Mostrando las entradas para la consulta triste ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta triste ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 21 de enero de 2024

Lexique roman; Climax - Coart

Climax, s. f., lat. climax, gradation, figure de rhétorique.

Climax est gradatio cum ab eo verbo quo sensus superior terminatur, inferior incipit, ac dehinc quasi per gradus dicendi ordo servatur, ut est illud Africani: Ex innocentia nascitur dignitas; ex dignitate honor; ex honore imperium; ex imperio libertas.

Isidor. Orig., II, 21.

Climax es gradatios so es cant hom procezish de gra en gra.

Leys d'amors, fol. 130.

Climax est gradation, c'est-à-dire quand on procède de degré en degré.


Clin, adj., lat. clinatus, incliné, courbé.

S'us paupres hom emblava un lansol,

Laires seria, et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Si un pauvre homme volait un linceul, il serait voleur, et irait tête courbée.

Vau de talan embroncx e clis,

Si que chans ni flors d'albespis

No m valon plus qu'iverns gelatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn.

Je vais triste et courbé de désir, tellement que ni chant ni fleur d'aubépines ne me valent plus qu'hiver gelé.

IT. Chino.

2. Clinar, v., lat. clinare, courber, baisser.

Aquelh orguelh li te tro qu'el cap clina,

Que ve sos pes.

Rambaud de Vaqueiras: No puesc saber.

Cet orgueil lui tient jusqu'à ce qu'il baisse la tête; de manière qu'il voit ses pieds.

Si clinava cent vetz

De ginolz al sepulcre on sans Caprasis es.

V. de S. Honorat.

Il se courbait cent fois à genoux au sépulcre où est saint Capraise.

ANC. FR. Qant vint au leu ses cornes cline.

Roman du Renart, t. 1, p. 238.

Qu'il s'aprestent des murs miner

Pour tout faire à terre cliner.

G. Guiart, t. 1, p. 49.

Tuit clinoient sur les arçons.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 197.

Mais je clinai vers l'amour à parfin.

Forcadel, p. 116.

ANC. IT. Clinare. IT. MOD. Chinare.

3. Aclis, adj., lat. acclinis, soumis, enclin.

Qu'ieu me rancur d'amor e de m'amia

A cui aurai loncx temps estat aclis.

Pons de la Garde: Sitot non ai.

Que je me plains d'amour et de mon amie à qui j'aurai été long-temps soumis.

Pero mos cors es aclis

Vas lieys on qu'ieu sia.

Peyrols: Quoras que.

Pourtant mon coeur est enclin vers elle où que je sois.

Paratges es vas amors aclis.

Arnaud de Marueil: Anc vos.

Noblesse est soumise à l'amour.

ANC. FR. Car tous cis mons vous est aclins.

Roman du comte de Poitiers, v. 40.

Li esquier me sunt aclin.

G. Gaimar, poëme d'Haveloc, v. 279.

4. Aclinamen, s. m., lat. clinamen, soumission.

Cui tug l'ome del mon feron aclinamens.

P. de Corbiac: El nom de.

A qui tous les hommes du monde firent soumission.

5. Aclinar, v., lat. acclinare, incliner, rendre hommage.

Mas Fransa, Peitau e Beriu

Aclin' a un sol seignoriu.

Marcabrus: Emperaire.

Mais France, Poitou et Berri rend hommage à une seule domination.

Pois tota genz l'aclina.

G. de Berguedan: Quan vei lo.

Puisque toute gent lui rend hommage.

Qu'a cel qu'a Deu s'aclina.

B. Zorgi: Ben es adreigz.

Qu'à celui qui rend hommage à Dieu.

ANC. FR.

Un poi s'est aclinée, car le chief avoit vuit.

Roman de Berte, p. 54.

6. Enclin, adj., lat. inclinis, enclin, courbé, soumis.

Ara vauc embroncs et enclis.

Aimeri de Bellinoi: Ara m'agr'ops.

Maintenant je vais triste et incliné.

Adoncx lo prosoms cay enclins,

E requer li mot humilment.

V. de S. Honorat.

Alors le prud'homme tombe incliné, et le requiert très humblement.

ANC. ESP. Presentó la al rey con el inoio enclino. (N. E. inoio : genoll, ginoll, genoill, etc, genus : rodilla, de rótula.)

Poema de Alexandro, cop. 2449.

ANC. CAT. Enclin.

7. Enclinamen, Inclinament, s. m., lat. inclinamentum, inclination, penchant.

Cors benignes sobremunta e vens totas malas costumas e mals vicis e mals inclinamens. V. et Vert., fol. 58.

Coeur bénin surmonte et vainc toutes mauvaises habitudes et mauvais vices et mauvais penchants.

A far mal dona inclinament.

Eluc. de las propr., fol. 227.

Il donne inclination à mal faire.

ANC. CAT. Enclinament. IT. Inchinamento.

8. Enclinacio, Inclinatio, s. f., lat. inclinatio, penchant, inclination,

inclinaison.

Pes non es mas inclinacio de tota res a son natural loc si movent.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Le poids n'est que le penchant de toute chose se mouvant vers son lieu naturel. (N. E. Me pregunto si Isaac Newton leyó esto, escrito varios siglos antes de su nacimiento.)

Segon la enclinacio carnal.

L'Arbre de Batalhas, fol. 72.

Selon le penchant charnel.

Contra sa natural enclinacio.

Eluc. de las propr., fol. 1.

Contre son penchant naturel.

Et aquest accens vol tostemps estar entre doas o motas depressios o enclinatios.

Leys d'amors, fol. 9.

Et cet accent veut toujours être entre deux ou plusieurs dépressions ou inclinaisons.

CAT. Inclinació. ESP. Inclinación. PORT. Inclinação. IT. Inclinazione. (chap. inclinassió, inclinassions)

9. Enclesis, s. f., enclésis, transposition de l'accent, terme de grammaire.

Enclesis so es enclinatios que fai enclinar e mudar l'accen de son loc.

Leys d'amors, fol. 11.

Enclésis, c'est une inclinaison qui fait incliner et changer l'accent de sa place.

10. Enclinar, Inclinar, v., lat. inclinare, incliner, courber, abaisser.

Lo cap enclinet e mori.

Passio de Maria.

Il inclina la tête et mourut.

Coma l'arbre qu'es plantatz, de qualque part que lo vens venha, lo fa inclinar. Liv. de Sydrac, fol. 87.

Comme l'arbre qui est planté, de quelque part que le vent vienne, il le fait incliner.

Nos non podem relevar aquelhs que son cazutz, si nos non inclinam vas els. V. et Vert., fol. 61.

Nous ne pouvons relever ceux qui sont tombés, si nous ne nous courbons vers eux.

Fay enclinar e mudar l'accent de son loc.

Part. prés. Las dichas encleticas enclinant a se, so es sobre lor meteysshas, l'accent principal.

Leys d'amors, fol. 11.

Fait incliner et changer l'accent de son lieu.

Lesdites enclétiques inclinant à elles, c'est-à-dire sur elles-mêmes, l'accent principal.

Fig. Ni per pregarias non si deu enclinar.

L'Arbre de Batalhas, fol. 262.

Ni ne se doit abaisser par prières.

Mon regne e ma terra, tot cant a mi s'enclina.

V. de S. Honorat.

Mon royaume et ma terre, tout ce qui s'abaisse devant moi.

Loc. Inclina t'aurelia al paubre.

Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Inclina la teua : ta: orella al pobre.)

Incline ton oreille vers le pauvre.

ANC. FR. Li vilains l'en a encliné.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 387.

Et n'ay encore résolu quelle part je doibve encliner.

Rabelais, liv. IV, nouv. prol.

ANC. CAT. Enclinar. ESP. PORT. Inclinar. IT. Inchinare. (chap. incliná, inclinás: yo me inclino, inclines, incline, inclinem o inclinam, inclinéu o inclináu, inclinen.)

11. Decli, s. m., déclin, décadence.

Desviat de son cami

Jovens que torn a decli.

Marcabrus: Dirai.

L'amabilité déviée de son chemin qui tourne en décadence. (N. E. Jovens : juventud, juventut, jeunesse, ¿pero amabilidad?)

E tornet amor en decli.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l.

Et tourna amour en décadence.

IT. Dichino.

12. Declinamen,  s. m., inclinaison.

Del declinamen del firmamen ela si remuda la montansa d'una palma.

Liv. de Sydrac, fol. 72.

De l'inclinaison du firmament elle se remue le montant d'une palme.

IT. Dechinamento.

13. Declinatio, Declinazo, s. f., lat. declinatio, déclinaison.

Segon romans nos no havem declinatio.

Leys d'amors, fol. 57.

Selon le roman nous n'avons pas de déclinaison.

Tres declinazos sun. Gram. Prov.

Trois déclinaisons sont.

CAT. Declinació. ESP. Declinación. PORT. Declinação. IT. Declinazione. (chap. Declinassió, declinassions, v. decliná: declino, declines, decline, declinem o declinam, declinéu o declináu, declinen.)

14. Declinable, adj., lat. declinabilis, déclinable.

Las autras IV partz no declinablas. Leys d'amors, fol. 43.

Les autres quatre parties non déclinables.

CAT. ESP. (chap.) Declinable. IT. Declinabile.

15. Declinatori, adj., déclinatoire.

Exception declinatoria non ha loc.

Fors de Bearn, p. 1082.

L'exception déclinatoire n'a pas lieu.

PORT. IT. Declinatorio. (ESP. Declinatoria, declinatorio, término legal.)

16. Declinar, v., lat. declinare, t. de grammaire, décliner.

Per grammatica sai parlar latinamens, declinar e construire.

(chap. literal: Per la gramática sé parlá latín o llatí, decliná y construí.)

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais parler latin, décliner et construire par grammaire.

- Indiquer.

Cel qui de mon chan devina

So que chascus moz declina. (N. E. moz : motz : mots : paraulas)

Marcabrus: Per savi 'l tenc.

Celui qui devine de mon chant ce que chaque mot indique.

- Abaisser, incliner.

Si declina de l'autra part de la montansa d'una palma.

Liv. de Sydrac, fol. 72.

S'abaisse de l'autre côté du montant d'une palme.

Part. prés. Apostema a negror declinant.

Trad. d'Albucasis, fol. 28.

Apostème inclinant à noirceur.

ANC. FR. Ausi est de la meschine

Qui de sa beauté se décline.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 356.

Ils fuyent et déclinent ceux-là comme gens de mauvais affaire.

Amyot, Trad. de Plutarque, Mor., t. II, p.313.

CAT. ESP. PORT. Declinar. IT. Declinare.

17. Reclinar, v., lat. reclinare, reposer, incliner.

Mas, ieu non ay luoc, ses duptar,

On puesca mon cap reclinar.

(chap. literal: Pero, yo no ting cap puesto, lloc, sense dudá, aon puga mon : lo meu cap recliná. v. recliná: reclino, reclines, recline, reclinem o reclinam, reclinéu o reclináu, reclinen.)

Brev. d'amor, fol. 85.

Mais, sans douter, je n'ai lieu où je puisse reposer ma tête.

ANC. FR. Puis l'enveloppe avec linges honnestes

Le reclinant où repaissent les bestes.

Fouqué, Vie de J.-C, p. 52.

CAT. ESP. PORT. Reclinar. IT. Reclinare.


Clipse, Eclipsis, Esclipses, s. m., lat. eclipsis, éclipse.

De que veno li clipse? - Dieus establi tres manieras de clipses.

En cela ora ve lo clipses de la lhuna.

Liv. de Sydrac, fol. 51 et 52.

De quoi viennent les éclipses? - Dieu créa trois sortes d'éclipses.

En cette heure vient l'éclipse de la lune.

Aquest defalhimens deriers,

Segon los naturals escrigz,

Eclipsis del soleilh es digz.

Brev. d'amor. fol. 31.

Cette défection dernière, selon les écrits naturels, est dite éclipse de soleil.

Esclipses de solelh es... que lo solelhs ane e la via de la lhuna.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

Éclipse de soleil est... que le soleil aille en la voie de la lune.

ANC. CAT. Eclipsis. CAT. MOD. ESP. PORT. (chap.) Eclipse. IT. Eclisse.

- Ellipse, figure de grammaire.

Eclypsis est defectus dictionis, in quo necessaria verba desunt, ut: 

Cui pharetra ex auro; deest enim erat. Isidor., Orig, I., 33.

Et aysso pot se far per una figura appelada eclipsis.

Eclipsis vol dire defalhimens de paraulas necessarias lasquals son entendudas, jaciaysso que no sian dichas ni expressadas.

Leys d'amors, fol. 72 et 107.

Et ceci peut se faire par une figure appelée ellipse.

Ellipse veut dire manque de paroles nécessaires, lesquelles sont entendues, quoiqu'elles ne soient dites ni exprimées.

CAT. Elipsis. ESP. Elipse (elipsis). PORT. Ellipse. IT. Ellissi.

2. Eclipsar, Eclipciar, v., éclipser.

Per interpozicio de la terra entre si e'l solelh, la luna eclipsa.

(chap. Per interpossisió de la terra entre sí (ella mateixa) y 'l sol, la lluna eclipse.) 

Eluc. de las propr., fol. 117.

Par interposition de la terre entre elle et le soleil, la lune éclipse.

Part. pas. Lo solelh fo eclipciatz o escurzitz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 160.

Le soleil fut éclipsé ou obscurci.

CAT. ESP. PORT. Eclipsar. IT. Ecclissare.

3. Eclipsatiu, adj., éclipsatif, ayant vertu d'éclipser.

Per sa interpozicio entre nos e 'l solelh es del solelh eclipsativa.

Eluc. de las propr., fol. 117.

Par son interposition entre nous et le soleil elle est éclipsative du soleil.

4. Ecliptic, adj., lat. eclipticus, écliptique.

En la linha dita ecliptica. Eluc. de las propr., fol. 117.

(chap. A la línia dita eclíptica.)

En la ligne dite écliptique.

ESP. (eclíptico, eclíptica.) PORT. Ecliptico.


Clisteri, s. m., lat. clysterium, clystère.

Et si pacient ha dur ventre, prenga clisteri.

Coll. de recet. de médecine en prov. 

Et si le malade a le ventre dur, qu'il prenne un clystère.

Clisteri ministrar.

Eluc. de las propr., fol. 81.

Administrer un clystère.

ESP. Clister. PORT. Clistel. IT. Clistero.

2. Cristeri, s. m., clystère.

Li fo aministratz I cristeri, mas el era tot verenos.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 190.

Il lui fut administré un clystère, mais il était tout empoisonné.

CAT. Cristeri. ESP. Crister. PORT. Cristel. IT. Cristero.

3. Clisterizacio, s. f., clystérisation, action de clystériser.

Clisterizacio de la vessica.

(chap. vejiga : bufeta; clisterisassió seríe en chapurriau.)

Trad. d'Albucasis, fol. 31.

Clystérisation de la vessie.


Cloca, s. f., bas lat. cloca, cloche.

On lit dans un capitulaire de Charlemagne, sous l'an 789, art. 18:

Ut clocas non baptizent.

Baluze. Capit. reg. Fr., t. I, col. 244.

Mais il paraît que ce mot venait des langues du Nord: dans l'anglo-saxon, clugga; dans la langue galloise, cloch, signifient cloche. (alemán actual Glocke, antiguo Glogge y más variantes, ver https://de.wiktionary.org/wiki/Glocke. De ahí viene EN. Clock; reloj.)

Voyez Vossius, de Vit. Serm., p. 5, 230, 806. Leibnitz, p. 108.

A la gleysa s'en van...

Sonan clocas e sens. (N. E. sens : seny, senys : seing, seings : señ, señs)

V. de S. Honorat.

S'en vont à l'église... sonnent les cloches et les seings.

Fig. - Appel, invitation.

Tant en dona a sos homes com far so dec 

Que anc puis us a sa clocha no lhi falhec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12.

Il en donne à ses hommes autant qu'il dut le faire, de manière qu'oncques depuis un seul ne lui manqua à son appel.

2. Clos, s. m., cloche.

Dels clochiers art lo fust, e cha lo clos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Brûle le bois des clochers, et la cloche tombe.

3. Cloquier, Clochier, Cluchier, s. m., clocher, donjon.

Gran tempesta que met a terra los grans albres per los boscatges e

derroca las tors e los cloquiers e los grans pons.

(chap. Gran tronada que tire anterra los grans abres per los bosques y derroque, tombe, les torres y los campanaris y los grans pons. En provensal a vegades ya no se escribíe la t de pont, ponts, pon, pons, com passe en datres paraules, fon, fons.)

V. et Vert., fol. 9.

Grande tempête qui met à terre les grands arbres dans les bois et renverse les tours et les clochers et les grands ponts.

Lhivratz lhi cluchiers e murs e tors.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 4-

Livrez-lui donjons et murs et tours.

Loc. En vostre clochier

Par que aia columbier.

(chap. Al vostre campanari pareix que ñague un colomá)

T. de Bonnefoi et de Blacas: Seign 'En.

En votre donjon il paraît qu'il y ait colombier.

4. Cloquar, v., sonner.

Cloquar la campana per venir a la dicha messa.

Tit. de 1433, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 238.

Sonner la cloche pour venir à ladite messe.


Cloquiar, v., glousser.

Cloquian et rauquian; amor, tant cum pot, lor mostra.

Part. prés. Votz de gallina cloquian.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Elles gloussent et crient d'un cri rauque; l'amour leur montre, autant qu'il peut.

Voix de poule gloussant.

CAT. ESP. Cloqueiar. (ESP. Cloquear, dicho de la gallina clueca, hacer cloc-cloc.)


Clot, s. m., creux, enfoncement.

Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.

(chap. Les plantes (soles) dels peus, y los clots de les mans.)

Eluc. de las propr., fol. 81.

Les plantes des pieds, et les creux des mains.

CAT. (chap.) Clot. (N. E. ¿Cómo se decía y escribía en catalán pre Pompeyo Fabra “Las solas dels pes, e 'ls clotz de las mas.”?

Las solas (plantas) dels peus, e – y griega - 'ls clots de las mans.)


Clueys, s. m., bluet.

Joseph anet cuyllir de clueys

Et un serpent fez li enueys

Qu'el mordet.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Joseph alla cueillir des bluets et un serpent qui le mordit lui fit chagrins.


Coa, Coda, Coza, s. f., lat. cauda, queue.

Per la coa 'l pres N'Ermessen,

E tira 'l cat escoyssen.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Dame Ermessinde le prend par la queue, et tire le chat qui écorche.

Ha cors de femma e coda de peysso. V. et Vert., fol. 23.

(chap. Té cos de femella y coa, coga, de peix.)

A corps de femme et queue de poisson.

Liatz a la coza d'un taur,

Degr' esser frustatz.

(chap. literal: Lligat a la coa de un bou (buey, bovis, no, sino taurus), deuríe : hauríe de sé despedassat, espentolat, etc.) 

P. Vidal: Pois ubert.

Lié à la queue d'un taureau, il devrait être mis en pièces.

Tela que aia cap e coha. (N. E. cap e coha : cap i cua, capicúa. 

La i latina como nexo no abunda en los documentos antiguos, como los cartularios de Montpellier; se encuentra más a menudo e, et, incluso la y griega. Capicúa se considera una palabra catalana, son 3, pero la lengua que se hablaba y escribía en Monpeslier, Montpeller, y variantes era la occitana, provenzal, plana lengua romana, rústica romana, rusticae romanae. Los primeros monumentos de esta lengua son del año 842, siglo IX, 9, nueve, para que lo entiendan los catalanistas víctimas del tomàtic.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

(chap. Tela que tingue cap y coa, coga)

Toile qui ait chef et queue.

Loc. Deves la coa ill vir lo fre.

Giraud de Borneil: En sonet.

Je lui tourne le frein vers la queue.

Loc. fig. Pero siei dig parscon ses coa ni ses cap.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Pourtant ses paroles paroissent sans queue et sans tête.

Trop ai estatz sotz coa de mouton,

Que non chantei de ma dompna Na sogra.

G. de Berguedan: Trop ai.

(N. E. En Berguedà, Berguedán, como ya sabréis algunos, se hablaba y escribía la lengua occitana: oc, hoc, och, òc : sí.)

J'ai trop été sous la queue de mouton, que je ne chantai de ma dame ma belle-soeur.

ANC. FR. Bec, eles et coe vos faut

Pour vous faire voler en haut.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 272.

CAT. Coa, cua. ANC. ESP. Coa. PORT. Cauda. IT. Coda. (chap. coa, coga)

2. Coeta, s. f., nuque. (ESP. Cogote, nuca; chap. clatell, nuca.)

Entro al notz de la coeta.

Trad. d'Albucasis, fol. 39.

Jusques au noeud de la nuque.

3. Caudat, adj., à queue, plat, en parlant des vers qui riment deux à deux.

Li primier quatre verset son crozat e li derrier caudat.

Leys d'amors, fol. 31.

Les quatre premiers vers sont croisés et les derniers plats.

4. Capcaudat, Capcoat, adj., enchaîné, enlacé; s'est dit des mots rimés, qui, de la fin du précédent vers, passent au commencement du suivant.

De las coblas capcaudadas en autra maniera dichas capcoadas.

Capcaudadas, quar en aquela acordansa que la una finish comensa l'autra. Leys d'amors, fol. 30.

Des couplets enchaînés en autre manière dits enlacés.

Enchaînés, car en cet accord que l'un finit, l'autre commence.

5. Acoatar, v., unir, acointer.

Ailas! tan mal si barata

Drutz c' ab vieilla s'acoata.

Ogiers: Era quan.

Hélas! si mal trafique le galant qui s'unit à une vieille.

Qui ab amor pren barata

Ab diable s'acoata.

Marcabrus: Dirai vos.

Qui prend marché avec l'amour, s'unit au diable.

ANC. FR. Nous n'avons pas fait marché, en nous mariant, de nous tenir continuellement accoüez l'un à l'autre.

Essais de Montaigne, L. III, ch. 9.

IT. Accodare. (ESP. Coda, del italiano coda : cola. Término musical.)

6. Concoa, s. f., concubine. (chap. concubina, concubines.)

Li fil leial devon noirir aquels fils de la concoa, ad estima d'un pros hom.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52.

Les fils légitimes doivent nourrir ces fils de la concubine, selon l'estimation d'un prud'homme.

7. Concoeira, s. f., concubine.

El sabis Salomos... fo enconpres per las concoeiras.

Non solamen las apertas putas mas las concoeiras.

Trad. de Bède, fol. 41 et 40.

Le sage Salomon... fut entrepris par les concubines.

Non seulement les prostituées publiques mais les concubines.


Coagulacio, s. f., lat. coagulatio, coagulation.

Coagulacio de fractura... Se acosta a la coagulacio de la carn.

Trad. d'Albucasis, fol. 56 et 58.

Coagulation de fracture... S'unit à la coagulation de la chair.

CAT. Coagulació. ESP. Coagulación. PORT. Cogulação (Coagulação). IT. Coagulazione. (chap. coagulassió, coagulassions. v. coagulá: collá, FR. cailler; de ahí la collada, cuajada en castellá; son verbos que se fan aná sobre tot en unes persones o impersonal. Se colle, se coagule. Coagulat, coagulats, coagulada, coagulades, collat, collats, collada, collades.)

2. Coagular, v., lat. coagulare, coaguler, cailler.

Part. pas. Per so que sia coagulada la extrictura... aderesca e sia coagulada.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 41.

Afin que la ligature soit coagulée... s'attache et soit caillée.

CAT. ESP. PORT. Coagular. IT. Coagulare.


Coana, s. f., coane, panier d'osier.

Non puescan pescar ab trayssa ni ab coanas.

(chap. literal: No puguen peixcá (ni) en traílla ni en coanes.

La coana es com una sistellacanasta, de vimevímec, com un cartócartró.)

Tit. de 1279. DOAT, t. CXLVII, fol. 13.

Ne puissent pêcher avec traine ni avec paniers d'osier.

Ne puissent pêcher avec traine ni avec paniers d'osier.

Coar, v., lat. incubare, couver.
Can la perditz a post sos huous... ven autra perditz qu'els li pana, e
'ls cobri e 'ls coa e 'ls noiritz. Naturas d'alcuns auzels.
Quand la perdrix a pondu ses oeusf (oeufs)... vient une autre perdrix qui les lui dérobe, et les couvre et les couve et les nourrit.

LO CANT DE LA PERDIU

Par ext. Amors es com la beluga
Que coa 'l fuec en la suga.
Marcabrus: Dirai vos.
Amour est comme l'étincelle qui couve le feu dans la suie.
Loc. Autre tezaur non pretz un ov coat.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 204.
Je ne prise un autre trésor un oeuf couvé.
Fig. Si com dis Elimans, I trobayres, els verses de la Mort:
Levatz de vos chuflas e gabs;
Car tals me coa sotz sos draps
Que cuia esser fortz e sas.
V. et Vert., fol. 49.
Comme dit Elinand, un trouvère, dans les vers de la Mort: Otez de vous moqueries et railleries; car tel me couve sous ses draps qui croit être fort et sain.
Tot atressi col estros per natura
Que, de son huou, gardan lo fai coar.
Pierre Espagnol: Entre que.
Tout de même comme l'autruche par son naturel qui, au sujet de son oeuf, le fait couver en le regardant.
ANC. FR. Laissiez vos cifles et vos gas,
Tex me cove desos ses dras
Qui cuide estre tos fors e sains.
CAT. Covar. IT. Covare. (ESP. incubar; chap. cobá, en b, perque al latín se escriu en b, incubare: incubá : cobá: cobo, cobes, cobe, cobem o cobam, cobéu o cobáu, coben.)
2. Coador, s, m., qui couve, couveur.
De uous estranhs es coador.
(chap. De ous extrañs es cobadó; cobadora, cobadós, cobadores.)
Eluc. de las propr., fol. 146.
Il est couveur d'oeufs étrangers.

Coarctar, Coartar, v., lat. coarctare, comprimer, étreindre. 
Aministra sutura o coarta las labras.
Part. pas. Per ventositat coarctada.
Trad. d'Albucasis, fol. 41 et 28.
Administre suture ou comprime les lèvres.
Par ventosité comprimée.
CAT. ESP. PORT. Coartar. IT. Coartare.
2. Coartacio, s. f., lat. coarctatio, pression, resserrement.
Reduzir aquela per la coartacio... am fort coartacio.
Trad. d'Albucasis, fol. 67.
Réduire celle-là par la pression... avec fort resserrement.
ESP. Coartación. PORT. Coartação. IT. Coartazione.

Coart, adj., couard, lâche.
Voyez Muratori, Diss. 26 et 33; Denina, t. III, p. 18.
E s' ilh coart Engles y fan confessios.
P. Bremon Ricas Novas: Pus partit an.
Et si les lâches Anglais y font confession.
Que clama sos vezins coartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Qui proclame ses voisins lâches.
ANC. FR. E li visquens cil de Toarz
Ne fu mie le jour coarz...
Por coart, co dist, le tiendreient.
Roman de Rou, v. 13533 et 12092.
ANC. CAT. Coart. ESP. PORT. Cobarde. IT. Codardo. (chap. cobart, cobard. v. acobardí, acobardís: yo me acobardixco o acobardixgo, acobardixes, acobardix, acobardim, acobardiu, acobardixen.)
2. Coardayre, adj., couard, lâche.
Non issic tal coardayre.
G. de Berguedan: Un trichaire.
Ne sortit tel lâche.
(N. E. coardayre, trichaire, issic, así se escribía en Berguedà)
3. Coardia, s. f., lâcheté, couardise.
Quan Dieus dira: Fals, ples de coardia,
Per vos fui mortz e batutz malamen.
(chap. literal: Cuan Deu dirá: Falsos, plens de cobardía, per vatros o vatres vach sé mort y batut malamén.)
Pons de Capdueil: Era nos sia.
Quand Dieu dira: Faux, pleins de couardise, je fus mis à mort et malement battu pour vous.
No y aia coardia fayta ni perpensada.
Roman de Fierabras, v. 4410.
Qu'il n'y ait lâcheté faite ni pourpensée.
CAT. ESP. (chap. cobardía) PORT. Cobardia. IT. Codardia.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Man, Ma


Man, Ma, s. m. et f., lat. manus, main.

Quan la blanca mas ses guan

Estrenh son amic doussamen.

T. de S. de Mauleon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm. Quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Esplanissada

Aissi cum hom tra lo det o la ma fors de l'aiga. Liv. de Sydrac, fol. 26.

Ainsi comme on tire le doigt ou la main hors de l'eau.

Cavaliers si' aunitz que s met a domneiar 

Pus que toca dels mas motos belans.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

Que chevalier soit honni qui se met à galantiser après qu'il touche des mains moutons bêlants. 

A 'N Guio de Bergonha an be los mas liatz.

Roman de Fierabras, v. 3045. 

Au seigneur Guyon de Bourgogne ils ont bien lié les mains.

Fig. L'apostol comanda que hom leve puras mas en oratio; las puras mas son las puras e netas obras fachas ab pura conciencia.

Aquell ven am mas vueias davan Dieu que lo ve pregar ni querre, ses far prezen de bonas obras. V. et Vert., fol. 90 et 91. 

L'apôtre commande qu'on lève des mains pures en oraison; les mains pures sont les pures et nettes oeuvres faites avec pure conscience.

Celui-là vient les mains vides devant Dieu qui vient le prier et requérir, sans faire présent de bonnes oeuvres.

En man morta ni en man forsiva. 

Terrier de la confrérie du S.-Esprit, de Bordeaux, fol. 187.

En main morte ni en main ferme.

Loc. Dizem de bo pinheyre o escriva que a bona ma, so es a dire, es bos maestre en aquela art. Eluc. de las propr., fol. 48.

(chap. Diém de bon pintó o escribén que té bona ma, aixó es a di, es bon mestre en aquella art.)

Nous disons de bon peintre ou écrivain qu'il a bonne main, c'est-à-dire, il est bon maître dans cet art.

Mais volria un cordo 

Que ieu l' agues de sa man.

Hugues de S. Cyr: Aissi cum es. 

Plus je voudrais un cordon que je l'eusse de sa main.

Merce mi dons, a cui baiziey las mas.

Pons de la Garde: Farai chanson. 

Merci ma dame, à qui je baisai les mains.

El letra portara 

Al sant qu' ell meteys Karlles, de sa man,

escriura.

V. de S. Honorat. 

Il portera au saint une lettre que lui-même Charles, de sa main, écrira.

Be t fier ab la man drecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Bien je te frappe avec la main droite. 

Tut lauzan Dieu jonthas las mans. V. de S. Honorat. 

Tous louent Dieu les mains jointes.

Que s rend' a vos mas joinhs, de ginolhos.

G. Pierre de Casals: Be m plagr' ueymais. 

Qu'il se rende à vous mains jointes, à genoux. 

Mes man a son cotel per la gola tayllar. V. de S. Honorat. 

Mit main à son couteau pour la gorge couper. 

Qui met sa ma al arayre. V. et Vert., fol. 99. 

Qui met sa main à l'araire. 

Meton man a l' obra. V. de S. Honorat. 

Mettent main à l'oeuvre.

Quar si 'l metiatz en la ma, 

Per ver dir, un marabeti, 

E per mentir, un barbari, 

Lo barbari guazanhara.

P. Cardinal: Tan son valen.

Car si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.

Loc. fig. Tant am fermamen

Lieis que a e man me e mon sen. 

P. Raimond de Toulouse: Pois lo novel. 

Tant j'aime fermement celle qui a en main moi et mon sens.

Lo vers chant qui 'l sabra ses brays, 

On mot mi platz de qui mas bays.

Pierre d'Auvergne: L' airs clars. 

Qui le saura chante le vers sans cris, où moult me plaît (celle) de qui je baise les mains. 

En tas mas coman mon esperit. Liv. de Sydrac, fol. 113. 

Dans tes mains je recommande mon esprit.

Ill er ops que 'l man estenda, 

E pens de soven armar.

Bertrand d'Allamanon: Pueis.

Il lui sera besoin qu'il étende la main, et pense de souvent armer.

Tant sia ardit 

Qu' al fach man estenda.

P. Cardinal: Manz baronz. 

Tant il soit hardi qu'il étende la main au fait. 

Laicha la man al sers, e querra livreza. Trad. de Bède, fol. 74. 

Lâche la main au serf, et il cherchera liberté. 

Ni cavayer ni donzelo 

C' om agues noirit en sa man.

P. Vidal: Abril issic. 

Ni chevalier ni jeune damoisel qu'on eût nourri dans sa main. 

Los bes de son senhor que passon per sas mas.

V. et Vert., fol. 52. 

Les biens de sou seigneur qui passent par ses mains.

Prenez man e fes, fez R., qu'eu vos jur e us plevis, qe us en valrai tot mon poder. V. de Guillaume de Cabestaing.

Recevez main et foi, fit Raimond, que je vous jure et vous promets que je vous en servirai de tout mon pouvoir.

ANC. ESP.

Rachel è Vidas amos me dat las manos 

Que non me descubrades à Moros ni à Christianos.

Poema del Cid. v. 106. 

Prometre pena entre lor o en la ma del arbitre.

Quar aissi es usansa que las partz solon prometre en mas del arbitre.

Trad. du Code de Justinien, fol. 10. 

S' engager à satisfaction entre eux ou dans la main de l'arbitre.

Car ainsi il est d'usage que les parties ont coutume de faire promesse entre les mains de l'arbitre. 

I non recep cosseil de ma de prestre. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68. 

Un seul ne reçut conseil de main de prêtre. 

Lo mon tenra tot sotz sa ma. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tiendra tout le monde sous sa main. 

Proverb. Juoc de mas engenra bregas. Liv. de Sydrac, fol. 106. 

Jeu de mains engendre querelles.

Un reprochier que fort m'azauta, 

C' ab una man lav' om l' autra,

Et, ambas, los huelhs e la cara.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Un proverbe qui me plaît fort, (c'est) qu'avec une main on lave l'autre, et, (avec) les deux, les yeux et la face.

Adv. comp. L' aigua s' estai d' a totas mans, 

Com si fos postat, o murs plans. 

V. de S. Honorat.

L'eau s'arrête de tous côtés, comme si (ce) fût cloison, ou mur plan.

Qu' ieu aia perdo per tas mans. Los VII gaugz de la Mayre.

(chap. Que yo tinga perdó per les teues mans.)

Que j'aie pardon par tes mains.

Anero s'en man e man essems. Cat. dels apost. de Roma, fol. 149.

(chap. S'en van aná mano a mano juns; ni diém ma a ma.) 

S'en allèrent main à main (côte à côte) ensemble. 

Ab totas mas vey clergues assajar

Que totz lo mons er lurs, cuy que mal sia. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

De toutes mains je vois clercs essayer que tout le monde sera leur, à qui que mal soit.

ANC. FR. Or s'an vont andui main à main.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 106. 

CAT. Ma. ESP. Mano. PORT. Mão. IT. Mano. (chap. Ma, mans; maneta, manetes.)

2. Manada, s. f., poignée.

Una manada d' isop. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 10. 

Une poignée d'hysope. 

CAT. ESP. Manada (puñado). IT. Manata. (chap. Manoll de fonoll, manolls; puñ ple. Les dos mans plenes: aumosta, almosta, aumostada, almostada.)

3. Manier, Mainier, Maner, adj., qu'on porte à la main, familier, apprivoisé.

S' ieu ai mon austor anedier

Bon e volan e prenden e mainier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc. 

Si j'ai mon autour à canards bon et volant et prenant et apprivoisé.

Ieu sai d' aquels malvatz, 

E ses tota valensa, 

En aut luec poyatz 

E mainiers e privatz.

G. Faidit: Lo gens cor. 

Je connais de ces méchants, et sans aucun mérite, en haut lieu parvenus et familiers et intimes. 

Anc non vi tan salvatge, 

Mais pueys fon maniers e privatz.

Giraud de Borneil: No puesc sofrir. 

Oncques je ne vis si sauvage, mais après il fut familier et privé.

ANC. FR. Curies, targes prenent, é lor ars maniers tendent. 

Chevaliers i a bons e maniers de joster. 

Roman de Rou, v. 4088 et 4119.

ESP. Menero (manero: dicho de un azor o de un halcón: enseñado a venir a la mano.). IT. Maniero.

4. Maneiador, s. m., manieur, receveur.

Cambiador e maneiador d' argent. Eluc. de las propr., fol. 115.

(chap. Cambiadó y manejadó d' argén, plata, dinés.) 

Changeur et manieur d'argent.

5. Manual, Manal, adj., lat. manualis, manuel, qui travaille avec les mains, qui est à la portée de la main, familier.

L' obrier manual 

Son tug menestairal.

G. Riquier: Pus Dieu.

Les ouvriers qui travaillent avec les mains sont tous artisans.

En son paire ac bon sirven 

Per trair' ab arc manal d' alborn.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

En son père eut bon sergent pour tirer avec arc manuel d' aubour.

Fig. Mot no manual, so es qu'om no l'a acostumat per dire.

Leys d'amors, fol. 68.

Mot non familier, c'est-à-dire qu'on ne l'a pas accoutumé à dire.

ANC. FR. Que vous arés son gent anel

Qu' ele porte en son doit manel. 

Roman del conte de Poitiers, v. 269. 

CAT. ESP. PORT. Manual. IT. Manuale. (chap. Manual, manuals.)

6. Manualment, adv., manuellement.

Mas junthas et manualment eu so vostre hom.

Metem manualment en tenezo et en corporal possessio. 

Tit. de 1263 et de 1255. DOAT, t. CVI, fol. 209 et 129.

Mains jointes et manuellement je suis votre homme.

Mettons manuellement en jouissance et en possession corporelle.

ESP. IT. Manualmente. (chap. Manualmen: en la ma, en les mans.)

7. Manudierament, adv., manuellement, de la main à la main. 

Si pagan manudierament, et sensa neguna apodissa.

Que tals mercenaris si pagan manudierament.

Statuts de Provence. BOMY, p. 213. 

Se payent de la main à la main, et sans nulle quittance.

Que tels mercenaires se payent de la main à la main.

(chap. A la ma; pagá en ma. ESP. Pagar en mano.)

8. Manumissio, s. f., lat. manumissio, manumission.

Manumissios, so es quant alcus hom afranchis son sers.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Manumission, c'est quand quelque homme affranchit son esclave.

CAT. Manumissio. ESP. Manumisión. PORT. Manumissão. 

IT. Manumissione. (chap. Manumissió, manumissions: cuan algún home afranquix : libere lo seu sirvén o esclavo.)

9. Mancip, Massip, adj., lat. mancipatus, pubère, adolescent.

Mentre qu'es mancips e tos, 

L' eschai solatz e pretz e dos.

Giraud de Borneil: Ops m'agra. 

Tandis qu'il est pubère et jeune garçon, il lui échoit plaisirs et distinctions et dons.

Aqui ac un donzel mansip e tos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Il y eut là un damoisel pubère et jeune garçon.

- Subst. Jeune homme, garçon.

Metam lo massip en carcer, pueis direm que no vim la letra de K., et aissi serem excusatz. Philomena. 

Mettons le jeune homme en prison, puis nous dirons que nous ne vîmes pas la lettre de Charles, et ainsi nous serons excusés.

Que masip... apprentiz aia be... acabat son terme.

Ord. des R. de Fr., 1457, t. XIV, p. 436. 

Que garçon... apprenti ait bien... achevé son terme.

ANC. FR. Chétif comme un pauvre mancip. Blason des faulces amours.

Se donna mancipe et serf voluntaire soy et sa postérité.

Rabelais, liv. I, ch. 50. 

IT. Mancipio.

- Subst. Jeune fille.

Auzi la vos d' un pastoriu

Ab una mancipa chantar.

Marcabrus: L'autr' ier.

J'entends la voix d'un pastoureau chanter avec une jeune fille.

Aqui avian massipas negras que vestion vestimens negres, que pudion a pega e a solpre, e tenian en lors cols serpens et dragos e foc. 

Revelatio de las penas d'Ifern.

Avaient là de jeunes filles noires qui portaient vêtements noirs, qui puaient à poix et à soufre, et tenaient en leurs cous serpents et dragons et feu.

10. Mancipancion, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Si cum es en mancipancion, so es quant lo paire sol son filh de son poder. Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ainsi comme il est dans l' émancipation, c'est-à-dire quand le père délie son fils de son pouvoir.

ESP. Mancipación (emancipación). (chap. Emansipassió, emansipassions.)

11. Emancipatio, Emancipation, s. f., lat. emancipationem, émancipation.

Emancipation... plus pleneirement contenguda en carta.

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 113. 

Émancipation... plus pleinement contenue dans charte.

Que los cossols puesco... far emancipatios.

Tit. de 1287. DOAT, t. CXVI, fol. 80. 

Que les consuls puissent... faire émancipations. 

CAT. Emancipació. ESP. Emancipación. PORT. Emancipação. 

IT. Emancipazione. (chap.  Emansipassió.)

12. Emancipar, v., lat. emancipare, émanciper.

Part. pas. A vos... fill emancipat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVI, fol. 264. 

A vous... fils émancipé.

Ela es emancipada, so es issida del poder del paire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 50.

Elle est émancipée, c'est-à-dire sortie du pouvoir du père.

CAT. ESP. PORT. Emancipar. IT. Emancipare. (chap. emansipá, emansipás: emansipo, emansipes, emansipe, emansipem o emansipam, emansipéu o emansipáu, emansipen; emansipat, emansipats, emansipada, emansipades.)

13. Maneiar, Maneyar, Maniar, Manear, v., manier, palper, caresser.

Ab deniers que tenha e maney.

Pierre de Bussignac: Sirventes. 

Avec deniers qu'il tienne et manie. 

Quar no pot esser iratz 

Nuls hom lo jorn que'l mania.

Pons de la Garde: Mandat m' es. 

Car ne peut être triste nul homme le jour qu'il la caresse.

Embrass' e baiza e maneya.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Embrasse et baise et caresse.

CAT. ESP. PORT. Manejar. IT. Maneggiare. (chap. Manejá; magrejá, paupá, acarissiá.) 

14. Maniblar, Maneblar, v., mouvoir, agiter, diriger.

No' vuelh s' asemble 

Mos cors ab autr' amor,

Si qu' en manible 

Ni 'n volva 'l cap alhor.

A. Daniel: Quan chai. 

Je ne veux pas que mon coeur s'unisse avec autre amour, de manière qu'il en dirige et en détourne la tête ailleurs.

15. Mantuzar, v., manier, prendre avec la main.

Nuills hom, qu' es trop luxurios, 

A tener auzel non es bos; 

Trop gran mal li fai, si 'l mantuza. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Nul homme, qui est très luxurieux, à tenir oiseau n'est bon; très grand mal lui fait, s'il le manie.