Mostrando las entradas para la consulta clau ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta clau ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 26 de febrero de 2024

Lexique roman; Fabre - Faidir

 

Fabre, s. m., lat. fabrum, forgeron, ouvrier.

Nulh temps fabres no fo,

Car ges de fers no sap obrar.

Bernard d'Auriac: En Guillen.

Jamais il ne fut forgeron, car il ne sait point travailler en fers.

ANC. FR. Boens fevres é boens ferreors.

(chap. Bons fabres (forjadós) y bons ferrés; ferreors, ferriers, ferrers.)

Roman de Rou, v. 11611.

Du dieu Vulcan son fevre et boutte-feu. S. Gelais, p. 168. 

Les feuvres traittent ce qui appartient aux feuvres, mais nous escrivons ordinairement des poëmes, autant les indoctes que les doctes

Œuvres de Du Bellay, fol. 37.

ANC. ESP. Fabro. IT. Fabbro. (N. E. cuando el operario o fabricante trabaja el oro, es un órfebre; aurum + fabrum; se llama igual a los que  trabajan la plata, argentario, y otros metales preciosos.)

herrar es humano, forja, cómic, dibujo, hierro, herrar, errar es humano

2. Faur, s. m., forgeron.

Ausberc que fetz tals faur.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74. 

Haubert que fit tel forgeron.

3. Fabricatio, s. f., lat. fabricatio, fabrication, façonnement.

Segon que es possible per equatio e facilitat e fabricatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 64. 

Autant qu'il est possible par égalisation et aplanissement et façonnement. 

ESP. Fabricación. PORT. Fabricação. IT. Fabricazione. (chap. Fabricassió, fabricassions; v. fabricá: fabrico, fabriques, fabrique, fabriquem o fabricam, fabriquéu o fabricáu, fabriquen; fabricat, fabricats, fabricada, fabricades.)

4. Fabriga, s. f., lat. fabrica, fabrique. 

Et sunt illas terras a las fabrigas. Tit. de 987.

(chap. Y están estes terres a les fábriques. Lo chapurriau té lo plural en es, com lo fransés o la llengua valensiana. Lo catalá pre Pompeyo Fabra abunde en plurals en as, hasta los articuls, la casa, las casas; post Pompeyo encara sen troben, com al ocsitá actual, que encara conserve.)

Et ces terres sont aux fabriques.

ANC. CAT. Fabrega (fàbrega, fábregues). CAT. MOD. (fàbrica) ESP. (fábrica) PORT. IT. Fabrica. (chap. Fábrica, fábriques.)

5. Fabraria, s. f., forgerie, lieu où l'on forge. (chap. ferrería, forja.)

En la barriera de fabres, al cap de la fabraria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 220.

A la barrière des forgerons, au commencement de la forgerie.

6. Fabril, adj., lat. fabrilis, d'ouvrier.

Arena que catz per resolucio de la mola fabril.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Sable qui choit par frottement de la meule ouvrière. 

ESP. PORT. Fabril. IT. Fabrile, fabbrile.

7. Fabregar, v., lat. fabricare, forger, fabriquer.

Ieu non posc fabregar clau ni martel. 

(chap. Yo no puc fabricá, forjá, ni clau ni martell; clau de porta.)

P. Milon: Pois que d' al cor.

Je ne pus forger clef ni marteau. 

Fig. Be s taing qu' un novel chant fabrec.

P. Raimond de Toulouse: Pois vezem. 

Il convient bien que je fabrique un nouveau chant. 

Prov. Sel fabrega fer freg

Que vol far ses dan son pro.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni. 

Celui-là forge fer froid qui veut faire sans dommage son profit.

ANC. CAT. Fabreguayar. CAT. MOD. ESP. PORT. Fabricar. IT. Fabbricare.

(chap. fabricá, forjá: forjo, forges, forge, forgem o forjam, forgéu o forjáu, forgen; forjat, forjats, forjada, forjades; Forges lo dibuixán se díe de apellit Fraguas, per naixó se va ficá este alias.)


Facabela, s. f., flamberge.

Folchers venc apoihuan sus facabela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Folcher vint appuyant la flamberge par-dessus.

(ESP. (Espada : faca) flamígera; all. Flammenschwert.) 

ESP. (Espada : faca) flamígera; all. Flammenschwert



Fach, s. m., lat. faginus (de fagus), fouteau, hêtre.

Fach... antiquament so frug fo vianda d'home.

(chap. Fach... antigamén son fruit va sé (ere) minjá d'home: bellota de fach, fagus, haya, fatg, faig.) 

Fach, s. m., lat. faginus (de fagus), fouteau, hêtre.


Eluc. de las propr., fol. 207.

Hêtre... anciennement son fruit fut nourriture d'homme.

CAT. Fatg (faig). IT. Faggio.

2. Fau, s. m., lat. fagus, fouteau, hêtre.

Las folhas d'un pin e de dos faus.

(chap. Les fulles d'un pi y de dos fachs.) 

Serveri de Girone: A greu pot.

Les feuilles d'un pin et de deux hêtres.

ANC. FR. Descent desous un feu molt haut.

Roman de la Violette, p. 55.

Berte fu ens el bois assise sous un fo.

(chap. Berta estabe adins del bosque assentada daball d'un fach. Per ejemple, a la fageda (al pun 4) del retaule, als Ports de Beseit.)

Roman de Berthe, p. 48.

3. Faya, s. f., fouteau, hêtre.

Ni flor de faya.

Rambaud de Vaqueiras: Kalenda.

Ni fleur de hêtre. 

ESP. Haya. PORT. Faia.

4. Faia, Faya, s. f., foutelaie.

Belhs m'es lo chans per la faya

Que fan l' auzelet menut.

Bernard de Venzenac: Belhs m'es.

Il m'est beau le chant que les petits oiselets font parmi la foutelaie.

Ab la faia et la terra de sancta Eulalia.

Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 27.

Avec la foutelaie et la terre de sainte Eulalie.

(chap. Fageda, fagedes, facheda, fachedes, terreno aon abunde lo fach, fachs. No sé de aón ve lo nom de una partida de Valderrobres, la foya, ¿podríe ñabé allí una fageda, un bosquet de fachs? ¿qué podíe abundá mes a la altura de Valderrobres, los robles, robres, rores, roures, o los fachs, fatgs, faigs?)


Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil. (N. E. en el alemán moderno Faltstuhl es una silla plegable, de falten y Stuhl. 

Un fauteuil, faudesteuil, faudesteul, faudestuef, es un sillón, pero la idea es muy parecida.)

Wachter, Gloss. germ.; Ménage, t. I, p. 579.

Lo reis el fadestel de mier argen... 

En un fadestol Karles lo reys. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39 et 36. 

Le roi au fauteuil de pur argent... 

Le roi Charles en un fauteuil.

ANC. FR. Une chaire en manière de faudesteuil.

Inventaire des meubles de Charles V, Du Cange, t. III, col. 320.

(N. E. Inventaire des meubles et joyaux du Roi Charles V, (21 Janvier 1380, hay varias ediciones online para los curiosos.)

La dame est de façon moult noble;

El faudestuef sist lès le roi.

Roman du Renart, t. IV, p. 127.

Il vit le roy assis sur un faudesteul.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 113.

ESP. PORT. IT. Faldistorio.


Fadi, s. m., lat. fastidium, dédain, refus.

Car del cornar aguist fadi

De mon Turcmalet.

Raimond de Durfort: Turcmalet.

Car vous eûtes dédain du corner de mon Turcmalet.

2. Fadia, s. f., refus, opposition, contradiction.

Que 'l belh semblant e 'l dous sospir 

No son messatge de fadia.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Vu que les beaux semblants et les doux soupirs ne sont messages de refus.

N' am mais la belha fadia 

Qu' el don d' autra no faria.

Berenger de Palasol: Totz temeros.

J'en aime mieux le beau refus que je ne ferais le don d'une autre.

Prov. Mais val belha fadia

Q'us dos dezavinens.

Arnaud de Marueil: Sabers e cortezia.

Beau refus vaut mieux qu'un don impoli.

Adv. comp. Vos etz ses fadia

Caps de las melhors.

Peyrols: Quora qu' amors.

Vous êtes sans contradiction la première des meilleures.

Gaucelm Faidit, ses fadia,

Vos don cosselh avinen. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Ugo.

Gaucelm Faidit, je vous donne, sans contredit, un conseil convenable.

3. Fadion, adj., frustré, privé.

Om de vos non va fadions 

De secors ni de vostra ajuda.

Roman de Jaufre, fol. 65. 

On ne s'éloigne pas de vous privé de secours ni de votre aide.

4. Fadiar, v., manquer, frustrer, tromper.

Qui volra d'esta guerra me ajudar, 

No s pot en mon aver ges fadiar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 61. 

Qui voudra m'aider dans cette guerre, ne se peut manquer en mon avoir.

Non es dretz, sitot hom se fadia, 

C' om se deia per tan desesperar. 

Faidit de Belistar ou Richard de Barbezieux: Tot atressi.

Il n'est pas juste, quoiqu'on se trompe, que pourtant on doive se désespérer.

Part. pas. Mas tan longamen

Mi suy fadiatz,

Celan e sufren en patz

L'afan e'l turmen.

Gaubert, Moine de Puicibot: Hueimais.

Mais si longuement je me suis frustré, cachant et souffrant en paix la peine et le tourment.

5. Afadigar, v., refuser.

Si neguna res l'agrada... 

Ja no se pot afadigar.

Roman de Jaufre, fol. 103. 

Si nulle chose lui agrée... jamais elle ne se peut refuser.


Fagot, s. m., fagot. (N. E. latin fasciculus, petit faisceau, fascine, fasces.)

Voy. Leibnitz, p. 115; Muratori, Dissert. 33.

Gran cantitat de fagots. Chronique des Albigeois, col. 15.

Grande quantité de fagots.

ESP. Fagina. (N. E. Fajina: conjunto de haces de mies que se pone en las eras; leña ligera para encender.) 

IT. Fagotto. 

(chap. feixet, feixets; feix, feixos; lo instrumén fagot es un atra cosa.)


Faichuc, Fayshuc, adj., fâcheux, importun.

Ab nulh home faichuc,

Nescis ni malastruc.

(chap. ressumit: sense Carlos Rallo Badet.)

Amanieu des Escas: El temps de.

Avec nul homme fâcheux, niais et malotru.

Cornelha... a l'aygla et als autres auzels de rapina es fayshuga et enuiosa, en tant que, quar l'aygla no auza tocar, volan apres ela, no cessa de cridar. Eluc. de las propr., fol. 144.

La corneille... est importune et ennuyeuse à l'aigle et aux autres oiseaux de rapine, en tant que, comme elle n'ose toucher l'aigle, volant après lui, elle ne cesse de crier.

Differensa es entre rim fayshuc et rim tornat, quar rims fayshucz regarda las acordansas pauzadas, outra dever, en lo comensamen o en lo mieg dels bordos... mas rims tornatz regarda solamen las finals acordansas pauzadas, otra dever, en la fi dels bordos.

Leys d'amors, fol. 115. 

Différence est entre la rime importune et la rime répétée, car la rime importune regarde les accords placés, outre devoir, au commencement ou au milieu des vers... mais la rime répétée regarde seulement les accords finals placés, outre devoir, à la fin des vers.


Faidir, v., bannir, repousser, proscrire, exiler.

Car bon esvaidor

Non pot hom leu faidir.

Torcafols: Comunal veill. 

Car on ne peut facilement repousser bon assaillant. 

Per que 'l covenc a issir de Tolosa, e faidir.

V. d'Aimeri de Peguilain.

C'est pourquoi il lui convint de sortir de Toulouse, et s'exiler.

Part. pas. M' an fag estar faiditz de mon pais.

B. de Ventadour: Belhs Monruelhs.

Me han fet está exiliat, proscrit, de mon (del meu) país

(chap. Me han fet está exiliat, proscrit, de mon (del meu) país.

Pareix que sigue una frasse de Puigdemont, pero no, es mol mes antiga, escrita en la mateixa llengua que parle y escriu “podio de monte”, podium montibus. País, com se enteníe antigamén y mol assobín al siglo XIX al castellá, (p. ej. Pedro Saputo al original) es una zona, regió, comarca, tros de terra (com “pago” de Carraovejas), terreta, terroir, provinsia, etc. A Fransa encara se fa aná bastán en este sentit (apart del mes conegut “La France est le 2ème pays”), pays d' Hérault, alt Languedoc, pays bas, etc, tamé escrit païs, com escriuen los sompos y les sompes catalanistes dels països catalans. Per sert, en catalá se díe y escribíe: catalanista, catalanistas; los (els) pobrets y (las) les pobretes han olvidat los plurals en as, que tan caracterisen al ocsitá y al seu dialecte, lo catalan, casi tan com lo oc, òc, hoc, och. Burrades de Pompeyo Fabra + política : manipulassió de un dialecte pera que paregue mes de lo que es = IEC y sucursals com la Ascuma de Calaseit, AVL, Universidad de Zaragoza, etc, etc.)

M'ont fait rester banni de mon pays.

Ben soi faiditz si de s' amor mi tuelh.

P. Vidal: Si col paubres.

Je suis bien proscrit si elle m'enlève de son amour.

Substantiv. Selh que mante faiditz.

(chap. ¿Coneixéu an algú que manté faidits, prohibits, banejats, exiliats? Encara que no los conegáu, manen los que los mantenen, y los tornaréu a votá, ya sigue al cap de cuatre añs o abans, segons convingue a la partida dels politics. Esta frasse antiga no se referix a Pedro Sánchez, pero al tems que estam, li cuadre a la perfecsió.)

Bertrand de Born: S'abrils.

Celui qui maintient bannis.

Dans la convention de la ville d'Arles avec Charles Ier imprimée à Lyon, 1617, faiditi est traduit par faidites.

Voyez Du Cange au mot faida, et l'explication de l'abbé Vertot dans les Mémoires de l'Académie des Inscriptions, t. II, p. 638 et 639.

(N. E. Es muy interesante el apellido Vertot, René-Aubert: ver tot, 

vrai - veritable tout, verdadero todo.)

ANC. FR. Quar li Poitevin li aidoient

Et le roy Jean moult faidoient.

Ph. Mouskes, Gloss. de Du Cange, t. III, col. 309.

viernes, 6 de octubre de 2023

Bertrand de Born.

Bertrand de Born.


Cazutz sui de mal en pena,
Quar vauc lai o 'l cors mi mena,
E jamais
No m descarguarai del fais;
Qu' il m' a mes en tal cadena
Don malha no s descadena,
Quar m' atrais
Ab un dous esguart en biais
Una blanca, fresca Elena.
Fait ai longua quarantena,
Mas hueymais
Sui al dijous de la Cena.


Tant es d' amorosa mena
Qu' ieu morrai si no m' estrena
D' un dous bais;
Mas ab trop d' erguelh m' eslais
De tota beutat terrena.
An pres las tres de Tolena
Fis e gais,
Mas ilh es sobr' ellas mais
Que non es aurs sobr' arena:
Qu' ieu no vuelh aver Ravena,
Ni Doais,
Ses cuidar qu' ella m retenha.


Jamais non er cortz complia
On hom non guap ni non ria;
Cortz ses dos
Non es mas parcs de baros:
Que mort m' agra ses faillia
L' enuey e la vilania
D' Argentos;
Mas lo gens cors amoros,
E la doussa cara pia,
E la bona companhia,
E 'l respos,
De lai Saissa m deffendia.

Ren en beutat no m gualia;
Ni m fai nulha fantaumia
Lo joios,
Joves, gens cors amoros:
E gensa qui la deslia;
Et on hom plus n' ostaria
Guarnizos,
Plus en seria enveyos;
Que la nueg fai parer dia
La guola, e qui la vezia
Plus en jos
Tot lo mons n' agensaria.

Ab que s tanh qu' amors m' aucia

Per la gensor qu' el mon sia
En perdos;
Quan mir sas belhas faissos,
Conosc que ja non er mia:
Que chauzir pot si s volia
Dels plus pros
Castelhas, o rics baros;
Qu' en lieys es la senhoria
De pretz e de cortezia,
De faitz bos;
E deu far que ben l' estia.


Domna, sai en Normandia
Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos;
Qu' el vostre gen cors joyos
Me sembla qu' ades me ria.

II.

Ges de disnar non for' oimais maitis
Qui agues fort bon ostau,
E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis,
E 'l focs fos clars e de fau.
Lo plus rics jorns es oi de la setmana,
E degran estar suau:
C' aitan volgra volgues mon pro Na Laina,

Com lo seingner de Peitau.

Per saludar, torn entr' els Lemozis,
Cella que a pretz cabau:
Mos belhs Seingner e mos belhs Sembelis
Qeiron oimais qui las lau;
Qu' ieu ai trobat del mon la plus certana,
E la gensor c' om mentau;
Per que s' amors m' es tan cotediana,
Qu' a las autras mi fai brau.

Gens joves cors, francs e verais e fis,
D' aut paratge de reiau,
Per vos serai estraitz de mon pais,
E m mudarai part Anjau;
E car es tan sobr' autras sobeirana
Vostra valors, e plus au,
C' onrada n' er la corona romana
Si 'l vostre cap s' i enclau.

Al dolz esgar que m fes, et ab clar vis,

En fes amors son esclau,
Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau;
La paraula fon doussa et humana,
E 'l dir cortes e liau
E de solatz mi semblet
Catalana,
E d' acuillir de son jau.

Al gen parlar que m fetz, et al gen ris
Quan vi las denz de cristau,
E 'l cors dalgat, graile e fresc e lis
Vi benestan en bliau;
E la colors fo fresca e rosana
Que tenc mon cor dinz sa clau:
Mais ac de joi que qui m des Corezana,

Car a son grat m' en esjau.


De tota es Na maier sobeirana,
De tot can mar, terra clau.

III.

Domna, puois de mi no us cal,
E partit m' avetz de vos
Senes totas ochaisos,
No sai on m' enqueira
Que jamais
Non er per mi tan rics jais
Cobratz; e si del semblan
Non trob domna, a mon talan,
Que m vailla vos qu' ai perduda,
Jamais non vuoill aver druda.

Puois no us puesc trobar engual,
Tan bella que fos tan pros,
Ni sos rics cors tan joyos,
De tan bella tieira,
Ni tan gais,
Ni sos rics pretz tan verais,
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan,
Per far domna soicebuda,
Tro vos me siatz renduda.

Fresca color natural
Pren, bels Sembelis, de vos,
E 'l douz esguart amoros;
E fatz gran sobreira
Car re i lais,
Qu' anc res de ben no us sofrais.
A ma domna Elis deman
Son adreg parlar gaban,
Que m don' ab mi dons ajuda,
Pois non er fada ni muda.

De Chales la vescomtal,
Vuoill que m done ad estros
La gola, e 'ls mans amdos.
Pois tenc ma carrieira,
No m biais,
Ves Roca Choart m' eslais
Als pels N' Agnes que m daran,
Qu' Iseus, la domn' a Tristan,
Qu' en fo per totz mentauguda,
No 'ls ac tan bels a saubuda.

N' Audiartz, si be m vol mal,
Voill que m do de sas faissos
Que il estai genliazos;
E car es enteira,
C' anc no s frais
S' amors, ni no l' a en biais.
A mon Miels de Ben deman
Son adreit nou cors prezan,
De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.

De Na Faidida atretal
Voill sas bellas dens en dos,
L' acuillir e 'l gen respos
Don es presenteira
Dins son ais.
Mos Bels Miraills voill que m lais
Sa gaiesa e son bel gran,
E car sap son benestan
Far don es reconoguda,
E no s' en camja ni s muda.

Bels Seigner, ieu no us quier al,
Mas que fos tan cobeitos
D' aquestas, cum sui de vos:
C' una lechadeira
Amors nais,
Don mos cors es tan lecais,
Qu' am mais de vos lo deman,
Que d' autra tener baisan.
Doncs, mi dons per que m refuda,
Pois sap que tan l' ai volguda?

Papiol, mon Aziman
M' anaras dir en chantan,
C' amors es desconoguda
Sai, e d' aut bas cazeguda.

IV.

Ieu m' escondisc, domna, que mal non mi er
De so qu' an dig de mi fals lauzengier;
Per merce us prec que non puescon mesclar
Vostre gent cors adreg e plazentier,
Franc et humil, leyal e drechurier,
Encontra 'l mieu per messonguas comtar.


Al primier lans pert ieu mon esparvier,
E 'l m' aucion el ponh falcon lanier,
E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar,
S' ieu mais de vos, ont ai mon cossirier,
Non am totz temps aver lo dezirier
Que de nulha s' amor, ni son colguar.

Domna, s' ieu ai mon austor anedier
Bon e volan e prenden e mainier,
Que tot auzelh puesca apoderar,
Singn' e grua et aigron blanc o nier,
Volrai lo donc, mal mudat guallinier,
Gras, debaten, que non puesca volar.

Escut al colh, cavalgu' ieu ab tempier,
E port sallat, capairon traversier,
E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,

Et estrueps loncs en caval bas trotier,
Et en ostal truep irat ostalier,
Si no us menti qui us o anet comtar.

S' ieu per joguar m' aseti al taulier,
Ja no i puesca baratar un denier;
Ni ab taula preza non puesc' intrar,
Ans giet' ades lo reir' azar derrier,
S' ieu mais autra domna am ni enquier
Mas vos cui am e dezir e tenc car.

Ma domna m lais per autre cavalier,
E pueis no sai a que m' aia mestier,
E falha m vens quan serai sobre mar,
En cort de rey mi baton li portier,
Et en cocha m vei' hom fugir primier,
S' ieu anc ac cor d' autra domna amar.

Senher sia eu d' un castelh parsonier,
E qu' en la tor siam quatre parcier,
E l' us l' autre non si puesca fizar;
Ans m' aion ops tos temps arbalestier,
Metges, guaitas, e sirvent et arquier,
Si ieu vengui per vos a gualiar.

Autr' escondig vos farai pus sobrier,
E pus no m sai orar mais d' encombrier,
S' ieu anc falhi ves vos neys del pensar,
Quan serem sol dins cambr' o dins vergier
Falha m poders deves mon companhier,

De tal guiza que no m puesc' ajudar.

Fals enueios, fementit lauzengier,
Pois ab mi dons m' avetz mes destorbier,
Be us lauzera que m laissassetz estar.

V.

S' abrils e fuelhas e flors,
E 'l bel matis e 'l clar ser,
E 'l ric joy que ieu esper
No m' alegron, et amors,
E 'l rossinholet qu' aug braire,
E 'l dous temps vertz e grazitz
Que ns adutz jois e doussors,
E 'l cuendes pascors floritz
Mi dons son ardit non creys,
E no 'l merma l' espavens,
Greu m' en venra jauzimens.


Domna, s' ieu quezi secors
Vas vos, non o fi de ver,
E veus m' al vostre plazer
Mi e mos chans e mas tors;
E prenc comjat del repaire
On fui tan gent aculhitz,
On renha pretz e valors:
E selh que mante faiditz
Per honor de si meteys,
Quan fai bos acordamens,
A sol los afizamens.

Vostre reptars m' es sabors
Rics, car cuiatz tan valer
Que, ses be far, ab temer
Volriatz aver lauzors,
E c' om no us auzes retraire
Quant us faitz que deschauzitz:
Mas semblaria m temors,
Si n' era per mi cobritz
Coms, ni vescoms, ducs ni reys;
Mas faitz vostres faitz tan gens
Que us en seguan ditz valens.

Dos n' i a guerreyadors,
Quar an de mal far lezer,
Que no s sabon captener
Nulh temps ses enginhadors;
E volon lansar e traire,
E vey los totz jorns guarnitz;
Com an vezi, an descors,
Per qu' ieu non lur sui aizitz:
Quar anc bon pretz non ateys
Ricx hom, si joys e jovens
E valors no ill fon guirens.
D' autres n' i a bastidors,
Ricx homes de gran poder,
Quar sabon terra tener;
Que fan portals e bestors
De caus e d' arena ab caire;
Fan murs e voutas e vitz;
E car son bos mainadors,
Fan ne lurs dons pus petitz,
Per que lur pretz non lur creys;
Quar aitals captenemens
No val mest las bonas gens.

D' autres n' i a cassadors
Per la costuma tener,
Que s fan ric home parer
Quar amon cans et austors,
E corn e tabor e braire;
E vey los tan feblezitz,
E tan pauca es lurs valors,
E lurs pretz es tan freulitz,
Que res mas bestia o peys
Non lur es obediens,
Ni fai lurs comandamens.

Ges dels ricx torneyadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer,
Tan los truep gualiadors:
Ricx hom que per aver traire,
Sec torneyamen plevitz
Per penre sos vasvassors,
Non l' es honors ni arditz:
Mas elh non estrenh correys;
Sol qu' ab elh s' en an l' argens,
Mal ditz ten om a niens.

Ricx homes vuelh qu' ab amors
Sapchan cavallier aver,
O qu' els sapchon retener
Ab be fag et ab honors;
E qu' els truep hom ses cor vaire,
Francx e cortes e chauzitz
E larcx e bos donadors:
Qu' aissi fon pretz establitz
Qu' om guerreyes ab torneys,
E caresmas et avens
Fes hom soudadiers manens.

Na Tempra, joys m' escobitz,
Qu' ieu n' ai mais que s' era reys;
Que fel mesclat ab eyssens
M' es endevengutz pimens.


Papiols, sias tan arditz,
Pren mon chan, e vai ab eis
A 'N
Oc e No, quar prezens
Li fatz de maynhs digs cozens.

Rassa, non sui margeritz,

Anz es tan ferma ma leis,

Que s' anc jorn fui recrezens,

Ara m' en sui reprendens.

//

Bertrand de Born.

https://es.wikipedia.org/wiki/Bertran_de_Born

Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1​ fue un soldado occitano y trovador.

Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.

Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.

Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2​ Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:


Infierno, Dante, Bertran de Born

En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).

Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1​

Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.

E perché tu di me novella porti,

sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli

che diedi al re giovane i ma' conforti.


Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:

Achitofèl non fé più d'Absalone

e di Davìd coi malvagi punzelli.


Perch' io parti' così giunte persone,

partito porto il mio cerebro, lasso!,

dal suo principio ch'è in questo troncone.

Così s'osserva in me lo contrapasso.


Y para que tú de mis noticias lleves,

sabe que soy Bertrán de Born, aquel

que dio al joven rey malos consejos.


Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;

no hizo más Ajitófel a Absalón

y a David con sus perversas sugerencias.


Porque separé a tan unidas personas,

separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,

de su principio que está en este tronco.

Así se cumple en mí el contrapaso.

Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.

También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.

Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.

martes, 18 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA CUARTA

Un flare, caigut en pecat digne de castic gravíssim, se libre de la pena acusán discretamen al seu abad de la mateixa culpa.

Ya calle Filomena, acabada la seua história, cuan Dioneo, que a la voreta de ella estabe assentat, sense esperá de la Reina un atra órden, sabén ya per lo orden escomensat que an ell li tocabe ara parlá, de esta manera va escomensá a di:
Amoroses Siñores, si hay entés be la intensió de totes, estém aquí per a satisfémos a natros mateixos novelán, y per naixó estimo que a cadaú té que séli permitit (y aixina va di la nostra Reina, fa poc, que siríe) contá aquella história que mes cregue que pugue divertí; per lo que, habén escoltat cóm per los bons consells de Giannotto de Civigní va salvá la seua alma lo judío Abraham y cóm per la seua prudénsia va deféndre Melquisidech les seues riqueses de la trampa de Saladino, vull contá en quina destresa se va librá un flare de un castic gravíssim.
Va ñabé a Lunigiana, poble no mol lluñ de éste, un monasteri mes abundán en santidat y en monjos del que u es avui. Allí, entre atres flares, ne ñabíe un de jove en mol vigor y vitalidat que ni lo dijú ni les vigilies podíen machacá. Este, un día cap a la vora de michdía, cuan los atres monjos dormíen tots, habén eixit sol per la roglada de la seua iglesia, que estabe a un puesto solitari, va alcansá a vore a una joveneta ben hermosa, filla potsé de algún de los llauradós de la comarca, que caminabe per los campos agarrán sertes herbes: encara no la habíe vist be cuan va sé fieramen assaltat per la incontinénsia carnal, es a di, se va fotre ruén com un caliu.
Per lo que, arrimánse, en ella va trabá conversa y tan van aná de una paraula a un atra que se van ficá de acuerdo y se la va emportá a la seua alcobeta sense que dingú sen donare cuenta. Y mentres ell, transportat per lo dessich, sense pará molta cuenta jugabe en ella, va passá que lo abad, eixecánse de dormí y passán sense fé soroll per dabán de la seua alcobeta, va sentí los gañols y l´abalot que féen los dos juns; y per a conéixe milló les veus se va arrimá a poquetet a la porta de la alcobeta a escoltá y claramen va sentí que dins ñabíe una dona, y va está tentat de fes obrí; después va pensá que convendríe tratá alló de un atra manera y va torná a la seua alcoba, va esperá a que lo flare ixquere fora. Lo flare, encara que en grandíssim plaé estiguere ensegat en aquella jove, no dixabe de tindre temó y, pareixénli habé sentit un arrastrá de peus per lo dormitori, va arrimá un ull a un foradet y va vore claríssimamen al abad escoltánlos y va compendre mol be que lo abad habíe pogut sentí que la jove estabe a la seua alcobeta. Sabén que de alló li vindríe un gran castic, se va assustá y apená mol; pero sense voldre mostrá a la jove res del seu neguit, rápidamen va imaginá moltes coses buscánne alguna que li donare salut. Y se li va ocurrí una nova malíssia, fingín que li pareixíe habé estat prou rato en aquella jove li va di:
- Vach a eixí a buscá la manera en que íxques de aquí dins sense sé vista, y per an aixó quédat en silénsio hasta que torna.
Y eixín y tancán la alcobeta en clau, sen va aná directamen a la cámara del abad, y donánlay, tal com tots los monjos féen cuan eixíen, li va di en tranquilidat:

- Siñó, yo no hay pugut este matí portá tota la lleña que había tallat, y per naixó, en la vostra llisénsia, vull aná al bosque y portála.
Lo abad, per a podé informás mes de la falta cometuda per nell, pensán que no sen habíe donat cuenta de que l´habíe sentit, se va alegrá en tal ocasió y de bona gana va agarrá la clau y li va doná llisénsia. Y después de vórel anássen va escomensá a pensá qué siríe milló fé: o en presénsia de tots los monjos obrí la alcobeta (celda) de aquell y féls vore la seua falta per a que no ñaguere ocasió de que murmuraren contra nell cuan castigare al flare, o primé sentí de ell cóm habíe ocurrit aquell assunto. Y pensán que aquella podríe sé la dona o filla de algún home a qui ell no voldríe fé passá la vergoña de mostrála a tots los monjos, va pensá que primé voríe quí ere y pendríe después partit; y anán a la celda, la va obrí, va entrá a dins, y va torná a tancá la porta. La jove, veén vindre al abad, se va ficá blanca, y tremolán va escomensá a plorá de vergoña. Lo siñó abad, que li habíe ficat la vista damún y la veíe hermosa y fresca, encara que ell fore agüelo, va sentí de repén tamé los abrassadós estímuls de la carn que habíe sentit lo seu jove flare, y per an ell se va escomensá a di:
«Bah, ¿per qué no péndre yo del plaé cuan puc, si lo desagrado y lo doló encara que no los vullga, me están esperán? Ésta es una hermosa jove, y está aquí aon dingú al món u sap; si la puc portá a donám gust no sé per qué no u hauría de fé. ¿Quí u sabrá? Dingú u sabrá may, y lo pecat tapat está mich perdonát. Un cas aixina no me passará potsé may mes. Penso que es de sabios péndre lo be que Déu mos envíe».
Y diénse aixó, y habén del tot cambiat lo propósit que allí lo habíe portat, arrimánse mes a la jove, va escomensá a consolála y a rogáli que no plorare; y anán de una paraula a un atra, va arribá a manifestáli lo seu dessich. La jove, que no ere de ferro ni de diamán, en bastanta fassilidat se va ressigná als gustos del abad: ell, después de abrassála y besála moltes vegades, puján al llit del flare, y en considerassió potsé del pes de la seua dignidat y de la tendra edat de la jove, tenín temó de oféndrela en massa pes, no se va ficá damún del pit de ella sino que la va ficá an ella sobre lo seu pit y durán un bon rato se va divertí en ella.
Lo flare, que habíe fingit anássen al bosque, habénse amagat al dormitori, com va vore al abad entrá sol a la seua alcobeta, casi del tot tranquilisat, va jusgá que la seua estratagema li ixiríe be; y, veénlo tancás a dins, u va tindre per mol sert. Y eixín de aon estabe, va aná hasta un foradet per aon va vore lo que lo abad fée y va sentí lo que díe. Pareixénli al abad que se habíe entretés prou en la joveneta, tancánla a la alcoba, sen va entorná a la seua cámara; y después de un rato, sentín al flare y creén que tornáe del bosque, va pensá en empéndrel duramen y fel encarselá per a tíndre per an ell sol la guañada presa; y fénlo cridá, duramen y en mala cara lo va repéndre, y va maná que lo portaren a la presó. Lo flare rápidamen va contestá:
- Siñó, yo no hay estat tan tems a la orden de San Benito per a que puga habé adeprés totes les seues regles; y vos encara no me habíeu enseñat que los monjos tenen que acordá tanta preferénsia a les dones com al dijú y les vigilies; pero ara que me u hau amostrat, tos prometixgo, si me perdonéu esta vegada, no pecá mes y fé sempre lo que tos hay vist fé a vos. Lo abad, que ere un home espabilat, va enténdre que aquell no sol sabíe lo que habíe fet sino que lo habíe vist, per lo que, sentín remordiméns de la seua mateixa culpa, se va avergoñí de féli al flare lo que ell tamé se mereixíe; y perdonánlo y manánli silénsio sobre lo que habíe vist, en tota la discressió van traure a la joveneta de allí, y encara se pot creure que mes vegades la van fé torná.

primera-jornada-novela-quinta

sábado, 19 de enero de 2019

Que difíssil es fótre un bon clau a un Simca 1000

Soc pobre y sol vach pugué comprá 
un Simca 1000 bastán regulá.

Soc pobre y sol vach pugué alquilá
un picadero per a montá.

Cuan an alguna me vull sepillá,
al meu coche mos tením que apañá.

Qué difíssil es fótre un bon clau
a un Simca 1000, a un Simca 1000.

L´assiento no se fa cap atrás
y la postura a buscá
té gran dificultat.

Fíca la cama aquí, yo la ficaré allá
haurém de obrí la porta de detrás.

Lo volán ya me torne a fastidiá
eixe no es lo pito que tens que tocá.

Cuan siga ric m´hay de comprá
un autobús per a cardá.

Cuan an alguna me vull repassá
en lo meu cochet me ting que apañá.



http://www.coveralia.com/letras/que-dificil-es-hacer-el-amor-en-un-simca-1000-los-inhumanos.php


sábado, 13 de abril de 2024

Lexique roman; Iothacisme - Transitio

 


Iothacisme, s. m., lat. iotacismus, iotacisme, répétition vicieuse de l' i

Iotacismi sunt, cum i littera supra justum decorem in dictionibus extenditur. Diomède, De Part. orat., col. 448. Putsch.

Iothacismes, so es cant en una dictio son dui i i;... per esquivar aquel vici, hom non pronuncia mas 1. Leys d'amors, fol. 109.

L' iotacisme, c'est quand deux i i sont dans un mot;... pour esquiver ce vice, on n'en prononce qu'un.

Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre. 

De jos dels ipocondres. Trad. d'Albucasis, fol. 7. 

Au-dessous des hypocondres.

Si 'ls ypocondris... so ses dolor. Eluc. de las propr., fol. 50. 


Ipocondres, Ypocondris, s. m. pl., lat. hypochondria, hypocondres, parties latérales de la région supérieure du bas-ventre.


Si les hypocondres... sont sans douleur. 

CAT. Hipocondrics. ESP. Hipocondrios. PORT. Hypocondrios. IT. Ipocondri.

(chap. Hipocondrio, en singular.)


Ipotecari, Ypotecari, Ipoticari, Ipoticaire, s. m., lat. apothecarius,

apothicaire.

Electuaris 

Non lur ten pro n' ipoticaris. 

Un troubadour anonyme: Dieus nos. 

Électuaire ne leur tient profit ni apothicaire. 

Auran lor ypotecari 

Especial don hom penra 

Tot aquo que mestiers fara 

Al dig malaude.

Brev. d'amor, fol. 124.

Auront leur apothicaire spécial dont on prendra tout ce qui fera besoin audit malade.

No poiran... ipoticaires far compositions o confections de medecinas solutivas. Fors de Béarn, p. 1078.

Ne pourront... apothicaires faire compositions ou confections de médecines solutives. 

CAT. Apotecari, poticari. ESP. PORT. Boticario. (chap. Boticariapotecaripotecari : farmasséutic, farmasseutics, farmasséutica, farmasséutiques.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.

Ir, v., lat. ire, aller.

Ce verbe est défectif; il n'en reste guère d'exemples qu'au futur de l'indicatif et au conditionnel: 

Que m fassa matin dirnar 

Ans que m lais' ir una legua. 

T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert.

Qui le matin me fasse dîner avant qu'elle me laisse aller une lieue.

Chansos, tu m'iras outra mar.

(chap. Cansó, tú m' anirás ultra (passat lo) mar.) 

B. de Ventadour: En abril quan. 

Chanson, tu m'iras outre mer.

Laires seri', et iria cap cli.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Serait larron, et irait tête baissée.

Il se combine avec EN:

Vuelh saber, quan m'en irai,

Cum es de vos, ni cossi us vai.

P. Rogiers: Senher. 

Je veux savoir, quand je m'en irai, comment est de vous, et comment vous va.

Ce verbe fut aussi employé auxiliairement au devant des participes présents:

Per pauc de semblan 

Iriatz doptan.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Pour peu d'apparence vous iriez doutant. 

Mas tos temps m'en irai claman.

Raimond de Miraval: Enquer non. 

Mais toujours je m'en irai réclamant. 

ANC. FR. Adont nous iroient noiant

Tout che que nous avons véu. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 4483. 

Et se donneroient por noiant 

Qui si ne s'iroit asproiant.

Roman de la Rose, v. 7652. 

ANC. CAT. ESP. Ir. PORT. Hir, ir. IT. Ire. (chap. Aná: vach, vas, va, anem o anam, anéu o anáu, van; anat, anats, anada, anades.)

2. Eissir, Eyssir, Issir, Yssir, v., lat. exire, sortir. 

En loc d' on non veia eissir.

Pierre de Durban: Peironet. 

En lieu d'où il ne voie sortir. 

Si que n' eissi pels costatz 

Sancs et aiga eyssamen.

Geneys: Dieus verays. 

Tellement qu'en sortit par les côtés sang et eau également. 

Quar tan laissetz Marcelh' aunidamen, 

Quar non yssitz trompan o combaten.

Bertrand d'Allamanon: Un sirventes.

Parce que vous laissâtes Marseille si honteusement, car vous ne sortîtes pas en faisant sonner les trompes ou en combattant. 

Fig. Yssir de peccat per se meteys. V. et Vert., fol. 33.

Sortir de péché par soi-même.

(chap. Eixí de pecat per sí mateix. Lo dialecte catalá normatiu fa aná lo verbo fransés sortir.)

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Per a eixí de pobresa; pobrea en antic valensiá.)

Pour sortir de pauvreté.

- Saillir, former éminence.

Clauser ab I peyra que iesqua defora en maniera de clau. Philomena.

(chap. Tancá en una pedra que ixque fora en manera de clau.)

 Fermer avec une pierre qui sorte dehors en manière de clé.

- Provenir.

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse sort du coeur, voilà sa meilleure lignée. 

Loc. Si donc del tot de mon sen non issia. 

Cadenet: Tals reigna. 

Si donc je ne sortais entièrement de mon sens. 

Aysso es yssir de totas las fis. V. et Vert., fol. 86.

Cela est sortir de toutes les bornes. 

Part. prés. El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s'es grans.

Au mois de juin sortant. 

So fo issen pascor, quan intra mais. 

(chap. Aixó va sé ixín de la primavera, cuan entre Mach.)

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 74.

Ce fut sortant le printemps, quand entre mai. 

Part. pas. Platz me qu' ar sui issitz 

De la terra on foi noiritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu quan.

Il me plaît, vu que maintenant je suis sorti de la terre où je fus nourri.

E 'l manens, qu'es d'aver issitz, 

Es clamatz fols e pauc prezatz.

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Et le riche, qui est sorti de richesse, est appelé fou et peu prisé.

Pos l' espig' es issida, 

Balaia lonc temps lo gras.

B. de Ventadour: Lo temps vai. 

Après que l'épi est sorti, il balance long-temps le grain. 

ANC. FR. Coment eles eissent des cors.

Ainz qu' Eliduc s'en seit issuz. 

Marie de France, t. II, p. 415, et t. 1, p. 470.

Qar li maus fruis ist de male ente.

Fables et cont. anc., t. II, p. 297. 

Et en dit qu'il ne peut du sac 

Issir que ce qui est dedens.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 706. 

Et issirent hors de leurs logis.

Monstrelet, t. I, fol. 228.

CAT. ANC. ESP. Exir. IT. Escire, uscire. (chap. Eixí, issí, ixí: ixco, ixes, ix, ixim, ixiu, ixen; ixit, ixits, ixida, ixides; eixim, issim; eixiu, issiu; eixit, eixits, eixida, eixides; issit, issits, issida, issides.) 

3. Issit, Eysuyt, s. m., lat. exitus, sortie, issue. 

Per lo mar Ros passeron com per bel eysuyt. La nobla Leyczon. 

Par la mer Rouge passèrent comme par belle issue. 

Fig. Al issit del mes. Tit. de 1221. DOAT, t. LXXXVII, fol. 10. 

(chap. A la eixida, ixida, issida del mes.)

A la sortie du mois.

CAT. Exit. ANC. ESP. Éxito (éxodo). (chap. eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

4. Eyssiment, Issiment, Ysement, s. m., sortie, fin.

Eyssiment de urina es prohibit.

Comensament de ysement de aiguas en dos huels.

Trad. d'Albucasis, fol. 32 et 4.

Sortie d'urine est empêchée.

Commencement de sortie d'eaux dans les deux yeux.

Fig. Segnors e serf han aital issiment. La Barca.

Seigneurs et serfs ont même fin.

Deu pausar tota ora los oils del cor al issimen de vida.

Trad. de Bède, fol. 37.

Doit poser toujours les yeux du coeur à la sortie de la vie. 

ANC. CAT. Eximent. (chap. Eiximén, iximén, issimén : eixida.)

5. Issida, Ichida, s. f., issue, sortie.

L' Issida comunal. Tit. de 1166. Hist. de Lang., t. III, pr., col. 116. 

La sortie commune.

L'autr'ier a l' issida d' abriu.

(chap. L'atre día a la eixida, ixida, issida d' Abril.)  

Marcabrus: L'autr'ier. 

L'autre jour, à l'issue d'avril.

Los pas de las ichidas del reaume. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.

Les passages des issues du royaume.

ANC. ESP. Entradas y essidas... ni entrada ni essida. (MOD. Salida.)

Tit. de 1206. Arte del rom., Castel, p. 44.

CAT. Exida (MOD. Sortida, sortides). IT. Escita, uscita. (chap. Eixida, ixida, issida, eixides, ixides, issides.)

6. Eysshidura, Eyshidura, s. f., fluxion, éruption, exanthème, abcès. Eyshiduras de boca.

Eyshiduras e nafras de boca.

Eysshiduras o floroncs.

Eluc. de las propr., fol. 206, 213 et 42.

Fluxions de la bouche.

Éruptions et blessures de bouche.

Exanthèmes ou furoncles.

(chap. Absés, forúncul, erupsió; que ixen, de ahí eysshidura, eyshidura, en chapurriau siríe eixidura, ixidura, issidura.)  

7. Eisuch, s. m., issue, hasard.

Juec... de cartas al eisuch. Stat. de Provence. Julien, t. I, p. 550.

Jeu... de cartes au hasard.

(chap. Sort, azar, que ixque lo que vullgue.)

8. Issec, s. m., butin.

G. e li seu prenen lh' issec; 

Tant en dona a sos homes com far s' o dec.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 12. 

Gérard et les siens prennent le butin; il en donne à ses hommes autant qu'il doit le faire.

9. Geishir, Geysshir, v., sortir.

Cignes, quan, polets, auzo sonar citholas, geisho tantost del ni e comenso cantar.

Superfluitat geyssh per la boca.

Fluvi qui geish de paradis terrestre.

Eluc. de las propr., fol. 145, 80 et 151.

Les cygnes, quand, petits, ils entendent retentir lyres, sortent aussitôt du nid et commencent à chanter.

La superfluité sort par la bouche.

Fleuve qui sort du paradis terrestre.

Part. prés. En dens,... proeminens o geysshens.

(chap. En dens,... preeminens o ixins, eixins, issins: que ixen.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents... proéminentes ou sortantes.

10. Geysshimeht, Geyshimen, s. m., sortie.

En las narrs fa gran brug en son geysshiment.

Intramens et geyshimens d'aquestas VII planetas.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 112. 

Dans les narines fait grand bruit en sa sortie. 

Entrées et sorties de ces sept planètes.

11. Dezeissir, v., sortir, se retirer. 

Mas cell qi gen sap de mal dezeissir.

Durand de Carpentras: Un sirventes.

Mais celui qui gentiment sait se retirer de mal.

(chap. Eixissen, ixissen, ississen; retirás, apartás, evitá, etc.)

12. Forsiessir, v., sortir.

No s cug qu' ieu tant m' afolisca

Que de ma boca forsiesca. 

G. Raimond de Gironella: La clara lutz. 

Qu'elle ne s'imagine pas que tant je m'affolle qu'elle sorte de ma bouche.

13. Sobreyssir, Sobriessir, v., sortir au dessus, surélever, surgir.

Garda tos sens no sobriesca ni vers.

Serveri de Girone: Qui bon frug. 

Prends garde que ton sens ne sorte au dessus ni verse.

Part. pas. Sos bas paratges sobreyssitz

Sai que fenira coma lais, 

E s tornara lai d' on es trais. 

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Je sais que sa basse noblesse surélevée finira comme lai, et s'en retournera là d'où elle est tirée.

(chap. Sobreixí, sobreixí, sobreissí: destacá. ESP. Sobresalir.) 

14. Redicio, s. f., lat. reditio, retour. 

Ad aquela malautia que es sanada per cauteri, non es redicio tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

A cette maladie qui est guérie par cautère, il n'y a pas toujours retour.

15. Preterir, v., lat. praeterire, aller outre, passer, dépasser.

Ni s pot mudar ni preterir. Brev. d'amor, fol. 105. 

Ni se peut changer ni passer.

Part. pas. Temps preterit.

(chap. Tems pretérit : passat.)

Memoria... regarda las causas preteridas. Eluc. de las propr., fol. 18.

Temps passé.

La mémoire... regarde les choses passées.

CAT. ESP. PORT. Preterir. IT. Preterire. (chap. Preterí no se fa aná: passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.) 

16. Preterit, s. m., prétérit, terme de grammaire.

Preterit perfeit,... preterit non perfeit. Gramm. prov. 

Prétérit parfait,... prétérit non parfait. 

(chap. Pretérit : passat perfecte,... pretérit imperfecte.) 

CAT. Preterit. ESP. (pretérito) PORT. IT. Preterito. (chap. Pretérit, preterits : passat, passats. Tems de la gramática.)

17. Pretericion, s. f., lat. praetericionem, prétérition, omission. 

Anular lo testament per pretericion. Cout. de Condom. 

(chap. Anulá lo testamén per preterissió : omissió.)

Annuler le testament pour omission. 

CAT. Preterició. ESP. Preterición. PORT. Preterição. IT. Preterizione.

(chap. preterissió, preterissions : omissió, omissions.)

18. Circuitio, Circuicio, s. f., lat. circuitio, tour, contour, circuit, circonlocution, périphrase. 


En la circuicio del os. Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Dans le contour de l'os.

Es circuitios can, per la circonstancia d'un mot, hom enten I autre mot.

Leys d'amors, fol. 132. 

C'est circonlocution quand, par la circonstance d'un mot, on entend un autre mot. 

ANC. CAT. Circuicio. ESP. Circuición. IT. Circuizione. (chap. sírcul, sircuissió, sircuit, volta, tour, contorn, sircunlocussió o perífrassis.) 

19. Transitori, adj., lat. transitorius, transitoire, passager.

Los bes transitoris. L'Arbre de Batalhas, fol. 114.

Les biens passagers.

En causas transitorias et mundanals. Eluc. de las propr., fol. 22. 

En choses passagères et mondaines. 

CAT. Transitori. ESP. PORT. IT. Transitorio. (chap. Transitori, transitoris, transitoria, transitories; tránsit; coses que passen al cap de un curt tems; transitá: transito, transites, transite, transitem o transitam, transitéu o transitáu, transiten; transitat, transitats, transitada, transitades.)

20. Transitiu, adj., lat. transitivus, transitif.

Transitius es cant le faytz... passa en autra causa... Aytal neutri transitiu an motas vetz alcunas tersas personas. Leys d'amors, fol. 74.

Est transitif quand le fait... passe en autre chose... De tels neutres transitifs ont nombreuses fois aucunes tierces personnes. 

CAT. Transitiu. ESP. PORT. IT. Transitivo. (chap. Transitiu, transitius, transitiva, transitives; lo verbo que porte lo complemén directe es lo transitiu. Los atres se diuen intransitiu, intransitius, intransitiva, intransitives.)

21. Transitivamen, Transeumptivamen, adv., transitivement, transitoirement.

Sobre la qual passa... transitivamen.

Om pauza aquesta dictio, corr, propriamen et en apres transeumptivamen per methafora. 

Leys d'amors, fol. 57 et 116.

Sur laquelle il passe... transitivement.

On pose ce mot, court, proprement et ensuite transitivement par métaphore. 

IT. (ESP.) Transitivamente. (chap. Transitivamén; transitoriamén.)

22. Transitio, s. f., lat. transitio, transition.

Transitios... continua las causas dichas e las dizidoiras.

Leys d'amors, fol. 146.

La transition... continue les choses dites et celles qui doivent être dites.

CAT. Transició. ESP. Transición. PORT. Transição. IT. Transizione. 

(chap. Transisió, transisions; la mes famosa es la democrática, después de la dictadura de Paquito, l' amiguet dels catalanistes y roigets com Luisico Companys, lo males compañíes.)

Piden colaboración ciudadana para denunciar “los crímenes de Lluís Companys”