cui am e dezir e tenc car.

Ma domna m lais per autre cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna amar.

Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.

Autr' escondig vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S' ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr' o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,

De tal guiza que no m puesc' ajudar.

Fals enueios, fementit lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us lauzera que m laissassetz estar.

V.

S' abrils e fuelhas e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.


Domna, s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos acordamens,
A sol los afizamens.

Vostre reptars m' es sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.

Dos n' i a guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu' ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom, si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.

D' autres n' i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es obediens,
Ni fai lurs comandamens.

Ges dels ricx torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.

Ricx homes vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu' aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.

Na Tempra, joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.


Papiols, sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N
Oc e No, quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.

Rassa, non sui margeritz,

Anz es tan ferma ma leis,

Que s' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens.

//

Bertrand de Born.

https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born

Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1​ fue un soldado occitano y trovador.

Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.

Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.

Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2​ Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:


Infierno, Dante, Bertran de Born

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1​

Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.

E perché tu di me novella porti,

sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli

che diedi al re giovane i ma' conforti.


Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:

Achitofèl non fé più d'Absalone

e di Davìd coi malvagi punzelli.


Perch' io parti' così giunte persone,

partito porto il mio cerebro, lasso!,

dal suo principio ch'è in questo troncone.

Così s'osserva in me lo contrapasso.


Y para que tú de mis noticias lleves,

sabe que soy Bertrán de Born, aquel

que dio al joven rey malos consejos.


Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;

no hizo más Ajitófel a Absalón

y a David con sus perversas sugerencias.


Porque separé a tan unidas personas,

separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,

de su principio que está en este tronco.

Así se cumple en mí el contrapaso.

Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.

También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.

Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.