champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Mon yayo, mon pare y yo ham parlat sempre chapurriau, pero se perden paraules, se castellanisen algunes (pedí, amarill, cuchillo), aixó es normal en los idiomes.
La vergoña de parlá, que te miron mal, catalanisassió, castellanisassió, es lo que está matán al chapurriau.
No s'ha escrit casi mai, pero mols que lo escriuen lo desfán.
Hay lligit llibres de autós de la zona y la mayoría no conserven la essensia del chapurriau.
"Yo fa 90 añs que parlo lo chapurriau me moriré y no abre parlar May lo catala que digen lo que buigen estos sabidonsos !!!"
//
Sol dieu tontades , teniu los mateixos insults y paraules per a tots los que no son catalanistes independentistes com vatros, hasta als catalans que no volen sé independens los marginéu. Yo no lligixco el mundo, ni abc, ni La Vanguardia. Tots los diaris y televisións tenen una política. Vach naixe dp de Franco, al 78, antes que la constitusió, mon yayo mol antes que naixquere ell, y mos parlae en chapurriau, cuan la guerra mundial , la sivil, la posguerra, dictadura, continuae parlán en chapurriau. Només calíe parlá en castellá als grisos, alcalde, algún ric de les fábriques. Escriure ne sabíe mol poc, en castellá, com la mayoría de agüelos de allacuanta. Encara vach sentí botovadeu a un agüelo de Beseit, Aniceto. "M'en vach a gitá" per "vach a vomitá" ya no u hay sentit may. Lo chapurriau ha cambiat en uns añs, lo catalá u hauríe de fe, com u fan tots los idiomes, pedre lo "pas", fes mes simple, pero lo estau intentán mantindre com antes. La castellanisassió no la parareu , aon natros ya se diu amarill, pedí, cuchillo (gaviñet), lunes. Yo voldría vore Cataluña independén, de verdat, ne está molta gen hasta la coroneta de vatres. La llengua, com si només ne tinguereu una, no la fareu may mes UNA, com díe Maragall lo yayo de Pascualet, y atres poetes, normalisanla, sol tos carregareu lo parlá dialectal , mol ric, de mols pobles, ya tos ha passat dins de Cataluña.
palabres, paraules, de atres pobles (no Beseit) a cascarrulles, a costelles, a cuestas (Valderrobres)
perchi, esgorfa, algorfa, desván (Portellada)
barrala,
chorrillo,
pitxella, pichella,
cantrella a Beseit, cantrelles, tamé mamelles
botijo en castellano
mansana se diu a tots los pobles, a Beseit poma, manzana en castellano, castellano antiguo poma
amostrá, te l' amostrem, enseñá, te l' enseñém ,
te lo mostramos, te lo enseñamos
lleus, ulls,llengua, dens, tripew, servell, potes, pota, cap, cor, estómec, dits, mans, peus, orelles, nas, pel, pels, ginoll, ginolls, turmell, turmells, dits dels peus, dits de les mans, dits del Bicho de Valderrobres,
butifarra (morcilla), butifarra de sang, piñons, seba,
catalá en bigot, ojo , muixonot
duc, búho real
caro, cárabo
chuta, lechuza muixó negre, estornino trong de Nadal, cagatió, tronc de Nadal monflorito caragol, borraina, bleda, espárrec, tomata, pa en tomata, magre, cansalada, formache, llom, llom embuchat, pruna, préssec, bresquilla, sirera, poma, pera, abrecoc, plátano, falaguera, (helecho) se fa (no es fa) ya s'ha fet de nit, s'ha feito de nuey ....
català a la punta de la Berga m'ha sortit una verruga, per què fagi bona olor la frego amb matafaluga. matafaluga, comino, paregut al fonoll, anís.
carrascal un agüelo y una agüela pujaen paret amún, y l'agüelo que se enrabie va y li fot un mos al cul. la manta al coll y un cabasset la manta al coll y un cabasset, mon anirem cap a Beseit les chiquetes de este poble s'han comprat una romana per a pesás les mamelles dos vegades a la semana (vegaes) y si vols que te la enclaba ficat pancha per amún, que vorás les polseguines que ixen del forat del cul. estolladó, caixé, regadora, estanca, séquia, regá, botes de goma, chanclos, boquera, era, caballó, sembrá, plantá, gram, regalísia,
No sé si mos donem cuenta de la sort que tenim de parla lo chapurriau, lo gran capital que supose podre entendret en un mun de chen que te vas trovan a la vida.
M'agradarie sabre escriure com u feu vatres. Es aquí a un me hay estrenat y atrevit a posa los meus pensamens en lletra.
Com hay escrit un atre camí, ting mols añs. En eise temps me hay trovat en molta chen que parlabe lo chapurriau y sempre ha segut una alegria el podre entendremos en lo nostre parla. Sol p'el fet de parla en chapurriau ya ñabie una confiansa entre natres ere com si fueres de la mateisa familia.
La millo proba de aiso es que cuan hay demanat entra aquí, ningú m'a preguntat de que poble era, si tenía lo carnet de algún partit, a qué comarca estaba o si sabía escriure'l, ha ñagut prau en di que parlaba (NO que el escribía) lo chapurriau. Grasies y enhorabona a tots, als que han tengut la idea y als que, poc a poc, mos anem apegan.
Aventures del agüelo "Seveta": Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teniem animals de carrega (besties) al fiat, los anabem pagan cuan arrivaen les cullides (de llao y de olives) si eren bones. Ñabie camins que avans se faen vells qu'els acababen de paga.
Teniem un macho (mula) y una burreta.
No teniem carro, perque en aquells tems sol ne tenien los que eren un poc acomodats.
Als animals los cridaven "wesque" cuan volien que anaren capa la isquiarra y "pasalla" cuan voliem que anaren a la dreta.
Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa ana drets y so pa fels detindre. Y atras pa fels recula.
Cuan anabem pels camins (entonses eren camins, no com ara que la majoria son casi carreteres) ñabie que tindre mol ciudao en los grasons (pedres que puchaben del camí) pa que no entropesaren los animals.
Pa mincha a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabie que aveurals dos camins al día.
Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se disabe un moment la colla o la partida de guiñot y los portabem als aveurados de la font, pa que vegueren aigua. No los podiem aveura a les cases perque no teniem aigua correnta.
Seguirem contan cosetes, p'avui ya val de tanta palla.
Un home té sels de la dona. Ella se lligue una cordeta a un dit, per la nit, y sen arribá al seu amán. Lo home sen done cuenta, y, mentres acasse al amán, la dona fique al seu puesto del llit a un atra dona, a la que lo home pegue y li talle les trenes, y después va a buscá a los germáns de la seua dona. Estos, trobán que lo que díe no ere verdat, lo insulten.
Extrañamen malissiosa los pareixíe a tots doña Beatriz, al enfótressen del seu home y tots afirmaben que la temó de Aniquino teníe que sé mol gran, cuan, aguantánlo mol fort la Siñora, la va sentí di que ell la habíe requerit de amors.
Pero después de que lo rey va sentí callá a Filomena, giránse cap a Neifile, li va di: - Continuéu.
Ella, sonrién, va escomensá:
Hermoses siñores, gran pes me cau si vull en una bona história donátos gust, com tol han donat aquelles que antes se han contat. En la ajuda de Deu, espero descarregám mol be. Hau de sabé, pos, que a la nostra siudat va ñabé un riquíssim viachán de nom Arriguccio Berfinghieri, que nessiamen, tal com ara fan cada día los mercadés, va pensá ennoblís casánse, y va pendre per dona a una jove Siñora noble (que mal li conveníe) de nom doña Sismonda. Esta, com ell, tal com fan los mercadés, estáe fora mol assobín per viaches de negossis, y poquet estabe en ella, se va enamorá de un jove de nom Roberto, que mol tems la habíe festechat; y habén arribat a tíndre intimidat los dos, y tenínla poc discretamen perque mol los agradáe, va passá que (o perque Arriguccio sentiguere algo, o per consevol atra raó) se va fé lo home mes selós del món, y va dixá de eixí de viache, y tots los seus demés negossis, y tota la seua solissitut la habíe ficat en guardá be a la dona, y may se adormíe si no la sentíe abans ficás al llit; per lo que la dona va sentí grandíssim doló, perque de cap manera podíe está en lo seu volgut Roberto. Pero habén cavilat fort per a trobá algún modo de está en ell, y sén tamé mol solissitada per nell, li va víndre al pensamén de fé açó: com la seua alcoba donáe al carré, y ella sen habíe donat cuenta moltes vegades de que a Arriguccio li costabe mol adormís, pero que después dormíe profundíssimamen, va ideá fé víndre a Roberto a la porta de la casa a mijanit y aná a obríli y está en ell mentres lo seu home dormíe com un soc. Y per a sentí ella cuán arribáe per a que dingú sen acatare, va inventá tirá una cordeta fora de la finestra de la cámara que arribare ben prop de enterra, y lo atre cap portál pel pavimén y hasta lo catre, ficál per deball de los llansols y mantes, y cuan ella estiguere gitada lligássel al dit gros del peu. Después, envián a díli aixó a Roberto, li va maná que, cuan vinguere, estirare de la corda y ella, si lo seu home dormíe, la soltaríe y aniríe a obríli, y si no dormíe, pegaríe un estironet, per a que ell sapiguere que no habíe de esperás prop de la porta. Esta cosa li va pareixe be a Roberto, y anánhi moltes vegades, alguna li va passá de está en ella, y datres va fé massola.
Seguín en este artifissi de esta manera, va passá una nit que se va adormí la Siñora, y Arriguccio va notá algo raro pel llit, va tentá a la escurina y va trobá lo cordellet lligat al dit gros del peu dret de la seua dona, y se va barruntá: «Seguramen que aixó té que sé alguna estratagema».
Y veén después a la llum de un cresol que lo cordell eixíe per la finestra u va tindre per segú; va deslligá lo bensill en cuidadet del dit de la dona y sel va lligá al seu peu, y va está atento per a vore a qué portáe alló. No mol después va víndre Roberto, y estirán del cordell com acostumáe, Arriguccio u va notá, y com no sel habíe lligat be, y lo estiró habíe sigut bastán fort, Roberto se va quedá en la cordeta a la ma, entenén que teníe que esperás, y aixina u va fé.
Arriguccio, eixecánse rápidamen y agarrán les seues armes, va corre cap a la porta per a vore quí ere aquell y per a vóresseles en ell. Com Arriguccio, encara que fore viachán, ere un home fort y valén, en arribá a la porta, no la va obrí en tan cuidadet com solíe féu la dona, y Roberto, que esperabe, veénu, sen va doná cuenta de que no ere ella qui obríe, y només assomá lo nas Arriguccio, va escomensá a fugí, cametes ajudáume, y Arriguccio a acassál. Después de habé fugit Roberto un bon tros, y no parán Arriguccio de perseguíl, están tamé Roberto armat, va desenvainá la espasa y se va girá cap an ell, y van escomensá los dos a intentá ferís o matás.
La dona, al obrí Arriguccio la alcoba, se va despertá, y se va vore que no teníe lo cordellet lligat al dit, y enseguida sen va doná cuenta de que lo seu engañ se habíe descubert, y eixecánse de un bot, donánsen cuenta de lo que podíe passá, va cridá a la seua criada, que u sabíe tot, y tan li va rogá que la va ficá al seu puesto al llit, demanánli que, sense dixás vore, los cops que li foteguere Arriguccio los aguantare en passiénsia y ella lay recompensaríe tan be que no tindríe cap raó de queixás.
Y apagat lo cresol que a la alcoba cremáe, sen va aná de allí y se va amagá a un raconet de la casa, se va ficá a esperá lo que passaríe. Seguín la riña entre Arriguccio y Roberto, los veíns del barri, escoltánu tot y eixecánse, van escomensá a insultáls, y Arriguccio, per temó a sé reconegut, sense habé pogut vore quí ere lo jove ni feríl de cap manera, enfadat, lo va dixá en pas, sen va entorná cap a casa, y arribán a la alcoba, en veu forta va escomensá a cridá: - ¿Aón estás, dona roína? ¡Has apagat la llum per a que no te troba, pero te equivoques! Y anán cap al llit, creén agarrá a la dona, va agarrá a la criada, y tan com va pugué menejá mans y peus tantes puñades y patades li va fotre que li va marcá tota la cara, y per a colmo li va tallá les trenes, diénli mentres los insults mes grans que may se li han dit a una dona roína. La criada ploráe mol, y en raó, y encara que alguna vegada diguere: «¡Ay! ¡Per l´amor de Deu!» o «¡Para!», teníe la veu tan trencada per los plos y Arriguccio estáe tan sego de rabia que no podíe acatássen de que aquella dona no ere la seua.
Esbatusánla, pos, en tot lo dret y tallánli lo pel, va di: - Mala dona, no te tocaré de atre modo, aniré a buscá als teus germáns y los contaré les teues bones obres; y después que vinguen a per tú y que faiguen lo que creguen que correspón al seu honor y te se emporton de aquí, que an esta casa pots está segura de que no hi estarás may mes. Y dit aixó, eixín de la alcoba, la va tancá per fora y sen va aná a casa dels cuñats. Cuan doña Sismonda, que tot u habíe sentit, va sentí que lo home sen habíe anat, va obrí la alcoba y, ensenén la llum, va trobá a la seua criada tota machacada, plorán. Com milló va pugué la va consolá y la va portá a la seua cámara, aon después de amagatóns la va fé cuidá y curá, y la va recompensá mol be, y ella se va quedá contenta. Después de dixá a la criada a la seua habitassió, rápidamen va arreglá lo llit y va ordená la alcoba, y pareixíe que dingú se habíe gitat allí aquella nit, va torná a ensendre lo cresol, se va vestí y arreglá, com si encara no se haguere gitat; y prenén unes teles, se va assentá a cusí, esperán a vore en qué parabe alló.
Arriguccio, al eixí de casa, lo mes rápit que va pugué sen va aná a la casa de sons cuñats, y va pegá tans cops a la porta que lo van sentí y li van aubrí. Los germáns de la dona, que ne eren tres, y sa mare, sentín que ere Arriguccio se van alsá tots, y fen ensendre les llums van aná a ressibíl, y li van preguntá qué buscáe an aquelles hores y sol. A lo que Arriguccio, escomensán pel cordell que habíe trobat lligat al dit del peu de doña Sismonda, los u va contá tot; y per a donáls testimoni de lo que habíe fet, los va ficá a les mans les trenes que creíe habéli tallat a la seua dona, afegín que anigueren a per nella y que li faigueren lo que cregueren que corresponíe al seu honor, perque ell no pensáe tíndrela mes a casa. Los cuñats, mol enfadats de lo que habíen sentit y tenínu per sert, van fé ensendre antorches, en la intensió de ajustáli les cuentes a san germana, y en Arriguccio se van ficá en camí y van arribá a la casa. La mare, plorán detrás de ells, ara a un ara al atre los anáe demanán que no se cregueren aquelles coses sense vóreu ni sabé res mes, perque lo home podíe está enfadat en ella per alguna raó y habéli fet mal, y ara díls alló per a excusás, dién ademés que ella se extrañáe mol de cóm podíe habé passat alló, perque coneixíe be a la seua filla, perque la habíe parit y criat desde menudeta, y moltes atres coses los díe.
Entrán a dins de la casa, van escomensá a pujá los escalóns, y sentínlos víndre doña Sismonda, va di:
- ¿Quí es?
A lo que un dels germáns va contestá:
- Be u sabrás tú, dona roína, quí som.
Va di entonses doña Sismonda:
- ¿Pero qué voldrá di aixó? ¡Siñó, ajúdam! - Y ficánse de peu, va di -: germáns meus, sigáu ben vinguts; ¿qué anéu buscán an estes hores los tres aquí dins? Ells, habénla vist assentada y cusín y sense cap marca a la cara, cuan Arriguccio los habíe dit que la habíe dixat baldada, se van extrañá y van refrená lo ímpetu de la seua ira, y li van preguntá cóm habíe sigut alló de lo que Arriguccio se queixabe de ella, amenassánla mol si no los u díe tot.
La dona va di:
- No sé qué tos hay de di, ni de qué se pot queixá de mí Arriguccio. Arriguccio, al vórela, la mirabe com idiotisat, enrecordánsen be de que li habíe futut potsé mil puñades a la cara, la habíe esgarrapat, li habíe fet totes les maleses del món, y ara la veíe com si no haguere passat res de alló. En ressumen, los germáns li van di lo que Arriguccio los habíe dit del cordell y de los cops y de tot.
La dona, giránse cap a Arriguccio, va di:
- ¡Ay, home meu! ¿Qué es lo que séntigo? ¿Per qué me fas tindre per roína cuan no u soc, y a tú per home roín y cruel, cuan no u eres? ¿Cuán has estat esta nit a casa, no ya en mí? ¿Cuán me has pegat? Per lo que a mí respecte, no men enrecordo. Arriguccio va escomensá a di:
- ¿Cóm, roína dona, no mon vam aná al llit juns? ¿No hay tornat después de habé estat encorrén al teu amán? ¿No te hay futut toba y te hay tallat les trenes? La dona va contestá:
- An esta casa no te vas arrimá anit, pero dixem aixó, que no puc doná datre testimoni que les meues paraules verdaderes, y anem a lo que dius que me vas pegá y tallá lo pel. A mí no me has pegat may, y los que esteu aquí, y tú tamé, fixéuton en mí, si a cap tros del cos ting alguna siñal de palissa; ni te aconsellaría que fores tan atrevit de ficám la ma damún, que, per la creu de Cristo te fotría un bon bufeteo. Y si me vas tallá lo pel, yo no u hay notat ni u hay vist, pero potsé u vas fé sense que men donara cuenta; díxam vore si los ting tallats o no. Y traénse lo vel del cap, los va amostrá que los teníe ben sansés, ajuntats en dos trenes; veén aixó y sentínu los germáns y la mare, van escomensá a díli a Arriguccio: - ¿Qué dius, Arriguccio? Aixó no concare en lo que mos has vingut a di que habíes fet; y no sabem cóm pots probá lo que quede per sabé.
Arriguccio estabe com si ensomiare, y volíe parlá; pero veén que lo que creíe que podíe probá no ere aixina, no se atrevíe a di res.
La dona, adressánse a sons germáns, los va di:
- Germáns meus, vech que ha estat buscán que yo faiga lo que no haguera fet may, aixó es, contátos les seues miseries y la seua maldat; y u faré. Crec firmemen que lo que tos ha contat li ha passat, escoltéu cóm. Este home de pro, o prohome, al que per al meu mal me vau entregá per dona, que se diu viachán y que vol sé respetat y que hauríe de tíndre mes templansa que un mossen y mes honestidat que una donsella, poques són les nits que no ronde y se engatine per les tabernes, y se va entenén ara en una ramera, ara en un atra putarranca; y a mí me se fa hasta mijanit y a vegades hasta la matinada esperánlo cusín, com me hau trobat. Estic segura de que esta nit, anán ben calén, sen ha anat en alguna pelandusca y an ella, al despertás, li ha trobat un cordell lligat al peu y después ha fet totes estes gallardíes que diu, y va torná aon ella, li va pegá y li va tallá lo pel; y no habénse serenat encara, se ha cregut, y estic segura de que su creu encara, que estes coses me les habíe fet a mí; y si ton fixéu be en la seua cara, encara va mich torrat. Tot aixó que ha dit de mí no vull que lay tingáu en cuenta, ya que són coses de un borracho, y com yo lo perdono lo perdonaréu vatros tamé. Sa mare, sentín estes paraules, va escomensá a abalotás y a di: - Per la crez del Siñó, filla meua, aixó no u faré, se hauríe de penjá an este gos, gat y desconsiderat, que no es digne de tíndre a una bona mossa com eres tú. ¡Ni encara que te haguere arreplegat del fang! ¡Que lo partixgue un rellámpec! No tens que aguantá les podrides paraules de un comersianot ple de merda de burro que ve del campo, dels que ixen de les solls vestits de pardillo en les calses de campana y en la ploma al cul, y en cuan tenen tres perres volen a les filles dels gentilhomens y de les bones dames per dones, y porten armes y diuen: «Soc de los tals» y «Los de casa meua van fé aixó y alló». Be voldría que los meus fills hagueren seguit lo meu consell, que tan honorablemen te podíen habé colocat a casa de los condes Guido per un corrusco de pa; y en cambi van volé donát an esta valiosa joyeta que, sén tú la milló mossa de Florencia y la mes honesta, no se ha avergoñit de di a mijanit que eres una puta, com si no te coneguerem; pero a fe que si me faigueren cas se li donaríe un escarmén que lo podriríe. - Y giránse cap als seus fills, los va di -: Fills meus, be tos día yo que aixó no podíe sé. ¿Hau sentit cóm lo vostre cuñat trate a vostra germana, eixe viachantot de cuatre al cuart? Que, si yo fora vatros, habén dit lo que ha dit de ella y fen lo que fa, no estaría contenta ni satisfeta mentres no mel haguera tret de en mich; y si yo fora home en ves de dona no voldría que datre per mí u faiguere. ¡Siñó, fes que li peso, borracho asquerós pocavergoña!
Los joves, vistes y sentides estes coses, se van encará en Arriguccio y li van di les mes grans males paraules que may se li han dit a cap malvat, y encara li van espetá: - Esta te la perdonam perque encara vas gat, pero cuídaten de que en tota la teua vida de aquí abán no sentigám mes notíssies de estes, que si alguna mos arribe als oíts per sert que mo les pagarás per nesta y per aquella.
Y dit aixó, sen van aná.
Arriguccio, que se va quedá assompat, no sabén ell mateix si lo que habíe fet ere verdat o si u habíe ensomiat, sense di res va dixá a la seua dona en pas. Y ella, no sol en la seua inteligénsia se va escapá del perill inminén, sino que se va obrí camí per a fé en lo tems lo que li donáe la gana o les ganes, sense cap temó del home.
Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.
Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá: No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.
A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.
La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:
- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:
- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:
- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc. ¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.
Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.
Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.
Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:
«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:
- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!
Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.
Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:
- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen? Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan. La Siñora li va di:
- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu. Va di entonses Nicostrato:
- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat? A lo que Lidia va di:
- Potsé sí.
Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:
- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.
Va di entonses Nicostrato:
- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague. A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.
Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:
- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.
Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.
La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!
Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún. La Siñora, giránse cap al home, va di:
- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?
Va di entonses Pirro:
- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?
Nicostrato se extrañáe mol, y va di:
- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.
A lo que Pirro va contestá:
- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.
Va di la Siñora entonses:
- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.
Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.
Y ell va baixá; y li va di:
- ¿Pero qué dius que veus?
Va di Pirro:
- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats. - De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.
A lo que va di Pirro:
- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra. Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra. Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:
- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.
Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls. Y Pirro li díe:
- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué. Deu mos u dono a natros.
Si hagueren viscut
sempre al cortijo potsé les coses hagueren passat de un atra manera,
pero a Crespo, lo Guarda Majó, li agradáe adelantá a un a la Raya de lo de Abendújar per si les mosques y a Paco, lo Baixet, com qui
diu, li va tocá la china y no es que li incomodare per nell, que an
ell igual li donáe un puesto que un atre, pero sí per los sagals, a
vore, per la escola, que en la Charito, la chiqueta Menuda, ne teníen
prou y li díen la chiqueta Menuda a la Charito encara que, en
verdat, fore la chiqueta mes gran, y los chiquets, mare, ¿per qué
no parle la Charito?, ¿per qué no camine la Charito, mare?, ¿per
qué la Charito se embrute les bragues?, preguntaben a cada pas, y
ella, la Régula, o ell, o los dos a coro, pos perque es mol menudeta
la Charito, a vore, per contestá algo, ¿quína atra cosa podíen
díls?, pero Paco, lo Baixet, aspirabe a que los sagals se
ilustraren, adeprengueren, que lo Hachemita assegurabe a Cordovilla,
que los sagals podíen eixí de pobres en un polset de coneiximéns,
y inclús la propia Siñora Marquesa, volén erradicá lo
analfabetismo del cortijo, va fé vindre durán tres estius seguits a
dos señoritos de la siudat pera que, al acabá les faenas
cotidianes, los ajuntaren a tots al porche de la corralada, als
pastós, als gorrinés, als esbatussadós, als muleros, als gañáns
y als guardes, y allí, a la crúa llum del cresol, en les mosques
cagadores y les polilles voltán la llum, los enseñaren les lletres
y les seues mil misterioses combinassións, y los pastós, y los
gorrinés, y los esbatussadós y los gañáns y los muleros, cuan los
preguntaben, díen, la B en la A fa BA, y la C en la A fa ZA, y,
entonses, los señoritos de la siudat, lo siñoret Gabriel y lo
siñoret Lucas, los corregíen y los desvelaben les trampes, y los
díen, pos no, la C en la A, fa KA, y la C en la I fa CI y la C en la
E fa CE y la C en la O fa KO, y los gorrinés y los pastós, y los
muleros, y los gañáns y los guardes se díen entre ells
desconsertats, tamé tenen unes coses, pareix que als señoritos los
agrado fótremos lo pel, pero no se atrevíen a eixecá la veu, hasta
que una nit, Paco, lo Baixet, se va arreá dos copes al pap, se va
encará en lo siñoret alt, lo de les entrades, lo del seu grupo, y,
obrín los forats del seu nas chato (per aon, com díe lo siñoret
Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell), va
preguntá, siñoret Lucas, y ¿a cuento de qué eixos caprichos? y lo
siñoret Lucas va arrencá a riure en unes carcañades incontrolades,
y, al final, cuan se va calmá un poc, se va limpiá los ulls en lo
mocadó y va di, es la gramática, escolta, lo perqué pregúntalay
als académics, y no va aclarí res mes, pero, ben mirat, aixó no
ere mes que lo escomensamén, que una tarde va arribá la G y lo
siñoret Lucas los va di, la G en la A fa GA, pero la G en I fa Ji,
com la rissa, y Paco, lo Baixet, se va enfadá, que aixó ya estáe
de mes, collóns, que ells eren ignoráns pero no tontos y a cuento
de qué la E y la I habíen de portá sempre trate de favor y lo
siñoret Lucas, venga a riure, que se destornillabe lo home de la
rissa que li donáe, una rissa espasmódica y nerviosa, y, com de
costum, que ell ere un mindundi
y que eixes eren regles de la gramática y que ell res podíe fé
contra les regles de la gramática, pero que, en radera instánsia,
si se sentíen defraudats, escrigueren als académics, ya que ell se
limitabe a exposáls les coses tal com eren, sense cap espíritu
analític, pero a Paco, lo Baixet, estos despropósits li féen pedre
l´oremus y la seua indignassió va arribá al cormull cuan, una nit,
lo siñoret Lucas los va dibuixá en primor una H mayúscula a la
pizarra, y después de pegá fortes palmotades pera captá la seua
atensió y ficá silénsio, va advertí, mol cuidadet en esta lletra;
esta lletra es un cas únic, no té pressedéns, amics; esta lletra
es muda, y Paco, lo Baixet, va pensá pera nell, mira, com la
Charito, que la Charito, la chiqueta Menuda, may díe esta boca es
meua, que no parláe la Charito, que únicamen, de cuan en cuan,
emitíe un gemec llastimós que sorolláe la casa hasta los seus
solaméns, pero dabán de la manifestassió del siñoret Lucas,
Facundo, lo Gorriné, va crusá les seues mans com a manoples damún
del seu estómec abultat y va di, ¿qué vol dí aixó de que es
muda?, te fiques a mirá y tampoc les atres parlen si natros no les
prestam la veu, y lo siñoret Lucas, lo alt, lo de les entrades, que
no sone, vaiga, que es com si no estiguere, no pinte res, y Facundo,
lo Gorriné, sense alterá la seua postura de abat, ésta sí que es
bona, y ¿pera qué se fique entonses?, y lo siñoret Lucas, cuestió
de estética, va reconeixe, sol pera adorná les paraules, pera evitá
que la vocal que la seguix se quedo desamparada, pero aixó sí,
aquell que no asserte a colocála al seu puesto incurrirá en falta
de lesa gramática, y Paco, lo Baixet, fet un lío, cada vegada mes
confundit, pero, pel matí, ensilláe la yegua y a vigilá les fites,
que ere lo seu, encara que desde que lo siñoret Lucas va escomensá
en alló de les lletres se va transformá, que anáe com encantat lo
home, sense assertá a pensá en datra cosa, y en cuan se alluñaé
un galop del cortijo, descabalgabe, se assentáe a la sombra de un
alborsé y a cavilá, y cuan les idees se li embolicáen al cap unes
en atras com les sireres, recurríe a les pedretes, y los codolets
blangs eren la E y la I, y los grisos eren la A, la O y la U, y,
entonses, se liabe a fé combinassións pera vore cóm teníen que
soná les unes y les atres, pero no se aclaríe y a la nit, confiabe
les seues dudes a la Régula, a la márfega y, insensiblemen, de unes
coses passabe a unes atres y la Régula, para quieto, Paco, lo
Rogelio está desvelat, y si Paco, lo Baixet, insistíe, ella ae,
estáte cotet, ya no estam pera joguets, y, de repén, sonabe lo
desgarrat crit de la chiqueta Menuda y Paco se inutilisabe, pensán
que algún mal amagat debíe de tindre ell als baixos pera habé
engendrat una chiqueta inútil y muda com la hache, que menos mal que
la Nieves ere espabilada, que a la Nieves, les coses, ell se habíe
resistit a batejála en este nom tan blang, no li pegabe, vaiga, sén
ell tan moreno y moruno, y haguere preferit ficáli Herminia, com la
agüela o yaya, o consevol atre nom, pero lo estiu aquell fée un sol
que badáe les roques, y don Pedro, lo Périt, insistíe que les
temperatures ni de nit baixaben de 35 grados, y que vaya estiuet,
mare, que no sen enrecordabe de atre igual, que se fregíen hasta los
muixóns volán, y la Régula, de per sí fogosa, se queixáe, ¡ay
Virgen, quína calina mes gran!, y que no corre ni una bufadeta de
aire ni de día ni de nit, y después de abanicás un rato en un
paipai, movén sol la falange del dit gros dret, aplanat com una
espátula, afegíe, aixó es un cástic, Paco, y yo li demanaré a la
Virgen de las Nieves que acabo este cástic, pero la canícula no
sedíe y un domenge, sense dílay a dingú, se va arrimá al
Almendral, aon lo Mago, y a la tornada, li va di a Paco, Paco, lo
Mago me ha dit que si esta pancha es femella li fica Nieves, no sigue
que, per contrariá lo meu dessich, me ixque la cría en un antojo, y
Paco sen va enrecordá de la chiqueta Menuda y va está de acuerdo,
pos bueno, que sigue Nieves, pero la Nieves, que desde mocosa
llimpiabe la porquería de la impedida y li rentáe les bragues, no
va arribá a aná a la escola del Patronato perque per aquell
entonses anaben ya a la Raya de lo de Abendújar y Paco, lo Baixet,
cada matí, antes de ensillá, li enseñabe a la mosseta cóm se
ajuntáen la B en la A y la C en la A y la C en la I, y la sagala,
que ere mol espabilada, aixina que va arribá la Z y li va di, la Z
en la I fa CI, va contestá sense pensásu, eixa lletra sobre, pare,
pera naixó está la C, y Paco, lo Baixet, sen enríe y procurabe
unflá la rissa, solemnisála, imitán les carcañades del siñoret
Lucas, aixó cóntalsu als académics, y, per les nits, unflat de
satisfacsió, li díe a la Régula, esta sagala veu creixe la herba,
y la Régula, que ya per entonses se habíe ficat tan pechugona com
les pechúa de Beseit, comentabe, a vore, trau lo talento seu y lo de
l´atra, y Paco, ¿quína atra?, y la Régula, sense pedre la seua
flema habitual, ae, la chiqueta Menuda, ¿en qué estás pensán,
Paco?, y Paco, lo teu talento trau, y escomensáe a magrejála, y
ella, ae, cotet, Paco, los talentos no están ahí, y Paco, lo
Baixet, tórnay, engolosinat, hasta que, de repén, lo bram de la
chiqueta Menuda rasgabe lo silénsio de la nit y Paco se quedabe
parat com un estaquirot, desarmat, y finalmen, díe, Deu te guardo,
Régula, y que descansos, y, en los añs, se anáe acostumbrán a la
Raya de lo de Abendújar, y a la barraca blanca en la parra de
moscatell, y al cobertís, y al pou, y al tremendo roble fénli
sombra, y als roquissals escampats dels primés ramals de la montaña,
y al riuet de aigüas tibies en les tortugues a les vores, pero un
matí de octubre, Paco, lo Baixet, va eixí a la porta, com tots los
matíns, y només ixí, ve eixecá lo cap, va obrí be los nassos y
va di, se arrime un caball, y la Régula, al seu costat, se va fé
visera als ulls en la ma dreta y va mirá llun, ae, no se veu a
dingú, Paco, pero Paco, lo Baixet, continuabe ensumán, com un
sabuesso, lo Crespo es, si no me equivoco, va afegí, perque Paco, lo
Baixet, segóns díe lo siñoret Iván, teníe lo nas mes fi que un
pointer, que ventáe de llarg, y en efecte, no habíe passat ni un
cuart de hora, cuan se va presentá a la Raya, Crespo, lo Guarda
Majó, Paco, lía lo petate que ten entornes al cortijo, li va di
sense mes preámbuls, y Paco, ¿y aixó?, que Crespo, don Pedro, lo
Périt, u ha manat, a michdía baixará lo Lucio, tú ya has cumplit,
y, en la fresca, Paco y la Régula van amontoná les seues coses al
carromato y van empendre la tornada y a dal de tot, acomodats entre
los madalaps de borra de llana, anáen los sagals y, a detrás, la
Régula en la chiqueta Menuda, que no paráe de cridá y torsíe lo
cap, ara cap a un costat, ara cap al atre, y les seues flaques
cametes impedides assomaben daball de la bata, y Paco, lo Baixet,
montat a la seua yegua, los donabe escolta, velán en orgull la
retaguardia, y li díe a la Régula eixecán mol la veu pera dominá
lo tantarantán de les rodes a les roderes, entre crits y brams de la
chiqueta Menuda, ara la Nieves mos entrará al colegio y Deu sap aón
pot arribá en lo espabilada que es, y la Régula, ae, ya vorem, y,
desde la seua atalaya, afegíe Paco, lo Baixet, los sagals ya tenen
edat de traballá, sirán una ajuda pera la casa, y la Régula, ae,
ya vorem, y continuabe Paco, lo Baixet, exaltat en lo traqueteo y la
novedat, igual la casa nova té una alcoba mes y podrem torná a sé
jóvens, y la Régula suspirabe, acunabe a la chiqueta Menuda y li
esbarráe los mosquits a manotades, mentres, per damún de los negres
carrascals, se enseníen una a una les estrelles y la Régula mirabe
cap amún, tornabe a suspirá y díe, ae, pera torná a sé jóvens
tindríe que callá ésta, y en cuan van arribá al cortijo, Crespo,
lo Guarda Majó, los aguardabe al peu de la vella casa, la mateixa
que habíen abandonat sing añs atrás, en lo pedís jun a la porta
tot lo llarg de la fachada, y les dixades eres de geranios y, al
mich, l´oró de sombra calenta, y Paco u va mirá tot apenat y va
moure lo cap com negán y después va baixá los ulls, ¡qué li ham
de fé! va di resignadamen, y, poc mes allá, donán ordens, anabe
don Pedro, lo Périt, y bona nit, don Pedro, aquí tornam a está
pera lo que vosté mano, bona nit mos dono Deu, Paco, ¿sense novedat
a la Raya? y Paco, sense novedat, don Pedro, y conforme
descarregaben, don Pedro los anabe seguín del carro a la porta y de
la porta al carro, dic, Régula, que tú haurás de atendre la tanca,
com abáns, y apartála en cuan séntigues lo coche, que ya saps que
ni la Siñora, ni lo siñoret Iván avisen y no los agrade esperá, y
la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estam, y don Pedro,
de matinet soltarás los pavos y rascarás la gallinassa, que sinó
no ña Deu que aguanto en esta pudina, cóm put, y ya saps que la
Siñora es bona pero li agráen les coses al seu puesto, y la Régula,
ae, a maná, don Pedro, pera naixó estem, y don Pedro, lo Périt, va
continuá donánli instrucsións, y no parabe de donáli instrucsións
y, al acabá, va torse lo cap, se va mossegá la galta esquerra y se
va quedá com atascat, com si se dixare algo importán, y la Régula
sumisamen, ¿alguna cosa mes, don
Pedro? y don Pedro, lo Périt, se mossegáe nerviosamen la galta y
giráe los ulls cap a la Nieves pero no díe res y al final, cuan
pareixíe que anáe a marchá sense despegá los labios, se va girá
cap a la Régula, aixó es cosa apart, Régula, en realidat éstes
son coses pera tratá entre dones, pero... y la paussa se va fé mes
llarga, hasta que la Régula, sumisamen, vosté dirá, don Pedro, y
don Pedro, me referixco a la chiqueta, Régula, que la chiqueta be
podríe pegáli un ma a casa a la meua siñora, que, ben mirat, ella
se acobarde pera les coses del hogar, va sonriure ágramen, y la
chiqueta ya está creixcuda, que ña que vore cóm s´ha ficat la
chiqueta ésta en poc tems, y, segóns parlabe don Pedro, lo Périt,
Paco, lo Baixet, se anáe desunflán com un globo, com la seua
virilidat cuan cridabe per la nit la chiqueta Menuda, y va mirá cap
a la Régula, y la Régula va mirá cap a Paco, lo Baixet, y al
remat, Paco, lo Baixet, va obrí los nassos, va pujá los muscles, y
va di, lo que vosté mano, don Pedro, pera naixó estam, y, de repén,
sense vindre a cuento, a don Pedro, lo Périt, se li van dilatá les
nines y va escomensá a desbarrá, com si vullguere amagás daball
del alud de les seues propies paraules, que no parabe, que, ara tots
volen sé señoritos, Paco, ya u saps, que ya no es com abáns, que
avui dingú vol embrutás les mans, y uns a la capital y datres al
extranjé, aon sigue, lo cas es no pará, la moda, ya veus tú, que
se pensen que en aixó han resolt lo problema, imagínat que después
resulte que, a lo milló, pasarán fam y se morirán de aburrimén,
veus a sabé, que atra cosa, no, pero a la chiqueta a casa, no li ha
de faltá res, no es perque yo u diga... la Régula y Paco, lo
Baixet, assentíen en lo cap, y intercambiaben furtives mirades
cómplices, pero don Pedro, lo Périt, no reparabe en alló, que
estabe mol exitat don Pedro, lo Périt, y sén que estáu conformes,
demá de matí esperam a la chiqueta a casa, y pera que no la trobéu
a faltá y ella no se ómpligue, que ya sabem tots cóm se les gasten
los sagals ara, per les nits pot dormí aquí, y después de moltes
brassillades y aspavéns, don Pedro va colá y la Régula y Paco, lo
Baixet, van escomensá a instalás en silénsio, y después van sopá
y, al acabá la sena, se van assentá a la vora del foc, y, en eixe
momén, va entrá Facundo, lo Gorriné, tamé tens corache, Paco, a
la Casa de dal no te pare ni Deu, que ya coneixes a doña Purita, que
pareix que la punchon en agulles de cap, lo histérica, que ni ell la
aguante, va di, pero, com ni la Régula ni Paco, lo Baixet, van
replicá, Facundo va afegí, no la coneixes, Paco, si no me creus
pregúntali a la Pepa, que va está allí, pero la Régula y Paco
continuaben muts com la h, y, en vista de assó, Facundo, lo Gorriné,
va pegá mija volta y sen va aná, y de matí, la Nieves se va
presentá puntualmen a la Casa de dal y al atre día lo mateix, hasta
que aixó se va fé una costum y van escomensá a passá
insensiblemen los díes, y, aixina que va arribá mach, se va
presentá un día lo Carlos Alberto, lo fill mes gran del siñoret
Iván, a fé la Comunió a la capelleta del cortijo y dos díes
después, después de mols preparatius, la Siñora Marquesa en lo
Obispo en la berlina gran, y la Régula, aixina que va obrí la
tanca, se va quedá pasmada dabán de la púrpura, sense sabé qué
fé, a vorem, que, en prinsipi, en ple desconsert, va pegá dos
cabotades, va fé una genuflexió y se va santiguá, pero la Siñora
Marquesa li va apuntá desde la seua altura inabordable, l´anell,
Régula, l´anell, y entonses, la Régula se va minjá a besos lo
anell pastoral, mentres lo Obispo sonreíe y apartabe la ma
discretamen, y va atravesá les eretes plenes de flos y va entrá a
la Casa Gran, entre les reverénsies dels gorrinés y los gañáns y,
al día siguién, se va selebrá la festa per tot lo alt, y, después
de la seremónia religiosa a la capelleta, lo personal se va ajuntá
a la corralada, a minjá chocolate en migues y ¡viva lo siñoret
Carlos Alberto! ¡viva la Siñora!
cridáen, pero la Nieves no va pugué estáy perque estáe servín
als invitats a la Casa Gran, y u fée en gran propiedat, que retirabe
los plats bruts en la ma zurda y los renovabe en la dreta, y a la
hora de oferí les fons se reclinabe o belcáe una miqueta per damún
del muscle esquerro del comensal, lo antebrás dret a la esquena,
sonrién, tot en tal garbo y discressió que la Siñora sen va fixá
en ella y li va preguntá a don Pedro, lo Périt, de aón habíe tret
aquella alhaja, y don Pedro, lo Périt, sorprés, la de Paco, lo
Baixet, es, lo guarda, lo secretari de Iván, lo que va está hasta
fa uns mesos a la Raya de lo de Abendújar la menuda, que se ha fet
polla de repén, y la Siñora, ¿la de Régula? y don Pedro, lo
Périt, exactamen, la de la Régula, Purita la va desburrá en cuatre
semanes, la chiqueta es espabilada, y la Siñora no apartáe l´ull
de la Nieves, observabe cada un dels seus moviméns, y, en una de
éstes, li va di a la seua filla, Miriam, ¿ten has fixat en eixa
mosseta? ¡quína planta, quíns modals!, pulínla un poc faría una
bona primera donsella, y la siñoreta Miriam mirabe a la Nieves
disimulán, verdaderamen, la chica no está mal, va di, si acás,
pera lo meu gust, una mica mes de aquí, y se señalabe la pitralera,
pero la Nieves, sofocada, consentrada en la faena, se sentíe
transfigurada per la presénsia del chiquet, lo Carlos Alberto, tan
rubio, tan majo, en lo seu traje blang de marinero, y lo seu rosari
blang y lo seu misalet blang, de manera que, al servíli, li sonreíe
extasiada, com si li sonriguere a un arcángel, y a la nit, en cuan
va arribá a casa, encara que se trobabe tronsada y baldada per lo
ajetreo del día, li va di a Paco, lo Baixet, pare, yo vull fé la
Comunió, pero tan imperativamen, que Paco, lo Baixet, va fótre un
bot, ¿qué dius? y ella, tossuda, que vull fé la Comunió, pare, y
Paco, lo Baixet, se va portá les dos mans a la gorra com si
pretenguere aguantás lo cap, ñaurá que parlá en don Pedro,
chiqueta, y don Pedro, lo Périt, al sentí de boca de Paco, lo
Baixet, la pretensió de la chica, va petá a riure, va ajuntá les
palmes y lo va mirá fixamen als ulls, ¿en
quína basse, Paco?, a vorem, parla, ¿quína basse té la chiqueta
pera fé la Comunió?; la Comunió no es un capricho, Paco, es un
assunto massa serio com pera péndreu a broma, y Paco, lo Baixet, se
va belcá, si vosté u diu, pero la Nieves se mostrabe caborsuda, no
se resignabe, y en vista de la actitut passiva de don Pedro, lo
Périt, va apelá a doña Purita, siñoreta, hay cumplit catorse añs
y séntigo per aquí dins com unes ansies, y, de primeres, doña
Purita, la va observá en assombro, y, después, va obrí una boca
mol roija, mol retallada,¡quínes ocurrénsies,
chiqueta! ¿no sirá un mosso lo que tú nessessites?, y va soltá
una rissotada y va repetí, ¡quínes ocurrénsies! y, desde
entonses, lo dessich de la Nieves se va pendre a la Casa de dal y la
Casa Gran com un despropósit, y se fée aná com un recurs, y cada
vegada que arribáen invitats del siñoret Iván y la conversa, per
pitos o per flautes, se apagáe o se estiráe massa, doña Purita
señalabe a la Nieves en lo seu dit índice, rosadet, llimpio com una
patena, y exclamabe, pos ahí tenen a la chiqueta, ara li ha pegat
per fé la Comunió, y, al voltán de la gran taula, una exclamassió
de assombro y mirades divertides y un murmullo constán, com un
revol, y al racó, una rissa sofocada, y, tan pronte com ixíe la
chiqueta, lo siñoret Iván, la culpa de tot la té este dichós
Concilio, y algún invitat paráe de minjá y lo mirabe fíxamen, com
interrogánlo, y, entonses, lo siñoret Iván considerabe que teníe
que explicá les idees de esta gen, se obstinen en que se les trato
com a persones y aixó no pot sé, vatros u estáu veén, pero la
culpa no la tenen ells, la culpa la té eixe dichós Concilio que los
malmet, y en estos casos, y en atres pareguts, doña Purita ajuntáe
los seus ulls negres de rímel, se giráe cap al siñoret Iván y li
rosabe en la punta del seu nas respingón lo lóbulo de la orella, y
lo siñoret Iván se inclinabe damún della y se assomabe
descaradamen al hermós abismo del seu escote y afegíe per di algo,
pera justificá de alguna manera la seua actitut, ¿qué opines tú,
Pura, tú los coneixes? pero don Pedro, lo Périt, casi enfrente, los
observabe sense clucá los ulls, se mossegáe la fina galta, se
descomponíe y, una vegada que se retiraben los invitats, y doña
Purita y ell se trobáen a soles a la Casa de dal, perdíe lo
control, te fiques lo sostén que abulte y te obris l´escote sol
cuan ve ell, pera provocál, ¿o es que creus que me chupo lo dit?
renegáe, y, cada vegada que tornáen de la siudat, del sine o del
teatro, la mateixa copla, antes de baixá del coche ya se sentíen
les seues veus, ¡rabosa, mes que rabosa! pero doña Purita,
canturrejabe sense féli cas, se apeabe del coche y se ficáe a fé
momos y passos de ball a la escalinata, contonejánse, y díe mirán
los seus peuets, si Deu me ha donat estes grássies, no soc yo dingú
pera avergoñím de elles, y don Pedro, lo Périt, la perseguíe, les
galtes colorades, blangs los pabellóns de les orelles, no se trate
de lo que tens, sino de lo que enseñes, que eres tú mes espectácul
que lo espectácul mateix, y venga, y fóli, y ella, doña Purita,
may perdíe la compostura, entrabe al gran ressibidó, les mans a la
sintura, balanseján exageradamen les caderes, sense pará de cantá
y ell, entonses, tancáe de una portada, se arrimabe a la panoplia
plena de armes y agarrabe la surriaca, ¡te vach a enseñá modals a
tú! bramáe, y ella, se plantáe dabán dell, paráe de cantá y lo
mirabe als ulls firme, desafián, yo sé que no te atrevirás,
gallina, pero si algún día me tocares en eixa surriaga, ya pots
aventám un galgo, díe, y tornabe a contonejás después de giráli
la esquena y se encaminabe cap a les habitassións y ell, detrás,
cridabe y tornabe a quirdá, fen brassillades, pero mes que crits
eren los seus udols entretallats, y, en lo momén mes agut de la
crissis, se li esbadocáe la veu, aviáe la surriaca damún de un
moble, y arrencáe a plorá y, entre singlot y singlot, gañoláe,
chales fénme patí, Purita, si fach lo que fach es per lo que te
vull, pero doña Purita tornabe als seus momos y contoneos, ya tenim
esseneta, díe, y, pera distráures, se encarabe en la gran lluna del
armari y se contemplabe en diverses postures, movén lo cap,
despelussánse lo pel y sonriénse cada vegada en mes generosidat
hasta forsá les comisures dels labios, mentres don Pedro, lo Périt,
se desplomabe de morros damún de la bánua del llit, amagabe la cara
entre les mans y se arrencabe a pllorá com una criatura y la Nieves,
que mes o menos habíe sigut testigo de la essena, arreplegáe les
seues coses y tornáe a casa chino chano, y si per casualidat, trobáe
despert a Paco, lo Baixet, li díe, bona la han armada esta nit,
pare, la ha ficat de rabosa per amún, ¿don Pedro? apuntabe,
incrédul, Paco, lo Baixet, don Pedro, díe la Nieves, y Paco, lo
Baixet, se ficáe les dos mans al cap, com pera aguantássel, com si
se ni haguere de aná volán, clucáe los ulls y díe templán la
veu, chiqueta, a tú estos pleitos de la Casa de dal, ni te van ni te
venen, tú allí, sentí, vore y callá, pero al día siguién de una
de estes trifulques, se va selebrá al cortijo la batuda dels Sans,
la mes sonada, y don Pedro, lo Périt, que ere un tiradó discret, no
assertabe una perdiu ni a la punta del nas, y lo siñoret Iván, a la
pantalla de la vora, que acababe de tombá cuatre muixóns de la
mateixa barra, dos per debán y dos per detrás, comentabe
sardónicamen en Paco, lo Baixet, si no u vech, no mu crec, ¿cuán
acabará de adependre este marica? li están entrán y no talle
ploma, ¿ten dones cuenta, Paco? y Paco, lo Baixet, cóm no men hay
de doná cuenta, siñoret Iván, u veu hasta lo cèlio de Tortosa, y
lo siñoret Iván, may va sé un gran matadó, pero erre massa pera
sé normal, algo li passe an este soquet, y Paco, lo Baixet, aixó
no, assó de la cassera es una lotería, avui be y demá mal, ya se
sap, y lo siñoret Iván agarráe una y atra vegada los puns, en
sorprendén velosidat de reflejos, y entre pim-pam y pam-pim,
comentabe en la boca torta, pegada a la culata de la escopeta, una
lotto hasta sert pun, Paco, no mos engañem, que los muixóns que li
están entrán an eixe marica los baixe un en la gorra, y, per la
tarde, al minjá de la Casa Gran, doña Purita va torná a presentás
en lo sostén de abultá, y la generosa balconada y venga a féli
arrumacos al siñoret Iván, sonrisseta va, cluquet va, mentres don
Pedro, lo Périt, se enseníe al racó de la taula sense sabé qué
fé, y se mossegáe les fines galtes per dins, y, tan tremoláe, que
ni assertabe a manejá los cuberts y cuan ella, doña Purita, va
recliná lo cap damún del muscle del siñoret Iván y li va fé una
carantoña y los dos van escomensá a amartelás, don Pedro, lo
Périt, lo home, se va mich incorporá, va eixecá lo bras, va apuntá
en lo dit índice y va bramá tratán de captá la atensió de tots,
¡pos ahí tenen a la chiqueta que ara li ha donat per fé la
Comunió! y a la Nieves, que retirabe lo servissi en eixe momén, se
li va girá l´estómec y li va pujá lo sofoco, pero va sonriure com
va pugué, encara que don Pedro, lo Périt, continuabe señalánla
implacable en lo seu dit acusadó y cridán com un lloco, fora de sí,
mentres los demés sen enríen, ¡que no te se pujo lo pavo,
chiqueta, no vaigues a fé cacharros!, hasta que la siñoreta Miriam
se va compadí de ella, y va tersiá y ¿quín mal faríe en assó? y
don Pedro, lo Périt, mes aplacat, va baixá lo cap y va di en veu
baixeta, movén apenes un costat del bigot, per favó, Miriam, esta
pobre no sap res de res y en cuan al seu pare no té mes alcáns que
un gorrino, ¿quína classe de Comunió pot fé? y la siñoreta
Miriam va estirá lo coll, va alsá lo cap y va di com sorprenguda, y
entre tanta gen, ¿es possible que no ñague dingú capás de
preparála? y mirabe fíxamen a doña Purita, al atre costat de la
taula, pero va sé don Pedro, lo Périt, lo que se va quedá tallat
y, a la nit, ya a la Casa de dal, li va di, com de passada, a la
Nieves, no te haurás enfadat en mí per lo de esta tarde, ¿verdat,
chiqueta? no va sé mes que una broma, pero no pensabe en lo que díe,
perque li parláe a la Nieves, pero sen anáe dret cap a doña Purita
y, al arribá a la seua altura, se li van fé minuts los ulls, se li
van estirá les galtes, li va ficá les mans tremoloses als frágils
muscles despullats y li va di, ¿se pot sabé qué te proposes? pero
doña Purita se li va separá en un movimén desdeñós, va pegá
mija volta y va escomensá en los seus momos y les seues cansonetes y
don Pedro, lo Périt, fora de sí, va agarrá una vegada mes la
surriaca de la panoplia de les armes y la va acassá, ¡aixó sí que
no te u perdono, tros de rabosot!, va cridá, y la seua furia ere
tanta que se li van enganchá les paraules al garganchó, pero als
pocs minuts de entrá a la alcoba, la Nieves, com de costum, lo va
escoltá derrumbás al llit y gemegá sofocadamen contra lo cuixí.
(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.
Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.
El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).
A LA
SOBERANA EMPERATRIU
DE CEL, Y TERRA
NOSTRA SENYORA
DELS
DESAMPARATS,
VENERADA
en sa Lealissima Ciutat de
Valencia, de la qui es
Patrona.
Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia,
e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per
eternitat de eternitats en la Gloria.
Amen.
Postrat a vostres Divines Plantes
vostron mes indigne Esclau
Carlos Ròs.
PROLECH.
Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots
los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie.
Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa
practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo,
jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma
Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als
Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui.
Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui
a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y
circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos.
Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment?
Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria.
Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale.
De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa.
SONETO.
Tan gustosa quedì, y tan agradada
de lligir ton Tratat de Orthographìa,
que no puch explicar tanta alegrìa
com tinguì, perque fonch mòlt sublimada.
Bè pot esta Ciutat, y Patria amada
estimar los desvels de ta Thalia,
puix per cert que ta ploma mereixìa
per Obres tan selectes ser premiada.
Posses punt a la boca la malicia,
no mocègue tes Obres, ques pecat,
puix mereixes (o Carlos) de justicia
ser de tota Valencia ben lloat;
perque en este Tratat ques de Refranys,
dònes llum de sa Lengua, y desenganys.
Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco.
OCTAVA RIMA.
Este erudit Tratat, ques de Refranys,
ab gran delectaciò mia he lligit,
y he trobat pera els vicis desenganys,
que seràn a tot hom de mòlt profit;
jà pera dies, mesos, sigles y anys,
tindràs este llibrèt ben admitit,
y sil Zoylo el mocèga tin paciencia,
que la embetja ho farà, mes no la sciencia.
DECIMA.
Bè poden los Valencians
(del Plebeu al Cavaller)
admetrel ab tot plaer,
perques pera gichs, y grans:
quen arribant a ses mans,
si en carinyo, y de tot cor
lligen aquest gran tesor,
advertiràn ben cabal,
en cada reglò un panal,
y en cada lletra una flor.
PREFACIÓ.
1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y
Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y
Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon
coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat.
2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra
extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela.
3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al
escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure.
4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos
grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure.
5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla.
o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en
vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi.
7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa
de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià.
Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò.
8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa,
que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este
SONETO.
Una fabrica la de este Soneto
es en tanta manera de costosa,
de ardua, critica, y dificultosa,
nunca escrita, ni oida de Epiteto:
Esta idea contraria de assueto,
a la vista dificil, y costosa,
al numen serà facil, no penosa,
si entra en practica ella de Alphabeto.
No sabrè yo si vá la encadenada
de la regla, en rigor a la ceñida,
ni si està alguna phrase mal formada,
ni si apunta la Musa desmedida;
sè en aqueste Soneto ha de passar
quanta falta es possible de encontrar.
9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)
10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors,
que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor.
11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma,
de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari.
12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch,
quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina.
13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en
menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes
com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu.
14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut).
Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques.
15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell
Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale.
En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages.
Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver)
Viu lo llit, y em prenguè la son.
Vist un bastò, y pareixerà un varò.
Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques?
Què faràn los altres?
Vetjesme asi bè passar,
que alla nom vorás penar.
PRACTICA
DE LA LENGUA
VALENCIANA.
Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.
(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)
Abrazar, dar abrazo.
abrasar, quemar.
avanç, de avance.
avans, antes.
Barò, Título (barón).
varò, hombre (varón).
ball, bayle, y el albañal.
vall, valle.
Bas, linage. (linaje; apellido)
vas, la sepulcura, y verbo.
baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes)
basa, columna, o fundamento. (basamento, base)
Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía).
basques, fatigas, desasosiegos, &c.
Vazques, linaje.
bè, bien.
vè, de venir (viene).
bèll, bello, hermofso.
vèll, viejo.
bella, hermosa, bella.
vella, vieja.
bellèa, belleza.
vellèa, vejez.
bèns, haberes, bienes.
vèns, de venir (vienes).
vènç, de vencer (vence).
bèu, de beber (bebe).
vèu, de ver, y la voz.
bès, beso.
vès, vete (vé imperativo).
bèus, de beber (bebes).
vèus, de ver (ves), y las voces.
bèure, de beber.
vèure, de ver.
Bèda, el Venerable.
vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)
baya, color.
vaya, matraca.
bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)
vull, de querer.
bulla, la bulla. (suele ser una bula papal)
vulla, de querer.
boltes, de boltear (voltear).
voltes, veces.
bol, de bolar (vol : vuelo).
vol, de querer. (quiere)
boç, el bozo. (bozal)
vos, vosotros.
bocì, bocado de comer.
vocì, de vomitar.
bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda).
vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo.
braç, el braço (brazo).
Bras, nombre.
braça, brazada.
brasa, ascua (brasa para asar).
botar, dar bote.
votar, dar voto, parecer, o jurar.
caça, de animales (caza).
casa, de morada.
caçar, animales (cazar).
Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio.
cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.
cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)
cab, por el cabo, y por caber.
Calbo, linaje.
calvo, el calvo de cabellos.
cessiò, de ceder (cesión).
Sessiò, asiento en Concilio.
cegar, de la vista.
segar, con la hoz.
ceba, cebolla.
Seva, linaje.
seba, porrazo, golpe, &c.
centelles, por las centellas.
Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas)
çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)
taça, para beber (taza).
tassa, tasación.
temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge)
tems, de temor (temes).
En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment.