Mostrando las entradas para la consulta vime ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vime ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de abril de 2017

vime, vimes, vímec, vimecs

Los cabezudos de Beseit porten vimes per a pegá y fe corre als sagals y sagales.

Cabezudos en Beceite Nicolás

SARGUERA f. 
Planta de les espècies Salix elaeagnos i Salix incana (Camp de Tarr., Conca de Barberà, Priorat, Terra Alta, Morella). Pels tamarits i sargueres, Serres Poes. 14.
Etim.: derivat de sarga.

sistell, sistella, sistellé, sistellera

vime, sarguera,sargueres,vimes

sistell, sistella, sistellé, sistellera


(i ses variants vim, vímec, vimen, vímet). m. 

Branca de plantes del gènere Salix, que és molt flexible i serveix de material per a la fabricació de cistells i altres recipients, de taules, cadires, etc.; cast. mimbre. Item per vímens VIII diners, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 263). E fon cinta d'una redorta | de vímens mesclats ab fil d'aur, Metge Fort. 69. Troben vergues... que són axí com vims, Treps Rom. 85. Ab cordes o vímens o sércols,Agustí Secr. 56. Un paner de vims, Agustí Secr. 188. Son bres de vímets i ridorta,Canigó iii. Una escombra de bímechs, Pons Auca 303. La lley anirà més recta que un vímet, Vilanova Obres, xi, 177. Damunt una tauleta de vímets, Carner Bonh. 138. Va caure a la fi embolicat en els vims y canyes, Bol. Dim. 136. Duia un cistell... d'un vimen negre i fi, Valor Aleix 21. 
a) En el text de Jaume Roig: Albaranet | al coll ligat, | vime tallat | no hi ha res tal, | metge no hi cal (Spill 8178), el mot vime significa, segons Chabàs, «pedazo de cordón umbilical que algunas personas supersticiosas se colocan al cuello en una bolsita».
Fon.: bímə (Arles, Solsona, Barc.); bíme (Les Paüls, Tremp, Balaguer); vímə (Men., Eiv.); bím (Rosselló, Vallespir, Garrotxa, Empordà); bímək (Ripoll, Cardona, La Selva, Penedès); bímən (Reus); bímen (Organyà, Floresta, Gandesa, Tortosa, Maestrat); vímen (Castalla); bímət (Empordà, Plana de Vic, Barc., Penedès, Conca de Barberà); vímət (Valls); bímit (Tamarit de la L.); vílma (Alguer); bɾímen (Cinctorres).
Etim.: del llatí vīmĭne, mat. sign.


El mimbre es una fibra vegetal que se obtiene de un arbusto de la familia de los sauces (género Salix, principalmente S. viminalis, pero también S. fragilis y S. purpurea) y que se teje para crear muebles, cestos y otros objetos útiles. En el tejido se utiliza el tallo y las ramas de la planta, ya sea en todo su grosor para el marco o en lonjas cortadas longitudinalmente para el tejido propiamente tal. Desde la Edad Media y hasta el siglo XVIII se mantuvo la destreza en la cestería utilizando mimbre. Al comenzar el siglo XX el cultivo se desarrolló nuevamente con fuerza en toda Europa. En la actualidad existen muy pocos países dedicados al cultivo del mimbre y a la fabricación de cestos y muebles de esta fibra. A menudo se hace un marco de materiales más firmes, después se usa un material más flexible para rellenar el marco. El mimbre es ligero pero robusto, haciéndolo una ideal y poco costosa opción para muebles que serán movidos a menudo. Es habitualmente utilizado en la realización de muebles de patio y de pórtico. Existen referencias documentales del mimbre ya en el Antiguo Egipto. Ha sido propuesto que el uso extensivo de objetos de mimbre en la Edad del Hierro tuvo una influencia en el desarrollo de los patrones usados en el arte céltico. En tiempos más recientes su estética fue influida fuertemente por el Movimiento de Artes y Oficio a fines del siglo XX.

miércoles, 16 de septiembre de 2026

Vim, Vimener - Vinha, Vinna, Vit, Vin, Vi - Envinagrar

Vim, s. m., lat. vimen, osier, saule. 
Pois brotona 'l vim.
A. Daniel: Chanson d'un. 
Puisque l'osier bourgeonne.
Guillems, de claustra us vim
Issir enseing ab un vim.
T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.
Guillaume, de cloître nous vous vîmes sortir ceint avec un osier.
ANC. CAT. Vim. ESP. Vimbre (mimbre). PORT. Vime. IT. Vime, vimine.
(chap. Vime, vimes, per ejemple de sarguera, sargueres; vímec, vimecs.)

Cabezudos en Beceite Nicolás

2. Vimener, s. m., oseraie, lieu planté d'osiers.
Aubareda et vimener. Tit. de 1330, de Bordeaux. Bibl. Monteil.
Albarède et oseraie.
ANC. FR. Certaine vismière et leze contenant environ deux journeaux.... 
Tenir et exploiter certaine vismière.
Titres de 1537 et de 1545. Du Cange, t. VI, col. 1652.
PORT. Vimeiro. (chap. Vimené, vimenés; sargueral, sarguerals.)

Vimené, vimenés; sargueral, sarguerals

Vinha, Vinna, s. f., lat. vinea, vigne, lieu planté de vignes.
No i guardetz camp ni vinha ni ort.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Que vous n'y regardiez champ ni vigne ni jardin.
Que tu sias d' aquels lials obriers 
Que Dieus met en la vinha. 
Izarn: Diguas me tu.
Que tu sois de ces loyaux ouvriers que Dieu met dans la vigne.
CAT. Vinya. ESP. Viña. PORT. Vinha. IT. Vigna. (chap. Viña, viñes; viñeta,
viñetes.)

Garnacha peluda, borruda, vellosidad, envés de la hoja

2. Vit, s. f., vitis, vigne, pied de vigne.
Hom adoncx poda las vitz. Brev. d'amor, fol. 46.
Alors on taille les vignes.
De bona vit, quan razina,
Deu hom amar son razim.
Gavaudan le Vieux: Lo vers deg.
De bonne vigne, quand elle produit des raisins, on doit aimer son razin.
Fig. Yeu soi la vitz e vos es las brancas e las fuelhas. V. et Vert., fol. 37.
Je suis la vigne et vous êtes les branches et les feuilles.
ESP. Vid. PORT. Vide. IT. Vite.

3. Vin, Vi, s. m., lat. vinum, vin.
Fuecx d' amor escart e destreing
Que vins ni l' aiga no l' esteing.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Feu d'amour tenace et concentré que vin ni l'eau ne l'éteint.
Ab vin blan la devetz lavar.
(chap. En vi blang o blanc la debéu rentá o llavá.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Avec vin blanc vous la devez laver.
Celier a metre vis. Eluc. de las propr., fol. 228.
Cellier à mettre vins. 
Fig. Orguelh es lo vi del diable. V. et Vert., fol. 6.
(chap. (L') orgull es lo vi del diable o dimoni.)
Orgueil est le vin du diable.
CAT. Vi. ESP. Vino. PORT. Vinho. IT. Vino. (chap. Vi, vins; vinet, vinets.)

Un vinet per al ermitaño del grupo. Fa sis añs, per La Rioja, vam está a Elciego als apartaméns de Bodegas Valdelana y vam vore la bodega espectacular que tenen. botellicas a blogspot es lo meu blog de vins y begudes en alcohol.

4. Vinher, Vinhier, s. m., vignoble.
Una vinha que es el vinher, lo qual vinher es apelat Vinher. 
Tit. de 1272. Arch. du Roy., J, 4.
Une vigne qui est au vignoble, lequel vignoble est appelé Vignoble.
Vinha... o vinhiers. Tit. de 1270. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69.
Vigne... ou vignoble.
ANC. CAT. Vinyer.

5. Vinayres, Vinares, s. m., vignoble.
Deves l' adreg del vinares
Peyras i rogan mot espes.
V. de S. Honorat.
Devers le droit (à droite) du vignoble les pierres y roulent moult épais.

6. Vinaria, s. f., du lat. vinarius, cave à vin.
Vinaria, es celier a metre vis. Eluc. de las propr., fol. 228.
(chap. Cava, es bodega pera ficá vins.)
Cave, c'est cellier à mettre vins.

7. Vinenc, adj., vineux, couleur de vin.
Gotas de sanc vinencas. Eluc. de las propr., fol. 266. 
(chap. Gotes de sang o sanc vinoses : del coló del vi negre : roch.)
Gouttes de sang vineuses.

8. Vinaci, s. m., lat. vinacia, vinasse, marc de vin.
Vinaci, es vi de la derieyra trolhada. Eluc. de las propr., fol. 228.
Vinasse, c'est vin de la dernière pressée.
(chap. Aiguardén.)

9. Vinos, adj., lat. vinosus, vineux, couleur de vin.
La color roia et vinosa.
(chap. La coló roija y vinosa; lo coló roch y vinós.)
La partida vinoza pren vigor. 
Eluc. de las propr., fol. 135 et 75.
La couleur rouge et vineuse.
La partie vineuse prend vigueur.
CAT. Vinos. ESP. Vinoso. PORT. Vinhoso. IT. Vinoso.
(chap. Vinós, vinosos, vinosa, vinoses.)

10. Vinada, s. f., vinage, redevance en vin.
Lo coms e li seu prengo bladada e vinada en aissi com an faig.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., J, 4 et 5.
Que le comte et les siens prennent bladage et vinage par ainsi comme ils ont fait.
(chap. Vinada, vinades : impost que se pagabe en vi; bladada : en blat.)

11. Vinnal, Vinnar, s. m., vignoble.
Las vinnas ni els vinnals. 
Tit. du XIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 50.
Les vignes et les vignobles.
Vinnars e prats. Tit. de 1217. DOAT, t. CXV, fol. 27.
(chap. Viñes y prats.)
Vignobles et prés.

12. Vinagre, s. m., vinaigre.
Mel e vinagre ajustatz
E pauc de caus.
(chap. Mel y vinagre ajuntats y un poc de cals.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Miel et vinaigre mêlez et un peu de chaux.
Una cana longa
Plena de vinagre e de fel.
(chap. Una caña llarga plena de vinagre y de fel.)
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Un roseau long plein de vinaigre et de fiel.
CAT. ESP. PORT. Vinagre. IT. Vinagro (aceto). (chap. Vinagre, vinagres.)

Para tocarte, moceta,  venimos aquí un montón,  con guitarras y laudes,  bandurrias y acordeóns.  Guitarrico, trompa y gaita,  tocaremos con ardor,  aunque tu pandero, niña  tocaríamos mejor.

13. Envinagrar, v., mêler, arroser de vinaigre.
Part. pas.
Del foc arden ab l' aigua envinagrada.
(chap. Del foc ardén en l'aigua avinagrada o envinagrada: mesclada en vinagre.)
Serveri de Girone: Totz hom deu.
Du feu ardent avec de l'eau mêlée de vinaigre.
ANC. CAT. ESP. PORT. Envinagrar. (chap. Envinagrá; avinagrá, avinagrás : fés vinagre : apuntá, apuntás lo vi; picá, picás lo vi.)

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

domingo, 18 de febrero de 2024

Esporle - Escumar

Esporle, s. m., esporle, droit de lods, d'investiture, dû par le vassal en cas de vente, pour obtenir l'approbation du seigneur.

Ni dar, ni balhar... ab meis esporle.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux. 

Ni donner, ni bailler... avec moitié esporle. 

Avant deytz esporles et cens.

Tit. de 1464. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Esporles et cens avant-dits.

Ni dar ab meis cens ni ab meis esporle.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Ni donner avec moitié cens ni avec moitié esporle. 

Cent sols de Bordeu d' esporle.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 149. 

Cent sous de Bordeaux d'esporle. 

ANC. FR. Bailla pour esporle et devoir deux lances... Bailla pour esporle vingt sols. 

Reg. des hommages d'Aquitaine. Du Cange, t. VI, col. 667.

Esporle ou reconnoissance.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil.

2. Esporlar, v., payer le droit d'esporle. 

Recebre en lur affevatz et per affevatz, et dar a esporlar... e deven li deytz affevatz esporlar et far dreyt.

Tit. de 1386. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Recevoir en leurs feudataires et pour feudataires, et donner à payer l'esporle... et doivent lesdits feudataires payer l'esporle et faire droit. Deu esporlar e far dreit.

Tit. de 1402. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Doit payer l'esporle et faire droit.

(N. E. Esporles, Esporlas, Mallorca.)

Esporle, Esporles

 

Esporta, Sporta, s. f., lat. sporta, besace, panier, corbeille.

Enans penria l' esporta

Qu'ieu no li defenda mas gens.

Boniface de Castelane (Castellane): Guerra e trebalhs.

Je prendrais la besace avant que je ne défende mes gens contre lui.

Cel qu' a plena l' esporta 

D' avol gazaing.

(chap. Aquell que té plena la esporta de mal guañ; cartó, cartró, cóvec, sistella, canasta, normalmén fet de vime, típic del fematé o fematera, vore El femater de Vicente Blasco Ibáñez; jota la fematera – Miguel Fleta.)

Tu mujer se folla al frutero, eso es imposible, y eso?, porque es de mimbre; vime, vímec

Boniface Calvo: S'ieu dirai.

Celui qui a la besace pleine de méchant gain.

Tota esporta de figas.

(chap. Tota esporta de figues.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 117. 

Tout panier de figues.

Sportas si fan d'el.

(chap. Les esportes se fan d'ell : vime, vímec.) 

Eluc. de las propr., fol. 222. 

Paniers se font de lui.

CAT. Esporta. ESP. Espuerta. PORT. Esporta. IT. Sporta.

2. Esportella, s. f., lat. sportella, sac, besace, bissac. 

Esportellas ni pa ni moneda.

Trad. du Nouv. Test. S. Marc, ch. 6. 

Besaces ni pain ni monnaie. 

Fui en gitat en esportella per fenestra. 

Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens.

J'en fus jeté dans un sac par la fenêtre.

ANC. CAT. Esportella. ESP. Esportilla. IT. Sportella. 

(chap. Banasta, pl. banastes; si van traure per la finestra a un home, seguramén siríe en algo mes gran que la canasta, cartró o cartó, sistella. La banasta té dos cornaleres com lo nas de Doña Rogelia.)

 

Esposcar, v., arroser, asperger.

De bon vi l' esposcaretz 

La carn, qu'en aisi 'l guerretz... 

Los hueills l' esposcatz de vinagre.

(chap. De bon vi li arruixaréu la carn, que aixina lo sanaréu... 

Los ulls li esquicharéu en vinagre; guerretz : gueriréu : sanaréu, curaréu; lat. aspergere : esquichá, arruixá, bañá com un aspersó, lo que fa lo mossen en l' aigua beneita, esparsí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui arroserez la chair de bon vin, vu que vous le guérirez ainsi... Vous lui aspergez les yeux de vinaigre.

- Rejaillir.

Am tant una gran font eyssi 

D' ayga con hanc aital non vi...

E esposquet lur per la cara.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

En même temps sortit une grande fontaine d'eau comme jamais telle on ne vit... et leur rejaillit par le visage.

 

Espuma, Spuma, s. f., lat. spuma, écume.

Espuma es dita, quar l'ayga la escup.

(chap. Se diu espuma, perque l'aigua la espute : escupiñe.)

Spuma d' argent sana nafras.

(chap. La espuma d' argén, plata, sane nafres, ñafres, ferides.)

Eluc. de las propr., fol. 154 et 184.

Est dite écume, car l'eau la crache.

Écume d'argent guérit blessures.

ESP. Espuma. IT. Spuma. (chap. Espuma, espumes; vi espumós, vins espumosos, beguda espumosa, begudes espumoses; v. espumá, espumejá, fé espuma: espumejo, espumeges, espumege, espumegem o espumejam, espumegéu o espumejáu, espumejen; espumat, espumats, espumada, espumades.)

2. Despumar, v., écumer, épurer.

Part. pas. Quan no es be despumada.

Eluc. de las propr., fol. 272.

Quand elle n'est pas bien écumée.

ESP. PORT. Espumar. IT. Spumare.

3. Escuma, s. f., écume.

L'aigua...

Per destorser torna escuma.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

L'eau... par détordre devient écume.

Fig. Qui pros fon, ara s'en repen,

Et es ben d' avols escuma.

Alegret: Ara pareisson. 

(N. E. La avols escuma está en Calaceite, es la Ascuma, asociación catalanista del Matarraña, disfrazada de cultural para recibir tantas subvenciones como sea posible. Su presidente actual es un Luisico Companys en potencia, un pez gordo, pero que muy gordo; se llama Juaquinico Monclús, a veces escribe Montclús, de Montecluso.

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

su presidente honorífico es un mentecato catalán de los de aúpa;
sus miembros (y miembras) van oliendo el pastel, algunos o algunas le hincan el diente, pero en total son una panda de modorros.)

Artur Quintana Font, Ascuma; su presidente honorífico es un mentecato catalán de los de aúpa

Qui fut preux, maintenant s'en repent, et est bien de méchante écume.

CAT. PORT. Escuma. IT. Schiuma.

4. Escumar, v., écumer.

L' abato a terra e lo fan trebalhar de pes e de mas, e escumar la boca.

Liv. de Sydrac, fol. 75.

L' abattent à terre et le font agiter de pieds et de mains, et écumer la bouche.

Fig. Lo fan escumar en luxuria. V. et Vert., fol. 85. 

Le font écumer en luxure.

Ieu sui selh qu' els motz escuma,

E sai triar los auls dels avinens.

Alegret: A per pauc.

Je suis celui qui écume les mots, et sais trier les mauvais des convenables.

Part. pas. Mesclar l' etz ab tan de mel, 

Qu' er escumatz premeiramen. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous le mêlerez en même temps de miel, qui premièrement sera écumé.

CAT. PORT. Escumar. IT. Schiumare.

sábado, 28 de octubre de 2017

Cartó, cartró, de vime

Cartó, cartró, de vime,
Se fee aná per a escampá fem, o traure fem de la soll, corral
 
Cartó, cartró, vime,
Se fee aná per a escampá fem, o traure fem de la soll, corral
 
Son pare de Carlos Ollés tamé lay díe a un cabás de goma en anses, aon pastae lo ges, alchez, algés, com una bassia pero cabás.

jueves, 27 de agosto de 2026

Vedel, Vedelh, Vedela, Vedella, Vitulame, Vedel mari, Vegetar, Vegetacio, Vegetatiu

Vedel, Vedelh, s. m., du lat. vitulus, veau.
Ab so vedelh
Que gardava.
(chap. En son vedell que guardabe; bovet; pastora de bous, vedells, vaquera.)
J. Esteve: Ogan.
Avec son veau qu'elle gardait.

En son vedell que guardabe; Clarín, Adiós Cordera

Miels es que hom appelle, ab charitat, als chauls manjar que a vedel gras, ab ira. Trad. de Bède, fol. 72.
Il est mieux qu'on appelle, avec charité, à manger des choux qu'à veau gras, avec colère.
ANC. FR. Un tor et une vache ensemble
Qui a avec lui son véel.
Roman du Renart, t. I, p. 213.
Et vaches qui aient védels. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 8.
CAT. Vedell. IT. Vitello. (chap. Vedell, vedells; bovet o bouet, bovets o bouets, boveta o boueta, bovetes o bouetes. Cría del bou y vaca.)

CAT. Vedell. IT. Vitello. (chap. Vedell, vedells; bovet o bouet, bovets o bouets, boveta o boueta, bovetes o bouetes. Cría del bou y vaca.)



2. Vedela, Vedella, s. f., du lat. vitula, génisse.
La cenres esparsa de la vedella. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
La cendre répandue de la génisse.
CAT. Vedella. IT. Vitella. (chap. Vedella, vedelles.)

3. Vitulame, s. m., lat. vitulamen, rejeton.
Vitulame, es planta borda et no fructuoza, nayshent de la razitz de la vit. 
Eluc. de las propr., fol. 226.
(chap. Rechito (vime), es planta borda y no fructuosa, naixén de l'arraíl de la viña. Sarmens borts.)
Rejeton, c'est plante parasite et non productive, naissant de la racine de la vigne.
(chap. Rechito, rechitos; vime, vimes o vímec, vimecs.)

4. Vedel mari, s. m., veau-marin.
En mar ha una bestia de forma de vedel, per que es dita vedel mari.
Eluc. de las propr., fol. 261.
(chap. Al mar ña una bestia de (en) forma de vedell, per lo que es dita vedell marí : vaca marina.)
En mer il y a une bête de forme de veau, c'est pourquoi elle est dite 
veau-marin.
(chap. Vaca marina, vaques marines.)

Vegetar, v., lat. vegetare, végéter, croître.
Tres proprias operacios: la prumiera vegetar, la segunda es sentir, et la tersa entendre. Eluc. de las propr., fol. 14.
Trois propres opérations: la première croître, la seconde est sentir, et la troisième entendre.
CAT. ESP. PORT. Vegetar. IT. Vegetare. (chap. Vegetá : creixe, sobre tot les plantes.)

2. Vegetacio, s. f., lat. vegetatio, végétation, croissance.
Irrigacio, humectacio et vegetacio.
Dona als cors noyriment et vegetacio.
Eluc. de las propr., fol. 136 et 26.
Irrigation, humectation et végétation.
Donne au corps aliment et croissance.
ESP. Vegetación. PORT. Vegetação. IT. Vegetazione. (chap. Vegetassió, vegetassions; plantes; creiximén.)

3. Vegetatiu, adj., lat. vegetativus, végétatif. 
Cors vivens o vegetatius. Leys d'amors, fol. 44.
(chap. Cos viu o vegetatiu : que creix.)
Corps vivant ou végétatif.
Arma rationals doncx es
Arma d' ome,...
E de bestias, sensetiva,
Et d' albres, vegetativa.
Brev. d'amor, fol. 54.
Âme raisonnable donc est âme d'homme,... et (celle) des bêtes, sensible, et (celle) des arbres, végétative.
CAT. Vegetatiu. ESP. PORT. IT. Vegetativo. (chap. Vegetatiu, vegetatius, vegetativa, vegetatives; que creix, creixén. Lo capsot de Mario Sasot no va sé mol vegetatiu, se va quedá esmirriat per la mala sang que porte, lo pobret franjista anti franquista.)

Vehemensia, Vehementia, s. f., lat. vehementia, véhémence, violence.
Per vehementia de freg. Trad. d'Albucasis, fol. 13.
(chap. Per vehemensia de fret o fred.)
Par véhémence de froid.
CAT. ESP. PORT. Vehemencia. IT. Veemenza, veemenzia.
(chap. Vehemensia, vehemensies; violensia, violensies. Expliquéuli a Bernat Catasús de aon ve lo dialecte ocsitá catalá. A l'Ana Casasús de Calaseit tamé li convé adependre una mica.)

Expliquéuli a Bernat Catasús de aon ve lo dialecte ocsitá catalá

2. Vehement, adj., lat. vehementem, véhément, impétueux, violent.
Faras accidir al malaute dolor vehement. Trad. d'Albucasis, fol. 47.
Tu feras arriver au malade douleur violente.
CAT. Vehement. ESP. PORT. Vehemente. IT. Veemente.
(chap. Vehemén, vehemens, vehementa, vehementes; violén, violens, violenta, violentes.)

martes, 18 de abril de 2017

cofí, cofins, espart, prensa

cofí, cofins.
De espart, per a prensá pasta de oliva o raím a una prensa.
cofín en castellá es lo cóvec.

1. m. Cesto o canasto de esparto, mimbres (vime) o madera (fusta), para llevar frutas u otras cosas.

Del ant. cofino, este del lat. cophĭnus, y este del gr. κόφινος kóphinos.

cofí, cofins, espart, oli, oliva, vi, raim

lunes, 8 de octubre de 2018

Meche y menescal de Valderrobres

A la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns, un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom Menescal.

Valderrobres, foto antiga

Los dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans, formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous, matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos, gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabrons o chotos, ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardans, pichons, coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que foten en la
pata, gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen, codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jonecs, bueys, bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería de Raboseta, a la vora del cup de la sequia majó, l´olla, al escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs después se faríe la festa del abre, se van plantá diferéns tipos de abres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa replasseta.

Un día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques, romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota, que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes vegades se moríe la res y dixabe a una familia
sense res.

Aquell mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún de cañissos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a voltá la truita, aixina que aviáen per la enchumenera amún la truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom. La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses, ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa lo sistellé y baixála, perque los escalons eren massa perillosos, aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La Portellada.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de 55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol, espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en día, lo mal de Repén.

A baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res, pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni sentro de salut, ni ambulansies; lo meche visitabe per les cases en lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato, pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe sorollás, aixina que li portaben als passiens a casa, y may se habíe vist una passién en tanta passiensia com la tía Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que no la portaren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la vora de los actuals apartamens Santa Águeda, y desde allí en una carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de la corda de la
curdiola hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan vivíen los dos agüelets.

Per sort, habíen sentit que al Mas de Barberans, a una agüela a la que li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá als brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la medissina, mes amarga que un gintónic de bitter lemon en fel, y mes aspra que una serba verda.

A la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va pugué reconeixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara, se va encandilá, se va ficá les dos mans al cap, va tirá la gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talons al cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca. Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.

Avisats los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y, después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de soles de goma als peus per camins pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas dels Aubellons, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol, donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas de Tolón, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero Menescal los va di que siríe difíssil salvála.
Estabe unflada com un bot, fluixeta, entressuada. Lo veterinari li va inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de algún dels cuatre subestomecs de la vaca. Va ixí una miqueta de aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes de pólvora que portaben los exiliats a Valensia al mars cuan volén escapás de les mascletades y les falles de San José, modelo de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de Arrimatea.

Lo veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre (signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió), va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes paraules que sol entenen los catalanoparlans: “no la salvarem”.

Va rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe res, ya que prou perdua ere despedí a Cordera, pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá reconfortá diénlos que a vegades la providensia obre milagres, y que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál, pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la estatua de Fondespala, fon de espala, y va empendre lo camí de casa.

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

A casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”, Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta se va di “pronte escomensam, consevol día los pedré tots”, y después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en va aná garganchó aball, y se va embossiná.


Va pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va reconeixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la maniobra.

Y después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germans eren meches o menescals, no van viure mai mes a la mateixa casa.

viernes, 14 de abril de 2017

argadells

Argadells.
 
similás: sistella, sistell, banasta, vime, ofissi de sistellé.

argadells, banasta, banastes, portadora, portadores; arganells, anganells

DCVB - ARGADELLS m. pl.

|| 1. Ormeig compost de quatre o sis cistells de vímens, que es posen meitat a cada banda d'una bístia i serveixen per traginar gerres d'aigua, aviram i altres coses (Vilafr. del P., Tarr., Massalcoreig, Tamarit de L., Sta. Col. de Q., Bonansa, Tremp, Balaguer. Ll., Reus, Ribera de Sió, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Morella, Benassal, Vistabella). 
Uns argadells de vímens, Inv. del segle XIV o XV (arx. de Montblanc). Item tres argadels de dur aygua, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133).

|| 2. Ormeig compost d'una corda que duu a cada cap un parell de ganxos i que, posada damunt l'esquena d'una bístia, serveix per transportar herba o llenya enganxada a cada banda de l'animal (Pl. de Vic).

|| 3. Ormeig compost de dues cistelles molt grans, fetes de vidalba trenada, que van una a cada banda d'una bístia i serveixen per traginar fems (Ordino).
|| 4. Jugada del joc de bitlles, que consisteix a fer caure amb un cop les dues bitlles d'enmig, quedant dretes les altres quatre (Segarra, Urgell). És una jugada molt difícil; per això hi ha un refrany que diu: «Argadells, no et fiïs d'ells».
Fon.: əɾɣəðéʎs, -éʎʃ (or.); aɾɣaðéʎs, -éʎʃ, -éʎʧ (occ., Maestrat).
Var. form.: arganells, anganells.  

Etim.: de arganells, per desaparició de l'element nasal.