Mostrando las entradas para la consulta lo matí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta lo matí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijáns de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al póndres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiéns, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejánse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutíx y trau los cartuchos dels cañóns hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañóns, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silénsio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, lo índice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insisténsia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogánsia y, finalmen, díe en mal reprimit despréssio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasións, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distánsia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrancaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañóns se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portáli lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixóns derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la tetaexclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniénsia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendrén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silénsio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsións, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolánli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilars, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejánla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgámos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra história, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿compréns?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargátos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silénsio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collóns te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambiánli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atónits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrála de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretengut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Míriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre presentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus ássits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos de sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delíssies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectáns lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarméns. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremám una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solaméns sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impunemen de les seues atribussións.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniéns.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabólics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassións mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalóns - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalóns.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassións satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalóns seguíen sense apareixe. A paupóns van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalóns y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalóns - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

viernes, 18 de diciembre de 2020

Réquiem per un llauradó español.

Llibre disponible a Amazon:

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

Réquiem per un llauradó español.
Traduít per Ramón Guimerá Lorente.
Autó: Ramón José Sender.

Prólogo de Enrique Mújica o Múgica al final.

A Jesús Vived Mairal.

Lo mossen se esperabe assentat a un sillón en lo cap inclinat damún de la cassulla de los ofissis de réquiem. La sacristía fée auló a incienso. A un racó ñabíe un feix de rametes de olivé u olivera de les que habíen sobrat lo Domenge de Rams. Les fulles estaben mol seques, y pareixíen de metal. Al passá prop, Mossen Millán evitabe rosáles perque se despreníen y caíen a enterra. Anabe y veníe lo escolanet en lo seu roquete blang.

Anabe y veníe lo escolanet en lo seu roquete blang.

La sacristía teníe dos finestres que donaben al hortet menut o vergé de la abadía. Arribaben del atre costat de los vidres rumós humildes. Algú agranabe furiosamen, y se sentíe la granera seca contra les pedres, y una veu que cridáe: - María.... Marieta.... prop de la finestra entreuberta un saltamontes o llangosto pessigat entre les rametes de un abret tratabe de escapá, y se movíe desesperadamen. Mes lluñ, cap a la plassa, relinchabe un potro. "Éixe té que sé - va pensá Mossen Millán - lo potro de Paco lo del Molí, que va, com sempre, solt per lo poble. Lo retó seguíe pensán que aquell potro, per los carrés, ere una alusió constán a Paco y al record de la seua mort. En los colses als brassos del sillón y les mans crusades sobre la cassulla negra bordada de or, seguíe resán. Sincuanta un añs repetín aquelles orassions les habíe fet automátiques y podíe ficá lo pensamén a un atra part sense dixá de resá. Y la seua imaginassió vagabe per lo poble. Esperabe que los parens del difún acudiríen. Estabe segú de que vindríen - no podíen faltá - tratánse de una missa de réquiem, encara que la díe sense que dingú lay haguere encarregat. Tamé esperabe Mossen Millán que vingueren los amics del difún. Pero aixó fée dudá al retó. Casi tota la aldea habíe sigut amiga de Paco, menos les dos families mes adinerades: don Valeriano y don Gumersindo. La tersera familia rica, la del siñó Cástulo Pérez, no ere ni amiga ni enemiga. Lo escolanet entrabe, agarrabe una campaneta que ñabíe a un racó y, aguantán lo batall pera que no sonare, anabe a eixí cuan Mossen Millán li va preguntá:

- ¿Han vingut los parens?

- ¿Quíns parens? - va preguntá lo escolanet.

- No sigues sompo. ¿No ten enrecordes de Paco lo del Molí?

- Ah, sí, siñó. Pero no se veu a dingú a la iglesia, encara.

Lo chic va eixí un atra vegada al presbiterio pensán en Paco lo del Molí. ¿No habíe de recordál? Lo va vore morí, y después de la seua mort la gen va traure un romans. Lo escolanet sen sabíe algúns trossos: assó de plorá no ere verdat, perque lo escolanet va vore a Paco, y no plorabe. "Lo vach vore" se díe en los atres desde lo coche del siñó Cástulo, yo portaba la bossa en la extremaunsió pera que Mossen Millán los ficare als morts lo sanoli al peu. Lo escolanet anabe y veníe en lo romans de Paco a les dens.

Sense donassen cuenta acomodabe les seues passes al compás de la cansó: assó del senturió li pareixíe al escolanet mes be cosa de Semana Santa y de los passos de la orassió del hort de Getsemaní o dels olivés. Per les finestres de la sacristía arribabe ara una auló de herbes cremades, y Mossen Millán, sense dixá de resá, sentíe en eixa auló les añoranses de la seua propia juventut. Ere vell, y estabe arribán - se díe - an eixa edat a la que la sal ha perdut lo seu gust, com diu la Biblia. Resáe entre dens en lo cap apoyat an aquell puesto del muro aon a través del tems se habíe format una taca fosca.

Ahí va Paco del Molí,

que ya ha sigut sentensiat,

plore per la seua vida

pel caminet del fossá ...
y cuan arribe a la tapia

lo senturió´l va pará...

Entrabe y eixíe lo escolanet en la pértiga de ensendre los siris, les vinagreres y lo missal.

- ¿Ña gen a la iglesia? - preguntabe un atra vegada lo mossen.

- No, siñó.

Mossen Millán se díe: es pronte. Ademés, los llauradós no han acabat les faenes de la trilla. Pero la familia del difún no podíe faltá. Seguíen sonán les campanes que als funerals eren lentes, distansiades y graves. Mossen Millán estirabe les cames. Les puntes de les seues sabates assomaben deball del alba y damún de la estera de espart. L´alba estabe desfilagarchada per lo remat. Les sabates teníen lo cuero esgarrat per lo puesto aon se doblegaben al caminá, y lo mossen va pensá: tindré que enviáles a apañá. Lo sabaté ere nou a la aldea. Lo anterió no anabe a missa, pero traballabe pera lo mossen en mol esmero, y li cobrabe menos. Aquell sabaté y Paco lo del Molí habíen sigut mol amics. Recordabe Mossen Millán lo día que va batejá a Paco an aquella mateixa iglesia. Lo matí del batech se va presentá gelat y dorat, un de eixos matíns en que la grava del riu que habíen ficat a la plassa durán lo Corpus, cruixíe de fred daball dels peus. Anabe lo chiquet en brassos de la padrina, embolicat en un ric mantellet, y cubert per un manto de rasso blang, bordat en seda blanca, tamé. Los lujos de los llauradós són pera los actes sacramentals. Cuan los del batech entraben a la iglesia, les campanes menudes doblaben alegremen. Se podíe sabé si anaben a batejá a un chiquet o a una chiqueta. Si ere chiquet, les campanes - una en un to mes alt que l´atra - díen: no es nena, que es nen; no es nena, que es nen. Si ere chiqueta cambiaben un poc, y díen: no es nen, que es nena; no es nen, que es nena. La aldea estabe prop de la raya de Lérida - Lleida - Leyda - Ilerda, y los llauradós féen aná a vegades paraules del dicsionari lleidatà - català. Al arribá los del batech se va sentí a la plassa un abalot de chiquets, com sempre. Lo padrí portáe una bossa de papé de la que traíe peladilles y caramelos. Sabíe que, de no féu, los chics ressibiríen als del batech cridán a coro frasses pera lo ressién naixcut, aludín als seus bolqués o pañals y a si estaben secs o amerats.

Se sentíen rebotá les peladilles contra les portes y finestres y a vegades contra los caps de los mateixos sagals, que no perdíen lo tems queixánse. A la torre les campanes menudes seguíen tocán: no es nena, que es nen, y los llauradós entraben a la iglesia, aon esperabe Mossen Millán ya revestit. Recordabe lo retó aquell acte entre sentenás de atres perque habíe sigut lo batech de Paco lo del Molí. Ñabíen varies persones vestides de dol, de negre, y series. Les dones en mantilla o mantón negre, los homens en camisa. A la capella bautismal la pila sugeríe misteris antics.

Mossen Millán habíe sigut invitat al diná en la familia. No van ñabé grans extrems perque les festes del ivern solíen sé mes fluixes que les del estiu. Recordabe Mossen Millán que damún de una taula ñabíe un paquet de veles risades y adornades, y que a un extrem de la habitassió estabe la cuneta del chiquet. Al seu costat, la mare, de cap menut y pit unflat, en eixa serenidat majestuosa de les que acaben de parí. Lo pare ateníe als amics. Un dells se arrimabe a la cuna, y preguntabe: - ¿Es ton fill? - Home, no u sé - va di lo pare acusán en una tranquila sorna lo obvio de la pregunta - . Al menos, de la meua dona sí que u es. Después va soltá la carcañada. Mossen Millán, que estabe lligín lo seu grimorio, va alsá lo cap: - Home, no sigues bruto. ¿Qué traus en eixes bromes?

Les dones sen enríen tamé, espessialmén la Jerónima - comadrona y saludadora -, que en aquell momén li portáe a la mare un caldo de gallina vella y una tassa de moscatell. Después destapáe al chiquet, y se ficáe a cambiáli lo vendaje del meliquet.

- Vaya, sagal. Segú que no te fotrán fora del ball - díe aludín al volumen de los seus atributs masculíns. La padrina repetíe que durán lo batech lo chiquet habíe tret la llengua pera replegá la sal, y de aixó deduíe que tindríe grássia y atractiu en les dones. Lo pare del chiquet anabe y veníe, y se parabe a vegades pera mirá al ressién naixcut: "¡Quína cosa es la vida! Hasta que va naixe este crío, yo era sol lo fill de mon pare. Ara soc, ademés, lo pare de mon fill". - Lo món es redó, y rode - va di en veu alta.
Estabe segú Mossen Millán de que serviríen al banquete perdiu adobada. An aquella casa ne solíen tíndre. Cuan va sentí la seua auló al aire, se va eixecá, se va arrimá a la cuna, y va traure del seu breviari un escapulari menudet que va dixá deball del cuixí del chiquet. Mirabe lo mossen al chiquet sense dixá de resá: ad perpetuam rei memoriam... Lo chiquet pareixíe donássen cuenta de que ere lo sentro de aquella selebrasió, y sonreíe adormidet. Mossen Millán se apartabe pensán: "¿De qué pot sonriure?". U va di en veu alta, y la

Jerónima va comentá:

- Es que ensomie en rius de lleiteta calenteta. Los diminutius de lleit y calenta resultaben una mica extrañs, pero tot lo que díe la Jerónima ere sempre aixina.

Cuan van arribá los que faltaben, va escomensá lo diná. Un dels capsals lo va ocupá lo felís pare. La yaya va di al indicáli al retó lo costat contrari: - Aquí l´atre pare, Mossen Millán. Lo mossen li va doná la raó a la agüela: lo chic habíe naixcut dos vegades, una al món y l´atra a la iglesia. De este segón naiximén lo pare ere lo mossen de la parroquia. Mossen Millán se servíe poc minjá, reservánse pera les perdius.

Vintissís añs después sen enrecordabe de aquelles perdius, y en dijú, antes de la missa, persibíe les aulós de all, vinagre y oli de oliva. Revestit y sentín les campanes, dixáe que per un momén lo record se extinguire. Mirabe al escolanet. Éste no sabíe tot lo románs de Paco, y se quedabe a la porta en un dit doblegat entre les dens tratán de recordá:
... ya los porten, ya los porten, lligats los tres bras en bras.

Lo escolanet teníe presén la escena, que va sé sangrienta y plena de estampits.

Tornáe a recordá lo mossen la festa del batech mentres lo escolanet per di algo repetíe:

- No sé qué passe avui que no ve dingú a la iglesia, Mossen Millán.
Lo mossen habíe ficat la crisma al clatellet de Paco, a la seua tendra nuca que formabe dos arruguetes contra la esquena. "ara - pensabe - está ya aquell clatell daball de terra, pols al pols". Tots habíen mirat al chiquet aquell matí, sobre tot lo pare, felisos, pero en serta terbolina a la expresió. Res mes misteriós que un ressién naixcut.

Mossen Millán recordabe que aquella familia no habíe sigut may mol devota, pero cumplíe en la parroquia y conservabe la costum de fé a la iglesia dos regalos cada añ, un de llana y l´atre de blat o formén, al agost. "U féen mes per tradissió que per devossió - pensabe Mossen Millán -, pero u faien." En cuan a la Jerónima, ella sabíe que lo mossen no la veíe en bons ulls. A vegades la Jerónima, pel seu ofissi y les seues charrades - o dichos, com ella díe -, revolussionabe una mica les aigües manses de la aldea. Solíe resá la Jerónima extrañes orassións pera esbarrá les pedregades y evitá les inundassións, y en aquella que acababe dién: San just, san fort, san inmortal - guárdamos, siñó, de tot mal, afegíe una frasse latina que sonabe com una obsenidat, y lo seu verdadé sentit no lo va pugué may dessifrá lo mossen. Ella u fée inossenmen, y cuan lo mossen li preguntabe de aón habíe tret aquell latinajo, díe que lo habíe heredat de sa yaya. Estabe segú Mossen Millán de que si anabe al bressol del chiquet, y eixecabe lo cuixí, trobaríe algún amuleto. Solíe la Jerónima ficá cuan se tratabe de chiquets una estisora menuda uberta en creu pera protegíls de ferida de ferro - de saña de fiarro, díe ella -, y si se tratabe de chiquetes, una rosa que ella mateixa habíe secat a la llum de la lluna pera donáles hermosura y evitáles les menstruassións difíssils.

Va ñabé un insidén que va produí serta alegría secreta a Mossen Millán. Lo meche de la aldea, un home jove, va arribá, va doná los bons díes, se va traure les ulleres pera llimpiáles - se li habíen empañat al entrá -, y se va arrimá a la cuna. Después de reconeixe al crío li va di serio a la Jerónima que no tornare a tocá lo melic del ressién naixcut ni a cambiáli la faixeta. U va di secamen, y lo que ere pijó, dabán de tots. Lo van sentí hasta los que estaben a la cuina. Com ere de suposá, al marchá lo dotó, la Jerónima va escomensá a desahogás. Va di que en los meches vells may habíe tingut paraules, y que aquell jovenet creíe que sol la seua siénsia valíe, pero dísme de lo que presumixes, y te diré lo que te falte. Aquell dotoret teníe mes fums y maneres que siénsia. Va tratá de malquistá al meche en los homens casats. ¿No habíen vist cóm entrabe per les cases de rondón, y sense cridá, y sen anabe directe cap a la alcoba, encara que la femella de la familia estiguere allí vestinse? Mes de una habíe sigut sorprenguda en cubrecorsé o en enagües. ¿Y qué féen les pobres? pos res. Cridá y corre cap a un atre cuarto. ¿Eren maneres aquelles de entrá a una casa un home solté y sense parella? Eixe ere lo meche. Seguíe parlán la Jerónima, pero los homens ya no la escoltaben. Mossen Millán va intervindre: - Calla, Jerónima - va di -. Un meche es un meche. - La culpa - va di algú - no es de la Jerónima, sino de la engerra.

Los llauradós parlaben de coses referéns al treball. Lo blat apuntabe be, los plantés y llaós de les hortalises anaben creixén, y a la primavera siríe un goch sembrá los melonás, lo ensiam y la esquirola. Mossen Millán, cuan va vore que la conversasió afluixabe, se va ficá a parlá contra les superstisións. La Jerónima escoltabe en silénsio. Parlabe lo mossen de les coses mes graves en giros de la terra. Díe que la Iglesia se alegrabe tan

de aquell naiximén com los mateixos pares, y que se habíe de alluñá del chiquet les superstisións, que són cosa del dimoni, y que podríen féli mal lo día de demá. Va afegí que lo chic siríe auncás un nou Saulo pera la Cristiandat. - Lo que vull yo es que adeprengue a ajustás los calsonsillos, y que sigue un bon mayoral pa llaurá - va di lo pare. Va riure la Jerónima pera molestá al retó. Después va di: - Lo chic sirá lo que tingue que sé. Consevol cosa, menos retó -. Mossen Millán la va mirá extrañat: - Qué bruta eres, Jerónima. - En aquell momén va arribá algú buscán a la ensalmadora. Cuan ésta habíe eixit, Mossen Millán se va dirigí al bressol del chiquet, va alsá lo cuixí, y va trobá deball un clau o tacha y una claueta formán una creu. Los va traure, los hi va entregá al pare, y va di: "¿Vosté veu?". Después va resá una orassió. Va repetí que lo menut Paco, encara que fore un día mayoral, ere fill espiritual seu, y debíe cuidá de la seua alma. Ya sabíe que la Jerónima, en les seues superstisións, no podíe fé mol mal, pero tampoc fée cap be. Mol mes tart, cuan Paquito va sé Paco, y va eixí de quintes, y cuan va morí, y cuan Mossen Millán tratabe de di la missa de aniversari, vivíe encara la Jerónima, encara que ere tan agüeleta, que sol díe tonteríes, chochejabe y no li féen cas. Lo escolanet de Mossen Millán estabe a la porta de la sacristía, y assomabe lo nas de cuan en cuan pera bachillejá per la iglesia, y díli al retó:

- Encara no ha vingut dingú.

Alsabe les selles lo mossen pensán: "No u compreng". Tota la aldea volíe a Paco. Menos don Gumersindo, don Valeriano y pot sé lo siñó Cástulo Pérez. Pero de los sentiméns de este radé dingú podíe está segú. Lo escolanet tamé se parlabe an ell mateix diénse lo románs de Paco.
Les llums anaben pe'l monte

y les sombres per lo saso....
Mossen Millán va tancá los ulls, y va esperá. Recordabe algúns detalls nous de la infánsia de Paco. Volíe al mosso, y lo chiquet lo volíe an ell tamé. Los chics y los animals volen a qui los vol. Als sis añs fée fuineta, es di, se escapabe ya de casa, y se ajuntáe en datres sagals. Entrabe y eixíe per les cuines de los veíns. Los llauradós seguixen lo vell proverbi: al fill del teu veí llímpiali los nassos y embutixlo a casa teua. Tindríe Paco algo mes de sis añs cuan va aná per primera vegada a escola. La casa del retó estabe prop, y lo chic anabe de tarde en tarde a vórel. Lo fet de que fore per

voluntat propia conmovíe al retó. Li donabe al mosso estampes de colós. Si al eixí de casa del retó lo chic se trobabe en lo sabaté, éste li díe:

- Ya vech que eres mol amic de Mossen Millán.

- ¿Y vosté no? - preguntabe lo chic.

- ¡Oh! - díe lo sabaté, evasiu -. Los mossens són la gen que treballe mes al món pera no traballá. Pero Mossen Millán es un san. Aixó radé u díe en una venerassió exagerada pera que dingú puguere pensá que parlabe en serio. Lo menut Paco anabe fen los seus descubriméns a la vida. Va trobá un día al retó a la abadía cambiánse de sotana, y al vore que deball portáe pantalóns, se va quedá extrañat y sense sabé qué pensá. Cuan veíe Mossen Millán al pare de Paco li preguntabe per lo chiquet fen aná una expresió afalagadora: - ¿Aón está lo hereu?

Teníe son pare de Paco un gos arguellat y malcarat, que se díe Komtú. Los llauradós traten als seus cans en indiferénsia y crueldat, y es, sense cap duda, la raó per la que eixos animals los adoren.
A vegades lo gos acompañabe al chic a la escola. Caminabe al seu costat sense féli alifares y sense alegría, protegínlo en la seua presénsia. Paco anáe per entonses mol atrafegat tratán de convense al gos de que lo gat de la casa tamé teníe dret a la vida.
Lo gos no u enteníe aixina, y lo pobre gat va tindre que escapás al monte. Cuan Paco va voldre recuperál, son pare li va di que ere inútil perque les alimañes salvaches lo hauríen matat ya.

Los ducs, búhos reals, no solen tolerá que ñague al monte datres animals que puguen vore a la oscurina, com ells. Perseguíen als gats, los mataben y sels minjaben. Desde que va sabé assó, la nit ere pera Paco misteriosa y fae po, y cuan se gitabe parabe be la orella volén escoltá los sorolls de fora. Si la nit ere de los mussols, ducs, caros, chutes u ólipes, lo día perteneixíe als chics, y Paco, als set añs, ere bastán revoltós. Les seues preocupassións y temós durán la nit no li impedíen reñí al eixí de escola. Ere ya per entonses una espéssie de escolanet auxiliá o suplén. Entre los tessoros de los chics de la aldea ñabíe un vell revólver en lo que especulaben de tal modo, que may estabe mes de una semana a les mateixes mans. Cuan per alguna raó - per habél guañat an algún joc o cambalaches - lo teníe Paco, no se separabe de ell, y mentres ajudabe a missa lo portáe a la sintura daball del roquete. Una vegada, al cambiá lo missal y fé la genuflexió, va rellissá l´arma, y va caure a la tarima en una sorollina mol gran. Un momén se va quedá allí, y los dos escolanets se van aviá damún della. Paco va espentá al atre, y va agarrá lo seu revólver. Se va arremangá la sotana, sel va guardá a la sintura, y va contestá al mossen: - Et cum spiritu tuo. - Va acabá la missa, y Mossen Millán va cridá a capítul a Paco, lo va renegá y li va demaná lo revólver. Entonses ya Paco lo habíe amagat detrás del altá. Mossen Millán va registrá al chic, y no li va trobá res. Paco se limitabe a negá, y no lo hagueren tret de les seues negatives tots los verdugos de la antiga Inquissisió. Al final, Mossen Millán se va doná per vensut, pero li va preguntá: 

- ¿Pera qué vols eixe revólver, Paco? ¿A quí vols matá? - A dingú. - Va afegí que lo portáe pera evitá que lo faigueren aná datres chics pijós que ell. Esta eixida va assombrá al retó. Mossen Millán se interessabe per Paco pensán que sons pares eren poc religiosos. Creíe lo mossen que atraén al fill, igual atrauríe als demés de la familia. Teníe Paco set añs cuan va arribá lo obispo, y va confirmá als chics de la aldea. La figura del prelat, que ere un agüelo de pel blang y alta estatura, va impressioná a Paco. En la seua mitra, la seua capa pluvial y lo báculo dorat, li donabe al chiquet la idea aproximada de lo que teníe que sé Deu als sels. Después de la confirmassió va parlá lo obispo en Paco a la sacristía. Lo obispo li díe galopín. May habíe sentit Paco aquella paraula. La conversa va sé aixina:

- ¿Quí es este galopín? -

- Paco, pera serví a Deu y a la seua ilustríssima. -

Lo chic habíe sigut alecsionat. Lo obispo, mol afable, seguíe preguntánli:

- ¿Qué vols sé tú de gran? ¿retó?

- No, siñó.

- ¿General?

- No, siñó, tampoc. Vull sé llauradó, com mon pare.

Lo obispo sen enríe. Veén Paco que teníe éxit, va seguí parlán:

- Y tindre tres parells de mules, y eixí en elles per lo carré majó dién: ¡Tordillaaa Capitanaaa, oxiqué me ca....!

Mossen Millán se va assustá, y li va fé en la ma un gesto indicán que callare. Lo obispo sen enríe. Aprofitán la emossió de aquella visita del obispo, Mossen Millán va escomensá a prepará a Paco y a datres mossets pera la primera comunió, y al mateix tems va dessidí que ere milló fes cómplice de les picardietes de los sagals que censuráls. Sabíe que Paco teníe lo revólver, y no habíe tornat a parláli de ell. Se sentíe Paco segú a la vida. Lo sabaté lo mirabe a vegades en serta ironía - ¿per qué? -, y lo meche, cuan anabe a casa seua, li díe: - Hola, Cabarrús.

Casi tots los veíns y amics de la familia li guardaben a Paco algún secreto: la notíssia del revólver, un vidre trencat a una finestra, lo furt de algunes aumostades de sireres a un hort. Lo mes importán encubrimén ere lo de Mossen Millán. Un día va parlá lo mossen en Paco de coses difíssils perque Mossen Millán li enseñabe a fé examen de consiénsia desde lo primé manamén hasta lo déssim. Al arribá al sexto, lo mossen va dudá un momén, y va di, per fí: - Pással per alt, perque tú no tens pecats de eixa classe encara.

Paco va está cavilán, y va suposá que se deuríe referí a la relassió entre homens y dones. Anabe Paco assobín a la iglesia, encara que sol ajudabe a missa cuan féen falta dos escolanets. A la época de Semana Santa va descubrí grans coses. Durán aquells díes tot cambiabe al templo. Les imaches les tapaben en draps coló violeta, lo altá majó quedabe tapat tamé detrás de una enorme tela malva, y una de les naves ere transformada en un extrañ puesto ple de misteri. Ere lo monumén. La part anterió teníe acsés per una ampla escalinata cuberta de alfombra negra. Al peu de eixes escales, sobre un cuixí gran y blang de rasso estabe gitat un crucifijo de metal cubert en tela violeta, que formabe una figura romboidal sobre los extrems de la creu. Per deball del rombo assomabe la basse, treballada. Los fiels se arrimaben, se aginollaben, y la besaben. Al costat una gran bandeja en dos o tres monedes de plata y moltes mes de cobre. A les sombres de la iglesia aquell puesto silensiós e iluminat, en les escales plenes de candelabros y siris ensesos, li donabe a Paco una impresió de misteri. Deball del monumén, a un puesto invissible, dos homens tocaben en flautes de caña una melodía mol trista. La melodía ere curta y se repetíe hasta lo infinito durán tot lo día. Paco teníe sensassións contradictories mol fortes. Durán lo Dijous y lo Divendres San no sonaben les campanes de la torre. En ves de campanes se sentíen les matraques y carraus. A la bóveda del campanari ñabíen dos enormes silindros de fusta cuberts de fileres de masses. Al girá lo silindro, les masses matraquejaben la fusta. Tota aquella maquinaria estabe damún de les campanes, y teníe un eje empotrat a los dos muros del campanari, y engrassat en pez. Eixes matraques gigáns produíen un soroll de ossos sacsats. Los escolanets teníen dos matraquetes de ma, y les féen soná a la missa. Paco mirabe y sentíe tot alló maravillat. Lo intrigaben sobre tot les estatues que se veíen als dos costats del monumén. Éste pareixíe lo interió de una inmensa cámara fotográfica en lo fuelle estés. La turbassió de Paco prossedíe del fet de habé vist aquelles imaches plenes de pols y desnassades a una esgorfa del templo aon amuntonaben los trastes vells. Ñabíen tamé allí cames de cristos desapegades dels cossos, estatues de mártirs despullats patín. Caps de ecce homos llagrimosos, draps de veróniques penjats del muro, trípodes fets en llistóns de fusta que teníen un busto de dona a dal, y que, cuberts per un manto en forma cónica, se convertíen en Nostra Siñora de los Desamparats. Lo atre escolanet - cuan estaben los dos a la algorfa - exagerabe la seua familiaridat en aquelles figures. Se ficáe a caball de un de los apóstols, y li fotíe cops al cap en los nuguets o nudillos pera vore - díe - si ñabíen ratolíns; li ficabe a un atre un paperet enrollat a la boca com si estiguere fumán o pipán, anabe al costat de San Sebastián, y li arrencabe los dardos del pit pera tornálsi a ficá, cruelmen. Y a un racó se veíe lo túmulo funeral o que se fée aná a les misses de difúns, cubert de draps negres gotejats de sera, mostrabe als cuatre costats una calavera y dos tibies crusades. Ere un puesto a dins del que se amagabe l´atre escolanet, a vegades, y cantabe coses irreveréns. Lo Dissapte de Gloria, per lo matí, los chics anaben a la iglesia portán massetes de fusta que teníen guardades tot lo añ pera aquell fí. Anaben - quí podríe suposáu - a matá judíos. Pera evitá que trencaren los bangs, Mossen Millán fée ficá lo día anterió tres llargs taulóns tombats prop del atrio. Se suponíe o suposabe que los judíos estaben a dins, lo que no ere pera les imaginassións infantils massa suposá. Los chics se assentaben detrás y esperaben. Al di lo mossen als ofissis la paraula resurrexit, escomensaben a fotre cops y se fee una tabalina tremenda, que durabe hasta lo canto del aleluya y lo primé volteo de campanes. Eixíe Paco de la Semana Santa com convalessién de una enfermedat. Los ofissis habíen sigut sensassionals, y teníen noms extrañs: les tiniebles o tenebres, lo sermó de les set paraules, y del beset de Judas, lo de los vels esgarrats. Lo Dissapte de Gloria solíe sé com la reconquista de la llum y la alegría. Mentres doblaben les campanes a la torre - después del silénsio de tres díes - la Jerónima agarrabe pedretes de la glera del riu perque díe que ficánseles a la boca aliviaríen lo mal de quixals.

Paco anabe entonses a casa del retó en atres chics, que se preparaben tamé pera la primera comunió. Lo mossen los instruíe y los aconsellabe que an aquells díes no faigueren maleses. No teníen que reñí ni aná al llavadó públic, lo carassol, aon les dones parlaben massa libremen. Los chics sentíen desde entonses una curiosidat mes viva, y si passaben prop dels rentadós paraben be la orella. Parlán los chics entre ells de la comunió, inventaben perills extrañs y díen que al combregá ere nessessari obrí mol la boca, perque si la hostia consagrada tocabe les dens, lo combregadó caíe mort, y sen anabe dret cap al infern. Un día, Mossen Millán li va demaná al escolanet que lo acompañare a portá la extremaunsió a un dolén grave. Van aná a les afores del poble, aon ya no ñabíen cases, y la gen vivíe a unes coves ubertes a la roca. Se entrabe an elles per un forat rectangulá que teníe al voltán una senefa encalada.

Paco portáe penjada del muscle una bossa de vellut aon lo mossen habíe ficat los objectes litúrgics. Van entrá acachán lo cap y pateján en cuidado. Ñabíe a dins dos cuartos en lo terra de lloses de pedra mal ajustades. Estabe ya oscurín, y al cuarto primé no ñabíe llum. Al segón se veíe sol un cresolet de oli. Una agüeleta, vestida en draps, los va ressibí en un cap de vela ensés. Lo techo de roca ere mol baixet, y encara que se podíe está de peu, lo mossen acacháe lo cap per precaussió. No ñabíe datra ventilassió que la de la porta de fora. La agüela teníe los ulls secs y una expresió de fatiga y de espán gelat. A un racó ñabíe un camastro de taules, y an ell estabe lo dolén. Lo mossen no va di res, la dona tampoc. Sol se sentíe un ronquit acompassat, bronco y persistén, que eixíe del pit del dolén. Paco va obrí la bossa, y lo mossen, después de ficás la estola, va aná traén trossets de estopa y una engerreta en oli, y va escomensá a resá en latín.
La agüela escoltabe en la vista cacha an terra y lo cap de vela a la ma. La silueta del dolén - que teníe lo pit mol eixecat y lo cap mol cacho - se proyectabe al muro, y consevol movimentet del siri fée moures a la sombra. Va descubrí lo mossen los peus del dolén. Eren grans, secs, en cribasses, peus de llauradó. Después va aná al capsal. Se veíe que lo agonisán ficabe tota la energía que li quedabe en aquella horrible faena de respirá. Los estertós eren mes broncos y mes frecuéns. Paco veíe dos o tres mosques que 
revolotejaben per la cara del dolén, y que a la llum teníen reflejos de metal. Mossen Millán va fé les unsións als ulls, al nas, als peus. Lo dolén no sen donabe cuenta. Cuan va acabá lo mossen, li va di a la dona: - Deu lo ressibixque al seu costat. -

La agüela callabe. Li tremolabe a vegades la barbilla, y en aquella tremoló se persibíe lo os de la mandíbula o barra deball de la seua pell arguellada. Paco seguíe mirán per tot arreu. No ñabíe llum, ni aigua, ni foc. Mossen Millán teníe pressa de eixí, pero u dissimulabe perque aquella pressa li pareixíe poc cristiana. Cuan van eixí, la dona los va acompañá hasta la porta en lo siri ensés. No se veíen per allí mes mobles que una cadira desnivellada apoyada contra lo muro. Al cuartet de fora, a un racó y an terra ñabíen tres pedres afumades y un poc de sendra freda. A una estaca clavada al muro, una jaqueta vella. Lo mossen pareixíe aná a di algo, pero va callá. Van eixí. Ere ya de nit, y allá dal se veíen les estrelles o los estels o estrels. Paco va preguntá:

- ¿Eixa gen es pobra, Mossen Millán?

- Sí, fill.

- ¿Mol pobra?

- Mol.

- ¿La mes pobra del poble?

- Quí sap, pero ñan coses pijós que la pobresa. Són desgrassiats per atres raóns.

Lo escolanet veíe que lo mossen contestabe en desgana.

- ¿Per qué? - va preguntá.

- Tenen un fill que podríe ajudáls, pero hay sentit di que está a la gábia o presó.

- ¿Ha matat an algú?

- Yo no u sé, pero no me extrañaríe.

Paco no podíe está callat. Caminabe a fosques per terreno desigual. Recordán al dolén lo escolanet va di:

- Se está morín perque no pot alená. Y ara mon anem, y se quede allí sol.

Caminaben. Mossen Millán pareixíe mol cansat. Paco va afegí - Bueno, en la seua dona. Menos mal.

Hasta les primeres cases ñabíe un bon tros. Mossen Millán li va di al chic que la seua compasió ere virtuosa y que teníe bon cor. Lo chic va preguntá encara si no anabe dingú a vórels perque eren pobres o perque teníen un fill a la presó y Mossen Millán volén tallá lo diálogo interrogatori va assegurá que de un momén al atre lo agonisán se moriríe y pujaríe al sel aon siríe felís. Lo chic va mirá los estels.

- Son fill no té que sé mol roín, pare Millán.

- ¿Per qué?

- Si fore roín, sons pares tindríen dinés. Robaríe.

Lo mossen no va voldre contestá. Y seguíen caminán.

Paco se sentíe felís anán en lo mossen. Sé lo seu amic li donabe autoridat encara que no podríe di de quína forma. Van seguí caminán sense torná a parlá, pero al arribá a la iglesia Paco va repetí una vegada mes:

- ¿Per qué no va a vórel dingú, Mossen Millán?

- ¿Qué importe assó, Paco? Lo que se mor, ric o pobre, sempre está sol encara que vaiguen los demés a vórel. La vida es aixina y Deu que la ha fet sap per qué.

Paco sen enrecordabe de que lo dolén no díe res. La dona tampoc. Ademés lo dolén teníe los peus de fusta com los de les creus trencades y abandonades al perchi de la iglesia.

Lo mossen guardabe la bossa de los óleos u olis. Paco va di que anabe a avisá als veíns pera que anaren a vore al dolén y ajudá a la seua dona. Aniríe de part de Mossen Millán y aixina dingú se negaríe. Lo mossen li va advertí que lo milló que podíe fé ere anássen a casa seua. "Cuan Deu permitix la pobresa y lo doló - va di - es per algo."

- ¿Qué pots fé tú? - va afegí -. Eixes covaches que has vist són misserables pero ne ñan de pijós a datres pobles. Mich convensut, Paco sen va aná cap a casa seua, pero durán lo sopá va parlá dos o tres vegades mes del agonisán y va di que a la seua covacha no teníen ni una mica de lleña pera fé foc. Los pares callaben. La mare anabe y veníe. Paco díe que lo pobre home que se moríe no teníe ni un madalap ni márfega y que estabe gitat damún de unes taules. Lo pare va dixá de tallá pa y lo va mirá. - Es la radera vegada - va di - que vas en Mossen Millán a doná la unsió a dingú. Encara lo chic va parlá de que lo dolén teníe un fill presidiari, pero que no ere culpa del pare. - Ni del fill tampoc.

Paco va está esperán a que lo pare diguere algo mes, pero se va ficá a parlá de atres coses. Com a totes les aldees, ñabíe un puesto a les afores que los llauradós díen lo carassol, a la basse de una cortina de roques que donaben al michdía. Ere calentet al ivern y fresquet al estiu. Allí anaben les dones mes pobres - generalmen ya agüeles - y cusíen, filaben, charráen de lo que passáe al món.

Durán lo ivern aquell puesto estabe sempre de gom a gom. Alguna agüela pentinabe a la seua neta. La Jerónima, al carassol, estabe sempre alegre, y la seua alegría se contagiabe o apegabe a les atres. A vegades, sense mes ni mes, y cuan lo carassol estabe aburrit, se ficabe ella a ballá sola, seguín lo compás de les campanes de la iglesia.

Va sé ella qui va portá la notíssia de la piedat de Paco per la familia agonisán, y va parlá de la ressisténsia de Mossen Millán a donáls ajuda - aixó mol exagerat pera fé efecte - y de la prohibissió del pare del chic. Segóns ella, lo pare habíe dit a Mossen Millán:

- ¿Quí es vosté pera emportás al chic a doná la unsió?

Ere mentira, pero al carassol se creíen tot lo que la Jerónima díe. Ésta parlabe en respecte de molta gen, pero no de les famílies de don Valeriano y de don Gumersindo.

Vintintrés añs después, Mossen Millán recordabe aquells fets, y suspirabe daball de les seues robes, esperán en lo cap apoyat al muro - al puesto de la taca fosca - lo momén de escomensá la missa. Pensabe que aquella visita de Paco a la cova va influí mol en tot lo que habíe de passáli después. "Y va vindre en mí. Yo lo vach portá", afegíe un poc apocadet. Lo escolanet entrabe a la sacristía y díe:

- Encara no ha vingut dingú, Mossen Millán.

U va repetí perque en los ulls tancats, lo mossen pareixíe no sentíl. Y ressitabe pera nell lo escolanet atres parts del románs tal com les recordabe:
... Lo buscaben per los montes,

encara no l´han trobat;

a casa seua anaben en gossos

pera que prengueren lo flat;

ya ventejen, ya ensumen

les robes velles de Paco.

Se sentíen encara les campanes. Mossen Millán tornabe a recordá a Paco. "Pareix que ere ahí cuan va pendre la primera comunió. "Poc después lo chic se va ficá a creixe, y en tres o cuatre añs se va fé casi tan gran com son pare. La gen, que hasta entonses lo cridáe Paquito, va escomensá a díli Paco lo del Molí. Son rebisyayo habíe tingut un molí que ya no molíe, y que empleaben pera almassén de gra, com lo molí de Lillo a La Fresneda, Teruel. Teníe tamé allí un ramadet de cabres. Una vegada, cuan van criá les cabres, casi totes bessoneres, Paco li va portá a Mossen Millán un cabridet o chotet, que se va quedá triscán per lo hort de la abadía.

Poc a poc sen va aná alluñán lo mosso de Mossen Millán. Casi may sel trobabe per la carrera, y no teníe tems pera aná ex profeso o aposta a vórel. Los domenges anabe a missa - al estiu faltabe alguna vegada -, y pera Pascua se confessabe y combregabe, cada añ.

Encara que imberbe encara, lo chic imitabe les maneres de los adultos. No sol anabe al llavadó y escoltabe les converses de les mosses, sino que a vegades elles li díen picardíes y alguna cosa crúa, y ell responíe en bravura. Lo puesto aon anaben a rentá les mosses se díe la plassa del aigua, y ere, efectivamen, una gran plassa ocupada en dos terseres parts per una bassa bastán fonda. A les tardes calentes del estiu algúns mossos anaben a nadá allí completamen en pilota, despullats. Les rentadores féen vore que se escandalissáen, pero sol de labios cap afora. Los seus crits, les seues risses y les frasses que intercambiaben en los mossos mentres a la alta torre crotoraben les sigüeñes, revelaben una alegría primitiva. Paco lo del Molí va aná una tarde allí, y durán mes de dos hores se va exhibí a gust entre les bromes de les rentadores. Li díen paraules provocatives, insults de femella en intensió afalagadora, y alló va sé com la inissiassió a la vida de los mossos soltés. Después de aquell insidén, sons pares li dixaben eixí de nit y torná cuan ya estaben gitats. A vegades Paco parlabe en son pare sobre cuestións de hacienda familiá. Un día van tindre una conversa sobre una materia tan importán com són los arrendaméns de pastures al monte y lo que eixos arriendos los costaben. Pagaben cada añ una suma a un vell duc que may habíe estat a la aldea, y que persibíe aquelles rentes de los llauradós de sing pobles veíns. Paco creíe que alló no ere cabal.

- Si es cabal o no, pregúntalay a Mossen Millán, que es amic de don Valeriano, lo administradó del duc. Ves y vorás en lo que te ix. Ingenuamen Paco lay va preguntá al retó, y éste li va di: - ¡Qué te importe a tú aixó, Paco!

Paco se va atreví a díli - lay habíe sentit a son pare - que ñabíe gen al poble que vivíe pijó que los animals, y que se podíe fé algo pera remediá aquella miseria.

- ¿Quína miseria? - va di Mossen Millán -. Encara ña mes miseria a datres puestos que aquí. Después lo va empendre per aná a nadá a la plassa del aigua dabán de les rentadores. En assó Paco va tindre que callá. Lo mosso anabe adquirín gravedat y solidés. Los domenges per la tarde, en los pantalóns nous de pana, la camisa blanca y lo chaleco ramejat y florit, anabe a jugá a les birles. Desde la abadía, Mossen Millán, lligín lo seu breviari, sentíe lo soroll de les birles chocán entre elles y les monedes de cobre caén an terra, aon les dixaben los mossos pera les apostes. A vegades se assomabe al balcó. Veíe a Paco tan creixcut, y se díe: "Ahí está. Pareix que va sé ahir cuan lo vach batejá". Pensabe lo mossen en tristesa que cuan aquells chics creixíen, se alluñáen de la iglesia, pero tornáen a arrimás al arribá a la vellesa per la amenassa de la mort. En lo cas de Paco la mort va arribá mol abáns que la vellesa, y Mossen Millán lo recordabe a la sacristía profundamen distret mentres esperabe lo momén de escomensá la missa. Sonaben encara les campanes a la torre. Lo escolanet va di:

- Mossen Millán, acabe de entrá a la iglesia don Valeriano. Lo mossen seguíe en los ulls tancats y lo cap apoyat al muro. Lo escolanet recordabe encara lo románs:
... a les pardines del monte
a Paco allí van trobá;
dónat, dónat a la justíssia,
o aquí mateix te matam.

Pero don Valeriano se assomabe ya a la sacristía. "En permís", va di. Vestíe com los siñós de la siudat, pero al chaleco portáe mes botóns que de ordinari, y una grossa cadena de or en varios dijes o relicaris penján que sonaben al caminá. Teníe don Valeriano lo fron estret y los ulls com si fugiren. Lo bigot o mostacho caíe per los costats, de modo que cubríe les comisures de la boca. Cuan parlabe de doná dinés fée aná la paraula dessembolso, que li pareixíe distinguida. Al vore que Mossen Millán seguíe en los ulls tancats sense féli cas, se va assentá y va di: - Mossen Millán, lo radé domenge va di vosté al púlpito que se teníe que olvidá. Olvidá no es fássil, pero aquí estic lo primé.

Lo mossen va afirmá en lo cap sense obrí los ulls. Don Valeriano, dixán lo sombrero a una cadira, va afegí: - Yo la pago, la missa. Díguem lo que val.

Va negá lo mossen en lo cap y va seguí en los ulls tancats. Recordabe que don Valeriano va sé un de los que mes van influí en lo desgrassiat final de Paco. Ere administradó del duc, y, ademés, teníe terres propies. Don Valeriano, satisfet de ell mateix, com sempre, tornabe a parlá:

- Ya dic, fora malquerénsies. En aixó soc com lo meu difún pare.

Mossen Millán sentíe al seu record la veu de Paco. Pensabe en lo día que se va casá. No se va casá Paco a segues, com atres mossos, en una explosió primerenca de dessich. Les coses se van fé desplay y be. Lo primé, la familia de Paco estabe preocupada per les quintes. La probabilidat de que, traén un número baix, tinguere que aná a la mili, los desvelabe a tots. Sa mare de Paco va parlá en lo mossen, y éste li va aconsellá demaná lo favor a Deu y meréixel en actes edificáns.

La mare va proposá a son fill que al arribá la Semana Santa anare a la professó del Divendres en un hábit de penitén, com féen atres, arrastrán als peus descalsos dos cadenes lligades als turmells. Paco se va negá. En añs anteriós habíe vist an aquells peniténs. Les cadenes que portaben lligades als peus teníen, al menos, sis metros de llarg, y sonaben damún de les lloses o la terra apissonada de una manera bronca y terrible. Algúns expiaben aixina quí sap quíns pecats, y portaben la cara descuberta per orde del retó, pera que tots los veigueren. Datres anaben simplemen a demaná algún don, y preferíen cubrís o tapás la cara. Cuan la professó tornabe a la iglesia, al tardet, los peniténs sanguejaben per los calcañás, y al fé avansá cada peu apoyaben lo cos sobre lo costat contrari y se belcaben com a besties baldades. Les cansóns de les beates en aquell rumor de ferros produíen un contraste mol raro. Y cuan los peniténs entraben al templo lo soroll de les cadenes ressonabe mes, daball de les bóvedes. Mentrestán, a la torre sonaben les matraques. Paco recordabe que los peniténs vells portaben sempre la cara descuberta. Les donotes, al vórels passá, díen en veu baixa coses tremendes.

- Mira - díe la Jerónima -. Ahí va Juan lo del carreró de Santa Ana, lo que va robá a la viuda del sastre. Lo penitén suábe y arrastrabe les seues cadenes. Atres dones se portaben la ma a la boca, y díen: - Éixe, Juan lo de les vaques, es lo que li va ficá a sa mare polvos de solimán pa heredála.

Son pare de Paco, tan indiferén a les coses de religió, habíe dessidit lligás les cadenes als turmells. Se va tapá en lo hábit negre y la capucha y se va señí a la sintura lo cordó blang. Mossen Millán no podíe compéndreu, y li va di a Paco:

- No té mérit lo de ton pare perque u fa pera no tindre que apalabrá o aparaulá un mayoral en lo cas de que tú tingues que anáten al servissi militar.

Paco li va repetí aquelles paraules a son pare, y ell, que encara se curabe en sal y vinagre les ñafres de los calcañás, va di: - vech que a Mossen Millán li agrade parlá mes de la cuenta. Per una raó u atra, lo fet va sé que Paco va traure al sorteo un dels números mes alts, y que la alegría desbordabe per casa, y teníen que dissimulála al carré pera no ferí en ella als que habíen tret números baixos.
Lo milló de la novia de Paco, segóns los aldeáns, ere lo treballadora que ere. Durán dos añs abáns de sé novios, Paco habíe passat día tras día al aná al campo frente a la casa de la chica. Encara que fore la primera hora del alba, la roba del llit ya estabe penjada a les finestres, y lo carré no sol agranat y llimpio, sino arruixat o regat y fresquet al estiu. A vegades veíe tamé Paco a la mossa. La saludabe al passá, y ella responíe. En estos dos añs lo saludo va aná fense un poc mes expresiu. Después van intercambiá paraules sobre coses del campo. Al febré, per ejemple, ella preguntabe:
- ¿Has vist ya les cogullades? - No, pero no tardarán - contestabe Paco - perque ya escomense a florí la argilaga.

¿Has vist ya les cogullades? - No, pero no tardarán - contestabe Paco - perque ya escomense a florí la argilaga.


ya escomense a florí la argilaga, archilaga, aliaga

Algún día, en la temó de no trobála a la porta o a la finestra abáns de arribá, se fée Paco presén cridán a les mules y, si alló no ere prou, cantán. Cap a la mitat del segón añ, ella - que se díe Águeda - lo mirabe ya de frente, y li sonreíe. Cuan ñabíe ball anabe en sa mare y sol ballabe en Paco. Mes tart va ñabé un insidén bastán sonat. Una nit lo alcalde va prohibí rondá al sabé que ñabíen tres rondalles diferentes y rivals, y que podríen saltá chispes y violénsia. A pesá de la prohibissió va eixí Paco en los seus, y la parella de la guardia sivil va disoldre la ronda, y lo va detindre an ell. Lo portaben a dormí a la presó, pero Paco va fotre ma als fussils de los guardies y los hi va pendre. La verdat ere que los guardies no se podíen esperá de Paco - amic de ells - una eixida com esta. Paco sen va aná en los dos rifles cap a casa. Al día siguién tot lo poble sabíe lo que habíe passat, y Mossen Millán va aná a vore al mosso, y li va di que lo fet ere grave, y no sol pera nell, sino pera tot lo veinat. - ¿Per qué? - preguntabe Paco.
Recordabe Mossen Millán que habíe ñagut un cas paregut a un atre poble, y que lo Gobern va condená al munissipi a está sense guardia sivil durán deu añs.

- ¿Ten dones cuenta? - Li díe lo mossen, esgleyat.

- A mí no me importe está sense guardia sivil.

- No sigues borinot.

- Dic la verdat, Mossen Millán.

- ¿Pero tú creus que sense guardia sivil se podríe aguantá a la gen? Ña molta maldat al món.

- No u crec.

- ¿Y la gen de les coves? - En ves de portá guardia sivil, se podíen traure les coves, Mossen Millán.

- Iluso. Eres un ensomiadó.

Entre bromes y veres lo alcalde va recuperá los fussils y va colgá de terra l´assunto. Aquell insidén li va doná a Paco serta fama de mosso atrevit. A Águeda li agradabe, pero li donabe una inseguridat y algo de po.

Per fí, Águeda y Paco se van doná paraula de matrimoni. La novia teníe mes ñirvi que la sogra, y encara que se mostrabe humilde y respetuosa, no se enteníen be. Solíe di la mare de Paco: - Aigua mansa. Ojito, fill, cuidadet, que es aigua mansa.

Pero Paco su preníe a broma. Sels de mare. Com tots los novios, va rondá lo carré per la nit, y la vespra de San Juan va omplí de flos y rams verds les finestres, la porta, la teulada y hasta la enchumenera de la casa de la novia.

La boda va sé com tots esperaben. Gran diná, música y ball. Antes de la seremónia moltes camises blanques estaben ya tacades de vi al emperrás los llauradós en beure en bota. Les dones protestaben, y ells díen rién que se habíen de emborrachá les camises pera donáles después als pobres. En eixa expresió - donáles als pobres - se féen la ilusió de que ells no u eren.

Durán la seremónia, Mossen Millán va fé als novios una plática. Li va recordá a Paco que lo habíe batejat y confirmat, y donat la primera comunió. Sabén que los dos novios eren tibios en materia de religió, los recordabe tamé que la iglesia ere la mare comú y la fon, no sol de la vida temporal, sino de la vida eterna. Com sempre, a les bodes algunes dones ploraben y se sonaben o mocaben fen soroll. Mossen Millán va di atres moltes coses, y la radera va sé la siguién: "Este humilde ministre del siñó ha beneít lo vostre bressol, y beneíx en este momén lo vostre llit nupsial - va fé al aire la siñal de la creu -, y beneirá lo vostre catre mortal, si Deu u dispose aixina. In nomine Patris et Filii.... ". Assó del catre mortal li va pareixe a Paco que no veníe al cas. Va recordá un instán los estertós de aquell pobre home al que va portá la unsió sén un chiquet (ere lo únic catre mortal que habíe vist.) Pero lo día no ere pera tristeses. Acabada la seremónia van eixí. A la porta los esperabe una rondalla de mes de quinse músics en guitarres, bandurries, requintos, ferros y panderetes, que va escomensá a tocá rabiosamen. A la torre, lo simbal mes menut voltae y doblae hasta encanás y parás lo soroll. Una mosseta díe veén passá la boda, en un cante apoyat a la cuixa:

- ¡Totes se casen, y yo, mira!

La comitiva va aná a la casa del novio. Les consogres anaben ploriqueján encara. Mossen Millán, a la sacristía, se va desvestí de pressa pera aná lo antes possible a partissipá de la festa. Prop de la casa del novio va trobá al sabaté, vestit de gala. Ere menut, y com casi tots los del ofissi, teníe caderes amples. Mossen Millán, que tutejabe a tot lo món, lo tratabe an ell de vosté. Li va preguntá si habíe estat a la casa de Deu.

- Miro, Mossen Millán. Si alló es la casa de Deu, yo no mereixco está allí, y si no u es, ¿pera qué? Lo sabaté va trobá encara antes de separás del retó un momén pera díli algo extravagán de verdat. Li va di que sabíe de bona tinta que a Madrid lo rey se tambalejabe, y que si caíe, moltes coses cauríen en ell. Com lo sabaté fée auló a vi, lo mossen no li va fé mol cas. Lo sabaté repetíe en una rara alegría: - A Madrid pinten bastos, siñó retó.

Podíe ñabé algo de verdat, pero lo sabaté parlabe fássilmen. Sol ñabíe una persona que en assó se li puguere igualá: la Jerónima. Ere lo sabaté com un gat vell, ni amic ni enemic de dingú, y en tots parlabe. Mossen Millán recordabe que lo periódic o diari de la capital de la provínsia no dissimulabe la seua alarma dabán de lo que passabe a Madrit. Y no sabíe qué pensá. Veíe lo mossen als novios solemnes, als invitats jovens abalotats, y als vells discretamen alegres. Pero no dixáe de pensá en les paraules del sabaté. Éste se habíe ficat, segóns va di, lo traje que va portá a la seua boda, y per assó fée auló a alcanfor. Al seu voltán se agrupaben sis o vuit invitats, los menos adictes y assiduos a la parroquia. "Debíe de está parlánlos - pensabe Mossen Millán - de la próxima caiguda del rey y de que a Madrid pintaben bastos."

Van escomensá a serví vi. A una taula ñabíen primentóns en adobo, feche de pollastre y rabanetes en vinagre pera fé entrá gana. Lo sabaté se servíe mentres triabe entre les botelles que teníe al costat. La mare del novio li va di indicánni una: - Este vi es de los que rasquen.

A la sala del costat estaben les taules parades. A la cuina, la Jerónima arrastrabe la seua pota reumática. Ere ya vella, pero fée riure a la gen jove: - No me dixen eixí de la cuina - díe - perque tenen temó de que en lo meu aliento avinagra o pica lo vi. Pero me done igual o tan me fot. A la cuina está lo bo. Yo tamé sé viure. No me vach casá, pero per detrás de la iglesia vach tindre tots los homens que me apetíen. Solterona, soltera, pero en la clau a la gatera. Les chiques sen enríen escandalisades. Entrabe a la casa lo siñó Cástulo Pérez. La seua presénsia va causá sensassió perque no lo esperaben. Veníe en dos floreros de porcelana embolicats en papé y cuidadosamen lligats en una sinta. "No sé qué es aixó - va di donánloshi a la mare de la novia -. Coses de l´ama." Al vore al retó se li va arrimá: - Mossen Millán, pareix que a Madrid li donarán la volta a la truita.

Del sabaté se podíe dudá, pero confirmat per lo siñó Cástulo, no. Y éste, que ere home prudén, buscabe, al pareixe, lo arrimo de Paco lo del Molí. ¿Per a qué? Habíe sentit lo mossen parlá de elecsións.

A les preguntes del retó, lo siñó Cástulo díe evasiu: "Un runrún que corre". Después, dirigínse al pare del novio, va cridá en alegría: - Lo importán no es si fiquen o trauen al rey, sino sabé si la rosada manté lo tempero de les viñes. Y si no, que u digue Paco.

- Sí que li importen a Paco les viñes en un día com avui - va di algú. En la seua apariénsia simple, lo siñó Cástulo teníe un carácter fort. Se veíe als seus ulls freds y escrutadós.
Al dirigís al retó, antes de di lo que se proposáe, fée un preámbul: "en los respectes deguts....". Pero se veíe que eixos respectes no ne eren mols. Anaben arribán nous invitats y pareixíen está ya tots. Sense donássen cuenta habíen anat colocánse per jerarquíes sossials. Tots de peu, menos lo mossen, se aliniaben contra la paret, al voltán de la sala. La importánsia de cadaú - segóns les propiedats que teníe - determinabe la seua proximidat o alluñamén de la capsalera del cuarto aon ñabíen dos gronsadós y una vitrina en mantóns de Manila y abanicos de nácar, de los que la familia estabe orgullosa. Al costat, a un gronsadó, Mossen Millán. Prop los novios, de peu, ressibín les enhorabones de los que arribaben, y tratán en l´amo del únic automóvil de alquilé que ñabíe a la aldea lo preu del viache hasta la estassió del carril de ferro, ferrocarril, o tren.
L´amo del coche, que teníe la contrata del servissi de correus, díe que li prohibíen portá al mateix tems mes de dos viachés, y ne teníe un apalabrat o aparaulat, de modo que ne seríen tres si portáe als novios. Lo siñó Cástulo va intervindre, y va oferí portáls en lo seu automóvil. Al escoltá este oferimén, lo mossen va ficá atensió. No creíe que Cástulo fore tan amic de la casa. Aprofitán les anades y vingudes de les mosses que servíen, la Jerónima li enviabe algún mensaje al sabaté, y éste los explicabe als mes próxims:

- La Jerónima y yo tenim un telégrafo amorós. En aquell momén una rondalla escomensáe a tocá al carré. Algú va cantá:

A les nines de los novios

relluíen dos brasés;

ella es la flo de la ontina,

y ell es la flo del romé.

La segona cansó después de un llarg espay de alegre jota de ball tornabe a aludí a la boda, com ere natural. La rondalla va seguí en la energía en la que solen tocá los llauradós de mans fortes y cor calén. Cuan van creure que ya habíen tocat bastán, van aná entrán. Van formá un grupo al costat contrari de la capsalera del salón, y van está bebén y charrán. Después van passá tots al minjadó. A la presidénsia se van instalá los novios, los padríns, Mossen Millán, lo siñó Cástulo y algúns atres llauradós acomodats. Lo mossen parlabe de la infánsia de Paco y contabe les seues chiquillades y maleses, pero tamé la seua inquina contra los ducs que mataben per la nit als gats extraviats, y lo seu dessich de obligá a tot lo poble a visitá als pobres de les coves y a ajudáls. Parlán de aixó va vore als ulls de Paco una seriedat plena de dramátiques reserves, y entonses lo mossen va cambiá de tema, y va recordá en benevolénsia lo insidén del revólver, y hasta les seues aventures a la plassa del aigua. No va faltá al diná la perdiu adobada ni la trucha al forn, ni lo capón relleno o farsit. Corríen de ma en ma los porróns, botes, botelles, en vins de diferentes cullites, parades y classes de raím. La notíssia de la boda va arribá al carassol, aon les agüeletes filadores van beure a la salut dels novios lo vi que van portá la Jerónima y lo sabaté. Éste se mostrabe mes alegre y libre de paraula que atres vegades, y díe que los mossens són les úniques persones als que tot lo món diu pare, menos sons fills, que los diuen tíos. Les agüeles aludíen als ressién casats:

- Fresques están ya les nits.

- Lo propi pera dormí en compañía.

Una díe que cuan ella se va casá ñabíe neu hastal ginoll.

- Roín peral novio - va di un atra.

- ¿Per qué?

- Perque tindríe les seues nobleses amagades als riñóns, en la gelada.

- Eh, tú, cul de fanega, cuan enviudos, fícam un parte - va cridá la Jerónima.

Lo sabaté, en mes dessichos de fé riure a la gen que de insultá a la Jerónima, va aná diénli una verdadera letanía de desvergoñes: - Calla, penca del dimoni, pata de afilador, albarda, zurupeta, tía chamusca, estropajo. Calla, que te porto una bona notíssia: la seua Majestat lo rey va envidat y sel emporte la trampa.

- ¿Y a mí qué?

- Que a la república no emplumen a les bruixes.

Ella díe de ella mateixa que volabe en una granera, pero no permitíe que lay digueren los demés. Anabe a contestá cuan lo sabaté va continuá:

- Te u dic a tú, zurrapa, trotona, chirigaita, mochilera, trasgo, pendón, zancajo, pinchatripas, ojisucia, mocarra, fuina....

(Nota: Pedro Saputo, de Braulio Foz, de Fórnols, llibre traduít per mí: - Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, renacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcón reventat, trasgo del barrio, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls... )

La ensalmadora se apartabe mentres ell seguíe en los seus dicharachos. Les velles del carassol se pixaben de riure, y antes de que arribaren les reacsións de la Jerónima, que estabe confosa, va dessidí lo sabaté retirás victoriós. Per lo camí estirabe les orelles a vore lo que díen per detrás. Se sentíe la veu de la Jerónima:

- ¿Quí me anabe a di que eixe monicaco teníe tantes dites al estómec?

Y tornaben a parlá dels novios. Paco ere lo mosso mes pito del poble, y se habíe emportat la novia que mereixíe. Tornaben a aludí a la nit de novios en expresións pujadetes.
Set añs después, Mossen Millán sen enrecordabe de la boda assentat al vell sillón de la sacristía. No obríe los ulls pera evitás la molestia de parlá en don Valeriano, lo alcalde. Sempre li habíe sigut difíssil enténdres en ell perque aquell home no escoltabe may.

Se sentíen a la iglesia les cachusques de don Gumersindo. No ñabíen a la aldea datres botes com aquelles, y Mossen Millán va sabé que ere ell mol abáns de arribá a la sacristía. Anabe vestit de negre, y al vore al retó en los ulls tancats, va parlá en veu baixa pera saludá a don Valeriano. Va demaná permís pera fumá o pipá, y va traure la petaca o sigarrera. Entonses, Mossen Millán va obrí los ulls.

- ¿Ha vingut algú mes?- va preguntá.

- No, siñó - va di don Gumersindo disculpánse com si tinguere ell la culpa -. No hay vist com qui diu un alma a la iglesia. Mossen Millán pareixíe mol cansat, y va torná a tancá los ulls y a apoyá lo cap al muro. En aquell momén va entrá
l´escolanet, y don Gumersindo li va preguntá:

- Eh, sagal. ¿Saps per quí es la missa?

Lo chic va recorre al románs en ves de contestá:
Viva Paco lo del Molí

y Águeda la del bon garbo,

que ahir sol eren novios,

y ara están ya desposats.

- No lo digues tot, sagal, perque aquí, lo alcalde, te portará a la presó.

Lo escolanet va mirá a don Valeriano, assustat. Éste, en la vista perduda al techo, va di:

- Cada broma vol lo seu tems y puesto.

Se va fé un silénsio penós. Mossen Millán va obrí los ulls un atra vegada, y se va trobá en los de don Gumersindo, que murmurabe: - La verdat es que no sé si molestám en lo que diu. Lo mossen va intervindre dién que no ñabíe cap raó pera molestás. Después va maná al escolanet que ixquere a la plassa a vore si ñabíe gen esperán pera la missa. Solíe quedás allí algún grupet hasta que les campanes acababen de tocá. Pero lo mossen volíe evitá que lo escolanet diguere la part del románs a la que se parlabe dell:
Ya lo porten costa amún

pel caminet del fossá...

aquell quel va batejá,

Mossen Millán lo retó,

en confessió desdel coche

li escoltabe los pecats.

Estabe don Gumersindo sempre parlán de la seua propia bondat - com qui diu - y de la gen desagraída que li tornáe mal per be. Assó li pareixíe espessialmén adecuat dabán del retó y de don Valeriano en aquell momén. Va tindre un arrang generós:

- Mossen Millán. ¿Me sen, siñó retó? Aquí ñan dos duros pera la missa de avui.

Lo mossen va obrí los ulls, mich adormit, y va advertí que lo mateix oferimén habíe fet don Valeriano, pero que li agradabe di la missa sense que dingú la pagare. Va ñabé un llarg silénsio. Don Valeriano enrollabe la seua cadeneta al dit índice y después la dixáe rellissá. Les chapetes sonaben. La una teníe un ris de pel de la seua difunta dona. L´atre, una reliquia del san pare Claret heredada de son rebisyayo. Parlabe en veu baixa de los preus de la llana y del cuero, sense que dingú li contestare. Mossen Millán, en los ulls tancats, recordabe encara lo día de la boda de Paco. Al minjadó, una siñora habíe perdut una arracada, y dos homens anaben a cuatre potes buscánla. Mossen Millán pensabe que a les bodes sempre ña una dona a la que li cau una arracada, y la busque, y no la trobe. La novia, perduda la blancó de la primera hora del matí - per lo insomnio de la nit anterió -, habíe recuperat los seus colós. De cuan en cuan li preguntabe al novio (ya home) quína hora es. Y a mija tarde sen van aná a la estassió portats per lo siñó Cástulo.

La majó part de los invitats habíen eixit al carré a despedí als novios en vives y bromes. Mols desde allí van torná a les seues cases. Los mes jovens encara sen van aná al ball. Se entreteníe Mossen Millán en aquelles memories pera evitá escoltá lo que díen don Gumersindo y don Valeriano, que parlaben, com sempre, sense escoltás la un al atre.

Tres semanes después de la boda van torná Paco y la seua dona, y lo domenge siguién se van selebrá elecsións. Los nous consejals eren jovens, y en la exepsió de algúns, segóns don Valeriano, gen baixa. Son pare de Paco va vore que tots los que en ell habíen eixit elegits se consideraben contraris al duc y contraris al sistema de arrendaméns de les pastures. Al sabé aixó Paco lo del Molí, se va sentí felís, y va creure per primera vegada que la política valíe pera algo. "Li traurem la herba al duc", repetíe.

Lo resultat de les elecsións va dixá a tots una mica extrañats. Lo mossen estabe en la boca uberta. Ni un sol de los consejals se podíe di que fore home de costums religioses. Va cridá a Paco y li va preguntá:
- ¿Qué es assó que me han dit de los montes del duc?

- Res - va di Paco -. La verdat. Venen tems nous, Mossen Millán.

- ¿Quínes novedats són eixes?

- Pos que lo rey sen va en la música a un atra part, y lo que yo dic: bon viache.

Pensabe Paco que lo mossen li parlabe an ell perque no se atrevíe a parláli de alló a son pare. Va afegí:

- Digue la verdat, Mossen Millán. Desde aquell día que vam aná a les coves a portá lo san oli sap vosté que yo y datres cavilem pera remediá eixa vergoña. Y mes ara que se ha presentat la ocasió.

- ¿Quína ocasió? Assó se fa en dinés. ¿De aón los traureu?

- Del duc. Pareix que als ducs los ha arribat lo seu San Martín o Martí.

- Calla, Paco. Yo no dic que lo duc tingue sempre raó. Es un ser humano tan falible com los demés, pero se té que aná en eixes coses en peus de plom, y no abalotá a la gen ni remoure les baixes passións.

Les paraules del jove van sé comentades al carassol. Díen que Paco li habíe dit al retó:
"Als reys, als ducs y als mossens los passarem a gaviñet, com als gorrinos pera San Martín". Al carassol sempre se exagerabe. Se va sabé que lo rey habíe fugit de España (com al 2020 lo ex rey emérit Juan Carlos I). La notíssia va sé tremenda pera don Valeriano y pera lo mossen. Don Gumersindo no volíe créuressu, y díe que eren coses del sabaté. Mossen Millán va está dos semanes sense eixí de la abadía, anán a la iglesia per la porta del hort y evitán parlá en dingú. Lo primé domenge va aná molta gen a missa esperán la reacsió de Mossen Millán, pero lo mossen no va fé cap alusió. En vista de aixó lo domenge siguién estáe lo templo forro o buit. Paco buscabe al sabaté, y lo trobabe serio y reservat. Mentrestán, la bandera tricoló flotabe al aire al balcó de la casa consistorial, ajuntamén o casa de la vila, y damún de la porta de les escoles. Don Valeriano y don Gumersindo no apareixíen per cap puesto, y Cástulo buscabe a Paco, y se exhibíe en ell, pero jugabe en dos baralles, y cuan veíe al retó li díe en veu baixa:

- ¿Aón pararem, Mossen Millán?

Se van tindre que repetí les elecsións a la aldea perque habíe ñagut insidéns que, a juissi de don Valeriano, la van fé ilegal. A la segona tanda son pare de Paco li va sedí lo puesto a son fill. Lo mosso va sé elegit.

A Madrid van suprimí los bens de señorío, de origen medieval y los van incorporá als munissipis. Encara que lo duc alegabe que los seus montes no entraben an aquella clasificassió, les sing aldees van acordá, per inissiativa de Paco, no pagá mentres los tribunals dessidíen. Cuan Paco va aná a dílay a don Valeriano, éste se va quedá un rato mirán al techo y jugán en lo guardapel de la difunta. Per fí se va negá a donás per enterat, y va demaná que lo munissipi lay comunicare per escrit.

La notíssia va sirculá pel poble. Al carassol se díe que Paco habíe amenassat a don Valeriano. Atribuíen a Paco totes les arrogánsies y desplantes als que no se atrevíen los demés. Volíen al carassol a la familia de Paco y a datres, que encara que teníen terres, traballaben de sol a sol. Les dones del carassol anaben a missa, pero se divertíen mol en la Jerónima cuan cantabe aquella cansó que escomensabe:
Lo mossen li va di al ama
que se li gitare als peus...

No se sabíe exactamen lo que planejabe l´ajuntamén "en favor de los que vivíen a les coves", pero la imaginassió de cadaú treballabe, y les esperanses de la gen pobra creixíen. Paco se habíe pres mol en serio lo problema, y los plenos del munissipi no trataben de atra cosa. Paco va enviá a don Valeriano l´acord del munissipi, y lo administradó lo va transmití al seu amo. La resposta telegráfica del duc va sé la siguién: Dono orde als meus guardes de que vigilon los meus montes, y disparon sobre consevol animal o persona que entro an ells. Lo munissipi té que féu pregoná pera evitá la pérdua de bens o de vides humanes.
Al lligí esta resposta, Paco va proposá al alcalde que los guardes foren destituíts, y que los donaren un cárrec milló retribuít al sindicat de riegos, a l´horta. Estos guardes no ne eren mes que tres, y van asseptá conténs. Les seues carabines van aná a pará a un racó del salón de plenos, y los ramats de bestiá del poble entraben als montes del duc sense cap dificultat. Don Valeriano, después de consultá varies vegades en Mossen Millán, se va arriesgá a cridá a Paco, que va acudí a casa seua. Ere la de don Valeriano gran y siñorial, en balcóns volats y porta de cochera. Don Valeriano se habíe proposat sé consiliadó y raonable, y lo va invitá a berená. Li va parlá del duc de una manera familiá y ligera. Sabíe que Paco solíe acusál de no habé estat may a la aldea, y assó no ere verdat. Tres vegades habíe vingut en los radés añs a vore les sues propiedats, pero no va fé nit an aquell poble, sino al del costat. Y encara sen enrecordabe don Valeriano de que cuan lo siñó duc y la siñora duquesa parlaben en lo guarda mes agüelo, y éste escoltabe en lo sombrero a la ma, va passá una anécdota memorable. La siñora duquesa li preguntabe al guarda per cada una de les persones de la seua familia, y al preguntáli per lo fill gran, don Valeriano sen enrecordabe de les mateixes paraules del guarda, y les repetíe:

- ¿Quí, Miquel?- va di lo guarda -. ¡Tócoli vuecencia los collóns a Miguelico, que está a Barchinona guañán nou pessetes diaries!

Don Valeriano sen enríe. Tamé va riure Paco, encara que de sopetó se va ficá serio, y va di:

- La duquesa pot sé bona persona, y en assó no me fico. Del duc hay sentit coses de mes y de menos. Pero res té que vore en lo nostre assunto.

- Assó es verdat. Pos be, anán al gra, pareix que lo siñó duc está disposat a negossiá en

vosté - va di don Valeriano.

- ¿Sobre lo monte? - don Valeriano va afirmá en lo gesto -. No ña res a negossiá, mes que acachá lo cap.

Don Valeriano no díe res, y Paco se va atreví a afegí:

- Pareix que lo duc temple mol al antic.
Seguíe don Valeriano en silénsio, mirán cap al techo.

- Un atra jota cantem per aquí - va afegí Paco.

Per fí va parlá don Valeriano:

- Parles de acachá lo cap. ¿Quí l´ha de acachá? Sol l´acachen los cabestros.

- Y los homens honrats cuan ña una ley.

- Ya u vech, pero lo abogat del siñó duc pense de un atra manera. Y ñan leys y leys.

Paco se va serví vi dién entre dens: en permís. Esta menuda libertat va ofendre a don Valeriano, que va sonriure, y va di: servíxques, cuan Paco ya habíe omplit la seua tassa o lo seu gotet.

Va torná Paco a preguntá:

- ¿De quína manera negossiará lo duc? No fa falta mes que dixá los montes, y no torná a pensá en lo assunto.

Don Valeriano mirabe la tassa de Paco, y se atussabe desplay los bigots, que estaben tan llepats y redons, que pareixíen postissos. Paco va murmurá:

- Ñauríe que vore quíns papés té lo duc sobre eixos montes. ¡Si es que ne té algún!

Don Valeriano estabe irritat:

- Tamé en assó te equivoques. Son mols siglos de usansa, y assó té forsa. No se desfá en un día lo que se ha fet en cuatressens añs. Los montes no son botelletes de vi - va afegí veén que Paco tornabe a servís -, sino fuero (fur, for, forum). Fuero de reys (de Aragó).

- Lo que van fé los homens, los homens u desfán, crec yo.

- Sí, pero de home a home ña algo.

Paco negabe en lo cap.

- Sobre este assunto - va di bebénse lo segón gotet y chascán la llengua - dígueli al duc que si té tans drets, pot víndre a deféndrels ell mateix, pero que porto un rifle nou, perque los de los guardes los tenim natros.

- Paco, pareix mentira. ¿Quí anabe a pensá que un home en un jaral y un parell de mules tinguere alé pera parlá aixina? Después de aixó no me quede res mes que vore al món.

Acabada la entrevista, don Valeriano li va comunicá los termes al duc, éste va torná a enviá ordens, y lo administradó, pessigat entre dos focs, no sabíe qué fé, y va acabá per anássen del poble después de vore a Mossen Millán, contáli a la seua manera lo passat y díli que lo poble se gobernabe per les parladuríes del carassol. Atribuíe a Paco amenasses y insults, y insistíe mol en aquell detall de la botella y lo gotet. Lo mossen unes vegades lo escoltabe y datres no.
Mossen Millán movíe lo cap en llástima recordán tot alló desde la seua sacristía. Tornabe lo escolanet a apoyás a la porta, y com no podíe estás cotet, fregabe una bota contra
l´atra, y mirán al retó recordabe encara lo románs:
Entre cuatre lo portaben

cap a dins del sementeri,

mares, les que teníu fills,

Deu tos los conservo sanos,

y lo san Ángel de la Guarda....
Lo románs parlabe después de atres reos que van morí tamé allavonses, pero lo escolanet no sen enrecordabe dels noms. Tots habíen sigut assessinats aquells mateixos díes. Encara que lo románs no díe assó, sino ejecutats.

Mossen Millán recordabe. Als radés tems la fe religiosa de don Valeriano se habíe debilitat bastán. Solíe di que un Deu que permitíe lo que estabe passán, no mereixíe tans miraméns. Lo mossen lo escoltabe fatigat. Don Valeriano habíe regalat añs atrás una reixa de ferro de forja pera la capella del Cristo, y lo duc habíe pagat los gastos de reparassió de la bóveda de la iglesia dos vegades. Mossen Millán no coneixíe lo vissi de la ingratitut. Al carassol se díe que en lo llogué de les pastures, dinés que anaben a pará al munissipi, se féen plans pera millorá la vida de la aldea. Beneíen a Paco lo del Molí, y lo elogio mes frecuén entre aquelles agüeletes del carassol ere di que los teníe ben ficats.

Al poble del costat estaben canalissán l´aigua potable y portánla hasta la plassa. Paco lo del Molí teníe un atre plan - lo seu poble no nessessitabe ya aquella millora -, y pensabe en les coves, y se imaginabe als seus habitáns sempre agonisán entre estertós, sense llum, ni foc, ni aigua, ni aire que respirá.

Als terrenos del duc ñabíe una ermita y la festividat se selebráe un día de estiu, en romería.

Los romeros féen eixe día regalos al mossen, y lo munissipi li pagabe la missa. Aquell añ se va desentendre l´alcalde, y los llauradós van seguí lo seu ejemple. Mossen Millán va cridá a Paco, que li va di que tot obeíe a un acord del ajuntamén.

- ¿L´ajuntamén, dius? ¿Y qué es l´ajuntamén? - preguntabe lo mossen, enrabiat.

Paco sentíe vore a Mossen Millán tan abalotat, y li va di que com aquells terrenos de la ermita habíen sigut del duc, y la gen estabe en contra dell, se compreníe la geló del poble en la romería. Mossen Millán va di en un momén de passió:

- ¿Y quí eres tú pera díli al duc que si ve als montes no donará mes de tres passes perque lo esperarás en la carabina de un dels guardes? ¿No saps que assó es una amenassa criminal?

Paco no habíe dit res de alló. Don Valeriano mentíe. Pero lo mossen no volíe escoltá les raóns de Paco.

En aquells díes lo sabaté estabe ñirviós y desorientat, una cosa destronada. Cuan li preguntaben, díe:

- Ting barruntos.

Sen enfotíen de ell al cárcol, pero lo sabaté díe:

- Si la cantrella trobe la pedra, o la pedra trobe a la pichella, mal pera la barrala.

Eixes paraules misterioses no aclaríen gran cosa la situassió. Lo sabaté se habíe passat la vida esperán alló, y al vóreu arribá, no sabíe qué pensá ni qué fé. Algúns consejals li van oferí lo cárrec de sobresequié - pera resoldre los problemes de competénsia en les aigües de la séquia majó o prinsipal.

- Grássies - va di ell -, pero yo me ateng al refrán que diu: sabaté a les teues sabates.

Poc a poc se va aná arrimán al retó. Lo sabaté teníe que está en contra del que manabe, no importabe la doctrina o lo coló. Don Gumersindo sen habíe anat tamé a la capital de la provínsia, lo que molestabe bastán al retó. Éste díe:

- Tots sen van, pero yo, encara que puguera, no men aniría. Es una dessersió.

A vegades lo mossen pareixíe tratá de entendre a Paco, pero de pronte escomensabe a parlá de la falta de respiate (paraula del agüelo sebeta) de la poblassió y del seu propi martiri. Les seues discusións en Paco sempre acababen en assó: en oferís com a víctima. Paco sen enríe: - Pero si dingú vol matál, Mossen Millán.

La rissa de Paco ficáe al retó frenétic, y ben just podíe dominá los seus nervis.

Cuan la gen escomensabe a olvidás de don Valeriano y don Gumersindo, éstos van torná a la aldea. Pareixíen segús de ells mateixos, y selebraben conferénsies en lo mossen, a diari. Lo siñó Cástulo se arrimabe, curiós, pero no podíe averiguá res. No sen fiaben dell. Un día del mes de juliol la guardia sivil de la aldea sen va aná en ordens de consentrás - segóns díen - an algún puesto aon acudíen les forses de tot lo districte. Los consejals sentíen alguna amenassa al aire, pero no podíen concretála.

Va arribá a la aldea un grupet de siñorets en vergues y pistoles, algúns fotíen veus histériques. May habíen vist gen tan pocavergoña. Normalmen an aquells tíos afeitats y fins com a dones los díen al carassol pijaitos, pijos. Lo primé que van fé va sé fótreli una palissa tremenda al sabaté, sense que li valguere pera res la seua neutralidat. Después van matá a sis llauradós - entre ells cuatre de los que vivíen a les coves - y van dixá los seus cossos a les cunetes de la carretera entre lo poble y lo carassol. Com los gossos acudíen a llepá la sang, van ficá a un dels ex guardes del duc de vigilánsia pera esbarráls. Dingú preguntabe. Dingú compreníe. No ñabíen guardies sivils que ixqueren al pas de los forastés.

A la iglesia, Mossen Millán va anunsiá que estaríe lo Santíssim exposat día y nit, y después va protestá dabán don Valeriano - al que los siñorets habíen fet alcalde - de que hagueren matat als sis llauradós sense donáls tems de confessás. Lo mossen se passabe lo día y part de la nit resán. Lo poble estabe assustat, y dingú sabíe qué fé. La Jerónima anabe y veníe, menos charradora que de costum. Pero al carassol insultabe als siñorets forastés, y demanabe pera nells tremendos cástics. Aixó no ere obstácul pera que cuan veíe al sabaté li parlare de lleña, de bandeo, de vares de medí y de atres coses que aludíen al varandel. Preguntabe per Paco, y dingú sabíe donáli raó. Habíe desaparegut, y lo buscaben, assó ere tot.

Al día siguién de habéssen enfotut la Jerónima del sabaté, éste va apareixe mort al camí del carassol en dos tiros al cap. La pobre dona va aná a ficáli damún un llansol, y después se va tancá a casa, y va está tres díes sense eixí. Después va torná a assomás al carré poc a poc, y hasta se va arrimá al carassol, aon la van ressibí en renecs y insults. La Jerónima plorabe (dingú la habíe vist plorá may), y díe que se mereixíe que la mataren a codolades, com a una serp. Pocs díes mes tart, al carassol, la Jerónima tornabe a les seues bufonades mesclánles en juraméns y amenasses. Dingú sabíe cuán mataben a la gen. Es a di, u sabíen, pero dingú los veíe. U féen per la nit, y durán lo día lo poble pareixíe en calma. Entre la aldea y lo carassol habíen aparegut abandonats cuatre cadávers mes, los cuatre de consejals. Mols de los habitáns estaben fora de la aldea segán. Les seues dones seguíen anán al carassol, y repetíen los noms de los que anaben caén. A vegades resáen, pero después se ficaben a insultá en veu resselosa a les dones de los rics, espessialmén a la Valeriana y a la Gumersinda. La Jerónima díe que la pijó de totes ere la dona de Cástulo, y que per nella habíen matat al sabaté.

- No es verdat - va di algú -. Es perque lo sabaté diuen que ere agén de Russia.

Dingú sabíe qué ere la Russia, y tots pensaben en la yegua roija de la taberna, que se díe aixina.

Pero alló no teníe cap sentit. Tampoc u teníe res de lo que passabe al poble. Sense atrevís a eixecá la veu escomensaben en les sues charradotes:

- La Cástula es una verruga peluda.

- Una estaferma.

La Jerónima no se quedabe curta:

- Un arreclau cebollero.

- Una liendre sebosa.

- A casa seua - afegíe la Jerónima - fa pudó a fogaril pixat.

Habíe sentit di que aquells siñorets de la siudat mataríen a tots los que habíen votat contra lo rey. La Jerónima, al mich de la catástrofe, persibíe algo mágic y sobrenatural, y sentíe per tot arreu la auló metálica de sang. Sin embargo, cuan desde lo carassol sentíe les campanes y a vegades lo yunque del ferré fen contrapún, no podíe evitá algún meneo de sayes. Después maldíe un atra vegada, y li díe potes guarres a la Gumersinda. Tratabe de averiguá qué habíe sigut de Paco lo del Molí, pero dingú sabíe res mes, sol que lo buscaben. La Jerónima se donabe per enterada, y díe:

- An eixe bon mosso no lo enchamparán aixina com aixina.

Aludíe un atra vegada a les coses que habíe vist cuan de chiquet li cambiabe los pañals o bolqués.

Desde la sacristía, Mossen Millán recordabe la horrible confusió de aquells díes, y se sentíe pesarós y confundit. Disparos per la nit, sang, males passións, parladuríes, barrabassades de aquella gen forastera, que, sin embargo, pareixíe educada. Y don Valeriano se lamentabe de lo que passáe y al mateix tems espentabe als siñorets de la siudat a matá mes gen. Pensabe lo mossen en Paco. Son pare estabe aquells díes a casa. Cástulo Pérez lo habíe garantisat dién que ere blat llimpio. Los atres rics no se atrevíen a fé res contra nell esperán fótreli la ma damún al fill.

Dingú mes que son pare de Paco sabíe aón estabe son fill. Mossen Millán va aná a casa seua. - Lo que está passán al poble - va di - es una calamidat y no té nom.

Son pare de Paco lo escoltabe sense contestá, una mica blancot. Lo mossen va seguí parlán. Va vore aná y víndre a la jove dona com una sombra, sense riure ni plorá. Dingú plorabe y dingú sen enríe al poble. Mossen Millán pensabe que sense rissa y sense plos la vida podíe sé horrible com un malsón. Per un de eixos moviméns en los que la amistat té a vegades nessessidat de mostrás de mérit, Mossen Millán va doná la impresió de que sabíe aón estabe amagat Paco. Donán a entendre que u sabíe, lo pare y la mare teníen que agraíli lo seu silénsio. No va di lo mossen concretamen que u sapiguere, pero u va dixá caure. La ironía de la vida va voldre que son pare de Paco caiguere an aquella lloseta, ratera, visc, trampa. Va mirá al retó pensán pressisamén lo que Mossen Millán volíe que pensare: 

"Si u sap, y no u ha descubert, es un home honrat y sansé". Esta reflexió li va fé sentís milló. Al llarg de la conversa son pare de Paco va revelá lo amagatall del fill, creén que no li díe res nou al retó. Al sentíl, Mossen Millán va ressibí una tremenda impresió.
"Ah - se va di -, mes valdríe que no me u haguere dit. ¿Per qué hay de sabé yo que Paco está amagat a les Pardines?" Mossen Millán teníe temó, y no sabíe concretamen de qué. Sen va aná pronte, y estabe dessichán vores dabán dels forastés de les pistoles pera demostrás an ell mateix la seua lealtat a Paco y lo seu aplom. Aixina va sé. En vano van está lo senturió y los seus amics parlán en ell tota la tarde. Aquella nit Mossen Millán va resá y va dormí en una calma que fée tems que no coneixíe.

En son demá de matí va ñabé una reunió a la casa de la vila, y los forastés van fé discursos y van doná grans veus. Después van cremá la bandera tricoló y van obligá a acudí a tots los veíns del poble y a saludá eixecán lo bras cuan u manabe lo senturió. Éste ere un home en cara de bondat y portabe ulleres fosques. Ere difíssil imaginá an aquell home matán a dingú. Los llauradós creíen que aquells homens que féen gestos innessessaris y fotíen taconades y pegaben crits estaben mal del cap, pero veén a Mossen Millán y a don Valeriano assentats a puestos de honor, no sabíen qué pensá. Ademés de los assessinatos, lo únic que aquells homens habíen fet al poble ere tornáli los montes al duc. Dos díes después don Valeriano estabe a la abadía frente al retó. En los dits grossos a les sises del chaleco - lo que lo fée pareixe mes importán - mirabe al mossen als ulls.

- Yo no li vull mal a dingú, com qui diu, pero ¿no es Paco un dels que mes se han siñalat? Es lo que yo dic, siñó retó: per menos ne han caigut datres.

Mossen Millán díe: - Díxol en pas. ¿Pera qué escampá mes sang?

Y li agradabe, sin embargo, doná a entendre que sabíe aón estabe amagat. De eixe modo li mostrabe al alcalde que ere capás de noblesa y lealtat. La verdat ere que buscaben a Paco frenéticamen. Habíen portat a casa seua gossos de cassera que van ensumá les seues robes y sabates velles. Lo senturió de la cara bondadosa y les ulleres fosques va arribá en aquell momén en dos mes, y habén sentit les paraules del retó, va di: - No volem reblanits mentals. Estem llimpián lo poble, y lo que no está en natros está en contra.

- ¿Vostés creuen - va di Mossen Millán - que soc un reblanit mental?

Entonses tots se van ficá raonables.

- Les raderes ejecussions - díe lo senturió - se han fet sense privá als reos de res. Han tingut hasta la extremaunsió. ¿De qué se queixe vosté? Mossen Millán parlabe de algúns homens honrats que habíen caigut, y de que ere nessessari acabá en aquella grilladura.

- Digue vosté la verdat - va di lo senturió traén la pistola y ficánla damún de la taula -. Vosté sap aón se amague Paco lo del Molí. Mossen Millán pensabe si lo senturió hauríe tret la pistola pera amenassál o sol pera aliviá lo seu sinto de aquell pes. Ere un movimén que li habíe vist fé atres vegades. Y pensabe en Paco, al que va batejá, al que va casá. Recordabe en aquell momén detalls, com los mussols de la nit cassán gats y la auló de les perdius en escabeche. Potsé de aquella resposta depenguere la vida de Paco. Lo volíe mol, pero los seus afectes no eren per l'home en si mateix, sino per Deu. Ere lo seu un cariño per damún de la mort y de la vida. Y no podíe di mentires o mentides.

- ¿Sap vosté aón se amague? - Li preguntaben a un tems los cuatre.

Mossen Millán va contestá baixán lo cap. Ere una afirmassió. Podíe sé una afirmassió. Cuan sen va doná cuenta ere tart. Entonses va demaná que li prometigueren que no lo mataríen. Podríen jusgál, y si ere culpable de algo, tancál a la presó, pero no cometre un crimen mes. Lo senturió de la expresió bondadosa va prometre. Entonses Mossen Millán va revelá lo amagatall de Paco. Va voldre fé después atres salvedats en lo seu favor, pero ya no lo escoltaben. Van eixí en tropel, y lo mossen se va quedá sol. Espantat de ell mateix, y al mateix tems en un sentimén de liberassió, se va ficá a resá.

Mija hora después arribabe lo siñó Cástulo dién que lo carassol se habíe acabat perque los siñorets de la siudat habíen fet dos arruixades de ametralladora, y algunes dones van caure, y les atres van eixí chillán y dixán un rastre de sang, com una volada de muixons después de una perdigonada. Entre les que se van salvá estabe la Jerónima, y al díu, Cástulo va afegí: Ya se sap. Mala herba...

Lo mossen, veén riure a Cástulo, se va portá les mans al cap, blang com un papé. Y, sin embargo, aquell home no habíe denunsiat, pot sé, lo amagatall de dingú. ¿De qué se escandalisabe? - se preguntabe lo mossen en horror -. Va torná a resá. Cástulo seguíe parlán y díe que ñabíen onse o dotse dones ferides, ademés de les que habíen mort al mateix carassol. Com lo meche estabe a la presó, no ere fássil que se salvaren totes.

Al día siguién lo senturió va torná sense Paco. Estabe cabrejat. Va di que al aná a entrá a les Pardines lo fugitiu los habíe ressibit a tiros. Teníe una carabina de les de los guardes de montes, y arrimás a les Pardines ere arriesgá la vida. Demanabe al retó que anare a parlamentá en Paco. Ñabíen dos homens de la senturia ferits, y no volíe que sen arriesgare cap mes.
Un añ después Mossen Millán recordabe aquells epissodios com si los haguere viscut lo día de abáns. Veén entrá a la sacristía al siñó Cástulo - lo que un añ abáns sen enríe de los crimens del carassol - va torná a tancá los ulls y a dís an ell mateix:
"Yo vach denunsiá lo puesto aon Paco se amagabe (amagatall). Yo vach aná a parlamentá en ell. Y ara....". Va obrí los ulls, y va vore als tres homens assentats enfrente. Lo del mich, 
don Gumersindo, ere un poc mes alt que los atres. Les tres cares miraben impassibles a Mossen Millán. Les campanes de la torre van dixá de tocá en tres cops finals graves y separats, y la seua vibrassió se va quedá al aire un bon rato.
Lo siñó Cástulo va di:

- En lo respecte degut. Yo voldría pagá la missa, Mossen Millán. U díe ficán la ma a la burchaca. Lo mossen va negá, y li va torná a maná al escolanet que ixquere a vore si ñabíe gen. Lo chic va eixí, com sempre, en lo romans al seu record:

A les romigueres del camí

lo mocadó se ha dixat,

los muixons passen depressa,

los nugols passen desplay....

Va ajuntá una vegada mes Mossen Millán los ulls, en lo colse dret al bras del sillón y lo cap a la ma. Encara que habíe acabat les seues orassions, fée vore que seguíe en elles pera que lo dixaren en pas. Don Valeriano y don Gumersindo li explicaben a Cástulo al mateix tems y tratán cada un de cubrí la veu del atre que tamé ells habíen volgut pagá la missa. Lo escolanet tornabe mol exitat, y sense pugué di a un tems totes les notíssies que portabe:

- Ña una mula a la iglesia - va di, per fí.

- ¿Cóm?

- Cap persona, pero una mula ha entrat per alguna part, y camine entre los bangs.

Van eixí los tres, y van torná pera di que no ere una mula, sino lo potro de Paco lo del Molí, que solíe bambá solt per lo poble. Tot lo món sabíe que son pare de Paco estabe dolén, y les dones de la casa, mich loques. Los animals y la poca hassienda que los quedabe, abandonats.

- ¿Has dixat uberta la porta del atrio cuan has eixit? - preguntabe lo mossen al escolanet.

Los tres homens asseguraben que les portes estaben tancades. Sonrién agramen va afegí don Valeriano: - Aixó es una maula. Y una malquerensia. Se van ficá a cavilá quí podíe habé embutit al potro a dins de la iglesia. Cástulo díe que la Jerónima.

Mossen Millán va fé un gesto de baldamén, y los va demaná que tragueren lo animal del templo. Van eixí los tres en lo escolanet. Van formá una ampla fila, y van aná acossán al potro en los brassos uberts. Don Valeriano díe que alló ere un sacrilegio, y que se tindríe que torná a consagrá lo templo. Los atres creíen que no. Seguíen encorrén al animal. A una reixa - la de la capella del Cristo - un dimoni de forja pareixíe fé clucaines. San Juan a la seua hornacina alsabe lo dit y mostrabe lo ginoll despullat com de femella.
Don Valeriano y Cástulo, en la seua exitassió, alsaben la veu com si estigueren a un corral: - ¡Riá! ¡Má! Lo potro corríe per lo templo al seu gust. Les dones del carassol, si lo carassol existiguere, tindríen un bon tema de conversa. Cuan lo alcalde y don Gumersindo acorralaben al potro, éste brincabe entre ells y passabe al atre costat en un alegre relincho. Lo siñó Cástulo va tindre una bona idea: Obrim les fulles de la porta com se fa pera les professons. Aixina vorá lo animal que té la eixida franca.

Lo sacristá corríe a féu contra la opinió de don Valeriano que no podíe tolerá que aon estabe ell tinguere cap inissiativa lo siñó Cástulo. Cuan les grans fulles van está ubertes lo potro va mirá extrañat aquell torrén de llum. Al fondo del atrio se veíe la plassa de la aldea, deserta, en una casa pintada de groc, un atra encalada, en senefes blaves. Lo sacristá cridáe al potro pera vore si lo fée acudí cap a la eixida. Al final, convensut lo animal de que aquell no ere lo seu puesto, sen va aná.
Lo escolanet ressitabe encara entre dens:
... Les cogullades s´aturen

a la creu del sementeri...

Van tancá les portes, y lo templo va torná a quedá a la umbría. San Miquial en lo seu bras despullat alsabe la espasa damún del dragó. A un racó chisporrotejabe un cresol de oli damún del baptisterio. Don Valeriano, don Gumersindo y lo siñó Cástulo van aná a assentás al primé bang. Lo escolanet va aná al presbiterio, va fé la genuflexió al passá frente al sagrari y se va pedre a la sacristía: - Ya sen ha anat, Mossen Millán.

Lo mossen seguíe en los seus records de un añ abáns. Los forastés de les pistoles van obligá a Mossen Millán a aná en ells a les Pardines. Una vegada allí van dixá que lo mossen se arrimare sol. - Paco - va cridá en serta po -. Soc yo. ¿No veus que soc yo?

Dingú contestabe. A una finestra se veíe la boca de una carabina. Mossen Millán va torná a cridá: - Paco, no sigues lloco. Es milló que te entregos. De les sombres de la finestra va eixí una veu: - Mort, me entregaré. Apartos y que vinguen los atres si se atrevixen.

Mossen Millán donabe a la seua veu una gran sinseridat:

- Paco, per lo que mes vullgues, la teua dona, ta mare. Entrégat.

No contestabe dingú. Al final se va sentí un atra vegada la veu de Paco:

- ¿Aón están mons pares? ¿Y la meua dona?

- ¿Aón vols que estiguen? A casa.

- ¿No los ha passat res?

- No, pero, si tú seguixes aixina, ¿quí sap lo que pot passá?

An estes paraules del retó va seguí un llarg silensio. Mossen Millán cridáe a Paco per lo seu nom, pero dingú responíe. Per fí, Paco se va assomá. Portáe la carabina a les mans. Sel veíe cansat y blanquinós.

- Contéstom a lo que li pregunta, Mossen Millán.

- Sí, fill.

- ¿Vach matá ahir an algún de los que veníen a buscám?

- No.

- ¿A cap? ¿Está segú?

- Que Deu me castigo si mentixgo. A dingú.

Aixó pareixíe millorá les condissións. Lo mossen, donánsen cuenta, va afegí:

- Yo hay vingut aquí en la condissió de que no te farán res. Es di, te jusgarán - dabán de un tribunal, y si tens alguna culpa, anirás a la presó. Pero res mes.

- ¿Está segú?

Lo mossen tardabe en contestá. Per fí va di:

- Assó hay demanat yo. En tot cas, fill, pensa en la teua familia y en que no mereixen pagá per tú.

Paco mirabe al voltán, en silensio. Per fí va di:

- Be, me queden sincuanta tiros, y podría vendre la vida cara. Diguels als atres que se arrimon sense temó, que me entregaré.

De detrás de una valla se va sentí la veu del senturió:

- Que tiro la carabina per la finestra, y que ixque.

Paco va obeí.

Momens después lo habíen tret de les Pardines, y lo portaben a espentes y culatades cap al poble. Li habíen lligat les mans a la esquena. Caminabe Paco coixeján mol, y aquella coixera y la barba de quinse díes que li ensombríe la cara li donaben una apariensia diferén. Veénlo Mossen Millán li trobabe un aire culpable. Lo van tancá a la presó del munissipi. Aquella mateixa tarde los siñorets forastés van obligá a la gen a acudí a la plassa y van fé discursos que dingú va entendre, parlán del imperi y del destino inmortal y del orde y de la santa fe. Después van cantá un himno en lo bras eixecat y la ma estesa, y van maná a tots retirás a les seues cases y no torná a eixí hasta lo día siguién, amenassánlos. Cuan no quedabe dingú a la plassa, van traure (sacá a La Litera, Llitera) a Paco y a dos llauradós de la presó, y los van portá caminet del sementeri, a peu. Al arribá ere casi de nit. Quedabe detrás, a la aldea, un silensio de paó. Lo senturió, al ficáls contra lo muro, sen va enrecordá de que no se habíen confessat, y va enviá a buscá a Mossen Millán. Éste se va extrañá de vore que lo portaben en lo coche del siñó Cástulo (ell lo habíe oferit a les noves autoridats.) Lo coche va pugué abansá hasta lo puesto de la ejecussió. No se habíe atrevit Mossen Millán a preguntá res. Cuan va vore a Paco, no va sentí cap sorpresa, sino una gran pena. Se van confessá los tres. Un de ells ere un home que habíe treballat a casa de Paco. Lo pobre, sense sabé lo que fée, repetíe allunat una vegada y atra entre dens: "Yo me acuso, pare...., yo me acuso, pare....". Lo mateix coche del siñó Cástulo servíe de confessonari, en la porta uberta y lo mossen assentat a dins. Lo detingut se aginollabe al estribo. Cuan Mossen Millán díe ego te absolvo, dos homens arrencaben al penitén y tornaben a portál a la tapia. Lo radé en confessás va sé Paco.

- En mala hora lo vech a vosté - li va di al retó en una veu que Mossen Millán no li habíe sentit may -. Pero vosté me coneix, Mossen Millán. Vosté sap quí soc.

- Sí, fill.

- Vosté me va prometre que me portaríen a un tribunal y me jusgaríen.

- Me han engañat a mí tamé. ¿Qué puc fé? Pensa, fill, en la teua alma, y olvida, si pots, tot lo demés.

- ¿Per qué me maten? ¿Qué hay fet yo? Natros no ham matat a dingú. Digue vosté que yo no hay fet res. Vosté sap que soc inossén, que som inosséns los tres.

- Sí, fill. Tots sou inosséns; pero ¿qué puc fé yo?

- Si me maten per habém defengut a les Pardines, be. Pero los atres dos no han fet res.

Paco se agarrabe a la sotana de Mossen Millán, y repetíe: "No han fet res, y los van a matá. No han fet res". Mossen Millán, conmogut hasta les llágrimes, díe:

- A vegades, fill meu, Deu permitix que mórigue un inossén. U va permetre del seu propi fill, que ere inossén com vatros tres.

Paco, al escoltá estes paraules, se va quedá parat y mut. Lo mossen tampoc parlabe. Lluñ, al poble, se sentíen clapí gossos y repicabe una campana. Desde fée dos semanes no se sentíe mes que aquella campana día y nit. Paco va di en una firmesa desesperada:

- Entonses, si es verdat que no tenim salvassió, Mossen Millán, ting dona. Está esperán un fill. ¿Qué sirá de ella? ¿Y de mons pares? Parlabe com si anare a faltáli l´alé, y li contestabe Mossen Millán en la mateixa pressa alocada, entre dens. A vegades pronunsiaben les paraules de tal manera, que no se enteníen, pero ñabíe entre ells una relassió de sobrentesos. Mossen Millán parlabe atropelladamen de los designios de Deu, y al final de una llarga lamentassió va preguntá:

- ¿Te arrepentixes dels teus pecats?

Paco no u enteníe. Ere la primera expresió del retó que no enteníe. Cuan lo mossen va repetí per cuarta vegada, mecánicamen, la pregunta, Paco va contestá que sí en lo cap. En aquell momén Mossen Millán va alsá la ma, y va di: Ego te absolvo in.... Al escoltá estes paraules dos homens van pendre a Paco per los brassos y lo van portá al paredón aon estaben ya los atres dos. Paco va cridá:

- ¿Per qué maten an estos atres? Ells no han fet res. Un de ells vivíe a una cova, com aquell al que un día li vam portá la unsió. Los faros del coche - del mateix coche aon estabe Mossen Millán - se van ensendre, y la descárrega va soná casi al mateix tems sense que dingú donare ordens ni se escoltare cap veu. Los atres dos llauradós van caure, pero Paco, cubert de sang, va corre cap al coche.
- Mossen Millán, vosté me coneix - cridabe alocat. Va volé entrá, no podíe. Tot u tacabe de sang. Mossen Millán callabe, en los ulls tancats y resán. Lo senturió va ficá lo seu revólver detrás de la orella de Paco, y algú va di alarmat: - No. ¡Ahí no!
Se van emportá a Paco arrastrán. Anabe repetín en veu ronca:

- Pregunton a Mossen Millán; ell me coneix.

Se van sentí dos o tres tiros mes. Después va seguí un silensio al que encara sussurrabe Paco: "ell me va denunsiá.... Mossen Millán, Mossen Millán..."

Lo mossen seguíe al coche, en los ulls mol uberts, sentín lo seu nom sense pugué resá. Algú habíe tornat a apagá les llums del coche.

- ¿Ya? - va preguntá lo senturió.

Mossen Millán va baixá y, auxiliat per lo escolanet, va doná la extremaunsió als tres. Después un home li va doná lo rellonge de Paco - regalo de boda de la seua dona - y un mocadó de burchaca. Van torná al poble. A través de la ventanilla, Mossen Millán mirabe al sel y, recordán la nit en que van aná en Paco a doná la unsió a les coves, embolicabe lo rellonge en lo mocadó, y lo conservabe cuidadosamen en les dos mans juntes. Seguíe sense pugué resá. Van passá prop del carassol desert. Les grans roques despullades pareixíen ajuntá los caps y parlá. Pensán Mossen Millán en los llauradós morts, en les pobres dones del carassol, sentíe una espessie de desdén involuntari, que al mateix tems li fée avergoñís y sentís culpable. Cuan va arribá a la abadía, Mossen Millán va está dos semanes sense eixí mes que pera la missa. Lo poble sansé estabe callat y ombriós, com una inmensa fossa. La Jerónima habíe tornat a eixí y anabe al carassol, ella sola, parlán pera nella. Al carassol donabe veus cuan creíe que no podíen sentíla, y atres vegades callabe y se ficabe a contá a les roques los forats de les bales.

Un añ habíe passat desde tot alló, y pareixíe un siglo. La mort de Paco estabe tan fresca que Mossen Millán creíe tindre encara taques de sang a la seua roba. Va obrí los ulls y va preguntá al escolanet: - ¿Dius que ya sen ha anat lo potro? - Sí, siñó.

Y ressitabe a la seua memoria, apoyánse a un peu y después al atre:
.... y va rendí lo radé suspiro

al siñó de lo creat. - Amén.
A un caixó del armari de la sacristía estabe lo rellonge y lo mocadó de Paco. No se habíe atrevit Mossen Millán encara a portálsu als pares y a la viuda del mort. Va eixí al presbiterio y va escomensá la missa. A la iglesia no ñabíe dingú, en la exepsió de don Valeriano, don Gumersindo y lo siñó Cástulo. Mentres ressitabe Mossen Millán, introibo ad altare Dei, pensabe en Paco, y se díe: "Es verdat. Yo lo vach batejá, yo li vach doná la unsió. Al menos - Deu lo perdono - va naixe, va viure y va morí dins de los ambits de la Santa mare Iglesia". Creíe escoltá lo seu nom als labios del agonisán caigut an terra: "... Mossen Millán". Y pensabe aterrorisat y moixo al mateix tems: "Ara yo dic en sufragio de la seua alma esta missa de réquiem, que los seus enemics volen pagá".

////

Prólogo:


Contabe Fernando Savater que se va convertí en un incondissional de Sender a partí de la lectura de "Mister Witt en el cantón" y de "Réquiem por un campesino español", a les que califique de "dos de les raríssimes pesses perfectes de la narrativa española moderna".

Sertamen este llibre, Réquiem per un llauradó español, que va apareixe a la seua primera edissió en lo títul de Mosén Millán, es una de eixes obres perfectes que los grans autós mos regalen a la seua madurés creadora. Tal com lo agüelo y lo mar de Hemingway, la perla de John Steinbeck, mortal y rosa de Umbral, los sans inossens de Miguel Delibes, la crónica de una mort anunsiada de Gabriel García Márquez, o lo dol de Joseph Conrad... Una gran obra maestra, encara que per la seua mida pugue pareixe menuda o curta.

Se diu que Sender va escriure lo seu Réquiem en una semana, y assó assombre en tota la verdat. Pero es igual. A la manera de la geometría, a la literatura no importe lo tems. Vull di que una obra maestra u es tan si la seua ejecussió va durá una semana o set añs - Stendhal va tardá 54 díes en fé La Cartuja de Parma. Y este Réquiem senderiano es una obra maestra, aon pareix increíble que tan pugue reunís en tan poc puesto.

En tres tems transcurrix la narrassió. En lo momén presén, cuan lo mossen se dispose a di una missa per Paco lo del Molí, lo jove llauradó al que va batejá y que después va sé lo seu escolanet, al que va casá y al que acabaríe per delatá y assistí a la seua ejecussió als díes de la guerra sivil. Un añ abáns de entonses, al record de aquells díes terribles de la delassió y arrestamén de Paco y lo seu assessinat. Y, finalmen, la rememorassió a la vella sacristía del naiximén, infansia y creiximén del llauradó que después del 14 de abril acabará en lo domini señorial de aquell duc aussén, amo de les pastures del monte, cuan Paco dirá. - Anem a tráureli la herba al duc. Y aquí está tot, díe, perque no falte res.
L´aire permanén, y latén, de la tragedia de Paco. Del chiquet condenat auncás desde aquell día infantil en que acompañe a Mossen Millán a portá la extremaunsió a un pobre moribundo habitán de les coves.
Eixe epissodio - que lo propi Ramón José Sender va confessá habé viscut cuan ere chiquet - marque la seua vida en lo afán de redimí, de liberá als que viuen a les cavernes, entre una miseria gens platónica. A la tragedia senderiana, tampoc falte lo coro que fée grans los fets a la manera clássica, cuan 
la ampla boca en la máscara servíe de megáfono. Lo coro es aquí lo "carassol", los llavadós del poble, en la Jerónima, entre ensalmadora y curandera, entre Cassandra y correvesydili, bachillera, alcavota o alcahueta. Al "carassol", los siñorets assessinos arribats de la capital, li van soltá una arruixada de bales, manera brutal de acabá en tota la opinió pública, si es que aixina u podem vore. Si volem seguí veén símbolos, cap milló que la actitut del retó, parábola acás de una Iglesia que va proclamá crusada y va beneí aixina la terrible guerra sivil. O al siñó Cástulo, entre dos aigües, lo seu coche servirá pera la boda de Paco y tamé pera la seua ejecussió. O lo leitmotiv del romans o romance populá, que mos cante per boca del escolanet la vida, passió, prendimén y mort del llauradó español.

Ahí va Paco del Molí,

que ya ha sigut sentensiat,

plore per la seua vida

pel caminet del fossá.

O lo sabaté, librepensadó a miges, que "com casi tots los del ofissi teníe amples caderes".... O lo senturió, que capitaneje la partida de los assessinos, disposat a rematá al Paco moribundo jun al mateix coche del ric siñó Cástulo, hasta que algú cride, pera evitá taques: - No. ¡Ahí no! Pero cap símbolo pot sé mes hermós que lo potro del llauradó. Lo caball que se acampe sol per los montes y que entrará a la iglesia de la aldea (un lloch del Alt Aragó "prop de la raya de Lérida, Leyda, Lleida, Ilerda"), al matí de la missa que lo mossen culpable y apenat diu per lo seu antic escolanet y que los tres rics del poble volen pagá. Dingú acudix a la missa, exepte lo potro, que mos fa enrecordá del caball blang de Emiliano Zapata, símbolo de la libertat a la película de Elia Kazan.
Tamé podem olvidamos de tots los símbolos. Es igual, podem lligí este llibre cla y emossionán, segóns u va vore Max Aub, com lo que per damún de tot y en primera instansia es, un relato extraordinari, una tragedia impressionán, en eixa forsa terrible que teníen les matraques a Semana Santa, cuan sonaben com "un rumó de ossos sacsats". Lo llibre se va di primé Mossen Millán, sentrat en lo mossen culpable. Titulál Réquiem lo fa passá a sé algo que plore per tots natros, incluít lo retó delató, que com fa poc escribíe José Carlos Mainer a la revista Turia habíe sigut "un mossen vulgar, abnegat y seguramen felís hasta que a la seua vida se li va crusá la guerra sivil y va partissipá de la innoble trampa que li va portá la mort a Paco lo del Molí".