Mostrando las entradas para la consulta miréu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta miréu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de enero de 2024

Lexique roman; Corona - Correr, Socorremen

Corona, s. f., lat. corona, couronne.

Que, s'ieu fos reis, vos agratz d'aur corona.

(chap. Que, si yo fora rey, tindríeu corona d'or.) 

Berenger de Palasol: Aissi cum.

Que, si je fusse roi, vous auriez couronne d'or.

- Mitre de prélat.

Hermitans sui, seynors, non vueyll portar corona.

V. de S. Honorat.

Je suis ermite, seigneurs, je ne veux pas porter mitre.

Par extens. Lo gals... a corona. Liv. de Sydrac, fol. 16.

(chap. Lo gall... té corona)

Le coq... a couronne.

Fig. Qui de joi porta corona.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Qui porte couronne de joie.

Lo fils es corona del paire. Trad. de Bède, fol. 70.

Le fils est la couronne du père.

- Sorte de monnaie.

Coronas que liegon: Philipus, etc.

Tarif des monnaies en provençal.

Couronnes où on lit: Philippe, etc.

ANC. FR. Tot environ siet en coronne

Sa mesnie qui l'avironne.

Roman du Renart, t. I, p. 308.

CAT. ESP. Corona. PORT. Coroa. IT. Corona. (chap. Corona, corones.)

2. Coronamen, s. m., couronnement.

Novelas del coronamen del rey.

Tit. de 1429. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 231.

Nouvelles du couronnement du roi.

A son coronamen foron los senhors.

Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

Les seigneurs furent à son couronnement.

ANC. ESP. Coroniamento. IT. Coronamento. (chap. coronamén, coronamens.)

3. Coronatio, s. f., couronnement.

Apres sa coronatio. Cat. dels apost. de Roma, fol. 201.

(chap. Después de sa coronassió, de la seua.)

Après son couronnement.

CAT. Coronació. ESP. Coronación. PORT. Coroação. IT. Coronazione.

4. Coronadura, s. f., enchâssure, entourage.

Garlanda a trena, ses tota coronadura d'aur.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Guirlande à tresse, sans aucune enchâssure d'or.

5. Coronari, adj., lat. coronarius, coronnaire.

Coyre es dit coronari, quar joglars ne solion far coronas.

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre est dit coronnaire, parce que les jongleurs avaient coutume d'en faire des couronnes.

ESP. IT. Coronario.

6. Coronar, v., lat. coronare, couronner, tonsurer.

Anet se coronar a Roma. V. de Pierre roi d'Aragon. (N. E. Pedro II.)

Il alla se couronner à Rome.

Quan se laisset d'espinas coronar.

(chap. Cuan se va dixá coroná d'espines, punches.)

Pons de Capdueil: So qu'hom.

Quand il se laissa couronner d'épines.

Fig. Corona los de gloria. V. et Vert., fol. 28.

Les couronne de gloire.

Part. pas.

Trastuit li monge blanc qui eran coronatz.

(chap. Tots los monjos blancs que eren coronats, tonsurats, en la coroneta pelada.)

Guillaume de Tudela.

Tous les moines blancs qui étaient couronnés. (N. E. Tête de moine.)

Tous les moines blancs qui étaient couronnés. (N. E. Tête de moine.)

Al valen rei qu'es de pretz coronatz.

Pistoleta: Ancmais nulhs hom.

Au vaillant roi qui est couronné de mérite.

Substantiv. Qu'ieu no sai tan fals coronat,

Clerge ni prior ni abbat.

G. de Berguedan: Mal o fe.

Que je ne sais si faux tonsuré, clerc ni prieur ni abbé.

ANC. FR. Si je puis un rasoir trover

Je vos vodré bien coroner.

Roman du Renart, t. 1, p. 122.

CAT. ESP. Coronar. PORT. Coroar. IT. Coronare. (chap. v. coroná: corono, corones, corone, coronem o coronam, coronéu o coronáu, coronen. Coronat, coronats, coronada, coronades. Miréu les ordenassions del Rey Pere IV d'Aragó, Pere terç com a Conde de Barchinona, sobre los reys y les reines d'Aragó, com se coronaben a la Seu de Saragossa, San Salvadó.)


Corpa, s. f., croupe.

Caval, si a granda corpa ab redondeza.

Eluc. de las propr., fol. 246.

Cheval, s'il a grande croupe avec rondeur.

CAT. Gropa. ESP. Grupa. PORT. Garupa. IT. Groppa.


Correr, v., lat. currere, courir, se mouvoir, poursuivre.

Messatgier vai e cor.

B. de Ventadour: Quant ai mon.

Messager va et cours.

Lai per on corr Ebres.

A. Daniel: Ans qu'els sims.

Là par où court l'Ebre.

Los IIII vens correran e bufaran tan aspramen.

(chap. Los cuatre vens correrán y bufarán tan áspramen)

Los XV signes de la fi del mon.

Les quatre vents courront et souffleront si âprement.

De la moneda que corria.

(chap. De la moneda que corríe.)

Ord. des R. de Fr., 1306, t. 1, p. 448.

De la monnaie qui courait.

Fig. Segon lo temps e la sazon que cor.

Lanfranc Cigala: Ges eu non.

Selon le temps et la saison qui court.

… Cobeytatz a tant sazit en brieu

Lo mon, que no y cort dreg ni tem hom Dieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

La convoitise a tant saisi le monde en si peu de temps, qu'il n'y court point de droiture ni on ne craint Dieu.

Loc. … En lor ai fraiz mais de mil agulions,

Anc non puoic far un correr ni trotar.

Bertrand de Born: Un sirventes fatz.

En eux j'ai brisé plus de mille aiguillons, jamais je ne pus en faire courir ni trotter un.

Totz lo mons l'accuzav' e 'l corria.

(chap. Tot lo mon l' acusabe y l' encorríe.) 

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Tout le monde l'accusait et le poursuivait.

Part. prés.

E mos buous es trop plus correns que lebres.

A. Daniel: Ans qu'els.

Et mon boeuf est beaucoup plus courant que lièvre.

S'ieu aduc aiga corrent per lo camp d'un meu vezin.

(chap. Si yo fach passá aigua corrén per lo campo de un meu veí.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 19.

Si j'amène eau courante par le champ d'un mien voisin.

Substantiv. Corrent de l'aiga.

Trad. du tr. de l'Arpentage, c. 35.

Courant de l'eau.

Adverbial. Qu'adobon de manjar corren.

Roman de Jaufre, fol. 87.

Qu'ils préparent promptement à manger.

ANC. FR. Un serjant se lait correr contreval de la nef en la barge.

Il ne savoit auquel corre on deçà ou delà.

Ville-Hardouin, p. 47 et 192.

CAT. ESP. PORT. Correr. IT. Correre. (chap. corre: córrego, corres, corre, correm, corréu, corren.)

2. Cors, s. m., lat. cursus, cours, course.

Ben a mil cavals de cors.

(chap. Be ña mil caballs de carreres. G. Adhemar: L'aigua puje, puche.)

G. Adhemar: L'aiga pueia.

Il a bien mille chevaux de course.

Aissi co moli ses resclauza, que se torneia, am blat e senes blat, segon lo cors de l'ayga.

V. et Vert., fol. 103.

Ainsi comme moulin sans écluse, qui tourne, avec blé et sans blé, selon le cours de l'eau. (chap. curs del aigua.)

Fig. Car aissi es lo cors del mon, lhi un son ric e lh'autre paure.

Liv. de Sydrac, fol. 133.

Car ainsi est le cours du monde, les uns sont riches et les autres pauvres.

Totas monedas blancas e negras que correran et auran cors.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.

Toutes monnaies blanches et noires qui courront et auront cours.

Loc. S'eu ven vays elh a cors de cavalh. Philomena.

Si je viens vers lui à course de cheval.

Ma volontat s'en vay lo cors.

G. Rudel: Pro ai del.

Ma volonté s'en va à la course.

Soven a cors de ventre. Eluc. de las propr., fol. 92.

Souvent a cours de ventre.

Adv. comp.

A Marseilla m'en vuelh tornar de cors.

Peyrols: Pus flum Jordan.

Je veux sur-le-champ retourner à Marseille.

E qui do no fai de cors, no l'es grazitz tan.

Gaubert moine de Puicibot: Quar no.

Et qui ne fait don tout de suite, il ne lui est pas autant agréé.

Elh venc vays elh a cors batut. Philomena.

Il vint vers lui à course abattue.

A cors abatut.

Giraud de Borneil: Ara si m fos.

A course abattue.

Que pres per cors de cabrols dos o tres.

B. de Paris de Rouergue: Guordo.

Qui prit à la course deux ou trois chevreuils.

D'aver sui rics e bastatz,

E far vos n'ai part cors isnel.

J. Estève: L'autr'ier.

Je suis riche et fourni d'avoir, et je vous en ferai part sur-le-champ.

ANC. FR. Gardez-vous del trot ou del cors.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 186.

Estes-vos maintenant un ors

Qui lor est venuz à plain cors.

Roman du Renart, t. I, p. 262.

Les autres retournèrent à grand cours en leur logis.

Monstrelet, t. II, fol. 134.

CAT. Curs. ESP. PORT. Curso. IT. Corso.

3. Corsa, s. f., course.

Adv. comp. … Conqueretz castels

E prenetz per corsa,

Ses lansa e ses escut.

G. de Berguedan: Bernart ditz.

Vous conquérez et prenez des châteaux à la course, sans lance et sans écu.

IT. Corsa. (CAT. Cursa.) (chap. correguda, corregudes, carrera, carreres.)

4. Corrensa, s. f., cours, flux.

Avia agut XII ans corrensa de sanc.

Hist. abr. de la Bible, fol. 77.

J'avais eu douze ans flux de sang.

5. Correment, s. m., cours, course, agilité.

Fluvi a en son correment continuitat.

Eluc. de las propr., fol. 150.

Fleuve a continuité dans son cours.

(chap. Lo riu té continuidat al seu curs.)

Leugieras en lur correment.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 10.

Légères en leur course.

Per que no prengo tropa graisha inpedient lor correment.

(N. E. Supongo que Juaquinico Monclús de la Ascuma entenderá esta frase sin pedir ayuda. O bien Oriol Junqueras.)

Eluc. de las propr., fol. 244.

Pour qu'ils ne prennent grande graisse empêchant leur agilité.

IT. Corrimento.

6. Corril, s. m., chemin, route.

Be us a breviat lo corril

Monlaur, que tenias per vil.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Montlaur, que vous teniez pour vil, vous a bien abrégé le chemin.

7. Corsier, s. m., chemin de ronde.

Montero sus los corsiers dels murs.

(chap. Van pujá als camins de ronda, guayta, guardia, dels muros, muralles.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9.

Ils montèrent au-dessus des chemins de ronde des murailles.

8. Corsieyra, s. f., chemin couvert.

Que tug aportesson peyras... per las corsieyras.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8.

Que tous apportassent des pierres... par les chemins couverts.

ANC. FR. Affin que par terre, aussi comme par la coursière de dessus, on puisse aler et venir delivréement à pié et à cheval à laditte défense et gart de laditte cité. Tit. de 1366, Hist. de Nîmes, t. II, pr., p. 295.

- Barque.

Que hi passe a la nau o en una corsieyra.

Tit. du XIIe sièc. DOAT, t. CXVI, fol. 92.

Qu'il y passe avec le navire ou en une barque.

9. Corredor, s. m., coureur, partisan, éclaireur.

Home de mala vida, grant corredor e mal pilhart.

L'Arbre de Batalhas, fol. 248.

Homme de mauvaise vie, grand coureur et méchant pillard.

Plai mi quan li corredor

Fan las gens e 'ls avers fugir.

Bertrand de Born: Bem play.

Il me plaît lorsque les éclaireurs font fuir les gens et les troupeaux.

Adjectiv. Palafres ambladors...

E destres corredors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Palefrois ambleurs... et destriers coureurs.

CAT. ESP. PORT. Corredor. IT. Corridore. (chap. corredó, corredós, corredora, corredores)

10. Corrieu, Corlieu, s. m., coureur, sergent, courrier.

Remansut son li messatg' e 'l corrieu. V. de Pierre Pelissier.

(chap. Se han quedat los mensajeros y lo correu (los correus). 

Correu u escric sense tilde per a diferensiál de “vatros corréu”; lo correu, actual cartero, corríe o al menos caminabe mol depressa per a portá les cartes, lo que encara diém lo correu. A Beseit encara li díen lo correu al cartero, pero se ha anat perdén. Quede la casa del correu, un cartero antic al que ya no vach coneixe.)

Les messagers et les coureurs sont restés.

Per los corrieus de la cort.

Statuts de Montpellier de 1258.

Par les sergents de la cour.

Ab tan novas lhi venc per un corlieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 91.

En même temps il lui vint des nouvelles par un courrier.

CAT. Correu.

11. Corsable, adj., courant, qui a cours.

De la moneda corsabla a Bordeu.

Tit. de 1300. DOAT, t. XXXIII, fol. 189.

De la monnaie courante à Bordeaux.

De la moneda nova corsabla a Bordeu.

TU. de 1306. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 170.

De la monnaie nouvelle ayant cours à Bordeaux.

12. Cursori, adj., lat. cursorius, rapide, prompt.

Deu haver so I petit cursori, vivacier. Leys d'amors, fol. 41.

Doit avoir air un peu rapide, léger.

13. Corsier, adj., coursier, coureur, qui court vite.

S'ieu agues caval adreg corsier.

P. Vidal: Drogoman.

Si j'avais un cheval habile coureur.

Mas greu penretz jamais lebre corseira.

T. de Bonefoi et de Blacas: Seingn' En.

Mais difficilement vous prendrez jamais lièvre qui court vite.

Substantiv.

En trastota Espanha non ac melhor corsier.

Roman de Fierabras, v. 4686.

Dans toute l'Espagne il n'y eut pas meilleur coursier.

ANC. CAT. Corsier. ESP. Corcel. IT. Corsiere. (chap. corsel, caball rápit, que corre mol.)

14. Corseyar, v., faire des courses, parcourir.

Eran C. M. cavayers que... corseyavan tota la terra e la gastavan.

Philomena.

Ils étaient cent mille cavaliers qui... faisaient des courses sur toute la terre et la ravageaient.

15. Corsari, s. m., corsaire, pirate.

Corsari sarazi qu'estavan aplatat

Els escuellz de la mar.

V. de S. Honorat.

Des corsaires sarrasins qui se tenaient cachés aux rochers de la mer.

ESP. PORT. Corsario. IT. Corsare. (chap. Corsari, corsaris; en cas de dona, corsaria, corsaries.)

16. Corrateiar, v., exercer l'état de courtier, maquignonner.

E si corrateiava alcuna bestia o bestias, per portar cargas ho trocel ves Tolosa.

Cartulaire de Montpellier, fol. 126.

Et s'il maquignonnait aucune bête ou bêtes, pour porter fardeaux ou trousseau vers Toulouse.

17. Corratadura, s. f., courtage.

Aisso que es acostumat de penre per drechas corrataduras.... Donon II deniers de corrataduras del quintal.

Cartulaire de Montpellier, fol. 131 et 116.

Ce qu'il est accoutumé de prendre pour justes courtages... Donnent du quintal deux deniers de courtages.

18. Corratier, s. m., courtier, maquignon.

Ni 'ls corratiers que fan mercats de telas... Corratiers de bestias.

Cartulaire de Montpellier, fol. 39 et 45.

Ni les courtiers qui font marché de toiles... Courtiers de bêtes.

Fig. Quar tug quatre son corratiers

De donas.

P. Vidal: Mai o.

Car tous quatre sont courtiers de dames.

ANC. CAT. Corrater. ESP. Corredor. PORT. Corretor. (chap. Corredó de animals: tratán. Corredós, corredora, corredores.)

19. Corratieira, s. f., courtière.

Aquest sacrament fan las corratieiras.

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

Les courtières font ce serment.

20. Accorre, v., accourir.

Part. prés. Ven acorren. Poëme sur Boèce.

Il vient accourant.

- Secourir, porter secours.

Accores la caytiva, seyner sant Honorat. V. de S. Honorat.

Secourez la chétive, seigneur saint Honorat.

Aquilh filh devon acorre al paire et noirir lor paire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 52.

Ces fils doivent porter secours au père et nourrir leur père.

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Acorrer. IT. Accorrere. (chap. acorre, ajudá, doná socorro: socorrí.)

21. Accorrement, s. m., secours.

Petit pretz ma valensa e vostre accorrement.

Guillaume de Tudela.

Je prise peu ma valeur et votre secours.

ANC. CAT. Acorriment. ANC. ESP. Accorrimiento. IT. Accorrimento. (chap. acorrimén, acorrimens.)

22. Acorsar, v., accoutumer, établir.

Part. pas.

Son ill de Valobrega ab los lins acorsatz,

Que nulhs hom no i abeura que no torne damnatz.

Guillaume de Tudela.

Ceux de Valobrege sont établis avec les navires, de sorte que nul homme n'y abreuve qui ne retourne endommagé.

Aissi es acorsat

En Espanha de dir.

G. Riquier: Pus Dieus m'a.

Ainsi il est accoutumé en Espagne de dire.

23. Acorsaditz, adj., coureur.

E menei mon caval acorsaditz

E cavalgei mon mul afrenaditz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59.

Et je menai mon cheval coureur et je chevauchai mon mulet soumis au frein.

24. Concurrer, v., lat. concurrere, concourir.

Entro que concurren. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

Jusqu'à ce qu'ils concourent.

CAT. Concurrer. ESP. Concurrir. PORT. Concorrer. IT. Concorrere. (chap. concurrí.)

25. Concurren, s. m., intersection, conjonction.

Indicios, epactas e claus e concurrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Indictions, épactes et clefs et intersections.

ESP. PORT. Concurrente. IT. Concorrente. (chap. concurrén, concurrens, concurrenta, concurrentes.)

26. Concursio, s. f., lat. concursio, concours, rencontre.

Aspra concursios de dictios. Leys d'amors, fol. 108.

Apre rencontre de mots.

27. Contracorre, v., courir de pair.

Part. prés. E sai, dels set planetas, qu'els son contracorrens.

P. de Corbiac: El nom de.

Et je sais, au sujet des sept planètes, qu'elles sont courant de pair.

28. Decorre, v., lat. decurrere, couler, ruisseler.

Lay on lo sanc plus decorria...

Fig. E totz mieu sen

Decorron en devotio.

Passio de Maria.

Là où le sang ruisselait davantage...

Et tous mes sens coulent en dévotion.

ANC. FR. Li miel decoroient des chesnes.

Roman de la Rose, v. 8416.

Toute la nuict decouroit vin en aucuns quarrefourgs abondamment en robinets d'erain. Monstrelet, t. 1, fol. 301.

ANC. CAT. ANC. ESP. Decorrer. IT. Scorrere. (chap. escorre, escorres: escórrego, escorres, escorre, escorrem, escorréu, escorren. Escorregut, escorreguts, escorreguda, escorregudes.)

29. Decorremen, s. m., cours, flux.

Contra decorremen de sanc. Brev. d'amor, fol. 40.

Contre le flux de sang.

ANC. CAT. Decorriment. ANC. ESP. Decorrimiento. IT. Scorrimento. (chap. Escorrimén, escorrimens. Sanguichina, sanguichines; escabechina, escabechines; matansa, matanses; mondongo; carnissería, etc.)

30. Decors, s. m., lat. decursus, décours, décroissance.

Jois qu'es en decors

No tanh nays' als menors.

Giraud de Borneil: Dels bels.

Il ne convient pas que la joie qui est en décours naisse aux moindres.

Apres lo decors de la planeta.

Cal. dels apost. de Roma, fol. 193.

Après le décours de la planète.

ANC. FR. Soleil et lune et ans et jors

Et les croisans et les decors.

(chap. Sol y lluna y añs y díes (jorns) y los creixens y los menguans, decreixens.)

(N. E. de luna creciente : croissant, cruasán.)

Roman de Partonopeus, t. 1, p. 30.

CAT. Decurs. ESP. PORT. Decurso. IT. Discorso.

31. Discursiu, adj., discursif.

Ab successio discursiva.

Eluc. de las propr., fol. 8.

Avec succession discursive.

CAT. Discursiu. ESP. PORT. IT. Discursivo.

32. Encorre, Encorrer, v., lat. incurrere, encourir, confisquer.

Ni degun non puesca encorre pena.

Statuts de Provence, BOMY, p. 1.

Et que nul ne puisse encourir peine.

La pena que poyrian encorrer.

(chap. La pena que podríen incurrí.)

Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 292.

La peine qu'ils pourraient encourir.

Part. pas. Sian confiscats et encors als senhors de Condom.

Cout. de Condom de 1313.

Soient confisqués et encourus par les seigneurs de Condom.

Retornats en heretgia, dels cals es encorreguda tota lor terra e tota lor honor. (chap. Retornats en herejía, dels cuals es encorreguda, confiscada, tota la seua terra y tot lo seu honor, feudo.)

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. XXXII, fol. 258.

Retournés en hérésie, desquels est encourue toute leur terre et tout leur fief.

CAT. Encorrer. ESP. Incurrir. PORT. Encorrer. IT. Incorrere. (chap. encorre : perseguí, acassá per a pegáli an algú; está en sel, encorres, ya se encorre lo choto o lo borrego de Julio Micolau de La Fresneda. Yo me encórrego, encorres, encorre, encorrem, encorréu, encorren.)

33. Encorremen, s. m., confiscation, encourement.

Crim que requerra encorremen de cors e de bes.

Ord. des Rois de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Crime qui requerra confiscation de corps et de biens.

Confiscats per encorrement.

Cout. de Condom de 1313.

Confisqués par encourement.

ANC. FR. Il soit sauf en forfaiture, en paines, en encorrement.

Ord. des Rois de Fr., 1283, t. 1, p. 311.

ANC. CAT. Incorriment. ESP. Incurrimiento. (chap. confiscassió, incurrimén en algún delicte.) 

34. Escorre, v., écouler, échapper, échoir.

D'el s'escorro humors viscozas.

(D'ell s'escorren humors viscoses. Escorres : eyaculá: eyaculo, eyacules, eyacule, eyaculem o eyaculam, eyaculéu o eyaculáu, eyaculen - al cul de algún o alguna franchista.)

Eluc. de las propr., fol. 82.

De lui s'écoulent humeurs visqueuses.

Tonels s'en vai, per s'escorr. Leys d'amors, fol. 68.

Le tonneau s'en va, pour s'écoule.

IT. Escorrere.

- Confisquer, acquérir, courir sus.

Part. pas. La part es escorreguda.

Escorregutz es em poder del senior sos cors.

Régl. sur les Mines, Hist. de Nîmes, t. I, pr., p. 71 et 72.

La portion est confisquée.

Sa personne est acquise en pouvoir du seigneur.

Lo fieus s'ateins escorregutz.

Roman de Flamenca, fol. 96.

Le fief devient confisqué.

35. Escorrement, s. m., concours, écoulement, flux.

Plueias e grans escorremens d'aiguas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.

Pluies et grands écoulements d'eaux.

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del toscá, riada

Per l' escorrement de las lagremas.

Si femna prens ha gran escorrement de layt.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 51.

Par l'écoulement des larmes.

Si femme enceinte a grand écoulement de lait.

- Rassemblement.

Ni fazent negu escorement en las sinagogas ni en la cioutat.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 24.

Ni faisant aucun rassemblement dans les synagogues ni dans la ville.

36. Occorre, Occurer, v., lat. occurrere, survenir, accourir.

Las causas que occurreran en aquest pays.

Statuts de Provence, BOMY, p. 4.

Les causes qui surviendront en ce pays.

Que occurron al pays, ni puesquan occorre.

Régist. des États de Provence de 1401.

Qui surviennent en ce pays, et puissent survenir.

Part. prés. Per contribuir en las cargas occurens.

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 6.

Pour contribuer aux charges survenantes.

CAT. Ocorrer. ESP. Ocurrir. PORT. Occorrer. IT. Occorrere. (chap. ocurrí, desvindre, desvindres.) 

37. Recorre, v., lat. recurrere, recourir, avoir recours.

Be fay donc qui per lieys recor

A la gracia del Creator.

(chap. Be fa entonses lo que per nella recurrix a la grassia del Creadó. v. recurrí y recorre: recurrixco o recurrixgo, recurrixes, recurrix, recurrim, recurriu, recurrixen. Recurrit, recurrits, recurrida, recurrides.)

Brev. d'amor, fol. 83.

Bien fait donc qui par elle recourt à la grâce du Créateur.

A monseynor sant Peyre...

Recorreras tostemps en tas orations.

V. de S. Honorat.

A monseigneur saint Pierre... tu recourras toujours dans tes oraisons.

CAT. Recorrer. ESP. Recurrir. PORT. Recorrer. IT. Ricorrere.

38. Recors, s. m., lat. recursus, recours.

Als quals avem soven recors. Brev. d'amor, fol. 76.

Auxquels nous avons souvent recours.

Loc. Lo sepulcre on Dieus fon a recors.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Le sépulcre où Dieu fut à recours.

ANC. CAT. Recors. ESP. (recurso) PORT. Ricurso. IT. Ricorso.

39. Recorsa, s. f., retour.

Pot hom far recorsa del compas de la una de las coblas.

Recorsa pot far cadaus.

Leys d'amors, fol. 40 et 41.

On peut faire retour de la mesure d'un des couplets.

Chacun peut faire retour.

40. Recoredor, s. m., secoureur.

San Tropheme lur fon recoredor.

V. de S. Trophime.

Saint Trophime leur fut secoureur.

41. Soccorre, Secorre, Secorrer, v., lat. succurrere, secourir, porter secours.

Ara no m val joi ni m soccor.

Gavaudan le Vieux: Crezens, fis.

Maintenant plaisir ne me vaut ni me secourt.

Si merces no m secor,

Tem que n' auretz pechat.

Arnaud de Marueil: Aissi cum.

Si merci ne me secourt, je crains que vous en aurez la faute.

Que anes al pays soccorer et aidar.

(chap. Que aniguere al país a socorre y ajudá.)

Roman de Fierabras, v. 5015.

Qu'il allât porter secours et aider au pays.

Qu'al rey d'Espanha socorratz. Gavaudan le Vieux: Senhors.

(N. E. Si algún o alguna imbécil pensaba que no había reyes de España, incluso emperador, antes de los Reyes católicos, puede consultar en qué años vivió Gavaudan el viejo.)

Que vous portiez secours au roi d'Espagne.

ANC. FR. Secor nous, car en est mestiers...

Secor ton serf, secor ta serve.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 135.

CAT. ESP. Socorrer. PORT. Soccorrer. IT. Soccorrere. (chap. socorre)

42. Socors, Secors, s. m., secours, aide.

Al comte dic non aia espaven

De Proensa, qu'en breu aura socors.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Je dis au comte de Provence qu'il n'ait pas de crainte, que dans peu il aura du secours.

Fazes me ajuda e secors.

Arnaud de Marueil: Belh m'es.

Faites-moi aide et secours.

ANC. FR. Mes joies et tout mon secors.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 309.

Pour conquerre secors.

Ville-Hardouin, p. 159.

Qui venoient au secors de la cité.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 132.

ANC. CAT. Socors. ESP. (chap.) Socorro. PORT. Soccorro.

IT. Soccorso.

43. Socorremen, s. m., secours, assistance.

Fasian gran socorremen

D'almornas a la paura gen.

(chap. Féen, feien, faien gran socorrimén d'almoines a la pobra gen.) 

V. de S. Alexis.

Faisaient grand secours d'aumônes à la pauvre gent.

IT. Soccorrimento.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.