Mostrando las entradas para la consulta escoltá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta escoltá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 17 de febrero de 2024

Lexique roman; Esperit - Sospirar


Esperit, Sperit, s. m., lat. spiritus, esprit, âme.

Adoncx s' en vai mos esperitz 

Tot dreitamen, dona, ves vos.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Alors, dame, mon esprit s'en va tout droit vers vous.

De totz selhs qu' en terra

An bos esperitz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

De tous ceux qui, sur la terre, ont bons esprits. 

En esperit de Dieu... 

Comptet com follet marrit 

Emportavan son esperit.

V. de S. Honorat.

En esprit de Dieu...

Conta comment les méchants follets emportaient son âme.

Es esperitz e es tan sotils causa que no si pot veyre.

Liv. de Sydrac, fol. 91.

Est esprit et est chose si subtile qu'il ne se peut voir.

- Ce qui produit le mouvement et la sensibilité dans les êtres animés. Algus esperitz per movement dels quals los sens et las virtutz sensitivas si reglo... Lavetz es dit pels phizicias esperit vital.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Aucuns esprits par le mouvement desquels les sens et les vertus sensitives se règlent... Quelquefois il est dit par les médecins esprit vital.

- Troisième personne de la Trinité. 

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10. 

Le second péché contre le Saint-Esprit.

Els VII dos de Sant Esperit.

Brev. d'amor, fol. 5. 

Les sept dons du Saint-Esprit. 

Enamps li dis: Non temer, Maria, 

Car lo Sant Esperit es en ta companhia.

La nobla Leyczon. 

Ensuite il lui dit: Ne crains pas, Marie, car le Saint-Esprit est en ta compagnie.

- Esprits bons ou mauvais, anges ou démons.

An poder de comandar als malignes esperitz. 

Liv. de Sydrac, fol. 9. 

Ont pouvoir de commander aux malins esprits.

Loc. fig. En l' esperit de suavetat. 

L' esperit de servitut.

Trad. de Bède, fol. 64 et 30. 

En l'esprit de douceur. 

L' esprit de servitude.

Loc. adv. Esser raubitz en esperit ayssi co fo S. Paul. 

Adorar en esperit et en veritat.

V. et Vert., fol. 55 et 88. 

Être ravi en esprit ainsi que fut saint Paul. 

Adorer en esprit et en vérité. 

ANC. FR. Jeo parlowe et défailleit mis esperiz... 

Et enscerchowe mon espirit.

Anc. trad. des Ps., Ms. n° I, ps. 76. 

L' avénement du Saint-Esperit. Joinville, p. 99.

A tant l' esperit rendit.

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 121. 

Dur d'esperit, desnué d'espérance.

Clément Marot, t. II, p. 12.

CAT. Esperit. ESP. (chap.) Espíritu. PORT. Espirito. IT. Spirito.

2. Espirital, Esperital, Espiritaus, adj., lat. spiritualis, spirituel, immatériel. 

Quar la nostra anima es un miralh esperital.

Eluc. de las propr., fol. 13. 

Car notre âme est un miroir spirituel.

- Qui a de l'esprit, qui montre de l'esprit.

Aissel jorn mi sembla Nadaus

Qu'ab sos bels huels espiritaus 

M' esgarda.

B. de Ventadour: Chantars no. 

Ce jour où elle me regarde avec ses beaux yeux spirituels, me semble Noël.

- Soufflant, aspirant.

Coforta la virtut espirital o espirativa.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Conforte la faculté soufflante ou expirative.

- En matière de dévotion.

Ja soi ieu tos parens carnals 

E tos parens espiritals.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Déjà je suis ton parent charnel et ton parent spirituel.

On conquerrem la vida 'spirital.

(chap. Aon conquistarem la vida espiritual.)

P. Vidal: Anc no mori.

Où nous conquerrons la vie spirituelle.

La fraternitat esperital. V. et Vert., fol. 57.

La fraternité spirituelle. 

Subst. Senher del temporal e del esperital.

(chap. Siñó del temporal y del espiritual.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 206. 

Seigneur du temporel et du spirituel.

- L'une des trois personnes de la Trinité.

Lo Pair' e 'l Filh e 'l Sant Espirital.

(chap. Lo Pare y lo Fill y lo Espíritu San.)

B. de Venzenac: Lo Pair' e 'l Filh. 

Le Père et le Fils et le Saint-Esprit.

- Spiritueux, liqueur spiritueuse.

Per vielhas m' esjau

Que m dan un espiritau

E capos.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert.

Je me réjouis par les vieilles qui me donnent un spiritueux et des chapons.

ANC. FR. Par Dieu le père esperital.

Roman du Renart, t. II, p. 358.

Çou samble angles espirital.

Roman du comte de Poitiers, v. 104.

CAT. ESP. PORT. Espiritual. IT. Spirituale.

3. Espiritalment, adv., spirituellement. 

Se aucis espiritalmens coma desesperat.

V. et Vert., fol. 13.

Se tue spirituellement comme désespéré.

Viu espiritalment.

Trad. de Bède, fol. 80. 

Vit spirituellement.

CAT. Espiritualment. ESP. PORT. Espiritualmente. IT. Spiritosamente.

(chap. Espiritualmen.)

4. Espertar, v., réveiller.

Per lo somi si pres Karles ad espertar.

Roman de Fierabras, v. 5020. 

Charles se prit à s'éveiller par le songe.

Aissi com sel que s' espert per paor.

Aimeri de Peguilain: Nulhs hom non.

Ainsi que celui qui s'éveille par peur.

Part. pas. Cant us angels l' ac espert.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Quand un ange l'eut éveillé.

ANC. ESP. Espertó con el suenno Eucuba espantada.

Poema de Alexandro, cop. 326.

ANC. CAT. ESP. MOD. PORT. Despertar. (chap. Despertá, despertás: 

yo me desperto, despertes, desperte, despertem o despertam, despertéu o despertáu, desperten; despert, desperts, desperta, despertes; despertat, desperats, despertada, despertades. A Valjunquera, despiart, despiartá, etc.)

5. Esperir, v., éveiller.

De joy cugei murir quan m' esperic.

(chap. Cuan me vach despertá creía que me moría d' alegría; esperir, éveiller tamé signifique desvelá, desvelás, pedre la son : despertás.)

G. de S. Didier: Estat aurai.

Je crus mourir de joie quand je m'éveillai.

ANC. FR. Par tut le bois out si grant cri

Q' Argentille s'en esperi.

(chap. Per tot lo bosque se ve sentí, escoltá, tan gran crit que Argentille se va despertá.)

Lai d'Haveloc le Danois.

Esveilliez s'est et esperiz.

Roman du Renart, t. I, p. 54.

6. Espiracio, Espirassio, s. f., lat. exspiratio, respiration. 

Per lo bufament de l' espiracio al diable.

Trad. de Bède, fol. 47.

Par le souffle de la respiration du diable.

- Inspiration.

Per espirassio serta.

Un troubadour anonyme: Mot aurai estat. 

Par inspiration certaine. 

PORT. Espiração, expiração. IT. Spirazione. (ESP. Expiración, hacia fuera, inspiración, hacia dentro (respiración); chap. Expirassió, cap a fora, inspirassió, cap a dins (respirassió).)

7. Espiramen, Esperimen, Aspiramen, s. m., souffle, inspiration.

Si quo 'l flamet que, ses tota meizura, 

Art lo leo ab son espiramen.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l.

Ainsi que le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.

- La troisième personne de la Trinité.

El sans Pair' e 'l sans Fils e 'l Sans Aspiramens,

Aquestas tres personas son us Dieus solamens.

(chap. Lo san Pare y lo san Fill y lo Espíritu San,

estes tres persones son un Deu solamen. La Trinidat; la Trini de Beseit.)

P. de Corbiac: El nom de.

Le saint Père et le saint Fils et le Saint-Esprit, ces trois personnes sont un Dieu seulement. 

Batejavon demantenen 

D' ayga del Santz Esperimen.

Trad. de l' Évangile de Nicodème.

Baptisaient actuellement de l' eau du Saint-Esprit. 

ANC. ESP. Espiramiento. IT. Spiramento.

8. Espiratiu, adj., expiratif.

Coforta la virtut esperital o espirativa.

Eluc. de las propr., fol. 20.

Conforte la faculté soufflante ou expirative.

9. Espirar, Espeirar, v., lat. exspirare, inspirer, souffler, animer.

L' espeiret d' arma viven.

Brev. d'amor, fol. 56. 

L' anima d'âme vivante.

Si ja fos lai que Dieus m' espires tan.

G. Figueiras: En pessamen.

Si jamais je fusse là que Dieu m'inspirât tant. 

Mas eras me sen peccaire Per joy d' amor que m' espira.

Raimond de Miraval: Qui bona. 

Mais maintenant je me sens pécheur par joie d'amour qui m'anime.

Part. prés. Mas Sauls ancara espirans de las menassas.

Trad. des actes des Apôtres, ch. 9. 

Mais Saül haletant encore des menaces.

Part. pas. Lo primiers credo compilatz, 

Per los apostols espiratz.

Brev. d'amor, fol. 144.

Le premier credo compilé, par les apôtres inspirés.

- Expirer, finir.

Pasat l' an, espire tot de tot en tot.

Statuts de Montpellier de 1231.

L'an étant passé, qu'il expire tout du tout au tout.

ANC. FR. Et andous si les espira

Que lor empire n'empira.

Fables et cont. anc., t. II, p. 5. 

PORT. Espirar, expirar. IT. Spirare.

10. Resperir, v., ranimer, réveiller, ressusciter.

Tant qu' us non a poder 

Que razos l' apoder

Quan degram resperir.

G. Riquier: Lo mons par.

Tant qu'un n'a pas pouvoir que raison lui révèle quand nous devrions ressusciter.

Substantiv. Pueis mi trasail al resperir,

Obri mos huelhs isnelamen.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Puis je tressaille à l' éveiller, j'ouvre mes yeux rapidement.

Trist al resperir.

Lo novel Confort. 

Triste au réveiller.

Part. pas. Mas ab dous sentir d'un baisar,

For' ieu tost d' est mal resperitz.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Mais avec le doux sentir d'un baiser, je serai bientôt ranimé de ce mal. ANC. FR. Vint à la dame congié prendre, 

La clique sache, l'uis ouvri, 

La bele dame s'esperi.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 8.

11. Aspiratio, s. f., lat. aspiratio, aspiration, action d'aspirer l'air. 

Per virtut d' ela havem aspiracio e respiracio.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Par vertu d'elle nous avons aspiration et expiration.

- Inspiration.

Los establiron per aspiratio del Sant Esperit. V. et Vert., fol. 4.

Ils les établirent par inspiration du Saint-Esprit.

- Terme de grammaire.

Aquesta figura H non es letra... mas nota d' aspiratio.

(chap. Esta figura H no es lletra... sino nota d' aspirassió.)

Leys d'amors, fol. 5.

Ce signe H n'est pas une lettre... mais une marque d' aspiration.

Ses haspiracio qui es H.

Eluc. de las propr., fol. 225.

Sans aspiration qui est H.

CAT. Aspiració. ESP. Aspiración. PORT. Aspiração. IT. Aspirazione.

(chap. Aspirassió, aspirassions; v. aspirá: aspiro, aspires, aspire, aspirem o aspiram, aspiréu o aspiráu, aspiren; aspirat, aspirats, aspirada, aspirades.)

12. Aspiramen, s. m., soupir, souci.

Ja laire no s' en meta en grans aspiramens,

Que no m pot esser toutz ni emblatz furtilmens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Que jamais voleur ne s'en mette en grands soucis, vu qu'il ne peut m'être ôté ni volé furtivement.

- Inspiration.

Tuih ero d' un coratge e d' un aspiramen aspiratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146.

Tous étaient animés d'un même courage et d'une même inspiration.

13. Aspirar, v., lat. aspirare, souffler, soupirer.

Apres que fo formatz, nostre Senher lh' aspiret, per sa grassia, en la cara, esperit de vida.

(N. E. Me pregunto si el catalanista aragonés José Miguel Gracia Zapater, de La Codoñera, entiende esta frase.

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera


Este alucinado forma parte de las “tres desgracias” de este pueblo: él, Tomás Bosque Peñarroya “el de la comparativa” y el extranjero catalán Arturico Quintanilla y Fuentecica, que cubre su calva con una boina negra y se casó con una alemana para no darle tanto meneo a la mano, bien la izquierda, bien la derecha, pues tiene una foto con Puigdemont.)

extranjero catalán Arturico Quintanilla y Fuentecica

Liv. de Sydrac, fol. 15.

Après qu'il fut formé, notre Seigneur lui souffla, par sa grâce, sur la face, l'esprit de vie.

Soven n' aspir.

G. Pierre de Cazals: Eras. 

Souvent j'en soupire.

- Animer.

Tan belha non aspiret Crist.

G. de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Une aussi belle n'anima le Christ. 

Part. pas. Tuih ero d' un coratge e d' un aspiramen aspiratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146. 

Tous étaient animés d'un même courage et d'une même inspiration.

CAT. ESP. PORT. Aspirar. IT. Aspirare.

14. Respiracio, s. f., lat. respiratio, respiration, expiration.

Per virtut d'ela havem aspiracio e respiracio.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Par vertu d'elle nous avons aspiration et expiration.

CAT. Respiració. ESP. Respiración. PORT. Respiração. IT. Respirazione.

(chap. Respirassió.)

15. Respirament, s. m., respiration, souffle. 

Basilic... per son respirament corrump l'ayre.

(chap. Lo bassilisco... per la seua respirassió corrom l'aire.) 

Eluc. de las propr., fol. 240.

Le basilic... par sa respiration corrompt l'air.

16. Respiratiu, adj., respiratoire.

Las superfluitatz contrarias als istrumens respiratius.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Les superfluités contraires aux appareils respiratoires.

17. Respirar, v., lat. Respirare, respirer.

Aquist sun de la prima conjugazo: revelar, respirar, etc.

(chap. Estos són de la primera conjugassió: revelá, respirá, etc.)

Gramm. provençal.

Ceux-ci sont de la première conjugaison: révéler, respirer, etc. 

CAT. ESP. PORT. Respirar. IT. Respirare.

(chap. Respirá: respiro, respires, respire, respirem o respiram, respiréu o respiráu, respiren; respirat, respirats, respirada, respirades.)

18. Inspiratio, Inspiracio, s. f., lat. inspiratio, respiration.

No sia prohibit de inspiracio. Trad. d'Albucasis, fol. 60.

Ne soit privé de respiration.

- Inspiration.

Fig. Per sanctas inspiratios.

V. et Vert., fol. 49.

Par saintes inspirations. 

CAT. Inspiració. ESP. Inspiración. PORT. Inspiração. IT. Inspirazione.

(chap. Inspirassió, inspirassions, tan de aire com de idees.)

19. Inspirar, v., lat. inspirare, inspirer. 

Sant Esperit... us inspirara totas aquestas causas.

(chap. Lo Espíritu San... tos inspirará totes estes coses.)

Fragment de trad. de la Passion.

Le Saint-Esprit... vous inspirera toutes ces choses.

CAT. ESP. PORT. Inspirar. IT. Inspirare. (chap. inspirá: inspiro, inspires, inspire, inspirem o inspiram, inspiréu o inspiráu, inspiren; inspirat, inspirats, inspirada, inspirades.

20. Espiralh, s. m., lat. spiraculum, soupirail.

Vi, per sa forsa, rump fortz vayshels quan so ples ses espiralh.

Eluc. de las propr., fol. 227. 

Vin, par sa force, rompt forts vaisseaux quand ils sont pleins sans soupirail. 

Fig. Anima es espiralh de vita. Eluc. de las propr., fol. 13.

L'âme est le soupirail de la vie. 

CAT. Espirall. ESP. Respiradero. PORT. Espiradero. IT. Spiracolo, spiraglio.

(chap. Respiradero; respiradó no se fa aná en este cas.)

21. Cospiratio, s. f., lat. conspiratio, conspiration.

Mals cocelhs e cospiratios. V. et Vert., fol. 9.

(chap. Consells roíns y conspirassions.)

Mauvais conseils et conspirations.

Per cospiratio facha contra Loys l'emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114. 

Par conspiration faite contre l'empereur Louis. 

CAT. Conspiració. ESP. Conspiración. PORT. Conspiração. 

IT. Conspirazione. (chap. Conspirassió, conspirassions.)

22. Cospirar, v., lat. conspirare, conspirer, comploter.

Part. pas. La tracio... cospirada.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 162. 

La trahison... conspirée.

CAT. ESP. PORT. Conspirar. IT. Conspirare.

(chap. v. conspirá: conspiro, conspires, conspire, conspirem o conspiram, conspiréu o conspiráu, conspiren; conspirat, conspirats, conspirada, conspirades.) 

23. Sospir, Sospire, s. m., lat. suspirirum, soupir.

Mil sospirs li ren quec jorn per ces.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

Mille soupirs je lui rends chaque jour pour cens. 

Sela don ai tal desirier 

Que mans sospirs corals en get.

Deudes de Prades: Ancmais hom. 

Celle dont j'ai tel désir que maints soupirs de coeur j'en jette.

Mirals! pois me mirei en te,

M'an mort li sospir de preon.

B. de Ventadour: Quan vey la. 

Miroir! depuis que je me mirai en toi, m'ont tué les soupirs de profond.

Be m' agran mort li sospire.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Les soupirs m'auraient bien tué.

(chap. Los suspiros me hagueren ben matat.)

- Exhalaison, évaporation.

Las nivols que so, ieisso del sospir de la terra.

(chap. Los nugols que ñan (són), ixen de la exhalassió de la terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 61.

Les nuages qui sont, sortent de l'exhalaison de la terre. 

CAT. Suspir. ESP. PORT. Suspiro. IT. Sospiro. (chap. Suspiro, suspiros.)

24. Sospiramen, s. m., exhalaison, évaporation.

Aysso es per lo sospiramen de la terra. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Cela est par l'exhalaison de la terre. 

ANC. FR. Que celi seul souspirement

Qu' el premer jour à table fist. 

Roman du châtelain de Coucy, p. 130.

25. Sospiraire, s. m., soupireur. 

Adjectiv. La retraissos fai trist et sospiraire.

Marcabrus: Auiatz del chant. 

Le récit rend triste et soupireur.

26. Sospiralh, s. m., soupirail.

Lh' estrunitz... ieis del plus pres sospiralh que el troba, e aisso so las narigolas. Liv. de Sydrac, fol. 104.

L'éternuement... sort du plus près soupirail qu'il trouve, et ce sont les narines.

27. Esperdalh, s. m., soupirail.

En Affrica a doas montanhas que so esperdalh o boca d'yffern, que no fino de dias ni de nuehtz d'ardre, e geto trop fer fuoc.

(chap. A África ñan dos montañes que son respiradero o boca d'infern, que no paren de cremá ni de día ni de nit, y giten (expulsen) foc molt fiero: volcans.) 

Liv. de Sydrac, fol. 135.

Il y a en Afrique deux montagnes qui sont soupirail ou bouche d'enfer, qui ne cessent de brûler de jour et de nuit, et jettent un très terrible feu.

28. Entresospir, s. m., soupir entrecoupé, sanglot.

Las! mil n' ai faitz entresospirs e plors.

(chap. Pobret! Mil ne hay fet de singlots y plos.)

G. de Figueiras: En pessamen.

Hélas! j'en ai fait mille sanglots et pleurs.

29. Sospiros, adj., gémissant.

Plena de plor e sospiroza.

Passio de Maria. 

Pleine de pleurs et gémissante.

ESP. Suspiroso. IT. Sospiroso. (chap. suspirós, gemegán.)

30. Sospirar, v., lat. suspirare, soupirer, pleurer, regretter.

Dona, genser qu' ieu no sai dir, 

Per que soven planh e sospir.

Arnaud de Marueil: Dona, genser. 

Dame, plus belle que je ne sais dire, pour qui souvent je gémis et soupire.

Del cor sospiret preon.

Marcabrus: A la fontana. 

Du coeur soupira profondément. 

Per que Frances lo devon sospirar.

P. sur la Mort de Robert, roi de Naples.

C'est pourquoi Français le doivent pleurer. 

Part. prés. Tot sospirant ella dis. Hist. abr. de la Bible, fol. 13.

Tout en soupirant elle dit.

Clauzi mos huelhs, fas un sospir

En sospiran vau endormitz.

Arnaud de Marueil: Dona, genser. 

Je clos mes yeux, fais un soupir, en soupirant je vais endormi.

CAT. ESP. PORT. Suspirar. IT. Sospirare. 

(chap. Suspirá: suspiro, suspires, suspire, suspirem o suspiram, suspiréu o suspiráu, suspiren; suspirat, suspirats, suspirada, suspirades.)

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA SEXTA. NOVELA OCTAVA.

Fresco li aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

La história contada per Filostrato primé va fé saltá la vergoña als cors de les siñores que escoltaben, sels va ficá la cara roija y aixina sels va notá; y después, miránse la una a l’atra, apenes puguén contíndre la rissa, la van escoltá enriénsen de amagatóns. Pero después de acabás, la reina, giránse cap a Emilia, li va maná que continuare, y ella, com si se acabare de eixecá del llit, suspirán, va escomensá:

Atractives jovenetes; com un llarg pensamén me ha tingut un bon rato lluñ de aquí, per a obeí a la nostra reina, tos contaré una curta história, aon se conte cóm corregix un tío a una neboda un error, en unes ingenioses paraules, pero que ella no va entendre be.

Ñabíe un tal Fresco de Celático que teníe una neboda, de nom cariñós Cesca; esta, encara que siguere mol pita y mol guapa de cara, sin embargo no ere de aquelles angelicals que moltes vegades veém, pero tan maja y noble se reputabe que habíe pres per costum censurá als hómens y a les dones y totes les coses que veíe sense mirás an ella mateixa, que ere mes fastidiosa, cansina y enfadosa que cap atra, perque al seu gust no se podíe fé res; y tan pujadeta ere, ademés de tot aixó, que si haguere sigut filla del rey de Fransa encara u haguere sigut massa. Y cuan anabe pel carré tan li putíe a sucarrat que no fée mes que fé mala cara, com si li arribare la pudina de aquells als que vee o se trobáe. Dixán datres moltes costums seues desagradables y fastidioses, va passá un día que, habén tornat a casa, aon estáe son tío Fresco, y sentánse frente an ell, no fée mes que suspirá, per lo que Fresco li va preguntá:

- Cesca, ¿qué es aixó, que sén avui festa has tornat tan pronte a casa?
Y ella, melindrosa, li va contestá:

- Es verdat que men hay entornat pronte perque no crec que may an esta siudat haiguen sigut los hómens y les dones tan fastidiosos y pudénscom avui, y no ña dingú al carré que no me desagrado com la mala ventura; y no crec que ñague cap dona al món a qui mes fastidio vore a la gen desagradable que a mí, y per no vórela men hay entornat tan pronte.

Fresco, a qui li desagradáen mol les maneres de la neboda, va di:
- Filla, si tan te molesten los fastidiosos com dius, si vols viure contenta, no te miros may al espill.

Pero ella, mes toba que una caña y pensánse que se igualáe a Salomón en inteligénsia, igual que si fore un borrego va entendre les assertades paraules de Fresco; va contestá que li agradáe mirás al espill, com als demés; y aixina va seguí en la seua ignoránsia, y encara porte la mateixa seguida.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XV.

XV.

Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió. La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses, perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín cada día a la escola sense roba interió, en los puñs desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións, cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida al rogle de les birles.

- Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?

Per un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló tan sensill y

pertinén no se li habíe ocurrit abáns an ell?

- ¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?

- Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li pareixíe tot alló.

- ¡Claro! - va repetí.

Va continuá lo Moñigo:

- Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua dona. Crec que me explico, ¿no?

- ¡Claro! - va torná a di.

- ¡Claro! - va di lo Tiñós.

Lo Moñigo va moure lo cap dudán:

- Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.

- ¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens guapa.

- Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.

- ¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.

- Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo Moñigo.

- ¿Entonses? - va di lo Tiñós.

- La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás es diferén - va di lo Moñigo. Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va di:

- ¿Per qué no fem que se veiguen?

- ¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.

Lo Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:

- Vine, ya u vorás.

Van eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol revelabe una febril exitassió.

- Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs? Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y la veigue se creurá quel está esperán de verdat.

Roc, lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan algo no lo cuadrabe del tot.

- ¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.

- La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.

Va afegí lo Moñigo:

- ¿Y si li enseñe la carta a la Sara?

Daniel va cavilá un momén.

- Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo torno a mirá a la cara.

- ¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.

- La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.

Roc, lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:

- Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara, sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses no habíe conegut.

- ¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.

- Ara mateix.

Estaben enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home. L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".

Al hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.

Lo assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart. Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.

La veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no va pugué evitá ara un tremoló:

- Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y moribundes...

Lo Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:

- Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

La Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo Mussol y lo Tiñós.

- Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u tornará a fé.

- Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.

- Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.

- Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en lo cástic:

- Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

- Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?

Ella va tancá lo devossionari.

- Sí.

- Hale, óbrim.

- ¿Has escarmentat?

- Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.

Se va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé replá se va girá.

- Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.

Lo Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá angustiat lo Mussol:

- ¿Ha eixit ya?

- Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!

Lo cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara, en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:

- Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?

Ell entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que estabe contén.

La Sara lo observabe assombrada.

- Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don Ramón, lo alcalde - boticari.

La melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van desconsertá a la Sara.

- ¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va contestá.

A dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la orella del Mussol:

- Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de charrá.

- ¡Chist!

Lo Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en ossadía.

- Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.

Tan roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la Sara se va separá de la ma del Peó.

- ¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo Peó va torná a la cárrega.

- ¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.

Ara li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá la robeta detrás della, atossigada per la roijó.

- Les mans quietes, don Moissés - va di.

A dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:

- Ji, ji, ji. Es una braga - va di.

Lo Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop, fixamen, a la Sara.

- ¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.

Ella va riure, atontadota.

- ¡Qué coses té, don Moissés! - va di.

Ell va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.

- Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá algo:

- La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?

Lo Mussol va aclarí:

- Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.

Lo Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la dona que nessessitabe:

- Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a vóret tots los díes an esta mateixa hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?

La Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort.

- ¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó. En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats, tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén. Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses, sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi, va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:

- Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo lo volía?

- No, Sara - va di lo Moñigo.

- ¿De verdat? - va di ella.

- Te u juro, Sara - va afegí.

Ella se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va traure va di:

- Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida. Va, apártat de ahí, carnús.