El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

Codoñera membrillera gente de poca razón, socarraron un tocino pasando la procesión.

Dicho de Torrecilla de Alcañiz.

(Lástima que no fuese el presidente de la Ascuma, que parece un tocino.)

Lo teu poble o lloch o lloc (locum), Tomaset, Tomás, (o Tomàs), 
La Codoñera, es un dels llochs aon mes resistensia fiquen al dialecte occitan catalan, encara que tú, Arturico Quintanilla y Fuentecica (de Barchinona, afincat al teu poble), José Miguel Gracia Zapater (del lloch), faiguéu lo contrari, panfletá pel dialècte occitan catalan.

Thomas, vos c' anar soliatz ab lairos,

Panan bueus e bocx, cabras e moutos,

Porcs e galinas et aucas e capos,

Eratz glotz e raubaire,

Digas vostre veiaire:

Qual mestier es plus aontos,

D' esser joglar o laire?

Tú que díes que treballabes a la Comparativa y cantabes en chapurriau (be u saben los del teu poble) después te has fet catalanista.
Mol be, defén el català post Pompeyo Fabra, pero no te enfrentos al chapurriau, només pedrás lo tems, y ya no ten deu quedá mol.

Champouirau, del llibre de Mistral, en ocsitá.

Escena XI

DICHOS, MARÍA y ANTÓN por la izquierda. Después GALÁN (oculto).

Antón. ¡Hola, maño!... Tanto güeno po esta casa.

Cavila. Hola, Antoñejo.

María. Adiós, tío Cavila.

Antón. (A Serafín.) ¿Y tú tan reondico?

Serafín. ¡Je!...

María. Sentaros, sentaros.

Antón. (A Valentina.) Chacha; sácate la retacía y el chapurriau, que tomen una copica.

Valentina. Voy.

Cavila. Que no se incomode. 

María. No es incomodo.

Valentina. (Que saca lo pedido y sirve.) ¡Qué va a ser! (Al tío Cavila.) ¿De cualo?

Cavila. De éste. (Le sirve Valentina.) 

Valentina. (A Serafín.) ¿Y tú, salao?

Serafín. Metá y metá. Más metá de éste que del otro.

Valentina. Tiés güen gusto. (Le sirve.)

Serafín. ¿Ti tiembla el pulso?

Valentina. ¡De vete a tú!...

Antón. (Bebiendo. A Cavila.) ¿Qué te paice?...

Cavila. ¡Qué güeno es!... ¡Y qué juerza tié el ladrón!... Yo tamién hago un chapurriau que no tié parecido.

Antón. ¿Que no?

Valentina. Este lleva metá de anís y metá de arrope.

Cavila. Hombre, tamién hago yo un arrope que no hay otro que se le iguale. 

Antón. ¿Que no?

Valentina. (Mirando a su padre.) ¡Dice que no! Nosotros lo hacemos del mosto mejor. Este es de la viña moscatel.

Cavila. Pos no será tan majo como el de la mía del Pizarral.

Antón. ¿Que no? 

Valentina. Padre, dice que no... 

Cavila. Miá tú que da un vinico claretico, claretico como agüica dorada; pero anda, anda, metete con él, que no tendrás frío, no.

Antón. (Irónico y molesto.) ¡Tú siempre tiés de lo mejor en to!

Valentina. Se lo fegura él.

Cavila. Es que se pué prebar. Díselo a unos franceses que vinieron por vinos esta Sanmiguelada, que al pronto paicía que lo tomaban a broma, y luego no hacían más que icir, le li, le li... que creo que es que pedían la cama.

Valentina. Pos a un inglés que prebó del nuestro tuvieron que llévaselo en una pollera, pa que no se matara po el camino.

Antón. Conque compara.

María. Güeno, güeno; dejase de peleas y no metamos la burra en las coles, y amos a lo que estamos, que es lo e los chicos, ¿no sus paice?

Serafín. Mejor será.

María. Eso digo yo.

Antón. ¡Por mí!... El es el que tié que escomenzar. 

Cavila. Güeno, pos ya sabís que yo soy el tutor de éste... Y como tú m’ has dicho que no verías con malos ojos que tu chica... amos... y éste... me dijo que viniera a iciros... pos... pos vusotros diráis...

María. Yo por mí no digo na; pero sí digo que a ver lo que icen ellos, que son los interesaos.

Antón. Claro... por más que mi chica, lo que yo le diga... Pero amos.

Cavila. Pos éste, cuando m’ ha hecho dar este paso...

Serafín. ¡Je!...

Antón. (A Serafín.) ¿Quié icirse que tú... quiés a la Valentina? 

Serafín. ¡Más que el enterraor a las pestes!

María. (A Valentina.) ¿Y tú qué ices a esto?

Valentina. Pos eso tamién... que yo... pos... al preguntale a una... no sé si me esplico... 

Antón. ¡Repacho!... Como esplicate... no creas que mucho... ¿Quié icise que tú quiés casate con éste... no?

Valentina. Yo querer... amos... una cosa es querer... y otra... pero amos... ¿qué va a icir una?

Antón. Güeno... en resumidas cuentas... ¿Tú lo quiés pa marido?

Valentina. Hombre, yo... como querelo pa marido... no es que vayamos a icir una cosa ni otra... pero ustés s’ harán cargo...

Antón. ¡Idiós!... ¡Esvanza d’ una vez a ver si te entendemos, porque yo... 

Valentina. ¡Pos me paice que hablo bien claro!... Y como yo tengo palabra, pos digo, lo dicho y na más.

Cavila. Güeno, pero ¿qué es lo que has dicho?

Valentina. Pos eso... porque claro... una no sabe hablar de estas cosas... y una... ustés s’ harán cargo.

María. Güeno, pos en vista de lo satisfatorio del resultao... ahí sus quedáis. (Vase.). 

Cavila. Hasta dispués. 

La maña de la mañica, sainete de costumbres aragonesas en un acto y en prosa. Carlos Arniches Barrera, 1866-1943.

(descargar en pdf y otros formatos)

Del llibre de Loís Alibèrt: 

gramatica occitana segon los parlars lengadocians

Lo nostre grupo, yo parlo chapurriau, a facebook, continuará luchán pel chapurriau, pera que no lo faigáu malbé en la vostra subnormalització y la vostra ideología catalanista.

CHAPURRIAU es lo nom que natros volem per a la nostra llengua, parlada y escrita. No asseptem varians com xapurriau, xampurrejar.

Lo nom sientífic y ofissial de catalá no mos interesse.

Vatros escribiu y parléu com tos vaigue be. Si tan democratics foreu com voléu que siguen los demés, mos dixaríeu en pas, escribín y parlán lo nostre chapurriau.

No tenim ni tindrem cap vergoña de fe aná este nom, pero sí mos fa vergoña que mos diguen catalans, que parlem catalá, o que escribim mal lo catalá.

Tots los chapurriaus son de Aragó, son aragonesos.

Escriurem en la ortografía del chapurriau; 
si tos fan mal los ulls, a la farmassia aon treballe lo apothecari catalanista y cantán de Los drapets bruts, Alejandro Romé i Saltarribassos, marqués de Agarrapepinillos, y an algunes drogueríes podeu trobá colirio.

Sou mol cansinos en lo de chapurrear y la RAE,
chapurriau no existix a la rae, sou com una mosca collonera.

La palabra chapurriau no está registrada en el DPD. Las que se muestran a continuación tienen formas con una escritura cercana.

• chapurrar.
• chapurrear.

origen terme chapurriau

Viles i gents, columna del dialecte català a La Comarca:

http://www.heraldo.es/noticias/cultura/el_cantautor_tomas_bosque_pone_fin_tres_decadas_silencio.html

http://www.lafranja.net/?s=Tomàs+bosque

http://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi/?p=144108

https://vilesigents.wordpress.com/2014/10/24/recordatori-de-setze-difunts/

http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=2517

Tomás Bosque Peñarroya (La Codoñera, 27 de abril de 1948) es un cantautor español perteneciente al movimiento de la Nueva Canción Aragonesa, siendo, junto con Antón Abad, uno de los referentes de la canción aragonesa en dialecto catalán, aunque tiene una gran parte de su producción en lengua castellana.

Trabajó en el mundo del cooperativismo agrario (el gran membrillo erudito la llamaba comperativa).
Ha grabado dos álbumes.
El primero, Cuando los tiempos vienen mejores (1977), contenía dos temas en dialectillo occitano catalan.

En 1978 publicó su segundo álbum Tomás Bosque.
Sus canciones tratan del mundo agrario y sus problemas. 
Ha publicado poemas en dialecto catalán en diversas revistas y antologías, además de colaborar en una columna del diario La Comarca.

Actualmente este analfabeto es profesor de música.

Coneixerá lo saboc de Tomás Bosque esta cansó ocsitana?

Editar

• Lletra de la cançó "Hauríem", de Tomàs Bosque
• Crítica al llibre Deu anys de "Viles i gents", en el qual apareixen articles de Tomàs Bosque

Fa algun temps, els chapurrianistes de la dreta rància aragonesa, van escriure a la Real Academia Española de la Lengua, demanant que el nom de la nostra llengua sigue CHAPURRIAU. I els acadèmics de Madrit, en bones paraules se’ls van treure de davant.
// Vols di, si no ix chapurriau a la rae, sol chapurrear //

Vergonya se n’haurien de donar persones en aparença educades de dir que quan parlen xampurregen, perquè xampurrejar és parlar mal. Es verdat que la gent dels nostres pobles, especialment el més joves, ja no tenen el ric vocabulari ni enraonen en la traça que es feia abans. Però jo que parlo a sovint en amics i coneguts de diferents pobles de la Franja del meu cul, mai he notat que ningú s’embolico al parlar ni faigue cap cosa rara que es pugue identificar com xampurrejar.

Quina mania en voler que la llengua del Matarranya i altres trossos del Baix Aragó tingue un nom tant dolent i denigrant com CHAPURRIAU. Tanta mania, que eixe grupet incansable de defensa del nom miserable, fa un parell de mesos, es van cansar de replegar firmes en la intenció de rebentar la decisió del Govern d’Aragó de posar en marxa l’Academia Aragonesa de la Lengua (Català i Aragonés), per donar compliment, d’una volta, al que diu i obliga la Llei del Patrimoni Cultural Aragonès de 1999. Llei que, per cert, es va aprovar a les Corts d’Aragó governant el PP junt en lo PAR. Els firmants que vulguen saber la contestació del Govern d’Aragó, la poden llegir per internet: BOA 14-08-17 ANUNCIO de la Dirección General de Política Lingüística.

El debat entre Català (nom científic i oficial) i eixe insult castellà
(este idiota encara se pense que Chapurriau es una paraula castellana)
que molts parlants inconscientment han agafat com a propi, afortunadament s’està superant, salvat alguns racons com la Codonyera, on no accepten que els mestres de català de la DGA, ensenyon als xiquets lo més bàsic de la nostra llengua, com es fa a la resta dels pobles d’Aragó que parlen com naltros. 

//

Tomás Bosque, per ficá Tomàs no eres mes catalá, eres aragonés, t' agrado o no.

Hauríes de revisá los teus justets coneiximens de ortografía.
Per ejemple, confundixes la X en la CH.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR

TEMPS DE LA FRANJA DEL MEUL CUL / n. 124 / gener 2015

ENTREVISTA A ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL: ANTROPÒLEG I ESCRIPTOR, catalanista com ell sol,

“Quan et fan dir xapurreao a la llengua que parles, et fan assumir el discurs del colonitzador” // per BERENGUER DE MUSSOTS

Origen del chapurriau

Albert Sánchez Piñol, nascut a Barcelona el 1965 és escriptor, africanista i antropòleg. Autor de l’assaig Pallassos i monstres: la història tragicò- mica de vuit dictadors africans (2000), dels reculls de relats Les edats d’or (2001) i Tretze tristos tràngols (2008) i de les novel·les La pell freda (2002), Pandora al Congo (2005) i –en castellà– Victus (2012). La pel·lícula El Bosc (2012), amb guió del propi Albert Sánchez Piñol a partir d’un relat aplegat a Les edats d’or, s’ambienta al Matarranya durant la Guerra Civil del passat segle i va estat rodada, a grans trets, en català del Matarranya. Hi conversem un agradable maití d’octubre en un local de l’emblemàtica plaça de la Virreina de Barcelona, a l’exvila de Gràcia. Pregunta). Fins ara éreu prou conegut com l’autor de La pell freda i ara ho sou encara més per ser l’autor de Victus. Com interpreteu l’excel·lent acollida que ha tingut aquesta darrera novel·la? Resposta). Era molt difícil superar l’è- xit de La pell freda, que continua sent la novel·la actual més traduïda de la llengua catalana, amb 37 traduccions. Quan vaig pel carrer ja noto que no sóc l’autor de La pell freda, sinó que sóc l’autor de Victus; però això no ho he fet jo, ho ha fet la gent. Suposo que és una novel·la històrica que empelta molt bé amb els temps que vivim. Fins i tot quan l’escrivia, tenia la impressió que aquesta novel·la era necessària. La sensació és que la gent s’apodera del llibre i ja no és teu; és d’ells. I això és el millor que li pot passar a un autor. Jo creia que el millor que et podia passar com a escriptor és que et felicitessin per un llibre, però és que la gent no et felicita, sinó que t’ho agraeix. No es pot demanar més, com autor. P). Com explica la gran repercussió internacional que ha tingut Victus? R). Vaig intentar escriure els elements universals d’aquella història, que són fàcils d’entendre fora de les nostres circumstàncies. Ha estat gràcies a això: plantejar el nucli del que va passar com una lluita dels sectors populars contra dues tiranies, les de Felipe V i Lluís XIV, a qui van arribar a declarar la guerra per escrit. //Només cal nomená a Felipe V o als borbons, y als catalanistes los bull la sang, no es odi, es justíssia// En última instància, va ser la història d’una ciutat assetjada per dos imperis. Aquesta essència la pots vendre a tot arreu, com demostren les traduccions que s’estan fent: l’11 de setembre passat va sortir als Estats Units, ara sortirà a Rússia i hi ha opcions per vendre-la a Alemanya, Fran- ça, Itàlia... Han comprat els drets a Croàcia i Hongria i a d’altres països. I això és perquè és una història universal. La història era allà, en la documentació històrica, i només calia escriure-la, i capta l’interès i és fàcil de vendre. P). És una història de la lluita del poble contra els poderosos. //Pos acabará be// R. El panorama social a 1713 a Catalunya estava molt a prop de la guerra civil, per dir-ho d’alguna manera. El 1714 la guerra externa deixa entre parèntesis la guerra interior; però els historiadors expliquen que són les classes populars qui posen la iniciativa en la defensa de Barcelona i del país quan es queda sense aliats. Ho sabem del cert: tenim els debats parlamentaris, nombre de vots... En contra del que diu un cert revisionisme, les classes dirigents catalanes es volien rendir, però el braç popular s’hi va negar, va decidir que calia tirar endavant, i les classes dirigents es van veure forçades a fer aquest seguidisme, però no va ser la seva iniciativa: tot al contrari. // Lo poble,la borregada catalanista sempre vol tirá aván, com u fan al 2017, y algunes classes dirigens catalanes tamé// En el mapa de l’antiga Corona d’Aragó, hi ha unes institucions de caire popular que estan vigents a 1713, quan hi ha més resistència. A Aragó havien estat molt laminades, aquestes llibertats. A València hi havia més resistència; fixeu-vos que els sectors austriacistes són els sectors populars. A Catalunya estaven tan vigents que van necessitar un any de setge. Però la defensa de l’austriacisme era la cobertura legal dels catalans, perquè en aquella època qui lluitava sota l’empara d’un rei il·legítim era un pirata. //Quin ere lo rey legítim? Cuan ñan reys legítims, no ñan guerres, se corone y prou, per naixó va rompre la guerra de sucessió, la de secessió no// Però veig que s’exagerava: lluitaven per un rei que estava a Viena! És com si estigues a Alfa Centauri! El seu discurs era el de les llibertats i les constitucions, que si les llegeixes són un edifici institucional admirable. //Exactamén com la constitussió de España, ñan drets, pero no los que tos pensau// Hi ha uns sectors historicistes que deien que allò eren fueros locales, però no és cert: tenien habeas corpus, una sèrie de drets i privilegis per als pagesos i per a la menestralia extraordinaris per l’època. I tot això, en el moment anterior a la Revolució Francesa. És això el que explica aquesta resistència tan desesperada i a ultrança. P. Com a antropòleg, com interpreteu la guerra? R. L’antropologia té una mirada distanciada que és molt astoradora per a la gent que no la practica. La primera cosa que has d’obviar és el dolor, perquè en la distància ho veus tot més ní- tid. El meu tema com a africanista eren els pigmeus, una excepció, una societat amb un nivell de conflicte social molt baix. Però per regla general, en els pobles primitius, l’excepcional no és l’estat de guerra, sinó l’estat de pau. //Los catalanistes son un poble primitiu, pero diuen que u son los atres//. Segons una interpretació, en l’estat de pau hi ha l’intercanvi de béns: un trà- fic de béns que la guerra talla. //La rebelió per la independensia tamé u fa// Una nova teoria diu que la guerra inverteix els béns i els converteix en mals: béns materials per destrucció, saqueig i assassinat; béns simbòlics per mals simbòlics, com a malediccions i conjurs. En ambdós casos hi ha una relació. No deixa d’haver-hi una relació. Aquí és molt clar: entre la catalanitat i la castellanitat sempre hi ha hagut relacions que han fluctuat. Ara mateix és evident que hi ha un estat de guerra a nivell simbòlic, per tot el que es diu. //Entrevista del 2015, al 2017 está mes cla encara// I actualment hi ha una dinàmica perversa: molta gent em vol obligar a renunciar a les meves idees, però ningú no està disposat a convèncer-me de les seves, argumentant les seves posicions, com seria el normal. //Ya tos poden doná argumens, que no ne fareu cas, ni a Borrell, ni al govern, ni a la gen. Discurs victimista, no ña democrassia, ya u díe Tarradellas// P). En què va consistir la vostra tasca d’antropòleg a l’Àfrica? R.) Vaig treballar a l’Àfrica supervisant les ONG subvencionades per institucions catalanes i espanyoles. També vaig fer treball de camp amb els pigmeus del Congo fins que va esclatar la devastadora guerra civil i vaig haver de fugir per potes, em va anar d’un pèl. //Y has adeprés algo de aixó?// A diferència del cooperant que és metge, de l’enginyer o del religiós, l’antropòleg practica el canvi de paradigma. Actualment és deplorable que una paraula típica de la dreta, ‘caritat’, ha suplantat la paraula de l’esquerra, ‘solidaritat’. ONG com Greenpeace o Amnistia Internacional s’adrecen als governs, assenyalen el problema i li diuen què han de canviar. Però ara hi ha un seguit d’ONG de dretes que decideixen resoldre els seus problemes: això és caritat i neocolonialisme. La millor manera d’ajudar l’altre és invertir en les seves escoles, en el seu sistema sanitari. // Les ONG de esquerres no roben?// P). Fa un temps vaig anar a veure una pel·lícula basada en una narració vostra, El Bosc, ambientada al Matarranya I em pregunto, en quina llengua parlen en aquesta pel·lícula? En lapao? En xapurriat?... Origen terme chapurriau de l'occità R). Això em va molt bé per empalmar amb el que acabo de dir sobre l’Àfrica. Ho sento molt per fer servir aquestes paraules que ara estan una mica desfasades, però és colonialisme lingüístic, //Los PPCC no// en el sentit més estricte del terme. El primer que fa el colonialista és que t’automenyspreïs. Que et facin dir “xapurreao” a la llengua que parles n’és una mostra: et fan assumir el discurs del colonitzador. Hi ha un poder que t’ha convençut del seu propi imaginari; tu no parles un idioma, tu xapurreges. I el xapurreao ha quedat. //Demostres que copies y pegues los argumens de tots los catalanistes, chapurrear no es chapurriau// Tu vés a l’Àfrica i et diuen: Nosotros hablamos en dialecto. Això és colonialisme lingüístic, és el mateix.//PPCC, colonialisme lingüístic, Valensiá, mallorquí, chapurriau son dialectes del catalá// El colonialisme no sempre és exterior; el principal colonialisme que van exercir els poders europeus fins a mitjan del segle XIX era l’interior. Hi ha grups socials, grups ètnics, que s’han d’assimilar d’alguna manera. S’ha de destruir la seva ànima, i això passa per la cultura; i una de les facetes més important de la cultura és l’idioma. Com pots negar que allò és català? Què vols que sigui? Xapurreau? //Exactamén, chapurriau, no cregues que ballarem la sardana a la plasa de Valderrobres al voltán dels castellés de Fórnols/ I ara s’han inventat, modernitzat, el mateix concepte i li diuen “lapao”. //Los chapurriaus may ham fet aná esta paraula, u han fet los polítics, igual que dili catalá al chapurriau, valensiá, balear o mallorquí, aranés// Jo sempre dic que la gran tragèdia d’Espanya és que en lloc de modernitzar-se ha estat espanyolitzant la modernitat. //No sé qué feu an este país, ñan datres, a Fransa mateix no ñan bous, ni rey, parlen un catalá raro, tos aniríe be viure allí, y ademés foten a la presó 7 añs als que cremen un coche de Polissía// La idea tirànica –castellanòfila i invasora– és de clara voluntat nacionalista. Apropiar-se ideològicament i culturalment i convèncer a la gent d’allà que no parlen el seu idioma, que xapurregen. I no et diuen el què. //Tornay, lo chapurriau, alguns que diuen que chapurregen o que no u fan son Carlos Rallo Badet, Juan Luis Camps, Chimo de Queretes, Tomás Bosque de La Codoñera ... // El procés colonial és això, que tu assumeixes el discurs del colonitzador. Jo em quedava flipat. // Natros flipem en los catalanistes tamé // Anar al Matarranya no és anar al passat, és viatjar al futur perquè aquest és el projecte que hi ha. A més no se l’amaguen, quan el mateix ministre de cultura diu que vol espanyolitzar els nens catalans, s’està referint a això, és que així. // Ne vull una mica de aixó que fumes //
Però és que no ens entenem parlant? // Sí, y en gallegos, portuguesos, fransesos, italians, algo de rumano, corsos, asturians, per ejemple //
I quan li ho dius, allà et consiren el seu enemic. //Deus tindre mols amics al Matarraña, no sirá per se catalá, mes be per se mol borinot catalanista// Esclar que hi ha variants, però què no veus que en última instància més enllà de qüestions d’ortografia hi ha una pugna de poders? Que hi ha un poder més omnipotent que l’altre, que t’està esclafant? // Espanya ens esclafa // P). El Bosc està ambientada al Matarranya, però rodada majoritàriament a la Terra Alta (Arnes) i Vila-rodona (Tarragonès). // Y parlen catalá del Matarraña a la Terra Alta y al Tarragonés? //
R). Però també a la Freixneda. //Només cal vore com escrius La Fresneda sen mich de La Torre pa vore quins actós vau buscá, no la penso vore, per si ix Paco Escudero y tota la brossada catalanista que viu an este poble // Quan vam fer la pel·lícula vaig dir que s’ha havia de procurar respectar la parla del lloc, el matarranyenc. // Un atre nom, tenen molta inventiva, sobre tot per a fe dialectes a tot arreu, així se volíen engullí al aragonés // Hi vam tenir assessorament lingüístic – allà tots els autòctons parlen català, català del Matarranya, esclar. Aquest havia de ser un dels encants de la pel·lícula. //Algú que parlo chapurriau al que li hayguen preguntat? Suposo que u van fe com Natxo Sorolla en la encuesta// P). Teniu vincles directes amb el Matarranya, oi? // Oi tamé es una paraula matarranyenca // R). Sí, la meva iaia era de la Torre del Comte – es deia Piquer – i de nen hi anava tots els estius. Encara hi tinc cosins –perquè allà tots érem parents–//Contra mes cusins, mes a dins // i conservo els amics de quan érem nens. També hi tenim una casa, un xaletet petitó entre l’església i la plaça Major. Hi vaig de tant en tant; per treballar està molt bé. P). Tot el Matarranya comença a estar molt valorat turísticament; hi ha qui en parla com de la Toscana aragonesa... // Una tosca y una caña, la Toscaña //
R). Home, tampoc és això. P. Evidentment. R. Però si ho volen vendre així ja m’està bé, jo els apoiaré. Hi ha algunes torres i restaurants de primera. La Torre del Visco a Fondespala, on jo no hi estat mai perquè és molt car, molt important. // Home, catalá habíes de se, venén tans llibres y no te donen perres per a gastat al Matarraña? // I Beseit, molt atractiva i amb una història al·lucinant, //Per favor, no te la inventos y no escrigues cap llibre sobre Beseit, ya ne tenim prou en los catalanistes que hi viuen o venen, apart de la de la ANC que teníe família allí// amb un paisatge molt verd; és la font del Matarranya. Et diria que el Matarranya m’ha influït tant com l’antropologia, i de la mateixa manera. // No te olvidos de Jordi Pujol, que tamé t'ha influít una mica massa // És a dir, l’antropologia m’ha influït, però no pel fet que jo parli de pobles primitius com a antropòleg, sinó per la mentalitat que et dóna. I a mi el Matarranya també m’ha donat una mentalitat, té una força tel·lúrica sorprenent. //Un atra paraula matarranyenca per al dicsionari// Jo començo a sospitar que no és casualitat que hi hagi tanta gent creativa que és d’allà o ha anat allà. //Coneixes lo cánem? No es cap casualidad.// Calaceit està ple de pintors i escultors. // Y escritós com Quimot Monclús, presidén de la Ascuma // Hi ha una cosa en el paisatge del Matarranya que és molt dura // Una branca de carrasca // i al mateix temps molt lliure, i això jo crec que són dos dels requisits que relaciono amb la creativitat. // Lo cánem, no te olvidos // Ho has de passar malament però has de tenir llibertat per fer-ho. // Has trillat mol a les eres de La Torre o embossán préssecs// P). Dins de la vostra obra, a part d’El Bosc, s’hi reflecteix d’alguna manera el Matarranya? R. No, no. Però a Victus hi ha un fragment que passa a Beseit. Històricament hi va haver una escaramussa i un guerriller d’allà, Ricard Ballester, hi va tenir un paper important. P. Coneixeu l’obra de Desideri Lombarte? R). Sí, sé que és poeta. Ha estat musicat per part de grups de músics d’allà. Però per parlar del Matarranya sempre hi he tingut una certa aprensió, perquè no els vull ofendre en el sentit que no vull que em vegin com un imperialista – per dir-ho d’alguna manera – català. A València passa igual. És tan delirant tot plegat! En fi... // A Ses Illes tamé tos passe, la subnormalització y la imposissió del catalá te algo que vore,sí que es delirán tot aixó//

Chapurriáu

http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=3679&voz_id_origen=3457

Chapurriáu

Contenido disponible: Texto GEA 2000

Voz con que se designa popularmente el catalán de Aragón. Es un término peyorativo que significa «lengua mal hablada», y así es interpretado por los propios hablantes. Su uso obedece a razones discriminatorias o de enajenación cultural. 

http://chapurriau.blogspot.com/2017/08/origen-terme-chapurriau.html

Compárese en Francia el uso del término patois, o en Mejico el de enredaditos, para designar a los hablantes de algunas lenguas indígenas.

• Buscar noticias acerca de Chapurriáu
• Buscar en RedAragon información sobre Chapurriáu

Lo Tresaur dau Felibritge, Mistral, DICTIONNAIRE PROVENÇAL - FRANÇAIS

Aquí tos dixo informassió sobre Mistral, les seues obres, y sobretot lo dicsionari  Lo Tresaur dau Felibritge y varians, aon está la paraula ocsitana champouirau, chapurriau.

Lou tresor dou Felibrige : Dictionnaire provençal-français,
Frédéric Mistral


Broché , Editeur : Editions des Régionalismes (7 novembre 2014) Collection : Occitania e gas Langue: Français ISBN-10: 2824004398 ISBN-13: 978-2824004396

https://archive.org/details/loutrsordufelibr01mist

(Se pot descarregá en pdf. Lo txt lo hay descarregat, afegixco lo que falte y corregixco. 
Escomense lo llibre a la página 11 del pdf, 
a ma : Mistral, Fréderic)

LOU TRESOR DÓU FELIBRIGE 

ou 

DICTIONNAIRE 
PROVENÇAL - FRANÇAIS 

TOME I 

(salta página, 12. Sello : Library sep 3 1974 University of Toronto.
A mano : PC 3376 M7 V, I)

AIX - EN - PROVENCE (los guiones están separados de las palabras)
IMPRIMERIE VEUVE REMONDET - AUBIN 

- Empremarié Felibrenco - 

COUS MIRABÈU, 53. 
(A mano : 20041 / 22/12/91)


AU MIEJOUR 

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Frederic_Mistral

origen terme chapurriau

Josèp Estève Frederic Mistral o pus rar Frederic Mistrau (Malhana, 8 de setembre de 1830 - 25 de març de 1914) foguèt un escrivan e lexicograf occitan de Provença. Se revelèt d'ora, tre sei 24 ans, un dei grands menaires istorics dau renaissentisme occitan e a l'encòp un dei creadors d'un dei movements mai importants per lo reviure de la lenga, lo Felibritge.

Per encausa de la riquesa e de la qualitat de sa produccion e subretot per son òbra màger Mirèlha, (Mirèio) recebèt lo Prèmi Nobel de Literatura en 1904 amb l'escrivan espanhòu José Echegaray. Après una recèrca prefonda dei mots de la lenga d'òc dins tota la geografia occitana, escriguèt entre 1878 e 1886 lo Tresaur dau Felibritge, qu'es encara actualament lo diccionari mai complet de la lenga occitana.

Frederic Mistral nasquèt en 1830 dins una familha de proprietaris agricòlas amonedada que viviá au Mas dau Jutge, a Malhana , Maillane. Son paire Francés Mistral, sortit d'una vielha familha de Sant Romieg, i possedissiá fòrça tèrras e quand faguèt sei 57 ans se maridèt amb Adelaïda Polinet, filha dau cònsol de Malhana, que venguèt sa segonda femna e que seriá la futura maire de Frederic. 

Frederic anèt pas a l'escòla avans nòu ans e s'impregnèt de contunh de l'occitan que se parlava per la campanha. Lei sieus estudis foguèron malaisats au començament que quauqueis escolans se trufavan de son accent e de son biais pagés, pasmens s'interessèt puei ais estudis, mai que mai a la poesia e s'assagèt a la traduccion en provençau d'una eglòga de Virgili. Anèt au Licèu Dupuy a Avinhon ont Josèp Romanilha èra mèstre d'estudis; Romanilha agiriá puei coma una mena de mentor e d'amic en l'encoratjant a escriure e a estudiar l'occitan. 

Estatua de Frederic Mistral a Arle

En 1847 recebèt lo Bachelierat a Nimes e tornèt a Malhana. Entamenèt un poèma de quatre cants que se sonava Lei Meissons que se publiquèt pas alora (mai que foguèt représ pus tard dins Leis Isclas d'Aur) - Isclo -. Escriguèt tanben a l'encòp quauquei poèmas republicans en francés. Faguèt puei d'estudis de drech a Ais de Provença (de 1848 a 1851) abans de s'avodar completament a l'escritura e a la lenga d'òc. 

Lei sieunei primierei poesias publicadas apareguèron en 1852 dins un recuelh de poèmas, Lei Provençalas, editat per Romanilha. 

En aqueu temps seis opinions politicas èran favorablas ai republicans mai amb lo pas dau temps vendrián mai moderadas e mai contràrias a son ideologia iniciala. En 1855, a la mòrt dau paire, s'installèt amb sa maire dins lo centre de Malhana.

En 1854, per tau de donar de vam ai letras occitanas creèt lo Felibritge (en grafia mistralenca: ) a Fòntsegunha amb d'autrei poètas occitans: 
Teodòr Aubanèu, Josèp Romanilha, Ansèume Matieu, Pau Giera, Anfós Tavan e Joan Brunet. 

L'espelida de Mirèlha en 1859 consagrèt Mistral coma un dei poètas màgers de la renaissença de la lenga d'òc, amb un ressòn que passèt lei frontieras dau país, e se ganhèt ansin leis elògis dau poèta francés Alphonse de Lamartine. L'escrivan, dei mai apreciats dins leis auteis esfèras parisencas, faguèt una promocion intensa de l'autor de Malhana que se vegèt lèu convidat a venir a París.

Dins la capitala francesa lo recebèron amb estrambòrd e venguèt un dei personatges pus presats dei cercles literaris. Lo sieu cap d'òbra venguèt una opèra, mesa en musica per Gounod e la primiera representacion se faguèt a París en 1864. Tornèt puei en Occitània per i escriure Calendau que se publiquèt a Avinhon dos ans puei. Aquela òbra suscitèt de controvèrsias que quauquei critics, coma per exemple lo jornalista Eugèni Garcin, acusèron Mistral de crear de discòrdias entre lo nòrd e lo sud de França.

En 1865 aculhiguèt en cò sieu lo poèta catalan Víctor Balaguer, exiliat en Provença per encausa de sa participacion a la conspiracion dau generau Prim, que pus tard lo deviá mercejar d'aquel acuelh en li fasent present d'una copa d'argent, origina de l'imne provençau Copa Santa <Coupo Santo>, escrich per lo quite Mistral.

Mai tard fondèt lo Musèu Arlatenc (<Museon Arlaten>) a Arle (que s'inaugurèt en 1899), aconselhat per l'etnograf de tria lo doctor Marinhan, amb la tòca de bastir un musèu que poiriá preservar lei tradicions provençalas e gràcias a l'argent que li portèt lo Prèmi Nobel de Literatura, poguèt crompar lo palais actuau per l'assostar.

Lo prestigi de Mistral cresquèt mai e mai fins a tau ponch qu'en octòbre de 1913 lo president Poincaré venguèt vesitar Mistral. Arribat amb lo tren, s'arrestèt en gara de Graveson e aqueu 14 d'octòbre convidèt lo poèta e escrivan occitan a dinnar amb eu dins lo vagon dau president.

Deviá morir l'an seguent, lo 25 de març de 1914 a Malhana.

Son òbra capitala es Mirèlha (en grafia mistralenca: <Mirèio>), que li demandèt 8 ans d'esfòrç. Mirèlha cònta d'un biais epic l'amor d'un jovent, Vincenç, e d'una joventa, Mirèlha. Aquela istòria es comparabla a aquela de Romieu e Julieta, ça que la lenga occitana baila una riquesa pus granda au tèxt, en mostrar la fòrça dei sentiments.

Mistral a escrich Lo Tresaur dau Felibritge <Lou Tresor dóu Felibrige> (1878-1886), que rèsta uei lo jorn lo diccionari mai ric de la lenga occitana, e un dei pus fisables per la precision dei sens, e en generau un dei pus rigorós en lexicografia. Es un diccionari bilingüe occitan-francés, en dos grands volums, englobant l'ensems dei dialèctes d'òc, catalan comprès, e en grafia mistralenca.

• 1854 Lei Meissons
• 1859 Mirèlha <Mirèio>
• 1867 Calendau <Calendau>
• 1867 Copa Santa <Coupo Santo>
• 1876 Leis Isclas d'Aur <Lis Isclo d'Or>
• 1879-1886 Lo Tresaur dau Felibritge <Lou Tresor dóu Felibrige>, diccionari occitan-francés
• 1884 Nerta <Nerto>
• 1890 La Reina Joana <La Rèino Jano>
• 1899 Lo Poèma dau Ròse <Lou Pouèmo dóu Rose>
• 1906 Memòrias e racòntes <Memòri e Raconte>
• 1910 Traduccion de la Genèsi <la Genèsi>
• 1912 Leis Olivadas <Lis Óulivado>

La rüssida de Mistral foguèt tant importanta que la sieuna òbra lèu passèt lei termieras de l'estat francés e se comenta qu'inspirèt d'autors fòrça celèbres coma Jacint Verdaguer. Ansin, aguèt quauqueis uns dei sieus libres traduchs dins d'autrei lengas.

En dialècte occitan catalan:

• Una traduccion dau Poèma dau Ròse foguèt facha per José Soler Miquel en 1897 e publicada per l'Avenç.
• María Antonia Salvá traduguèt Leis Isclas d'Aur e Mirèlha en catalan. Quína faenada !!

En anglés:

• Una traduccion dau Poèma dau Ròse se faguèt ais Estats Units per Maro Beath Jones sota lo títol Anglore, the song of the Rhone en 1937.
• Pus recentament, en 1987, sortiguèt Memoirs of Frédéric Mistral, traduch per lo professor de l'Universitat d'Oregon, George Wickes.

En italian:

• Diego Valeri foguèt un traductor important deis òbras de Mistral. Comencèt per Leis Isclas d'Aur e Calendau en 1912. Foguèt lo responsable de l'edicion en 1930 de Mirèlha, publicada sota lo títol Mirella (traduccion per Mario Chini). Recentament es Memòrias e Racontes qu'es estat traduch per Barbara Ferri e publicat en 1994 sota lo títol Racconti e leggende provenzali.

En espanhòu:

• Nerta foguèt traducha dins aquela lenga per B. Morales San Martín en 1911.
• Lo catalan Celestino Barallat Falguera traduguèt Mirèlha (Mireya) en espanhòu en 1882.

En alemand:

• Mireille - Meine Welt publicat en 1903.

En ucraïnian:

• Мірейо publicat en 1980; traduch per M. Lytvynecj.
  
  

• Nemausensis - L'escolan Mistral passa son Bachelierat a Nimes en 1847
• Mirèlha en grafia classica
• Mirèlha <Mirèio> en grafia dicha mistralenca
• Mireille (version francesa de Mirèlha)

https://www.lexilogos.com/tresor_felibrige.htm

https://locongres.org/oc/

1° Tous les mots usités dans le Midi de la France, avec leur signification française, les acceptions au propre et au figuré, les augmentations et diminutifs, et un grand nombre d'exemples et de citations d'auteurs ;

2° Les variétés dialectales et archaïques de chaque mot, avec les similaires des diverses langues romanes ;

3° Les radicaux, les formes bas-latines et les étymologies ;

4° La synonymie de tous les mots dans leurs divers sens ;

5° Le tableau comparatif des verbes auxiliaires dans les principaux dialectes ;

6° Les paradigmes de beaucoup de verbes irréguliers et les emplois grammaticaux de chaque vocable ;

7° Les expressions techniques de l'agriculture, de la marine et de tous les arts et métiers ;

8° Les termes populaires de l'histoire naturelle, avec leur tradition scientifique ;

9° La nomenclature géographique des villes, villages, quartiers, rivières et montagnes du Midi, avec les diverses formes anciennes et modernes ;

10° Les dénominations et sobriquets particuliers aux habitants de chaque localité ;

11° Les noms propres historiques et les noms de famille méridionaux ;

12° La collection complète des proverbes, dictons, énigmes, idiotismes, locutions et formules populaires ;

13° Des explications sur les coutumes, usages, mœurs, institutions, traditions et croyances des provinces méridionales ;

14° Des notions biographiques, bibliographiques et historiques sur la plupart des célébrités, des livres ou des faits appartenant au Midi.

Frédéric Mistral (Maillane, Provenza, 8 de septiembre de 1830 - Marsella, 25 de marzo de 1914) fue escritor francés en lengua occitana.

Nació en una familia rural acomodada. Sus padres se llamaban François Mistral y Adélaide Poulinet. Empezó a ir a la escuela bastante tarde, a los nueve años. Entre 1848 y 1851, estudia derecho en Aix-en-Provence y se convierte en defensor de la independencia de la Provenza y sobre todo del provenzal, "primera lengua literaria de la Europa civilizada".

De vuelta a Maillane, Mistral se une al poeta Joseph Roumanille (Roumanilha, en occitano), y ambos se convierten en los artífices del renacimiento de la lengua occitana. Juntos fundan el movimiento del félibrige, que permitió promover la lengua occitana con la ayuda de Alphonse de Lamartine: este movimiento acogerá a poetas catalanes expulsados de España por Isabel II. Con su obra, Mistral rehabilita la lengua provenzal, occitan, llevándola a las más altas cimas de la poesía épica:
la calidad de esta obra se consagrará con la obtención de los premios más prestigiosos. Se dedicó a trabajar recopilando desde su masía para redactar un diccionario y textos de canciones.

Su obra principal fue Mirèio (Mireia) a la que dedicó ocho años de esfuerzos. La publicó en 1859. En oposición a lo que hubiera sido la ortografía habitual, que debiera haber sido Mirelha, Mistral debe ceder a la imposición de su editor, Roumanille, y optar por una grafía simplificada, que desde entonces se llama "mistraliana", en oposición a la grafía "clásica" heredada de los trovadores.

Mireia cuenta el amor de Vincent y de la bella provenzal Mirèio. Esta historia es equiparable a la de Romeo y Julieta, aunque la lengua occitana aporta una mayor riqueza al texto al mostrar la fuerza de los sentimientos, sobre todo oralmente con el acento. Charles Gounod hizo una ópera, Mireille, con este tema en 1863.

Otras obras:

Además de Mireio, Mistral es autor de Calendal, Nerte, Lis isclo d’or ("Las Islas de Oro"), Lis oulivado ("Las olivadas"), El poema del Ródano, obras todas ellas que sirven para que se le considere el mayor de los escritores en lengua provenzal. Lengua occitana, provenzal como dialecto de la lengua occitana.

Mistral recibió el Premio Nobel de Literatura en 1904 junto a José de Echegaray. Con el importe del premio creará el Museon Arlaten en Arlés.

Casado con Marie-Louise Rivière, no tiene hijos y muere el 25 de marzo de 1914 en Maillane (arriba pone Marsella). 

Obras:

Mireio (Mireya) (1859), Calendau (1867), Lis isclo d’or (La isla de oro) (1875), Nerto (1884), relato, La reino Jano (La reina Juana) (1890), drama, Lou pouemo dou rose (1897), Moun espelido, Memori e Raconte (1906), memorias, Discours e dicho (1906), La genesi, traducho en prouvençau (1910), Lis oulivado (1912), Lou tresor dou felibrige (1878-1886), Proso d’Armana, póstumos 1926-1927-1930.

Curiosidades:

Su apellido fue tomado por la escritora chilena Gabriela Mistral como seudónimo. 

Actualmente, Frederic Mistral es también una escuela en Barcelona.
En Barcelona también tiene una avenida dedicada, l'Avinguda de Mistral.