Mostrando las entradas para la consulta vullgáu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vullgáu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Ferondo, habénse pres serts polsets, es enterrat com a mort. Lo abad, que se benefissie a la seua dona, lo fa traure de la tumba y lo fiquen a la presó. Persuadit de que está al purgatori, y después, ressusitat, com a seu críe a un fill engendrat pel abad en la seua dona.

Arribat lo final de la llarga história de Emilia, que a dingú habíe desagradat per la seua extensió, sino que considerada per tots com ben narrada, tenín en cuenta la cantidat y la variedat dels casos contats an ella; la Reina, mostránli a Laureta en un sol gesto lo seu dessich, li va doná ocasió de escomensá aixina:
mol volgudes Siñores, me se fique dabán com digna de sé contada una verdat que té, mol mes del que va sé, aspecte de mentira, y me ha vingut al cap al sentí contá que un va sé plorat y sepultat pres per un atre.

Contaré, pos, cóm un viu va sé sepultat pres per mort, y cóm después ell mateix y mols atres van creure que, ressussitat, habíe eixit de la tumba, sén per naixó venerat com un san qui mes be com a culpable habíe de sé condenat.

Ñabíe a la Toscana una abadía (y encara hi está) situada, com ne veém moltes, a un puesto no massa frecuentat per la gen, de la que va sé abad un flare que en totes les coses ere santíssim, menos en los assuntos de dones, y estos los sabíe fé tan de amagatontes que casi dingú los coneixíe ni los sospechaben, per lo que santíssim y just se pensabe que ere en tot. 

Va passá que, habén fet gran amistat en lo abad un riquíssim habitán de la vila que teníe per nom Ferondo, home ignorán y mes curt que les mánegues de un chaleco, (y per naixó li agradabe al abad tratál, per les carcañades que a vegades li arrancabe la seua simplesa), en esta amistat sen va doná cuenta lo abad de que Ferondo teníe per cónyuge a una dona hermossíssima, de la que se va enamorá tan que no pensabe en datra cosa ni de día ni de nit; pero sentín que, per mol simple y nessio que fore en totes les demés coses, ere sapientíssim en amá y protegí an esta dona, casi desesperabe. Pero, com lo abad ere mol viu, va domesticá tan a Ferondo que éste en la seua dona veníen alguna vegada a passejás pel jardí de la seua abadía; y allí, en ell, sobre la felissidat de la vida eterna y sobre les santíssimes acsións de mols homens y dones ya morts los parlabe en gran modestia, tan que a la Siñora li van doná dessichos de confesás en ell y li va demaná llissensia a Ferondo y la va obtindre.
Va aná, pos, a confesás en lo abad, en grandíssim plaé de éste y ficánse als seus peus, va escomensá: 

- Siñó, si Déu me haguere donat un home o no mel haguere donat, potsé me siríe mes fássil en la vostra enseñansa entrá al camí del que me hau parlat, que porte a datres a la vida eterna, pero yo, considerán quí es Ferondo y la seua idiotés, me puc considerá viuda y, sin embargo, soc casada, pero mentres visque ell, datre home no puc péndre, y ell, encara que es tan saboc, es tan selós que per naixó no puc viure en ell mes que en pena y desgrássia. Per naixó, abáns de vindre a datra confessió, lo mes humildemen que puc tos rogo que sobre aixó vullgáu donám algún consell, perque si desde ara no escomenso a procurá pel meu be, confessám o fé alguna atra bona obra de poc me servirá.
Este discurs va proporsioná gran plaé al alma del abad, y li va paréixe que la fortuna habíe ubert camí al seu mes gran dessich; y va di:
 
- Filla meua, crec que gran incordio té que sé per a una hermosa y delicada dona com sou vos, tíndre per home a un sompo, pero mol mes gran crec que es tíndre a un selós; pel que, tenín vos les dos coses, fássilmen me crec lo que de la vostra pena me diéu. Pero en alló, per díu en poques paraules, no vech datre consell ni reméi apart de un, que es que Ferondo se curo de estos sels. La medissina per a curál sé yo mol be cóm féla, sempre que vos tinguéu la voluntat de guardá en secreto lo que vach a dítos.
 
La dona va di:
 
- Pare meu, no u dudéu, perque me dixaré abáns morí que díli a dingú algo que vos me diguéreu que no diguera, ¿pero cóm se podrá fé?
 
Va contestá lo abad:
 
- Es nessessari que primé mórigue, y aixina passará, y cuan haygue patit tans cástics que ya estigue arrepentit dels seus sels, natros, en sertes orassións, rogarém a Déu que lo torno an esta vida, y aixina u fará.
 
- Pos - va di la dona- , ¿hay de quedám viuda?
 
- Sí - va contestá lo abad- , durán un tems, y mol debéu guardátos de que dingú se caso en vos, perque a Déu li pareixeríe mal, y al torná Ferondo tindríeu que torná en ell y siríe mes selós que may.
 
La dona va di:
 
- Sempre que se curo de esta desgrássia, que no tinga que está yo sempre com a una presó, estic contenta; féu com vullgáu.
 
Va di entonses lo abad:
 
- Aixina u faré: pero ¿quína recompensa obtindré de vos per tal servissi?
- Pare meu - va di la Siñora- , lo que dessichéu si está a la meua ma, pero ¿qué pot oferíli algú com yo que sigue apropiat a tal home com vos sou?
 
Lo abad li va di:
 
- Siñora, vos podéu fé per mí igual que lo que yo me empeño en fé per vos perque aixina com me disposo a fé alló que té que sé lo consol vostre, aixina podéu fé vos lo que sirá salut y salvassió de la meua vida.
 
Va di entonses la Siñora:
 
- Sí es aixina, estic disposada.
 
- Pos - va di lo abad -, me donaréu lo vostre amor y lo plaé de tíndretos, perque per vos me enséng y me enarbolo.
 
La dona, al sentí aixó, tota parada, va contestá:
 
- ¡Ay, pare meu!, ¿qué es lo que me demanéu? Yo creía que éreu un san:
¿y los cuadre als sans requerí a les dones que los demanen consell per a tals assuntos? 

Lo abad li va di:
 
- Alma meua hermosa, no tos maravilléu, que per naixó la santidat no disminuíx, perque está a l´alma y lo que yo tos demano es un pecat del cos. Pero sigue com sigue, tanta forsa ha tingut la vostra atractiva bellesa que Amor me obligue a fé aixó, y tos dic que de la vostra hermosura mes que datres dones podéu gloriátos al pensá que agrade als sans, que están tan acostumbrats als del sel; y ademés de aixó, encara que siga yo abad seguixco sén un home com los demés y, com veéu, encara no soc vell. Y aixó no té que sétos penós de fé, sino que podéu dessicháu perque mentres Ferondo estigue al purgatori, yo tos donaré, féntos compañía per la nit, lo consol que hauríe de donátos ell, y dingú sen donará cuenta de alló, ya que tots creuen que soc un san. No digáu que no a la grássia que Déu tos mane, que moltes són les que dessichen lo que vos podéu tíndre y tindréu, si prudénmen seguíu lo meu consell. Ademés, ting hermoses joyes valioses, que no sirán de datra persona mes que vostres. Féu, pos, dolsa esperansa meua, lo que yo fach per vos de bona gana. La dona teníe lo rostro inclinat, y no sabíe cóm negálay, y consedílay no li pareixíe be, pel que lo abad, veén que lo habíe escoltat y donabe llargues a la resposta, pareixénli habéla convensut a miges, en moltes atres paraules continuán les primeres, abáns de que callare li habíe embutit al cap que alló estabe ben fet; pel que va di que estabe disposada a lo que manare, pero que abáns de que Ferondo haguere anat al purgatori no podíe sé. 

Lo abad contentíssim li va di:
 
- Farém que allí sen vaigue; féu que demá o al día siguién vingue a trobás aquí en mí.
 
Y dit aixó, habénli ficat de amagatóns a la má un bellíssim anell, la va despedí.
La dona, alegre en lo regalo y esperán tindren datres, tornán en les seues compañes, maravilloses coses va escomensá a di sobre la santidat del abad. Als pocs díes sen va aná Ferondo cap a la abadía, y en cuan lo va vore lo abad va pensá en enviál al purgatori; y trobats uns polvets de maravillosa virtut que a terres de Lleván habíe obtingut de un gran príncipe que afirmabe que solíe fels aná lo Agüelo de la Montaña cuan volíe enviá an algú (fénlo dormí) al seu paraísso o tornál de allí, y que, en serta cantidat donats, sense cap lesió féen dormí a qui los preníe, y mentres durabe lo seu poder no se hauríe dit que teníe vida. Ferondo ne va pendre prou per a dormí tres díes, en un tassa de vi enterbolit, sense donássen cuenta, y en ell lo va portá al claustro y en uns atres monjos sen van escomensá a enriure de ell y de les seues tontades.
 
No van durá mol perque, fen efecte los polvos, li va vindre una gran son de repén y están de peu se va adormí. 

Lo abad, fen vore que estabe perturbat pel acsidén, lo va fé despullá y portá aigua freda y tirálay a la cara, y li van aplicá mols atres reméis per a recuperál del desmayo. Veén lo abad y los monjos que en tot alló no recobrabe lo sentit, prenénli lo pols y no trobánlo, tots van tíndre per sert que estabe mort; pel que van enviá recado a la dona y als seus paréns, que van acudí ascape. La dona en los seus paréns lo van plorá una mica, lo van vestí tal com anabe y lo abad lo va fé ficá a un nincho eixecat, sense tapá de terra.
 
La dona va torná a casa seua, y va di que no se separaríe de un mosset que habíe tingut en ell, y quedánse a casa, lo fill va escomensá a administrá la riquesa que habíe sigut de Ferondo. 

Lo abad, en un flare boloñés de qui mol sen fiabe y que aquell día habíe arribat desde Bolonia, eixecánse per la nit en silensio, van traure a Ferondo de la sepultura y lo van portá a una bodega a la que no entrabe gens de llum y que ere la presoneta dels monjos que cometíen faltes. Li van traure los vestits, lo van vestí com a un flare, lo van ficá damún de una garba de palla y lo van dixá hasta que recobrare lo sentit. Mentrestán, lo flare boloñés, informat pel abad del que teníe que fé, sense que u sapiguere dingú mes, va esperá a que Ferondo retornare. Lo abad, al día siguién, en algúns dels seus monjos, com si faiguere una visita, sen va aná a casa de la dona, a la que de negre vestida y apenada va trobá, y consolánla un rato, en veu baixa li va demaná que cumpliguere la seua promesa. La dona, veénse libre y sense lo empach de Ferondo ni de dingú, habénli vist al dit un atre anell, va di que estabe preparada y van acordá que se trobaríen de nit. Arribada la nit, lo abad, disfrassat en les robes de Ferondo y acompañat pel seu flare, se va gitá en ella hasta lo matí en grandíssim gust y plaé, y después sen va entorná cap a la abadía. Algúns lo van vore aná y vindre, pero van creure que ere Ferondo que per naquell barri fée peniténsia, y sobre alló moltes históries entre la gen vulgar de la vila van náixe, y hasta los hi van contá moltes vegades a la dona, que be sabíe lo que passabe.
 
Lo flare boloñés, cuan va torná en sí Ferondo y se va trobá allí sense sabé aón estabe, va entrá a dins de la bodega, va fótre un bram terrible, va agarrá un verdang de avellané en una má y li va fótre una bona tunda. 

Ferondo, plorán y cridán, no fée datra cosa que preguntá:
 
- ¿Aón estic?
 
Lo flare li va contestá:
 
- Estás al purgatori.
 
- ¿Cóm? - va di Ferondo-. ¿es que me hay mort?
 
Va di lo flare:
 
- Aixina es.
 
Pel que Ferondo va escomensá a plorá per nell mateix, per la seua dona y son fill, dién les coses mes rares del món. Lo flare li va portá algo de minjá y de beure, lo que veén Ferondo va di: 

- ¿Aixina que los morts mingen?
 
Va di lo flare:
 
- Si, y aixó que te porto es lo que la dona que va sé teua va enviá este matí a la iglesia per a fé di misses per la teua alma, lo que Déu vol que te sigue oferit.
Va di entonses Ferondo:
 
- ¡Dómine, beneíxla! Yo mol la volía abáns de morí, tan que la tenía tota la nit en brassos y no faia mes que besála, y tamé alguna atra cosa féem cuan me donabe la gana. Y después, com teníe molta fam, va escomensá a minjá y beure, y no pareixénli lo vi mol bo, va di:
 
- ¡Dómine, féslay pagá, pos no li va doná al mossen lo vi de la cuba arrimada al muro! Pero después de habé minjat, lo flare va torná a agarrá la mateixa vara y va torná a fótrel blau. 

Ferondo, habén cridat mol, va di:
 
- ¡Ay!, ¿per qué me fas aixó?
 
Va di lo flare:
 
- Perque aixina u ha manat Déu nostre Siñó, que cada día te sigue fet dos vegades. - ¿Y per quina raó? - va di Ferondo.
 
Va di lo flare:
 
- Perque vas sé mol selós tenín per cónyuge a la milló dona que ñabíe a la teua siudat. 

- ¡Ay! - va di Ferondo-, dius la verdat, y la mes dolsa; ere mes melosa que lo caramelo de un flan, pero no sabía yo que Déu nostre Siñó tinguere a mal que lo home fore selós, perque sinó no u hauría sigut. 

Va di lo flare:
 
- De aixó ten teníes que habé donat cuenta mentres estabes allí, y enmendát, y si passe que alguna vegada allí tornos, tindrás tan presén lo que ara te fach que may mes sirás selós. 

Va di Ferondo:
 
- ¿Pos torne alguna vegada lo que se mor?
 
Va di lo flare:
 
- Sí, pero sol qui Déu vol.
 
- ¡Oh! - va di Ferondo-, si alguna vegada torno, siré lo milló home del món; no li pegaré may, may la insultaré, mes que pel vi que ha enviat este matí.
Y tampoc ha enviat cap vela, hay tingut que minjá a oscurines.
 
Va di lo flare:
 
- Sí que ne va enviá, pero se van cremá durán les misses.
 
- ¡Oh! - va di Ferondo-, pos sirá verdat. Si torno al atre món la dixaré fé lo que vullgue. Pero dísme: ¿quí eres tú que me fas aixó?
 
Va di lo flare:
 
- Yo tamé soc un mort, vach sé de Cerdeña, y com vach alabá mol a un siñó meu lo sé selós me ha condenat Déu an esta pena, te ting que doná minjá y beure y dixát tou hasta que Déu disposo un atra cosa de tú y de mí.
Va di Ferondo:
 
- ¿No ña aquí dingú mes que natros dos?
 
Va di lo flare:
 
- Sí, ne ñan millons, pero tú no los pots vore ni sentí, ni ells a tú. 

Va di entonses Ferondo:
 
- ¿Pos a quina distansia estém de la nostra terra?
 
- ¡Botovadéu! - va di lo flare-, estám a moltíssimes milles de casa.
- ¡Collóns, si que estém llun! - va di Ferondo-, segóns me pareix debém está fora del món, de tan lluñ.
 
En estes converses y atres paregudes, entre minjás y palisses, van tindre a Ferondo prop de deu mesos allí, durán los que lo abad en molta frecuensia y mol felísmen va visitá a la seua hermosa dona y en ella se va doná la milló vida del món.
 
Pero com passen les desgrássies, la dona se va quedá preñada, y donánsen cuenta enseguida lay va di al abad; pel que als dos los va pareixe que sense retrás Ferondo teníe que torná del purgatori a la vida y torná en ella, y díli ella que estabe embarassada de ell. 

Lo abad, pos, la nit siguién va cridá a Ferondo en una veu fingida a la seua presó y li va di: 

- Ferondo, consólat, que ha vullgut Déu que tornos al món, aon ressibirás un atre fill de la teua dona, al que cridarás Benedetto perque per les orassións de lo teu san abad y de la teua dona y per lo amor de San Benito te consedíx esta grássia.
 
Ferondo, al sentí aixó, se va ficá mol alegre, y va di:
 
- Mol contén estic. Beneít sigue Déu nostre Siñó, lo meu abad, San Benito y la meua dona gustosa melosa y sabrosa.
 
Lo abad, habénli fet doná en lo vi que li enviabe una miqueta dels polvos aquells que lo faríen dormí unes cuatre hores, se va torná a ficá la cassulla, y en lo seu monjo en cuidadet lo van torná a la sepultura aon habíe sigut enterrat.
Pel matí, només fes de día, Ferondo se va despertá y va vore per alguna bada del nincho una mica de llum, cosa que no veíe desde fée deu mesos, pel que pareixénli está viu, va escomensá a cridá:
 
- ¡Obríume, obríume! - y li va fótre en lo cap contra la tapa del sepulcro, tan fort que la va moure, perque estabe una mica fluixa aposta. Ya escomensabe a obrís cuan los monjos, que habíen resat maitines, van córre cap allí, van reconéixe la veu de Ferondo, lo van vore ya eixí del sepulcro, y esglayats tots per lo extrañ del cas, van colá cametes ajudéume y sen van aná a trobá al abad. Este, fen vore que se eixecabe de la orassió, va di:
 
- Fills, no tingáu temó; prenéu la creu y l´aigua bendita y veníu detrás de mi, y veigam lo que lo poder de Déu mos vol mostrá - y aixina u van fé.
 
Estabe Ferondo mol blang, ya que habíe estat tan tems sense vore lo sel, fora del atabut. Al vore al abad, va córre als seus peus y li va di:
 
- Pare meu, les vostres orassions, segóns me ha sigut revelat, y les de San Benito y les de la meua dona me han tret de les penes del purgatori y tornat a la vida; pel que rogo a Déu que tinguéu bons díes y bones calendes, avui y sempre.
 
Lo abad va di:
 
- Alabat sígue lo podé de Déu. Ves, pos, fill, ya que Déu aquí te ha tornat, y consola a la teua dona, que desde que ten vas aná ha estat plorán, y sigues desde avui amic y criat de Déu.
 
Va di Ferondo:
 
- Siñó, aixina ha sigut dit; dixéume fé a mí, que en cuan la troba, la besaré mol.
Lo abad, quedánse en los seus monjos, va fé cantá a tots devotamen lo miserere.

Ferondo va torná a la seua vila, aon, qui lo veíe fuchíe de ell com sol fes de les coses horribles, pero ell, cridánlo, afirmabe que habíe ressusitat.
La dona tamé teníe temó de ell, pero después de que la gen va aná prenén confiansa en ell, y, veén que estabe viu, li preguntaben sobre moltes coses; convertit en sabio, a tots contestabe y donabe notíssies de les almes dels seus paréns, y cavilabe les mes hermoses fábules del món sobre los fets del purgatori, y dabán de tot lo poble va contá la revelasió que habíe sigut feta per boca de Arañuelo Grabiel abans de que ressusitare. Per naixó, giránse cap a casa en la dona y entrat en possessió de los seus bens, la va preñá al seu pareixe, y va passá per ventura que arribat lo tems adecuat en opinió dels tontos, que creuen que la dona porte als fills pressisamen nou mesos, la dona va parí un fill mascle, que se va di Benedetto Ferondo. La tornada de Ferondo y les seues paraules, al creure casi tot lo món que habíe ressussitat, van aumentá sense límits la fama de la santidat del abad; y Ferondo, que per los seus sels habíe ressibit moltes palisses, segóns la promesa que habíe fet, va dixá de sé selós, y contenta la dona, van viure juns, encara que cuan ella podíe, de bona gana se trobabe en lo san abad que tan be la habíe servit.


https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/tersera-jornada-novela-novena.html

viernes, 8 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.

En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.

Ella, en seguida, va escomensá:

Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.

Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:

- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:

- ¿Aón está eixa maleída de Deu?

Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:

- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?

Entonses la jove, un atra vegada, va di:

- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

calzoncillos, cansonsillos, cap, cabeza

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.


Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén mossen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquians; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:

- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.

Lo móssen, contén, va di:

- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:

- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?

Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:

- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:

- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.

Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:

- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:

- ¿Qué tos fach?

Va di lo móssen:

- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:

- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?

Lo móssen va contestá:

- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.

Va di Belcolor:

- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?

Entonses va di lo retó:

- Disme lo que vols y u faré de bona gana.

Belcolor va di entonses:

- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.

Va contestá lo rector:

- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.

- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.

Y ella va di:

- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.

Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:

- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.

Belcolor va eixecá la vista y va di:

- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?

Va di lo móssen:

- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.

- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.

Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:

- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.

Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:

- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.

Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:

- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».

Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.

Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA QUINTA.

Doña Dianora li demane a micer Ansaldo un jardí de giné tan majo com al mach; micer Ansaldo, comprometénse en un nigromante, lay done; lo home li consedix que faigue lo que vullgue micer Ansaldo, que, escoltada la generosidat del home, la libere de la promesa y lo nigromante, sense voldre res de lo seu, libere de la seua a micer Ansaldo.

Per tots los de la alegre compañía habíe sigut ya micer Gentile pujat al sel en sumes alabanses cuan lo rey li va maná a Emilia que continuare; ella, desenvoltamen, aixina va escomensá:

Blanes siñores, dingú dirá en raó que micer Gentile no va obrá en magnifissensia; pero di que no se pugue en mes potsé no demostro que se pot mes: lo que penso contátos en una noveleta meua.
Al Friuli, puesto alt, fret, pero mol adornat de majes montañes, mols rius y clares fons, ña una siudat que se diu Udine (Údine), a la que va viure una hermosa y noble Siñora de nom doña Dianora, casada en un gran home ric de nom Gilberto, mol amable y de bona índole; y va mereixe esta Siñora per lo seu valor sé mol volguda per un noble y gran baró que teníe per nom micer Ansaldo Gradense, home de alta condissió y en les armes y en la cortessía conegut a tot arreu. Este, volénla mol y fen tot lo que podíe pera sé volgut per nella, y assobín solissitánla en embaixades, en vano se esforsabe. Y sénli ya a la Siñora cansinesles solissituts del caballé, y veén que, encara que li negare tot lo que ell demanáe, ell no dixabe de insistí, va pensá que podríe tráuressel de damún demanánli algo extrañ y al seu juissi impossible; y a una dona que an ella acudíe moltes vegades de part dell, li va di un día aixó:

- Bona dona, tú me has afirmat moltes vegades que micer Ansaldo me vol sobre totes les coses y maravillosos dons me has oferit de part seua; regalos que vull que se quedo perque per naixó no hay de vóldrel. Si puguera está segura de que me vol tan com diéu, sense falta me entregaría an ell y faría lo que ell vullguere; y per naixó, si puguere assegurám de aixó en algo que li vach a demaná, estaría disposada a lo que me manare. Va di la bona dona: - ¿Qué es, Siñora, lo que voléu que faigue?

Va contestá la Siñora: - Lo que dessicho es aixó: vull tindre, al próxim mes de chiné, prop de esta siudat, un jardí ple de herbes verdes, flos y ábres frondosos, com si fore mach; aixó, si no u fa, que no envío ni a tú ni a dingú mes a parlám, si mes me solissite, tal com hasta ara u hay tingut amagat al meu home y als meus paréns, me queixaré an ells y ben pronte mel trauré de damún.

Lo caballé, escoltada la petissió de boca de la correvesydili, y la promesa de la seua Siñora, encara que li pareixíe algo mol difíssil, casi impossible de fé, y veén que per naixó li habíe demanat la dama alló, pera que abandonare tota esperansa, se va proposá, sin embargo, intentá fé tot lo que puguere, y per moltes parts del món va aná buscán a vore si trobabe algú que li donare ajuda o consell; y ne va trobá un que li va di, que si li pagabe be, li prometíe féu en arts nigromántiques. Micer Ansaldo, consertánu per una grandíssima cantidat de perres, va esperá lo tems que li habíe dit la Siñora. Vingut lo giné, en grans gelades, escarches y gebrades, neu, canalobres, broma y tot lo que correspón al crúo hivern, lo valerós home a un hermossíssim prat prop de la siudat en les seus arts va fé apareixe, lo primé matí de giné, segóns los que u van vore testimoniaben, un dels mes hermosos jardíns que may va vore dingú, en herbes verdes, ábres frondosos y fruites de totes les classes. Cuan micer Ansaldo, contentíssim, va vore alló, fen cullí alguna fruita de les mes majes que ñabíen y arrencán flos de les mes vistoses, de amagatóns u va fé portá a la seua Siñora, y la va invitá a vore lo jardí per nella demanat pera que per puguere vore cuán la volíe y enrecordássen de la promesa que li habíe fet y sellat en juramén, y lealmen procurare después cumplíla. La Siñora, vistes les flos y les fruites, y habén sentit parlá a mols del maravellós jardí, va escomensá a arrepentís de la seua promesa; pero en tot lo seu arrepentimén, dessichosa de vore coses extrañes, en moltes atres dames de la siudat va aná a vore lo jardí, y no sense maravella alabánlo mol, mes triste que cap atra dona va torná a casa, pensán en alló a lo que estabe obligada. Y va sé tan gran lo doló que, no podén agamál a dins, va eixí fora, y lo seu home sen va acatá; y va voldre que li contare quína ere la raó. La Siñora, per vergoña, u habíe callat mol tems, pero, al remat, obligada, lay va contá tot.
Gilberto, sentín alló se va enfadá mol; después, considerán la bona intensió de la Siñora, foragitán la ira, en mes discressió, va di: - Dianora, no es cosa prudén ni honesta escoltá embaixades de cap classe, ni negossiá en cap condissió la castidat en dingú. Les paraules ressibides per al cor escoltades per los oíts tenen mes forsa de la que mols pensen, y casi tot los es possible als que se volen. Mal vas fé, pos, primé escoltánlo y después fén un trate; pero com conec la puresa de la teua intensió, pera liberat del llas de la promesa feta, te consediré lo que no li consediría a dingú mes, portánme an aixó tamé la temó al nigromante, al que micer Ansaldo, si lo burlares, podríe demanáli algo roín per a natros. Vull que acudíxques an ell y, si pots, te les ingenios en fé que, conserván la teua honestidat, sigues liberada de esta promesa; pero si no puguere sé, per esta vegada, consedíxli lo cos, pero no l´ánim. La dona, sentín al seu home, plorabe y negabe que tal grassia vullguere dell. Gilberto va voldre, per mol que la seua dona se negare, que fore aixina, per lo que, arribat lo día siguién, al eixí la aurora, sense adornás o arreglás massa, en dos dels seus criats dabán y en una camarera zaguera, sen va aná la Siñora a casa de micer Ansaldo. Este, al sentí que la seua Siñora habíe vingut a vórel, se va alegrá mol, y eixecánse y fen cridá al nigromante, li va di:

- Vull que veigues lo que me ha fet conseguí lo teu art. Y eixín a trobála, en reverensia la va ressibí honestamen, y a una hermosa cámara en un gran foc van entrá tots; y fénla assentá, li va di: - Siñora, tos rogo, si lo llarg amor que tos hay tingut mereix algún galardón, que no tos molesto dím la verdadera raó que an esta hora tan matinera tos ha fet vindre y en tanta compañía. La Siñora, vergoñosa y casi en llágrimes als ulls, va contestá: - Siñó, ni amor que tos tinga ni la paraula donada me porten aquí, sino la orden del meu home, que, tenín mes respecte a les faenes del vostre amor que a la seua honra y la meua, me ha fet acudí aquí, y perque ell mu mane estic disposada per esta vegada a fé lo que vullgáu. Micer Ansaldo, si primé se habíe extrañat, sentín a la Siñora mol mes se va maravellá, y conmogut per la generosidat de Gilberto, la seua fogosidat se va torná compassió, va escomensá a cambiá, y va di: - Siñora, no vullgue Deu, ya que aixina es com vos diéu, que siga yo qui taco lo vostre honor, del que té compassió lo meu amor; y per naixó, lo está aquí vos, sirá com si estiguere aquí man germana, y, cuan vullgáu, libremen podréu anáton, en la condissió de que al vostre home, per tanta cortessía com ha sigut la seua, li donéu les grassies que cregáu conveniéns, tenínme a mí sempre daquiabán com amic y servidó.

La Siñora, sentín estes paraules, mes contenta que may, va contestá: - res podíe fém creure, tenín en considerassió les vostres costums, que datra cosa se haguere de seguí de la meua vinguda mes que lo que vech que feu; per lo que tos estaré sempre obligada. Y despedínse, honrosamen acompañada va torná en Gilberto y li va contá lo que li habíe passat; de aixó se va seguí una mol estreta y leal amistat entre los dos.
Lo nigromante, al que micer Ansaldo ya volíe donáli la prometuda recompensa, vista la generosidat de Gilberto en micer Ansaldo y la de micer Ansaldo en la Siñora, va di:

- Después de habé vist a Gilberto sé liberal en la seua honra y a vos en lo vostre amor, tamé yo hay de sé liberal en la meua recompensa; y per naixó, sabén que tos correspón a vos, vull que sigue vostra.

Lo caballé se va avergoñí y va intentá tan com va pugué félay agarrá, sansera o en part; pero después de cansás en vano, habén lo nigromante fet desapareixe lo jardí después del tersé día y volén anássen, li va doná llisensia y lo va despedí; y apagat al cor lo fogós amor, per la dona se va quedá ensés lo afecte.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

jueves, 27 de junio de 2024

Monasteri - Monedula


Monasteri, s. m., lat. monasterium, monastère, couvent.

Aisso fo fach al monasteri. Tit. de 1240. DOAT, t. CXL, fol. 141.

(chap. Aixó va sé fet (se va fé) al monasteri; convén.)

Ceci fut fait au monastère.

Del Monasteri de Moishac. Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 55.

Du monastère de Moissac

CAT. Monastir. ESP. Monasterio. IT. Monasterio, monastero.

(chap. Monasteri, monasteris; convén, convens.)

monasterio de Poblet, reyes de Aragón

2. Monestier, Mostier, s. m., moutier, monastère, couvent.

Per voluntat de femna isic del monestier.

(chap. Per voluntat de femella va eixí, ixí, eissí del monasteri; per dessich, per la atracsió carnal. No com Ramiro II que va tindre que eixí per a continuá la casa de Aragó, y va tindre una filla: Petronila, Peronella, que firmabe Petrvs, Petrus, pedra, peyra, peira, pierre, etc.)

reina Petronila, conde Berenguer, Alfonso II

V. de Gaubert, moine de Puicibot.

Par désir de femme il sortit du monastère.

En un mostier antic 

De san Marsal.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Dans un antique moutier de saint Martial.

- Église.

Perpetualment dos capellas el dit monestier.

(chap. Perpetualmen dos capellans al dit monasteri : capella o capilla o iglesia del monasteri : capellanía.)

Tit. de 1394. DOAT, t. CXLII, fol. 67.

Perpétuellement deux chapelains dans ladite église.

ANC. FR. Au moustier Sainct-Denis en France. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 146. 

Tous deux allans au moustier de Sainct-Victor pour ouyr la messe.

Monstrelet, t. I, fol. 91. 

PORT. Mosteiro.

3. Monge, Mongue, Morgue, Monegue, Moyne, s. m., gr. *, moine, religieux.

Si monge nier vol Dieus que sian sal 

Per pro manjar e per femnas tenir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Si Dieu veut que les moines noirs soient sauvés pour beaucoup manger et pour tenir femmes. (N. E. Olé los cojones de mi tocayo, que usaba muy bien la ironía y criticaba públicamente a los monjes negros que comían mucho y tenían mujeres, concubinas.)

Li moyne lausan Dieu. 

Monegues cogulas vestens.

(chap. Los monjos loen (alaben) a Deu.

Monjos cogulles portán : que porten cogulla, cogulles : capuchó, capuchons, capucha, capuches.)

V. de S. Honorat.

Les moines louent Dieu.

Moines revêtant capuchons.

Atressi com hom pot faire 

De covers morgue tondut, 

Fai hom de trachor pendut.

P. Cardinal: Rasos es qu' ieu. 

(chap. Igualmen que se pot fé de convers monjo tonsurat, se fa de traidó penjat. Esta frasse es mol bona pera los republicans y roigets.)

Pareillement comme on peut faire de convers moine tondu, on fait de traître pendu.

ANC. FR. Tant est ces moignes desloiaus.

Roman d' Eustache le moine, p. 54.

(N. E. chap. Romans d' Eustaquio lo monjo.)

CAT. Monjo. ESP. (Monje) PORT. Monge. IT. Monaco.

(chap. Monjo, monjos; religiós, religiosos; conventual, conventuals. Alemán: Mönch, Mönchen, Mönchtum, Mönchengladbach, https://de.wikipedia.org/wiki/M%C3%B6nch_(Begriffskl%C3%A4rung))

Ramón Guimerá Lorente, Moncho de Beceite, Beseit

4. Monja, Monga, Morga, Moyna, s. f., religieuse, moinesse.

Par que us vulhatz metre monja?

(chap. Pareix que tos vullgáu ficá a monja; embutí, ficá, ficás, entrá, a un convén de monges, religiosa, pareix que te vullgues fé monja.)

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Il paraît que vous vouliez vous faire religieuse?

Que sias moyna sagrada. V. de S. Honorat.

(chap. Que sigues monja consagrada.)

Que vous soyez religieuse consacrée.

Que creme las morgas de laiens. 

Pujols: Si 'l mal.

Que je brûle les religieuses de léans. 

(N. E. Parece una frase de Luis Companys, pero es muy anterior. Está escrita en la lengua occitana, a la que algunos mal llaman catalán.) 

CAT. ESP. PORT. Monja. IT. Monaca. (chap. Monja, monges.)

5. Mongia, Morgia, s. f., couvent, monastère, monachisme.

Menet la en una mongia, et aqui la fes rendre.

V. de Gaubert, moine de Puicibot. 

La mena dans un couvent, et là la fit se vouer. 

Fasia coblas estan en la morgia. V. du moine de Montaudon. 

Faisait des couplets étant dans le couvent. 

Li det abiti de mongia. V. de S. Honorat. 

Lui donna habit de monachisme. 

ANC. ESP. Avia dentro en ella una rica mongia 

De mui bonos omes mui sancta compannia. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 281. 

Clerigos è calonges certas è la mongia. (clérigos; canónigos; canonges.)

Poema de Alexandro, cop. 1660. 

CAT. Monjia. (chap. mongía: ix al llibre Pedro Saputo en chapurriau y al original en castellá, de Braulio Foz Burgés.)

Pedro Saputo en chapurriau

6. Mongil, adj., monastique.

S' anc raubes loc mongil.

Cominal: Comtor d'Apchier. 

Si oncques vous dérobâtes lieu monastique.

Portan tota via los draps mongils. V. du moine de Montaudon.

Portant toujours les vêtements monastiques.

ESP. Mongil (monjil : https://dle.rae.es/monjil#:~:text=4.-,m.,usaban%20por%20luto%20las%20mujeres.). IT. Monachile. 

(chap. Mongil, mongils : monástic, monastics, monástica, monástiques : de monjo o monja. Draps mongils : vestimenta o vestits de monjo o monja : lo hábit, los habits. Ñan alguns y algunes que en ves de penjá los habits, sels eixequen una mica.)

7. Monastical, adj., monastique.

Reparador de la monastical diciplina.

(chap. Reparadó de la dissiplina o disciplina monástica.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.

Réparateur de la discipline monastique.

8. Amongar, v., faire moine, faire entrer au couvent.

Part. pas. Na Honasias..., quan fo amongada.

Cartulaire de Bugue, fol. 11.

Dame Honasias..., quand elle fui faite moinesse.

(chap. Amonjá : fés monja o fé monja a una dona. Yo amonjo, amonges, amonge, amongem o amonjam, amongéu o amonjáu, amongen; (amonjat, amonjats : fets monjo, monjos), amonjada, amonjades.)

monje, monjo, Mönch, monaco, franciscano

Monedula, s. f., lat. monedula, choucas, corneille.

Per l'auzel dit monedula; e 'l caus manja de nuech les uous de la monedula. Eluc. de las propr., fol. 277.

Par l'oiseau dit choucas; et la chouette mange de nuit les oeufs de la corneille.


Cornella, cornelles; no es igual que la gralla, ESP. grajo, pero són de la familia dels corvs