Mostrando las entradas para la consulta restaurat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta restaurat ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 5 de diciembre de 2023

Pierre Vidal. Mas nos partim dels Catalas,

Pierre Vidal.

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals


Tant an ben dig del marques

Joglar truan e garbier,

Que tuit en son vertadier, 

Qu' ieu non sai que m' en disses; 

Mais pero sua es Valensa, 

On bos pretz nais e comensa, 

E i renovella valor, 

E 'n fai dir vera lausor.


E si 'l reis aragones

No m' agues tout alegrier,

Ieu agra fin gaug entier

Ab domnas de Carcasses,

Don m'abelis e m' ajensa 

Lor faitz e lor captenensa, 

E 'lh cavalier e 'lh comtor 

E 'lh baron e 'lh vasvassor.


Per so m' a 'N Lombart conques

Pois m'apellet car messier,

Tals c'anc non vist nulh arquier 

Tan dreg ni tan prim traisses, 

Que fier al cor ses faillensa, 

Ab un cairel de plasensa, 

Fabregat el foc d' amor, 

Trempat ab dousa sabor.


E l' ueill, e 'l sil negr' espes,

E 'l nas, qu' es en loc d' arbrier, 

Veus l' arc de qu' aitals colps fier

Ab un esgart demanes;

Bon escutz no 'l fai guirensa; 

E, pois a leis platz que m vensa, 

No m' o tenh a desonor,

Si 'ls fortz venson li forsor.


Tant es sos bels cors cortes,

E 'l dig gai e plazentier, 

Qu' el mon non a cavalier

Que vezer non la volgues,

Que fag e dig e parvensa

A de Monbel e d' Argensa, 

E de Mon Rosier color,

E sa cambr' es de valor.


Mil tan es doblatz sos bes 

Qu' el comtes de l' escaquier;

E 'l sieu fis pretz vertadier

Non sofraing neguna res; 

Pois m' autreyet ses bistensa, 

M' a tengut lai en Proensa

Car sai sui e mais d' onor,

E deu so m penre meillor.


E si mos fraires saubes,

Qui m rete per soudadier, 

No 'l tengran bucias d' assier

Que vezer non la vengues;

E trobera, ses faillensa, 

Dous frug d' onrada semensa, 

E cort de valen seignor

Ab un avinen traichor.

___


Dieus en sia grazitz, 

Qu'el francs reys es garitz 

E sas e delechos!

Per qu' ieu cobre chansos

Guayas e de guays sos,

De que m' era giquitz

Corrossos e marritz;

Mas la soa salutz 

Nos a totz ereubutz, 

E tornat en joven 

Mon cor e mon talen.


Quar de bona razitz

Es bos arbres issitz,

E 'l frug es cars e bos

E dous e saboros;

Et ieu torn amoros

Vas domnas, e chauzitz,

Tan qu' enueia 'ls maritz,

De que sui plus temsutz

Que fuecs ni fers agutz;

Quar d' on me vuelh m' en pren,

Qu'us no las mi defen.


Be m tanh qu' ieu sia arditz, 

Que tals domna m' es guitz 

Qu'es la genser qu' anc fos; 

Qu'ab sas belhas faissos, 

Siei belh huelh amoros 

An mon cors envazitz, 

Per que mos esperitz 

Es ab lieys remazutz, 

D'on mi sen revengutz 

De tot lo marrimen 

Qu'ai agut lonjamen.


Jovens es mal bailitz, 

E pretz d' onor trahitz 

Per colpa dels baros, 

Quar vezem los garsos 

Manens et orgulhos,

E 'ls cortes escarnitz;

E domnas trichairitz, 

On totz bes es perdutz,

Renhan contra lurs drutz 

Trop deschauzidamen, 

Ab doble falhimen.


Ai! bels cors, gent bastitz, 

De totz bos aips complitz,

Dona, aissi m rent a vos,

Humils e volontos, 

E destreitz e cochos,

Si cum selh qu' es feritz 

D'amor al cor, que m ditz

Que m renda a vos vencutz;

Doncs, si no m faitz ajutz,

Mort auretz chauzimen,

E mi don no us er gen.


Per flac rei apostitz 

Es bos regnes delitz,

Quan planh sas messios, 

E plora 'ls autruis dos, 

E fug solatz dels pros.

E reis, pus viu aunitz,

Val mens que sebelhitz, 

Mas ieu sui car tengutz 

Dels melhors, et crezutz 

Per la corteza gen, 

Quar contr' amor no men.


Per so m sui gent garnitz 

Contra 'ls flacs acrupitz, 

Qu'ab mi n' es Aragos

E Castel' e Leos;

E 'l valens reys N Anfos

A 'ls castels establitz,

On pretz es gen servitz

Et honratz e volgutz; 

Per qu' ieu dels abatutz, 

Flacs, avars, cor de ven,

Ai pauc de pessamen. 


Qu'assi, cum es arditz 

Leos plus que cabritz

Et ors que buous cornutz

E lops que bocx barbutz,

Ai ieu mais d' ardimen

Que tuit li recrezen.

____


Lai on cobra sos dregz estatz, 

Que naicho las flors per los pratz,

E brotono bruelh e boscatge,

E son gai li auzel salvatge, 

E li albre vestit de nuo,

Ieu m' estava a Castelnuo...

Era dos temps, clars e sere, 

Ses bruma e ces ven e ses nausa,

El temps que chanta l' alausa,

Lai en pascor;

Ieu volgui vas mo senhor 

Anar, que te cort a Murel...

Parlan d' En Folcuens e d' En Gui,

Cal amet mai;

Ab tant, vecvos venir de lai

Un cavazier,

Bel e gran e fort e sobrier

E lonc e dreg e ben talhatz;

Dir vos ai a que 'l conoscatz:

Totz que 'l ve de lhui fa festa;

Qu'el peal a bloy sus en la testa,

E fon per la cara vermelhs,

Car tocat li ac lo solehs

Qu' escapatz fo del clar mati;

Et anc nulhs hom que fos aqui 

Non vi plus gay ni menhs iros; 

Los huelhs ac vars i amoros,

E 'l nas es bels e gen formatz,

E las dens foro, so sapchatz, 

Plus blancas que non es argens, 

La boca fresca e rizens;

Larc ac lo col, la gola blanca 

Plus que neus ni flors sus en branca, 

Amplas espallas e costatz,

E pels flancs fon gros e cairatz,

Lonc cors e delgatz per sentura, 

E fon larcs per la forcadura, 

Cambas e coichas de faisso;

El pe portet I sabato 

De safis, fag ab esmerauda, 

Del autre pe anet en caussa;

Et el anet vestit de flors,

Totas de diversas colors;

Mantel e blial de violas

Portet, e sobrecot de rozas, 

E caussas de vermelhas flors, 

Que negus hom non vi gensors; 

Et ac el cap una garlanda

De flor de gaug ab alamanda. 

E dirai vos del palafre

Cals fo, que non mentrai de re:

La coa ac negra e l' una anca,

E l' autra com avori blanca;

L' espalla drecha ac biza,

E la senestra tota griza;

La cli e la testa vermelha, (1: (sic) Lisez cri.)

Et ac gruegua la una aurelha;

E per l' al res el fo ferrans,

E no fon trop pauc ni trop grans.

De la cela, senes messonja,

Puesc vos dire cossi fos conja: 

Tug li arso foro de jaspe

E la sotzcela d' un diaspe, 

E 'l cuer fo d' una serpentina 

Que valc tot l' aver de Mecina. 

L' us estruop fo de calssadoine, (2: (sic) Lisez estruep. Il est à remarquer que le copiste a mis partout l' O en place de EU.)


E l' autre fo de cassidoine. 

Lo fre ni 'l peitral, ses doptansa, 

No poiria comprar lo rei de Fransa;

E que lhi valgues l' emperaire!

Car tot lo tesaur del rei Daire 

Valo doas peiras que i so,

Et anc... d' aital faisso

Non vi mais nulhs hom batejatz; 

Que l' aver de trenta ciotatz 

Val lo carboncles qu' es al fre, 

Que la nug escura, al sere, 

Viratz cum pel bel jorn d' estiu. 

Anc cavasier plus agradiu 

No vitz, plus bel ni plus auzart. 

Et anet li de l' autra part

Una dona mial tans plus bela (3: (sic) Lisez mil, de même que ci-après.)

Que glai ni flor, can renovela; 

Ni neu ab gel, can cai en branca, 

Non es de la mitat tant blanca

Cum la gola ni 'ls pes ni 'ls mas; 

E de la cara soi certas

Qu'es plus blanca e plus colrada

Que roza de mai brotonada;

Veus sa fina color.

E portet garlanda de flor

E us cabels que son lonc e saur, 

Que, per ma fe, sembleron d' aur, 

Tant foron belh e resplandens. 

Huels amoros, gais e plazens 

Ac, e non cara estrunada, 

E fon graila e grassa e dalgada

E non portet vestir de sirgua, 

Ans portet be vestir de lhirgua,

Mantel e blial e gannacha,

E fo escaficha e be facha

Que dona que hom puesca trobar, 

Car anc Dios non formet sa par

De gran beutat e de cunhtia; 

E que voletz que plus vos dia? 

Qu'el fre e 'l peitral e la cela 

Val mais que l' aver de Castela

Ab los V regemes d' Espanha!

El palafre fon de Bretanha;

E es plus vert que erba de prat, 

E fo vermelha la mitat,

E la cri e la coa saissa;

E per la cropa una faissa

Plus blanca que flor de lir, (1: (sic) Pour la rime; lisez lis.)

E valc dos tans, senes mentir,

Qu'el palafre del cavasier. 

Ab tant vecvos I escudier, 

E una donzela apres; 

E fo m veiaire que portes 

Un arc d' alborn, bel per mezura,

E tres cairels a la sentura;

La us es resplendens d' aur fi (2: (sic) Lisez lo us.)

E l' autre d' acier peitavi

Gent furbit e gent afilat,

El ters es de plum roilhat,

Ab una asta torta de boih, 

Ab que fier tot amador moih,

E amairitz cant vol trair.

De la donzela, ces mentir, 

No sai si c'es bruna ni blanca,

Qu'els cabels li van tro part l' anca,

Si que cobron tota la cela, 

Qu'om non ve arsso ni sotzcela;

Davan li van tro al artelh,

E portet I blial vermelh;

Mas ieu no sai si c'es be facha

Que, cum si agues capa o gannacha,

La cobro per tot li cabelh.

Et anc no vitz plus bel parelh

Del donzel et de la donzela.

E que cuiatz que fasia ela?

Anet chantan I chan noel,

Si qu'en tindo li boi, e li auzel

E s' en laissavo de chantar; 

E chantet gent, azaut e clar 

E dih: “Dona ses amador, (1: (sic) Lisez dis.)

E cavasier senes amor,

Deuria 'n aze cavalguar,

Per tal qu' om los pogues triar

De mest cels c' amon leialmen;

E dona c' ama per argen,

Ni sap son mercat al colgar,

Volgra l' avengues ad anar

En camia desafiblada.” (2: (sic) Lisez camisa.)

Ab tant vecvos, per meg l' estrada,

Venir la dona e 'l cavasier...

E dissi: “Senher, Dios vos sal,

E vos gart d' ira e de mal,

Vos e la dona e la companhia.”

Et el dih: “Dios vos benezia,

Peire .W., e us lais trobar

Dona que us am de cor leial,

Que tant lonc temps l' avetz sercada.”

- “Senher, et ieu ja l' ai trobada,

De cui soi ieu mial tant que mieus.” 

- “E vos podetz ben esser sieus, 

Peire .W., qu' ela non es vostra.”

- “Senher, pel bel semblan que m mostra,

Me teni de lieis per paguatz.”

- “Aichi pais hom d' amor los fatz,

Dih la dona, bels amics, fraire.”

- “Dona, e s' ieu l' am ses cor vaire,

No me pot be valer merces?” 

- “Amics, e merces, en que n' es,

Que anc no caso en son repaire?” 

- “E i fo, dona, ges non a gaire, 

Que volc qu' eu fos ses autre sieus.” 

- “A mal senhor laissa hom sos fieus, 

Amics,” so dih lo cavasiers.

“E qui no pot passar estiers,

Senher, per que los laissara?”

- “Peire .W., car servira

Cum hom forssatz, c' als non pot faire.”

- “Senher, per l' arma vostre paire,

Diguatz me don me conoissetz?

Mas tan soven me mentavetz,

Remanetz enuegh ab mi,

Car anc, per ma fe, non aigui 

Osde que tant m' abelis.” 

- “Ni anc nulh tems home no vis 

Que ta be fos per tos tems vostre.”

- “Doncs estatz ab mi, qu' eu soi vostre...”

S'a ditz la dona...

“Mas pres de fontaina e de pratz

Nos metetz, e pres de boscatge,

Car li castel nos so salvatge;

Mas nos partim dels Catalas,

Que menhs n' i trobam de vilas

Que de gens de l' encontrada.”

- “Dona, en bela albergada

Estaretz, e luenh de castel,

En I verdier, claus de rauzel, 

Estaretz sotz I bel laurier, 

On cor fontaina, sul gravier,

Fresca, freia, clara e genta.”

- “Aital fontaina m' atalenta.” 

Dih la dona...

Qu'el prat fo de noelas flors,

Et a n' i de manhtas colors,

E manhs auzels, per lo boscatge,

Que chantavo en lor lengatge 

Pel jorn clar e pel tems noel;

Et anc no i calc borc ni castel

Per gent adobar de manjar

De tot aquo qu' om poc trobar 

De domesge e de salvatge.

Ab tant vai tendre sus l' erbatge

La donzela I trap de colors

On ac auzels, bestias e flors,

Totas de fin aur emeratz; 

E 'l traps fo ricamens obratz,

Que negus hom non vi son par;

Mial cavasiers i pogro estar,

Que l' us l' autre no toquesso; 

Et es semblan que no 'l portesso 

Detz cavals ab una carreta;

Et en que us pessatz qu' ela 'l meta,

La donzela, cant es plegatz?

Ins en la borssa, so sapchatz . 

En menor loc d' una garlanda.

E 'l traps fo d' una salamanda, 

D'una serpent que naih en foc;

E, qui no fo en aquel loc,

No vi anc trap d' aquela guiza;

Et a i mantha polpra biza, 

E manhs almatras per jazer;

E, qui vo' 'n volria dir lo ver, (1: (sic) Pour vos en.)

Auria i trop que comptar;

Per que laissem lo trap estar,

E parlem mai del cavasier:

Azaut e gai e plazentier

Lo troba hom qui 'l vai vezer,

Et el fe m denan si cezer,

Can nos fom levatz de manjar, 

Que m volc dir qui es e comtar.

“Peire .W., ses contrastar,

Sapchatz qu' ieu soi lo Dio d' amor,

E la dona vestida ab flor

Es Merces senes tota falha,

E la donzela ses barralha 

Es Vergonia, so sapchatz,

E l' escudier es Leutatz,

Cel que porta l' arc del alborn;

E tenguatz lo be per adorn 

Que no s peca cant vol ferir.”

- “Senher, si vos o auzes dir,

Enqueras volgra saber mai.”

- “Et ieu, fetz cel, vos o dirai;

Demandatz totz cant vos plaira.”

- “Senher, digatz me doncs, si ja 

Me valra Merces ab lieis cui am?

Car ieu meteis culhi lo ram

Ab que m feri, si Dios me sal.

E digatz me, si no us sap mal, 

D' Amor d' on nais ni de que viu?

Que plus art que no fai caliu,

Cossi s' abranda ni c' escan?

Ni cossi s pren ab bel semblan?

Ni cossi fai velhar durmen?

Ni cossi ses parlar conten?

Ni com pot ardre en la mar?

Ni ins en foc cum pot negar?

Ni senes lhiam cossi lhia? 

Ni cum, ses nafra, nafratz sia? 

E diguatz me si nais ses paire

Ni s pot engendrar ses maire?

Ni cossi s noirih de primier?

Que plus creis que nulh aversier; 

E cant ela es creguda e auta,

En aquel tems que a lies azauta,

Fa s plus prima que fial d' iranha;

E pois, enans que de tot franha,

Fa s mager que denant non era;

E diguas me cossi c' esmera 

Que saber o vuelh, s' o us platz?

E de vostre arquier, En Leutatz,

Per cal dreg lansa son cairel, 

Ni 'l colp que fier per qu' es tan bel

Que ja 'l nafrat non vol guerir?

Enquer vuelh saber i ausir 

De Merce e de Leutatz

E de Vergonia qu' enmenatz,

Per que los gitatz d' esta terra?

Qu'en aissi cum la clau enserra

Cant es uberta la morralha, 

Es de pretz vergonia e vitalha,

Qu'om ses vergonia re non a; 

E per so portatz no' 'nh de sa (1: (sic) Pour nos en.)

Lo gra, e laissatz nos la palha.

E cel cui fin' amor asalha

Cum poira viore ses merce?

Sapchatz que ges non esta be,

Car aissi nos raubatz del tot; 

E vuelh saber mot cada mot, 

Senher, e no us deu pesar, 

Per cal forfag deu mescabar 

Dona del tot son cavasier; 

Et atressi del cavasier, 

De sa dona, per que la pert; 

Ni cals es lo forfag, per cert, 

Per que la deu desamparar;

Qu'en auzir qu' el rei navar

Avia sa dona gequida;

Manh tornei e manhta envaida

E manh assaut e manh sembel

E manhta tor e manh castel 

Eron per s' amor envait,

E fag manh do e manh covit

Cant el era per lies joios, 

Cointes e gais i amoros 

E cantaires e vesiatz;

Mas eras canta de pechatz, 

So ausi comtar, l'autr'ier, 

Ad I seus cortes escudier,

Que de Navarra va en Fransa.

Dios prec que 'lh reda sa conhtansa 

Al rei, si o pot far per razo,

E qu' ela lo forfag li perdo, 

E que jamai no 'lh sia truanda.

Ar tornem en nostra demanda, 

Car trop nos poiriam tarzar,

Senher, e vuelh vos demandar

D' En Amfos, que es rei de Castela,

On pretz e valors renoela, 

Que a fag de lui capdel e paire

Et el de mi lo seu amaire.

Siei fag son gran en larguetat,

Et anc no i fo escassetat 

En sa cort, ni anc no i poc intrar. 

Fons es de conduh e de dar

E de valor e de proessa;

E doncs mas el tant gen s' adressa,

Ni en valor a messa sa ponha,

Co 'lh tolletz Merce ni Vergonha 

Ni 'n menatz ab vos Leutat?”

- “Tot autre home tengra per fat,

Peire .W., de la demanda; 

Mas ieu, car Merces m' o comanda,

Vos en dirai la veritat, 

E, car vos o ai autreiat,

Dirai vos o cum que m' en prenda:

Vostra dona, ab longa atenda,

Pot esser que us aura merce,

Ab sol que no us camges en re... 

Ni en siatz volvens ni camjaire. 

D'amor, don vos faitz domneiaire... 

La flama e 'l fuec e 'l recaliu

Naih dins lo cor, so sapiatz,

E fai la noirir voluntatz, 

E engenra lo pessamens

Que cor mial tans que no fai vens;

E viu de gaug e d' alegrier, 

Et ab gai plazer plasentier

Ela s' abranda, e s' escan

Per fals conte d' ome truan,

Cui Dios gar de bon' aventura!

Pero l' amors creis e melhura, 

Can lo lausengier es proatz.

Enqueras aug que demandatz

D' Amor si pot naisser ses paire?

Ela oc, e ces sor e ces fraire; 

Car creih e monta per vezer,

Mas desasaut e desplazer

E lauzengier la fan baissar,

Mas cant azaut s' i pot mesclar

Ni plazer que son companho,

Fan la creicher de tal rando

Mial tans que davan non era... 

E de nostre arquier, En Leutat, 

Cossi fier del arc del alborn?

Ab lo plom fier lo fals e 'l morn;

E ja negus non vol guerir,

Qu' el cairel intra ab sospir

Per meg los huels e per l' aurelha.

Era veiatz gran meravilha

Qu'en un colp fa de dos cors us.

Pero ja no s pesse negus

Qu'en sia feritz, ni neguna

Dinnada d' amor ni dejuna, 

Si no es leials ses tot engan; 

Per qu'en pregui d' aissi enan

Que s' en gart En Peire de Moncada,

E 'N Dor de Barasc, si lh' agrada,

E prec n' En Foih e 'N Olivier;

Car tug quatre son corratier 

De donas, e no m' es azaut,

Car contrafan Ramon Guiraut

Que solia cavals revendre;

Car drutz, can vol donar ni vendre,

Sa dona 'l tenc per corratier.

E laih los que no m' an mestier, (1: (sic) Lisez lais)

Mas cascus an' a sa fe. 

E dirai vos cossi s cove

De cavasier, per cal offensa

Laih sa dona, que penedensa

No i deu trobar ni merce, 

Si autre cavalier colgua ab se 

Depois que lhui i aura colguat;

Car no pot esser restaurat

A dona, can fai falhimen;

Car en aissi cum es plus gen

A dona, can fai benestar,

Lh' es plus lag, cant fai malestar,

Que nulha autrui res qu' el mon sia;

Car dona es cap de cortesia;

E tota gen deu la ondrar,

Ab que s gar de far malestar,

C'om d' avol fag no la reprenda.”

miércoles, 18 de octubre de 2023

XLV, Un sirventes farai ses alegratge,

XLV.


Un sirventes farai ses alegratge,

E chantarai iratz sobre feunia,

E mandarai, don m' es greu e salvatge,

Lai al comte proensal, on que sia,

Que re no val forsa ses ardimen

Ni honratz pretz ses gran afortimen,

Ni pot complir nulh bon comensamen,

Quan failh lai cor ont ajudar deuria.


Ben aia coms qu' es d' afortit coratge

E coms quan leu de cor no si cambia,

E pueys gran be quant egal son linhatge

Mante son pretz que deshonratz non sia;

Ben aia ieu e ma dona eissamen,

E ben Blacatz, quar en valor enten,

E ben lo coms proensals, quar tan gen

A defendut so que conquist avia.


Mais non pessetz de bruyt ni de barnatge,

Coms, derenan quar hom no vos creiria;

Sabetz per que? qu' a mortal volpilatge

Vos ten hom so que fezetz l' autre dia,

Don sui iratz e n' ai lo cor dolen,

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen,

Quar non yssitz trompan o combaten,

O quar sivals no vist qui us combatia.


Comte sai ieu plazen, de belh estatge,

Que totz lo mons l' acuzav' e 'l corria,

Que a vencut e restaurat paratge,

Gaug e solatz e pretz que si perdia;

E sapchatz be que non o fetz fugen,

Ans o a fag donan e combaten,

Aissi cum selh que a cor e talen

De far los faitz qu' el reys Richartz fazia.


Coms de Tolza, lo destric e 'l dampnatge,

L' anta e 'l dan que lo Baus sai prendia

Avetz vencut per vostre vassalhatge,

E restaurat per vostra galhardia,

Quar vos etz coms de valor e de sen,

E coms de joy e coms d' abelhimen,

E coms honratz sobre tot' autra gen,

E coms de pretz e de cavalairia.


Coms de Rodes, ab cor et ab talen

Devetz aver proeza et ardimen,

Quar pretz aura totz temps restauramen

En vostra cort, quant alhors si perdria.


Bertrand d' Alamanon.

martes, 23 de agosto de 2022

Plant Santa María, metro vernaculo scriptus ante sec. XIII.

XXV

Planctus Sanctae Mariae virginis metro vernaculo scriptus ante sec. XIII. 

(V. pág.  148) 

Ex cod. epist. eccl. Agerens. MS. sec. XIII. 


Augats, Seyos, qui credets Deu lo payre, 

Augats, sius plau, de Ihu lo salvayre, 

Per nos pres mort, et no lo preset gayre. 

Sus en la creu on lo preyget lo layre,

E lach merce axi com o det fayre. 

Oy bels fyls cars,

Molt mes lo iorn doloros e amars

Auyts, barons, qui passats per la via, 

Si es dolor tan gran com es la mia 

Del meu car fyl que Deus donat mavia, 

Quel vey morir a mort tan descausida. 

Mort, com nom prens? Volentera moria. 

Oy bels fyls cars, 

Molt &c. 

… m'apelavon Maria;

Or me scamiats mos noms, lasa, esmarida 

Que mariment nauray, ay mays cascun dia 

Del meu fyl car mon conort que navia. 

Jueus lan pres sens tort que nols tenia: 

La un lo bat, e laltre vey quel lia. 

Oy bels fyls cars &c.

Tots temps jiray dolenta e smarida, 

Car aquel gaugs que en aver solia, 

Or mes tornats en dolor e en ira 

Regardant fyl quel cors meu partoria.

Oy bels &c. 

Aras dublen les dolos a Maria, 

E diu ploran que sofrir nou poria

Quel gladi... que Simeon deia

Que de dolor lo cor meu partiria, 

Car be no say quem día.

Oy bels &c. 

Molt me pesa lo greu mal quel vey trayre. 

Ay! ques fara lavia la sa mayre. 

Tu vas morir, que es mon fyl e mon paire, 

De tot lo mon es apellat salvayre.

Oy bels &c. 

Cascunes pens si sol un fyl avia, 

Si auria dol si penyar lo veya. 

Doncs io lasa quel fyl de Deu noyria,

Ben dey plorar, uy mays la... el dia. 

Oy bels &c. 

Mayre, dix Deus, nous doneç maraveyla, 

Si eu vuyl morir ni sofrir tant gran pena; 

Quel mal queu hay, a vos gran gaug amena, 

De paradis sotç dona e regina

Oy bels &c. 

Cant au Ihesus las dolos de sa mayre, 

Clamet Johuan axi com o pot fayre: 

Cosin Johuan, a vos coman ma mayre

Quel siats fyl, e ela a vos mayre, 

Om paradis abduy ayats repayre. 

Oy bels fyls cars, 

Molt mes lo iorn doloros et amars. 


(N. E. Se afegix la obra de Ramón Lull, plant de nostra dona Santa María, del llibre de Gerónimo Rossellóobras rimadas de Ramón Lull... )


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María 

A veser (1) son Deu fill que haút havía, 

Per lo Sant Esperit sens d' home paría, 

E car son Deu fill e home sabía 

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia 

No es quil pogués dir; mas gens no sabía 

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia, 

Car Judas Schariot concebut havía 

En trahir Jesu-Christ qui morir volía 

Per nosaltres a salvar, e per donar vía 

Com mays l' hom servescha e que cascun sia 

Seu per compra de mort, car per nos moría. 


II. 


- Judas Schariot! tú has mon fill venút, 

Lo qual mays val que tot quant n' has haút; 

Donat has per argent lo senyor de virtud; 

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut; 

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut: 

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut. 

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut 

Qui en home e Deu, e rey es de salut? 

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut! 

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut 

Ab ira e dolor aytant com has pogut, 

Perqu' en serás en infern combatut e vençut. 


III.


Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció 

Que han fayt a mon fill li fals jueu falló, 

Qui en mí ses fayt home per lur salvació, 

E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2). 

Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó. 

Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3). 

Avets trahit mon fill que del linatge fó 

De Davit e Moyses segon profeció? 

D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só 

Tan fort, que tota' m sent en consumació, 

E tot quant ha en mí tot está en passió; 

D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?


IV.


Judas! fals enemich de tot defalliment! 

¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent 

Basist mon Deu fill e amich de compliment, 

Qui ha boca olent ab tan bell parlament 

Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment, 

Ans en diu veritat tan virtuosament, 

Que null hom viciós ne qul' n sia mintent 

No la deuria baysar per negun trayment? 

E tú fals, ergullos, has donat baysament 

A mon fill qui es Deu e home exament, 

Lo qual soven baysaba tan amorosament! 

Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?


V. 


Judas! tú has donat un bays per senyal fal 

Per portar a mort lo meu fill que tant val, 

E qui encresía de persona leal, 

Enemich de virtud e en tot ple de mal, 

Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal 

Que tostemps n' estarás en lo foch infernal: 

Trista hanc mays no fó segons dret natural 

Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal 

Mostrar veritat de nulla re corporal, 

E aysó mateix es de causa spiritual; 

E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal 

Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.


VI.


Dolenta marrida, lo meu fill está pres; 

Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes 

Ne eu que som fembra no y poria fer res. 

¿Há negú entre vos qu' ajudar y pogues? 

Anava la puella pres son fill e espes

Demandava ajuda e tirava ses manes, 

Sos cabells e sa cara rompía, e no es 

Qui li donás ajuda, com si res no valgués 

Ella ne son Deu fill, perque pietat es 

Ausir lo desconort en lo qual ella s'mes: 

E com foren ves ella, vilá e descortes 

Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -


VII. 


Estava la regina molt fortment irada 

Com per los seus si era desamparada, 

Car sino Sant Johan per tots fó lexada; 

Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada 

La nostra companya qui m' ha deshonrada, 

Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada? 

Maynada del demoni, e qui m' ha donada 

Tanta de pressura, e tanta de bocada 

Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5) 

Lassa! e ja era per los meus aviada: 

E si que hanc no fui en vers ells errada, 

¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?


VIII. 


Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor, 

La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major 

De mon fill glorios qui es son creador? 

E tú, Pere, qui eres un pobre pescador, 

¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor 

E qui tú ha elet esser procurador 

De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor? 

- Pere, dix la regina e dona de valor, 

Tant fort mi has treballada per la pauca amor 

Que aguist a mon fill per pauca de temor 

De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,

…........


IX.


Estava lo meu fill entre' els jueus cluchat; 

Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat? 

Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. - 

Estava lo meu fill pacient e sanat 

Per donarnos eximpli de gran humilitat 

E de gran paciencia; perque fá gran pecat 

Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat 

E qui no fá ço que pòt com él sia honrat. 

Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat 

Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat, 

E que per nosaltres es tan fort avilat. 

¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?


X.


Pres es estat mon fill e per villania; 

En la sua cara cascun li escopía; 

Cara de Deu e home e on tot bé havia 

En que veig escopir si ella podía 

En ella escopir negú no y jaquía 

E tant estava gran la inmundicia 

Qu' en ella pausaven, que com la vesía 

D' ella no‘m venia lo gaug que solía; 

E car a ella, lassa, venir no podia 

E que la denejás un pauch no moria. 

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia! 

E com gran gaug hauria si tocar vos podia! 


XI.


Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir 

Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir 

E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir. 

¡Ah cara a qui tany honrament e servir 

E que hom vos deman perdó de son fallir, 

Que en axí vos veig colpejar e 'scarnir 

Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir 

Que no plor e no faça mant amargós sospir? 

Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir 

Tan spés feriment, ni eu com puch vivir 

Vesentvos per tant hom tan fort envilanir, 

Ni los malvats jueus no ugar de ferir?


XII. 


Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats 

Entre los mals jueus e homens armats 

Qui l' escarnexen com si hagués peccats! 

Ah jueus plens de mal e no escarniscats! 

Aquel per qui serets jutjats e flastomats 

Lo dia del judici per ço col deshonrats 

Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats, 

En lo foch infernal, on tots temps estiats, 

Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!

Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats, 

E ab vostre veser a ma pena ajudats, 

Car en vos scarnir es mon cor treballats.


XIII.


Despullat es mon fill e tot quant ha li par, 

Cell qui es ver Senyor de terra e de mar, 

No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar. 

Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar, 

E per los fals jueus tant fort vituperar, 

Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar; 

- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar: 

Cells com a enemichs no'm volen escoltar. 

Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar, 

De vostra ignocencia nos vullats adossar: 

Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6), 

Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -


XIV. 


Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat, 

Fill qui está Senyor de tot quant es creat; 

Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat; 

En aysi com anyell que hom ha degollat, 

Qui en res no 's defen e 's mon fill sanujat 

Per pendre e ligar a la lur volentat, 

Los braços tant forts ab un filet delgat: (7) 

Mas açó éll sofería per sa humilitat 

La divina natura qui tant l' ha exalçat, 

Que tot quant ha creat a éll ho ha donat 

E ab éll ajustada es hom e deytat. -


XV. 


Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat 

E per dos forts ribaúts fortment era açotat, 

Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát. 

Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat? 

Ah jueus traidors! e com es gran crueltat 

En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -

Cridava la regina en alts crits a Pilat, 

Que falsament havia son fill a mort jutjat: 

Car en null falliment no l'havia trobat. 

- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat! 

E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat 

Está en gran dolor e per vos treballat!


XVI.


De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment 

Per ço que lo meu fill en éll sofris turment, 

Fayta' n fó la crotz on pren reperament 

Trastot l' humá genre (8), e per avilament 

Sobr' el coll de mon fill lo posaren vilment, 

Com si éll fos bastax li feren manament 

Que éll portás la crotz qui pesa malament, 

E per lo greu pes e per lo greu bastiment 

Del seu cors glorios de tot mal ignocent. 

E eu, lassa, qu'havia fort gran pesament 

Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!


XVII.


Com mon fill fó al loch on fó crucificat, 

E en subines ells l' hagueren envessat, 

E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat 

E de cascuna part cascú clau rebavat 

Per ço que la pena fos en majoritat, 

Car envers la terra estaba regirat (9), 

La sanch qui' s decorría tot era calcigat, 

Cascun son peu torcava e era despagat, 

Com a la sanch de mon fill l'havia acostat, 

Sanch qui de font exia de home deytat, 

E quant eu lo volia baysar era' m vedat; 

Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?


XVIII.


Per ço que al meu fill fos donat gran turment 

E que fos escarnit per trastota la gent, 

Ab corona d' espinas e cascuna punyent 

Coronaren mon fill quax qui fá honrament 

A rey per son regisme com pren honrament; 

E cascuna espina entrava tant fortment 

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent, 

E per tota la cara era decorriment, 

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment 

Que eu, lassa, havia no es home vivent 

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament 

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent. 


XIX.


Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi 

En aquell punt un gran colp en mon cor sentí 

De tant gran dolor que un pauc no 'm morí: 

E la sanch e suor que d' aquell cors exí 

Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí 

E bayselo molt car, mes per ço nos pertí 

La ira ne dolor, ans tota me scarní 

Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí. 

De mentre que mon fill penjava (10) en axí, 

Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní; 

E' l meu fill callava, é 'l cap tenia clí 

E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -


XX.


Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan, 

Ab esguart angoxós com a hom engoxán, 

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán; 

Ella sia' n ta guarda duy may en aván: 

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. - 

Trista quant eu viu que de mí feu comán 

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan, 

Adonchs mi sentí sola e pensí en están 

Que lo meu fill moría e que en gran afan 

En aquest mon viuría, on visquí beneran 

E 'n estar ab mon fill al qual dix en plorán, 

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t'ho demán! - 


XXI.


De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía 

En alts crits cridá que gran sed havía, 

Car tota humiditat de son cors exía, 

En sanch e en suor, e per villanía; 

Beuratje molt amar que sed no 'n havía 

De sutja e de fel vinagre on metía 

En la sua boca que mal no desía, 

Boca douça d' amor e qui no mentía. 

Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia, 

Que es aço que mon fill, pus tant lo volía 

No 'n pogué gens haver pus creada l' havía? 

Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!


XXII.


Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment 

Per las nafres dels peus, e per lo posament 

De la sua persona, car en dislungament 

Era de sos nirvis è p' el coronament 

De cascuna espina que era trop punyent 

En cara que havía aytant gran sentiment 

De pena e dolor, com fó lo falliment

De tot l' humá linatge e de li primer parent, 

Per ço que en fos fayt nostre reperament, 

Altre dolor havía Christ en son pensament 

Quant vesia sa mayre en tan gran languiment, 

Encara que son cors mays fort n' era sintent.


XXIII.


Sentia nostra dona per son fill grans dolors, 

Tant que tota estava en sospirs e en plors: 

E en axí temblava com fembra per pahors (11) 

Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors, 

E lo cor se depertia per força de langors, 

Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors. 

Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors! 

Volentera morría, car les grans deshonors 

E la pena que dats a mon fill, qui amors 

Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors, 

Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors 

Que tot se desleya e's baxa en dolors (12).


XXIV.


Levava nostra dona les mans e 'ls uyls al cel, 

En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13) 

Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael, 

Avallats e vejats esta mort tan cruel, 

La qual fan a mon fill li malvat infael, 

Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel 

Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel: 

Veus com mor de séd e donenlí de fel 

Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel 

Que no es foch ardent a pluja ni a gel. 

Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel 

No hac mes crueldat com han aquest infael.


XXV. 


Cridava lo Senyor qui morí en la crotz 

Al seu payre Deu, e gitava sanglotz 

Per angoxa de mort que soferia per tots: 

- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots

Pren lo meu esperit car mudar lo pòts 

D' Adam e los prophetes e desligaralnots 

Del pecat original qui estava en tots. 

Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots 

E perdonats est layre qui pres mi es en crotz, 

Car en mí se confia que eu lo guart de lots

Hon estan li demoni en l' abís mays de sots, 

Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.


XXVI. 


Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)

Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14) 

Deus de l' humanitat la cual el relinquí, 

En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15), 

Mas volch que morís per ço que hagués fí 

L' original peccat que per sa mort delí." 

E adonchs Jesu-Christ espirá e morí. 

En lo punt de la mort lo sol s'escuray 

E si 's feu la luna, e 'l temple s'estomí; 

Morí en quant hom, no en quant era daví: 

Sa mayre qui 'l viu mori al soll casi se jaquí, 

E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!


XXVII.


Al cors de Jesu-Christ estava restaurat 

Un fort petit de sanch per ço que calcigat 

No fos per els jueus; mas Longí al costat 

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát 

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat 

En los ulls perque ha son vesér recobrat, 

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat. 

Maravellás Longí quant vi la claredat, 

E de la mort de Christ hac molt gran pietat, 

E penedís molt fort com lo hac nafrát, 

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát, 

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat! 


XXVIII.


Quant viren los jueus que Christ fo trespassats, 

Cascun lo lexá, e fó acompanyats 

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats. 

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats: 

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats 

Joseph d' Arimatias qui era molt privats 

De Jesu-Christ, demaná a Pilats 

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats: 

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats 

E la douça puella prenlo en los seus brats, 

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats, 

Ab una nova tela en éll l'han soterrats. 


XXIX.


Maria Magdalena vench al moniment 

On trobá la regina en desconsolament, 

E sl' s feu Sant Johan e pregá humilment 

La puella d' amor que vingués mantinent, 

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16). 

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment 

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent 

Virtut ne força en anant ne en sient. - 

E adonch la regina donant baysament 

A la peyra del vás ab tal suspirament, 

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament, 

Vench ab Magdalena en ella sustinent. 


XXX. 


Quant abdos foren vengudes a maysó, 

Maria Cleofé e María Salomó 

Estaven en la cambra en desconsolació; 

Quant veren la regina que no ‘ls dix oc ni no (17), 

Car quax morta estava, mudaren lo sermó 

Que elles li dixeren, no doná responsó, 

Car pres era de mort per la greu passió 

Que membret de son fill que a greu tort mort fó, 

E' sguardá la regina ça ella enviró 

Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............


XXXI.


De mentre nostra dona estava en plorar 

E en torcer ses mans e en suspirs gitar, 

A l'hostal vench Johan e volc la consolar. 

La regina que plorava hanc no 's pòt star (18) 

Que ab ella no plorás e si volch esforçar; 

Dix a la regina que no volgués membrar 

Lo seu fill e sa mort per ço que repausar 

Poguessen, car no ho poría molt durar. 

- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar 

Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19) 

E si lo oblidava fallir mi ha amar, 

Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.


XXXII.


Finit es aquest plant qui es tan dolorós, 

De la Verge regina mayre de peccadors, 

Lo qual vòl que canten los grans e los menors 

La douça doncella qui es dona d' amors; 

Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors 

Do als uns e als altres per ço qu' els langors 

Membren de nostra dona e la gran deshonors 

Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors, 

Car en la Terra Sancta no fan dir lausors; 

E si nostra dona hagués ara dolors 

Quant tant pauch honren son fill, les hagra majors. 

A vos Verge regina coman est cant d' amors.


VARIANTES.


(1) En veser son Deu fill que haút havia, 

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó. 

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció 

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres. 

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far, 

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat. 

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament 

(9) Car envers la terra estava regitat, 

(10) De mentra que mon fill pendia en axí, 

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors 

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors. 

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel, 

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi 

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti, 

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament. 

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no, 

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar 

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar, 

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.

martes, 5 de octubre de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL LLANTO DE LA VIRGEN.


Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."

Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.

Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.

Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel, Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -

La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que transcribimos.


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d' home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l' hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.


II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu' en serás en infern combatut e vençut.

III.

Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só
Tan fort, que tota' m sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment!
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú falsergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?

V.

Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal
Que tostemps n' estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.

VI.

Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -

VII.

Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m' ha deshonrada,
Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m' ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?

VIII.

Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,
…........

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fá gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fá ço que pòt com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu' en ella pausaven, que com la vesía

D' ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e´scarnir
Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir?
Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir?

XII.

Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats!
Ah jueus plens de mal e no escarniscats!
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -

XIV.

Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó éll sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l' ha exalçat,
Que tot quant ha creat a éll ho ha donat
E ab éll ajustada es hom e deytat. -

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat!

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en éll sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l' humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si éll fos bastax li feren manament
Que éll portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?

XVIII.

Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d' espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fá honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d' aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (¡O) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E' l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no 'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d' amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p' el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors!
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e´ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pòts
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l' humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L' original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!


XXVIII.

Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en éll l´han soterrats.


XXIX.

Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si' s feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l'hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pòt star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vòl que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.

VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(¡O) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.