Mostrando las entradas para la consulta provençal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta provençal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 17 de mayo de 2024

Lexique roman; martz - Massar


Martz, s. f., lat. martes, marte, martre.

Selhas que semblon martz

Mudan soven lur colors.

Serveri de Girone: Pus semblet.

Celles qui ressemblent à marte changent souvent leurs couleurs. 

CAT. ESP. PORT. Marta. IT. Martora. (chap. Marta, Martes martes, de la familia de la mustela y del furó, mustelidae.)

Marta, Martes martes, de la familia de la mustela y del furó, mustelidae.

Marvier, Marver, adj., alerte, prompt.

Trameton los messatges ben coitos e marviers. 

Fan trabuquetz dobles e firens e marvers. Guillaume de Tudela.

Ils transmettent les messages bien pressés et alertes.

Font trébuchets doubles et frappants et prompts.

2. Marves, adv., immédiatement, promptement.

Diguas li m qu' a tal domna sopley, 

Que jurar pot marves sobre la ley 

Que 'l genser es del mon e 'l plus corteza. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Dites lui moi qu'à telle dame je suis soumis, qu'il peut jurer immédiatement sur la loi qu'elle est la plus belle du monde et la plus courtoise. 

Adv. comp. Ar es perdut qui de marves no pren.

H. Brunet: Pois l' adrechs. 

Maintenant est perdu qui sur-le-champ ne prend pas.

3. Marvir, v., presser. 

Marvir, amarvir. Leys d'amors, fol. 102. 

Presser, donner sur-le-champ.

4. Amarvir, v., donner sur-le-champ, remettre immédiatement.

Una mot bela rauba e un palafre bai 

Li a fait amarvir.

Guillaume de Tudela. 

Une moult belle robe et un palefroi bai lui a fait donner sur-le-champ.

Voyez amarvir.


Maschar, Machar, v., du lat. masticatus, mâcher, broyer.

Peyshos cassans los autres han plus fortas dens..., algus autres las han mendres, empero plus espessas et unidas, et may talhans per maschar sopte lor pastura. Eluc. de las propr., fol. 155.

Poissons chassants les autres ont plus fortes dents..., quelques autres les ont moindres, mais plus épaisses et unies, et plus tranchantes pour mâcher promptement leur pâture.

Am beure aiga, o en machar pa.

Macharas sel morcel.

Liv. de Sydrac, fol. 81.

A boire eau, ou à mâcher pain.

Tu mâcheras ce morceau. 

Part. pas. Maschat entre dens, es mol.

(chap. Mastegat entre les dens, es moll.)

Que la vianda sia maschada. 

Eluc. de las propr., fol. 199 et 42.

Mâché entre dents, il est mou.

Que la nourriture soit mâchée.

Substantiv. Sanglotiras ses pus lo machat. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Tu avaleras sans plus le mâché. 

ESP. Mascar. PORT. Mastigar. IT. Masticare.

2. Mastegar, v., mâcher, broyer.

No li fassas per forsa mastegar alcuna causa.

(chap. No li faigues per forsa mastegá cap cosa : res.)

Eluc. de las propr., fol. 67.

Ne lui faites par force mâcher aucune chose.

Part. pas. Un pauc de sal autresi

En vostra bocca mastegat. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Un peu de sel pareillement broyé dans votre bouche. 

CAT. Mastegar. ESP. Masticar. PORT. Mastigar. IT. Masticare.

(chap. Mastegá: mastego, mastegues, mastegue, masteguem o mastegam, masteguéu o mastegáu, masteguen; mastegat, mastegats, mastegada, mastegades.)

3. Masticacio, Mastigacio, s. f., lat. masticatio, mastication.

Mastigacio, cum re no haia entre dens.

Deves la mastigacio.

Eluc. de las propr., fol. 93 et 14.

Mastication, quoiqu'il n'ait rien entre dents. 

Devers la mastication.

ESP. (mastigacion) Masticación. PORT. Mastigação. IT. Masticazione. (chap. Mastegassió.)

4. Mastiguatori, s. m., masticatoire.

Aministra guarguarismes e mastiguatoris. Trad. d'Albucasis, fol. 84. Administre gargarismes et masticatoires.

ESP. (masticatorio) PORT. Mastigatorio.

5. Mascarar, v., mâchurer, barbouiller.

Fig: Hom que sa lauzor declara, l' envelezish e la mascara.

Leys d'amors, fol. 119.

L'homme qui expose son éloge, l'avilit et le mâchure.

ANC. ESP. PORT. Mascarar. (chap. Mascará, mascarás : embrutá, per ejemple en lo fullí, carbó, carbonilla, etc.)


Masclar, s. m., hameçon.

Aquest peccat, es lo masclar e la linha ab que lo pescaire de yfern prend los peyssos. V. et Vert., fol. 20. 

Ce péché, c'est le hameçon et la ligne avec quoi le pécheur d'enfer prend les poissons.

(chap. Ham, hams. ESP. Anzuelo.)

Lo agüelo y lo Mar.

Mascle, s. m. lat. masculus, mâle. 

Sapchatz que antiquamen 

Hom contava lo naissemen 

De mascles, e de femnas, no.

(chap. Sapiáu que antigamén se contaben los naiximens de los mascles, y de les femelles, nol.)

Brev. d'amor, fol. 82.

Sachez qu' anciennement on comptait la naissance de mâles, et de femelles, non. 

ANC. FR. E oscist toz les mascles en la boche de l'espée.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 163. 

Tout mascle dont la char... ne sera pas retaillée.

Anc. Vers. de la Bible. Gloss. sur Joinville. 

- Adjectiv. Masculis es aquel que aperte a las masclas causas solamen.

Gramm. provençal.

Le masculin est celui qui appartient aux choses mâles seulement.

- Par extens. Masculin.

No i aura mais motz masclez.

P. Cardinal: Al nom del. 

Il n'y aura que des mots masculins.

Ieu ai motz mascles auzitz..., 

E motz femenis pauzatz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

J'ai entendu des mots masculins..., et j'ai posé des mots féminins. 

ANC. FR. Et quand un papillon volle autour de la belle,

Il crie, et veut sçavoir s'il est masle ou femelle.

Premières Œuvres de Desportes, fol. 188. 

CAT. Mascle. ESP. PORT. Macho. IT. Maschio. (chap. Mascle, mascles; contrari: femella, femelles.)

2. Masculin, adj., lat. masculinus, masculin.

Parlar vos ai de las paraulas masculinas e femininas.

Gramm. provençal. 

Je vous parlerai des paroles masculines et féminines.

Subst. Masculis es aquel que aperte a las masclas causas solamen.

Gramm. provençal.

Le masculin est celui qui appartient aux choses mâles seulement.

CAT. Masculí. ESP. PORT. IT. Masculino. (chap. Masculino o masculí, masculinos o masculins.)


Massa, s. f., lat. massa, masse, quantité, volume.

Trobet en sa via una gran massa d'aur. V. et Vert., fol. 75.

Trouva sur son chemin une grande masse d'or.

Mas tan gran massa n'y resta.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Mais si grande quantité il y en reste. 

Presentero li gran massa de cavalers. 

Tit. de 1178. Justel, pr. de la mais. de Turenne, p. 35. 

Lui présentèrent grande masse de cavaliers. 

ANC. FR. Li reis Alred ki ert dedenz

Od grant masse de ses parenz 

Kuida desfendre la cité.

Roman de Rou, v. 6503.

CAT. Massa. ESP. Masa. PORT. IT. Massa. (chap. Massa, masses; cantidat, cantidats.)

- Adverb. Trop, beaucoup.

Ricx hom que massa vol traire.

Le Moine de Montaudon: Be m'enueia. 

Homme puissant qui veut trop amasser.

So respon l' amiran: Vassal, massa parlatz.

Roman de Fierabras, v. 2519. 

Ceci répond l'émir: Vassal, vous parlez trop. 

Ab massa d'autres encombriers.

G. Riquier: Be m degra. 

Avec beaucoup d'autres embarras.

CAT. Massa. (chap. Massa; massa poc; massa minjá, etc.)

2. Massis, Masis, adj., massif, plein.

De Joyosa lo fier Karles, rey de Paris, 

No 'l poc entamenar l' elme, tan fo masis.

Roman de Fierabras, v. 4780.

De Joyeuse le frappe Charles, roi de Paris, il ne lui put entamer le heaume, tant il fut massif. 

Ja que, per sa natura, sia massissa. Eluc. de las propr., fol. 157.

Bien que, par sa nature, elle soit massive.

Fig. Trobei pastora mestissa, 

De joi e de sen massissa.

Marcabrus: L' autr' ier.

Je trouvai pastourelle moyenne, de gaîté et de sens pleine.

ANC. FR. Tours séures et massices. Roman du Renart, t. IV, p. 157.

(chap. Torres segures y massises.)

CAT. Massis. ESP. Macizo. PORT. Massiço, maciço. IT. Massiccio. 

(chap. Massís, massisos, massisa, massises. Se fa aná tamé per a una cadena montañosa, com lo massís dels Ports de Beseit - Tortosa.)

3. Amassar, v., amasser, ramasser, rassembler, réunir.

Per aver amassar,

Volc Judas Deu renegar.

Giraud de Borneil: Honraz es hom. 

Pour amasser de l'avoir, Judas voulut renier Dieu. 

Sa maire calfava 'l forn, 

Et amassava l' issermen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Sa mère chauffait le four, et ramassait le sarment. 

Ab sa gran ost que atrai et amassa.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn. 

Avec sa grande armée qu'il attire et rassemble. 

La vianda que hom manja s' amassa tota el estomac.

Liv. de Sydrac, fol. 80. 

La nourriture qu'on mange s'amasse toute dans l'estomac.

Fig. Qui tot bon pretz vol aver et amassa. 

B. de Ventadour: En amar. 

Qui toute bonne qualité veut avoir et réunit. 

CAT. Amassar. ESP. Amasar. IT. Ammassare. (chap. Amassá, per ejemple, fortuna. Reuní, ajuntá, etc.)

4. Amas, s. m., amas, tas, collection.

Singulars e d'un amas. 

Vos, flors humils, a cui fau mon amas 

De mos dictatz.

Leys d'amors, fol. 41 et 34. 

Singulier et d'un tas.

Vous, fleur modeste, pour qui je fais ma collection de mes compositions.

5. Amassament, Amassamen, s. m., amas, collection.

Qui 'n fai amassamen.

P. Cardinal: De selhs.

Qui en fait amas.

Seinhors, so es mos tesaurs e mos amassament.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Seigneur, c'est mon trésor et mon amas.

ANC. CAT. Amassament. ESP. Amasamiento. IT. Ammassamento.

(chap. Amassamén, amassamens.)

6. Amassaire, Amassador, s. m., thésauriseur.

Vos dic qu' es plus fins amaire,

Qu' el vostre qu' es amassaire.

T. d'Albertet et de Pierre: Peire.

Je vous dis qu'il est plus pur amant, que le vôtre qui est un thésauriseur.

Son larc donador

E just amassador.

P. Cardinal: Falsedatz.

Sont donneurs généreux et justes thésauriseurs. 

ANC. FR. On est bien aise d'ouïr ceulx qui se nomment amasseurs de sagesse. Amyot, trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 411.

Ne prisent rien que l'avare amasseur. 

Cl. Marot, t. II, p. 411. 

ESP. Amasador. IT. Ammassatore. (chap. Amassadó, amassadós, amassadora, amassadores; acaparadó, acaparadós, acaparadora, acaparadores; es com una formiga, es un formigueta.)


Massa, Maça, s. f., lat. massa, masse d'armes, massue. 

Voyez Muratori, Diss. 33; et Aldrete, p. 271.

Lo jayant una massa portava. Roman de Blandin de Cornouailles

Le géant portait une massue. 

Li dard e las massas e cotels e destral. Guillaume de Tudela. 

Les dards et les masses et couteaux et haches. 

Proverb. Fier petit colp de grieu massa.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Frappe petit coup de dure masse. 

CAT. Massa. ESP. Maza. PORT. Maça. IT. Mazza. (chap. Massa, masses. Apellit aragonés Maza, Maça.) 

2. Massola, s. f., massue, masse.

Porta pic e massola 

Don son gros abdui li malh.

Marcabrus: Quan la. 

Porte pic et massue dont les deux maillets sont gros.

(chap. Massola, massoles; per a cullí ameles va mol be una de goma en bon mánec. Tamé se diu com a insult: eres un massoles.)

3. Massador, s. m., assommeur, meurtrier.

Lengua forcat, massador,

Aquils fals escoutador.

B. Martin: Companho. 

Fourchés de langue, assommeurs, ces faux écouteurs.

4. Massar, v., frapper, taper.

Cum les buous mais excite a labor, aquel que ara cantan que... massan.

Eluc. de las propr., fol. 46. 

Puisque plus excite les boeufs au travail, celui qui laboure en chantant que... en frappant. 

Part. pas. Aze... es forment massat. Eluc. de las propr., fol. 236.

L'âne... est fortement frappé.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

sábado, 2 de marzo de 2024

Lexique roman; Felige - Profemnia


Felige, s. m., jaunisse.

Si vostr' auzel felige pren.

Cant auzel a felige.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau prend lu jaunisse.

Quand oiseau a jaunisse.

(chap. Grogó, coló groc, mal de feche, bilirrubina alta, icterissia, síntomes de una possible cirrossis.)

Grogó, coló groc, mal de feche, bilirrubina alta, icterissia, síntomes de una possible cirrossis

Felicitat, s. f., lat. felicitatem, félicité. 

En final felicitat.

Eluc. de las propr., fol. 1. 

En félicité finale. 

CAT. Felicitat. ESP. Felicidad. PORT. Felicidade. IT. Felicità, felicitate, felicidade.


Fem, Femp, s. m., lat. fimus, fumier.

Ol pus fort que fems en ort.

(chap. Fa una auló (pudó, pudina) mes forta que la del fem al hort o al horta.)

A. Daniel: Pus En Raimons.

Sent plus fort que fumier en jardin.

Del femps del gal i pauzaratz.

(chap. Del fem del gall hi posarás, ficarás.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous y poserez du fumier du coq.

So fems a greish de terra es competent.

Eluc. de las propr., fol. 239.

Son fumier est propre à engrais de terre.

CAT. Fems. ESP. Fimo (estiércol). IT. Fime, fimo.

(chap. Fem, fems. En Aragón se usa la palabra fiemo. La mayor concentración está en la DGA y sus direcciones.)

2. Fenta, Fenda, Fienda, s. f., fiente, excrément.

Am fenta de cabra.

(chap. En fem de cabra; merda.)

Pausa sobre aquela fenda de vacca humida.

Trad. d'Albucasis, fol. 9 et 68.

Avec fiente de chèvre. 

Pose sur celle-là fiente de vache humide. 

Per fienda cauda de porc. Liv. de Sydrac, fol. 117.

Far fiente chaude de porc.

CAT. Fempta. (N. E. Hay mucha en la ANC, IEC, AVL, Ascuma, etc.)

3. Femorier, Fermorier, s. m., fumier.

Cossi cant hom sent femorier.

P. Cardinal: Ieu non sai.

Comme quand on sent fumier.

Si com hom sent pudor de fermorier.

(chap. Aixina com se sen (s' aulore) la pudó del femé.)

P. Cardinal: Anc no vi.

Ainsi comme on sent puanteur de fumier.

ANC. FR. Du coc racunte ki munta 

Sour un femier, è si grata.

Marie de France, t. II, p. 62. 

Soit en palès, soit en femier.

Roman de la Rose, v. 5911.

CAT. Femer.

4. Femorie, Fomorie, s. m., fumier.

Per so femories no pudo en yvern.

Pudor d'alh escantish pudor de fomories.

Eluc. de las propr., fol. 268.

Pour cela fumiers ne puent pas en hiver. 

Puanteur d'ail éteint puanteur de fumier.

5. Femoras, s. m., tas de fumier.

Coma I gran femoras vil et aterrit que non gieta sinon ortigas.

V. et Vert., fol. 95.

Comme un grand tas de fumier vil et terreux qui ne produit sinon orties.

6. Femadura, s. f., engrais.

Fems a femaduras. Eluc. de las propr., fol. 234.

Fumier à engrais.

7. Femar, v., fumer.

Part. pas. Milgranier amar femat de fems porci.

(chap. Mangrané amarc femat de fem de gorrino, porc: ESP. porcino.)

Mangrané amarc femat de fem de gorrino

Eluc. de las propr., fol. 196.

Grenadier amer fumé de fumier de porc.

De la terra no femada. Cout. de Condom.

(chap. De la terra no femada: abonada.)

De la terre non fumée.

CAT. Femar. (chap. Femá (escampá fem): femo, femes, feme, femem o femam, feméu o femáu, femen; femat, femats, femada, femades; fematé, fematés, fematera, femateres : los que buscaben per les cases y carrés les sobres, lo fem, de la gen, normalmén la rica. Hau de lligí el femater” (en castellá) de Vicente Blasco Ibáñez.)


Feme, s. f., lat. femina, femelle, femme.

Li feme son desiron.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les femelles sont désireuses.

Adj. L'efan mascle o feme.

(chap. Lo chiquet mascle o femella : la chiqueta.)

Izarn: Diguas me tu.

L'enfant mâle ou femelle.

2. Femna, Femena, s. f., lat. femina, femme.

Ni hom ni femna, homes ni femnas. Tit. de 1059.

Si homme ni femme, hommes ni femmes. 

Dis mal de las femnas e d'amor. V. de Marcabrus. 

Dit mal des femmes et d'amour. 

De home sout e de femenas veuvas.

(chap. De home solt (solté) y de femelles viudes.)

V. et Vert., fol. 18.

D'homme libre et de femmes veuves.

Non deu forsar vezoa o alcuna femena de penre marit.

Statuts de Montpellier de 1204. 

Ne doit forcer veuve ou aucune femme de prendre mari.

ANC. ESP.

A esta buena femna quitala d' est dolor.

(MOD. A esta buena mujer quítala, líbrala de este dolor.)

V. de S. Domingo de Silos, cop. 301. 

Una femna flaquiella è prennada.

(MOD. Una mujer débil, debililla, flaquilla, y preñada.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 437.

ANC. CAT. Femna, fembra. ESP. MOD. Hembra. 

PORT. Femea (chap. Femella, femelles). IT. Femina, femmina.
(ESP. Fémina.)

3. Femenege, s. m., chaleur, appétit de la femelle pour le mâle.

Li feme son desiron,

E 'l femeneges si 'lls destrenh.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Les femelles sont désireuses, et la chaleur ainsi les presse.

4. Femel, adj., féminin. 

Fig. Lo vers dey far en tal rima,

Mascl' e femel, que ben rim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers dey.

Je dois faire le vers en telle rime, masculine et féminine, qui rime bien.

Son masculinas o femelas.

(chap. Són masculines o femenines. Se referix a les paraules, y a les rimes que se féen en estes paraules al antic chapurriau.)

Leys d'amors, fol. 50.

Sont masculines ou féminines.

Subst. Las femellas so plus frevols et de peior conplexio.

Eluc. de las propr., fol. 235.

(N. E. chap. Les femelles són mes debils, fluixes, y de pijó complexió.

Hoy en día si dices o escribes esto en España te puedes enfrentar a cargos ante un juez, una jueza o un@ juece. La imbecilidad de los rojos, las rojas y les rojes o roges no tiene límites, pero sólo cuando pueden cobrar por ello, o hay elecciones.)

Les femelles sont plus faibles et de pire complexion.

5. Femil, Femenil, Feminil, adj., féminin, de femme, de femelle.

Qui en loc femil

Cuia feltat trobar.

Pierre de Bussignac: Pus lo dolz. Var.

(N. E. Otra variante que aparece más arriba es feminil.)

Qui croit trouver fidélité en lieu féminin.

Feminis es aquel que perte a las causas feminils solamen.

Gramm. provençal.

Le féminin est celui qui appartient aux choses féminines seulement.

Autr' avoleza femenil

Que nais d' enuec.

Lanfranc Cigala: Escur prim. 

Autre méchanceté féminine qui naît d'ennui. 

ESP. Femenil. PORT. Feminil. IT. Femminile.

6. Femenin, Feminin, adj., lat. femineus, féminin.

Mots femenis pauzatz

En verses bos e grazitz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Mots féminins placés en vers bons et agréés.

Las unas son masculinas et las autras femininas. Gramm: provençal.

(Chap. Les unes són masculines y les atres femenines.

N. E. Cualquier niño de primaria en Cataluña vería que la gramática provenzal es muy parecida a la que escribió en castellano Pompeyo Fabra. La manipulación del IEC y otros medios ha logrado que en Cataluña, Valencia, Baleares y Aragón se crea que lo que se habla y escribe es una lengua propia, muy diferente de la occitana, que desconoce la mayoría, y además que esa “macrolengua” - dialectillo como mucho - engloba a la lengua valenciana, mallorquina, y al chapurriau; poco falta para que se fagocite a sí misma, l'occitan actual, porque el catalanismo tiene muchos idiotas a su servicio, pagados o no. Pobrecicos, el día que abran algún libro no manipulado, incluidos los que están en Internet disponibles para todo el mundo que los pueda leer.)

Les unes sont masculines et les autres féminines.

Subst. Feminis es aquel que perte a las causas feminils solamen.

Gramm. provençal.

Le féminin est celui qui appartient aux choses féminines seulement.

CAT. Femeni. ESP. Femenino. PORT. Feminino. IT. Femminino. (chap. femenino, de femella, femení, femeninos, femenins; de mascle, masculino, masculí, masculinos, masculins.)

7. Feminal, adj., féminin, de femme.

Cara virginenca et feminal.

(chap. Los catalanistes són capasos de díli a la mes puta del Matarraña que es matarranyenca, amb cara virginenca. No sé per qué no u va escriure Desiderio Lombarte als seus poemes.)

dos añs treballán sense cobrá a La Venteta

Eluc. de las propr., fol. 35.

Visage virginal et féminin.

ANC. ESP. Feminal. PORT. Femeal. IT. Femminale.

8. Enfeminar, Efeminar, v., efféminer.

Part. pas. La Escriptura apella aytals homes enfeminatz.

V. et Vert., fol. 70.

L'Écriture appelle de tels hommes efféminés.

Hom castrat... torna efeminat.

(chap. Un home capat... se torne afeminat.)

Capo es gai per defauta de testilhs efeminat.

(chap. Un capó es un gall afeminat per falta de testiculs: collons. 

Conec a bastans capons; a Beseit tenim lo toll de capons, a La Peixquera, un tros del riu Ulldemó - al que alguns li diém Bulldemó.)

Eluc. de las propr., fol. 59 et 146.

Homme châtré... devient efféminé.

Chapon est un coq efféminé par défaut de testicules.

ANC. CAT. ANC. ESP. Efeminar (MOD. afeminar). PORT. Effeminar. 

IT. Effeminare. (chap. Afeminá, afeminás.)

9. Profema, s. f., prude-femme, femme vertueuse, honnête.

Prosomes e... profemas.

(chap. Prohomens y... prodones, profemelles. En o sense guionet, es lo mateix. Als textos antics trobaréu moltes vegades pro, probo, probi homines.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K., 867.

Prud'hommes et... prudes-femmes.

10. Profemnia, s. f., prufemmie, vertu, honnêteté de la femme.

Dictio composta coma profemnia.

Leys d'amors, fol. 55.

Mot composé comme prufemmie.

domingo, 30 de julio de 2017

catalán, dialecto , provenzal


catalán, dialecto , provenzal

catalán, dialecto , provenzal





1º ” En el año  1492  el andaluz Antonio de Nebrija publicó la primera gramática de una lengua que procedía del latín: era la Gramática de la Lengua Española o Castellana.

2º En esa misma fecha la lengua que actualmente conocemos como catalán no pasaba de ser uns DIALECTO del LLEMOSÍ o PROVENZAL, que además se dividía en 7 variantes que carecían de gramática .

3º En 1933, es decir 411 años más tarde de la Gramática Española de Nebrija , un químico catalán metido a filólogo llamado Pompeyo Fabra se inventó la primera gramática catalana sobre la base  del DIALECTO BARCELONI : el CATALÁN quedaba a sí conformado como un dialecto de un dialecto .

4º Precisamente porque el catalán no pasa de ser un dialecto, el mismo poeta Bonaventura Aribau señala hasta 5 veces en su Oda a la Patria que: “él escribe el “lemosín”  y no en catalán .

5º . Este caracter lingüísticamente menor del catalán explica que el castellano o español fuera ya lengua común en Cataluña (en realidad, la Marca Hispánica) durante la Edad Media.

6º No deja de ser  significativo al respecto que autores catalanes como Montané, Desclot, Luis de Requesens o Juan Boscán utilizaran de manera preferente el castellano en lugar de ese DIALECTO del PROVENZAL, Llemosi, y que ahora denominamos catalán

http://fonoteca.esradio.fm/2011-02-11/editorial-de-cesar-vidal-el-nacionalismo-catalan-23498.html

DEFINICIONES HISTÓRICAS del NEOCATALÁN

DIALECTO del PROVENZAL

 24 DEFINICIONES de FILÓLOGOS , HISTORIADORES y LINGÜISTAS EXPERTOS:

La vergonzante SUPLANTACIÓN de nuestra HISTÓRICA LENGUA VALENCIANA por “el infame e infecto dialecto barceloní” que está ejecutando ese FOSIL de la anti_Lingüistica Moderna , que es la AVL (Academia anti Valenciana de la Lengua-panocha) , bajo del patrocinio de la , también antivalenciana , Consellería d´Educació queda en evidencia con estas definiciones históricas:

1). Padre de la Romanística y creador de la Gramática Comparada , filólogo alemán Frederick Diez: “el Provenzal se extiende particularmente en Cataluña” (“Grammaire des Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascón, provenzal, languedociano son dialectos romances”.
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Christian_Diez

2). Filólogo suizo-alemán Meyer Lübcke: “el catalan..,que no es más que un dialecto del Provenzal”(Grammaire des Langues Romanes” .Paris.1890. pág.13).

3. Químico Pompeyo Fabra, creador del neo_catalaní en sus laboratorios fabrinos tomando como base el “dialecte barceloní” (1907): “de los diferentes dialectos.. el catalán se convertirá en una variante más de la Lengua Occitana reencontrada” (Revista “Oc”.1936).

4. Catalán Pare Batllori, doctor honoris causa por 11 universidades catalanas (y algunas catalencianas “fidelizadas”) :“el catalán de Barcelona que se está enseñando en Valencia, es un dialecto infame e infecto” (discurso en Universidad de Gerona.1.11.1992) ????? No lo trobo.

5. Cura mallorquín Mosen Alcover ( Mallorca .1913), inventor-gestor del 1er Congreso de la Lengua Catalana: ”¿Qué derecho tiene el dialecte barceloni .. ante el valenciano?¿no es tal vez crear un centralismo lingüístico” (“Geografia Gral.del Reino de Valencia”.!956) dicho cuando en 1913 se votaban las nuevas “normas fabrinas”del laboratorio del químico Pompeu Fabra, fabricante del actual neo_catalán.

6. Autor catalán Martí de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” 1964:“La literatura trobadoresca , en el seu prop sentit , és l´escrita en llengua provençal ” ..“Els primers poetes cataláns de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en PROVENÇAL … “ (segles XII y XIII ) , (pág. 21) .(Entre otras cosas porque Cataluña no existió como entidad unificada hasta 1521 cuando Carlos I nombró Virrey de Cataluña al Arzobispo de Tarragona, Don Pedro Folch de Cardona . Durante los siglos XII y XIII en la actual Cataluña solo existían los marcahispanistas de la Marca Hispánica feudatarios de los reyes francos hasta el Tratado de Corbeil en 1258 cuando pasan a feudatarios del rey de Aragón Jaime I ). Les “Homilies de Organyá”, como reconoce Martín de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” (Tomo I) estaban escritas en dialecto PROVENZAL, igual que todo el material literario datado en esos orígenes , porque en aquellos momentos lo único que existia era el dialecto PROVENZAL DEL QUE DERIVAN TODOS LOS DIALECTOS CATALANES , entre ellos el “infame e infecto dialecto barceloni” (neo_catalaní actual) como lo define el erudito y humanista catalán Padre Batllori , 12 veces Dr Honoris Causa por universidades catalanas y valencianas. Hasta los mismos eruditos catalanes lo reconocen.

7. Filólogo J. Mª Guinot (Castellón): “prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el més impur de tots”..(“Qüestions de Llengua”.Real Academia.Cult.Valenc. Serie Filológica.1990).

8. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “fue la imposición politica ..del dialecto barceloní del químico Fabra, traido desde Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911)“, (“Faltas ortográficas catalanas”LP.19.06.1997).

9. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “No vaya el lector a creerse que la ortografia que quiso imponerse a los valencianos desde la “Catalunya Vella y la Catalunya Gran” – uso la terminologia imperial del hitleriano Prat de la Riba 1907 fuera un camino de rosas para ellos mismos, ni antes ni después del engaño de las mal llamadas “normas del ´32” …….. acabaron en la imposición política y dogmática no de la ortografia sino de todo un ARTIFICIOSO DIALECTO BARCELONI tardio y personal del indeciso químico Pompeu Fabra (1913 ), traido de Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911) , tras humillar y eliminar los conocimientos fillológicos, lexicos y gramaticales y laboriosas encuestas con transcripción fonética de Fullana (valencia) y Alcover ( Mallorca), juntos y por separado en largos recorridos y con más de 30.000 fichas misteriosamente desaparecidas en la confección (o mejor, corrección posterior) del “ Diccionari Catala, Valencià , Balear…” ) (“Faltas ortográficas catalanas” LP.19.06.1997).

10. Historiador y humanista Menéndez y Pelayo: “Hasta muy entrado el siglo XV , en Cataluña los versos se componían en PROVENZAL”

11. Filólogo Morel Fatio: “el catalán es una mera variante del provenzal porque los habitantes galos de Septimania y los de la Marca Hispánica hablaban la misma lengua PROVENZAL”.

12. Toda la producción de los poetas considerados los precursores del catalán : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENZAL (“Historia de España” de Gallach . Barcelona.1935)

13. El acreditado Historiador Pedro Aguado Bleye en su obra : “Historia de España” : “La poesía erótica de los trobadores provenzales fue imitada en Cataluña en los siglos XIII y XIV”.

14. El filólogo y lingüista catalán Antoni Badia Margarit, rector de la Universidad de Barcelona, dejó escrito en su Gramática Histórica Catalana (1952): “No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas con personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente” ( “Gramática Histórica Catalana ” . 1952).

15. “Cataluña quiere imponer la lengua de Pompeu Fabra (dialecto barceloní) en Valencia por fanatismo” Catedrático de Lingüística Francisco Rodriguez Adrados (Valencia Hui.28.02.2008)

16.  “Wilhelm Meyer-Lübke, siguiendo a su maestro el filólogo alemán Friedrich Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, …”

Lübke adoptó  una posición polémica en cuanto a la lengua catalana. Siguiendo a su maestro Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, donde dice: “En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal….” (p. 14). Sin embargo, cambió este juicio en 1925, después de ser nombrado “Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona”  y haber sido “onerosamente fidelizado”  por  la burguesia nacionalista catalana : fue entonces cuando empezó a  utilizar generalizadamente el nombre de “lengua catalana”, pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático catalá-valenciá-balear.

Esta nueva denominación fue invalidada por el reputado gramatista y filólogo Menendez Pidal en su obra “Gramática Histórica” (Madrid.1977)  donde demostró la falta de rigurosidad  de Meyer Lübke a la par que reconocía la independencia idiomática de la LENGUA VALENCIANA: “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos”.

17. (1872) Siguiendo la definición del Padre de la Romanística Friedrich Díez, MAYANS I SISCAR también afirmaba en 1873 que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid, 1873). El “lemosín” (dialecto hablado en Limoges -Francia)  era  el término  incorrectamente usado ya por los escritores de la  Ilustración del siglo XVIII  para suplantar la definición histórica de LENGUA  VALENCIANA.

18. ”El catalàn es, en lo esencial,  una dependencia del Provençal” (Filólogo alemán Gerhard Rohlfs. Munich ,1986 ).

19. Martí y Gadea destacaba la singularidad de “La Ilengua valenciana, per la riquea de veus,  modismes y gracia (…) superant a la catalana” (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.

(http://perso.wanadoo.es/rgmoya/cuandocataluna.htm)

20. Francisco Giner Mengual , profesor de lingüística de la Universidad de la Sorbona (París):
Inventar una lengua equivale a lengua artificial…Esa es la lengua que se inventó Pompeu Fabra tomando de aquí un poco y de allá otro poco pero siguiendo la pauta de la lengua barcelonina”... (“Cartas destapadas” LEVANTE emv22/12/1982):

21. Ramón Miquel y Planas en su conocida novela:” “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana.1918) se manifiesta abiertamente contrario al neocatalaní de Pompeu Fabra al  que denomina despectivamente  “llengua badalonina”.

22. Mossen Alcover, lingüista mallorquín, opinaba así del “dialecte barceloní” (neocatalaní): «dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no te per a on agafarlo… un desbarat ferest no sols des del punt de vista lingüístic, sino des del punt de vista polític»

23. Sanchis Guarner se lo recriminaba a Fuster: «Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una altra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar».

24. Mourelle de Lema, Catedrático de Romanística .Universidad de Madrid.:

“Si nos fijamos en lo que ocurría en Cataluña, observaremos que hasta Arnau de Vilanova ( valenciano) y Raimundo Lulio (mallorquín) , que nacieron por los mismos años (el valenciano en 1238 y el mallorquín en 1235), no hay un solo autor que escriba en lo que pudiera denominarse catalán, es decir, no hay mas que trovadores y estos empleaban una lengua de origen galo (el provenzal)” .

POR EL CONTRARIO … : CONFESIÓN CATALANA del EXPOLIO de la LENGUA VALENCIANA :

El erudito catalán Ramón Miquel i Planas, gran estudioso de nuestro clásicos valencianos, confesaba con honestidad en 1905:

“Visto el caso (de la lengua) desde Cataluña , no cabe duda de que , cuando más extremen los valencianos las pretensiones de autonomía de su variedad idiomática , frente al catalán (dialecto barceloní), mayor necesidad hay por nuestra parte de reivindicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la franja levantina de la península con las Islas Baleares …” ” privar a Cataluña y a su literatura de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época “..” sería dejar nuestra ... literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún: sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo, porque en ningún otro momento antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los RoIç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull , a los Fenollar y a otros cien más” .. (Prólogo del “Cansoner Satíric Valenciá dels segles XV i XVI”.1905) . Para Miquel i Planas todos los males de la “Revolució” venían de la “reforma lingüística fabriana”  (del químico Pompeu Fabra) .

Y TODOS ellos son AUTORES VALENCIANOS (nunca catalanes) que dicen en sus textos : “Estoy escribiendo en mi LENGUA materna VALENCIANA

Por el contrario, la histórica LENGUA VALENCIANA : “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos” . Menéndez Pidal (1 y 2)

Y más de  MIL citas y documentos históricos testimoniales en :
“CRONOLOGÍA HISTORICA de la LENGUA VALENCIANA” de Mª Teresa Puerto (Diputación de Valencia .2007) ISBN 9788477954705

https://laverdadofende.blog/2013/01/21/el-catalan-es-un-dialecto-del-provenzal/

miércoles, 30 de mayo de 2018

Lo Tresaur dau Felibritge, Mistral, DICTIONNAIRE PROVENÇAL - FRANÇAIS

Aquí tos dixo informassió sobre Mistral, les seues obres, y sobretot lo dicsionari  Lo Tresaur dau Felibritge y varians, aon está la paraula ocsitana champouirau, chapurriau.

Lou tresor dou Felibrige : Dictionnaire provençal-français,
Frédéric Mistral



Broché , Editeur : Editions des Régionalismes (7 novembre 2014) Collection : Occitania e gas Langue: Français ISBN-10: 2824004398 ISBN-13: 978-2824004396

https://archive.org/details/loutrsordufelibr01mist

(Se pot descarregá en pdf. Lo txt lo hay descarregat, afegixco lo que falte y corregixco. Escomense lo llibre a la página 11 del pdf,
a ma : Mistral, Fréderic)


LOU TRESOR DÓU FELIBRIGE

ou

DICTIONNAIRE
PROVENÇAL - FRANÇAIS


TOME I

(salta página, 12. Sello : Library sep 3 1974 University of Toronto.
A mano : PC 3376 M7 V, I)


AIX - EN - PROVENCE (
los guiones están separados de las palabras)
IMPRIMERIE VEUVE REMONDET - AUBIN

- Empremarié Felibrenco -

COUS MIRABÈU, 53.
(A mano : 20041 / 22/12/91)

AU MIEJOUR

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mistral

origen terme chapurriau

Josèp Estève Frederic Mistral o pus rar Frederic Mistrau (Malhana, 8 de setembre de 1830 - 25 de març de 1914) foguèt un escrivan e lexicograf occitan de Provença. Se revelèt d'ora, tre sei 24 ans, un dei grands menaires istorics dau renaissentisme occitan e a l'encòp un dei creadors d'un dei movements mai importants per lo reviure de la lenga, lo Felibritge.

Lo Tresaur dau Felibritge, Mistral, DICTIONNAIRE PROVENÇAL - FRANÇAIS
Per encausa de la riquesa e de la qualitat de sa produccion e subretot per son òbra màger Mirèlha, (Mirèio) recebèt lo Prèmi Nobel de Literatura en 1904 amb l'escrivan espanhòu José Echegaray. Après una recèrca prefonda dei mots de la lenga d'òc dins tota la geografia occitana, escriguèt entre 1878 e 1886 lo Tresaur dau Felibritge, qu'es encara actualament lo diccionari mai complet de la lenga occitana.
Frederic Mistral nasquèt en 1830 dins una familha de proprietaris agricòlas amonedada que viviá au Mas dau Jutge, a Malhana , Maillane. Son paire Francés Mistral, sortit d'una vielha familha de Sant Romieg, i possedissiá fòrça tèrras e quand faguèt sei 57 ans se maridèt amb Adelaïda Polinet, filha dau cònsol de Malhana, que venguèt sa segonda femna e que seriá la futura maire de Frederic. 

Frederic anèt pas a l'escòla avans nòu ans e s'impregnèt de contunh de l'occitan que se parlava per la campanha. Lei sieus estudis foguèron malaisats au començament que quauqueis escolans se trufavan de son accent e de son biais pagés, pasmens s'interessèt puei ais estudis, mai que mai a la poesia e s'assagèt a la traduccion en provençau d'una eglòga de Virgili. Anèt au Licèu Dupuy a Avinhon ont Josèp Romanilha èra mèstre d'estudis; Romanilha agiriá puei coma una mena de mentor e d'amic en l'encoratjant a escriure e a estudiar l'occitan



Estatua de Frederic Mistral a Arle
Estatua de Frederic Mistral a Arle

En 1847 recebèt lo Bachelierat a Nimes e tornèt a Malhana. Entamenèt un poèma de quatre cants que se sonava Lei Meissons que se publiquèt pas alora (mai que foguèt représ pus tard dins Leis Isclas d'Aur) - Isclo -. Escriguèt tanben a l'encòp quauquei poèmas republicans en francés. Faguèt puei d'estudis de drech a Ais de Provença (de 1848 a 1851) abans de s'avodar completament a l'escritura e a la lenga d'òc

Lei sieunei primierei poesias publicadas apareguèron en 1852 dins un recuelh de poèmas, Lei Provençalas, editat per Romanilha

En aqueu temps seis opinions politicas èran favorablas ai republicans mai amb lo pas dau temps vendrián mai moderadas e mai contràrias a son ideologia iniciala. En 1855, a la mòrt dau paire, s'installèt amb sa maire dins lo centre de Malhana.


En 1854, per tau de donar de vam ai letras occitanas creèt lo Felibritge (en grafia mistralenca: ) a Fòntsegunha amb d'autrei poètas occitans

Teodòr Aubanèu, Josèp Romanilha, Ansèume Matieu, Pau Giera, Anfós Tavan e Joan Brunet

L'espelida de Mirèlha en 1859 consagrèt Mistral coma un dei poètas màgers de la renaissença de la lenga d'òc, amb un ressòn que passèt lei frontieras dau país, e se ganhèt ansin leis elògis dau poèta francés Alphonse de Lamartine. L'escrivan, dei mai apreciats dins leis auteis esfèras parisencas, faguèt una promocion intensa de l'autor de Malhana que se vegèt lèu convidat a venir a París.


Dins la capitala francesa lo recebèron amb estrambòrd e venguèt un dei personatges pus presats dei cercles literaris. Lo sieu cap d'òbra venguèt una opèra, mesa en musica per Gounod e la primiera representacion se faguèt a París en 1864. Tornèt puei en Occitània per i escriure Calendau que se publiquèt a Avinhon dos ans puei. Aquela òbra suscitèt de controvèrsias que quauquei critics, coma per exemple lo jornalista Eugèni Garcin, acusèron Mistral de crear de discòrdias entre lo nòrd e lo sud de França.
En 1865 aculhiguèt en cò sieu lo poèta catalan Víctor Balaguer, exiliat en Provença per encausa de sa participacion a la conspiracion dau generau Prim, que pus tard lo deviá mercejar d'aquel acuelh en li fasent present d'una copa d'argent, origina de l'imne provençau Copa Santa <Coupo Santo>, escrich per lo quite Mistral.



Lou tresor dou Felibrige, provençau français

Mai tard fondèt lo Musèu Arlatenc (<Museon Arlaten>) a Arle (que s'inaugurèt en 1899), aconselhat per l'etnograf de tria lo doctor Marinhan, amb la tòca de bastir un musèu que poiriá preservar lei tradicions provençalas e gràcias a l'argent que li portèt lo Prèmi Nobel de Literatura, poguèt crompar lo palais actuau per l'assostar.
Lo prestigi de Mistral cresquèt mai e mai fins a tau ponch qu'en octòbre de 1913 lo president Poincaré venguèt vesitar Mistral. Arribat amb lo tren, s'arrestèt en gara de Graveson e aqueu 14 d'octòbre convidèt lo poèta e escrivan occitan a dinnar amb eu dins lo vagon dau president.
Deviá morir l'an seguent, lo 25 de març de 1914 a Malhana.
Son òbra capitala es Mirèlha (en grafia mistralenca: <Mirèio>), que li demandèt 8 ans d'esfòrç. Mirèlha cònta d'un biais epic l'amor d'un jovent, Vincenç, e d'una joventa, Mirèlha. Aquela istòria es comparabla a aquela de Romieu e Julieta, ça que la lenga occitana baila una riquesa pus granda au tèxt, en mostrar la fòrça dei sentiments.
Mistral a escrich Lo Tresaur dau Felibritge <Lou Tresor dóu Felibrige> (1878-1886), que rèsta uei lo jorn lo diccionari mai ric de la lenga occitana, e un dei pus fisables per la precision dei sens, e en generau un dei pus rigorós en lexicografia. Es un diccionari bilingüe occitan-francés, en dos grands volums, englobant l'ensems dei dialèctes d'òc, catalan comprès, e en grafia mistralenca.
Mistral, firma, signature

  • 1854 Lei Meissons
  • 1859 Mirèlha <Mirèio>
  • 1867 Calendau <Calendau>
  • 1867 Copa Santa <Coupo Santo>
  • 1876 Leis Isclas d'Aur <Lis Isclo d'Or>
  • 1879-1886 Lo Tresaur dau Felibritge <Lou Tresor dóu Felibrige>, diccionari occitan-francés
  • 1884 Nerta <Nerto>
  • 1890 La Reina Joana <La Rèino Jano>
  • 1899 Lo Poèma dau Ròse <Lou Pouèmo dóu Rose>
  • 1906 Memòrias e racòntes <Memòri e Raconte>
  • 1910 Traduccion de la Genèsi <la Genèsi>
  • 1912 Leis Olivadas <Lis Óulivado>

La rüssida de Mistral foguèt tant importanta que la sieuna òbra lèu passèt lei termieras de l'estat francés e se comenta qu'inspirèt d'autors fòrça celèbres coma Jacint Verdaguer. Ansin, aguèt quauqueis uns dei sieus libres traduchs dins d'autrei lengas.
En anglés:
En italian:
En espanhòu:
En alemand:
En ucraïnian:




1° Tous les mots usités dans le Midi de la France, avec leur signification française, les acceptions au propre et au figuré, les augmentations et diminutifs, et un grand nombre d'exemples et de citations d'auteurs ;
2° Les variétés dialectales et archaïques de chaque mot, avec les similaires des diverses langues romanes ;
3° Les radicaux, les formes bas-latines et les étymologies ;
4° La synonymie de tous les mots dans leurs divers sens ;
5° Le tableau comparatif des verbes auxiliaires dans les principaux dialectes ;
6° Les paradigmes de beaucoup de verbes irréguliers et les emplois grammaticaux de chaque vocable ;
7° Les expressions techniques de l'agriculture, de la marine et de tous les arts et métiers ;
8° Les termes populaires de l'histoire naturelle, avec leur tradition scientifique ;
9° La nomenclature géographique des villes, villages, quartiers, rivières et montagnes du Midi, avec les diverses formes anciennes et modernes ;
10° Les dénominations et sobriquets particuliers aux habitants de chaque localité ;
11° Les noms propres historiques et les noms de famille méridionaux ;
12° La collection complète des proverbes, dictons, énigmes, idiotismes, locutions et formules populaires ;
13° Des explications sur les coutumes, usages, mœurs, institutions, traditions et croyances des provinces méridionales ;
14° Des notions biographiques, bibliographiques et historiques sur la plupart des célébrités, des livres ou des faits appartenant au Midi.

Frédéric Mistral (MaillaneProvenza, 8 de septiembre de 1830 - Marsella, 25 de marzo de 1914) fue escritor francés en lengua occitana.

Frédéric Mistral (Maillane, Provenza, 8 de septiembre de 1830 - Marsella, 25 de marzo de 1914)

Nació en una familia rural acomodada. Sus padres se llamaban François Mistral y Adélaide Poulinet. Empezó a ir a la escuela bastante tarde, a los nueve años. Entre 1848 y 1851, estudia derecho en Aix-en-Provence y se convierte en defensor de la independencia de la Provenza y sobre todo del provenzal, "primera lengua literaria de la Europa civilizada".

De vuelta a Maillane, Mistral se une al poeta Joseph Roumanille (Roumanilha, en occitano), y ambos se convierten en los artífices del renacimiento de la lengua occitana. Juntos fundan el movimiento del félibrige, que permitió promover la lengua occitana con la ayuda de Alphonse de Lamartine: este movimiento acogerá a poetas catalanes expulsados de España por Isabel II. Con su obra, Mistral rehabilita la lengua provenzaloccitan, llevándola a las más altas cimas de la poesía épica:
la calidad de esta obra se consagrará con la obtención de los premios más prestigiosos. Se dedicó a trabajar recopilando desde su masía para redactar un diccionario y textos de canciones.

Su obra principal fue Mirèio (Mireia) a la que dedicó ocho años de esfuerzos. La publicó en 1859. En oposición a lo que hubiera sido la ortografía habitual, que debiera haber sido Mirelha, Mistral debe ceder a la imposición de su editor, Roumanille, y optar por una grafía simplificada, que desde entonces se llama "mistraliana", en oposición a la grafía "clásica" heredada de los trovadores.

Mireia cuenta el amor de Vincent y de la bella provenzal Mirèio. Esta historia es equiparable a la de Romeo y Julieta, aunque la lengua occitana aporta una mayor riqueza al texto al mostrar la fuerza de los sentimientos, sobre todo oralmente con el acentoCharles Gounod hizo una ópera, Mireille, con este tema en 1863.

Otras obras:

Además de Mireio, Mistral es autor de CalendalNerteLis isclo d’or ("Las Islas de Oro"), Lis oulivado ("Las olivadas"), El poema del Ródano, obras todas ellas que sirven para que se le considere el mayor de los escritores en lengua provenzal. Lengua occitana, provenzal como dialecto de la lengua occitana.

Mistral recibió el Premio Nobel de Literatura en 1904 junto a José de Echegaray. Con el importe del premio creará el Museon Arlaten en Arlés.

Casado con Marie-Louise Rivière, no tiene hijos y muere el 25 de marzo de 1914 en Maillane (arriba pone Marsella). 

Obras:

Mireio (Mireya) (1859), Calendau (1867), Lis isclo d’or (La isla de oro) (1875), Nerto (1884), relato, La reino Jano (La reina Juana) (1890), drama, Lou pouemo dou rose (1897), Moun espelido, Memori e Raconte (1906), memorias, Discours e dicho (1906), La genesi, traducho en prouvençau (1910), Lis oulivado (1912), Lou tresor dou felibrige (1878-1886), Proso d’Armana, póstumos 1926-1927-1930.

Curiosidades:

Su apellido fue tomado por la escritora chilena Gabriela Mistral como seudónimo. 

Actualmente, Frederic Mistral es también una escuela en Barcelona.
En Barcelona también tiene una avenida dedicada, l'Avinguda de Mistral.