aubarda, albarda

aubarda, albarda

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

L'agüelo "Seveta" seguis......

Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)
A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 

I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:

|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.

|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 

|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 

|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.

II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).

|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 

|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.

    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.

    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).

    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).

1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 

sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles i capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).

    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 

|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.o El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.

|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).

|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.

|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».

    Cult. pop.—Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.

    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).

    Etim.: de l'àrab al-bardán, ‘el foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas:

Albarda sobre albarda.

Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.

Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

En vasco, chalma, chalmia.

relasionades:

cincha, sincha

tafarra,

cuixins,

pell,

saria, banasta, banastes, cornalera etc...

Lo Camí, XV.

XV.

Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió. La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses, perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín cada día a la escola sense roba interió, en los puñs desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións, cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida al rogle de les birles.

- Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?

Per un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló tan sensill y

pertinén no se li habíe ocurrit abáns an ell?

- ¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?

- Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li pareixíe tot alló.

- ¡Claro! - va repetí.

Va continuá lo Moñigo:

- Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua dona. Crec que me explico, ¿no?

- ¡Claro! - va torná a di.

- ¡Claro! - va di lo Tiñós.

Lo Moñigo va moure lo cap dudán:

- Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.

- ¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens guapa.

- Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.

- ¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.

- Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo Moñigo.

- ¿Entonses? - va di lo Tiñós.

- La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás es diferén - va di lo Moñigo. Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va di:

- ¿Per qué no fem que se veiguen?

- ¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.

Lo Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:

- Vine, ya u vorás.

Van eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol revelabe una febril exitassió.

- Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs? Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y la veigue se creurá quel está esperán de verdat.

Roc, lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan algo no lo cuadrabe del tot.

- ¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.

- La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.

Va afegí lo Moñigo:

- ¿Y si li enseñe la carta a la Sara?

Daniel va cavilá un momén.

- Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo torno a mirá a la cara.

- ¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.

- La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.

Roc, lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:

- Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara, sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses no habíe conegut.

- ¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.

- Ara mateix.

Estaben enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home. L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".

Al hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.

Lo assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart. Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.

La veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no va pugué evitá ara un tremoló:

- Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y moribundes...

Lo Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:

- Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

La Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo Mussol y lo Tiñós.

- Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u tornará a fé.

- Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.

- Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.

- Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en lo cástic:

- Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

- Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?

Ella va tancá lo devossionari.

- Sí.

- Hale, óbrim.

- ¿Has escarmentat?

- Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.

Se va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé replá se va girá.

- Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.

Lo Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá angustiat lo Mussol:

- ¿Ha eixit ya?

- Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!

Lo cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara, en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:

- Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?

Ell entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que estabe contén.

La Sara lo observabe assombrada.

- Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don Ramón, lo alcalde - boticari.

La melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van desconsertá a la Sara.

- ¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va contestá.

A dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la orella del Mussol:

- Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de charrá.

- ¡Chist!

Lo Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en ossadía.

- Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.

Tan roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la Sara se va separá de la ma del Peó.

- ¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo Peó va torná a la cárrega.

- ¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.

Ara li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá la robeta detrás della, atossigada per la roijó.

- Les mans quietes, don Moissés - va di.

A dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:

- Ji, ji, ji. Es una braga - va di.

Lo Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop, fixamen, a la Sara.

- ¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.

Ella va riure, atontadota.

- ¡Qué coses té, don Moissés! - va di.

Ell va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.

- Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá algo:

- La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?

Lo Mussol va aclarí:

- Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.

Lo Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la dona que nessessitabe:

- Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a vóret tots los díes an esta mateixa hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?

La Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort.

- ¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó. En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats, tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén. Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites. 

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses, sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi, va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:

- Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo lo volía?

- No, Sara - va di lo Moñigo.

- ¿De verdat? - va di ella.

- Te u juro, Sara - va afegí.

Ella se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va traure va di:

- Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida. Va, apártat de ahí, carnús.

Lexique roman; Esquelha, Esquella - Assaget

Esquelha, Esquella, s. f., anc. all. Skel (lat. Postea in aurora pulsetur squila), clochette, crécelle.

Comensero a sonar las esquelhas. Philomena.

Commencèrent à sonner les crécelles.

(chap. Van escomensá a soná les esquelles : campanes.)

Tro al jorn que l' esquella sona. Roman de Jaufre, fol. 62.

Jusqu'au jour que la clochette sonne.

ANC. FR. Et saint Symons, quant il les voit,

S' eschelète que il tenoit 

Sonne trois cops de rebondie... 

Prit s' eschelète, si le sone... 

S' eschelète sona trois cos. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 131, 133 et 134. 

CAT. Esquella. ESP. Esquila (campana). IT. Squilla. (chap. esquella, esquelles; esquelleta, esquelletes; esquellot, esquellots; esquellada, esquellades, esquellotada, esquellotades; campana, campanes.)

Esquern, Esquarn, Isquern, s. m., moquerie, médisance, plaisanterie, mépris, affront.

Voyez Wachter, Gloss. german., v°. scheren.

Mas qui trop mais que no val

Lauza si dons, fai parer 

Qu' esquerns es e non ren al.

Raimond de Miraval: A penas sai. 

Mais qui loue sa dame beaucoup plus qu'elle ne vaut, fait paraître que c'est moquerie et rien autre. 

Mans cavaliers trobador se trufavon de lui per los esquerns qu' en fazian.

V. de Raimond de Miraval. 

Maints chevaliers troubadours se moquaient de lui par les plaisanteries qu'ils en faisaient. 

Adv. comp. Quar faitz per esquern

Dels crestias martire.

G. Figueira: Sirventes vuelh. 

Car par mépris vous faites martyre des chrétiens. 

Loc. Matran, que ausic las novas, tenc so ad esquarn. Philomena.

Matran, qui entendit les nouvelles, tint cela à moquerie.

Tenc so a gran isquern.

V. de Guillaume de Balaun. 

Tint cela à grand affront. 

ANC. CAT. Escarn. ESP. Escarnio. PORT. Escarneo. IT. Scherno.

2. Esquerna, s. f., moquerie, médisance.

Fas sirventes per esquerna.

Albert Caille: Aras quan.

Je fais sirventes par moquerie.

IT. Scherna.

3. Escarniment, s. m., injure, outrage, insulte.

On vos fazian trop grans escarniments. Passio de Maria.

Où vous faisaient fort grands outrages.

ANC. FR. E toz icil eschernissement de son père et de sa mère cessat. Dial. de S. Grégoire. Hist. litt. de la Fr., t. XIII, p. 11. 

Je ai souffert... tant de reproches et tant d' escharnissement.

Rec des Hist. de Fr., t. V, p. 304.

ANC. ESP.

Non traien en su pleito ningun escarniment. 

Milagros de nuestra señora, cop. 699. 

ESP. Escarnimiento. PORT. Escarnicimento. IT. Schernimento.

(chap. Escarnimén; pot sé burla, enfótressen, y tamé maldí, di coses roínes, ofendre, ofensa, etc.)

4. Escaisses, s. m., moquerie, bêtise, niaiserie.

Tug sels que rizon 

Dels escaisses que dizon 

No s' azauton d'els gaire.

(N. E. Me recuerda a Ignacio Sorolla Vidal, que siendo doctor en sociolingüística le tiene que reír las gracias a un pirado aragonés catalanista como Manuelico Río Hijado. Sin estos imbéciles no es nadie el doctorcico de Peñarroya de Tastavins, pupilo de Arturico.)

Nat de Mons: Sitot non es.

Tous ceux qui rient des moqueries qu'ils disent ne sont guère charmés d'eux.

5. Escarniers, Escarnidor, s. m., moqueur.

Uns escarniers si 'l det a creire.

V. de Guillaume de la Tour.

Un moqueur lui donna à croire.

Ara diran de mi escarnidor.

(chap. Ara dirán de mí los escarnidós, enfotedós, ofenedós, maldiens, mal parladós, etc.)

Giraud de Borneil: Ar ai gran. 

Maintenant les moqueurs diront de moi.

CAT. ANC. ESP. Escarnidor. ESP. MOD. PORT. Escarnecedor. 

IT. Schernitore. (chap. Escarnidó, escarnidós, escarnidora, escarnidores.)

6. Escarnir, Esquernir, v., berner, moquer, blasphémer, railler.

Mas, pels cas que temia, 

Pel de moton vestic 

Ab que los escarnic.

P. Cardinal: Li clerc.

Mais, à cause des chiens qu'il craignait, il vêtit une peau de mouton avec quoi il les berna.

Tu, no fassas res per qu' om t' esquerna.

(chap. Tú, no faigues res per lo que te escarnixquen, parlon mal de tú, criticon, sen enfóteguen, etc.)

A. Daniel: Ans qu' els.

Toi, ne fasses rien pour qu'on te berne.

Quar selh es folhs que se fai escarnir, 

E selh savis que se fai gen grazir.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais.

Car celui-là est fou qui se fait berner, et celui-là est sage qui se fait gentiment agréer.

Amors ditz ver et escarnis.

P. Rogiers: Tant ai mon. 

Amour dit vrai et raille.

De tota vilania s gar, 

D' escarnir e de foliar. 

Marcabrus ou H. de la Bachelerie: Cortesamen. 

Qu'il se garde de toute vilenie, de railler et de faire folie.

Maudita mortz! mal nos as escarnitz. 

Raimond Menudet: Ab grans doctors. 

Maudite mort! tu nous as mal bernés. 

Part. pas.

No 'l pot trobar, ten se per escarnitz.

Raimond de Toulouse: Si com l'enfas. 

Ne le peut trouver, se tient pour moqué. 

ANC. FR. Il vient pur nus attarier e escharnir. 

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 22. 

Mult l'ont, co dit, gabé e mult l'ont escharni. 

Roman de Rou, v. 1484.

Cils qui pas n'estoient occis estoient gabé et escharni et despit des Romains. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 148. 

Moult se tinrent à escharni.

Roman du Renart, t. IV, p. 105.

ANC. ESP.

La obra comenzada bien la quiero complir 

Que non aya ninguno porque me escarnir. 

V. de santa Oria, cop. 185. 

CAT. Escarnir. ESP. MOD. PORT. Escarnecer. IT. Schernire. 

(chap. escarní: escarnixco o escarnixgo, escarnixes, escarnix, escarnim, escarniu, escarnixen; escarnit, escarnits, escarnida, escarnides.)

Esquina, Esquena, s. f., échine, dos.

Qui a l' esquina larga e las espatlas, es vigoros e de pauc de cen.

Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Qui té l' esquena llarga (ampla, gran) y les espales, es vigorós y de poc de señ.)

Qui a l'échine large et les épaules, est vigoureux et de peu de sens.

Amors ses pro non es frug que engrays,

Que als plus fortz fa magrezir l' esquina.

G. de Berguedan: Quant vey.

Amour sans profit n'est pas fruit qui engraisse, vu qu'aux plus forts il fait maigrir l'échine. 

Loc. Donan per pietz e per esquinas...

Non prezeron tal disciplina 

Com ell lur dara sus l'esquina.

V. de S. Honorat. 

Donnant par poitrines et par échines... 

Me prisèrent telle discipline comme il leur donnera sur l'échine. 

Loc. fig. Car pus greu comte que d'arena

Port de pecat sus en l'esquena.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Car je porte sur le dos un compte de péché plus difficile que celui du sable.

CAT. ESP. (espalda, espaldas, esquinazo, dorso) Esquena. IT. Schiena.

(chap. Esquena, esquenes; espala, espales.)

Esquinancia, s. f., lat. squinancia, esquinancie.

La vetz engendra esquinancia. 

De tota tumor d'esquinancia repressiva. 

Eluc. de las propr., fol. 47 et 269.

Quelquefois engendre esquinancie.

Répressive de toute tumeur d'esquinancie.

CAT. Esquinencia, escanencia. ANC. ESP. Esquinancia. ESP. MOD. PORT. Esquinencia. IT. Schinanzia, squinanzia.

Esquissar, Esquinsar, v., déchirer, mettre en pièces, briser.

Li autre esquisset sas gonelas.

P. Cardinal: Una cieutat.

L'autre déchira ses tuniques.

De son blizaut de seda fetz un pan esquinsar.

Roman de Fierabras, v. 707.

Il fit déchirer un pan de son bliau de soie.

Fig. Que l'amors, que m'aflama e m ponh,

Si parta de lieys ni s' esquis.

G. de Cabestaing: Ar vei qu'em.

Que l'amour, qui m'enflamme et me tourmente, s'éloigne d'elle et se brise.

CAT. Esquinsar. (chap. Esquinsá, fé a trossos, chafá, trencá, etc.)

2. Esquintar, v., déchirer.

Comenseron greumens a plorar e lurs vestirs a esquintar.

Hist. abr. de la Bible, fol. 19.

Commencèrent à pleurer amèrement et à déchirer leurs vêtements.

Que esquinton e pesseion per pessas totz los capels... els cals alcuna causa de las sobre dichas fag sera.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144.

Qu'ils déchirent et dépècent par pièces tous les chapeaux... auxquels il sera fait aucune chose des susdites.

Esquintet sas vestiduras. Hist. abr. de la Bible, fol. 61.

Il déchira ses vêtements.

3. Esquintamen, s. m., déchirement.

Que ieu ni 'ls mieus, d'aquel esquintamen o trencamen, neguna causa non pusca demandar. Cartulaire de Montpellier, fol. 144.

(chap. Que ni yo ni 'ls meus, d' aquell esquinsamén o trencamén (chafadissa), cap cosa puga demaná.)

Que je ne puisse demander, moi ni les miens, aucune chose de ce déchirement ou morcellement.

Esquirol, Escurol, Esciriol, s. m., lat. sciurus, écureuil.

Esquirols

Non es ni cabirols 

Tan leus cum ieu sui.

(chap. Ni l' esquirol ni 'l cabirol es tan ligero com yo soc.)

Rambaud d'Orange: Aras no siscla.

Écureuil ni chevreuil n'est si léger comme je suis. 

Don ieu dic que escurols 

Non es plus lieus.

Raimond de la Tour: Ar es dretz. 

Dont je dis qu'écureuil n'est pas plus léger. 

Del C d'esciriols I dener. Cartulaire de Montpellier, fol. 116. 

(N. E. De la centena de ardillas un dinero, denario. Tenía que haber muchas. Chap. Del sentená d' esquirols 1 diné.)

Du cent d'écureuils, un denier.

CAT. ESP. ARAG. (esquiruelo) Esquirol. PORT. Esquilo. IT. Scoiattolo. (ESP. Ardilla; inglés Squirrel; alemán Eichhörnchen.)

Esquiu, Esqiu, adj., farouche, dur, rude, effarouché.

(chap. Furo, farruco, furos, farrucos; fura, fures, farruca, farruques. Esquiu, esquius, esquiva, esquives; du, dus, dura, dures.)

Un leon, quant es esquius e braus.

Serveri de Girone: A greu pot.

Un lion, quand il est farouche et cruel.

Car tals n'i a son tan esquiu,

Que pueis no tornon a sel niu.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car il y en a tels qui sont si effarouchés, que puis ils ne retournent plus à ce nid.

Tals es pros et agradius, 

Que, si ja domna non ames, 

Vas tot lo mon fora esquius.

G. de Cabestaing: Ar vey qu' em. 

Tel est preux et aimable, qui serait farouche envers tout le monde, s'il n'eût jamais aimé dame. 

Anceis m'es esquiv' e fera.

Saïl de Scola: De ben gran.

Au contraire elle m'est rude et cruelle.

- Difficile, rebutant, pénible. 

Uns mal esquius

Que ill fai batre lo cors plus fort 

Que no deu.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Un mal pénible qui lui fait battre le coeur plus fort qu'il ne doit.

Las montanhas so feras e 'ls passatges esqius. Guillaume de Tudela.

Les montagnes sont arduës et les passages difficiles.

Razos es esquiv' et cozens, 

Merces es dolza e plazens.

Arnaud de Marueil: Sel cui vos.

Raison est rebutante et cuisante, merci est douce et plaisante.

ANC. FR. Por Dieu vos proi, ne me soiez eschis.

Le Comte de Bar, Essais sur la Musique, t. II, p. 161.

Vostre cheval est trop eschius.

Roman du Renart, t. I, p. 76.

CAT. Esquiu. ESP. PORT. Esquivo. IT. Schifo.

2. Esquivansa, s. f., aversion, refus, résistance.

De que ac puis a K. tal esquivansa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33. 

De quoi il eut depuis contre Charles telle aversion.

En fag, en dig et en semblansa, 

A lageza fai esquivanza. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

En fait, en dit et en apparence, fait refus à vilenie.

3. Esquivar, Eschivar, v., esquiver, éviter, fuir, éluder.

La comtessa non l' esquivet, ans entendet sos precs.

V. d'Arnaud de Marueil. 

La comtesse ne l'évita pas, mais entendit ses prières.

Car blasmor fai esquivar falhimen, 

Per qu'ieu blasmi per blasmor esquivar. 

B. Carbonel: Un sirventes. 

Car blâme fait éviter la faute, c'est pourquoi je blâme pour éviter le blâme.

Per qu'ieu cosselh a quascun que s n' esquiu.

Lanfranc Cigala: Escur prim. 

C'est pourquoi je conseille à chacun qu'il s'en esquive.

Que sapch' esquivar sos dans.

Giraud Riquier: Gauch ai quar.

(chap. Que sápigue esquivá los seus mals.)

Qui sache éviter ses dommages.

- Refuser.

Mas dretz es que dona esquiu 

So don plus vol c' om la plaidei.

Arnaud Daniel: Ab plazers. 

Mais droit est que dame refuse ce dont plus elle veut qu'on la sollicite.

Part. pas. Mas, segon qu' ay de vos apres, 

Esquivat li fon malamen.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

Mais, selon que j'ai appris de vous, lui fut refusé durement.

ANC. FR. Bien est raisons que je m'eskiu. 

Fables et cont. anc., t. I, p. 117. 

Pour eschiver aux procès qui sur ce feussent meuz.

Rec. des Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 39. 

Afin d' eschiver le péril.

Hist. de Gérard de Nevers, 2e part., p. 55. 

CAT. ESP. PORT. Esquivar. IT. Schivare.

(chap. esquivá: esquivo, esquives, esquive, esquivem o esquivam, esquivéu o esquiváu, esquiven; esquivat, esquivats, esquivada, esquivades.)

4. Esquer, adj., gauche.

Al bras esquer... al pe esquer.

(chap. Al bras esquerro... al peu esquerro.)

Tit. de 1303. DOAT, t. CLXXVII, fol. 130.

(N. E. Se dice que esquer, esquerra, izquierda viene del vasco ezquerra, pero hay que consultar textos anteriores a 1303, o los años en los que los trovadores ya usaban la palabra.)

Au bras gauche... au pied gauche.

Quan se frais la camba esquera.

G. de Berguedan: Talans m'es.

Quand il se rompit la jambe gauche.

La ma esquerra.

(chap. La ma esquerra.)

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

La main gauche.

Desfer 

Lo ronzin qu'om li donet

Del pe dreig e del esquer.

Porcier: Seigner.

Déferre, du pied droit et du gauche, le roussin qu'on lui donna.

CAT. Esquer. ESP. Izquierdo. PORT. Esquerdo. (chap. bras esquerro; la cama esquerra, esquerros, esquerres.)

5. Esquerran, s. m., récalcitrant, revêche, rétif.

Fig. M'avetz vestit aital fre

Que ja no us serai esquerras.

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Vous m'avez revêtu un tel frein que jamais je ne vous serai rétif.

6. Esquerrier, Escarier, adj., gaucher.

Mas Aod l' escariers l' aucis secretamenz.

(chap. Pero Aod lo zurdo (esquerré) lo va matá secretamén.)

P. de Corbiac: El nom de.

Mais Aod le gaucher le tua secrètement.

- Maladroit, embarrassé, difficile. (N. E. maladroit, maladroite, contrario de droit, droite, izquierdo, izquierda, a derechas VS a izquierdas, siniestro, siniestra.)

Senher, no us ampara

Belhs deportz que us gara

De laus esquerrier.

G. Riquier: L'autre jorn.

Seigneur, ne vous quitte pas beau plaisir qui vous préserve de louange maladroite. 

Si del tot l'es esquerrier, 

Prenda cel que ha mes derrier.

Leys d'amors, fol. 41.

S'il lui est tout-à-fait difficile, qu'il prenne celui qu'il a mis le dernier.

Volgra be que us auzes esquerreira

Nomnar.

Le moine de Foissan: Be m' a lonc temps.

Il voudrait bien que je vous osasse appeler difficile.

Essaiar, Assatjar, Assaiar, Ensaiar, Issaiar, v., essayer, éprouver.

Voyez Muratori, diss. 33; et Denina, t. III, p. 107 et suivantes.

Vai jogar aillor 

A petit joc, per essaiar 

S' o poiria d' autrui cobrar.

Arnaud de Cominge: Be m plai. 

Il va jouer ailleurs à petit jeu, pour essayer s'il pourrait le recouvrer d'autrui.

No m' o cal plus assaiar.

(chap. No mu cal mes ensayá, probá.) 

Peyrols: Dels sieus tortz. 

Ne me soucie plus de l'essayer.

Senher Dieus, que fezist Adam,

Et assagiest la fe d' Abram.

(chap. Siñó Deu, que vas fé a Adán, y vas probá la fe d' Abraham. 

Menos mal que Isaac ere ventrílocuo, sinó li talle lo coll en ofrenda.)

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Seigneur Dieu, qui fîtes Adam, et éprouvâtes la foi d'Abraham.

Davan t'orazo, aparelia t'arma, e no volias esser coma hom que issaya Deu. Trad. de Bède, fol. 27. 

Avant ton oraison, prépare ton âme, et ne veuille pas être comme homme qui éprouve Dieu. 

Part. pas. Sia ben essaiatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Qu'il soit bien essayé.

Non pot esser bos chavalers, si no s' es issaiaz en champ.

Trad. de Bède, fol. 80.

Il ne peut être bon cavalier, s'il ne s'est essayé en champ.

Ab autras vos es ensaiatz 

Per semblan.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz. 

Vous vous êtes essayé avec d'autres par semblant. 

CAT. Ensajar, assajar, assatjar, assayar. ESP. Ensayar, asayar. 

PORT. Ensaiar. IT. Assaggiare, saggiare.

(chap. ensayá: ensayo, ensayes, ensaye, ensayem o ensayam, ensayéu o ensayáu, ensayen; ensayat, ensayats, ensayada, ensayades.)

2. Essai, Assai, Assag, s. m., essai, épreuve.

Lau que mostre de sos essais

Say al fill del Barsalones.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Je loue qu'il montre de ses essais ici au fils du Barcelonnais.

Per que l'enfant a fag un sol assag.

B. de Rovenac: Belh m'es quan. 

C'est pourquoi l'enfant a fait un seul essai.

Loc. Volon amar las dompnas ab essays. 

Gui d'Uisel: Anc no cugey. 

Veulent aimer les dames avec épreuve. 

Per que m sui mes en assai 

Si ja 'l bon jorn trobarai.

Saïl de Scola: De ben. 

C'est pourquoi je me suis mis en essai si jamais je trouverai le bon jour.

CAT. Ensatg, ensaig, assatg, assats. ESP. (chap.) Ensayo. PORT. Ensaio. 

IT. Assaggio, saggio.

3. Issajaire, Assajador, s. m., essayeur, qui fait une épreuve.

Non pas coma disciple, mas cum issajaire. Trad. de Bède, fol. 80.

Non pas comme disciple, mais comme essayeur.

- Essayeur de la monnaie.

Devra esser sajellat ab lo sagel del assajador.

(chap. Deurá sé sellat en lo sello del ensayadó.)

(N. E. sajellat, j, sagel, g, assajador, j.)

Tit. de 1276, Coutume de Périgueux. 

Devra être scellé avec le sceau de l'essayeur de la monnaie.

CAT. Assajador. ESP. Ensayador. PORT. Ensaiador. IT. Assaggiatore, saggiatore. (chap. Ensayadó, ensayadós, ensayadora, ensayadores.)

4. Assaget, s. m., petit essai.

Si m'a tengut en assaget,

Per saber s'ieu sui trichaire.

Raimond de Miraval: Selh que de.

Elle m'a ainsi tenu en petit essai, pour savoir si je suis trompeur.