Mostrando las entradas para la consulta maná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta maná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

Doña Isabela, están en Leonetto, y sén volguda per micer Lambertuccio, es visitada per éste, y torne lo seu home; a micer Lambertuccio lo fa eixí de casa en un puñal a la ma, y lo seu home acompañe después a Leonetto.

Lo rey li va maná a Pampínea que continuare, y ella va escomensá a di:
són mols los que diuen que Amor li trau a consevol lo señ, y que als que volen los atonte, pero me pareix una mala opinió, com ya u han demostrat algunes charrades que ham sentit, y yo tos u amostraré en esta:

A la nostra siudat, pleneta de coses bones, va ñabé una Siñora jove, noble y mol guapa, dona de un caballé mol valén. Y com moltes vegades passe, que no mos acontentem en una minjada, sino que mos agrade variá, com lo seu home no la satisfee massa, se va encaprichá de un jove, Leonetto, mol amable y cortés, encara que de baixa cuna, y ell tamé se va enamorá de ella: y com ya sabéu que poques vegades se quede sense efecte lo que les dos parts volen, no va passá mol tems hasta que se van enganchá. Va passá que, com ella ere mol maja y amable, de ella se va enamorá mol un atre caballé, micer Lambertuccio, al que ella, com ere un home desagradable y pesat, per res del món podíe disposás a vóldrel. Pero solissitánla ell mol en celestines y no valénli un no per resposta, com ere un home poderós, va maná que la amenassaren en difamála si no cumplíe lo seu gust, aixina que la Siñora, sabén cóm ere, va tindre que sedí. Y habén anat la Siñora (que doña Isabela teníe per nom), com es costum nostra al estiu, a quedás a una majíssima terra seua al campo, va passá que, habén lo seu home anat a caball an algún puesto per a quedás uns díes, va maná ella fé cridá a Lionetto per a que vinguere a está en ella; ell, contentissim, va acudí incontinenti. Micer Lambertuccio, sentín que lo home de la Siñora sen habíe anat fora, ell sol, puján al caball, sen va aná cap aon ella estabe y va cridá a la porta. La criada de la Siñora, al vorel, sen va aná corrén cap an ella, que estabe a la alcoba en Lionetto y, cridánla, li va di:

- Siñora, micer Lambertuccio está a baix, ve ell sol.

La Siñora, al sentí aixó, se va assustá, y li va demaná a Leonetto que se amagare un rato detrás de les cortines hasta que micer Lambertuccio sen anare.

Leonetto, que tamé teníe temó de ell, se va amagá; y ella va maná a la criada que obriguere a micer Lambertuccio; y ell, desmontán del seu caball y lligánlo a una arnella, va pujá cap a dal.
La Siñora, ficán bona cara, y assománse a la escala, lo milló que va pugué lo va ressibí en paraules, y li va preguntá qué fee allí. Lo caballé, abrassánla y besánla, li va di:
- Alma meua, hay sentit que lo vostre home sen ha anat fora, aixina que hay vingut a está un ratet en vos. Y después de estes paraules, van entrá a la alcoba, y tancán per dins, va escomensá micer Lambertuccio a magrejála.

Y están aixina en ella, completamen fora del pensamén de la Siñora, va passá que lo seu home va acudí, y en cuan la criada lo va vore prop de casa, va corre cap a la cámara de la Siñora y li va di: - Siñora, lo siñó casi está aquí, ya deu está al pati. La dona, al sentí aixó, y pensán que teníe dos hómens a casa (y com sabíe que lo caballé no podíe amagás perque lo seu palafrén estabe al pati lligat), se va doná per morta; sin embargo, eixecánse rápidamen del llit, va cavilá algo y li va di a micer Lambertuccio:
- Siñó, si me voleu be, per a salvám de la mort, feu lo que tos diga. Agarréu a la ma lo vostre puñal, y en mal gesto y tot enfadat baixaréu la escala y ton aniréu dién: «Votovadéu, que ya lo enchamparé a un atre puesto»; y si lo meu home vullguere retíndretos o tos preguntare algo, no diguéu res, sol lo que yo tos acabo de di, pugéu a caball y marchéu, y per cap raó tos quedéu en ell. Micer Lambertuccio va di que aixina u faríe; y desenvainán lo puñal, tot sofocat per lo esfors que habíe fet, y enfadat perque habíe tornat lo amo, va fé lo que la Siñora li habíe manat. Lo home de la Siñora, que ya habíe baixat del alazán, maravillánse de vore un atre palafrén y volén pujá cap a dal, va vore a micer Lambertuccio baixá y se va extrañá de les seues paraules y de la cara tan roija de enfadat, y li va preguntá: - ¿Qué es aixó, siñó?

Micer Lambertuccio, ficán lo peu al estribo y montán a caball, no va mes que: - Votovadéu, ya lo trobaré a un atre puesto. Y va colá.

Lo gentilhome, puján al pis, va trobá a la seua dona al cap de la escala, espantada y en cara de temó, y li va preguntá:

- ¿Qué passe aquí? ¿A quí está amenassán micer Lambertuccio, tan enfadat?
La dona, arrimánse a la alcoba per a que Leonetto la sentiguere, va contestá:
- Siñó, may hay tingut tanta temó com avui. Aquí dins ha entrat un jove que no coneixco, fugín de micer Lambertuccio, que lo perseguíe en lo puñal a la ma, y com ha trobat esta alcoba uberta, tremolán me ha dit: «Siñora, ajudéume, per Deu, que no me maton als vostres brassos». Yo me hay alsat de un brinco y només preguntáli quí ere y qué fee aquí, acudix micer Lambertuccio dién: «¿aón estás, traidó?». Yo me hay ficat dabán de la porta de la alcoba y, al volé entrá ell, lo hay parat; en aixó ha sigut mol cortés, com ha vist que no volía que entrare aquí dins, después de refunfuñá ha baixat la escala, com u hau pugut vore.

Va di entonses lo home.

- Dona, hau fet mol be; mol gran deshonra haguere sigut que mataren an algú aquí dins, y micer Lambertuccio haguere fet una gran villanía seguín an algú que se haguere refugiat a dins de la alcoba de una dona. Después li va preguntá aón estabe aquell jove.

La dona va contestá:

- Siñó, se haurá amagat.

Lo caballé va cridá:

- ¿Aón estás? Ix, en confiansa, que soc lo amo de la casa.

Leonetto, que tot u habíe escoltat, tremolán com si tinguere temó de verdat, va eixí de aon estáe.

Va preguntá lo caballé:

- ¿Qué tens tú que vore en micer Lambertuccio?

Lo jove va contestá:

- Siñó, res que yo sápiga, y per naixó crec que no deu está be del cap, o que me ha pres per un atre, perque en cuan me ha vist no mol lluñ de esta casa, al carré, ha agarrat lo puñal y me ha dit: «Traidó, ¡estás mort!». Y no me ha donat tems a preguntáli per quina raó mu díe, mes que hay escomensat a corre tan depressa com hay pogut, y hay entrat a la primera casa uberta que hay trobat, aon, grássies a Deu y an esta noble Siñora, me hay salvat.
Va di entonses lo caballé:

- Pos ves, no tingues mes temó; te portaré a casa teua, y después entératen be de lo que tens que vore en ell.

Y en cuan van acabá de sená, fénlo pujá al seu caball, lo va portá a Florencia y lo va dixá a casa. Y después, segóns les instrucsions ressibides de la Siñora, aquella mateixa nit va parlá en micer Lambertuccio de amagatóns, y en ell van tratá de no parlá de alló may mes, y aixina no sen va enterá lo caballé de la burla que li habíe fet la seua dona.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

lunes, 10 de agosto de 2020

SEXTA JORNADA.

SEXTA JORNADA.

Escomense la sexta jornada del decamerón, a la que, deball lo gobern de Elisa, se parle sobre algúns que en paraules ingenioses combatixen un ataque, o en una rápida contesta u ocurrensia escapen a la perdissió o al perill o al deshonor.

Habíe ya la lluna, están al mich del sel, perdut los seus rayos, y en la nova llum que arribáe están clares totes les parts del nostre món, cuan se va eixecá la regina, fen cridá a la seua compañía. Sen van alluñá, en pas lento, del hermós palau passejánse entre la frescó, tenín uns cuans raonaméns sobre una y atra cosa, y discutín sobre la bellesa de les históries contades, y enriénsen de les coses passades an elles, hasta que, eixecánse mes lo sol y escomensán a calentá, a tots los va pareixe be torná cap a casa; per lo que, tornán sobre les seues passes, allá sen van entorná. Y allí, están ya parades les taules y tot ple de escampades herbetes de bona auló y flos, antes de que la calina aumentare, per orden de la reina se van ficá a minjá, y fet aixó en festa, antes de fé datra cosa, cantades algunes cansonetes majes y grassioses, uns sen van aná a dormí y uns atres a jugá als dados o atres jocs; y Dioneo jun en Laureta sobre Troilo y Criseida se van ficá a cantá. Y arribada ya la hora de torná al consistori, sén tots requerits per la reina, com acostumbraben, se van assentá pel voltán de la fon; y volén ya la reina maná que se contare la primera história va passá algo que hasta entonses no habíe passat, y va sé que per la reina y per tots va sé sentit un gran abalot que les criades y los criats faien a la cuina. Per lo que van cridá al senescal y li van preguntá quí cridáe y quina ere la raó del abalot; va contestá que aquell rebombori lo feen Licisca y Tíndaro, pero que la raó no la sabíe, perque acababe de arribá allí aon estáen per a fels callá cuan lo habíen quirdat.
Li va maná la reina que enseguida faiguere víndre allí a Licisca y Tíndaro, y una vegada los va tíndre dabán, los va preguntá quina ere la raó de aquell sarabastall. Y volenli contestá Tíndaro, Licisca, que los seus añs teníe y ere bastán soberbia, y calentada en lo cridá, giránse cap an ell en mal gesto, va di:

- ¡Veigáu este animal de home a lo que se atrevix, aon estic yo a parlá abans que yo! Dixa que yo u conta. - Y giránse cap a la reina, va di: - Siñora, éste vol sabé mes que yo de la dona de Sicofonte, y ni mes ni menos que si yo no la coneguera, vol que me crega que la primera nit que Sicofonte se va gitá en ella, micer Mazo va entrá a Montenegro per la forsa y en derramamén de sang; y yo dic que no es verdat, sino que va entrá passíficamen y en gran plaé de los de dins. Y éste es tan animal que se creu massa que les jovenetes són tan tontes que están perdén lo tems cuidán al pare y als germáns que de set vegades sis esperen a casáles tres o cuatre añs mes de lo que deuríen. Germá, ¡be estaríen si tingueren que esperá tan! Per Cristo que sé lo que me dic cuan u juro, no ting veína yo que haigue anat al home donsella; y encara de les casades be ne conec unes cuantes, y quínes burles los fan als seus hómens; y este borrego vol enseñám a coneixe a les dones, com si yo haguera naixcut ahí. Mentres parlabe Licisca, sen enríen tan les siñores que sels haguere pogut arrencá totes les dens que se veíen; y la reina ya la habíe manat callá sis vegades, pero no valíe de res: no va pará hasta que habíe dit tot lo que volíe. Pero después de callá, la reina, rién, giránse cap a Dioneo, va di: - Dioneo, éste es assunto teu, y per naixó cuan haigam acabat les nostres históries tindrás que sentensiá en firme sobre este prossés.

Dioneo rápidamen li va contestá:

- Siñora, la senténsia está donada sense sentí res mes; y dic que Licisca té raó y crec que es com ella diu, y Tíndaro es un animal. - Sentín aixó Licisca, va escomensá a riure, y li va di a Tíndaro:

- Sens? Be u dieba yo: vésten en Deu, ¿creus que saps mes que yo cuan encara no tens secs los ulls? ¡alabat sigue!, no hay viscut yo en vano, no.

Y si no fore que la reina en un mal gesto li va imposá silénsio y li va maná que no diguere una paraula mes ni faiguere cap abalot si no volíe sé assurriagada. Va maná que sen anigueren ella y Tíndaro, res se haguere pogut fé en tot lo día mes que sentíla an ella. Poc después que sen van aná, la reina li va encarregá a Filomena que escomensare les históries; y ella, alegremen aixina va escomensá:

Novela primera de la jornada sexta

miércoles, 15 de mayo de 2024

Lexique roman; Manna, Mana - Arromaner


Manna, Mana, s. f., lat. manna, manne.

Detz als filhs d' Israel

Lach e bresca, manna e mel.

(chap. Vau doná als fills de Israel, lleit y bresca, maná y mel.) 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vous donnâtes aux fils d' Israël lait et gaufre, manne et miel.

La manna qu' es dossa, en que cascus, que ne manjava, trobava aquella sabor et aquella dossor que desirava. V. et Vert., fol. 72. 

La manne qui est douce, en quoi chacun, qui en mangeait, trouvait cette saveur et cette douceur qu'il désirait. 

Fig. Mal m'es dolz e saborius,

E 'l pauc ben, mana don mi pais.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Mal m'est doux et savoureux, et le peu de bien, manne dont je me repais.

Es ben paisutz de manna,

Qui de s'amor ren guazanha.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Est bien repu de manne, qui gagne quelque chose de son amour. 

CAT. Manna. ESP. Mana (maná). PORT. IT. Manna. (chap. Lo maná : 

lo alimén que Deu los va enviá als israelites cuan estaben per lo desert. Tamé un grup de música de Guadalajara, México, Méjico.)


Mansion, Mancio, s. f., lat. mansionem, séjour, station, pause, demeure.

A els venrem, et ab els farem mansion.

Frag. de trad. de la Passion.

A eux nous viendrons, et avec eux nous ferons séjouer (séjourner).

La trentena mancio on estero, quan foro partitz de Egypte.

Eluc. de las propr., fol. 160.

La trentième station où ils se reposèrent, quand ils furent partis d'Egypte.

ANC. FR. Lur duna terres e mansiuns. Roman de Rou, v. 6122.

Et de faire les hériter 

En ta joieuse mancion.

Jehan de Meung, Trés., v. 768. 

Mais s'en alla droict en sa mansion. Faitfeu, p. 103.

CAT. Mansió. ESP. Mansión. PORT. Mansão. IT. Mansione. (chap. Mansió, mansions.)

2. Mas, s. m., mas, maison, habitation.

Vinhas e pratz e terras e laors, 

Fieus e alos, mas e castels e tors.

P. Cardinal: Ges no m suy. 

Vignes et prés et terres et champs labourables, fiefs et alleus, mas et châteaux et tours. 

Nul temps no gazanhei castel, 

Borda ni mas.

R. Gaucelm de Beziers: A penas vauc. 

En nul temps je ne gagnai château, métairie ni mas. 

ANC. FR. Jamais n' enterrai en son mez.

Fables et cont. anc., t. I, p. 375. 

CAT. Mas. (chap. Mas, masos. Qui viu al mas: masové, masovés, masovera, masoveres.)

3. Campmas, Capmas, Cammas, s. m., bass. lat. campmasium, campmas, habitation principale, maison de maître.

Sion mas o campmas o bordarias.

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille. 

Soient mas ou campmas ou borderies. 

Ab totz los cammas e 'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

4. Mazatge, s. m., hameau. 

Borc ni sieutat ni mazatge.

Folquet de Lunel: E nom de.

Bourg ni cité ni hameau. 

ANC. FR. Un maissaige ou tous les edifimens dessus edifiez, lequel massaige est assis. 

Un masage oveques les edifices

Cartul. de S. Vandreg, 1279 et 1293, t. 1, p. 45. Du Cange, t. IV, col. 581.

5. Mazeria, s. f., masure. 

Paret de la mazeria.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Ephésiens. 

Muraille de la masure.

6. Maionil, s. m., ménil, habitation entourée de champs.

E 'l caslar' e 'l castelar e 'ls maionils.

Tit. de 1248. Arch. du Roy., J. 323. 

Et le château et la forteresse et les ménils.

7. Cammazil, s. m., campménil, le principal ménil.

Ab totz los cammas e'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

8. Maiso, Mayson, Maizo, Maio, s. f., maison, demeure.

Am mais boscx e boisso 

No fauc palaitz ni maizo.

P. Vidal: De chantar m'era. 

J'aime mieux bois et buisson que je ne fais palais ni maison.

S' enfug a sa maizo de santz.

P. Cardinal: Una cieutat. 

S'enfuit à sa maison à la course. 

Limat... porta sa mayzo, on se clau. Eluc. de las propr., fol. 254.

Le limaçon... porte sa maison, où il s'enferme.

- Couvent, communauté religieuse.

A la maiso de Moissac. Titre de 1160. 

A la maison de Moissac. 

La discention 

Dels frayres e de la mayson.

V. de S. Honorat. 

La dissension des frères et de la maison.

Morges de la dicha maio. Tit. de 1256. DOAT, t. CXXXIX, fol. 83. 

Moines de ladite maison. 

Fig. Ab quatr' aunas de filat, 

Los tramet en tal maizo, 

Ont atrobon de mal pro.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile, les envoie en telle maison, où ils trouvent assez de mal. 

ANC. ESP.

Mandó tener à todos los de ssa mayson 

Jeiunio triduano con grant aflition.

V. de S. Millán, cop. 189.

9. Maizoneta, Mayoneta, s. f. dim., maisonnette.

De maizo, maizoneta. Leys d'amors, fol. 49.

De maison, maisonnette.

(chap. De casa, caseta; de mansió, mansioneta.)

Habitant en las mayonetas amb Isaac et amb Jacob.

Trad. de l'Épître. de S. Paul aux Hébreux. 

Habitant dans les maisonnettes avec Isaac et avec Jacob.

10. Maisonament, s. m., logement, bâtisse, édifice.

Ni en palays ni en grant maisonament. Lo desprezi (despreczi) del mont.

Ni en palais ni en grand édifice.

11. Maizonier, s. m., habitant, séjournant, locataire.

O 'l logaire de la maizon o sos mesatges, per el, lo maizonier pot gitar de la maizon per la propria estatga del senher o del logador.

Statuts de Montpellier, de 1204.

Ou le loueur de la maison ou son envoyé, pour lui, peut mettre hors de la maison le locataire pour la propre résidence du maître ou du loueur. ANC. FR. Des forfaits que li borgois ou li mesniers des borgois feront envers les mesniers des canoines. Tit. de 1287. Hist. de Liége, p. 401.

11. Maner, s. m., manoir, demeure. 

Membre 'lh cum m' afizet un ser, 

Al sieu maner.

Giraud de Borneil: Nulha res. 

Qu'il lui souvienne comme elle m'assura un soir, au sien manoir. 

ANC. FR. Villes essillent et maners,

Mesons ardent, prenent avers. 

Wace cité par Du Cange, t. IV, col. 407.

13. Mainada, Maynada, s. f., troupe, compagnie, société, famille, gens de la maison, domestique. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com si pot far 

Que la bestia, que no sap parlar, 

Mi faza trobar ma mainada?

V. de S. Honorat. 

Comment se peut-il faire que la bête, qui ne sait pas parler, me fasse trouver ma compagnie?

Fon gran brega entre la maynada dels cardenals.

Cartulaire de Montpellier, fol. 76. 

Fut grande dispute parmi la société des cardinaux. 

A tota sa mainada fes tolre los cabels e a se meteis.

V. de Pierre Vidal. Var.

A tout son domestique il fit couper les cheveux et à lui-même.

Los paures son maynada petita de Dieu. 

Coma lurs mainadas e lurs officials se porton en lurs officis.

V. et Vert., fol. 74 et 70.

Les pauvres sont la petite famille de Dieu. 

Comment leurs gens et leurs officiers se comportent dans leurs offices. Proverb. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.

Tel seigneur, tel domestique.

ANC. FR. Voyant trop grièvement chargée 

Sa maison de trop de maignée,

Mist sa fille en religion.

Remi Belleau, t. II, p. 152.

Et point n'auras 

Tousjours d'enfans grande maignie 

Autour de toy, pour compagnie. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 255. 

Pour l'honneur du roy et des seigneurs de la mesgnie du roy de France, il consentit à donner sa fille à monseigneur de Orléans.

Monstrelet, t. I, fol. 66.

Je cognois toute la mesgnie 

De léans; quelle compagnie!

Cl. Marot, t. IV, p. 183.

S'en alla, à privée mesgnie, ou chastel de Marcoussy.

Monstrelet, t. I, fol. 144.

ANC. CAT. Masnada. CAT. MOD. Mainada. ESP. PORT. Manada. 

IT. Masnada. (chap. Manada, manades de llops; si es de ovelles o cabres: rabera, raberes; tropa, tropes; sossiedat, familia, gen de casa, domestics.)

14. Mainader, Mainadier, s. m., chef de famille.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Tug li mainader e totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba. Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Tous les chefs de famille et toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

- Chef de troupe, de mercenaires.

Aissi quo 'l mainadier

Que s gieta a bando

Per faire sa preso.

Albert de Sisteron: Ab son guay.

Ainsi comme le chef de mercenaires qui se jette sans réserve pour faire sa prise.

ESP. Manadero. (chap. Cap de familia; cap de una tropa de mersenaris, bandidos, lladres, com lo presiden de la Ascuma, Juaquín Monclús.)

15. Mainiadera, s. f., famille.

Totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba.

Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

16. Maisnamen, s. m., accueil, bonne réception.

Fassam be e maisnamen als privaz de nostra fe. Trad. de Bède, fol. 79. Faisons bien et accueil aux amis de notre foi.

17. Masso, s. m., maçon.

Totz aquels del mestier de massos.

Tit. de 1267. Arch. du Roy., J. 303. 

Tous ceux du métier de maçons.

18. Manecs, adj., séjournant, arrêté, fixe, attaché.

C' Arnaut desam lieis on es ferm manecs.

A. Daniel: Amors e joi. 

Qu' Arnaud cesse d'aimer celle où il est fermement attaché.

19. Manent, Manen, adj., riche, puissant.

Selh qu' avia d' aver tan

Fon caitius, e 'l paubres, manens.

Pons de Capdueil: En honor. 

Celui qui avait tant de richesse fut chétif, et le pauvre, riche.

Fig. Et ieu, mayre lassa, dolenta, 

Era adoncs de dol manenta.

Passio de Maria. 

Et moi, mère malheureuse, souffrante, j'étais alors de douleur riche.

Substantiv. Com pogues mi dons defendre 

Dels manens malvatz. 

Pierre de Bussignac: Sirventes.

Comment je pusse défendre ma dame des mauvais riches. 

ESP. Manente. (rico, poderoso.)

20. Manentia, s. f., richesse, fortune, possession.

Pretz mais tota via 

Honor e pretz qu' aunida manentia.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Je prise davantage en tout temps honneur et mérite que richesse honnie.

Donei li fol e molin e autra manentia. 

Un troubadour anonyme: Sordel dis mal. 

Je lui donnai foulon et moulin et autre possession.

Mas si aquist enfant de royal manentia

Moron.

V. de S. Honorat.

Mais si ces enfants de royale fortune meurent.

ANC. FR. Or et argent et riche manantie.

Roman d'Agolant. Bekker, p. 169.

21. Esmanentir, v., s'enrichir, faire fortune.

Per neguna maneira vos esmanentiretz. Guillaume de Tudela.

En nulle manière vous (ne) ferez fortune.

22. Permanencia, s. f., permanence, continuité.

En son esser et permanencia.

Ha perpetual permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 115. 

En son être et permanence. 

A perpétuelle continuité. 

CAT. ESP. PORT. Permanencia. (chap. Permanensia, permanensies; v. permaneixe.)

23. Permanensa, s. f., permanence. 

No sias leugers en amistat, e reten ades lo liam de permanensa.

Trad. de Bède, fol. 75. 

Ne sois léger en amitié, et conserve incessamment le lien de permanence. 

IT. Permanenza.

24. Permanen, adj., lat. permanens, permanent.

Aquels bes nobles e plus purs, permanens eternalmens.

V. et Vert., fol. 35. 

Ces biens nobles et plus purs, permanents éternellement.

Permanens en la fe. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 33. 

Permanent dans la foi. 

CAT. Permanent. ESP. PORT. IT. Permanente. (chap. Permanén, permanens, permanenta, permanentes. Permanensia, permanensies.)

25. Permansiu, adj., durable, immuable, propre à la durée.

Es eternalmen permansiva. Eluc. de las propr., fol. 23.

Est éternellement immuable.

26. Remanensa, s. f., séjour, demeure.

S' el viatz vos agensa,

O si us platz la remanensa.

Blacas: En chantan.

Si le voyage vous convient, ou si vous plaît le séjour.

ANC. FR. S' aucun veaut..., demorer iqui franchement, il paiera... deux sols tornois por sa remanence. 

Pérard, Pièces pour l'Histoire de Bourg., p. 564.

ANC. IT. Rimanenza.

27. Remazilha, s. f., reste, relief, débris.

Quar viu d' autrui remazilha.

Bernard de Venzenac: Lanquan.

Car il vit du reste d'autrui.

Las remazillas seran fachas salvas.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Les débris seront faits saufs.

28. Remaner, Remainer, Remandre, Romanre, v., lat. remanere, demeurer, rester.

Pot remaner en la villa coma autre francs hom. 

Charte de Montferrand, de 1248.

Peut demeurer dans la ville comme autre homme franc. 

L' us m'encaussa, l' autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

L'un me chasse, l'autre me fait rester. 

Us d'els no i pot remandre ni no i es remazutz. Guillaume de Tudela. 

L'un d'eux n'y peut rester ni n'y est resté. 

No volc romanre entre la ost de K. ni la ciutat. Philomena.

Ne voulut demeurer entre l'armée de Charles et la cité. 

Fig. Remanetz en mi, et hieu remandrai en vos.

Fragment de trad. de la Passion.

Demeurez en moi, et je demeurerai en vous. 

Loc. Aissi no sai cosselh ab que m remanha. 

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Ainsi je ne sais conseil avec quoi je reste. 

Deu esser creut per son sagrament, e remaner en patz.

Charte de Montferrand, de 1248. 

Doit être cru par son serment, et rester en paix.

Substantiv. Mas empero de tals n' i ac

A cui lo remaners non plac. 

V. de S. Énimie, fol. 23. 

Mais pourtant il y en eut de tels à qui le demeurer ne plut pas.

- Cesser, finir, arrêter.

Mas non er faitz que fer e fust non fraingna 

E caps e bras, enans qu' el plaitz remaigna.

Aicarts del Fossat: Entre dos. 

Mais il ne sera pas fait qu'il ne brise fer et fût et têtes et bras, avant que le plaid cesse.

Vezon que l'ivern ve e que l'estius reman. Guillaume de Tudela.

Voient que l'hiver vient et que l'été finit. 

Respondetz mi per cal razon 

Reman que non avetz chantat? 

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peyrols. 

Répondez-moi par quelle raison il reste (se trouve) que vous n'avez chanté.

Part. prés. Plusors remanens et dessendens. 

Tit. de 1278. DOAT, t. IX, fol. 347. 

Plusieurs restants et descendants. 

Part. pas.

Mon chan fenisc ab dol et ab maltraire, 

Per tos temps mais, e 'l tenc per remazut. 

Bertrand de Born: Mon chant. 

Je finis mon chant avec douleur et avec souffrance, pour tout temps désormais, et je le tiens pour cessé. 

ANC. FR. La contesse remest plorant.

Roman del conte de Poitiers, v. 616. 

Rois seroit de Hongrie, ne porroit remanoir. 

En France envoierons savoir s'il peut valoir. 

Roman de Berte, p. 91. 

Subst. Cre qu' era la remazuda

Del puoig que brugic set ans, 

Puois no n' issic mais la soritz.

Gausseran de S. Leidier: Malvaza. 

Je crois que c'était le terme de la montagne qui gronda sept ans, puis il n'en sortit que la souris.

ANC. FR. Plus n'osai ilec remanoir. Roman de la Rose, v. 2955. 

Or remanons andui çà fors, 

Encor soit li orages fors.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 260.

ANC. CAT. Remandrer. ANC. ESP. Remaner. ESP. MOD. PORT. Remanecer. IT. Rimanere. (chap. Remandre, quedá, permaneixe.)

29. Remanen, s. m., reste, relief, surplus.

Dregz es c' al turmen te lieure,

E que t tola 'l remanen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Il est juste qu'au tourment il te livre, et qu'il t' ôte le reste.

Quar Dieus a establit que hom manges so que mestier lhi fai, e 'l remanen laisse ad autra vetz. Liv. de Sydrac, fol. 33. 

Car Dieu a établi que l'homme mangeât ce qui lui fait besoin, et qu'il laisse le reste pour une autre fois.

ANC. FR. Et li remananz qui fu eschapés de la desconfiture.

Villehardouin, p. 170. 

Et le remanant se sauva par bien fuyr là où ils peurent le mieux.

Monstrelet, t. II, fol. 105.

CAT. Remanent. ESP. Remanente. PORT. Remanecente. IT. Rimanente.

(chap. Remanén, remanens: lo que quede, lo que permaneix, lo que sobre de un repartimén o divisió.)

30. Arromaner, v., rester, demeurer.

Part. prés. Arromanent en fermetat.

(chap. Permaneixén en seguridat, firme, firmat.)

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 67.

Demeurant en assurance.

martes, 11 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

Ghichibio, cuiné de Currado Gianfigliazzi, en unes rápidas paraules va cambiá al seu favor en rissa la ira de Currado y se va salvá de la desgrássia en la que Currado lo amenassáe.

La reina li va maná a Neifile que continuare; y ella va di:

Per mol que lo rápit ingenio, amoroses siñores, en frecuénsia presto paraules rápides y útils y bones als que les diuen, segóns los casos, tamé la fortuna, que alguna vegada ajude als temorics, en les seues llengües de repén los fique cuan may los que les diuen hagueren pogut trobáles en ánim sereno; lo que tos amostraré an esta historieta.

Currado Gianfigliazzi, com totes vatres hau sentit y pogut vore, sempre ha sigut a la nostra siudat un siudadá notable, liberal y magnífic, y vivín caballerosamen continuamen se ha entretingut en gossos y falcóns, per a no entrá ara a les seues majós obres. Éste, en un falcó seu habén cassat un día a Perétola una grulla, trobánla mol gorda y jove la va enviá a un bon cuiné seu que se díe Ghichibio y ere de Venecia, y li va maná di que la rostiguere per a sopá y la preparare be.

Ghichibio, que ere un fantoche tan gran com u pareixíe, preparada la grulla, la va ficá al foc y en cuidado va escomensá a rostíla. La grulla estáe ya casi a pun y emanáe una boníssima auloreta; va passá que una dona del barri, de nom Brunetta, de la que Ghichibio estabe mol enamorat, va entrá a la cuina y sentín la auló de la grulla y veénla, li va rogá insistenmen a Ghichibio que ni donare una cuixa.

Ghichibio li va contestá cantán y li va di:

- No to la donaré yo, Siñora Brunetta, no to la daré yo.

En lo que, enfadánse la Siñora Brunetta, li va di:

- Per Deu te dic que si no me la dones, may te daré yo res que te agrado. Y en ressumen, les paraules van sé moltes; al final, Ghichibio, per a no fé enfadá mes a la seua dama, estirán una de les cuixes de la grulla la va arrencá sense patí y lay va doná.
Habén presentat después dabán de Currado y algúns invitats seus la grulla sense una cuixa, y maravillánse Currado de aixó, va fé cridá a Ghichibio y li va preguntá qué habíe passat en l´atra cuixa de la grulla.

Lo venessiá mentirós li va contestá:

- Siñó meu, les grulles sol tenen una cuixa y una pota.
Currado, entonses, enfadat, li va soltá:

- ¿Cóm dimonis han de tíndre sol una cuixa y una pota? ¿Auncás no hay vist yo a la meua vida mes grulles que ésta?

Ghichibio va seguí:

- Es, siñó, com tos dic; y cuan vullgáu tos u faré vore en les vives. Currado, per amor als convidats que teníe alí, no va volé aná mes abán de estes paraules, y va di:

- Ya que dius que me u amostrarás en les vives, cosa que may hay vist ni sentit que fore aixina, vull vóreu demá de matí, y me quedaré contén; pero te juro per lo cos de Cristo que, si es de un atra manera, te faré assurriacá de manera que ten enrecordarás mentres visques del meu nom. Acabades, pos, per aquella tarde les paraules, al matinet, només apuntá lo día, Currado, a qui no se li habíe passat lo mosqueo durán la nit, plenet encara de rabia se va eixecá y va maná que li portaren lo caball, y fen montá a Ghichibio a una mula, cap a un riu aon se solíen vore grulles lo va portá, dién:

- Pronte vorem quí va dí una mentira ahí de tarde, si tú o yo.

Ghichibio, veén que encara li durabe lo enfado a Currado, y que teníe que probá la seua mentida, no sabén cóm podríe féu, habíe montat jun a Currado en molta temó, y de bona gana si haguere pogut se hauríe escapat; pero com no podíe, ara cap a atrás, ara cap a abán y als costats mirabe, y lo que veíe creíe que eren grulles en les seues dos potes.

Pero arribats ya prop del riu, antes que dingú va vore a la riba per lo menos una dotsena de grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen. Per lo que, rápidamen amostránleshi a Currado, li va di:

- Mol be podeu vore, siñó, que ahí al tardet tos vach di la verdat, que les grulles sol tenen una cuixa y una pota, miréu a les que allá están.


grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Currado, veénles, va di:

- Espérat que te enseñaré que ne tenen dos. - Y arrimánse una mica mes an elles, va cridá - : ¡Hohó! y en este crit, desplegán l’atra pota, totes les grulles van escomensá a fugí; en lo que Currado, giránse cap a Ghichibio, li va di:

- ¿Qué te pareix, truhán? ¿Te pareix que ne tenen dos?

Ghichibio, esglayat, no sabén de aón li veníe la resposta, va di:
- Siñó, sí, pero vosté no li va cridá «¡hohó!» a la de anit, que si u haguere fet, hauríe tret
l´atra pota y cuixa, com han fet éstes.

A Currado li va caure tan be esta resposta, que tota la seua ira se va torná en festes y rissa, y va di: - Ghichibio, tens raó: u haguera tingut que fé.

Aixina pos, en la seua rápida y divertida contesta, va evitá la desgrássia y se va reconsiliá en lo seu siñó.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA QUINTA

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.

La marquesa de Monferrato, a una invitassió a minjá gallines, en unes discretes paraules refrene lo lloco amor del rey de Fransa.


La história contada per Dioneo va ferí primé la vergoña y lo cor de les dames que la escoltaben y va doná de alló siñal lo rubor que va apareixe als seus rostros, se van ficá roiges com una ruella; pero después, miránse les unes a les atres, podén apenes aguantá la rissa, la van escoltá sonrién. Y arribat lo final, después de habél renegat pero en dolses paraules, diénli que históries paregudes no se teníen que contá dabán de les dones, la Reina, girada cap a Fiameta (que a la vora d´ell estabe assentada a la herba), li va maná que continuare lo orden de narrassións, y ella en alegre rostro, miránla, va escomensá:

Me contente que haigám demostrat en les históries quina es la forsa de les respostes agudes y rápides. Me ha vingut al ánimo, hermoses Siñores, mostrátos, en la história que me toque contá, cóm una noble dona va sabé en paraules y obres guardás del amor de un home de mol alta cuna y evitá atres coses.
Monferrato
Monferrato

Habíe lo marqués de Monferrato, home postín, abanderat (gonfalonero)de la Iglesia, passat a ultramar en una expedissió general feta per los cristianos a má armada; y parlánse del seu valor a la corte de Felipe lo Tort, que se preparabe per a aná desde Fransa an aquella mateixa expedissió, va sé dit per un caballé que no ñabíe daball de les estrelles datra parella pareguda a la del marqués y la seua dona: destacabe en totes les virtuts lo marqués entre los caballés, y la dona destacabe entre les demés, ere hermossíssima y valenta.

Estes paraules van entrá de tal modo al ánimo del rey de Fransa que, sense habéla vist may, va escomensá a amála en ardó, y se va proposá no fes a la mar, en la expedissió a la que anabe, sino a Génova per a que, anán per terra, puguere tindre un motiu raonable per a aná a vore a la marquesa, pensán que, no están lo marqués, podríe passá que tinguere efecte lo seu dessich. Y segóns u habíe pensat va maná que se faiguere; per lo que, envián dabán a tots los hómens, ell y uns poquets de homes nobles, se van ficá en camí, y arrimánse a la terra del marqués, va maná di a la Siñora en antissipassió de un día que al matí siguién lo esperare a diná.

La Siñora, sabia y cautelosa, va contestá alegremen que aquell ere un favor superió a consevol atre y que siríe benvingut.
Y enseguida se va ficá a pensá qué volíe di que un tal rey, no están lo seu home, vinguere a visitála; y no la va engañá en aixó la sospecha de que la fama de la seua hermosura lo atraguere. Pero tamé com dona de pro se va disposá a honrál, y fen cridá a tots los homes bons que allí habíen quedat, va doná les órdens oportunes per a tots los preparatius. Pero la minjada y los manjars va volé amaníls ella mateixa. Y sense retrás va fé aplegá totes les gallines y polleslloques que ñabíe a la comarca, y va indicá als seus cuinés (cocineros) que prepararen uns cuans plats per a lo convit real en totes eixes gallines.

Va vindre, pos, lo rey y va sé ressibit per la Siñora en gran festa y honor; y an ell, mes del que habíe imaginat per les paraules del caballé, al mirála li va pareixe hermosa y valenta y cortés, y se va maravillá mol, y mol la va estimá, ensenénse encara mes en lo seu dessich perque mes sobrepassabe la Siñora la estima que ell habíe tingut de ella antes de vórela y tratála.

Y después de descansá a cámares adornadíssimes en tot lo que es nessessari per a ressibí a tal rey, arribada la hora del diná, lo rey y la marquesa se van assentá a una taula, y los demés segóns la seua condissió van sé a datres taules honrats. Aquí, sén lo rey servit en mols plats y vins mol ben triats, de añades exeléns, y ademés de alló mirán de cuan en cuan en gust a la hermossíssima marquesa, gran plaé teníe.

Pero arribán un plat detrás de l´atre, va escomensá lo rey a extrañás una mica y va advertí que, per mol variats que fóren los guisos, no u eren tan, tots estaben preparats en polla pita. Y com sabíe lo rey que al puesto aon estabe teníe que ñabé abundánsia de animals salvaches y espessialmén de ploma, y com la habíe avisat de la seua vinguda li habíe donat a la Siñora tems per a podé enviá a cassáls, com mol de aixó se maravillae, no va volé péndre ocasió de féla parlá de un atra cosa mes que de les seues gallines; y en cara alegre se va girá cap an ella y li va di:
- Dama, ¿náixen an este país sol gallines sense cap gall? La marquesa, que va enténdre mol be la pregunta, pareixénli que segóns lo seu dessich nostre Siñó li habíe enviat lo momén adecuat per a podé mostrá la seua intensió, girada cap al rey que li preguntabe, va di:

- No, monseñor; pero les dones, encara que en vestits y en honors algo varíen de les atres, totes són igual aquí que a consevol puesto.
Lo rey, sentides estes paraules, be va enténdre la raó de la invitassió a gallines y la virtut que amagaben aquelles paraules y va compendre que en vano se gastaríen les paraules en tal dona y que no ere lo cas de fé aná la forsa; per lo que, aixina com imprudenmen se habíe ensés en lo seu amor, aixina ere sabio apagá per lo seu honor lo mal ensés foc. Y sense fé mes bromes, temén les seues respostes, va diná fora de tota esperansa, y acabat lo diná, li va pareixe que anánsen pronte dissimularíe la seua deshonesta visita, y agraínli lo habél honrat, encomanánlo ella a Déu, sen va aná cap a Génova.

SEXTA

sábado, 7 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. 

Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, (re Federigo) per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.

Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.


Acabada la história de Neifile, que mol habíe agradat a les donetes, li va maná la reina a Pampínea que ne contare un atra; ella, enseguida, eixecán la seua careta blanca, va escomensá:
grandíssimes forses, amables siñores, són les del Amor, y a grans fatigues y exorbitáns perills exposen als amáns, com per moltes coses contades avui y datres vegades, pot compéndres; pero no dixo de tornáu a probá en la ossadía de un jove enamorat.
Ischia es una isla que está mol prop de Nápoles, a la que antigamén hi va ñabé una joveneta mol guapa y alegre, de nom Restituta, y filla de un home noble de la isla que se díe Marín Bólgaro; ésta, a un mosset que ere de una isleta prop de Ischia, la isla Prócida, de nom Gian, volíe mes que a la seua vida, y ella an ell. Éste, no sol de día passáe a Ischia per a vórela, sino que moltes vegades u fée de nit. Un día, no habén trobat una barca, desde Prócida a Ischia habíe passat nadán, per a pugué vore, si datra cosa no podíe, al menos les parets de la casa de ella. Y durán estos amors tan ruéns va passá que, están la jove un día de estiu sola a la voreta del mar, anán de roca en roca desenganchán de les pedres pechines y atres clasques en un gaviñetet, se va vore a un puestet amagat per les rocotes, y allí, tan per la sombra com per la comodidat de una fon de aigua fresquíssima que ñabíe, habíen arribat en la seua fragata uns joves sissiliáns, que veníen de Nápols. Estos, veén sola a la majíssima jove, que encara no los veíe, an ells, van dessidí entre ells péndrela y emportássela; y tot va sé dessidit y fet. Los jovens, per mol que ella cridare, agarránla, la van pujá a la barca y la van portá a la fragata. Cuan van arribá a Calabria van escomensá a discutí quí se quedaríe en la jove y, en ressumen, tots la volíen, per lo que no trobán acuerdo entre ells, en temó de arribá a les mans y per ella arruiná los seus assuntos, van acordá regalálay al rey Federico de Sicilia, que entonses ere jove y se entreteníe mol en coses de estes. Una vegada a Palermo aixina u van fé. Al rey, veénla mol hermosa, li va agradá, pero com se sentíe fluix de salut, hasta que se sentiguere mes fort, va maná que fore tinguda a uns edifissis mol majos de un jardí seu al que díen La Cuba y que allí fore ben servida; y aixina se va fé. Lo abalot per lo rapte de la jove va sé gran per tota Ischia, y lo que mes los dolíe ere que no podíen sabé quí la habíe raptat. Pero Gianni, a qui mes que als demés li importabe, sense esperá pugué averiguáu a Ischia, sabén cap aón sen habíe anat la fragata, ne va fé armá una, va pujá an ella y tan pronte com va pugué, recorrén tota la costa desde lo Minerva hasta lo Scalea a Calabria, y per totes parts preguntán per la jove, li van di a Scalea que habíe sigut portada per los comersiáns sissiliáns a Palermo; en lo que Gianni se va fé portá cap allí, y después de mol buscá, sabén que la jove habíe sigut regalada al rey y per nell estabe vigilada a La Cuba, se va enfadá mol y va pedre la esperansa, no ya de pugué torná a tíndrela, sino de sol vórela.
Pero, retingut per l´amor, despedín la fragata, veén que per dingú ere conegut, allí se va quedá, y assobín passán per La Cuba va arribá a vórela un día a una finestra, y ella lo va vore an ell; en lo que los dos bastán conténs se van ficá. Veén Gianni que lo puesto estabe solitari, arrimánse com va pugué, li va parlá, y informat per nella de lo que teníe que fé si volíe parláli mes de prop, sen va aná, habén primé considerat en tots los detalles la disposissió del puesto, y esperán la nit, y dixán passá bona part de ella, allá va torná, y agarránse a puestos aon no se hauríe pogut enclavá una piqueta, al jardí que va entrá, y trobán allí una pértiga, a la finestra que li habíe enseñat la jove la va apoyá, y per nella en bastanta fassilidat va pujá.
La jove, pareixénli que ya habíe perdut lo honor per lo que se mostráe algo fura en ell al tems passat, pensán que a cap atre home mes dígnamen que an ell podíe entregás y pensán en que ell podíe tráurela de allí, habíe dessidit asseptá tots los seus dessichos, y per naixó habíe dixat la finestra uberta, per a que ell rápidamen puguere colás a dins. Gianni, trobánla uberta, en silénsio va entrá y se va gitá a la vora de la jove, que no dormíe, y ella, antes de passá a datres coses, li va manifestá tota la seua intensió, demanánli que la traguere de allí y se la emportare en ell; y Gianni li va di que res li agradaríe mes que fé alló, y que, sense falta, cuan se separare de ella, de tal manera ordenaríe les coses que la primera vegada que tornare allí se la emportaríe. Y después de aixó, abrassánse en grandíssim plaé, van chalá moltes vegades, y sense donássen cuenta se van quedá adormits la un als brassos del atre.
Lo rey, com ella li habíe agradat mol a primera vista, enrecordánsen de ella, se va sentí milló de salut y forses, y encara que ya casi clarejáe lo día, va pensá en aná a vórela un rato; y en algúns dels seus criats y lo camarlengo, en silénsio, sen van aná cap a La Cuba, y entrán als edifissis, fen obrí sense ruido la alcoba aon sabíe que dormíe la jove, allí va entrá en un gran cresol de oli ensés per dabán; y mirán lo llit, an ella y a Gianni, despullats y abrassats, va vore que estaben dormín. Enseguida se va enfadá mol, y tanta va sé la seua ira, que poc va faltá per a que allí, en un puñal que portabe al sinto, los matare. Después, mes calmat, jusgán que ere una cosa mol fea que consevol home, no ya un rey, matare a dos persones despullades que dormíen, se va contíndre, y va pensá fels morí en públic, cremats. Y giránse cap al compañ que teníe en ell, li va di:
- ¿Qué te pareix esta dona roína en qui había ficat la meua esperansa?
Y después li va preguntá si coneixíe al jove que habíe vingut a casa seua a féli tan gran ultraje y disgust. Aquell va contestá que no lo habíe vist may. Sen va aná lo rey, pos, enfadat, de la alcoba y va maná que los dos amáns, despullats com estaben, foren apresats y lligats, y al fés de día cla los portaren a Palermo y a la plassa, lligats a un poste en la esquena de un contra la del atre y hasta la hora de tercia foren tinguts allí, per a que pugueren sé vists per tots y después foren sucarrats com los de Monroch, tal com su mereixíen; y dit aixó sen va entorná cap a Palermo a la seua cámara mol enfadadot.
Anánsen lo rey, de repén mols se van aviá damún dels dos amáns y no sol los van despertá sino que rápidamen sense cap piedat los van agarrá y los van lligá. Veén aixó, los dos joves, mol dolguts y en temó de pedre la vida, van plorá y se van queixá. Van sé portats. segóns lo manamén del rey, a Palermo, y lligats a un poste a la plassa, com si fore lo pelleric, y dabán dels seus ulls se va prepará la lleña, les rames y les tees de melis per a enséndrela a la hora manada pel rey. Allí van acudí tots los de Palermo, hómens y dones, corrén a vore als dos amáns; los hómens tots veníen a mirá a la jove, y lo hermosa que ere per totes parts y lo ben feta alababen, com les dones, que a mirá al jove corríen, an ell per atra part se desféen en paraules per lo guapo y ben format que ere. Pero los desventurats amáns, avergoñínse mol, estaben en lo cap baix y plorán la seua mala sort, passán les hores, esperán la cruel mort minjats pel foc.
Y mentres aixina hasta la hora fixada eren tinguts, pregonánse per tot arreu la falta cometuda per nells y arribán als oíts de Ruggieri de Loria, home de inestimable valor y entonses almirán del rey, per a vórels sen va aná cap al puesto aon estaben lligats y arribat allí, primé va mirá a la jove y va alabá la seua hermosura, y después venín a mirá al jove, sense massa esfors lo va reconeixe; y arrimánse mes an ell, li va preguntá si ere Gianni de Prócida.
Gianni, alsán la cara y reconeixén al almirán, va contestá:
- Siñó meu, be vach sé aquell per qui preguntéu, pero estic a pun de dixá de séu.
Li va preguntá entonses lo almirán qué l´habíe portat an alló, a lo que Gianni va contestá: - Lo Amor y la ira del rey.
Se va fé lo almirán explicá mes la história, y habén sentit cóm habíe passat tot, y cuan ya sen anabe, lo va quirdá Gianni y li va di:
- ¡Ay, siñó meu! Si pot sé, li demano una radera grássia o mersé. -
Ruggeri li va preguntá: quina es esta mersé.
Gianni li va di:
- Vech que moriré pronte. Vull, pos, de grássia, que, com estic en esta jove, a qui mes que a la meua vida hay vullgut, y ella a mí, donánme la esquena, y ella a mí, que mos ficon cara a cara, per a que al vóreli la cara mentres me estiga morín puga anámen consolat. Ruggieri, en una sonriseta, li va di:
- Faré en gust que la veigues potsé tan que ten fartos de ella. Y separánse de ell, va maná an aquells a qui los habíe sigut ordenat ficá alló en dansa, que sense datra órde del rey, no teníen que fé mes de lo que ya habíen fet; y sense esperás, sen va aná cap al rey, al que, encara que lo veiguere enfadat, no va dixá de díli lo que pensáe, y li va di:
- Rey, ¿en qué te han ofés los dos joves que allí dal, a la plassa, has manat que siguen sucarrats?
Lo rey lay va di.
Va continuá Ruggieri:
- La falta que han fet u mereix, pero no de tú; y com les faltes mereixen un cástic, aixina los benefissis mereixen recompensa, ademés de la grássia y la misericordia. ¿Saps quí són eixos a qui vols cremá?
Lo rey va contestá que no.
Va di entonses Ruggieri:
- Vull que u sápies per a que veigues cuán discretamen te abandones als impulsos de la ira. Lo jove es fill de Landolfo de Prócida, germá carnal de micer Gian de Prócida per obra de qui eres rey y siñó de esta isla; la jove es filla de Marín Bólgaro, y lo seu poder fa avui que lo teu señorío no sigue expulsat de Sicilia. Són, ademés de aixó, joves que llárgamen se han volgut y espentats per l´amor y no per lo dessich de desafiá la teua señoría, han acudit al pecat, si se pot di pecat. Per lo que ¿cóm vols féls morí cuan en grandíssims plaés y preséns hauríes de honráls?
Lo rey, sentín aixó y sersioránse de que Ruggieri díe la verdat, no sol no va prossedí a fé lo pijó contra ells sino que se va arrepentí de lo que habíe fet, per lo que incontinenti (a escape) va maná que los dos jovens foren deslligats de la estaca o poste y portats dabán dell; y aixina se va fé. Y habén sabut del tot la seua condissió va pensá que en honors y en dons teníe que compensá la ofensa; y fénlos vestí honorablemén, a Gianni lo va fé casás en la joveneta, y fénlos magnífics regalos o preséns, ben conténs los va enviá cap a casa seua, aon van sé ressibits en grandíssima festa, y mols añs van viure juns y felísos.


lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.