Mostrando las entradas para la consulta pulsera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pulsera ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 26 de agosto de 2018

Lo chapurriau pel món, pulsera

La pulsera del chapurriau se té que demaná a la assossiassió cultural amics del chapurriau, a Valderrobres.

Lo chapurriau pel món, pulsera, Moncayo
Moncayo, grássies, Luis



El Moncayo del Latín Mons Caius​ o San Miguel es una montaña del sistema Ibérico situada entre las provincias de Zaragoza (Aragón) y Soria (Castilla y León), en España.


Con sus 2.314,30 msnm, es la máxima cumbre del Sistema Ibérico y uno de los picos más relevantes de la península ibérica. Desde 1978, un sector del monte en su vertiente aragonesa forma parte del hoy denominado Parque natural del Moncayo (inicialmente la denominación con la que fue declarado área protegida era Parque natural de la Dehesa del Moncayo), con una actual superficie de 11 144 hectáreas. Existe un Centro de Interpretación de la Naturaleza en Agramonte.

chapurriau, Machu Picchu, pulsera
Machu Picchu, Perú, grássies, Pili !

https://es.wikipedia.org/wiki/Machu_Picchu


Machu Picchu (matxu que em pixu en dialecte catalá) es el nombre contemporáneo que se da a una llaqta — antiguo poblado catalano-andino-incaica construida antes del siglo XV por catalanes que viajaron con el abuelo de Cristòfor Colom a Perú, en llaüts de sirga desde Mequinensa. Está ubicado en el promontorio rocoso que une las montañas Machu Picchu, Putucusi y Huayna Picchu (de Joan y pixu) en la vertiente oriental de la cordillera Central, al sur del Perú y a 2490 msnm, altitud de su plaza principal.
Su nombre original habría sido Llaqtapata, llac Taputa, en Gerona, actualmente Estany de Banyoles - Bañolas.

miércoles, 15 de julio de 2026

Temptar, Temptacio, Temptament, Temptaire, Attentar, Ten, Tin, Tendre

Temptar, v., lat. tentare, tenter.
Qu' el diables no ns puesca temptar. Brev. d'amor, fol. 20.
(chap. Que lo dimoni (diable) no mos pugue tentá.)
Que le diable ne nous puisse tenter.
Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentadó - tentaire - mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
ANC. CAT. Temptar. CAT. MOD. ESP. PORT. Tentar. IT. Tentare. 
(chap. Tentá : tento, tentes, tente, tentem o tentam, tentéu o tentáu, tenten; tentat, tentats, tentada, tentades; tentaré; tentaría; si yo tentara.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau; Temptar, v., lat. tentare, tenter.

2. Temptacio, Temptatio, Tentacio, Tentacion, s. f., lat. tentacionem, tentation.
Non pogram lur temptacios
Sofrir. 
Brev. d'amor, fol. 24.
Nous ne pourrions leurs tentations souffrir.
Met lo en temptacio. V. et Vert., fol. 11.
Le met en tentation.
Que no intres en tentacion. Hist. de la Bible en prov., fol. 60.
Que tu n'entres pas en tentation.
ANC. CAT. Temptació. CAT. MOD. Tentació. ESP. Tentación. PORT. Tentação. 
IT. Tentazione. (chap. Tentassió, tentassions.)

3. Temptament, Temptamen, s. m., lat. tentamentum, tentation, tentative.
Toz los temptamens del diable. Trad. de Bède, fol. 17.
(chap. Tots los tentamens del diable o dimoni.)
Toutes les tentations du diable.
IT. Tentamento. (chap. Tentamén, tentamens.)

4. Temptaire, Temptayre, Tentador, adj., lat. tentator, tentateur.
Diables es totz temps temptayres. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Lo diable o dimoni es tots tems (sempre, seguit) tentaire o tentadó.)
Le diable est (en) tout temps tentateur.
Subst. Cant lo temptayres nos tempta. V. et Vert., fol. 44.
(chap. Cuan lo tentaire o tentadó mos tente.)
Quand le tentateur nous tente.
CAT. ESP. PORT. Tentador. IT. Tentatore. (chap. tentaire, tentaires; tentadó, tentadós; tentadora, tentadores.)

5. Attentar, v., lat. attentare, attenter.
Injustamen o senes causa si attentava. 
Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151.
Injustement ou sans cause s'il attentait.
CAT. ESP. Atentar. PORT. Attentar. IT. Attentare. (chap. Atentá : atento, atentes, atente, atentem o atentam, atentéu o atentáu, atenten; atentat, atentats, atentada, atentades; atentaré; atentaría; si yo atentara contra los amics dels etarres me diríen terroriste; aixina es la política.)

Ten, Tin, s. m., lat. tempus, tempe, partie de la tête.
Per tens, l' esprit animal si expan als nervis sensitius.
Eluc. de las propr., fol. 39.
Par les tempes, l'esprit animal s'étend aux nerfs sensitifs.
Lo feri al tin de costa l' aurelha. Cat. dels apost. de Roma, fol. 130.
(chap. Lo va ferí al tin (os temporal) contra la orella.)
Le frappa à la tempe de contre l'oreille.
(chap. Tin, tins; ten, tens; os temporal, ossos temporals; pulsera - vore Pols.)

2. Templar, s. m., tempe.
Del templar senestre entro al templar destre. Trad. d'Albucasis, fol. 14.
(chap. Del temporal esquerro hasta lo temporal dret; senestre : zurdo, esquerro; destre : diestro : dret, de la dreta.)
De la tempe gauche jusqu'à la tempe droite.

3. Templa, s. f., lat. tempora, tempe.
Am dos cauteris sobre doas templas. Trad. d'Albucasis, fol. 4.
Avec deux cautères sur les deux tempes.
IT. Tempia. (chap. Temporal, temporals - os, ossos; vore Pulsera, pulseres. ESP. Hueso temporal.)

Tendre, v., lat. tendere, tendre, étendre, bander, étaler, déployer.
Dieus, lo reys, sap s' arbalesta tendre. 
G. Faidit: Cascus hom.
Dieu, le roi, sait son arbalète tendre.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
- Dresser des tentes.
Pausero se costa Sant Felitz, et aqui elhs se tendero. Philomena.
(chap. Se van posá al costat de San Félix, y aquí (allí) van pará les tendes.)
Se placèrent contre Saint-Félix, et là ils se dressèrent des tentes.
- Dresser des piéges.
Ieu saupra gent tendre,
E penre ors o laupart.
Hugues de la Bachelerie: Per grazir.
Je saurais bien tendre, et prendre ours ou léopard.
- Viser à, se diriger vers, s'appliquer à.
Loc. Vas l' albert tenc de son vassalh, (albert : alberc)
En Bascol.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Il se dirigea vers la demeure de son vassal, le seigneur Bascol.
Cel que tenc vas s' amia. 
T. de Lanfranc Cigala et de (Guillelmine) Guillaumine de Roziers: Guilelma.
Celui qui se dirigea vers son amie.
Loc. fig. Toza, tal fazenda
Ai qu' obs m' es que y tenda.
G. Riquier: Gaya pastorella.
Fillette, j'ai telle affaire que besoin m'est que je m'y applique.
Part. pas. Dieus ten son arc tendut.
P. Cardinal: Razos es.
Dieu tient son arc tendu.
Quan lay aura son trap tendut.
Bertrand de Born: Lo coms.
Quand là il aura sa tente tendue.
Can la ost fonc tenduda entorn lo castel.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 7.
Quand l'armée fut déployée autour du château.
CAT. Tendre. ESP. PORT. Tender. IT. Tendere. (chap. Tendre; estendre o extendre; pará una tenda.)

2. Tendemen, s. m., tension.
Prov. Arc frain tendemens, et alaschamens, coratge. Trad. de Bède, fol. 3.
Tension brise arc, et relâchement, courage.
3. Tendier, s. m., tendeur, étalagiste.
De mercier e de sabatier e de tot tendier estranh que tenda.
Tit. de 1246. Arch. du Roy., Comtes de Toulouse.
De mercier et de cordonnier et de tout étalagiste étranger qui étale.
CAT. Tender. ESP. Tendero. PORT. Tendeiro. IT. Tenditore. (chap. Tendé, tendés, tendera, tenderes; de botiga : botigué, botigués, botiguera, botigueres : de botica : farmassia : boticari, boticaris, boticaria, boticaries; apotecari, apotecaris, apotecaria, apotecaries. En alemán se li diu Apotheke a la farmassia : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite

4. Tenda, s. f., tente.
Plai me quan vey sus el pratz
Tendas e pavallos fermatz.
Bertrand de Born: Be m play.
Il me plaît quand je vois sur le pré tentes et pavillons fixés.
Tendas e traps despleyar.
(chap. Tendes y draps (pabellons) desplegá : pará.)
Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.
Tentes et pavillons déployer.
- Étendage.
Los garnidors dels draps no garnisso ni cardo los draps cant los auran levat de las tendas, entro que los pezadors establitz los aio pezatz.
Tit. de 1331, DOAT, t. CXLVI, fol. 220.
Que les garnisseurs des draps n'appareillent ni cardent les draps quand ils les auront levés des étendages, jusqu'à ce que les peseurs établis les aient pesés.
CAT. Tenda. ESP. Tienda. PORT. IT. Tenda. (chap. Tenda, tendes; tendeta, tendetes.)

5. Tendelh, Tendil, s. m., tenture, pavillon.
Que 'l ric, de cuy son li tendelh,
Tenon li pueg e la planha.
H. Brunet: Lanquan son.
Vu que les riches, de qui sont les pavillons, tiennent les coteaux et la plaine.
En la cambra qu' es vouta, dins lo tendil.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 34.
Dans la chambre qui est voûtée, dans le pavillon.

6. Atendar, v., camper, dresser des tentes.
Elh los fe atendar costa si am lurs tendas. Philomena. 
(chap. Ell los va fé atendá (pará) al costat d'ell en les seues tendes.)  
Il les fit camper contre soi avec leurs tentes.
Part. pas. Elh rey Marsseli, que saup que aqui s fo atendat R. am los XII pars.
Philomena.
Le roi Marsile, qui sut que là se fut campé R. avec les douze pairs.
CAT. ESP. Atendar. IT. Attendare. (chap. Atendá, pará una tenda de campaña o un pabelló de guerra.)

7. Atendre, v., lat. attendere, attendre, espérer.
Que farai, ieu, qu' autre joi non aten?
Hugues de Saint-Cyr: Tres enemicx.
Que ferai-je, moi, qui autre joie n'attends pas?
Atendion qu' el guazardon vengues.
(chap. Ells atendíen (esperaben) que lo guañ vinguere.)
G. Faidit: Fortz chausa es.
Ils attendaient que le profit vint.
A mi platz mais que atenda.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
A moi il plaît davantage que j'attende.
Fig. Rei castellas, l' emperi vos aten.
(chap. Rey castellá, l'imperi vos (tos) atén : espere.)
Guillaume de Montagnagout: Bel m' es.
Roi castillan, l'empire vous attend.
- Tenir, accomplir, soutenir.
O atendrai a te. Titre de 960.
Cela je tiendrai à toi.
Que ara nos atenda so que nos a promis. Guillaume de Tudela.
Que maintenant il nous tienne ce qu'il nous a promis.
Loc. Sol ma dona me deng voler,
E sa paraula atendre.
B. de Ventadour: Amors e que.
Seulement que ma dame me daigne vouloir, et sa parole tenir.
Per qu' ieu non puesc sa guerra sol atendre,
A sa merce me ren sos domengiers.
Arnaud de Marueil: Anc vas Amors.
Puisque je ne puis sa guerre seul soutenir, à sa merci je me rends son sujet.
- Réputer, estimer.
Attenguatz lo per vilan qui no l' enten.
Le Comte de Poitiers: Companho.
Que vous le teniez pour vilain (celui) qui ne l'entend pas.
- Faire attention.
Ella s fen sorda, gens a lui non atend. Poëme sur Boèce.
Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention.
- Durer, se prolonger.
El se dava grand temor
Qu' al ser non atendes vius.
G. Riquier: Ad un fin.
Il se donnait grande crainte qu'au soir il n'attendît (n'atteignît) vivant.
- S'appliquer, être attentif, porter ses soins.
Tan m' atendiei per far lo sieu servir.
B. de Ventadour: Bels Monruels.
Tant je m'appliquai à faire le sien servir.
Quan auza sa malanansa
Dir a lieys a cui s' aten.
Aimeri de Peguilain: Pus descobrir.
Quand il ose sa souffrance dire à celle à qui il porte ses soins.
Al mieu semblan, qui en dos luecs s' aten,
Vas quascun es enganaire e trahire.
Arnaud de Marueil: Aissi cum sell.
A mon avis, qui en deux endroits porte ses soins, envers chacun est trompeur et traître.
Subst. A tot lo meins m' es l' atendres honor.
Aimeri de Sarlat: Fis e leials.
A tout le moins l'attendre m'est honneur.
Part. pas. Non pot esser suffert ni atendut
Qu' ades non chan, pus estius vey tornat.
G. Adhemar: Non pot esser.
Il ne peut être souffert ni attendu que maintenant je ne chante pas, puisque je vois l'été revenu.
Conj. Attendut la amor e la gran affection.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu l'amour et la grande affection.
Conj. comp. Attendut que de ben fach nos aurian avol guiardon.
Tit. de 1391, bailliage de Sisteron.
Attendu que de bien fait nous aurions mauvaise récompense.
Voyez Paraula.
CAT. Atendrer. ESP. Atender. PORT. Attender. IT. Attendere. (chap. Atendre.)

8. Aten, s. m., attente.
Trop cug que fas lonc aten. 
B. de Ventadour: Conort.
Beaucoup je crois que je fais longue attente.
Arnaut a fait e fara lons atenz.
A. Daniel: Si m fos Amors.
Arnaud a fait et fera longues attentes. 
ANC. CAT. Atend. (chap. Atén, atens : espera, esperes.)

9. Atenda, Atenta, s. f., attente, espoir.
Ni m faza far long' atenda,
Que lonc termini m fan paor.
B. de Ventadour: Estat ai.
Ni me fasse faire longue attente, vu que longs termes me font peur.
Per venir a lors atentas. Chronique des Albigeois, col. 21.
Pour venir à leurs attentes.
(chap. Atenda, atendes; atenta, atentes : espera, esperes.)

10. Atendensa, s. f., attente, délai.
No 'l vuelh plus tarzar
Ni far longu' atendensa.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Je ne le veux plus retarder ni faire long délai.
Gen complir m' atendensa.
G. Faidit: L' onratz jauzens.
Gentiment remplir mon attente.
- Intention, affection, disposition.
Per bona atendensa
Esper qu' alcus jois m' en veigna.
Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.
Par bonne affection, j'espère que quelque joie m'en vienne.
Don sui paguatz, ses plus, ab s' atendensa.
Aimeri de Peguilain: Ancmais de.
Dont je suis payé, sans plus, avec son affection.
CAT. Atendencia. (chap. Atendensa, atendenses : atensió, atensions.)

11. Atendezo, s. f., attente, espérance.
Anc non auzi, fors de Breto,
D' ome tan longua atendezo.
G. Adhemar: Be m' agr' obs.
Oncques je n'ouïs, hors de Breton, d'homme si longue attente.

12. Atendemen, s. m., attente, espoir.
A vos lais lo lonc atendemen
Senes jauzir, qu' ieu voill lo jauzimen.
T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal.
A vous je laisse la longue attente sans jouir, vu que je veux la jouissance.
Per qu' ieu lais
L' atendemen. 
G. Faidit: Gen fora.
C'est pourquoi je laisse l'attente.
ANC. CAT. Atendement, atendiment. ANC. ESP. Atendimiento. IT. Attendimento. (chap. Atendimén, atendimens.)

13. Atenduda, s. f., attente, espoir.
Atenduda dels dreituriers et alegresa. Trad. de Bède, fol. 58.
Attente et allégresse des justes.
Aquesta mi' atenduda.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa. Var.
Cette mienne attente.
ANC. FR. Demain morras sans atendue.
Chr. de Troyes, Hist. litt. de la Fr., t. XV, p. 207.

14. Atendudament, adv., attentivement.
Si atendudament regardam le mon, en sa grandeza... conoyssherem le gran poder del Payre. Eluc. de las propr., fol. 4.
Si attentivement nous regardons le monde, dans sa grandeur... nous connaîtrons le grand pouvoir du Père.
(chap. Atentamen o aténtamen.)

15. Atensar, v., tendre, bander.
Part. pas.
Li Turc trazo sagetas ab lors arcx atensatz. Roman de Fierabras, v. 2947.
(chap. Los Turcos tiren saetes (fleches) en los seus arcs (arcos) tensats.)
Les Turcs tirent flèches avec leurs arcs tendus.

16. Destendre, v., détendre.
Mains cairels desclavar e destendre.
Aicarts del Fossat: Entre dos reis.
Maints carreaux détacher et détendre.
Pereiras far destrappar e destendre.
Bertrand de Born: Ar ven la.
Pierriers faire débander et détendre.
Nuills archiers tan dreich non sap destendre.
Richard de Barbezieux: Ben volria.
Nul archer si droit ne sait détendre.
Fig. Pus sos belhs ditz vol destendre.
Raimond de Miraval: Selh cui joys.
Puisque ses beaux propos il veut détendre.
IT. Distendere. (chap. Destendre : des + tendre, despará : des + pará.)

17. Entendre, v., lat. intendere, entendre, écouter.
No lo y dirai, s' ilh non o vol entendre.
(chap. No lay diré, si ella no u vol entendre : escoltá.)
Pons de la Garde: Sitot non.
Je ne le lui dirai pas, si elle ne le veut pas entendre.
Suau parlem, dona, c' om no ns entenda.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Parlons doucement, dame, qu'on ne nous entende pas.
- Comprendre, deviner, apprendre.
Conosc e sai entendre
Las lurs malvestatz.
Pierre de Bussignac: Sirventes.
Je connais et je sais entendre les leurs méchancetés.
Seinher Conrat, ieu sai dui rei qu' estan
D' ajudar vos; aras entendatz qui.
Bertrand de Born: Ara sai ieu.
Seigneur Conrad, je sais deux rois qui s'abstiennent de vous aider; maintenant apprenez qui.
Loc. Sos amics d' el li deron ad entendre l' engan.
(chap. Sons amics (d'ell) li van doná a entendre l'engañ.)  
V. de Savari de Mauléon.
Ses amis de lui lui donnèrent à entendre la tromperie.
- Savoir, avoir le talent, l'expérience.
Entendia se de trobar. V. de S. Honorat.
Il s'entendait à trouver. 
Mielhs s' entend que vos en amor.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Mieux il s'entend que vous en amour.
- Supposer, imaginer.
Lo vers a fait Peyrols, e no i enten 
Mot maladrech, ni ren que y descovenha.
Peyrols: Ben dei.
Peyrols a fait le vers, et il n'y entend propos malhonnête, ni rien qui y soit inconvenant.
- Prétendre, vouloir.
Que il plagues, s' ieu l' entendia 
Servir et honrar.
B. Zorgi: Totz hom.
Qu'il lui plût, si j'entendais la servir et honorer.
- Viser, avoir du penchant, s'affectionner, s'appliquer.
Tu, qu' en adulteri 'ntendes.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Toi, qui à l'adultère as du penchant.
Soliatz en domneiar entendre. V. de R. Jordan.
Vous souliez à courtiser vous appliquer.
Entendia en pretz et en ben dig de lauzor. V. de Bertrand de Born.
Il s'affectionnait à mérite et à bien dit de louange.
Entendet en una borzeza d' Orlhac. V. de H. Brunet.
(chap. Se enteníe en una burguesa de Orlhac.)
Il s'affectionna à une bourgeoise d'Orlhac.
L' autre en entendre sapuz.
T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.
L'autre à s'affectionner instruit.
Part. prés.
Tan ben parlan ni tan ben entenden.
Aimeri de Peguilain: En aquelh.
Si bien parlant et si bien comprenant.
Substantiv. Que m deignes suffertar
Qu' ieu sia sos fis entendens.
Giraud de Borneil: Quan lo freitz.
Qu'elle me daignât supporter que je sois son fidèle affectionné.
Part. pas. Quan sos pes
Es entes.
G. Riquier: Qui s tolgues.
Quand sa pensée est entendue.
ANC. FR. Non puet nus qui aim par amors
Entendre aillors que vers s'amie.
Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 83.
Si te suppli, entens à mes clamours.
Cl. Marot, t. IV, p. 110. 
CAT. Entendrer. ESP. PORT. Entender. IT. Intendere. 
(chap. Entendre, entendres : yo me enteng o entenc, entens, entén, entenem, entenéu, entenen; entés, entesos, entesa, enteses; entendré; entendría; si yo entenguera lo romans.)

18. Enten, s. m. attente, intention, but, fin, dessein.
Preyar no us aus per enten de jauzir.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
Je n'ose vous prier par intention de jouir.
D' amar mi dons en cui es mos entens.
Pons de Capdueil: L' adreitz solatz.
D'aimer ma dame en qui est mon attente.
Val mais a mos entens 
En luec foudatz que sobriers sens.
G. Adhemar: Ieu ai.
Vaut mieux à mes desseins folie à propos que sens supérieur.

19. Entensa, s. f., attente, intention, volonté, dessein.
Vas vos soplei vas cui ai mes m' entensa.
R. Jordan Vicomte de S. Antonin: Vas vos.
Je supplie vers vous vers qui j'ai mis mon attente.
Car ac entensa,
Nul temps, de far penedensa.
V. de S. Honorat.
Car il n'eut intention, (en) nul temps, de faire pénitence.
ANC. CAT. Entenza. IT. Intenza. (chap. Entensa, entenses; intensió, intensions;  voluntat, voluntats.)

20. Ententa, s. f., attente, intention, attention.
Per l' amor de la genta...
En cui ai mes m' ententa.
B. de Ventadour: Quan la doussa.
Pour l'amour de la gentille... en qui j'ai mis mon attente.
Ben pert m' ententa e ma cura.
Lamberti de Bonanel: Pois vei.
Je perds bien mon attention et mon soin.
ANC. FR. En fol lin ai mis m'entente. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 170.
Car celle-là vers qui tu as entente
De t'adresser. 
Cl. Marot, t. II, p. 14.
ANC. CAT. Ententa.

21. Entendensa, s. f., avis, idée, pensée.
De so don yeu soy doptos
Me diatz vostr' entendensa.
T. d'un Marquis et de Giraud: De so don.
De ce dont je suis douteux que vous me disiez votre avis.
- Attente.
Greus es trop longa entendensa. 
T. du Comte de Rodez et de Hugues de Saint-Cyr: N Ugo.
Pénible est fort longue attente.
- Affection, tendresse, inclination.
Non partrai m' entendensa. 
G. Faidit: Ben for' oimais.
Je ne départirai pas mon affection.
Ans que us vis,
Fo m' entendensa
Que us ames e us servis.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous cossire.
Avant que je vous visse, ce fut mon inclination que je vous aimasse et vous servisse.
On lit dans un passage de Gui d'Uisel, cité par Redi Annot. al Ditir., p. 50:
La vermeilla e blanca kara de la mea fina entendensa.
Et Boccacio, dans le Filostrato, a dit:
Di poter ricever, qual si vuol pria, la dolce sua e unica intendenza.
Intendenza alla provenzale in vece dell' amata.
CAT. Entendenza, entendanza. IT. MOD. Intendenza.
(chap. Entendensa, entendenses; idea, pensamén, cavilassió.)

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

22. Entencio, Entensio, Entenssio, s. f., lat. intentio, intention, affection, attention, application.
Si la entencios de ton cors es torta. V. et Vert, fol. 62.
Si l'intention de ton coeur est tortue.
Membre li que long' entencios
A destorbat manta bona fazenda. 
Albert de Sisteron: En amor ai.
Qu'il lui souvienne que longue application a troublé mainte bonne affaire.
Loc. Non agui m' entensio
En autra, si en vos no.
Hugues de Saint-Cyr: Longamen.
Je n'eus mon intention en autre, sinon en vous.
El avia tot jorn s' entensio
En aculhir et en far onramen.
B. Carbonel: S' ieu anc.
Il avait toujours son attention à accueillir et à faire honneur.
- Intensité.
Per compressio del cor, et intenssio de calor.
Eluc. de las propr., fol. 84.
Par compression du coeur; et intensité de chaleur. 
ANC. CAT. Entenció. CAT. MOD. Intenció. ESP. Intención. PORT. Intenção. 
IT. Intenzione. (chap. Intensió, intensions.)

Charlie Hebdo: los catalans, mes tontos que los corsos

23. Entendement, Entendemen, Intendemen; s. m., entendement, intelligence.
El sen e l' entendemen
Que m tolc Amors al venir,
Ai tot cobrat al partir.
Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget.
Le sens et l'entendement que m'ôta Amour au venir, j'ai tout recouvré au partir.
Cavall o mul que son bestias ses entendemen. V. et Vert., fol. 93.
(chap. Caball o macho que són besties sense entenimén - com los de la Ascuma.)
Cheval ou mulet qui sont bêtes sans entendement.
- Explication, avis, interprétation.
Volguem saber,
Per cascus d' els, l' entendemen.
Henri, Comte de Rhodez: Si m fos.
Nous voulûmes savoir, par chacun d'eux, l'explication.
Enterpreta e retorna en la melhor partida so que se pot far o dir o entendre en divers intendemens. V. et Vert., fol. 52.
Interprète et retourne du meilleur côté ce qui se peut faire ou dire ou entendre en diverses interprétations.
Loc. Al mieu entendemen. V. de S. Honorat.
Au mien avis.
 - Intention, projet, but.
Mantas vetz rizen, guaban,
Caussiga 'l pe a manta gen
Domna, ses autre entendemen.
T. de Savari de Mauleon, de Hugues de la Bachelerie et de G. Faidit: Gaucelm.
Que maintes fois riant, jouant, presse le pied à mainte gente dame, sans autre intention.
Retornon en mal entendement so que se pot far et entendre en be.
V. et Vert., fol. 52.
Tournent en mauvaise intention ce qui se peut faire et entendre en bien.
- Affection, inclination.
En tal domna, qu' es belh' e pros,
Ai mon entendemen assis.
Arnaud de Marueil: Bel m' es lo.
En telle dame, qui est belle et méritante, j'ai placé mon affection.
Que m don son entendemen.
H. Rigaut: Tota domna.
Qu'elle me donne son affection.
ANC. CAT. Entendement, entendiment. ESP. Entendimiento. PORT. Entendimento. IT. Intendimento. (chap. Entenimén, entenimens; coneiximén, coneiximens; inteligensia, inteligensies.)

24. Entendeire, Entendedor, s. m., entendeur, qui entend.
Mos sens es clars
Als bos entendedors.
Gavaudan le Vieux: Ieu no sui.
Mon sens est clair aux bons entendeurs.
Li conoissen entendedor.
(chap. Los inteligens entenedós.)
T. d'Albert Marquis et de G. Faidit: Gaucelm.
Les intelligents entendeurs.
- Confident, affectionné, soupirant.
S' anc fuy gays entendeires ni drutz.
Rambaud de Vaqueiras: D' amor.
Si oncques je fus gai soupirant et galant.
A m pres per entendedor.
Bertrand de Born: Greu m' es.
Elle m'a pris pour confident.
CAT. ESP. PORT. Entendedor. IT. Entenditore. (chap. Entenedó, entenedós,  entenedora, entenedores. Lo bon entenedó no sap minjá sopes en tenedó.)

25. Entendable, adj., intelligible, compréhensible.
A bels ditz et entiers,
Entendables e plas.
Giraud de Borneil: Dels bels.
Avec beaux mots et entiers, intelligibles et imples.
ANC. FR. En romanz k'il seit entendables
A laie genz e covenables.
Marie de France, t. II, p. 499.
- Intelligent.
so menhs entendables que bestias. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Sont moins intelligents que bêtes.
(chap. Entendible, entendibles : que se pot entendre; inteligible, inteligibles; comprensible, comprensibles.)

26. Entendablamens, adv., intelligiblement.
Ne sai razon rendre ben entendablamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
J'en sais rendre raison bien intelligiblement.
(chap. Entendiblemen; comprensiblemen; inteligiblemen.)

27. Ententiu, adj., attentif.
Ententivas trop fortmen. Leys d'amors, fol. 100.
Attentives très fortement.
ANC. FR. Ils sont ententifs à veoir faire cest ouvrage.
Hist. maccaronique, t. II, p. 203.

28. Entesar, Entezar, v., tendre, diriger.
Part. pas. Pueis trag demanes
Sagetas d' aur ab son arc entesat.
Giraud de Calanson: A lieys cui am. Var.
Puis tire de suite sagettes d'or avec son arc tendu.
ANC. FR. Si a le vilein regardé 
Qui avoit son coup entesé.
Roman du Renart, t. III, p. 171.
ESP. PORT. Entesar.

29. Entensar, Intensar, v., avoir intention, disposer, appliquer.
Part. pas.
Lo coms lo vic venir de ferir entensatz. 
Cascus es del ferir duramentz entensatz. 
Roman de Fierabras, v. 1474 et 1479.
Le comte le vit venir à frapper disposé.
Chacun est au frapper rudement disposé.
(chap. Intensioná : tindre la intensió : disposá : está disposat. Intensionat, intensionats, intensionada, intensionades; disposat, disposats, disposada, disposades.)

30. Intens, adj., lat. intensus, tendu, intense.
Calor trop intenssa.
Virtut intensa.
Eluc. de las propr., fol. 19 et 20.
Chaleur trop intense. 
Force intense.
CAT. Intens. ESP. PORT. IT. Intenso. (chap. Intens, intensos, intensa, intenses.) 

31. Ensio, s. f., intention.
N' entr' en mar ab bona ensio.
Guillaume de Mur: D' un sirventes.
Qu'il en entre en mer avec bonne intention.

32. Estendre, Extendre, v., lat. extendere, étendre, allonger, répandre, 
épanouir.
A lui platz son cors en crotz estendre.
Bernard d'Auriac: Be volria.
A lui il plut de son corps sur la croix étendre.
Feric lo del punh tal qu'en terra l' esten. Roman de Fierabras, v. 3838.
Le frappa du poing (de) telle (sorte) qu'en terre il l'étend.
Tan cum mars clau, ni terra pot estendre.
Arnaud de Marueil: Anc vas amor.
Autant comme mer enclot, et terre peut (s') étendre.
Coia salvagga que si exten per terra. Eluc. de las propr., fol. 204.
Citrouille sauvage qui s'étend par terre.
Rey qui badal ni s' estenda,
Quan aug de batalha parlar.
Bertrand de Born: Quan vey pels.
Roi qui bâille et s'étende, quand il entend de bataille parler.
Ben se cuiden en las terras estendre,
E far conquitz.
G. Faidit: Cascus hom.
Bien ils se pensent dans les terres répandre, et faire des conquêtes.
Ans que s' estenda
Sobr' el cor la dolors.
Guillaume de Cabestaing: Lo dous.
Avant que se répande sur le corps la douleur.
Extenden et ronsan lors alas per l' ayre. Eluc. de las propr., fol. 45.
Étendant et agitant leurs ailes dans l'air.
Fig. En valor
M' a fait estendre, e poiar en honor.
P. Raimond de Toulouse: Lo dolz chan.
En mérite m'a fait étendre, et monter en honneur.
Segon que sera mos poders,
E s' estendra mos paucx saber.
Brev. d'amor, fol. 79.
Selon que sera mon pouvoir, et s'étendra mon petit savoir.
Fig. et moral.
Ab un bays li fes lo cor estendre.
Un Troubadour Anonyme: Bona domna.
Avec un baiser lui fit le coeur épanouir.
Part. pas. Lo deleiz de las genitalias sec lo ventre estendut per viandas.
Trad. de Bède, fol. 45.
Le délice des génitoires suit le ventre étendu par aliments.
Un peys teriblamen estendut e gros. Carya Magalon., p. 1.
Un poisson terriblement étendu (long) et gros.
CAT. Estendrer, extendrer. ESP. Extender. PORT. Estender, extender. 
IT. Stendere. (chap. Estendre, estendes; extendre, extendres : yo me esteng o estenc, estens, estén, estenem, estenéu, estenen; se ha estés tot lo llarc que es, estesos, estesa, esteses; yo me estendré an terra; estendría; si yo me estenguera. Yo me exteng o extenc, extens, extén, extenem, extenéu, extenen; extés, extesos, extesa, exteses; yo me extendré fén este discurs; extendría; si yo me extenguera. ¿Quín san es avui? - San Estés.)

33. Estendament, Extendement, s. m., extension.
Frenezia,... senhals... so... dissolut extendement de mas.
Eluc. de las propr., fol. 80.
Frénésie ... les signes... sont... excessive extension de mains.
- Expansion.
Per aspersion o estendament del sanc de Jhesu Crist.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 4.
Par effusion ou expansion du sang de Jésus-Christ.
IT. Stendimento. (chap. Extendimén, extendimens de sang o sanc; estendimén, estendimens; extensió, extensions; estesa, esteses; estesina, estesines.)

34. Estenduda, s. f., étendue.
Que es sel ? - Sel? estenduda. Declaramens de motas demandas.
Qu'est (-ce que) le ciel? - le ciel? l'étendue.

35. Extencio, Extensio, Extension, s. f., lat. extensionem, extension.
Sens far... extension. Fors de Béarn, p. 1086.
(chap. Sense fé... extensió.)
Sans faire... extension.
Extenda aquels am extencio vehement. 
Vehement extensio.
Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 68.
Qu'il étende ceux-là avec extension véhémente.
Véhémente extension.
CAT. Extensió. ESP. Extensión. PORT. Extensão. IT. Stensione.
(chapurriauExtensió, extensions.)

36. Extensiu, adj., extensif, propre à étendre.
Movement,... quan es del centre ves la circumferencia, es extensiu.
Grayssha... es... de las ruas del cuer extensiva.
(chap. La grassa es de les arrugues de la pell extensiva : fa extendre la pell. La grassa té datres noms, greix, sagí, cansalada.)
Eluc. de las propr., fol. 121 et 65.
Le mouvement,... quand il est du centre vers la circonférence, est extensif.
La graisse... est... des rides de la peau extensive.
CAT. Extensiu. ESP. Extensivo. IT. Stensivo. (chap. Extensiu, extensius, extensiva, extensives : que fa extendre. Un códul al camí es estensiu, fa que te estengues.)

37. Estendilhar, Estendillar, v., étendre, allonger, étirer. 
S' estendilh' e badalha.
Bertrand de Born: Un sirventes.
S'étire et bâille.
Veill la nuoich, e m' estendill.
Giraud de Borneil: No m platz.
Je veille la nuit, et je m'étire. 
ANC. FR. D'eures en autres s'estendeille.
Roman du Renart, t. I, p. 242.
ANC. CAT. Estendillar.

38. Sobrestendre, v., sur-étendre, sur-allonger, étendre, allonger beaucoup.
Qu' om, per engan, lo col no us sobrestenda.
Giraud de Borneil: Cardalhac.
Que, par tromperie, on ne vous sur-allonge le cou.
(chap. Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.)

Sobrestendre, sobrextendre : estendre o extendre massa, per ejemple, lo coll dels catalanistes en un llasset groc penjat a una branca de olivé.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre tersé. La milana bonica.

Llibre tersé.

La milana.

Los sans inossens. chapurriau. Ramón Guimerá Lorente. Miguel Delibes

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repén, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insistensia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastins, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassions, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inossens, dos sans inossens, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañans, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barrons del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartons de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartrons y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comisures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallons entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiensia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretingut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartons carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallons redons, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardins teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassions y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls implorans, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossensia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiensia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siensia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassions, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañans féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arrimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañons, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabens o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collons!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiensia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u comprens? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agarren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silensio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sirculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns